La veu del poble

La veu del poble

dissabte, 26 de novembre de 2011

Important el model xinès

Abans volíem que els xinesos tinguessin els mateixos privilegis socials i laborals que nosaltres. Però jo crec que cada dia nosaltres som més xinesos i anem perdent aquesta societat del benestar que volíem exportar. Ells són comunistes amb moltes particularitats, nosaltres som lliberals i la cosa és molt diferent.

Aquest diumenge us espero a Albinyana

Aquest diumenge durant tot el dia a  Albinyana se celebra una interessant fira d'artesania. Us aconsello que hi aneu i conegueu els seus carrers i places. Aquest és un dels pobles del Baix Penedès amb més carisma que ha sabut conservar gràcies a la crisi i que els seus veïns són molt especials. No em falleu. Esperem que faci sol i Albinyana s'ompli de gent que vulgui gaudir d'aquesta fira, del sen entorn i com no de la seva gent.

dijous, 24 de novembre de 2011

La tecnocracia ens espera

Alguns partits polítics en les darreres eleccions municipals van mostrar un interès per la seva renovació en els càrrecs públics. Només cal veure el cas de CDC a Calafell i el PSC al Vendrell, però altres es resisteixen a esmenar les primeres posicions de les llistes municipals. Estem parlant de polítics que curiosament s’han quedat enganxats a la cadira del poder. No estan disposats a moure ni un dit. Si fessin eleccions per escollir el candidat dins la formació encara hi hauria sorpreses. Llavors si aquest acte democràtic s’arriba a produir es porta a terme amb les possibles opcions ja eliminades. Només és es presenta un candidat que ha d’aplegar tots els vots. Seguint el mètode democràtic cubà. Evidentment guanyarà. Quan la democràcia, la transparència i altres nous valors entrin en els partits majoritaris potser ja serà massa tard. En alguns països com Grècia i Itàlia ja han trobat a les primeres fileres del poder la figura del tecnòcrata. No estem davant d’un polític que ha de vetllar per guanyar vots i si arregla alguna cosa tot això que té de bo. Estem davant d’un científic en política que el que ha de fer és tirar endavant el país i que es perdi el menys possible en el camí. La seva actuació potser no agradarà a tothom, però segurament traurà les castanyes del foc al país. La seva funció és adreçar la situació. Evidentment quan la seva tasca acabi, deixarà el càrrec i tornaran els polítics de sempre amb més o menys encertada disponibilitat a no tornar a caure en el mateix parany.
Potser al final als municipis també s’haurà de buscar una persona amb aquest perfil. Per uns mesos o anys, ens oblidem dels polítics que tenim. Anem per feina per arreglar tots els elements que funcionen malament i de pas li donem una mica d’optimisme als seus protagonistes.
Jo crec que aquesta figura, ara per ara, la veiem llunyana. Tot apunta a què com a molt aquest càrrec encapçalaria un estat. No perdria el temps en cap autonomia, ni molt menys en un municipi. Però potser per força major, algun dia ens caurà a sobre perquè ens l’hem guanyat a pols. No a tot arreu evidentment. Hi ha municipis molt sanejats que funcionen com un túnel. Tot el que entra surt. No aprofiten cap més inversió ni altres finançaments. Això tampoc és gens bo. Entre aquest mètode tradicional i el que algunes entitats públiques estan portant a terme hi ha un ventall molt ampli. En aquest espai buit és on podem trobar la solució ideal per arreglar la nostra situació.
Tot això de les dretes i les esquerres ja ha passat a la història. Espanya forma part de la UE i com no, de la zona euro. Espanya desenvolupa una política com una comunitat autònoma de la UE. No podem aspirar a gaire gran cosa més. Potser les eleccions que ens semblen menys importants com són les del Parlament Europeu resulta que en realitat són les que en el fons ens afecten molt perquè tots pengem de l’euro. Si el nostre ajuntament renova la xarxa d’aigua potser és perquè hi ha subvenció europea que la finança en part, perquè per ell sol no l’ha podria assumir econòmicament.
Qui realment dirigeix les regnes d’aquest país no són els polítics. Ells només es dediquen a posar la lletra als números que marquen els economistes i lobbys. Però en realitat, amb el temps Europa va perdent poder de decisió en el seu propi territori. Les noves potències mundials estan comprant deute públic espanyol i de la resta de països de la UE com està fent la Xina. Això només vol dir que aquestes nacions llunyanes dia tindrà un pes més important en les nostres actuacions encara que sigui un polític de casa nostra qui faci la proposta. En realitat només està movent les fitxes de la partida segons li estan indicant de l’altra punta d’Àsia.
Les coses estan canviant dia a dia. Fins ara érem uns privilegiats que ens permetíem el luxe d’escollir uns partits que havien de complir un programa electoral que podia tirar més a un cantó que a un altre. Potser a partir d’ara, només tindrem uns professionals que l’única cosa que vetllaran és que al final de l’any els resultats no siguin negatius i no caiguem en la recessió. A partir d’aquí segurament cauran molts caps, estructures i altres aventures que tot i contribuir al medi ambient i la sostenibilitat social no són viables econòmicament. Per tant no interessen. Entre tots ens ho hem buscat. Bé, la gent com tu i jo no hem fet res per arribar fins aquí. Les grans fortunes, els lobbys i els bancs més importants han sortit a la superfície i han decidit menar el timó ells mateixos. Han descartat els polítics en la seva posició grumets prometedors. A partir d’ara, sota el nom de la tecnocràcia dirigiran aquest país i la resta que ens envolten per arribar a cap de mes amb uns resultats econòmics el més sanejats possibles.

Article publicat el 25 de novembre del 2011 al Diari del Baix Penedès

dimecres, 23 de novembre de 2011

Josep Poblet, tot una figura en la nit vendrellenca.

Avui al proprama que fem per la Ràdio he parlat amb el Pep Poblet, responsable del Rustic. Una persona amb moltes coses per explicar i que no acostuma a ser convidada. Realment val la pena. Ha estat un descobriment en aquest món de la ràdio que cada dia trobo més interessant. Està a la web de ràdio el vendrell. Pel simple fet que hagi aguantat 20 anys el seu local ja és un dada digne d'enveja per molts altres que ho han intentat.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Una botiga de segona mà al centre del Vendrell

Al carrer Sant Magí del Vendrell per la zona mitja hi ha una botiga nova de compra de coses de segona mà. Es poden trobar des d'aparells de música, fins a cotxes de nen, passant per cascos i altres elements. Hi ha coses que les compren i te les paguen i les altres les deixes en dipòsit a veure si algu ho compra. La veritat que aquest és un negoci que està a altres llocs i que al final també ha arribat a casa nostra. Esperem que tingui molt bona acollida doncs els temps que correm són molt apropiats.

Ni Rajoy ni Rubalcaba, ase català

En la meva darrere enquesta la pregunta anava sobre política. Els protagonistes eren Rajoy o Rubalcaba i per despistar vaig posar l'ase català. Doncs aquesta ha estat qui ha guanyat la votació. La cosa está molt animal.

La destrucció d'un mite Shakespeare, Anonymus

Feia dies que tenia ganes de veure Anonymus que anava sobre la figura del gran Dramaturg William Shakespeare. La peli és una mica llarga, al principi amb tant i venir amb el temps et lies una mica, però al final li vag agafant el sentit. La proposta és desmuntar la figura d'aquest gran escriptori anglès i el situa com una persona amb ganes de protagonisme i que es dedicava a signar obres que no eren seves. Realment si el que diu és veritat l'escala de valors dels literats universal patirà un gran canvi en aquest autor que si que va existir,  però no era ell. S'ha de veure.

dijous, 17 de novembre de 2011

Realitat i ficció en els nostres carrers


Una de les estrelles de les ultimes actuacions urbanístiques al Vendrell ha estat la plaça Germans Ramon i Vidales que ens mostra un interessant combinat amb alguns personatges del Vendrell ficticis i literaris. Una obra que han executat amb gran encert el Jordi Llucià i la seva filla Iraida. Una manera molt digne de recuperar un dels espais del centre del municipi que podria haver caigut en una altra dinàmica totalment oposada de la que ha estat objecte. El darrer que s’ha afegit amb motiu del còlera crec que trenca una mica l’ambient global de l’espai, però amb el temps s’acabarà d’esbrinar si finalment encaixa en el conjunt pictòric.
En aquest municipi atès que no tenim una planificació urbanística amb cara i ulls i si la tenim, constantment és víctima de canvis i alteracions segons com bufin els vents ens hem de cenyir a aquelles actuacions puntuals que han marcat la història d’aquest municipi. Des de la persona que va salvar el pont del Pardo en el seu moment. Va preferir la seva salvaguarda a la seva destrucció encara que hagué estat malmès pel pas del temps. Un altre punt que ens honora és el que s’ha portat a terme sobre el món Pau Casals. Hi pot haver coses millors o pitjors, però sempre s’ha tingut un mirament especial. No cal dir el Museu Déu amb les obres allí guardades fruit, en part, del boom immobiliari dels darrers anys que el seu propietari va saber transformar en art. Tenim la cascada de la Rambla ocupant, aproximadament, el lloc que el passat franquista també va voler deixar testimoni del seu pas, però que amb el pas del temps s’ha vist totalment esborrat de la via pública.
Aquesta placeta del cap de dalt del carrer de Mar estava ocupat per un edifici vell on l’Ajuntament del Vendrell guardava una part dels seus arxius. S’havia comentat molts cops per la casa gran que s’havia de tirar a terra i construir-ne un de nou. Inclòs amb una mica d’imaginació ja es veia un passadís per sobre del carrer de Mar que unia els dos espais municipals.
Al final, amb intervenció de diferents persones, polítics i altres personatges de la societat vendrellenca s’ha convertit en el que tots podem admirar. La persona que va donar el vist-i-plau potser el principi no ho tenia gaire clar perquè era nou al municipi i a vegades les novetats costen un xic de digerir, però de bon començament ja es veia que la cosa pintava molt bé. Ara per ara molta gent es mostra cofoia del resultat final.
El que s’hauria de fer per donar una mica d’ambient al municipi és algun tipus d’actuació semblant que deixés una mostra d’art en un altre racó del municipi. L’any 1991 al poble de la Garrotxa, Santa Pau van organitzar un concurs d’escultures ocupant espais públics del municipi. Ara, 20 anys després, es poden admirar una desena pels seus carrers i places.
El que s’ha fet fins ara és fer concursos o mostres de grafits a les parets de la Riera de la Bisbal que em sembla molt bé. Però destinar l’art a les parets d’aquesta llera és com voler-ho deixar en un segon terme. No crec que sigui el millor lloc. Dins el municipi hi ha punts que segurament podríem donar molt de si amb el consentiment dels propietaris.. Hi ha art d’aquest tipus més actual que evidentment no els deixaria sortir del lloc on han estat destinats, però n’hi ha altres artistes que es mereixen un lloc més digne i amb més moviment. No és pot posar tot dins el mateix sac.
Ja sé que és mal moment per tot això, evidentment. Molts cops és una qüestió de planificació i saber invertir els pocs recursos que hi han amb encert i bon gust.
Hi ha molts punts al Vendrell i a la resta de comarca que amb un xic d’imaginació podrien patir un canvi substancial molt important on tots hi guanyaríem a mig i llarg termini.
La Iraida i el seu pare ens han demostrat la diferència que hi pot haver entre tres parets fredes i una món virtual ple de llum i color. Si que té un cost material, però a vegades pot ser molt més interessant que altres actuacions amb la mateixa finalitat, però que no tenen tanta vigència en el temps i reculli tants suports populars i estigui tan fotografiada com aquesta. Esperem que aquest esperit segueix en altres punts del Vendrell i comarca. Són alguns dels trets característics que ens diferencien del nostre entorn.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 18 de novembre del 2011

dimecres, 16 de novembre de 2011

Ensenyaments més útils a les escoles

Als instis i als coles en general ens haurien d'ensenyar a cuinar, saber triar els aliments millors, a cosir, ensenyar quatre nocions de bricolatge, una mica de mecànica, nocions sobre salut i primers auxilis. Són algunes coses que serien molt més necessàries i útils que algunes de les coses que ensenyen que també són importants, però primer hem de coneixer-nos millors a nosaltres mateixos. Algun dia arribarà. En alguns paisos ja fan coses semblants.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Rics, però en realitat més pobres

Ara que tenim molts aparells per dir-nos coses no sabem que dir-nos. Ara que tenim molts aeroports on anar no tenim peles per volar. Ara que tenim molts estudis i masters no tenim feina. Ara que tenim molts polítics no tirem endavant. Sort del Barça que ens ajuda a ser feliços i sinó a gaudir amb al bop esponja.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Winter, una peli infantil per a tots els públics

Avui he anat a veure una peli familiar, abans en deien infantil. El seu títol és Winter.  Jo em pensava que seria més infantil, però la veritat que és força entretinguda amb algunes escenes divertides. A més la història que explica és real i els personatges ho fan força bé. Si voleu passar una bona estona ja ho sabeu.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Unes eleccions totalment prescindibles

Diumenge, dia 20, viurem unes de les eleccions més inútils dels darrers anys. Tenim un guanyador segur amb una més que possible majoria absoluta. Tenim un munt d'abstenció, però això és el menys important perquè els polítics passen d'això. A més la política que s'ha de portar a terme ve guiada per Alemanya i França i els poders fàctics d'aquest país com la banca. Per tant guanyi qui guanyi tindrem el mateix. Encara que fossim independents sinó trobessim petroli o or amagat dins les muntanyes de Montserrat tot seguiria igual.

divendres, 11 de novembre de 2011

La gent no creu en Déu.

Segona la meva darrere enquesta la gent no creu en Déu, 2 persones apostaven per aquesta opció. Una persona si que hi creia i els altres només quan ho necessitaven. La cosa està força clara o no? O no hi creu o només pe interès

La Fira de Vilanova ha recuperat la gràcia

Avui he anat a la Fira de Vilanova i m'ha agradat molt tal com estava distribuït. La fira estava en tota la Rambla i en el solar de l'antiga Pirelli. A més en la plaça Mediterrani hi havia una mena de Mostravi. Igual com al Vendrell hi ha un apartat important dedicat a la teca que és el que més triomfa, però també hi ha llocs per les empreses local i grans marques. Durant un temps va passar per un moment crític, però ara torna a reexir.

dijous, 10 de novembre de 2011

Importants canvis en la cinquena trobada de fans de Lax'n'busto

La Societat del municipi de Sant Jaume dels Domenys va acollir el passat dissabte, dia 5, la cinquena trobada del Club de Fans dels Lax’n’Busto on hi van prendre part unes 75 persones de totes les edats. Enguany la cita es va portar a terme per la tarda i va consistir a part de les tradicionals fotografies i intercanvis d’impressions amb els 6 components del grup, en un concert acústic. Al llarg de gairebé una hora que va durar aquesta audició especial els seguidors van poder demanar algunes peces del grup que van interpretar per a un públic entregat a la festa. Entre les cançons que es van poder escoltar van estar “La meva terra és el mar”, “Intuïció”, Les Nits del Liceu”, “ Fum”, entre d’altres. En el mateix local també es podien adquirir samarretes i altres elements del merchadising del grup. En el transcurs d’aquest concurs, la presidenta d’aquest grup de fans, Lali Berlanga, va anunciar la seva dimissió. Els membres del grup li van fer un obsequir per premiar el seu treball al front d’aquesta entitat. La presidenta sortint va apuntar que més endavant hi hauran novetats sobre les noves persones que es faran càrrec de tirar endavant amb aquest club de suport a aquesta formació de música que enguany ha complert el seu primer quart de segle. Els participants es van emportar a casa un record d’aquesta trobada que tots esperen poder continuar en els propers anys.

El Lot de Nadal

En la meva trajectòria d'articulista del DIARI amb més de 15 anys d’experiència amb poques treves et dones compte d'un seguit de temes i personatges que es van succeint amb el pas del temps. Ja fa uns anys que per aquestes dates tinc la mania de dedicar l’article a un tema sobre un d'aquestes coses trivials que ens acompanyen al llarg de l'any, però al seu darrera sempre es poden amagar aspectes molt més profunds que ens afecten a tots. Només és qüestió de llegir entre línies i no deixar-se portar per la simple gracieta com ens tenen acostumats massa cops els polítics. Em de saber interpretar tota aquella informació que rebem sinó estem condemnats a caure en la pura ignorància. El tema com apunta el títol és el lot de Nadal. Un d'aquests elements que són excusa fàcil per discutir a l'ascensor, a la botiga i allí on faci falta sense que en principi hi hagi cap motiu per generar cap enfrontament important. Una variant del parlar del temps, però amb un xic més de personalitat. Fins ara sempre ens han donat lots de Nadal a la feina. Hem passat per moments dolços i optimistes abans que arribés, sobre el 2007, la crisi del totxo. La cistella consistia fonamentalment en els tradicionals torrons, cava, vi, polvorons, neules, pots de pinya o derivats. En els darrers anys la figura estrella era el panettone, un dolç importat d'Itàlia que havia tingut una excel·lent acollida entre els treballadors. Cada any l'empresa ens ha regalat un detall: un any va ser el torn d'una mena de maleta de viatge de color vermell, un altre any un decantador de vi ( va costar un xic esbrinar la seva utilitat real i no pensar que era una mena de gerro floral modern), no van fallar les tasses pel cafè amb llet i altres històries prenadalenques. L'any passat amb la crisi vàrem arribar als serveis mínims en el tema de lots nadalencs que consistia en les “tres maries” dins una capsa de cartró, una ampolla de cava i dues de vi. Enguany que estem batent records i ascendint en les primeres posicions d'endeutament a nivell català i espanyol, jo crec sincerament que no hi haurà o no hi hauria d'haver cap mena de present nadalenc. Això seria el més lògic mirant tal i com està el patí i la butxaca. Però tal com he dit molts cops la finalitat dels polítics no és arreglar el municipi ni que tot vagi com una seda, sinó que el seu objectiu és guanyar eleccions. Si ho mirem des d'aquest punt de vista. ¿A veure quin polític dels actuals s'atrevirà a dir que enguany no hi ha diners pel lot sense tenir remordiments de consciència en els seus fòrums interiors i sense que l'acusin després de perdre algunes eleccions per la seva culpa? Llavors seguint aquesta filosofia clarament electoralista i el quedar bé, crec que alguna cosa caurà. Suposo que serà com l'any passat amb una “Santíssima Trinitat” del món vinícola local. El més adient pels temps que corren és no repartir cap lot en aquest Nadal. Gràcies que arribin les nòmines que corresponen sense cap tipus de retallades ni similar. Ara si es fan per alguns que es facin per tots igual. Si aquests diners que ens estalviem els dediquem a altres menesters de caire social ben destinats siguin. Ara si s’utilitzen per pagar algun àpat o festa per glòria i honor dels seus organitzadors, millor que es distribueixin entre els seus treballadors perquè com la grossa de Nadal segurament estarà més repartida. En els moments que estem és qüestió de prioritats. Ara falta decidir per quin cantó ens decantem, tenim en compte que no podrem atendre tots les necessitats com fins ara. Si fins ara parlàvem d'inversions, ara toca treure la qüestió més políticament correcte de per on no retallem? Hem arribat dalt de tot, com els castells, ara hem d'anar baixant per tornar a pujar més endavant. Hem de saber fins a quin punt podrem baixar i a canvi de què. A veure que passa tot plegat, hi ha molts sectors públics, com ensenyament, seguretat pública, sanitat que les pagues dobles de Nadal patiran algun sotrac, perquè el tema lots ja fa anys que els han perdut de vista. A veure que passa a l'administració local. A veure si li posen el cascavell al gat o continuem en aquesta ambigüitat perillosa amb paladar de ric i butxaca de pobre. 
Article publicat el dia 11 de novembre al Diari del Baix Penedès

dimecres, 9 de novembre de 2011

Els temps estan canviant

Avui he entrevistat a la ràdio a Santi Julivert. Un gran jugador del Vendrell que ens ha explicat les seves aventures en aquest esport tan nostrat. Ell aconsellava a la nova gent que si han d'escollir entre estudiar i practicar algun esport que estudiïn, jo crec que això ja és història. Tal com està el patí ja no saps que és millor i potser que un jugador d'hoquei es guanyi molt millor la vida que un arquitecte o un advocat. Els temps estan canviant.

dimarts, 8 de novembre de 2011

Els polítics camí de mart

Avui molta gent parlava del gran debat entre Rajoy i Rubalcaba. Uns el veien d'una manera, els altres d'un altre, però no té ni un 10% del que pot tenir un Barça Madrid o la boda de la Duquessa de Alba. Cada dia els polítics estan més lluny del poble i encara que ho intentin no aconsegueixen resituar-se. Els qui estan millor ubicats no hi ha ningú que els voti. Al final veurem els polítics com a mig marcianos de color verd.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Un golpe de altura es deixa veure

L'altre dia volia anar al cine i no hi volia anar perquè la crítica que havia llegit a la Vanguardia no la deixava gaire bé. Avui m'he atrevit i dins les pelis tontes que fan per riure amb els de sempre, està força bé i tot. Passes una bona estona. Si la recomano perquè fa el paper que ha de fer, no més, però tampoc menys.

dijous, 3 de novembre de 2011

Des de la pinya d'un castell

No havia viscut mai l’experiència de formar part de la pinya d’un castell humà, una de les tradicions més arrelades a casa nostra. El dia de la Fira del Vendrell va succeir aquest fet, fruit purament d’una qüestió circumstancial. Després dels versots dels diables, es van situar a plaça Vella del Vendrell les quatre colles protagonistes de la diada: les dues de Valls, Colla Jove de Xiquets de Tarragona i els amfitrions. La meva posició, a l’entrada mateix de la porta central de l’església del Vendrell, em va limitar molt anar a un altre lloc de la plaça. Llavors vaig interpretar que, indirectament, em convidaven a quedar-me allí una estoneta. Vaig començar amb els de Tarragona que tenia quasi a sobre mateix i estava rodejat pels seus membres. A la segona ronda, em vaig animar i em vaig incorporar a la seva pinya. Vaig prendre part en els dos castells de nou que varen fer i en el pilar de comiat. Evidentment, com tenia els Nens al costat també vaig donar un cop de mà a la colla local. Des de la meva posició amb el cap enganxat a l’esquena del davant només s’escoltava la veu de qui anava ordenant a tots els components el moviment oportú per la bastida del castell. Pis a pis, informant a cada pas de com s’estava perfilant en les parts més elevades. El so de la música aportava la informació complementària a aquesta gesta ràpida de carregar i descarregar el castell. Evidentment no vaig poder veure tot aquest procés que anava seguint per la veu. Era igual ja trobaria per la premsa o televisió la foto o les imatges de com s’havia desenvolupat. Abans hi havia polítics que baixaven i formaven part de la pinya, jo recordo el Jaume Domingo i el Josep Lluís Pascual que ara prefereixen els balcons més enlairats. Aquest cop va ser el torn de Jimmy Pinyol que ja el dia abans en el concert del seu grup ja va convocar a la gent a aquesta exhibició castellera. El regidor de Medi Ambient es tornava anònim dins la pinya dels locals. És molt interessant veure la coordinació i la preparació que tenen els castells per fer realitat la seva tasca. Primer de tot, la canalla la van portar dins l’església perquè no veiessin si queia algú en els altres castells. Dins el temple estaven entretinguts amb altres històries perquè els passes el temps més ràpid i estessin distrets i contents per complir la seva missió amb més celeritat. La resta anava seguint fil per randa les ordres del cap de colla que se situava al mig de la pinya. Ell anava ordenant la col·locació dels diferents membres de la pinya per fer un conjunt ben sòlid i assolir el seu objectiu. Amb rapidesa tots complien la seva missió i tasca encomanada. Tots eren una gran família que tenen un clar objectiu: fer i desfer el castell. La canalla van arribar en el moment oportú per enlairar-se fins els pisos més elevats. Un darrere l’altre van pujant i pujant per assolir la construcció. El pas següent va ser desmuntar la construcció realitzada amb rapidesa i tots aportant el màxim de si. Començant pels qui formen part del tronc del castell fins els qui els ajuden a fer la seva tasca Una de les coses que cal destacar és l’educació i formalitat amb què tot aquest moviment de fer i desfer es produeix. Sempre s’apliquen unes formes molt correctes en el tracte entre castellers i amb aquelles persones que també s’hi apunten esporàdicament. Al final de tot, tots es feliciten i aplaudeixen per haver contribuït en la proesa conjunta. No cal dir que els membres d’altres colles també donen un cop de mà. Si això ho traslladem a la realitat, podem veure que el món es pot veure des de tres punts de vista. Des de dalt, com és la posició que adopten molts polítics que a través de la tarima, l’escenari, el balcó o la premsa veuen el seu entorn des d’una alçada real o virtual. L’altre punt és la d’aquells que estan immersors en la realitat i no poden veure el que passa al carrer. Un exemple simbòlic podria ser els que estan immersors en la pinya d’un castell que no veuen com evoluciona la construcció. Uns altres són com els cuiners d’una cuina que no saben que passa fora realment, encara que alguna cosa poden intuir pel que tenen a les mans. La majoria de persones ho mira des de la mateixa alçada. Un fet que et permet tenir més objectivitat que les altres dues opcions, però de tant hem de provar mirar-ho de dalt i de baix per tenir una imatge global d’un fet puntual. Un exercici que ens ajudarà a ser més objectius amb el nostre entorn.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 4 de novembre del 2011

dimecres, 2 de novembre de 2011

Poc interès per les eleccions generals

Fa anys que vaig veient les eleccions com passen i tret de les europees, fins ara no he vist unes tan tranquis com aquestes. La gent ja passa de tot plegat i jo crec que com més sortin els polítics potser els votaran menys, encara que els mitjans oficials fan el que poden, la gent està bastant out de tot plegat. Però tal com està muntat encara que votin els qui presenten algú sortirà, per tant, tot arreglat o no?

dimarts, 1 de novembre de 2011

Un dia genial per la Garrotxa

Avui els amics del Guacamole hem anat d'excursió a Olot i Santa Pau. Un dia molt interessant. Hem fet una mica de tot, des de pujar a dins al crater del volcà Magadalena, fins a passejar pels carrers d'Olot. La veritat és que Catalunya és petita i en un tres i no res et pots plantar a l'altra punta de les quatre comarques. A més el dia ha acompanyat i hi havia molta gent i molts crios. Com a nota a destacar també hi havia molts gossos. La veritat que la Garrotxa això del turisme si que s'ho creu i s'ho treballa i ho tenen molt ben muntat. Altres comarques n'haurien d'aprendre.