La veu del poble

La veu del poble

dimecres, 30 d’octubre de 2013

Moltes felicitats Eixdiari i per molts anys i edicions

El dia 31 d'octubre fa un any del naixement de l'Eixdiari, un nou projecte periodístic que venia a aplegar les tres comarques penedesenques. De mica en mica ha anat evolucionant, però el seu epicentre és l'opinió i els serveis. Si que hi ha informació, però per fer copiar i pegar del que diuen els ajuntaments val més anar a la font original i no cal perdre el temps. L'Eixdiari té la cura de tractar-ho d'una altra manera i li dóna un tomb perquè es vegi diferent. Esperem que duri molts anys. El problema es el finançament, però amb el temps suposo que passarem aquests anys de plom en la nostra economia. Allí està amb una gran presentació, molt clar, molt entendors i demana unes quantes hores de temps i persones que s'hi dediquin perquè el vesteixin bé. Va aguantant i és un punt de referència en l'opinió. Esperem que es mantiguin ferm i pugui agafar empenta i arribi a cobrir les necessitats informatives de les tres comarques com toca.

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Pública privada i viceversa




Nosaltres que érem bones persones vàrem decidir ja fa anys dotar d’un seguit d’infrastructures públiques a la societat perquè poguessin fer esport, aprendre i escoltar música i teatre llegir, fer una miqueta de cultura. Preocupats i amb la voluntat ferma de seguir guanyant eleccions i què tothom pogués donar via lliure a les seves inquietuds artístiques els hi vàrem oferir uns preus públics molt assequibles que ni de bon tros arribaven a cobrir part de la despesa que generava. A l’altra banda del pont sorgien les empreses privades que no podien ni de bon tros plantar cara a totes aquestes empreses públiques. Llavors el sector privat va haver de fer-se lloc en tot aquesta dura competència i mostrar a la gent ofertes diferents que cobrissin una part del mercat que quedava descuidat pel vessant públic.
Això va durar anys i panys.  Uns i altres anaven temptant els seus clients amb propostes interessants que intentaven captar el màxim nombre d’usuaris. Estàvem en una situació irreal on la part privada es va resignar a ocupar en un segon lloc perquè no podia plantar cara a la pública.
La situació actual ha posat les coses en el seu lloc. Aquella bonhomia, exemplaritat, cura, detall, delicadesa, caritat i altres atenció en vers els administrats s’ha tornat en contra. Ara descobrim que aquelles avantatges que tenia el contribuent de carrer a l’hora d’utilitzar els serveis públics que ha contribuït a edificar i mantenir en funcionament amb els seus impostos ara s’ha acabat. Ens toca pagar tot aquest desequilibri d’aquests anys enrere i el vigent. La crisi ha fet perdre usuaris i persones que han deixat d’abonar les seves quotes que no permetien de cobrir les despeses mínimes per simple preferència a l’hora d’invertir en el més bàsic. Tot això ha posat en la corda fluixa a aquests serveis que han de fer mans i mànigues per obrir cada dia les seves portes.
La part més curiosa de tot això ve quan anem de mica en mica externalitzant aquests serveis a les empreses privades perquè gestionin. Els polítics no poden fer front a una sèrie de despeses que els hi ha vingut amb les vaques flaques i amb el deute acumulat de quan tot era or i plata. Ara, abans d’actuar amb consciència i adaptar els preus al cost d’una manera gradual i no quedar malament amb l’electorat ho han decidit traspassat al negoci privat.
S’ha produït la gran paradoxa que  el seny  ha imposat el model que correspon pels temps que estem vivint.
Aquesta ha estat una de les grans mentides que ens volen vendre. Si abans hi havia dues parts implicades en aquest procés com és l’administració pública i usuari. Ara trobem tres parts perquè l’empresa privada ha entrat a formar part d’aquest entramat amb la seva aportació de capital a infrastructures públiques. Uns diners que entre tots haurem de tornar de mica en mica. Els que havien estat marginat han hagut de fer-se càrrec dels serveis públics.
Els serveis evidentment seran molt més cars perquè hem passat de ser bones persones i que només paguin una mica els usuaris a haver d’eixugar el deute per aquests anys de serveis prestats i afrontar les despeses vigents amb un benefici per l’empresa en qüestió. Estem parlant d’empreses privades i no pas d’Ongs  que ens vénen a salvar de tot plegat i a treure’ns d’aquesta situació fantasmagòrica i insostenible.
Com més serveis realitza una entitat pública més poder té sobre la seva política. A mesura que va traspassant serveis va perdent pes. Cada dia està més lligada a aquestes empreses privades que han trobat el seu lloc dins l’administració pública per fer un fals favor a tothom perquè tots hi sortirem perdent. Un exemple clar és com si una persona lloga habitacions de la seva casa per poder pagar la hipoteca. Al final, els propietaris de l’habitatge seran la resta de veïns de l’edifici que l’obligaran a moure les fitxes com els interessa i potser haurà d’anar de lloguer a una altra casa. Doncs això és el que està passant en les administracions públiques, però de mica en mica i en nom d’un fals favor de la ciutadania. Cada any van caient serveis públics en mans privades a mesura que no són capaços d’afrontar la realitat i aplicar la política que correspon i explicar el que hi ha. El més important és guanyar eleccions. Qui dies passa anys empeny. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'Eixdiari a partir del 25 d'octubre del 2013.







dilluns, 28 d’octubre de 2013

El Petit Mos, tallats a a 1,10 al centre del Vendrell

El centre del Vendrell va veient com tanca i obren portes alguns establiments. El passat diumenge dia 27 d'octubre va ser el torn del Petit Mos, a la cruïlla entre el carrer Carnisseria i el carrer Muralla. Un petit espai on hi caben unes 25 persones i escaig portat per la família Berlanga, una família que fins fa poc portava la societat de Sant Jaume. Un bar petit, amb caliu, amb estil personal que de mica en mica anirà perfilant la seva imatge. És bo que hi hi hagi bars al centre del Vendrell perquè dóna vida. Entre els uns i els altres fan possible que la gent hi vagi. Cadascú escollirà el seu, però entre tots donaran alè al centre del Vendrell, un element tan necessari. No hi faltaran els vermuts de diumenge el matí ni els entrepans com deu mana. Ja ho veure. La famíla Berlanga em va convidar a la inauguració i deixo aquesta reflexió. Entreu-hi, ja veureu com val la pena.Una de les novetats serà que amb la beguda et serviran una tapeta per fer-li bona companyia.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Rip de la K-mama, per morir-se de riure




Fa anys que no em perdo cap estrena de la K-mama. Durant tres dies han representat l'obra al teatre auditori de Calafell i han reunit més de 800 persones tot un record que no pot aconseguir cap més elenc de la comarca. Aquest cop la peça ha estat escrita pel seu director Josep Mèlich, però ha estat un refregit d'alguna peli i altres escenes familiars que segurament ens poden ser més o menys familiar sobre el tema de la mort, precisament en aquesta setmana que estem a les portes de Tots Sants. 
Estem davant d'una comèdia divertida, més aviat senzilla que no té el nivell ni la complexitat de l'Auditor, però ja està més que bé per passar una hora i mitja divertida i amena sobre el tema de la mort. No hi falten els típics tòpics de la mort que si canvien el mort que si, ningú vol pagar l'enterro, la vídua que arriba tard i amb ganes d'anar de ventre i altres històries que ens són conegudes a través del cinema o del dia a dia. En aquest cas és una obra agil, divertida que dura el que ha de durar, ni més ni menys amb una escenografia rigida però amb unes grans corones per sobre de les mides normals. La representació ja comença mentre la gent fa cua per entrar quan els de la funerària i una dona es posen entre els que fan cua amb la caixa i un mapa de la comarca per saber on han de portar el difunt. A partir d'aquí comença l'obra per acabar en un interessant debat post funeral on alguns protagonistes es relaxen i diuen la seva mentre es fumen un porret, cosa que els fa desinhibí més de tota el presumpte drama de l'obre. Aquí no hi falten les mencions a l'actualitat del municipi. Només petits apunts, res greu, però suficient. Els actors molt ben representants, tret del capellà que li faltava una mica de gràcia en el seu paper. Suposo que era nou en tot això i li falta deixar-se anar una mica. Però això en les properes representacions segur que ho aconsegueix. Els principals estan en el seu punt i hi ha que destacar Joan Pérez que va haver d'entrar dins l'obra en només una setmana per substituir Pep Sans per problemes de salut. La veritat és que ho fa prou bé i li dóna el toc personal que cal. Els grans personatge són Eva Llanguas i sobretot Tomas Cachinero que fan el paper de parella i víctima d'una sobredosis d'anfetamines que li fa perdre el nord. Un fenomen que també li passa a Desirée Domingo però molt més mesurada. Voldria destacar el gran paper de Teresa Bolet com a tia que li treu molt de suc a tot plegat.  Una obra divertida per veure i riure'ns una mica de la mort sense pretensions estelars però que fa gracia que és el més important, al punt. Esperem que tingui molts de bolos i que molta gent la pugui  veure perquè passarà molt bona estona i segur que també haurà viscut alguna de les escenes que la protagonitzen.

Molt més que música amb el Petit Princep de Carlota Baldrís

 


Feia dies que em rondava pel cap anar a l'estrena del poema simfònic de Carlota Baldrís a la Pobla de Mafumet Una obra per trompa i orquestra que es va escoltar per primera vegada el passat divendres dia 25 d'octubre a l'Auditori de la Pobla a càrrec de l'orquestra Camera Musicae sota la batuta de Tomàs Grau amb Sylvain Carboni com a trompa. Pel que fa a la música, seguint els meus minsos coneixements he de dir que em va impactar molt. La Carlota tot just abans de començar l'obra ens va explicar una mica tota el joc dels instrumets i que simbolitzaven i com anava evolucionant fins arribar al final. Unes dades que em van fer escoltar la peça des d'una altra manera molt més enriquidora perquè tenies una mica el guió general de com anava tot sinó la veritat és que vas una mica o molt perdut. Amb ella hi havia una petita representació del Vendrell que li feien costat al seu costat. Moltes coses de la música les desconec però el que si que vaig tenir molt clar va ser la cara de felicitat de Carlota quan es va acostar per saludarnos molt emocionada. No sabria com descriure-ho. Potser com la la imatge del pare que espera fora mentre la dona està a la sala de part o com una persona que rep un gran premi després d'una gran trajectòria vital. Tenia els ulls plens d'alegria i emoció per veure néixer aquest nou fill musical que s'uneix als que ja ha han sortit del seu art i de la seva magia musical unida a la seva discrecció i humanitat que la caracteritza. Va ser una gran vetllada perquè varem escoltar peces magnífiques  de Mozart i Wagner amb motiu dles, però el més gran que no tinc paraules va ser la joia i alegria que compartia la Carlota amb les persones que estàvem alli fent-li costat en aquest auditori. Ella tenia por que no sonés bé, però l'acústica era molt bona i el nou nen va tenir una molt brillant sortida a la llum.Quan el director la va convidar a parlar en públic es va mostrar molt emocionada, però sempre controlant les seves paraules per no trencar aquesta senzillesa que la caracteritza.  Aquest obra era un encàrrec de l'OCM a Carlota Baldrís. Avui diumenge ha sonat a Tarragona. Esperem que algun dia pugui sonar al Vendrell en un dels auditoris que tenim. Seria un gran regal per la jove compositori que un cop més ens recorda que està en plena forma creativa. A veure si potser profeta a la seva terra. Tenim els auditoris, tenim l'orquestra, la peça. què ens falta? Endavant. Per altra banda molta sort en aquesta versió musical d'una obra de capçelera de moltes persones arreu del món que no morirà mai perquè és difícil resumir en poques pàgines el missatge d'Antoine de Saint-Exupéry. Sense paraules. Tancar els ulls i recordar.

Grand Piano, totalment prescindible

Tot això de començar a conèixer com funciona una mica el piano em van portar al cine a veure Grand Piano. Una peli amb protagonistes anglosaxons i molta part tècnica espanyola. Combinacions curioses que potser el que fan es assegurar-se una quota de mercat que potser no tindrien. Aquesta peli que sembla un thriller al final sembla una mica xorra i tot i que genera una expectació, la seva conclusió deixa una mica que desitjar. No us l'aconsello pas, la idea és bona però està mal resolta. Busqueu altres aventures al cine que aquesta no mata.

dijous, 24 d’octubre de 2013

Turbo i la màgia de les rebaixes al cinema

Feia dies que no veia pelis de dibuixos animats. Tenia ganes de veure Turbo de Pixar i al final ho vaig fer. Molt divertida tant per a petits i grans amb moment interessants que encara que no siguin res de l'altre món, et fan passar bons moments. D'això es traca. Ahir un dimecres el cine estava ple perquè les enttrades valien 2,90 euros. No seria factible baixar el preu del cinema perquè tothom hi anès més. A què esperem? Una part del negoci ho fan amb les crispetes i les begudes. A què esperem. O un cop al mes no estaria gens malament. A veure qui s'atreveix?

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Vendrell un municipi amb diferents lectures personals

Aquí al Vendrell des de fa anys que hi ha gent que es dedica a explicar el que hi ha al seu entorn. Abans em dedicava a llegir les cròniques de finals i principis del XIX i XX en la premsa local i eren directes, obertes i entenedores. Després va venir el franquisme i tot era flors i violes per alguns. La democràcia va convertir els dolents en bons i al reves, però la cosa era també força happy per uns que havien copiat algunes tècniques anteriors però aplicades als nous temps. Tothom pot escriure i evidentment cadascú escriu el que interessa segons l'interessa. Això de l'objectivitat és una de les grans mentides de la humanitat. Ara per ara tenim al Vendrell blocs com les 4 fonts i personatges com el Marc Guitart, el Xavier Ollonarte i també persones com el Llorenç Avinyó i el Jordi Lleó, El Ricard Vinyals, la gent de la tele i la ràdio local i el Manel Baselga que ens expliquen una mica la realitat com és. Alguns estan més lliures que altres que han de respondre a uns interesssos més o menys marcats, però la gràcia és que tots escriuen i ja es pot obtenir força visions de la gent a banda dels blogs que en som pocs i dels molts opinadors que tomben per la xarxa. Entre els uns i els altres es pot obtenir una opinió força coherent del Vendrell. Ja no són tot flors i violes. N'hi ha d'haver perquè hi ha gent que escriu per interessos concrets, però ja està bè. No passa res. Entre tots s'està creant un Vendrell que comença a descobrir on està i on vol anar. Potser algun dia s'hauria de fer un debat per temes o sectors, però això costa perquè cada grup és un món, però de mica en mica tot arribarà i de moment tenim a la gent. Ara falta rodatge perquè se segueixin els propers passos. Només cal esperar.

El cinquè poder, un documental convertit en pel·lícula

La història de Julian Assange i el seu món de total llibertat d'informació és la base d'aquesta pel·lícula. El seu egocentrisme i les seves mentides per crear aquest món al costat del Daniel que era com el Sancho de la peli. Una mena de documental convertit en pel·lícula que explica tot el procés de la creació de Wilikileaks, un fenomen que encara dura i que fa un parell d'anys o tres va sacsejar el món i va demostrar on estava el cinquè poder. Val la pena veure com sorgeix i va creixent fins que els egos d'alguns el porten per mal camí. Una història real transformada en film que ens acosta a un nou fenomen que cada dia tenim més estés entre nosaltres.

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Una comarca saturada



La nostra societat actual ens ha convertit en persones saturades. Tenim tantes fotos que ja no ens les mirem. Només alguna interessants i en moments puntuals a la recerca d’algun record atrapat en el temps. La informació que rebem per terra, mar i aire ja no ens permet controlar el nostre entorn més proper. Només alguns elements més entranyables els guardem en la nostra memòria. La resta ens passa per alt. La societat de la recerca de la informació que vàrem viure en la nostra infància ha donat pas, després d’un breu temps de transició, a una saturació informativa que et pot deixar fora de combat si et despistes una mica. Pots morir de gana si estàs en una illa deserta i no tens res de res per posar-te a la boca, com pots acabar dins el clot fart de tot allò que t’envolta.
Aquesta situació actual ja no és pot solucionar ni amb les noves aplicacions dels mòbils que et permeten entrar en una nova dimensió fins ara desconeguda i insospitada.
La nostra comarca gaudeix de sol, mar,  muntanya i una xarxa de camins, teatres, museus, restaurants i moltes altres elements que la defineixen. Ara ens toca definir una comarca amb coherència i oferint les màximes facilitats als nostres clients arreu.
Els qui ho tenen molt clar tot això són els que practiquen aquest comerç fora de la legalitat que s’anomena top manta. La realitat és que ells viuen entre nosaltres. La gran majoria de persones tenim la mala costum de menjar alguna cosa encara que no sigui complint la tradició dels tres àpats diaris. Professionals clandestins de la venda al passeig marítim i prou coneixedors de la xarxa de transports públics de la comarca i de la manera de com reduir el mínim les possibles trifulgues amb les forces de seguretat que els vetllen. Doncs ells coneixen realment  la part de la comarca que els interessa. Sinó estan a Sant Salvador, te’ls trobes a Calafell i sinó a Segur.
Aquest exemple, reconec que no és gaire encertat, però és força evident pel que vull exposar en aquest escrit. Nosaltres hem d’oferir al nostre exterior una imatge global de la comarca. Això s’han de fer des d’una instància a nivell comarcal o fins i tot la Diputació. Punts claus on la gent que vulgui passar un cap de setmana o més dies entre nosaltres sàpiga  on pot anar i que pot fer.
Si cada municipi segueix la seva rutina, obviant els veïns és una cosa que no importa gaire a la gent que ens ve a visitar, però hem de superar aquestes rivalitats  internesde patí d’escola per donar una imatge coherent.
Ara per ara la informació que genera la comarca ha arribat a la saturació. Si abans eren la multitud de tríptics que podies trobar a qualsevol oficina municipal amb informació, ara com som moderns encara en trobem uns quants i a part a través de la xarxa doncs que tampoc hi falten.
Necessitem algú que sigui capaç de gestionar tot això i convertir la comarca en una unitat. Una persona que sigui capaç d’oferir una visita al Mercat Medieval de Calafell i a la nit un concert a l’Auditori Pau Casals del Vendrell per acabar dormint en una casa rural d’Albinyana. Tant costa?
Hem de trencar aquestes limitacions dels termes municipals que ens marquen massa. Inclús en alguns municipi com el Vendrell, podem trobar certes rivalitats entre el nucli i els barris marítims. Si no superem això doncs, no aconseguirem sortir d’on estem. Petites i moltes històries variades que no són gens propícies en els temps que corren.
Parlar de sostenibilitat, de turisme, de promocionar la comarca a Berlin o a la Xina és una cosa relativament senzilla si és tenen recursos, però organitzar una ruta comarcal que reuneixi un parell o tres de municipis ja és una cosa que costa més, perquè els municipis encara no han entès que això de la comarca és una cosa real i no un club d’amics que de tant en troben per parlar de depuradores i transport escolar.
Una tasca difícil amb un líder que sigui capaç de gestionar tot aquest món que fins ara s’ha tractat només a nivell local amb els tríptics com a resultat final. Aquesta és l’aposta que ens pot garantir mantenir els tipus en els propers anys. Podem quedar amb frases com fins ara: que bonic que és el nostre poble¡  No som capaços de parlar amb la gent del costat. Tenim la comarca saturada per aquest localisme d’atzucac que no hem sabut superar. La crisis ens pot ajudar a sortir, però ens ho hem de plantejar. Article publicat a l'Eixdiari i al Diari del Baix Penedès a partir del 17 d'octubre del 2013

diumenge, 20 d’octubre de 2013

Prisioneros, recomanable.

Prisioneros està molt bé però es d'aquestes pelis que comences a donar tombs i tombs per allargar i la veritat que no val la pena. Hi ha gent que cobra per minut de film i llavors comencen a tirar amunt i avall per jusitficar el seu sou, però tot i aquestes dues hores i mitja assegut a la butaca és força aconsellable perque`fins el final no descobreixes de que va tot plegat. No com algunes que al segon minut ja saps qui és el bo i el dolent. Us la recomano.

El futur del mercat de Calafell

Calafell vol començar un procés participatiu sobre el futur del Mercat Municipal. Suposo que cadascú hi aportarà el seu granet de sorra a veure que passa al final. Hi pot anar un hotel d'entitats, hi pot anar ima zona de botigues que completin el Mercadona en altres apartats. Jo aposto que el que haurien de fer és un edifici municipal per tenir tot en un mateix lloc les oficines municipals, encara que es deixi alguna cosa a dalt el poble i a Segur, crec que és ideal per agafar i fer un ajuntament tot junt amb despatxos amb un bon arxiu i que no passa com ara que has d'anar d'un lloc a un altre buscant oficines. Segurament això no es pot fer perquè val una calerada, però seria un bé pel poble i agafar el toro per les banyes. Els edificis municipals actuals es poden aprofitar per les entitats i alters usos que segur segur que tothom trobarà.

divendres, 18 d’octubre de 2013

Tot per internet

Cada dia hi ha més gent que compra roba per internet. Al final de mica en mica a través de l'ordinador ho podrem comprar tot i en un plis plas a casa. Abans ja es feia amb les famoses revistetes i ara amb internet la cosa funciona molt més bé. Ara estem en un temps de transició, però d'aquí uns anys quan tothom ja tindrà clara la talla que fa li portaran a casa. Sinó li va bé doncs li tornaran. Algunes botigues s'hauran de reconvertir en missatgers, que de moment és un dels mons que encara pot tenir futur.

dijous, 17 d’octubre de 2013

I després de Pau Casals, què?

Està bé que perdem el cul per Pau Casals, encara que potser no el suficient, però és deixa notar aquí al Vendrell d'una manera o altre, més o menys anant fent el mateix de cada any amb algun canvi. A mi Pau Casals no em preocupa, a mi em preocupen totes les persones que estimen la música i per una simple qüestió de prioritats no poden estudiar música. Em preocupen els músics que no poden fer concerts perquè no poden cobrar res a part del sopar o de la cervesa. Em preocupa aquest país que entre tant de dret a decidir, autodeterminació i altres al final ens quedarem com estàvem amb les butxaques buides i la gent emprenyada fins el monyo perquè li han pres el pèl. Està bé que li portem floretes al Mestre de tant en tant, però entre els uns i els altres ens estem carregant una generació de joves amb idees i amb empenta que han nascut en un mal moment i no tenen cap papi amb influència ni amb un sou de 60.000 anuals. Pau Casals no està mort però hi ha molts nous pau casals que estan a casa que esperen que els truquin de l'Eina o d'alguna empresa per poder guanyar-se les garrofes de cada dia. Aquests són els Pau Casals actuals i encara sort que puguin treballar d'alguna cosa perquè treballar de la música en dia és molt complicat amb un sou mínimament digne de mileurista. Potser tens un Pau Casals al costat de casa teva que si l'ajudes podrà arribar a la Casa Blanca o a l'ONU si té uns bons padrins que li facin cas i sinó doncs al lavabo de casa com l'avi de Tortellà d'avui que tocava la tenora.

Mes mitjans menys periodistes

La crisis ha fet una neteja contundent en els mitjans de comunicació. Cada dia són menys les persones que s'hi dediquen i aquestes tenen més feina. Ara l'actualitat la pots seguir a través del twitter i de la xarxa. Els periodistes basteixen informació suelta i ho lliguen tot per als seus lectors. El problema és que si agafes un diari i mires el web d'una entitat pública o privada al final no cal ni mirar aquest mitjà, directament vas a la font i ja està. Però com un dels punts principals són els gabinets de premsa que et venen la informació ben filtrada i adequada fins el punt que resulta poc verosimil. Llavors el que has de fer és muntar-te tu la peli o simplement acudir als pocs independents que encara existeixen en algun punt o altre. Poden ser mitjans o persones que són punts de referència. La premsa de copy paste té els dies comptats, només queden els que encara es dediquen a elaborar la informació amb dades més o menys objectives que els allunyen d'aquest món que ens volen vendre.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

La sra. Lópes




La sra Lópes ja fa dies que va acabar el seu periple administratiu per actualitzar el seu primer cognom. Fa anys que volia treure de la seva part final, la “z”, perquè la feia massa hispànica. Ella des de què milita en partits neoindependentistes estava ben decidida en donar un toc segle XXI al seu cognom que fa lustres que l’acompanya en el seu arbre genealògic. Pel que fa al seu nom, Maria,  ho ha tingut molt més senzill. Era una simple qüestió d’accent que no tenia més transcendència.
Persona de pocs estudis que ben aviat va oferir part del seu temps lliure al partit. De ben joveneta ja era l’encarregada juntament amb les seves amigues de handbol d’omplir actes i esdeveniments polítics per assegurar-se el seu futur laboral amb un salari molt digne per les seva minsa formació.
La sra. Lópes participava de multitud d’entitats de tot tipus. Sempre era la primera a aixecar el dit quan algú preguntava sobre candidats per renovar la junta directa. Ella per inèrcia ja s’oferia com la que presentava el perfil ideal. Després ja aniria quadrant la seva graella personal per aquest tipus d’esdeveniments. Encara que fossin incompatibles a la nostra protagonista en horari era una cosa que li resultava indiferent. En el seu llarg currículum hi figuraven totes aquestes entitats. Era la base de tot.
De mica en mica la sra. Lópes anava entrant en plans d’ocupació que tot i no proporcionar-li una feina estable, s’anaven alternant fins que en un tres anys només havia figurat un parell de mesos a l’atur. Just el temps que li va ser útil per ajudar a enganxar cartells als seus companys de partit en uns comicis molt renyits.
La senyora Lópes per tenir content els seus companys de formació assistia a tots els actes possibles i entre les seves moltes amigues feia campanya perquè la seguissin aquí i allà. Buscava mil excuses per convence-les perquè entre tots farien més patxoca.
La sra. Lópes sempre realitzava les compres al seu municipi. Poques vegades sortia de la seva localitat. Buscava en els seus carrers i places tot el que necessitava. Evidentment sempre deixava ben palès als responsables de la botiga que ella havia passat  per allí i s’havia deixat uns diners en algun producte. Una picada d’ullets els avisava que un altre dia vindria a fer el porta a porta a demanar el vot.
Fa molts anys que demanava a totes les seccions del partit poder entrar en una llista dins les posicions més davanteres, però sempre li buscaven una excusa per deixar-la a la zona mitja on només era possible tocar poder en cas de miracle a les urnes, però, en realitat ja li anava bé. No tenia gaires mal de caps i el fet que la convertien en una persona quasi indispensable per aconseguir un bon grapat de vots li donava un cert poder que els primers de la llista no tenien, doncs aquests havien de tornar favors aquí i allà. Ara mateix estava fent negociacions aprofitant una ruta de  tapes perquè una amiga que era professora d’informàtica entrés a cobrir una substitució per maternitat en l’escola taller del poble veí. La cosa li pintava força bé i sempre li agraïen d’alguna manera aquestes tasques solidàries en vers els seus amics.
La sra. Lópes a part de la feina que aconseguia a través dels plans d’ocupació tenia la sort que un parell o tres d’entitats li lliuraven gustosament cada mes una petita quantitats de diners per les seves tasques a l’associació. Una quantitat que li anava com anell al dit per als seus capricis com a dona coqueta i per fer front als seus compromisos de partit. Tot quedava a casa.
La sra. Lópes  vestia marques conegudes i colors vistosos i tenia la mà trencada en això d’anar a saludar a qui tocava en els moments oportuns sense ser massa pesada i tenir una mica content a tothom.
La sra. Lópes mai ha tingut cap dubte que si en el seu partit en un moment donat no li fan cas, anirà a l’altre perquè ella, en realitat, tan li fa tot. El que la fa més  és aquesta quota de poder que va cuidant i mimant cada dia perquè vagi creixent i no perdi mai cap vot. No tindria cap remordiment si el dia de demà tornés a posar una z en el seu cognom que podria rimar amb el del seu segon que ara només apareix en comptades ocasions per no trencar la seva analitzada  imatge pública. Això ho faria per  poder.
La sra. Lópes viu molt proper a nosaltres i cada dia treu el seu gos a passejar per començar el dia desitjant un bon dia a tothom mentre mostra amb una bosseta a l’altra mà per demostrar a tothom que ella també és neta amb el seu gosset. Publicat a partir de l'11 d'octubre al Diari del Baix Penedès i Eix Diari


dilluns, 14 d’octubre de 2013

El Mayordomo, sentimental i massa llarga

Em feia gràcia anar a veure el Mayordomo, una peli que exposa la vida d'un criat negre a la Casa Blanca. La peli va una mica de drama des de la infància fins que l'home ja és fa gran. Es pot veure una mica el que passa dins el centre de poder mundial i el que passa al carrer, dos punt a vegades contradictoris. Dóna una imatge real de moments claus d'alguns presidents, però en general és fa llarga i pesada. És sentimentaloide i s'hi recrea massa. A vegades es fa avorrida. Un retall no hagués anat gens malament.

divendres, 11 d’octubre de 2013

Consells pràctics per la Fira del Vendrell

Ja tenim aqui una nova edició de la Fira que evidentment no coincideix amb l'edició que diuen perquè aquestes coses no surten d'un dia per un altre i es van fent de mica en mica fins que en un moment donat se l'anomena fira. Se suposa que és de principis del segle XIX, però segurament hi hauria precedents abans perquè això de vendre productes i comprar-ne és una cosa que sempre s'ha fet d'una manera o altre. La gràcia de la Fira d'enguany és el Mostraví perquè alguns comerciants del Vendrell com el Tomàs i l'Alfons, el Toni i molts altres s'ho han currat de valent i després de l'èxit del Vine Tast i de la versió reduïda i del Shopping Night han elaborat una cosa d'aquí amb cara i ulls. Esperem qeu el temps acompanyi. Però hi ha molta feina i molt bona feta per molta gent anònima. L'espai d'expositors s'ha vist reduïda i per omplir-ho s'ha portat a la ceràmica que estava allí a la Rambla Miret mig abandonada i que molta gent ni s'havia enterat que es feia. Un cosa bona que arribi al centre del poble. Aquests dies si veniu pel Vendrell preu que el pàrquing del Puig està ocupat i serà qüestió d'anar per la zona del Tanatori o similars perquè al centre hi haurà cotxes no ja per la fira en si sinó per l'activitat d'un poble que vol ser o és capital de comarca. Això dels 70.000 visitants ni de bon tros. Si arriba els 15.000 reals ja poden estar contents. Només cal veure les darreres edicions i les dades d'atur de la vila. Avui mirava per la tele el programa en directe de la tele local i ben poca gent tombava i no crec que demà i passat demà es desbordi. On hi haurà gent, com sempre, serà la teca i els cotxes. Que no facin concerts per la nit, doncs no passa res la veritat i esperem que les Nens tinguin una gran diada i que la cultura popular faci el seu paper com mana la tradició. Ens veiem. Recordeu que dissabte el Mercat tancat i dilluns obert. El Mercadona, per posar un exemple, obre dissabte fins al migdia. Dilluns es festa local al Vendrell però no hi ha ni fira ni res, però el Mercat obert. Coses del Vendrell que mai entendre. Apa esperem que no plogui i molta sort a tothom. Aneu al Mostraví que està molt currat. Ja ho vereu. No estic subvencionat ni molt menys però al pan pan i al vino vino.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Coincidències al néixer

Hi ha coincidències a la vida. Una de les coincidències és el dia de naixement. Jo me'n recordo que un cop vaig conèixer a una noia a Calafell que era de Vilanova que era dle mateix dia que jo i del mateix any. Era una big ben com jo i molt humana. No sé hi havia molt bona entesa, però crec que al ser tan iguals xocàvem, però ja no l'he vist més. Va tancar Vip's i  a vegades vaig per Vilanova i no l'he vista mai més. No sé ni com és diu, ni que se n'ha fet. Només que tenia una germana una mica més jove. Conec gent que ha nascut el mateix dia que jo de diferent any i hi ha una mica de tot, la veritat. Hi ha gent que tenim molt bon rotllo i altres xoquem, suposo que és per similitud. No sé, però hi ha una por a trobar en un altre algú que és molt semblant a tu. Seguirem buscant sense pressa a la vilanovina nascuda el 8/10/69. Pura curiositat.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

El reset està en les xarxes socials



La propera revolució social no es farà ni en cartells subversius repartits d’amagatotis entre la ciutadania. No crec tampoc que sigui convocant a la gent en espais públics amb megàfons sobre cotxes.. La propera revolució la faran a través de les xarxes socials. Ningú sap la causa que la provocarà, ni el dia. Potser els Mossos no estaran preparats i els polítics més importants els agafarà al Liceu escoltant alguna soprano en hores baixes, però la xarxa és una bota de pólvora que està allí preparada perquè algú hi posi un llumí. Potser la persona que ho farà no en tindrà consciència de l’efecte dominó que pot provocar la seva acció en la societat. Serà la persona anònima que en el moment oportú passava pel lloc precís. Els polítics mentrestant estaran parlant d’autonomia o dret a decidir o potser seguiran debatent sobre com formular la pregunta de la consulta..
En una realitat actual quan la majoria dels partits només són un una rèmora d’un passat en què complien una tasca social amb certa importància. Ara per ara només surten als mitjans de comunicació més per obligació moral dels qui posen anuncis que no pas per pes específic en la nostra societat.
Les xarxes socials són els qui porten el pes específic d’aquesta societat. Cada dia són més els mitjans escrits que en les seves pàgines hi reserven un espai per piulades o citen blogs.
La nostra comarca gaudeix d’una important xarxa global amb milers de persones que gaudeixen de compte en algun d’aquests mètodes de comunicació social. Encara que només uns pocs són els que van donant caliu al debat social. La resta ho mira i ho comenta mentre fa cua a l’atur o en alguna gran superfície de la comarca mira la cartera per si li arribarà el compte. Ara només falta concretar i buscar els camins per intentar cohesionar i donar sortida a un moviment que canalitzi totes les inquietuds almenys aquelles implicades en un canvi polític de la nostra societat. Evidentment no es tracta de constituir un col·lectiu uniforme amb pensament únic que combregui amb tot i cadascuna de les variants que hi puguin sorgir. La gràcia és trobar la universalitat en la col·lectivitat. El futur dels municipis de  la nostra comarca no tenen gaire marge de maniobra. Aguantar els mobles intentant que la turmenta perfecta no faci més mal de l’imprescindible per la situació tan fràgil que estem vivint i utilitzant la benzina del deute per apagar les ruïnoses finances locals.
Hem passat de viure del turisme, l’agricultura i alguna indústria que de tant en tant es deixava veure a tenir una població triplicada sense que les principals fonts d’ingressos ens puguin aportar uns recursos mínims per salvar la situació. El tren i els peatges encara són massa cars per anar gaire lluny a fer fortuna cada dia. Els polítics encara viuen dins el somni passat i sense voler reconèixer que aquest model ja fa anys que ha prescrit i continuar en la seva línia no ens aportarà res de bo. Però són incapaços de rectificar. Per ells transparència no és més una marca de roba que funciona molt bé a l’hora de la campanya electoral. Potser són els únics que no s’han actualitzat. La resta de la societat ja fa uns anys que juguen en una altra divisió. Els mitjans de comunicació han de complir amb els seus deures i compromisos polítics i ens informen de la versió oficial de tot plegat. De  tant en tant es poden permetre algun petit luxe de sortir una mica de la línia dels butlletins oficials.
Davant d’aquest panorama real de mancança de guies socials, però força persones que estan disposades a participar d’una forma més o menys activa en aquesta renovació política comarcal només ens queda confiar en les xarxes tot esperant que apareguin persones, col·lectius que facin aquest paper  de locomotora visible de tot plegat per anar a algun lloc o simplement per donar una batzegada que inclogui una sensació de moviment. Orfes d’idees que estan esperant que algú comenci a moure una mica tot aquest món rovellat de massa engranatges caducats sense oli que sigui capaç de donar una petita empenta.
Són idees, són apunts que de mica en mica es van concretant a través de blogs, de piulades i altres eines que tenim al nostre ordinador. Les xarxes socials es varen compartir amb la gran massa social anònima perquè la gent es desentengués de fer cap tipus de revolució i què millor que a casa amb la pantalla tàctil que anar a protestar al carrer. Si tots els parats d’aquest país sortissin al carrer a demanar un lloc de feina, alguna cosa es possible que canvies. Ara per ara, haurem d’esperar a què visquem accions similars a Grècia o Xipre perquè la gent reaccioni. Però mentrestant al Vendrell i comarca tot segueix el seu guió marcat silenciós com si no passes res, fins que algun dia.... Seguirem informant. Llavors potser ja serà massa tard. El got està molt ple,  L’hivern no aporta gaire optimisme social. Només cal fer un reset i esperar.Article publiat a l'EixDiari i al Diari del Baix Penedès a partir del 4 d'octubre del 2013

44 anys en la possible meitat d'un cami

La gràcia de tot plegat és que el temps passi que darrera una nit hi hagi un dia i viceversa. Sempre endavant. Fer 44 anys suposa està una mica a la meitat de la vida. Tot ha anat molt depressa, sobretot a partir dels 18 anys, quan em vaig treure el carnet de conduir fins ara. Encara conservo l'esperit infantil, l'adolescent i el jove perquè són coses que vas acumulant i no et pots desprendre de cap perquè entre tots et van formant. Ara estem una mica a la meitat de la vida. No sé sap mai, però tal com està el patí es pot fer aquesta afirmació encara que mai se sap que passarà demà. La principal escola és la vida. El millor moment l'avui, l'ahir ja va marxar i el demà no saps com és presentarà. Al llarg dels anys per la meva passió de comunicador he tingut la sort de conèixer molta gent. La gran majoria m'han ensenyat moltes coses, una minoria m'ha ensenyat que jo no vulll ser com ells perquè són camins diferents que no m'omplen, pero també són una alternativa per a les persones que han optat. De petit volia ser músic, pero amb el temps em vaig aficionar a escriure. Ara he entrat una mica en el món de la música, però entre un poema de Pablo Neruda i una peça Chopin jo em quedo amb el primer. M'agraden les paraules tot i que molts cops opto pel camí fàcil, pero quan toca escriure o quan la cosa s'ho mereix, m'encanta jugar amb les paraules. La vida és comuniació paraules i música de fons. Hi ha cançons amb anglès que encara que no les acabi d'entendre em diuen alguna cosa i això és important. Encara recordo la meva primera traducció en àrab d'una gallina en un corral. Va ser un d'aquells moments de felicitat perquè vaig descobrir que darrera aquelles lletrotes hi havia una cosa tan senzilla com una gallina. En la poesia àrab ja és la repera. 
44 anys que indiquen dos seients, potser per reflexionar sobre el demà o potser per no utilitzar mai perquè hem d'estar en moviment. Però és una xifra un xic especial. Gràcies a totes per felicitar-me i ens veiem en aquesta vida, en aquesta rutina. El món és petit i nosaltres li hem de posar la gràcia perquè cada dia sigui un xic diferent.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

No només els joves tenen la culpa

Moltes cops es parla dels joves que van molt ràpid. A vegades es comenta l'alcohol. A vegades es diu de la somnolència, entre d'altres, però també és molt important l'estat de les carreteres de casa nostra. A vegades les ratlles que separen els sentits ni es veuen i a vegades s'han d'intuir en moments de pluja o boira. No cal que parlem de les obres que a vegades estan mal senyalitzades i de cop i volta t'ho trobes allí darrera una corva o un replà. Molts cops les raons esgrimides són òbvies, però no només tenen la culpa els conductors, els que s'encarreguen del manteniment de les vies públiques també han de tenir la seva part.

No em va agradar el Oh Happy Day

No em va agradar Oh Happy Day amb el Farelo. És un concurs mediàtic que encara que no tingui el Risto sembla que es puguin sentir les seves paraules d'alguna manera al jurat allí present. És molt dificil triar entre un i l'altre per nominar, però clar són diferents. És com si entre un equip de basquet i un de futbol haguessin de triar el millor equip. Jo crec que hi ha molta subjectivitat i raonaments tontos com la que ho feu molt bé, pero ho heu de fer millor perquè clar vosaltres teniu el nivell molt alt. No em va agradar perquè ha posat el món de les corals dins els concursos mediàtics i això hofa malbé. És tot molt superficial amb la necessitat de dir alguna cosa encara que a vegades val més callar.

El temps com a notícia

Des de que els mitjans de comunicació s'han decidit fermament a potenciar l'espai del temps, molts cops estem a casa amb la zodiac preparada al garatge per si hem de sortir d'un moment a un altre o simplement deixem d'anar a la visita del doctor després de tres mesos d'espera no sigui que mentre vagis a l'hospital una riuada et porti directament a Sant Salvador. Hem entrat en una frase un xic catastròfica que alguns meteoròlegs practiquen més que altres però que no es bo perquè al final el dia que passi alguna cosa tots ens riurem d'aquestes previsions catastròfiques. Cada cosa al seu temps. Si que hi ha moments xungos, però noho són tots.

Zipi Zape, entre Harry Potter i Indianan Jones

Zipi Zape y el club de la canica és una d'aquestes pelis que no saps que pots trobar. Vaig veure la de Mortadelo i Filemon i van fer una versió totalment diferent i estrambòtica. Aquest cop els creadors de Zipi Zapa han estat més fidels a l'esperit del seu creador. Tu te la mires i penses si realment ha esta feta a casa nostra o fora perquè té una mica de Harry Potter i d'Indiana Jones. Jo la recomano per tothom, la veritat encara que no sàpiga qui siguin Zipi i Zape. Molt aconsellable.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Aventurers en forma de funcionaris

S'ha parlat molt dels funcionaris com una classe privilegiada, però pocs pensen els funcionaris que cada dia han de fer 2 hores de camí per donar un parell de classes a la tarda en una mitja jornada. Persones que es passen la vida amunt i avall per ni tan sols el salari mínim interprofessional. Persones que no saben que faran demà ni passat que han d'estar atents a que surtin les llistes. Persones preparades per aterrar a qualsevol lloc i fer-ho com si tota la vida ho haguessin fet. Persones silencioses que no es poden permetre el luxe de fer vaga. Aventurers moderns.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Complexitats


 
Arribar a una terrassa de bar en ple estiu i no poder encabir les teves natges dins la cadira de plàstic al voltant d’una taula. Anar en transport públic i haver de posar-te amb les cames obertes perquè sinó ets incompatible amb la filera del davant. Entrar en un edifici públic i vigilar aquí i allà no sigui que toquis amb el cap alguna armari, paret, porta o prestatgeria. Entrar en una botiga de roba i quan la dependenta et veu j tot just entrar et diu amb delicadesa i cura que ho senten molt però segurament no trobaràs res de la teva talla. Anar a una perruqueria i intenten posar-te la bata, però ben aviat descobreixen que no és de la teva talla i millor no posar-la. Tenir la gosadia d’entrar en un taxi amb 4 persones més i el conductor i quan et veu posa una cara que no hi ha lloc per aquest volum.
Històries diàries que afecten a moltes persones anònimes, la majoria, que han tingut la mala sort de sortir de la mitjana nacional per excés i també per defecte que molts cops no els tenim en compte. Però no arribar a una timbre d’una casa o a una bústia també es preocupant, però potser el més comú és per superar aquesta mitjana que no pas per quedar curt.
Fa anys que es comenta que és volen unificar totes les talles perquè d’una manera clara tothom sàpiga quina fa servir i  aquesta sigui la mateixa al costat de casa que a la gran ciutat que a l’estranger. Una unificació que no interessa pas perquè hi ha gent que gaudeixen tan de lluir talla com de la marca. Per tant, no interessa regularitza tot aquest món que depèn d’on vagis et pots trobar que una mateixa persona faci servir fins a sis talles diferents.
Tot ho tenim tan bé  tan pensat per tothom que quan cauen quatre gotes ja tenim carrers inundats i tanques posats en moments claus per evitar que una riuada se’t porti el cotxe a mar. No parlem dels pobles menys desafortunats que es queden una bona estoneta sense subministrament fins que el tècnic de l’empresa subcontractada vagi a arreglar l’avaria.
En un món perfecte on encara hi ha gent que pot prescindir de seguir fidelment la moda, ni devorar els bestsellers que periòdicament et van bombardejant els mitjans de comunicació perquè no et quedis fora de joc en aquesta societat tan original.
En aquest lloc on la legalitat i la democràcia i la igualtat fa que ningú sigui capaç de tocar una coma de la Constitució Espanyola en un país demòcrata i europeu i del segle XXI. Nosaltres que l’hem creat no podem ni fer un referèndum per decidir res perquè potser a algú li interessa que res no es mogui ni un mil·límetre.
Cinemes que ens ofereixen la mateixa cartellera perquè sembla que a  tota la humanitat haguem de compartir gustos artístics. Segurament és un problema que qui marca les tendències no són les persones sinó les principals marques que imposen els seus criteris a la resta de la societat. Una mica com la política del google que sembla que ens vulgui ensenyar tot el món que amagui i en realitat només ens vol vendre coses. Es mou fonamentalment per un principi econòmic sota una aparença de bagul inabastable de coneixements varis.
Complexitats per no fer una talla estàndard, per seguir tots els estereotips de les noves tendències, per estudiar el que marca la societat que s’ha d’estudiar. Nosaltres que som demòcrates i integradors no ens sabem sortir dels nostres motlles. Potser ens atrevim a entrar en un món amb una etiqueta diferent però entrarem en un grup on tot està ja marcat. Abans eren els punkies i els heavis, però en el fons també tenien els seus perfil ben marcats i pocs es movien dels cànons que marcaven aquest grup que també tenien les seves normes encara que no eren els que representaven la versió oficial de tot plegat. Complexitats de persones que per gust o per necessitat no veuen coca cola o han d’optar per una cadira reforçada per no acabar de sobte al terra. Altres només poden optar a vestir camises de la talla 64. Històries vàries de persones que a vegades semblen excloses d’aquesta societat amiga que acull a tothom, però no sempre és així. Article publicat a l'Eixdiari i al Diari del Baix Penedès a partir del 26 de setembre del 2013

dimarts, 1 d’octubre de 2013

La Generalitat i la música per adults als conservatoris i similars

A Lleida vaig estar parlant una bona estona amb un noi que estava estudiant al conservatori llenguatge musical de cinquè perquè ja ho havia fet fa anys però ja ho havia mig perdut. El seu problema és que dins aquest centre públic van posar una aula per adults, perfecte, però clar sempre té preferència la canalla i segons en quins instruments t'hi pots morir abans no et toqui perquè ja hi ha prou problemes per donar sortida a tota la canalla imagina els grans. Ara es troba que té ganes de fer instrument i no el deixen perquè no té plaça. Llenguatge musical el que vulgui perquè no ve d'un a la classe, però instrument res de res. Si marxa a la privada ha de pagar 200 més cada mes. Ara se sent atrapat perquè ja era conscient que ell la canalla tindria preferència, però clar no sap quan li tocarà el torn. Opció: parlar seriosament amb el director  i si tot segueix igual tocar el dos a un altre lloc. Això passa al conservatori de Lleida i als centres similars que depenen de la Generalitat. Per fer calers, obrim les portes als adults. Perfecte. Genial, però clar no hi ha un puto duro i la canalla té preferència: Presa de pèl en el fons. És una norma que està escriat a la normativa del centre i és culpa de la Generalitat que si ho portes d'un altra manera podria fer que aquestes classes siguin rendibles i donaria sortida a molta gent que al final marxaran i no tornaran perquè han quedat escaldats per una mala gestió política.