La veu del poble

La veu del poble

dimecres, 28 de març de 2007

El concert d'OT no va la pena

Si algú passa per aquí hi vol anar al un concert d'OT, val més que opti per una cosa millor. Per exemple Dover, Lax "N" Busto i altres. L'altre dia hi vaig anar per veure l'espectacle i la veritat és que no mata. Te audiència per la forma mediàtica que ha ha adoptat i perquè les cançons són molt conegudes, però si fossin cançons seves res de res. O siqui que els 22 euros que val el tema val més que els invertiu en el darrer cd d'un dels vostres grups preferits. Apa que ja us he avisat.

Festa dels 80 al Eitwo

Una bona proposta per aquest cap de setmana. La cita és dissabte a la sala de la decoració de pell de vaca de l'Eitwo del Vendrell. Música dels anys 80. L'autèntica i bona música a partir de dos quarts de dotze de la nit i fins que el cos aguanti. No us ho podeu perdre. El dissabte dia, 31 aquí al Vendrell. Alli estarem tots els que vam viure aquesta banda sonora d'una part molt important de les nostres vides. Ja ho sabeu. Que no us ho hagin d'explicar. eieieieei. Que ens trobarem tots alli. Els nens els podeu deixar a la sala maquinorra de la discoteca que disfrutin del xumba xumba actual.

dimarts, 27 de març de 2007

Un bon lloc a l'Alberg de Santa Maria del Mar

Hem anat a dinar al restaurant de l'Alberg de Santa Maria del Mar i la veritat és que m'ha agradat. Obren cada dia menys els dilluns. Uns plats força complerts dins un menú variat tot i tenir tres plats per escollir. Ho recomano a tothom que li agradi menjar en un lloc escaient ni molt car ni dels més tirats. Ja ho sabeu. No us arrepentireu. Ho heu de probar.

divendres, 23 de març de 2007

Per una ordenança de la via pública

Per una ordenança de la via pública

Algunes de les notícies de l’actualitat comarcal, que tenen la seva font en un ajuntament, estan directament relacionades amb les ordenances. Aquestes normes municipals no són més que una de les traduccions reals de la potestat reglamentària de caràcter secundari que gaudeixen les entitats locals. N’hi ha de molts tipus. Potser les més conegudes són les de convivència ciutadana, les de construcció, circulació, les que regulen les d’obres i d’altres que per adaptar-se als nous temps i necessitats van sorgint amb més o menys suport dels representants polítics.
Hi ha una ordenança que tot i que pot aparèixer repartida en dos o tres ordenances diferents va assolint punts perquè adquireixi entitat pròpia. Cada dia és fa més necessària una ordenança de la via pública on estessin regulats tots els usos que s’en puguin fer.
El ràpid creixement de la comarca comporta directament que cada dia l’espai públic estigui més sol·licitat. L’exemple estrella el tenim en l’estacionament dels vehicles, però a banda d’això la majoria de municipis, especialment els més grans, de la comarca hauria de crear una ordenança per regular aquest preuat espai. Començant per les taules i cadires de bars i restaurants de llocs tan concorreguts com el Passeig Marítim de Calafell. Aquest privilegiat vial en algun moment de l’estiu es pot tornar fins i tot angoixant pel cúmul de vianants que estan limitats per les terrasses dels bars que ocupen una part important de la via pública. Hi ha lloc per tots i tothom te tot el dret a guanyar-se el pa, però més d’un cop, retirant només una filera tothom hi sortiria guanyant. Un altre problema comú són les voreres de casa nostra. Si vas sol i sense cap cotxet ni carret, no acostuma a haver-hi cap problema, però si una persona de mobilitat reduïda i has d’anar amb un acompanyant o simplement amb una cadira de rodes, ja sap tothom el que has de fer en molts casos. No estic parlant de vials oberts fa 50 anys, sinó que això ho trobem en urbanitzacions que s’estan construint ara mateix on la vorera té molt poca amplitud i la calçada tampoc és que sigui gaire gran. Ja veurem si mai a algú se li acut de col·locar sobre aquesta via un carril bici o similar quin serà el resultat real. És una llàstima que no pensem en el futur. No parlem dels casos en què la vorera desapareix sistemàticament i tot l’espai és una zona per compartir entre vehicles i vianants.
Després trobem els fets puntuals, quan trobem una obra o que estan reparant les canonades de l’aigua i t’obliguen a baixar de la vorera amb unes precaucions mínimes i amb el perill que això pot comportar per a persones grans que han de baixar directament a la calçada. Sortejar mobles, cotxes, runa i altres elements que ocupen temporalment aquest espai tan preuat. Alguns encara poden tenir la sorpresa que els caigui una sanció econòmica, però a un butaca desbaratat que li podran fer sinó saben de qui és?
Deixem la vorera i anem a la calçada central. Pensem en aquests vehicles que la tenen tallada perquè estan descarregant mobles o altres elements en una hora punta produint un gran embús que afecta a molts conductors. Tot això s’hauria de regular amb una ordenança on també hi tinguessin cabuda els sorolls dels vehicles i dels locals. Aconseguiríem que els nostres carrers i places fossin més públics.
Ara ens en anem a les vies interurbanes i veurem que aquests organismes públics que tant es preocupen perquè la joventut no begui i no superi els màxims de velocitat per estalviar diners gairebé no posen voral a les carreteres. L’espai públic s’ha de cuidar.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 23 de març de 2007

divendres, 16 de març de 2007

Trens i estacions de cada dia

Els serveis públics representen un dels eixos fonamentals de la societat espanyola de les darreres dècades. La immensa totalitat de les persones hi tenen accés. També alguns forans s’han beneficiat intencionadament. Estem parlant d’aquelles persones que ocasionalment vénen a casa nostra per operar-se o tractar algunes malalties aprofitant, entre altres coses, la gratuïtat de la nostra seguretat social. Però aquest pilar bàsic de la nostra societat del benestar cada dia perd solidesa i consistència per donar pas a una societat com l’americana plenament lliberal on beneficis i pèrdues marquen el present i el futur d’aquests d’aquests serveis socials. Per una banda, és bo que aquests monopolis estatals com Telefònica i Renfe de mica en mica vagin obrint les portes a capital privat que de mica en mica vagi agafant protagonisme en el sector fins aconseguir un mercat on imperi la llei de l’oferta i la demanda amb igualtat de condicions, almenys aparents. Però aquests anhelats resultats econòmics positius al final d’exercici i altres interessos polítics estan afectant greuement l’estabilitat d’aquest punt clau de la societat actual
La torxa de la modernitat ens guia. Amb l’Expo de Sevilla va estrenar el primer tram d’AVE a la Península, però en aquest pas endavant, hem deixat de tenir la cura suficient de tota la xarxa de Renfe, que amb el temps s’ha anat deteriorant per manca d’inversió pública. Ara hem arribat a la gota que vessa el vas amb les conseqüències de les obres de l’AVE a Barcelona. Aquesta conjunció circumstancial han començat a encadenar avaries provocant un gran caos circulatori amb molts usuaris de tren afectats. Viatgers que no tenen l’oportunitat d’escollir entre gaires opcions de transport que no sigui el tren han hagut de fer més de tres hores de viatge per arribar a Barcelona. Perquè estem parlant principalment d’estudiants i altres persones que no gaudeixen d’uns ingressos gaire elevats per utilitzar sempre el transport privat.
Un altre punt que reflecteix indirectament aquesta divisió classista que estem potenciant segons el seu poder adquisitiu. Els que tenen més recursos es plantaran a classe amb mitja hora encara que visquin a 80 km i els que pertanyen a aquesta classe hauran d’esperar un parell o tres d’hores per arribar al lloc no sigui que algun treball de l’AVE ensopegui amb un cable de la xarxa de rodalies. Tornem a casa nostra en tren i donem una ullada a l’estació del Vendrell. Poques persones deduiran, a priori, que estem en un municipi que vol ser turístic. Més aviat estem davant d’una estació abandonada on fa temps que no hi circula ningún comboi. Si mirem l’escenari en una cadira de rodes veurem que el terme igualtat aplicat als usuaris d’aquest servei brilla per la seva absència. Penseu en les persones de mobilitat reduïda que estiguin en un vagó que surti per davant o per la part posterior de l’actual andana. Realment és tota una aventura que no estaria malament que algun polític, abans del míting electorals, ho provessin per avaluar la seva forma física. Potser algun candidat hauria de donar la conferència els seus fidels seguidors a les rodalies de l’estació de Sant Vicenç de Calders.
Pel que fa a les persones del Baix Penedès que volen viatjar a ritme de l’AVE el més ràpid és agafar el tren a Lleida perquè el temps que guanyes per anar del Vendrell a la Secuita i posteriorment a Lleida en tren és inferior a agafar un tren per la línia de Valls que et porti directament a l’estació de les terres de Ponent. Realment és una mica incoherent que aquí posem autobusos per anar a la Secuita si és molt més ràpid agafar el tren a Lleida directament que donar un tomb cultural per conèixer la part interior del Camp de Tarragona. Ja sabem on està l’estació de la Secuita, però realment ens interessa ?

Publicat al Diari del Baix Penedès, el 16 de març de 2007

dijous, 15 de març de 2007

Les mancances de la Llei per a la igualtat

Avui hem donat un pas més en l'evolució democràtica d'aquest país amb l'aprovació de la Llei per a la Igualtat. El nou text obligarà als partits a posar dones en tots els trams. El més senzill són llistes obertes perquè surtin escollits els que realment vol la gent. Ja està bé de marejar la perdius. Aquest pas és un petit moviment que portarà poc de soroll, però poques nous. Ara falta que els veïns de les urbanitzacions també vulguin els mateixos drets que els que viuen al centre i s'haura de fer una altra quota i no ens deixem els avis que també volen dir la seva. No res que más de lo mismo i anar fent.

diumenge, 11 de març de 2007

Els Laxen no vénen al Vendrell

Hola , he estat navegant amunt i avall i he descobert definitivament que els Lax N Busto de moment no toquen al Vendrell. No vindran de moment a presentar el seu disc. Si voleu a Lleida el dia 23 per 15 euros al cotton i et donen el nou cd. Mireu la Pàgina web del grup i ho sabreu, pero al Vendrell res de res. Ja ho diuen que ningú és profeta a la seva terra.

Caminada dels 700 anys de la parròquia

El sol dominava el cel durant la caminda que seguia l'itinerari pel terme seguint els llocs relacionats amb la parròquia que ha tingut lloc avui dia 11 de març. Erem uns 70 persones, en un principi, encara que en algún moment hem augmentat fins a 100 per arribar a les 60 persones que han arribat a la fi davant l'ermita de Sant Salvador. Ha estat molt interessant pel comentaris del Gerard Guinovart, Salvador Caralt i Josep Borrut entre altres que han il·lustrat l'itinerari. El proper pas és descobrir si hi ha alguna cosa en aquella partida de la Via Vella que només ho podrem fer en una excavació. El millor que pot saber, tenint en compte les circumstàncies és que algú decideixi edificar la zona llavors en els millors dels casos algú descobrirà alguna cosa. Pot ser la Palfuriana o algun altre mas o masia perquè allí alguna cosa hi ha. Ara falta saber la seva magnitud.
Hem estat massa estona a Sant Vicenç de Calders i per això hem arribat massa tard a casa. Molt bé per la organització que ens ha facilitat aigua potable quan la necessitàvem. Per la tarda hem anat a la rectoria i l'ordinador no funcionava. No hem pogut veure les fotos antigues en format gran, esperem que se so¡ucioni per pogue-les veure més endavant. Apa a cuidar-se i a seguir amb les celebracions

divendres, 9 de març de 2007

Tres carrils ja

En aquest país sembla que fem les coses a trams perquè sembli que el que hem fet sigui més important. A veure si d'una vegada es posen tres carrils a totes les autopistes de Catalunya. Si paguem almenys que ens en poguem servir i no com ara que s'han de fer moltes cues pagant de la butxaca.

Els Pastorets

Una de les entitats del Vendrell amb més bon rollo són els Pastorets. És com una gran família on hi cap tothom. Vaig ser dels dels que el passat 26 d gener vam anar a Barcelona a veure Pels Pèls. L'autobús fins a dalt. Ávui en dia on l'individualisme va agafant terreny en la societat, els Pastorets aposten amb sort pel contrari. Enhorabona i endavant

dimarts, 6 de març de 2007

No m'agrada el futbol

Avui hi ha futbol per la tele, però no el miraré. Ho sento no m'agrada. Sóc dels pocs que el futbol no em diu res que puc fer? No ho sé. Bé si avui mirarem la meva sèrie predilecta: Els Serrano. No són tan bons com abans, però encara mantenen un mínim interès. Apa, si algú pensa com jo ja ho sap que no està sol al món que hi ha vida més enllà de l'esport rei.

Unes bones pel·lícules per no deixar escapar

En les darreres setmanes he anat una mica al cine. Encara no fa temps per passejar per Calafell i Coma-ruga encara està massa solitari. Llavors el millor remei és anar al cine. Us aconsello que aneu a veure "Babel", encara que no hagi rebut cap Òscar és una gran pel·lícula, però sobretot no us deixeu perdre "Diamante en sangre" amb el Di Caprio. Una història llarga, però molt interessant. Per arrodonir-ho, la tercera proposta que us aconsello és "Ciudad del Silencio" amb el Banderas. Què vols fer un diumenge per la tarda al Vendrell: anar al cine. Qui té propostes millors?

dilluns, 5 de març de 2007

Per què Lleida també és mediàtica?

Uns amics de Lleida em comentaven fa uns mesos que van veure com filmàven el nou video de Malú als voltants del carrer Blondel. Aquest fet és fruit d’un conveni entre part pública i privada perquè LLeida es convertís en una mena de plató gegant per enregistrar pel·lícules i altres productes visuals. El ressò mediàtic cada dia és més important a casa nostra per donar a conèixer els secrets més o menys amagats de les nostres contrades. Una de les persones mediàtiques que en els darrers mesos ha portat amb més empenta el nom de la ciutat arreu de la geografia espanyola ha estat Lorena Gómez, veïna de la Mariola. La flamant triunfadora de la darrera edició d’Operación Triunfo que ha vist com la seva ciutat nadiua l’ha empès fins el darrer moment per guanyar aquest popular concurs de Tele 5. Una química que ha estat possible per la gran vàlua d’aquesta jove treballadora del Zara que de ben petita havia volgut fer el seu somni realitat: cantar sobre un escenari.
Feia joia veure el caliu del pavelló de Pardinyes per animar a Lorena perquè la bona acollida la primera cita de l’Escorxador va aconsellar reunir tots els fans en un espai molt més ampli.
També vull donar l’enhorabona a les persones que han fet possible que el 24 de març s’estrini la nova gira d’OT al pavelló de Barris Nord. Lleida s’ha avocat a donar suport aquesta jove promesa feta ja realitat i aquest també és un punt més per promocionar arreu que enguany Lleida és capital de la Cultura Catalana. Hem de potenciar els actes tradicionals, però estem en una societat mediàtica que també hem de vetllar.

Publicat a la Mañana de Lleida el 11/2/2007

divendres, 2 de març de 2007

Un tomb per la comarca

Caminar és un dels esports amb més practicants anònims a casa nostra i en especial els caps de setmana. El passat diumenge amb una desena de companys de feina vam anar a peu fins Llorenç del Penedès per tornar al Vendrell al voltant de les dues del migdia. Durant les quatre i escaig hores que vam estar rondant camins, torrents, carrers, places i altres variants topogràfiques vam trobar tres grups de persones amb un nombre similar de membres que practicaven la mateixa afició que nosaltres: caminar, passejar, anar a esmorzar al poble del costat i altres denominacions analogues per parlar del mateix esport.
Un dels principals problemes que un s’acostuma a trobar és la poca i molts cops nul.la senyalització de la majoria de vies que s’acostumen a utilitzar tret de les principals com els “GR” que travessen la comarca. Algun municipi, com El Vendrell, han elaborat mapes detallats d’aquestes vies alternatives que també estableixen la seva xarxa sobre el territori, encara que són, en la seva majoria, unes grans desconegudes, trets dels pagesos, caçadors i altres casos puntuals. Encara que un ajuntament les senyalitzi i hi inverteixi una mínima quantitat de diners perquè siguin míniment transitalbes, seria força adequat que es pugues elaborar una mapa comarcal amb un trassat ben definit i prou entendor per a tothom. Aquesta és una de les potencialitats comarcals que encara queden per treballar i que només algun municipi ha mostrat un cert interès traduït en actuacions concretes. Al llarg d’aquesta caminada no només vam trobar persones que anaven a peus sinó que ciclistes, motoristes, corredors, conductors del quads també van sorgir en un tram o altre del nostre recorregut en aquest matí ventós de diumenge.
A nivell comarcal es podrien establir unes rutes amb uns itineraris marcats que aprofitessin el màxim les riqueses de les nostres contrades. Es podrien oferir propostes alternatives on es veurien altres aspectes de la comarca que tot i no ser tan coneguts segurament que també despertarien l’interès de força gent.
Algunes de les rutes que em vénen al cap són una al voltant de les construccions de pedra seca; amb un paper important a la població de la Bisbal del Penedès. Tenim una aproximació a les cavitats naturals com la de Vallmajor a Albinyana i algunes altres que es troben en el terme del Montmell. Els amants de l’arquitectura religiosa podrien gaudir amb una ruta per algunes ermites de la comarca que amaguen alguns secrets que encara molts desconeixem. No ens hem d’oblidar tampoc de les masies que encara sostenen algun tros de paret al mig de la muntanya rodejades de boscúria. Als amants de la història se’ls podria oferir un coneixement sobre el terreny dels principals escenaris de la Guerra Civil amb la visita a les fosses comunes d’aquesta època que es troben més o menys localitzades en alguns cementiris de la comarca. Una altra proposta la podríem centrar en el coneixement de la flora i la fauna de la comarca que inclogués alguna taller per l’aprofitament d’alguna de les herbes que proliferen a les nostres contrades com ara el fonoll. No hi poden faltar altres propostes més arriscades com una excursió a peu per aquestes urbanitzacions que només es veuen en els catàlegs de les immobiliàries amb hort inclos. Moltes persones desconeixen la seva localització ni el perquè tinguin uns preus tan diferents a les que ocupen llocs més privilegiats. Per a les persones que es volen construir una casa un tomb per algunes urbanitzacions el farciran d’idees més o menys encertades per bastir la seva nova llar. Hi ha propostes per donar i vendre que poden ser molt útils a aquelles persones que busquin idees amb aquesta finalitat.
Un mapa que recollís aquests camins secundaris seria útil per molta gent.

Publicat al Diari del Baix Penedès el dia 2 de març de 2007

dijous, 1 de març de 2007

Una nova esclavitud

La història occidental que ens acull és mou a un ritme pendular. Els fenomens històrics que trobem en els llibres de text dels nostres fills i que semblen allunyats de les nostres vides, a vegades, de cop i volta te’ls tornes a trobar a la porta del carrer. Encara que amb una vestimenta i aparença ben diferent, però conservant la seva esència i esperit.
Molts joves i pensionistes que han d’arribar a cap de mes amb una minsa paga han entrat a formar part d’aquesta nova esclavitut. En termes políticament més correctes els podríem definir com a acòlits econòmics d’un tercer elements que ens molts casos és un banc o cada dia més freqüent entitat financera
Aquesta situació no és local sinó que abarca grans parts del globus terraqui. Factors com la sort de les tropes americanes a la Mesopotamia o les manies d’un dictador d’alguna de les antigues repúbliques sovietiques que tanca un oleoducte del país veí poden arribar a produir importants alteracions en els barems econòmics mundials. La repercusió que tenim a casa nostra la trobem a l’Euribor que cada dia és fa més popular en les converses de la cua de la carnisseria o a la perrqueria.
La nova esclavitut es mostra a través de diferents factors encara que tots ells tenen un denominador comú: la dependència econòmica. Un dels elements més populars són les hipoteques que pateixen una perillosa tendència a l’alça. Aquest vincle que uneix parelles, en molts cops és més fort que el matrimoni civil o religiós i que de ben segur que pot portar molts més trasbalsos. Comprar un habitatge cada dia és més difícil per a una persona sola. En molts casos el matrimoni és una relació que va com anell al dit per tirar endavant amb aquesta escomesa dual. Però no tothom hi vol passar i en alguns casos, germans, parents i fins i tot amics són bona excusa per establir llaços sòlids per enfrontar-se a una hipoteca a 30 o 40 anys en els millors casos amb una quota mensual mitjana d’un 600 euros que de ben segur amb el temps es veuran incrementats molt per sobre de l’augment dels corresponents sous.
Per altra banda, pel que fa a les nòmines dels treballadors fa anys que s’han quedat a molta distància de l’increment real de l’IPC que acostuma a ser molt més que el que marquen les dades oficials. El pas de la pesseta a l’euro va suposar automaticament, segons els entesos que els preus pugessin un 60% en la cistella de la compra. Una dada que no registra l’IPC de l’any 2001 que a nivell estatal apunta un augment de només un 2,7%.
Si analitzem la situació d’un treballador que no supera el sou mínim interprofessional és de 570,60 euros al mes i la mitjana de les hipoteques la supera en gairebé 30 euros veurem que amb una nòmina no es pot arribar ni tan sols cobrir les obligacions mensuals d’aquesta càrrega bancària. Aquesta greu diferència entre ingressos i despeses obliga a treballar als dos membres de la família per poder fer front amb unes mínimes garanties amb les despeses mensuals sense gaires excessos. El proper pas és donar una ullada el mercat laboral on els mileuristes gaudeixen d’un pes prou rellevant. Són molts els treballadors amb una nòmina que no arriba als 1.000 euros mensuals per als nivells mitjans i baixos que són els que acostumen a afectar a un col·lectiu més nombrós. En el cas de les pensions encara és més greu perquè les més baixes no arriben als 400 euros mensuals.
La competivitat que marca les relacions de lliure mercat no permet dotar de grans quantitats les nòmines dels assalariats per culpa d’aquesta rivalitat existents entre les diferents ofertes que cohabiten. El fet d’un augment salarial repercuteix en un augment de preus en el servei o el producte ofert. Això pot ser una causa real d’un possible tancament del negoci per manca de rendibilitat. No és només culpa de l’empresari que ha de treballar amb uns criteris molt competitius sinó que també és una mica responsabilitat del sistema global començant per la Seguretat Social i passant per Hisenda i arribant a la UE. Entre tots els elements implicats s’hauria d’arribar a uns mínims: el salari com la pensió no hauria de ser inferior a 1.000 euros mensuals. Una part més important de la política social ja la faran els interessats no cal que l’administració sigui tan intervencionista. Amb una pensió de 1.000 euros molts ja podran arribar a cap de mes. No cal que rebi tantes paraules de política social i tan pocs diners efectius a l’hora de la veritat.
L’actual situació no permeten en molts casos el privilegi de fer cap tipus de vaga ni protestes similars. Es pot protestar però sempre salvant la integritat del salari mensual. Abans no ens podiem queixar perquè l’Estat no ho permetia. Ara la societat de consum ha fet que molts de nosaltres siguem els seus esclaus o acòlitds econòmics. Les necessitats creades per la nostra societat cada dia fa més difícil viure sense mòbil o tarjeta de crèdit.Això te un pre

Publicat al Diari del Baix Penedès el 16 de febrer de 2007

Els vendrells

El topònim d’aquest municipi és un dels pocs que no tenen cap tipus de duplicitat en el mapa geogràfic català. Això evita confusions i aclaracions innecessàries. Quan es parla del Vendrell tothom ho relaciona ràpidament amb la capital baixpenedesenca que ara per ara està immensa en un fort creixement demogràfic. Una situació geogràfica immillorable que la situa en territori limítrof entre Barcelona i Tarragona amb un peu al mar i amb un altre a la muntanya. Però aquest Vendrell té unes realitats ben diferenciades.
Primer de tot distingirem dues grans zones geogràfics ben clares. La zona dels barris marítims que presenta una problemàtica molt diferent a la resta del municipi. Els seus trets diferencials es caracteritzen per unes puntes d’ocupació molt concentrades a l’estiu i a Setmana Santa amb unes lleus variacions els caps de setmana dels mesos més calorosos. La majoria de gent ocupa els habitatges d’aquesta zona ho fa a l’estiu i per passar-hi les vacances, però massa cops s’oblida que a l’hivern també hi ha gent que hi viu espargida pel seu ampli teixit urbà. Després tenim el nucli històric amb la seva aurèola d’urbanitzacions amb unes divisions ben marcades entre els seus components.. Al voltant del casc antic tenim una corona d’urbanitzacions que en alguns casos encara no estan traspassades a l’ajuntament. Els seus veïns són els encarregats de la gestió dels seus serveis. Dins el Vendrell hi ha dos sectors prou evidents a simple vista segons la seva història: la part nova i la part vella. Una creix i amplia els seus carrers i places i l’altre està en una situació incerta esperant que passi els anys que potser portaran a una solució definitiva que millori el seu aspecte, però que de moment està en un període transitori sense gaires moviments sobre el terreny.
En l’àmbit cultural, el nombre de vendrells que trobem no te tampoc res que envejar en nombre a l’àmbit anterior. Aquesta riquesa es saludable per a la societat encara que el terme integració en molts casos no ha estat del tot possible i es presenta en forma de convivència en un mateix marc de propostes culturals amb trets propis. Pel seu origen, estan els d’arrels i tradicions catalanes que creixen a un ritme molt inferior als que provenen d’altres províncies de la geografia espanyola. Dins dels primers, trobarem els del Vendrell de tota la vida i els que per algun motiu han vingut d’altres contrades catalanes i s’han establert entre nosaltres. En segon terme els que s’han afincat a la vila que amb les seves associacions i entitats mantenen ben viva les seves tradicions lluny de la seva terra i treballen perquè els seus fills, encara que hagin nascut al Vendrell, siguin fidels transmissor d’aquesta herència cultural que no només es porta a la sang. En els darrers anys, també ha entrat amb força les formes culturals islàmiques que controlen una part molt important del nucli antic del Vendrell i de mica en mica van agafant posicions en altres zones del municipi. Tampoc no podem oblidar els que provinent de l’altre cantó de l’atlàntic han fet del nostre municipi casa seva i encara que no són tan numerosos si que es deixen sentir amb força, especialment els argentins.
Econòmicament està el Vendrell que ha proliferat en els negocis de la construcció i derivats en els darrers anys. Persones que fins quatre dies tenien un petita empresa amb uns beneficis mitjans que han sabut aprofitar aquest nou boom immobiliari i han pujat com l’espuma. Han de conviure amb els rics de tota la vida que han sabut mantenir la seva posició adaptant-se als nous temps. Uns i altres formen part d’aquesta èlit poderosa que mou l’economia i altres poders influents del municipi. En molts casos està amagada darrera la cortina de la popularitat i només surten al públic en els moments oportuns que marca el guio.
Tenim el Vendrell que depèn dels diferents serveis de benestar social de les entitats públiques i privades. Fins i tot en algunes ocasions els veus remenant contenidors de les escombraries per si troben alguna cosa útil per vendre o per posar-se a la boca. Aquests són alguns dels Vendrell que podem trobar pel carrer, darrera un mostrador o dins un despatx. Hi ha molts més vendrells com els amants del tunning, els usuaris de Renfe, els que esperen una carta que mai arriba, els que són socis dels Pastorets i tants altres que tenen el seu pes en una societat global. Tots aquests vendrells el dia 27 de maig hauran de decidir el seu futur per als propers quatre anys. Hi ha més vendrells que no pas candidatures polítiques, però segurament per cada vendrell hi acostuma a haver unes llistes i persones predilectes. La veritat és que tots coexisteixen en un mateix marc geogràfic i els afortunats podran exercir el seu dret de vot i els altres hauran d’esperar que la democràcia sigui plena. A veure que diuen les urnes i com ho configuren els pactes.




Publicat al Diari del Baix Penedès el 23 de febrer de 2007