La veu del poble

La veu del poble

divendres, 31 d’octubre de 2014

Benvinguts al nomadisme

Davant de casa hi ha un pis ocupat, de tant en tant veus inquilinus nous. Això és normal. Tal com està avui en què res es segur comprar un pis és una barbaritat. Si vols anar de legal doncs vas de lloguer i sinó la cosa no xuta d'ocupa. Les feines que abunden a part de pagar poc son incertes i temporals. Tot això provoca que la gent es mogui amunt i avall. Avui en dia sense transport públic ets home mort, sempre has de tenir el cotxe per si de cas, però viure en un poble com Santa Oliva et pot allunyar de moltes feines pel simple fet de no tenir cotxe o dependre del bus. Anem a la societat nòmada amb mobles de l'Ikea i de tant en tant mobles nous i vaixella nova. La política dels pares i avis de mobles per tota la vida ja fa dies que estem en desús.

dijous, 30 d’octubre de 2014

Un lloc per l'escultor vendrellenc Joan Borrull Soler

L'altre dia a Pas de Vianants vaig entrevistar a Sonia Marin que és tota una professional de la restauració amb el seu taller al carrer del Dr. Olivé, 4 del Vendrell. Ella em comentava amb tota sinceritat que hauríem de reivindicar a Joan Borrull i Soler. Un artista integral perquè també era pianista que va realitzar la majoria d'imatges de l'Església del Vendrell després quel 36 els revolucionaris les cremessin. Aquest personatge des del seu taller de la pl. Nova anava fent encàrrecs per l'església. Va nèixer el 1880 i va morir el 1960. Ningú ha dit res gran cosa, tret d'un petit carrer al Francàs prop del terme de Roda. Ell va realitzar una gran obra de molta qualitat amb un decorador també molt professional. Aquest és un dels artistes que la fama del Pau Casals ha borrat totalment de la memòria de molts vendrellencs. Tot i que ja té un petit carrer també, però també  té dret al seu petit lloc en la nostra història. A veure si la cosa rutlla.

Al Vendrell, venem tot tipus de droga

Un altre cop hem tornat a l'actualitat amb la droga. Vendrell hi comarca ha tornar als mitjans de comunicació arran d'una nova acció antidroga. Fins ara teniem: maria i coca. Ara era el torn de l'heroïna. Uns quants detinguts. Aquests que s'hi dedicaven eren més llestos, anaven a Càritas a buscar recursos i beques per a les seves necessitats i mentrestant a casa tenien un bon feix de bitllets. Doncs ara ha estat el seu torn. Res de presumir. De poc els ha servit si havien de viure en la misèria tot i tenir molts de calers. Ara només falten que trobin cannibal o alguna altra droga de pastillas. Una manera perquè el Vendrell es convertis en el gran hiper de la droga catalana. Estem aquí al mig de tot arreu i això provoca que tinguem aquest mercadillo. A més com que molta gent està fotuda, doncs és el lloc ideal. A veure com va tot plegat. De moment, tornem a sortir per coses tristes.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Pas de Vianants a partir d'ara també a Domenys Ràdio

És una sort que a partir del proper dilluns dia 3 de novembre Pas de Vianants es pugui escoltar a través del 107.6 d ela FM. Domenys Ràdio. Poc a poc aquest programa que fa vuit anys que va començar a Ràdio el Vendrell es va escampant com una petita taca d'oli per la comarca. Aquest és el nostre objectiu que la gent del Baix Penedès conegui el seu món i la seva realitat. Moltes ràdios locals han de passar per aquí. Compartir programes de proximitat que és el que és porta avui. També vull donar la meva cordial enhorabona  a  la gent de Ràdio Banyeres pel Premi Nacional de Comunicació i en especial a la seva ànima Lourdes Meroño que és un dels puntals d'aquest projecte radiofònic. Una comarca viva necessita una ràdio viva. És llei de vida.

Quantitat versus qualitat i viceversa


Alguns cops quantitat i qualitat van units de la mà. Moltes altres vegades estan separats per una distància abismal. Nosaltres estem acostumats a valorar els nostres actes públics molts cops sobre la quantitat més que no pas la qualitat. Només ens cal pensar en els visitants d’una fira, els assistents a un acte o l’ocupació turística dels nostres hotels i càmpings. Ens mostren unes dades que et pots creure o no, però allí estan. A vegades es poden aconseguir les xifres d’una manera objectiva, per exemple pel que fa als hotels, però el nombre de persones que es passegen per una fira instal·lada en un via pública ja és una cosa molt més complicada. Llavors es fa servir la fórmula matemàtica de la multiplicació dels presents per una xifra inconcreta i tots contents, fins que arriba a uns nivells tan irreals que alerten dels excessos aplicats.
La nostra cultura s’acostuma a valorar per la quantitat. Si mirem a les platges a l’estiu veiem un munt de persones prenent el sol o tombant pel passeig tranquil·lament. Clar ara ens falta saber si tots aquests turistes aporten poca o molta riquesa a les nostres contrades. Ahir parlant amb un cambrer d’un conegut restaurant del passeig marítim de Coma-ruga, em comentava que aquest any el juliol i l’agost han estat fluixos per la situació global que vivim amb l’afegitó de la climatologia que ha estat molt adversa.  En especial en els caps de setmana que es quan es registra unes dades més altes de visitants. Ell tot content va dir que la temporada encara s’ha pogut salvar gràcies al mes de setembre que tot i haver menys gent aquests han aportat més diners als calaixos dels comerciants. És una opinió d’una persona a peu de platja que pot coincidir o no amb els seus semblants.
Tothom sap que en els mesos d’agost es quan tenim la zona més animada, però també es quan es veuen més neveres rígides a la platja. La nostra gràcia i el nostre futur està en l’especialització. No necessitem molta gent sinó que la que vingui realment deixi un bon grapat de diners a casa nostra. Evidentment fa uns 20 anys això ho teníem molt bé amb els alemanys i veïns que veien a casa nostra a gaudir del nostre clima. Això ho hem perdut bastant i ara busquen espais més tranquils sense tanta aglomeració de gent. Fa un parell d’anys semblava que el turisme rus apuntava en aquesta direcció, però enguany amb el descens de la cotització del ruble i la crisis d’Ucraïna hem vist una clara davallada.
Potenciar el turisme amb una ampli ventall de tríptics i fires de bijuteria a peu de platja no és el millor camí. Ara ens toca ser capaços de donar una imatge global amb un producte que englobi mar i muntanya. Hem d’oferir sol i platja i patates braves, però també vinyes, barraques i xató. S’ha fet alguna proposta seriosa amb aquest tema, però encara queda molt camí per recórrer. Primer de tot deixar-nos de fer capelletes entre entitats públiques, privades i associacions vàries i treballar sota un mateix paraigües que sigui vàlid per tothom amb un cert marge de maniobra entre els seus membres.
Ara de tant en tant muntem trobades reunions on hi participen totes aquestes capelletes i hi diuen la seva a veure qui fa més. Ens hem de deixar de rivalitats futils i fer tots pinya entre tots. Primer de tot ens hem de definir amb un nom. De moment, tenim Costa Daurada, Penedès Marítim, Vegueria, BCN World. Primer ens hem de trobar i situar allí on estem més a gust i treballar conjuntament. La nostra feina ha d’arribar ben lluny amb una clara entitat i definició.
No ens val ja portar gent i com serem més riurem. Ara hem de captar gent de tot tipus, però intentar buscar turistes que ens aporti diners i que gaudeixi de moltes de les nostres propostes. Muntar concerts de grups senzills a la platja i botifarrades està bé per omplir el programa d’actes, però evidentment no ens aporta grans beneficis a ningú. La imatge que donem no és la millor. Clarament ni Turismar, ni la Fira del Vendrell ens acaba d’identificar. La primera ni de bon tros. No vull dir que anem d’estrelles Michelin, però captar nous visitants amb propostes nostres més temptadores que ens aportin gent amb més poder adquisitiu, perquè la resta ja ens vindrà. Ara el que oferim és tren fins al costat de la platja, gandula de casa, nevereta i tornar a casa a un preu mòdic. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Al Baix Penedès Diari i  a l'Eix Diari a partir del 22 d'octubre del 2014.




Panellets i companyia

La gràcia dels panellets és fer-los en grup. Això que un faci panellets sol no té gaire sentit. Sempre s'han de fer amb més gent i és com un acte social. Una cosa semblant passa mirant el futbol. A vegades un el mira a casa i es pot avorrir o no, però sempre es millor anar al bar del costat i compartir aquesta experiència. Igual passa amb el cinema. Molts no ho volen reconèixer però aquest tipus de tradicions són per compartir. Us imagineu una xatonada o calçotada sol? doncs això és el mateix.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

La Tita Records resucita dos cops

Fa un parell de mesos que el mític grup de la Tita Records s'acomiadava dels escenaris. Dissabte va tocar per tancar el De Lujo de la plaça Vella del Vendrell que tanca aquest mes. Properament la veurem en un altre esdeveniment públic. Llàstima que marxi perquè pot agradar o no, però és una de les propostes més duradores de les nostres contrades. A més, hagués pogut arribar lluny si s'ho haguéssin proposat. Tenien un perfil. Els faltava altres coses, però eren i són autèntics.

diumenge, 26 d’octubre de 2014

El Juez, es deixa veure

El Juez és una peli previsible amb cares conegudes que tracta molts temes entre ells la relació pares i fills. No és que sigui res de l'altre món però es deixa veure amb algun toc d'humor al llarg de les més de dues hores que dura. Grans papers de grans actors que posen el punt just en els seus personatges, en especials els dos protagonistes de la trama. Recomenable, però sense res gaire més a destacar.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

La porra del clàssic de l'Alcalde del meu poble

Avui ha estat el segon cop que encerto la porra del Barça Madrid o viceversa que cada cop paga l'alcalde del meu poble, Quim Nin. Aquest cop el meu resultat era 3 a 1. Com és obvi no he vist el partit, però l'he anta seguint amb la ràdio del cotxe. Aquest tipus de propostes són les que queden i les que fan penya. No cal gastar-se un gran dinar ni fer grans fatos, només amb un simple esmorzar en un bar de poble amb unes braves molt bones ja n'hi ha més que suficient. Els polítics s'acosten a la gent només en campanya. L'alcalde del meu poble està força amb el poble tot i que ara amb els càrrecs a la Gene està una mica lluny, però és una persona propera. Altres alcaldes van de megaguays amb els seus i passen olimpicament de la resta. Ja s'ho trobaran. Això de palmedetes a l'esquena dura fins quan dura. Apa demà a esmorzar al meu poble gràcies al Madrid i al Barça en certa manera.

La Teresa Forcades, una altra visió

L'altre dia vaig anar a veure la Teresa Forcades a la Lira que parlava de la nostra realitat. Em va agradar molt i sobretot va ensenyar la nova lectura de mots com igualtat, democràcia, capitalisme. Ens va ensenyar que tot aquests termes amb el temps s'han anat actualitzant en vers els interessos d'uns pocs i en perjudici de la majoria. La seva gràcia va ser el llenguatge planer i entenedor perquè tothom l'entengués i arribes a tothom. A vegades els polítics engeguen el ventilador i parlen parlen parlen i no saben pas que diuen o segurament no diuen res. Aquesta monja benedictina ho va explicar planerament amb tot luxe de detalls i amb molta informació i seguretat. Tot un plaer. Potser ara no farà gaire gran cosa, però tal com es va passar de la dictura a la partidocràcia ara ens toca passar a la democràcia plena.

Ja m'agradaria viure a Cambrils o Vilanova i la Geltrú¡¡

Al Vendrell de cara a l'any 2015 segons versions oficials les ordenances pujaran un 1%, tot i que hi haurà altres que pujaran més. Això és un tema discutible, però no és el més important. La gràcia és que ens diuen que pagarem menys que Vilanova i la Geltrú, Cambrils i Vilafranca. Doncs aquest aquí és el problema. Si aquí al municipi tinguessim els polígons industrials com Vilafranca, Vilanova i el turisme de Cambrils no passa res si paguèssim més. No hi hauria cap problema. Tu et compres un cotxe més car perquè la cosa et va bé. Si la cosa no et va bé, et compres un de cutre o vas en bici. Això és el que no entenen els nostres polítics ni ara ni mai. No és un tema de pagar més o menys és un tema que hi hagi més riquesa a casa nostra. Només cal veure els cartells de lloguer, es traspassa o en venda en molts locals comercials. Estem en el top ten de fracàs escolar, atur i renda familiar. El tren o el cotxe cada dia per anar a treballar. Aquests són els més afortunats perquè altres han d'anar a l'atur o buscar quan toquin els plans d'ocupació. Aquest és el problema.  A part els salaris que tenim aquí tampoc és que siguin res de l'altre món, més aviat baix que no pas amunt. No parlem del malament que ho estan passant molts comerciants del Vendrell que han de pagar un munt de lloguer perquè els propietaris es pensen que vivim a les Vegas. La gent que ha vingut al Vendrell no ho ha fet per estar al costat del Pau Casals ni gaudir de les nostres platges super mega iodades. Han vingut per força perquè no és podien comprar un pis a Vilanova i Vilafranca. Per això són aquí. Clar quan tot això ha petat doncs a Benestar Social hi falta gent. Tot això afegit a un deute que està pels 100 milions d'euros que duplica amb escreix el pressupost anual. En els propers anys  no crec que ens toqui ni la Grossa, ni l'Euromillones, segurament. Tampoc crec que ens plantin una nuclear al costat de Sant Salvador. Ni la gran mentida del Logis Penedès. Si quan les coses anaven bé, hem generat aquest deute, ara que pinten bastos com ho arreglarem? Ja m'agradaria tenir la qualitat de vida de Vilanova i Cambrils i pagar els seus impostos. Ara falta saber on van els diners que es recullen? Un altre tema pendent.

dijous, 23 d’octubre de 2014

Versió renovada de la consulta d'Arenys d'Amunt

Al final després de tot plegat i de donar tombs i tombs arribarem al model de consulta d'Arenys d'Amunt. El Vendrell també hi va prendre part. La participació va ser molt minsa. Avui segurament anirà a votar molta més gent, però entre els uns i els altres ha arribat a ser una consulta de patí de veïns que tot i no tenir uns resultats que es puguin a aplicar a la realitat, sembla que ho fem d'amagotis del poder. Això és democràcia. El problema el tenim perquè encara els partits que ens manen no saben ni que significa aquest terme. Primer hauríem de començar per democratitzar els partits i després la resta de la ciutadania.

Avui uns i demà uns altres

Primer la Guàrdia Civil a la zona del Tancat, ara han estat el torn dels Mossos a la crta de Valls. No crec que els propers siguin ni els municipals ni la policia nacional. De moment no veig que altres coses entrin en aquest mena de la cerca i captura de traficants de drogues i similars al Vendrell. La cosa serveix per mantenir el tema a ratlla, però pensa que no crec que aquests acabin a la presor perquè avui en dia ni els grans banquers, ni els polítics estafadors amb sort hi acaben anant. Sempre hi ha algun que li toca per la resta, però poca cosa més. Evidentment que hi ha gent que es dedica a les drogues, només cal veure l'ambient d'alguns llocs i hores de la vila i ho pots veure clarament, però realment aquest no és el problema. La situació que molta gent no té alternativa per poder viure perquè hi ha molt d'atur i els més perjudicats encara ho noten més. Si que n'hi ha que viuen del cuento, però altres no els toca més remei que caure en aquest món fàcil que és la venda de droga. No hi ha gaires alternatives. Si tinguessim més feina les coses podrien canviar. Mentrestant avui uns i demà uns altres i la cosa segueix i el gran problema per solventar.

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Organitzar el microcosmos festiu vendrellenc

Vendrell és un municipi molt curiós amb unes característiques que el fan peculiar. A part de gaudir dels nivells més preocupants en atur, renda familiar i formació també tenim un seguit de trets que acaben de rematar aquestes dades més mediàtiques.
Segurament estem en un dels municipis que gaudim de més entitats de diferent caire. L’afirmació, a priori, és molt positiva. La peculiaritat  és que en realitat moltes corresponen a colles d’amics que han fundat la seva associació sense cap voluntat d’unir-la amb una altra similar per així aconseguir més poder i representativitat. Hoidem mirar des d’una òptica esportiva. Si en el món de l’hoquei patins, el bàsquet i el handbol estem assolint nivells molt elevats pel que fa a a l’esport rei, el futbol, estem baix de tot. A l’alçada de municipis com Bellvei que superem amb escreix en nombre d’habitants. Clar, el nostre gran mèrit  és tenir dos equips de futbol en la mateixa categoria. Això ens honora. La tàctica intel·ligent seria agrupar esforços entre totes les parts corresponents, però aquesta no és pas la nostra política. Tenim dos bufons camps de futbol de gespa artificial que hem de rendibilitzar.
En l’aspecte cultural, sort en tenim que l’Embarcada ha aconseguit ficar en el mateix sac un gran nombre d’elements del folklore popular. La majoria han sorgit de dins l’entitat. No oblidem un dels protagonistes de la festa vendrellenca. Els animals de foc que estan tots mínimament coordinats sota un mateix paraigües. Hi ha un projecte seriós que vol aplegar totes les entitats sota un mateix sostre per fomentar la col·laboració i suport entre elles. El seu nom és el Teler. El seu objectiu és costerut perquè  ha de fer mans i mànigues per aconseguir la seva fita. Sort en té de la crisis que ha abocat a alguna entitat a tenir en compte aquest tipus d’associacions globalitzadores per trobar solució als seus problemes.
Aquests darrers grups a part dels animals de foc també necessiten carretilles i altres elements amb pólvora per al seu funcionament. La resta no suposen gaire despesa i poden actuar perfectament amb un cost mínim. El problema el podem tenir en diades com la Festa Major i la Fira quan tots passen a formar part de la cercavila popular central de la diada. Això no s’acaba mai. Evidentment tots són importants i ningú és capaç de deixar-ne uns quants fora d’aquest privilegi o buscar una solució alternativa. A la Festa Major, tot i que els Versots dels Diables duren força estona  i només s’hi exhibeixen els Nens en els castells, el problema és menor.  A la Fira del Vendrell es quan es produeix tota aquest cúmul d’entitats locals de tots colors que fan que l’esdeveniment s’allargui unes poques hores provocant que i la plaça Vella no s’omplin de gent fins a darrera hora amb els Versots i els castells. La resta de la cercavila hi ha ben poca gent.
Altres municipis ho separen en dos dies, llavors tots poden tenir el seu protagonisme  i no cal anar a toc de xiulet per no molestar a la resta. Seria una manera perquè tots puguin gaudir més dels seus elements de cultura popular i també el públic present. En totes dues festes locals vendrellenques hi ha altres moments on es mostren aquests balls i entitats folklòriques i culturals pel centre del municipi. El que s’ha de fer és un protocol de festes per decidir a grans trets com s’organitzen les línies bàsiques d’aquestes cites al calendari. S’ha de començar per aquí. En aquest programa anual intentar organitzar tot el potencial que tenim al Vendrell per donar a tothom les mateixes oportunitats tenint en compte els seus trets. Personalment la Banda Musical de Santa Anna i les Majoretes que es van estrenar-se per la passada Fira em semblen molt bé, però jo no les acabo de situar dins la cercavila de Festa Major o de Fira. Si ho mirem bé, segurament podem trobar altres moments on s’hi escaurien millor. Només és qüestió de parlar-ho entre les diferents parts i fer una redistribució dins el calendari. No tinc res en contra dins aquests dos grups musicals, ni molt menys, però dins el conjunt dels elements que hi participen al meu entendre és el que sembla que estigui un xic més lluny que la resta. És la meva humil opinió sense més transcendència. Hem de tenir en compte que l’any passat es va estrenar l’Àguila del Vendrell i el proper any ja apunten amb el Lleó i el Lleonet que volen crear els amics de l’Orgue. Jo no acabo de veure una tradició clara el paper d’aquestes bèsties pacífiques al Vendrell, però sempre és millor sumar que restar. Davant d’aquesta  proposta “animal” dins la  cercavila de Santa Anna, potser que  comencem a tenir les coses clares perquè el tema no quedarà aquí, segurament. En comptes que la gent s’uneixi a les entitats ja existents, el tarannà vendrellenc aconsella crear-ne una de nova. Aquest fenomen es veu en el conjunt de la societat vendrellenca fins el punt de crear aquest microcosmos que tenim avui en dia amb moltes colles i algunes amb poca gent dins. Al final hi hem de posar fil a l’agulla. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al BaixPenedès Diari i a l'EixDiari a partir del 16 d'octubre del 2014


diumenge, 19 d’octubre de 2014

Un granet de sorra en un llarg camí ple d'incerteses

Gran dia avui a la Pl. Catalunya amb l'ANC i Omnium. Moltes persones ompliem de groc aquest eix central barceloní per reclamar que es tirés endavantg amb la consulta o algo similar. Han parlat els protagonistes amb discursos breus i contundents per tirar endavant el país. La gràcia de tot això és l'ambient que es crea i el bon rotllo que hi ha entre la gent que és de totes les edats i ve de tot arreu. Una experiència maca. Els partits han quedat fora de cobertura, ara només queda que la societat mogui fitxa. A veure que passa tot plegat. Potser algun dia s'aconseguirà, mentrestant tocarà depurar tots els vividors que tenim aquí a casa i ara van de democràtas i transparents. És una feina d'anys, però tot arriba. Endavant.

dissabte, 18 d’octubre de 2014

El jaciment de Mas d'en Gual del Vendrell molt oblidat

Està molt bé parlar de cultura, d'història, però també hi ha coses que s'han de cuidar com el nostre passat. Avui he anat al celler Jané Ventura del Vendrell on s'han presentat les actes de les darreres Jornades de l'IEP al Vendrell que parlaven de la vinya i el vi. El pronent ha estat larqueòleg vendrellenc adoptiu Daniel López Reyes que ha explicat entre moltes altres coses de la importància del Jaciment de la Font de la Canya d'Avinyonet el gran nombre de jaciments íbers al Vendrell que estan al voltant de 200. La gran majoria desconeguts i entre els més populars dins de la ignorància de molta gent està el de Mas d'en Gual al davant de la masia que porta el seu nom on es van trobar més de mil grans de raïm carbonitzats del segle III després de Crist. Un jaciment que segurament amaga més secrets en el seu interior, però segons ha dit el propietari no deixa excavar ni que sigui de forma gratuïta. És un dels jaciments més importants de la Península Ibèrica pel que fa al raïm i el tenim allí mig abandonat. Recordem que aquí és va trobar la famosa màscara púnica única a la península ibèrica que ja ningú se'n recorda. A veure si fem alguna cosa? No oblidem el de les Masies de Sant Miquel que nunca más se supo. Aquí tenim la reconstruïda Ciutadella Ibèrica de Calafell i sembla que tot s'acaba allí. Doncs no, hi ha molt per descobrir i treballar. Però en temps de retallades no hi ha diners per la cultura i l'arqueologia.

dijous, 16 d’octubre de 2014

Un pacte entre Madrid i Barcelona i moltes moltes ovelletes

Tinc un amic que diu que tot això de la consulta és una presa de pèl, però no ho diu ara ja fa dies que ho diu. Era una mena de pacte por lo bajini entre Madrid i Barcelona per tenir uns mesos o uns anys a la gent entretinguda. A la fi de comptes ha estat així. Ara espero que ningú es queixi si Podemos fa un gran resultat i algun partit de tota la vida queda arrambat a les escurrialles. La gent no és tonta i li poden prendre el pèl una mica, però al final es dona compte i actua. Molt bé, Sebas. Crec que tot això estava lligat i ben lligat i ens han portat a tots com a ovelletes, però el poble sempre té la raó.

Ja tenim aquí la Fira d'Artesania d'Albinyana



Com cada any, ben entrada la tardor, se celebra la Fira d’Artesania d’Albinyana al nucli antic del poble. Enguany arriba el proper 19 d'octubre.

En aquesta edició, hi trobareu les activitats ja habituals, com ara la Trobada de Plaques de Cava, amb edició commemorativa; els més de cinquanta expositors i artesans ; l'esmorzar i dinar populars; els passejos amb "Ruquet Català"; els tallers per a grans i petits; l'animació al carrer; l’actuació dels capgrossos de la Societat d’Albinyana i les matinades a càrrec dels grallers La Cresta de la Canya.

Cal destacar les novetats que presenta la Fira aquest any:  l'exposició de "motos clàssiques" al carrer Eures, on el visitant podrà transportar-se a mitjans del segle passat; i "la petita granja al carrer" adreçada especialment als més menuts.

Una festa popular en què els albinyanencs i gent vinguda d’arreu retroben els antics costums i també els valors de
germanor i comunitat, sovint difícils de trobar en els temps que corren.

Hi ha qui s’adorm sense pensar en altre negoci que no sigui el seu pler", trobem en un dels poemes de Joan Vinyoli, de qui enguany se celebra el centenari del naixement. Vinyoli ens insta a pensar més enllà del nostre jo individual. I precisament aquest esdeveniment n'és un bon exemple: diversos particulars i empreses locals, a més de l'Ajuntament d'Albinyana i l'Agrícola i Secció de Crèdit d'Albinyana, hi col·laboren any rere any desinteressadament.
 Us hi esperem!

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Quan la factura del mòbil és més important que la de l'aigua

Segons les previsions en el futur que ja el tenim aquí a tocar hi haurà una part important de la societat que estarà destinada a sobreviure de subvencions i ajudes socials. La resta de treballadors seran els qui es faran càrrec de suportar el pes d’aquesta important partida dedicada a fons socials. Aquest grup que ha de vetllar per la igualtat és un conjunt de persones que cada dia viu en situació més precària i veu com el salari base cada dia el tenen més proper en les seves nòmines. Recorden que bé que vivien els mileuristes quan ells estan condemnats a viure amb menys de 100.000 de les antigues pessetes al mes.
Entre els salvadors trobem aquests mestres afortunats que potser cobren 700 euros nets al mes.  Han de fer cada dia 100 km perquè resulta que els hi ha sortit plaça a l’altra punta de la província.  Han d’estar matí i tarda perquè tenen les classes mal distribuïdes  i aquells botiguers que han d’esperar el divendres per fer 50 euros de calaix i aguantar cinc dies més a veure si cau alguna cosa. Al cap de mes els espera un lloguer de 800 euros per una botigueta petita.
Però les noves tendències radicals de la moda ens aporten noves formes de sortejar aquestes obligacions. Ara es porta viure sense pagar un euro pels subministraments bàsics d’un habitatge com gas, electricitat o aigua. Evidentment que les hipoteques i els lloguers és una cosa que està fora de les seves converses. Evidentment, molts d’aquests “que pagui un altre” si que estan d’acord en abonar les factures telefòniques i ser clients d’estancs i similars. No veig que cap dels nostres herois es plantin davant d’un estanc per demanar tabac gratis, ni davant d’alguna companyia telefònica per sol·licitar tarifa plana. En el fons els és més necessari pagar per telefonar que no pas per omplir el vas d’aigua. Per aconseguir tot això alguns utilitzen mitjans  que no estan dins la legalitat, però clar hem de comprendre el seu cas. Els seus amics que utilitzen, per costum, els beneficis dels serveis socials no són pas un bon exemple a seguir. No trobo coherent que la majoria hagin de pagar i  la resta ho tinguin tot gratuït sota una justificació social econòmica, política, constitucional o el que faci falta. El més greu és que molts dels qui ja abonen els seus consums a sobre han de satisfer els dels seus veïns “que pagui un altre”. En aquest joc mai perd la companyia subministradora que recapta el que toca a un o l’altre.  Aquesta presumpta classe mitjana que realment mai ha existit amb el pas del temps es va polaritzant  en aquesta dualitat entre els qui paguen i els qui no paguen. Força dels qui paguen al cap de pocs mesos poden estar en una situació pitjor que no pas els qui no paguen.
Evidentment que hem de ser conscients que una part de la societat haurà de viure de fons social i similar. Cada dia els pilars socials són més fràgils i les administracions públiques apliquen més retallades excepte que sigui un cas mediàtic de primer ordre. Llavors es quan toca moure cel i terra per aportar les imatges necessàries per salvar la humanitat encara que la resta hagi d’esperar un any per operar-se del menisc.
Hem d’ajudar a les capes més febles de la societat amb preus  més econòmics, però hem de tenir en compte que molts dels qui estan a l’altra costat han de fer mans i mànigues per poder arribar al cap de mes. Els jubilats han estat sempre uns dels principals beneficiaris de les ajudes socials, però avui en dia hi ha molts treballadors de 40 hores a la setmana que estan en pitjors condicions que molts pensionistes.
Aquesta és una situació nova que encara no estem el suficientment preparats per anar controlant i assimilant per conduir-la de la millor forma. Les nostres estructures  corresponen a perfils socials anteriors que encara no hem superat. Hem d’avançar en el temps i crear els mecanismes per intentar mantenir un equilibri social entre les diferents parts implicades en aquest complex món que evoluciona a ritme vertiginós.

Si ser solidari és donar aigua, llum i gas als ocupes d’un pis,  ser solidari també és reduir els impostos, taxes i preus de subministraments als que han optat per la via legal. Aquest segon apartat s’ignora sistemàticament. Ben al contrari, tot ben amunt per cobrir les despeses dels qui s’apliquen el mètode “que pagui un altre” Article publicat al Diari del Baix Penedès al Baix Penedès Diari i a l'EixDiari a partir del 9 d'octubre del 2014

On estan els herois polítics?

On estan els herois que fa quatre dies volien portar el país a les urnes per decidir el nostre futur? tothom o quasi tothom sabria que no passaria. On està l'unitat dels partits sobiranistes que ens han portat fins aquí? no veieu que arribaríem a un carreró sense sortida. Ja se sabia que la cosa arribaria fins aquí. Moltes persones som les que hem arribat a creure en algun moment en què això seria possible. Suposo que no s'ha tractat de cap pacte per tenir entretinguda el poble durant uns mesos? Potser algun dia sabrem la veritat, però ara hem vist la realitat que s'amagava darrera les paraules, les promeses i les grans gestes. Potser el guió ja estava pactat i només ens tocava arribar fins aquí. Ara com ententindrem a la gent? Què farem per lluitar pels principis bàsics de democràcia com és el fet de votar? Després diuen que la gent està desenganyada de la política, ara s'ha vist el llautó de la majoria de polítics que no han sabut o no han volgut creuar una línia que ja fa dies que sabríem que toparíem. Patètic. Molt trist. Espero que res torni a ser com abans d'aquest procés. A veure que passarà. Ara la pilota la torna a tenir el poble i els polítics hauran d'anar darrera. Han tingut una oportunitat que han utilitzat vilment. Seguirem endavant.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Una fira mediocre salvada pels castells i el jalu

La Fira del Vendrell ja es història. Una fira que es sempre el mateix i cada any té menys visitants, cansats d'assegurances i matalassos, peladors i bijuteria. Evidentment en temps de crisis el que no falla és el jalu i allí a les tardes i vesprades hi havia caliu. Euro a euro la gent anava engrapant. S'ha de canviar moltes coses d'aquesta fira, però sembla ser que a algú no li deu interessar. Tenim coses importants com els castells dels Nens que van donar un nou pas endavant en el seu gran estat de forma. La cercavila del diumenge al matí la varen fer tan aviat que a la pl.Vella hi havia quatre gats i pels carrers ni això. Massa coses per un matí La gent va pels castells i pels diables a veure que diuen. A més com el Vendrell s'entossudeix a celebrar la Fira pel Pilar es va donar la situació que havia tricornis a la pl. Vella al costat de gent de l'Embarcada ballant, cadascú al seu rollo però tots compartint espai. Esperarem el Mostraví que és el que toca i deixarem per a la història aquesta fira que sembla que ara estem en plan històrics a veure quants anys fa que se celebra. Això va ser de cop  i volta algú va muntar unes paradetes i anar fent. Va agafant pes i al 1843 li van donar el permís i endavant, però ara només falta que esbrinem des de quan es fa festa major. Doncs ves a saber. Les coses populars costen de mesurar exactament, de mica en mica es van imposant perquè tenen èxit entre els seus. 

Finestral amb vistes, una obra jove molt ferma i treballada


La Fira del Vendrell i tocava estrena treatral. No es tractava ni de cap companyia professional ni dels clàssics del Vendrell, però la cosa va per aquí. Avui era el torn del segon muntatge d'Artístic 83', una proposta endegada per Montse Colomer i Carles Casas. Un títol amb molt de sentit per gairebé el centenar de persones que avui ens hem donat cita a la Lira del Vendrell. La història es basa en la peculiar relació entre una venedora de pisos i un comprador. Des d'uns papers típics i tòpics incials la cosa va evolucionant per ambdues parts fins a converses amb algun toc surrealista i absurd. Poc a poc s'anira coneixent i com diuen la confiança fa fàstic, però aquesta és la gràcia de quedar-se tancats en un petit pis. 
L'obra està escrit per un dels actors, Carles Casas, feta a mida pels seus intèrprets. Dura aproximadament una hora i mitja. Tractar aquest tema sense fer-se avorrit i ser original per no avorrir al públic no és gens fàcil i ell ho aconsegueix al llarg del muntatge. Es porta molt bé, tot i que jo crec que en algun moment es pot arribar a fer un xic repetitiva, no gaire. És un repte molt difícil per un jove escriptor en un text que perfectament podria ser professional. La veritat és que es podria representar perfectament a qualsevol teatre per una companyia professional. Jo apostaria potser per retocar una mica el text en aquells escenes massa reiterades. Petits detalls. L'estructura és molt ferma i seriosa.
Vull destacar el gran gran paper que fa la Montse Colomer Riu, plora, crida, s'emociona, parla i un llarg etcètera. Una gran actriu amb moltes taules sobre l'escenari. Ella es troba molt a gust i es deixa portar amb tranquil·litat durant gairebé tota l'obra. Un gran control de l'escenari. La meva enhorabona més sincera pel seu gran paper. Esperem que tingui molta sort en aquest món. Pel que fa al Carles Casas, el seu fort és l'escriptura i tot i que no ho fa gens malament, ni molt menys no està al nivell de la seva companya. Li falta posar-li l'energia i definir el personatge. Ha de buscar un perfil més clar i donar-li vida. Ell comença més fluix i poca a poc el va vestint perquè es va sentint segur, però s'ha de creure més el seu paper. Deixar-se portar com fa la seva companya.  Vull destacar el disseny gràfic de Iraida Llucià que ha fet el que se li ha demanat com correspon i la direcció de Marina Julià que ha sabut moure els personatges a l'ombra d'aquest finestral amb vistes que és la peça central del muntatge. Enhorabona a tots i espero tingueu molts bolos i pugueu arribar molt lluny amb aquesta obra divertida que ajuda a descobrir que s'amaga dins nostre, d'una forma intel·ligent, amena i ben pautada.  Moltes felicitats per la feina feta i pels resultats aconseguits sense sortir d'una habitació amb dues escales i una manta.

dissabte, 11 d’octubre de 2014

El corredor del laberinto, un principi normalet

Una nova triologia va arribar a les nostres pantalles fa unes setmanes. Es tracta del Corredor del laberinto que ara podem veure el primer capítol. La història d'uns nens tancats en el interior del laberint és la protagonista d'aquesta primera part. No aporta gaires grans coses tret de lluita entre homes i éssers entre animals i màquines. Les lleis del grup, els secrets i altres elements doten a aquesta primera part d'un cert interès que no mata.

dijous, 9 d’octubre de 2014

Els Laxen Rock a les aules. Una molt bon oportunitat

Benvinguts a la cinquena temporada de Lax’n’rock a les aules!!!
View this email in your browser
Som el Jimmy Piñol i el Pemi Rovirosa dos dels membres fundadors dels Lax’n’Busto.

Us presentem la cinquena temporada d’aquestes xerrades, on la nostra preocupació principal i per la qual estem immersos en aquest projecte tan important, és la responsabilitat que sentim com a professionals amb una certa experiència en el món musical, envers els joves i adolescents de fer-los partícips d’una "cultura de l’esforç" i de donar-los l’oportunitat de conèixer de primera mà una feina, sovint poc coneguda, que necessita de la formació, dedicació, voluntat i esforç per poder realitzar-la.

Ens posem en contacte amb vosaltres per recordar-vos el projecte educatiu  LAX’N’ROCK A LES AULES que volem difondre a tots els joves de les escoles i instituts del nostre país, i per si us pot ser d’interès per aquest curs 2014-2015

A través de la música i d’exemples pràctics i musicals, els alumnes podran veure i aprendre que al darrere d’un treball musical hi ha tot un procés d’elaboració on els valors com la formació i l’esforç, la responsabilitat, la constància, la creativitat i la imaginació formen part de la vida quotidiana del músic professional,

Després de l’experiència d’aquests darrers quatre anys anant per escoles i instituts d’arreu de Catalunya i les illes Balears, fent més de 100 xerrades i en les quals hi han arribat a participar més de 40.000 alumnes,  us presentem de nou l’activitat.

La xerrada Lax’n’rock a les aules, està adreçada especialment al Cicle Superior d’Educació primària, Secundària i Batxillerat, escoles de música i tot tipus d’associacions educatives adreçades a joves i adolescents i pretén oferir-los la oportunitat de conèixer la feina dels músics, des de la creació d’una nova cançó fins als concerts en directe, passant pel treball en grup, l’enregistrament d’un disc en un estudi professional, la fabricació i  la promoció.

Els dos components de Lax’n’Busto, combinem explicacions més didàctiques de la nostra feina amb audiovisuals, cançons i exemples pràctics tocats en directe, explicant d’una forma amena i planera cadascun dels passos que hem de fer perquè un treball musical vegi la llum. També oferim als alumnes un petit concert per acabar la xerrada.

PODEU DESCARREGAR-VOS LA INFORMACIÓ fent un clic aquí:

Restem a la vostra disposició per qualsevol proposta, suggeriment, idea o dubte que tingueu.

Cordialment,
Pemi Rovirosa i Jimmy Piñol
CONTACTE:

(xerrada Lax’n’rock a les aules, informació  contractació, etc...)
 Correu electrònic: laxnrockalesaules@gmail.com
© 2014 Lax'n'Busto 

Una Fira que ens representa en serveis mínims

Un any més torno a informar que la mostra polifacètica de la Rambla del Vendrell i força del que trobem a la pl. de la Sardana no representa pas ni al Vendrell ni comarca. No ens portem a engany. L'Aqualimpia de l'Hospitalet de Llobregat, Els matalassos de Sant Cugat del Valles, les joies de Vespella de Gaià i Les paelles d'Aranjuez són representants que no tenen res a veure amb la comarca ni crec que a mi personalment em puguin aportar res diferent ni particular. Més interès trobo l'oficina de Turisme d'Andorra i la Rovira i Virgili entre d'altres. A la pl. de la Sardana no m'interessen ni els fuets gallecs, ni extremenys ni de Planoles, del Pirineu entre d'altres. Òbviament que hi poden estar però si és una fira del Vendrell, aquests han de predominar i no pas els de fora. Però sembla ser que per molts anar a aquesta fira és tot un luxe i no hi van i més amb la decadència que està vivint en les darreres edicions. Torno a dir que és un error porta un expositor de cervesa. Estem al Penedès i aquí és més de vi tot i que també hi podria haver cervesa. Esperem tocar fons i començarem de nou, mentrestant anem veient com la Fira del Vendrell cada dia és més impersonal, sosa i igual que l'altre any. Toca esperar. Aprofiteu el que es pugui aprofitar. 

Moltes gràcies per les vostres felicitacions

Moltes gràcies per les vostres felicitacions per terra, mar i aire. Un any més al sac. Ahir va ser un dia normal amb moltes felicitacions i amb alguns detalls especials que m'omplen de joia i que òbviament aquí no detallaré. Entrem en una edat propera als 50 que suposo que ja marca. Sort que estem en una societat que et permet fer una vida de més o menys jove fins que de cop i volta arribes a la vellesa. A vegades en poc temps es passa d'una època a una alerta forçat per un seguit de circumstàncies. Tots som joves fins que un dia es produeix un canvi més o menys ràpid i les coses canvien. La gràcia es tirar endavant i anar traient de cada moment la seva gràcia mirant els petits de la vida. Gràcies a tots per les vostres felicitacions i ens trobem, al carrer, places, feina, bus, tren, de dia i de nit. Endavant a per una nova etapa. La intentarem aprofitar.

Si el zumba entra dins el pack per què no la natació?

El Patronat d'Esports del Vendrell ofereix per la fira del Pilar del Vendrell una mega super oferta. Si t'abones per la Fira no pagues fins el mes de novembre. Això traduït són 36 euros menys i mig mes més. El problema de tot plegat que fa un parell d'anys van tenir la perversa idea de pujar les quotes de 25 a 35 amb la condició que allí entrava tots els cursos. Llavors amb aquests diners podies anar a l'especialitat que volies, però clar s'han de fer diners encara que anem de tope guays. El tema és que per anar a natació havies de pagar 40 euros i si volies anar a la sauna o al jacuzzi et tocava pagar 75  euros al mes. Llavors varem protestar i tot això. Durant un any per tocar-nos la moral, crec jo, varen agafar el curs que nosaltres teníem el dimarts i dijous i el van passar el dilluns i dimecres. Alguns hi anaven i altres anaven per lliure. L'any passat veient que anaven perdent usuaris van caure en la lògica que és posar el curs dimarts i dijous en l'horari que ja es feia. Tots contents, evidentment perquè per 36 euros ho teniem tot com la resta. Enguany resulta que han muntat un grup de natació de 40 euros i després estrem nosaltres que paguem 36 euros. Evidentment nosaltres no podem fer natació pura i dura perquè hi ha gent que paguen més que nosaltres i això és del tot injust. Llavors  estem inscrits en una cosa curiosa que es diu "Na-to" que és una mena de tonificació dins l'aigua. L'any passat com no varen muntar el grup de natació de 40 euros feiem natació normal per 36 euros tot junt  i enguany que han embolicat a unes poques persones a fer natació per 40 euros al mes hem de fer allò que ja hauriem d'haver fet l'any passat, però que no feiem perquè tots feiem natació perquè no hi havia gent disposada a pagar 40 euros. Què passarà? que els pocs de natació aniran marxant quan vegin el que paguen de més i nosaltres anirem tocant el dos poc a poc si la cosa no canvia. 
Jo no entenc com és que zumba, pilates i altres disciplines entre dins el pack dels 36 euros i a nosaltres que ens bombin? No ho entenc. A més hi ha una cosa curiosa que cal destacar. Per convenis generals. Un profe de sala cobra més que no pas un monitor de natació. Haurem d'entrar naltres dins el pack perquè els hi resulta el profe més econòmic. Al pas que van al final hauran de tancar una instal·lació, però serà per una mala gestió dels seus responsables. La gent no és tonta i no tothom mira l'OpCiU

dimarts, 7 d’octubre de 2014

La independència està de moda


Per moltes circumstàncies que tothom coneix i alguns ignoren ara està de moda votar sí sí en la presumpta  consulta del 9 de novembre sobre el futur del nostre principat. Fa uns quatre anys  un grup de visionaris van portar a terme aquesta mena de referèndum d’una forma aliena a les administracions, la participació va ser ridícula. Crec que el Vendrell va ser una de les que va registrar menys participació. Al Vendrell la consulta per la independència es va fer el 28 de febrer del 2010. Els resultats, amb un cens de 28.398 persones, van votar 2611 electors que representa 9,19% del cens . L’escrutini va donar 2.423 paperetes positives, 167 negatives, 16 blanques i 5 nul·les.  Tot i que els responsables van fer els oportuns actes per cridar la gent a votar, però aquella època no estava de moda. En menys de cinc anys les coses han canviat molt, sobretot gràcies al comportaments dels partits majoritaris PP i PSOE que han provocat que la gent es rebotés i el fet de decidir sobre el futur del país estigui en els “top ten” del dia a dia. Evidentment estem parlant de nocions bàsiques de democràcia. Només es demana que la gent pugui votar. Alguns es decantaran pel no, evidentment, però a tothom els hi agrada ser consultat per poder expressar la seva opinió sobre un tema que ens afecta a tots. L’enuig general ve donat quan ni a uns ni als altres se’ls té en compte per decidir el futur d’aquest país. Mira que vivim en un país democràtic, dins una Europa democràtica. No sé que podria passar si en comptes d’estar al sud del continent Europeu ens trobéssim al mig del continent Africà o en un bocí de l’Àsia desconeguda. Aquí que intentem implantar la democràcia i la sobirania popular sense armes  no som capaços de tenir  una resposta lligada a un comportament bàsic democràtic dels nostres màxims representants. Són comportaments  que costen d’entendre i més en una època com la nostra on tothom parla de transparència, igualtat, legalitat, defensa dels més febles. El gran problema que tenim que no hem fet la transició com pertoca. En el fons tot els tres poders estan polititzats. El que realment tenim ara és una mena de dictadura dels partits que s’ho van manegar a la seva manera perquè la cosa no canviï gaire. Algun dia arribarà que tindrem una sobirania plena amb llistes obertes i on els partits tindran un caire democràtic i participatiu i no pas com ara que funcionen amb estructures del nostre passat més fosc. Fins fa quatre dies a algunes entitats els hi feia cosa adherir-se com a col·lectiu per una reivindicació de caire nacional i legítim. Ara són poques  les que es mantenen al marge per principis i menys si tenen un tarannà català
En aquest aspecte identitari també està de moda portar l’estelada. Fa quatre dies es veien molt poques banderes amb l’estrella de fons blau o vermell. La nostra senyera era la senyora i mestressa del sentir del nostre poble. Ara la cosa ha canviat i cada dia es veuen més estelades amb fons blau. Resulta que estem en una època de transició i el dia que siguem independents llavors ja podrem tornar a lluir els nostres símbols més nostrats. Estem vivint una època de canvi i per tant ens hem d’armar d’aquesta bandera que simbolitza els nostres desigs de llibertat. El dia després de la independència ja la tornarem a desar al calaix i la quatribarrada ens tornarà a fer companyia en totes les nostres manifestacions públiques per defensar la nostra terra.
Mentrestant passava tot això s’ha creat un moviment social de gran envergadura sota les sigles de l’ANC que és qui tira endavant tot aquest gran projecte nacional. Coneixem només la seva cap visible i molt poca cosa dels qui l’acompanyen. Aquest ha estat la resposta popular a la manca de representativitat en aquest àmbit dels partits generals. Amb 70.000 afiliats ha agafat molta més empenta que les formacions que fa dècades que presumptament ens representen.
Per altra banda, els primers grans beneficiaris de tot aquest procés han estat els basars xinesos que lluny de cap posicionament clar s’han de dedicat a vendre estelades de blau i vermell al costat de banderes espanyoles amb o sense brau. Són uns dels qui han sabut aprofitar aquesta moda que viu el nostre país. No és un fenomen que ha sorgit sense solta ni volta, sinó que fa segles que ens acompanya en la nostra rutina i que la negligència i hipocresia d’alguns mandataris ha fet créixer com l’escuma. Llavors gent d’aquí de sempre i nousvinguts han començat a moure fitxa empesos per aquesta manca de resposta coherent dels pilars de l’Estat.  Estem en aquest vaixell cap a la independència que ves a saber quan arribarà a port, però de moment sembla que ha replegat les àncores i enceta la seva travessa per un camí incert. Només ens cal esperar.  Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari a partir de l'1 d'octubre del 2014



dilluns, 6 d’octubre de 2014

Anna Roig i l'ombre de ton chien madura en nou disc

El tercer disc d'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien Un pas i neu i un pas es va presentar ahir a Vilafranca del Penedès. Jo he anat seguint aquest grup en els darrers anys i he vist alguns dels seus directes. Estem davant d'un disc diferent, més madur, més estudiat, més intimista. Diferent amb més cançons super guapes en francès. Una evolució que trenca el vessant d'explicar fracassos i aventures frikis amb paraules dolçes i tendres com si no passes res. És molt més tranquil, més pausat amb una presentació més estudiada que marca un abans i un després. Segurament agradarà a un públic diferent i alguns ens haurem d'acostumar. Us aconsello que els aneu a veure. Sensualitat i dolçor per sobre de tot. Ens veiem.

Interassant proposta teatral per aquest diumenge a la Lira.

El proper dia 12 d'octubre Artístic 83’ és una companyia de teatre creada l’any 2010 pel Carles Casas i la Montse Colomer. Després de la seva primera obra Orgànic, en cartellera al teatre Guasch de Barcelona i amb nombroses representacions pel Penedès, la companyia torna a apostar per l’autenticitat i la innovació amb un espectacle de creació pròpia: Finestral amb vistes.La cita és a dos quarts de set de la tarda a la Lira. El preu de l'entrada és de 12 euros i es  pot comprar una hora abans en la mateixa entitat.
Sinopsi: La Lluïsa, una excèntrica venedora de pisos, intenta per tots els mitjans que l’Eduard, un home fred i misteriós, compri un petit pis antic situat a Barcelona. El pis, que actuarà com a termòmetre de les seves emocions, amaga un rerefons dramàtic per a cadascun dels personatges, que es veuran abocats a un desenllaç que no esperaven.
 “Amb tot el que ara tinc: una tarjeta a rebentar de números i lletres, una plantofada als morros…I tot el que ja no tinc: paciència. Jo m’ho rumio i…”
“…Per mi que hi ha xinxes i escarbats. Vol que fem la prova de la llum?”



dissabte, 4 d’octubre de 2014

Torrente, segueix el seu estil però amb apunts de futur molt interessants

Tenia moltes ganes de veure Torrente 5. Al final ha arribat el gran dia. Una persona que és com els peus de porc o t'agraden molt o no els vols ni veure. Doncs jo sóc dels primers. La veritat jo m'esperava més gent al cine tot i que era en sessió infantil de les sis i poc, per tant, suposo que la gent hi anirà més tard. La peli ens situa a Madrid del 2018 amb una Catalunya independent on torna la pesseta i els bitllets de 10.000 amb la foto del Felipe i la Leti. Per jubilar-se s'ha d'esperar als 72 anys i una cosa curiosa, el govern al país és de Rajoy i a l'oposició està Podemos. No apareix per res el PSOE. També cal destacar que se celebra el final del mundial de futbol entre Argentina i Catalunya. No podia faltar el Buenafuente, el Cañita Brava, la Neus Asensi i el Pablo Motos entre tants altres amics que surten a la peli. És de l'estil de sempre, potser no es tan guarra com les primeres, però no es que sigui net i polit. Hi ha algun gag molt bo, però la resta és força previsible dins la cultura Santiago Segura. Us la recomano sobretot els que tenen una visió de la realitat més propera al poble que als grans poders.

Els concursos de castells

Està bé que es facin concurs de castells, però cada colla o cada municipi està en un nivell que és molt difícil que marxi perquè hi ha uns topes. Jo crec que com els castells és una cosa de cultura popular no s'hauria de competir, cadascú fa el que pot. Un 4 de vuit dels Minyols de l'Arboç pot tenir el mateix valor que un 4 de nou dels Verds de Vilafranca. La rivalitat està bé, però sempre molt ben entesa. Hi ha folklore popular que es més dificil valorar, però en els castells és més senzill perquè bàsicament com més puges més puntues. Si això serveix per tirar endavant el món dels castells, endavant, però no m'agradaria gens que això provoqués una posterior decaiguda d'algunes colles que potser no estan dalt de tot, però hi posen pit i cullons. És un tema complicat. Jo respecto la gent que hi participa i la gent que no hi va com els Minyons de Terrassa. Són maneres d'entendre la realitat.

dimecres, 1 d’octubre de 2014

Actualitzem les fires "tutti fruti"



Ara a la tardor és temps de fira. El més idoni és que féssim un intent d’actualització del nostre model de fires comercials, però ja veig que els responsables  polítics no són capaços de trencar el motlle que fa anys que ha quedat en desús, llavors, hem d’apostar per aquest afany privatitzador que s’imposa a casa nostra i on va caient tot de mica en mica en mans de grans o petites empreses. El proper que hem de fer és agafar la gestió de les nostres fires i posar-la en un concurs públic perquè les gestioni capital privat. No ens podem prendre de tenir el luxe de seguir perdent molts més diners en aquest tipus d’iniciatives que ja fa anys que han quedat en desús i més en una comarca com el Baix Penedès que mostra uns trets especials. Per una banda, la nostra oferta comercial no gaudeix de molta empenta perquè no és gaire forta per acabar-ho de reblar  en els darrers anys ha patit greument els efectes de la crisi global. Un altre factor que hem de tenir en compte és que és minso el nombre d’empreses de la comarca que participen en aquestes cites. Segurament que per un motiu o un altre no hi troben rendibilitat en la seva presència. Aquest és un tema que s’hauria de tenir en compte però  avesats al copiar i enganxar expositors de la darrera edició no hem tingut temps de canviar el model.
Avui en dia igual que tenim empreses que per un tres i no res et fan recular 500 anys la història del teu poble o et porten pirates, bandolers o rapsodes on tu vulguis a un preu testimonial hem d’aprofitar aquests nous projectes per omplir de gent els nostres carrers i places. Si seguim el model tradicional, hem de tenir molt clar que amb la venda de ganivets, peladors de patates, sofàs amb massatges, paelles, matalassos no gaudirem del nombre de visitants que desitjaríem per a les nostres previsions comercials. Llavors aprofitem aquestes nous emprenedors i entre el formatge de Morella, les coques de Perafita i els embotits del Pirineu  aconseguirem superar amb escreix les nostres fires més reeixides. Si els venedors i les paradetes es posen quatre draps amb una mica de gust per ambientar-ho tenim el negoci rodó.
Cada dia va més gent que compra per internet i sinó va amb el seu cotxe a donar un tomb als llocs que mes li poden interessar. Abans no hi havia les comoditats que tenim ara. Fins que no es cobrava el vi, el gra i les ametlles no es podia comprar gaire cosa fora del necessari. Avui en dia amb la Visa i el crèdit bancari ens hem carregat un parell o tres de segles de tradicions ancestrals.
Les úniques fires que poden arribar a tenir sentit són les especialitzades sobre temes concrets. A Montblanc en fan una de “playsmobils” molt popular arreu de Catalunya. La fira de l’avet d’Espinelves, la de la mel del  Perelló i moltes més que es van realitzant en el territori català.
L’any passat de la fira del Vendrell va presentar una bona acollida la part dedicada a la gastronomia a la zona del Puig, però la Rambla estava bastant ensopida amb el de sempre i la ceràmica. Un altre element que tot i no és per tirar coets sempre aporta força és l’apartat de vehicles. Qui més qui menys sempre té un bon motiu per mirar com està el mercat automobilístic. Aquest sector tot i les noves tendències sempre ha gaudit de bona acollida.
Si vols fer una fira de ceràmica s’ha de fer bé amb més venedors i altres sectors relacionats amb aquest aspecte. Ja no es valen els “tutifrutis” per omplir. S’ha de donar un caire més global i no pas unes quantes parades allí venen les peces realitzades amb aquesta material i alguna cosa més de bijuteria.
El tot s’hi val ja no es porta, ara hem d’anar a la part concreta. Això si és vol fer una cosa amb cara i ulls. Si estem frisosos de  seguir amb la política d’omplir per omplir, doncs endavant i no passa res.
Davant el fet que no es vol canviar de model aporto aquests apunts que són alguns  pels quals crec que les fires també haurien de tenir una gestió  privada. Els funcionaris que estan destinats a aquesta àrea, ara que el govern central ha limitat la contractació de nou personal al servei de les administracions públiques es podrien aprofitar per cobrir altres llocs i reforçar departaments que necessiten més efectius com benestar social i recaptació.
Fer una fira de derivats del vi està molt bé, però és un model massa estès a casa nostra i la gent ja està una mica farta i per altra banda, tenim moltes cites amb aquesta temàtica. Però en el món de la gastronomia o temàtica especialitzada és on es poden convocar més visitants perquè es poden generar propostes molt temptadores i amb no gaire pressupost. El fracàs és el millor camí per aprendre. És un tema d’imaginació. Hem de treballar el nostre model de fires, però de moment i fins que no arribi la privatització o un canvi radical, enguany a la Fira del Vendrell hi hauríem de posar el Mostraví o incloure una mostra de vins. Al darrer Turismar ja vàrem poder veure la pobre acollida de la fira de cerveses artesanes. Si som un país de vi, doncs apostem pel Mostraví. Algun altre dia de l’any ja hi tindrem temps per posar-hi les cerveses o la sidra si ens fa falta. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Al Baix Penedès diari i a l'EixDiari a partir del 24 de setembre del 2014