La veu del poble

La veu del poble

diumenge, 30 de novembre de 2014

Mortadelo i Filemon una peli, uns personatges actualitzats

La darrera peli del Mortadelo i Filemon la veritat que trenca amb les seves precedents. En aquest cas estem davant de còmic, en les altres eren persones humanes. Trenca amb els esquemes de les seves anteriors i la fan molt més interessant tot i que costa equiparar una peli amb el còmic. Dintre no hi falten els famosos com l'Arguiñano i el Iglesias. Una peli que val la pena anar a veure pels nostàlgics perquè és una recreació dels nostres herois infantils, però amb elements nous i totalment actualitzada. Força recomenable.

dissabte, 29 de novembre de 2014

Una gran experiència del Guimeràvi




El Vendrell celebrava aquest matí el Guimeravi als cellers del Jané Ventura amb la presència dels clubs de lectura de Cunit i Calafell. Una sala plena de persones en un dia molt plujós. No hi van faltar el Jan Fontana, l'Hermini Caballaro, l'Eva Cabanes i l'Albert Solé amb el jove grup Anhels. Tot coordinat per la Neus Oliveras i l'Àngels Colom de la biblioteca. No hi podia faltra el mestre de cerimònies i amfitrió Gerard Jané amb els seus amplis coneixements del tema. Una manera d'unir cultura i gastronomia, de promocionar la comarca i les nostres coses bones. Ja fa massa temps que vivim dels tríptics i de les grans campanyes que acaben en res. Avui hi havia música, poesia, teatre i sentiments per compartir al voltant de l'agricultura. Una gran iniciativa amb un gran ressò. Una manera d'unir Calafell, Cunit i El Vendrell, tres pilars que van massa cadascú al seu aire. Potser serà un començament d'una nova relació.

divendres, 28 de novembre de 2014

L'horitzó simbòlic del Vendrell no sap passar del campanar o Pau Casals

Al Vendrell massa cops ens repetim més que l'any.  El gran Jordi Urgell va deixar la Comissió de Reis l'any passat i aquesta setmana s'ha presentat la nova encapçalada per Salva Ferré amb 8 vendrellencs més. Alguns ja formaven part dels de sempre que ja han passat per altres entitats similars i altres s'han incorporat a aquesta penya dels vendrllencs populars. El gran Jordi Urgell portava 35 anys a la Comissió de Reis i els darrers 18 de president. Això d'estar tants anys de president d'una entitat es comú denominador d'altres entitats i similars locals. Al  Vendrell ens costa molt canviar de president, alguns ja formen part del nom de l'entitat. Els qui ho fan molt bé són els Nens del Vendrell que jo admiro. Tot el merchadising i similars del Jordi Urgell que es repetia de fa anys i panys ho han tingut que canviar i fer un nou estil. Hi havia uns trets que eren més populars que la silueta del Tobies del campanar. Això és una tasca difícil després de tants anys de copiar i enganxa al més pur estil vendrellenc. 
Un dels logos que han trobat ha estat el del campanar amb els tres reis davant. 


Evidentment al Vendrell només tenim el campanar amb el seu mega famós Tobies i poca cosa més. No tenim res més i per això per qualsevol icona que hem de crear doncs no pot faltar el campanar perquè aquí estem molt pobres, la veritat i per això hem de recórrer a la nostra salvació. Ja està bé del campanar més que explotat. Aquí tenim cascada de la Rambla, places, carrers, ponts que tot i no ser tan mega populars i arxifamosos com el campanar podrien quedar molt millor que el campanar. A més la creació amb els tres reis no m'agrada gens. Ja sé que hem de ser igualitaris però això em recordo més al membre fàlic humà que a un símbol dels reis del Vendrell. A veure si ara que encara no és gaire famós el canvien. El més normal seria fer un concurs públic perquè la canalla els dibuixes i segur que sortiria molt millor que aquesta andromina corcada per excés de vendrellisme. En comptes dels tres reis amb cara, es podria posar algun símbol. Una mica d'imaginació senyors que la canalla en té molta, més que no pas els responsables d'aquest cartell tan fora de lloc. En cas de parlar del Vendrell es recórrer al Vendrell i entre el campanar i el Casals tenim tota la nostra fama concentrada. Per favor, una mica de creativitat, que no ho fés el Jordi Urgell, ho entenc, però vosaltres que sou joves crec que heu de ser un xic més imaginatius o no? Aquest cartell em recorda molt a aquest


Un dels cartells més eròtics que hem tingut a la vila, evidentment no hi falta el nostre campanar sagrat, mig privatitzat en mans d'una famosa família sempre puntual a tot arreu.
Ja està bé la broma, a veure si fem alguna cosa diferent que ja som al segle XXI i aquí al Vendrell hi ha gent molt bona i que pensa molt i molt bé. En serio. Us ho dic perquè en conec algú. Vinga anims i fem una cosa com déu mana. Pel que fa a la foto dels tres reis sobre el pont de frança que apareix al web de la comi de reis ja està millor, pèro aquesta és cutre saltxixera. Vinga, a pensar tots una mica. Jo no vull dir que ho facin malament, ni molt menys. Jo confio en ells i els desitjo molta sort, però només demano una mica d'imaginació.
 A més només falta veure aquesta dada aportada al facebook per Salvador Català Nieto per veure que sembla que s'ho han copiat. A veure si ho canvien, perquè el Vendrell es mereix algo millor.

dimecres, 26 de novembre de 2014

Moltes gràcies per les mostres de condol i suport rebudes

 Moltes gràcies a totes les persones que ens han acompanyat en aquets moments tan durs. Gràcies a la vostra companyia, a les trucades, whatsaps, facebook, twitter i altres mitjans. Gràcies a les persones que no han pogut venir per algun motiu i a aquells que s'han assabentat tard. Gràcies a tots els qui heu pensat uns segons amb ell i li heu tornat a donar vida dins el vostre record durant uns instants. Això sempre està present. Estem molt satisfets per les mostres de suport i condol rebudes. El seu record sempre ens acompanyarà. Era una gran persona amb coses bones i diferents, però era una persona que estimava qui l'envoltava i estimava el seu món amb ganes i energia. Era un hereu de la terra con diria el senyor Manel Bofarull. La vida continúa.  Foto: Jordi Santacana.

dimarts, 25 de novembre de 2014

Solidaris i sense lot de Nadal

Des de que fa quasi 20 anys em dedico periòdicament a omplir ratlles de la premsa comarcal amb paraules més o menys encertades. Gràcies a la crisi hem entrat en el món virtual de la xarxa on tinc un grapadet de temes que acostumo a repetir anualment. És una manera de veure com en aquestes dues dècades hem canviat els costums i les tradicions en coses quotidianes i simples, però que es converteixen en uns clars indicador de la frenètica evolució social que estem vivint a casa nostra.
Nosaltres que vàrem passar en aquestes dates tan estimades de l’assortit de torrons, caves, vins i pots de pinya en almívar fins al no res passant, per una varietat de tasses de beure la llet o maletes de viatges senzilles i simples per anar de cap de setmana a la muntanya. Fins ara el més sorprenent ha estat un decantador de vi, que pels no entesos en la matèria s’ha convertit en una bufona torreta amb floreta incorporada. És una simple qüestió d’estil.
Els lots de Nadal, com els acomodadors de cinema i les cabines de telèfon ja formen més part del passat que no pas del present. Aviat les podrem veure als museus etnològics o a alguna sèrie televisiva que et fa recular en el temps unes quantes dècades.
En aquests temps en què Catalunya està vivint un interessant moviment d’identitat nacional amb un clamor popular que reclama un pas endavant  sobre el seu futur, però això ja és el tema estrella de molts programes televisius i radiofònics, anem al tema que ens interessa.
La majoria ja no gaudim de cap lot nadalenc ni de cap  dinar de Nadal pagat amb diners de l’empresa. A més a més aquest mot “solidaritat” sembla que inspira positivisime. L’hem  escoltat de ben petits. Ara es repeteix amb més força que mai i hem de posar el nostre granet de sorra per fer-ho realitat. Ens cal ser solidaris. A la gent se li demana que col·labori com bonament pugui per ajudar a la gent d’una forma o un altre. Potser comprant calendaris, butlletes de loteria, sacs de farina, arròs i sucre o assistint a festivals variats i pagant una entrada per finalitats benèfiques amb uns artistes que hi participen de forma altruista.
Des de que el món és món sempre hi hagut gent que ho ha necessitat més que altres. Per tant sempre hem tingut la solidaritat ben present entre nosaltres. Un eufemisme de la paraula beneficència que ja ha passat a un segon terme.
La nostra realitat encara no ha estat capaç d’assumir el tema de la solidaritat en unes dimensions com les que tenim actualment. Sempre hi ha hagut beques per estudiar, per menjar i ajudes a les famílies. Ara hem assolit uns nivells considerables que ja no podem afrontar amb els mètodes tradicionals quan les administracions estan més pobres que mai i algunes han de fer-se càrrec d’un deute que supera amb escreix el seu pressupost anual. La cosa serà per uns anys a no ser que algun dia ens toqui la Grossa i puguem desfer-nos d’aquesta pesada enclusa que ens condemna durant uns quants anys a tornar tot aquells excessos que ens hem permès durant massa anys.
La gent anònima per definició acostuma a ser solidària. Són pocs els qui no hi participen d’una manera o altra. Hi ha moltes formes de fer-ho realitat. Algunes més mediàtiques que altres..

Mentrestant tinguem partides públiques destinades a pagar partits i sindicats no serem solidaris amb qui ho necessita. Seguirem pervertint aquest model actual que està desfassat. Independentment dels elevats sous de molts polítics i derivats, a més a més el pobre ciutadà ha de pagar les despeses de llum, lloguer, gas i aigua de moltes seus de partits i sindicat amb representació. Mentre aquests es dediquem a editar revistes, tríptics, setmanaris per mostrar al poble pagador les glòries i virtuts dels seus autors. La majoria d’aquestes publicacions van directament a les escombraries o es guarden per si cau alguna tanca el dia de pintar parets o tenir el jaç d’alguna animal a casa.  Llençar diners en castells de foc de cinc minuts per no tenir valor de fer una programació festiva adaptada als nous temps i mostrar una imatge de ric amb butxaca de pobre. Organitzar el personal de les administracions amb una mica de seny i no gratificar els amics del partit amb complements salarials que els altres mai aconseguiran sinó segueixen cegament el líder espiritual. La gent anònima sempre ha estat solidària, ara només falta que els “nostres salvadors” també ho facin amb mesures de cara i ulls i no només per tapar forats i puntualment i de cara a la galeria. La gent anònima sempre ha estat solidària i a sobre, la gran majoria no gaudeix de cap lot de Nadal.Ara els hi toca als que només en parlen per guanyar vots. Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari i al Baix Penedès diari a partir del 20 de novembre del 2014

Descansa en pau, pare. Et trobarem a faltar






Aquest matí de 25 de novembre s'ha mort el meu pare, Anton Casellas Serramià. Un albinyanenc de tota la vida. Un pagès de tota la vida. Al final ens ha deixat després d'una llarga malaltia. Ell ha treballat fins que ha pogut, dissabtes i diumenges. No ha conegut les vacances ni les excursions de més d'un dia a part del viatge de nuvis. Ell ha estat feliç a la seva manera que és el més important. Ha sabut trobar el sentit a la vida, mirant els ceps, les oliveres i si plovia o no i vigilant que tot anès bé. Ell estava en tot i fins el darrer sospir ha vetllat per tot. Et trobarem  a faltar. Descansa en pau pare. No calen més paraules. Cadascú et recordarà d'una manera op altra. Gràcies per tot. La foto és del Jordi Santacana


dilluns, 24 de novembre de 2014

Escobar, una peli més sense res de nou

Escobar, és una peli que narra la història d'aquest narco colombià que tenia igual de poder que l'estat. La història és una més de tantes similars que es poden veure en altres propostes cinematogràfiques. Jo vaig sortir una mica defraudat de tot plegat. Una peli que podria ser d'ell com d'una altra persona. S'ha quedat amb el títol i poca cosa més. Una més.

dissabte, 22 de novembre de 2014

Dos a la carta. No us la perdeu, fresca i amb somriure a la boca

Dos a la carta és una peli catalan per riure per passar una bona estona amb moment genials, no gaires, però si algun moment. En algun aspecte ve a recordar los 8 apellidos  vascos, però aquí es tracta d'un pagès i d'un broker arruinat, arrastrat per una dona que estimava ves la visa que el seu home. Hem d'anar a veure el cinema en català per potenciar-lo i així animar-lo a noves propostes. Però la gràcia aquest cop és que està ben feta amb molts tòpics, sense gaire originalitat, però surts amb un somriure a la boca i aixó és el més important. El pressupost és modest i en algun cop sembla una comèdia espanyola de tota la vida, però només algun cop, la cosa està força ben trabada.

dijous, 20 de novembre de 2014

Tornen els opinadors interessats

Ara és el torn d'escriure de polítics i pseudopolítics. Ara és quan comencen a buscar la contrasenya perduda del blog o del twitter i començar a respirar. És el moment de lluitar per anar en un bon lloc i poder sortir escollit, és el moment en què s'acaba la invernació. Fins ara la cosa estava parada, però ara si mirem els mitjans de comunicació veiem que tornen els de sempre. Els nostres salvadors que fins ara estaven hivernan tornen a promete'ns gloria a la terra i on faci falta. Esteu al tanto, tornen a sorgir els opinadors amb carnet. Vinga endavant a omplir diaris.

El problema del Vendrell no és la preparació

Enguany al Vendrell ha obert una escola d'adults on pots treure't l'ESO i també l'accés a la universitat per majors de 25 anys. La proposta molt bé, però el problema és que aquí no tenim un problema de formació. Hi ha gent molt formada que no troba feina. S'ha de crear feina d'alguna manera.  Tenim un problema de formació dels nostres habitants que ens situa a la cua de Catalunya, ok. Hi ha gent que amb aquests cursos podran aspirar a alguna cosa més, però el problema és que no hi ha feina. No tots han de ser metges, ni arquitectes. Algú ha de despenjar el telèfon i algú ha de posar grava als totxos. Ens passa una cosa com passa a català que la gent ja no  es treu ni el nivell C ni el D. La cosa és ben senzilla: sinó hi ha feina i sinó hi ha opos perquè em serveix, a banda que ara està homologat amb els estudis, però ni els emigrants aprenen català perquè molts s'han de guanyar les garrofes d'altra manera i és igual el català que el xino o l'anglès. Necessitem feina, però una feina pagada normal. Això de treballar amb un salari pobre i haver d'anar a petar a Caritas és un altre tema que ens ha de preocupar. Així no anirem pas bé. Aquest és el nostre problema. VOLEM FEINA i després ja en parlarem.

Avui fa 39 anys d'una data que molts no van viure.

Jo recordo la mort del Franco, els Mundials del 82, les Olimpiades del 1992 i l'efecte 2000 de forma diluïda. Cadascú és fill de la seva època. A mesura que passen els anys vas veient que hi ha gent que no ha viscut esdeveniments importants de consciència social. Cadascú té una edat i pertany a la seva època, a vegades parles de coses i hi ha gent que posa cara encoriosida, senzillament perquè no ho ha viscut per edat. El temps van marcats pels esdeveniments i sempre hi ha moments que recordes uns més que altres. Jo quan es va morir el Franco tenia 5 anys i no varem fer cole. Recordo que vaig sortir a passejar per la zona de la Canal i ens van donar un paper amb la foto del Rei i un amb del difunt. Aquests són alguns dels primers records ubicats en el temps. A partir d'aquí fins ara i que duri.

dimarts, 18 de novembre de 2014

#Momentshappy


Tots hem pogut votar en el 9N, joves de setze anys, immigrants, gent que viu a 1.000 km i encara no havia renovat el DNI. Els polítics sobiranistes el qualifiquen d’èxit rotund amb un 36,6% de presumpta participació general. Els espanyolistes es troben molt satisfets  perquè tot això no ha servit per res. Les persones que varen viure la dictadura a l’hora de dipositar la papereta van gaudir d’uns moments de glòria al exercir un dels seus somnis de tota la vida. Els qui vibren amb els missatges centralistes troben cofois perquè ara ja ha passat la primera onada de perill. Els més nostrats compraran bitllets de la “Grossa” per fer país i perquè tot es quedi aquí. Els d’allà atacaran per la Loteria Navidad a veure que cau. Els més previsors jugaran a les dues bandes perquè això de la sort no ha entès mai d’idiomes ni nacionalitats.
Els llums de Nadal ja pengen de la majoria de carrers i places de la nostra vila. Aviat farem l’acte oficial per encendre’ls amb una coral i tots feliços i contents mentre entonem cançons nadalenques. L’any que ve tot apunta en què tindrem tres eleccions. Un any dur en què ens passarem l’any votant. Serà qüestió de mirar poc la televisió Autonòmiques, Locals i Estatals. Encara que sembla que els amics del Mas no vulguin, de moment, consultar la sobirania popular catalana no sigui que tingui un ensurt com ara un fa parell d’anys en què els va sortir el tret per la culata. Aquí al Baix Penedès vàrem assolir un diputat de Ciutadans i una d’ERC. Són els nous temps en què els partits tradicionals que han remenat les cireres a casa nostra estan de baixa.
Alguns partits com CiU a Cunit ja saben qui designaran com a cap de llista a les properes municipals. La majoria de formacions encara no saben per on tiraran. Els qui han viscut 40 anys de la política no es volen resignar a deixar una bona qualitat de vida amb mòbil i pàrquing gratuït amb càrrec a la sobirania popular. Els joves ja fa anys que truquen a les portes i els de tota la vida amb un copet a l’esquena se’ls treuen de sobre. Si volen entrar en aquest món jo els aconsello que es posin en aquests nous partits perquè en els clàssics el pot de  “loctite” només es propietat d’uns pocs.  De moment, ja han anunciat que tornen les pagues dobles als funcionaris de la Generalitat i que els interins recuperaran el seu salari. Més clar aigua.
Estem contents perquè tot i que enguany no tindrem pista de gel encabida a la punta de la Rambla del Vendrell tornarem a gaudir del Vine... Tast un dels projectes més interessants que ha parit aquest poble del Vendrell. Calafell n’hauria de prendre nota, però està encisat dels mercats històrics amb gent de fora. Doncs que segueixi gaudint del seu gran tresor menjant coques de Perafita i formatges de Morella. La realitat és que estan bé, però hem de tenir la compte que aquí ho poden fer millor. Clar si ningú es posa al davant a dirigir el tema com han fet al Vendrell la cosa costa. Sempre és més fàcil comprar un producte fabricat que anar a comprar a trossos i muntar-lo amb el manual a les mans.
Estem contents perquè sembla ser que estem superant el terme crisis i la gent comença a deixar-se anar una mica a l’hora de la compra. Ni de bon tros com abans, però alguna petita cosa es mou després de veure la situació molt parada durant aquests darrers anys. Som pobres igual, però deixem anar un cèntim més. Els qui no tenen llar ni cap ingrés, doncs poden ocupar algun habitatge buit que ja és una cosa força comú a casa nostra. Potser fa uns anys més d’un no dormiria amb la consciència tranquil·la, però ara i vist els precedents ja és com una forma alternativa de buscar sostre de forma provisional i amb certa seguretat i tot. La qüestió és no tocar gaire la moral als veïns. Per guanyar-se les garrofes, els més legals dins la legalitat oficial aniran seguint visitant una casa de deixalles. Altres es podran dedicar al cultiu d’herbes que per interès d’uns pocs no han legalitzat, però tot arribarà a mesura que el món es vagi tornant més normal i ens deixem d’aplicar normes i costums d’uns privilegiats que sempre han volgut mantenir cert control sobre la resta. Sembla queda el mercat negre que dóna vida a molta gent i a més pot rebre ajudes públiques. Sempre hem estat igual, la majoria no, clar.

Som feliços perquè hem de ser feliços ens tornaran a pujar els impostos, l’electricitat, el gas i els segells de correu per aquells nostàlgics que encara enviïn cartes, però tenim uns moment #Momentshappy. Ningú ens ho ha dit, però nosaltres ho sabem. No t’ho deixaràs perdre. Aquest és el teu moment. L’aigua de la piscina vella del Vendrell continua estant freda, però bé Nadal i tot serem feliços i aquí no passa res. El proper any amb tantes eleccions tot quedarà ben amanit. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eixdiari i Diari del Baix Penedès a partir del 13 de novembre del 2014

Esperem que el Vine....tast torni a resucitar al Vendrell

La vida dóna voltes i les coses canvien i a vegades és a millor i altres vegades no tant. És una pena que no es torni a fer una nova edició del Vine...tast al Vendrell. Un dels productes més autèntics que s'han fet al Vendrell en els darrers anys. La gent hi participava i feia joia participar d'aquest projecte d'un petit grup d'exforçats vendrellencs que ho feien realitat. Hem tingut dues edicions i un Vine... Tastets. Les coses canvien i alguns dels seus principals ja estan en altres històries personals, altres estan enfeinats. Segurament el benefici de tot plegat era el mínim si és que hi havia gaire benefici, però la gent s'ho passava bé i gaudia. Però aquestes coses duren el que duren. És com un joc de dominó que a mesura que cau una fitxa cauen les restes. Una gran pena, potser algun dia hi tornaran perquè el Vendrell i Calafell i altres localitats ho demanen perquè tenen les eines per fer-ho, només falta que algu s'hi posi, però clar això és la part difícil de tot plegat. Com diuen: fue bonito mientras duro i esperem que algun dia torni a resucitar amb un altre nom, però amb la seva energia i vitalitat fent gaudir a la gent que estava als dos costats dels mostradors. Estava molt currat, però a vegades la vida ens depara aquest tipus de notícies. Esperarem com l'Au Fenix sorgeixi de les seves cendres.

dissabte, 15 de novembre de 2014

Promocionar les coses del Baix Penedès

Fer fires d'oli de la vinya i altres temes agrícoles a la comarca del Baix Penedès està molt bé, però hem de pensar també cuidar els pocs pagesos que hi ha i que els comerciants i bars i restaurants comprin als sindicats i cooperatives de la comarca per donar vida a al comarca. Hem d'ajudar-nos els uns als altres i no fer molta comèdia amb una cosa i anar al poble del costat a comprar. Ens hem de promocionar, si naltres no ho fem no ho farà ningú. Prou coses bones que tenim i no només per fer exposicion si omplir-se la boca. Ha de ser una realitat. Això és com les curses. de què ens serveix fer venir empreses de fora per organitzar curses? Aquí a la comarca tenim gent preparada que ho pot fer i ho hem de cuidar. S'han de fer curses, però també s'ha d'ajudar a l'esport base i mantenir en condicions les instal.lacions perquè la gent en pugui gaudir. Encara que no participi a cap cursa, almenys que ho pugui fer realitat. 

Tothom tenim un passat

En aquesta mena de recerca de la puresa perfecta hem de reconèixer que tothom tenim un passat. Jo em vaig educar escolar la Polla Record's, Baron Rojo i Kortatu i Judas Priest i Iron Maiden. Aquesta és la base musical de la meva infància, encara no em faci res de res escoltar Gossos i Anna Roig. Hem d'evolucionar. Durant la universitat vaig tenir la sort o la disort d'anar amb fatxes, esquerrans, menjacapellans i també havia tingut algun que anomenen integrista musulmà quan anava a estudiar a Tunis i Egipte i no passa res. Sembla que ara tothom ha de ser perfecte i viure en un món on tots puguem encaixar en un motlle ja sigui bo o dolent, pero una mateixa persona pot tenir diferents postures al llarg de la vida i en alguns moments poden viure en paral·lel i no passa res. Reconèixer el passat és bàsic per apostar pel present.

dimarts, 11 de novembre de 2014

El problema no és el melic


Calafell és un poble, o millor dit potser ens trobem davant d’una ciutat, però el que és segur és que està format per tres nuclis ben diferents. Durant molts anys la gent del Vendrell i rodalies hem anat a la platja de Calafell per anar de festa o simplement sopar i prendre alguna cosa. Tradicionalment també ha estat un punt de compres de molts baixpenedesencs que no tenien ganes d’anar a altres localitats més grans poden trobar una bona oferta a casa nostra. Els diumenges i festius a la tarda és moment especial  per anar a donar un tomb a Calafell i  segur que cau alguna cosa.
La gràcia de Calafell és que de tant en tant organitza petits esdeveniments sense gaire més transcendència, però es converteixen amb l’excusa ideal per donar una mica d’empenta a la zona. Evidentment que molta gent passeja i deixa el mínim de diners per alguna de les moltes ofertes costaneres, però la gràcia és que està ambientat i fa goig veure passar gent amunt i avall. Un simple fet que inspira cert optimisme a uns i els altres.
El passat cap de setmana de Tots Sants una munió de quitxalla estaven més que distrets davant de les oficines del carrer Sant Pere entre amb les castanyes i l’animació infantil. Es van formar llargues cues per entrar dins a veure el túnel del terror que segons les cròniques oficials va registrar més de 1.000 visites durant el cap de setmana.
No calia anar gaire lluny per veure grupets de quitxalla que sols o amb els pares anaven resseguint els aparadors de les botigues per anar buscant unes imatges que havien de coincidir amb les d’un cartró que portaven a la mà. No era cap història fantàstica, ni calia un gran pressupost, però els carrers  estaven molt animats i distrets. Segurament molts establiment van sortir beneficiats amb la iniciativa, tret que en algun moment puntual més d’un  botiguer es va atabalar una mica entre els compradors i els joves concursants, però són coses del directe i no passa res. Segurament d’aquí  dies amb motiu del pont de la Puríssima Constitució, el comerç de la costa calafellenca endegarà una nova proposta amb interessants ofertes i descomptes. Una altra cita que molts clients ja tenen en compte per anar a repassar  que s’hi pot trobar.
Al llarg de l’any hi ha moltes cites que tot i no tenir el nivell de carnaval ajuden a donar un cop de mà a les caixes dels botiguers de la costa. Entre el RockaBilly, el cap de setmana de turisme familiar, les Harley, el fora stocks, les tapes i alguna que em deixo al calaix aporten aquest caliu fora dels mesos principals com són l’estiu i Setmana Santa. Petites excuses que apropen força gent a Calafell.
Ara només falta que aquests mercats medievals, dels Popets del Terròs i del Penedès que també convoquen molta gent als carrers i places del municipi es comptes més amb botigues i comerços del municipi. Aquests tenen el seu lloc, però hauria de ser a l’estil del Vine Tast Vendrellenc. No cal que vingui els de fora a vendre coques, ni pa ni formatges que aquí al Penedès en tenim de més bo.  Això és una cosa que costa perquè és molt fàcil fer que aquestes empreses “miraculoses” de “viatges en el temps” et plantin tota la seva infrastructura. Només és qüestió de mesos perquè els comerciants locals vagin agafant aquest projecte i l’adaptin a les seves necessitats i treguin al carrer la seva oferta sense tanta comèdia temporal.
Cunit també sempre ha tingut iniciatives semblants, però no té, de moment el poder de convocatòria de Calafell, però també es va fent un lloc en aquest tipus d’activitats que acostumen a atraure més visitants dels habituals amb algun pretext  i un pressupost limitat, però on si que intervé la imaginació i la creativitat dels seus autors.
Tenir una bona oferta comercial en un municipi és un aspecte prou interessant, però calen altres eines per atraure clients al municipi.

Hi ha moments a l’estiu que anar a Calafell Platja és un xic aclaparador perquè hi ha massa gent. En el passeig marítim lluiten, taules, cadires, vianants, ciclistes, “top manta”, cartells, etc. És en aquests moments quan pots anar a Segur de Calafell o a Coma-ruga on també pots trobar alguna cosa interessant, però a la resta de l’any tot i que aquesta zona ja té un nombre de vianants assegurat amb aquests petits detalls es fomenta aquest atractiu comercial. Una de les claus de tot plegat és que la majoria de botiguers són força professionals i tot i que no compris res t’acostumen a rebre i acomiadar amb un bon tracte, com haguessis deixat algun cèntim a la caixa. Evidentment ja no pregunten de quina casa ets. Aquests aspectes també són fonamental per  mantenir la clientela. A més en aquests quatre carrers hi pots trobar bons restaurants, locals d’oci i una mica de tot plegat que aporta la gràcia que fa que Calafell Platja segueixi sent un dels epicentres comercials del Baix Penedès perquè ho ha sabut fer. Altres es miren el melic a veure on està el problema.  Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari i al Baix Penedès Diari a partir del 6 de novembre del 2014

9 N. Del cafè a l'aigua xirri

Hi ha coses que em fan molta gràcia. El president Mas amb un 36,6 % de presumta participació en aquest referèndum del 9N el qualifica de rotund èxit. Doncs crec aquesta idea és totalment equivocada. Al Vendrell tenim unes dades similars, d'un cens d'unes 30.000 persones, només van anar a votar 8.000 que també representa un 26% dels possibles votants per sota de la mtijana comarcal que va ser d'un 36%. A les darrers europees d'aquest any es van arribar a un 41,56% i a les municipals del 2011 vam superar el 52% del cens. 
Reconec que molta molta gent va anar a votar en aquestes eleccions, però no es va aconseguir ni de bon tros que la mitjana de la població hi anès. Les raons són moltes, perquè entre els uns i els altres s'han carregat fins a convertir un dret de la societat en un simple simulacre perquè tots estessim contents i enganyats. La gent podia votar, però el seu resultat, lluny de ser vinculant només podrà ser víctima de les crítiques de les moltes mancances que hi hagut pel simple fet de fer tot aquest procés en la línia entre la legalitat i la il·legalitat. Però aquesta ratlla no l'ha marcat el poble, sinó els polítics han posat unes fites perquè un cafè hagi quedat en aigua xirri. Al final tots els partits han sortit guanyant els uns perquè han votat i els altres perquè no servirà per res. Això és el que s'anomena un copet a l'esquena, tots contents i enganyats. Jo estic totalment a favor d'un referèndum perquè Catalunya pugui ser independent on tothom pugui votar amb un cens i d'una manera clara amb unes garanties legals perquè no cal constitucionals perquè la nostra Constitució serveix als interessos d'uns pocs i no de la majoria. Molta gent va votar, en concret 8.000 al Vendrell. Jo també ho vaig fer, però la resta fins a 30.000 es va quedar a casa. Trobo molt bé que puguin votar majors de 16 anys i immigrants, però tot dins un control i amb unes eines com el cens que permet que tot tingui un camí més o menys legal i ordenat i no com ara que tot i estar molt ben parit, hi havia dubtes massa dubtes. 
Si hem votat, hem fet un petit pas endavant per aconseguir la nostra llibertat, però amb les cartes marcades. Molts polítics que fins ara no eren ni de bon tros independentistes s'han apuntat al carro. Jo valoro els de tota la vida que abans eren pocs i que han estat el rovell de l'ou de tot plegat, perquè molts s'han afegit a la moda. Potser el dia de demà tocarà ser república bananera i aquests també s'afegiran per guanyar vots, però ells amb el temps que tomben per la política només fan que aprofitar d'aquest moviment social que ha sorgit a Catalunya i que ells han adaptat a les seves necessitats, sense moure gaire gran cosa perquè l'invent no trontollés. La gent ja està farta d'aquesta classe de polítics que han beneficiat als seus i als poderosos i han passat de la gent. El proper any toquen eleccions, doncs toca pagar la doble als funcionaris i tornar-los la part del salari que els hi han près aquests darrers anys. La gent no es tonta, ja està farta que li prenguin el pèl i de veure els de sempre aprofitant per arrambar quatre vots. Sembla que Podemos pujarà molt. És normal perquè els partits tradicionals ja han esgotat la seva minsa credibilitat. Ni amb botifarres ho arreglen. No sé que passarà però ja n'hi ha prou. Vull felicitar a totes les persones que ho han fet possible aquest 9 N. Això ha estat un aigua xirri, però val més això que el no res. Esperem que la propera cita sigui de veritat sinó viurem importants canvis a casa nostra perquè la GENT NO ÉS TONTA com els polítics es pensen. Si ho mirem així si que un 26% ha estat un èxit, però m'agradaria arribar al 84 % com Escòcia on la maduresa política es força palesa i la gent vota amb condicions i amb uns resultats que serveixen per molt més que no pas aquí perquè a molts polítics tot això ja els va bé per tapar retallades socials i que cada dia els pobres siguin més pobre si els rics més rics. Com a consol a la consulta sobre aquest tema al 2010 es va arribar al Vendrell al 9,19% del cens. Hem millorat molt, però per favor, cada cosa al seu lloc. No ens ennueguem de la nostra normalitat.

dilluns, 10 de novembre de 2014

El protector. Un clàssic amb un gran actor principal

Ahir tocava Denzel Washington amb la seva darrera interpretació, el Protector. Una peli interessant d'un se suposa exagent secret que intenta protegir a les persones més febles. També es podria dir, sol davant la màfia rusa. La pelí està molt ben feta, però no deixa de ser una de tantes sobre un poli contra tots. Hi ha moments interessants, suspens, però tot dins una tònica general.

dissabte, 8 de novembre de 2014

Un simulacre de referèndum com a un pas per anar caminant

Demà anirem tots a votar i no crec que passi res. En algun punt pot sortir algun penjat o algo i fer una de les seves. Catalunya anirà a votar en aquest mena de joc global on a tots ens sembla que decidim alguna cosa i en veritat no decidim res de res, només és un simulacre. Els poderosos ens diran que les dades no són fiables perquè no tenim el cens i altres històries. Però serà un pas endavant i potser algun dia aconseguirem la llibertat, però mentrestant no arribi no hem de deixar que ens prenguin el pèl que ens tractin com a no res que poc a poc es vagin petaquejant el patrimoni que tenim. No fem cas dels partits, busquem aliats en el poble per tirar endavant. Els partits és la força dels grans empresaris del país que ja heu vist on ens han portat. Només el poble com l'ANC ens pot salvar. Demà serà un simulacre global que no poden parar. No tenen mossos ni altres forces per parar un poble. Uns miraran a un costat i els altres a l'altre. Segurament ja ha estat tot pactat entre els uns i els altres, però s'havia de fer el numeret encara que no ho semblés. Quedarà l'ANC i el poble silenciós que té les idees molt clares. La resta fullaraca. Esperarem a nous capítols. Els demòcrates ens diuen que demà no votem. Aquests que no volen ni sentir parlar d'independència ens diuen que demà no hi anem. Realment han entès que és la democràcia i es pensen que democràcia és allò que ells diuen. Demà serà un gran dia, només un simulacre, però potser algun dia serà realitat. Si fossim massa pobres ja ho tindríem, però el problema que entre nosaltres i quatre més tirem aquesta pell de brau endavant.

divendres, 7 de novembre de 2014

El conte de la voluntat dels catalans adaptat a totes les edats

Tot això del procés, del referèndum sobre la independència és com quan un nen té 18 anys i es vol comprar un cotxe. Ni puto cas. Es passa la vida protestant fins els 50 i diu ja n'hi a prou. Llavors intenta negociar amb el seu pare perquè li en compri un. Ell ja té diners, però a casa seva no el deixen perquè encara és petit. Llavors cansat de tocar la moral el pare li compra un cotxe de joguina que no podrà sortir del garatge on està. El pare diu que ell és qui mana i té la democràcia que és el que ell vol. El nen diu que ja està fart i vol un cotxe i els federalistes, comprarien pintura i pintarien les parets perquè tot sembles diferent, però en el fons tot és igual. Aquest és una mica el procés que vivim els catalans. Diumenge farem un gran què, però en el fons tothom sap que no servirà de gaire gran cosa. Només com a llavor per a posteriors peticions. Potser d'aquí uns anys el nen tornarà a demanar un cotxe per marxar, però potser es cansa de demanar i es busca una alternativa. Una altra possibilitat és que ja es quedi igual. És una comparació absurda i sense sentit a l'igual que l'actual procés que estem vivint els catalans, mira que per no res o un granet de sorra hem dit i hem fet hores i hores de televisió s'han imprès milions i milions de pàgines, han ocupat moltes converses. Només per aquest passet cap endavant. Diumenge, anem a missa o no. Anem a fer el vermut o no serà un dia molt esperat. Suposo que algun dia tindrà el seu valor. Avui en dia el nen amb el seu cotxe de juguet es mou pel garatge sense anar enlloc. Ens cal esperar.

dijous, 6 de novembre de 2014

Ens calen els llums de Nadal al Vendrell

Hi ha coses curioses. Al Vendrell, l'Ajuntament paga el consum de les llums de Nadal i els comerciants el lloguer o propietat dels aparells. Doncs passa que la cosa es reparteix seogons la col.laboració dels establiments participants. L'any passat estava un carrer cèntric com el Carniceria sense cap llum perquè ningú havia pagat i altres potser menys transitats amb llums. L'aspecte és una mica peculiar. Evidentment si ho pagués l'Ajuntament, a priori, tindria un cert ordre, però ara qui més paga més llum té. Tot i això en general ja fa anys que es nota la crisis. Posar algun llum simbòlic al municipi està bé en les principals vies, però jo crec que per posar-ne pocs com es fa val més anar d'un altre pal i treballar només aquells més justos. Jo crec que els llums no influeixen gaire en les vendes i la gràcia só altres coses com que tots els venedros vaign a una a l'hora d'obrir les botigues i altres elements més simpatics i més propers a la gent com un Pare Noel en algun punt clau. Jo ho veig més important que quatre llums. Hi ha carrers com el Montserrat i el Guimerà que si poden ser importants i potser algún més com l'Alt, però hi altres que vaja jo veig que es podrien obviar.  Enguany no tenim pista de patinatge pel poc rendiment. El Vendrell va canviant poc a poc cap a millor, però encara li costa i molta gent encara no ho ha entès. Molta gent en les diferents parts vull dir, des de llogaters a compradors.

dimarts, 4 de novembre de 2014

La sobirania està en les xarxes socials sense internet



Hi ha molta gent que afirma amb contundència e aquest poble o aquell és socialista, convergent o del PP, si fa falta. Evidentment en algun cas si que té molta raó, però no és pas la tònica general. En molts municipis hi ha una xarxa d’interessos que seria un eufemisme de “xarxa d’interessos” que és la que pot aportar la majoria de vots en una eleccions, sobretot en les municipals. Pel que fa a la resta de cites electorals, ja no interessa tant però en les locals és on es posa tota la carn a la graella.
Aquesta xarxa no es una cosa recent, sinó que ve de lluny. Al voltant de poder es van constituint unes aliances que són les que marcaran l’evolució del vot al llarg dels anys i que segons es vagin movent es poden anar transferint els votants d’un color a un altre. És una força viva que pot créixer, disminuir o realitzar moviments estranys segons es tracti. Alguns cops es pot dividir en diferents epicentres i poden donar daltabaixos a alguns partits polítics en favor d’altres que han sorgit d’electors rebotats d’aquesta joc d’intercanvis.
Aquesta xarxa es basteix de diferents formes. Des de col·locar a gent de la família a l’administració pública d’aquí o la de més enllà. També  hem de tenir en compte les seves empreses amigues que algunes s’han creat per dotar-les amb  gent de carnet del partit d’una forma més dissimulada i perquè no es noti tant.
Un altre element són  les compres de productes i béns i el grau de clientelisme en empreses de serveis. Hi ha molts moltes entitats públiques o privades d’aquí i d’allà, que si us hi fixeu, sempre treballen amb els mateixos professionals  a petita i gran escala Aquestes són les que porten a terme la majoria d’obres tot i que sempre donen una mica de peixet a les altres perquè després no diguin. Hi ha grans empreses que acostumen a anar  unides a uns colors i a uns polítics.
Un altre element de control i comunió entre les diferents parts són les diferents entitats que es van creant en un municipi. Suposo que algun dia quan això que tenim aquí que anomenen democràcia i transparència realment s’apliqui podrem saber quants diners rep cada entitat. Però potser el més interessant del cas és saber en què se’ls gasta. Hi ha associacions que pots deduir que realment els diners aportats per les fonts públiques si que van a bones finalitats, però en altres ocasions a part de trobades de menjar i beure no es deixa veure gaire gran cosa. Al voltant d’aquestes entitats es van muntat a grups socials de petit o gran format que tot apunta a què comparteixen la mateixa sintonia política dels seus líders.
En tot el conjunt de votants, hi ha gent que ho fa segons els seus colors de tota la vida i que per tradició o per fe aposten sempre per una formació que no acostuma a variar. Altres, per altra banda, són ciutadans professionals i van seguint les propostes dels diferents candidats i voten aquells que els hi resulta més propers als seus interessos personals lluny d’ideologies.
Per altra banda, també varia una mica l’actitud del partit que porta les regnes del govern en el darrer semestre de la legislatura. És el moment d’accentuar les festes populars que es porten a terme. Augmentar la presència dels polítics i amics en els diferents esdeveniments populars perquè la gent es vegi. Augmentar  les intervencions en els mitjans de comunicació per anunciar grans titulars positius. També és el moment en què es comencen a fer obres a carrers i places, construir o posar primeres pedres d’edificis nous que potser alguns no veuran la segona pedra.Un exemple clar el tenim en el CAP del Botafoc del Vendrell que vam viure ara fa quasi quatre anys un gran acte de 1a pedra acompanyat amb el seu piscolabis històric. Tot això està destinat a que ho pagui el proper que entri al consistori que encara que sigui del mateix color és difícil que coincideix al 100% amb el seu precedent.
Presentar noves formacions està bé i pot donar algun ensurt, però la gràcia de tot és dominar i controlar el teixit social a través d’entitats, comerços i altres punts de propaganda que fan la seva feina silenciosa, però eficient. Per això, molts candidats que van a la llista no són els més idonis per la seva preparació o predisposició política però tenen botiga o estan en entitats amb força socis que és el que realment aporta vots que és la clau de tot plegat. Si que hi ha il·lusos que voten amb bona fe, però la gran majoria es mouen en aquestes xarxes socials que estan al marge del google, però que es poden anar seguint de moltes altres maneres. Article publicat al Diari del Baix Penedès, A l'Eix Diari i al Baix Penedès Diari a partir del 30 d'octubre del 2014


Plans d'ocupació, una tirita al problema de l'atur

Des de demà fins el dia 20 al Vendrell i suposo que a la resta de Catalunya si fa no fa la gent es pot apuntar als Plans d'Ocupació, durant sis mesos. Uns diners que vénen de fora el municipi i serveix per contractar a persones durant mig any. La majoria de persones són peons i també és troben auxiliars administratius,entre d'altres. Primer de tot els hi fan uns cursets de seguretat en el treball, funcionament i alguna cosa més, que a vegades són autèntiques xorrades, però clar han de complir amb uns requisits i mentre van cobrant ja està. Fa uns anys, ningú faria ni puto cas d'això, però ara com està el patí són molts els qui s'apunten i pocs els escollits. Una de les tasques és per dir a final d'any que l'atur ha baixat un petit percentatge i tot gràcies a aquests plans que són una tirita pel tema de l'atur, però a més d'un l'ajuden per passar uns més. Per desgràcia cada dia són més valorats perquè molts salaris i condicions laborals estan a l'ona. Ja ho sabeu. Us heu d'espavilar i a finals d'any a començar a treballar en algun lloc de l'administració. 

Força bars tancats al centre del Vendrell

El centre del Vendrell està vivint una autèntica revolució en els bars. En pocs dies s'han tancat del del davant el Banc de Sabadell que crec que es deia Gallo i al seu costat l'Astur que eren de la mateixa família. També ha tancat el de Lujo però aviat obrirà amb un nou responsable. La cosa està canvainti més en aquestes èpoques de canvis després de l'estiu i quan s'acosta el fred hivern. Sembla ser que en el Gallo hi anirà una fleca amb degustació. A part tenim tancat el Cafè de la Vila que no torna a obrir. Tinc uns amics a Anglaterra que cada cop que vénen al Vendrell veuen com han canviat molts establiments i alguns encara està el cartell de es lloga o es traspassa.

diumenge, 2 de novembre de 2014

Un dels principals enemics de l'humanitat és la soletat

La soletat és un dels principals enemics de l'ésser humà. Hi ha gent que per soletat s'apunta a qualsevol curset que pugui trobar per conèixer gent. Hi ha gent que fa quilòmetres i quilòmetres per trobar algú amb qui parlar. A vegades no es reconeix, però hi ha ocasions que tot i tenir moltes xarxes socials i viure enmig d'una ciutat un es troba sol. Hi ha gent que tot el dia està acompanyat, però en el fons està sol, inclús aquest companyia fa més llunyana la seva soletat i fuig de les grans concentracions i busca petits espais amb poca gent per estar a gust. La soletat sempre ha estat present a casa nostra, però potser amb el temps es va incrementant davant la trampa de les xarxes socials i dels telèfons que molts cops l'única cosa que fa és aprofundir en la soletat. És una realitat que cada dia hi ha més persones que s'hi troben. Gent que generalment et parla del temps i de xorrades vàries i arriba un dia i zasca t'explica alguna cosa personal i significativa. Evidentment no s'ha de preguntar mai el que vols saber sinó que segurament mai ho sabràs. Doncs bona nit. A gaudir del novembre i aviat aviat. Nadal.

dissabte, 1 de novembre de 2014

Tal com està el patí electoral a casa nostra

Segons tot plegat, a la propera legislatura ERC podria treure un bon pesic de vots i restar vots a PSC i CDC. Qui es presenti per ERC que encara no sé sap oficialment però molts especulen sobre dos personatges: un que ve del PSC i l'altre que sempre ha estat del partit republicà. A veure que fa el Denver i sus muchachos. PSC i CDC suposo que repetiran llistes, perquè encara no han trobat els substituts. Sobre un poble petit i no hi ha gent i els quatre que som, per un cantó estan a mata dagolla i per altra cantó haurem de consultar a cuarto milenio. El PP està molt clar sobre com anirà. Si es presenta Ciutadans s'hauran de repartir els vots amb algun PSC rebotat per la dreta. Espero que la CUP, EUiA i Procés es presentin amb coalició com diuen, però tot i que els dos que sempre han anat al davant són molt bones persones i etc etc. potser que posin algú altre davant. Una mica de canvi, no sé. Aquests a vegades sembla que visquin en un altre planeta, però està bé anar de marciano, però no aporta tants vots segons sembla. Podemos pot fer alguna cosa seriosa. Tampoc miracles. Suposo que el partit que sempre s'ha preocupat pels moros doncs es mantindrà o pujarà una mica perquè encara que molta gent no ho diu pensa com ells. La resta de partits tampoc han fet gran cosa per dir que tot allò era mentida i massa vegades han tingut raó i els altres s'ho han menjat amb patates. Això és un poble petit i tothom es coneix. Si ara són 4, potser a la propera en seran més o potser tindrem oposició que aquest cop no n'hem tingut, una com deu mana. Vinga a gaudir del Nadal i al gener a votar a la Generalitat.

Del nínxol al columbari

La gent tradicionalment s'ha enterrat a terra o en nínxols. Abans anaven tots a terra i els rics es van crear els nínxols, però com passa a la vida. La cosa dóna tombs i els pobres que volien ser rics van pujar els nínxols i els rics van agafar el lloc dels pobres amb panteons o hipogeus. Aquesta és l'evolució. Ara la nova moda són els columbaris que encara que sembla un nom relacionat amb els coloms, no té res a veure. Sinó que és un lloc per posar cendres. Ara els moderns s'incineren en cendres, però d'aquí un temps suposo que tothom anirà en cendres perquè és més higiènic i molt més pràctic. Pots tenir els parents al menjador amagats en una urna en forma de quadre i mira sempre està allà encara que el seu esperit ves a saber on està. D'aquí uns anys pocs seran els nínxols utilitzat i la gent optarà per columbaris i posar les cendres en un lloc a casa. Ja es veura. Poc a poc. La mentalitat costa de canviar.