La veu del poble

La veu del poble

divendres, 30 de setembre de 2016

Què podem fer ara que ja no tenim Franco com alcalde honorífic?


Això de buscar la independència de Catalunya en el marc estatal és una cosa força complicada per diferents motius. El principal és que la immensa majoria de gent que forma part de la Península Ibèrica no ens vol entendre i aquí a casa nostra tenim la realitat que els dos bàndols estan bastant igualats. A vegades n’hi ha un que puja lleugerament sobre l’altre, però no estem parlant de grans diferències que en un referèndum suposo que sortirien a la llum.
Mentrestant hem de començar a arreglar una mica el guirigall que tenim muntat a casa nostra i que ningú s’atreveix a tocar perquè pot desencadenar una gran revolució mundial incapaç que ningú li posi fre.
Hi ha municipis com Coma-ruga amb Sant Vicenç de Calders, Masos i Francàs que després d’estar durant més de mig segle al Vendrell per imposició franquista potser es mereixerien una revisió del cas. En un procés democràtic participatiu, si la sobirania popular hi està d’acord tornar a la seva situació anterior. Ara tots els municipis de la comarca han volgut treure el Franco com alcalde honorari. Ho trobo molt ben fet, però ens quedarem aquí? no sabrem avançar  més en això de la democràcia i la participació ciutadana. En aquest país a tots ens han fet molta il·lusió acumular territori, persones, infrastructures encara que després en algun cas no hem sabut destinar-hi un bon ús, però l’eròtica del poder sempre ha anat amb nosaltres. 

Ara que ja hem crescut que tenim un govern provisional que ha estat el que més ha durat de la democràcia amb un president que pocs volen però que molts voten és el moment per anar fent aquests petits retocs a la casa. Ja no tenim ni un cèntim per inversions. Veurem que passa amb els Jocs del Mediterrani si podem superar el nivell de les Olímpiades de Rio. Franco va morir, però també ens toca oblidar els seus alguna de les seves decisions. I les fosses comunes? Un altre tema

dimecres, 28 de setembre de 2016

Mocions i cartes als reis

Està molt bé que la xarxa vendrellenca presenti mocions a l'ajuntament per arreglar el municipi. Una gran idea, però el problema no són les idees sinó els calers. Ja moltes coses com la neteja, els barris marítims, l'enllumenat, el soroll, la circulació que més o menys ja fa anys que són de calaix. El problema no és fer una moció com una carta als reis sinó trobar solucions practiques i reals perquè es facin realitat. Seria millor dir. Mireu traiem diners de la partida de festes i les destinem a comprar papereres o de la partida de lloguers ho invertim en neteja. Això de cartes als reis ja fa massa anys que funciona i mireu on estem. Enhorabona a la xarxa per estar al peu del canó.

dilluns, 26 de setembre de 2016

El hombre de las 1000 caras. Les clavegueres de l'Estat

Una de les propostes interessants de la cartellera cinematogràfica actual està en el hombre de las 1000 caras. Un retorn a la dècada dels 90 espanyola amb el Luis Roldan i el Francisco Paesa navegant per un Europa amagant la seva presa. Una peli molt densa, amb molts de detalls sobre la vida d'aquest personatge que tot i que va anunciar la seva mort a Bangkok, segurament tomba por ahi. Una peli on es veu la guerra bruta d'aquest país i els fins i les manipulacions dels fons reservats en el govern socialista de Felipe González. Molt recomenable

diumenge, 25 de setembre de 2016

Notícies peculiars d'una comarca

Els peixos grossos del PSC al Vendrell estan més propers al PP que no pas a PDC. Ja s'ha vist en els darrers anys que molts socialistes han tocat el dos i s'han passat a ERC o el que faci falta, però volien sortir d'aquest partit que està representat per l'estasblisment polític de la comarca. La resta ha tocat el dos. Però clar dins el PSC hi ha gent d'esquerres com era en un principi i aquests deuen predominar a Santa Oliva i han pactat amb ERC. Aquest és el socialisme original que amb el temps ja sabeu on ha anat a parar. No és tan raru si fem una mica de memòria. Però per altra banda tampoc és tan raro que el PP vagi de la mà del trifàssic vendrellenc. A cada poble hi ha un PSC o PDC o un PP segons el poble. HI ha de tot a la vinya del senyor.
Una cosa curiosa és el tema plajta nudista a les Madrigueres. Ja som grandets i si la gent va allí en pilotes ningú li pot dir res. Llavors que cadascú faci el que vulgui ja estem al segle XXI i no cal tantes tonteries. Si algú li fa cosa que vagi a veure el top manta de davant de l'Hotel Europa que a vegades hi ha caliu. 

divendres, 23 de setembre de 2016

Autobus nocturn entre el Vendrell i Barcelona els caps de setmana.

Ara que els nostres polítics tomben tant cap aquí i cap allà. haurien de demanar de tenir una linia de bus els caps de setmana entre EL Vendrell i Barcelona durant la nit de divendres i dissabte. Potser no cal cada dia, però dos cops per setmana la veritat que estaria molt bé. Potser no és una promoció de la nostra vocació penedesenca, però avui per avui hi ha molta més gent que va a Barcelona que no pas a Vilanova i Vilafranca. Durant l'estiu tenim bus diari entre Vilanova i el Vendrell. Molt bé, ara només ens queda demanar aquest petit detall que és super deficitari, però pot salvar més d'una vida. Vinga ànims. No ho dubteu.

dijous, 22 de setembre de 2016

Solucions del XIX per a problemes del XXI



Les festes majors del Vendrell, Bellvei i Llorenç han tingut escenes negres que no tenen res a veure amb l’ambient festiu. Han succeït fets molt lamentables que són uns exemples ben clar del que podem trobar a casa nostra en el  futur. També s’ha de dir que no estem parlant de grans aldarulls sinó de petits conflictes entre joves amb robatoris inclosos utilitzant l’arma blanca. En aquesta comarca no ens calen reunions de Seguretat per veure que  hi ha un considerable consum de cannabis. Només cal donar un tomb pels carrers i places on pots veure com la cosa és força comuna. A unes hores normals sempre pots veure a més d’un que ha canviat el tabac de tota la vida per altres substàncies. Un altre dels esports de casa nostra és el “botellon”. Als preus privatius que alguns bars i discoteques posen la matèria primera no és gens absurd que alguns aprofitin la part posterior del cotxe per guardar-hi la màgia de  la nit en recipient. Uns quants glaçons, gots de plàstic i si fa falta uns quants decibels de música.
Els nostres polítics de casa encara viuen totalment integrats al segle XX o fins i tot anteriors. Davant d’aquesta situació la seva solució es posar policia, sancions i etc. Unes mesures que serveixen per poca cosa estem en una comarca on el nombre d’efectius policials que tenim com el nombre d’ambulàncies són ridícules amb un parell o tres d’espectacles a la via a la comarca ja tenim les famoses forces de seguretat totalment col·lapsades perquè no tenen més recursos que aportar. Si avisem amb temps portaran algun antidisturbis humans però si la cosa és un pim pam quan arribin aquí la cosa ja serà història.
Aquesta és la cura del segle XIX a problemes del segle actual. Aquí a casa nostra hi ha un munt de famílies desestructurades amb els seus membres totalment independents que viuen del que aprenen al carrer. Si a la via pública troben bones companyies doncs tot es pot encarrilar bé, però si no tenen tanta sort llavors l’evolució d’aquests joves es pot torçar fins arribar a situacions dramàtiques i preocupants.
Per tenir controlat una mica tot aquest teixit social que a part de tenir clar vincles amb serveis socials que on majoritàriament reben el suport per anar sobrevivint, també hi ha moltes persones que surten d’aquests refugis oficials i es creen el seu propi món, lluny dels llocs preparats per l’administració. 
Per conèixer una mica aquesta altra cara només es pot fer a través d’educadors socials que no té res a veure amb els simpàtics nois que marcaven les caquetes dels gossos a la via pública del Vendrell. Una campanya amb molts dubtes.  Molts encara es pregunten que volen dir aquells cartells de color groc plantats a diversos punts del poble. No estem acostumats a tanta modernitat. Potser quan tinguem cert hàbit consultant la programació cultural de la vila a través d’una aplicació del mòbil, potser llavors començarem a entendre aquests cartells on l’única cosa que estava prou clara era una caca de gos, però la resta ja era una cosa massa moderna per la nostra vila, poc a poc sisplau.

Doncs per evitar aquests incidents que van tenir lloc a diferents pobles de la comarca el primer que s’hauria de fer és buscar solucions alternatives a aquestes propostes que ja acostumen a concentrar aquest tipus de perfil. No cal que portem una orquestra que només faci boleros i cúmbies, però també s’ha de dir que una part molt important, la més rellevant de la nostra societat és força sana i que sap triar molt bé el gra de la palla. El problema el tenim en aquestes minories que potser només han vingut una nit de festa a la comarca i demà tornen a casa amb el primer tren del matí. Potser que ens plantegem quin preu hem de pagar per tenir certs cartells. No s’acaba el món amb els mateixos de sempre. N’hi ha d’altres que tot i no atraure tanta gent poden resultar molt més interessants. Total els 40 segur que els fan al poble del costat que no té tanta imaginació com nosaltres.



Bo, bonic i sobretot barat


  
Molta gent fa país i es dedica a comprar al seu poble o al del costat quan el producte està fora de la seva oferta més propera.
La solució per ajudar al petit comerç d’un poble no passa només per descomptes o petites gratificacions en els impostos. El problema del Vendrell i altres localitats és que estem majoritàriament amb una població de pocs recursos tret d’uns quants, els de sempre. La majoria d’aquests escollits al llarg de la història no ha treballat a favor de tota la ciutadania de la localitat, sinó que ha apostat en el millor dels casos pel bé del clan. Aquests quatre són els que han remenat les cireres al llarg dels segles ja sigui des de les institucions públiques com privades. Cadascú feia el seu paper perquè tot quedés igual encara que t’anunciessin una autèntica revolució amb manifestacions incloses. Els quatre de sempre es repartien el pastís i la resta de gent calladeta mirant com els  de sempre feien els seus negocis ja sigui en el món de la construcció, financer o empreses que eren contractades per la majoria dels amics per no deixar créixer la resta.
Hi ha una dada prou important que no acostuma a aparèixer en les rodes de premsa i altres convocatòries públiques. Això del ple anual del ROM sobre l’estat de la vila sembla ser que mai és farà per tant tampoc pot sortir en aquest marc, però sortosament si que el tenim al Google que és un dels grans poders d’aquest món globalitzat. Si hi donem un cop d’ull a les dades de l’Idescat el Vendrell, l’any 2013, ocupava el lloc 172 en rànquing català de renda per habitant al Principat amb 13.400 euros per persona i any. Un cop més estàvem a la cua en una mostra de 211 localitats on només participaven les de més de 5.000 habitants. En les  darreres posicions trobàvem municipis del Delta de l’Ebre com Alcanar, La Sènia, Ametllla de Mar i també Ulldecona en un altre àmbit geogràfic. Els darrers 8 últims estaven per sota els 11.000 euros. No cal dir que els primers del rànquing era Sant Cugat del Vallès amb 20.500 i Sant Joan Despí amb 19.900 euros anuals per habitant i any. Per altra banda a Calafell, Calafell estava al número 165, amb 13.600 euros per any i habitant un lloc abans que Cunit amb la mateixa quantitat.
Aquesta és una dada prou significativa i explica la nostra situació des d’un punt de vista econòmic que és un dels pilars de la nostra societat. El problema és que la gran majoria de gent del Vendrell ha d’utilitzar els mitjans més econòmics per subsistir. No ens calen ni grans campanyes de productes miraculosos en tots els sentits, sinó la clau de tot plegat aquí és el preu que tingui aquesta oferta. Si la relació qualitat preu és bona doncs pot tenir bona acollida i si a més és econòmic doncs pot arribar a triomfar.
La majoria de gent ha de comprar segons la butxaca i no es pot permetre el luxe de tenir un nivell de vida que la seva economia no li permet. Per això es pot entendre la força que tenen els basars xinesos a casa nostra, la molt bona acollida d’alguns bars i restaurants que rebenten preus tot i que no sempre el que se serveix ofereix una qualitat mínima. Evidentment que la gent amb recursos ja té els seus llocs on anar i comprar, però entrar en aquest món és molt difícil per un que no sigui VTV (vendrellenc de tota la vida).
Aquesta és la nostra història en un poble on molts han de marxar per poder treballar perquè aquí hi ha poca oferta de feina. En una vila amb moltes realitats, però on el fracàs escolar i l’atur hi tenen  molt forta petja i on els 200 habitatges 200 ocupats és el estan a l’ordre del dia. Alguns amb inquilins respectables i altres una mica més revoltosos, però on els guettos socials encara estan es poden veure ben clarament.
Per solventar això, cadascú hi té una tasca. Des de les administracions públiques dotar als treballadors del sou que es mereixen no seguim omplint aquest país d’auxiliars administratius amb tasques assignades per estalviar uns diners que potser després es malgastaran en piscines fetes sense cap criteri o finançar partits amb quatre gats. Els escollits de sempre ho ha tingut més fàcil. Descartar des de l’administració aquests contractes que amb la meitat de l’atur i la meitat de l’administració fas una jornada completa perquè això és una presa de ple.  Un primer pas és que les administracions abonin el que correspon a cada treballador i no cal anar a pidolar a ningú res que no els pertoqui per llei. No cal anar a l’Àfrica a buscar injustícies, aquí també en tenim.


dimecres, 21 de setembre de 2016

Per un carrer amb el nom dels Laxen al Vendrell


Jo crec que les coses s'han de fer en vida i en funcionament i un dels millors ambaixadors del Vendrell al llarg dels 30 anys del Vendrell són els Laxen Busto, jo crec que es mereixen un carrer. Segur que algun dia els hi posaran, però potser haurem d'esperar que tots siguin ja uns iaios honorables. Jo torno a dir que es mereixen un carrer pel tot el que han fet i perquè en algunes de les seves cançons han posat el nom de la vila. Això és una manera de fer promo del que tenim i perquè els Laxen tenen un paper clau en la història del rock català. No cal esperar 50 anys per descobrir-ho. A veure si algu modern amb cara i ulls presenta una moció al ple perquè això es faci realitat. No calen mocions que són com cartes als reis mags i que no serviran per res perquè no hi ha ni voluntat ni un puto duro, però hi ha coses que amb quatre xavos pots quedar com un rei i és una manera d'afavori el turisme a casa nostre amb aquest grup que ara ja ha fet 30 anys. S'ho mereixen. Les normes estan per trencarles i ara és una excel.lent oportunitat. No sempre estarem mirant embadalits els de sempre. El món tira endavant i la gent no és tonta. 

dimarts, 20 de setembre de 2016

Bridge Jones' Baby molt entretinguda

Una gran peli la darrera de Bridge Jones' Baby. La veritat és que és molt divertida amb moments molt interessants al llarg de les dues hores. La història passa molt ràpida i recorda molt la de Mamma Mia, però en versió anglesa i de ciutat. Per passar una bona estona aquests dies que ja comença a fer frescota.

diumenge, 18 de setembre de 2016

El jalu al Vendrell, petit apunt



El Vendrell en aquests moments pot estar content i feliç que mostra uns quants restaurants de qualitat cadascú dins el seu nivell. Aquí sempre massa pel més senzill, però a hores d'ara podem estar contents que hi ha una oferta prou interessant que val la pena provar i conèixer. En el món de la pizzeria tenim la Locanda dei Sapore del Sant Magí amb una gran varietat de cuina italiana, molt bon producte i servei. L'Argilaguet amb el Pau que és un artista amb les pizzes made i ell amb un gust molt especial. Llavors tenim restaurant de menú diari, encara que l'hauria de canviar més perquè és molt repetitiu com l'Estil, molt bon tracte, com no. Si vols una aposta semblant però més econòmica i plats més sibarites tens el 13 al carrer de les flors que també té una molt bona clientela. Si vols una cosa més econòmica, popular i pim pam està al costat del 13 el Cosa Nostra que amb nova gent mantenen molt el tipus i la planxa que no és fàcil.
Darrerament al carrer Àngel Guimerà he descobert  el Gastrobar, la Gramola, una cuina més de compartir amb plats estudiats i ben currats sense que al sortir passis gana ni molt menys. Força econòmic.
Per Fondues i menús de cada dia també està molt bé el Costat del Museu.
El niu per menjar de forquilla i guarro i braves i similars. Sempre conservant el seu estil. No podem oblidar l'Antonio i la seva Barretina al carrer de les flors, un lloc ideal per tapejar, fer un gintonic en un molt bon ambient. Tot un jove emprenedor que ha fet un negoci consolidat on triomfa els dijous amb els montatidos dels 3*2. No oblidem el bar Gil, un lloc bo, econòmic i molts bons menús que cau una mica fora de cobertura, però està allí.
Tema pizzes a domicili jo segueixo fidel al carrer Muralla cantonada amb Carnisseria. Molt bona xixa. Pel tema pakis doncs no podem oblidar el de la Rambla que sempre està en plena forma. Per tancar aques resum una flauta del Salvatore que està riquíssima. Doncs suposo que alguns no hi surten, però quan acabeu aquesta ruta aviseu. També està molt bé la Farmàcia de la pl. Nova, amb uns preus molt baixos, però ho heu de provar. Qui triomfa és també  el Set de vi que està sempre a tope. El Salvatore molt bé, però segueixen al seu ritme. Un lloc per descobrir és l'Astre al costat de la pl. del Zodiaco, un lloc quasi familiar. Tot i això sóc un nostàlgic de la Puntual. Llàstima. Massa bonic per durant molt
.

divendres, 16 de setembre de 2016

Visca !!!! Tornem al cole.


Juliol, agost i setembre, 9, 10 11 i tornada al cole. Torna la nostra rutina de cada any fins d’aquí 9 mesos amb un parell de parades significatives que sempre van bé per carregar les piles com mana la tradició, Nadal i Setmana Santa.
La gran novetat d’enguany és que tal i com ens varen prometre els professors fa un parell d’anys ja ens han posat un grapadet de  coordinadors. Tots els nens que ho volien es podien apuntar, al final alguna plaça ha quedat deserta, altra s’ha adjudicat per passiva. La gràcia de tot això és que tot i aquesta mena de selecció per buscar els més llestos que s’ha fet amb grans professionals d’altres pobles la majoria dels alumnes ja sabíem qui escollirien. Ja fa anys que ens coneixem. Som uns cracks però no ens ho volen valorar. Vàrem fer apostes amb caramels, l’hem encertat al 100% amb el resultat final i sense haver d’estar mig any esperant a veure que passa.  Jo crec que millor que ho haguessin fet a dit com marca la tradició i no cal tantes tonteries i il·lusions frustrades, només tenim 3 anys però no tenim un pèl de tontos. Canviar de mentalitat és una de les coses que costa més en el nostre centre educatiu. Quan hi ha una entrevista personal pel mig la presumpta objectivitat se’n va en orris.
Ara tenim un grup secret escollit per les altres instàncies secretes  que es reuneix secretament, per decidir coses secretes amb uns resultats secrets, però clar tot és tan secret que ja ens comencem a preocupar seriosament no sigui que tots els resultats també d’aquesta penya secreta també acabin secretament en el calaix secret d’un armari secret. Se’ls anomena ja internacionalment el grup Bilderbeg.
En el nostre curs passat ens varen dir que hi ha havia llocs disponibles a altres aules del centre, per aquella persona que no estava a gust amb el professor, amb l’entorn o simplement volia aires nous només s’havia d’apuntar en una llista perquè hi haurien unes entrevistes amb els pares i companys a veure que es podia fer. Molts d’aquests estudiants encara segueixen en el mateix lloc que estaven esperant poder canviar d’aula. 
Per altra banda, hi hagut un moviment, curiós, peculiar, inesperat, imprevisible, secret, que ha fet que alguns joves estudiants els hagin canviat de lloc sense més preàmbuls i en un plis plas i sense cap procediment obert a tothom. Els qui encara estan al lloc, la veritat és que estan una mica desesperats. No saben que fer. Ja estan acostumats a aquesta tipus d’actitud. Fa pocs mesos que estan aquí, però els qui estem des de que portàvem bolquers ja ho tenim bastant apamat i res no es ens fa estrany.
El nostra curset continuarà esperem que enguany ens portin cadires i taules noves perquè les que tenim ja fa molt de temps que estan en servei i estan una mica en desús. De mica en mica s’ha d’anar reformant el mobiliari perquè ja toca.
Cada dia, quan sortim al patí, hi ha rumors que hi ha una llista amb els alumnes més espavilats segons qui ha fet la relació, evidentment perquè això de l’objectivitat és una cosa que s’ha de tractar amb cura i mesura, hi ha gent que es pensa que tot el que diu és la veritat absoluta i la resta va a la paperera.
Doncs aquests xicots, a final de cada mes tindran un parell de llaminadures més que la resta de companys perquè són molt bons sagals, molt obedients i no es queixen mai. Nens que sempre que poden estan a les faldilles de les professores per pidolar i demanar la seva companyia. Al final, en alguns d’aquests casos tanta proximitat funciona. Els que sempre juguem al racó passant del nostre estimat professor sempre ho tenim més cru per aconseguir aquests petits beneficis que ens ajuda a tenir la boca una mica més dolceta, però clar ja intuïm que són privilegis pels que no s’aparten de la vora de l’equip directiu. Ja s’ho faran, la majoria seguirem passant l’estona  amb les nostres joguines i sinó ens donen dos Sugus més al cap de mes ens n’haurem de conformar amb un o cap, però sempre amb honor, independència i llibertat que són els valors que tiraran endavant la nostra bonica i bufona escola bressol.

Sants d’estiu



Els sants més privilegiats del santoral anual són els que cauen quan hi ha més calitja. En un parell o tres de mesos es reuneixen la majoria de festes majors de les nostres contrades. La majoria de municipis del Penedès a l’hora de fer una consulta popular per escollir el seu patró o verge protectora es van decantar per aquells que tenien la seva onomàstica durant aquests mesos. Una clara discriminació per aquells que els ha tocat en la resta de mesos com Sant Blai, Sant Andreu, Santa Eulàlia, etc.
Realment és molt curiós com està repartit les festes majors a casa nostra. Sembla ser que fa cinc anys ja veien venir tot això del turisme a casa nostra, llavors ja es van decantar perquè les festes majors també es poguessin compartir amb els turistes que en carro o en vaixell ens visitaven per aquestes dates.
La santa més venerada és el 15 d’agost que coincideix amb Santa Maria un dels noms propis més comuns a les nostres contrades. Curiosament coincideix amb els dies de màxima  afluència de turistes i segones residències a casa nostra, en especial si cau en un bonic pont.
Per altra banda, les fires les hem situat o a la tardor, la majoria o a la primavera. Sempre entre el fred i el calor que són els mesos més suaus que tenim en la nostra climatologia. Si les festes majors era una cosa per participar tothom: rics i pobres dins les seves possibilitats, les fires estaven destinades a invertir els diners reunits de les collites en productes, serveis i materials que necessitaven en el dia a dia els nostres avantpassats. Era el moment del mercadeig de la vinya, el vi, els animals fruites i altres elements que la nostra mare naturalesa sempre ens ha dotat i que s’havien d’aprofitar per obtenir altres necessitats de la llar.

dimecres, 14 de setembre de 2016

Camp de Tarragona o Penedès? el gran dilema

Els hereus de Pujol, Mas i Quim Nin hauran de votar aquest cap de setmana si es decanten cap al Penedès o seguir dins Tarragona. No sembla que hi hagi cap postura clara. Estem on estem serem els darrers i per tant l'ànec lleig perquè la nostra comarca està a la cua de Catalunya, per tant haurem de seguir obeint i seguint el que diuen per davant. Jo crec que és millor per nosaltres ser camp de Tarragona que Penedès, perquè ara per ara tenim més coses en comú amb Tarragona que amb Vilafranca del Penedès encara que pels castells anem a molt bon ritme. Sempre pots pescar alguna cosa més d'una capítal de província que no pas d'un poble gran amb ínfules de capital que té una estructura molt potent social i econòmica, però no deixa de ser un poble gran i la cosa està limitada. Jo votaria per Tarragona almenys que poguem anar a Port Aventura amb un descompte.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Cafè society de Woody Allen, bastant fluixeta

La darrera producció cinematogràfica de Woody Allen ja no és el que havien vist en les darreres. Ens explica a traves de Café society els clubs d'alta societat dels anys 30 americans amb la seva màfia i els seus personatges curiosos. Hi ha un excés protagonisme del judaisme en els diàlegs i la veritat que en conjunt aquesta darrera peli no és res de l'altra món. Bastant fluixeta.

diumenge, 11 de setembre de 2016

Una Diada descentralitzada que bat rècords de participació


Aquest és el cinquè any de manifestació global per l'11 S a Catalunya. Enguany hem descobert una nova fórmula. S'ha repartit el Principat amb cinc zones i a cada zona la seva capital, totes han coincidit menys Girona que ho tenia al costat Salt i Berga que se situava com a capital del Nord de Catalunya. 
Un any hem seguit tot el procés amb les samarretes, el bus la inscripció i anar fent. Cada cop les samarretes porten més coses i són una mica més cares. Enguany 15 euros i incorporaven un rotulador.
La veritat és que participar en aquest actes ja forma part del calendari anual. Jo no sóc dels que crec en els estats, però crec que si un poble demana per una clara majoria un referèndum per una cosa com la independència se li ha de donar. Negar aquest dret és ser totalment antidemocràtic. Per això aquest és un dret que hem de reclamar fins que un dia fem un referèndum amb unes urnes vàlides. 
Enguany ha estat molt encertat això de fer les manifestacions a les cinc ciutatats catalanes, tret de Barcelona cap havia viscut mai una jornada com aquesta. Està molt bé que es reparteixi la gent pel territori, ja en tenim prou de centralismes estèrils.
Avui m'ha agradat i s'ha fet bastant curt perquè entre una cosa i l'altra passa la cosa bastant ràpida. És un dels punts on pots trobar qualsevol persona del poble o comarca. Hi ha molt bon ambient, bon rollo i no es fa molt pesat, potser pel sol que cau en algunes zones la cosa costa més de suportar. En aquesta multitud que alguns cifraven de 110.000 a Tarragona hi ha de tot, però tots tenen un punt en comú la independència o almenys el referèndum. Fa goig participar en aquest acte. A veure el proper any per on anirem. Diuen que el proper any ja no en farem més i serem independents. No m'ho crec pas, però segur que alguna nova mani global catalana tornar a ser notícia.

Tarde para la ira, intriga made in Spain

Tarde para la ira és la primer obra del seu director. Al principi de la trama vas una mica perdut, però després de mitja hora li comences a veure la gràcia a la història. Una mica cruel a vegades, però que no està malament perquè aquí també sabem fer altres películes que les d'Almodòvar o les de riure. Una proposta que explica la realitat d'uns barris que no sempre surten a l'aire i aquí es pot comprovar com bateguen aquestes zones més deprimides.

dijous, 8 de setembre de 2016

Pantalons curts i xancles


Els professionals de l’estiu que hem de treballar en mig d’aquesta calitja acostumem a portar pantalons curts, pirates i xancles. Tot això ho hem de combinar amb un polo perquè ens xupi la suor.
Aquestes setmanes de més calitja és quan es fa més greu la lluita dels aires condicionats. En el lloc de treball es generaran dos grups irreductibles al voltant d’aquest aparell modern. No hi haurà pacte. Cadascú actuarà de la manera més lògica per aconseguir els seus objectius finals que no passaran per un altra cosa que pujar o baixar un parell de graus el termòstat.
La calor serà el tema del dia, a l’ascensor, a la cua del WC, tothom tindrà com a tema central aquest cony de temps. Llavors per anar augmentant la riquesa lingüística en aquests mesos es podran ampliar als seus derivats, com les retencions a les carreteres, les hores de platja, la millor ombra per aparcar. No és un temps per parlar de rebaixes, ni d’eleccions, ni de futbol, encara que enguany ens han plantat aquests jocs olímpics que han passat bastant desapercebuts per la majoria de la gent. Sempre hi ha quatre que ho segueixen a l’hora que toca per això s’han inventat els cascos endollats a la televisió.
Mesos de trencar rutines per tornar a crear-ne de noves: més lleugeres, més fàcils de manegar i menys complicades d’entendre. La gent anirà exposant quan marxa i torna de vacances, però com no t’ho apuntis en una agenda mai sabràs quan comença un i quan acaba l’altre perquè amb la calor la central de dades funciona més lentament en els nostres cervells. Sempre hi ha l’espavilat que fa les vacances a l’octubre el qual és un punt de referència de resistència als inconvenients de l’estiu. També tenim els que quan arriben aquests mesos ja no té res per gastar. Tot un malgastador que pot contraatacar explicar el relat vacances a la resta de companys del curro, en especial posant èmfasi a aquells que encara no han mogut fitxa.
L’estiu és temps per anar fresc. No hem de seguir pas les normes clàssiques de vestimenta que ens marca la tradició. Hem d’estar al costat del nostre client, del nostre ciutadà que ens visita. Per això que millor que vestir com ell? Quan entrés en una oficina i els treballadors no estan adequadament distribuïts en els espais que els correspon toca fer aquella pregunta amb un aire de si l’encerto l’endevino: “Vostè treballa aquí?  Llavors pots trobar dues respostes antagòniques. No escolti que jo també sóc un client com vostè o Clar que sí, no és nota?
Una època per recuperar tradicions que potser la resta de mesos de l’any es perden una mica. És el moment en què qui més qui menys fa la migdiada, declarada o no al sofà o al llit. La immensa majoria de gent d’aquest país per uns minuts més o menys perllongats tanca els ulls per pair una mica més el dinar. A l’hivern tot és tan ràpid que molts cops es canviar per un quart d’hora assegut al sofà, però sense més transcendència.
També és que se segueixen les festes majors per anar d’un lloc a un altre a ballar, veure la cercavila de foc o simplement analitzar les noves pubilles del poble. Són unes dates en que la gent de poble acostuma a coincidir en els pobles veïns amb la mateixa excusa. Tothom té molt clar que millor no creuar la carretera que ens separa de les platges perquè hi ha molta gent. Visitants que busquen lternatives lluny de la platja perquè està massa saturada.
L’estiu és quan la nevera i el prestatge de les begudes té més visites absolutes intentant buscar alguna alternativa per combatre el temps i la calor
L’estiu es per preparar un munt de llibres per llegir, dels quals només et llegires uns pocs perquè fa mandra amb tants. L’estiu és quan sents al costat teu qualsevol idioma i intentes identificar-lo, però massa cops no l’acabes de situar.
L’estiu no és un mes per aprimar-se però si per veure els resultats de l’operació en els més voluntariosos que tu


dimecres, 7 de setembre de 2016

El vertigen i el paper de les ulleres

Fa un parell d'anys em vaig comprar unes ulleres i em van donar unes dobles iguales. Em vaig posar unes i al cap de poc vaig començar a tenir la sensació de vertígen. A casa no, A fora de casa quan estava pel carrer o quan seia en una cadira en un espai obert, tenia la sensació que havia de caure. A vegades això era més fort i a vegades més suau, però sempre hi havia alguna cosa. Tenia que caminar molt enganxat a la paret per estar més segur i tenir un poster, paperera, tanca, senyal o barana per si de cas en un moment o altre em veia el vertígen. Hi ha moments que no podia parar de caminar i havia de moure'm o seure'm directament. Vaig anar al metge, em va dir que era vertígen i tot arreglat. Però com vaig agar l'altra parell d'ulleres que em van donar se'm va passar de cop. Ja no tinc res de res d'aquest vertígen raro. Mira que en principi eren els mateixos vidres i tot, però se m'ha passat. L'altre dia parlant amb un amic em va dir que el seu fill li havia passat igual. Doncs mira, jo aquesta no la sabia. 

dilluns, 5 de setembre de 2016

Mercats medievals a mida

Calafell és una de les estrelles dels mercats medievals a mida. Hi ha per triar i remenar als tres nuclis de la localitat i inclòs dalt a poble repeteixen que si el terròs, que si la platja, quatre detallets i vinga som-hi els mateixos. Ells tenen uns espais per la gent de la localitat perquè també hi exposi les seves coses. Cosa que trobo molt encertada. Aquestes empreses que es dediquen a muntar aquests canvis de segle són cada dia més poderosa i suposo que molts venedors, artesants i pallassos depenen d'ells per anar guanyant-se la vida. És la part més fàcil i senzilla. En comptes que el poble busqui gent, allí t'ho porten tot per triar i remenar. Ahir al cine un colega em deia que per quatre coses van pagar 60 euros. Ell mirava la factura i veia un pal multipiplicat per 8 i resulta que era 18. Li va sortir la broma la torta un pan és que s'ha d'anar molt en compte en aquestes propostes perquè amb la tonteria pagues unes olives preu de caviar del bo, però Calafell és feliç i sempre tenen gent i caliu i això importa i la resta de gent que estiguin al tanto i aprenguin a consumir, que collons ¡¡¡¡

la nova Ben-hur. quan el cristianisme ho arregla tot

No em sona haver vist mai tota la peli original de Ben hur, però si recordo escenes. En aquesta nova versió, la veig més edulcorada, una mica com si estes patrocinada pel cristianisme o similar. La peli està molt ben estructurada i en cap moment t'avorreixes. Molt interessant tot i que una mica coto fluix.

dijous, 1 de setembre de 2016

Cuerpo de élite, una molt bona estona al cine

Una peli que fa pinta que ha de ser molt cutre, però la veritat és que està força bé. És entretinguda i amb certs punts molt ben trobats. Al final és una sàtira contra els polítics per la seva ambició capaç de destruir el món. Jo la recomano per veure la relació entre les diferents nacionalitats d'aquest país amb més o menys amor a la bandera espanyola.