La veu del poble

La veu del poble

diumenge, 30 de desembre de 2012

Any rascaculs


 
Aquesta és una paraula popular utilitzada a les terres de Lleida per denominar dins els jocs infantils aquells que pujaves per uns esglaons fins dalt de tot i després et llençaves avall per una rampa amb els dos braços. Una mena de Dragon Khan, però amb altres temps i altres tecnologies molt més austeres. Aquest any que deixem enrere es podria anomenar perfectament any rascaculs perquè la nostra societat continua baixant en aquesta rampa fins que algun dia, esperem que no molt llunyà acabarem quasi tots amb les nostres natges ( una paraula massa complicada pel lloc que designa)
La turmenta perfecta cada dia es deixa notar més intensament en la nostra realitat quotidiana. El que fins fa uns mesos eren especulacions que acabava amb “això no podrà ser”, han superat les previsions més pessimistes. Els afectats confien que la cosa s’aturi aquí i no vagi més enllà d’aquesta línia vermella que ja fa dies que ha creuat.
En un any en què hem viscut dues vagues generals i unes eleccions autonòmiques que tothom recorda perfectament s’ha vist clarament que cada dia els partits i sindicats principals van perdent pes específic per deixar pas a noves idees i formacions que van entrant amb força el panorama de la sobirania popular.
En aquesta comarca hem seguit treballant per eradicar el top manta de les nostres costes. Un tema d’hipocresia social i política per unes persones que tot i que es fa la vista grossa perquè continuen residint a casa nostra no se’ls dóna la possibilitat de guanyar-se la vida d’una forma legal ni tan sols alegal. Es poden destruir centenars i milers de productes confiscats als seus protagonistes, però el problema hi continua estant. Només és qüestió de voler-ho veure o mirar cap a un altre cantó.
Aquest fet anterior ha estat objecte d’algun titular més o menys encertat, però el que ens passa molts cops per alt, encara que la majoria de ciutadans ho traduïm en petits comentaris de carrer o d’ascensor és el gran moviment que hi ha en l’obertura de nous establiments, en molts casos de caràcter familiar.
Tothom sap que aquest moviment no és fruit d’una riquesa en la societat, sinó tot al contrari. Són moltes les persones que vist que no els truquen de cap oficina de treball, tenen la sensació que molts dels currículums enviats van a parar a les escombraries i els seus amics i parents ja no poden moure més fils han pensat en crear un propi negoci amb els diners de l’atur i algun préstec que el banc els ha donat amb moltes garanties.
Alguns d’aquests herois anònims que lluiten per la seva simple supervivència acaben creant un negoci que els permet viure d’una manera senzilla, però conservant la il·lusió que és el que al final de mes és el que més enriqueix.
La nostra comarca que durant molts anys ha estat en un silenci consentit recupera aquells moviments en defensa del Sanatori, en contra de la privatització de l’aigua al Vendrell i en contra del pas del TGV per la nostra comarca  que abans d’aquest segle tenien el seu pes social. Amb  el nou segle i les vaques grosses de la construcció i els seus derivats ens havia posat a tots en el camí de la felicitat consentida. Ara quan els somnis s’han esvaït i la realitat va entrant amb força trencant moltes il·lusions amb peus de fang, la gent i els votants, que és el que realment interessa, ha tornat a demanar allò que els pertoca.  Vaig participar intensament en el tema de l’escandalosa pujada del preus del Patronat d’Esports Municipal del Vendrell. Va ser tot un màster per mi que va suposar un esglaó més en l’ofici de manobre en la  pedrera de la premsa comarcal durant més de 13 anys. Aquest pot ser el principi d’una manera de fer que ens retorni a les darreres dècades del segle XX. S’han acabat les vaques grasses. La nostra societat actual és insostenible i els polítics no ho volen acceptar ni hi volen posar remei real. Aviat arreu hi haurà noves sorpreses. Moltes són les persones que ja no tenen por a perdre res. El dipòsit de benzina va perdent contingut de mica en mica enmig del silenci social. Els polítics ben trajats ens volen enlluernar en miracles irreals. Només cal esperar quan serà la propera cita. Les xarxes socials fan la resta. Seguim baixant pels rascaculs. Fins quan? Per cert que l’any que ve siguin com a mínim igual de bo que el que deixem enrere. Article publicat a l'Eix Diari a partir del 27 de desembre

Més que una innocentada

Primer de tot agrair a les 4fonts aquesta innocentada on jo gaudeixo d'una petita part del protagonisme. Som pocs, n'hauríem de ser més, els que ens dediquem  a dir el que pensem d'allò que no ens envolta i no sempre és el Barça o la Generalitat. Aquí al Vendrell i comarca també passen moltescoses importants que ens afecten. De mica en mica hem anat creant corrents d'opinió per dir que això no m'agrada o això si que m'agrada. Molts d'aquests comentaris acaben en un carreró sense sortida quan no hi ha alternativa a escriure cartes, fer plantades o recollir firmes. La propera passa es organitzar alguna cosa amb cara i ulls que doni sortida a les inquietuds de molta gent que ara se sent orfe. A veure si la cosa cualla d'una forma o una altra. Aquí teniu la innocentada.http://les4fonts.cat/2012/12/28/en-lluita-per-lalcaldia-lany-2015/ Està plantejada amb molt d'ull per qui ho ha fet.

dissabte, 29 de desembre de 2012

Una mica més d'humanitat.

En els efectes positius de la crisi, jo crec que valorem tot més. Fins fa uns pocs anys teniem una mena d'empatx global de moltes coses que hauria arribat un dia que hagués estat indigest per tot plegat. Ara de mica en mica s'està imposant uns nous valors, més humans i socials. Quan estem en plena crisi, la gent aporta més diners a la Marató, les campanyes solidàries recapten més gent per fer-ho realitat. Això vol dir que som molt els que ho veiem més a prop per tant ens ho fem una mica nostre i col·laborem. És trist que hagi arribat d'aquesta manera, però almenys ha sortit la part postivia. Que la gent compri menys loteria també és bona senyal, perquè la sort és un fenomen que surt un xic del vessant humà.

Les generacions s'actualitzen

Moltes són les persones que en el seu moment no van tenir l'oportunitat d'aprendre informàtica, català o anglès o altres coneixements que corresponen a la formació bàsica de tots els joves. Ara quan ja pentinen canes s'han dedicat a aprendre tot això en a través de diversos cursos que es poden aconeguir. Per altra banda, moltes persones joves també tenen falera pel ganxet, la cuina de l'avia i la mitja entre altres. Una cosa que semblava que s'anés a perdre. Sembla que entre els uns i els altres fem una societat més homogènia on la gent ompla aquell arxiu que encara té buit per descobrir. Tot plegat molt interessant.

divendres, 28 de desembre de 2012

Molt bon any a tothom

Molt bon any a tothom i gràcies per seguir-me, per estar aquí i encara que no deixeu constància ser que hi heu passat en un moment o altre. Jo només us vull encomanar un dels camins que porten a una felicitat de peus a terra. Una manera d'entendre els batecs del cor que són els que ens guien. Això es pot fer a través de la música, però només es pot arribar a través de les persones que viuen dins seu amb l'esperit de la música. És un sentiment inexplicable i intangible, però brilla a través dels ulls. La meva postal de felicitació pel nou any és una de les petites coses de la vida que m'ha fet més feliç enguany. Ho vull compartir amb vosaltres. Molts ja ho coneixeu i altres ara  ja sabreu que existeix i no es gaire lluny. Un parell o tres de notes i a deixar-se portar per la força interior. Ella us guiarà. Molt bon any a tothom. Enguany ha estat un any molt molt especial. Gràcies a tothom per fer-ho possible. Sense vosaltres les meves paraules es convertirien en silencis disonants i la música callaria per sempre.

dijous, 27 de desembre de 2012

La nena que no volia ser princesa

Una de les tradicions nadalenques que havia consolidat pel Diari del Baix Penedès era escriure un conte nadalenc basat fonamentalment amb el pessebre. Aquests dies m'ha vingut al cap una nova versió inspirada amb les persones que van al pessebre. El títol d'aquesta història és La nena que no volia ser princesa.
En un país molt llunyà o molt proper hi vivia una noia amb uns ulls que et portaven directament dins la seva ànima. A través de la seva mirada profunda podies navegar mesos i mesos per les immensitats dels oceans i creuar espais fantàstics sense deixar de mirar en el seu interior. La llum, l'esperança, l'alegria i l'oscuritat s'amagaven dins aquest marró amb tints verds amb què la natura havia pintat la seva porta a la realitat. La nostra princeseta volia mostrar a la resta del planeta el secret de la seva mirada. Si la miraves atentament als ulls podries veure que passava dins seu. Ella era tímida i parlava poc, però en els seus ulls dibuixava una llagrimeta quan estava tristona i un estrella de colors quan estava joiosa. 
Els seus pares no entenien a la nostra princeseta perquè volien que estudies amb una carrera i uns estudis dels clàssics de la seva època ( dret, medicina o enginyeries) , però la nostra princesa volia tocar l'arpa perquè era la millor manera que tenia de parlar amb la resta de la gent. Els seus amics i parents es pensava que era un xic especial perquè no era com la resta de les seves amigues que parlaven hores i hores de nines, de revistes de moda i d'altres històries similars i no robava el pintallavis a la seva mare per posar-se ben guapa. Ella vivia agafada amb la seva arpa que la feia feliç i l'omplia. A casa seva no acabaven d'entendre quines eren les inquietuds que movien a aquella noia tan bufona i dolça. Ella necessitava estar amb la gent, petits i grans per transmetre aquesta humanitat que brollava dins seu i només l'arpa comprenia. Al final va aconseguir fer entendre a casa seva i als amics que ella no volia ni tenir una gran professió que li aportes grans riqueses. La seva felicitat era compartir el so del seu cor a través de l'arpa amb propis i extranys. Això la feia totalment  feliç. Com passa a les peli,s ella també té una nena que ja no cal que hagi de lluiti com sa mare per ser feliç fent allò que li surt del seu interior. Colorin Colorado este cuento se ha acabado. La nena d'avui, que no sé el nom no volia ser ni princesa, ni persona rica, ni famosa, només volia parlar amb la gent i deixar-se emportar per les seves vibracions i escoltar les de la resta.

Los Miserables, una peli molt molt recomenable

Si voleu gaudir del Nadal, aneu a veure los Miserables, un musical sobre l'obra de Victor Hugo que no et deixarà indiferent. Si no t'agraden els musicals tot amb anglès i subtitulat no hi aneu perquè aviat tocareu el dos, però si us agrada aquest estil i la problemàtica que tracta és una peli encantadora. Només cal deixar-se portar. Hi ha moltes coses en comú amb la nostra societat.

diumenge, 23 de desembre de 2012

La Puntual, una nova manera de fer vila

La nostra societat necessita idees noves i coses noves en la recerca de nous valors i projectes. Avui ens hem trobat 6 persones al matí a la terrassa de la Puntual per parlar de moltes coses, de present de passat i de futur del Vendrell i de comarca i del que vingues a tomb. Persones amb ganes d'entendres i de veure la nostra societat des de diferents punts de vista. A la tarda aquesta mateixa entitat ha organitzat un curs de mitja per a tothom. L'altra dia hi havia una persona al curs avui en son tres o quatre. La cosa va augmentant. Iniciatives originals per donar vida a la gent i buscar nous camins que no sempre el de copiar i enganxar que ja es fa pesat.

El Chef, una peli més

Si voleu veure una peli tonta on surt el Santiago Segura, però que no aporta res de bo només per passar un bon moment al cine aneu a veure, el chef, la receta de la felicidad. Una peli que com a molt es pot veure a casa un dissabte després de dinar entre capcinades. No té gaire gran cosa. És optimista i poca cosa més. El Torrente surt amb accent francès i criticiant la cuina del Bulli.

dissabte, 22 de desembre de 2012

No només de diners viu l'home

Ahir va ser el torn de l'Escola de Música Pau Casals del Vendrell on van desfilar per l'escenari un nombre important d'intèrprets que s'estan formant en aquest centre municipal. Entre Músic's i aquest centre públic al passatge del Tívoli del Vendrell té un gran nombre de persones que han tingut l'oportunitat d'entrar i conèixer la màgia de la música. Alguns ho han aconseguit. Altres només és un element més al currículum. Jo de petit volia ser músic, però no em van deixar i llavors em vaig dedicar a la literatura. A la uni, a part d'estudiar teniem uns amics que parlàvem de literatura i comentàvem textos i similars. Me'n recordo d'un dia a la tarda amb els 20 poemas de amor i una cancion desesperada de Pablo Neruda. Allí erem feliços. Evidentment per fer tot això em sentia un xic especial. La gent parlàven d'altres històries que a mi no m'inconvien gens. Més tard en el Principito vaig descobrir la seva filosofia que s'amaga darrera un conte infantil. Aquí vaig seguir per aquests mons "raros". L'any passat parlava de música al jacuzzi amb la Lucy i l'Oscar que enguany es guanyen les garrofes en altres latituds. Llavors enguany m'he decidit a entrar en aquest món de mans, sota la batuta, millor d'una gran profe i amb unes excel.lents companyes. S'ha parlat molt que és molt complicat guanyar-se la vida en aquest món, però jo crec que a la vida hem de fer coses per sentir-nos realitzats. A mi, escriure m'ha reportats uns molts pocs diners, però la gràcia és que m'ha omplert i m'omple. Per això sóc feliç. Aquesta sensació també l'he trobat en la música i ara molt més que sé quatre nocions bàsiques bàsiques de com va. El que no entenc és que la gent que li agrada la música o l'apassiona no vagi més cops als concerts que en fan i no s'impliqui més. Molts cops són gratis i en horari molt idoni. Ens hem de deixar portar per tot això i deixar que ens ompli. Ja sé que això no passarà a tothom, però ens hem d'acostumar a fer les coses que ens agraden i més ara que estem en aquesta situació. Només aquest comentari per saber treure el gra de la palla d'allò que tenim més proper i no veure les coses només amb esperit comercial. Els grans artistes no ho són per guanyar diners, en principi, sinó perquè gaudeixen del seu art.

divendres, 21 de desembre de 2012

El nostre entorn també és important

Una de les coses del programa del passat diemcres de Pas de Vianants era la reflexió que feien els membres de Terra i Taula. Ells ens deien per què anar  a Barna a comprar calçots si estan aqui i potsre millors? Jo crec que aquest és el nostre repte. Estimar-nos més una mica i aprofitar el nostre entorn. No hem de buscar allà, allò que podem trobar aquí. Només ens cal que ens coneguem tots una mica més i estimem el nostre entorn.

Petit resum del 2012

Aquest any que entra a la recta final ha estat un xic diferent de la resta. He canviat una mica els ritmes de vida i m'he aprimat 30 kgs. Això és nota en moltes coses. No et notes tant pesat com abans i veus les coses diferents. Tot potser un xic més fàcil i la teva meta és més lluny. A part he provat un dels meus frustres de petit, com és la música. He tingut la grant sort de trobar un gran grup de 4 persones que aprenem pels camins de la música amb la Marian que és un noble i exquisita persona i professora. La classe de música és una cosa molt important a les nostres vides. No cal anar a Austràlia per ser feliç si ho pots fer en un bar del Vendrell. A més he descobert moltes coses i he tingut la sort de conèixer noves persones i redescobrir altres que ja coneixia. Però la crisis jo crec que ens ha fet a tots més sensibles i valorar altres coses. Jo noto algo direrent. Estic content de ser com sóc i de la gent que tinc al meu costat, dels meus amics, els coneguts i els meus enemics perquè entre tots t'ajuden per aquest camí de la vida. Molt content de la gent del curro i de la gent de la piscina que van estar sempre al meu costat en els moments difícils, de la meva família i com no de tots els que en un moment o altre passeu per aquí a veure, a mirar o no sabeu perquè. Gràcies un any més per ser aquí. No és un gran fet, però cada dia valoro més la rutina. Serà l'edat. Ens veiem en el proper any, no?

dijous, 20 de desembre de 2012

Músics, una gran tasca a favor de la música a casa nostra


Hi ha coses a la vida que es descobreixen tard o fins i tot massa tard. En el meu cas és tard, però al final ho he descobert i li estic buscant un viarany per fer-lo realitat. La meva passió per la música em ve petit. És una cosa que sempre m'ha tret fora de les meves caselles. Anar un any a veure 12 concerts d'un grup com els Laxen, doncs entra dins la normalitat. Una teràpia per desconnectar i flotar en l'espai amb els peus a terra. Avui era el torn de l'Escola Músics del Vendrell. Un centre de formació en aquest art que al Vendrell i comarca és tan prolífic. Gràcies a la tasca de l'escola i dels seus professors em vaig assabentar que hi havia concert a avui dijous a la sala petita de la Lira. Allí he arribat puntual. M'he trobat una sala que feia goig i joia on petits i grans seguien amb atenció el que passava sobre l'escenari on els alumnes d'aquest centre ens mostraven el seu art. Durant les quasi dues hores de concert hi hagut un caliu impressionant amb gent de peu perquè no s'hi cabia i aplaudint i donant empenta els joves músics. Ara que he tingut la sort de fee un petit tastet d'aquest nou món he descobert que és com emprendre a volar. Durant l'hora que dura la classe sembla que només passes un segon de ràpid que tot va i això que encara estic pel més bàsic del bàsic. Suposo que amb el temps li vas agafant més carinyo. El nostre grup de 4 persones té la gran sort de comptar amb la Marian una gran  mestre i persona  que et sap transmetre aquest esperit que s'amaga dins la música. He de dir que jo per diferents circumstàncies estic estudiant actualment a l'Escola Municipal de Música Pau Casals dins un curs per persones que ja fa dies que hem fet la primera comunió. Però el concert que va fer aquest centre el passat diumenge amb motiu de la Marató de Tv3 i el d'avui he vist que hi ha diferents intèrprets que estan als dos llocs. És el més normal. 
El concert d'avui ha estat un repàs per les principals formacions d'aquest centre privat que va des de l'aula de cant, fins a un grup de percussió passant pel cant coral. No hi ha faltat una mica la Big Band. Pel que he vist, el poc que sé, els grups sonen motl bé sobre l'escenari i el més important és que la gent s'animi a tocar i mostri el seu art a al resta de la gent. La gràcia és que la gent gaudeixi de la música i que no sigui pas un estorb. Això ha passat avui un cop més amb una molt bona organització que en un plis els uns donaven pas als altres. Vull felicitar a totes les persones que ho han fet possible i epserem que aquesta energia i magnetisme que avui he mostrat sobre l'escenari segueixi viu i pugui ser encomanadís a altres persones perquè puguin entrar en aquest món de la música. 
Avui en dia, la música que sempre ha estat en crisis ho està més que mai, però aquest tipus de concerts serveixen per trencar el gel amb el públic. A partir d'aquí muntar un grup tot és molt complicat i aquesta comarca ofereix ben poques oportunitats perquè això sigui possible,  però esperem que aquí o allà sempre hi hagi un local on la gent pugui fer concerts i entre tots gaudir de bons moments i de moltes sensacions. Enhoraobna a tots plegats. Moltes gràcies per les dues hores de bones vibracions que avui hem pogut viure en viu i en directe per gent de la casa amb ganes de dir moltes coses a través del pentagrama.

Pessebre 2012


 

Entre retallades, vagues i altres manifestacions públiques em passat un any i ja toca muntar un altre cop el Pessebre Nadalenc. Els nostres treballadors que havien viscut jorns memorables amb pagues dobles i lots abundosos ara per ara la majoria estan fent cua a l’atur. Ells que es pensaven que un Ero seria el punt màxim d’inflexió han descobert que la situació és molt més preocupant.  L’atur ja s’amaga sota la misèria.
Els Reis Mags encara han pogut salvar la situació amb un mínim de dignitat. Ara treballen en uns grans magatzems en un país petrolier del Golf Pèrsic. S’han estalviat un tram del trajecte final. La seva feina consisteix en cada dues hores fer un tomb amb tota la comitiva per aquest nou equipament comercial de primeres marques internacionals. Els camells i els patges van poder entrar en tot aquest pack global. Fins que el petroli s’acabi encara poden estar uns quants anys allà en la seva feina rutinària.
L’àngel que anunciava la bona nova a tots els membres del pessebre va retornar les seves ales en una botiga de segones ocasions. Ara treballa esporàdicament en una empresa de repartiment de correspondència a les bústies del seu municipi. La seva tasca angelical ha perdut el seu encant. Només els descomptes que ofereix els tríptics que reparteixen conserven una mínima dosis del seu passat celestial.
El nostre caganer ja fa dies que ha deixat el seu paper sota l’ombra d’una olivera centenària. Ara armat amb un carretó de la compra adaptat i un tros de pal metàl·lic va a la recerca del pa nostre de cada dia en cada contenidor d’escombraries que es troba en el seu circuit diari. La seva tasca en el pessebre ja no és fruit d’olles catalanes, ni canelons, ni gambes fresques. El menjar precuinat i el peix ja una xic passat i la fruita molt madura són els ingredients bàsics que configuren la raó de la seva missió ecològica, sostenible, biodegradable i evidentment natural.
Els pastors estan tots alterats amb el tema aquest de la independència de Catalunya. Ja saben que fa anys que han de posar diners de la seva butxaca en els seus negocis particulars, però si un dia Catalunya toca el dos d’aquest estat creuen fermament que perdran totes les ajudes que ara estan reben dels fons comunitaris. Ara ja no troben cap solució a la seva dramàtica situació. Creuen cegament en un líder proper a un partit de la dreta espanyola a veure si  pot compensar aquesta febre sobiranista que impregna la societat de la zona. A l’hora de la veritat no ho tenen gaire clar que pot arribar a passar amb aquests diners que ens venien dels seus amics del Nord.
Els bou i la vaca ja fa mesos que van acabar els seus dies en un escorxador municipal per obtenir carn per ser venuda a algun d’aquests nous establiments regentat per veïns de l’altra punt del planeta. Ara el Papa Benat XVI ens ha deixat ben clar que ja no hi eren en la seva versió original. Doncs no calia perdre més temps. Els va vendre per un mòdic preu.
Sant Josep i Santa Anna es mantenen al peu del canó amb les seves vestimentes mig estripades i amb l’estomac més ple d’aire que d’una altra cosa. Però es mantenen fidels a la seva missió en aquesta història prou coneguda per tots vosaltres. Els Mossos i l’agent judicial ja ha vingut diverses vegades per procedir al desnonament d’aquest estable propietat d’un gran banc espanyol. Sort de les xarxes socials i de la gent que lluita cada dia per evitar aquestes tragèdies humanes cada dia més freqüents en la nostra societat.
El nadó de sexe indefinit per no ser acusat de masclisme quan tot just acaba d’albirar el món ja ha patit en les seves tendres pells la crua realitat que l’envolta a través del forat finestra sobre un camp buit. Sense calefacció, ni llum, ni aigua s’enfronta a una nova vida amb molt d’optimisme, però amb escadussers recursos perquè això es pugui convertir en una realitat.  El Nadal va ser inventat per celebrar l’inici d’un nou cicle. Fa poc temps es va convertir en una excusa ideal per consumir i mostrar la nostra qualitat humana segons els diners que podíem invertir i que la resta ho també ho veiessin. Ara la situació econòmica mundial li ha tornat el seu esperit inicial. Molt bones festes a tothom i que gaudiu del vostre Nadal amb plenitud i dins la vostra mesura el millor possible. Article publicat a l'Eixdiari la setmana del 17 de desembre del 2012


dimarts, 18 de desembre de 2012

La realitat del dia a dia

Estem entrant en zones perilloses de la societat. Cada dia hi ha més gent que ho passa malament. Mentre els polítics estan amb el tema que si pacte que si independència i altres històries similars. A veure si d'una vegada els polítics parlen dels problemes de la gent. Cada dia tenen menys pes específic i si segueixen així la gent anònima se'ls menjarà. A veure si reaccionen a temps o deixen de fer el burro que cauran en la intrahistòria

El millor regal del món

El millor regal del món no és el primer premi de la loteria, ni una targeta per anar a comprar a uns grans magatzems, ni un viatge a l'altra punta del mon. El millor regal del món és quan un nen et dona una pare noel fet per ell amb el teu nom. Aqeust és el millor premi que la vida et pot donar en el dia a dia. No sortirà dins el currículum ni tindrà més transcendència que aquell moment i aquell instant. Si treus una foto perdria molt. Dels moments importants no hi ha fotos fetes només queden aquells instants al cor i a la món que de tant en tant surten a donar un tomb per la memòria. Avui he vist aquesta escena amb una molt apreciada. Ella ho ha entès. El protagonista també. La resta de gent que miràvem també. S'ha complert la missió d'aquest nen per mostrar la seva gratitud. Esperem que sempre conservis aquesta màgia. Aquí està la teva gràcia i la teva essència.

diumenge, 16 de desembre de 2012

L'Escola de Música del Vendrell també participa amb la Marató

La Marató de TV3 és una dels instruments solidaris que més gent movilitza a casa nostra. Avui també ha estat el torn de l'Escola Municipal de Música Pau Casals del Vendrell que ha pres part amb un concert dividit en tres parts: Guitarra, vent i orquestra. Realment ha valgut la pena veure com aquests joves saben transmetre aquest sentiment als oients a través del seu instrument. Enhoraobna per la iniciativa i a per la propera

Aprenent a fer mitja a la Puntual del Vendrell

És pot dir que el Vendrell generalment les tardes de diumenge quan no és estiu o fan alguan cosa són bastant tristones. El bar la Puntual de la Plaça Jaume I del Vendrell ( més coneguda com per la pl del Zodiaco) ha iniciat avui un curset pràctic de mitja. Una bona manera de fer regals originals als amics. Els diumenge de 17 a 19 hores ja ho sabeu. Passeu per allí i us ensenyaran a fer mitja. No cal que porteu res. Una genial idea.

Una nit màgica amb la K-mama

La cita obligada per tots els Kmameros i seguidors va tenir lloc el passat dijous dia13 de desembre a la discoteca Vip' de Calafell amb motiu de les celebració dels primers 20 anys d'aquest elenc comarcal. Allí estàvem tots els protagonistes de la festa i els que al llarg de tots o alguns anys els hem anat seguint. Va ser un viatge en el temps des dels seus principis l'any 1992 fins l'actualitat. No hi van faltar fotografies ni records d'aquestes dues dècades de teatre a casa nostra. Ells nous i els joves van participar en dos petits espectacles per donar caliu a la festa. Però la gràcia i els comentaris de la gent era els seus records del seu pas per la K-mama i les petits i grans guerres que han viscut amb aquesta gent que tenen molt clar que la gresca i la festa no està gens renyida amb el seny i l'humor. Es veu una evolució des del típic teatre de poble que es feia amb un nivell força elevat fins l'actualitat que en molts casos no tenen res que envejar a les companyies professionals que tomben els teatre de casa nostra. Ells han passat per tot arreu de Catalunya i han portat el nom de Calafell arreu. Una manera de promocionar la comarca que no sempre és prou apreciada com és mereix. Per molts anys Kmameros i que no pari aquest esperit. L'elenc està assegurant tal com es va poder veure amb el darrer muntatge de la gent més jove "On està la Julieta?" Una obra que em va sorprendre molt per la seva originalitat i alt nivel escènic. No cal patir la Kmama té passat, present i futur. MOLTA MERDA..

Un any més moltes gràcies amigues de piscina

Fa uns 10 anys que vaig a nedar. Al llarg dels anys hem passat de tenir tres cursos dos cops per setmana a no tenir-ne cap. Ens hem fet grans i hem crescut i hem evolucionat passant per diferents etapes de la vida amb dies més alegres que altres. Hem rigut. Hem plorat, però sempre ha quedat la nostra amistat. Un any més i espero que molts anys puguem seguir fent els nostres sopars de piscina on tothom és important.

dissabte, 15 de desembre de 2012

Una comarca sense diari és com un poble sense plaça



Les xarxes socials ens poden canviar la vida en un instant. Ens poden aportar moltes coses i ens poden robar un bocí de la nostra vida. Això és el que em va passar el passat dijous, dia 13 de novembre, quan després de sopar feia un repàs al “Reader” del Google. Allí en un blog hi havia un copia i enganxa d’una entrada al facebook de l’Ernest Prunera, treballador del Diari del Baix Penedès. Allí es podia veure la gran exclusia que el dia següent era el darrer dia que sortia al carrer. En una conversa pel facebook al final es va aclarir que els treballadors ho varen saber a partir del migdia mateixa abans que el Diari estes dat i beneït per sortir al carrer.. Quan dones una primera ullada al Diari no veus res que indiqui aquest fatal desenllaç d’altra volta que ja es veia venir, però com els malalts terminals no se sabia el dia que deixaria de veure la llum. Potser el que marca la tradició per aquests casos és que els periodistes i col·laboradors tinguin l’oportunitat d’acomiadar-se dels seus subscriptors i lectors, però ells es van assabentar tard.  Aquests comiats inesperats t’estalvien la llagrimeta final i les gratituds a tort i a dret. És com un primer pas perquè un dia torni a sortir per un cantó o un altre. No hi ha comiat, doncs potser això ens convida a entendre un fins després. Potser amb nova imatge i sense paper, però amb el mateix esperit que s’ha mantingut viu.
Jo de petit he estat un apassionat del Diari des dels seus inicis que els meus pares em compraven els divendres quan estava inserit dins el Diari de Vilanova. En les seves primerenques pàgines ja hi escrivia el Quim Nin, un veí d’Albinyana amb qui comparteixo molts punts en comú. En les seves pàgines en blanc i negre es podia veure  un pinzell dels fets de la comarca, un fet per mi sorprenent. Encara no hi havia internet ni xarxes socials. Una cosa que ara sembla que ens acompanyi des del neolític. Total fa quatre dies que diem a la família per whattsapp que arribarem tard a sopar.
El Diari i la seva gent ha estat com una gran escola per mi. Vaig tenir la sort que l’anima i l’esperit de l’empresa,  sr. Huguet, em vingués a fitxar a la Biblioteca Popular de la Rambla per fer una secció al Diari sobre les notícies dels nostres avantpassats. Gràcies a les bibliotecàries del moment com la Montserrat Mercader, entre d’altres vaig entrar en un nou món que jo admirava en silenci. En aquesta secció on vaig descobrir les pàgines esgrogueïdes dels diaris comarcals. Un món fantàstic que em va fer passar moltes hores mirant i remirant diaris i traient allò que considerava més interessant. Si dones un cop d’ull a aquells cròniques i les compares amb les actuals es podia veure que moltes coses no han canviat tant. Abans la informació era més directa i ara hi ha molta parafernàlia per no explicar res.  Un dia quan jo col·laborava cobrint algunes vacances no hi havia ningun article gran per la secció d’opinió i em van encarregar si em volia fer un. Jo en tenia ganes, però anava molt perdut perquè tenia moltes idees  i frases girant pel cap. No sabia per on començar. Em vaig atrevir. A partir d’allí cada cop que m’oferien em feien un petit regal. Al cap d’un temps ja els escrivia i els guardava per si de cas me’ls demanaven. D’això fins ara que una parell de setmanes abans de cada edició ja tenia al forn un nou article per enviar. He escrit de molts aspectes de la comarca i n’he deixat unes quantes al tinter. Molta temàtica s’ha repetit constantment en un format o altra.  Una de les especialitats  que m’han omplert molt  eren les crítiques teatrals. Una excusa perfecte per mantenir una bona relació amb la majoria d’elencs de la comarca.
Per  mi el Diari ha estat una gran família des dels que vaig entrar a col·laborar amb aquest mitjà de les mans del sr. Huguet, tot un referent en aquest camp. Una persona amb esperit i amb les idees clares. Un autèntic pal de paller com es diu en altres àmbits. Allí he fet amics i coneguts des del Llorenç, el Jordi, el Manel, la Bea, l’Ernest, el Marc, la Cristina Fernández, la Magda, la Montse Tornero, el Guardiola i tants altres. A part, els dijous anava a Vilanova a muntar el diari i allí vaig conèixer el Bernat, el Sergi Sol, la Rosa Trillo, el Guillem, “el meu germanet” (el Ramon), la Cristina, la Marina, l’Amèlia, la Gea, la Roser, l’Eulàlia, el  Fèlix el Manel i tants al tres que he tingut la sort de compartir bons moments en aquesta aventura a través del Diari. Hem viscut moments inoblidables quan es feien els dinars de Nadal on el meu mestre sr. Manuel Bofarull no hi volia faltar mai.  Les festes del Tothosap que any rere any reunia el millor de cada casa en algun punt del Vendrell o Calafell.
Són moltes moltes històries que no em caben en aquest petit espai. He tingut la sort de conèixer molta gent que han estat protagonistes o simples persones anònimes d’aquesta comarca en els darrers 15 anys.  Per mi, ha representat una autèntica escola. He après molt més aquí que no pas en els títols i similars que al llarg de la vida he anat posant un rere l’altre al meu currículum. Atès que no m’he pogut acomiadar els lectors, aprofito l’avinentesa  per agrair la vostra paciència en perdre una estoneta del vostre temps en resseguir les meves fòbies i filies a través de les pàgines en paper del Diari. A partir d’ara, em seguireu trobant a través d’aquest espai virtual o en altres. Potser no estem davant només d’un signe de modernitat. Trobaré a faltar en el Diari el caliu que hi regnava.  S’havia convertit en un punt de trobada de moltes persones que en un moment o un altre apareixien per allí amb les seves històries personals i col·lectives. Alguns ja no són entre nosaltres, però  altres s’han incorporat. La vida continua. Ara  toca encetar una nova etapa. Ens trobem per la vida realment o virtualment. Entre tots farem que aquesta vila i comarca sigui una mica millor encara que alguns sembla que els hi sàpiga greu.. Una comarca sense diari és com un poble sense plaça o un nen que no s’embruta mai els genolls quan juga al carrer. Mantindrem el seu esperit entre tots. De tot cor, companys i amics. Article publicat a l'Eixdiari a partir del dia 14 de desembre del 2012

divendres, 14 de desembre de 2012

Campanyes solidàries



Els polítics necessiten com l’aigua de maig guanyar les eleccions cada cop que es convoquen ja siguin europees o locals. Els grans partits treballen per aconseguir els millors resultats en cada cita amb les urnes. Aquest és el seu modus vivendi principal. Un parell o tres de mesos abans de les eleccions baixen dels balcons i surten al carrer per deixar-se veure i aparentar recollir la voluntat del poble que després apleguen en un programa electoral per presentar-la al poble perquè confiïn en ell el dia clau. Sempre hi ha frases i projectes que saps que seran difícils de fer i altres que són més accessibles. Tot això ben amanit amb boniques paraules i eufemismes i ambigüitats per arreplegar el màxim de vots sense mullar-se més del necessari perquè després sempre hi ha algú que té més memòria que la resta i li pot jugar una mala passada.
Entre eleccions i eleccions hi ha premsa escrita cada dia. Amb això de les noves tecnologies cada parell d’hores has de treure alguna cosa al twitter per donar una afegir una mica de picant a la societat i parlin de tu. No oblidem que tenim, com a mínim, dos butlletins informatius als principals canals públics que s’han d’omplir d’alguna manera.
En els moments que estem vivint hi ha dos termes que estan molt de moda com són sostenibilitat i solidaritat.
En aquestes dates nadalenques està molt de moda mostrar aquesta qualitat social organitzant alguna recollida, subhasta, rifa d’aliments, de joguines, de roba o d’altres elements tan necessaris per al nostre dia a dia. Tot això ens indica que els mecanismes socials no funcionen. Els polítics tenen la gran tasca, que molts encara no se n’han assabentat, de menar les rendes d’aquesta societat actual. Ells són els capitans que ens han de menar a bon port o almenys que no caiguem en el precipici per manca de rumb. Són paraules que queden molt bé, però qui les hauria d’interpretar no ho sap fer. La seva màxima fita és guanyar eleccions a qualsevol preu i excusa Quan les coses funcionen mínimament no passa res. Tot es mou, però ara per ara la situació és molt delicada i mereix una atenció especial. La gent està més sensible. El simple fet de poder omplir-se la boca amb uns aliments  bàsics es pot convertir en tota una aventura quan et donen cita per benestar social al cap d’un mes.
Organitzar aquest tipus de campanyes solidàries queda molt bé davant la galeria i davant els votants, però amb això aconsegueixes pa per un dia o una setmana. La gran pregunta és que es fa a la resta de l’any ?  En la situació actual s’han de donar prioritats a una sèrie de polítiques en perjudici d’unes altres. Els diners són els que són i cada dia en són menys. Si agafem aquests diners i organitzem un sopar pels avis del municipi, potser les persones que ho necessiten per comprar llet i pa aquella setmana hauran de buscar ajuda en amics i parents. Evidentment els polítics estaran cofois perquè han presidit i pagat un dinar amb un grup de possibles votants a curt o mig termini. Aquella persona que veu com aquella setmana no rep l’aportació setmanal de productes bàsics ho passarà malament perquè haurà de gratar entre les pedres perquè els diners que la caixa pública utilitzava per comprar la seva llet aquest cop els han destinat a uns avis que han fet un dinar de franc a càrrec a al ciutadania en general que és qui en el fons paga l’àpat. L’excusa no té cap importància.  Evidentment si els afectats no es queixen aquí no passa res. La jugada ha sortit molt bé. Els danys col·laterals queden amagats en l’anonimat silenciós
Hi ha coses puntuals d’ajuda a persones concretes o en el cas de les que s’organitzen a nivell català que si que són necessàries perquè representen un cop de mà a la tasca pública, però  ens mostren que alguna cosa falla en la nostra societat quan la iniciativa privada ha de suplir a la pública.  Cada cosa al seu lloc. Les dues són necessàries i complementàries.
Ser solidari també consisteix en aplicar la raó i en el seny en els preus de les escoles bressol, de la quotes per practicar esport en instal·lacions públiques o aprendre música o art en centres municipals. Ser solidaris consisteix en fer pagar qui més té i no treure més partit de les classes treballadores que tot just arriben al cap de mes sense despeses imprevistes. La solidaritat, com l’amor als altres i l’amor a la natura es practica cada dia i no un dia a l’any i perquè ho diu la televisió o l’ONU. Ser solidari  no requereix titulars, només es demana una mica d’humanitat i sentit comú. Article publicat al Diari del Baix Penedès el 14 de desembre del 2012

dijous, 13 de desembre de 2012

Comiat al DIARI DEL BAIX PENEDÈS. US PORTARÉ AL COR

Avui repassant els el Reader he vist una notícia que m'ha colpìt seriosament. El meu amic Ernest Prunera posava en el seu face que demà és el darrer número del Diari del Baix Penedès. Aquesta és la principal escola que he tingut a la vida. Jo no crec en la universitat, ni en la formació reglada. Pots tenir uns coneixement i aprendre unes habilitats, però jo sóc en part fill del Diari del Baix Penedès. Vaig tenir la gran sort de treballar durant un parell d'anys abans d'aquest mil·leni. Inclús els dijous anàvem a Vilanova a muntar el diari.Vaig aprendre com es coia un diari per dins i les coses importants i el que es deia i el que s'amagava He conegut persones que m'han ensenyat molt des del sr. Huguet que em va fitxar quan no tenia feina i em passava les hores a la biblioteca remenant diaris, fins el Llorenç que m'ha donat  grans ensenaments. Tinc el Lleó un tros de pa i el Prunera un crack per descobrir. El Marc que ha sabut buscar-se la vida. La Cristina Fernández, la Rosa, la Rosa Trillo, el meu germanet ( el Francàs) el Guillem, la Conxita, l'Eulàlia, Marina, el Felix, la Roser...La Bea que era la cara més amable i simpatica del diari i tants altrs que em vénen per cap. Son moltes les persones que he conegut al llarga de la meva vinculació al DIARI. Una part de la meva manera de ser se l'ha dec al Diari. Allí he après a entendre la realitat i a veure el més important. MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE M'HE TROBAT PER AQUEST CAMÍ HA ESTAT TOT UN PLAER. Intentaré que el que ha après entre vosaltres transmetre-ho a la gent perquè per mi heu estat una escola Sempre us portaré al cor. GRÀCIES PER TOT FAMÍLIA. Podria moltes coses, però hi ha coses que no se saben explicar. Les paraules es queden curtes. Us deixo una foto de quan estava allí darrera seu hi ha molts i molts records que m'han omplert en aquest llarg camí que és la vida.

La paga doble de nadal i els efectes secundaris

Molta gent encara no es conscient que la paga doble de Nadal d'enguany s'ha esfumat. Diuen que l'any que ve si les cobrarem. Jo no ho acabo de veure clar. Hi ha ajuntaments que han muntat alguna martingala com adelantar la de l'any que ve com a bestreta o comptar-ho com a hores extres o algo perquè els treballadors puguin cobrar. Si que els funcionaris hi perdrem però també ho farà el comerç local perquè aquests diners anaven molts al comerç local, en canvi la d'estiu anava per les vakes. El comerç local també hi perdrà.

La PAH planta cara als desnonaments

El món de la ràdio és genial i s'aprenen moltes coses que a vegades no surten per antena. Avui ha estat el torn d'entrevista als membres del PAH plataforma d'aturem les hipoteques. El Carles, la Maria i el Lluis ens ha parlat de com anava la seva entitat que a mesura que passen els dies va agafant força entre les persones més necessitades del Vendrell i com han vist perillar la seva llar. Ells s'enfronten a un futur incert ajudats pels Mossos, personal judicial i policia municipal que entenen les seves reivindicacions. Encara que un municipi es declari lliure de desnonaments no és res més que una cosa simbòlica, sense cap efecte legal. La realitat és que cada dilluns de dos quarts de vui a 10 de la nit es troben al Casal Civic del carrer General Prim del Vendrell per ajudar-se i entre tots fer més lleuger aquest trangol tan dur. Però en aquestes reunions segons han manifestat avui es troben entre 80 i 90 persones cada dia. Una xifra brutal en un problema que cada dia és més fort. Aquest és un greu problema i la gent del Vendrell i comarca hi planta cara. Enhorabona a tots els que ho feu possible.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Carlota Baldrís crea una nena per al fill de Piqué i Shakira

Hi ha vendrellencs universals ara i en tots els temps. Hi ha persones que han portat el nom de la vila arreu. Aquest és el cas d'una de les vendrellenques que més estima la seva vila i la seva gent. Fa uns anys ens premiava amb l'oratori de l'Àngel Tobies que volia ser una mena de càntic d'una municipi amb les seves tradicions ancestrals. Ara ha aprofitant la seva gran passió que és la música ha compost una nana perquè la canti Shakira i Piquè al seu fill quan neixi. Estic parlant de la Carlota Baldrís que com es pot veure en aquesta foto fa lliurament  de la nana a Joan i Montserrat, pares de Gerard Piquè per al seu futur fill. Persones com ella fan que la música sigui un sentiment especial i ens serveixi a tots per poder gaudir de noves sensacions. Aquesta portada la podeu trobar en el Mundo Deportivo del passat dissabte dins la notícia de la gala de la Fundació Esport Solidari Internacional que presideix Josep Maldonado.
La propera cita de la compositora i profesora vendrellenca tindrà lloc el proper dia 19 de novembre a l'Auditori de Barcelona dins XII Concert de Nadal de Cant Coral de la gent gran amb la  cantata per la Pau. Música de Carlota Baldrís i lletra de Joan Descals sota la direcció de Montse Meneses. Tota una artista de casa nostra que porta a terme una gran tasca a l'Escola Municipal de Música Pau Casals del Vendrell

dimarts, 11 de desembre de 2012

Infrastructures insostenibles



 
Temps era temps en què els habitants d’un poble havien d’anar de local en local perquè de tant en tant canviava el local de l’escola. No hi havia diners per més i la quitxalla havia de canviar segons el preu i la disponibilitat de llocs dins la localitat. Llavors es van començar a notar els primers signes del que més tard serien les vaques grasses i l’administració construïa una escola per als menuts del municipi. Evidentment aquesta jovenalla havia de practicar un esport. El segon torn era aixecar un pavelló cobert on tindrien lloc els seus esdeveniments esportius i culturals. Per altra banda, els avis que sempre quedaven al bar del poble van començar a demanar el seu local social propi on portar a terme les seves activitats. Les èpoques de bonança propiciaven que aquests petits somnis es convertissin en realitat. Els casals i esplai d’avis començaven a proliferar arreu moguts per aquesta alegria de la resta de la ciutadania en un món on res s’acabava. A partir d’aquí van sorgir les diferents entitats que també volien un espai. De mica en mica anàvem construint aquest futur invertint els diners del present i els del futur per uns quants anys. Ara quan ja hem arribat a la piscina climatitzada, a l’escola de música i a les escoles bressol per tots els barris hem descobert que tot això no es pot mantenir. Que aquests diners que ara ens correspondrien ja fa anys  que ens els varen gastar en algun nou projecte. Però el més trist de tot plegat és que ja no tenim ni diners per a pagar el seu manteniment, perquè la gent ja considera fer esport o anar a teatre com un luxe que en l’actual situació no ens podem permetre pas. Els nostres polítics que ja fa anys que no volen deixar la cadira i es busquen qualsevol excusa per mantenir-se en el poder es possible que ja fa uns pocs anys que intuïen tota aquesta política era una gran trampa a mig o llarg termini, però havien de guanyar eleccions. No podien mostrar cap mena de variació en aquesta política per captar vots. El problema que com ningú polític ha volgut ni ha sabut reaccionar a temps.  L’única cosa que han fet és externalitzar  serveis per retardar una mica la caiguda i aconseguir, en el seu moment, quatre rals per tapar algun forat en un altre tros del pressupost. El nostre futur ens posarà al seu lloc i ens tocarà tancar equipaments que no podem mantenir. Alguns dels quals de difícil recuperació. Tothom calla ningú diu res, però els silencis són sospitosos en els moments actuals. Haurem de fer uns pas enrere i potser ens tocarà reviure alguns dels episodis dels nostres pares i avis que ens explicaven a la vora del foc quan algunes infrastructures només es trobaven a les grans ciutats..


Una soberania popular autèntica

En aquests temps que corren la societat civil està prenent el pes que li correspon deixant enrere partits i sindicats. Això es va veure en la darrera vaga general quan moltes persones van anar a treballa però després van prendre part en les manifestacions que reclamaven unes millores laborals. Això també es va veure en les passades eleccions autonòmiques quan la gent va votar per allò què realment volien i no pas per allò que uns volien que volguessin perquè no van entendre le missatge del 11 M. Ara mateix un altre exemple el tenim en la fira del Vine...tast del Vendrell que va ser portat a terme per gent del Vendrell que creuen i aposten per la seva ciutat. El proper capítol el tenim el dia 12 de desembre quan l'AMPA de l'Àngel Guimerà ha organitzat una contentració a la pl. Vella per la defensa de l'escola en català. Tot això són simples senyals que la sobirania rau en el poble i els partits cada dia hi estan més lluny.

dilluns, 10 de desembre de 2012

Molt concorreguda la Fira de Santa Llúcia de l'Arboç

Una de les visites obligades d'aquests dies de pont és l'Arboç. Jo volia un any més veure la Giralda, però aquest cop l'he trobat tancada. No sé si l'han obert o no. La Fira de Santa Llúcia és una d'aquestes que té caliu assegurat perquè entre els carrers estrets i les puntaires ja ho tens mig guanyat. A part les botigues i entitats s'hi aboquen posant el seu granet de sorra. En definitiva aconsegueix que hi hagi molta gent que aprofita aquests dies per anar a donar un tomb per aquesta localitat del Baix Penedès, però que sempre ha tirat molt cap a Vilafranca. Molt encertat el canvi que s'ha fet de les puntaires que sempre estaven en un parc gran i avui les podies trobar al voltant de la part antiga. On estaven abans hi han posat jocs infantils. Molt encertat tot plegat amb els animals i músics del municipi animant la gent pel carrer.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Enhorabona a tots els que heu fet realitat el Vine...Tast

Aquest cap de setmana ha estat el torn del Vine... Tast. Un nom original per dessignar una mercat de productes de casa nostra i algun de fora, però fet pero organitzat per gent del Vendrell com ha de ser. Les coses haurien de ser d'aquesta manera. Les persones que entenen d'una cosa haurien d'estar en contacte amb les administracions perquè entre els uns i els altres organitzar coses amb cara i ulls per a gent d'aquí. La cosa hauria de funcionar així però la política fa meravelles i arriba a crear històries sense solta ni volta com les darreres edicions del Mercat de Nadal que ja ha passat a millor vida i a ningú li ha passat res. Aquesta nova fira la veritat que amb les persones que he parlat m'ha agradat. Estava ben feta. Era motl digna i tenia el que havia de tenir, sense que per més paradetes hagués de tenir més qualitat. No cal omplir per omplir. Les coses bones si són breus són dues vegades bones. La gent es pensa que com més pàgines te un llibre millor és i va ben equivocat, millor al reves. Tot i que el temps no ha acompanyat gaire el divendres a la nit, dissabte i diumenge hi va haver força gent que va gaudir d'aquesta oferta de caves i vins i menjar. Allí estaven alguns dels  millors restaurants, cellers, pagesos fleques, pastisseries del Vendrell que no van voler a faltar a la cita. La gràcia de tot plegat és que com ho han muntat ells han sortit les sinergies ( paraula moderna) o sigui els bons rollos que els podrà permetre fer noves coses de cara al futur. La gent ha participat des dels establiments fins a la Laura Tous amb els seus tallers que han donat vidilla a la gent. Felicitats a tots i ja ho sabeu. Esperem que aquesta sigui la primera pedra d'una col·laboració que el Vendrell ja fa dies que necessita i que per fi arriba. Esperem que el bon rollo segueixi i entre tots podem intentar arreglar una miqueta tot plegat aquesta ciutat amb mentalitat de poble, encara que de mica en mica va millorant. Alguns comerços van obrir aquests dies i altres van tancar. Típic del Vendrell, però poc a poc i bona lletra.

Històries curioses per aquest blog

L'altre dia em varen fer algunes preguntes sobre les visites d'aquest blog. Li vaig dir que cada dia tenia una mitjana de 70 visites i a vegades segons els dies puc superar amb un dia les 100. Em va dir que estava molt bé i que això era força visites. L'altre dia, per altra banda, una banda, un coleguilla que no es dedica a aquest món dels blogs em va dir que s'havia subscrit a aquest blog. Són dues petites notícies que em donen ganes de seguir posant coses i donant vidilla a aquest calaix de sastre de coses meves i no tan meves que em serveix per explicar el meu punt de vista que no és ni millor ni pitjor que un altre, simplement diferent.

divendres, 7 de desembre de 2012

Controlar la pressió fiscal



En aquest món de les ordenances fiscals que regeixen el que han de pagar els ciutadans en taxes i impostos hi ha tot una dialèctica que s’ha de conèixer prou bé i analitzar profundament. Molts cops ens quedem darrere un titular amb un percentatge inclòs que marca la novetat per al proper exercici.
Un dels elements claus de tot això és l’Impost de Béns Urbans que grava a tots els propietaris d’immobles que han de satisfer una quantitat segons els valors cadastrals de les seves propietats. En aquests darrers anys hem viscut grans canvis en les valoracions d’aquests elements físics. En un parell d’anys fàcilment es podien duplicar el preu d’alguns béns. Ara la tendència continua a la baixa i encara no sabem fins quan arribarà aquest descens dels seus valors.
El més senzill és agafar un percentatge i aplicar-ho sobre la base imposable. A partir d’aquí s’aconsegueix un resultat que és el que ha de sufragar el propietari. Tal com estan les coses i per posar ordre a tot aquest desgavell de la bombolla immobiliària que ja està per sota els mínims s’hauria de fer una revisió dels valors cadastrals per adaptar-los a la realitat actual i dels propers anys. Unes dades que segurament presentaran valors iguals o inferiors.
Evidentment aquesta tasca requereix diners i valor davant dels resultats objectius finals que es poden obtenir. Segons en quins municipis que han viscut amb intensitat la bombolla immobiliària molt probablement els ingressos d’aquesta partida serien els inferiors que els dels anys anterior. Per tant, des del punt de vista polític és una molt mala inversió. Invertir diners públics per aconseguir menys ingressos és una cosa que ara per ara no es pot assumir pressupostàriament. Alguns ajuntaments de la comarca com Cunit es va portar a terme una revisió d’aquestes característiques quan la bombolla es mantenia en bona forma. Ara també es mereixerien adaptar aquestes quantitats a la situació actual.
Fins ara en tot aquest món hi havia una sèrie de normes no escrites però que la majoria de gent entenia i aplicava. Els joves eren joves i havien de pagar-se uns estudis o el seu salari era minso. Els jubilats cobraven unes pensions bàsiques i evidentment que havien de rebre unes gratificacions. Al mig hi trobàvem un percentatge de la gent, sobre el 90% de la resta de franges socials se suposava que treballava. Per eliminació eren les persones compreses entre els 25 fins els 65 anys. El Carnet Jove ja fa un temps que es va ampliar als 30 anys.
Ara per ara, tal com està tot en què els valors socials pugen, baixen i es produeixen constants excepcions en totes les franges. El resultat final de tot és que hem d’anar a la base del salari o dels ingressos d’aquella persona o família.
A part del greu problema que tenim de l’atur i de les pensions baixes en molts casos es donen paradoxes com que un jubilat cobra 1.500 euros i no té cap més despesa al seu càrrec. Davant seu trobem un treballador de 700 euros al mes amb hipoteca i tres canalles que mantenir. Hi ha molts casos curiosos com el tema de l’atur. Hi ha gent aturada que cobra 900 euros i altres que per aquest concepte i per altres de similars el seu ingrés és nul.
Jo no estic gens en contra ni de les bonificacions ni reduccions ni similars. Són mètodes a vegades més propagandístics que d’efectes reals, però que han fet més lleugeres les càrregues impositives a moltes famílies. Una altra cosa era valorar amb uns criteris objectius si hi havia sectors socials que ho necessitaven més que altres. Això ja és un tema molt perillós que s’ha d’analitzar cas a cas. Jo ara per ara només demano que entre tots siguem capaços d’aplicar el cost més aproximat possible al seu valor real. Per altra banda, donar un cop de mà a aquelles persones que per la seva situació greu mereix que li sigui rebaixat la seva càrrega impositiva. Estem vivint una situació molt fràgil. Com més ens aproximem a la seva realitat més justos serem. És molt fàcil fer un copiar i enganxar que és el que més agrada, però el contribuent es mereix òbviament un tracte personal. Més després de tots els episodis que hem viscut els darrers anys. Un cop que ens ha semblat que hem tocat el cel ara ens espera un descens vertiginós fins on vulguin els més principals capitals europeus país que no són pas els que tots escollim a les urnes. 
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 7 de desembre del 2012


Molt bona acollida del darrer muntatge del Grup de Teatre de la Lira Vendrellenca



El grup de teatre la Lira Vendrellenca va estrenar el passat diumenge, dia 2 de desembre, el seu darrer muntatge El llibre “màgic dels contes”  a la seu de l’entitat del carrer Sant Jordi amb tres quarts parts de l’aforament ocupat per petits i grants. Aquest cop est tractava d’una obra aparentment adreçada al públic infantil, però que els més adults també s’hi podien trobar identificats en alguns frases o escenes. Aquesta obra escrita pels mateixos membres i dirigida per Félix Pérez i Ester Llurba. Protagonitzada per Gerard Fernández, Imma Vélez, Jaume Catà, Josefina Pérez,  Agustí Juncosa, Luisa Ysern, Wifredo Souto, Ester Llurba, Sílvia Benet i Félix Pérez. L’obra és una barreja d’un seguit de contes infantils tradicionals com els tres llops, la Caputxeta vermella, la Ventafocs, els tres porquets entre d’altres. Però evidentment que la cosa no queda aquí sinó que aquesta base ens apareix totalment transformada fins a un punt que resulta inversemblant. Una  Caputxeta Vermella que ens apareix jugant amb una mena de consola, un llop tímid, dels tres porquets només n’apareixen dos, una Ventafocs que necessita ajuda del públic per recuperar-se del verí, entre moltes altres variants. M’ha agradat la intenció que ha tingut de fer una mena de barreja d’un seguit de contes canviant els perfils dels seus personatges, però a partir la cosa d’aquí s’ha convertit en un embolic molt enrevessat difícil de comprendre per als més grans, doncs imagineu els autèntics protagonistes de la sessió. Tot i els nervis del primer dia, s’ha de vocalitzar millor i anar una mica més lent a l’hora de la dicció perquè la gent ho entengui millor. La part final de l’obra quan el príncep ha de triar núvia jo l’hagués tret directament . En general  és una mica massa llarga i la cosa encara ho acaba de complicar una mica més tot plegat. Una mica més d’assaig. Pensar que els protagonistes són els nens i adaptar-la a aquest públic traient alguna cosa que surt massa d’aquest marc i reduir la part final. Amb aquests petits retocs jo crec que és un bon muntatge exportable a tot arreu per un públic molt exigent que també mereixen la seva atenció. 
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 7 de desembre del 2012



dimecres, 5 de desembre de 2012

"Vine...tast" aquest cap de setmana al Vendrell

Aquest divendres al Vendrell s'inaugurarà una nova mostra cultural amb barreja d'art, gastronomia, vinicultura, entre d'altres. La gràcia de tot plegat que aquest cop els organitzadors són del Vendrell a l'igual que els seus participants. Esperem que tinguin molta sort i que la gent respongui. Després que haguem enterrat el Mercat de Nadal que després de passar per diferents llocs pública va acabar morint d'avorriment a la Rambla. Ara és el torn d'aquesta nova proposta que haurem d'anar a conèixer de primer mà. Per si voleu una proposta complementària, aneu a l'Arboç que celebra la seva fira de Santa Llúcia. Una proposta que no està gens malament.

dimarts, 4 de desembre de 2012

Uns creen i els altres tanquen

Els efectes colaterals de l'obertura de noves superfícies comercials ha suposat que molts comerços patissin més intensament. No només parlem de Mercadona i Carrefour sinó de noves pastisseries amb preus per reventar el mercat. La gent va al més econòmic que no sempre és el millor, però tal com està la situació a vegades no hi ha alternatives. Ens han venut la cració de llocs de treball d'aquests supers, però també seria bo saber quan botigues han tancat o estiguin a punt de fer-ho. La culpa no només ha estat seva sinó de tot plegat, però aquests han estat un altre factor. La gràcia de tot plegat és que al final aquests molts llocs de treball s'han reduit a pocs. Només cal donar un cop d'ull al Carrefour amb una caixa o dues obertes.

dilluns, 3 de desembre de 2012

El Nadal, tan lluny tan aprop

Fa dies que vivim el Nadal. Fa dies que ja tenim els torrons a la botiga i els llums de Nadal. De tant abans que ho preparem quan arribi el dia ja no es tindran les ganes d'abans. Organitzem la societat de festa en festa, com si els nostres únics motius per estar aquí fossin anar a comprar i gastar per algun motiu. Encara no hem deixat enrera l'esperit consumista dels darrers anys. A veure si som més humans i abandonaem

Esqueles i ofertes laborals



Els mitjans de comunicació s’esforcen cada dia en posar uns titulars que serveixin per transmetre a la ciutadania l’actualitat diària de la realitat que ens envolta. Són moltes les persones que ho segueixen i l’aprofiten per comentar la situació amb els seus amics i parents o simplement a l’ascensor. En realitat el que interessa a la gent si és que alguna cosa li preocupa realment són les esqueles. A la façana de  l’església del Vendrell hi ha porta amb una apartat destinat a penjar les dades principals difunts del dia. Són moltes les persones que passen per allí per veure qui són els protagonistes de la jornada. Alguns només miren el nom i depèn de qui sigui ja ho deixen estar. Altres es fan estadístiques provisionals sobre edat i barriada.
El millor mètode per seguir l’actualitat és el twitter que et pot oferir en els seus 140 caràcters un ampli ventall d’informació de tot tipus amb la fortuna que tu pots escollir les teves fons d’informació una a una i no cal que hagis de fer servir els camins oficials que et marca el poder de cada moment. Avui en dia estem saturats d’informació per diferents vies i encara que no vulguis te n’assabentes del que passa arreu a grans trets. La gràcia és que cadascú l’interessa uns temes en concret. Hi ha persones que són amants de la música pop o de la natura o de l’agricultura ecològica. Llavors dedicaran la seva atenció als punts on poden trobar aquesta informació especialitzada. Els polítics es pensen que la immensa majoria de gent, per no dir tothom,  està tot el dia embadalida empassant tots els continguts davant dels canals oficials de televisió. Aquesta és una gran mentida consentida. Fa quatre dies quan intuïes la primera nota de la sintonia de la propaganda electoral molts agafaven el comandament a distància i feien canvi de canal per no haver d’escoltar un altre allau de promeses pe incomplir. El que no falla mai són les esqueles. Hi ha moltes persones que ho segueixen amb assiduïtat i en molts mitjans de comunicació, com aquest que teniu en pantalla, l’han incorporat a la seva edició diària. La nostra precària situació laboral global  també ha forçat que resseguim amb interès les notícies d’aquest apartat de cerca de feina. Article publicat a l'Eixdiari la setmana del 3 de desembre del 2012.


diumenge, 2 de desembre de 2012

La solidaritat puntual

Ara s'ha posat de moda la solidaritat i les campanyes de recollida d'aliments o d'ajuda a una causa o altra. Jo crec que estem davant un problema greu. Evidentment que es bo que això es faci, però si s'han de fer moltes vol dir que els mecanismes socials no ajuden. Entre tots hem de treballar perquè s'hagin de fer les mínimes perquè la societat ja pugui arreglar d'una manera o d'una altra aquestes situacions que queden fora del coixí social. Cada dia són més i la gent és més pobra, però també la gent és més solidaria. En realitat no hem de netejar la nostra consciència un dia recollint una cosa o comprant un cd. Aquesta és una feina de cada dia i hem de treballar per una societat més justa on es reparteixin més equitativament tots els recursos que tenim.