La veu del poble

La veu del poble

diumenge, 31 de gener de 2016

Ja tenim aquí un any més el carnaval


Ja tornem a tenir aquí el carnaval un altre any. El primer municipi que ho celebra és Sant Jaume dels Domenys el diumenge després de missa. Allí pots fer un tastet a la llum del dia del que pot ser la propera setmana que és la setmana gran del Carnaval. Hi ha gent que inverteix moltes hores i peles per fer les seves carrosses a més hi posen imaginació i altres és molt més senzill i van tot una mica al monton. És divertit i una de les coses curioses d'aquestes dates que encara que abans o després faci calor, per carnaval no sé perquè acostuma a fer fred. L'esperit reivindicatiu ja s'ha perdut del tot i la gent s'ho va a passar bé. Ara oficialment ja es pot veure alcohol a la rua del Vendrell quan en realitat encara que s'hagi dit mai s'ha fet un control estricte. Una mica de seny i no cal normatives absurdes que no serveixen per a res.

Una pastisseria a Tokio, una proposta diferent

Una pasteleria a Tokio és una d'aquestes cintes alternatives fora dels circuits més comercials que arriba a la gent que li agrada aquest tipus de propostes. Una peli lenta que amaga la realitat de dues persones marginades de la societat que amb el seu suport aconsegueixen el que els manca. Una peli trista i especial que amb la meitat de temps es podria resoldre igual. Una peli de valors i de persones per sobre de personatges i grans escenes.

dissabte, 30 de gener de 2016

La K-mama torna al drama amb molts trets locals



La K-mama és un dels elencs teatrals a la comarca que està en millor forma de la comarca i també de l’àmbit català. Ells, com el bot salvavides o l’hoquei són uns autèntics ambaixadors de la localitat que difonen el seu nom allà on vagin.
Després de la comèdia RIP estrenada al 2013 que va convertir la tragèdia de la mort en un cúmul de situacions divertides i amenes ara aposta per la tragèdia de la mort d’un fill engolit pel mar sota el nom el Pescador d'estels.
Estem davant d’una obra inèdita de la Francesca Maillo, Un personatge peculiar que va pertànyer a la societat bohèmia barcelonina dels anys 50 i que va tenir forts vincles amb Calafell. Aquesta bona dona va voler donar forma artística a una vivència personal.  El director del muntatge Josep Mèlich ha agafat el text original i l’ha adaptat a la localitat baixpenedesenca recreant l’ambient mariner i incorporant moltes expressions de les famílies pescadores. Òbviament el director ha posat molt de la seva collita com els personatges de les tafaneres que sempre han estat i són part de la nostra societat més popular.
A primera vista el que destaca més de tot és l’escenografia amb estris dels pescadors, un fons que va canviant de lluminositat segons marca la trama. Un quadre que juntament amb el vestuari dels actors configuren dos pilars fonamentals per aquesta obra.
Estem davant una trama bàsica que, a priori, no dóna gaire de si, però que s’ha sabut vestir amb diferents dualitats  entre els seus personatges com els qui tenen els peus a terra i altres que viuen amb el cap ple d’estels. Tenim papers populars com el “Pasqualet”, Xavi Trillas que dóna alegria a la trama. No hi falten les escenes més fortes com les “necessitats” masculines del Jaume davant la Maria. Molt ben trobat tant el principi com el final de l’obra. Són aspectes que li donen qualitat i reafirmen la seva essència.
Una excel·lent actuació de tots els seus personatges en els seus papers, però vull destacar el Tomàs Cachinero “Pere” i Josep Sans “Joanot” que saben trobar el punt exacte al seu personatges sense mancances ni excessos innecessaris. Hem de destacar la gran tasca del seu director Josep Mèlich de convertir un drama humà en una obra de teatre que es pot transportar a qualsevol escenari perquè és un retrat real d’un temps i d’un país amb les vivències dels seus protagonistes que es poden separar totalment de la trama central. Una obra apta per a tots els públics que genera algun murmuri que altre quan algú li vol explicar al veí el significat d’alguna expressió marinera molt abundant durant tot el diàleg. Un exemple clar que a casa nostra també podem trobar grans clàssics sense recórrer als de sempre i donem la possibilitat que els nostres autors siguin més coneguts. Dos dies amb dues molt bones entrades, suposo que avui també seran molt els que voldran veure en primera persona aquest drama que amaga altres històries que es va succeint en l’hora i quart que dura la representació. La meva cordial enhorabona a tots els seus protagonistes i en especial a la gran feina del seu director que ha tret molt de suc d’aquesta història que podria passar sense pena ni glòria pel nostre imaginari.



Pocs i cinemes massa comercials


Vilanova i la Geltrú s’ha quedat sense cinema. L’històric cinema Bosch de la Rambla fa uns mesos que va tancar definitivament les seves portes. Abans ja ho havien fet els Lauren que estaven una mica apartats dels nuclis de població important. Vilafranca conserva dues sales amb una programació bàsica. Sitges, Calafell i el Vendrell en aquest aspecte són un xic més afortunats.
No fa gaires anys tots els pobles gaudien d’una sala de cinema amb sessió de diumenge a la tarda, poc a poc van anar desapareixent en favor de les multisales que s’instal·laven a les ciutats principals amb una variada i àmplia oferta de programació. L’elevat preu de les entrades mercès a un 21 % d’IVA i la pirateria han posat en perill aquests temples pels amants del cinema. Les dues multisales que tenim al Penedès com són la de Calafell i el Vendrell acostumen a coincidir en la seva oferta cinematogràfica. Aposten per les cintes més taquilleres del mercat. Els que per desgràcia no sempre som fidels als grans productes mediàtics com  Star Wars,  8 apellidos catalanes, els Jocs de la fam, estem destinats a anar a Tarragona o a Barcelona a veure una proposta que ens pugui interessar. Evidentment hem de tenir a l’abast propostes comercials per omplir els cinemes perquè en el fons han de ser rendibles, però tenir un parell de sales en aquest territori per encabir propostes no tan taquilleres crec que no seria pas cap desencert.
Una de les virtuts del Penedès és que estem al bell mig de dues conurbacions urbanes, però això no vol dir en cap moment que ens haguem de passar la vida amunt i avall per gaudir de les principals ofertes culturals.  Hi ha iniciatives culturals que les podem tenir ben properes com és el cinema. Només falta  un petit canvi de rumb dels responsables perquè tots en sortim beneficiats, una mica més de varietat.

divendres, 29 de gener de 2016

Jo no penso estudiar més


Fa uns pocs anys que aquest és el meu lema. Estudiar per què? Arriba que un punt entens perfectament que el fet d’estudiar més o menys no és sinònim de trobar una millor feina, ni tan sols de trobar feina. ¿Quants currículums curosament elaborats i cartes de presentació estudiades al detall han passat per la destructora de paper en els millors dels casos sense que ningú ni tal sols hi donés un cop d’ull? Potser l’auxiliar de serveis va tenir el detall de donar una ullada a allò que posava  tan analitzat en aquella màquina de destruir paper i mai més es va saber res més. El protagonista d’aquest document cada matí s’aixeca esperant que l’esforç emprat per elaborar aquests documents que són com les seves boles dins el bombo de la loteria  feina hagin tingut un mínim profit. Doncs aquesta persona hauria de saber que tot allò que va fer amb la il·lusió més gran del món va acabar dins una bossa negre del contenidor juntament amb altres moltes esperances amagades entre línies.
Si donem un cop d’ull als postres manaires, Iceta, Colau o l’actual Puigdemont  que no té el títol de periodista ni tampoc  va acabar la carrera de filologia catalana ha arribat al màxim càrrec d’aquesta autonomia amb vocació de república autònoma.
Només cal anar donar un tomb a moltes franquícies que tenim al nostre voltant i veurem com periodistes, filòlegs, enginyers, historiadors, mestres i mil altres coses més es dediquen a vendre faldilles, pantalons, neveres i el que faci falta per subsistir.
Molts d’aquells que en el seu moment van preferir anar a reunions de partit, enganxar cartells del seu líder o fer campanya als barris més rics de la ciutat avui en dia no és res d’estrany que te’ls trobis de director general, conseller, cap d’alguna cosa o coordinador de ves a saber què. Si el Montilla va arribar a president de la Generalitat vol dir que tothom hi pot arribar. Una persona amb un carisma mínim i un català bàsic, però evidentment el seu mèrit era dominar les bases del partit que era el que importava per a la seva fita. Ara està estacionat al Senat amb uns privilegis que molts d’aquest país amb una gran formació i unes qualitats innegables mai hi podran arribar perquè s’han pogut permetre el luxe de dir i escriure el que pensen al llarg de la seva vida.
Persones que s’han passat nits i nits estudiant la intocable Constitució Espanyola i totes les lleis que hi depenen per acabar cobrant 800 euros al mes i sempre obeir a algun il·luminat amb carnet.
Molt més fàcil ho han tingut aquests gerents que sense ofici ni benefici han estat encastellats dalt de tot amb sous de més de 2.500 euros per compromisos que cap altre persona no pensa desmuntar, no sigui que l’equilibri de l’empresa vagi en orris i els intocables perdin els seus privilegis sagrats per ser qui són i poca cosa més.
No penso estudiar ni per escriure articles als diaris, ni per participar en els debats ni tan sols per donar conferències. Avui en dia hi ha moltes mans anònimes que t’ho posen tot mastegat a uns preus assequibles. Encara que tot sigui un gran muntatge, la veritat és que de cada a la galeria saben quedar molt bé i el públic aplaudeix que és el que importa i després a sobren et voten. Què més vols? Hi ha articulistes virtuals i de paper de caire polític que els hi coneixes la vida i miracles. Quan els llegeixes mai haguessis pensat que aquella persona hagués arribat a ordenar tan pulcrament aquelles paraules, però segurament només ho deu signar. Algun becari mal pagat hi deu haver perdut una bona estona escrivint per signatures alienes.
Una societat que per arreglar els seus problemes estructurals només pensa en fer anar la policia i en crear normativa que després no aplicarà. Administracions públiques regentades pels mateixos de sempre, alguns amb una formació residual i una corrua de treballadors interins que cap polític ha tingut el valor de fer-los-hi unes oposicions com Déu mana per assegurar el seu lloc de treball i permetre que la seva provisionalitat s’allargui anys i anys. Els més afortunats encara els hi fan un concurs de mèrits a mida per quedar bé amb els interessats i a la resta doncs paciència i ser bon nens i a no perdre mentre veus  com la gent de partit o amb contactes puja amb ascensor només notes que el teu pas de ruc català ja no saps si va endavant o endarrere. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès diari a partir del 26..16



diumenge, 24 de gener de 2016

Joy, per passar l'estona

Joy és la història d'una nena que volia crear rodejada de males companyies. És una mica confosa, però explica molt bé l'aventura d'aquesta noia que va triomfar amb una fregona automàtica. Ja fa dies  que està en cartellera i suposo que aviat la treuran. No és res de l'altre món, però es deixa veure.

dissabte, 23 de gener de 2016

Qui és el dolent?

La televisió pública catalana i els seus contertulians han estat els grans beneficiats de l’allau independentista a casa nostra. Des del programa els Matins fins el .Cat sempre hi havia excusa sortia el tema d’una o altra manera.
En la nostra societat ja no tenim tan ben definit el personatge del bo i el dolent de la pel·lícula. Tothom com en els jocs de roll tenen coses bones i coses dolentes en la seva personalitat. S’ha de triar el gra de la palla. De petits a l’escola ens ensenyaven a memoritzar dades: reis, ossos, muntanyes, mars i mil i una cosa més. A mesura que ens anem endinsant per la vida anem descobrint que la gràcia de tot plegat no és tenir moltes llistes, el google t’ho proporciona amb un sol clic. Cal  saber discernir el que interessa del que no ens escau tant.
Abans la gent vivia més al marge dels polítics, però avui en dia des del president del Govern fins al regidor del teu poble el pots seguir de prop a través d’eines tan fonamentals com el twitter. Una piulada desencertada pot costar la dimissió del càrrec públic. S’ha d’anar amb peus de plom per no aixecar gaires sospites.
Tots els personatges que tenim al nostre davant tenen una part bona i una dolenta, alguns ho tenen en uns percentatges molt desproporcionats. Altres són més ajustats, però en un moment o altra de la trama poden evolucionar cap un punt o un altre.
En aquest joc no hi ha ni bons ni dolents, tothom defensa el seu paper davant la resta de jugadors.  Els colors que s’hi presenten estan plens de matisos, ja no es blanc o negre com fins fa uns anys. Ara hi ha diversos eixos que marquen la política que no sempre coincideix amb l’independentista. Fins i tot per arribar a la fita ens hem valgut dels dolents.
Tot aquest tema fins ara ens ha anat molt bé perquè en certa manera ens hem oblidat una mica de la crisis i les retallades i hem anat tots corrent a la porta de la independència a buscar aixopluc. Aquesta sortida ha beneficiat a tots dos bàndols: els que la reclamen i els que s’oposen tàcitament. A base d’anar tensant les cordes i forçant el discurs el nombre de votants d’una opció o una altra ha anat creixent.
Vist el que hem vist encara ens queda molt per arribar-hi perquè les dues postures són antagòniques, tot i que ara mateix tenim un acord que sustenta un govern a la Generalitat.
De moment hem qüestionat  la realitat de  transició espanyola. A partir d’aquí es pot anar evolucionant tenint en compte totes les parts implicades. El que costa més en un país d’evolucionar és la mentalitat de la seva gent, però tal com està el patí més o menys meitat a favor i meitat en contra, potser que per algun esdeveniment consensuat o inesperat una part d’un grup de votants passi a l’altre costat de la balança.
La solució en el fons no és que siguem o no independents sinó que els nostres manaires encara que a la mateixa taula dels  bons o dolents arribin a acords amb dos dits de front. Construir aeroports a Castelló és tan poc útil com a Lleida amb una freqüència aèria que fa pena. Entre els uns i els altres ens estem carregant les rodalies de la Renfe. No tothom dorm a Barcelona i treballa cada dia a Madrid. No té cap sentit que uns quants trens cada dia feiner vagin de l’Arboç a L’Hospitalet de l’Infant potser que arribin a Vilafranca del Penedès i Tortosa. Qui ha darrere les autopistes que ja fa anys que les hem pagades amb escreix i encara ens toca abonar el peatge? No cal que ens venguin pomades per a tots els mals, sinó que mentre no siguem independents facin una política amb cara i ulls adaptada a la majoria que no és pas la que viatja amb AVE cada dia. A veure com evoluciona aquest pacte entre dos perfils de votants units per la independència. A uns se’ls veu, als altres se’ls intueix, però tots compten per tirar endavant. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès diari a partir del 19/1/2016





dilluns, 18 de gener de 2016

Los Odiosos ocho, el joc de qui és qui

La darrera peli de Quentin Tarantino és una versió moderna de la ratonera d'Agatha Cristhie quant uns personatges es troben aïllats per la neu durant uns dies en una casa abandonada a la muntanya. Allí cadascú va agafant el seu paper fins que es produeix un enverinament i llavors l'acció es precipita costa avall. Gran peli on ningú sembla el qui realment és. Molt ben feta tot i que una mica llarga, però realment val la pena. No hi falta ni la sang ni el fetge propi de l'autor.

dissabte, 16 de gener de 2016

Els Pastorets, un punt de trobada cultural



Una de les entitats més importants del Vendrell i comarca són els Pastorets del Vendrell que deuen rondar al voltant del miler de socis tot i que la crisis i els moviments independentistes d’algunes seccions han fet minvar el nombre d’abonats en els darrers anys.
Com molt bé anuncien en la seva promoció tot l’any participen en les diferents propostes culturals que es realitzen a la vila. Des de la seva raó de ser al mes de gener, fins a la festa de la bicicleta i carnaval entre d’altres. Una associació amb moltes seccions que conserva una quota més que assequible que et permet participar en els seus actes variats: des d’anar a caminar un diumenge al matí per la comarca, fins anar a teatre a Barcelona o desfilar ben guarnit en la processó del silenci.
Una dels camins  simbòlics per entrar en aquesta mena de club no declarat dels VTV ( vendrellencs de tota la vida) és haver fet de Nen Jesús en aquest espectacle que ara compleix mig segle. Les altres vies són ser entrevistat en el programa televisiu de  la Factoria del popular Llorenç Avinyó. L’altre camí és formar part del club d’organitzadors de la Festa Major del municipi. Tres camins que et permeten entrar en una mena de lobby no reconegut més enllà de la Riera de la Bisbal, però amb molts punts en comú que tots coneixem prou bé.
Els Pastorets del Vendrell és una mica com un club social, un punt de trobada de moltes persones amb una inquietuds similars o simplement que estan disposats a compartir altres aventures o propòsits. Evidentment és un espai obert a tothom per on passa molta gent en un moment o altre de la seva vida, però hi ha un nucli prou important que s’hi ha quedat i constitueixen l’estructura bàsica d’aquesta entitat. La resta de membres participen en alguna de les seves activitats o són molt actius durant un temps.  Després com marca l’evolució, toquen el dos o paguen la quota com un acte de fe, però generalment guarden un bon record d’aquesta etapa.
Si aquest any que fem 30 anys de l’Escola de Música del Vendrell i evidentment aquesta ha estat la pedrera de molts artistes del pentagrama, els Pastorets entre altres coses ha estat una autèntica escola de teatre. Moltes de les persones que comparteixen aquesta passió han passat per aquesta recreació teatral i amb final feliç del naixement de Jesús.
Aquesta és una entitat que com he dit abans està oberta a tothom, però que curiosament en els principals papers moltes vegades han aparegut les mateixes cares. Li ha mancat una clara renovació, però si aquesta ha estat la voluntat de la massa social, doncs per alguna cosa serà, oi que sí?. Això potser ha estat la clau que alguns dels seus socis hagin tocat el dos per muntar la seva pròpia aventura solitària Potser si s’hagués fet aquest procés d’actualització, avui en dia tindria l’empenta i l’energia dels Nens del Vendrell que tenen molt clar que aquest procés s’ha de fer per albirar noves fites castelleres.
Una de les coses bones dels Pastorets és que sempre han ajudat a altres entitats o amics sempre que han necessitat alguna cosa. Han donat un cop de mà a molts altres projectes gràcies a la seva experiència i material que guarden fruit del seu mig segle de vida.
Els Pastorets és una mena de Vendrell en petit, tot i semblar apuntar a una ideologia concreta, s’hi pot trobar de tot una mica i el tracte i el respecte fan possible aquesta convivència.  Hi ha elements com el calendari dels Pastorets que es pot trobar en moltes llars del municipi i en moltes empreses que el tenen sobre la taula com un clar símbol de fidelitat a una entitat que fa mig segle va començar fent Pastorets i avui fa una mica de tot al llarg de l’any. Un punt de trobada d’on han sortit un munt d’iniciatives claus per entendre la història recent del Vendrell a cavall entre aquests dos segles.
Esperem que els Pastorets tingui molts anys de vida a casa nostra i que segueixin venint autobusos d’arreu de Catalunya per veure una de les aportacions populars més rellevants del Vendrell a la cultura i a les tradicions.  La gràcia és que conservi aquest punt de trobada per moltes persones. Un bon lloc per a aquelles persones que vulguin participar en la vida cultural de la vila. Com es diu avui en dia és vulguin integrar en seu teixit associatiu d’una manera assequible i oberta a tothom. Una gran feina,  molts cops de formigueta que els ha fet arribar fins aquí, convertint un esdeveniment puntual en la base d’una àmplia sòlida oferta anual.



divendres, 15 de gener de 2016

La Chica Danesa, una peli per veure

La Chica Danesa és una peli molt interessant que narra la vida d'un transexual entre Cophenague, Paris i Dresde. Una proposta molt ben feta que mostra la lenta sortida de l'armari d'un pintor fins acabar amb el seu desig. Molt ben caracteritzat i un gran paper dels protagonistes principals. Al principi una mica avorrida, però després molt bé.

dimecres, 13 de gener de 2016

Afavorir els nous emprenedors

Està molt bé que l'ajuntament pagui durant el primer any la quota d'autònoms als nous emprenedors, però hi ha elements com el preu dels lloguers, que és una cosa aliena, les taxes d'obertura, canvis de nom, escombraries i altres elements que també són prou importants per poder arribar a cap de més. Aquí també s'hi hauria de donar un cop de mà, sinó volem que al final els xinesos i paquistanesos vagin conquerint el centre vila com van fent de mica en mica amb els seus negocis.

Excés de gent a l'estiu a Calafell platja. Massa saturació

Una de les coses més divertides que he escoltat en els darrers dies és que volen posar terrasses a Calafell Platja. Aquest és un espai més que saturat amb una platja que durant força dies a l'estiu i alguns caps de setmana està ple de tot. El problema és que hi ha molta gent i poc espai durant uns dies a l'any. Posant una terrassa jo crec que no augmetaran gaire la gent sinó que serà més agobiant passar per allí. Aquesta saturació pot provocar que la gent al final vagi a un altre lloc a gaudir de les platges. Si és fes a Segur o a Mas Mel, cap problema, perquè la zona ésta mig buida, però posar més gent a Calafell a l'estiu és una bogeria perquè ja està fins dalt de tot. Si la gent hi vol anar hi anirà igual i es quedarà al passeig que també està molt bé. No cal explotar més la zona perquè entre cadires, taules, aparadors, ciclistes, patinadors, polícies, top manta, animals, gent despistada amb el mòbil o el crep està massa a tope durant molts dies a l'any. 

diumenge, 10 de gener de 2016

La Xatonada Popular del Vendrell s'hauria d'aprofitar més

La gràcia del Vendrell és que per la Xatonada, molts comerços estessin oberts i hi hagués vida aquí i allà. S'hauria d'aprofitar. Només cal anar un parell de setmanes abans a la calçotada de Valls i veure com la gent s'aboca en aquest esdeveniment cultural i gastronòmic. Aquí es fa la Rambla del Vendrell amb caliu en els bars de la zona i alguan botiga que ven pollastres a l'ast que és ideal per combinar amb el xató, però s'hauria d'aprofitar.

dissabte, 9 de gener de 2016

La manca de diàleg dels polítics

Massa eleccions. Ja estem cansats d'eleccions. La gent vota per donar la veu als seus representants polítics i es posin d'acord. Potser si seguim així que instaurin el vot per ordinador i en un plis plas puguis tenir els resultats sense gaires més despeses. Suposo que el que passarà el proper març serà ben diferent al que va passar el 27 S. El vot és mou molt tot i que sempre hi ha els clàssics que votaran als de sempre. Ja no tindran ni diners per propaganda electoral ni cartells. És una llàstima molt greu que la CUP i Junts pel si no hagin arribat a un acord. Tots dos tenen la seva culpa, però a veure que passarà el proper març. Alguns diuen que resultat serà més complicat. A veure que passa.

La gent ja no s'apunta a l'atur

La gent ja no s'apunta al paro,total mai et truquen. L'economia submergida d'aquest país ha fet una gran tasca a molts per arribar a cap de mes. Altres s'han aprofitat, però molta gent gràcies a aquestes feinetes han pogut comprar pa i llet per mantenir els seus. Quan vas a un lloc encara que no et coneguin i el preu és una mica caret et pregunten si la vols amb IVA o sense. Això és una cosa tan normal a casa nostra que els cinemes s'estan quedan buits gràcies a l'iva i a la pirateria. En els darrers anys els salaris han baixat i això de treballar 40 hores és tot un luxe.

Els duos han quedat obsolets



L’any que hem deixat enrera ens ha demostrat que la nostra societat ja no està basada en la dualitat que ens tenia mal acostumats des dels principis dels temps. Sempre ens hem hagut de conformar a viure a una certa equidistància dels dos pols oposats: el bé i el mal. Nosaltres sempre intentàvem avançar cap a la part més positiva de la corda, però una força misteriosa ens empenyia cap al costat contrari.
L’any passat hem estat citat tres cops a les urnes. Una concurrència crec que insòlita des de que ens van imposar això de la democràcia. En el fons ens ha tocat viure en una mena de partidocràcia on els de sempre al principi de la cursa electoral ja tenia uns quants metres recorreguts gràcies a unes lleis que sempre els han afavorit. El pas dels anys, la formació de la gent i la crisis i sobretot les xarxes socials han permès que totes aquestes injustícies legals s’hagin anat posant a nivell a mesura que cada dia estem més propers a la democràcia real. Potser un dia d’aquests alguns dels nostres manaires il·luminats decidiran que els mortals ja podrem  votar llistes obertes en totes les eleccions representatives. No només per omplir aquestes golfes del Senat on els polítics gaudeixen d’unes condicions laborals envejables.
Tant a les eleccions municipals, com les autonòmiques com les del Congrés  s’han acabat els bons i els dolents. Una herència que portàvem com a mínim de les Guerres Púniques i que ja fa anys que s’ha tornat totalment desnatada i sense cap mena de gust. Ara s’imposa el pacte entre les diferents parts. No hi falten els guapos i els lletjos que sempre ens han acompanyat. Després tenim els curiosos, els il·luminats, els espavilats, els darrers de la classe i els mimats. Entre tots ells han de tirar endavant totes les administracions en un moment molt complicat, sense un ral a la butxaca i amb unes ànsies de rodes de premsa. “Let’s go” Article publicat a la Fura el 10 de gener del 2016

Point Break, ideal pels amants dels grans reptes

Una peli de bons i dolents de perseguits i perseguidors on no hi falta el FBI. Point Break és una peli ideal per a les persones que els hi agradin les aventures al mar o a l'alta muntanya. Les persones amants del risc. La trama no és res de l'altre món, però si que està bé és tots els paisatges i els reptes dels seus personatges. Una peli ideal per als viatgers i per si algú ho vol emular.

divendres, 8 de gener de 2016

Un 2016, any musical




Hem encetat un nou any amb 366 dies. Un xic especial de la resta que ens marquen les nostres agendes. Afegir un dia més a la nostra rutina és una cosa que no ens té perquè alterar la nostra vida diària. Enguany al Vendrell si que viurà en primera persona un fet insòlit. Després de Santa Anna al juliol tindrem un nou dia de festa local. Una Fira del Pilar que ja fa anys que ha perdut el rumb també ha caigut el seu color vermell del calendari laborable de la vila. En comptes de posar-ho en una altra data de l’any  ho posem tot juntet i tema solventat. Parlant de la Festa Grossa, a veure si enguany tenim encesa del campanar per la Festa Major. L’any passat va ser més un castell de foc des de sobre l’església que no pas una encesa. Els focs que varen sorgir de l’esvelta figura coronada per un àngel penell van ser ben pocs.
La vida seguirà tranquil·lament les seves gestes. Feia anys que la Xatonada Popular se celebrava el primer diumenge de febrer, però enguany per una presumpta incompatibilitat amb el Carnaval saltarà a la zona mitja del febrer. Pel que fa a la resta del calendari no sembla, a hores d’ara, que hi hagi gaires canvis. El mercat de Sant Joan de la plaça Germans Trillas seguirà allí al peu de la sorra amb algun petit canvi però sense perdre el seu esperit caduc. Seguirem amb la Fira dels Pirates perquè a casa nostra la combinació de menjar i beure acostuma a resultar sempre positiu. Més en ple estiu amb els barris marítims farcits de segones residències i turistes espontanis que han decidit passar uns dies en les postres meravelloses aigües.
El proper any El Vendrell celebra dues fites prou importants. Per una banda, les tres dècades de l’Escola de Música. Un fet que ha dotat a la vila d’una pedrera de músics que alguns d’ells, no tants com voldríem, ha permès guanyar-se les garrofes amb les notes del pentagrama. Tot un fet insòlit. Tenir una escola de música en un poble és un luxe. Avui en dia són poques les localitats de la comarca que no en tenen en un format més o menys gran. La crisis ha també ha sacsejat aquest sector tot i que les estretors de l’ofici és una cosa que van de la mà  d’aquesta professió.  Són molts els alumnes que han passat per aquest centre que a finals del 2009  va canviar d’ubicació i va entrar en una nova dimensió amb moltes més possibilitats i algun nou fitxatge en el professorat.
Una altra de les notícies del 2016 són les 3 dècades d’un dels puntals més importants del rock català de tots els temps. Els Laxen que varen sorgir del Vendrell han estat un dels millors ambaixadors de la localitat arreu amb la seva música. Un grup que ha evolucionat i ha sabut superar-se any rera any amb noves aportacions al panorama musical i que ha servit per posar la vila en el panorama musical català amb clares referències a la vila en algunes de les seves més mítiques cançons. Els 20 anys els varen haver de celebrar en una desapareguda discoteca calafellenca. El primer quart de segle va ser encetat en un mític concert a la Rambla de Vilafranca per festa major tot i que els Pastorets del Vendrell van tenir el detall d’organitzar un concert molt celebrat al C.E. Vendrell. Tal com van les coses, el  més trist seria  que les tres dècades les celebrin en una altra localitat fora del Vendrell. Amb més raó quan han dit darrerament que després d’aquesta gira faran una parada per preparar un nou treball discogràfic. Aquí som uns devots oficials i incondicionals  del Mestre i del seu instrument, però massa cops deixem a la resta en un segon terme. Aquesta vegada parlem d’un  grup que es mereix un carrer a la localitat com més d’un cop ja he apuntat. Els Laxen es poden permetre el luxe de fer bona música i no caure en les mans d’aquesta teranyina que ho transforma tot segons els interessos d’uns pocs que es reparteixen la nomenclatura dels carrers i places del municipi. És molt trist haver de morir o desaparèixer perquè tinguis un carrer al teu nom. Però al Vendrell som així de moderns.

Esperem que tinguem tots un bon any i que de mica en mica donem ales al Vendrell i ens vinguin a veure moltes franquícies perquè de mica en mica tinguem menys raons per anar a comprar a un altra localitat com acostuma a passar en l’actualitat. Les inversions encara queden massa lluny de la nostra realitat. Ens hem de conformar en anar tapant forats perquè el sot no sigui més gran.

dijous, 7 de gener de 2016

Un incendi a Albinyana fruit de la deixadesa general

El dia de Reis tot i estar a Lleida el vaig veure pendent del Twitter que ara per ara és el millor sistema d'informació al nostre abast. En un dia que havia de ser màgic estava pendent de com evolucionava l'incendi que es va produir a cavall entre els termes d'Albinyana i Bonastre. Aquest és fruit de la deixadesa general que estem vivint. Per una part tenim els boscos que cada dia hi ha més massa boscosa sense control, borrant els camins i viaranys que durant segles han servit als seus visitants per anar d'un lloc a un altre.Albinyana era un dels pobles que dotava de sotabosc pels forns de ceràmica del Vendrell. Aquest fet havia provocat que la part baixa del bosc estés neta perquè els seus habitants en podien treure un rendiment. Ara per ara això no passa. Haurem d'esperar a la proliferació de les noves estufes que funcionen amb restes vegetals i que s'estan extenenen a les nostres llars. Per altra banda, les grans empreses cada dia fan menys manteniment de les seves línies. Només retoquen aquells punts més febles quan detecten alguna cosa. Les línies que uneixen els nostres pobles, la gran majoria, es van tornant velles i s'haurien de canviar, però sembla que només es retoquen els pitjors punts. 
Aquesta manca de neteja i la manca manteniment varen provocar aquest ensurt del passat dia de Reis 14 hectàrees de pi i matoll no és una superfície molt gran i hagués pogut ser pitjor si aquest pal hagués caigut en un altre indret del municipi en altes hores del dia. Llavors les conseqüències haguéssin estat molt pitjor. Això només ha estat un avís per a navegants. També hem de tenir en compte les retallades e el sector public que fa que cada dia hi hagi menys  professionals per atendre aquest tipus de necessitats com poden ser els bombers. Esperem que no es torni a produir aquesta coincidència de pal caigut, bosc i vent i que faci una revisió de les xarxes elèctriques que creuen el territori.