Un ple a les fosques

 En plena apagada general l'Ajuntament va portar a terme el ple ordinari d'abril que va durar només mitja hora. Es podia esperar un altre moment perquè la gent el pogues veure o almenys que es pogues grabar per la posteritat. No res un pim pam per complir l'expedient quan la gent el que menys es pensava era en aquest ple. Un acte de pur tràmit sense més transcendència, però que es va celebrar a les fosques. Només pels presents i quatre persones de públic. Lamentable. Això és participació ciutadana.

30 anys de la destrucció del poblat ibèric de les Guàrdies del Vendrell

 Avui se celebren 30 anys de la inauguració del Museu Deu, fruit de la donació d'un notari vendrellenc que va fer molts calers en el boom de la construcció a casa nostra. L'home al final de la seva vida va arribar un pacte amb l'Ajuntament i ho va deixar amb unes condicions a l'Ajuntament que es va encarregar de fer un museu. Jo vaig anar a la inauguració i encara recordo el seu discurs sobre els plats pepitoris que hi ha actualment a la vista de la gent. Doncs aquest mateix dia es va destruir el poblat de les Guàrdies del Vendrell del segle IV abans de Crist. Un dels pocs llocs de Catalunya on està tot el procés de la mineria del ferro. Es van agafar algunes restes i es van posar al costat de la carretera de Sant Vicenç en un lloc de pas que pocs coneixen que és i que representa. A Cunit van preservar el fondo del Roig, però al Vendrell que som més xulos hi varem passar per sobre i la història ibera queda enterrada sobre una de les vies més cares per anar a Barna. Una gran pèrdua de la nostra història, però clar tothom mirava el museu i alguns varen lluitar per la preservació del poblat ibèric vora l'Alorda que s'en va anar a fer punyetes. Aquesta és la cara b de la història que tampoc podem oblidar en un poble que va deixar perdre un museu arqueològic amb peces importants i l'ha canviat per un parc temàtic en miniatura al Tabaris. 

Una festa major vendrellencament clàssica

3 mesos abans de la festa major s'ha fet la presentació d'alguns dels seus actes. Primer de tot, el cartell és molt diferent a la resta. És trencador, però clar ha de simbolitzar una festa major. Cosa que a mi em costa veure perquè el famós, popular i sempre vist amb el Caramot queda genial però per mi jo no li trobo significat de festa major. Jo diria que podria ser una empresa de seguretat o per les dents del drac un negoci de dentista o similar, però si la cosa ha de quedar doncs xuta perquè és diferent, millor dit autèntic encara que de festa major jo li veig poc, però res, la gràcia és que quedi.

Pel que fa a la pregonera la trobo vendrellencament adequada i crec que seguirà les línies que han definit aquest en els darrers anys.  La Silvia fa molts anys que coneix el poble i ara podrà sortir de la petita pantalla on l'acostumem a veure. No s'esperen grans sorpreses, però mai se sap en la Silvia. Esperem que trenqui motlles i faci un pregó especial d'aquests que es recorden per coses guays i no per per altres aspectes no tan optimistes.

I la música, estava cantat el tema dels Laxen, plaça dedicada i pim pam. Ja tocava i la resta doncs res alguns amb vincles amb gent del Vendrell. Altres fa poc que han vingut i han deixat un bon regust de boca i altres que no han passat mai per la capital del foc. Enhorabona per la feina feta als administradors perquè tot això no és gens fàcil en un Vendrell de capelletes i compromisos. Res endavant i toca esperar una mica.  Hi ha nivell dins el vendrellencament esperable perquè aquí està tot molt limitat i miracles a Lourdes que aquí tenim uns conservadors de l'essència local que la tenen en una vitrina ben guardada. 

Un tall des subministrament elèctric que ha fet història

 

El que semblava un problema del lloc de treball de mica en mica hem anat veient que la cosa era molt més grossa i la sorpresa ha estat que agafava tota la península ibèrica. Ningú sabia el motiu però tothom estava sense llum. La manca de llum al Vendrell ha durat des de les 12:33 del matí fins a les 21 hores. Més de 7 hores de parada general. Fins les 8 no ha sortit el president del govern a dir alguna cosa, sort que sobre les 17 ha sortit el de La Red Elèctrica i ha explicat que la cosa estava solucionada en 6 o 10 hores. A hores d'ara encara hi ha barris com Sant Salvador del Vendrell i pobles com Albinyana que no tenen llum. S'espera que aviat vindran. Estem amb un 60 % de gent a Catalunya amb llum. Un dia caòtic amb persones que anaven a comprar productes bàsics. Veies bars i restaurants amb la gent al carrer perquè dins no hi havia llum. La gent no podia pagar amb targeta. No hi havia trens ni metros. Només el bus. Els taxis estaven super demanats i alguns no circulaven perquè no tenien gps. Hi havia persones perdudes sense Google Maps. No hi havia wifi. Internet no anava o ho feia molt malament. Molts han tret les radios analògiques de fa anys. Un transistor es podia vendre per 60 euros. Ha estat un caos total. Alguns li donaven la culpa a Rússia. Altres a un incendi al sud de França. Altres a una situació meterològica peculiar. Encara no sé sap res. Sort dels generadors que ha salvat hospitals i altres llocs perquè no es podia fer res. No anaven els semàfors i això era un caos. La gent no podia tornar dels llocs perquè no hi havia trens i alguns no tenien per pagar en metal·lic. Ha estat un caos. La veritat és que cada dia som més febles i quan ens treuen l'electricitat ho perdem tot perquè en molts llocs no hi havia aigua per manca de bombes que van electricitat. Sort de la ràdio i de les piles que també s'han venut molt. Un dia per recordar que ens ha posat molts a prova. Ha estat un ensurt, però si dura o és en un altre moment la cosa s'hagués complicat i molt. Un dia històric. Sort que només ha durat unes hores.

Un canari culé

 

 

La joia estava dins la seva gàbia refilant estranyes cançons que ningú entenia en aquella llar tradicional. La filla petita havia intentar buscar alguna aplicació que aconseguís traduir simultàniament les seves expressions sonores. De moment, la seva recerca no havia fructificat, esperava que amb això de la intel·ligència artificial algun dia pugues trobar alguna aplicació moderna per esbrinar que ens volia dir la nostra petita protagonista.  Quan estava contenta i els seus tons estaven en la part aguda del pentagrama es podia deduir que la seva alegria es movia per entre  el seu plomatge. Al revés també es podia apostar que el seu pessimisme surava per les seves imperceptibles venes quasi transparents, però clar, hi havia molts moments en què desconeixen la raó dels seus cants. Els trobaven  en una escala on es barrejaven greus i aguts d’una manera uniforme i sense que cap preeminència dels uns sobre els altres. La família es preguntava com era possible que no entenguessin a la joia que tenien a casa i en canvi podien entendre molt bé els indígenes de l’altra part del món amb aquestes tecnologies que tenim amagades en els nostres aparells mòbils de darrera generació.

La nostra protagonista d’avui tenia un passat obscur. L’havien comprat en la parada d’un mercat alternatiu on un senyor que vivia rodejat d’ocells en una caseta perduda en una urbanització els venia a un preu raonable. Ell era un especialista en la captura i cria. Per això, podia oferir una àmplia gamma d’ocells per als interessats. Evidentment tot aquest mercadeig es feia amb el boca orella. Per por a què se li acabes el negoci dels plumífers que li permetia amb les ajudes socials poder comprar el pa de cada dia que el Nou Testament assegura a tots els mortals. No tenia grans despeses perquè portava una vida com els seus avis amb un consum mínim de llum i aigua i mantes quan fa fred. No cal dir que estava en una casa ocupada que ni el banc sabia que era de la seva propietat perquè en una fusió bancària el seu arxiu s’havia perdut en la paperera i ningú ho havia comprovat.

La reina de la llar era aquesta princesa pel seu color groc brillant i la seva passió pel cant alegre i optimista.

La seva zona de confort és el gronxador de la seva gàbia i la seva música preferida és Queen. En el moment que escolta el “We are the Champions” el seu cant navega per la part més alegre que amaga el pentagrama. Des del primer dia que els acords del  grup que liderar Freddie Mercury  van arribar als seus oïdes en el seu petit cor es va produir una intensa emoció que no va poder dissimular. Tota la família sabia que quan la depressió començava a ocupar les notes alegres de la petita cantora, el millor medicament era posar el Bluetooth amb algun disc d’aquest mític grup anglès. Tot seguit podies veure com la teràpia musical funcionava perfectament sobre el petit exemplar de canari comú.

Joia era el nom d’aquest petit ocell que vivia penjat del sostre amb uns petit altaveus a la vora on la família li anava posant petites dosis de música per anar calmant a la angoixa del seu inquilí.

El seu nom ja el portava quan el van comprar. No van ser capaços de trobar un nomenclatura més escaient. El seu venedor com un capellà del regne animal a mesura que anava incorporant espècimens a la seva oferta els anava batejant amb diferents noms: des de “Collaret” aplicat a una cadernera amb un tret peculiar al pit fins a un “Arracada” dedicat a un rossinyol que no callava mai en aquestes tardes d’estiu que no s’acaben mai. No hi faltava l’”Anell” per un colom missatger que estava aprenent el seu nou ofici en aquest món antic de la comunicació real i sense Wi-fi. Un  aprenentatge complicat per a ésser animal de signe balança que no sabia mai quin era el camí més recte entre dos punts. Avui la petita au s’havia convertit en el símbol d’una joieria virtual que regentava la família. La seva silueta era el símbol i la seva veu la part sonora. Estava cofoia d’aquest nou pas al seu reconeixement mediàtic.   Va intentar interpretar la part més coneguda de “Bohemian Rhapsody” quan va escoltar la seva piulada de promoció del negoci en els altaveus de la llar, però era massa per ell. L’himne del Barça li anava bé per aquests moments de glòria per celebrar la nova dimensió.

 

 

 

 

 

 Stradivarius

Pel concurs Paraules que brillen de la Joieria Moner de Vilafranca del Penedès

El fruit de tot plegat: top manta

 

 

El fenomen del top manta a casa nostra és el cúmul de situacions que la nostra societat en global no ha sabut o no ha volgut arreglar.

Primer de tot són les desigualtats entre diferents zones del món. La gent que viu en latituds menys afavorides vol trobar unes millors condicions socials per això alguns porten a terme aquesta migració buscant el seu somni vital. Curiosament els llocs de destí d’aquestes persones acostumen a tenir un creixement vegetatiu negatiu i necessiten gent jove per omplir unes franges d’edat que de mica en mica van quedant coixes. Per altra banda en el camp laboral, també costa trobar professionals en alguns sectors on molts indígenes locals es neguen a fer en les  condicions laborals majoritàries.

Per lligar aquests dos ingredients tenim aquesta filosofia “woke” de portes obertes que atorga certes facilitats a aquests nous veïns que han vingut de terres llunyanes en unes condicions precàries. Per contrarestar aquest pensament modern està la línia tradicional present en moltes persones de “primer els de casa”. Fruit d’aquesta combinació és que per una banda se’ls permet entrar al país i no se’ls retorna al seu origen, però a canvi els imposen un seguint de condicions que els és molt difícil complir perquè no tenen ni la formació ni els medis per aconseguir-ho. Llavors ens trobem uns quants milers de persones navegant per aquest país sense permís per guanyar-se les garrofes legalment, conjunció que els obliga a entrar en el mercat alternatiu. Ara bé, la pròpia definició de ser humà que obliga a un parell de cops al dia a posar elements sòlids i líquids en el nostre sistema digestiu. La llei del lliure comerç ens diu que la majoria de coses que tenim a l’abast només les podem aconseguir a canvi de diners o similars. Com a coixí de seguretat, tenim el tema de serveis socials que, en teoria, ha de servir per ajudar a aquestes persones per cobrir les necessitats bàsiques. Però clar, per tenir una presumpta solució en aquest apartat has de tenir unes condicions com l’empadronament i haver superat la llista d’espera, fet que no t’eximeix de les necessitats diàries d’alimentació des del primer dia que trepitges la nova contrada.

Per una altra banda tenim la cultura del “postureig” que força a moltes persones a comprar objectes de marques conegudes internacionalment. Les més populars tenen uns preus una mica elevats i a vegades la butxaca no arriba a poder complir amb aquestes tendències socials que fan furor en alguns sectors socials.

Llavors aquí és on es produeix la gran aiguabarreig de necessitats. Per una banda tenim aquests nouvinguts indocumentats que no poden treballar i per altra els compradors compulsius que volen lluir grans marques pagant molt menys del que pots trobar a les botigues oficials.

Els uns busquen els altres. Què ningú es pensi que una persona que compra una samarreta del Barça per 20 euros a Coma-ruga molt difícilment és gastarà més de 100 euros per una original a una botiga oficial del club. Si la gent no ho compra en aquest mercat il·legal segurament no la comprarà en una certificada. Potser algú ho farà, però són molt pocs. Aquest és un mercat que també té els seus clients agradi o no a els grans marques. És la nostra realitat. Aquest món del consumisme selectiu ens ha portat a aquesta situació de lluir allò que potser no tenim d’una manera ortodoxa.

Tot això ho lliguem a la diversificació de competències de les forces de seguretat i et trobes el present panorama. Uns quants cossos de seguretat de diferents colors i filosofies que busquen cadascú el seu protagonisme. Tots plegats de tant en tant fan un dispositiu conjunt i agafen a un parell d’aquests comerciants alternatius, els quals possiblement per la tarda ja estiguin a casa seva preparant una nova campanya comercial. Què els hi vols fer sense documents ni diners? Res. Mantenir tot el dia un conjunt de forces de seguretat en el passeig marítim és impossible perquè no hi ha prous agents. Pel que sembla per alliberar espais tampoc  valen les jardineres que l’únic que fan és robar més metres quadrats públics en els punts de més concentració humana puntual.  Una situació difícil de resoldre perquè hi intervenen molts factors que conflueixen en aquests venedors de roba alternatius i en un mercat negre que es vulgui reconèixer o no existeix, sense gaires complexos.

 

A la recerca d’un crit de joia

 

 

Plovia un dia més en aquell carreró estret. Ell havia sortit de casa amb el seu bitllet amagat entre altres papers que acostumava a carregar un cop més en la seva cita diària. En una mà portava el paraigües i en l’altre la bossa de les escombraries  sense seleccionar . Sabia prou bé que l’horari per fer aquest acte d’alliberament d’andròmines familiar era de 20 a 22 hores, però ell se sentia un rebel i no li agradava que li marquessin els seus costums i hàbits diaris. Volia aplicar a la seva rutina els seus principis revolucionaris i un xic anarquistes que mai havia reconegut públicament.  La seva família era de les típiques missaires que quan tenien un problema medic preferien anar a posar un ciri a Santa Rita abans que consultar el servei d’urgència del CAP més proper.

El nostre protagonista després de llençar la brossa en un contenidor d’orgànic  es va dirigir al garatge del carrer del costat per anar a buscar el vehicle familiar. Un cop més el va trobar allí sol perquè els seus companys d’habitacle ja havien estat utilitzats pels seus puntuals propietaris. L’Antoni era el darrer que s’encarregava de tancar aquella rònega persiana fins a les 15:33 de la tarda, quan segons les estadístiques, el Manel arribava amb el seu cotxe elèctric després de complir la seva jornada de funcionari  a l’ajuntament del poble del costat. Ell sempre era el primer que encetava la sessió de cloenda de la  tarda.

L’Antoni al voltant un cop més va ensopegar amb  el sot del carrer Progrés i tot seguit es va saltar el semàfor en groc de la carrer Llibertat. Un dels valors socials que cada dia està més perjudicat per les polítiques socials d’aquests governs que tenim a casa nostra.

Poc a poc va enfilar la N-340, una d’aquestes vies públiques tan transitades que el nostre protagonista havia somiat que algun dia dependria d’un govern independent de la Generalitat Catalana, però amb el pas del temps havia descobert que tot aquell moviment reivindicatiu s’havia esfumar ben aviat. Actualment la situació a casa nostra està pitjor de quan tot es va iniciar, amb un virregnat de Madrid sobre aquest territori conquerit.

Un viarany de terra que només coneixien els indígenes del territori li havia permès deixar el seu vehicle estacionat en un espai petit, però relativament proper al seu primer objectiu matinal de cada dia.

Va veure aquella porta plena de gent tot seguir es va presentar a la seva gran amiga de colors vistosos que li donava la benvinguda a la gesta laboral. Sense immutar-se i amb un curta nota que no podia identificar li es van  obrir les portes d’una nova fase. Va sentir de cop un fort corrent d’aire que es va concentrar en el seu paraigües obert. Quasi acaba amb ell al mig de l’escenari, però les seves hores de gimnàs no havien sigut en va. Els muscles de la seva mà estaven forts i no permetien cap llicència. Tot seguit va veure venir una obra d’art de l’enginyeria francesa que emergia amb  força en la llunyania. No volia arriscar-se a patir cap efecte secundari i de cop es va apartar de la via central.

Es va quedar dempeus esperant la seva joia que s’intuïa de lluny, un rodalies de dos pisos que surava sobre les vies amb un soroll metàl·lic que anunciava al seva presència immediata. Una mica de retard, un dia més, com l’havien avisat pel grup de Whatsapp dels usuaris de la línia que estaven expectants com sempre. Es va aturar i  va pujar a aquell tren per anar un dia més al seu despatx professional. El vent i la pluja polien el seu continent. Per altra banda, seu contingut era ple de vida, de joves i adolescents que anaven a complir la seva missió com marcaven els deures humans. L’interior del vagó  era un diamant en brut  dins una estructura moderna que els permetia albirar una nou dia amb optimisme, sense excuses ni justificants oficials que el portarien a casa molt més tard de l’hora habitual. Un dia més podria ser una jornada joiosa. Era divendres i  quan arribés a la seva llar abans de fer-se fosc podia repetir un cop més el seu crit de joia que encetava la  seva agenda de cap de setmana. Els seus familiar estaven cofois de poder estar tots junts i compartir moments en família.

 

Estrella del sud 

Pel concurs Paraules que brillen de la Joieria Moner de Vilafranca del Penedès

Música de Cesc Freixes ideal per un Sant Jordi

 He tingut la sort de poder veure el penúltim concert d'un dels cantautors catalans que més m'agraden. Fa anys que el segueixo i sempre he anat seguint els seus treballs. Un penedesenc arrelat a la terra que defensa la seva identitat. Ara el dia 4 de maig fa el darrer concert abans d'una parada indefinida. Avui, un cop més anava acompanyat del seu inseparable Víctor Nin que és un crac de la guitarra. Un concert íntim proper repassant alguns temes de la seva dilatada carrera musical de més de 20 anys. Tot un pesonatge estimat arreu i que sempre ha fugit dels grans festivals i ha triat els petits formats. El trobarem a faltar. 

Per Sant Jordi Vermuts i Barbuts

 

Un cop més amb les primers calors quan s'ha de treure el nòrdic del llit tenim al nostre calendari Sant Jordi. Una festa de cultura, amistat i alguna cosa més. Aquest any recomano un llibre d'una amiga meva de tota la vida que ha debutat en aquest món de la lectura amb una proposta fresca, directa, sense colorants ni conservants, tal com raja. La seva versió del "Tinder" però aplicat a la gastronomia. 15 propostes divertides de persones en perfil de plats i viceversa. Per passar una bona estona amb una lectura entretinguda que segurament us portarà a la memòria alguns dels personatges que pasen pel llibre. No us ho perdeu. Val molt la pena. Ja ho veureu.

Un any més per la mona a Sant Antoni d'Albinyana

 

Un any més els albinyanencs pugem per Dilluns de Pasqua a Sant Antoni, una tradició que fa molts anys que es fa. La gràcia es pujar a peu, però alguns ja ho fan amb els seus vehicles particulars per evitar el desnivell. Un any més l'ermita s'ha omplert de gom a gom per escoltar la missa. Quasi l'altra meitat de congregats estaven fora parlant de mil coses. Un cita important que es repeteix cada any en la mateixa data. Alguns es queden a menjar la mona. Altres pugen i baixen sense més. Abans es feien sardanes i un dinar popular, però com passa en aquesta vida tot dura fins que dura, però la gràcia és que la tradició es manté i petits i grans no falten a la cita de dilluns de Pasqua. Jo feia uns quants anys que no hi anava, però ara h pogut tornar a pujar a peu com mana la tradició. Un any més celebrant que som vius i que som poble. Endavant.

Descobrir Olèrdola

 

Avui he anat a veure el castell d'Olèrdola. Un lloc on es troben 4.000 anys de la nostra història. Un lloc per descobrir que tenim aquí i molts cops no en fem cas. Una història molt bonica i ens explica com vivien un dels primers llocs documentats del nostre Penedès. Una matí molt amè on hem après moltes coses d'aquests 4 milenis de vida a casa nostra. Realment és una visita que val la pena perquè com passa en altres llocs encara hi ha molt per descobrir i cada dia es troben coses noves. No us ho perdeu

PareNostre, un fotografia de l'ego del President Pujol i el seu entorn més proper. Recomenable.

 Aquesta és una peli que realitza un estudi sobre l'ego de la família Pujol, en especial de la seva dona i del president. Se situa bàsicament a l'any 2014 quan surt tota la trama de la deixa de l'avi Florenci a Andorra i també hi ha imatges retrospectives de la vida de'n Pujol. Un gran paper de Josep Maria Pou com a protagonista i de Carme Sansa com a Ferrusola. Altres com David Selvas que va d'Artur Mas, li queda una mica curt. És un estudi sicològic de la figura de'n Pujol que va estar 23 anys davant de la Generalitat. Un estudi acurat on es veu, una mica, com va tot això de la política i derivats. Un paper molt descat de la Marta en el seu control de la família i de la noció de Pujol de Catalunya i viceversa. Aneu-la a veure. HI ha moltes imatges interessants per retratar tot aquest món del President i el seu entorn. Una peça més per entendre la nostra història i la lluita en la família convergent.

Els conservatoris pendents al Penedès

 

 

 

 

El Penedès actualment té una població que ronda  al voltant dels 370.000 habitants entre les tres comarques. De moment, només hi ha un conservatori a Vilanova i la Geltrú que és la capital més poblada d’aquest territori. La resta de municipis que vulguin estudiar música en un lloc oficial han d’anar a Barcelona on hi ha diferents propostes o Tarragona. En aquesta última, les combinacions de transport públic són més deficitàries que no pas amb la capital catalana en aquesta Catalunya centralista que tenim a casa nostra. En transport públic, estàs més temps per anar de Sant Oliva a Sant Pere de Riudebitlles que no del Vendrell a Barcelona o a Mataró, quan no et trobes cap sorpresa en la xarxa ferroviària.

El Vendrell i Vilafranca del Penedès tenen les seves escoles de música, però encara no s’han convertit en conservatori, tot i que en el cas del Vendrell algun cop s’ha fet pública, la voluntat de tenir un centre d’aquestes característiques. Més, desprès de la nova escola de música en l’edifici del Tívoli. Per altra banda, existeix al Baix Penedès un petit col·lectiu de músics de formació o devoció que es dedica a ensenyar música en algunes localitats més petites per cobrir aquestes necessitats formatives. Calafell està en un procés judicial per aconseguir una nova escola de música pròpia en el nucli del poble. El conjunt d’aquesta vegueria mereix un nou conservatori per aportar un lloc oficial a aquestes escoles de música i similars que tenim repartides pel territori. En un altre apartat, no oblidem tampoc l’Escola Municipal de Música Tradicional de l’Arboç. Un tresor que tenim a casa nostra però en un altre àmbit també molt necessari i potser poc coneguda encara.

 

A quin preu van els cigrons?

 

 

En aquests temps de canvis i xarxes socials cada dia passen més per alt les notícies informatives generals. La gent a través de les xarxes o de la botiga tenen altres preferències que fins ara sempre havien estat en un segon ordre. En el món de les publicacions en general sempre s’ha venut més premsa esportiva que no pas d’informació general perquè els seguidors de la primera són més fidels que no pas la massa general de la població. No fa gaires anys comprar diàriament premsa era un esport practicat per un nombre considerable de persones. Avui en dia veure algú amb el diari del dia sota el braç és una mica peculiar. Abans només es podien comprar els diaris en els quioscs i similars, avui en dia pots sortir del supermercat amb una llauna de tonyina i un diari a la mà. No fa gaires anys al Vendrell hi havia al voltant d’una desena de llocs on podies compra premsa avui en dia un parell o tres quan la població s’ha doblat o triplicat.  Evidentment aquesta manca de llocs especialitzats s’ha vist compensada pels supermercats que han afegit la premsa a la seva oferta comercial habitual.

Però en general la gent ja no s’interessa per la política. Cada diari tira per un costat o un altre segons la seva filosofia o fons de finançament. Per saber que ha passat realment en algun lloc has de trastejar un parell o tres de fonts fidelignes per arribar a tenir nocions de la seva realitat. Evidentment avui en dia molts mitjans de comunicació per no ofendre i no aixecar tabús parlen amb un llenguatge que no saps que et vol dir perquè la gràcia de tot plegat està amagat sota mil formulismes que diuen ben poca cosa de tot plegat. Aquesta és la nostra realitat políticament correcta i cada dia més abstracta i més lluny del que la gent vol saber.

Qui vol estar informat avui en dia els camins més segurs és a través de la xarxa X que et permet conèixer de diferents fonts la realitat i en uns pocs minuts et pots fer una idea del que ha passat realment, una mica de sintesis intentant lligar caps i  ho pots tenir ràpidament.

Tots aquests mitjans municipals t’ofereixen una informació molts cops adaptada a les necessitats polítiques del moment o simplement no saben no contesten. Sense complexes. Els seus manaires es pensen que fan un bé a la població. Creuen que sortint en dues de cada tres notícies deixant anar grans glòries i gestes pròpies i dels amics al final només s’ho miren els quatre incondicionals i una mica la família per saber per on para, però poca cosa més. La seva difusió és minsa. Només cal veure el nombre de lectures i els seguidors de les seves xarxes.

El top one avui en dia és el temps. Aquest és un tema que mira molta gent i que sempre resulta interessant a la majoria de persones tant si volen fer bugada o volen anar a fer una calçotada al camp. Després estan els esports que també atrau un públic fidel. En aquestes primeres línies de l’actualitat hi trobem els horoscops que sempre van bé per saber per on apunta la cosa. Evidentment la secció d’esqueles és un dels apartats més buscats, en especial a una certa edat al veure qui ha tocat el dos. La secció de feina i compra venda també té els seus incondicionals buscant alguna cosa per millorar la vida o treure uns calerons.

Però el que molta gent segueix són les promocions d’algunes cadenes comercials on poder aconseguir un lot d’un vermut de diumenge a un preu molt cassolà o quan costen els cigrons per fer una fabada familiar. La notícia de cada dia només interesssa quan et pugen els impostos o et posen un canon a l’aigua perquè paguis cada més un plus sense tenir en compte el consum.

Aquesta és la nostra realitat. Les plataformes televisives i  les xarxes fan la resta. Tu pots tenir la teva cadena pagada amb els impostos dels veïns, però val més tenir un video curt de tik tok amb molts seguidors que no pas fer un documental sobre algun tema que s’ho miraran quatre gats i poca cosa més. Avui interessa més a quan estan els lloguers dels pisos que els aranzels americans. Encara que tot ens afecta a curt o llarg termini perquè per sobre de tot estem globalitzats.

Molt lluny, una peli molt aconsellable que tenim molt propera

 

Molt lluny és una d'aquestes pelis que val la pena veure perquè t'explica la vida des d'un altre angle. No tenim ni super herois ni grans personatges, sinó gent que els toca buscar-se la vida lluny de casa nostra i allí començaran una nova vida. Gran actuació de Mario Casas i David Verdaguer. En aquesta peli podràs escoltar, rus, català, castellà, holandès, anglès, àrab i algun altre que s'hi va posant. És la intrahistòria de la vida. Una peli per gaudir i veure la realitat de les coses amb les seves penes i alegries, al punt sense dramatisme. Una gran realitat en dues rodes com són aquests dos grans actors on es basa la peli.

COMUNICAT DE PREMSA. sindicats Ajuntament del Vendrell

Els sindicats de l’Ajuntament del Vendrell denuncien la manca de transparència en un procés judicial clau per a les condicions laborals.

El Vendrell, 15 d’abril de 2025 — Les seccions sindicals CSIF, CCOO, SPL-CME i SIP FEPOL de l’Ajuntament del Vendrell volem denunciar públicament una greu situació de manca de transparència i unilateralitat en relació amb un procés judicial que afecta directament les condicions laborals del conjunt de la plantilla municipal.

Fa més de dos anys, tots els sindicats vam acordar impulsar conjuntament una demanda contra l’Ajuntament amb l’objectiu de reclamar millores laborals, com ara la revisió dels trams salarials, el compliment dels compromisos adquirits pel consistori, la revisió del pla d’estalvi i altres qüestions vinculades a la Relació de Llocs de Treball (RLT). Aquesta demanda va ser presentada per UGT, en representació del conjunt sindical.

El judici estava previst per al 15 d’abril de 2025, però el dia anterior, 14 d’abril, la secció sindical d’UGT vainformarquedesconeixial’estatactualdelprocediment,jaquehaviaestat impulsat per una exdelegada que ja no forma part de la junta de personal.

Davantaquestaincertesa,larestadesindicatsmanifestemquenotenimconeixementoficial sobre si el procediment ha estat ajornat, anul·lat o modificat, ni els motius concrets d’aquesta decisió. Aquest fet és, al nostre entendre, extremadament greu.

Denunciem fermament:

Que s’hagi pres una decisió sobre un procés judicial col·lectiu sense consultar ni informar als altres sindicats.

 Que ni l’Ajuntament ni la UGT hagin emès cap comunicat oficial aclarint la situació i els acords que se’n poden derivar.

 Que aquest tipus d’actuacions trenquen la confiança i la unitatsindical,debilitantelscanals de negociació establerts.

 Exigim explicacions immediates, transparència i respecte per als drets de tots els treballadors i treballadores de l’Ajuntament del Vendrell.

 La plantilla té dret a conèixer què s’ha decidit en el seu nom i com pot afectar això el seu futur laboral.

 Sindicats signants:

CSIF,CCOO,SPL-CME,SIP FEPOL

Teatre localitzat al safareig d'Albinyana

 

A Albinyana aquest dissabte el grup torrenc @alsafareig va presentar el seu nou muntatge teatral juntament al safareig de la Canal d'Albinyana. Un nombrós públic s'hi va concentrar per gaudir d'aquesta representació d'unes dones que anaven a fer bugada i repassaven l'actualitat del poble. Una història de somnis, de promeses i molta roba bruta per rentar. Molt divertit. No cal que el teatre es faci sempre sobre un escenari. Hi ha formats que es poden representar en un lloc més adient com un safareig, un bar o una parada de tren. Molt atractiva aquesta proposta i esperem que tingui molt d'èxit i deslocalitzi una mica tot aquest món que sembla que tot s'ha de fer en un llocs concrets, però la veritat que hi ha molt per triar i remanar. Coses del passat que tornen als nostres dies per reviure una mica la nostra història oblidada, però que ha representat una peça clau en el nostre passat més recent.

Tornen les Pàgines de Passió a Albinyana amb la incorporació d'un violoncel.

 Un cop més el poble d'Albinyana ha representat una de les seves tradicions més arrelades com són pàgines que es van iniciar per recollir diners per remodelar l'Àngel del Campanar el 1992 i ja portem 33 edicions, tenint en compte que duran tres anys no es van realitzar per motiu del covid. Ara hi tornem amb algunes cares de sempre  i nous fixatges que donen relleu a aquesta cita de setmana santa. La proposta és més senzilla sense imatges ni vídeos com en les primeres edicions. Aquesta proposta és més bàsica però amb donant més protagonisme al joc de llums. Queda molt bé la incorporació d'un violoncel a la representació que li dona un toc especia juntament amb el cor i l'orgue. Una hora i quart per reviure la passió de Crist amb un diàleg entre un àngel i un dimoni que li dona un tret especial a la representació. Molt bona acollida. Un cop més no hi ha preu d'entrada. Al sortir tothom dona la voluntat. Aquest diumenge a les 20 hores segona i darrera interpretació d'enguany.

Les guerres perdudes al Vendrell

 

 

Ara que tenim un seguit de consells per tenir a casa un kit de su supervivencia de 72 hores davant d’una agressió militar hem de saber una seguit de coses que són veritats tot i que aquesta filosfia “woke d’amor i pau globals” sembla que ho vulgui silenciar. Evidentment a tot arreu hi ha punts de resistència que van en contra el corrent general, però no podem oblidar les noves tendències majoritàries.

L’altre dia vaig anar al cinema al Vendrell en un horari normal, a les 16 hores, en el dia més econòmic de la setmana que és el dimecres. Doncs quan hi abans hi havia un parell o tres persones atenent, només em vaig trobar una noia molt professional venent els tiquets i tot seguit es va posar al costat, en la secció de crispetes i begudes refrescants. En aquesta sala érem un total de 3 espectadors. Això fa 5 anys no passava, no es que fos multitudinari però hi havia una mica més de personal, tant pel que fa al públic com a treballadors. Si un dia algú diu que els cinemes del Vendrell tanquen, jo ho entenc perfectament perquè la gent ja no hi va. Doncs potser està a casa o ves a saber, però omplir una sala avui en dia amb fenòmens com el Titanic que va estar un parell o tres de setmanes omplint les platees és quasi un miracle que passi. Estic parlant del 1998 i ha plogut molt des de llavors.

Un dissabte a la tarda, vas a donar un tomb pel Vendrell i et trobes una ciutat semi deserta amb una botiga oberta i tres de tancades. Abans hi havia més caliu, però els dissabtes a la tarda ara fan pena i més en els mesos d’hivern. A l’estiu sempre hi ha més moviment de gent que van amunt i avall aprofitant les bones temperatures, però quan el temps no acompanya doncs res, a casa o a comprar a les grans superfícies.

Els diumenges al matí a una hora racional sobre les 11 quan abans la gent es preparava la roba per anar a ofici ara la dedica a comprar a les grans superfícies. En aquesta franja horària és quan hi ha més gent en aquests espais comercials que proliferen a la vila  perquè òbviament el petit comerç està tot tancat. Això també passa a l’estiu que en comptes d’anar a la platja la gent prefereix omplir la dispensa per la resta de la setmana.

Una altra de les guerres perdudes és la cohesió municipal. Tu vas al nucli històric del Vendrell i veus una situació que no té res a veure amb el que et trobes a la zona de la platja. És prou evident que molts problemes com la manca de seguretat, la neteja i els problemes d’enllumenat públic són comuns, però són dos mons paral·lels. Igual que tu quan parles amb una persona de la zona de la platja i li insinues que pertany al Vendrell, generalment  et respon  que ell és de Coma-ruga.

Ara hem deixat uns quants  milions d’euros en el temple del Tabaris, però no hi ha una cohesió municipal. Allò és satèl·lit que s’aixeca com una llauna de sardines en mig d’una plaça inundable quan plou, però aquesta cohesió territorial no s’ha produït ni de bon tros  tot i l’estressant  agenda d’esdeveniments que es porten a terme en aquest espai municipal.

Un altre dels temes que fa 60 anys que dura és la situació de Mas Borràs i Mas Astó que encara no ha estat revertides a l’Ajuntament. Allí que en el  seu moment algú devia fer el negoci venent terrenys en mig de la muntanya per fer-hi cases amb piscina i bones vistes. Els pobres compradors no sabien tot el calvari que els tocaria viure en les properes dècades entre aigües fecals, transport urbà, enllumenat públic, parcel·lització  dels terrenys i altres que acompanyen. Evidentment pel que et costava un piset al Vendrell allí podies tenir una caseta al mig de la muntanya amb el teu hort per plantar cols. Aquesta aventura encara dura i sembla que la cosa encara no està tancada ni de bon tros. Molt bones intencions de totes les parts, però d’acords clars per tothom i que tot s’arregli definitivament ni rastre.

Al Vendrell hi ha barris dominats totalment per persones immigrants que et permet viure en aquests espais sense conèixer gaires nocions de català o castellà.  A mesura que els forans anaven comprant les habitatges, els indígenes d’aquestes zones les anaven posant a la venda per aconseguir un millor benefici.

El Vendrell és un poble sense industria on un 75% dels seus veïns han de buscar feina en altres localitats perquè aquí poca cosa rai. Una mica de turisme a l’estiu, però ja no venen ni els alemanys ni russos amb la cartera plena de diners. Ara la nevereta amb la taula i les cadires desmuntables és un clàssic de les nostres platges. Estem en el paradís, però ja fa anys que el tenim perdut. Aquesta és la meva humil aportació al ple de l’estat de la vila que està convocat per aquest dilluns dia 7 d’abril on clarament uns viuen al “Kenetlandia”, altres al Vendrell i alguns estan perduts pels anells de Júpiter. Cadascú pot triar quina és la vila que troba cada dia quan surt al carrer. Es pot escollir. A veure quina és la majoritària. Un ple que és com un assaig general de  campanya electoral on cadascú explica la seva visió del món.

 

Alguns amics del Kenneton es reboten

 En molts pobles els liders de les principals entitats estan d'una manera o altra en política. Els més llestos sempre tenen els seus embaixadors i altres ho fan directament. Al Vendrell no és una excepció. Moltes entitats del Vendrell estan polititzades i quan fan quasevol mini acte van tots els colegues del partit a donar suport, també hi van els dels altres partits a veure el patí. Doncs res, el faraó ara té algun ensurt perquè fa anys que la romeria de maig, un acte clau abans de cada elecció municipal, enguany l'havia d'organitzar l'ajuntament amb els extremenys i els andalusos, però sembla ser que els de Caceres i Badajoz varen presentar una instància fa un mes i ni puto cas. Ara han dit oficialment que sinó comptem amb ells doncs passaran de participar. A veure com acaba la peli. Ja no falta gaire per aquest esdeveniment que és molt popular en el Baix Penedès. Per altra banda, els colegues musulmans del faraó tampoc tenen bona sintonia amb el sr. del Tabaris i enguany no han organitzat l'iftar que feia anys que es feia al Vendrell per tot això de l'agermanament i tot aquest món super guay que volen implantar. Doncs enguany res de res perquè també estan contents amb els seus amics socialistes de sempre. A veure com acaba tot plegat. Tenen un any i mig per fumar la pipa de la pau i que tot torni a la normalitat i al pensament únic, però de moment la cosa està animada. A veure que passa en els propers capítols. 

Kenetlandia segueix en el seu món cada dia més prop de plutó

Avui el govern de Kenetlandia ha demostrat un cop més que viu en un món a part i cada dia està més lluny de la població i li agrada fer com fan els seus colegues que si parles malament d'ells sembla que parlis malament de la vila, però això són estratègies barates per seguir endavant amb un poble que no te res a veure amb el que s'imagina. Només dos apunts. No si quin iluminat a dit que el comerç del Vendrell es fort si fa la cosa por perquè cada dia tanquen botigues, ja no obrim ni xinos. Avui he sabut que han tancat el forn de Pa Miret, un establiment emblemàtic del Vendrell que també ha baixat la persiana. A veure que hi posaran. Un born que està quasi la meitat tancat i hi ha més gent que a missa de 9 del Vendrell. Molt trist tot plegat. Clar que tenen superàvit sino es pageun les hores extres de la policia que puja sobre el milió d'euros a l'any, una dada que es va ampliant a cops de modificació de crèdit perquè clar hi ha agents que fan 100 hores al mes en hores extres, una brutalitat. Una policia que només surt abans de les eleccions i per les desfilades i poca es veu als carrers, algun cop passa un cotxe i ja està. Quatre actes mediàtics i ja està prou vista. Molt trist tot plegat i gràcies al Sr. Navarreta per anomenar-me cronista del Vendrell. Si ho faig perquè cada dia estem pitjor, bé per la majoria de gent, alguns viuen en un paradís on les subvencions cauen com un manà que ho solucionen tot. Seguim sent un poble brut, però no tant, però la neteja arriba a la milla verda i la resta molt de tant en tant. 

Les noves promeses del futbol

 Avui els alumnes d'11 anys de les escoles del Vendrell tenia una competició per centres educatius en la versió masculina i femenina. Tota la tarda del divendres fins tard ha de durar aquesta competició que genera molta expectació en els centres. És molt interessant alguns equips que realment tenen molts bons jugadors amb un joc pensat amb el cap i aprofitant totes les febleses del contrari. Altres doncs es dediquen a tirar pilotes endavant i si l'encerto l'endevino. La gent animant a les seves escoles i a veure com acaba tot. Eren equips de cinc jugadors i només durava 7 minuts que havies d'aprofitar al màxim. Hi ha jugadors amb molt de nivell i altres doncs feien el que podien i semblava que no havien tocat mai una pilota. La proposta està bé. Jugar en equip t'ajuda a aprendre moltes coses que no estan als llibres. Molt interessant la proposta que ja fa anys que dura i que dóna sentit a moltes coses que a vegades no traspassen.

“Reunitis” procrastinant

 

El pas del temps imposa la creació de nous mètodes per anar proscrastinant la realitat que ens envolta. No fa gaires anys quan un polític no volia atendre un tema espinós la cosa era ben senzilla, no es citava amb els portaveus de la causa conflictiva. Ja podies trucar, enviar mails o anar buscant altres formes d’aproximació a la persona clau. Al final, tots els camins quedaven obstruïts per als missatgers  que podien suposar una que el nostre cabdill no tingués arguments prou bàsics per refusar l’escomesa dialèctica.

Aquesta etapa avui en dia està més que superada. Si un polític no vol solucionar un tema, però ha de donar un missatge contrari al seu clar objectiu final pot aplicar la nova política de la “reunitis crònica”

La cosa és ben senzilla quan no hi ha voluntat, la estratègia consisteix en muntar reunions amb el nombre màxim  de persones implicades. L’objectiu final és arribar a acords on les paraules amb missatge com treballarem, apostarem, cercarem entre d’altres per la solució del problema són les més abundants en el text final. Tot això i res és el mateix. Per exemple treballar per la millora del medi ambient és substituir una lluminària fosforescent per una led..

Quan la cosa a tractar és més perillosa i pot esquitxar a alguns sectors, llavors sorgeix la versió més suau que consisteix en reunir només aquelles persones que no puguin aportar problemes a la trobada oficial. Aquests amb alguna excusa se’ls prohibeix el seu accés perquè la cosa no derivi en viaranys perillosos.

En aquests reunions o trobades molts cops no està convidat la persona que té la màxima competència en la matèria. Llavors en comunitat es va repassant l’ordre del dia. Molts cops la solució de molts punts  queda posposada amb la popular expressió ja ho mirarem o ho estudiarem. La proscratinització és una de les armes més utilitzades en aquestes trobades puntuals que acostumen a derivar en paper mullat.

Aquest fenomen social de posar la porqueria sota l’estora en forma de “reunitis” aguda està dins el fenomen social “hi estem treballant” que és la paraula justa per dir no ens importa gens ni mica el teu problema, però mira si et fa il·lusió doncs el tenim en compte com tantes altres coses que ja les tenim a la paperera dels nostres projectes obsolets.

Un dels esports que cada dia s’utilitza menys en aquest vocabulari inclusiu i propi d’agenda 31,5 és la negació. Mai et diuen que no. Aquesta partícula ha desaparegut del vocabulari dels nostres polítics. Totes les coses s’han de mirar amb una ullada optimista que ha de permetre que quan el polític o similar de torn no te ni ganes ni voluntat de fer alguna cosa, doncs es posa dins la carpeta de “hi estem treballant”.

Per altra banda, després estan els més agosarats. Un dia un pagès sindicalista del Baix Penedès amb motiu de la possible vaga dels seus companys del gremi comentava per la cadena optimista que havien parlat amb el Govern de la Generalitat i que totes  les coses que els hi havien dit que farien no les van fer. Aquesta és una nova tàctica molt similar a l’anterior de les reunions cròniques però més contundent i que políticament és més perillosa que la clàssica amb les diferents versions que existeixen “ho tenim sobre la taula”.

Les coses amb el temps estan canviant. Cada dia el postureig es va imposant en les noves formes i costums encara que tot segueixi igual. Com els escolars que tenen cada any libres més bonics i propers, però en el fons es van perdent moltes coses bàsiques de la formació i cada dia surten amb menys coneixements. No fa gaires anys dir que no era tan normal com dir que si. El pas dels anys imposa que les respostes negatives han de ser substituïdes  per altres mètodes que després de nous termes desemboquin en què tot segueix igual que abans. Abans t’estalviaves molts problemes quan et deien que no i la cosa era irrevocable. Ara et diuen que si, però la gran majoria de cops és un no embolcallat en un paper de colors i amb un somriure artificial. Noves estratègies per arribar al mateix lloc però sense produir frustracions ni cites als psicòlegs de guàrdia.

 

Presentació d'un llibre de Joan Latorre i Nati Castejón sobre el Vendrell al segle XIX

 Al Vendrell i a la comarca hi ha bojos per la cultura i la història. Dos d'aquests membres són el Joan Latorre i la Natividad Castejon que ens han premiat amb un nou llibre sobre les fortificacions del Vendrell al segle XIX. Un gran treball que ens explica la història de les torres que tenim per la vila i algunes que ja fa dies que s'han emportat. La sala del Portal del Pardo feia goig com estava de gom a gom. Un llibre exhaustiu, amb molt de material inèdit i que van omplint la bibliografia comarcal sobre el tema. Enhorabona per aquest nou fill i endavant. És una pena que molta gent no conegui la nostra història Km 0 ni tingui cap interès en ella perquè cada dia som més una ciutat dormitori, però és de lloar la feina feta per algunes persones que fan una feina de formigueta constant i de tant en tant deixen anar el fruit del seu treball. Endavant amb il·lusió.

L'obra de Sus Parraga al Portal del Pardo del Vendrell

 

Avui he anat a veure l'exposició de Sus Parraga a la Sala del Portal del Pardo del Vendrell. Molts dies passo per allí i a vegades el que hi ha em diu alguna cosa i a vegades no em diu res, però aquesta és la gràcia de l'art. Aquesta jove vendrellenca m'agrada com dissenya les seves mirades, les cares en pintura i escultura. Una artista per definició que té una percepció de l'art molt personal que diu alguna cosa. Està molt ben trobada la idea de posar al costat de les seves obres algunes del Josep Cañas de Banyeres perquè tenen molt en comú i semblen una continuació. No n'hi ha gaires, però les suficients per gaudir del seu art, de les seves ombres i llum del seu concepte. És molt recomenable i durant tot el mes estarà al Portal del Pardo. Està molt bé quan l'art diu, comunica alguna cosa que ja depèn de cadascú.