La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 31 de juliol de 2007

Per un orgue nou al Vendrell

Primer de tot vull felicitar a totes les persones que van fer possible la represtanció de l'Oratoti de l'Angel de Tobies, el passat cap de setmana amb motiu dels 700 anys de la parròquia, però d'aquest concert va sortir un corrent d'opinió que va entrant en la sensibilitat vendrellenca i comarcal. L'orgue del Vendrell està força deteriorat i hi ha un sector important de la societat vendrellenca que aposta per la seva restauració. Suposo que els Amics de l'Orgue ja hi treballen i segurament els Amics de la història també deuen fer alguna cosa.
Estem perdent un dels simbols del nostre municipì més emblemàtic per moltes coses, per la seva vàlua, per la seva vinculació amb Pau Casals i altres moltes històries que tothom coneix. Esperem que sorgeixi una iniciativa per tirar la seva restauració endavant. Segurament és molt costosa, però si la societat vendrellenca s'ho proposa tard o d'hora se'n surt endavant. Concerts, recaptes, venda de productes i altres iniciatives poden permetre que el Vendrell l'orgue en ple funcionament. Esperem que aquesta corrent s'estengui i apaparegui aquesta iniciativa que ho faci realitat.

dilluns, 30 de juliol de 2007

Una Festa Major multitudinària

Aquesta Festa Major del Vendrell ha estat multitudinària per moltes raons. Els concerts de la plaça de la Sardana, els de la plaça Nova, la Rambla. La immensa majoria dels actes han tingut una excel·lent acceptació. Aìxò vol dir que si es fan les coses ben fetes, la gent respon amb ganes i entusiasme. Jo vaig trobar que la nit del divendres al dissabte faltava alguna orquestra o similar a la Rambla. Aquest espai es va quedar buit perquè la gent va preferir anar a la plaça de la Sardana. La gent que li agraden altres estils es va haver de quedar a casa o adaptar-se als nous temps. Enhorabona a tohtom a organitzats i organitzadors. Llàstima del 4 de vuit dels Nens que no va poder ser.

dissabte, 28 de juliol de 2007

Hem de millorar la cervessa de les festes del Vendrell

Enguany la cervessa Amstel era la gran protagonista de les barres dels concerts de les festes del Vendrell. A moltes persones no els agrada, segons els comentaris escoltats. Apostem per la Sant Miquel o l'Estrella i si molt m'apures la Mao, però l'Amstel no és de les birres més apreciades. Ho sento, però hi ha coses que no es poden deixar al calaix.

Els anys 80 fan pena a la Rambla

Feia anys que no veia un concert de festa major tan trist.El passat divendres a les 3 de la nit, estava el pobre disjokey punxant música dels anys 80 a la Rambla i estava totalment sol Quatre ànimes comptades escoltaven els grans èxits d'aquesta gran dècada musical. La veritat és que feia pena. L'encarregat d'animar el cotarro ho feia força bé, pero la gent va preferir anar a escoltar els Caja de Pandora a la plaça de la Sardana. Un grup que al final va resultar que era com el doble del Manolo Garcia amb cançons que pocs coneixien. Jaleo Real molt bé amb les seves versions, dels primers gràcies per l'intent. També hi havia força ambientillo allí a la vora del tren. Els amants de les orquestres tradicionals ahir els tocava festa. Esperem que avui entre els celtas cortos i els Cimarron animin un altre cop l'ambient festiu del Vendrell.

divendres, 27 de juliol de 2007

Una xatonada mediàtica per a la vegueria

D’ençà que el Polònia ocupa un espai encomiable en la petita pantalla dins un horari de màxim audiència sembla que la política sigui una mica més accessible per a tots nosaltres. Membres de la reialesa, polítics d’aquí i d’allà, presentadors carismàtics, mestres dels fogons, i en general: ferms candidats a protagonitzar els grans titulars mediàtics han abandonat per una horeta els seus llocs privilegiats per estar més propers a tots nosaltres. Ara fins i tot sembla que tinguis l’oportunitat d’escollir una d’aquestes estrelles de la televisió i puguis compartir taula en un dels bars de tapes del vendrellenc carrer de les Flors.
D’aquí poc, quan anem agafant ritme i velocitat amb aquesta nova televisió local que hem de compartir amb altres poblacions de la Vegueria Penedesenca ens hem d’anar plantejant seriosament fer un programa similar a nivell de penedesenc. És la millor manera de promocionar la nostra classe política que cada dia te menys capacitat de convocatòria i més indicis que balla al seu ritme allunyada de la resta de la societat.
El dia que aquest invent mediàtic penedesenc funcioni plenament hi ha diferents alternatives: La primera és imagineu-vos mitja hora o tres quarts de notícies de cada municipi, més de sis o set, exposant els seus actes públics i millores socials. Una cosa infumable encara que sigui amb filtre. Si optem per fer una olla barrejada amb totes les notícies de les localitats que hi participen. Tobarem una mena de Fura però servida en pantalla plana i amb TDT. La veritat, és que personalment, si han posat la primera pedra d’un Centre Cívic a Sant Sadurní no m’interessa gaire. Llavors l’alternativa més viable i més suportable és fer una petita TV3 però a nivell comarcal. Intentant lligar notícies de les diferents localitats en benefici d’una presumpte interès global d’àmbit penedesenc que pugui atraure com més espectadors millor. Si seguim alguna d’aquestes dues propostes de programació no tindrem la sort de poder veure com fins ara unes notícies 100% de casa nostra. Haurem de compartir Pastorets, Fires i Festes Majors i altres actes socials amb les nostres localitats veïnes.
Quan funcioni aquesta nova plataforma televisiva serà el moment de crear la nostra Polònia particular. És una manera de potenciar la curiositat política de molts oients. Les activitats polítiques de l’alcalde de Vilafranca, en principi tenen per a mi un interès residual, però si aquesta persona és capaç de generar una expectació suplementària per alguna altra qualitat intrínseca o circumstancial doncs endavant. Aquest bon senyor em començarà a tocar el punt de la curiositat. A partir del moment que tinguem assimilat un personatge amb les seves virtuts i defectes, potser quan surti una notícia de la capital de l’Alt Penedès tindrem més interès per escoltar els seus continguts perquè ens semblarà més proper. Però si t’ho serveixen fred i amb pala, m’apunto a fer zapping.
Crec que molts dels personatges que apareixen caricaturitzats en aquest programa produït pel Terrat ho tindrien molt magre per mantenir els nivells de popularitat si els traguessin de cop i volta de la petita pantalla. Ha fet més el Polònia des de la seva emissió per potenciar la política i els seus professionals a tota la societat que tots els informatius, revistes i diaris seriosos junts.
Avui en dia si una persona vol triomfar a la política catalana ha de sortir indefectiblement en aquest programa. És el pas necessari per seguir endavant la seva carrera política. Si té la sort de tenir un bon imitador i la seva figura sovinteja te el vent a favor per arribar a ser president del Govern Català encara que li falti carisma i tracte amb el respectable.
En aquesta vegueria segurament trobaríem persones que siguin capaces de substituir d’una una hora a la setmana els protagonistes de la realitat de casa nostra. Fins i tot es podria obrir un concurs per buscar imitadors de les nostres personatges més populars.
Aquest és un bon consell perquè a les properes eleccions hi hagi una mica més de participació electoral i perquè tot aquest món de la política sigui una mica més amè i arribi a més gent. Aprofito l’avinentesa i aposto per titular-lo la Xatonada. Un plat que ens uneix a tots plegats.
Publicat el 17 de juliol de 2007 al Diari del Baix Penedès

dijous, 26 de juliol de 2007

Un gran concert al Vendrell

Després d'un castell de focs normalet i sense estridències, un espectacle d'acrobàcia que era molt bo però que no li acabava de trobar sentit per l'hora i la data va arribar el millor: el concert. Vaig trobar que la Cova del Caliu era força original, no ho feien gens malament, però no em va acabar de fer el pes. Potser en unes altres circunstàncies però alli davant dels Strenos no era el millor lloc. El Sabor de Gràcia molt bé per l'estil que tocaven i els Strenos van estar el millor del millor. Un gran grup que saben fer versions de les cançons que agraden a molta gent especialment als que vam neixer en els darrers anys abans de l'anomenda transició. Deep Purple, Judas Priest, Mago de Oz i tants altres van sonar igual o a vegades millor que els originals. Va estar molt encertat. Esperem que aquest grup ben aviat torni per les nostres contrades perquè no hi faltarem. La barra del bar era un dels cops que no et tenies que esperar i anaves força ràpid al recollir la beguda. Una gran vetllada que acabava a quasi les sis del matí. Uffff quin concert i la gent va estar fins que acabes. Molt bé les quasi tres hores de concert d'aquest grup.

dilluns, 23 de juliol de 2007

Calafell, poble light

Aquesta setmana es la festa major del Vendrell. Aqui tenim diables que declament versots. Fa uns dies teniem les falles. Jo m'apunto a la proposta del Diari del Baix Penedès i a veure si a Calafell promocionen les falles d'un dia i els versots dels diables. Aqui si que hi ha teca. Mai plou al gust de tothom i al Vendrell que és un poble més o menys políticament correcte al costat de Calafell és molt més crític amb aquest aspecte. A veure si els caps pensant apolítics de Calafell fan un pensament i donen una mica de frescura crítica al poble amb unes falles o uns bons versots. Mai es tard, per apuntar-se a aquest carro.

diumenge, 22 de juliol de 2007

Els Laxen mereixen un carrer al Vendrell

Jo estic al club de les persones que creuen que els Lax "n" Busto mereixen un carrer al Vendrell. Pels seus 20 anys de carrera on sempre han tingut una atenció especial per la vila. Perquè en un dels seus hits més coneguts fa una clara referència al Vendrell i sempre han dit ben alt que eren els Lax "n" Busto del Vendrell. Perquè representen tota una generació que avui en dia ronda els trenta llargs o els 40 i poc. Perque el Vendrell els ha donat sempre suport i hi ha hagut una relació molt especial com la seva col·laboració en la baixada de l'Àngel junt a la Carlota Baldris. Per tot això jo crec que es mereixen un carrer perquè quina banda sonora millor per la seva per explicar les dècades d'aquest canvi de segle. Perquè us ho mereixeu. Simplement.

Carretera de Sant Salvador

Un dels punts debils de la xarxa de carreteres de la comarca és la carretera que uneix Sant Salvador amb Calafell. És molt estreta, amb molta gent que circula a peu i amb molts de cotxes.Sempre està exposada a la riera perque si plou una mica ja queda tallada. Aquest és un dels punts que s'hauria de millorar urgentment i ningú en parla. Hi ha cartells de carretera si o carretera no, però no ho acabo d'entendre.

Enquesta pels concerts de Festa Major del Vendrell

Hola, crec que els concerts de festa major al Puig no són els més adequats. Jo proposo a la Rambla Miret i inclús si molt m'apures a la Rambla Josep Cañas. La plaça de la Sardana te clots amb Sorra i arbres i es una mica complicat navegar per alla perque no es el millor lloc. A veure si algú se li acut alguna cosa millor de cara a propers anys.

dissabte, 21 de juliol de 2007

No només els euros són importants

El Govern central per aixecar els nivells de natalitat d’aquesta país s’ha despenjat amb una mesura popular i entenedora que arriba a totes les classes socials sense cap mena de discriminació. Tinguem en compte que aquest tipus d’esdeveniment apareix emmarcat en un any que te molts números perquè tingui una segona cita amb les urnes abans d’arribar el Nadal. La protagonista del titular és la nova proposta de donar 2.500 euros per nadó a les famílies espanyoles. La lletra petita ens explica que es començaran a cobrar al novembre i s’han de demanar 15 després de l’esperat natalici. Aquesta és una mesura popular que arriba a totes les classes socials i que tothom perfectament a la primera. No cal gaires explicacions per lligar causa i efecte econòmic.
La hipoteca, els prèstams, els crèdits i altres invents del sector financer ens han anat acostumant a prescindir cada dia més dels diners en metàl·lic. Quan alguns bancs ofereixen als joves hipoteques per 50 anys per poder pagar el primer habitatge. Aquesta xifra màgica de mig segle s’albira com una cosa llunyana i gairebé inassolible. Amb el pas del temps la majoria hi arriben, però ja has tingut que passar per un seguit d’etapes com l’educació dels fills, els seus amors d’adolescència, el cotxe dels fills, l’entrada del seu habitatge. Després de totes aquestes etapes et plantes als 75 anys. En aquest punt de la vida et dones compte que aquell rebut del pis, que ja necessita unes reformes, ha deixat de venir perquè ja has satisfet totes les quotes. En un llenguatge electoralista totalment actualitzat podríem dir que el banc et regala la hipoteca del pis amb motiu de les bodes d’or. La practica és que coincideix amb aquest número, però tot això ja vindria establert també a la lletra petita.
Els diners de mica en mica han anat cedint protagonisme a favor de la qualitat de vida. Amb una existència humana basada en una àmplia oferta de productes financers a llarg termini, la diferència entre 50 i 60 anys és una cosa que queda molt difosa per la perspectiva temporal amb que ho observes des de la joventut. Llavors, en realitat, que és el que et queda? Intentar escurçar el màxim possible el deute bancari a base d’acumular hores extres o plantejar-se un modus vivendi amb més qualitat per poder gaudir més del temps d’oci i de la família i d’altres circumstàncies que no es poden comprar amb diners.
Aquest gairebé mig milió de les antigues pessetes amb el que el nou nadó vindrà al món s’han de veure complementades amb altres mesures com l’ampliació del permís de maternitat. No fa falta que arribem a les 90 setmanes que tenen a Suècia actualment, però si que doblar les 16 setmanes que tenen actualment les mares que acolliran els seus fills aquí a Espanya. Actualment l’Estat paga 100 euros mensuals durant els primers tres anys del nadó si la mare treballa. Per la seva banda, La Generalitat aporta actualment 625 euros anuals durant els primers tres any. Unes sumes totalment insuficients, però tot és plantejar-s’ho. Aquesta política fonamentalment crematística s’hauria de completar amb aquestes mesures de caire laboral que encara que no tinguessin una traducció directa en euros al cap del mes, moltes parelles els suposaria un estalvi més elevat. Només cal mirar el preu de les escoles bressol públiques que ronden els 130 euros mensuals, a banda del menjar que té un cost aproximat de 6 euros per àpat. Són empreses que han de fer front a les seves despeses diàries.. El que no aporten els organismes públics ho han de fer els pares de la criatura. Aquí és on els organismes públics haurien de fer un esforç per abaratir la factura mensual d’aquests centres o facilitar la seva custòdia fins pogués entrar a l’ensenyament reglat.
Si la vostra política es elevar el creixement demogràfic del país? Doncs endavant. Feu política social que complementi a aquestes mesures puntuals de caire econòmic. Incentiveu a les empreses amb més de 100 treballadors perquè puguin dedicar algun espai, amb els corresponents cuidadors, a l’atenció dels fills dels seus treballadors a uns preus més assequibles. Abaratir els preus dels bolquers i dels productes bàsics per als nouvinguts al món. Potenciar els descomptes en els impostos i taxes municipals aquelles famílies numeroses amb més de dos fills. Que entre tots fem possible tirar endavant amb les noves generacions que han de seguir marcant el ritme d’aquest país.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 20 de juliol de 2007

dimecres, 18 de juliol de 2007

Mercat de Santa Oliva

Un dels esports del cap de setmana que practico a l'estiu és anar als mercats ambulants. Us recomano el de Santa Oliva, allí trobareu una mica de tot i a bon preu. És molt més econòmic que el del Vendrell que te fama que no és gaire econòmic. Fruita, roba i si voleu un pollastre a l'ast per dinar cuit alli mateix. Al costat del Caprabo està aquest mercat. Encara que hi vaig anar una mica tard, hi vaig trobar força gent. Ja ho sabeu. Dissabte al matí a Santa Oliva.

Va de tapes al Vendrell

Una de les sorts que he tingut des de que estic empadronat al Vendrell és que visc molt proper del carrer de les Tapes (oficialment carrer de les Flors). Allí hi ha establiments que ofereixen una amplia varietat d'aquest plat tan de casa nostra. Abans hi havia el Moriles i l'Estepa que continuen el seu bon nivell, encara que els locals siguin una mica petits. El Moriles ha ampliat una mica. Després tenim el Reina que prefereixo no parlar després d'una experiència que val més no contar. Però jo allí no torno a posar els peus. Entre el Tomatapa i la Barretina, jo em quedo amb aquest últim. Ahir vam anar amb els de la piscina i vam estar molt bé allí fora amb uns plats esplèndids i molt ben cuits i de bona qualitat. Encara no tenen postres, però aviat en tindran segons un noi molt simpatic que ens va atendre i es diu Ian. Val la pena. No és molt car i les tapes estan bonissimes. Ara ja ho sabeu. Jo us aviso que ara és el millor temps per aquest esport. Aqui ens falta un Salvatore amb les seves flautes. Segurament també tindria molt d'èxit i per moments entusiastes un xinès que fes les delicies dels veïns. Aquí no hi ha cap xinès. A veure si en posen un. Prefereixo buffet lliure, però sense tans fregits com en algun del Vendrell.

divendres, 13 de juliol de 2007

El més important és que la gent en parli

Una de les coses que em satisfà plenament quan fullejo la premsa comarcal o em poso a escoltar les notícies de les emissores de casa nostra és el gran interès que mostren un nombre considerable de persones per l’islam, el món àrab i tot els temes relacionats amb aquesta religió i ètnia que cada dia tenim mes arrelades a casa nostra. Ara fa 20 anys, quan em vaig plantejar estudiar filologia àrab, molta gent em mirava d’una manera especial perquè no entenia que em pogués atraure una llengua i una cultura que encara que la teníem molt a prop semblava que habités a l’altra banda del món. Com tothom veu cada dia, les coses han canviat radicalment amb el pas dels anys. Fins arribar a un punt que la tenim tan endins del cor de les nostres poblacions que a vegades sembla que a la mínima embranzida social punxi a la resta de la societat com si es tractés d’un esbarzer que arrapa la pell que cobreix de sensibilitat la nostra societat. És el torn de les persones amb inquietuds intel·lectuals que se submergeixen en camps totalment desconeguts fins aquell moment. Aquest cuc de la curiositat els arrastra a dins l’aigua per aparèixer al cap de pocs dies com a grans entesos i autèntics coneixedors del món àrab i de la cultura islàmica. En realitat només s’han deixat guiar per comentaris populars i repassar algun bestseller d’aquests que amb una setmana i escaig et converteixes en autèntic amo i senyor de qualsevol gramàtica anglesa amb un bast coneixement del seu vocabulari capaç de torejar qualsevol situació amb un nadiu d’aquesta nova llengua adquirida. Una de les coses que vaig aprendre a la Facultat de Filologia de Barcelona en aquest camp és saber triar la palla del gra en un tema tan delicat i amb un bon garbell de perjudicis i idees errònies que naveguen per les vies de comunicació de la societat com si fossin revelacions divines de primera mà. L’important a la fi i al cap era que en parlessin i donar veu a tothom amb unes mínimes garanties.
Tot aquest interès i comentaris varis és totalment positiu per conèixer de primera mà una cultura amb la que al llarg de la història ens hem hagut de repartir el protagonisme a l’hora de conquerir uns territoris comuns i escalar diferents nivells culturals. Sense aquest veïnatge més o menys pacífic potser el que erròniament s’anomena Reconquesta no hagués tingut lloc. Avui en dia, potser seríem nosaltres els que viuríem en l’Edat Mitjana i els nostres veïns de l’altra banda del Mediterrani assaboririen el progrés del segle XXI. A nosaltres ens haguessin esperat que arribéssim al nord d’Àfrica amuntegats en una pastera i no a l’inrevés com passa actualment. Ara nosaltres ens toca el paper de salvadors i tenim la sort que podem anar de moderns. Per a ells els toca el paper més dur.. Però ha arribat un punt que sembla que les xarxes imaginàries que contenien a les diferents cultures, pobles i civilitzacions dins el seu tancat sembla que s’hagin esquinçat. Tot es dirigeix com un gran riu en direcció a un gran crisol cultural on tothom ha de tenir cabuda amb la seva manera de ser. S’ha intentar que els privilegis d’un membre no correspongui als perjudicis d’un altre integrant d’aquesta comunitat multicultural i interacial que estem estenent arreu del globus terraqui. No és pot evitar el que marca l’evolució humana. Pot trigar més o menys dècades, però anem indefectiblement cap a la xatonada col·lectiva on les olives negres, el bacallà blanc es barrejarà amb la salsa carbassa formant un plat de xató integrat per ingredients variats i de procedències ben diverses.
Cada dia els països i les fronteres tenen menys sentit perquè les tendències actuals aposten per unir territoris per aconseguir més poder econòmic que és el que en definitiva mena les regnes de la nostra història.
Nosaltres anirem de vacances a les Maldives, però vindran els del Senegal a treballar les nostres terres. Els nostres empresaris aniran a Romania i a la Xina a posar les seves empreses, però nosaltres ens decantarem per anar comprar a Londres uns productes que han fet a la Xina uns empresaris catalans perquè allí hi ha més varietat i queda millor.
No sempre podem trobar treballadors amb DNI perquè si oferim un millor salari hem de vendre els gelats més cars que el local del costat. Llavors ja hem perdut mercat i el negoci pot fallar. Hem de seguir el ritme que ens mena l’economia. No tenim alternativa viable.

Publicat al Diari del Baix Penedès, el 13 de juliol de 2007

dijous, 12 de juliol de 2007

La meva experiència del Harry Potter

No sé ben bé perquè però vaig anar a l'estrena mundial del Harry Potter en versió vendrellenca. La veritat no tinc cap motiu particular perquè no sóc un seguidor fidel, ni sóc un adolescent, ni m'apassionen les seves aventures, tot i que he vist totes les seves pel·lícules. Si no sou autèntics fanàtics no us la recomano. Dura més de dues hores que a vegades t'agafen ganes de marxar. Més d'un ho va fer a la meva sessió. Si esteu esperant una gran batalla. Aquesta si que te lloc, però tampoc és allo que et deixa bocabadat i han de passar molts minuts per arribar-hi. Diuen els que han llegit el llibre que hi falten moltes coses. Jo no l'he llegit i hi ha moltes coses que no les agafo perquè ja fa dies que he vist les anteriors passis i la meva memòria no és tan bona com requereix la peli. Si us ho voleu passar bé. Aneu a veure una espanyola que es diu Cafè solo... o con ellas. Està molt bé no te el nivell de la primera part del Otrol lado de la cama, però és molt distreta. Si us decanteu per Chuecatown, no és tan bona, però per una tarda o nit d'estiu jo crec que per anar a veure Harry Potter necessites una mica de paciència. Algú fins i tot es va adormir. Ho sé pels roncs fluixets que se sentien. Ja ho sabeu. Jo us he avisat. Encara que jo també he volgut passar la prova, però us aviso que no val la pena. És millor l'anterior.

dilluns, 9 de juliol de 2007

Festes dels Barris al Vendrell

Aquesta setmana els barris del Vendrell celebren les seves festes. És una de les celebracions populars que encara es mantenen en peu i encara que cada any sembla que algun barri trontolla sempre es torna a posar en forma i segueix el peu del canó per al proper any. Val la pena participar-hi o almensy anar-ho a veure. Jo recomano les falles. Una de les mostres de telenotícies popular de vida efimera. No us ho perdeu.

diumenge, 8 de juliol de 2007

Una barra de pa de quart 19 cèntims

L'altre dia vaig anar a comprar al Plus del Vendrell i per una barra de pa de quart de quilo ben torradeta em van cobrar 19 cèntims. La veritat és que no m'ho creia. Amb preus així els forns de pa amb quatre dies es canvien de feina. En un forn normal et pot costar uns 80 cèntims, però pagar 19 cèntims ho trobo una autèntica barbaritat. Hi ha alguna cosa que falla en aquest mercat de l'oferta i la demanda.

Massa normal per ser un dia solidari

L'esclorosis multiple és una malaltia que cada dia afecta a més persones a casa nostra. Diumenge vam anar a nadar a la piscina vella del Vendrell. La veritat és que hi faltava gent que hi participes en aquesta iniciativa. No crec que durant el matí passessin més de 20 persones per aquest recinte esportiu. Molts ja hi van cada diumenge i alguns ens hi vam apuntar per posar el nostre granet de sorra. Entre les persones conegudes no hi va faltar l'alctual alcalde del Vendrell,Benet Jané que també es va voler afegir a la iniciativa. Ninguna cara famosa més es va deixar caure per aquí. És una llàstima que aquesta iniciativa solidària també s'estigui perdent any rere any. A veure si en la propera edició són més el que s'hi apunten.

Per què Lleida necessita més transport urbà?

Lleida any rera any va creixent amb nous barris fomats per places i carrers que es van afegint a la seva estructura actual. Per comunicar tot aquest entramat urbà hi ha una xarxa d’autobusos moderna que arriba als principals barris de la localitat. Aquest és un mitja de transport que necessita adaptar-se a les noves circumstàncies amb més línies i amb un augment de la freqüència de pas dels convoys. Estem davant del problema del gat i la cua. Com més oferta hi hagi molt possiblement més usuaris tindrà aquest servei públic. Hi ha trajectes que tot i no tenir unes grans distàncies que el separen, si que et pots passar perfectament tres quarts d’hora per arribar d’un punt a un altre. Un exemple clar és la línia que uneix Hospitals i la Plaça dels Pagesos. Lleida necessita a l’igual que altres ciutats treballar més intensament el desdoblament de les línies d’autobusos perquè anar d’un punt a un altre no sigui necessari fer tota la volta a la ciutat, sinó simplement la seva meitat com a màxim. Alguns pocs trajectes ja segueixen aquesta teoria, però aquest sistema s’hauria d’aplicar a més línies. Si mirem la realitat, amb uns criteris que surten dels estrictament geogràfics, seria molt útil per a la ciutat i els seus pobles veïns establir un servei de transport regulars amb unes freqüències acceptables, especialment a les hores punta. Una manera d’evitar o almenys lluitar con els embussos cada dia més freqüents en les vies més transitades de la localitat. Moure’s per Lleida cada dia és més difícil a peu i en cotxe. Hem d’apostar tots plegats per l’autobús.

Publicat a la Mañana de Lleida el dia 7 de juliol de 2007

divendres, 6 de juliol de 2007

Que puc fer si no tinc termostat?

Els diferents poders polítics que ens governen des de les respectives administracions fa dècades que s’han acostumat aconsellar-nos sobre un seguit de comportaments que pertanyen molts cops a la nostra esfera privada de llibertat. Ells sempre vetllen per nosaltres perquè tinguem una qualitat de vida sostenible. Aquest és un terme modern que no podia obviar pas. Molt possiblement també mostren preocupació per preservar el medi ambient i definitivament, perquè al final de comptes, no ens oblidem que hem de ser solidaris i treballar pel benefici de tothom que habita sobre aquest planeta.
El Govern de la Catalunya, el terme Generalitat queda massa identificat amb l’etapa del seu predecessor Jordi Pujol, està invertint una forta quantitat de diners en publicitat per intentar-nos convèncer que posem el termòstat del nostre habitatge a 25 graus centígrads amb la finalitat de preservar el medi ambient i estalvia energia. Però un cop més no podem començar la casa pel sostre. Primer de tot hauria de fer una política real per afavorir que els joves i les persones amb ingressos inferiors poguessin accedir amb més facilitat a un habitatge amb unes condicions mínimament dignes. Una entitat pública s’hauria de convertir directament, a través d’alguna de les seves societats mercantils, en un promotor d’habitatge a un cost que cobrís les despeses, però sense aspirar a grans beneficis com fan la immensa majoria de les immobiliàries. Amb l’imparable creixement de l’euribor i l’entrada en funcionament del nou codi tècnic de l’edificació, que puja una mitjana del 20% el cost dels habitatges, els joves cada dia ho tenen més negre per accedir a un habitatge. La hipoteca mitjana ja se situa en 1.000 euros mensuals quan salari mínim interprofessional o les pensions mínimes no arriben ni de bon tros als 600 euros mensuals. Aquí hi ha alguna cosa que falla en aquesta societat i no és precisament el termòstat que volen que el situem a 25 graus.
L’altre dia un amic em comentava que d’aquesta promoció que La Caixa ha fet al Pèlag de pisos de lloguer amb pàrquing per a joves i gent gran cada mes entre lloguer i la comunitat li resultava que ha d’abonar més de 400 euros mensuals. No vull parlar ni dels problemes dels pàrquings i dels acabats, però crec que són uns preus exagerats per a uns pisos de protecció oficial i de lloguer per a cinc anys amb sorteig inclòs
Saltem al camp de la formació universitària i trobarem dades prou significatives. Un 30% dels universitaris catalans deixen la carrera que comencen. D’aquesta dada extraiem que un 20% ho porten a terme d’una manera definitiva perquè el 10% restant ho fan per cursar uns altres estudis del mateix nivell. Només 8 estudiants de cada 100 acaben la carrera en 4 anys. Uns ho fan perquè aquests programes actuals universitaris de 4 anys no reflexen el contingut real dels coneixements que se’ls exigeix per obtenir el títol i necessiten 5 anys, com l’anterior pla, per poder-ho assimilar. Una part molt important d’aquesta problemàtica deriva directament de la dificultat que tenen els joves per compaginar treball i formació. Els pares d’aquests fills que estan a la universitat molt possiblement encara estan pagant una hipoteca que segurament és molt inferior a la dels progenitors dels anys posteriors víctimes d’aquest mercat immobiliari que va duplicar i triplicar els preus amb el suport de l’euribor que continua en alça.
Tots en sortiríem beneficiats si la Generalitat optés per posar un anunci aconsellant que el percentatge que les entitats bancàries afegeixen sobre l’euribor no passes del 0’25%. Els que tinguin la sort de tenir pis i aire condicionat ja sabran a quin punt posar el termòstat, però ara per ara és molt difícil que moltes persones puguin arribar a aplicar aquest consell que el Govern de Catalunya els dóna pel bé de la humanitat per manca de recursos econòmics per fer-ho realitat.
L’Estat central es podria apuntar a la iniciativa a través de l’Institut Nacional de la Seguretat Social quan aquesta entitat pública es resignés a percebre només el 25% de les cotitzacions actuals dels joves fins a 25 anys que compaginen estudis i formació de grau mig i superiors. Són dues mesures populars que donarien una millor justificació a què el Govern de Catalunya s’atrevís a suggerir-nos com hem de tenir el nostre termòstat.

Publicat al Diari del Baix Penedès, el 6 de juliol de 2007