La veu del poble

La veu del poble

dilluns, 30 de setembre de 2013

Obligat anar a veure las Brujas de Zumarragurdi

Tenia moltes ganes de veure las Brujas de Zumarragurdi, el darrer projecte d'Álex de la Iglesia. Em pensava que aniria de bruixeria i tot això, però la realitat és molt atractiva i amb diàlegs realment originals se'n riu una mica de tot aquest món de formulismes que ens envolta a tots nosaltres, de com les coses canvien i la realitat es transforma en ficció. No hi falta l'amor ni les crítiques a les relacions de parella d'una manera fina i subliminal. Un món absurd que al final és fa real en un univers propi original i que s'ha de veure perquè és veient el trailer és difícil veure el resultat final. No us la perdeu. Riureu una bona estona i les bruixes són una excusa per crear un món peculiar amb mites neòlitcs del segle XXI

diumenge, 29 de setembre de 2013

Per donar un cop de mà als mès desfavorits avui a la Lira del Vendrell

Encara hi ha entrades pel festival benèfic d'aquesta tarda a la Lira, a dos de set. La taquilla obra a dos de sis. Una iniciativa popupar on han participan molts vendrellencs en aquesta tasca solidària. El tema del menjar infantil és un problema greu a casa nostra entre el soroll dels coets i l'olor de la pólvora que sembla marca les nostres vides, però hi ha molta gent amb problemes i entre tots hem d'intentar que puguin sortir d'aquest pou sense fons i almenys posar un grumoll de pa i oli  a la boca. L'administració s'ha d'adaptar i fer una política realista reconeixent les principals mancances de casa nostra i buscar una solució. Allí on no arribi que és un ventall molt ampli, per això estar la societat civil però a casa nostra s'han de canviar molts esquemes no és un problema puntual és una gran taca d'oli que es va extenent de mica en mica i sort de les pensions de molta gent gran que sinó que déu ens agafi confessats. Mes feina i menys promeses.

dissabte, 28 de setembre de 2013

Enhorabona els nous papis del dia 27/9

Ahir, dia 27 de setembre va ser un gran dia el Casi i la Fina de Roda van ser avis per segon cop aquest any. Va nèixer el Bruno i per altra banda, 12 dies abans de l'esperat la Ka i el Marcos van ser papis del Diego. Els primers fa anys que els conec de natació i àpats varis, molt bon rollo i com els homes que practiquem aquest esport som pocs sempre ens donem un cop de mà davant el domini femení. Per altra banda a la Ka i al Marcos els conec sobretot per face tot i que també hem parlat amb persona, com correspon. A partir del dia 3 d'octubre les coses canviaran amb el nou curs. Són coincidències de la vida  de dos mons que no tenen res a veure però per sense cap explicació coincideixen. Molta sort a tots els que heu encetat aquesta nova vida i als seus familiars més propers. Esperem que els testos s'assemblin a les cassoles en aquest cas ja tenim un primer pas motl ferm.

dijous, 26 de setembre de 2013

De la beneficiència a la solidaritat

Abans es parlava de beneficiència quan s'havia d'ajudar a les famílies més proves. Ara apareix el nom de la solidaritat, un terme d'aquests que queda bé i tampoc cal donar-hi més voltes. Està bé que la població local compri bulletes per ajudar als qui no poden menjar, es facin festivals, etc etc per recollir diners, però s'ha de fer una mena de reestructuració pressupostària i dedicar menys diners a alguns aspectes com fires o festes i més a la gent necessitada. Al llarg de la història dels municipis en algun any de penúries no s'ha celebrat ni la fira ni la festa major perquè hi havia prioritats que atendre i no ha passat res. Jo no dic que això es faci perquè la gent s'ha de distreure poc o molt però hem de saber que primer de tot és que els nens puguin menjar. La societat civil fa el que pot, però també hi ha de participar les entitats públiques que ja ho fan, però una mica més a canvi de retallar alguna cosa que és suprimible i no passa res. A la gent, normalment si se'ls hi explica o acostumen a entedre i més si respon a la raó, però clar sinó li expliquen doncs passa el que passa.

El Foraster, no em va agradar

Tenia moltes ganes de veure el Foraster i ahir vaig tenir l'oportunitat. La gràcia és que Quim Masferrer s'apropa a pobles de menys de 1.000 habitants. Ahir li va tocar Benifallet. Després fa un monòleg amb la gent del poble i passa imatges dels dos dies. A mi no em va agradar. Això ho podia fer a Benifallet com a Cornellà perquè a tot arreu hi ha gent que no sua tot i estar a 36 graus, que dedueix la talla dels sostens de les dones i ball sols  a casa cançons que els portea molts records. No és dolent, però s'ha quedat amb les ganes, li falta la xispa aprofundir en el tarannà de la gent. Ens volia donar una imatge de poble que no hi havia, avui en dia amb les comunicacions que hi ha entre la gent hi ha molts tòpics que s'han superat. Aquest program fet unes dècades abans encara, però ara per ara a mi no em va agradar. Esperem que passa en els propers capítols. Ahir molt fluix la veritat. El fet d'agafar imatges privades i posar-les en coneixement de tots perquè passin una bona estona, a no sé que sigui algo especial jo crec que ja està superat i això pot passar arreu de casa nostra. Em recorda al Convidat de l'Albert Om, jo em quedo amb aquest, però espero que la cosa millori.

El dia 14 d'octubre, festa local al Vendrell?

Ja tenim a les portes la "Fira de Santa Teresa del Vendrell". Ea toca comentar una de les absurditats que de tant en tant te lloc al Vendrell. Independenment de si en realitat ja s'ha convertit en la Fira del Pilar o encara queda algo de Santa Teresa, perquè potser hi ha més anys que coincideix amb el dia 12 que no pas amb el dia 15. Enguany res de res i el dia 15 serà un dia nomal del tot. Ni festa ni res. La gent que ha de fer festa dilluns perquè es festa local, molts toquen el dos perquè aquí està tot tancat. És una festa local que no té sentit perquè la gent marxa a un altre lloc o simplement passa sense pena ni glòria. Si el calendari cau com enguany el que s'hauria de fer és posar aquest fesiu juntament amb la festa major o un altre dia i d'aquesta manera tothom el podria gaudir. Tots estaríem més contents. M'enrecordo d'un any que la fira va durar fins el dilluns, després del cap de setmana inicial.






































































dilluns, 23 de setembre de 2013

Rutes per la comarca

Aqui tenim rutes de Pau Casals, enoturisme i altres històries oficials, però es podria fer una ruta de pobles abandonats com Selma i Marmellar. Es podria fer una ruta de barraques de pedra seca, de xapuces a les ubanitzacions. Una ruta de fonts a la muntanya. Una ruta de fosses comunes de la Guerra Civil o una global de la Guerra Civil. Una ruta amb bones vistes i altres històries que estan aquí, però que de moment no es treballen. Una manera de promocionar la comarca perquè a part de platja la veritat tenim moltes coses a part del Pau Casals i similars.

Dies sense pla

Hi ha dies que no has de planficar gran cosa, simplement et deixes portar. Aquest cap de setmana hem fet moltes coses que no estaven previstes però que a vegades per un comentari en persona o alguna xorrada a les xarxes socials, al final t'apuntes. Des del concert amb Saun al Museu Deu amb la Susi Castellet, el Jordi López i el Xavier Diaz fins avui diumenge que hem acabat al Montmell han estat coses fetes pel darrer moment. Estem tots programats i ens agrada, però a vegades et poses a punt per sortir i llavors notes alguna senyal i endavant. En aquest cap de setmana hem anat des de veure els Laxen a Barna fins a un maridatge d'hamburgueses amb vi o cava de la Farmàcia i l'Antonio de la BonaCarn fins a celebrar el primer any de la Puntual. Un finde complert, demà dilluns i aquesta setmana encetem la tardor.

dissabte, 21 de setembre de 2013

Maridatges d'hamburguesa i vi o cava

La Bonacarn de la plaça del Centre del Vendrell té iniciativa i també molt bon genero. El Tomàs de la Farmàcia té una placeta genial. El mes de setembre fa bon temps i els veïns no es queixen. Llavors que millor que un maridatge d'hamburgueses de la Bonacarn a la placeta de les Garrofes dins la terrassa de la Farmàcia. Ahir va omplir de gom a gom i més de dos i de quatre no van poder participar en aquesta iniciativa original que ahir va ser el primer cop. Una bona proposta per donar força al nostre comerç. Enhorabona a tots els que ho varen fer possible perquè la veritat que va ser una gran vetllada amb no cal gaire propaganda i molt bon ambient. Esperem nous capitols. A veure si algú ho aplica en altres coses. Els comerciants són els que ho coneixen millor i qui millors que ells per fer realitat maridatges com ahir. Molt ben muntat i amb molt bon servei, donava gust i estava molt bo.

divendres, 20 de setembre de 2013

"Les Tres Maries" nova etapa



“Les Tres Maries" enceten una nova etapa en aquest final d’estiu estiu en què encara estem vivint les dures conseqüències de l’esclat de la bombona immobiliària i tot els seus efectes derivats. Dues d’elles fa més de 40 anys que varen decidir entrar a l’Ajuntament quan el municipi no arribava ni tan sols als 9.000 habitants, molt lluny dels gairebé 38.000 actuals. L’altra només 35 anys.  En aquells moments els ordinadors, internet, smartphones, pens, entre d’altres termes que tenim tan interioritzats que sembla que fa un mil·leni que ens acompanyen en les nostres vides.
Temps de fitxes, anotacions manuals, d’expedients amb fulls groguencs escrits a màquina en el millor dels casos. Visites escadusseres dels ciutadans que es dirigien a la persona que gestionava el departament en qüestió per exposar-li el seu cas. Persones que ocupaven a la feina  matins i tardes i també dissabtes. No calia fitxar perquè no necessitaven mesurar quants minuts exactes estaven el seu despatx. Tenien molt clara la seva missió al servei del poble. En total feien més hores que un rellotge. En uns temps en què treballar a l’administració no et permetia gaires luxes a la vida, com ara continua  per la immensa majoria de treballadors a banda dels quatre de sempre que sempre han gaudit d’una atenció especial  perquè s’ho han sabut arreglar a mida sense fer gaire soroll.  Uns temps en què els regidors i l’alcalde en prou feines cobraven dietes per anar a Tarragona a queixar-se d’alguna promesa pendent, però que eren polítics per convicció i per amor al seu poble  i ja n’hi havia prou. Ja tenien la seva pròpia feina i invertien el seu temps d’oci en ajudar als veïns. Una època fosca en què encara estàvem sota la dictadura on estaven els bons i els dolents de la política. Quan  passava algun incident  ja tenien un petit grupet de vilatans controlats.  Detinguts una nit, tot s’arreglava. El menys important és que haguessin estat realment els seus responsables. Què més dóna? Després de la dictadura oficial va venir la  partidocràcia i on continuen estan els bons i els dolents, però de tant en tant s’ho van repartit. En el fons tots són amics quan veuen que alguns dels depredadors de la política treuen les orelles, però al cap de poc els nous inquilins ja tornen a convertir-se en fidels anyells que busquen a l’ombra dels de tota la vida caliu i il·lusió.
Temps de pagesos i algun turista que ens visitava, però estaven lluny d’imaginar-se el que vindria més tard. Les platges eren una peça més del nostre territori per anar a prendreu un bany, però ni de bon lluny el que tenim avui en dia.
Moments en què un bolígraf, llapis, goma, regla, paper de calcar i màquina d’escriure eren els pilars fonamentals perquè tot funciones. A l’hivern una estufeta de butà i a l’estiu s’obren les finestres i tot arreglat.
Temps en què un secretari d’ajuntament de poble, era una persona molt important i influent dins el consistori, era respectada i escoltada. Avui en dia tenim la comarca farcida de secretaris i interventors accidentals que fan que els treballadors públics hagin perdut poder dins l’engranatge municipal davant la fragilitat digital i provisional del seu líder com és i representa el secretari d’Ajuntament. El dia que els polítics van utilitzar en clau electorals els mitjans de comunicació que tenien a les mans van començar a aixecar-se de la realitat per seguir levitant, la majoria, uns pams o fins i tot uns metres per sobre del dia a dia de la resta de mortals.
Han passat molts anys des de que aquestes tres pubilles van decidir un dia entrar a treballar a l’Ajuntament. Ara abans de l’hora per jubilació legal han decidit tocar el dos i aprofitar el que la vida els deixi que espero que siguin molts anys per gaudir de les seves coses boniques i superar les no tan bones. Abans tot és movia molt lentament. Ara estàs un any a donar un tomb pel Vendrell i a part dels polítics que es mantenen en el seu seient sense moure les pestanyes trobes un munt de coses canviades perquè estem vivint a una velocitat frenètica que no sap ningú on ens portarà.
Temps en què el Vendrell se sentia un poble perquè ho era. Ara som una ciutat, però encara no hem deixat enrere la mentalitat de poble que es pot aplicar a la política d’alguns dels seus manaires, però poc a poc i sense que ens donem compte les coses aniran canviant. La realitat s’anirà imposant com una pluja fina a la voluntat d’alguns que no volen moure un mil·límetre el timó d’aquest vaixell entre el mar i la muntanya que mai ha tingut un rumb clar i que les circumstàncies han anat marcant el dia a dia fins avui. Elles ja s’han jubilat. Ara les trobarem passejant per carrers i places o cuidant dels més petits o grans de al família. Molta sort en aquesta nova etapa, Maria Antònia, Maria Assumpció i Maria Carme. Nosaltres continuem les vostres passes en aquest nou segle i esperant que escampi la boira i el vaixell vagi pel camí que toqui. Gràcies pel vostre mestratge i per tot el que hem compartit. A gaudir del que us heu guanyat minut a minut al llarg de la vostra vida. Ara és el torn d’uns altres. Publicat Eixdiari i Baix Penedes a partir del 21 de setembre. La foto és de Joan Josep Lamiel.


dijous, 19 de setembre de 2013

Dinar comiat de les tres Maries de la feina

Demà dia 20 de setembre del 2013 tindrà lloc un acte excepcional pels treballadors de l'Ajuntament. Se celebra la jubilació de tres senyores que durant més de 40 anys han treballat a la corporació. Un fet inusual perquè en un mateix esdeveniment se centren tres persones i inusual perquè han decidit que és un dinar de treballadors i els polítics no hi estan convidats i per tant no hi poden anar. Hi ha més de 60 persones que participaran en aquest dinar i com fins ara sempre havien vingut els polítics ara s'ha preparat de diferent manera com s'havia fet fins ara, però realment segurament que serà molt brillant perquè s'ha fet amb ganes, amor i gust i quan es fa d'aquesta manera sempre triomfa. Poc a poc i detall a detall tot a punt pel gran dia. Hi ha haurà records, emocions, mirades i alguna llagrima dels diferents moments de tot tipus que s'han viscut. Si ho mires fredament passes més hores a la feina que a casa i al final és com una gran família que té una gran influència en tu encara que moltes vegades un no es doni compte. 
Serà divertit, serà emocionant.  Serà una d'aquestes dates que marca en el temps una data i a partir d'aquí es mesura el temps endavant o endarrere. Si, ja queda poquet. Ja penjaré un article sobre les tres maries però hi vull posar la foto. Ben aviat ho podreu llegir.

Falsa alarma a la restauració vendrellenca

El gran dilema ja s'ha disipat, resulta que aquest restaurant selecte del Vendrell no tanca. Hi havia una rumorologia popular que parlava d'un proper tancament, però de moment res de res. Aguanta ferm dia i els divendres i dissabte sopars també. Ja ho sabeu llarga vida a aquest restaurant que és una dels punts que algú ha passat amb algun esdeveniment perquè la veritat s'ho val igual que altres que estan al centre, però pel que fa al protagonista d'aquesta entrada i sense que això ho vegi ningú perquè ningú passa per aquí, no estaria malament que canvies una mica la carta, en especial els postres. Seguirem informant

No més retallades

Ara amb les noves retallades que anuncia el govern i el panorama que vas veient per aqui i per allí jo veig que la cosa cada dia es va posant mes xunga. Ara a l'especialista de la seguretat social je et diuen que et trucaran directament, ja no et donen ni hora. En comptes de retallar funcionaris matxaques el que han de fer és treure polítics petardos que no serveixen per gaire gran cosa a part de sortir a la foto. N'hi ha un munt que estan xupant molts diners i només estorben. Altres si fan la seva feina, però com entre ells no es putegen, sempre paga el més debil fins que un dia el poble digui prou i llavors....

dimarts, 17 de setembre de 2013

Una nova pèrdua a la restauració al Vendrell

Al Vendrell ens estem quedant sense restaurants. Hi ha un restaurant cèntric molt popular que hi ha moltes veus que apunta que tancarà. Segurament la culpa es de tots nosaltres que no hi anem i quan ho fem només de menús. Si aquest plega, després de tancar el Miquel Soria i el Petit Vendrell haurem perdut un perfil de gent que s'haurà d'adaptar una mica al que hi ha que no coincideix amb amb el que hi havia. Encara que hi anava gent entre els lloguers i el poc marge de benefici suposo que al final ben poca cosa queda. El Vendrell poc a poc va perdent les coses bones que teníem. És molt trist, però entre els uns i els altres ens ho hem anat buscant. No hem tocat de peus a terra, alguns estan a anys llum i ho anirem pagant, poc a poc.

Transport públic

Una de les coses més curioses del transport públic és que a banda d'haver-hi un horari concret et pots passar més estona pel cami que no pas estudiant. Si per coses de la vida has d'anar a Reus a estudiar i et del Vendrell et pots passar dues hores per anar i dues per tornar per anar a Reus i en total només tens tres hores de classe. Si que clar és el que hi ha, però està una mica mal muntat i encara que sigui amb un cotxe de segona mà i cutre a vegades és millor ser independent que no pas dependre del transport públic. Si que ens plantem a Madrid en mitja hora però a vegades per anar Sant Jaume dels Domenys a Tarragona està 4 hores si és que ho pots fer.

Nous temps, nous somriures




Les noves generacions ja no demanen ciclomotors als 14 anys per gaudir d’una certa llibertat. Els joves ja obvien anar en motocicleta als 16 anys per gaudir d’una certa llibertat. Ara tot se centra en les noves tecnologies i amb els seus terminals que  poden obrar meravelles en mans d’una persona experta.
Els joves ja no juguen al carrer amb la pilota i un entrepà embolicat amb paper de plata quan surten l’escola. Ara la seva diversió se centra principalment davant de la pantalla de l’ordinador i el televisió. Aquests són els més afortunats. Altres han d’estudiar moltes altres matèries per tenir un bon currículum quan siguin grans. Música, idiomes, esport i altres propostes omplen a vessar la seva programació diària.
Els nous joves cremen etapes ràpidament. Quan arriben els 20 anys ja tenen moltes coses fetes, només els queda enviar currículums per email per trobar alguna feina mal pegada.
Hem creats espais urbans públics que són tan bonics i tan ben planejats que només es poden gaudir amb la vista i poca cosa més . El carrer per jugar és molt perillós. Si hem d’anar a algun pavelló, s’ha de pagar alguna cosa per manteniment. Només ens queda algun espai puntual on encara es pugui jugar al carrer i arribar a casa amb els genolls pelats.
Nous joves que ja no volen ser ni arquitectes, ni metges ni tenir grans professions lliberals que els puguin treure de la crisis. Ara s’aposta per coses pràctiques com nutrició o estètica que estan demostrant que l’idealisme de la nostra generació es va perdent de mica en mica. Els grans conceptes com igualtat, llibertat, democràcia i altres estels utòpics s’estan podrint guardats en algun container mig trencat. Ara triomfen els contactes i les classes de repàs de tot una mica en una societat que creix massa ràpid i sense temps a pair tot plegat. Massa velocitat per un cotxe amb rodes desgastades.
Joves fills d’una generació que no ho podíem tenir tot, però que alguna cosa podíem abastar. Ara es pot aconseguir tot, però manquen eines per arribar, sobretot de caire econòmic que és el pilar on se sustenta tota la resta d’aspectes de la nostra societat. En el fons tot es fonamenta en les entrades i sortides del nostre compte bancari.
Tot això en el marc d’una societat políticament correcte i endreçada on tothom defensa la igualtat de tothom fins que la filla troba un nuvi musulmà o gaudeix d’un veí xinès que per la nit fa sorolls molt extranys.  Un món on les misèries s’amaguen sota la catifa de l’entrada de casa i només es mostren les nostres petites glòries encara que siguin temporals i amb una capa de pintura econòmica.
Nous móns on els polítics tot pensant que tenen una ràdio i televisió pròpia on ningú els hi discuteix la seva quota de pantalla es pensen que es poden menjar el món. Programes que serveixen per veure que bé que pinta o balla el net. La gent ja ha superat aquest etapa de felicitat i alegria per tothom sense cap raonament lògic. La seguretat que ofereixen uns cossos de seguretat atrapats per una normativa on tothom són bones persones i que davant moltes situacions diàries  el màxim que poden fer es posar una sanció. Tot un luxe pagar una multa en els nostres dies en un món que la gent està ocupant cases i pisos buides. Aquí no passa gaire gran cosa. Passa el temps i qui dies passa anys empeny. Com s’han de guanyar eleccions, doncs seguim fent i apostem per normatives confoses que porten més problemes que altres coses.
La gent passa. En comptades ocasions surt al carrer, no sigui que es perdin les poques coses que encara conserva.
Nous somriures per afrontar el dia a dia amb uns llavis més pintats perquè quan les coses es compliquen els més beneficiats són els venedors de cosmètics. Un fenomen similar al què ha passat amb els basars xinesos amb el tema de la independència que han sabut fer el setembre venen tl que la gent demana. Ells han sabut treure partida a la venda d’estelades a casa nostra. Nous temps. Nous somriures.  Com diu els Laxen Tot és més senzill. Encara que no ho sembli.  Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'Eixdiari a partir del dia 12 de setembre del 2013






dilluns, 16 de setembre de 2013

La Gran Família Espanyola, peculiar.

Hi ha pelis surrealistes amb títols que semblen una cosa i en resulta un altre. Aquest és el torn del La Gran Familia Espanyola, una història absurda d'un casament enmig d'una final mundial de la selecció de futbol. Cinc germans excèntrics que dins la història varen canviant els seus papers fins a postures absurdes. No fa riure ni plorar, però té escenes molt bones que a vegades et porten a la vida real quan alguna cosa falla, quan alguna cosa es guia per una força extranya difícil de controlar. Us l'aconsello.

diumenge, 15 de setembre de 2013

Percy Jackson, recomenable per a tots els públics

Des de que l'home és home hi hagut personatges reals i personatges de ficció. El cinema basant-se en els còmics ha creat molts herois i dolents per protagonitzar els seus films. Quan vaig veure el trailer d'aquesta peli ja tenia ganes de veure-a perquè sortien alguns deus grecs. Jo no he estat mai capaç d'aprendre'ls però de sempre que t'acompanyen en la teva formació i després en algun episodi de la vida. Aquesta peli del Percy Jackson i el mar dels Monstres és una peli ideal per nens, però també s'ho poden passar bé petits i grans, perquè tot i ser una peli d'aventures entre éssers del més enllà trets de la mitologia ens serveiex una mica per recordar tot allò que apreniem de joves al cole. La peli està ben feta i encara que resulta una mica llarga és força entretinguda. Us la recomano.

dijous, 12 de setembre de 2013

Una dia tots units per a la història d'un poble

L'any passat també vaig ser dles 1.500.000 i escaig que varem ompliar el centre de Barcelona. Aquest any tocava la Via Catalana. Al principi sincerament no creia que s'arribés a completar, però a mesura que passaven els dies anaven veient com molta gent s'apuntava al carro. Jo al Vendrell vaig veure gent que no m'imaginava que hi anirien per diferents motius i allí estaven al peu del canó i al peu de la carretera. En principi,  era una petició per la independència, també potser per alguns pera pel dret a decidir, potser per altres és que ja estan farts de les retallades i d'estar putejats, per altres com la gent hi anava doncs endavant, per alguns un somni que fa molts anys que persegueixen, per altres una diada històrica que un no es podia perdre. Alguns feia dies que es preparaven. Altres va ser una cosa de darrer moment. En conclusió va ser una gran reivindicació social per demanar que les coses han de canviar. Fer un referèndum, un plebiscit o el que faci falta, però que aquest sistema actual ja no va ni en rodes.La gent estava contenta. Mirava el cel si passava algun avió. Alguns anaven en cadires, alters dempeus. Cadascú al seu rollo. El més important és que cadascú des d'on fos i com fos va fer una baula d'aquest moviment social general que potser el primer pas d'alguna cosa, però almenys que es mogui i que alguna peça es renovi perquè les coses siguin una mica diferents, almenys ho sembli. Una gran dia. Ben aviat tindrem llibres, cds, videos i mil reportatges, però hi ha coses que s'han de viure en primera persona. No es poden explicar en la seva intensitat. Moment que es recordaran per sempre. Moments que fa història. Quan siguem grans, podrem dir. Jo també hi era amb la boca més gran o més petita, depèn de com acabi tot això, però segurament acabarà bé perquè la gent anònima li dóna suport. El poble que llegeix diaris, mira la tele i vota hi està al darrere. Ara només ens cal esperar.Moltes gràcies a Anna Baiges per l'excel·lent fotografia que protagonitza aquest escrit.

dimecres, 11 de setembre de 2013

Barcelona, una nit d'estiu. No us la perdeu

Una història d'històries d'amor de tot tipus és la protgonista, Barcelona, una nit d'estiu. Una banda sonora de Joan Dausà enllaça aquestes aventures amb final alegre i no tant alegre que com a excusa es basa en la pasada d'un cometa per Barcelona. Una excusa futil que ens serveix per fer un retrat personal i proper als seus protagonistes. Una gran banda sonora acompanya la història. Llàstima que no entri en els circuits comercials, pero si podeu l'aneu a veure. La millor recompensa potser un petó.

dimarts, 10 de setembre de 2013

Estadístiques al servei de qui les fa



Una de les informacions més interessants que podem trobar a través dels mitjans de comunicació són les estadístiques. Si l’atur puja un 2%en un mes o l’ocupació hotelera arriba quasi al 100% en els caps de setmana més sol·licitats de la calitja estiuenca.
Ens han ensenyat al llarg de la vida  a ser originals perquè tinguem el privilegi de crear el nostre propi model que puguem aplicar al llarg de la nostra existència, però de mica en mica vas veient que tot i aquesta mena de via lliure per fer el que tu vulguis en el fons tots procuren que ningú surtir gaire del perfil públic homogeni que han establert per nosaltres.
En un moment que els partits tradicionals van perdent adeptes i no s’atreveixen a aplicar noves mesures legislatives que permetrien l’entrada en el marc polítics de noves formacions que poden fer molt de mal als clàssics de tota la vida. Un pastís que ningú vol perdre a mans d’altres que són incontrolables, encara que al cap de quatre dies els més díscols es tornen ovelles manses en la ruleta de la política amb un mínim de poder.
Unes dades que ens indiquen que a hores d’ara més de la meitat de població del Principat estaria a favor de la independència, però els polítics que tenen cert poder no s’atreveixen a posar-hi fil a l’agulla amatents que aquest posicionament  clar els faci sortir d’aquesta ambigüitat que els caracteritza i que els ha funcionat tan bé fins ara.
Dades que si ets jove i amb estudis bàsics et posen a la cua de l’atur. Si tens un currículum ben farcit també t’hi posen, però has de saber que alguns que comparteixen perfil amb tu han tocat el dos i prefereixen fer de cambrer en un bar d’un suburbi de Londres abans que vendre gelats en una guingueta de la platja envoltat de russos.
Informacions de la salut pública que per t’asseguren que a la llista d’espera per un metge especialista només estàs tres setmanes, quan vols fer realitat aquestes xifres i truques descobreixes que fins un parell de mesos abans no tens la sort de figurar en  l’esmentada relació. Efectivament aquest procediment no falla mai a l’hora de descobrir que les coses segons les dades ben tractades i servides amb gust i interès sempre van prou bé.
Algunes dades  ens informen periòdicament de les noves contractacions realitzades pel sector públic per posar una mica d’alegria al panorama de la feina a casa nostra. Després descobreixes que a part de posar en qüestió els mètodes més o menys digitals que han utilitzat per aquesta missió que en el fons hi ha més d’aparell mediàtic que no pas de realitats tangibles. Jornades reduïdes incloent el subsidi d’atur perquè aquella persona també hi participi amb una part dels seus minsos ingressos mensuals.
Ens han explicat clarament el nombre de persones contractades en les noves superfícies comercials, però ningú ens has dit quantes persones han perdut la seva feina per aquesta competència legal, però que la gent és la mateixa amb el greuge que cada dia els diners són més escassos i el petit comerç no pot competir amb les grans cadenes. En molts casos, només ho pot fer amb el tracte perquè amb plantar cara amb els preus és una mica vocació de suïcida.
Detencions i identificacions que ens volen dibuixar grans actuacions policials en contra el top manta, el mercat de substàncies estupefaents i els furts. Al dia següent veus a grans titulars que tot aquell desplegament policial ha acabat amb que finalment han localitzat a una persona que feia anys que estava en cerca i captura i encara no se l’havia localitzat. Grans gestes mediàtiques.  El top manta continua a la costa com una part de l’oferta econòmica de la comarca. Els seus clients no han deixat de freqüentar aquests xicots que per miracles de la vida estan entre nosaltres i no tenen cap intenció de tocar el dos. Tampoc tenen gaires alternatives millors.
Mentrestant a les ràdios oficials segueixen en els seus noticiaris sobre el dret a decidir i altres històries per fer més lleugera aquest clima de principis de setembre. Els contenidors cada dia tenen més seguidors en les famílies més necessitades, les persones que un bon dia decideixen acabar amb les seves existències segurament no tindran cap espai als mitjans oficials no sigui que tinguin algun imitador. Val més no dir res.  Les cases ocupades cada dia tenen més fidels seguidors. La vida continua i la festa també continua sent la gran protagonista d’aquest circ mediàtic modern..Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'Eixdiari a partir del dia 4 de setembre del 2013

divendres, 6 de setembre de 2013

La normalitat torna a la piscina però amb un nom peculiar

L'any passat varem muntar tot el pollo pel tema dels preus de pisicna que va passar de d'uns 40 euros al mes a 77 euros. Llavors després de parlar aquí i allà varem decidir anar per lliure i tot això. Els responsables van muntar el dilluns i els dijous a la mateixa hora  una classe d'aquafitnes gratis dins el famos pack. Clar el grup es va desmuntar perquè a uns els anava bé i els altres. En comptes de respectar l'horari i fer-ho els dimarts i dijous doncs ho van fer els dilluns i dimecres.Cadascú que pensi el que vulgui. Enguany visto lo visto. Ha muntat un curs amb nom raro, com ha de ser per despistar, i el fan ves per on en el mateix horari que abans la classe de natació. Ara busquen gent perquè no desaparegui el curs. L'any passat al final no crec que es fes natacio d'adults perque tots varem tocar el dos i varem anar per lliure. La idea d'enguany es bona pero arriba tard. S'hauria d'haver actuat amb puteria i aprofitar la gent que estava allà. Engauny la gent ja s'ha buscat la vida. No sé que passarà, però la mesura arriba tard. Els preus de natació son els mateixo que l'any passat 40 euros per dues hores a la setmana i 25 una hora, sense bàsic que son 36 al mes. Ves sumant.Clar ara es un curs que es cosi germa de natacio pero no es pot dir natacio perque aqui i a tot arreu a la gent de natacio no els deixen anar amb el pack perquè clar hi ha molta gent que en fa i és on cobren aquests diners de mes a part del bàsic i si ho posessin dins el pack no podrien recaptar aquest pico que no es gran cosa però mira.

Bocaito, Puntual, i Farmacia recomananacions del Vendrell

Aquest estiu he descobert algunes coses que crec que es bo que ho comparteixi per aquí, per si algú s'atreveix. Són històries meves que no vol dir que a la resta de gent li agradin, però a mi si. Com que ho escric jo doncs poso el que vull i ja està. Primer el Bocaito a la carretera de Sant Vicenç, un lloc on es poden menjar hamburguesses i frantfurts molt bons i econòmics. Molt bon tracte. Després la Puntual al centre del Vendrell. Un club social amb l'Alex, el Pep, la Liliana i molts fidels que han fet d'aquest bar un club social molt guay. Dins aquest darrer recomano els Men Juleb ( o escriptura similar) que estan requetebons i no pugen gaire. Si ho prens amb calma es com si et beguessis una coronita.També estan molt bons els gin tonics pels de més de 40 anys, els més joves no en poden prendre. És una qüestió d'estil. També sóc un admirador incondicional dels entrepans de beicon amb formatge de la Farmàcia del Vendrell amb el Tomas Cuadrado i la Montse. La resta no ho he provat. Al punt senzillament.. Estan boníssims.

dijous, 5 de setembre de 2013

Ja n'hi ha prou que no ens tinguin per res

El tràgic accident del Ricardo Montesinos com ja han apuntat en aquest blog ens ha de servir per reclamar amb més força que mai un tram d'autopista gratis i una variant o alguan cosa per no tenir que perdre vides humanes en una comarca que per alguns es el centre del món, però en realitat és l'anec lleig de tot plegat. Vas per un cantó i tens autopistes, vas per l'altre cantó i autopista i autovia i aquí res de res. Això ja s'ha reclamat des del Consell Comarcal, però ara queda que la gent que mani facin força perquè ens facin cas. Ja està bé de perdre vides humanes. De pagar el preu d'aquesta deixadesa en vides humanes. Ja està bé que ens prenguin el pèl. Ja està bé que ens tinguin per no res. Ja n'hi ha prou.

dimecres, 4 de setembre de 2013

Ofici versus art i viceversa

L'altre dia estava escoltant la conversa de dues noies que volien estudiar. Una volia fer nutrício encara que la seva gran passió era dibuixar, però com que era una cosa que no es guanyaria la vida doncs faria una carrera més curta per fer després dibuix artístic o arts plàstiques. Avui en dia tal com està el patí, pots fer el que vulguis perquè el futur és molt similar en unes que en les altres. A la vida no saps mai en què acabaràs treballant ni com seràs feliç. Per tant, un s'ha de deixar portar i estudiar allò que li agrada, amb el temps ja anirà descobrint realment que l'omple. Quan jo tenia 18 anys amb alguna enginyeria tenies molt de guanyat, però avui en dia ves a saber com evolucionarà tot plegat en aquesta societat que va a velocitat de Dragon Khan i sense un final clar i menys el recorregut. Endavant i a gaudir d'allò que fas.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Ricardo Montesinos, un vendrellenc de cap a peus

Avui havia de ser un dia normal. Un dia de vaques dins la normaliltat d'un dia de vaques. He anat a dinar a Coma-ruga i hem hagut de recular perquè he vist un accident. He posat un twitt perquè la gent ho veies i evités aquella carretera. La Liliana que és una persona que controla la realitat de casa nostra m'ha preguntat si la victima de l'accident era el Ricardo Montesinos. Jo he investigat i li he confirmat la noticia. Al facebook es poden llegir multitud de mostres de suport a la familia i en record del finat. Hi ha un seguit de persones al Vendrell que sempre m'he fixat, algunes no les conec i altres doncs si que les conec. El Ricardo Montesinos era una persopna que coneixia de vista. Ja feia dies que l'anava seguint per sobre perquè era una persona que tenia algo. No ho sé. Són idees meves quan veig que alguna persona surt del general i del global que estem acostumats. Al Vendrell com a tot arreu n'hi ha uns quants que destaca per ser diferent de la resta. Ell per mi era això. El meu perfil sobre ell no era molt ampli, però en tenia prou. El veia com una persona propera, activa. Amb un món propi. Una persona que tenia el seu món. No li havia calgut imitar ni copiar el d'un altre. Ell era ell amb les seves coses bones i dolentes. Es veia de lluny perquè el miraves i era peculiar, era ell. Una cosa no gens fàcil avui en dia.Tenia algo. No sé. Mai mai havia parlat amb ell, ni d'una manera fugaç. Mai. La meva intenció era anar-lo seguint de lluny de tant en tant quan es fan castells o amb la canalla pel vendrell. Ja no serà possible. Només vull expressar el meu suport a la família del Ricardo i esperem que el seu esperit continui viu amb nosaltres. Persones com ell, diferents amb caràcter, amb ganes de millorar les coses ens fan falta a nosaltres. Ell ha donat un exemple de persona arrelada al poble i vinculada amb els seus que estima el que té més proper. Senzill, treballador i lluitador pels seus ideals. Tot un senyor de cap a peus.

Una política als servei dels grans interessos

El problema de Catalunya no és un problema de dependre de Madrid o no. Una mica de raó potsersi que hi ha, però molta culpa la tenim nosaltres mateixos perquè tenim el que ens mereixem. Els partits que ara per ara se suposa que manen fa massa temps que estan al poder amb les mateixes cares de sempre no hi ha renovació. S'han de canviar les formes i els conceptes. Avui en dia té més importància un titular a la premsa que no pas una campanya digna i tots van buscant titulars en polítics buides i incertes. Aquí demanem fora els peatges, però els que manen ja els hi va bé, perquè els grans manaires del partit ja hi estan d'acord a pagar peatges mentre estan en algun consell d'administració d'una empresa. Els dels pobles petits ja s'hi poden ficar fulles perquè qui mana són les grans empreses. Les principals decisions es prenen seguint criteris empresarials: peatges, pujada tarifa, privatització sanitat, etc, etc. Per una cosa diuen que si que volen el bé de tots, però per altra banda, segueixen el que manen les gran multinacionals. Si els polítics de Catalunya haguessin volgut la independència ja la tindríem, però com que no la volen perquè no els interessa jugan a la puta i la ramoneta.Ara amb les urnes i d'aquí quatre dies amb la pregunta del referèndum i després posem el sobre. Fullaraca quan les coses no es volen fer, sinó el que interessa és que hi hagi la sensació que si que es vol fer. Però al final la gent es rebotarà i sorgiran partits de fora de l'arc parlamentari que arrassaran amb les velles glòries que se'ls veu massa el plumero  i no són capaços de convèncer ni el porter de casa.

Maridatges, només un primer pas


 
Tenim el que tenim i ho podem vendre de moltes maneres. Ara que la crisis ha frenat els divorcis i els matrimonis civils ja superen els religiosos, els maridatges s’han posat de moda. Una manera elegant de combinar dos elements gastronòmics que fins ara anaven per separat fins que arribaven a la taula del buscat client  no es produïa aquesta consumació de la relació entre ells dos.
El més normal fins ara era a dues bandes: vi o cava i productes de pastisseria, però com això dels duets ja és una cosa que el dia a dia ha anat superant s’han atrevit amb els trios, llavors s’hi afegeix música. Tot rutlla divinament amb aquest vehicle màgic que són les notes musicals.
Es poden fer combinacions de moltes maneres on hi poden prendre part la ginebra, el vodka i tots els derivats del raïm amb la carn, el peix, els postres i tot allò que puguis trobar i sigui apte per posar-se a la boca.
Aquest és un dels camins que tenim per vendre la comarca. Ja hem superat grans campanyes com rebaixes, Calafell tot l’any, les platges més iodades, les millors ofertes, mar i muntanya, excel·lent situació. Ara només ens falta agafar els nostres productes i posar-se a treballar per donar una oferta actual  tenint en compte les inquietuds de la gent. Ens hem de moure com fan una mica més amunt i una mica més avall de la costa catalana. Esperar que vingui l’autobús ple de turistes disposats a gastar-se’ls a la comarca ja fa anys que ha deixat de ser viable. Ara ens hem de posar darrere el mostrador i oferir allò que tenim, però d’una manera elegant i que sembli que tot plegat sigui nou encara que en realitat fa anys i panys que ho portem a terme, però d’una manera dissimulada.
Hem de crear tot un estol de productes atractius a la gent. Fer una ruta per les muntanyes i descobrir les construccions de pedra seca que és un altre dels aspectes que també tenim a casa nostra una mica oblidats. Aquest és un món gairebé per encetar tot i que en alguns municipis com la Bisbal del Penedès ja porten realitzada una ingent tasca en aquest aspecte.
Tenim una xarxa important de camins per practicar diferents esports com caminar o anar en bicicleta. També han sortit publicats diferents títols per conèixer tota aquesta riquesa natural que no tenim prou aprofitada. No hi falten les excuses com la ruta d’ermites o el de masies o fonts d’aigua naixent.
Els nostres productes són els que s’han d’oferir principalment a les fires i mercats que se celebren a la comarca. Ells són els Km 0 que hem de donar a conèixer als que ens visitin. Si que molts potser demanaran el primer dia paella i sangria, però els hi hem de fer entendre que el xató, els ressolis i l’arrossejat entre d’altres també són molt exquisits per compartir amb amics o família en una bona taula amb un bon vi de casa nostra.
Ens hem de mirar el melic i potenciar el que tenim. Si anem a les comarques properes o als grans magatzems si que ens oferiran bons productes a molt bon preu, però hem d’apostar per allò que tenim a casa. Aquesta és una tasca molt lenta i laboriosa perquè és el fruit de molts mesos de picar pedra per començar a aconseguir els primers resultats, però és una aposta segura a mig o llarg termini.
Els maridatges és un pas prou important per de mica en mica anar donant empenta a totes aquestes iniciatives que fins ara teníem guardades a les golfes perquè era molt més pràctic ser un més d’aquest món genèric i globalitzador.
Estem en una comarca on estem condemnats a hores d’ara a viure del turisme perquè les alternatives que tenim són poques. Fins ara només calia pujar la persiana i obrir la llum. Això ja no funciona. Cada dia aquest simple exercici s’ha de completar amb més imaginació o amb més mesures que ens ajudin a superar les circumstàncies del que estem vivint ara mateix a tot arreu.
No és un tema de diners, tenim un problema greu de coordinació entre les diferents administracions que no han sabut superar el ja clàssic exercici d’anar a una fira, posar quatre cartells i repartir un paquet de tríptics. Hem d’anar una mica més enllà. Si les administracions segueixen vivint en la seva parcel·la autista, s’ha de donar pas a la iniciativa privada que posi fil i agulla a tot això. Ells són realment qui ho coneixen en primera persona i han d’arribar a cap de mes.
Article publicat a partir del dia 30 d'agost del 2013

dilluns, 2 de setembre de 2013

Ves qui ho diria ja som al setembre

Ja està l'estiu a fer punyetes. Avui els professors ja s'han incorporat a les aules. D'aquí quatre dies els alumnes i anar fent idonant tombs en aquest cercle que fa anys que dura d'una manera o d'un altre. Ara tenim davant un dels millors dies de l'any quan no fa ni fred ni calor i no t'agobien els turistes. És una cosa per aprofitar encara que sigui per anar per la comarca que ens guarden secrets per descobrir com Aiguaviva o Bonastre. Petites excursions per veure uns moments amb gent pel carrer però d'una forma tranquil·la. Quan comenci el fred tornarem amb el portàtil o amb el mando de la tele i anar fent perquè la vida continúa. Aviat Nadal...