La veu del poble

La veu del poble

dimecres, 26 de juny de 2013

Normal i bo: dues paraules amb problemes

El català i moltes llengües tenen el mot normal que s'aplica a alguna cosa que es normal, però clar aquest és una de les paraules que poden portar més confusió perquè evidentment tot és normal i depèn de moltes coses que sigui més o menys normal. A vegades quan escoltes aquesta resposta has de marcar a veure quin grau de normalitat t'està parlant sinó hi poden haver molts dubtes en allò que et trobaràs. Un altre tema és bo. Tot és bo i tothom és bon nen, però realment aquesta es una paraula que fem servir quan no sabem que dir o simplement preferim callar per no posar la pota.

Córrer al Vendrell mentre es practica la solidaritat

Una de les curses més populars del Vendrell té lloc una mica abans de la festa major del Vendrell i acostuma a caure en diumenge a la tarda. Una cita que aprofiten molta gent per recórrer el centre del Vendrell però d'una forma diferent, corrent. Aquest cop a més s'ha tornat solidària  els participants hauran de portar un brick de llet que es donarà a Càritas per fins socialst. Llavors ja hi ha bons motius per aquell diumenge posar- se les bambes, pantalons curts i a donar un tomb pel Vendrell. Molta gent ho fa ja ho veureu. A veure si us animeu.

dimarts, 25 de juny de 2013

M'agrada....

M'agrada l'avui, comunicar, escoltar, parlar, pensar, escriure, somiar, opinar traspussar i aixecar-me, el vodka amb taronja, la Puntual, anar en tren i sentir el traqueteo del tren, l'hora menys cinc minuts, un cafè amb bona companyia, el vermut amb poc sifon, les caminades a la platja amb l'aigua mullant els peus, la sortida del sol, viure en el meu món mentre la resta es preocupa per temes banals com el futur o la política, les bruixules, els pantalons curts a l'estiu, les xarxes socials, els carrers estrets, caminar sense destí, quedar sense saber el qui, trucades sorpreses, felicitat sense paraules, el cabell super curt, portar mocador sempre a la butxaca, un cd de referència, Laxen per fer pais, los Planetas per volar una mica i Judas Priest per emprendre el vol, la persona honesta, legal. la persona que diu el que pensa, les preguntes sense resposta, les respostes sense pregunta, el que passa a casa nostra, els dolços, el sucre blanc, el mundo es mentira pero me gusta estar vivo, la gent que arrisca, la gent que creu en la gent, la sort, la fortuna, i l'esperança de trobar alguna cosa quan l'esperança sembla que ha tocat el dos, veure el mon amb prespectiva, sentir la música, l'esperit de Sant Jordi que no és sempre una rosa i un llibre, la poesia, les mirades que diuen moltes coses sense voler, les persones amb stil, els iogurts de pruna del mercadona, els silencis entre paraules, la botiga del costat, els diaris en paper, la poesia personal, les persones que es pensen que no són ningú, la matinada, mirar el món per la finestra, parar i pensar en el camí, veure com toquen les cordes de la guitarra, una rotonda amb quatre sortides, la marinada, la companyia, la naturalitat, les històries que algú va explicar, l'àrab, l'islam, Tunis, Tenerife, El Caire, Londres, el mar amb onades tranquil·les, l'espontaneitat, els camins que no saps on van, els concerts de Sopa de Cabra i moltes més coses que de mica en mica vaig descobrint cada dia.

La Factoria del Vendrell posa molts somriures als avis de la Policlínica del Vendrell

A vegades hi ha entitats públiques i privades que realitzen actes benèfics de diferent format. Aquesta tarda n'he viscut un d'emocionant a la part sociosanitària de la Políclínica del Vendrell. Un grup de joves de la Factoria han ballat i s'han mogut davant de gairebé 100 avis d'aquesta residència de la carretera de Santa Oliva. Podies veure aquells avis riure i emocionar-se al veure aquest joventut movent-se i ballant al ritme de la música. Les persones que fan una vida normal ho poden veure en molts activitats, però portar aquest espectacle a les persones que gairebé no es mouen d'aquelles parets ha estat una brillant idea. No calen les paraules, però si les mirades atentes d'aquells que un dia van ser joves i es notava com gaudien en silenci d'aquest espectacle. Una gran tasca, si senyors de la Factoria. Enhorabona i molta sort en el vostre treball. Moments com avui diuen molt de vosaltres.

Lliço: Les revetlles es fan a la platja, si n'hi ha

Hi ha coses que funcionen per naturalesa com l'aigua baixa de dalt a baix. El sol surt per l'est i es pont per l'oest, però al Vendrell, algú s'entossudeix a canviar el ritme de les coses. El darrer carnaval varen agafar i van decidir que volien que la gent es quedés a les Mates i no anés a la rua Segur. Doncs la gent se les va pirar i més d'un no va anar ni a recollir la subvenció. Les costums manen. Ara per Sant Joan, els comerciants de la platja no volien concert jove, doncs es fa a la zona escolar i ja està. Doncs si es va fer en aquest espai del Vendrell i a part de començar sobre la una i pico no hi va anar gaire gent. Jo vaig passar sobre les 5 del matí hi havia unes 30 persones gaudint de la revetlla vendrellenca. Evidentment, la gent va anar a les Madrigueres que estava a petar. Per Sant Joan, la gent va a la platja a tirar coets i no pas a una zona amb quitrà. Si pel que sigui no es vol fer, doncs no es fa i no passa res. Però trencar les costums de la gent no es gens recomenable quan hi ha moltes possibilitats i la gent ho té tot ben assimilat.

El Rincón de mi LoCuRa: Mi barrio está cambiando

El Rincón de mi LoCuRa: Mi barrio está cambiando: Y podríamos pensar que es positivo, pero llegado a este punto, no, no es positivo. Vivo en Bon Lloc. Puede que si os diga eso no sabéis...

Aprofitant les sinergies




Tornem, en un exercici de supervivència i actualització, a cercar en la desacceleració econòmica una raó i un motiu positiu en nom de la il·lusió que ens vol vendre la classe política. No tothom pateix un  insomni greu esperant amb el cava fresc a la nevera el dia que Catalunya sigui independent i el president de la Generalitat ho proclami per twitt.. Ni tota la gent del món viu enganxada als colors blaugrana com la solució definitiva als seus maldecaps crònics amb pastilles incorporades comprades a Andorra.. Aquests sentiments es poden compartir, però hi ha altres prou elementals que són els que marquen la rutina diària de moltes persones que s’han vist abocats  a descobrir nous maneres de guanyar-se el pa de cada dia.
La situació actual ha servit per netejar, vorades, torrents, abocadors incontrolats i altres espais de tot tipus de ferralla i material aprofitable.  És el moment quan la gent s’ha llençat a cercar alguna cosa per vendre en tot tipus de paratges que s’anaven degradant sota sol i serena. Ningú ho hagués dit quan tot era opulència i vaques grosses, però ara són moltes les persones que vetllen quan hi ha un moble vell al carrer o una rentadora en una cantonada que encara es pot aprofitar per poder treure uns pocs euros. Fins i tot en rieres de localitats més petites han servit de punt de trobada per ferrallers temporals, antics paletes i manobres víctimes de l’explosió de la bombolla immobiliària. Poc a poc i sense cap campanya prevista per cap institució, sense propaganda, ni organització prèvia s’ha fet molta més feina que quan els polítics ens presentaven algun projecte per protegir el medi ambient de tots aquests residus que malmetien el nostre entorn natural.
Un polític amb una mica de vista que ha percebut tot aquest ampli moviment social de supervivència hauria de saber aprofitar les sinergies i donar un cop de mà perquè aquestes persones segueixin en el seu treball de formiguetes silencioses netejant el medi ambient en benefici propi i també de la comunitat.
Per eliminar tots aquests punts de poda i brutícia que veiem en els nostres municipis no se soluciona evidentment ni pujant el preu de les taxes ni imposant sancions a les persones que se salten l’ordenança preceptiva i ho deixen en qualsevol lloc del nostre entorn. El remei a aquest incivisme que afecta a molts municipis de la comarca està en què algun organisme privat o públic aboni a les persones que aportin les restes de poda uns preus raonables que tot i que sigui deficitari segurament resultarà molt més econòmic que el gastat de les arques municipals per la seva recollida per una empresa pública. Una mesura que a part que els que la generen la portaria als llocs destinats ajudaria a moltes persones i famílies a tirar endavant amb petites aportacions a les seves economies familiars fruit de la seva feina. La poda és una de les fraccions de la recollida selectiva que queda orfe. Pel que fa al cartró, el vidre i a la roba ja hi ha gent que fa molta feina en aquests camps esperonats per una senzilla raó vital de supervivència. Alguns, potser intenten fer un petit negoci en aquest camp, però la majoria de gent ho fan per combatre la fam i la gana.
L’alternativa actual és que aquest negoci sigui encomanat a empreses multinacionals que de mica en mica es va apoderant del pressupost municipal amb més serveis en clar perjudici del poder municipal que es va reduint poc a poc. La crisis els ha fet donar un pas de gegant en un món on abunden els polítics que no expliquen i que només viuen per guanyar eleccions.
Si seguim la tònica general actual, aquesta gent que ha fet aquesta tasca exemplar per pura necessitat de menjar cercarà les propietats i les empreses públiques i privades perquè el “fons  comú” ja s’haurà exhaurit. Llavors aniran creixent els petits furts en llocs més aïllats. Això suposarà un cost per moltes famílies que hauran reposar alguns dels materials i objectes sostrets. Per altra banda, a les forces de seguretat li vindrà més feina en cercar els autors d’aquests petits robatoris. Evidentment que en la majoria de casos entraran per una porta del jutjat i en sortiran per l’altre, perquè al no tenir solvència econòmica el ventall de sortides per als seus autors són minses.
Les noves situacions han de fer-nos pensar en mesures funcionals  per reduir despesa i donar sortida bàsica a moltes persones que ho estan passant realment molt malament i fins ara s’han comportat amb honestedat. Només han actuat dins la legalitat, però quan els recursos sense propietaris aparentment interessats són massa minsos es poden trobar abocats a cercar dins la propietat privada. Doncs, actuem amb conseqüència  i tots en podem treure beneficis.Article publicat a l'Eix a partir del 21 de juny del 2013

divendres, 21 de juny de 2013

No m'agrada....

No m'agraden els herois, els éssers perfectes, les persones que ho saben tot. No m'agrada les agendes, ni la monotonia, ni els peus de foto, ni les lectures fàcils. No m'agrada l'estiu. No m'agrada el cafè sol. No m'agrada les paraules buides. No m'agraden els silencis buits. No m'agraden els gerros. No m'agrada la velocitat. No m'agrada la fi del camí. No m'agrada els tríptics de propaganda a les bústies. No m'agrada els dilluns. No m'agraden les baixades. No m'agrada repetir. No m'agrada la cervesa sola. No m'agrada històries mediàtiques. No m'agrada un adeu. No m'agrada que m'enganyin. No m'agrada ser el primer. No m'agrada escoltar-me la veu. No m'agrada les falses promeses. No m'agrada el deu inventat. No m'agrada la pintura morta. No m'agrada la fotografia que no diu res. No m'agrada un instrument callat. No m'agrada conduir. No m'agrada els regals anunciats. No m'agrada el 25 de Nadal per la tarda. No m'agrada el despertador. No m'agrada la vida al camp. No m'agrada que em mirin. No m'agrada el pernil dols sol. No m'agrada la Pepsi. No m'agrada un xec en blanc. No m'agrada fer fotos. No m'agraden els polítics que no són persones. No m'agraden les rotondes sense opcions. No m'agrada les mirades que no diuen res. No m'agraden els ulls amb ulleres de sol. Uff i jo que pensava que m'agradava tot.

El proper any a iniciació de piscina

Fa 10 anys que vaig a iniciació a la piscina municipal del Vendrell. El grup que som ja és un grup compacte i ens neguem a passar a perfeccionament. Bueno això d'anar a iniciació és mentida perquè amb la pujada de tarifes i amb el canvi d'horaris se l'han carregat. Alguns han anat els dilluns i dimecres a fer aquafitnes i la resta per lliure quan podiem. Però estem allí, encara que no anem junts a nedar hem passat moltes estones dins l'aigua i fora d'ella i això fa que tinguem un vincle molt important encara que ens veiem tots un parell de cops a l'any. Avui ha estat un gran dia perquè hem fet el sopar de cap d'any. Cadascú aporta lo seu i allí entre tots ens ho mengem en bona companyia. Ja voldrien molts tenir l'ambient que naltres tenim. Ens ho hem guanyat amb el temps i encara que ens posin trabes i passin olimpicament de naltres, estem allí més units que mai. Molts no hi són perquè ho han deixat, però som una penya consolidada. Gràcies un cop més per totes les estones passades. L'any que ve repetirem com les natilles. A iniciació, com ha de ser. És una manera d'entendre el món.

dijous, 20 de juny de 2013

Tardes de cine, un luxe.

El cine és car. Anar al cine és un luxe. suposo que el proper pas és fer descomptes o pacs amb crispetes. Hi ha cinemes que ja ho fan, però al Vendrell encara no han fan de forma general tot i que a vegades et sorprenen amb alguna promo. La veritat és que no sempre hi ha pelis que valguin la pena o similar i t'has d'empassar pelis d'aquestes de migdiada que si t'adorms mitja hora no perds gran cosa.

Menu degustació, un club de frikis en un restaurant modern

Una peli absurda en un dinar en un restaurant d'aquests d'alt standing amb un munt de personatge curiosos que segueixen perfils clàssics però un xic deformats. Des dels divorcits amb un joc a tres bandes, fins a la dona que porta amb ella les cendres del seu ex marit. Una peli curiosa amb diàlegs en català i anglès amb personatge curiosos com el Vakerizo i la seva banda, el Santi Millan. No té gaire pressupost, però és molt original i realment resulta divertida. Si la voleu anar a veure al Vendrell no trigueu molt perquè en la setmana d'estrena ja l'han posat en la sala més petita o sigui que aprofiteu.

dimecres, 19 de juny de 2013

Rutes pel supermercat

Avui he après la ruta del super. Primer s'ha d'anar a producte de neteja i la llar. Després carn, tot seguit peix. Passem a la verdura i acabem amb els iogurts que ens porten al pa i per acabar amb els congelats. Els supermercats sempre ens fan entrar pel que entra millor pels ulls, però nosaltres els hem de saber esquivar i fer una compra segons les característiques del producte. Ells volen que ens gastem diners en pastes i guarreries, però nosaltres hem de saber triar i agafar allò que necessitem quan ho necessitem.

Gotes de felicitat

El despertador sonarà de nou un dia més. La història es repetirà com cada dia sempre igual. Un punt, una coma pot canviar. Però en cada dia hi ha un moment de glòria, una trucada, un trobada, un comentari, un encert. En aquests moments està la nostra glòria, el nostre poder. En allò inesperat amb que la vida et sorprèn. Hi ha gent que creu en el tarot, en la màgia. Jo no hi crec, però reconec que hi ha una força oculta que ens mena i ens apropa o ens allunyà de la línia recta del destí. Aquesta energia alguns l'anomen locura, però és la gràcia que el dia de demà sempre ens vindrà  a la memòria. Tenia un profe de filosofia que es deia Jordi que sempre ens portava a la muntanya a parlar de la vida. No varem aprendre gaire de la matèria, però ens van ensenyar lliçons de vida que és la part pràctica dels llibres. Doncs en cada dia apareix un raó de vida, un motiu que ens empeny. Petites coses que són grans i que no estan dins el guió. Això és el que ens ensenya. El currículum és carn de destructora.

dimarts, 18 de juny de 2013

Festes low cost



Ja tornem a ser a les portes de l’estiu. El dia s’allarga. El termòmetre s’enfila a les parts més elevades de la seva paret vertical. És el moment en què ve de gust fer vida social. Participar de les moltes ofertes que tenim a casa nostra o a les comarques veïnes. No hi ha cap de setmana que no hi hagi algun lloc on anar a menys de 30 km de casa. Fa quatre dies la planificació era senzilla. Es quedava una parell d’hores abans. S’anava a algun restaurant  i tot seguit cap a l’esdeveniment desitjat. Els restaurants van deixar pas als bars i ara ja s’està en al fase carmanyola, seguint les noves tendències de la moda imposada per aquesta època de retallades. Encara que els preus hagin baixat en molts locals,  amb el que et costa un entrepà i un beure, tens finançament per uns parell o tres d’aventures nocturnes tot i que siguin poc solidàries amb el comerç de la zona. La realitat i l’economia s’imposa a tot plegat. La resta és adaptable, però hi ha una sèrie de despeses que no pots obviar, almenys definitivament.
Aquestes barres que seguiran sent un dels punts de trobada de concerts i similars hauran de rivalitzar amb el costum cada dia més estès del “Botellón”. No és una opció és una necessitat, perquè hi ha alguns preus que suposen tot un repte per la butxaca moltes persones. L’atur juvenil està per sobre de la meitat dels seus afectats. Els qui no són protagonistes anònims d’aquestes estadístiques potser estan per sota del salari mínim professional o simplement fent un curs de manipulador d’aliments que els permeti tenir un 1% més de possibilitats d’accedir a una feina algun dia, encara que estigui molt mal pagada.
La gent ha de sortir de casa i s’ha de moure amb un lema que cada dia afecta més persones: gastar el mínim possible i poder treure el màxim rendiment. Els nostres pares anaven amb la cistelleta on no hi faltaven els plats metàl·lics a menjar al camp i la tauleta al mig.  Ara tornarà aquesta moda, però en una versió menys elaborada i més pràctica, però la situació és la que és.
Als principals pobles de la comarca ja no els cal anar a buscar grans grups que sonen a la ràdio i grans cadenes. Ara han d’apostar per la gent de casa que cada dia ho fa millor i són més populars. Una de les parts bones de la crisi ha estat aquesta empenta de noves formacions de casa nostra obligats perquè la caixa dels calers està sota mínims.
Sinó són de casa nostra, doncs que es doni vida a noves formacions amb ganes i energia que de mica en mica sigui més present el seu nom en els cartells que anuncien aquest tipus de festa.
Doncs com cada dia ens coneixem més i ens apreciem més, apostem també pels artistes locals que en són molts i no sempre tenen les oportunitats que es mereixen per poder exposar les seves creacions. A vegades sembla que pel sol fet d’estar empadronat a Barcelona una persona pugui tenir millor qualitat que algú que per coses de la vida li va tocar néixer al Barri de França del Vendrell. Potser haurem d’esperar a què algun els triï per mostrar el seu art modern Palau de la Virreina. Aquest és un dels petits defectes que passa en molts llocs que sempre s’aposta més per la gent de fora que pels pobre indígenes. Són coses que mai he entès. Només cal pensar en el Shopping Night, segur que millor que nosaltres ningú ens coneix, o potser si?
Pensem en festes majors obertes a la gent d’aquí. A vegades es pensen activitats per gent de fora. Llavors és quan els baixpenedesencs capten el missatge subliminal i en dates tan assenyalades te’ls trobes a l’Ikea comprant prestatgeries pel nou dormitori.
Potser la calor ens portarà moltes persones a casa nostra, però penseu que molts dels que vénen aquí ho fan per estalviar i perquè no han pogut anar a altres llocs on els preus són un xic més privatius que els nostres. Per tant, apostem per la gent de casa i donem-los-hi l’oportunitat de gaudir d’aquests dies de festa del Vendrell. En realitat, amb el temps es va confirmant les festes més vendrellenques són les del Barri. Només cal veure la resposta popular dels diferents esdeveniments que es van portant a terme. La festa major és per moltes persones un dia de festa o una proposta d’actes puntuals sense més transcendència. La trobada familiar a taula no hi pot faltar, encara que els castells a vegades acaben massa tard. La gent anònima ho té ben clar quan  toca el dos perquè hi ha coses que no es poden deixar esperar.
La crisis, si és que realment existeix per alguns manaires, imposaria una mena de retallades de festa major seguint un criteri coherent, en especial a les platges, però no crec que encara hi hagi valor de portar-ho a terme. Per tant, tot una mica més econòmic, però el Vendrell gaudirà de 5 o 6 festes majors per tots els seus nuclis, fins a mitjans d’agost. Endavant amb la festa i que no pari encara que sigui low cost. Article publicat a l'EixDiari a partir del 15 de juny del 2013

dilluns, 17 de juny de 2013

Calafell, parades i paradetes i poca gent diumenge al migdia

Aquest matí he anat a Calafell poble a veure la Fira del Terròs. Més del mateix. Parades i paradetes, però a l'arribar he vist el pàrquing ben buit. Semblava un dia normal sense que hi hagués cap esdeveniment d'aquest tipus a la localitat. He anat a comprovar que passava i he vist que tot estava ben buit com el pàrquing ja feia presentir. La cosa s'animat una mica amb l'actuació del Jam que és un clown de Lleida molt apreciat aquí i allà i ha sabut crear ambient a la plaça, però crec que almenys al matí tot aquell menjar que estava allí de mostra s'ho han endut a casa, perquè hi havia 4 gats. Estic parlant de la una del migdia que en altres fires similars hi havia força gent. Jo crec que Calafell ha de fer el seu vine tast i confiar amb gent del poble o comarca. No cal que vagi a buscar empreses miracleres que en un tres i no res et porten 500 anys enrere i tu sense enterar-te. Potenciem el comerço local, per favor. En altres fires similars els de la casa gran deien que no costava res a l'ajuntament, però llavors no cobrem tampoc els del mercat setmanal perquè a fi de comptes es el mateix, són paradetes i aquestes sense tunejar. Per favor, una mica de serietat i sentit comú. Apostem per la gent de la casa. Després quan als resultats electorals surten coses extranyes, tots es miren els uns als altres. Una mica de seny i coherència per favor.

Una ambaixada penedesenca per guiris a Barna

Vaig ser una de les persones que va anar el dissabte a la tarda a l'Avinguda Joan de Borbó a veure l'ambaixada del Penedès a Barna. Eren sobre les cinc de al tarda i no hi havia gaire gent i perquè m'ho havien dit on estava. No estava en un lloc de pas perquè quedava una mica al marge. Quan arribaves allí veies el Penedès a través dels seus vins que podies anar provant segons les ampolles que tenien una etiqueta sota perquè eren les que tenien preparades. Del Baix Penedès, n'hi havia entre d'altres de Llorenç, Vendrell i Bonastre. A banda hi havia una carpa gran amb unes fotos de personatges i museus penedesencs, una mica de mostra per saber on som i que tenim. Al costat una carpa petita on es podien veure les fotos d'alguns municipis del Penedès. Era una fira massa orientada a l'Alt Penedès que ha estat qui l'ha muntat, llavors han posat a les altres comarques per quedar bé, però es veia ben clar qui eren els reis de la festa. També hi havia uns stands amb els préssecs de l'Ordal, l'Institut d'Estudis Penedesencs i alguna cosa de Sant Pere de Riudebitlles, però res més. Jo crec que això s'hauria d'haver posat en un lloc més cèntric del municipi i no pas a un lloc on hi predominen els turistes que van de sol i platja i sangriai braves. A més els horaris d'algunes actuacions com l'escola de música pau casals del Vendrell eran molt durillos a dos de sis sota un sol espatarrant només vna quedar els pares mirant els fills com tocaven. Ningú més A aquelles hores i amb el sol que queia allí no hi havia ningú. Pel que fa a les tapes, també hi havia una petita carpa, crec que només hi havia 3 o 4 restaurants que hi participaven de tot el Penedès. La intenció és bona, però no el lloc, ni l'hora ni els dies. Si amb aquestes fires per guiris es vol potenciar el Penedès ho tenim difícil. Si venguessim cerveseta, sangria i una mica de flamenco, potser ho tindríem més fàcil. Sort que encara van tenir la idea que toquessin els Laxen i el Cesc Freixes que són d'àmbit nacional tot i que són del Penedès, però ja fa anys que han trencat fronteres.

dissabte, 15 de juny de 2013

El dret dels joves a somiar

La gent que ara te 20 anys tenen moltes coses a la seva disposició, pero en molts casos els hi falta el medi per poder-ho aconseguir. Nosaltres tenim moltes menys coses, però teniem més recursos. Al final de tot plegat no era tant frustrant. No tenim mòbil i quedavem i ens moviem com si res. No podiem estudiar moltes coses perque no teniem transport, però ara si que ho pots fer, però no ho pots pagar. Hi havia beques. Ara n'hi ha alguna pero es demana motl més que abans. Estem en una generació que pot fer moltes coses però li falten els medis. Nosaltres teníem els medis però no teníem tantes ofertes. Coses de la història. Jo em quedo amb els 20 anys perquè varem poder somiar. Ara els somnis cada dia estan més lluny de la realitat..

divendres, 14 de juny de 2013

Després del castell de foc del 24?

Una de les coses que no entenc és que enguany el Turismar s'ha quedat sense concertillo a la sorra. Clar, en aquest lloc en comptes de posar música maquina i derivada hi aniria millor algun grup de per aquí a la comarca encara que no sigui gaire conegut en plan rock o pot. Potser no hi hauria gaire gent com amb gent mediàtica, però no passaria com l'any passat que els indigenes del Vendrell estaven arraconats davant la marabunta d'altres llocs que venia al xumba xumba xumba. Tampoc no hi hauria ball de gent que fa més any que ha fet la comunió al Tabaris. Enguany el castell de foc a la platja i luego que hacemos? doncs a Calafell..... o no?

A part de tocar el piano, de què treballes?

Avui he tingut una conversa per telèfon curta però molt interessant amb una músic que porta 20 anys guanyant-se la vida d'això i li proposaven que toques gratis en un concert públic. Evidentment ha dit que no rotundament. A més se sentia que li havia tocat la fibra amb aquesta proposta. La persona no ha caigut en l'exemple fàcil d'anar a buscar coses a un super i no pagar. Sinó que ha defensat la música i l'art com una manera de gunyar-se la vida dignament com una altra. Una cosa tan bàsica i fonamental com aquesta. El que passa que hi ha molts joves que comencen i sense adonar-se estan pervertint una manera de guanyar-se les garrofes quan no cobren res pel que toquen o un parell de cervesses i poca cosa més. Al final cauran en la trampa i el dia que la música sigui una cosa més que un passatemps estaran en la mateixa situació. Ha estat una lliço magristral i molt contudent i breu per tots aquells que defensen dignament i com ha de ser que la cultura té un preu. Estem mal acostumats a no pagar per això. En el fons ens estem carregant el nostre futur en aquestes professions que massa cops et pregunten, però tu a part de tocar el piano, de què treballes?

Ambaixada del Penedès a Barna

Aquest cap de setmana el Penedès desembarca a Barcelona amb vins, escoles de música cultura popular i mil coses més. Quan es parla del Penedès i ho fan des de Vilafranca nosaltres som el germà petit que va amb el gran perquè el gran ha de quedar bé amb algú. Jo no veig que el Vendrell enceti una iniciativa d'aquest tipus perquè nosaltres som del Penedès perquè a Vilafranca els interessa. No gaire més. 
Per altra banda, veig molt interessant que es faci aquesta iniciativa a Barcelona tot i que és més ràpid arribar a Vilafranca en tren que no pas a algun barri de l'altra punta de Barcelona. Jo crec que a Barcelona ens coneixen bé. La gràcia d'aquesta iniciativa és que es fes a València o a Teruel o a Soria. Llocs que no ens coneixen tant i quedem una mica lluny, però Barcelona està molt propers i molta gent ja tenen segona residència. A veure si hi ha sort i ho portem a altres llocs. Una mena d'ambaixada territorial arreu.

dimecres, 12 de juny de 2013

Escoltar, llegir i comunicar: la base de tot

Som un dels països on els nens passen més hores a l'escola i és el que tenim menys nivell. La solució no passa per atiborrar a la canalla amb coneixements i dades i fer-los passar hores i hores aprenent coses que no els hi interessa gens. Avui en dia s'ha d'aprendre a escoltar, llegir i comunicar. Si aconsegueixes entendre el que et diuen i el que llegeixes i saps dir el que penses d'una manera coherent amb qui tens davant tens moltes portes obertes. Aquestes són les assignatures bàsiques de la vida.

dimarts, 11 de juny de 2013

Una vetllada musical a Músic's del Vendrell

Fugint dels grans concerts, dels grans esdeveniments, de tant en tant és bo colar-se en alguna audició d'alumnes de música. Avui he fet aquest exercici a l'Auditori de l'Escola Músic's del carrer Muralla del Vendrell. Era el torn dels pianistes, de més joves, de més grandets, amb més experiència amb menys hores davant el teclat, modern, clàssic, jazz, una mica de tot. La sala és petita i molt acollidora. És estar en família. Des de l'última fila i des del seient del costat, com m'agrada, he anat veient i escoltant tots els que anaven passant pel piano. La por escènica era prou evident en alguns que no estan gaire acostumats a tocar davant de públic, altres ho feien immersos en el seu món de notes i ritmes. Algú trepitjava una tecla per error i continuava i no passava res. Altres es posaven nerviosos i els costava molt seguir. L'experiència ha estat molt interessant en aquest ambient familar en un fi de curs de persones que toquen el piano, alguns per oci, altres perquè ja pensen en anar a estudiar al Liceu i fer carrera musical. Noves experiències en una tarda de juny quan acaben els cursos i ens visita l'estiu. A mi m'agradat com a persona que coneix molt poca cosa d'aquest ric món de la música i m'ho he passat bé. La gràcia de tot això és que la gent ho faci per gaudir i per disfrutar sinó el que pot ser un plaer es pot convertir en un trauma difícil de superar. Gran tasca la que fan a Músic's que juntament amb l'Emmpac han estat uns dles artífexs que al Vendrell 2 de cada 4 joves sàpiga tocar un instrument. Endavant i que la màgia de la música es mantingui ben viva,  compartint notes més que no pas ensenyant pentagrames.

Emprenedors del nou model vigent





Si ets jove i tens ganes de complir amb la promesa bíblica de  treballar, t’has de convertir obligatòriament en un emprenedor. Estudiar quatre cursos bàsics d’allò que realment t’interessi amb uns noms ben recargolats perquè ningú entengui en què has dedicat aquestes hores de formació de la teva vida, però tranquil ningú gosarà preguntar-t’ho directament. Ningú vol posar a prova els seus coneixements en preguntes d’aquest tipus que són massa arriscades per quedar malament davant el públic fidel.  El proper pas és consisteix en emmarcar els diplomes amb noms ben originals en el passadís de casa. No has de malgastar un sol segon. Mentre els teus companys perden hores a la universitat o a les biblioteques buscant la vida i miracles de persones que ja fa anys que crien malves, has de tenir ben present que la teva tasca consisteix en fer vida social amb gent amb vitalitat. Moure’t amb elegància per alguns ambients selectes i anar fent relacions socials. No oblidis una bonica targeta de visita amb el teu mail, adreça de blog i de facebook, twiter,  entre moltes altres dades. Allí comença tot. Tot el que has de saber ja està inventat i ho pots trobar al Google. Sinó en algun curset d’aquests que pots comprar en còmodes terminis a la llibreria de sota casa també et permetrà arribar ben lluny. Sempre que puguis treu el cap en alguna fotografia en algun mitja de comunicació perquè la gent et vegi que et comparteixes espais amb gent aparentment  important.
Has de tenir molta dialèctica, però no cal dir cap veritat ni cap mentida. Simplement fer servir moltes paraules que encara que ningú sap el que dius però que tinguin sonoritat i estiguin entre les que més sonen darrerament en els mitjans de comunicació. No t’has de mullar mai i sempre donar suport a totes les causes perdudes, solidaritat per sobre de tot. Després no tens ni temps ni ganes de donar un got d’aigua als gats de les golfes de casa teva, doncs no és gens important, mentre la veïna no et denuncií públicament per maltractament animal.
Utilitzar roba bona de marca, amb corbata sempre i sabates ben enllustrades. No descuidem aquest detall perquè la imatge ha de ser sempre impol·luta. Si mai has de sortir de casa encara que sigui per signar un certificat de correus al peu de l’entrada, tu sempre ben tocat i posat no sigui que algú et pugui veure i trenquin aquest halo que gira al teu voltant.
No oblidem que sempre has de col·leccionar el màxim nombre  de càrrecs millor que la mínima excusa és bona per fer-ne ostentació. Encara que faci un parell d’anys que no t’acostis per l’entitat ni tinguis cap borrall de com va anar la darrera reunió general. És igual, tu sempre endavant perquè aquí et jugues una bona part del teu futur.
Has de menjar en llocs selectes, no sigui que et vegin en un bar de la cantonada lluitant amb un entrepà de calamars amb maionesa de pot. Abans has de saber tocar el dos amb discreció al·legant que a les 4 te junta general d’alguna entitat benèfica que sempre queda bé. Et menges un ou ferrat a casa amb dues llesquetes de pa amb tranquil·litat mentrestant intentes esbrinar com és que Sandro Rey triomfa a la televisió.
No t’has de deixar veure mai ni de compres rutinàries ni similars. La compra del dia a dia que te la portin a casa i fas que t’ho descarreguin. Això, deixar-se veure per alguna botiga d’alt nivell.
El futur del jove que esmerça moltes hores per estudiar, fer esport i altres històries d’enriquiment personal i de currículum tradicional ens demostra que no funciona com ho hauria de ser
La política i altres viaranys similars són el lloc idoni per fer-se un lloc a la vida. Si la fortuna no et somriu pots acabar fent de comercial per a qualsevol empresa. El renom que hauràs aconseguit segurament amb la manera d’entendre la vida i el nombre de contactes que tindràs et permetrà triomfar. Altres potser només tindran un títol i altres estudis no reglats i potser una mica d’experiència, però tu tindràs molt de món recorregut. Saber la xarxa de metro de Barcelona et pot resultar molt més útil que no pas conèixer la llista dels Reis Gots o el teorema de Pitagoras.
Un maletí luxós de pell i un mòbil de darrera generació amb un carregador de bateria per al cotxe perquè et pugui aguantar durant tota la jornada laboral que no només saps quan comença, però alguna cosa s’haurà de fer. Ara falta conèixer com ho podem fer realitat, tot això. D’on traurem el finançament? Doncs la resposta no la tinc, però tampoc la tinc per aquelles persones que han invertit els seus estalvis en formació i ara viuen angoixats sense sortida. La societat està afavorint aquests personatges que sense una bona base hi posen il·lusió i energia i una mica de “morro” abans que els clàssics de tota la vida que només assorteixen currículums en models convencionals.. Ens haurem d’actualitzar?Article per publicar a partir del dia 9 de juny del 2013


dilluns, 10 de juny de 2013

Algunes mentides de les dades d'atur

Totes aquestes dades de l'atur tenen algo que sembla que ens volen enganyar. Resulta que si fas un curs del que sigui encara que no cobris un duro et treuen de l'atur. Si estas en un ero, no estas a l'atur. Si treballes 4 hores a la setmana no estàs a l'atur. Per tant, totes les dades sobre aquest món de l'atur que ens volen mostrar per la tele s'han de mirar en pinses. El problema és molt greu i nosaltres seguim parlant d'altres temes com si fossin importants: droga social

diumenge, 9 de juny de 2013

Una vetllada musical al Vendrell

Aquesta tarda de diumenge era especialment musical al Vendrell. Per una banda, la gent del Cor Orfeó entre d'altres ha anat a Montserrat a fer el segon concert del Llibre Vermell de Montserrat. A les 18 hores a l'església del Vendrell hi havia concert de cant coral amb el Cor Zongora i a les 19 hores a la Lira era el torn del Cor Garlit Gospel en una iniciativa benèfica a favor d'un projecte de Mans Unides a Sierra Leona. Pel que fa a la Lira estava molt plena, no fins dalt de tot però poca cosa quedava buida. Aquest cor que és el més veterà a Espanya que es dedica al Gospel anava vestit de color blanc i bambes vermelles, una vestimenta que xoca quan tradicionalment es va de negre, però ja està bé. El concert ha estat molt animat i la gent s'ho ha passat molt bé com s'ha pogut veure amb els apludiments i comentaris al sortir. Una vetllada musical al Vendrell. Endavant amb l'art.

Aportació al 1r concurs de microcontes de Calafell

La casa Barral de Calafell va acollir ahir el primer concurs de microcontes. Jo, en principi formava part del jurat, però en darrer moment en vaig passar de bàndol i vaig decidir escriure. Aquests són les meves propostes. Màxim 30 paraules i tema lliure en mitja hora. No vaig guanar cap premi. Hi havia molt de nivell. Jo vaig deixar aquestes aportacions.

La primera ens parla de les nove realitats.

Caminava sol per la plajta i les ones li mullaven els peus. El quadre penjava d'un mar ple de fongs en una sala humida. La realitat virtual era el títol de la mostra.

La segona va dedicada a aquestes situacions que et planteges una i mil vegades però mai trobes el moment de tirar-te a la piscina. 

Se sentia estrany. Era ric: Tenia gana, fred, angoixes. Era pobre: no tenia amics, mòbil, Visa, il.lusions. La seva felicitat s'amagava en un teclat on hi faltava l'"Enter",


La tercera va dedicada a totes les persones que veuen el món en dades i estadístiques:

A l'escola el van ensenyar a sumar i multiplicar. A la vida va descobrir que també existia dividir i restar. Quan va morir, al seu epitava posava que va morir de superàvit.

Aquest és una mica absurd, però que només ens queda en realitat el present, encara que ens prometin mil coses.

El present el va atrapar amb les seves mans. El passat el perseguia de dia i nit. Només li quedava el futur que va invertir en Preferents. Ara només creu en els mots encreuats.


La darrera és una mica el doble sentit de les coses.

La Maria el mirava fixament cada dia des de darrere la barra. Ella amb el seu rostre marcat pel blau del mar el portava més enllà. La seva cita era constant i fiel. Un dia va saber el seu cognom: Birzard. Tot era massa clar. 

Un matí diferent on varem descobrir que hi ha molta gent que comparteix passions i què en quatre línies es poden dir moltes coses. Hi havia molt de nivell i la el jurat ho van tenir difícil. El més important és fer allò que t'agrada amb gent que també té les mateixes inquituts.


divendres, 7 de juny de 2013

Dissabte dia 8 concurs de microcontes de Calafell.

Calafell acull aquest dissabte dia 8 el primer concurs de microcontes. Un màxim de 30 paraules i sense inscripció prèvia a la Casa Barral. 30 minuts per escriure 5 contes de 30 paraules com a màxim. Us esperem. Hi ha bons premis. És una inciativa nova en un món en què el twitter ha fet furor. Hi ha bons premis. Demà dissabte, dia 8 a Calafell a posar una mica d'imaginació a tot plegat. A la 11 del matí comença la cita. Hi ha bons premis.

dijous, 6 de juny de 2013

Llum, hi falta llum

Hi ha locals, hi ha llocs que poden gastar molts diners en plans de viabilitat i altres moltes històries, però el que falta és llum. Una cosa tan fàcil com aquesta. La decoració és molt important i que convidi a entrar ajuden a què les persones participin d'aquests nous espais. Hi ha moltes coses que no es valoren, però són prou importants com el lllum, el carisma i el tracte de la gent. Coses sense cànons ni normes, però són la clau. El que marca un local són moltes coses que no estan escrites a part dels preus, neteja i distribució, entre d'altres. HI ha un local al centre del Vendrell que no hi ha mai ningú. Jo crec que és un problema de llum.

Sense causa

Petites històries de persones que només acatan les decissions dels altres que mai s'han posat a pensar on van i on venen  i qui cal confiar. Històries anònimes de gent que ja estan farta que els tractin per ningú i els tinguin allí per fer bonic, només com un numero i poca cosa més. Però de tant tant, aquestes persones alcen la veu i diuen ja n'hi ha prou de no sé ningú sota una lògica deformada i una veritat manipulada. Persones que deixen el silenci i tornen a prendre les paraules per demanar el que es correspon. La vida continua i la crisis ens ha fet lliures perquè cada dia hi ha menys a predre. Cada dia la inseguretat és més gran i com tot gira. S'ha d'aprofitar aquest moment i reivindicar el teu lloc encara que sigui petit, però és el teu lloc. Rebelds sense causa, però rebelds perquè la paciència té un límit.

Sobirania popular

La soberania torna al poble, després que durant anys i anys els ajuntaments es dedicaven a organitzar festes, fires i similars el proper pas es que aquesta feina la facin els propis afectats. Qui millor que muntar una fira que els comerciants? Això s'ha demostrat al Vendrell amb el Vine tast i amb el Shopping Night. Els ajuntaments no estan per la tasca d'estar al nivell de la gent i volen imposar un model que ja està caduc. Al final tots hi aniran caient. La gent ja no parlarà de la Fira si s'entossudeix a ser com és, parlarà del Shopping night, un abans i un després a la vila.

dimecres, 5 de juny de 2013

L'altre dia...

L'altre dia parlava amb un músic professional i em deia. A mi ja no m'importa la fama. He de reconèixer que el que m'importa és el sou de cada mes perquè tinc moltes despeses. Ara reconec que sóc materialista, però amb el que cobro puc anar perfilant la meva vida. L'altre dia un llibreter em deia, jo no vull tenir grans llibres, jo vull vendre llibres, llavors el que necessito és que la gent compri llibres encara que no tinguin gaire valor, però jo veig que el més important és al caixa. L'altre dia  em deia un polític, jo no vull fer res pel poble. Jo només vull guanyar eleccions i tenir als amics i família colocada. A mi no m'importa el poble on estic, jo només vull tenir guanyada a la gent que em vota. A la resta ja s'ho faran. L'altre dia un  del bar em deia: jo no vull tenir grans productes, només comprant el més barat puc aconseguir arribar a cap de més. Si fos més car no ho compraria ningú i llavors ho passaria malament. L'altra dia el metge em deia: jo et dono hora per d'aquí mig any a l'especilista, però si vols aquest visita en una mútua privada i en pocs dies t'atendrà. Tot depèn de tu. Un funcionari em deia l'altre dia. Jo vull cobrar més cada més. M'és igual el que faci o deixi de fer. Ningú em valora, per tant ara el més important és cobrar més cada més. L'altre dia i l'altre i l'altre vaig descobrir que la gent menteix per aconseguir una fita. Jo confiava en les bones persones però em van mentir. Només em queden els angelets que vénen coloms a les portes de les esglésies perquè el seu esperit ens porti més enllà d'aquesta gran mentida que ens acull. Coloms blancs que ens facin mirar enlaire per veure el sol i la llum. Coloms d'esperança en dies incerts. Coloms, per sobre de tot.

Més que Vip's i Laxen.

Tornaran a Vip's moltes persones aquest dissabte per veure els Laxen. Potser no és el millor lloc per veure un directe de musical, potser els nostres protagonistes no se saben les cançons que aniran a veure. Però el mite de Vips tornarà a regnar per sobre de tot i propis, extranys i nostàlgics aprofitaran aquest dia per tornar al lloc on van viure moltes històries o on va transcórrer una part important dels seus dissabte nit. Un grup del Vendrell que ha acabat presentant el seu disc fora de la seva vila, però en aquesta vida. Això ja se sap. Us esperem aquest proper dissabte a Vip's per veure un gran grup i per retornar a la màgia de Vip's a les ordres de dj Enka que s'encarregarà de donar empenta fins que surti el sol. No hi falteu.

dimarts, 4 de juny de 2013

El Baix Penedès comença a despertar




La crisis en què vivim també ens ha aportat coses positives que de mica en mica van aflorant al nostre entorn. La gent ja comença a parlar i ho fa a través de vies alternatives als mitjans de comunicació clàssics, la majoria subvencionats d’una manera o altra.. Gras valors intocables com igualtat,  democràcia, cohesió, transparència ja fa anys que són manipulats a gust del consumidor. No els queda res de credibilitat social.  Són claus per vestir els discursos oficials dels que els que presumptament es preocupaven per tots, però en realitat els autèntics beneficiats de tot plegat eren ells i els seu cercles d’influències en nom de la col·lectivitat anònima.
Tot això ha vingut en un moment on les xarxes socials estan agafant cada dia més pes específic. S’estan convertint en autèntics motors i difusors de la realitat a peu de carrer que ens envolta. Els mitjans de comunicació estan allí, però el seu paper cada dia queda tenen menys connexió amb les preocupacions rals de la gent. Ells ens mostren allò que s’ha de saber, deixant de banda, tot el que és pot obviar. Sort que la guerra entre diferents rotatius ens ha servit per descobrir alguns secrets molt amagats. Continuen en el seu estil de desviar l’atenció de la gent o simplement s’entossudeixen en demostrar que molts fracassos han estat un èxit apoteòsic. Lla gent que té dos dits de front, ja sigui per formació o per inquietud personal va veient realment que és allò que realment els ha de preocupar
El fet que tots els comerços del centre del Vendrell hagin participat que la 1a edició de la Shopping Night vendrellenca  amb un resultat d’èxit clamorós és una manera de dir que els comerciants actuals necessiten aferrar-se a qualsevol proposta que fins aquells moments potser hagués passat per alt. Ara no podem perdre cap tren encara que sigui una aventura nova que aixecava molts dubtes a la vila. La gràcia és moure a la gent per intentar posar una mica d’oli a l’engranatge social. La gent ha respost majoritàriament convertint aquesta primera edició en un punt d’inflexió en aquest tipus d’esdeveniments al Vendrell. Sorpresos propis i es estranys es van superar molts expectatives. Tothom ha respost perquè era una cosa nova amb gent de casa i on hi participaven moltes persones.
Aquest necessitat col·lectiva va unit a què cada dia la gent té menys por de dir el que pensa i d’actuar amb noves idees que trenquin aquest copiar i enganxar que ja fa anys massa anys que ha quedat desfasat. Ara quan veus el Turismar i la Fira del Vendrell que estan totalment obsoletes, penses realment aquí tenim dues maneres de fer ben diferents. La crisi i la veu popular posarà les coses on toquen. Només cal esperar. Si anem  amb la darrera edició de la Fira del mar de Calafell on els comerciants s’han queixat que el municipi també té moltes coses a oferir i no cal que vinguin gent de fora a vendre formatges i bijuteria entre d’altres. Al  Vendrell ja ho varen descobrir amb el Vine... tast que va significar una mena de reivindicació dels negocis locals. Poc a poc aquest fenomen s’anirà estenen arreu. La crisi ha provocat que la gent reivindica una mena de drets identitaris inherents que fins aquell moment els tenien guardats al calaix de la tauleta de nit.
Aquesta mena de recessió també ens ha portat lectors més crítics  que són fidels seguidors dels debats a les 4 fonts del Vendrell i als blogs de Calafell. Persones que potser encara no s’han atrevit a opinar, però igual que miren la premsa nacional o els diari esportiu de capçalera també donen un cop d’ull a allò que els passa a casa nostra. Fins ara, massa coses circulaven per inèrcia. Les cròniques narcisistes elaborades a glòria i mida dels seus protagonistes ja no van enlloc. Els periodistes ensucrats perden adeptes i lectors.  L’altre dia ho vagi veure ben clar quan vàrem entrevistar a membres del CIT i comerciants del Vendrell al Pas de Vianants. Em va donar un fort cop d’alegria la primera mirada de sorpresa que alguns  van fer a la meva companya d’aventura radiofònica quan van saber que ella era la Liliana V. Calmet. Estaven intrigats per veure qui s’amagava darrera aquest nom tan popular al Vendrell. Ella, una jove vendrellenca que ja fa dies i mesos que pica pedra per intentar demostrar que hi ha vida a mart. Vull dir simplement que hi ha moltes coses que es poden millorar i moltes altres que no són pas com ens les volen vendre. Una persona molt ben formada amb ganes de fer coses i reivindicant que els seus drets i els de la seva generació i els de moltes altres persones que també estan implicades en aquest camí en el desert per un futur millor, almenys diferent.
Les conseqüències d’aquesta situació actual no apunten a què siguin gaire optimistes, però ara tenim un grup molt important de gent que parat i s’han començat a plantejar coses que fins ara eren prou evidents. A més ho han fet públicament i sense donar explicacions a ningú. Un exercici molt sa que fins fa quatre dies érem quatre els que ho practicàvem. Alguns ho han fet per obligacions polítiques. Una postura molt lloable. Vivim en una comarca on els principals partits polítics només parlen per criticar al contrari i fonamentalment en èpoques  d’eleccions. Això vol dir alguna cosa?. Ara per ara, la gran majoria de la classe política calla i no diu res. Altres comarques tenen els seus alcaldes publicant cartes o reflexions als mitjans de comunicació. Aquí ningú diu res en gairebé tot l’any. Són persones que gestionen la part pública que ens afecta a tots i  molt. Alguns escrivien periòdicament però des de que ocupen càrrecs públics no diuen gairebé res. Què els ha passat? Encara no hem superat les rodes de premsa del bo i el dolent on al final de tot et dones compte que tots menteixen per coincidir en allò que a ningú interessar canviar. Només cal agafar el comandament a distància i apostar pels dibuixos animats que poden resultar més creïbles. Les coses estan canviant, molt lentament, però alguna cosa es mou encara que les notícies oficials sempre ens parlin amb paraules buides i metàfores d’anuncis de televisió que poques vegades veiem traduïdes a la realitat. Aquestes són algunes coses bones de la crisi. Sembla que el Baix Penedès comença a despertar. Ja era hora. Article publicat al Diarieix a partir del 2 de juny del 2013.

dilluns, 3 de juny de 2013

Sira Puig, temps per rectificar

Avui he escoltat un nom femeni que prové de l'àrab. Hi ha noms que tenen el seu encant i em porten bons records o almenys anècdotes curioses. Aquest és el cas d'una noia de Sitges que es diu Sira Puig i que es més jove que jo. Ella era una de Sitges i semblava que tingués un modus vivendi bo. Recordo que ella volia estudiar filologia àrab perquè el seu nom era àrab i li feia gràcia. Quan feia primer li feia gràcia això de les semítiques Un dia m'ho va preguntar i jo li vaig dir que no ho fes que es busques la vida per altres filologies que a àrab erem poca gent i era una mica complicat. Crec que em va fer cas i no va cursar aquesta filologia. No sé que se n'ha fet de la seva vida. Ara li diria que si, però en aquella època d'immigrants pocs i aquests estaven camuflats. Ara li diria que si que val la pena, però jo en un tercer o quart d'àrab doncs la cosa ho veia diferent. Espero que algun dia pugui a ficar-se per aquests móns d'escriure al reves i amb una grafia curiosa. És molt interessant. Va ser una errada que al sentir aquest nom tenia pendent. Ja ho deixat per escrit, a veure si un dia ho veu. Sira, és un nom preciós en àrab i vol dir camí.

diumenge, 2 de juny de 2013

Un abans i un després del Shopping Night del Vendrell

Totalment sorprès vaig quedar el passat dissabte al veure l'ambient del centre del Vendrell amb motiu del Shopping Night. Semblava festa major, potser millor i tot perquè la nostra festa major és per encara moltes persones un dia de festa que aprofiten per anar a l'Ikea o el Cortes Ingles. Feia goig tot plegat i el carrer inspirava optimisme i alegria. Potser alguns van guanyar més diners que altres, però es va demostrar per sobre de tot que les coses es poden fer d'una altra manera al Vendrell. La gent respon. El que no pots fer és el de sempre sinó funciona. S'han de buscar noves iniciatives atractiques i fer que la gent s'impliqui i hi participi perquè tots en surten beneficiats. En aquesta cita, tots els comerços de la zona hi han participat perquè ja no es rendible quedar-se al marge sinó que la situació actual no permet desaprofitar cap tren que passi encara que sigui d'aventura incerta. Carres plens, bars i locals plens de gom a gom. La gent gaudint de l'ambient. A més el temps va acompanyar plenament. Molts van superar les seves expectatives de bon tros i ja esperen amb noves inciatives semblant. Es nota que una generació de comerciants del Vendrell comença a dominar la situació. Fins fa pocs hi havia gent que tenia negoci però semblava que es guanyes les garrofes per altres ingressos i allò ho tenia de més a més, sense involucrar-se més del necessari. La crisis ha fet tornar a tothom a la trinxera per buscar noves propostes atractives per ajudar a tirar el negoci endavant. Ara espero que això serveixi perquè assignatures pendents com Turismar i la Fira de Santa Teresa tinguin la dignitat com es mereixen i no aquest model caduc de calaix de sastre per omplir que ja fa anys que ja ha quedat obsolet. Hem de potenciar els de casa i no les coques de Perafita i els embotits de Berga. Estem en una situació crítica i hem de mimar el nostre comerç. Si l'escoltes una mica es poden assolir fites com l'altre dia que segurament marcaran un abans i un després, Enhorabona a tots  els que ho han fet possible i esperant una nova edició. El Vendrell és comença a moure i això es nota. Ja era hora.

HIjo de Caín, una història per no passar per alt

Una gran peli la d'avui al Cine sota el nom de Hijo de Caín. Una història que transcórre per la zona de Tarragona i que implica una família normal i un sicòleg que lluiten per esbrinar el problema d'un fill que té un comportament molt extrany. Una història de suspens fins el darrer moment, tot i que al llarg del camí alguna cosa es deixa veure, però no és fins al final que ho veus. Realment val la pena. Està molt ben traçada i hi ha escenes molt fortes que poden il·lustrar d'una manera o altra el comportament d'algunes persones del nostre voltant. Us la recomano. Val la pena.