La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 31 de gener de 2017

Lion, un reportatge sobre la Índia

Lion és una peli molt tendra per entendre la realitat de la Índia. Ens parla d'adopcions i de la tornada al seu lloc d'origen d'una manera molt real molt humana i amb la llagrimeta. Una bona fotografia d'una India en els barris més pobres i la manera de subsistir d'aquestes classes socials baixes. Molt recomenable.

dilluns, 30 de gener de 2017

Un Auditori Pau Casals que feia goig



Fa dies que no anava a l'Auditori Pau Casals i l'altre dia vaig gaudir. Estava tot ple de gent, petits i grans del Vendrell i comarca per gaudir del popular Concierto de Aranjuez. Va ser una passada que jo no m'esperava perquè els intèrpets eren bons, però no eren mediàtics i res similar. Els responsables de tot van ser Camara Musicae amb Rafael Aguirre a la guitarra i Jordi Mora de director. Esperem que els propers concerts siguin igual o millors llavors voldrà dir que d'una vegada per totes hem trobat la manera que la gent vagi a l'Auditori. Ara no hi ha excusa ni el preu, 13 euros, ni l'hora, 20:30. Vaig sorgir molt content esperant que la gent torni a l'Auditori a escoltar música de tot tipus i també clàssica en ple hivern. D'un concert que s'havia fet la propaganda junta i necessària. El boca orella funciona. Molta gent i molt content de veure aquell caliu.

divendres, 27 de gener de 2017

Els nostres herois artístics




Alguns dels nostres herois no tenen ni noms ni cognoms, simplement les idees clares i molts cops val més no tocar de peus a terra. Avui els protagonistes són els responsables de bars, pubs, discoteques que per excuses de la vida es dediquen a promocionar grups de casa nostra en els seus locals. Tothom sap que portar una formació popular a casa nostra pot és de gran risc, però tens un nom, una promoció amb el boca orella que en els altres casos costa molt més i és més complicat de justificar.
Tenim grans músics a casa nostra com Pau Casals i Eduard Toldrà. No oblidem tampoc els Laxenbusto, Noctämbuls i els Buhos, però hi ha molta gent que comença de nou o ja fa temps que s’hi dedica i un dia decideix entrar en aquest món de la música, doncs aquests també han de tenir la seva oportunitat en un món tan complicat com aquest. Si aquestes formacions no cauen en la trampa de les versions com fan molts grups han de trobar la vareta màgica perquè un dia puguin sortir del seu anonimat i només amb el seu nom i una entrada assequible puguin arribar a omplir un camp de futbol.
No necessitem fames caduques de les cançons de l’estiu que pot estar molt bé per començar, però que després et pot portar a la soledat més absoluta.
Sóc un admirador d’aquestes persones que sent ben conscients que perdran diners s’atreveixen a posar música en la seva programació amb gent nova que proposa nous aires. Tenim la majoria de teatres i auditoris mig buits perquè en aquest país sinó vas a persones mediàtiques o amb molts seguidors tens molt de risc de quedar-te amb les entrades per vendre. Tenim espais i ara ens falten les ganes i la voluntat de donar a conèixer nous valors de la música. Un cas semblant és el de l’art que també està orfe de promotors i hi ha petites galeries i botigues que s’han convertit en petits racons de l’art. Esperem que la cultura d’avui en dia també tingui el seu espai.



dijous, 26 de gener de 2017

Omplir per omplir



En aquest poble del Vendrell ens agrada omplir les places per omplir perquè quedin més boniques més “coquetones” per donar-los-hi un toc personal amb alguna història més inservible  que una altra cosa. Si nosaltres haguéssim inventat els camps de futbol segurament al mig del camp hi posaríem un parell d’arbres i una font per donar un toc particular a la idea. Hi ha llocs que està bé que hi posin coses perquè són espais que no s’utilitzen molt i per les seves característiques és molt difícil que es facin servir per algun altre finalitat que per la que han estat creades  perquè no donen més de si.
Jo crec que ara mateix posar tres arbres amb les seves respectives jardineres model “Pugi” de la Bisbal del Penedès al mig de la plaça Vella del Vendrell és una autèntica aberració. Quan tingui lloc algun esdeveniment ja veurem al toro per posar les torretes a un racó perquè no molestin. Nosaltres encara som de veure les coses naturals. Els arbres plantats al mig, no cal que n’hi haguessin hagut tres, un parell com a molt ja hagués donat el to que més li correspondria a aquesta plaça que és el cor del Vendrell. No cal ser tan puritans hi posar tres jardineres perquè ens varem carregar tres plataners centenaris. Aquesta plaça vella és un dels espais del Vendrell més cuidats i més concorreguts per molts i diversos motius com tothom sap. Si els arbres han de donar ombra estarem anys sinó és que abans no s’han hagut de replantar a un altre lloc perquè ja no hi cabien en els seus recipients originals.
Deixem que la plaça buida tingui tot el seu esplendor. Si fa sol, algun bar ja posarà una ombrel·la perquè on toquin els raigs als qui estan prenent una cervesa. Però a partir d’aquí res més. Si les diferents activitats que s’hi porten a terme millor sense arbres que no pas amb ells perquè ara per ara molesten més que no pas una altra cosa perquè estan al bell mig i la superfície no dóna de més.
Feina de quita i pon quan treus el camí de taula per servir algun àpat a la taula del menjador. No és mateix treure una porcellana sense més transcendència que tres arbres per deixar-los en un altre lloc que tampoc ha de ser gaire més lluny d’aquí.
Per altra banda a la carretera del Dr. Robert també han posat un jocs infantils en un lloc que sembla ser que no molesten gaire, però clar hem de deixar petjada i al costat dels arbres no podríem ser d’una altra manera que deixar el nostre testimoni per la posteritat. Ara què toca? Doncs hem de posar pedretes de diferents colors perquè faci bonic. Si la veritat que queda bonic, però aquest tram de la carretera del Dr. Robert estaria molt bé que es pugues aprofitar per portar a terme activitats a l’aire lliure com concerts, castells, curses i altres que crec que les pedretes  molesten que cap altra cosa.
Hem de saber treure partit els espais que tenim al centre de poble per les diferents activitats que s’hi poden portar a terme. La quitxalla ja es farà càrrec de moure aquestes pedretes fora del seu marc i posar-les allò on més li convingui. Després no ens queixem. També és un lloc per muntar manifestacions subversives amb material inclòs per llençar a qui més convingui.

La plaça Nova en aquesta darrera  remodelació encara es pot aprofitar bastant bé, només ens hagués calgut que al seu bell mig ens haguessin plantat algun andròmina de pa sucat amb oli amb l’excusa de tenir un record d’algun oligarca local.  Ara s’hi poden fer moltes coses. Si algú mentrestant gaudeix de la seva forma de violoncel veu el Mestre doncs tot això guanyat que té.   Hem de fer places aprofitables i no pas com la de la Sardana que amb els arbres i la sorra al seu voltant quan venies del concert de Festa Major que semblava que havies anat de festa a Coma-ruga per la sorra que et treies dels peus. No parlem de la manca de visibilitat pels arbres. Una mica també passa en la poc utilitzada Rambla Cañas que encara pot acollir grans esdeveniments perquè no està mal repartida a banda de l’ondulació del terreny que la fa un xic peculiar sobre el que estem acostumats veure.   

Silenci, gran peli històrica una mica dura

Gran peli Silencio del Martin Scorsese sobre la vida d'uns missioners al segle XVII al Japó. Una realitat molt dura en un país molt tancat i super controlat. Una peli dura que exposa molt bé la realitat d'aquells temps i els jocs perversos perquè no entrès el cristianisme. El que feien per aquí era com un joc de nens. Gran peli que ja treuen de les principals cartelleres.

dimarts, 24 de gener de 2017

Un marron assumir el govern

En el programa Per què? que algun dia sortiran tots els partits de la vila, però això aquí va molt poc a poc, l'alcalde a dit que sinó aconsegueix aprovar els pressupostos anirà a una moció de confiança. Ara per ara el Vendrell hi ha dos blocs ben clars. Els FCC ( els de sempre) i els anti monopoli FCC. Llavors tenim aquí la clau en els 5 regidors de PP i C's que marquen per on cau la balança. Governar ara el Vendrell amb un deute que supera el seu pressupost és un marron i amb moltes necessitats que aquests darrers anys no s'han cobert per manca d'inversió i fins el 2023 no es podra fer res. Només toca anar al sabaté perquè posin llustre i quatre xapes a l'invent. La cosa no dóna molt més de si. Els propers anys no pinten gaire optimistes perquè estem pagant els excessos de fa uns anys. Controlar 8 partits i un satel·lit no és una tasca gens fàcil i més que ara han de començar a marcar paquet de cara a les properes. Això que de l'equip de govern que només parli un al ple no pot durar molt . S'ha de fer campanya i tothom vol dir la seva. Seguir així a tranques i barranques és una tortura perquè depèns de gent molt dispar i cadascú ha de dir la seva. Jo crec que l'abstenció serà la clau dels propers anys perquè posar-se al davant és una mica complicat. És millor deixar cremar els partits de govern i després ja direm la nostra perquè si els altres hi entren tampoc no hi podran fer gaire gran cosa. Això és com un tren que va en via estreta intentant no caure en cap parany massa dificil de superar.

Gran Peli Figuras Ocultas

Molt guay la peli Figuras Ocultas al cinema. Explica molt bé la lluita dels negres per entrar en aquest món de blancs. Una gran peli molt humana i que està molt ben ambientada i molt clara i nítida. La recomano.

dilluns, 23 de gener de 2017

Emissores municipals


És molt trist que en aquesta legislatura hagi desaparegut Ràdio Banyeres. Una emissora amb un cost molt baix per al municipi i amb un caliu de col·laboradors envejable per la resta de la comarca. Evidentment no podem tenir a cada municipi, ni una ràdio i molt menys una televisió, però en un municipi dispers com Banyeres el paper de la ràdio i dels mitjans de comunicació és clau. Evidentment que tothom sap que fa el Rajoy, el Mas, la Colau, el Putin i per què no ? També el Messi, però el que falta es donar a conèixer les nostres activitats, propostes, personatges curiosos i receptes de cuina que mai hi poden faltar en una bona graella de ràdio.
A la comarca hi ha emissores i mitjans de comunicació de tot tipus i colors tot i que només integrada només per 14 municipis, però els més importants sempre han portat una ràdio amb o més menys encert per informar al seus convilatans i tenir el poble al dia d’allò que passa. Aquesta és una eina molt útil per evitar comentaris erronis i molts cops mal intencionats que per moltes persones els donen com a reals. En el fons l’única cosa que fa és desprestigiar una institució una persona d’una municipi que es mou sense gaire més interès que la d’ajudar als més desvalguts. No hem de tenir una emissora a cada poble, però si que hem de treballar perquè ells siguin els principals difusors i portaveus d’allò que es realitza en el municipi on hi poden prendre part les diferents parts per poder oferir una visió més àmplia i variada perquè cadascú trií la més propera a la seva forma de pensar.
De moment deixar que les diferents emissores puguin compartir continguts i publicitat per fer la tasca una mica més fàcil, vist el panorama actual que tenim a tocar al nas.
No és qüestió de crear un mitja que només serveixi per donar la raó als de sempre sinó que tingui la capacitat de crear debat, dubtes sobre els principals temes que afecten als municipi. La propaganda electoral és molt fugissera i sempre queda curta per cobrir la resta del mandat. Les administracions seguint els darrers corrent de la societat en general vol estar informada en tot moment d’allò que té més proper encara que a priori no et pugui afecter en realitat un atemptat amb cotxe bomba a Bangladesh ens pot afectar més que el nom del pregoner de la festa major del poble del costat.


dijous, 19 de gener de 2017

La Caputxeta Estelada






Hi ha històries que passen al nostre voltant que molts cops es podrien traduir en alguns dels contes que de petits llegíem o ens explicaven els nostres avis.
Arran d’uns fet que van tenir lloc la setmana passada en un lloc no molt lluny d’aquí, he cregut oportú agafar els seus personatges i portar-los a la vida real per il·lustrar d’una manera clara i senzilla tot el que va succeir perquè tothom ho pugui entendre sense haver de rumiar gaire, ni entrar per vials del coneixement poc transitats i un xic forçats.
Aquí agafarem l’esperit del conte. L’actualitzarem i el situarem a casa nostra i ens podrà servir per entendre realment que va passar i també ens permetrà preveure situacions similars provocades pel cúmul de circumstàncies aquí present..
En el nostre relat trobem una jove i aventurera Caputxeta Estelada que sempre havia tingut que conviure amb la seva àvia de poques paraules. Aquesta senyora que pentinava canes  ja feia molts anys que es dedicava a la política des de la segona línia.  Això l’havia convertida en una senyora seriosa i controladora  sempre li havia mancat una mica  de carisma per relacionar-se amb la gent que l’envoltava i vigilava de prop els seus fills polítics. Fa uns pocs anys es va buscar la companyia d’un jove músic que tocava la bateria. Aquest  li va alegrar els primers mesos amb el seu so contundent i ben marcat, però amb temps també varen  partir peres. El pobre xicot va haver d’abandonar la seva relació emocional amb la nostra àvia i dedicar-se al seu somni que era la música. Ben aviat, el nostre intèrpret se li van passar els efectes secundaris d’aquesta passió trencada després de quatre anys de legislatura. Ara és un home plenament  feliç darrera el platerets. Després d’aquesta aventura coneguda per tots va escollir una noia rossa amb  cara de no haver trencat mai cap plat i de ser sempre obedient i de no fer cap lleig a ningú. La parella fa funcionar fins el dia després de les noces polítiques. De mica en mica la seva relació s’anava tibant. Tot el que era confiança i fidelitat s’anava convertint en els seus oposats. Cada dia s’aguantaven menys, però ningú volia trencar els lligams que la boda política havia establert entre els dos protagonistes enamorats d’un país lliure. Ella no volia donar més diners sense solta ni volta als amos d’aquell bosc on vivien. La nostra Caputxeta   preferia dedicar aquells calerons a conservar la natura i els animals més desprotegits abans que lliurar-los a uns estranys que ni coneixia amb l’excusa de mantenir ben polit  el bosc. Tasca que, la veritat sigui dita, realitzaven molt superficialment com be saben tots els veïns que coneixen en primera persona el marc d’aquesta tendra història.  
Un dia la nostra àvia cansada de discutir amb el seu company de formació va anar cap un bosc on hi vivien  un llop molt ferotge i una jove donzella que s’havia escapat del conte de Blancaneus. Els set nans l’havien foragitat del seu conte perquè sempre volia més minuts de pantalla que la resta de companys de la història. Van fer unes eleccions democràtiques sobre el seu futur i la van aviar ben aviat al capítol del costat. Ella hi va anar cofoia esperant noves emocions. La nostra Caputxeta  va passar per uns viaranys d’aquest bosc i ves per on  va olorar de lluny el fum aromàtic d’una pipa. Va seguir el flaire. Va coincidir ben aviat amb el llop esgarrifós que ja portava molts segles rondant per les contrades i era conegut per tothom pels seus arts quasi perfectes de persuasió a propis i estranys. Els més enemics quedaven sense arguments davant les seves propostes ancestrals  amagades dins els gruixuts llibres que guardava zelosament en les seves coves centenàries.
Un dia que la nostra àvia va a sortir a veure quants arbres es podien tallar en aquest bosc es va trobar miraculosament als altres dos protagonistes d’aquesta història que estaven negociant secretament la manera més rendible de vendre l’aigua del rierol a una empresa que els hi prometia l’oro i el moro.   Llavors aquests dos personatges es van acostar alegrement i amb mostres d’amistat i cordialitat a la nostra àvia. Tot i les seves disfresses, en seguida es varen conèixer perquè havien estat socis del govern en els darrers mesos. La van convidar a berenar a la seva caseta  del bosc on havia estat tantes vegades. Aquell dia es mostrava tota moixa doncs no havia trobat  cap més soca que tallar. Tots tres es van agafar dels braç i  van anar entonant una tendra cançó rient i cantant fins arribar a una caseta amb una  taula ben  farcida de tot el que un home d’aquelles contrades es podria imaginar.  Allí li van compartir un exquisit berenar patrocinat pels amos i senyors d’aquella caseta encantada. Després de menjar i beure i tallar algun petit arbre  que hi havia al davant de la llar perquè  feia massa ombra es va posar a dormir en un còmode sofà del menjador. Mentrestant la nostra Caputxeta heroica acompanyada d’un noi vingut del nord del Penedès va anar a coincidir dins la llar amb aquests senyors que s’embutxacaven els diners que havien de guanyar els veïns de les contrades amb la suor de la seva front. Ella volia proposar-los un pla per reduir despesa i donar feina a la gent de les contrades. Una bona manera perquè tothom es pogués estalviar uns calerons que bona falta feia.
Llavors la nostra Caputxeta quan es va donar compte com  dormia el seu company de coalició estirat al sofà no va saber que fer ni que dir. D’una revolada de darrera la cortina va sortir el llop i la Blancaneus que ràpidament van foragitar a la jove amb crits i amenaces i rodes de premsa. Ella ràpidament va deixar les propostes i el pastís de xocolata sobre la taula i va anar a cercar els seus amics caçadors a l’altra banda del bosc. Quan l’àvia  es va despertar ja estava tot dat i beneït. La nostra noia bufona   va arribar a casa i es va sentir alliberada per haver-se tret un gran pes de sobre. Ella havia arribat a la caseta del bosc i havia presentat la seva proposta pel bé de tots. Però aquest cop com passa altres cops a la vida no va ser una noia afortunada. Hauria d’esperar una nova legislatura. Era jove tenia molt per fer. El Llop, la Blancaneus i l’àvia van seguir vivint en el castell dels senyors  mentre la Caputxeta va escollir el caliu dels caçadors que vivien al costat de la fortalesa amb un sou molt més reduït. Tots els cabdills li varen mostrar el seu suport menys un cavaller i el seu escuder vingut de l’interior del Penedès que tenia molt clar que volien entrar al castell dels senyors aprofitant la feblesa de la coalició que manava a les contrades. Això ho veurem en propers capítols. 



dimarts, 17 de gener de 2017

Nous responsables al Bocaito del Vendrell

Fa uns anys vaig lloar el Bocaito de la carretera de Sant Vicenç per les seves hamburgueses, frankfurts i altres similars. Doncs la cosa encara està en peu però amb una direcció diferent. La parella que ho portava ja no hi són. L'altre dia hi vaig anar al vespre i feia molt de fred, la veritat, tenen calefactor però allò no fa res amb els freds d'aquests dies. Els preus son iguals o similars que estaven. Ara la seva especialitat és portar menjar a domicili. Doncs anar allí ho pots fer amb una bona jaqueta. Quedeu avisats els que fa mesos que no hi poseu el peu com em va passar a mi.

El primer ple, personatges i persones

He de confessar que avui he vist el primer ple de l'ajuntament del Vendrell de cabo a rabo. Fins ara havia escoltat un parell de minuts com a molt allò que vas tocant i el trobes a la ràdio o a la tele i avui tenia ganes de veure com evolucionava el tema de l'Eva Mata. La veritat és que ha estat molt tranquil, com és normal. Cada loco con su tema i votant segons toca. He vist que l'equip de govern està molt justet i costa cada dia més tirar coses endavant a veure que passa amb els propers pressupostos, ara que estem a mitad de legislatura i els pactes es paguen cars. Som poble foten canya com sempre, encara que donen massa voltes al tema abans d'arribar al nucli de tot plegat i clar ja no tenen temps. ELs si se puede estan baixant de la figura de mica en mica van ser més coherents. A veure si segueixen per aquest camí. el PP jo crec un cop més que s'han equivocat de poble. Potser Sitges, Sant Cugat del Vallès. A veure si hi ha sort i són escollits allí on correspon. PXC cada dia veu com més gent vota al seu costat. Estan més tranquil.lets i cada dia tenen més companys de viatge que encara que votin junts tenen punts totalment diferents. C's és un partit que s'està buscant a veure si troba el seu espai i divaga perquè encara la cosa no està ben definida i va ondulant cap aquí i cap allà. Els clàssics allí amb un porter que para pilotes i una defensa que no diu ni muuuuu. Esperem que aviat es desmarqui sinó la gent es pensarà que són del mateix partit. Aviat hauran de començar de dir la seva perquè els plens de consell comarcal són quasi familiars. L'Eva Mata ho ha fe bé, però estava nerviosa i no donava allí donde mas duele, anava xutant pilotes i algunes més encertades que altres, però deu ni do pel temps que porta. Apa fins el proper mes. Ja ho sabeu més Pampas i menys demagògia política.

El Per què de tot plegat

Arran de la fulminació de l'Eva Mata de l'equip de govern ara ja no tindrà el seu  Per què? a la tele i ràdio local. Ja no podrà tenir els seus 20 minuts i escaig de glòria amb preguntes guays sobre la regidoria. Ja no la veurem en aquest espai que pocs miren i més pocs surten. És una llàstima que no en aquesta tele pagada per tots, els de Coma-ruga també no tinguin lloc la gent de fora del Govern. Encara que no tinguin cartera podrien explicar la seva història, les seves propostes. Algun dia arribarà a mesura que això que en diuen democràcia arribi a casa nostra. Ara ja tenim els plens per la tele. El proper pas democràtic i sense cap cost adicional és que tothom tingui lloc al Per què? ho aconseguirem? Haurem d'esperar una o dues legislatures.

La Ciudad de la Estrellas, una comèdia romàntica.

La Ciudad de las estrellas és la típica peli romàntica d'un pianista i una cantant que amb l'excusa de la música van reafermant el seu amor. És típica i tòpica i una mica avorrida perquè no hi ha res d'inesperat i tot funciona segons els patrons més clàssics d'aquest cinema americà. Per passar una estona romàntica i veure com potser els somnis es fan realitat.

dimecres, 11 de gener de 2017

Interinatge públic, un tema pendent



En moltes de les administracions públiques de casa nostra la gran majoria de treballadors són interins. No s’han convocat encara les proves oportunes per dotar el consistori de funcionaris de carrera. En els darrers anys, la gran excusa ha estat la crisis generalque la comarca ha viscut amb especial intensitat. Aquest fet ha aconsellat que molts treballadors preferissin tenir la plaça sense assegurar que no anar a unes oposicions on podia aparèixer qualsevol inspirat o carregat de punts que et faci fora d’aquesta bàsica seguretat en el treball. A mesura que la cosa es va arreglant de mica en mica s’hauria de tornar a treballar aquest tema que alguns ajuntaments ho tractaven convocant cada dos o tres anys unes places de personal fix que durant unes setmanes treia de polleguera a les seves víctimes, però que amb el temps s’agraïa i en molts casos era un clara mostra de seguretat laboral que et permetia demanar excedències i altres petites avantatges a part d’una seguretat.
Jo crec que ara que la cosa comença a obrir-se de mica en mica, encara queda molt per fer, però ja hi ha brots verds en el camí encara que alguns siguin només d’imatge és un bon moment per començar a professionalitzar les administracions.
Primer de tot una relació de llocs de treball on a cada perfil de lloc hi hagi descrites clarament les seves característiques, salari i tasques d’una forma clara i sense frases genèriques que ho englobin tot per no dir res. Llavors la persona que ocupa aquest lloc si s’adscriu al lloc, perfecte i sinó, se li podria donar un termini prudencial perquè s’adapti a les exigències del lloc. En cas contrari doncs buscar-li un lloc adequat al seu currículum i experiència. Això de treure’s de la màniga relacions de lloc de treball segons les persones que hi ha en l’actualitat on només li falta posar els noms i cognoms ha quedat una mica obsolet en aquesta societat on hi ha gent molt ben formada i amb dret a millores en el lloc de treball. Aquests mereixen la seva oportunitat de poder realitzar una tasca d’acord amb la seva formació i no la distribució divina que s’ha realitzat en alguns llocs segons els cercles on et mous per esmorzar.
El més important per una administració és que els dos puntals o almenys un sigui un funcionari d’habilitació nacional. Els eixos principals d’aquesta administració són els secretari i l’interventor. Aquí està la mare dels ous. Quan aquests són del club dels amics d’algú no vull dir que siguin dolents ni molt menys sinó simplement que tens molt clar que possiblement mai faran servir el seu poder en contra del poder establert que els ha posat. No sigui que al cap de dos dies en els ajuntaments més democràtics, transparents i igualitaris de Catalunya acabi posant segells a l’altra banda del consistori.
A la comarca tenim algun secretari que ha anat donant tombs pel Baix Penedès. i jo crec Són pocs els ajuntaments que encara no ha gaudit dels seus serveis professionals. Alguns van lligats a colors polítics, els altres doncs ja es coneixen el patí i saben vendre el seu producte a aquests polítics àvids de miracles i “selfies” a colors.
Tal com estem avui en dia el més segur i fiable perquè una entitat funcioni és la total independència dels seus professionals. També que aquests hagin arribat al lloc on estan per unes oposicions o concurs contrastat, no com algunes oposicions que llegeixes al BOP que només falta posar que per viure en determinat municipi ja té tres punts més que la resta sense cap motiu mínimament objectiu que ho pugui justificar. Aquí tots ens coneixem.
Vist que els partits tradicionals van perdent pes específic en la nostra societat i en van entrant de nous, aquest consistori tècnicament independent és la millor garantia perquè tot vagi bé perquè aquests treballadors són els primers a garantir un tracte professional per part del consistori a tots els seus administrats. La cosa de mica en mica es va arreglant gràcies a aquesta situació de sospita que els mitjans de comunicació i la veu popular han posat en alguns consistoris i la resta han posat les barbes a remullar com molt bé apunta  el popular refrany.


Belleza al cor, per plorar una estona

Belleza oculta és com les darreres pelis del Wily Smith en plan drama i ong. La proposta la veritat que toca la fibra i al final molts acaben plorant, però al mig és una mica liat amb molta tendressa i similar que arriba una mica a l'absurd. Una peli que arriba al cor, però potser que ho faci massa directament i això no és bo.

dilluns, 9 de gener de 2017

Encetem un nou any. Bye màgia nadalenca


Aquesta imatge ens diu clarament que tot torna a la normalitat. Ja s'ha acabat el Nadal i les seves festes. Ara tenim el gener aquí que és un mes molt tranquil a part dels barbuts i poca cosa més. Després vindrà el febrer amb la Xatonada, Carnaval i altres coses i la cosa es va animant. Aquest arbre que és el segon any que està al Vendrell és un dels simbols del municipi en aquestes festes. Mira que en altres anys s'havien fet mercats de Nadal, històries del Papa noel i el final el que ha tingut més èxit ha estat aquest arbre de Nadal que enguany ha vist totes les festes, no pas com l'any passat que el van treure abans de Reis perquè molestava. Torna un nou any i els nous propòsits i hem de dir adeu a al imaginació nadalenca i aquestes coses.

dijous, 5 de gener de 2017

Els més ben trobats



Les persones grans que tenim a casa nostra són les més ben trobades. Si fan algun tipus d’activitat adreçada a elles, la majoria de cops responen si la salut no els fa figa en el darrer moment. Només cal veure el caliu de molts esplais d’avis de la comarca. Allí per uns preus assequibles, pots menjar, jugar al domino i veure un espectacle amb una miqueta de cuixa i tot.
Aquesta és la generació que actualment s’ha sabut lligar millor l’oferta i la demanda a casa nostra. Les persones de més de 70 anys tenen una àmplia oferta cultura i festiva que acostumen a aprofitar doncs està dissenyada a la seva mesura. Només ens cal anar els dijous al Centre cívic l’Estació del Vendrell per veure la sala gran curulla d’avis i àvies que volen aprendre més coses de les que ja han pogut aprendre al llarg de la seva dilatada experiència amb l’Aula Universitària de la Gent Gran. En aquest cicle de conferències amb algun àpat inclòs in pots aprendre des de les propietats culinàries del julivert fins a la vida amorosa dels óssos polars en la seva etapa de zel sense deixar de banda cap capítol històric com la vida  miracles de Serrallonga.
Dins la rutina tenen els esplais d’avis on poden menjar esmorzar de plat i forquilla com mana la tradició. No aquests que es mengen la majoria amb paper d’alumini que no té ni de bon tros el gust els que els nostres jubilats comparteixen al matí. Un dels elements més rebuscats de les prestatgeries  dels bars són aquestes quatre gotes d’alegria que et converteix qualsevol fluix de moral amb una bona dosis per engegar el dia amb energia.
Aquests avis que molt gràcies a les noves tecnologies i a la medicina viuen el dia a dia com si fos el darrer ajudant a petits i grans a tirar endavant. Ells tenen una oferta ben adequada. Les sardanes, els balls de festa major, el rom cremat de les havaneres, els concerts de l’Orfeó parroquial. Ells tenen aquest apartat ben treballat per part de tota la societat.
Clar, ens trobem que la resta de gent tenen una oferta fora de la seva sintonia.
Una de les coses curioses que passa al Vendrell és la música clàssica. Hi ha molts alumnes que estudien i toquen algun instrument musical, però després no els veus mai a cap concert dels que es fan a casa nostra. No tenen excusa ni en el preu ni en les facilitats que se’ls posa amb un autobús inclòs sinó tenen carnet de conduir. Aquí hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. O la gent estudia música com a imposició i en realitat no és la seva vocació o acaben tan cremats d’aquesta matèria que en comptes d’anar a escoltar grans intèrprets es queden a casa mirant un partit de tennis. Jo no ho entenc, la veritat.
Al Vendrell, hi ha clubs de lectura i rutes guiades pel municipi que atrau gent d’una determinada edat. Potser és hora que fem una penya de seguidors del “manga” i segurament tindríem molts més seguidors que els que poden tenir els Raimon i Vidales. Només és un tema d’actualitzar-nos i adaptar la nostra oferta a la demanda. En comptes de tenir una escola d’art amb un minvat nombre d’alumnes potser que ens posem les piles i ensenyem els joves també a fer grafitis i tunnejar elements del nostre entorn més proper com les fundes de mòbil. Aquí al Vendrell tenim la sort de tenir uns grans grafiters que no han tingut encara l’oportunitat que es mereixen, tot i que sembla que les coses comencen a canviar gràcies a uns pocs que han començat a veure les línies de la realitat d’una altra manera molt més innovadora.
El mercat del Vendrell ha patit molt de mal per les darreres grans superfícies que s’han aixecat al municipi. Potser si hi poséssim un escultura modenra i li donéssim un toc alternatiu la cosa podria canviar, evidentment ja no podria faltar la web de tots els botigues i un servei de transport a domicili per aquelles persones que no poguessin fer la compra en persona en aquest recinte centenari.  No hem d’esperar que algun il·luminat ens doni la resposta, la solució definitiva també la tenim. Només ens cal anar pensant  i provant noves propostes fins trobar la que rutlli i ens ajudi a donar el ritme que l’espai demana. El temps passa. Ja ningú és truca només s’envia whatsapp i les paraules es van substituint pels emoticonos.  Nosaltres encara ens preguntem perquè hi ha tanta gent  a al bingo de l’Esplai d’Avis de divendres a la nit?



Emissores municipals


És molt trist que en aquesta legislatura hagi desaparegut Ràdio Banyeres. Una emissora amb un cost molt baix per al municipi i amb un caliu de col·laboradors envejable per la resta de la comarca. Evidentment no podem tenir a cada municipi, ni una ràdio i molt menys una televisió, però en un municipi dispers com Banyeres el paper de la ràdio i dels mitjans de comunicació és clau. Evidentment que tothom sap que fa el Rajoy, el Mas, la Colau, el Putin i per què no ? També el Messi, però el que falta es donar a conèixer les nostres activitats, propostes, personatges curiosos i receptes de cuina que mai hi poden faltar en una bona graella de ràdio.
A la comarca hi ha emissores i mitjans de comunicació de tot tipus i colors tot i que només integrada només per 14 municipis, però els més importants sempre han portat una ràdio amb o més menys encert per informar al seus convilatans i tenir el poble al dia d’allò que passa. Aquesta és una eina molt útil per evitar comentaris erronis i molts cops mal intencionats que per moltes persones els donen com a reals. En el fons l’única cosa que fa és desprestigiar una institució una persona d’una municipi que es mou sense gaire més interès que la d’ajudar als més desvalguts. No hem de tenir una emissora a cada poble, però si que hem de treballar perquè ells siguin els principals difusors i portaveus d’allò que es realitza en el municipi on hi poden prendre part les diferents parts per poder oferir una visió més àmplia i variada perquè cadascú trií la més propera a la seva forma de pensar.
De moment deixar que les diferents emissores puguin compartir continguts i publicitat per fer la tasca una mica més fàcil, vist el panorama actual que tenim a tocar al nas.

No és qüestió de crear un mitja que només serveixi per donar la raó als de sempre sinó que tingui la capacitat de crear debat, dubtes sobre els principals temes que afecten als municipi. La propaganda electoral és molt fugissera i sempre queda curta per cobrir la resta del mandat. Les administracions seguint els darrers corrent de la societat en general vol estar informada en tot moment d’allò que té més proper encara que a priori no et pugui afecter en realitat un atemptat amb cotxe bomba a Bangladesh ens pot afectar més que el nom del pregoner de la festa major del poble del costat.