La veu del poble

La veu del poble

diumenge, 28 de febrer de 2016

Tenemos que hablar, una comèdia molt actual

Tenemos que hablar és una comèdia espanyola que pel trailer sembla que hagi d'anar d'un seguit de fraus d'aquest país com l'aeroport de Castelló i les preferents, però que això t'ho soluciona la peli en els primers 3 minuts de la trama  i a partir d'aquí comença una comèdia d'embolics entre dues parelles que estimen la mentida i els embolics. Una comicitat per amagar el fracàs, però que no sempre surt malament del tot. Es deixa veure.

dissabte, 27 de febrer de 2016

ja portem 9 anys d'aquest blog


Avui aquest blog que va sorgir en un món on encara no hi havia ni face ni twitter ni similar la gent inquieta ens comunicàvem amb blogs. Molts han desaparescut, però alguns encara ens mantenim en peu amb més o menys intensitat. Aquesta és una eina bàsica en la nostra societat on la gent pot escollir lliurement les seves fons d'informació i no ha de caure en els típics i tòpics de cada publicació que ja saps per on cau. Gràcies a tots per seguir-me. És un plaer que la gent em comenti, per aquí, face o a peu alguna de les entrades que faig. Això vol dir alguna cosa. Molts dies supero les cent visites i això vol dir alguna cosa. Cada dia en som menys, però intentarem treballar per un món millor des d'aquesta finestreta amb tres triennnis d'història. Gràcies a vosaltres.

divendres, 26 de febrer de 2016

Aprofitem els espais públics

  
En una entrevista al programa que faig a Ràdio el Vendrell anomenat Pas de Vianants vaig decidir entrevistar a dues monitores de l’Esplai Zig zag del Vendrell, la Clara Pizarro i la Marta Juampere. La meva intenció era donar un cop d’ull a la realitat d’aquests espais d’oci i aprenentatge pels més joves de la casa en una època en què les xarxes socials i les noves tecnologies van ampliant el seu radi d’acció social.
El desenvolupament del programa va seguir el seu curs normal, però sempre hi ha alguna cosa que és la que queda en la memòria i que mereix una petita reflexió. En aquest cas potser per la seva obvietat, però es mereix un tracte a banda.
Jo els vaig preguntar a les joves quin era aquells comentaris dels joves que els sorprenien. Elles em va dir que no entenien perquè a places públiques com per exemple la Pep Jai hi havia un cartell on es prohibia jugar a pilota.
Jo sóc fill d’Albinyana i no recordo de l’existència de cap d’aquests cartells en tot el municipi. La quitxalla de llavors evidentment que jugàvem al carrer i contents amb pilotes, trossos de pal simulant pistoles i òbviament a les noies no els faltava les nines no tan sofisticades com les actuals. Buscàvem portals que per uns moments es convertien en porteries on defensàvem que no entres cap pilota contrària.
Avui en dia quan agafem els calçots amb guants per no embrutar-nos les nostres virginals mans ens estem tornant més senyors i sense donar-nos compte estem deshumanitzant els nostres espais públics. Evidentment que la gran tasca en aquest sentit ho realitzen les noves tecnologies que crea universos virtuals cada dia més assequibles a les nostres economies maldestres.
En aquestes places on no poden jugar la canalla tampoc hi podrem posar taules de bars o restaurants perquè el murmuri de la gent trenca el nostre son i ens quedem tota la nit en vetlla per no poder conciliar el son.
Evidentment si vivim en una primera planta sobre d’uns locals tenim molts punts, especialment al Vendrell o a Calafell que sota hi posin un bar o un restaurant. Si a sobre hi tenim una vorera i vist els precedents que hi ha, clarament tenim tots els números que algun dia ens trobem en aquesta situació.
No és una situació tan evident com aquells que s’acaben de comprar un pis al costat de la via del tren i es queixen del soroll dels combois.
Per favor, una mica de coherència a tots plegats. Si ens dediquem a evitar tots els excessos potser que posem al costat de cada ciutadà un policia municipal amb una llibreta de sancions.
Evidentment un dels punts bàsics de la nostra societat és la convivència. Això vol dir que tots tinguem el nostre espai vital de llibertat. Quan algú trenca aquestes normes bàsiques hauria de rebre algun avís per evitar que ho tornes a repetir. 
Si la gent juga a pilota en una plaça pública com és normal no hauria d’haver-hi cap inconvenient, és una cosa força lògica. S’hauria de vetllar perquè tothom respectés als altres en una mena d’harmonia. Tothom ja es prou gran per saber fins on pot arribar a títol personal o als més menuts a través dels seus pares, però hem d’aprofitar aquests espais vitals que són de tots. El que no podem fer és prohibir que els nens juguin a pilota perquè n’hi ha algun que presumptament trenca les normes de convivència. Llavors limitem excessivament el paper de les places públiques.
Un exemple d’aquest discurs ambigu dels polítics la tenim a la pista esportiva dels Països Catalans del Vendrell. Tenim una pista esportiva per joia dels nens que hi volen jugar. Llavors l’hi vàrem treure les porteries i cistelles de bàsquet per joia dels veïns que es queixaven del soroll. Llavors tots contents i enganyats.  Quin és el resultat d’aquesta combinació de sinergies públiques?  Doncs que els nens hi juguen igualment, però en comptes de tenir porteries de fusta com deu mana, hi posen els jerseis i jaquetes dels jugadors que limiten l’espai on es pot marcar gol. Quan jo era jove, al meu poble, Albinyana la gent ja entenia de normes socials. No calia posar cap cartell que a les 12 de la nit no es podia jugar a pilota al carrer perquè la gent ja ho entenia. Ara per ara que les normes socials van perdent pistonada es fa necessari posar aquests avisos que la nostra generació ja tenia assimilats.
Un dels problemes que tenim i que encara no s’ha pogut trobar la solució miraculosa són les bicicletes als passeigs marítims de Calafell i el Vendrell. Normes, cartells i senyals són una cosa que queden obsoletes si apliquem el sentit comú. No cal tenir un master de mobilitat per saber que el diumenge de Pasqua a a la tarda no pots anar en bicicleta per aquests espais. Necessitem un a mica de seny que ens allunyi de la rauxa. Hem de tenir clar la situació en cada moment i no ens calen senyals que ens prohibeixin anar en bici pel passeig a l’estiu, quan en aquesta temporada hi ha molts moments que hi pots circular plàcidament sense generar cap problema amb ningú. Artiocle publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès diari a partir del 23.2




dijous, 25 de febrer de 2016

Ave César, un toston de peli dels germans Coen

No aneu a veure la darrera dels Germans Coen, Ave César. Un rollo de peli que a mitja cinta ja convida a tocar el dos. Absurda irracional sempre que se'n rigui dels espectadors perquè va a la seva puta bola. No és ni cap western ni res semblant. És una palla mental difícil d'aguantar. Esteu avisats.

dilluns, 22 de febrer de 2016

Perjudicats de la vaga de metro són els de sempre

La vaga del metro és una putada per tothom, però potser menys pels assistents al congrès de mòbils. Estudiants, jubilats i treballadors  fan del metro el seu mitjà habitual de transport. Els altres se suposa que tenen peles per anar amb taxi o ja els hi muntaran un bus per anar al congrès. Cada any la mateixa història. En el moment que s'anuncia un esdeveniment ja es podria anunciar l'altre paral.lel. Avui en dia la cosa pública està en precari i ells aprofiten per si treuen alguna cosa. Però s'hauria de fer una revaloració de tot el tema públic que està en precari. A veure si ara que els nous partits sorgits de l'esquerra se'n recorden d'on venen o faran com el Psc, ICV i similars que amb el poder han perdut la identitat.

divendres, 19 de febrer de 2016

País de capelletes


Vivim en un país de capelletes format per un crisol de petites entitats i associacions que configuren un ampli mosaic. Des de les administracions públiques que a l’hora de realitzar algun tipus d’activitat no paren de posar “mosques” que si aquest departament, aquell patronat, aquell societat municipal i tampoc hi pot faltar el símbol que aplega totes aquests petits reialmes dins un organisme superior. Evidentment en cada regne de taifes d’aquest poti poti no hi tenim gaire gent, més aviat poca, però amb un clar líder que és el que mena la república personal i tres o quatres més que li riuen les gràcies. Alguns d’aquests són compensats d’alguna manera i la resta doncs encara gràcies que cobrin al cap de mes. Quan t’ho ho mires des de fora, algú es pensa que és tan important si ho ha realitzat  aquest o aquell patronat o departament. La gràcia de tot plegat és que es faci i què millor que tot estigui dins una mateixa marca.
Això que passa amb les entitats públiques també passa amb el territori. Si mirem la nostra oferta veiem que formem par la Costa Daurada, el Penedès Marítim, el Penedès, el Camp de Tarragona i la Vegueria. Realment si ens veuen els escandinaus o els russos entendran tot aquesta olla barrejada de noms. Suposo que més d’un turista devia comentar amb els propers que anava a Barcelona i algú altra apostava que anava al Penedès i al final s’han trobat a les platges de Cunit jugant amb la sorra neta dels espigons.
Ja n’hi ha prou de marques i marquetes. Hem de ser capaços d’unir esforços. Evidentment un altre exemple el trobem en la política. Fins ara, el que s’anomenava dreta tenia més punts per emportar-se el gat a l’aigua perquè l’esquerra estava repartida en molts partits i seccions. Ara sembla ser que a la dreta li estan passant el mateix fenomen. A veure com acaba. La gràcia de tot això és que molts cops hi ha més bona relació entre un partit d’una presumpta esquerra i un de la dreta que ambdós de la mateixa corda.
En un país de capelletes no podem pas tirar endavant perquè per fer-ho es necessiten màns i mànigues i no pas equips que abans de començar a jugar ja estan tots competint entre ells a veure qui és el que mana més. Patètic.
Això és fruit d’una societat que cada dia apunta més a l’individualisme. Societats i entitats que s’han aixecat en aquesta comarca a principis del segle passat quan tot el poble anava a l’una i sense un ral a la butxaca, avui en dia no es farien tot i ser més gent i tenir més recursos. L’individualisme ho trastoca tot cap a una altra forma de ser totalment diferent i que també té alguna avantatge, però jo crec que en el fons i sortim tots perdent.
Un país de capelletes amb un parell o tres d’associacions d’empresaris que en principi vetllen pel futur de la comarca. Però poc a poc vas veient que la clau és que són entitats de costellada que de tant en tant queden per parlar i fer quatre tríptics i mantenir una pàgina web amb les glòries i les gestes de tot el grupet escollit.
Estem en situacions que cada dia són més normals i, en part vénen donades per les noves tendències de la societat. Poc a poc el que abans eren urbanitzacions i ara són nuclis de població van augmentant els actes de festa major. Al Vendrell, cada barri ja té el seu castell de foc propi que pot durar uns 5 minuts. Sembla ser que políticament és més interessant fer 5 castells de foc de cinc minuts que no pas un de mitja hora que es feia fa uns anys. Això és un exemple clar del què està passant a casa nostra. Però per altres raons aquest amor a la terra no es compleix quan ens hem de gratar la butxaca. Llavors ja no anem a la botiga del poble o de la urbanització estimada que ens aporta la carn per la festa major, sinó que anem a un lloc més econòmic perquè clar et pots estalviar uns diners. Realment que ens està passant? per algunes coses reclamem la nostra identitat i per altres no ho tenim tan clar.
Un país de capelletes que no ens cansem de promocionar el nostre turisme durant tot l’any, però entre ajuntaments, associacions, gremis, empresa privada dóna l’aspecte que és com un galliner. Hauríem d’unificar els diferents elements en un petit grup de persones que s’encarreguessin de realitzar aquesta tasca tan necessària.
Evidentment podem seguir anys i panys com ara amb reunions que només aporten conclusions amb bones paraules i millors intencions, però sense cap resultat. Molts cops s’han de prendre decisions claus que són necessàries per tirar endavant i deixar de viure de paraules bufones i diplomàcia barata amb poc contingut i menys compromís per part de les parts.
Igual que a les entitats públiques s’ha de treballar sota una única bandera que englobi a tothom i seguint aquest tònica de donar ales a noves petites repúbliques personals amb dos multiusos i para de comptar. Com anàvem dient: Ara per ara la nostra millor marca és Barcelona. Això els de fora ho tenen molt clar, ara ho hem d’entendre nosaltres, però aquest puzzle de peces ens enalteix en un univers d’anar per casa. Article publicat al i Diari del Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès Diari a partir del 16/12/2016


 

dijous, 18 de febrer de 2016

Massa pelis americanes al Vendrell

Ahir sis furgons de mossos, més policia local, més policia nacional més guardia Civil van regirar dos bars del camí dels Molins del Vendrell i varen detenir 3 persones. Misèria i companyia. Van identificar a 90 i que? el que han de fer és vigilar la gent que fa xapusses a l'electricitat, al gas i a l'aigua no tornem a tenir un altre dia al Vendrell un incendi com el que varem tenir ara farà dos anys. Aquests encara que els agafin demà tornaran a ser al carrer avui en dia la justícia funciona així i el que s'ha de fer és vetllar perquè un dia algu no surti volant pels aires perquè amb tants pisos lliures i ocupats això tot és molt precari. Menys redades de pa sucat amb oli i més feina efectiva de formiga amb tècnics, educadors socials i gent de carrer. Alguns fan això perquè ningú els ha donat una altra oportunitat a la vida. Massa pelis americanes.

dimecres, 17 de febrer de 2016

Un fet consumat: no reciclem

En aquesta comarca sembla que no reciclem Per què? les causes són moltes i variades. A vegades per trobar un contenidor d'orgànica has de caminar un bon tros com passa en algunes urbanitzacions del Vendrell. La gent no recicla perquè no està acostumada i no hi ha cap cosa rebaixa en el preu de la brossa ni similar. Si cada cop que reciclessis tinguessis algun lleu benefici encara que sigui un paquet de bosses per reciclar potser la gent s'ho repensaria. Res per res doncs res. Aquesta és la fórmula de la comarca. També si tens un negoci i has de pagar escombraries encara que no en generis gaires et tocar pagar un ou, el contribuent es pot revelar no reciclant perquè paga molt més del que pot arribar a generar. El més normal és que la gent passi i més en aquests llocs que has d'agafar el cotxe per anar a tirar la brossa. Hem crescut a l'ample i no podem pagar un contenidor a cada cantonada.

Spotlight, un documental sobre els abusos a menors transformat en peli

Gran peli Spotlight sobre els abusos sexuals en el sí de l'església. Un equip d'investigadors uns anys després dels fets vol treure a la llum una setentena de casos d'abusos sexuals de capellans a nens. Una cosa que passa a tot el món. Molt ben tractada i es va veien com d'aquí i d'allà van tirant del fil i que la gent es reacia a parlar sobre aquest tema. Molt ben feta la peli i també es deixa notar la pressió social per restar callat. Una gran peli, la veritat.

dimarts, 16 de febrer de 2016

Cap a un altre concepte del concert de festa major

Ara desterraran els concerts del Puig al Botafoc del Vendrell. Els veïns es queixaven de sorolls, baralles, pixaradas i altres històries a la via pública. Doncs passem el problema al Botafoc on no hi viu tanta gent i només s'hauran d'aguantar les cases que donen allí. Hi destinarem 400.000 euros per asfaltar i posar pinxo tot això. Els diners seran el doble que l'augment de serveis socials per aquest any. Ara falta saber on es posaran fins que allò no estigui fet. Una incògnita. La plaça Rambla Cañas que està avorrida perquè no s'hi fa mai res o a la pl. Nova en un lloc recollit i bonic al centre del poble. Doncs el problema no és on es facin els concerts. Evidentment si la nostra aposta és tenir xumba xumba fins a les tantes clar que tindrem tot el que tenim al Puig però a altres llocs. Alguns dels qui van a aquest concerts no tenen perquè ser molt ho demostren d'aquesta manera. Jo crec que el Vendrell no té cap necessitat de fer grans concerts perquè vinguin la gent de fora com es fa darrerament. Hem de fer com altres pobles concerts en llocs tancats on es pagui una petita entrada per l'accés i ens estalviaríem moltes queixes. Si volem anar a veure grans concerts ja anirem a Tarragona o Barcelona, però aquí hem de treballar d'una altra manera pagant. Al final això de grans concerts gratis no es valora la música i es pensen que tot es pot tenir gratis en aquest món. No cal omplir amb grans artistes sinó fem les coses amb seny i tothom en sortirà beneficiat encara que ens gastem 10 euros, però evitarem que tothom hi vagi de qualsevol manera. Si tindrem ben posat el Botafoc per deixar el cotxe, però al final sempre hi ha algú que aquella nit no dorm, ja sigui aquí o alla. No té raó qui més es queixa. Entre tots ho hem d'aguantar, però la solució és buscar un altre model molt lluny d'un 40 principals fins a les tantes del matí amb molta gent de fora.

dilluns, 15 de febrer de 2016

EL Renacido, jo m'esperava una mica més.

El gran di Caprio torna a ser el protagonista del Renacido. Una història verídica que ens porta al nord del continent americà on no hi falten ni els indis, ni els francesos ni els americans. Una peli excessivament llarga i molt dura que no justifica la seva llargada. A vegades és una mica pesada. Gran paper del protagonistes. Escenes molt maques, però cosa més. Jo la veritat és que m'esperava una mica més. 

diumenge, 14 de febrer de 2016

Visca els autònoms privilegiats al servei d'algunes administracions tendencioses

Les noves tendències dels professionals de l'administració ja no és aprovar unes opos i entrar dins per una feina estable. Ara el que es porta és contractacions d'amics sense proves ni res i que estudiín els auxiliars que per algo els servirà. Després estan els llestos que es munten empreses de serveis com si fossin serveis professionals i se'ls contracta pel morro costant molt més que un treballador d'allí. A més poden fer mil coses més per altres empreses i visca la pepa.

dissabte, 13 de febrer de 2016

I també rodalies


Aquests mesos ha sortit a la llum pública el debat sobre la idoneïtat de l’intercanviador entre la línia convencional i la d’altra velocitat. Uns apunten a la Granada i els altres a l’Arboç. Al final sembla que la cosa tirava més cap a l’opció de l’Alt Penedès que no pas la més propera al Vendrell. Se suposa que en aquest país hi ha d’haver uns tècnics objectius que han de dir quin és el millor lloc i aquell que aporta més beneficis. Si deixem les valoracions polítiques algú amb dos dits de front han de dir la seva i tothom que accepti les seves conseqüències. Estacions com la del Camp de Tarragona ens demostren que avui en dia els tècnics sembla que responguin a altres criteris que no pas als professionals  que els hauria de caracteritzar.

Hi ha molta gent que utilitza l’alta velocitat per anar a Madrid, Girona o Lleó si fa falta, però hem de tenir en compte que avui en dia la xarxa de rodalies és un dels eixos claus en les comunicacions per la majoria de mortals. Arran d’aquestes noves línies que et permeten esmorzar a Barcelona, dinar a Madrid i sopar a Girona s’han suprimit circulacions de la resta de la xarxa que utilitza més gent. Aquí estem fent campanyes cada dos per tres per evitar accidents de trànsit, una de les formes per lluitar contra les cruels estadístiques es dotar de més trens. Anar i tornar de Vilafranca a Tarragona per fer un encàrrec  no t’ha de suposar més d’un matí fent canvis de comboi. No cal que parlem de Reus on l’aventura augmenta la seva intensitat. Però tampoc no hem de perdre de vista el manteniment de la xarxa que també és un punt a tenir en compte. Si comprem un cotxe nou per donar millor servei i no invertim un cèntim en el cotxe vell, al final acabarem també només amb un vehicle. L’altre haurà quedat fora de servei. Article publicat a la Fura el 12 de febrer

divendres, 12 de febrer de 2016

Sancions i realitats


No fa gaires anys  la majoria de gent ens podíem considerar uns privilegiats. Cada dia hi ha més persones que van perdent aquests poders i es va fent realitat aquesta llegenda urbana que afirma que la classe mitjana no ha existit mai. Només era fum. La situació actual va posant cadascú en el seu lloc. Una tasca feixuga i lenta i no saps mai com en un vaivé de la vida pots acabar a l’altra costat de la línia roja.
Els polítics sempre han solucionat les coses les infraccions amb sancions. Tant si anaves a massa velocitat, com trencaves un vidre del veí amb la pilota sempre acabaves pagant uns diners. Si eres un bon pagador et podien fer una rebaixa i sinó doncs recàrrec i anar fent fins que algun dia no tenies més sortida que anar al banc i reconciliar-te amb el teu passat discutible.
Avui en dia les coses han canviat. En una societat on la gent es pot empadronar en edificis ocupats, per solidaritat, humanitat per la puríssima Constitució i el que faci falta. Aquesta societat que pot gaudir de subministrament d’aigua i d’electricitat amb rebut a entitats benèfiques o a ningú resulta que ara no anirem allí a posar-los una sanció per llençar la brossa fora de l’horari establert. Estem davant del perfil contrari del tradicional: reben diners, ajudes o un subministrament per la seva situació precària. Potser si aquests personatges per algun motiu acaben sancionats la justícia i queden  obligats a realitzar treballs socials per la comunitat, poden obeir les mesures imposades o, simplement,  passant de tot. Què se’ls hi pot fer per sancionar-los? doncs res. Estem parlant de persones que depenen abastament dels serveis socials.

En la nostra societat, sinó paguéssim als pensionistes que mai han cotitzat un euro, si neguéssim ajuts a persones que no tenen res que justifiqui que un poden retornar i privéssim de la tasca que porten a terme moltes entitats públiques i privades podríem trobar una part important de la nostra societat a la plaça del poble reclamant un tros de pa per tapar la gana.
La Bíblia ens diu que hem d’ajudar a les persones a pescar i que no és bo que els hi donem el peix.  Tal com estan les coses encara que agafem una d’aquestes persones i li fem cursets amb practiques  de diferent tipus entre ells anglès i de comercial no arreglarem gaire gran cosa perquè continuarien vivint en una situació precària. El més preocupant de tot plegat és que algunes d’aquestes persones tenen la sort de treballar. Fins i tot alguns a jornada completa, però avui en dia amb 800 euros al mes nets amb família sinó tens habitatge propi no hi ha gaire lloc per als miracles.
Sancionar amb diners aquesta part més feble de la nostra societat que cada dia és més nombrosa tampoc ens ajuda a res a no sé que sigui per enfonsar més la seva situació delicada.
La nostra realitat ha canviat molt en els darrers anys i molts aspectes oficials encara segueixen  fa 10 anys enrere i les coses per moltes persones són ben diferents.
Si reculem una mica en el temps i tornem al Nadal. Aquest és un d’aquests períodes  de l’any on la febre consumista entra en les nostres llars perquè com aposta la dita qui res no compra res no val. Això és una de les grans mentides que de mica en mica anem superant. Ara que els lots de Nadal ja formen part de la història per molts treballadors i la paga doble és una causa perduda hem d’adaptar-nos al que tenim.
Cada dia hi ha més gent que converteixen aquestes festes en jornades festives sense col·legi ni obligacions laborals, tota aquell protocol de taules ben guarnides i farcides on no hi podia faltar ni els canelons fets a mà, ni els galets va passant a la història de mica en mica.
La nostra realitat es va conjugant a mesura que passen els dies amb una actualització constant de la nostra situació. Avui en dia, molta gent ja no sap que regalar a petits i grans perquè tothom té o no té el que vol quan vol. Ja no ens calen esperar a dates senyalades per tenir o confirmar que no arribarà mai un somni. Les cartes dels reis estan perdudes en alguna bústia màgica víctimes d’un passat gloriós convertit en un present amb moltes  realitats provisionals. Una sanció pecuniària a un depenent de serveis socials és tan inútil com una carta als reis en una família acomodada.Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eixi Diari a partir del 9 febrer 


dimecres, 10 de febrer de 2016

El temps marca la Xatonada del Vendrell

La Xatonada del Vendrell arriba aquest diumenge a la Rambla. Esperem que faci bon temps i no faci vent. Aquesta és la gràcia. No cal ni propaganda ni que vingui cap famós a remanar la salsa, sinó simplement que faci bon temps perquè la gent surti. Allí tindrem el de sempre un any més i enguany una hora més tard. Jo crec que la ració s'hauria de vendre a uns 6 euros com a Calafell encara que la cassoleta no sigui tan bona perquè al final la casa la tens plena de cassoletes i no saps que fer-ne. Un euro més econòmic i potser algú més picara. Espero que enguany el xató que es vingui estigui millor que els darrers anys perquè la veritat que no el millor que es pot trobar en una cita com aquesta. A veure si l'empresa que els fa posa el xató que el Vendrell es mereix encara que sigui a 7 euros però que sigui bo com alguns restaurants de la vila el saben fer. Vinga ens veiem diumenge amb sol i caloret.

dissabte, 6 de febrer de 2016

Carnaval Carnaval i segueix endavant.


La rua del Vendrell va durar unes dues hores. Molt animada amb alguns espais massa grans entre carrossa i carrossa, però són coses del directe. La gent va sortir al carrer. Ahir és un dels pocs anys que no acabes amb els peus calents. Hi ha molta participació de pobles de l'Alt Penedès i de l'interior del Baix Penedès que sorpren perquè hi viuen poca gent, pero tots hi deuen participar. Hi havia algunes millors que altres, evidentment. Però la part bona és que no vaig veure cap comparsa que anes en plan manada d'elefants i totes anavem amb més o menys encert marcan un ritme. Allò de comparsa de borratxera sense solta ni volta jo no la vaig veure com si que passava altres anys amb algunes comparses que enguany s'han tornat familiars. Em va agradar la dels Pastorets que enguany celebren els 50 anys i molt bé per la gran majoria que van saber tenir uns mínims. EL carnaval continua. Aprofiteu.

divendres, 5 de febrer de 2016

El Vendrell, vila d'emigrants


Aquesta setmana passada també va aparèixer al Vendrell una iniciativa que comprenia el territori català per anar a fer una FP dual a Alemanya. Els candidats havien de ser joves amb menys de 30 anys i amb l’ESO a la butxaca. Aquesta formació al país germànic era molt variada que comprenia des de mecànica a hostaleria passant per forner i molts altres.  Aquests joves entraven a aprendre un professió a cavall d’una empresa i una centre formatiu. Llavors entre les ajudes dels uns i dels altres permetia al jove anar sobrevivint fins que acabés la seva etapa formativa per entrar tot seguit en el món laboral on ja tindria un salari que li permetria una vida més còmoda. Aquesta és la història que et venen per atraure aquests joves per anar a provar sort en una altra latitud un xic més freda que la nostre.
El Vendrell ha estat un país d’emigrants, per definició històrica. Ara que està al voltant dels 40.000 habitants i fa 20 anys que en tenia menys de la meitat. Si anem una mica més enrere i topem amb la figura del mític Pau Casals, ell també va tocar el dos i ben lluny de nosaltres mogut per la dictadura que governava aquest país i la necessitat de guanyar-se les garrofes.
La gent aquí vivia tranquil·lament de la vinya, de la terrissa, de netejar el sotabosc. No podem oblidar ni els oficis tradicionals com els ferrers, fusters, traginers, serrallers i fabricants de bótes. Entre tots aquests professionals no hi faltaven ni les tavernes, ni centres socials on gaudir del poc oci dels nostres avantpassats.
A partir d’aquí mentre altres localitats anaven progressant poc a poc seguint el seu ritme aquí ens vàrem quedar rendits a les meravelles del turisme que ens havia de fer rics. Algun forassenyat tenia la gosadia de crear algun empresa petita per donar cobertura a altres camps econòmics, però la gran majoria van quedar rendida a les excel·lències del turisme. La cosa anava rodada en els anys 70 i 80. Poca inversió i un parell o tres de mesos al peu del canó et permetia anar fent la resta de l’any. La cosa va durar el que va durar fins que va arribar la construcció. Llavors petits i grans es van dedicar en cos i ànima a aquest nou motor que et permetia guanyar moltes grans quantitats de diners treballant tot el que feia falta.  Els nous rics es delataven amb els seus nous cotxes o el canvi de model de vida amb noves i exquisides necessitats que podien cobrir fàcilment.
Quan aquests dos pilars han fracassat estrepitosament ens hem trobat amb una vila sense recursos, un consistori endeutat i unes infrastructures i serveis molt difícil de mantenir que s’han de conservar per donar uns serveis mínims a una població disseminada dins el terme municipal amb moltes realitats ben diferents que no em sabut reunificar quan els tríptics i la policia sembla que hagin estat els bàlsams que hagin de curar tots els mals inherents a la nostra realitat. No té res a veure el caliu que es viu a la Carretera de Valls, ni la pau de la zona de Mas Levy, que no es comparable amb les diferències que podem trobar en els barris marítims. Tota aquesta varietat coincideix en el mateix temps i espais.
Una localitat amb un 50% d’atur juvenil és una dada que indica prou bé que les persones quan acaben els seus estudis han d’anar a comarques més o menys veïnes a buscar feina en el millor dels casos. Aquí al Vendrell, les sortides que hi ha són ben minses.  Tot i els plans d’ocupació i similars que van acollint aturats durant un temps limitat, només és un titular amb fotografia temporal per a una situació molt complexa, agreujada per les persones que van aterrar a la comarca buscant unes preus més assequibles que en altres localitats com Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès. Aquesta situació fa que el Vendrell sigui ara per ara una ciutat on molts joves han d’emigrar. Alguns encara van i vénen cada dia de Barcelona i rodalies, però amb el temps s’establiran en altres punt de la geografia on puguin conciliar la seva vida laboral i personal amb certes garanties. El Vendrell ha quedat convertit en un lloc de pas on a sobre has de pagar peatge i tens pocs trens. El Vendrell manté un ritme bàsic i com els joves marxen a treballar a Vilanova també  toquen el dos el cap de setmana a buscar les franquícies comercials que aquí els costa aterrar perquè al Vendrell li falta durant massa dies l’any aquell caliu de la shooping night o altres moments puntuals del calendari anual. La Festa dels Barris i la festa major continuarà sent el punt de trobada de molta gent que han hagut de tocar el dos per manca d’oportunitats. Molta sort a tots els que voleu fer aquesta FP dual a Alemanya. A veure si hi haurà força places per tothom. Aquí ja veieu el que hi ha i de moment no apunta que hi hagi canvis substancials.