La veu del poble

La veu del poble

dimecres, 30 de setembre de 2015

Altres destinacions dels diners a partits

Avui en dia que els polítics tenen un bon sou, en la majoria dels cassos, jo destinaria tots els diners que van als partits a la partida de serveis socials. Si tenen despatxos, parquing gratis, mòbil, que més volen? Què agafin aquests diners destinats a partits i els donin a les classes més necessitades. Abans quan els polítics només cobraven els viatges podria tenir un cert sentit, però avui aquests diners a partits estan fora de lloc, totalment.

La participació no és una peça de museus

Ja tinc mono d'un programa de pregunta  a tots els regidors de l'equip de govern i també a l'oposició amb un espai per a gent de fora que puguin plantejar les seves preguntes en directe o per mail però sempre amb una censura mínima. Aquests programes tipus per què quan es fan a glòria del protagonista són avorrits, sossos, conviden a passar al canal 33, però igual que els comentaris d'algunes notícies són més interessants que les notícies, les preguntes alienes sortides de la gent del carrer poden donar més de si. La culpa que la gent no voti és dels polítics que han fet avorrir aquest esport tan bufó com és la política convertint els fracassos en victòries, amagant les derrotes i fent-nos veure que tot allò que rellueix és or. Potser les noves generacions ho aniran arreglant, encara costarà però jo crec que abans que tornin a baixar l'àngel del campanar del Vendrell en treurem un bri d'aigua clara. La democràcia és fa i es practicar i no és un element de museu.

El Vendrell canvia CiU versus PSC per Junts versus C's

Les aparences enganyen i un cop més va passar diumenge passat al Vendrell. Junts pel Sí ha aconseguit 6023 vots, un 33, 35 % dels votants i C's ha tret un 24,45 % dels vots que representa 4416 vots. Una diferència de 1.500 vots però uns s'ho han currat des de fa tres anys i els altres com aquell qui diu són nous al Vendrell. El gran guanyador ha estat el Rivera i els seus deixebles tot i que no hagi guanyat en vots aquí hi ha una empenta molt molt important que pot fer que el Vendrell passi a ser meitat independentista i meitat espanyolista. El PSC s'aguanta com pot però un partit prou important al Vendrell només ha tret una mica menys de la meitat que C's. El Vendrell forma part de la zona roja de Barcelona i el vot vermell es va tornant taronja. Aquesta és la realitat, agradi o no.

dimarts, 29 de setembre de 2015

Després del 27 S crec que tot queda igual


La gràcia del apssat diumenge és que la gent va anar a votar. Aquest és l'element clau. També es va demostrar que no es pot comptaqr els vots per la gent que va a la campanya electoral i que dues tetes tiren més que dues carretes. Jo no hi veig un clar guanyador. La cosa ha quedat mig i mig com en realitat és Catalunya amb molta gent que no volen renunciar a Espanya i altres que han no han vist res darrera la independència perquè s'han venut com la panacea universal i no se sap ben bé que s'hi amaga. Una mica confós. No hi ha res clar en tot plegat perquè s'ha vist que aquí anàvem 50% 50%. Ja fa tres anys que ho manegàvem. Jo crec que la gràcia hagués estat donar pas a nova gent i deixar al Mas i als principals dels seus als darrers llocs i donar pas com a president de la Generalitat a gent nova perquè obrim una nova època. A veure com acaba tot plegat però hem de buscar nova gent. El Mas ja ha fet la seva gran feina. Ara toca gent nova i foc nou. Ja ens coneixem prou. Encara que ens vulguin enganyar tothom sap el peu que calça l'altre. Vinga  a veure com acaba i tal com ha quedat tot queda igual. 

El diumenge dia 4 ens veiem a Albinyana. Fira d'artesania


Aquest proper diumenge, dia 4 d'octubre us espero a Albinyana tindrà lloc la 9 edició de la Fira d'Artesania del Municipi pels carrers del poble. No us preocupeu que hi haurà transport des d'un parquing al costat de la cooperativa municipal. Podreu trobar una mica de tot i molt d'ambient i no hi faltaran ni els capgrossos d'Albinyana ni l'aligueta del Vendrell. Un poble per descobrir ubicat al Baix Penedès i de pas podeu comprar, pernil, bijuteria, artesania, metalls, ceràmica i moltes més coses mentre passejeu per aquest bonic poble. Ja ho veureu quin diumenge tan especial que passareu.Com ja és habitual a Albinyana, a la tardor se celebra la Fira d’Artesania al nucli antic del poble. Enguany, que arriba a la seva novena edició, es durà a terme el proper diumenge 4 d'octubre. 

En aquesta edició, hi trobareu les activitats ja habituals, com ara la Trobada de Plaques de Cava, amb edició commemorativa; els més de quaranta expositors i artesans; l'esmorzar i dinar populars; els passejos amb "Ruquet Català"; els tallers per a grans i petits; l'animació al carrer; l’actuació dels capgrossos de la Societat d’Albinyana - a qui enguany acompanyarà l'Aligueta del Vendrell -  i les matinades, a càrrec dels grallers La Cresta de la Canya.

Cal destacar que, per primer cop, la fira estarà oberta des de les 9 del matí fins a les 8 del vespre. A "Cal Llogari" podreu visitar l'exposició de pintura “La verema. Una mirada personal a la vinya i el món que l’envolta”;  també podreu fer tasts guiats de vins i caves a càrrec del Celler Mas Perdut (Santa Oliva) i del Celler Cal Lluïsot (Bonastre); a més, a les 18:30, al carrer Castellot, la companyia Teatre Espai presentarà el reportatge “El vi com abans”, cedit per Josep Güell de la Premsa de Lliure de Sant Vicenç de Calders.

Una festa popular que ofereix a albinyanencs i gent vinguda d’arreu l'oportunitat de reviure antics costums no tan llunyans en el temps.  Hi col·laboren diversos particulars i empreses locals, el Teatre l'Espai, l'Ajuntament d'Albinyana i l'Agrícola i Secció de Crèdit d'Albinyana.

Us hi esperem!

Comissió organitzadora de la Fira d’Artesania d’Albinyana
Societat Recreativa Unió Albinyanenca

www.firaartesaniaalbinyana.blogspot.com
fira_artesania_albinyana@hotmail.com
  

dissabte, 26 de setembre de 2015

Baix Penedès, més propers a l'Àrea Metropolitana de Barcelona

De les 42 comarques catalanes, 38 han afegit la majoria dels municipis a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). El Baix Penedès és una de les 4 de Catalunya que només s'han afegit la Bisbal, Bonastre, Masllorenç Llorenç i Sant Jaume dels Domenys. En total 5 de 14 municipis. Una raó més que la nostra comarca està més propera a l'Àrea Metropolitana de Barcelona que no pas al lloc que li correspon per la enorme immigració que ha rebut en els darrers anys del cinturó vermell de Barcelona.  A veure que sortirà demà, però segur que C's tindrà un gran paper. Al Vendrell en el proper ple ho volen aportar en una moció, però és impossible que aconsegueixi majoria absoluta aquesta moció. Seguirem com sempre. Al menys al Vendrell tenim estelades pel carrer. A Calafell les han tret totes. 

L'hora de la veritat ja arriba

Demà diumenge al vespre sabrem que pensa una part del poble català, la resta potser es queda a casa i passar d'anar a votar. Sabrem si funciona això e la independència, si és millor el rock de l'Iceta o si val més que seguim de la maneta amb Espanya. Passi el que passi no hi haurà grans majories. La victòria d'aquests comicis en versió pleiscitària seria ambigua. Algun partits de la part del no, parlen a mitges i no es mullen en aquest tema tot i que això és un xic difícil a aquestes alçades però parlen més justícia social prou retallades. Demà veurem com queda tot. Depèn com quedi potser el Mas no serà el nou president de la Generalitat i s'haurà de buscar un nou personatge o guanyarà i ningú li discutirà. Avui a reflexionar que demà serà un gran dia perquè guanyi qui guanyi guanyarà el poble.

divendres, 25 de setembre de 2015

Com viurem la fi del món del 27 S?



Ens apropem perillosament a la fi del món. Aquest diumenge és el dia D. Aquell dia que fa 301 anys que esperem sigilosament, però que fa tres Onzes de Setembre que ens hem tirat al carrer per dir que ja n’hi ha prou. Ho hem intentat tot: pacte fiscal,  federalisme, consulta al·legal, reforma de la Constitució, però  el clam de la gent al carrer era més fort. De tot arreu s’escolta  la paraula independència amb una musiqueta prou coneguda per tots. Ja n’estan farts i tips d’aquest nou ús del terme diàleg que vol venir a dir: podem parlar el que vulguis però aquí qui mano sóc jo. El poder polític, el judicial i l’econòmic estan a les meves mans. Jo proclamo a les quatre veus una possible negociació, però has de saber ben clar que aquí ningú no toca ni una trista coma, no sigui que l’invent faci figa.
Aquesta darrera campanya ha estat la més frenètica que recordo, una lluita electoral que fa dies que es va avançar a les dates estipulades en el calendari per terra mai i aire. Alguns candidats no s’han cansat de fer discursos aquí i allà, matí i tarda reclamant el vot per a un projecte que representa el sí. Els altres s’han mantingut en els seus usos tradicionals perquè no sigui que cridin molt i l´únic que facin es donar més vots al partit contrari.
En aquests dies ens han dit que els principals bancs, les grans empreses tocaran el dos. Europa ens abandonarà i ens quedarem sense la seva preuada moneda que tal ens va costar compartir amb les nostres veïns del continent. Ara que ja no sabem comptar el preu del pa amb pessetes haurem de tornar a la nostra moneda identitària perquè no ens servirà l’euro. Més d’un ja ha fet un forat darrere l’armari per posar uns quants bitllets lila per si de cas la cosa va en maldades. Si tenim un petit feix encara que la cosa vagi malament sempre podem anar fins a la Junquera i allí poder comprar alguna cosa per poder anar subsistint.
Els funcionaris no podran cobrar al cap de mes. Els mossos d’esquadra seran substituïts per joves tricornis que tornaran a ocupar els seus quarters que encara van amb serveis mínims.
No cal que exigim res a Madrid perquè evidentment ara que estem a les portes de la independència com tenim tanta barra de demanar millores a la N-340 i fora els peatges de les autopistes. Ara més que mai han de reduir al màxim les inversions en el nostre territori no sigui que el dia de demà aquest tros de la península acabi sent un estat sobirà. Val més que inverteixin en aeroports sense avions i  Aves sense passatgers al centre de la península. Allí segur que mai tindran aquesta gosadia de sortir al carrer per cridar que volen marxar d’aquesta unitat d’Espanya que ja fa segles que dura.
Nosaltres els catalans en els darrers anys ens hem oblidat dels nostres problemes més propers com la sanitat, les llistes d’espera, els marginats, els problemes d’educació, els peatges, la bombolla immobiliària, l’atur,  el cost dels subministrament com el gas i l’electricitat que ha provocat que moltes famílies facin servir els radiadors d’elements decoratius sense utilitat practica perquè no poden fer front a la seva despesa i ens hem centrat en aquesta somiada independència que ens portarà a un lloc millor on tot anirà millor on tothom tindrà els mateixos drets i també els mateixos deures. No hi haurà dues canyes de mesurar: una per rics i una per pobres. Allí tots serem igual i si fa falta portarem uniforme per dissimular les nostres diferències.
El gran dia ja ha arribat prepareu les maletes per si la gent surt al carrer demanant que es faci realitat la voluntat popular i no tinguem prou agents de mossos d’esquadra per evitar una revolució social en tots els municipis atiada per les xarxes socials. Poseu uns diners a la butxaca per si hem de tocar el dos a algun lloc on estem més segurs. No sigui que ens anul·lin la Visa i no la puguem fer servir.
Ha arribat el gran dia, tots contra un i un contra tots. Un parell de partits amb molts punts en comú lluitaran per un sí, la resta estan clarament a favor del no. Les enquestes donen una majoria al sí, però evidentment aquesta no serà aclaparadora ni molt menys, la diferència no crec que arribi a un 10%. La gràcia de tot plegat i el que intenten evitar alguns formacions és que tot i un possible resultat positiu i hagi més sufragis del no que no pas contraris. Són temes electorals que a vegades costen d’entendre però en aquest país les coses funcionen d’aquesta manera i encara que la gent es queixi ningú s’atreveix a canviar-ho. La vesprada del diumenge serà frenètica. Es poden escollir escenaris on viure aquesta data històrica: al carrer davant un pantalla i una cervesa a la mà o a casa amb el comandament a les mans i les sabates posades. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix DIari i 7 Accents




dijous, 24 de setembre de 2015

Gran tasca de l'Àgnès Ferré, batlle de la Bisbal del Penedès

Sóc un dels seguidors de l'alcadessa de la Bisbal del Penedès, Agnès Ferré. No ho faig pel seu color polític sinó pel seu tarannà. Jo crec que per sobre de tot hi ha les persones i després la resta. Hi ha gent del mateix partit que són totalment oposats i per sort o per desgràcia comparteixen sigles. Doncs a aquesta pubilla bisbalenca de tant en tant, un cop per setmana o menys penja allò que passa a l'Ajuntament al seu blog. No cal que faci rodes de premsa avorrides i de compromís ni notes de premsa que  per aprofitar el paper. Ella ho posa al seu blog d'una forma natural sense ganes de protagonisme, ni de cultura del yo ni res semblant. Simplement perquè la gent ho sàpiga. Una visió real i propera de l'Ajuntament que segur que no costa ni un duro més a les arques municipals i tots els qui els interessa sabem que passa a la Bisbal. Molt planer, amb fotografies, sinceritat i molt humà. He de dir que sóc un admiradors del seu blog i a l'igual que avegades poso les coses que no m'agraden d'aquí i d'allà crec que també toca lloar el paper de l'Agnés que s'ha passat picant pedra 8 anys a l'oposició amb un tocatambals que s'ha perdut pel món i ara fa allò que molts haurien de fer. Espero que tingui imitadors i altres la segueixin, una manera d'evitar rumors falsos, molt millor que no pas campanyes xorres. Enhorabon Agnès, endavant. Jo et segueixo declaradament.  El blog de l'Agnès

dimecres, 23 de setembre de 2015

La Fira torna al centre del poble

La Fira del Vendrell o també coneguda com la del Pilar perquè darrerament se celebra amb motiu del 12 d'octubre torna al centre del Vendrell. El Mostraví ocuparà la zona de davant el Salvatore i a la resta de la Rambla hi haurà el de tota la vida, suposo que nohi faltaran ni els pelapatates ni els descalcificadors i les assegurances. El pàrquing del Puig estarà ocupat per l'automoció. Primer de tot ja es veuen petits canvis i sembla que les coses aniran canviant en properes edicions. Després d'arribar a uns nivells freàtics els polítics i seguidors han descobert que s'ha de fer alguna cosa. Anem bé. Del que diuen crec que posar el Mostraví en aquell espai és molt petit perquè precisament aquest és l'epicentre de la fira perquè la gent ja està farta dels pelapatates i descalcificadors i assegurances. La gràcia es treure tot això que ja ho tenim més que superat i fer del Mostraví l'epicentre de la Fira que és el que la gent més vol. Siguem realistes. Sobre el tema de tornar als origens a veure si acaba tipus mercadillo de tota la vida com el mercat medieval de Calafell amb els formatges, bijuteria i altres elements que tothom coneix o té certa gràcia. A veure com acaba tot plegat i m'alegro que s'hagin donat compte que la cosa estava out. Molt bé ubicar la ceràmica a la plaça Nova perquè algun cop les havien desterrat a la Rambla Miret i allí no hi anava ningú i estava més abandonats que altra cosa. A veure com funciona tot plegat i a veure si la Fira del Vendrell és la fira del Vendrell i no la fira de pelapatates, assegurances i sofas per relaxar-se i una mica de bijuteria per omplir. Temps al temps. Enguany ja hem fet un pas i hem reconegut que el model estava obsolet. Ara falta buscar alternativa amb cara i ulls en benefici del Vendrell que és la gràcia i no de les empreses de sempre que te les trobes a tots els pobles i que d'arrelamen amb la comarca ben poca. Jo aposto per paradistes del Vendrell i evidentment posar els stands a un preu assequible i més senzill i no pas com els darrers anys que només podien venir gent de fora perquè la gent de casa no s'ho podien pagar. Fer país també es fa amb la Fira del Pilar del Vendrell.

dimarts, 22 de setembre de 2015

Transporter legacy, una més

Una peli de la màfia russa implantada a casa nostra amb el negoci de la prostitució. Bons i dolents, crims i venjances. Una típica i tòpica però tot i això l'acció està molt ben posada al llarg de tota la trama i no es fa en cap moment avorrida sense que deixi de ser una més. Us l'aconsello però no com a res destacat sinó com una més.

dissabte, 19 de setembre de 2015

La campanya del Sí la fan els del No

La campanya del Junts pel Sí l'ha fet majoritàriament des de Madrid i la resta de partits. Ells ferms amb el seu propòsit han anat veient com la insistència de la resta de gent, lobbys i elements oposats han anant guanyant adeptes. La campanya millor és la que els hi està fent l`oposició. No sé pas si guanyaran per poc o molt, però han de donar gràcies a tota la caverna per la tasca que estaà portant a terme a favor dels ideals del Junts pel Sí.

divendres, 18 de setembre de 2015

Coses que pugen i baixen

Moltes coses són una mica més econòmiques que fa uns anys: des dels cotxes, els electrodomèstics, els mobles i altres elements prescindibles que amb la competència, les noves tecnologies i l'ús de materials més senzills han fet rebaixar els preus de moltes coses. En canvi en els darrers anys ha pujat considerablement el preu d'elemetns bàsics per tots nosaltres com l'aigua, la llum, i el gas. Aquest és el nostre gran problema. Aquests subministres en els darrers anys per un motiu o un altre han sofert una forta pujada que han s'han fet sentir en les noestres economies. També ha pujat considerablement el wifi. Aquesta és una necessitat que ens hem creat, però si vols viure en la nostra societat i tenir a l'abast moltes coses necessites un mòbil smartphone que no et deixi a la cuneta social. Sort que els interessos bancaris estan baixos que sinó moltes famílies estaríem en situacions complicades. Esperem que es mantingui molts anys i que tenir diners en un banc no sigui cap negoci que la gent els inverteixi en altres coses i tots hi podem guanyar.

Presumtament normal


Em considero presumptament normal tot i que pel físic no puc vestir les talles més comuns. Llavors em toca anar a les botigues que tenen una mica més de varietat en els números més elevats. Hi ha cadires que sembla ser que s’adapten al cos, però resulta que com sóc una mica excepció en aquest apartat, em toca adaptar-me el que hi ha. Ja fa anys que ho faig i no tinc cap inconvenient per fer-ho. Ja estic acostumat a ser una mica diferent de la resta. Potser noto més la part especial quan toca parlar del Barça o d’altres esports. No hi tinc cap mania tampoc. Si ho trobo per la petita pantalla, si val la pena ho miro i sinó es fa un canvi de canal i no passa res.
Tot i que facin molts anuncis per la televisió jo vaig amb la roba, amb el pentinat i amb el calçat que em trobo més còmode. Obvio les noves tendències, tot i que sempre hi ha un moment a la vida que coincideixes amb el que es porta al teu voltant, però és pura casuística, sense cap intenció ferma.
No fa gaires anys era una persona que es comprava un diari cada dia, però amb l’aparició de les xarxes socials i les diferents posicions que han anat agafant les diferent capçaleres del nostre país, prefereixo anar seguint la realitat a través del twitter. Si hi ha alguna notícia interessant m’hi paro i m’ho miro i sinó endavant, sense cap problema.
No he militat mai a cap partit polític. Segons les opcions de cada moment i la situació i el programa he anat votant a qui veia que presentava una candidatura més d’acord amb els meus ideals. No he sigut fidel a cap partit. Evidentment no és el mateix votar a Albinyana amb el tàndem Nin-Sequera que votar al Vendrell o a Catalunya que hi ha molta més varietat i això s’ha d’aprofitar.
Fa 20 anys que em dedico a escriure periòdicament a la premsa comarcal, criticar potser és el verb més adequat, però només intento aportar el més semblant possible a allò que penso i que no hi hagi gaires efectes col·laterals. És molt fàcil deixar verd el ministre de Madrid, però quan parles de Turismar i et trobes cada dos per tres a la regidora del tema, la cosa és un xic, més complicat, però amb el temps aquest tipus de situacions potser un xic difícil de pair les ha anat sortejant amb certa solvència. Sempre hi ha les persones que no han entès un borrall del que has volgut dir, però clar això ja passa a sovint i ells tampoc en tenen cap culpa. Cadascú arriba fins on arriba i molts lectors no volen sortir d’uns esquemes on s’hi pot viure còmodament. Tampoc s’ho ha plantejat i potser el seu cercle d’amistats no la deixen. Evidentment ningú et llegeix i passa de tu, però a vegades hi ha algun comentari que es nota certa influència d’un text o frase teva. No passa res. Són 20 anys al peu del teclat.
En el fons el meu problema és que escric sobre coses que trobo al carrer. Fanals que no cremen, voreres que no saps per on passar quan plou i vas amb el paraigua, fires que fa anys que han perdut el seu sentit i altres prohoms que tomben per aquesta comarca i que alguns ja fa molts anys que ens coneixem perquè la renovació política és mínima i sempre són els mateixos canviant la corbata. A la resta de gent, ja li va bé. Alguns d’aquests resulta que es presenta a unes eleccions treu un parell o tres de regidors i en realitat els hi suposa una “putada” perquè ara han de fer realitat el seu projecte. Sort que potser s’han quedat a l’oposició i allí tot s’hi val.
Una persona normal que va als concerts que li agraden, encara que hagi de fer uns quants quilòmetres. De petit no vaig tenir la sort de poder estudiar música, cosa que ara estic intentant solventar, però entre els Laxnbusto i Vivaldi, em quedaré amb el primer perquè em diuen molt més que no pas les Quatre Estacions. Potser no té el glamour d’escolta Wagner, però per mi és indiferent. Jo escolto allò que em diu alguna cosa, a la resta doncs si hi ha moments que t’acompanyen s’aprofita.

Sóc un de tants que va anar a la Meridiana, però té molt clar que el 28 de setembre serà igual que el 27 de setembre. No hi haurà cap canvi important. Potser d’aquí uns anys, però de moment nosaltres només tenim la raó i com saben els polítics ells són tan pobres que només tenen el poder. La raó et permet aconseguir el poder, però poc a poc i amb una feina ingent de treball dins i fora que s’ha fet, però els de l’altre costat els hi ha semblat ploure. Anirem avançant, omplint d’estelades el que faci falta, però falta el principal que el nostre veí mostri un mínim interès. Avui en dia no crec que tot això se solucioni amb una guerra. Ja ho hem fet fa anys i no porta enlloc. Anirem esperant els propers capítols. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari a partir del 15/09

dimecres, 16 de setembre de 2015

Diàleg sospitós

A mi em fa molta gràcia la gent que demana diàleg i en realitat vol dir imposició. Hi ha moltes formes de dialogar els uns i els altres per trobar una sortida, però el que acostuma a passar és que ningú vol baixar del burro, llavors el que anomenen diàleg és que un cedeixi a les posicions de l'altre. Aquest diàleg es pot traduir en democràcia, llavors s'aplica la voluntat de la majoria, aquest és un pas endavant, però avui en dia diàleg per alguns està massa proper a imposició.

dimarts, 15 de setembre de 2015

Actualització de les fires

Després de les festes majors és el temps de fires, Vendrell, Vila-rodona, Vilanova i anar fent fins a tot una àmplia oferta que aplega les principals ciutats de Catalunya. Les fires de fa cent anys i les actuals han canviat, evidentment. Cada cop ens hem de trobar amb la realitat i adaptar amb el que tenim. Per omplir de gent no costa gaire. Una mica de teca, sofàs, assegurances i tens la gent assegurada, però arriba un punt que has de donar algo diferent, peculiar perquè la gent es motivi i ho vagi a veure. A veure que ens depararan aquestes fires enguany. A veure com s'aniran actualitzant. És temps de canvis.

dilluns, 14 de setembre de 2015

Torna la normalitat

Tornem a la normalitat. Com si res hem passat un estiu molt tòrrid amb la comarca vesant mariner ple de gent per tot arreu. Un any més forma part de la història. Si el negoci ha anat malament, no crec, no serà pas culpa de la pluja perquè no ha plogut gaire i el termòmetre s'ha comportat d'allò més bé. Tornem a la rutina en unes eleccions en que tots van a totes. A veure que passarà. Fins on arribarà la desobediència civil si és que n'hi ha. Potser el proper any ja no hi haurà 11 de setembre o haurem de buscar una bona excusa perquè sigui molt concorregut.

dissabte, 12 de setembre de 2015

Un dia per viure en primera persona. Sense paraules. 11 S


He anat seguint les darreres 4 accions de reivindicació nacional del 11 de setembre. Ahir també hi era. Un pot creure en la independència o no, però el més trist és que a un poble se li negui el dret a votar el que vol Jo en un principi no era indepe. Abans eren quatre gats i molts eren titllats de frikis o rancis. La majoria de la gent es decantava pel pacte, però gràcies a Madrid, a la Constitució i a la gent que no hi veu clar cada dia hi ha més indepes. Si abans l'11 de setembre eren poca gent com ara passa amb l'1 de Maig, poc a poc s'ha anat sumant molta gent que no entén com es pot negar aquest dret en una societat democràtica com la nostra i europea. Ens queixem de les dictadures africanes i asiàtiques i aquí som igual, però anem de bon rollo, però en el fons no canvia tant.

Doncs, ahir tampoc hi vaig voler faltar.Tenia el bus número 1 del Vendrell. Erem 12 busos més un altre d'una escola vasca que es va afegir a la cita amb la gent del Vendrell. Varem sortir un quart abans de dos de dotze, però quan vàrem arribar al lloc vam estar uns tres quarts d'hora fent un tomb absurd per arribar uns 50 metres d'on haviem passat feia tres quarts d'hora. No sé que va passar. En total varem arribar sobre les 14 hores al punt. Tocava lavabo, esmorzar i estar punt per la gran cita. Erem poca gent, però de mica en mica es va anar omplint tota la Meridiana fins el punt que quan van dir de deixar dos carrrils de cotxes i el de bicicletes lliures pel punter la gent es va haver de comprimir una mica més. Però tot s'aconesegueix. Varem tenir una gran sort de tenir les Chanclettes animant el cotarro amb la seva música, els seus discursos, acúdits i altres històries que va fer que la tarda passes com no res guiats per aquests cracs dels escenaris que també es van voler sumar a la festa. 
En aquest espai vaig trobar gent del meu poble que feia 20 anys que no veia i que viuen a Barna i que varen aprofitar l'ocasió per anar a reindicar un dret nacional.  Gent d'altres pobles i localitats que es varen reunir en els trams al voltant del 80 que corresponia al color llila. Els bars a tope de gent i a migdia ja no tenen res. Per anar al lavabo portàtil havies de fer un quart d'hora de cua. La gràcia és que tot és una gran festa. La gent és porta mot civilizadament i hi ha bon rollo. Allí no t'enteres de res i el primer que fas quan arribes a casa és endollar el 3/24 a veure que diuen els uns i els altres. Jo no crec en les dades perquè en aquest país els polítics entre altres han aconseguit que tot vagi guiat pels interessos. Llavors tu barreges els uns i els altres i potser la cosa anava per allí. 
Va ser una gran festa i molt encertat acabar amb la Rumba catalana que és un dels nostres patrimonis que hem de reivindicar i que agrada a totho. Continuo pensant que les sardanes són massa sosses. Ahir al matí mirant la tele vaig descobrir que el Tomas ( Artur Mas) no se sap prou bé els Segadors, mentre el cantaven davant el monument a Rafael de Casanovas, ell anava una mica perdut. A veure si d'aquí al 27 el va aprenent que és una de les seves feines. 
Una pena va ser que varem estar més d'una hora esperant els bus per tornar perquè no podien sortir. Però per part de l'ANC molt bé en tot moment, però clar els responsables municipals van perdre una mica els papers en aquest tema. L'any passat a la Diagonal va ser tot molt ràpid. Enguany, la darrera hora una mica durilla. 
Un dia especial, amb molt de caliu. Una mena de festa nacional on  la gent s'ho passa bé i sense perdre l'essència de reivindicar allò que li correspon com a poble i com a  persona. A veure que passa el dia 27 i el dia 28. Vaig trobar massa llargs els discursos per acabar l'acte. No cal tanta gent i tants de discursos per dir el mateix. Amb parell n'hi ha de sobres. Admiro la Carme Forcadell, el Jordi Sánchez , actual president de l'ANC té un discurs que dóna dóna voltes sobre si mateix i sembla que s'acaba i no s'acaba mai. El noi és una mica toston, la veritat. Molt bé el Romeva, Rufian i Torra, però jo des de que va venir a la Lira els discursos del Jordi Sánchez són superiors a mi. A veure que passa i puc dir jo també hi era. Ara no és nota, però algun dia farem història. Vaig veure uns quants polítics del PSC, cosa que no m'esperava i trobo molt positiu com abans amb el Pallach quan el PSC encara no formava part del PSOE. Un dia per recordar i esperem que les altres tres cites serveixi per moure alguna cosa. Estarem amatents. Enhorabona també als organitzadors i als Nens del Vendrell per estar allí al peu del canó.

divendres, 11 de setembre de 2015

Quin sentit tenen les comarques?


A vegades hi ha plantejaments que no t’atreveixes a proposar, però sempre hi ha un dia que vas una mica esmaperdut per les idees tòpiques i típiques que la gent comparteix. Uns estan a favor, altres en contra, altres passen d’opinar.  Suposo que hi ha altres opcions davant la situació general que englobaria tothom.
Un dia, parlant amb una persona que ha fet història i geografia em comentava que avui en dia les comarques són innecessàries. Vaig pensar en un primer moment, que el xicot pixava fora de test, però realment si hi donés unes quantes voltes al tema, vas entrant en raó.
La comarca tenia el seu sentit fa 50 anys quan la gent anava un cop a la setmana a la capital a comprar i guardar-ho tot com podia perquè no és fes malbé a casa seva. Anava a buscar coses, a vendre, a guardar els diners en els primers bancs, a fer gestions d’altres nivells amb la burocràcia del temps. En els àmbits comarcals en un matí o una tarda podies anar a la capital i tornar sobre el carro o si eres afortunat en algun dels primers vehicles amb motor de casa nostra.
Les grans superfícies comercials i els alts preus dels lloguers han anat esmicolant tot el petit comerç que va aguantant com pot en les viles perquè sempre hi ha gent que es manté ferma a les seves tradicions. Avui en dia la comarca ens ha quedat petita. Si que hi ha algú que segueix les tradicions i els costums de pares i avís. Cada dia és més freqüent aquell que va a una capital provincial o a la comarcal del costat que té més oferta que la nostra. Aquest és un dels fenòmens massa populars al Baix Penedès, només cal anar un tarda de dissabte per Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès o Reus i segurament trobaràs més d’un conegut teu que ha decidit anar de compres en altres ciutats.
Un altre element és que presumptament les comarques haurien d’oferir una unitat, una espècie de perfil global. Només cal veure el Baix Penedès que això de la unitat només s’exerceix per força major per compartir serveis com la recollida d’escombraries i transport escolar des del Consell Comarcal.. En la resta d’aspectes, només cal veure els polígons industrials, un al costat de l’altre perquè no diguin els veïns que nosaltres no en tenim. Política conjunta jo encara no n’he vist per cap lloc. Hi ha herois com Terra i Taula que han donat un sentit a aquest marc entre mar i muntanya. Ells són exigents i saben que s’ha d’oferir un producte de qualitat, no pas com altres aventures com la Ruta del Xató que tot s’hi val mentre paguis la quota. Això ho hem de superar. Hem de tenir una qualitat, un projecte amb cara i ulls. No podem anar amb una sabata i una espardenya i que cadascú faci el que vulgui si volem fer alguna cosa seria. Si ens volem dedicar a plantar a tot arreu mercats presumptament medievals amb productes d’altres indrets ja ho estem fent. Evidentment de gent en tindrem perquè on hi hagi menjar i beure de clients no en falten.
El problema de tot això és que entitats com el Consell Comarcal del Baix Penedès dedica un 25% del seu pressupost a personal. Amb 6 milions d’euros per a un ens comarcal tot just es pot anar pujant i baixant la persiana cada dia. No dóna gaire de si.  Amb una manca d’objectius i unitat comarcal encara menys
Fa uns anys que se’ns ha posat de moda l’enoturisme, una eina clara en aquesta comarca. El problema és que quasi no tenim pagesos, les cooperatives agrícoles cada dia van perdent socis. Només cal veure com les terres ermes van creixent en aquest paisatge que tenim al nostre voltant. Hi ha tres o quatre celleristes que fan el que poden per viure d’aquest difícil món del vi i la vinya que és un dels patrimonis més valuosos d’aquesta terra que tenim als nostres peus.
Si ens hem de vendre a l’exterior que tenim? El Riuet de Coma-ruga, un parell de cellers o tres que fan visites concertades, uns quants hotels a l’estiu i un o cap a l’hivern. On està la nostra idiosincràsia? En allò en què som famosos?  Com les retencions a la N-340 o el top manta en els passeig marítims de la nostra comarca. Potser som penedesencs pel nostre passat? potser som del Camp de Tarragona per la nostra realitat administrativa? Però massa cops penso que en realitat som una mena de barriada de Barcelona per tots els nous veïns que s’han establert entre nosaltres. Publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari al Baix Penedès diari a partir del 8 de setembre del 2015




dijous, 10 de setembre de 2015

Calafell encara no ha fet un ple ordinari aquesta legislatura

L'oposició convergent de Calafell està demanant un ple ordinari que encara no s'ha produït aquesta legislatura. Tan costa fer un ple ordinari? un ple normal amb precs i preguntes retransmès per ràdio i si potser per algun altre mitjà millor on es puguin debatre temes d'interès pel municipi a veure com es posicionen les forces i com van aquests pactes peculiars que es donen al municipi. La gràcia d'un poble són els plens i que aquests puguin arribar a tothom i millor que es pengin al web i a qui li interessi que ho escolti quan li vagi bé. A veure si ara abans de Sant Miquel Calafell veu el seu primer ple ordinari. No cal gaire gran cosa més. És un tema democràtic a veure com funciona tot plegat. Vinga anims.

dimarts, 8 de setembre de 2015

EL nostre agent, 007, Anacleto agente secreto, molt entretinguda

Una de les pelis més interessants d'aquest estiu que ja s'acaba, acaba d'arribar a les pantalles. El nostre James Bon amb tocs de Torrente i la frikada hispànica que no hi pot faltar es reuneix tot dins Anacleto Agente Secreto. Una peli molt divertida, entretinguda i que val la pena per passar una molt bona estona. Té algun gag molt bo i altres aguanten el tipus. Us la recomano. Immanol Arias sembla un jove de 16 anys.

dilluns, 7 de setembre de 2015

L'Àngel (Tobies) cara b


Sent justos i sincers he d’ admetre que no sóc el qui regenta el campanar.
Quan la mare em feia anar buscar cafè vaig aprendre on eren les escletxes per sortir del cel sense que m’enxampessin, també aprofitava per barrejar-me entre la gent. Els seus cants i rialles m’omplien d’energia amb el temps altres membres del cel, que la mare per lluir de fill els hi explicava el viatges, aquestos aprofitant la l’avinentesa em carregaven d’encàrrecs.
Passat el temps el Paredéu em va reclamar per la feina per la qual m’havien educat, inspirador, com sabia les dreceres del cel i de la terra la feina d’una setmana la vaig fer en un dia, en arribar a casa orgullós en Rafel, un dels meus millors amics, em va desafiar a que agafés una espurna del sol que era el que el Paredéu desitjava, en aquell moment només pensava en complaure el Paredéu. No ho recordo gaire bé però una espurna se’m va colar gola avall tot just quan em pensava que en tenia una a la mà després em vaig desmaiar.
Al despertar estava tot socarrimat tant que el sanitari dubtava que tornes al seu color original ara era un àngel negre. El Paredéu  em va cridar i com a càstig per ser massa agosarat per empaitar una espurna del sol em va ordenar restar al seu costat, però com que l’hi feia cosa veure’m tan negre em va tancar dins un armari on jo podia escoltar i veure el que passava per un foradet. En dos visites ja vaig veure el que passava el emissaris mentien sobre la terra per complaure al Paredéu. Una de les visites va ser d’en Rafel que penedit dels seus actes es volia canviar per mi reben una negativa.
Jo mentre tenia feina en un rau-rau a la panxa mes unes petites basques i vaig expulsar una llumeta la qual amb una rapidesa increïble va desaparèixer perll foradet. Ensopit pels dies de sentir mentides que m’he esperava l’entrada de sobre de la llumeta vaig  sentir un esglai al cor. La llumeta es movia d’una banda a l’altra, cada cop més depressa fins que sortia i entrava a l’armari. Ara t'entenc, jo no puc sortir. Sóc massa gran per passar pel forat.  En un gest sobtat la llumeta es va precipitar cap a mi introduïnt-se al mig del front. Va passar el temps que el Paredéu va creure necessari per al meu càstig i em va retornar el meu càrrec d’inspirador. Tot seguit vaig anar a veure en Rafel que era tant el seu arrepentiment que no ho va dubtar. Quan l’hi vaig proposar que es canvies per mi, en Rafel amb va substituir al baixar a la terra amb les meves robes, el sarró i la llista. El seu esperit d’arcàngel el va fer despertar-se i tocar el campanar. Ara és feliç custodiant el poble (Guadia fidelis) i jo vaig escapar seguint la veu de la llumeta que tenia dins al cap fins que vàrem arribar a una gran esplanada. Allí l’espurna va sortir de mi. La intensitat de la seva llum augmentava igual que la seva intensitat en un sospir la llumeta  va començar a donar voltes, m’emvoltava una llum intensa i neta. Un flash i tot va a tornar a la normalitat. Bé tot no. Ja no tenia les ales, les cames eren de cabra i dos banyes al cap.  Què m’has fet llumeta malvada ? La llumeta va tentinejar com que em  dic Pan i des de quan fas soroll? La llumeta comença allunyar-se de mi. Jo la segueixo i li demano explicacions em diu que així és la vida. Ella comença a córrer, corro darrera seu. ella campaneja. Jo no em puc estar de cridar “Campaneta esperaaaaaaaaa....” Aquest bonic conte vendrellenc és del Petakilla

 

Trobades i retrobades de Fans dels Laxen


A vegades els concerts dels Laxen serveixen per retrobar-te amics de ruta concertera. La vida va i ve. Uns vénen els altres van, però sempre hi ha moments que coincideixes amb gent amb qui has viscut grans estones amb els Laxen o intentant arreglar el món que la cosa està molt complicada. El passat dissabte en el concert dels Laxen en els actes de l'ANC ens varem trobar. Alguns feia un parell d'anys que no veiem. Un petit plaer. Vam quedar per un altre dia més endavant, però sempre és millor que la sort ens torni a fer coincidir sobre el mapa. És més emocionant. Aquesta és una foto que va sortir per art de màgia de la càmara. Aquí està perquè té algo especial i sense fer-hi res.

Calafell un mercat medieval amb preus de la Vegas


El passat diumenge va tocar anar al Mercat Medieval de Calafell que és com la fira del Terròs, la dels Popets i mil coses més que es poden inventar. Poden haver més o menys parades, més o menys atraccions, però sempre és igual. L'home que fa el pa al forn, les coques de Perafita, embotits a dojo, el dels noms i mil coses més que es van repetint. Calafell ho va portar al Baix Penedès. El Vendrell ja el segueix amb la fira de botes i vi de Sant Salvador que ja porta dues edicions i el passat Sant Joan amb el Turismar amb les bruixes i els miracles baixos.
Calafell és un lloc ideal per fer això, pels carrers estrets, perquè la gent s'hi aboca i els mateixos veïns monten les seves paradetes i també hi participen. Aquesta és la gràcia. Ja que no em sabut ser capaços de crear una oferta de les nostres contrades amb aquests productes que també els tenim i potser més bons, almenys que hi tinguem un lloc. Després està la cetreria, les oques passejant i alguna història més que dóna vida a la localitat. Tot és un negoci, però mira almenys és més distret que el mercat del dimarts perquè hi ha vidilla. La gent ja coneix els paradistes i hi ha bon rollo.
La carn que si ven potser no és de la millor i els preus són una mica pujats, però per això ja estan els restaurants de la zona que fan un menú com deu mana i qui té una mica de seny doncs va a dinar allí o a sopar. Evidentment no seura ni en bales de palla, ni en uns bancs de fusta, però segurament menjarà més bo i més econòmic. L'altre dia em vaig fixar i allí on escaliven carn en quantitats industrials no hi posava els preus d'una manera que es veiés clarament. La gent hi va perquè en un diumenge al matí és una bona alternativa, ara que la gent ja està una mica farta de platja, doncs vas allí i perfecte. Si vas per la tarda pots aprofitar el matí. Alguna cosa sempre cau, coses d'aquests que els malvats metges no acostumen a aconsellar, però un dia és un dia  i avui es cap de setmana. Jo vaig anar a  la cita diumenge al matí hi havia molta gent, però no em vaig agobiar. Podies anar tranquil aquí allà mirant, formatges, embotits, bijuteria, roba i altres històries que són la clau d'aquests mercats a l'època del consumidor.
Suposo que algun dia vendrem els nostres productes de la terra amb això que en diem de promo de la nostra comarca potser si que hi haurà formatge del Pirineu, però nosaltres serem els dominadors. Vindran els turistes i ens visitaran i coneixeran les nostres bodegues i les arts que s'han perdut, com el de ferrer, fuster i altres històries que poc a poc va desapereixent en la seva versió més reculada. Ara han posat un bus entre mar i muntanya que portava gent. Molt bona idea. Ja em van dir que a la propera hi posaran el trent. Molt bona idea perquè tot i que no és lluny hi ha una barrera massa gran entre Calafell platja i el poble. Vaig parlar amb algun venedor i em deia que hi havia molta gent, però com acostuma a passar el calaix costa d'omplir perquè hi ha molta rivalitat i molts només van a donar un tomb i la despesa la mínima.

dissabte, 5 de setembre de 2015

Mesures anti coloms al balcó de casa


Moltes localitats ja siguin grans o petites estan afectades pels coloms i per les rates. Jo també pateixo l'atac d'aquestes aus voladores i de les seves defecacions. Portava unes setmanes netejant cada dia les seves caquetes del meu balcó. També els he vist als balcons dels altres pisos de l'edifici. L'altre dia vaig posar paper de plata sobra el llum exterior ( no l'encenem quasi mai). A partir d'aquell dia no han tornat. No sé si pel reflex, el soroll o ves a saber què no hi han tornat. Hi ha gent que hi posa un cd penjant. Jo he provat aquest sistema que és igual d'econòmic i de moment funciona. Els coloms, com les rates i els gates haurien d'estar controlats. No és normal que cada matí quan agafo el cotxe em trobo una individua amb el carret de la compra repartint menjar per sota els cotxes del parquing del costat de casa. Evidentment tenim una gatada que fa por. Hi ha veïns que es queixen d'aquests felins que fan les seves necessitats al jardí i tomben per casa seva. La natura es prou sàbia per controlar les colònies de gats, coloms i rates aquí i allà. Evidentment trobo tan absurd donar menjar a les rates com als coloms perquè aquests no deixen de ser rates voladores.

divendres, 4 de setembre de 2015

El final d'un destí marcat fa un parell de segles

Nosaltres els europeus, gent educada i formal ja fa uns anys que ens hem carregat quasi tot el continent africà, un tros d'Àsia i ja varem fer de les nostres amb Amèrica. Ara ens toca recollir tot el que  en els darrers anys hem anat sembrant sense voler. Tots aquests morts de gana i similars que volen posar un peu en les nostres costes no tenen res a perdre. Nosaltres som la seva única salvació. Ja no podem fer la política populista de donar un salari baix per tot la vida i anar fent perquè ja tenim prou feina amb els indígenes d'aquest país perquè ja ens estem quedant secs. Aquesta gent no tenen res, si els deixem aquí s'hauran de buscar la vida amb feines mal pagades o posar-se amb el top manta. Aquí el més fàcil es obrir un número de compte corrent i  un lloc on recollir menjar i altres elements de primera necessitat per anar tapant el tema fins que ja ningú se'n recordi. Els més valents cediran o acolliran algú a casa durant un temps, però tornar allà no és una qüestió de setmanes i de mesos, sinó d'anys. Encara que se solucioni més d'un es voldrà quedar aquí perquè allà no tindrà el mateix futur d'aquí. És molt trist tot això. Però darrera hi ha empreses d'armament i d'obres que els interessa i que segurament estan darrera perquè fan el seu agost i la resta del mediterrani ha d'acollir les víctimes d'aquest tragèdia humana que és un capítol més de l'expoli que hem practicat en els darrers dos segles. És molt trist. Aquests moviments fa anys que s'apuntaven i al final com els gots d'aigua el món tendeix a reequilibrar-se. A nosaltres presumptament ens ha tocat en la part menys pobre del món, però la vida dóna moltes voltes i potser d'aqui uns anys les pasteres van de nord a sud.

On estarà el punt d'inflexió?


En el món de la política qui dispara primer guanya. Això és un dels principis bàsics que regeix el comportament dels personatges que es mouen en aquest món.
En un país on la justícia és lenta i tothom pot denunciar el que vulgui encara que al cap d’un temps es demostri que és totalment fals aquesta estratègia funciona a la perfecció.
Llavors els afectats surten a tots els mitjans de comunicació dient que tot allò és mentida que és fals i que no s’han de fer cas d’aquests escorcolls en uns moments molt delicats políticament. Però en molts casos aquesta reacció ràpida intentant apagar el foc  només acaben reafirmant que els que han disparat tenen certa raó i que les víctimes no tenen pas tota la raó.
Entre els recursos que es poden presentar en diferents instància i fins que no s’arribi a la sentència inapel·lable poden passar anys i panys. Potser quan la sentència ferma vegi la llum pública els protagonistes de la història es troben ben lluny de la política ocupats en altres històries personals. També es pot donar el cas, que quan la sentència sigui ferma coincideixi amb unes noves eleccions i llavors sembla que tots els elements s’hagin unit a favor o en contra d’una persona.
En el món actual on els 140 caràcters s’han convertit en una eina bàsica de comunicació entre els mortals, el més important són els titulars. La resta del text cada dia només s’ho llegeixen els interessats en la matèria que no ocupen pas un percentatge  tan elevat entre els votants.
Dins alguns partits només veiem un petit estol de líders  qui són qui tallen el bacallà com i quan volen. Entre ells s’ho reparteixen. Llavors aquí dins no hi ha cap proposta o candidat alternatiu. Tots van a missa i combreguen amb aquest nucli selecte i no hi ha res més a discutir. Els resultats a l’hora d’escollir el cap d’aquests escollits estan per sobre el 90% dels participants encara que sigui quatre gats.
En altres formacions la cosa és més divertida perquè tot i haver un candidat més o menys oficial, hi ha moviments alternatius que plantegen altres possibilitats. Llavors es produeix una pugna amagada entre les diferents forces. Al final sempre hi ha un que s’emporta el gat a l’aigua. L’altre es pot adaptar o simplement pot sortir per la porta del darrere sense fer gaire soroll, esperant que en el futur hi hagi més sort per als seus correligionaris.
Entre tot això estan les estadístiques que només cal recordar  el programa de TV3 “Com Som” per veure que és el que la gent respon en aquest país.
Hi ha partits que públicament la gent no acostuma a dir  que els vota, però la realitat demostra que algú ha de posar la seva papereta dins l’urna. Potser algú ens enganya sistemàticament sobre els resultats, perquè al final els vots són per qui són.
Mentrestant la gent espera que s’acabin els parlaments per menjar quatre cacauets i beure algun refresc en got de plàstic, però en aquestes cites  les botifarres són sempre les grans protagonistes de la festa.
Les estructures d’estat, la sostenibilitat, la independència, el dret a decidir queden massa lluny de la taula i de la rutina per la majoria de mortals encara que els mitjans de comunicació s’entossudeixin cada dia a compartir taula amb la majoria d’usuaris de la caixa tonta.  La gent va per un costat i els polítics i les seves eines van per altres camins que algun cop poden coincidir però majoritàriament van en paral·lel fent que la separació cada dia sigui més llarga. Llavors apareix algun partit que anomena a les coses com són i s’emporta el gat a l’aigua en les enquestes. Tothom li té por i potser en les enquestes pocs  el voten, però les urnes acaben dient la veritat que tots volen ignorar i està allí amb un gran resultat. En aquestes eleccions alguns votaran perquè volen que les coses millorin i per això està la independència, però per molts altres ja estan bé com estan i no sigui que es posin en perill les pensions i llavors si que no ho tenim malament. Ara toca ser independents perquè fa anys que en fem campanya i la gent hi participa majoritàriament. Les banderes estelades són de la família, la senyera la tenim guardada a casa per a temps millors. Les excuses per omplir Barcelona d’estelades cada 11 de setembre Barcelona  amb un volum més que considerable com els darrers anys s’acaben. Només ens cal esperar. Falta saber com es desenvoluparà tot plegat. On estarà el punt d’inflexió per a un nou camí real  o fins quan seguirem en aquest somni il·legal per la gran majoria de veïns d’aquest Estat. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari, Eix Diari a partir dia 1 de setembre




dijous, 3 de setembre de 2015

Un dia perfecto, per fer una becaina al cinema

Tu saps aquells dies que vas al cine no saps que vas a veure i surts  molt pitjor del que has entrat. Doncs a mi em va passar ahir amb Un dia perfecto. Un rollo de peli que vol parlar de la guerra dels Balcans, però està grabada a Granada que narra la història de dos 4x4 que volen treure un cadàver d'un pou. Clar necessiten una corda i es passen la peli buscant la ditxosa corda. Una peli avorrida que vol ser d'aquestes alternatives super guays, però es queda en un projecte d'intent que només la recomano per després d'un dinar de festa quan et poses al sofà i et quedes ko. Jo no sé com aquesta peli està on està. Segur que n'hi ha de moltes millors que no tenen la sort d'arribar als circuits comercials. No hi aneu per res del món a no sé que vulgueu fer una becaina al cinema. 

dimecres, 2 de setembre de 2015

Una data que cada dia tenim més propera


Jo sóc una de les 300 persones que van anar ahir a la Rambla Cañas a l'acte de Junts pel Sí. Allí van parlar Gabriel Rufian, la Forcadell, la Montse Palau, el Junqueres entre d'altres. L'acte va estar animat amb representants de molts municipis de la comarca i amb moltes cares relacionades amb CDC i ERC. Evidentment els que es matxaquen de fa anys els actes de l'ANC també hi eren amb la seva paradeta com marca el guió. 
Els discursos doncs que quan siguem independents estarem molt millor, que ens estafen, que tot depèn de nosaltres i que som un poble sobirà i etc. Un discurs més dels que fa dies que es fan arreu de Catalunya arran de la cita de les properes eleccions i també del 11 de setembre. Jo crec que la gran errada d'ANC és vincular-se amb una llista electoral. La gràcia és que hagués anat lliure com a moviment social i sense mullar-se més del necessari amb una llista. A veure que passarà el 27. Aquest migdia ja m'han trucat per fer una enquesta sobre la valoració dels líders catalans, espanyols, si seríem independents i altres històries que suposo que ho fa a molta més gent. L'enquesta era de fora de Catalunya i molt bé. Aquestes han estat les eleccions amb la campanya electoral més llarga, fa tres anys que dura i ara és la definitiva. Jo crec que depèn com quedi algú hauria de dimitar o deixar fer a la resta. Han posat fa temps tota la carn a la graella. A veure com acaba tot plegat. Jo crec que la independència entre CUP i Juntspelsí estarà al voltant del 50%. Un poc amunt o un poc avall. A veure que passarà.