La veu del poble

La veu del poble

dimecres, 27 de febrer de 2013

Una entrevista trampa a la ràdio

Avui la Liliana i el Fede m'han preparat una trampa. Resulta que m'han entrevistat al programa de ràdio que fem els dimecres per la tarda. Tot un detall que ho hagin fet. Aquest ha estat un gran regal en el dia que el meu blog feia 6 anys. Jo ja vaig parlant sobre diferents a través de la ràdio o a través del blog però el fet que siguis el protagonista ha estat tot un detall la veritat. No m'ho esperava. M'ho he passat molt bé, perquè he tingut la sort de tenir davant meu dues persones que fa dies que ens coneixem i amb les qui hem compartit petites històries a través de la xarxa per un futur millor. Moltes gràcies per aquesta trampa. Ha estat un plaer i és una d'aquestes coses que sempre recordaré.Aquí us poso el link.

Els primers 6 anys de vida del blog

Un dia 27 del 2007 naixia aquest blog amb la intenció de realitat un de les virtuts més encomiables de la condició humana: la comunicació. En aquells moments això dels blocs estava de moda i seguit per altres iniciatives com la Laia Gomis em vaig decantar per plantar la meva història personal a la xarxa. Avui celebro els 7 anys amb unes dades prou rellevants: 2835 entrades. 71.857 visites i en un més 2.372 visites. El nombre de visites pot anar de 40 fins a 140 en un dia aproximadament. Unes dades que no són importants, perquè el més significatiu de tot plegat és que són moltes les persones que ho miren cada dia i que amb més o menys freqüència passen per allí. Jo ho vaig crear perquè en aquest món hi ha moments que tens ganes de parlar però ningú t'escolta i altres vegades tens ganes d'escoltar i no trobes que ningú et digui res. Llavors, per evitar aquests problemes de comunicació i per reflexionar publicament sobre un grapat de coses han estat les claus perquè avui encara estem aquí. A vegades tens idees i coses que et tomben pel cap, però fins que no les poses en paper, realment no saps mesurar allò que et ronda. Una manera d'escriure el que penses és que és una eina perquè a part que els altres poden intuir el que penses, tu saps el que penses. Moltes gràcies a tothom per fer-ho possible i per passar de tant en tant per aquí. No trobareu ni un gran disseny, ni molts links ni gaires fotos, però trobareu allò que us vull dir. Amb aquests petits traços es poden crear moltes imatges que cadascú tindrà en la seva ment. Moltes gràcies, de tot cor, un any més. Seguirem endavant amb energia i empenta perquè ja aquest blog ja forma part del meu dia a dia i crec que també és un boci de molta gent que té la mala costum de donar-hi un cop d'ull de tant en tant. De tot cor, Miquel

El preu dels lloguers comericials al Vendrell

Un dels problemes reconeguts sota veu del comerç vendrellenc és el preus d'algusn lloguers. Hi ha botigues que el tenen de propietat i el que fan doncs tenen bastant part de benefici, però hi ha lloguers que el que fan es donar molt poc marge de benefici als llogaters. Hi ha gent que prefereix tenir el comerç tancat a llogar-lo i donar vida al poble a través d'alguna botiga o establiment. Aquest és un dels problemes dels comerços vendrellencs. El seu preu. Hem de ser racionals i demanar allò que és, a priori, racional a partir d'aquí ja hi ha altres històries que tots coneixeu.

Les margarites sempre diuen no

Ningú ho sap però totes les margarites quan arranques els seus petals d'un a un sempre aconsegueixes el mateix resultat. Facis la pregunta que facis ella sempre et dira que no. Aquest cap de setmana aquella noia em trucarà per quedar?. Doncs la nostra estimada margarita ens pintarà en blanc i negre el nostre cap de setmana. Si li preguntes a la margarita si aquella noia voldrà ballar amb mi a les lentes? ella seguirà aniquilant la nostra il·lusió perquè la natura, l'escola, els pares i fins i tot Déu que surt a tot arreu ens ensenya que la vida es negativa que no som ningú. Mentre segueixis els pares, les normes, les tradicions, els costums i tota aquesta ciència que no està escrita, la resposta sempre serà negativa. Moltes persones em diuen que no escrigui. que això no és bo que perds les amistats i els coneguts. A mi m'agrada i cada dia m'agrada més. Ho sento. Al llarg de la vida passes per etapes de més o menys inspiració, però m'agrada escriure perquè és una manera de desfogar-me i de treure fora de mi coses internes, de forma directe o a través de mil històries que molts no entendran, però no passa res. Amb el pas del temps qui hi posa interès tot ho acaba entenent. Pot coincidir amb la realitat o no, però allí està. Si segueixes a la gent és dir sempre que si. Però quan arribes i tens 80 anys penses quina vida més arrastrada que hem tingut perquè tota la vida només has estat una bona persona. Això et pot permetre que el dia del teu funeral hi hagi molta gent a missa o tinguis moltes esqueles al diari. Però en el fons si el que has fet a la vida es seguir per la línia de tren que entre uns i els altres t'han marcat, resulta que no ets més que un pringat que no has aprofitat les moltes oportunitats que la vida t'ha donat. He descobert que quan es tanca una porta se n'obren dos i així hem anat caminant fins avui. Jo us aviso, no us enganyeu, les margarites sempre diuen que no. La gràcia de la vida és que la teva margarita sempre deixis un petal per estirar que serà el darrer que algú treurà quan tanquis els ulls. D'aquesta manera tindràs una vida més positiva que no pas el que sempr fa cas a les margarites.

Buscant la perfecció

En la vida ens preparen perquè assolim la perfecció. Un camí llunyà que podem estar anys i anys en assolir i que segurament mai ens farem nostre perquè l'ésser humà és el camí cap a la perfecció al llarg dels segles. La perfecció que marca la història és un ésser humà cada dia més allunyat de la natura que menja els calçots amb guants i destrueix la natura en nom del progrés i del futur. El preu que haurem de pagar serà molt dur perquè cada dia hi ha més persones que pateixen malalties sense cura i algunes sense definir. El nostre progrés no té una base natural, sinó que la nostra part més artíficial es va imposant. Curem moltes malalties, però no ens adonem que estem trencant l'equilibri humà. Podem fer persones amb el cap seré, però que totes les articulacions quedin fixes. Podem donar a les persones velocitat, però el seu cervell no funciona ni el mes minim. On està l'humanitat? On està l'ésser humà? Quin és el futur que ens espera?

dimarts, 26 de febrer de 2013

Argo, una peli que està bé

Aqui al Vendrell i Calafell com és obví fan les mateixes pel·lícules, llavors és qüestió d'anar a Vilanova o a Tarragona. Aquest cop ha tocat revisar una de les pelis més oscaritzades del passat diumenge. El títol és Argo i explica el rescat de 6 hostatges americans de l'Iran. La proposta et manté aten fins el darrer minut de la cinta i amb una interessant presentació i un final que et situa com va acabar tot plegat. És una proposta que està bé, però tampoc és d'aquelles que t'has de treure el barret. Una més de les que estan bé. M'ha agradat més que Lincon perquè és molt més dinàmica i activa.

Si atraquem un banc


 Avorrits al sofà de casa, tapats amb una manta que vàrem recuperar d’un vell armari dels nostres sogres, pensant que menjarem per sopar. La nevera buida, la cartera amb un sol euro per posar al carret de la compra del supermercat de la cantonada. Els parents més llunyans ja fa dies que no vénen per casa. Els amics ja no ens freqüenten. Ja només queden pares i germans.  Només una antiga companya de l’escola bressol ens envia una postal nadalenca d’aquestes que vénen als supermercats que amb cinc euros te’n donen deu amb motius més que passats de moda. La resta de contactes s’han perdut amb aquesta crisis que ens ha tornat més vulnerables, sense recursos, ni ganes de tornar a enviar currículums, ni tan sols de preguntar aquí i allà si coneixen algú que tingui alguna cosa, encara que sigui per un parell d’hores. Però hem de menjar. Els serveis socials ens van donar hora per d’aquí a un mes. Mentrestant què farem? Amb uns tiquets que ens varen aportar solució a les necessitats més urgents, però en els nostres calaixos només es troba aquesta cita per a la tècnica de serveis socials. Mentrestant hem de menjar. Els veïns quan ens veuen defugen de nosaltres. Ens diuen que tampoc no tenen res. Un dia encara, però si la cosa perdura  ja no ens poden tirar un cable com fins ara. A ells també els hi va tot molt just. El comerç de dos carrers més avall ens ajuda de tant en tant quan hi ha anem i ens deixa recollir, la carn el peix i les verdures que han caducat tot just aquell dia, però cada dia hi ha més que gent que ho fa. Són més els que ho van a buscar i menys productes que un es pot portar a casa i sigui mínimament comestible. Això és l’economia de guerra. Una nova manera d’interpretar l’economia familiar després d’aquests anys de bonança i plenitud on res s’acabava. Quan tots els somnis es podien aconseguir amb el consentiment d’un banquer disposat, en tot moment, a què els desitjos es fessin realitat.
Cansat de tanta negativitat el més aconsellable és adquirir una pistola simulada de segona mà i entrar en un banc. Dirigir-se sigil·losament al despatx del director. Després d’explicar-li la teva vida i miracles amb un punt d’entonació elevat, li demanes una mena de crèdit tou amb bones formes amagant els nervis. Si en poc temps no reacciona treus la teva arma i li mostres. Llavors ell recollirà la ferralla que tindrà en algun calaix i te la donarà com si sentís amenaçat per la teva arma que pressuposa que és de mentida. Tampoc tindrà cap mena de deliri per comprovar en la seva persona.
Mentre passa tot això dins el despatx, els subordinats del nostre flamant atracat, aniran avisant a la policia, enviant missatges i mails a amics i seguidors avisant que el passa allí dins no es gaire normal. No hi ha crits, ni mostres que estem vivint un atracament perquè tot és silenciós, per uns professionals esporàdics del greu problema de la humanitat que és menjar. Abans havien guardat alguna llauna de sardines a les butxaques de la caçadora quan anaves al supermercat,  però ara amb les noves cameres i el control de les caixeres ja no poden pal·liar aquestes necessitats amb els mètodes tradicionals. Directament, han apostat per una cosa consistent que els ajudi sobretot a menjar. La resta de rebuts ja fa dies que no els paguen. La connexió de l’electricitat de l’escala encara funciona i l’aigua es va trampejant com és pot.
Al sortir un agent amb ganes de fer punts et pararà amb la bossa de l’Aldi i la pistola dins. Et preguntarà que portes dins. Quan li vagis a respondre dos més et tiraran per terra. T’emmanillaran i et portaran davant el jutge. Allí només has dit que has estat tu i que ho has fet per comprar el bàsic  per la família més propera. Ell t’entendrà perfectament, però estarà obligat a aplicar el pes de la llei. Potser aniràs a presó. Allí tu tindràs el problema del menjar resolt. Tindràs atur i nous amics. Fora segurament altres t’escriuran missatges per donar-te suport. Tindràs una nova família. Alguns ajudaran als teus a tirar endavant perquè tu dins a la garjola ja no pots fer res. Et vindran els amics, els nous amics que són fruit d’aquest nou estat en què et trobes. Els de sempre quan et vegin per la televisió comentaran amb orgull: aquest és amic meu. Paraules massa senzilles, però  no tothom entén l’amistat. Mentre estigui sense la llibertat que tots tenim per naixement va llegir en una d’aquestes revistes gratuïtes que tenien al centre penitenciari dues notícies que el van fer pensar. En una parlava d’un noi de 20 anys que va quedar electrocutat al voler robar cable elèctric d’una torre d’alta tensió. Els seus amics el van deixar sol en el moment que van ser electrocutat per no ser descoberts. Ara ja ningú el vol conèixer. Altres, sense visió de futur,  van optar per tirar-se del balcó i quedar allí estirats a la vorera sense cap esperança a la vida. Ara ha trobat la felicitat. Ha fet amics i tots mengen. És un afortunat. La vida se li ha tornat positiva per ser mala persona. Les bones persones no han tingut l’oportunitat d’arrepentir-se. Article publicat a l'EixDiari a partir del 25 de febrer del 2013

dilluns, 25 de febrer de 2013

Qui mira la tele Vendrell?

Aquesta és una de les preguntes del milió que ens hem de fer. Fins ara aparèixiem a unes hores més o menys determinades dins la programació de Penedès Televisió i sembla ser que a partir d'ara es podrà veure a través de El3devuit. Un mitjà de Vilafranca que en plena crisis es va llençar pel rascaculs i va muntar una ràdio i una tele. La tele del Vendrell és com moltes televisors similars, han d'anar omplint la programació amb les notícies i allò que els hi marquen molt lluny de poder escollir on anar i on no anar. Qui paga mana. El que passa que pots fer el que vulguis, però evidentment la gent mirarà el que vulgui. Jo sempre dic que val més 1 minut al Polònia que una canal propi per glòria i lloança del qui paga. Els professionals de la tele del Vendrell fan molt bé la seva tasca. Estan allí on han d'estar i fan una gran tasca perquè seguint les circumstàncies que els marca donar el millor servei a tots. Clar que passa, que la gent és mira la tele local per veure una cosa en concret o per estar al dia. Són moltes les persones que hi accedeixen a través de la xarxa o en moments concrets del dia per veure les notícies o algun programa especial. Jo molta gent que la veu ho fan a través del web, buscant allò que els interessa i buscant aquelles temes que troben més atractius. Jo no conec ningú que la tingui engegada sistemàticament tot el dia com pot passar amb altres canals. D'aquí uns anys sembla que tota la tele la tindrem per via telefònica, llavors el que ara destinem a la tdt o similar és una cosa provisional. Si apostem per fer una tele per internet, segurament no arribarem a tota la població, però és que molta gent ja fa servir la xarxa per seguir la tele. Hem de ser valents i treballar de cara al futur, apostant per la tele al web  i la gent ja ho anirà mirant. Cada dia hi ha més gent que té ordinadors i aquests són més econòmics en el seu preu de compra. Llavors treballem pel futur i apostem per les noves tecnologies. Aquests diners que es puguin destinar a la emissió per tdt es poden destinar a altres llocs. Segur que la gent és queixarà, però les coses s'expliquen i es poden arribar a entendre. Qui mira la tele al Vendrell i perquè la mira? A veure que us diu el vostre entorn més proper.

La música com a part de nosaltres

Un dels problemes d'aquest país és que la gent no va al concert ni als teatres. Ens falta una cultura musical que no hem invertit a l'escola i molts cops aquests fan música perquè el que estan fent es superar una frustació dels pares que de petit volien ser músics. Ara apunten els nens a música i tots feliços, pero els nens possiblement estarien millor jugant a futbol o anant en bicicleta que aprenenet els secrets del pentagrama. L'any passat vaig conèixer a la Lucy i a l'Òscar que al jacuzzi en varen explicar els secrets de la música sense parlar de música. En ells vaig veure com era un músic tot i que no parlessim de música, ens enteníem. A través de la xarxa vaig conèixer a la Ka que aporta la part de bogeria controlada a la música. Aquest vessant d'artista que s'amaga dins seu i es pot comprovar fàcilment en els seus comentaris i en la seva manera de ser. Però la primera persona que ha posat notes i un pentagrama ha estat la genial Marian que ha convertit les paraules de l'Os i la Lucy i el toc vital de la Ka en ritmes i notes dins un pentagrama. És capaç  a darrera hora del dia que vibris amb la música i que et transporti fins un altre món sense sortir d'allì. Aprens a estimar la música i a conèixer el seu propi món. Perquè nosaltres, els seus 4 alumnes, estem disposats a estar allí perquè ens agrada i ens ompla i no perquè ens obliga ningú. Nosaltres mateixos ens obliguem a gaudir d'aquesta hora que dura un instant entern. Ella des del primer dia ho ha entès. No volem concerts horteres perquè la gent digui ooooo que ho feu bé¡¡¡   per dir que en sabem molt. Es igual és un plaer que gaudirem amb qui volguem. No en sabrem mai prou perquè com això d'escriure cada dia com més escrius més ignorant et sents.
La propera fase és quan la música es converteix en una cosa normal, asídua, quotidiana, sense currículums que a vegades semblen epitafis, sense dades i dades volcades sobre un paper amb una foto ben maca que no ens diu res a la gran majoria de gent. Aquest és l'altre punt per apropar aquests sentiments a tothom i que la música no serveixi per allunyar els intèrprets de la gent. Jo vaig anar a un concert on vaig descobrir a la Silvia Marquez de la mà de l'Os i la Lucy. Allí vaig gaudir de valent veient que els sentiments es convertien en notes i et feien volar sense sortir d'allí. Jo no entenc ni un gram de música, però sé el que em fa feliç. Una dada que ja es prou important. Us convido a què conegueu a una de les persones que ha entès aquest missatge per apropar la música als oients. Una gran profesional como la copa de un pino que li agrada el shauerma com a molts de nosaltres. Per això ha aprotat el seu art musical a la majoria de nosaltres que tot i que no entenen de música, la podem veure més propera  i més accessible. Només cal deixar-se portar. Aquí la teniu. Val la pena, ja ho veureu.

diumenge, 24 de febrer de 2013

Per un demà millor

Vaig descobrir que existia mentre tafanejava blogs amb poemes i relats d'amors i desamors que no entenia, però que de mica en mica i de tant de llegir he anat comprenent i intentant copsar el seu esperit. Va ser un esforç difícil perquè no estava acostumat a tan poc amor en el text, a tanta violència i tan desencís. Després d'uns anys de reflexió i preguntes, la vaig trobar enmig d'un silenci, esperant un vaixell on pujar per fer la seva revolució oberta a tothom que hi vulgues participar. Cansada del dia a dia volia un món millor per ella i els seus fills. No parlava de lluny, sinó de casa nostra. La vaig convidar a pujar al meu vaixell. En seguida en va dir que si. El proper pas va ser quan ella va posar-se a treballar amb els seus amics per fer realitat els seus somnis. Ella, d'una manera dolça i movent fils sempre amb un silenci està aconseguint els seus objectius. Cada dia són més les persones que la volen conèixer i volen involucrar-se en el seu projecte integrador per arreglar el que tenim aquí. De mica en mica, en silenci i tenint una immensa base de dades al seu coco que mareja amb tota facilitat, està disposada a plantar cara a qui sigui i arriba on faci falta. Ella aposta per la raó, la  força dels seus amics, les guerres no és perden mai fins la darrera batalla fins que l'enimic no es rendeix encara que alguns episodis siguin presumptament gloriosos, la resignació l'acompanya. Avui he copsat que el seu projecte cada dia és més fort i implica més gent. No calen les paraules. El que la nostra generació no va poder canviar perquè ens varen vendre una mena de partitocràcia sota el nom de democràcia, ella ho aconseguirà. Endavant. Cada dia està tot més a prop. Demà o passat o l'altra potser un gran dia i després un altre. Vindran derrotes, però la veritat sempre triomfa. 

divendres, 22 de febrer de 2013

Orelletes i altres aventures del Vendrell

Hi ha coses del Vendrell que em sorprenen. Avui ha vingut un vendrellenc de tota la vida i m'ha dit directament: no tens cap més feina que dir que les orelles van a 3,5 euros? Jo li he dit, miri a Lleida van a 1,5 euros. La segona part m'ha dit que no dones diners als del PP comprant al Mercadona. Això és el que pensa molta gent del Vendrell però no ho diu. De tant en tant et trobes amb gent que et dóna aquesta informació que és meravellosa perquè en un un minut pots esbrinar el tarannà de molta gent que es mostra educada i mesurada en les seves paraules. Jo en el comentari que vaig fer només vaig dir que una orelleta en una pastisseria del Vendrell valia, 3,5 euros. que en pensaveu? No deia res més. No deia que ni era car ni econòmic. Només exposava una situació que la gent interpreta. El que vull dir que ja està bé que en un lloc una orella et costi 3,5 euros o 4, però clar hem de tenir a cada lloc un preu. No és normal que una cadena de cafeteries et venguin el mateix preu  una cosa que en una pastisseria: Hi ha alguna cosa que no quadra si fos al mateix preu. El que no entenc que aquesta gent s'emprenyi per dir que a un altre lloc és més econòmic. Cadascú ha de saber on està i que ven i quin públic té. No és el mateix anar a l'Estil que a un bar del Ribera d'Ebre que amb cinc euros, dines. Si un compara amb l'altra és que ho té molt magre. Ara hem de reconèixer el que fem. No podem prendre decisions i posar preus per després tenir la pell fina i a la mínima saltar. Hem de ser consicients que nosaltres tenim un públic i uns preus i el veí ho te diferent. El gran problema és que alguns no cuiden els seus clients ( no ho dic pel que m'ha dit això avui) i a vegades troben el mateix tracte i qualitat en altres llocs més econòmics. Aquest és el problema. Ens hem de saber situar. Sobre el tema del Mercadona, jo compro allí com falta molta gent. Per algun motiu serà. Potser si ens ho plantegessim tots plegats alguna cosa podríem aplegar, però si tota la gent s'equivoca potser la culpa no la té aquests grans magatzems sinó que li falta alternativa. Potser que ens ho anem plantejant. Moltes gràcies per les paraules que m'han dit. Costa moltes vegades trobar gent que parli clar i català, però hem de començar per aquí i dir el que pensem i deixar-nos del políticament correcte que ara ja no ven.

dijous, 21 de febrer de 2013

Els professionals de les manis

Al Vendrell hi ha un grup de gent que estan vinculats d'alguna manera a un partit que es dediquen a reventar els actes. La seva forma d'actuar és anar a tots els actes de protesta que facin falta, cridar com els que més i començar a fer anar el seu discurs. Evidentment no s'identifiquen i intenten passar desapercebuts fins que ha arribat l'hora de dir les seves. Son persones que molt probablement estan alliçonades per algú que els porta aquí i alla. Una mena de professionals de les manis que ja tenen els seus paperets preparts i els seus discursos i sigui on sigui ho enxufen. Evidentment al principi causen sensació, però de mica en mica es van autocatologant ells mateixos. Treballen bé. Però ja comencen a ser prou coneguts per tothom. Són els professionals de la protesta. Hi ha a pocs partits que els interessi la seva manera de fer. Arrastren una poca de gent i sembla que tot sigui espontani, però hi ha algú darrera.

La realitat tunejada

Si fins ara hem volgut crear una societat justa perquè ens ha sortit injusta. Si fins ara ens deien que Dios és amor perquè hi ha tant d'odi entre la gent. Jo crec que el que hem de fer és un canvi de valors. Però això no ho aconseguirem els de la nostra generació sinó els de la propera. Nosaltres encara no hem superat la Guerra Civil que fa més de 75 anys que va començar. Nosaltres que ens van vendre una dictadura en forma de democràcia. Ens van fer creure en la justícia social i en la igualtat. Ara que, la crisis ha tret a la llum tota aquesta porqueria que alimenta els mitjans de comunicació veiem una part del que s'amaga sota aquesta hipocresia generalitzada. Ni la Vanguardia ens diu la veritat ni cap mitjà ens diu allò que volem saber. Només ens diu allò que ens interessa saber, a vegades s'escapa alguna  informació. Sort de les xarxes socials que han servit per democratitzar aquesta societat una mica. Almenys ara tothom potser periodista. A partir d'aquí es poden canviar moltes coses, però costarà. Molt costarà. Jo no ho crec que ho vegi. Potser sabré que va passar a la Guerra Civil. Encara ho espero.

Per amor a l'art

Hi ha gent que es dedica a pintar, escriure, dibuixar, fer el pallasso simplement per amor a l'art. Avui a la ràdio he tornat a descobrir que tot això de la comunicació és una cosa que professionalment no m'aporta cap recurs econòmic, però com a persona m'omple molt. La gràcia a la vida es trobar que allò que t'agrada et permeti guanyar les garrofes, però realment fer una cosa que t'agrada ja és molt. Pots estar buscant durant molt de temps coses que t'omplin, però potser no ho trobaràs. A vegades ho proves i llavors caus a la trampa i costa molt sortir. Si aquesta passió és compartida per altres persones amb iguals inquietuds, no cal dir res més. És fantàstic. Estic content de tots aquests moments que he anat descobrint darrera d'un teclat escrivint articles i notícies i darrera un micro. Per antena surt una veu o es pot llegir un text, però la felicitat és una cosa molt més propera.

dimecres, 20 de febrer de 2013

Distribució escolar al Vendrell

Un dels temes que avui parlàvem al jacuzzi és com és que en alguns coles del Vendrell hi ha tanta immigració i en altres tan poc. La cosa s'hauria de repartir més entre tots. Tot i que ara tal com estan les coses la immigració ja no és un prloblema com en anys anteriors perquè qui ve a casa nostra és que s'ha perdut una mica perquè aquí no és que estem gaire bé perquè vinguin aquí.Els qui hi ha són tan de casa nostra com un Pujol Pujol. A no sé que hagin perdut el tren d'Europa i no tinguin bitllet per continuar. Abans es parlava de sectorització i era un tema candent. Ara ens dediquem a parlarde Turquia, d'independència i d'altres temes que ens cauen una mica de lluny. Però parlar ara de la distrubució escolar del Vendrell no estaria gens malament la veritat. Ha quedat sota l'alfombra ben amagat. O bé perquè està prou correcte o bé perquè ningú s'atreveix a parlar-ne seriosament. A veure que passa. En quina situació estem?

Uns grams de bogeria

T'aixeques al matí i agafes al sol un grapat de bogeria. Segueixes el camí de sempre on veus les cares de sempre. Algun dia proves de saludar algú. A vegades tens sort i altres cops la indiferència marca l'intent. Segueix amb els grams de bogeria que trenquin la monotonia. La vida es dibuixa com cada dia al teu davant, però tu immers en el teu món particular amb la teva banda sonora i algun frase que tens marcada a la memòria que es repeteix continuament. Segueixes endavant. El telèfon i les converses intenten pertorbar la teva pau interior, però la vida segueix endavant apostat per aquell grapat de bogeria que de bon matí volies fer realitat. Allí intacte a la teva voluntat, mentre el cos es mou com sempre. Arriba el dinar i la tarda. La rutina de sempre. Algun petit canvi. Noves cares en el camí, però en el destí potser alguna sorpresa, potser una alegria o una decepció. Quan arribes a casa agafes aquest grapat de bogeria i l'intentes transformar en un conte en una trucada, en un missatge absurd. Ningú entendra res, però tu ja estàs preparat per tornar a recollir aquesta fruita meravellosa que la vida ens posa cada dia al nostre abast. No ens podem resignar a la rutina. No podem convertir-nos en robots. Necessitem que algú li posi solfa a les paraules i paraules a les sensacions. Llavors aparaeix el miracle a l'altra banda, et trobes que una altra persona també està disposada a compartir aquest grapadet de locura. Aqui comença tot, durant una estona hi haura un intercanvi d'idees, impressions, vivències, somnis i frustracions. El cansament mana. Es tanquen els ulls i al dia següent la història seguirà amb una nova fruita que tots agafarem del nostre jardí més proper. Una manera de gaudir del nostre entorn. Una manera d'apostar per la felicitat i deixar de banda la bogeria. A veure si ho proveu.

El món en 140 caràcters

Les noves tendències de la moda no és parlar per telèfon ni escriure grans parrafades. Ara és porta el twit amb els seus 140 caràcters que t'ha de servir per expressar-te i per dir tot allò que penses i has de dir a l'altre. Un mètode per aprendre a resumir. A dir només el més més esencial. Una manera intel·ligent per no posar la palla dins la xixa. Jo crec que el dia que els polítics facin discursos en el que dura un twit haurem avançat motl en aquest país. Mentrestant molta palla i poca teca.

dimarts, 19 de febrer de 2013

Màxima expressió de la democràcia a casa nostra.

La màxima expressió de la democràcia de casa nostra són les comunitats de veïns. A partir d'aquí l'essència de la democràcia i la igualtat social es transforma fins a límits inospitats. En les reunions de veïns pot passar de tot. De la persona que es queixa del veí i ha tingut un any per dir-li a la cara abans que ho digui en comuntat. No hi falten els greuges comparatius amb altres comunitats similars pel que fa a preus i serveis. La gràcia d'aquestes reunions és que tothom parla i ningú s'escolta. Llavors això produeix una mena de conversa de patí d'escola que no porta enlloc. Llavors trobem el que repeteix la pregunta que ja han fet fa una estona i no s'ha enterat. Tenim l'intel·lectual que aprofita per fer-se el graciós després de llegir alguna carta al Pronto. Tenim el que ho sap tot i el que no sap res. Una dels episodis més interessants són les comunitats de veïns. Allí tothom aprofita per fer el seu rol. Evidentment sempre triomfa l'administrador que diu que si a tot i fins al cap d'un any no torna.

La inutilitat de les sancions econòmiques



En època de vaques grasses ens hem acostumat a sancionar als morosos, imprudents i excessivament atrevits per les seves faltes a una multa de més o menys quantitat. Tot era qüestió de pagar uns diners i ja podies tenir la consciència tranquil·la. A canvi d’uns diners havies obtingut una mena de butlla civil. En altres casos, ja més recentment, veies que les administracions apostaven a retirar-te una part de la nòmina o embargar-te algun compte corrent perquè reflexionessis i poguessis fer la corresponent penitència aportant els diners oportuns més interessos i recàrrecs per netejar de culpa la teva consciència.
Avui enmig d’una crisis desbocada que no perdona ningú dia a dia vas veient prop teu més damnificats per aquesta gran pandèmia global que van entrant en aquesta morositat obligada sense que ningú hi aporti cap solució. Només ens aporten petits flascons amb pomades per alleugerir els seus efectes, però quan s’acaben has de tornar a demanar-ne més perquè no tens res per posar-te a la boca. No parlem de fer cap despesa extraordinària, sinó simplement de cobrir les necessitats bàsiques.
En aquesta mena d’economia de guerra sancionar monetàriament a la gent serveix per ben poca cosa perquè senzillament el presumpte responsable no té diners per pagar. Evidentment, en cas que en tingui uns pocs el que menys farà serà satisfer aquesta partida del seu pressupost. Primer destinarà els seus migrats recursos a abonar el pa de cada dia amb una mica d’acompanyament. Després vindran els serveis bàsics com l’electricitat, aigua i gas. Tot seguit les despeses del dia a dia i anar fent. En els darrers supòsits trobarem abonar una sanció.
En el cas que embarguin el compte corrent, doncs ja serà un luxe tenir un compte corrent amb saldo positiu al banc. Un camí que tampoc ofereix gaire garanties d’èxit.
Evidentment si aquesta persona no pot pagar. No estem davant d’una situació de voluntat, sinó de necessitat. Si la cosa continua i es posa aquesta persona a la presó o similar. Llavors l’estat tindrà més problemes. El marge de maniobra és molt minso. Com més elevada sigui la seva càrrega econòmica més difícil serà que aquest presumpte infractor surti del seu pecat amb l’administració.
A la rectoria d’Albinyana hi ha un llibre que correspon a la botiga de la parròquia on els veïns dipositaven ordi i blat per estar previnguts quan no n’hi hagués per algun motiu. Una part dels pocs beneficis se’ls quedava el capellà per cobrir les necessitats de la parròquia. A principis de al Guerra del Francès, principis del segle XIX, quan la gana i la misèria va conquerir les nostres viles i ciutats, el bisbe va decidir perdonar totes les deutes i començar de zero aquesta llista de morosos. Una solució ideal que va servir perquè aquesta mena de banc social tornés a funcionar. Si hagués aplicat la normativa vigent hagués estat impossible perquè la gent tornés tot el que devia. Un exemple clar de saviesa  popular perquè donar un cop de mà als més necessitats. La cosa va rutllar tot i perdre alguns ingressos.
Ara amb la que està caient i la que ens espera en aquests anys intentar aplicar correctors de caràcter econòmic a molts ciutadans és com enviar cartes als Reis Mags. Evidentment que no pagaran perquè prou feina tindran per trampejar la cua a benestar social per demanar hora per aconseguir ajut social.
Si hem de destinar una considerable quantitat de diners perquè els cossos de seguretat facin un seguiment d’aquestes persones també tirarem les poques engrunes públiques en un sac foradat.
La situació és molt complicada. En comptes d’anar perseguint a la gent perquè no pot pagar s’han d’invertir aquests diners, esforços i imaginació en fer que tothom tingui l’oportunitat de guanyar-se les garrofes en una cosa o en una altra. Si la roda de la nostra societat gira, tot funciona. No fa gaires anys, figurar en una llista de morosos pública era una cosa que et podia marcar socialment perquè no estava ben vist. Avui és el pa nostre de cada dia. Malauradament, ho continuarà sent en els propers anys. Hem de tenir clar que el que hem de fer es respectar les normes de bàsiques de convivència i aquelles que no puguin perjudicar a la resta de la gent i no comportin greuges socials. A partir d’aquí s’han de buscar altres mesures correctores per  esmenar aquests morosos com obligar-los a fer-los cursets o fer treballs socials entre molts altres que poden beneficiar a tothom. Però això de què et sancionin amb una multa de tant en tant és més un luxe per alguns i per altres un greuge més en la seva llarga llista inassolible.

Amistats sinceres

Hi ha gent que està acostumada a dir el que l'interlocutor vol sentir. Llavors vas temptejant la situació per veure com respira i llavors dispares. Una de les coses que valoro més són les persones que diuen el que pensen encara que vagi en contra del que pensis. A la vida tinc un petit grup de persones que diuen el que pensen encara que vagi en contra dels meus plans i il.lusions. Són grans amics que saps que mai t'enganyaran. A partir d'aquí et pots muntar la peli, però aquests aduladors que sempre et diuen que si no sempre són les millors companyies en moments complicats. Moltes gràcies per estar alli.

diumenge, 17 de febrer de 2013

La noia que no sabia qui era el Mag Lari

En un país en blanc i negre, però amb uns vidres de colors hi viu una noia jove que un dia es va atrevir a sortir a la terra i participar en un sopar de companyes d'escola. Allí entre futbol, moda i que fan els nens va apàreixer el tema del Mag Lari per parlar del seu art i d'alguns dels seus espectacles. Petits apunts sense més importància. Durant tota la conversa va anar seguint les propostes, respostes de les seves companyes. Ella anava posant cullerada, però sense mullar-se gaire, intentant quedar bé amb tothom sense que es notes gaire que ella no tenia ni idea del Mag Lari. Ningú ho va notar. Tothom es pensava que sabia qui era. Almenys tenia alguna noció d'aquest personatge mediàtic. Quan va la conversa. Es va apropar a l'orella de la  seva companya i li va dir: Escolta qui és el Mag Lari? La seva amiga de tota la vida que fa quatre dies, però com si fos una amistat de l'escola bressol. Li va dir. És iqual qui és el Mag Lari. El més important és que en el teu món pots fer màgia aclucant els ulls. Nosaltres necessitem professionals que ens facin ill·lusionisme. Quan va acabar el sopar. Va agafar la seva nau espacial i va tornar al seu món en blanc i negre, però darrere d'uns vidres de colors. La seva amiga es va mostrar molt contenta per la sinceritat de nostra protagonista. La nostra protagonista va esbrinar que allò de què parlen els humans no és el més important. La màgia està dins nostre. L'hem de descobrir. És el camí de la felicitat. Ho hem d'intentar.

Si fossis "quinqui" on viuries?

Jo ja tinc la solució a aquesta resposta. El Baix Penedès és el lloc ideal per viure les persones que es dediquen a activitats que no estan dins la legalitat permesa. Primer de tot perquè estem a prop de tot arreu, des de Barcelona a Tarragona o a Lleida. A més tenim moltes urbanitzacions a la muntanya que no saps ni qui hi viu ni qui deixa de viure en algunes cases. Amb els pocs cotxes polícia que tenim si passa un cop al mes pel teu carrer el cotxe de polícia ja ets una persona afortunada. Estem en un lloc amb molt bones vies de comunicació arreu. Els preus dels habitatges eren més econòmics que no pas a Vilanova, Vilafranca o Torredembarra. De tant en tant sortim per la televisió i fem promo que aquí és un bon lloc per muntar alguna plantació de coca o tenir guardades armes al sostre o mil coses més que dóna de si la comarca. Si ets un clan popular a Barma pots viure aquí i pots anar cada dia a Barcelona a treballar del que sigui. Aquesta és la imatge que dóna la tele de nosaltres. No la volem, però ens l'hem creada. Hi ha gent molt maca i que val la pena i treballa per coses molt postives, però les coses bone no vénen. Ens hem de conformar amb les dolentes i això és el que hi ha.

Cada dia es parla menys de futbol

Estem vivint una època de crisis, però aquesta té coses positives que hem de saber apreciar. Fa un any, dos anys la gent parlava de futbol, de moda i d'altres coses que eren coses tribials sense importància, sense transcendència. Era igual. Era qüestió de fer un paper, un rol, posicionar-te i endavant. Portem uns mesos que he escoltat parlar de moltes altres coses més humanes més transcendentals, més properes a nosaltres. La crisis que d'alguna manera o altra afecta a tothom i es com un gran monstre que ens persegueix de prop a uns i altres i no saps mai a qui atacarà primer fa que les persones es desfoguin en altres històries. En aquests mesos he vist de prop històries personals d'alliberament dels lligams que apretaven massa i arribava un punt que ja no deixaven caminar. He vist persones explicant la seva pròpia història a l'hora de muntar un negoci i com els veïns li deien que no ho fes perquè els aniria molt malament. Ara són els reis del carrers i els veïns s'ho miren des de la vorera. He vist famílies perfectes amb homes, dones, nens, nenes perfectes que han entrat en una mena de dragon khan i ha posat cadascú al seu lloc. Encara que alguns encara es pensen que viuen a l'imperi romà i els hi va molt bé el paper de César. He vist persones indignades i molt indignades per veure com en aquests moments, això de la transparència, la igualtat s'ho passen pel forro. Després de perdre dos dies per una entrevista, ara un amb carnet els ha pres el lloc que els podria correspondre. La diferència no és el currículum sinó l'agenda de telèfons, doncs alguns tenen telèfons més interessants que altres. He vist persones que han plorat perquè ja no es poden pagar els estudis de música perquè la vida els ha donat un canvi. Al final s'ha trobat una solució. Abans era una cosa normal. Ara s'ho han agafat amb més energia que mai. Persones que tenen la calefacció a casa i no la posen perquè no poden pagar la factura. Les mantes amagades donen calor al cos. He vist persones que tota la vida ha seguit el seu rol social i ara es preguten: jo qui sóc? He vist persones que ja no busquen una feina sinó simplement que algú els truqui per una entrevista. He vist músics que mai haguessin ofert un concert i l'amor els ha portat a assajar pel primer concert. He vist alegria, pena, nostàlgia, però molta energia per tirar endavant. Moltes ganes de viure la vida intensament perquè cada dia som més fràgils. Cada dia la sanitat, l'ensenyament i el benstar social és menys inaccessible. He vist joves que volen canviar el món i s'han posat en un partit polític que prometia. En dos dies han descobert com són com els altres. He vist economia de guerra en moltes famílies i entrepans per dinar portats de casa. He vist moltes coses que potser no hi havia parat atenció, però la crisis ha fet que tothom sigui més sensible i que tothom vulgui viure la seva vida i lluitar per allò que estima. Endavant. Donem un pas endavant amb alegria i optimisme.

El Vine... Tastets, un exemple de les coses ben fetes al Vendrell

Una de les cites obligades del dia d'avui era el Vine Tastets que tenia lloc a la plaça Nova del Vendrell des de les 11 del matí fins més enllà de les 2 del migdia. Una versió reduïda del Vine... Tast que es va celebrar el passat pont de la Puríssima amb molt èxit de públic. Ara ens trobàvem en dos espais, un en aquest de la plaça Nova i l'altre als Jardins del Tívoli, però he de dir que en aquest darrer no hi he entrat. M'he quedat a la plaça Nova on he anat provant una mica d'aquí i d'allà d'aquests productes de casa nostra que demostren que al Vendrell es fan coses bones. 
Al principi la cosa estava una mica fluixa, però entre que el temps ha millorat i que la gent ha començat a venir hi havia molt d'ambient sobre la uan del matí. Feia goig veure com la gent anava i venia amb la seva copa i anava provant un vi d'aquí una tapa d'allà i fent caliu i fent pinya que és el que es tracta. Alguns han despatxat totes les seves racions, altres potser no han tingut tan èxit, però la gràcia és que hi havia caliu. Inclús hi havia regidors d'altres municipis de la comarca estudiant la possibilitat que es portés  a terme en la seva localitat. Un invent que ja va funcionar en els seus inicis i ho ha tornat a fer. Una experiència que ens demostra entre altres coses que si les coses es fan bé funcionen, que no per estar més dies han d'anar millor i que a casa nostra tenim coses molt bones que molts cops no coneixem. També ha estat un repte per altres persones noves en el gremi que han tingut que competir amb altres que ja fa anys que formen part de l'oferta gastronòmica del Vendrell. Tot això amb molt bon ambient i amb molta gent que ha participat. Bé cal dir que sempre som els mateixos, perquè aquí tenim 38.000 persones però els 37.000 restants no sé pas on es posen. És una cosa curiosa, però en aquest poble sempre ens veiem els de sempre. Potser algú s'incorpora de tant en tant a la vida social, però uns quants milers no sé pas on es posen. La persons que ho esbrini i hi dediqui alguna cosa i aquests responguin té el negoci assegurat. Suposo que els guanyadors dels premis del sorteig es guardaran uns dies per aquelles persones que no hi eren a l'hora de tancar l'esdeveniment. Un matí genial on he descobert les hamburgueses de la Bona Carn i la pizza riquissima de l'Argilaguet, l'obra d'art de la Sheila del Cau d'en Tasi, que ha acabat les racions abans de tancar el matí, entre d'altres com el vi del Santó i el del Jané Ventura. No em puc oblidar del calçot de la Barretina, entre molts altres. Enhorabona a tots els que ho heu fet possible perquè les coses fets amb il·lusió i amor i si el temps acompanya funcionen a per la propera. Endavant i sense desgastar l'invent a treure el màxim rendiment i com més persones en surtin benficiades millor.

divendres, 15 de febrer de 2013

Erotisme versus pornografia

Jo des que tinc consciència sempre m'he decantat per l'erotisme de la vida per de la seva pornografia. Sempre he preferit una foto de gairell que una foto de front que no diu res. Sempre he preferit una pregunta a la resposta. Sempre he preferit els silencis a les paraules buides. Sempre he escollit una mà sense saber que s'amagava a l'altra mà. Sempre buscat més sentit en una mirada que en les paraules que van impactant contra el teu timpà. Sempre he cregut més en els homes que en els deus. Sempre he considerat més interessant parlar amb el portar d'una empresa que amb el seu director per saber que hi passa. Sempre m'agradat mirar la nevera abans que la vaixella. Sempre he preferit un poema per acabar que un poema amb dos finals. Sempre he preferit un matí de pluja que un dia soleiat. M'agrada més llegir que escriure. M'agrada més escoltar que parlar. M'agrada més caminar que corre. M'agrada més somiar que ser esclau del passat o del futur. M'agrada més la música en directe que enllaunada. M'agrada més uns ulls sense pintar que uns ulls que no saps el que s'hi amaga. M'agrada més avui que ahir, però menys que demà. M'agrada més viure que planificar el futur. M'agrada la xocolata espesa i com no, m'agrada més la lluna plena que el sol d'estiu.

dijous, 14 de febrer de 2013

El Bocaito del Vendrell. Bo, barato i ràpid.

Avui he descobert un lloc nou al Vendrell per menjar frankfurts i hamburgueses. Al costat del Caracas de la carretera Sant Vicenç, alli esta el Bocaito portat pel Farruco i la seva dona, la Fàtima. Una lloc on els frankfurts i les hamburgueses són bonissimes i a un preu molt molt recomenable. Us ho aconsello. Ho vaig conèixer perquè van aterrar a la ràdio i mira. Avui he anat d'exploració. Ja direu el que.

El futur incert

Cada dia escolto més vegades el terme economia de guerra. En realitat estem en aquesta fase encara que no ho sembli. Un dels propers problemes seran les comunitat de veïns que alguns no pagaran i per culpa d'uns anirà tot malament. Potser algun dia arribes a casa i no tens ni llum a l'escala. La cosa s'està posant molt seriosa. El problema de la nostra generació que ara tenim 40 anys és que hem viscut els anys gloriosos i encara que ho tinguem en el nostre dia a dia no ets conscient de moltes coses que estan passant a casa nostra. Nosaltres vam estudiar en una universitat força econòmica i teniem moltes possibilitats. Avui en dia no ja no es podran donar tantes  beques com abans perquè moltes persones és que ni es poden plantejar anar a la universitat. Encara que et donin una beca, no podràs sufragar la resta. Abans era una ajuda. Avui en dia ho potser tot. En la transició es demanava llibertat, igualtat, democràcia. Ara és demana alguna cosa per menjar i vestir. Potser les formes que veus al carrer no són tan crues, però si t'hi fixes el drama hi és. Els polítics no ho veuen, però es poden enganxar els dits els dies que tota aquesta frustració que hi ha es pugui traduir en un moviment contra el que ens estan imposant. Retallant no arreglaran res. La corrupció ara només és el principi de tot plegat. Esperem propers capítols en una població caldejada.

dimecres, 13 de febrer de 2013

Albinyana. Versió 2013




 Albinyana és el primer municipi del Baix Penedès si apliquem l’ordenació alfabètica a la comarca. Un poble a la muntanya que a partir de les dècades dels 60 i 70 i fins ara ha triplicat la seva població. Un dels aspectes positius d’aquest municipi és que tot i créixer desmesuradament, el nucli antic s’ha mantingut ferm amb una evolució constant sense grans estridències. A la nova zona escolar, la crisis va parar a temps una concentració presumptament excessiva d’habitatges. Hi ha una mena de rambla o passeig que per les seves dimensions passa basant desapercebut. Aquest és una de les coses bones de la crisi. Tenim una escola que ha aconseguit el que era una utopia quan jo estudiava al poble, ja fa uns anys, que tots els estudiants del municipi anessin al mateix centre. 30 anys després d’aquest projecte Albinyana va aconseguir un dels pilars del present i futur. Ara la gent ja coneix l’Ajuntament i l’escola també. Els pares i mares ja es troben i ja participen en iniciatives conjuntes. Una implicació que abans no es veia  gaire, per no dir mai. Cada nucli tenia la seva història i el seu món. Els perfils i els interessos de les diferents barriades eren ben diferents, a priori, tot i que evidentment mantenien alguns punts en comú, però un xic allunyats.
Albinyana al 1972 va ser un any clau per al seu futur amb la inauguració del seu complex lúdic que va permetre que al llarg i ample de la carretera apareguessin, bars, restaurants i “xiringuitos” especialitzats per oferir servei a tots els turistes que ens visitaven.
Després del 2012 i fruit de la situació actual van tancar portes, a priori temporalment, els dos restaurants que han servit de motor al nucli i que han donat una mica d’alegria a la localitat. La cosa ja resultava tràgica. Estar al terrat de casa i haver d’esperar 20 minuts en ple matí entre un cotxe i un altre. Una cosa anormal que tot i que a l’hivern es produïa un dràstic descens de la circulació no arribava als extrems actuals. A finals  d’aquest gener va aparèixer la gota que feia vessar el vas quan l’únic bar que hi havia al nucli penjava un cartell “es traspassa”. Ja només queda la Societat Recreativa que s’ha vist forçada en alguns moments a oferir un servei de bar que no es pot trobar a la resta del nucli. Evidentment a les altres zones de la localitat es poden trobar aquests serveis. A efectes pràctics és com si un vendrellenc hagués de fer un cafè a Coma-ruga perquè al seu nucli no hi ha res obert
El municipi també té el seu estanc que va serpentejant la situació actual. Però un dels llocs més fonamentals de la localitat és un supermercat que ja fa molts anys que hi és. Abans, els propietaris eren els encarregats del seu funcionament, però ara per ara els seus responsables  són uns llogaters que cada mes han de satisfer la quota del local. De tant en tant, en els carrers del municipi es pot escoltar entre la seva clientela que la relació entre les dues bandes perilla. Però de moment, el seny ha salvat aquest conveni que en cas de trencar-se obligaria a moltes persones a comprar el pa i la resta de coses al Vendrell o a les Peces. Per a molta gent això no és important, però per molts altres això els obligaria a fer un petit canvi en les seves rutines. Alguns ho podrien fer amb certa facilitat, per altres els seria una mica més costerut.
També vull destacar que Albinyana gaudeix de tres cases rurals per llogar. Algunes amb més solera que altres, però totes poden formar part d’un pack prou interessant per a la resta.
Albinyana conserva el seu encant tot i que cada dia hi ha menys pagesos, perquè la vinya ja fa anys que està en crisis. La veritat és que tampoc se sap el  que avui en dia és productiu. En els darrers anys, molts joves esperaven tocar el dos per anar a buscar més serveis i comoditats a pobles més grans del voltant.
Albinyana és una de les potencies vinícoles del Baix Penedès, perquè ha representat juntament amb Bellvei una mica de capital de la comarca quan a finals del segle passat va assumir una part important dels socis de la cooperativa del Vendrell que tot i ser centenària allí és mora de fàstic.
Aquest és Albinyana, una localitat que ja ha privatitzat ( hi ha altres sinònims que obvio utilitzar) el servei d’aigua i clavegueres. Un municipi amb ganes de fer coses i que tot i no tenir cap mitja de comunicació local la gent sap que s’hi fa i hi participa. Si, ara no tenim restaurants per atendre turistes, però tenim caliu. Faltaria algú que hi poses solfa i dones aquesta toc de gràcia que li falta ara. Confiem en el futur. Abans tenim restaurants i no teníem caliu. Ara és al revés. Què és millor?

L'amor quan el jacuzzi fa xup xup

Els estudiants d'àrab de la universitat de Barcelona tenim alguns llibres en comú. Un d'ells és el Collar de la Paloma de l'escriptor andalusí Ibn Hazm. Aquest és un llibre que tots els estudiants hem passat per les seves pàgines, a vegades en àrab i a vegades en castellà. Aquest llibre sota aquest nom tracta de l'amor i dels seus personatges i sentiments i altres històries relacionades ja sigui en prosa o en vers sobre l'amor Demà és Sant Valentí, patró dels enamorats, un dels dies que molts comerços aprofiten per fer marqueting sobre l'amor. Alguns no hi creuen i els hi cau una mica lluny perquè la data més indicada i més nostrada aquí a casa nostra és Sant Jordi. Aprofitarem aquest fet per parlar una mica d'aquest sentiment. Dedicar un dia a l'any a l'amor es com dedicar un dia a saludà a la gent o a somriure. Són exercicis que s'han de fer cada dia i es porten dins a les venes. Com el dedicat a la Sida o a les dones o a tantes altres coses que sembla que ens vulguin convertir una cosa global i general en una mena de clauer social puntual. 
Ahir al jacuzzi, varem parlar de tot això. Un lloc ideal per tractar d'aquestes coses, mentre les bombolles fan xup xup. Pots estar enamorat d'una persona, d'una cosa, d'un fet, d'una cosa abstracte, però l'amor és inherent a les persones. Va amb elles mateixes. Tothom està enamorat d'alguna cosa. Alguns dels diners i potser d'ells mateixos i no ho saben encara. És trist. L'amor és una cosa per compartir per ser feliç i millor acompanyat amb uns granets de bogeria per donar cos i forma a aquest sentiment. 
Hi ha amors de mares, d'avis, de tiets de veïns de parella. Hi ha amors que maten, però els amors generalment el que fan és donar vida. Ara tenim amors de sms, de whasap, de facebook, de twiiter i molts altres més. 
L'amor és com una cosa aliena a tú entrar a formar part de la teva vida. És com si posessis el cor d'una altra persona o un quadre o un poema dins el teu cor perquè bateguin al mateix ritme. L'amor et porta alegria, felicitat i aquest troc de bogeria que és la gràcia. Potser la segona part és tristesa, pena i soledat però després d'aquestes escenes més tristes generalment pots treure la conclusió que val la pena. L'amor no és una gran nit, poden ser caricies, besades o simplement una mirada perduda en l'horitzo. L'amor es pot traduir en música, en pintura en textos i en abraçades i carícies.  L'amor és una cosa viva que creix dins teu i també s'apaga, però sempre queda la sendra. Molts cops s'utilitza la paraula amor quan en realitat ja fa dies que ha tocat el dos. Llavors entra el compromís, l'amistat i el quedar bé. L'amor es pot combinar amb amistat amb sexe i amb companyia i el saber escoltar i el dir el que penses. L'amor no es pot retratar ni té perfil al facebook, però si tu mires uns ulls pots veure al seu darrere que h ha una xispa que encen una flamerada en el teu cor. A vegades l'amor és una de les coses més maques que s'han posat en el món dels humans. El problema que entre l'amor i l'odi hi ha molts pocs pasos. A vegades els llenguatges per definir l'amor són diferents en els seus interessats. Uns diuen amor i els altres sexes, només cal mirar els ulls que no menteixen mai per saber que s'hi amaga. Les paraules ens enganyen però les mirades no. L'amor no es busca es troba. L'amor no se serveix en copes sinó que s'asaboreix en petits instants. L'amor cura molts mals i fa que el pas per aquesta vida sigui més lleugera. Transforma les hores en segons i els segons es poden convertir en nits. Un petonet potser molt més enriquidor que un viatge a la lluna. Només s'hi ha de posar emoció. Pots enamorar-te d'una veu, d'una mirada i encara que estiguis anys a tornar-la a veure quan hi tornes sembla que fos ahir. L'amor és UFFFFF.. Aquesta és la petita reflexió sobre aquest tema que demà volen convertir en una cosa vanal i rutinària. Només us convido a fer un tastet. Val la pena.

dilluns, 11 de febrer de 2013

Molts voyeurs i anònims al Vendrell i comarca

Hi ha coses que no les entenc. Hi ha molts blocs com el meu i el de les 4 fonts que reben un bon grapat de visites al dia i la gent comenta poc o no comenta. Molts de què ho comenten són els mateixos. Jo no entenc com és que la gent no diu res. Després sents comentaris per aquí o per allà. Tan senzill es dir alguna cosa i posar el nom. Bé, estan els anònims que són tan valents que diuen el que volen i no s'identifiquen, però almenys diuen algo. Alguns amb més seny que altres. Però tan difícil és parlar avui en dia i comentar coses quan molta gent ho fa de veu? Jo no ho entenc. El Vendrell  i comarca registre un nombre molt considerable de voyeurs i dels que escriuren, la majoria són anònims. Tan difícil és?

Un carnaval com sempre

Ja he vist el Carnaval de Calafell i com la resta de l'any. Una mica de tot barrejat. Hi ha gent que s'ho curra. Hi ha gent que va a complir. Hi ha gent que hi va fer una feta. El que està clar és que els bars que estan propers d'on surten les rues fan calerons i també han de netejar a fons el water i rodalies. Una altra conclusió és que hi ha pobles com les Cabanyes, La Ràpita, els Monjos, Sant Pere Molanta que tot i ser petits que s'ho curren. Al Vendrell i Calafell ja hi ha unes carrosses clàssiques que mantenen el seu estil.

dissabte, 9 de febrer de 2013

Els Mossos del Vendrell també es reboten

Aquesta setmana es poden veure per diferents llocs del Vendrell pancartes dels Mossos en contra de les retallades que els hi són practicades i que la Generalitat no protegeix a la gent, etc i que no volen protegir xoriós. També es queixen que els cotxes que tenen són insuficients i són vells.  Sembla que només fan les identificacions estrictament necessàries. Si un dels punts forts del funcionarat com són els Mossos es reboten i la cosa es generalitza pot fer molt de mal al govern. Un dels sectors més mimats dels governs són les forces de seguretat que són qui reben molts dels cops. Si això falla tot plegat és una mica més vulnerable. A veure els propers capítols.

divendres, 8 de febrer de 2013

La imperfecció et porta a la plenitud

A la vida he tingut la sort de conèixer gent que s'ha cregut perfecte tot i ser imperfecte i gent perfecte i que s'ha cregut imperfecte al llarg de la vida. La gràcia de la vida no és treure una matrícula d'honor i quedar-se aquí. La gràcia és treure un nou i treballar per treure un 10 encara que el profe li posi un nou. La gent perfecte és molt avorrida i sempre hem de buscar la gent imperfecte. Perquè la gent imperfecte pot saber perque no es perfecte, però la gent perfecte no sap perquè ho és perque no coneix la imperfecció Jo em quedo amb la gent imperfecte que no vol ser perfecte, simplement treballen la vida segons el seu estil Perquè a la fi de comptes ser perfecte és ser un més i no tenir personalitat. Per tant, no sé ningú. Jo em quedo amb la gent imperfecte amb personalitat particular. Potser es creueen a vegades raros, però de la gent rara "especial com es diria" es d'on es treuen les millors lliçons.Al tanto.

I si atraquem un banc?

L'atracament de la Caixa del dr. Robert del Vendrell  la setmana passada sembla ser que un home va entrar al despatx del director amb una pistola de plastic i li va demanar diners. Amb el temps que va estar dins va tenir temps de venir tota la polícia del poble si fa falta. Doncs sembla ser que hi havia algú fora. Però el més important és que la persona al sortir amb els 600 euros i la pistola dins una bossa del Corte Ingles una mosso se li va acostar i li va dir que on anava i enseguida entre tres el van neutralitzar. No sé ni qui és ni si te antecendents. El que si sé que a qualsevol persona se li poden creuar els cables i anar amb un ganivet o amb una pistola mínimament creible i atracar un banc o el que sigui. La gent ho està passant molt malament. Ja hem passat l'època d'anar a demanar un crèdit, de no pagar. Ara ja estem en "jo això ho soluciono enseguida". No són lladres ni molt menys. Sinó persones desesperades que ja no saben que han de fer. Potser aquest no era el cas, però no fa la pinta de lladre professional. Ara la gent ja està farta i vol menjar. I no està disposada a esperar ni un mes per anar a benestar social ni una setmana per un plat de cigrons. La gana és la gana. Molta gent no té res a perdre i això és molt perillós perquè encara que l'agafin que segur que ho poden fer. El posen a la presó i li fan un judici i el condemnen. Hi ha moltes persones que ho poden fer sense més ni més. No tenen res a perdre. Res de res. Altres opten per tirar-se del balcó, però molts prefereixen els cinc minuts de glòria. A més aquests es poden arrepentir. Els que salten d'un balcó aquests ja no es poden arrepentir. A més ja ni surten els mitjans de comunicació per no causar alarmar, però hi ha un percentatge alt de gent que ha optat per aquesta opció.

Les persones hostils

Una de les converses de mares és els nens i l'escola. Què si aquest profe que si aquesta escola. És una d'aqueste converses que tothom té raó i en realitat no en té ningú perquè tot depèn de moltes coses. Jo el que vull reivindicar aquí és la importància dels "enemics". Amb el temps he descobert que quan es tancava una porta se n'obrien un parell més. Hi ha persones la presència d'éssers hostils en la seva vida l'ha fet evolucionar molt positivament perquè ha fet que realitzes coses que d'altra manera potser no hagués realitzat. Els amics t'han d'ajudar, però els enemistat t'ajuden a espavilar-te a buscar-te la vida per altres móns. Amb el temps pots descobrir que s'han quedat allí i la víctima pot estar una parell de quilòmetres més lluny. Realment tenir competidors o persones hostils i que siguin de nivell és una cosa que també té les seves coses bones. Imagineu una lliga de futbol sense el R. Madrid. Doncs a la vida passa igual.

La noia que va descobrir qui eren les seves amigues

L'altre dia em van explicar una història que és dura si la vius en primera persona encara que no ho sembli i que a tothom li ha passat. En un grup d'anglès el profe va manar que els alumnes fessin grup per fer un treball. Dins la classe sempre hi havia un grup de noies que anaven juntes. Eren les tipiques noies passatos amb algun punt de friki pero dins la normalitat. Dins aquestes noies hi havia una noia que era una mica especial, però que tenia molt bon cor i sempre deia el que pensava amb el cor a la mà. Aquesta li agradava parlar perquè estava falta de carinyo i d'estima i la seva estratègia era fer-se notar a classe per no sentir-se rebutjada. Tot va anar molt bé i totes eren amigues fins que el dia que el profe va manar fer grups, les amigues d'aquesta noia més sensible van passar d'ella i la van deixar sola. El profe va insistir i es van fer les sueques i no la volien al grup. Al final un altre grup la van acollir en els seus membres. La relació amb la gent d'aquest nou grup ha fet que aquesta noia es vagi moderant. Evidentment després de la putada del seu grup no vol saber ser res de les seves amigues, a priori. Aquesta història real passa a la vida. En aquest món on alguns et venen per una truita de patates pot passar coses d'aquestes. Els qui creus que són els teus amics es converteixen en uns traidors. La vida dóna moltes voltes, però en aquest cas les amigues han provocat que aquesta noia que abans es deixava notar ha vist qui eren les seves amigues. El seu compartametn cad dia és més normal

Una rua que ja és història

La rua de carnaval ja és història. Jo l'he vist al principi del seu recorregut. No sé si l'ha gent ha marxat a Calafell pitant o ha anat a les Matas a donar vidilla. El que si sé és que ha durat una hora i quart. Els carrosses anaven a bon ritme. Què n'hi havia 21 i que n'hi havia alguna com una d'un drac que pujava i baixava el cap i movia les ales i una altra amb unes torres de Gaudí força original. La resta, doncs una mica de tot, bon gust. Gent amb coreografia, gent al peloton. Aquest no feia fred, encara que al final ha caigut alguna goteta, però no ha fet preveure res espectacular. Una nova rua que ja és història. El Carnaval serà el gran protagonista d'aquest cap de setmana. Suposo que a Calafell i Cunit on hi haurà més carrosses. Tot arriba i un cop més ha arribat en ple mes de febrer.  Recordo quan hi havia 40 carroses i durava més enllà de dos d'onze de la nit. Però la crisis i altres històries no passen en va.

dijous, 7 de febrer de 2013

On acabarà el Carnaval del Vendrell?

Les rues del Carnaval del Vendrell i Calafell sempre s'havien complementat. La del Vendrell començava a una hora que permetia enllaçar amb la de de Calafell. Però enguany al Vendrell ha organitzat una mena de promo carnavalera de la zona de les Matas, que a part de dies amb estrenes puntuals, està més mort que viu, per acabar el carnaval amb la conseqüència possible de no poder anar al de Calafell. Però resulta que per cobrar al de Calafell has d'anar les tres rues de la localitat. Com més rues facis més cobres. Ara falta saber que passarà demà si la gent del Carnaval del Vendrell  anirà a les Matas a donar vidilla o agafarà la carrossa i anirà a Calafell per empalmar amb la d'aquesta ciutat i aconseguir una mica més de subvenció. Sobre el tema del Carnaval 0.0 val més no dir res perquè tots ens coneixem. Fa riure

Un interessant blog de cuina per als més menuts de la casa

L'Eva i la Sandra són dues germanes apassionades per la cuina des de ben petites. Fa uns dies varen decidir crear un blog per donar a conèixer les seves receptes dedicades als més petits de la casa. Una manera de fer fer que el menjar sigui més atractiu per als més petits. Ells ho fan amb amor i passió i volen ensenyar-ho a la resta. Aprofita aquesta oportunitat. Ja veuràs com hi trobaràs coses prou interessants que faran guadir del menjar. No només hem de pensar en els grans. Aquí ho teniu. http://lo-mejor-de-mi-vida-eres-tu.blogspot.com.es/?m=0

dimecres, 6 de febrer de 2013

El 3devuit i altres històries penedesenques

La tele Vendrell de moment encara continua amb la de Vilafranca. Després de l'amenaça que la cosa s'acabaria, de moment encara està en antena. Segons publica el Diari de Tarragona es possible que al final s'uneixi amb el 3devuit, un setmanari que en plena crisi treu una ràdio i una tele pròpia. Són coses que no les entenc, raonablement, però cadascú sap el que fa. El 3devuit té una clara tendència política tot i que ho fa amb elegància i no d'una manera vulgar com ho fan altres.És un mitjà penedesenc i casteller. A més és un dels llocs que si et mores i tens menys de 70 anys té molts de punts que hi surtis com a notícia, encara que a la resta de la vida no hagis sortit mai. Hi ha una linia general, però cada redactor té el seu propi estil que el caracteritza. És qüestió de llegir entre línies. A veure que passa. Ara estem en mal moment. D'aquí uns anys tot anirà per internet i ja no tindrem ni programació, cadascú mirarà el que voldrà quan voldrà. Però clar hem de passar uns anys de transició que toca viure del TDT, una de les grans estafes de la nostra societat.

Càrrecs vitalicis caducs



Alguns partits, associacions i entitats públiques i privades gaudeixen de presidents, gerents o persones amb càrrecs importants que sembla que estiguin més propers als càrrecs vitalicis que a una mena democràcia interna àgil i viva. Una de les coses bones dels USA és que el seu president no pot repetir més de dues legislatures. Això és una manera intel·ligent de renovació i d’actualització constant dels seus pols de poder més destacats. La renovació de les primeres espases del col·lectiu comporta necessàriament un canvi en el seu nucli més dur. Les conseqüències més transcendentals d’aquesta data de caducitat és que exigeix una alternança que aporta aire nou a la vida diària.
En aquesta la nostra societat, les coses funcionen d’una altra manera. En algunes entitats es produeix amb certa freqüència aquesta renovació, però en altres es tendeix una mena apropiació indeguda amb el risc que algun d’aquests petits  reietons més il·luminats els arribi inclús la possibilitat de que es converteixi en hereditari per als seus dofins escollits. El més interessant de tot plegat no és que a aquest petit manaire no se li demani que deixi el lloc a altres sinó que al cap del temps inclús se li fan homenatges i reconeixements per estar on està un parell de dècades seguides. L’altre risc a tenir en compte és que el seu nom, segons la corda política o amb qui va esmorzar cada matí, acabi per il·lustrar el nom d’algun carrer de la seva població. Una persona que la seva gran gesta ha estat  apropiar-se d’un lloc destinat a compartir al llarg de la seva existència amb altres similars no només no se’l censura sinó que el puges un parell o tres d’esglaons per sobre de la barrera de l’anonimat. Una cosa que em costa entendre cada dia més.
No estic dient que aquests alts càrrecs que acabes confonen el seu nom amb la seva posició dins l’estament no siguin ni bons ni efectius, ni honorables, ni competents. Només m’atreveixo a afirmar que el seu toc de gràcia és donar el pas a les noves generacions o altres persones que també puguin exercir les mateixes responsabilitats amb igual o millor competència. També es pot donar el cas que la cosa vagi a pitjor, llavors toca superar els entrebancs sorgits i de les errades treure conclusions que t’ajudin a fer el pas més ferm i més segur endavant.
Les entitats més fermes són aquestes que en un màxim de 7 o 8  anys renoven tots els seus càrrecs. Per conèixer com funciona un col·lectiu el més important és estar dins i veure com es mouen les forces i s’afronten els reptes diaris i puntuals. Fins que condueixes un vehicle no saps com va, encara que durant tota la vida t’hagis assegut al seient del costat amb els ulls ben oberts.
Les coses duren el que duren i fins quan duren. No hem de buscar eternitats quan la temporalitat és el que molts cops marca la nostra existència. Algunes d’aquestes entitats acaben convertint-se en fòssils socials conservant el nom amb alguna minsa subvenció per ajudar a pagar el dinar de Nadal. El món és dinàmic i ens hem d’anar actualitzant i més en els temps que corren. Les xarxes socials han provocat que un setmanari d’informació general gaudeixi de molt poc sentit. Ara la gràcia és la immediatesa dels fets i esdeveniments minut a minut.
El mateix passa amb la política. Molts dels partits de casa nostra són per alguns un signe d’identitat en front a la resta de la societat, però per altres no són més que una mena d’empreses de treball temporal sota el paraigües de al política. Tal com estan les coses, val més quatre anys de salari assegurat amb alguna excusa que caure en aquest laberint de l’atur que no saps mai si algun dia arribaràs a rebre una trucada per una entrevista com a molt. A partir d’aquí, les possibilitats augmenten, però l’objectivitat és una cosa massa absent per ser efectiva en aquestos casos de mínima esperança. Hem de veure les coses en la seva pròpia realitat i anar desmuntant tòpics que ens han anat introduint amb el temps com a fets normals i quotidians. Article publicat a l'Eixdiari a partir del 4 de febrer del 2013


dimarts, 5 de febrer de 2013

Controlar els preus per fileres

Hi ha gent que va als supermercats i es col·loca al lloc que toca. Llavors es qüestió d'anar mirant marques i preus i anar combinant. Fa uns anys, la majoria de gent optava per les marques tal i com les coneixem que si coca cola, que si nescafe, colon i un llarg etcètera. Amb el pas del temps, les coses han anat canviant i de mica en mica cada dia hi ha més amants de les marques blanques que molts cops gaudeixen de la mateixa qualitat que l'original però son un xic més econòmiques. Aquests productes estan fent mal a les principals marques, encara que la majoria d'aquestes no són tontes i també els fabriquen. Si vols una cosa bona vas a buscar unes marques molt concretes. En cas contrari apostes per alternatives com els basars xinesos, però al mig hi ha una amplia oferta que a vegades pel preu és el qeu arrastra a un costat o a un altre. Els costums estan canviant, també.

El conte de la noia que no volia parlar

La noia que no volia parlar s'amagava dins el seu pijama a ratlles amb el seu secret. Aquell matí havia passejat amb els seus gossos per la platja i sota una pedra que besava l'aigua va trobar una ampolla amb un missatge dins. La va obrir. Era la carta d'un mariner que fa anys es va enamorar d'una sirena i com que no sabia on vivia, va escriure un poema i el va posar dins una botella ben tancadet. Al cap dels anys la noia que no volia parlar se'l va trobar i amorosament el va guardar el més proper del seu cor possible. Quan la lluna brillava en la part més alta del firmament el va obrir i amb la llum de la tauleta de nit el llegia atentament intentant no perdre cap detall d'aquell mariner i aquella sirena. La història parlava d'un amor impossible que un jove mariner havia vist balancejant-se sobre les ones. Eren poemes escrits amb sentiments. Eren sentiments dins poemes. Eren moltes coses per estar dins una ampolla perduda dins la immensitat del mar. La noia que no volia parlar va trobar en aquell testimoni d'amors i desamors uns versos que la identificaven.  el va reescriure en un altre paper humit per les seves llagrimes i amors. Al dia següent el va llençar al mar i amb tinta va escriure sobre l'ampolla el nom del seu enamorat. Al cap d'uns anys segurament algú rebrà aquesta història i se la ferà seva. La història d'un jove mariner per una sirena serà el poema d'una artista al seu company de pupitre. Serà el poema d'una noia que contagiava la risa al seu millor amic. Serà el poema d'una ment inquieta per algú que la compren. Serà un poema que servirà de consol a molts cors enamorats. Serà un balsam per curar tots els mals. Serà un grapat d'il·lusió dins un mar d'esperança

Converses de jacuzzi capitol 34

Al jacuzzi és un dels petits plaers de la vida que serveix com autopremi després de les corresponents piscines. Darrerament allí ens juntem uns quants. Jo sóc l'únic de natació, la resta ve d'espining. Allí quedem per arreglar el món i com podeu comprendre queda molt. Avui hem buscat que li passa al Vendrell entre l'elevadissim nivell d'atur i que el fracàs escolar és més que preocupant entre altres coses que tots coneixem. Després de dures reflexions entre bombolles hem arribat a que el Vendrell es el pastís de la cirereta. Fa anys algú va dir que en el futur d'aquest país eren els cambrers i els paletes. Doncs això és el que li passa al Vendrell, perquè és un clar exemple. Evidentment nosaltres hem agafat aquest tòpic i l'hem fet el nostre simbol. Estem enviant fora o simplement posant en conserva la part d'una generació que hauria de tirar el carro endavant. Els de sempre continuen davant. Alguns d'aquests joves proven sort en la política, però ben aviat es posen darrera la barrera i no diuen res. Els més il·lusos contíuen cridant i defensant la igualtat. Cada dia hi ha més que els fa cas. Ells segueixen allí, com si fos ahir. Demá o passat també hi seran. Al final el temps els donarà la raó, perquè la resta ja no tenen respostes a les preguntes i ni tan sols fan preguntes. Tot és alegria i felicitat i qui dies passa anys empeny. Estem en la ciutat prototip d'aquest país que a part de moltes peles a motls d'aquests dos oficis ha preparat molta gent per ser administratiu. Ara només ens falta el principal, feina i creure'ns una mica més qui som i on anem i què volem. Una mica de fe tots plegats.

dilluns, 4 de febrer de 2013

Marejar la perdiu

De tant en tant s'escolten que es fan cursos per aturats. Aquesta és una bona idea, però no serveix de res sinó hi ha feina. Aquests diners s'haurien de reinvertir en ajudar a les petites i mitjanes empreses perquè contractessin gent. La gent ja està preparada, sinó és un és un altre. El problema és que no hi ha feina. Això és marejar la perdiu per no anar enlloc. Jo crec que aquesta seria una bona aposta per activar el pais. Mentrestant donant tombs sobre el mateix lloc sense anar enlloc.

Petita crònica de la Xatonada del Vendrell.

Dins el gremi dels periodistes la Xatonada del Vendrell és una d'aquestes històries del copiar i enganxar. Agafes la crònica d'un any i fas un copiar i enganxar i canviant quatre dades pots tenir la de l'any següent. Es fa propaganda de l'esdeveniment, però si fa bon dia la gent surt i si fa mal dia es possible que es quedi a casa. Ahir la gent va sortir tot i que el dia no era el millor.  La gent surt perquè hi ha alguna cosa de picoteo, i sempre pots passar una bona estona sense gastar un duro. Però hi ha ambient que és la gràcia. Hi ha caliu per l'exhibició dels nens i també per veure qui guanyarà, encara que a vegades has d'esperar molta estona per saber qui fa el millor xató. Abans, quan semblava que hi havia peles, es portava algun personatge famós una mica mediàtic. Ara ja no és fa, però la gent surt igual perquè té atractiu. Aquesta és una de les festes consolidades del Vendrell i que gaudeix de molt bona salut. No estic gens d'acord amb les lectures que es fan de la Fira de Santa Teresa i el Turismar, però en honor a la veritat, la Xatonada la trobo encertada. Portar uns còmics està bé, però ja fa tres o quatre anys que són els mateixos. Una mica de canvi no aniria malament, però per la resta força encertada. Com apunt final vaig trobar el xató repartit una mica soso.

Mercat de Calafell versus Mercadona

Dissabte passat vaig anar a donar un tomb al mercat de Calafell. Feia anys que no hi anava i aquest cop vaig trobar el moment ideal en un matí ventós. Dins hi ha la meitat de parades tancades i algunes tot i està tancades han aprofitat la situació per mostrar-se com aparadors de les veïnes. Una estratègia intel·ligent que permet aprofitar el que podria ser un lloc buit en una mala planificació. El que passa a Calafell com passa a Calafell és que els mercats municipals a casa nostra han perdut el seu atractiu. Ara Calafell està pendent que al novembre obri la nova superfície del Mercadona que de mica en mica es va aixecant al seu costat. La comarca ha passat de ser un territori Caprabo a ser un territori Mercadona. Aquí pot passar de tot. Diuen que el pacte és que el Mercadona respectarà les parades del mercat i no li farà la competència. No fa gaires dies en un reportatge de Tv-3 es comentava que el Mercadona havia trencat pactes similars que havia realitzat amb altres localitats catalanes. Ja veurem que passarà aquí. 
Els mercats municipals eren els supermercats d'abans que això d'una gran superfície era una cosa que no figurava en  les nostres realitats. Llavors van aparèixer aquestes empreses que de mica en mica han substituit aquestes infraestructures del passat. Algunes han triomfat pels preus més econòmics. Altres cops per la situació que et permet deixar el cotxe al costat i és molt més còmode i senzill. A vegades es produeixen les dues circumstàncies i d'altres afegides com les marques blanques que també es van convertint en les preferides de cada dia més consumidors. La gràcia que la gent vagi a comprar a part dels preus és que hi hagi un aparcament i una flexibilitat horària que et permeti anar a comprar a qualsevol hora dins uns límits raonables. El nou equipament de Calafell tindrà lloc per aparcar a la vora, però a l'estiu com passa amb els turistes estarà tot ple i llavors la gent potser aniran a un altre lloc. Pensem que els dimecres també fan mercat a Calafell platja i això fa perdre places de pàrquing.
Esperem que tot rutlli i que Mercadona pugui servir com a motor per aquest mercat que no passa pels millors moments. Però hem de tenir en compte per no ser per Mercadona ni per ser un mercat de Calafell, la gent hi anirà. Hi ha altres elements que són importants. Coma-ruga registra una afluència baixa durant la setmana tot i que el cap de setmana hi ha gent. Al Botafoc manté un ritme força constant. Pensem que per l'altra banda, també tenim un Mercadona a Cubelles que està molt ben situat i que coneix molta gent. A veure que passa. Haurem d'esperar quasi un any.. Molta sort i que a tots ens vagi una mica millor perquè hi ha altres supermercats que estan presionant al Mercadona en el tema de preus. Estem en època de canvis. A veure que anirà passant d'aquí un any gairebé

divendres, 1 de febrer de 2013

Fins quan aguantarem?

Estem vivint un moment històric que no ens donem compte. La classe política cada dia està més mal vista, els escàndols esquitxen un dia un partit un altre dia un altre partit dels tradicionals. Altres són molt nous a l'arena política i encara no han tingut l'oportunitat de caure a la trampa. Per altra banda, cada dia hi ha més necessitat a la societat. Entre gent que remena contenidors o no li pot posar l'esmorzar als fills que van al cole i gent que ho passa magre magre per arribar al cap de mes i ja fa dies que ha decidit invertir el poc que té en menjar. Tot això ens portarà a un carreró sense sortida que no sé sap quan ni com, però no hi haurà volta enrera. La castanya potser més gran o més petita depèn com ens agafi, però anem caient en picat. Ningú hi posa una solució coherent, la gent s'està escalfant. Per qualsevol cosa ja gent és manifesta i planta cara i la majoria de vegades el problema és que tenen raó. La gent ja està cansada de tombar d'un lloc a un altre estudiant per no res i per estar igual que abans amb menys esperança. Tot girà. El cinturó és cada cop més estret i la paciència minva. Algun dia passarà alguna cosa que ens farà entrar en un món diferent. Diuen que millor que passi quan abans millor perquè així tindrem més temps per recuperar-nos. Estem en una agonia amb poc futur per un malalt que cada dia té menys capacitat de maniobra. Les paraules buides ja cansen. La gent està farta. Esperem que el que hagi de passar passi aviat i que torni a sortir l'alba per un demà millor per a tothom. No ens enganyin més i agafem el brau per les banyes. No és un problema d'aquí. La cosa ve de lluny. Però avui en dia amb les xarxes socials és la millor arma que tenim. Ja no hi ha ferits de guerra, simplement, depressions i malalts d'esperança. Hi ha frustació. Els medicaments fan el que poden, però no donen més. La pintura, música i esport fan el seu paper en aquesta teràpia de grup. Que passi el que hagi de passar però no estem més esperant aquesta sentencia que ens ha d'arribar tard o d'hora més o menys contundent. Endavant. Que passi i tornarem a creure en un demà millor per a tothom. Això esperem. Almenys serà diferent i no unes formes viciades que no van ni en rodes amb una classe política que està molt perduda en un fangar sense ganes ni poder per sortir del llot. Esperem, però no gaire. Com més dies passem pitjor.