La veu del poble

La veu del poble

dissabte, 28 de febrer de 2015

No penso anar a veure la peli més mediàtica de l'any

Són moltes les persones que han anat a veure les sombres de Grey.. Jo no hi penso anar perquè alguns dels meus referents cinematogràfics m'han dit que no val la pena, llavors millor anar a veure una altra cosa. Aquest tipus de pelis mediàtiques bassades en best sellers que llegeixe la gent que no llegeix mai em preocupen i per tant no les vaig a veure. Millor apostar pel Franctirador que és una molt bona proposta que si que realment val la pena. Apa, algú ho havia de dir.

divendres, 27 de febrer de 2015

8 anys d'aquest espai de reflexió virtual a la xarxa



Avui dia 27 de febrer fa 8 anys que vaig començar aquest blog. Abans erem uns quants que ens dedicavem a això com la Laia Gomis, la Marta Mercader, la Yolanda González i altres, però poc a poc la gent s'ha passat a altres xarxes com el face o el twitter. Jo el segueixo mantenint amb èpoques més fructiferes que altres tot depèn del moment, les gane si les notícies que hi hagi. A vegades em sorprenc perquè en un dia puc tenir 500 visites, altres moments quan fa dies que no hi poso res, puc arribar a les 30, però si dóno vidilla veig que la gent va passant per aquí. Joc un ferm admirador del Blog de Segur que és premsa alternativa a la que pots trobar arreu i allí pots llegir l'altra cara de la versió oficial. El blog de Calafell també m'agrada. Fins fa un any era un ferm admirador de les 4 Fonts que s'ha diluit i cada membre ha fet el seu camí i està allí mig mort de pena. Hi ha altres blogs com el del Jordi Guarinos molt interessant a nivell global. Tanbé sóc un fidel seguir de la Mariona Isern que apunta formes, esperem que duri en aquesta tasca.
Fer un blog és compartir una reflexió en públic. Evidentment cadascú pensa el que pensa i alguns no estan gaire d'acord amb el que dic. Ho trobo molt bé, però almenys que donin la cara com ho faig jo perquè criticar des de l'anominat diu molt poc d'aquestes persones. Seguirem endavant i enguany que hi ha eleccions hi pot haver caliu. Vinga ens trobem aquí com un calaix de sastre on hi pot cabre de tot. Apa gràcies a tots per arribar fins aquí. Vivim en una comarca i un poble massa avorrit on mai passa res i quan passa t'enteres per altres de fora perquè com aquí no havia de passar res, evidentment no passa res. 

dijous, 26 de febrer de 2015

L'Escarlata contra el capità Cabell Blanc

L'Escarlata i el vaixell pirate ja naveguen per aigües braves. Els dolents de la peli van tirant canonades als osats marinets. El primer objectiu ha estat el Chupa Chup que ha caigut en mans del Pirata Cabell Blanc. Però el vaixell continua en peu ajudat pels grumets anònims que fins ara estaven amagats en una cova on els antics amus del reialme tenien segrestats. L'Escarlata va carregant el vaixell amb queviures per arribar vent lluny, però primer ha de fer fora del vaixell els amics de l'antic Capità Buda. A veure que passa en els propers capítols. Ben aviat el capità Barba Blanca sortirà amb el seu vaixell amb nous fixatges, però encara està atracat al port del silenci treballant seriosament la llista de mariners amb silenci i pocs rumors. Seguirem les aventures dels nostres herois contra el Pirata Cabell Blanc. Nous capítols. Noves aventures, ben aviat al quiosc.

dimarts, 24 de febrer de 2015

Una bona cullerada d'escudella electoral baixpenedesenca


Ara tenim a la porta les eleccions municipals que són les més importants de les que es fan i es desfan com diria algun canós nacionalista. Després estan les autonòmiques que queden com un segon premi i la resta per omplir el calendari, encara que les europees estan de moda tal com estem organitzats serveixen de ben poca cosa, potser menys que la consulta del passat 9 N.
De moment alguns partits han presentat algun candidat, la gran majoria repeteixen perquè en aquest país tan avançat ningú s’atreveix a plegar quan fa vuit anys que es presenta com a candidat a l’alcaldia i molt menys si ha estat en possessió d’aquest càrrec. La política és com la alguna beguda refrescant americana que al final caus en la seva dependència i no saps com sortir-ne, encara no han trobat una mètode infal·lible. Jo proposo que els polítics de pobles grans com el Vendrell o Calafell cobrin una nòmina de 1.000 bruts al mes i tot s’arreglaria. Només es presentaria la gent que realment estima els seus veïns. Però clar perquè aquest manaire no caigués subornada per cap empresari o personatge influent llavors els personatges claus són els interventors i secretaris, però en aquesta comarca transparent i democràtica la majoria són interins i estan posats a dit amb més o menys encert i capacitat. Aquesta és la gràcia de l’administració el poder polític i els funcionaris han de mantenir una mena pacte per tirar el poble endavant, però si per sistema eliminem aquesta peça de seguretat és com si portéssim un cotxe sense control de velocitat. pots prémer tal com puguis l’accelerador mentre no s’estampi en algun revolt.   Llavors es quan toca actuar la justícia, però en aquest país 4 anys no són gaire gran cosa entre recursos i recursos a la justícia. Llavors a la tele veus que surt imputada una alcaldessa que fa més de vuit anys que ja no està al poder. Ja ningú se’n recorda i ves a saber quan se sabrà la veritat de tot plegat.
La cosa es presenta molt complicada, cada dia trobem més partits a casa nostra. Això de pactar amb el PP que tant li agrada a CDC ja no serà suficient per a mantenir el poder. Haurà de fer nous amics dins el PSC i altres sigles emergents derivades i tenir les portes obertes a qui es deixi caure en aquestes amistat interessades que sempre serà benvingut.
Hi ha pobles que igual que abans hi havia carlins i lliberals, després van passar a franquistes i nacionalistes i més tard a PSC CiU ara tornaran a aquesta dualitat amb la possibilitat que hi surti algú més dins el ball de regidors, llavors potser que per un grapat de vots es decideixi per on decantar-se.
Altres localitat hauran de lluitar contra l’oposició. Ara en principi cada formació farà la seva campanya, però a la nit dels resultats es trucaran els uns als altres per fer un tallat i allí començaran el pacte a 4 ó 5 mans, si fa falta. És el de menys. La gràcia de tot plegat és que potser ja no tindran prou força per fer fora a l’antiga oposició que va pujant com l’escuma legislatura rere legislatura. El mèrit no és pas dels dolents que estan a l’altra banda del poder sinó dels mateixos governants que els hi fan propaganda amb les seves sàvies decisions que són interpretades d’una altra manera totalment diferent pel poble que té la raó però que massa cops és tractat com un xic ignorant i incrèdul. El poble sempre té la raó que volen els polítics s’hauria de dir per exposar bé aquesta situació.
En aquestes eleccions hem de lluitar contra nous fenòmens com Podemos que sembla que a mesura que passen els dies es va desinflant i va perdent força. Fa uns mesos hagués tret més d’un regidor però el temps juga en contra del seu favor. Un altre factor a tenir en compte és el fenomen nacionalista que fa un any tenia molta empenta, però va perdent pistonada a mesura que ens apropem a les cites electorals. No és que la gent no sigui nacionalista, però els Mesies que portaven el vaixell que ens hauria de portar a la independència  ja no gaudeixen de la fe i confiança de mesos anteriors entre la massa silenciosa.
L’olla està revolucionada i més que ho estarà en els propers mesos que això passa molt ràpid. Haurem de saber qui posen al de president Consell Comarcal que torno a repetir és un gran error que hi acabi figurant un alcalde de Calafell o el Vendrell. Precisament aquesta entitat no està feta per aquests municipis tan grans sinó ben al contrari. A veure si les formacions de les localitats més petites comencen a demanar el que els pertoca i acaba un batlle o regidor com a president del Consell Comarcal que encara que l’ens tingui poc poder fa patxoca i queda bé a les inauguracions. Seguirem remenant l’escudella a veure si en traiem un bon caldo. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari a partir del 19 de febrer del 2015

AL Vendrell, política a sacu pacu

Ara hem entrat en el principi de la recta final cap a les eleccions. L'oposició ja ha començat a disparar amb rifle a les persones que interessar desmanegar abans d'arribar al maig. La política del dia a dia continua igual d'avorridota que sempre, però ara els focs artificials, en els quals el Vendrell és un dels reis del Penedès, està en plena marxa. Els uns es dediquen a tirar-ne de tant en tant algu quan ningú s'ho espera i la resta estan allí dient aquí no passa res i tot és normal. Ara només falta saber quants espectadors donaran fe dels focs artificials i quants seguiran tenint fe en els de sempre per secula seculorum. Ho anirem veient. Nous i intensos capítols on els uns aniran a totes i els altres seguiran fent sense capacitat de maniobra dient que això no ha estat res, però ja veurem com acaba tot plegat. La gent ja està cansada del mateix de sempre i cada dia els focs artificials tenen més bona acollida, per això aquí al Vendrell en som uns experts.

dilluns, 23 de febrer de 2015

Senyals de trànsit en mal estat

Fa uns anys tot això dels passos de vianants era una cosa força curiosa a casa nostra, gairebé no existien només els més puntuals, però ara ens hem acostumat a posar-ne sempre que faci falta. Abans hi havia menys trànsit i la gent s'ho anava fent segons trobava, però amb els anys hem anat implantant aquestes senyals horitzontals arreu perquè clar encara que hi hagi pocs vehicles a tot arreu hi pot haver circulació. El problema de tot plegat és quan no fem un manteniment d'aquests marques al terra fins que arriba un punt que s'han d'intuir més que una altra cosa. Les més cèntriques si que gaudeixen d'un bon manteniment, però algunes estan allí que sembla que hi ha. Mantenir aquestes senyals també és molt necessari per evitar problemes entre vehicles i vianants. 

A quan està el litre de llet?




Estem vivint una època de canvis dràstics en molts aspectes de la nostra societat. Elements claus com les xarxes socials, la crisis i la precarietat laboral estan obligant a realitzar una actualització d’aspectes bàsics de la nostra societat. No és una feina que es faci des dels despatxos, ni laboratoris sinó que la gent del carrer com sempre ha passat és la que imposa el ritme de la locomotora i el tren de la resta de la massa social va al darrere adaptant-se a les noves circunstàncies amb més o menys encert.
Començant pels partits polítics d’àmbit català que han de posicionar-se davant la independència d’una manera clara. Ja no només valen les paraules i els conceptes abstractes de bon regust social. Ara estem en una mena de rotonda i hem de triar irremediablment un  camí o un altre. Anar  camp a través ja no és una cosa que ens sigui viable, hem d’escollir. El que ha passat en els darrers mesos amb el PSC que ha sofert molts daltabaixos són conseqüències d’aquest posicioament real. Aquesta mena d’ITV sobre aquest qüestió també l’han de passar altres formacions com CDC, Unió i com no? IC-V.
Aquest necessitat no ha vingut creada des de dalt, sinó que el poble ha demanat als seus representants polítics que aclareixin aquesta qüestió. A veure com anirà evolucionant perquè sembla que aquest moviment va perdent pes específic dins la societat i es va desinflant. En un moment donat i arran d’algun contratemps polític o judicial es pot  tornar a a rearmar en un tres i no res gràcies a les xarxes socials.
En l’altra banda de la societat, l’altre dia passant per un carrer cèntric del Vendrell a les 20 i escaig de la tarda, vaig veure una cosa totalmente lògica i coherent devant d’un supermercat. El xicot que s’encarregava de llençar els productes caducats a les escombraries estava parlant un tres o quatre nois i els anava informant de que es podia aprofitar de les bosses que llençava a la brossa. Llavors ells agafaven el que necessitaven i deixaven la resta allí per quan passes  el camió de les escombraries. Els uns i els altres ja es coneixien.  Segurament no era ni el primer ni el darrer cop que ho feien. Aquesta és la solidaritat humana esporàdica fonamentada en uns principis bàsics no escrits entre persones per ajudar-se.
Aquests són dos casos en posicions oposades de la nostra societat, però si que hi ha una cosa que afecta a la majoria de gent.
Fa uns anys ningú pensava entrar en un pis buit que no era teu i fer-ne la teva llar com si aquí no passes res. Era una cosa sagrada. Evidentment que hi havien els pispes i lladres que feien de les seves aquí i allà, però arribar a la teva llar després d’uns mesos d’absència i trobar-te gent a casa era una cosa força impensable. Avui en dia està en plena vigencia i ja entra dins les notícies previsibles de l’actualitat. Clar s’ha de veure tot el procés que ha portat fins aquí on ni els uns ni els altres estan nets de responsabilitat, però el resultat final tothom el coneix. No cal anar gaire lluny per veure algun cas i sense complexes.
Aquests protagonistes els pots trobar ocupant alguna entitat bancària per demanar que s’aturi un desnonament i també la petició d’habitatges a preus socials. Això fa un temps era impensable. Avui ja forma part del dia a dia i de la nostra rutina. Sembla que sigui una cosa tolerada i només es tracta que els banquers facin cara de circumstància i esperar a què marxin. Després ja vindrà una empresa de neteja a treure les enganxines de la paret i la pintura dels vidres, però tot forma part de la nostra realitat..
Paraules com paga doble, hores extres, vacances, contracte indefinit, lot de Nadal cada dia tenen menys pes en les nostres converses rutinàries. A partir d’ara, contractes precaris, hores extraordinàries sense cobrar, contractes d’obra o servei i el mil·leurisme que afecta a la majoria dels nous salaris, joves formats que han d’emigrar per trobar feina.. Aquesta és la nostra història més recent.
La gent ja no llegeix els diaris ni mira la televisió. Prefereixen seguir l’actualitat a través del Twitter que és on quasi en temps real pots trobar de primera l’actualitat que ens envolta, però no aquella que presumptament ens afecta, sinó la que cadascú escull. Uns es decanten per esports, altres per informàtica i altres per música jove, però tu tries la teva realitat que t’importa No és com ara,  on els protagonistes de la història té’ls aporta el sistema gairebé innocentment, però amb una important intencionalitat darrera perquè ningú no surti de la camada.
Aquesta és la nostra història que va actualitzant-se minut a minut. No interessen les grans gestes ni volem herios morts per la patria, però volem saber quan val una barra de pa de mig  i un litre de llet. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari a partir del 25 de març


diumenge, 22 de febrer de 2015

Moltes felicitats als organitzadors del Sonaprop

Vull donar l'enhorabona a la gent de LLorenç del Penedès que porta a terme el Sonaprop. Engunay ha arribat a la seva 8 edició. Ara que s'han quedat sense local al Centre s'han hagut de buscar la vida i què millor que la finca Heretat de Sabartés que tot i que està al terme de Banyeres està a tocar a Llorenç. Molt ben currat i organitzat. Ha començat 20 minuts tard, però tothom sap que l'horari de Llorenç és com el del Vendrell quan han d'obrir les botigues. Molt bona pensada aprofitar aquest espai que a part de bodes poca cosa més si fa. Molta sort avui ha estat un exit total. A més són gent que s'ho fan ells i no depenen gaire de subvencions municipals. tenen molta imaginació i són molt independents pel que fa als polítics de torn. Endavant.

El Francotirador, molt aconsellable

Molt recomenable el Francotirador de Clint Eastwood. Aquest antic actor americà ha fet de les seves darreres pelis autèntiques joies que no es poden deixar perdre. Aporta una forma de veure la trama molt diferent a la que ens tenen acostumats els americans. Molt aconsellable perquè tot i tenir pinta de de ser una americanada aporta una visió personal que li dóna el seu toc de gràcia. Molt humana i real. No us la perdeu.

divendres, 20 de febrer de 2015

Allò que per la tele no va sortir en la l'elecció de CDC Vendrell

Coses de la tele del Vendrell és l'unic mitjà de comunicació que sembla que va anar a l'elecció de la candidata de CDC per l'alcaldia del Vendrell, no poso CiU perquè jo no vaig veure ningú d'Unió per la tele, potser és que no hi eren o no van sortir a les imatges. qui lo sa? La mitjana d'edat de persones que van sortir a la tele estava sobre els 50 amb IVA, segurament hi havia gent més jove però per la tele no va sortir. No sé pas. Es devia amagar a una altra sala. La mateixa història de sempre, 40 anys dels mateixos. Els que abans eren joves ara ja fa dies que pentinen canes en els millors dels casos. A veure com aniran els propers capítols. 

dijous, 19 de febrer de 2015

El rei de la Bisbal repetirà?

Avui m'ha dit una persona d'ERC que el Pugi, alcalde i amo de la senyor amb la seva mami no es torna a presentar per alcalde. Jo no m'ho he acabat de creure, però no sé sap mai. A vegades al directe li passen aquestes coses. Ho he posat al face i sembla que és un fals rumor. Ja veurem a veure com queda. A la Bisbal és d'aquests pobles que si preguntes a qui votes ningú el vota, però a les darrers va treure majoria absoluta. Si vas allí ha tunejat el poble al complet i no el coneix ningú. Evidentment això ha provocat que no puguin celebrar ni els 3 tombs, però ja veurem que passa al final. Temps al temps.

dimecres, 18 de febrer de 2015

La popularitat de les persones

Una de les formes objectives per saber la popularitat de les persones és veure les persones que van al seu enterro. És una dada que arriba una mica massa tard per a moltes persones, però a vegades hi ha sorpreses, moltes sorpreses. Persones de famílies importants amb moltes descendents atrauen poca gent al darrer ofici i en canvi altres sense ofici ni benefici omplen els temples. Aquí abunda la sinceritat de les persones o potser a vegades els interessos en algun cas que s'hi va per compromís, però a vegades ni això pot donar popularitat a un acabat de finar. Històries reals que tiren per terra les estadístiques.

dimarts, 17 de febrer de 2015

Una comarca amb innombrables avantatges


Ningú ho havia dit però segurament aquestes noies de moral distreta que se situen en alguns punts de les nostres carreteres no ho fan pas per buscar clients entre conductors i vianants sinó que constitueixen una mesura per evitar l’excés de velocitat. Les persones que passen pel seu davant redueixen ràpidament la marxa i constitueixen un element clau per evitar riscos en les nostres transitades vies. Molts cops se situen en rectes perquè la gent deixi de prémer l’accelerador i circuli a una velocitat prudencial.
Renfe per la seva banda, ara que ha deixat de posar música clàssica en alguns dels seus convoys fomenta la venda de mocadors, encenedors i altres eines bàsiques en els seus vagons. Per altra banda, per fer més plaent el viatge ha contractat a un grup de músics de carrer perquè amenitzin el trajecte als usuaris de les seves línies convencionals.
Els professionals del top manta segurament treballen per fomentar els passeigs marítims i altres punts amb els seus productes falsificats que ajuden als qui no tenen l’economia tan galdosa a lluir primeres marques a baix cost. Un altres dels que es beneficien d’aquests venedors espontanis són els cossos de seguretat perquè gràcies a ells, alguns realitzen unes quantes hores extres que després troben abonades en les seves nòmines mensuals.  Tots es coneixen i entre ells hi ha bon rollo mentre cadascú faci el seu paper.
La crisis ha sorgit entre altres coses per netejar les nostres rieres i boscos de qualsevol molècula que es pugui vendre. Després d’aquests 5 anys de neteja d’aquests espais, ens hem lliurat del perill pel medi ambient que suposaven aquests residus incontrolats. Per altre costat, ha servit per conscienciar a la gent i evitar que llencin aquests metalls a l’aire lliure i els portin a la deixalleria on podran treure algun petit benefici econòmic. A vegades han volgut furtar elements que feien les seves funcions i que tenien propietari. Aquests són persones que han extralimitat la seva tasca ecològica, sostenible i medi ambiental. Han infringit les normes. Són uns antisocials.
La nostra comarca està ubicada entre dues importants conurbacions urbanes. Estem mancats de vies ràpides gratuïtes. Aquest situació ens obliga a conèixer camins i vies alternatives per anar d’un poble a un altre sense caure en l’embús en aquells moments claus del calendari anual  quan les nostres vies estan saturades. Això ens permet conèixer alguns racons de la nostra comarca que d’altra manera no els coneixeríem. Som animals de costums que intentem no trencar la monotonia. Aquestes situacions ens ajuden a conèixer millor el nostre espai.
Les voreres estretes que tenim en molts carrers també són un clar signe per intercanviar alguna mirada amb les persones que ens creuem en sentit contrari. És una manera urbanita de fer relacions socials entre els nostres veïns sense haver d’utilitzar les xarxes socials. En cas de pluja les bones relacions augmenten perquè sobre aquest petit espai es concentren més persones amb  paraigües que eviten trepitjar la calçada on s’acumula l’aigua de la pluja.
A vegades en alguna dels nostres municipis trobem que hi ha un tram de carrer sense cap fanal encès. No us enganyeu, estem davant d’una prova d’una nova aplicació del telèfon mòvil que s’anomena llanterna i que serveix per il·luminar el nostre camí. Quan trobem aquests punts en els nostres itineraris com a vianants hem d’utilitzar aquest nou element per ajudar-nos a trobar el camí dins la foscor.
El creixement urbanístic del Vendrell no és que sigui un model a evitar sinó que està preparat per a grans esportistes per afavorir les rutes dels seus veïns a peu. És una vila amb un immens atractiu esportiu. Penseu que si el Vendrell hagués crescut cap a la platja, avui en dia no tindríem pas el carril bici, sinó segurament carrers, places i fanals que no cremen. Llavors hem de pensar que aquest raonament esportiu és clau per justificar aquest buit entre els dos principals nuclis del municipi.
Nosaltres que volem donar identitat a tots els nuclis amb la seva pròpia festa major i castell de foc propi hem de mantenir aquest esperit variat encara que sigui pervers per les finances municipals. Hem de donar un tracte especial a tothom i cada urbanització és mereix el seu castell de foc. Només faltaria, per favor. Els tractes globalitzadors ja han morir amb el telèfon mòbil sense internet. Article publicat a l'Eix Diari, Diari del Baix Penedès i Baix Penedès Diari a partir del 12 de febrer.


Carnaval de copiar i enganxar arreu del Penedès

Carnaval també s'ha tornat light. Abans era una de les cites de l'any en què es feia un pregó i algu sortia malament, però ara és una cosa infantil amb música confetti i un munt de carrosses que van d'un lloc a un altre com si fossin de cada poble, però són de tot arreu. Ja hem trencat els dies assenyalats per a la festa i ho anem fent en un parell o tres de setmanes. Qui sap si en els propers anys farem com els Tres Tombs de Sant Antoni, cada cap de setmana en un lloc i aixi durant un parell de mesos. Hi ha gent que fan carrosses molt treballades amb coreografia i tot estudiat i altres fan qualsevol cosa i vinga al mogollon i visca el vi i els derivats de l'alcohol. Hi ha gent de tot en una rua, alguns si van tan passats ja no arriben ni a sortir. Estem fent un carnaval light d'inspiració infantil i alguns de poble en poble fan caixa per pagar la propera carrossa. Això és el que hi ha. Vist un vist tots. Sort que a Vilanova encara tene coses tòpiques que es conserven, perquè la resta està bé, però poca identitat.

dijous, 12 de febrer de 2015

Esquerres per donar i vendre

El problema d'aquest país és que les esquerres no van juntes. Això ha provocat que sempre hagi anat manant la dreta com pot ser CiU, PP, PSOE i derivats. Els partits sortit del poble no han estat prou madurs per unificar criteris i s'han de dedicar a muntar opuscles que no poden unir les seves forces. El dia que això se superi podrem avançar mentrestant només podrem confiar amb gent com ANC que poc a poc va perdent pistonada a mesura que passen els dies. Només ens quedarà creure en l'Aramis Fuster.

Un cas raro raro aplicable a la realitat.

Sóc un cas raru. Realment ho sóc i no vull ser pas normal perquè és molt avorrit. M'agrada llegir les cartes d'opinió dels diaris, els quals acostuma a començar a llegir al revés. Només llegeixo els titulars i una llegida vertical de les notes oficials. Acostumo a mirar les esqueles del diari i l'edat del finat. No faig cas als anuncis de la televsió. M'adormo en les tertúlies polítiques. Trobo que Polònia ja es fa una mica pesat. M'agrada anar al cine si hi ha poca gent. No m'agrada conduir gaire i el millor de moltes coses és la companyia. Acostumo a comprar als mateixos llocs, tot i estic al tanto d'alguna oferta interessant. Compro quan ho necessito i alguna ganga molt ganga. M'agrada escriure sobre coses del poble perquè pocs ho fem i la versió oficial és avorrida i insulsa. De petit volia ser pianista, però no em van deixar. Ara intento remuntar el tema. Doncs això.

dimecres, 11 de febrer de 2015

L'Escarlata i el vaixell pirata

Un vaixells fa molts anys que navega per mars i oceans. El capità J volia ser el capità del vaixell perquè el capità B ho havia deixat i preferia descansar després de tants anys i anys amunt i avall. El capità J va agafar els coleguilles i va reunir els oficials del vaixell perquè l'escullissin capità, però s'hi van oposar a fer un pas tan important perquè no ho veien clar. Llavors van anar a veure al general Q perquè ajudes. Aquest sabi de les muntanyes va anar a buscar el soldat Bitxus perquè capiteneges el seu vaixell pirata. Però al nostre personatge no li agrada gaire està al davant la la política marinera, no és el seu fort. Ell prefereix fer feina per sota. Davant aquesta negativa llavors va anar a veure a la seva sòcia Escarlata que tota contenta i cofoia va dir que si a l'encàrrec. Llavors el capità J va entrar en una furia immensa immensa. Va ser necessari que tots els oficials escullissin el nou capità entre Escarlata i el el capità J. Aquest darrer  al veure que perdria la votació va decidir no presentar-se a la cita final i deixar que l'Escarlata fos la nova capitana. Ara el capità J que fa molts anys que navega haurà de buscar nous invents per aconseguir un magnífic botí cada mes. Anirem seguint aquesta història de Peter Pan en el Pais de l'or no s'acaba mai. A veure que fa l'Escarlata amb els mariners vells i quants nous incorpora a la seva cort. Tot apunta que el grumete J E està molt emprenyat. A veure que passa més endavant.

dimarts, 10 de febrer de 2015

Que cap nen deixi de fer esport

M’encanten els titulars populistes com aquest  que sembla que a tots els nens els hi faciliten totes les eines perquè puguin fer esport. Després vas llegint la notícia i  veus que s’han convocat unes beques perquè els nens puguin fer esport. No tinguin pas les necessitats econòmiques una barrera que els impedeixi accedir a aquest exercici tant sa pel cos i per la ment. A la resta de nens els toca pagar i callar i aportar els diners per aquests que tenen un tracte especial, merescut o no. Algú ho ha de pagar.
Altres iniciatives similars les podem trobar quan alguns costs de serveis públics estan per sota del seu cost real. Al meu poble, Albinyana paguen 160 euros anuals pel rebut de les escombraries. En canvi al Vendrell que són molt bona gent només paguen entre 100 o 110 euros per habitatge segons si tenen arbres al seu solar. Tenint en compte que parlem de la mateixa empresa i que tot i que les característiques que tenen són diferents estem davant d’una gran diferència entre un municipi i un altre. La gràcia de tot això és quan el regidor de torn surt als mitjans de comunicació dient que el preu que paguem és menys que el preu de cost. Llavors hem d’esbrinar qui paga la diferencia entre el preu de cost i el que et cobren. Potser la resposta la trobem en aquests nens qui participen en els Pastorets Infantils han de ser conscients que ells, si les coses no canvien, quan celebrin el sopar dels 40 anys encara estaran saldant el deute de l’ajuntament. Potser ens tocarà la grossa de Nadal o s’instal·larà una nuclear al municipi que dintre de les coses peculiars també ho podem comptar. Aquestes serien dues alternatives per alliberar-nos tot el pes del deute que tenim a sobre per uns quants anys.
Mesures populars les tenim arreu amb diferent format. No oblidem el tema de la sectorització escolar. És molt més popular ajuntar en un sol centre un 80 ó 90% de nens de primària amb arrels familiars estrangeres que no pas fer una distribució equitativa entre tots els centres amb un nombre similar. Si en aquest repartiment, en la part  més sol·licitada hi apareix un centre concentrat, la cosa encara fa més gràcia. En aquest país ningú es racista, ni vota alguns dels seus partits, però la gent murmura en el seu interior: a la classe del meu fill no vull que hi vagi cap estranger que practiqui altres religions.
El populisme arriba a multiplicar per dos i per tres les persones assistents en algun acte públic. El resultat final és si algun cop volen apropar-se a la realitat del fet ningú s’ho cregui. El pitjor és perdre la confiança dels votants, llavors no serveixen de res les notícies i dades que vagin sorgint en honor i glòria dels seus autors.
En l’àmbit de les festes i firetes de pa sucat amb oli també és un dels punts on aquest element acostuma a aparèixer. Aquest és un tema que ja ha sorgit prou i no crec convenient tornar a tractar-lo.
Populisme és escollir els regidors per la seva capacitat de convocatòria independentment de la seva aptitud i voluntat. Si tu tens una establiment amb una certa clientela o ets membre destacat d’alguna entitat cultural preferiblement amb molts socis, per algun partit tens molts punts que et vinguin a cercar per formar part de les llistes electorals. Encara que els primers llocs és difícil que el puguin incloure, però sempre poden anar en les darreres posicions amb molt poques  possibilitats de ser escollit.
Populisme són les notícies pels diferents mitjans que independentment del tema pel sol fet que hi hagi un regidor ja han d’estar cobertes. Hi ha iniciatives privades i socials que els regidors no saben ni que es fan que són molt més interessants que la típica roda de premsa on l’alcalde tanca l’acte amb un discurs farcit amb la glòria i lloança de la seva tasca. Aquest esport ha disminuït gaire des de que els diaris s’havien convertit en àlbums de fotos de la mateixa instantània del polític de torn i algú més llegint notes de premsa. Evidentment la crisis va provocar que els periodistes ho passessin per alt. Ara són un poc més lliures. La propaganda institucional ja no és el que era.
Populisme és que els polítics només es mouen abans de les eleccions i en actes senyalats. El que es fa abans de les eleccions d’explicar el projecte a la gent s’hauria de fer cada any en un acte obert on la gent hi pugui dir la seva. Això és massa perillós per a la democràcia limitada que tenim a casa nostra. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eixdiari a partir del 5 de febrer del 2015.






dilluns, 9 de febrer de 2015

The imitation game, gran proposta

Una de les pelis que no ens podem deixar escapar i que ja fa dies que està a les nostres pantalles és d'Imitation Game. La història d'uns herois anglesos que van descobrir el més difícil com era el codi d'encriptació dels nazis. Una aventura apassionant on es veuen els interessos de tots els membres que formen aquest petit comitè ultra secret. La proposta dura dues hores, però realment és fa curta. Aprofiteu que aviat la treuen.

divendres, 6 de febrer de 2015

Parabola dels nens bons, eficients i dolentots II part

Els nens bons i alguns eficients i bons han rebut el seu xupa xup al mes de gener. Alguns el tenien més gros que altres nens, però el papi i la mami no tenen més ganes d'anar a comprar més xupa xups perquè els fa mandra anar al super a comprar i que es vegin tothom mentre compre coses dolentes només per a uns nens i a la resta dues pedres. Doncs ara els nens bons també s'han enfadat amb els papis i les mamis i s'han tornat esquerps perquè no tindran cap més xupa xup. Els papis han aconseguit al final que tots s'enfadessin quan els papis i les mamis tenien molt bones intencions, però per un mal ús de quatre cèntims que tenien el calaix ha esvalotat tot el galliner i tots s'han quedat sense xupa xups. Alguns han pogut provar-lo al gener, però al febrer hauran de passar sense res. A veure com segueix aquesta parabola mediàtica i aplicable a molts casos del món mundial.

dijous, 5 de febrer de 2015

Vendrell, zona animal per excel·lència.

Al Vendrell tenim més d'una dotzena d'animals de foc i ara ens hem posat a crear-ne d'altres. Fa dos anys l'aliga i ara el lleó i suposo que la cosa no quedarà aquí i anirem fent. Ara ja tenim per triar i escollir si volem anar en una bèstia de foc i poc a poc anirem ampliant la resta per anar farcint una àmplia varietat d'animalons pacífics. L'aliga molta gent ha comentat que és ridícula perquè pesa molt i dins hi van dues persones i clar trobem una au amb 4 potes, una cosa que no entra dins les normes naturals. Ara toca el lleo. Aquí en trobarem només una, però sembla que farà tres metres d'alçada. Al Vendrell hi ha gent de sobra per donar vida a totes les entitats que tenen aquests animals de foc o pacífics, però en comptes de crear-ne més potser que donem vida als que tenim i no anem fent capelletes com passa als correfocs que hi ha molts animals i en alguns són quatre gats. Està bé semblar rics, però també ho hem de ser. Vinga endavant amb el nou animal. No m'acaba de fer el pes, però quan el veiem en realitat ja ho comentarem. Ara per ara només tenim una maqueta. A veure si algú pensa fer un pollastre que no quedaria gens bé, però és un dels animals que més ús en fem i està més proper que no pas el lleó. 

Renovar-se o renovar-se

Encara queden moltes incerteses sobre les llistes al Vendrell. Els únics clars són els armengolitus. Ells estan allí amb el seu cap de llista. Al PP, el més normal que segueixi l'Eli. A C'S la Luz. ERC apunta a pel Marrassé, però jo la veritat és que no el veig encara molt consolidat. Ja veurem si la cosa és manté o apareix un altre candidat. PSC hi ha dos jocs de cartes: una de joves o un altre de veteranos. Està la versió dos anys i canvi que no agrada a ningú. A veure com qualla tot plegat. CDC estan en una lluita entre els Baby Pujol i algun misteriós guardat en un calaix que sembla que els ha de salvar. Ningú vol marxar, però sembla que hi haurà un nou cap de llista que sinó apareix tornaran a fer la mateixa formació de sempre. Dues puntes i un al mig per controlar els pols distants. També tenim Més que són els socialistes i derivats sobiranistes que van forts. No m'extranyaria que anessin amb ICV que busca parella i no sap amb qui anar a ballar. Els seus colegues de sempre li han fet les banyes amb CUP i Procés. Ja veurem com acaben, però no crec que vagin sols. Els Som Vendrell s'ho estan currant i jo crec que si ho fan bé i no cauen en els dos de sempre poden fer molt bon resultat: captar vots sobiranistes i rebotats de tot arreu que n'hi ha força. Podemos va començar amb molta força però a mesura que passen els dies van perdent pistonada. A veure si guarden el tipus al maig. A partir d'aquí pot passar de tot. Jo crec que armengolitus traurà molt bon resultat i els altres s'hauran d'entendre com ara. Suposo que els Som Vendrell no s'hi posarà perquè no van per aquí. Tindrem bipartidisme amb 5 ó 6 partits pel mig. 

dimecres, 4 de febrer de 2015

Un dia diferent al Vendrell i comarca marcat per la neu




Avui a nevat a bona part de Catalunya i en especial al Baix Penedès. La neu també ha arribat al Vendrell a partir de les 6 de la matinada, però poc amb el sol s'ha anat diluint fins desaparèixer. Un d'aquests dies que comences el dia diferent i pots acabar com vulguis, però que caigui neu ja és prou important per deixar un petit testimoni en aquest blog. No passa molt a sovint i quan això succeix queda en la memòria i és una d'aquestes dates de referència que ens queda a la nostra ment. Aquí teniu algunes mostres d'aquest  dia especial. La primera és una foto de la Montse Nin és d'Albinyana i les dues altres són del Vendrell i fetes per un servidor

L'anxaneta, bocates de pernil, mmmmmm

Un dels punts més concorreguts del Vendrell és la plaça Vella. El passat divendres dia 30 de gener va obrir l'Anxaneta on abans estava el de Lujo. Ho porten els del pernil ibèric del carrer del Peix. Allí pots esmorzar aquest mega bocata molt bo i un cafè amb llet per 3,80 euros. Un lloc molt cèntric que ha agafat nova direcció esperem que tingui tanta sort com l'altre local una mica més baix del carrer. Aquí us deixo la foto perquè aneu fent boca.

dimarts, 3 de febrer de 2015

Croada contra el rumor no interessat


La majoria de plens són avorrits, però sempre hi ha alguna cosa que destaca des d’un antropològic. L’altre dia va sorgir en el ple del Vendrell una mena d’una creuada contra el rumor, evidentment el no interessat. Ens volen  fer creure que el rumor és fals o almenys a algú li interessa que sembli fals encara que no ho sigui ni de bon tros, però hi ha una imatge i protocol que cal seguir de cara a la galeria per evitar corrents perilloses. El tema en aquest cas ve donat principalment sobre els immigrants. En concret, dels marroquins. Ja fa anys que es parla de tot això amb la boca més o menys grossa. Algun cop s’ha fet alguna roda de premsa d’aquestes posades amb calçador per tombar alguna onada que anava agafant força en els corrents alternatius de la societat vendrellenca i comarcal.
El nostre perill segueix sent combatre  aquest tipus rumor. La nostra traducció a mida podria ser com tot allò que la gent comenta i no està fonamentat en fonts oficials. Si una informació està inclosa dins les pàgines de la Vanguardia evidentment no és oficial, ni ja és considera un rumor, però si algú  posa alguna informació no contrastada al seu blog, facebook o altres llavors estem davant d’un possible candidat a rumor perquè no gaudeix d’una font solvent. Aquest tipus d’informacions  sempre han existit i sempre ho seguiran fent, ja formen part de la nostra realitat diària. Aquest riu de fons sempre s’ha generat i molts cops paral·lel a les dades oficials. Aquests no sempre són negatius, però per algun motiu curiós, la majoria ho acostumen a ser. Evidentment inclús en algun cas no hi hagut altra opció perquè el silenci ha estat còmplice de les persones que havien de donar una altra versió a la que corria del boca a orella. No volien reconèixer la veritat i han callat per no fer-la més grossa. Hem hagut d’esperar un temps fins oficialment s’ha demostrat o desmentit un presumpte rumor. Per exemple, un  dels protagonistes de molts rumors és la família Real Espanyola, perquè públicament aparentment tothom aposta per les versions oficials i ningú es decanta de la línia. Però els rumors van que dóna gust amb aquests nobles protagonistes. És molt trist que es decideixi fer una mena de declaració universal en contra dels rumors no interessats. Això és un clar indici que no han servit de gaire els altres mètodes  que s’han aplicat per solventar el problema i s’ha fet cas omís a la transparència pública abans d’arribar a aquests nivells de matar el missatge amb el missatger anònim inclòs.
Toquem de peus a terra i anem a fer una tria d’alguns dels rumors més populars que han anat tombant pel nostre estimat Vendrell. Aquesta moció sembla que afecta principalment a aquells que parlen dels marroquins. Sobre aquest col·lectiu apareixen rumors sobre coses que obtenen gratis de les administracions com la roba, els cotxets de nens, el menjar, entre d’altres. Altres apunten a què un dia a la setmana tenen les piscines públiques per a ells sols.. El que més afecta actualment a la societat toca el tema monetari. Segons les veus populars ells arrepleguen totes les ajudes públiques i com aquestes estan limitades, doncs la resta de la societat es queda sense aquesta font bàsica  per anar sobrevivint en el dia a dia. La cosa va lligada a què treballen en negre i no els consta enlloc els seus ingressos il·legals i tenen molts fills que alimentar.  Hi ha altres rumorologies més punyents d’àmbit més personal que sostenen que són més bruts i deixats que que la resta de nacionalitats que habiten en la nostra societat.

El problema de la immigració al Vendrell no està resolt ni de bon tros. La gent que viu a al carretera de Valls viu en primera persona una situació ben diferent a la que es pugui viure en altres punts del terme, als quals els toca enfrontar-se a altres problemàtiques. El pas del temps fa que un s’acostumi o fer un canvi radical i a anar a viure a un altre punta de la localitat. Un dels comentaris clàssics és que durant la nit hi ha ambient per les seves zones. El trànsit no és precisament de venedors mocadors de paper amb llicència municipal. Només falta anar a veure l’ambient del Teresina Martorell amb la tonteria aquesta de la sectorització escolar per veure l’ambient que s’hi respira. Després vas a fer un volt a l’Àngels Garriga i podràs comprovar que són ben diferents. Evidentment ara no interessa a ningú moure aquest tema. Ja ni l’oposició que de tant en tant juntament amb el tema del CAP del Botafoc amb unitat de diàlisis i tot inclosa ho ha tret del seus discurs bàsic. Ara es dediquen a parlar de temes que, de moment i per sort, ens cauen lluny com el terrorisme islàmic i que un ajuntament com el nostre ben poca cosa hi pot fer. El greu problema el tindrem quan continuem sense ser capaços de treballar seriosament aquesta problemàtica amb cara i ulls a  part de muntar desplegaments policials per caçar quatre camells amb algun encert més important. Hem d’aplicar una política per arreglar aquesta situació a mig o llarg termini. La crisi que estem patint, la manca de formació i la concentració en aquest espai pot provocar qualsevol daltabaix com ja va passar el passat 26 de març. Mirem una mica i ens hem de preguntar  què s’ha fet des de llavors? La cosa  sembla que continua igual, potser la família  dels quatre nens morts continuen la seva vida amb certa aparent normalitat, però encara queda molt camí per córrer amb l’entorn. Un fet com aquest pot trasbalsar qualsevol elecció que tingui lloc al municipi i comarca. No cal que us digui quina formació sortiria guanyant de tot això. Mentrestant anem fent webs i mocions que són molt amenes i divertides, però el rumor està en plena forma i acostuma a ser més fort i ampli quan es vol acabar amb ell sense una política clara i transparent que li faci perdre al rumor  el seu sentit fins a morir  d’inanició. Article publicat al Diari Baix Penedès, Al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari a partir del 29/1/2015

L'Àngel Tobies

Aquest conte vendrellenc està escrit de la mà de Ness*

Temps era temps, al regne dels cels hi vivia un angelet anomenat Tobies. Vivia amb la seva
mare i tots dos tenien prohibit baixar a la terra dels humans. En Tobies perquè encara no era
prou gran i la mare perquè no tenia ales.
A la mare li agradava molt el cafè dels humans. Aquell gust torrat i amarg l’apassionava. Tant
era així que un dia li va dir al seu fill:

-Tobies, fill meu, tu que ets petit i ràpid com un llamp, em podries anar a buscar cafè? Això sí,
sense que et vegi ningú i sobretot no posis els peus a terra o et convertiràs en estàtua.

L’angelet no li va poder dir que no a la mare i, sense que el veiés ningú, va baixar a la terra el més ràpid que les seves petites ales li van permetre. Va agafar el cafè i immediatament va tornar. La cosa va anar tan bé que cada dos per tres baixava a buscar l’apreciat cafè per la mare. Cada cop anava més ràpid, doncs les seves ales anaven creixent.
Quan va arribar a la majoria d’edat, el pare Déu el va cridar. Havia arribat l’hora de fer d’àngel.

- Tobies, a partir d’ara et tocar portar la inspiració als homes. Agafa aquest sarró ple de pols d’inspiració i aquest llistat del nom de les persones que has d’inspirar.

Com si tingués un coet enganxat al cul, va sortir a fer els encàrrecs. Com ja es coneixia el camí, va ser un tres i no res. Va inspirar un bonic poema sobre el mar, una bella pintura d’una dona i una descoberta científica que curava una malaltia. Va ser tan ràpid que al tornar es va reunir amb els altres àngels per vanagloriar-se de la seva lleugeresa. Un dels àngels, corromput per l’enveja del moment, li va dir:

-Hi ha una cosa que el Déu pare no té i si li portes sers el seu àngel preferit. Tu que ets tan ràpid de ben segur que ho podràs fer.

-I què és això que el pare Déu no en té?.

-Una espurna del sol.

Sense perdre temps i fent batre les ales com mai ho havia fet, es dirigí cap al sol. Com més s’hi
acostava més calor tenia. La suor li regalimava per tot el seu cos, la forta temperatura feia que
les seves forces es debilitessin, però ell no s’aturava. Fins i tot quan les ales se li començaven a
cremar ell va seguir. Cada cop era més a prop del seu objectiu, però cada cop li costava més
aletejar, es marejava de la calor i les ales se li cremaven.

Ja gairebé ho tenia a tocar, quan es va trobar una espurna davant seu. No s’ho va pensar dues
vegades i la va agafar. Tan gran era l’esforç que havia fet per assolir la fita, que va perdre el
coneixement i va començar a caure al buit. L’àngel envejós, que veia incrèdul el que en Tobies
havia aconseguit, va sortir a salvar-lo. El va agafar en ple vol i el retornà al regne dels cels. Amb
les ales socarrimades però ple d’orgull, en Tobies es va despertar en braços de la seva mare.

Un cop recuperat, el Déu pare el va cridar i li va dir:

-Tobies, has estat molt temerari i t’has deixat emportar per un altre, sense saber el que feies.

Per això et castigo a restar al costat meu fins que jo ho decideixi.
Amb l’orgull tocat, es va resignar al que el Déu pare li va ordenar. Amb el temps anava veient
 els diferents assumptes que hi despatxava, les alegries i desgràcies dels humans, de diferents
naturaleses. Fins que un dia el Déu pare li va dir:

-Espero que amb el temps que has estat al meu costat t’hagis fet més savi i prudent. Et retorno
el teu càrrec d’àngel inspirador.

Tot feliç, en Tobies va agafar el sarró i el llistat. Va baixar cap a la terra tot tranquil, però hi va
veure una mala ombra que voltejava. Ja n’havia sentit a parlar de les males ombres quan estava amb el pare Déu. Eren àngels que en algun moment havien desobeït les seves ordres i havien estat desterrats del regne dels cels. Com es sentien traïts, dispersaven mals pensaments entre els homes. Així que en Tobies va alertar als àngels dels bons.

-I exactament on has vist aquesta mala ombra?

-L’he vist per allà- digué assenyalant amb el dit cap a l’esquerra, amb tanta mala sort que no se’n va adonar que amb el peu va tocar un campanar i en estàtua es va tornar.

Si el voleu veure és al Vendrell, coronant el campanar, on diuen que les nits de lluna plena es
desfà l’encanteri i reparteix inspiració als elegits.