La veu del poble

La veu del poble

dijous, 30 d’abril de 2015

Esperant un punt d'inflexió al Vendrell i comarca



Jo m'estimo el Vendrell, Albinyana i la comarca per això escric sobre això perquè m'agrada. Si no m'agrades escriurien sobre el tawin àrab o les declinacions en àrab clàssic, però m'agrada i per això ja fa uns 20 anys que ho faig.
Ara he vist una notícia que un cop més em demostra que encara no estem al segle XXI i ens estem recreant en una mentalitat gens adequada als nostres temps. Resulta que ara hem anat a buscar empreses Belgues perquè s'implantin als nostres polígons industrials mig buits per donar vida a la comarca. Un cop vist i demostrat científicament que una de les grans paranoies polítiques de la comarca com va ser el Logis Penedès ha estat una gran mentida. Durant un parell de legislatures hem jugat amb aquest mite virtual que ens hauria de treure de la misèria. Ara ja ni quasi se'n parla i ens trobem amb una comarca amb uns índex d'atur exasperants i hem d'anar a buscar belgues que ens ajudin a sortir de l'atzucac. Tot just ara que d'aquí no res ja tenim les eleccions a tocar. No crec que tinguin temps que funcioni cap empresa en aquest meset que ens queda fins el gran dia. 
Hem de plantejar-nos que volem? No potser que quasi en cada poble tinguem un polígon industrial mig buit i alguns fan més pena que glòria. Hem d'aprendre a treballar units. Però això no es una feina d'avui per demà, és una feina lenta que s'ha de fer poc a poc i ben fet no ara que ja hi ha eleccions. Per tant, aquesta mesura jo crec que no té més validesa que el titular que segurament quedarà obsolet en un tres i no res.
La nostra comarca necessita crear una planificació real per poder sortir del pas. Tenim molt potencial però no sabem treure profit. No poden anar 14 alcaldes demanant ajudes, potser que en vagin un parell o tres i facin la feina de tots i si hi ha feina a la comarca ja ho anirem administrant, però un per l'altre la casa sense escombrar. Hem de donar vida al comerç i baixar els preus dels lloguer si a la gent que té locals que fa més d'un o dos anys que estan tancats doncs un petit impost perquè el tingui obert i no tancat com fins ara. Hem de ser oberts i donar facilitats a les grans empreses sense sortir de la llei, però no convertir l'administració en un camí massa feixuc, perquè en un altre lloc els hi posaran una autovia gratis. 
No necessitem empresses que un 80% dels treballadors siguin toreros amb un sou de 800 euros bruts al mes que no poden ni pagar hipoteca. 
Llavors clar aquí en aquesta comarca donem via verda a les urbanitzacions i vinga a fer pisos que desrprés no vendrem i al final acabaran ocupats, alguns amb bona gent i altres amb gent que es dedicaran a ves a saber què i ja la tenim liada. A aquests els haurem de donar, aigua, gas, electricitat i escombreries perquè clar hem de ser solidaris i bona canalla, pèro com no tenen un duro qui ho pagara? la resta que cobren 1.000 euros i fan mans i mànigues per arribar a cap de mes. Jo crec que no és el més indicat, mentrestant les arques municipals es van empobrint perquè hem de donar serveis i no hi ha ingressos suficients per pagar el deute i aixecar cada dia la finestreta. Volem empreses tipus Cristalera que doni vida al territori. No volem grans magatzem per emmagatzemar carrega per a grans companyies. Empreses que treballin per torns amb gent de tot tipus.
També hem d'activa el comerç local amb franquicies que ens vinguin a implantar-se. S'han d'anar a buscar no crec que vinguin soles i s'ha de treballar. Evidentment també hem de fer una revisió del pla general que ja porta 15 anys al Vendrell i no s'ha tocat. No volem pisos, volem habitatges i que la gent es pugui guanyar la vida sense haver d'anar a Barcelona o Tarragona. Aquesta és una comarca per fer. A veure si ara amb la crissi sentem cap i ens ho plantegem. Ja està bé que cadascú vagi al seu rollo. El dia que aquest edifici de la pl. Nova del Vendrell aculli una gran franquícia pot marcar un punt d'inflexió en la nostra història. La foto és de la Fura.

dimarts, 28 d’abril de 2015

Alvendrell 2015


A l’ombra del gran minaret s’arreplegaven desenes de cotxes de gamma alta que assistien a la inauguració del nou temple construït amb diners provinents dels Països de l’Arabia feliç. Una data molt esperada pels milers de musulmans que en els darrers tres segles s’havien anat instal·lant paulatinamente en aquests nous territoris conquerits als cristians en els darrers segles. Una greu pèrdua molt després d’un periode de decadència provocada per una important crisis europea que es va originar a principis del segle XX.
En ple segle XXV al AlVendrell es es podien comptar tres mesquites. La primera ubicada en la part antiga del municipi on es van aposentar els primers seguidors de Mahoma. La seva fundación data de principis del segle XXI. Més endavant es va construir una més moderna a la zona escolar, on abans s’hi havia instal·lat un complex esportiu que amb la pèrdua de socis i usuaris va acabar tancant les portes per reconvertir-se en un important centre religiós. No gaire lluny d’aquest punt s’aixecava el cementiri musulmà de la localitat en un lloc tranquil del municipi. L’antiga església barroca va ser aprofitada per bastir una madrassa, respectant el seu campanar i la figura de l’angel que en el seu cim. Es va conservar l’orgue que va patir una important i costosa restauració a principis del segle XX. L’antic ajuntament del Vendrell va formar part d’aquesta nova instal·lació educativa per on passaven la gran majoria de joves de la població
El Vendrell en els darrers anys havia incorporat un important nucli de població dedicat bàsicament a les pistes d’esquí artificials que s’havien construït recentment en la zona del Pla de Mar. Un gran inversió que va realitzar un família saudita enamorada del clima penedesenc. En aquest complex esportiu de 300.0000 metres quadrats es poden practicar diferents esports relacionats amb l’esquí. No hi pot faltar un gran centre comercial amb les principals marques d’arreu del món on es pot comprar des d’un Ferrari fins a una nova creació dels hereus del Custo AlVendrell, un descendent del modista lleidatà que va fer furor a la seva època.
Des del port de Sant Salvador arriben cada dia centenars de visitants amb creuers de tor arreu. Aquest nou equipament esportiu va substituir el de Coma-ruga que amb el pas dels anys es va derruir totalment i es va aprofitar els seus materials per aixecar aquest nou equipament esportiu i comercial.
Tot i gaudir d’un remarcable creixement demogràfic en els darrers segles amb una població que supera amb escreix els 1.000.0000 d’habitants. El pas del temps ha trastocat alguns dels límits de la comarca. Coma-ruga va aconseguir la seva desitjada independència juntament amb l’antic barri del Francàs. Per  la seva banda, Sant Salvador va mantenir la seva fidelitat al seu cap nucli inicial. Per altra banda el Vendrell va poder recuperar dins els seus límits algunes parts importants de Sant Oliva com la urbanització Sant Jordi i les Pedreres.
El nou consistori estava instal·lat en una àmplia zona del Matà, al costat de l’antiga carretera de Sant Salvador. Els responsables de portar aquest consistori formaven part d’empreses que segons la seva aportación en el pressupost municipal tenien més capacitat de decisió que altres. La majoria eren d’origen àrab, però no hi faltaven ni les xineses, ni les indígenes que encara conservaven alguna part de la seva fortuna.
 Un edifici nou, modern amb un ampli pàrquing gratuït per facilitar l’accés als seus veïns. L’antic hospital es va convertir en un CAP per antendre les necessitats hospitalàries del territori.  Evidentment que en aquesta societat del benestar que feia uns segles que permetia anar a escola, al metge, entre d’altres serveis públics feia dècades que s’havia acabat. Ara cadascú tenia contractada una assegurança que cobria aquests serveis bàsics. Era d’obligada subscripció i segons quin servei contractaves podies arribar a gaudir de més o menys serveis.
Dins aquest important nucli de població no hi faltaven els barris d’alres creences o procedències. Era prou conegut el barri cristià al costat mateix de la nova madrassa on hi vivien un centenar de practicants que gaudien d’un petit temple que des de feia segles estava regentat  per la família Mercader. Dins la contrada no hi faltava un barri xinès atapeït de petits comerços, basars i restaurants regentat per originaris d’aquest país que ja ni tan sols sabien parlar la llengua dels ancestres, però que havia format un grup homegeni amb llaços de sang entre els seus membres.
A part de les manifestacions religioses que marcava el calendari es conservaven les festes del barri que eren organitzades per cada barriada de la localitat, tenint en compte que les més concorregudes eren les de la part cristiana amb una tradició més que centenària. Els altres barris es van anar incorporant i durant 15 dies hi havia a cada barriada festa diària per gaudi de tothom. Ja ningú parlava de la Fira que a principis del segle XXI va anar perdent pes fins a morir d’inanició. Era molt important l’associacionisme dins la societat.  Els més importants eren els castellers amb tres colles al municipi que en les seves jornades més importants aixecaven construccions de 10 pisos. Pel que fa al bestiari es comptava amb 40 animals de foc i 37 de festius que arreplegaven un ampli ventall del seus semblants vius. El darrer havia estat el burro català que es va poder recuperar d’una pàgina web descatalogada que havien trobat per la xarxa, però que ja feia dies que s’havien perdut els seus exemplars de carn i os. Evidentment ja no depeniem d’Espanya, ara érem un  Regne de Taifa independent juntament amb la part de  Catalunya que anava des de Sitges fins a Tortosa arribant fins a Fraga controlats en certa manera per Qatar que tenia la seva capital a Montblanch. No cal dir que la nova inauguració de la nova mesquita per a 4.000 fidels amb separació per a homes i dones va ser una gran fita històrica. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diarii Baix Penedès Diari a partir del 22/4/2015

Votants que no saben en qui confiar

Hi ha molta gent al Vendrell que no saben que votar. Si si. Hi ha molts disconformes que no saben que fer el dia 24. Estan els de CiU que al veure la llista no s'hi troben identificats i no creuen en aquest grup que forma la candidatura. Estan els de PSC que veuen massa intrussos dins les llistes i volien un canvi en el seu número 1. Estan dels del PP que sempre han tingut moguda sobre les diferents tendències que han coexistit al partit. Estan els que confiaven amb Som Poble, però que no els agrada els primers. Estan els que estan farts de tot i no saben que votar. Ara per ara alguns partits ja fan campanya amb intensitat i els altres només han donat un petit paset. Alguns s'ho curren i altres esperen els darrers dies per fer alguna cosa. Se suposa. Hi ha de tot. A veure que passarà. Poc a poc i bona lletra.

Gràcies Laxen Busto, pels petits detalls

Els Laxen són una part molt important de la meva vida, no cal dir que la meva banda sonora. Som de la meva generació i anava amb el Pemi Rovirosa a classe. Al llarg de la meva vida els he seguit a vegades més que menys, però darrerament he anat a molt concerts i al seu voltant hem creat com una mena de club de fans, en el sentit més sa de la paraula, que compartim estones, converses, concerts, sopars i comentaris sobre els seus protagonistes. Són gent de casa nostra que tenen la màgia de fer-nos en els seus concert una gran teràpia on durant unes dues hores ens passen tots els mals. És fantàstic per molts motius perquè tenim un element en comú i ajuntem un parell de generacions dels que van començar  fa temps i dels nouvinguts al grup. Alguns marxen, altres vénen, però sempre estem els de sempre allí al seu costat. Hi ha gent que els apassiona el futbol, el mus o la fórmula 1. Jo sóc molt feliç amb els laxen i la seva música. A més els tenim molt més propers. L'altre dia en el concert de la Lira que el Jimmy va dedicar una cançó a la segona planta de l'Ajuntament ens va fer caure la llagrimeta a tots els qui estàvem allí. Gràcies per aquest peti però gran detall i per tants altres petits detalls al llarg dels anys.

Una gran experiència amb les tres claus musicals

La ràdio és una de les millors universitats de la vida. Allí s'aprenen grans coses encara que molts cops queda dins i no surt per les ones perquè tothom en pugui gaudir. Ahir dilluns vaig entrevistar a l'Irene, la Roser i l'Anna que formen des de 2008 el grup les 3 claus musicals. Tres joves de 14 i 15 anys que amb el saxó, el violí i el chelo donen vida a la seva passió la música i també la comunicació. En directe són timides, es posen nervioses com la majoria de gent, però a mesura que van pasant els minuts es van deixant anar i explicant el seu món, el seu passat, present i com no, els seus projectes de futur. Joves que d'una manera o altra saben que la música formen part molt important de la seva vida, llavors van preparant la seva vida al voltant d'aquest camí màgic que és el pentagrama. Les seves mares, L'Anna i l'Antònia Maria també volien ser músics però pels temps i les circumstàncies no els hi ho van permetre. Sempre han tingut molt clar que aquesta porta per obrir fruit d'un temps no passaria a les seves estimades filles, però això estan allí ajudant en el que poden per tirar endavant. Moltes gràcies per venir a la ràdio va ser molt enriquidor i també moltes gràcies a la Marian Albacete per compartir aquest esperit musical amb els seus alumnes i amics. Ens veiem en aquest bocí de món.

dissabte, 25 d’abril de 2015

Ja tenim un lleó al Vendrell. com li direm?


Ahir divendres dia després de Sant Jordi i abans de Sant Marc feia goig l'estrena del Lleó del Vendrell que ha sorgit de la Parròquia i dels Amics de l'orgue. Ara toca això. Fa dos anys va aparèixer l'aguila i ara un lleó rampant sense corona i mig esgrogueit que té un rostre molt fi que podria apuntar a lleona. Molts ja li volen posar nom. Jo apostaria per Groguet pel seu color. Jo crec que ben aviat li posaran corona perquè dels 5 lleons que li feien companyia eren l'únic que no en portava. El gran Víctor Merencio va explicar les dades d'aquest segon animal del seguici popular, però també va obviar com acostuma a passar en tot el que es fa i es desfa una dada: el seu cost en euros. Es va parlar de gent que havia col.laborat, però en cap moment va dir quan havia costat. Se suposa que es pagarà perquè al Vendrell tot es paga més o menys tard, però jo crec que la gent i més sent la Parròquia com a impulsora ho hauria de dir. No cal que faci grans titulars, però s'hauria de saber. Pel que es va dir i es va veure és l'únic dels 8 lleons a Catalunya que està en posició rampant i el porta només una persona i pesa uns 35 kilos, està prou bé. El que es impressionan es el de Reus. 
També hi havia els balladors que els acompanyava, alguns ja estan en un o dues entitats més del Vendrell i la majoria formen part dels VTV ( Vendrellencs de Tota la Vida) amb altres membres de recent incorporació. L'acte va ser molt correcte amb els parlaments polítics que la gent va mig escoltar i una descripció del nou animal. L'avinguda dels lleons de Lleida, Barcelona, Reus, Valls i el de Tarragona va donar amplitud a la festa. Cadascú va dansar al seu ritme i en la part final quan van tocar tots els grups semblava un guirigall de música potser millor que hagués tocat només un grup i tots ballant a un únic ritme. El temple estava força ple i després en el sopar també hi havia força gent. Alguns es queixaven que s'hauria d'haver fet un altre dia i en horari de tarda perquè hi havia molta canalla que van plegar d'allí a les 10 i escaig de la nit i del sopar passades les 11. Molt xulo. Ara esperem el lleonet a veure si també conserva aquest coloret i surt o no surt amb corona incorporada de la gabia. Ara a fer un concurs i com li podríem dir al Lleó que sembla
dóna més de si que l'aliga per tenir el seu nom propi. Cada dia és fa més necessari tenir un protocol de cercavila perquè hi ha més elements dintre i és fa més llarga. Potser què en fem dues en dies diferents perquè això que tothom hi tingui cabuda està molt bé, però quan són tants es fa massa llarga.

dijous, 23 d’abril de 2015

Molt bon Sant Jordi a tothom

Avui és un dels dies més macos de l'any pel temps, pel que se celebra i perquè la gent ho viu. És un dia per fer una mica de cultura encara que no en facis durant la resta de l'any i es un dia per regalar flors encara que no ho facis més. Un dia diferent on tothom hi participa d'una manera o un altra. Jo crec que aquest ha estat un dels grans encerts de la societat catalana i que s'ha arrelat a totes les persones que viuen entre nosaltres. Molt bon Sant Jordi a tothom.

dimecres, 22 d’abril de 2015

Què pensa fer cada partit amb els treballadors públics?

Seria bo que tots els partits que es presenten a les eleccions municipals diguessin quina serà la política amb els treballadors municipals. Una manera d'atraure un bon grapat de vots que pot donar més d'una majoria. Sempre parlen del mateix, sense concretar. Aquest detall aniria molt bé per després poder anar amb la fotocòpia i dir miri vostes que van dir. Òbviament no es compleix mai tot del que es diu, però aquesta és una eina que ningú fa servir i pot ajudar molt.

dimarts, 21 d’abril de 2015

Un moment de glòria en el teu vot


Els polítics estan pensant que tothom es preocupa pel seu programa, pel que diuen i que diran. Pendents del seus companys de candidatura, atents als seus vestis, a les seves mirades, a la seva conduca entre públic, a les seves aparicions públiques, al seu discurs mediàtic, etc.
La  majoria de gent  acostuma a obviar tot això. Un fenomen que es multiplica a mesura que ens acostem a la data senyalada de les eleccions. Al principi de la precampanya encara fa una mica de gràcia, però a mesura que passen els dies, els ciutadans cansats de sentir el mateix es van tornant sords a aquest missatge que ataca per terra, mar i aire.
Al final, només es mouen els fídels de cada partit que compleixen amb el que diu el guió. La resta de gent ja està farta de la propaganda a la tele, de cada dia que puja la persiana perquè entri l’aire veure la mateixa cara penjada en un fanal amb uns retocs que sembla que acabi de fer la primera comunió. Ja saturat de veure els principals informatius i que estiguin la majoria de temps parlant de l’agenda dels principals candidats, perquè clarament els que no tenen representación pública els obvien automáticamente. Tot seguit quan acaba el temps, tens uns minuts de la mateixa història amb les mateixes cares, els mateixos missatges i la música que ja fa dies que cansa.
Són moltes les persones qui consulten a una altra de confiança a qui ha de votar. Llavors aquest interlocutor li farà un petit resum de la seva visió sobre el panorama electoral. No hi ha més. Queden records de refrescs, entrepans de butifarra, pernil, dolços que durant aquestes setmanes es va servint per acontentar al votant. No hi faltaran banderes, slogans i papers on el nostre candidat hi figurarà al davant seguit dels seus acòlits oficials.
Els més espavilats, aquells que ja estan de retorn de tot plegat estan pensant com generar vots nuls originals. Això d’agafar una papereta i tatxar algun de la llista ja està prou vist, posar-hi tippex també. S’han de buscar nous mètodes perquè després algú s’en faci ressò mentre tu estiguis a casa gaudint d’aquells moments de glòria anònima, tot i que sempre ho pots posar a la xarxa dient que tu ha estat aquell, però potser que hi hagi algun imitador. Això és una cosa que mai es pot saber realment.
En aquests eleccions si fa un bon dia però no el suficient per estar tot el dia a la platja, no juga el Barça i no és un dia de pont per anar a fer una escapada a Andorra pot arribar a votar un 50 % dels electors. Unes xifres esplèndides al costat de la participació americana que nosaltres superem amb escreix.
Ara per ara i fins que algun il·luminat no ho arregli, tothom gaudeix del mateix valor en el seu vot. Potser d’aquí un temps apareix algun messíes per dir que només poden votar unes persones amb uns trets especials que això de la soberania popular no és bo per ningú. Ja s’anirà veient amb el temps. De moment, les coses són d’aquesta manera  i esperem que es mantinguin i que s’arreglin altres coses que afavoreixin que tots els partits es presentin a les convocatòries electorals amb igualtat de drets i no pas com ara que n’hi ha uns que sempre surten amb avantatge sobre la resta. La culpa la té un sistema pervers que beneficia els de sempre i de retruc margina la resta. Llavors tenim la llei d’Hont que acaba de perfilar aquest interès dels quatre de sempre per no perder poder dins el pastis global.
Dins tot aquest batibull electoral hi ha electors que voten a les persones, especialment a les municipals i altres opten per fer-ho al partit.
Alguns dels votants ni tant sols saben en qui han dipositat la seva confiança perquè tota la vida ha donat suport a uns colors i a unes sigles.
En els seus programes ens voldran arreglar el món, però ningú parla de la realitat de cada municipi, del seu endeutament, de les seves obligacions financeres i urbanístiques. Uns circumstàncies que limiten molt la seva capacitat de maniobra i que en massa casos obliga a total llibertat per pagar el rebut de  la llum i poca cosa més. Els miracles ja els hem viscut fins ara i es poden comprovar quan veiem la munió de castells de foc que ens tenen reservats per les dates de més calitja. Però per la gent que no mira enlaire també tenen l’oportunitat de mirar el terra i anar sortejant fanals en voreres estretes i altres sorpreses que la realitat ens té deparats.

Un dia que els guanyadors sortiran als balcó dient que la sobirania popular els hi ha donat el suport per afrontar un nou repte polític. En realitat només un 20% de la població en el millor dels casos els ha donat suport, la resta de la gent ha triat altres opcions o simplement ha optat per no votar. Hem de tenir en compte que votar en blanc és una bajanada perquè encara que després surtin a les estadístiques només serveix per afavorir al partit més votat per la resta. La gràcia és votar nul i llavors a part de no afavorir ningú tens l’oportuntitat de donar el teu toc personal a la cita electoral. Evidentment que passarà per alt per la majoria i no tindràs ni focus ni llums davant el teu perfil físic, però és un moment de glòria que ningú et pot robar. Aprofita. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari a partir del 15 d'abril del 2015.

Guimerà, pas a pas

Ahir diumenge vaig anar a veure les portes obertes de Cal Ximet del Vendrell batejat amb cal Guimerà. Feia anys que no hi estava de quan els tèrmits eren els reis de la fusta. Ahir em va agradar el nou espai. Vaig trobar a faltar que en els plafons també estés present l'anglès i el castellà encara que sigui com a resum. M'hagues agradat que hi hagués hagut com una mena de circuit marcat amb números d'un lloc a un altre. Està bé, però ara haurem d'esperar més peles perquè s'acabi la part que queda i entri en funcionament. Va ser una turbo visita i al final amb el Terra Baixa, la projecció dura massa estona i es fa un xic pesada. Pel que fa a l'obra homònima de Lluís Homar, sinó has llegit abans el text no crec que entenguis de que va. Això serveix com una mena de lectura ràpida del text ideal per recordar una obra molt més complexa amb uns qunats personatges més. No es fa gens pesa i agrada. Molt recomenable.

Els intel.lectuals a tope

El partit dels intel.lectuals del Vendrell aquest cap de setmana han triomfat en la seva trobada anual. Han superat les 500 persones doblant amb escreix els partits de tota la vida que amb molta sort arrepleguen 200 persones.  Jo crec que la cosa cada dia està molt clara. Els clàssics no ho entendran, però gràcies a tot plegat i a ells també aquest partit obtindrà la majoria, no crec que absoluta, però si relativa. A veure que passarà a la segoa part de tot plegat. Anirem informant.

CDC i la estratègia independent

Aquests dies estem veient la tàctica de cada partit., Els de CDC aposten per la independència o algo similar. Ja no parlen dels problemes de la gent. La seva gran fita son les plebiscitàries del setembre que ja em diràs tu que tenen de plebiscitàries, però estan contents com sun rinxols amb tota aquesta parafernàlia. Ells saben que si parlen de coses normals com el problemes de la gent poden perdre vots. Llavors li han fotut els papars a Erc i vinga a parlar d'independència. A veure com peta tot plegat. Llavors per allí esta Unió que no ho és pas. No sé pas quin futur els hi espera a aquests dos.

dissabte, 18 d’abril de 2015

Aprofiteu els temps

Ara és el moment de demanar als polítics. Aprofiteu que ara a les municipals és quan s'hi juguen més. Si necessiteu alguna cosa ja ho sap. Instància, twitter i cap allà i a provar sort. No us talleu. Us queda un mes de glòria. Després ens tocarà esperar quatre anys a veure que passa. Vinga anims ells estan allà, aquí a tots els actes que es facin en corrillo. Vinga.

El top manta, realitat o ficció

Una de les coses més divertides que es produeix aquí a la comarca és el congrès sobre top manta al Ra. En l'hotel més luxós del municipi nosaltres fem un congrés on especialistes de tot tipus parlen del top manta. Ideal. El més normal és que convidessin a algun d'aquests que s'hi dediquen i parlin de la seva experiència. També poden buscar algú que s'hi ha dedicat i que expliqui el perquè de tot plegat. Està molt bé portar a munt de gent amb un munt de càrrecs, la majoria polítics o de confiança d'algú amb carreres meteòriques dins el seu lloc de difícil explicació racional. Evidentment si que ha minvat els manteros en els darrers anys, però no pas un 90% potsre un 50 o &0 % sí. Potser un pel més, pero no el que diuen. És molt divertit el joc a l'estiu. La policia a un costat els manteros a l'altre, per allí un parell o tres de mossos, no gaires més perquès és vegin i anar fent. Suposo que ja són colegues els uns i els altres. En el fons una bona entesa, tu estàs allí i jo miro cap allà i no passa res. Durant l'època del contraband a la comarca s'explica que els fardos entraven per un cantó i la Guardia Civil estava curiosament a l'altre costat i no passa res. Aquest és la versió pobre de tot plegat. Evidentment aquest gent han de menjar i algú han de fer. Potser seria millor que robessin? Si els tornem als seus paísos som dolents i poc solidaris. Què hem de fer? El top manta és una manera criticable, però altres són pitjors. El dia que atrapin un parell o tres de contenidors de productes per al top manta aquell dia si que serà un cop contra al top manta, però encara ens quedaren les persones. De moment, els passem d'un poble a un altre i anar fent.

dijous, 16 d’abril de 2015

Apunt al gran repte del Vendrell 24 M.

Cada dia se saben més coses de les llistes electorals. Ara començarà un mes frenètic fins la gran data. Avui justament surt al Diari de Tarragona un estudi on apareix el Vendrell com el tercer municipi més vulnerable d'Espanya i el primer de Catalunya per darrera la Vall d'Uixó i Roquetes de Mar. Aquesta dada és prou important perquè en el fons anar a votar és una manera de reivindicar alguna cosa, un estatus, una millora i de queixar-se per alguna cosa. El Vendrell ha estat molt castigat per la crisis i evidentment això és molt important. A banda, el deute municipal és el doble que el pressupost municipal. Per tant, si anem,  En els darrers tres anys segons fons oficials s'han amortitzat 14, 4 milions d'euros i fins arriba als més de 90 milions encara ens queda uns quants anys si anem a aquest ritme. Hem de tenir en compte que no tenim quasi inversió. Això vol dir que en comptes d'anar arreglant les coses del dia a dia de mica en mica, el dia que ens hi posem haurem de gastar més diners per tenir el muncipi en condicions. Per tant, la cosa no pinta gens bé. No cal tenir gaires master per entendre el tema.
Ja tenim les llistes dels principals partits: Un partit ha apostat per seguir amb el mateix lider que fa uns 40 anys que va sempr al davant i una llista amb gent nova i altres que repeteixen candidatura. Evidentment la majoria pensen que s'hauria d'haver reformat tot de dalt a baix i començar de nou. Però dins hi ha gent molt vàlida i molt bona que conec personalment o per al.lusions. El tema del líder és una  mica el que passa amb Calafell que el Ramon Ferré va de primer i ha renovat tots els del darrere, però el que tenia que fer és deixar a altres persones davant seu en el millor dels casos i no anar de renovador quan ell ja és gat vell en tot això. L'Olivella pau i amor entre els seus.
Pel que fa a l'altre partit és una proposta dels colegues del Vendrellencs de Tota la Vida. Falta representació d'altres barris i sectors socials del municipi. Tenim basquet per jugar i per vendre, però he parlat amb alguns d'ells i estan super contents i que guanyaran i etc i etc amb el nou projecte. Això és bàsic per guanyar. Van bé, però ja veurem que passarà a les urnes amb una part del partit no gaire content com ha anat tot plegat.
Jo continuo pensant que guanyarà el partit dels intel.lectuals. Ells s'ho curran. Hi ha molta gent en la seva sintonia. Han fet campanya amb massa visits al jutjat per un titular, quedi com quedi tant els hi fa, però ells han jugat aquesta carta que massa explotada pot anar contra ells. Se suposo que aniran sortint nous temes de fiscalia. A veure que passa. Tal com es veu la vila i després d'una legislatura on només ells estaven a l'oposició jo crec que guanyaran. Van forts i van a per totes. No tenen manies. 
No crec que facin majoria absoluta, però 7 ó 8 regidors els poden treure facilment. Ja veurem. 
Els altres dos s'hauran d'unir si volen tirar la vila endavant o un que governi en minoria inestable i a veure quan se la fot. L'altre partit presenta una bona persona pero crec que li falten taules per ser un número 1 d'un poble de quasi 40.000 habitants, sort que hi ha una segona que pinta molt bé. 
Jo crec que Podemos poden arribar a treure algun regidor, encara que a mesura que passen els dies, van perdent pes a nivell global. Som poble, va començar molt bé, però al final ha acabat la peli com sempre, però potser una bona alternativa per votar disconforme perquè en el fons si votes els dos majoritaris d'ara acabes votant el mateix projecte que és el que ja hem viscut aquests quatre anys. El que pots escollir en pot treure un parell i la seva escissió un o dos com a molt molt. A veure que passa tot plegat. En el fons no és una llista sigui millor és que la resta són pitjors. Mentrestant feu un exercici que aquest matí m'han comentat. Dieu quatre coses bones que s'han fet a la vila en aquesta darrera legistuta? Vinga anims.

dimarts, 14 d’abril de 2015

Joan, el miracles


El Joan era una persona que no li agradava la política, ni mai havia pensat dedicar-s’hi. Un dia al llevar-se de llit va plantejar-se el per què no? Llavors va començar a buscar amics, coneguts i membres d’altres partits que havien quedat desencisats de la seva experiència en aquest camp.
Poc a poc va anar configurant el seu projecte proper a la gent. Ell reclamava eliminar les subcontratacions d’empreses. Si actualment hi havia dues parts: entre l’administrat i l’administració, a partir d’ara n’hi hauria tres amb la presència de l’empresa concessionària. Encara que la resta de partits afirmaven ben segur que era beneficiós per tothom, el Joan no es cansava de dir que no estem parlant de cap entitat sense ànim de lucre. Totes les empreses han de treure benefici de la seva gestió, que la gent borres del cap aquesta imatge solidària de les empreses que es feien càrrec dels nous serveis. Ell escrivia en els seus articles: és una gran falsedat i que tots els contribuents acabaríem pagant aquest presumpte caire solidari. Una gran mentida que els usuaris ja havien captat prou amb un augment de les tarifes i conseqüentment una pitjor gestió del servei.
El Joan de parlava ni de sostenibilitat, ni del dret a decidir, ni estructures d’estat, ni tenia la gosadia de fer comparacions ridícules amb altres municipis amb un nivell de vida que superava amb escreix la seva localitat. El Joan defensava els més febles de l’estructura social però no amb una política heretada del mètode de les almoines repartint menjar i diners. Ell seguia els nous processos de creació de treball i potenciar que cadascú pugui trobar el seu lloc de treball. Ell tenia coneixement que la gent volia treballar, per això la gràcia era anar a cercar noves  empreses que donin feina als veïns. Per això s’ha de donar formació i preparació per facilitar el seu accés.  Evidentment sermpe hi hauria gent que quedaria fora d’aquest cercle, però intentaria que fossin els mínims. Per aquests continuaria amb les ajudes, però vetllaria perquè els polígons Industrials s’anessin omplint de contingut.
Sabia que el turisme de sol i platja ja feia anys que havia quedat superat i treballar en noves rutes per les muntanyes i aprofitant el potencia enològic de la comarca. Treballava amb nous camps amb noves idees que resultaven temptadores per un ampli sector de clients potencials que oferia la comarca.
En la seva llista apostaria per persones de diferents àmbits, edat, nuclis urbans que poguessin compartir un projecte de futur unitari.  Un demà ple de realitats tangibles. Evidentment tenia molt clar que fer un recinte firal per acollir les fires que tenim actualment és una cosa absurda. Evidentment primer treballaria per potenciar les nostres amb productes i gent del país que potser no arribarien al nivell d’altres anys, però això és un dada sense més importància. Ens hem de potenciar a nosaltres mateixos, però també deixant una porta oberta als de fora, però que sempre presentem en primer terme la nostra imatge i no pas la zones que no ens corresponen.
En Joan anava a esmorzar un cop a la setmana amb els veïns de diferents barris, per conèixer la problemàtica de cada zona. Ja feia dies que havia deixat una mica de banda els seus amics de sempre i ara havia de prendre el pols al seu municipi que ell tenia entre ment.
Evidentment anava a comprar als comerços del municipi escoltava dissimuladament les converses sobre la seva localitat al seu pas.
El nostre Joan no prometia miracles, ni feina per tothom, només vetllaria per tenir un poble millor per tots aguantant el tipus amb unes festes populars adaptades a unes necessitats reals del municipi on tothom hi pugues prendre part i no pas les que corresponen a unes finances fermes i consolidades per no perdre cap vot.
En Joan no ha promès a ningú en concret cap salari sucós si arriba al poder. Ell creu que aquests que juguen a aquestes cartes no són amics sinó simplement aprofitats que el sistema tolera en perjudici de la resta que fan la seva feina en silenci.
En Joan té molt clar que ell no és ni de dretes ni d’esquerres, ni catalanista ni espanyolista. Aquests conceptes estan fora del seu abast. Cada dia ha de fer funciona una màquina de la millor manera possible per atendre i tenir cobertes totes les necessitats dels seus veïns on tothom és igual i no hi ha diferències segons de quina casa sigui i en quin barri visquis. El Joan ho provarà un cop i sinó funciona ho deixarà per a un altra. Aquesta és l’oportunitat que un dia va somiar, però no li vol prendre a un altre que potser també ha compartit aquest somni amb el nostre protagonista.

El Joan és senzill, ja té la foto triada amb una camisa a quadres i sense corbata ni similar. La majoria de dies de l’any va vestit amb aquest perfil, per tant és d’aquesta manera com s’ha de presentar, proper al poble i no pas com si fos un marcià important. Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari i al Baix Penedès Diari a partir dle dia 8 d'abril del 2015

Mortdecai, peli de sobretaula

Johnny Depp és el gran protagonista de Mortdecai, una peli que vol barrejar una mica diferents estils com l'amor, el misteri, la recerca d'alguna cosa. La veritat és que és molt fluixeta i no és res de l'altre món. Per estar a casa després de dinar mentre vas fent zapping per la tele, poca cosa més. Us la podeu estalviar.

dilluns, 13 d’abril de 2015

Presentació d'una mena de memòries de Josep Poca

Hi ha persones a la vida que es poden permetre el luxe de dir el que pensen i fer el que volen. Això que sembla tan fàcil no ho és tan quan el protagonista és un capellà o un polític. Però aquí a la comarca tenim persones com el Josep Poca que ho pot fer i a més té el valor de posar-ho per escrit en un llibre i presentar-ho per Sant Jordi. No us ho perdeu, la cita és el proper dia 16 d'abril a dos quarts de vuit de la tarda a la Biblioteca Nova del Vendrell. Allí estarem i parlarem d'això amb el seu protagonista. El llibre es diu capellà poc clerical i un polític poc polític. No cal gaire gran cosa més, oi?

dissabte, 11 d’abril de 2015

La fira del contraband de Cunit necessita una reelectura

El passat cap de setmana del dia 4 d'abril al final de Setmana Santa Cunit va celebrar la seva primera edició de la Fira del Contraband. Fa dies van grabar un reportatge sobre el contraband a la localitat costanera i es van animar a fer una fira en un dels dies on hi ha més gent a la comarca perquè es festa. El que va tenir més èxit va ser el documental que es va passar tres cops a les 12, la 1 i les 6 de la tarda. També va estar molt bé la tria  de cotxes i motos antics que feia patxoca amb molt interessants. No està malament posar dues persones difressades de Guardia Civil per donar caliu a la festa, però la resta de la fira estava dominada per les coques, els formatges i els fuets de fora. No hi havia gaires paradetes, però hi havia una mica de tot i també hi havia algun começ del poble. Pel que m'han dit i he vist no va ser una fira multitudinària ni molt menys. HI va haver gent perquè hi havia molta promo i clar sempre hi ha algú que hi va i més en aquestes dates, però no va ser lo reeixida que m'esperava. No gaire lluny es celebrava la fira medieval del catllar com les 3 o 4 que fan a Calafell, però al Catllar.
Està bé fer coses noves, ara falta bastir una fira com deu mana i no cal que hi hagi com a totes. És pot ser més original i deixar els queviures per altres municipis que ja ho fan. A veure si el proper any fan una proposta nova ben reeixida que aporti una nova mostra a la comarca diferent i que atraigui molta gent. A veure si és veritat i no caiguem en la tonteria de sempre que ja ho fan a Calafell i a mil llocs més, per favor. A més si la gent fos de la comarca mira, però continuo pensant que són millors les coques de la comarca que les de Perafita. O no?

divendres, 10 d’abril de 2015

En el camí cap a les municipals

La cosa avança, alguns partits ja han presentat tots els candidats. Altres van d'un en un. Altres s'han quedat amb els primers. Alguns diuen que guanyaran, altres que governaran en solitari, altres no sé sap. Alguns líders ja fa dies que s'ho treballen a les xarxes. Altres van poc a poc en el tema. Hi ha de tot a la vinya del senyor. Alguns repeteixen, altres són nous de trinca. Altres són família dels que hi havien. Alguns apareixen més a les cites públiques, altres continuen ves a saber on. Poc a poc i bona lletra seguim el camí.

dimecres, 8 d’abril de 2015

Els salvadors anònims del món

Hola, la gràcia de moltes notícies són els comentaris. Motls cops ja saps de que va per altres mitjans o ja tens un titular que diu molta cosa i no et cal més. Però el que atrau són els comentaris. La majoria de persones anònimes que apunten directament el que pensen amagats per l'anonimat. Si vas lligant caps pots veure que alguns semblen escrits per la mateixa mà o segueixen el mateix esperit. Llavors apareix el salvador de l'agreujat i la vida continúa. Si aquests salvadors del món no són capaços ni de posar el seu nom com vols que arreglem el món?

dilluns, 6 d’abril de 2015

Orgullós de ser d'aquí


Tothom ha d’estar orgullós del lloc on neix i d’on viu Aquesta és la base de tot plegat perquè comencem a generar un canvi a millor. Jo evidentment estic orgullós del meu poble, Albinyana, que ha evolucionat molt des de que fa uns 10 anys vaig decidir anar a viure al Vendrell. Albinyana és un poble modern que s’ha pogut mantenir al marge de l’especulació urbanística, perquè la crisis va venir en el moment oportú. Ha realitzat un creixement més o menys ordenat i amb certa coherència. Evidentment estic parlant del nucli històric d’Albinyana. Una cosa ben diferent és la Papiola o les dues bonaterres que juguen a una altra divisió. No tenen res a veure amb el ha viscut el nucli més antic i en certa manera també les Peces.
Per coses de la vida vaig anar a petar directament al Vendrell.  Fa 20 anys que em dedico a donar la meva opinió sobre diferents aspectes del municipi i rodalies perquè estimo la vila i la comarca. Evidentment en algunes puc coincidir amb algú i en altres es poden generar moltes veus contràries a les meves propostes, però això no em preocupa gens. El que seria problemàtic és que tothom estés en contra o favor. Llavors ens hauríem carregat l’escala de colors i només tindríem el blanc o negre per poder veure la nostra realitat. Evidentment per globalitat també estic orgullós de pertányer a aquesta terra entre Tarragona i Barcelona que gaudeix de moltes denominacions oficials.  Però en aquest cas concret el més adequat seria el Penedès. Si la meva intenció és publicar aquest breu apunt personal en una revista d’alta volada tindria molt clar que hauria de denominar la nostra terra com Barcelona que és una marca  més comercial i  internacional que ens defineix.
La nostra història ens l’acostumen a escriure els guanyadors o aquelles persones que gaudeixen d’un cert estatus social consolidat. Evidentment que aquells que estan en situacions més precàcies no acostumen a deixar en primera persona la seva emprempta en la història. Tenen el seu protagonisme de la mà d’altres sectors socials.
Els personatges mediàtics de la nostra comarca sempre han estat un grapat. Jo crec que repassant la biografia d’un centenar de persones del Baix Penedès d’un parell o tres de dècades podríem entreveure la història oficial d’aquesta comarca. La gran resta ha quedat una mica al marge d’aquesta foto més popular de casa nostra.
Però al llarg d’aquests anys vas creuant dades i traient conclusions de l’actualitat. Aquest petit exercici et permet extraure conclusions que massa cops no concorden amb les notes oficials.
Un petit exemple el tenim quan fa uns 8 anys es parlava de construir una mena de pavelló o zona coberta per a les de fires al Vendrell. Una idea que evidentment pot arribar a tenir la seva lògica i que es pot incloure perfectamente dins algun programa electoral amb la possibilitat que aporti algun vot.
És prou clar que el primer  que hem de fer és crear les nostres fires. Si tenim un recinte i no sabem que hi posem a dins huarem fet un mal negoci. Ara hem de buscar una mena de fira del Pilar ( cada dia estem més lluny del 15 d’octubre) del Vendrell i anar bastint un model que amb les properes edicions es vagi consolidant cap al futur. Més endavant si la cosa rutlla i quan les finanaces ho permetin ja ens plantejarem si fem el recinte. No val la pena esmentar Turismar perquè ja fa uns anys que està a nivells freàtics i necessita una remodelación integral o una nota oficial que ja no se celebrarà més, però això no va enlloc.
Jo m’estimo la comarca i ja estic més que fart i tip que amb més d’un quart de segle de vida al Consell Comarcal només hi hagi hagut presidents que hagin compaginat les alcaldies de Calafell i el Vendrell. És una institució pública  dedicada especialmente als pobles més petits quan els municipis més grans es poden permetre el luxe de fer la seva política. A més, amb l’agravant que el president era l’alcalde del muncipi, per més inri. A veure si la cosa canvia en les properes eleccions. Tot apunta que les seccions locals dels principals partits de la comarca no tenen quasi veu a nivell comarcal o simplement els de les localitats més grans tenen grans dots d’oradors i els toregen com volen.
Jo estic content del Vendrell i em sento orgullós de ser-ho. Per això vull que tothom tingui les mateixes oportunitats i no estem sempre jugant amb els mateixos cognoms que es remunten a l’època de màxim esplendor de la Palfuriana.
M’agrada aquesta vila tal com és i no pas tal com volen que sigui. Ni multiplican el nombre de visitants d’alguns actes públics ni convertint els fracasos en èxits consolidats. Hem de tenir el compte el que tenim perquè alguns ja prou bé sabem que hi són, però hi ha molts altres que merexien sortir de l’anonimat perquè s’ho mereixen i no ens hem de resignar a viure sempre de  les mateixes glòries i gestes bèliques. Estem en una comarca per construir encara que recursos econòmics no en tenim gaires, però tenim altres coses que ens poden ser útils a part de la platja, massa explotada. No cal que els esmenti aquí.

Aquest és un Vendrell on es parla català, però en realitat  es parla més castellà i en alguns barris l’arab o el berber és gairebé majoria.  Jo estic orgullòs d’aquesta realitat que veus al carrer i no pas d’aquesta imatge virtual que alguns pretenen mantenir viva i compartir-la amb els seus afins, però que cada dia està més lluny del carrer. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari a partir del 1 d'abril del 2015

diumenge, 5 d’abril de 2015

Enhorabona a les caramelles de Llorenç del Penedès

Molta gent ha acudit avui a veure les caramelles de Llorenç del Penedès. Harmonia, els Rossinyols i els mès mediàtics el Gòtim han estat allí per deleitar-nos amb aquests cants típics de tal dia com avui. Molta gent, molt de caliu. Esperem que la cosa continui i endavant i aquest tipus de tradicions no es perdin perquè ja formen part del poble i poc a poc va deixant de banda el seu esperit religiós. Enhorabona. És tot un meri fer un cor d'homes i que estigui dirigit per una jove Roser Esteban que ha rebut un pernil d'agraïment dels seus cantaires. 

divendres, 3 d’abril de 2015

El cor de la Setmana Santa

Estem al cor de Setmana Santa amb un sol eslèndid. El Vendrell duplica la seva població entre turistes i segones residències. Dies que has de mirar per on vas i on aparques si vas als barris marítims. En dies com aquest tenim el comerç del Vendrell tancat com es festa i clar la gent de les platges pugen poc a l'interior. Però potser algun any es podria fer una campanya, però clar els botiguers no voldrien obrir. Llavors estaríem igual. Potser millor que no ho probem. Molt bona setmana santa i a vigilar per les nostres carreteres. Vigileu la salut perquè l'espera a l'hospital pot superar unes quantes hores. Vinga molt bona setmana santa i paciència.

dimecres, 1 d’abril de 2015

Un record pel Jaume Carreras del carrer Quintanes d'Albinyana

Ahir va morir un veí del meu carrer d'Albinyana. Un dels millors carrers d'Albinyana com sap tothom és el carrer Quintanes.Allli vaig viure fins els 36 anys i evidentment sempre el portaré dins. Hi ha gent que tot i no tenir tracte per motius circumstàncials formàven part com qui més d'aquest carrer. Era la part més humana, la part més solidària. Molts pensaments que donen voltes pel cap i no saps quin enfilar primer per la boca. Era una persona que va tenir una vida diferent, especial, però era un punt de referència per l'altra gent del carrer. Ahir als 44 anys ens va dir adéu. Demà dijous a les 12 del matí l'enterren al cementiri d'Albinyana. Una persona que tenia el seu món creat, però que li era molt complicat compartir amb la resta, però amb un somriure podia dir moltes moltes coses i més quan les paraules eren les justes. Un bon cel Jaume i tu com tots nosaltres ets fill del carrer Quintanes d'Albinyana. Un record allà on estiguis i espero que puguir parlar tarnquil.lament, jugar i estar amb els teus veïns i amics.