Un dia històric per l’Anna

 

Tot i que els castells és el resultat del treball de molta gent des de diferents parts de l’estructura i també de fora, avui parlarem de la cirereta del pastis, o sigui de l’Anna, una jove d’Albinyana amb fortes  vendrellenques i reusenques que enguany li ha tocat viure un calendari farcit d’efemèrides molt especials amb la colla centenària dels Nens del Vendrell. Tot just el passat dia 26 de juliol, es va celebrar la diada castellera de Santa Anna  a la mítica plaça Vella, que és   un de les cites més esperades de l’any per tot vendrellenc amb inquietuds.

Fa un parell d’anys la nostra pubilla  es va iniciar a la colla vermella acompanyada pel  seu tiet. De mica en mica la relació entre els Nens i la nostra protagonista s’ha anat consolidant a base de confiança i treball fins al punt que enguany ha tingut la gran sort de ser l’anxaneta dels tres castells principals de la jornada de Santa Anna: la torre de set, el 4 de vuit i el 7 de set. Ella s’enfila fins el capdamunt de la torre humana com si fos un mostela, amb seguretat, rapidesa i seny. De sempre li han dit  que quan estigui allà dalt no miri mai a terra i que el temps que passa és molt important per una bona execució del castell perquè cada segon multiplica per 10 l’esforç de tota l’armadura humana que aguanta l’estructura. L’Anna després d’escalar veloç per les espatlles dels pisos inferiors arriba dalt de tot, ràpidament aixeca el braç amb energia. De seguit,  torna a baixar per desfer el camí que tot just acaba d’escalar. És qüestió de pocs minuts que per alguns poden semblar hores allí dins amb un clara pressió de moltes persones congregades en un  espai mínim i amb un sol que no perdona.

Els infants d’aquesta comarca poden escollir de ben petits alguns camins per donar sortida als seus somnis o simplement per passar una bona estona. Alguns opten per ballar, altres per tocar algun instrument, uns somien en el foc, altres aposten per l’esport i massa encara no troben cap oferta interessant i practiquen altres disciplines no tant recomanables. Doncs la nostra protagonista d’avui és una de les joves més complertes que tenim a casa nostra perquè ha aconseguit importants trofeus en una de les seves passions com són les curses juntament amb la seva germana gran en diferents categories. Aquesta passió ja ve per herència i per treball dels pares.  L’Anna també és una amant d’un dels balls dels joves de la seva generació dins de l’Embarcada. Una manera de passar-ho bé sense haver de competir com exigeix l’esport ni aquest jugar aquest paper clau bastint un castell  en una jornada històrica amb centenars d’ulls seguint la seva trajectòria sobre els seus companys de colla.

L’Anna sent els colors de la colla i s’hi troba com una gran família. Des del minut zero del vespre de Sant Jaume amb el pregó ja va viure immersa en una festa major que sempre recordarà durant molts anys. Ara encara és jove i el seu futur és incert, però aquest ha estat una festa major inoblidable. Molts records que els seus pares guarden en un arxiu perquè el dia demà sigui conscient del tot el que ha viscut quan tot just tenia vuit anys.

L’Anna organitza les seves vacances segons les jornades castelleres de la seva colla i te molt assimilat el calendari i els assajos a la seva petita agenda de coses que no es pot perdre.  Podia parlar de moltes persones que com l’Anna fan possible que el Vendrell tingui una colla centenària perquè tothom hi juga un paper important, però hi ha coses com els ulls de l’Anna que parlen per si sols quan hi pots veure la il·lusió i l’alegria de ser una més de la colla i de fer vibrar a tota una plaça quan aixeca el braç per damunt de tots assolint una nova fita en aquesta història dels Nens. Gràcies Anna i a tothom que feu possible aquests segons de felicitat compartida en una plaça on el vermell és el color de la camisa i l’emoció compartida. Tot això tenia lloc el dia del seu sant, potser el  destí ja l’havia cridada a complir aquesta gesta en la plaça que més estima.

Les petites grans lluites administratives

 

Generalment parlem dels grans projectes i inversions que han de canviar el nostre futur que si Europa, que si els fons Next Generation., etc, però ens deixem al calaix coses  importants  que són la clau perquè tot segueixi el seu ritme natural i en algun sotrac ens treguin fora de la pista.

Un dels temes claus en una entitat són les respostes administratives. El silenci administratiu està regulat, però no potser que allarguem tràmits més temps del necessari. Hi ha temes que no prescriuen, però algunes vegades com en el món dels comerços i les obres per exemple, cada dia que passa pot ser sinònim de perdre diners que òbviament no cal reclamar enlloc. Un bon servei de l’administració, clar, ràpid i eficient son alguns dels pilars d’una bona atenció al ciutadà que li permet més fàcilment actuar o entrar en altres vies per arribar al seu objectiu.

Un altra qüestió que pot arribar a paralitzar alguns tràmits són els terminis de oposicions i concursos de promoció interna o oberta a tothom. No ens podem tirar més de mig any en un procés que pot estar acabat en un parell de mesos com a molt. La gent que està involucrada en aquest procés quan veu que la història no s’acaba mai pot tocar el dos a un altre lloc de treball amb unes millors condicionals  i deixar el servei on estava sense atenció a l’espera d’una nova contractació. No cal perllongar aquests processos més del racional. S’han de buscar mecanismes per agilitzar tot el procés dins el que marca la normativa però no acabar amb la paciència de tothom per un mala gestió del tema. Hi ha molts candidats  que s’hi juguen molt. Aquesta durada interminable no beneficia a ningú quan la cosa es pot fer d’una altra via molt més diligent. També és molt curiós quan en alguna prova no aprova ningú o només ho fan un petit percentatge dels aspirants. Alguna cosa s’ha fet malament encara que mai es vulgui reconèixer públicament.

Està molt bé posar telèfons, mails, aplicacions que responguin a la gent, però massa vegades els mecanismes que estan a l’altre costat són totalment insuficients per atendre el volum de peticions que es generen. La gent, en un principi acostuma a confiar en l’administració, però quan veus que ningú et respon o et deixen anar la frase  “ja ho arreglarem”. Llavors ja optes per altres mecanismes que segurament són més eficaços com les xarxes socials, però que als polítics no els hi agrada tant perquè la gent pot veure  la realitat de tot plegat.

Un altre apartat molt curiós és l’apartat de precs i preguntes d’alguns plens municipals. La gent s’ho porta preparat, estudiat, analitzat i després d’esperar tres o quatre hores per tenir un minut de glòria veus com l’alcalde ni et respon o en el millor dels casos et surt per la tangent deixant a d’interlocutor més emprenyat que abans de fer la pregunta. Aquestes vídeos en molts ajuntaments queda penjats per algun lloc i és pública per a tothom. Si un mires es veu clarament la demagògia i hipocresia d’alguns líders locals que menyspreen a la gent que molts cops exposen situacions compartides per altres veïns que acaben amb la poca fe que alguns encara tenen.

No volem ser parcs temàtics

 

 

 

 

Les noves tendències de la política ens estan canalitzant el nostre futur perquè ens anem convertint en parcs temàtics. Tots tancats en una mena de Port Aventura on els turistes ens vinguin a veure  gaudeixin dels nostres trets diferencials i de les nostres meravelles intrínseques; que si un bosc amb reg intel·ligent per aquí, un carrer convertit en passeig fluvial per allà, un torrent per anar a passejar el gos amb fanals per no ensopegar. Tot això sota una renaturalització global que ha servit per justificar tot el que faci falta en nom d’una sostenibilitat a mida dels polítics.

Hem de tenir en compte que els turistes que ens visiten en la seva majoria vénen acompanyats amb la nevereta i el para-sol. Precisament no són de gran poder adquisitiu. Simplement aterren a les nostres contrades perquè és més econòmic que no pas Salou o Sitges. Evidentment hi ha importants excepcions com l’hotel Meridien Ra de tocar al terme de Calafell, però no és el més abundant a casa nostra durant l’estiu. Aquesta comarca que legalment i sense que siguin festius tenim una població al voltant dels 130.000 habitants repartits entre els 14 municipis, però principalment la població és concentra més de la meitat en la zona costanera. La resta es reparteix en els 11 pobles que configuren l’interior.

Està molt bé que fem campanyes per atraure turistes, però aquestes persones mentrestant estiguin entre nosaltres també necessiten un servei adequat de recollida selectiva que després ens passem tota la temporada estival amb els contenidors  saturats amb la problemàtica que això comporta de salubritat. També tenim el tema sanitat. A vegades aquestes persones que ens visiten necessiten atenció mèdica urgent. No podem tenir els hospitals a punt del col·lapse durant l’hivern perquè a l’estiu et passis tot un cap de setmana perquè t’atenguin d’urgència en un algun centre públic.

Aquesta proliferació de gent també demana més serveis de seguretat per poder actuar en cas que hi hagi necessitat. Massa trucades avui en dia queden sense servei per manca d’efectius. Si es vol turisme doncs requereix també una inversió per adequar els serveis a les noves dimensions.

Aquí estem preparant el nostre futur a mig i llarg termini amb moltes coses que no passaran de la seva versió fum. Per altra banda, ens estem deixant de banda l’actualitat perquè no interessa arreglar el dia a dia. Potser simplement no tenim ni idea de com sortir d’aquest atzucac on estem situats ara mateix.

Els nostres polítics van omplint de càrrecs les administracions per donar feina aquells que no poden sortir del món de la política per manca de formació o que no estan disposats a reduir a una part el seu salari mensual. Llavors anem creant departaments sense solta ni volta per densificar la part alta de l‘administració que amb la meitat de caps aniria molt més fluida. Els peus són els qui acaben fen la feina diària. Ens venen parcs temàtics del futur i ningú es preocupa del nostre present com l’estacionament, la potenciació del comerç local, la seguretat, la neteja i tantes altres coses que són la clau d’un present per mirar tots al cel a veure si ens cau alguna subvenció o un jardí tropical per posar al mig d’una avinguda. 

 

 

El Vendrell perd tot un referent social i cultural

 

 

Tot just en el primer dia de la festa de la festa dels Barris del Vendrell en l’any en què l’entitat arribava als 60 anys de vida ens ha deixat el seu president etern, el “Presi”, “el Ninyo”. Els Pastorets del Vendrell ha estat i encara segueix sent però sent, però sense la intensitat d’altres temps el pal de paller de la cultura i societat vendrellenca. Un punt de trobada al llarg de  l’any què et permetia participar activament en els diferents actes culturals de la vila. Des de la rua de carnaval, fins la Festa de la Bicicleta, passant pels Armats de la processó silenci del divendres sant i tantes altres propostes que han anat sorgint al voltant dels Pastorets. El Pep Bargalló era un dels puntals d’aquest nucli dur format per unes 8

poques famílies  que durant les sis dècades d’existència han fet possible tota aquesta activitat i anar ampliant camps per crear una gran multinacional de la cultura local on pots trobar de tot.

Per altra banda, també feia uns anys que era president de l’Associació de Donants de Sang del Baix Penedès. Una entitat que treballava per potenciar les donacions de sang i plasma a les nostres contrades.

Quan vaig començar a treballar com a periodista al desaparegut Diari del Baix Penedès, a finals del segle passat una de les entrevistes clàssiques de l’estiu era anar a veure el Pep al port de Coma-ruga perquè ens parlés de l’activitat del port durant aquests mesos més actius en el seu càrrec de secretari tècnic que el va acompanyar en els darrers anys de la seva vida professional.

A banda també havia estat vinculat a alguna formació política nacionalista, però sempre en un segon o tercer pla. Ell no havia estat mai al davant del tot, però també era un dels seus principals actius

 El “Pep Barga” ha estat una de les persones més populars i actives del Vendrell en els darrers 40 anys. Una persona afable, que sempre tenia les portes obertes i t’escoltava. Juntament amb aquest grup sempre era el nucli que engegava activitats i propostes i el que fes falta per tirar endavant amb els seus projectes. Tenia molts bons contactes amb els protagonistes de la història del Vendrell i més enllà de les darreres dècades perquè sempre s’ha sabut moure en totes les instàncies independentment del seu color polític.

El que crec que s’hauria d’haver millorat són tants anys com a president d’una entitat que en les seves èpoques glorioses estava al voltant dels 1.000 socis. Crec sempre he cregut que en aquest perfil d’associacions una persona no es bo hi estigui més de 8 anys seguits per salut social, però ell sempre exercia com si fos el primer cop o el darrer. Algunes seccions dels Pastorets al llarg dels anys han tocat el dos de l’entitat i s’han plantat per lliure perquè no és fàcil aplega sota una mateix sostre tantes inquietuds i punts de vista.

Deixem enrere una gran persona amb les idees clares i amb molta feina al darrera per aconseguir els seus objectius. Molta  gent que ha cregut amb ell sempre ha estat al seu costat  i l’ha respectat com a un dels capdavanters per tirar endavant i afrontar nous reptes. Era una persona que et tractava de tu a tu i no t’etiquetava encara que no coincidissis amb els seus plantejaments.  Ell creia plenament en el que feia amb el seus grup. Era un molt bon gestor fent que del primer moment en sentissis totalment integrat amb un somriure sincer i t’agafessin ganes de participar en els seus plans. Descansa en pau Pep. Allà dalt tens molta feina i ja els pots posar tots a treballar i que ens donin un cop de mà els qui encara estem per aquí baix.

Als problemes, policia

 

 

En aquests ajuntaments que tenim per aquí i en la majoria sembla que només treballin policies en els seus consistoris. Els tècnics només apareixen quan hi ha un problema que no es vol o no interessa resoldre llavors apareix per allí aquesta paraula màgica que sembla que hagin de ser els encarregats de treure les castanyes del foc quan la solució no agrada potser a qui li ha d’agradar. Evidentment sempre hi ha diferents opinions tècniques perquè acostumen a ser casos complicats o almenys de diferents lectures. La cosa pot durar dies i dies per treure una solució real a la situació i si vol es pot consultar a la Generalitat, una universitat o alguna fundació fantasma..

El societat que tenim a les nostres contrades cada dia aporta més problemes perquè aquí hem volgut créixer a qualsevol preu i sense tenir cap tipus de mirament. Ens hem trobat amb municipis amb una gran població estesa al llarg del terme municipal amb unes necessitats econòmiques i socials que són més complicades que una municipi cohesionat

La policia és com els ibuprofenos en la sanitat. Tu no  controles mai la teva salut, ni vas al metge ni et fas analítiques amb certa periodicitat i no vigiles ni el que menges ni el que beus. Et gastes en diners en obres que no tenen ni solta ni volta L’esport només el veus per la televisió. Llavors quan un dia no et trobes bé prens una pastilla que t’ha aconsellat el chat GPT  i potser ho arregles. Però si la cosa no funciona has d’anar al metge perquè potser la cosa és seriosa tot i que no ho vols reconèixer i ho trobes una cosa puntual. Aquesta és la funció de la policia posar una cinta quan cau un fanal, avisar a una parella que es crida per la nit, amonestar dos joves que estan fent el burro pel carrer i mil altres històries, però hi ha altres protocols que s’han d’aplicar per cobrir normalment aquests buits que han de cobrir les forces de seguretat quan no hi ha ningú més que li toqui fer aquesta gestió.

Hi ha elements que no funcionen perquè senzillament no existeixen. Un clau són els educadors de carrer que han de vetllar per aquests joves que no van a escola en horari lectiu o tenen un comportament lluny de les normes socials. Persones que quan els seus pares reben algun tipus de sanció per mals comportaments defensen a ultrança els seus fills idealitzats.

Els problemes de maltractaments entre persones falta personal especialitzat en la matèria que pugui gestionar aquestes mancances amb les parts i arribar a  buscar una solució. Aquí fem un minut de silenci amb foto oficial quan hi ha algun tipus de crim, però la nostra societat te una greu manca de recursos humans i d’equipaments per trobar una via a aquests problemes que alguns cops acaben de la pitjor manera. És molt fàcil penjar fotos i fer discursos eteris per salvar el mon quan no inverteixes un cèntim per buscar solucions a les problemes que entren en aquesta situació perillosa. Però quan la policia es dedica a posar multes potser no recapta ni un 20% de les sancions imposades, però això no es diu mai públicament. També és molt graciós veure a policies locals mostrant serveis que no els correspon com unitat canina quan es deixen pel camí altres tasques que si que els són inherents però no serveixen per guanyar eleccions. Vivim en un excés de fotos i manifestos ideals i poca voluntat d’arreglar realment els problemes de casa nostra

 

 

Cal triar el millor per la majoria de gent

 

 

 

A un any de les eleccions municipals que són les que interessen més als polítics el Govern Optimista local anuncia la gratuïtat dels P0 a les escoles bressol municipal, una iniciativa que completa el cost zero per als cursos P1 i P2 d’aquests centres educatius que fa uns pocs anys que ja en gaudeixen.

Els pressupostos locals són com els comptes casolans. El que tu inverteixes en un lloc no ho fas en un altre espai. Si tu arregles la teulada potser no tindràs diners per pintar la casa i aquest és el sistema en què s’han de triar les preferències per tenir a la majoria de gent contenta. Està bé aquesta mesura, però potser que aquesta bonhomia del govern arribes a més gent amb altres mesures com la baixada de la pressió fiscal. Tenim un IBI urbà del 1,16% que és molt elevat en comparació a molts municipis catalans que està en el 0,805% en la mitjana de localitats de més de 20.000 habitants. Després tenim el tema de les escombraries que pagues segons superfície del domicili sense tenir en compte cap més factor. A l’ordenança s’inclouen unes bonificacions per portar residus a la deixalleria comarcal que no s’apliquen. Hi ha barris que fa un parell d’anys que reciclen i que no reben cap tipus de reducció en la quota per aquest esforç diari.

No cal que parlem del rebut d’aigua que el que pagués pel consum es ridícul al que de bones a primeres i sense obrir l’aixeta pagues uns 30 euros de canons fixes. Un sistema que en cap cas promociona l’estalvi del consum d’aquest líquid bàsic.

No parlem de les persones que han hagut de contractar una alarma per al seu domicili perquè el municipi està en els punts més elevats de la província de Tarragona en les taxes de criminalitat.  En les darrers anys entre robatoris, furts i ocupacions les empreses de seguretat han fet el seu agost en les nostres contrades.

No parlem del tema de l’estacionament a la via púbica que amb la inauguració el carril bici infrautilitzat es van treure del mapa unes 100 places d’estacionament dins del municipi. Ara hem tingut els més de sis milions d’euros per llençar a la Riera de la Bisbal en una obra sense solta ni volta que no porta enlloc i que només respon literalment a una presumpta renaturalització absurda. Unes 150 més d’estacionament del lateral de la riera ja han passat a la història. La taca blava estiuenca ja ha sortit als barris marítims. Segurament s’anirà estenen després de les properes municipals

 Pel que fa a esports ara poden entrar gratuïtament des del 2024 als complexos esportius municipals amb una discapacitat igual o superior al 33%. Negocis clars, mateixes instal·lacions, al juliol del 2024 hi havia 3.500 abonats i al març del 2026 van arribar als 5.637 que representa un 61,1% d’augment i. Una de les dues instal·lacions tanquen cada cap de setmana per a l’ús general. S’han d’aplicar millores que afectin a tothom i no per un costat et donen quatre cèntims i per altra costat et prenen dos euros. A nivell general, cada dia pagar més per un pitjor servei  i unes obres públiques que no porten enlloc la passera dels Nens per refer i bocana del Riuet que presumptament s’ha de recuperar. Un desencert total entre focs d’artificis i fotos a dojo.

Diccionari optimista - català i viceversa

 

Tota cultura necessita un bon diccionari adaptat a cada moment per conèixer el significat real de cada paraula. Aquí deixo anar una petita aportació d’unes paraules claus en aquesta variant optimista que tenim a tocar.

 Renaturalització: Aquest mot que fa molt poc que s’ha introduït al diccionari és la manera de justificar qualsevol tipus d’obra nova en espais cèntrics i emblemàtics del municipi per deixar-ho alguns cops com estava o en altres actuacions com el Riuet de Coma-ruga molt pitjor de com estava abans. Es pot utilitzar el terme perfectament per col·locar  papereres, bancs i fanals al bell mig d’una riera encara que el primer dia que caiguin una mica més de quatre gotes ho posi tot cap enlaire, però políticament és tot molt electoralment interessant. Aquest terme va unit molts cops a subvencions d’altres administracions que et paguen una petita part del cost del projecte encara que els ciutadans al final acabin aportant molt més del que estava pressupostat inicialment.

 Passeig fluvial: Passeig de tota la vida amb ciment o terra guarnit amb quatre jardinets que ben aviat es veuran ocupats per herbotes autòctones que aniran prenen protagonisme al que marca el projecte inicial. El tema fluvial és per despistar perquè estem parlant del lateral superior d’una riera on hi passa l’aigua molts pocs cops l’any. Per altra banda,  la ubicació física  pot estar sis metres per sobre de la llera de la riera que curiosament només s’hi pot accedir en moments puntuals i no precisament per passejar el gos.

 Negociació, diàleg i similars: En els millors dels casos jo agafo a una colla de persones més o menys afins del partit per posar punts en comú sobre algun tema més o menys important. Els ensenyo quatre detalls la meva proposta ràpid i corrent i poc abans d’acabar el termini. És indiferent el que em diguin i les propostes que puguin aportar perquè jo ho faré igualment el que vull. Queda molt bé de cara a la galeria practicar aquest esport tan democràtic i nostrat que ja s’havia fet servir en altres època passades, però sense tanta pompa i esperit participatiu.

 Hi estem treballant: Frase que  ubica l’expedient del problema en qüestió en un arxiu sense cap tipus de voluntat que es vulgui solucionar perquè allí no fa nosa i amb aquest mantra ens podem passar dies i dies sense moure un dit real per posar fil a l’agulla per solucionar el quid de la qüestió.

 Tècnics: Persones que són els culpables ideals quan les coses no es poden o no es volen fer. Llavors s’aprofita aquest element humà i racional per carregar totes les culpes contra aquest col·lectiu. Quan toca es busca algun tècnic d’alguna empresa amiga i tot s’arregla fàcilment i amb una bona entesa. En aquesta moda de defugir responsabilitats política els tècnics oficials són els que tenen la culpa de tots els mals perquè alguna cosa no avanci. Quan la cosa arriba a altres nivells, com és el cas del Riuet ja es recórrer a altres administracions superiors per anar repartint responsabilitats de decisions pròpies  totalment errònies.

 Mocions i propostes de resolució: Excuses ideals per parlar en un plenari de moltes coses que no interessen i on el municipi no té cap tipus de competència creant un ambient fals que pot arribar a generar cert interès als oients, però que a l’hora de la veritat acaben en un arxiu pels segles dels segles.  Sempre es pot recuperar quan convingui però per seguir mantenint els problemes reals de cada dia amagats sota l’estora. Molts cops es tornen a reeditar en noves versions passat un temps amb el mateix cicle vital que les precedents o sigui, fum, fum.

Saturació de postureig

La gent ja està farta d’aquest postureig que tenim a casa nostra on suspendre a un alumne que s’ho mereix cada dia està més proper a cometre un crim social de conseqüències socials imprevisibles.

Els professors ja estan farts d’aguantar joves que no volen i no tenen cap ganes d’estudiar. Persones que potser el seu futur està en un lloc lluny de les aules, però com no tenim una solució per aquestes cada dia més nombrosos casos els tanquem en una aula i els entretenim en alguna cosa per passar el temps, però per poca cosa més. Potser durant aquest estacionament personal algun cas aïllat es pot salvar, però també pot resultar que una persona que tenia un comportament normal acabi caient en aquest pou sense sola que no porta enlloc.

Tenim una societat que no passa el seu millor moment, començant amb les famílies que hi ha noves formulacions que cada cop aposten per situacions més conflictives. El problema de l’habitatge, la convivència, la immigració, la salut, el cost de la vida amb altres temes estan provocant una evolució molt més ràpida que no pas el sistema pot assimilar. Aquests fets provoca que cada dia hi hagi més alumnes que necessitin una atenció social que l’actual sistema no pot atendre en totes les seves dimensions reals.

Llavors tota aquesta situació està agreujada per uns salaris congelats des del 2011 i una alternança de governs de caràcter neoliberal que han anat fent canvis i més canvis en els decrets que regeixen el sistema públic educatiu que la societat no  ha tingut temps de pair.

Un sistema que no vol penalitzar els pitjors alumnes perquè no caiguin en una espiral negativa de conseqüències imprevisibles. Abans hi havia alternatives per persones que no volien estudiar que en molts llocs al final els ha sortit millor que no estudiar una carrera i acabar amb un contracte d’auxiliar administratiu en un museu. Aquestes persones que abans optaven per aprendre un ofici ara són minoritaris. Perquè hi ha moltes empreses i similars que agafen tot aquest personal amb molts números per caure descatalogats  i els porta a fer cursos de qualsevol cosa amb un nom bonic per acabar on estava abans de començar, però ja sense esperança. Negocis que han aparegut en aquesta societat on hi ha molts interessos per contentar. S’ha de quedar bé amb tothom i repartir molts diplomes que justifiquen continguts més que dubtosos. Aquest postureig que ens fa admirar les caixes i ja no ens preguntem que hi ha dins. Sabates o potser estan totalment buides, realment plenes d’aire i d’interessos de persones que han fet el seu modus vivendi aprofitant tot aquest sistema de façana, però sense contingut i sense interès real que es pugui redirigir per on toca.

Altruistes al mig del desert dels calers

 

 

En la nostra societat sempre ha estat molt important les persones que feien coses per simple amor sense esperar recompensa econòmica. Aquest ha estat el motor per assolir moltes fites. Avui en dia cada dia hi ha menys persones que practiquen aquest esport en benefici de la humanitat.

Uns dels personatges que ho fan són els organitzadors de la festa major del Vendrell que es passen durant un any preparant intensament els quatre dies i escaig que dura les festes de la patrona del Vendrell. A més a més estan obligats a recaptar diners venent butlletes de mones, paneres i altres històries que es van afegint any rere any. Després també han de fer el servei de barra d’altres festivals que munta l’ajuntament i els toca cobrir aquest buit. Jo crec que aquestes valents  els toca lidiar amb les vaques sagrades d’aquest poble amb les seves tradicions i personalismes peculiars que gairebé sempre intenten marcar territori es mereixen el nom d’una  avinguda com a mínim. En la nostra societat que ens hem tret de la màniga molts càrrecs polítics i altres més difuminats per salvar el cul a persones que ja no son rendibles professionalment i els posen en un despatx amb un cartell ben bonic a la porta perquè els pugi l’autoestima. Les seves competències són ben poques i només han de quedar bé amb la persona que els ha col·locat a dit per no sortir per la porta per on han entrat.

En aquesta societat on tothom vol cobrar les hores extres, excessos, perillositat, nocturnitat, responsabilitat encara hi ha valents que s’atreveixen a dedicar unes quantes hores de la seva vida per amor al Vendrell. Jo crec que el paper dels administradors s’hauria de gestionar com cal. Potser una manera és el model de Vilafranca del Penedès on tenen identitat pròpia i no pas com aquí que només existeixen en les fotos perquè no tenen personalitat legal. Uns administradors que han de treballar sota el paraigües de l’ajuntament perquè no tenen entitat i la tramitació legal va a càrrec del consistori. A més, han pervertit la seva funció principal. Ells són administradors que els toca administrar. La seva tasca en un ajuntament no hauria de pidolar diners com si fa 100 anys tot i que si que poden rebre suport econòmic de comerços i entitats. Un ajuntament que es dóna el luxe de gastar 150.000 euros anuals en càrrecs de confiança escollits a dit per quedar bé amb el partit no es de rebut que vagi pidolant  amb rifes i similars  per fer augmentar lleugerament l’oferta de festa major. No parlem de la morterada de diners que paguen en projectes que queden al calaix o en hores extres d’una part selecte del personal per una mala gestió global i tantes altres històries que els converteix en un autèntics herois en un mon on la immensa majoria va per la pela i alguns sense pietat.

Els nostres ambaixadors a les xarxes

 

 

L’any 2007 vaig començar a construir un blog a internet que vaig conreant amb diferents aportacions al llarg del pas dels dies. Era una època que aquesta era l’element més mediàtic per arribar a tot arreu des del teu ordinador. També hi havia el facebook, però no donava per a tant i ambdós es podien complementar segons el que volies dir i on volies arribar. A partir d’aquell moment es varen crear altres xarxes socials com Instagram, X, Flickr per anar compartint amb la resta part de la teva aportació global. En aquests 29 anys de xarxes sempre hi ha hagut perfils més mediàtics que han servit de pal de paller a algunes persones segons els seus objectius.

En els nostres dies hi ha un seguit de fotògrafs del tot altruistes que es dediquen a compartir amb els mitjans més importants de casa nostra instants del nostre Penedès. Jo vaig seguint a la Jordina Jané, Ardet, a Fran Lorenzo i Mansistreet que van deixant anar les seves captures a través de les seves xarxes i algunes superen el seu àmbit personal per arribar més lluny. Són persones normals sense cap intenció crematística que van deixant anar trossets del nostre món a través de les finestres que la societat els deixa. A través d’ells pots admirar una posta de sol a la platja, un camp de colza en plena primavera, brots recents al cep i mil històries més que et vas trobant per les seves xarxes i a vegades en el Temps de Tv3 o en algunes cadenes televisives de casa nostra. Alguns d’aquests ambaixadors del Penedès es concentren en jornades castellers que agrada a la majoria i també en altres activitats festives de casa nostra. Altres aposten bàsicament per la natura.

Fa uns anys alguns ajuntaments del Baix Penedès van fer una ruta amb instagramers per donar a conèixer aquestes localitats. Una experiència interessant que va servir per descobrir nous racons del nostre territori. Les xarxes oficials de les entitats estan massa acostumades a vendre fum sense continguts. A vendre flors i violes quan es deixen massa sovint les males herbes amagades sota l’estora. És una sort tenir aquests poetes de les xarxes que amb una foto et desperten el dia o t’acomiaden la jornada i fins el dia següent. Ells en el seu silenci fan una gran feina sense demanar subvencions ni res a  canvi que no sigui uns segons d’atenció a la seva petita obra d’art. No fa gaire vaig estar a Sant Jaume coincidir amb dos d’aquests poetes de l’art i em feia molta gràcia com anaven fotografiant i al mateix temps  comentant les seves instantànies buscant treure màxim profit a les circumstàncies. Un autèntic treball de professionals per aconseguir la millor versió del que allí es podia veure en directe. Només un reconeixement a aquestes persones que des del seu silenci i discreció estan entre els nostres millor ambaixadors per mostrar el millor que tenim d’una forma diferent i personal amb una interessant feina de formigueta. La foto es de Jordina Jane

Llarga vida als Iron Fridays

 

En aquest Vendrell geogràficament enclotat sempre ha estat difícil agafar moltes emissores de ràdio que no siguin les generalistes. Només cal pujar per la carretera fins més amunt del polígon de la Cometa i l’oferta comença a millorar considerablement. Sempre hem tingut les cadenes globals com Catalunya Ràdio, la Ser, la Cope, Rne, Rac 1 entre d’altres, però escoltar altres emissores properes no ha estat mai una tasca fàcil. Des de la meva casa d’Albinyana hi havia més oferta al dial, però al Vendrell la cosa sempre ha estat limitada en el dial radiofònic.

Recordo quan jo anava a l’Institut Baix Penedès a mitjans dels anys 80  molts cops comentàvem amb els companys  alguna cosa d’aquest mític programa dels divendres que abans es feia en rigorós directe i s’havia convertit en una cita obligada de molts amants del “heavy” de la comarca i rodalies.

 En el panorama musical actual a casa nostra, evidentment això que tots som iguals és una de les grans mentides de la nostra societat. Actualment hi ha un munt d’estrats  socials. Amb el temps crec sincerament que es va augmentant els privilegis d’uns envers la resta. En la nostra època no teníem l’Enderroc ni alguns managers culturals que apostessin per aquest tipus de música llavors teníem els nostres pilars de referència. Els divendres a la tarda al 107.1 de la FM era dels més importants. Tot el que el panorama era més optimista que l’actual que estem preparant a la gent per viure musicalment fent versions o et mores de gana. Són pocs els que aposten per un directe de temes propis i la gran majoria són actualitzacions d’altres temes o ja practiquen aquesta música globalitzadora trompetera tan popular que ja no saps ni quina cançó és sinó també desconeixes el grup que tens al davant.  Ja no aposten per coses noves sinó que tothom va al camí més fàcil i a ser un més entre la multitud.

Al Vendrell hi ha un petit grup de persones que segueixen la figura de Pau Casals. Aspecte que trobo molt encertat, però s’ha de reconèixer que també hi ha una àmplia minoria que escolten rock d’aquí i d’allà. Evidentment aquests no celebren efemèrides, ni fan grans concerts amb una gran campanya mediàtica, però són fidels als seus principis i a la seva gent. El passat 18 d’abril va quedar ben demostrat a la plaça de la Sardana on durant unes hores vam anar desfilant tots els que hem passat en un moment o altre per aquest mític programa de ràdio. Escriure la història dels Iron Fridays també donaria per un llibre ben gruixut amb molts records dels seus protagonistes. Jo crec que el millor que es pot fer per celebrar-ho és un concert com el de l’altre dia amb la gent que estima el que hi fa, que hi va perquè vol i sempre amb bon humor i sintonia. Aquestes persones anònimes que fan molta feina de formiguetes i que lluiten contra modes i campanyes polítiques per allò que creuen i hi són fidels. Llarga vida als Iron Fridays i que segueixen en peu per molt més. Aquest és un club social que es va trobant de tant en tant en alguns esdeveniments del Vendrell i comarca i que segueixen al peu del canó i que quan toca estan allà com si fos el primer dia. Una generació que va ampliant la seva base i on els líders mai perden els seus principis encara que hagin de vestir laboralment de roba del Corte Inglés.

El llibre de castells del Kevin Prados. Una excel·lent proposta per Sant Jordi

 

 

A la vida et trobes persones  encara que no hi tinguis cap tracte intueixes que tenen alguna cosa important a aportar a la societat en general. Aquest és el cas del vendrellenc Kevin Prados que ha vist recenment publicat el seu primer llibre. Una cosa ja més personal,  té la particularitat de ser una persona ferma, el que en podríem dir un XXXL com qui escriu aquest comentari. Les persones que no estan dins la línia estàndard de l’anatomia mundial sempre m’han aixecat una mena de curiositat innata que no em costa reconèixer públicament. Tothom té els seus referents a la vida per una cosa o una altra. Si fem una mica d’història recent, direm que l’any 2019 vaig estar present en el seu pregó de festa major que vaig trobar  molt ben elaborat, però potser no coincidia amb el que la majoria de pública esperava en aquell moment i lloc. A més es va retardar el temps d’inici, cosa que no va acabar d’agradar al considerable públic allí congregat. Tot i aquesta introducció toca dir que l’he anat seguint de resquitllada com a casteller dels Nens en la seva etapa de cap de colla i també com a peça clau del tronc de moltes construccions de la colla ja centenària. Sabia que havia estudiat filosofia tot i que es guanyava les garrofes en altres camps professionals com passa a molta gent.

No vaig voler anar a la presentació del llibre perquè em va venir al record l’experiència del seu pregó, però vaig fer un cop de cap i em vaig capbussar en les pàgines dels seu primer llibre Contra la Gravetat. La filosofia dels castellers. Un assaig publicat per editorial Arpa amb un pròleg de la cineasta Letícia Dolera, que he descobert enguany, autora de la sèrie Pubertat amb la qual el nostre neòfit escriptor va assessorar sobre aquest món de castells, torres i pilars.

He de reconèixer públicament que el llibre em va enganxar des de la pàgina 1 quan explica la seva primera experiència en aquest món fins als darrers capítols on analitza alguns dels valors claus dels castells a través d’algunes persones que han viscut moments molt especials en la història recent del fet casteller

És un llibre que parla de castells des del punt de vista filosòfic, però d’una manera amena i practica. No és allò que se’n va per les branques i al final no saps si estàs en un llibre de cultura o de biologia. Situa el fet casteller dins l’evolució humana global com el trencament de la imitació de la natura fins que la persona crea els seus propis esquemes allunyats dels  models naturals fins aquell moments predominants  El castell és una lluita contra la gravetat  de la natura com diu el seu títol  com altres artistes com Beethoven a cavall entre el segle XVIII I XIX.

Un castell és un clar exemple de la metàfora d’una societat on cadascú ha de fer el se paper i on tots els elements són importants per aconseguir una fita. L’individualisme no serveix per arribar a bon port  per bastir estructures humanes.

És un llibre que m’ha agradat molt perquè et dona una visió diferent que no està en aquest rol olímpic  on han volgut posar el fet casteller segons les construccions que facis amb uns barems que amb els anys poden canviar. Un llibre que recomano molt per aquest Sant Jordi. Ho diu una persona com jo que ni té cap passió especials ni pels castells ni per la filosofia i no he rebut cap pressió de ningú per arribar fins aquí. És just dir que realment he après moltes coses de la seva àmplia lectura d’aquest fenomen que enguany celebra un segle d’història oficial al Vendrell, però segurament ho trobem ja en el segle XIX com a evolució del ball de Valencians que va ser el principi de tot plegat.  Aquest llibre és diferent i és capaç de posar forma valor i seny a uns ideals que han guiat el nostre dia a dia. De tot cor, val molt la pena que el compreu, el regaleu i sobretot que el llegiu.

 

Reconèixer els errors i alguna cosa més

 

 

Donar a conèixer el nostre territori no només és anar a Madrid a finals de gener amb el Fitur o fer un parell de fotografies amb el conveni Corner de la Diputació de Tarragona que es dedica a fer un tour nacional i internacional per donar a conèixer el nostre territori arreu.

Promocionar el turisme és tenir la cosa endreçada, en especial en els moments de màxim afluència de visitants a casa nostra. Encara que no ho sembli el boca orella fa molt en el nostre país i la veu de moltes persones anònimes que es queixen d’una situació penosa. No només de fotos boniques amb filtre viu l’home. El que ha passat aquesta Setmana Santa als barris marítims del Vendrell ha estat un greu despropòsit. La cosa ja estava cantada i al final la tempesta a estat pitjor que la més dolenta de les previsions. Primer de tot, els avisos del canvi de model de recollida d’escombraries es va enviar per correu a les segones residències. Situació que va provocar que moltes persones es van trobar amb el nou panorama quan van venir decidits a gaudir d’uns dies d’esbarjo en les nostres meravelloses platges. Els qui es van assabentar abans i van poder anar a algunes de les reunions prèvies el mausoleu del Tabaris van col·lapsar l’atenció. Alguns dies no van poder atendre tots els veïns perquè hi havia molta per l’horari i persones que portaven aquest servei previ d’informació i lliurament de material.

Doncs res, entre els que no van poder ser atesos i el qui s’ho van trobar la Setmana Santa ha resultat molt caòtica amb molts contenidors envoltats de bosses d’escombraries pels seus voltants. Després s’hi van afegir uns petits detalls prou importants com que l’empresa concessionària va deixar uns quants contenidors vells en un solar a tocar a la via del tren perquè els visitants poguessin veure un tastet del que es preveia en aquests dies caòtics. Altres més agosarats van decidir trencar el mecanisme d’obertura amb targeta d’aquests contenidors intel·ligents perquè tot plegat fos una mica més intens.

Tot plegat sense que cap polític ni assimilat reconegués públicament tot aquest desencert en la gestió d’aquest canvi de model que ja veurem com anirà en els mesos d’estiu, què de moment, que ja tenim a tocar. És molt fàcil fer rodes de premsa per no dir res i en canvi és molt difícil fer-les quan algú ha de dir alguna cosa important encara que sigui un cop més ho hem fet malament.

Un Vendrell adaptat a la realitat

 

Està bé que el Vendrell celebri i honori algunes gestes del seu passat com els 250 anys de l’orgue, els 100 dels nens del Vendrell, els 60 dels Pastorets i un llarg etcètera que podíem anar construint sobre aquest teixit social i històric del Vendrell. Està bé tenir aquestes persones i gestes, però el Vendrell necessita treballar en el futur sense oblidar el futur. Viure del passat sempre és bonic, però ens ha de servir per anar preparant el futur mentrestant bastim el present.

Vist que el turisme que majoritàriament ens visita no és el que gasti més diners dels que aterren a les nostres contrades hem de ser capaços de crear sectors alternatius on la gent de la comarca pugui guanyar-se la vida durant tot l’any. Tenim en algunes localitats com la Bisbal del Penedès que està apostant clarament pel sector logístic però està fent una greu destrossa del territori. Només ens cal pujar a algun turonet i veure les immenses naus industrials plantades allí al mig trencant l’harmonia del paisatge que tant havien defensat els nostres avantpassats.

Està molt bé tenir en Pau Casals, però en el seu honor hauríem de tenir un conservatori oficial i no una escola de música que no aporta títols oficials i obliga als seus estudiants a passar per les proves requerides en l’ensenyament reglat per accedir a etapes superiors.

Per evitar desplaçaments potser que també tinguem una delegació d’hisenda a casa nostra. Fa un any aproximadament que tenim la representació de la Diputació de Tarragona que ocupa l’espai de l’antiga biblioteca del Vendrell, però jo encara no he vist entrar cap presumpte usuari en aquest edifici públic. De cues, cap ni una. La relació de la Diputació amb els seus administrats és principalment a través d’altres organismes com Base, però la relació principal és entre entitats públiques i no pas entre ciutadans. Potser que hi hagi una delegació però que tingui el lloc que li correspongui per volum de feina i no pas un gran edifici amb una persona i amb poquíssimes o cap visita real. Potser que tinguem uns mitjans de comunicació comarcals com correspon i no que el Vendrell destini uns 700.000 euros del seu pressupost local a cobrir uns mitjans que en el fons se’n beneficia tot el Baix Penedès d’una manera o altra. Treballar el tema del transport amb les grans capitals que tenim oblidat. A finals dels segle passat vaig ser capaç d’estudiar una carrera anant i venint cada dia de Barcelona en tren. Avui seria impossible. Si hem construït gairebé una ciutat dormitori, hem de donar les comunicacions perquè la gent hi pugui accedir. Ens falta dissenyar un futur clar i un present adaptat a les persones i no a les grans empreses constructores que estan fent l’agost a casa nostra.

Exercici de la capitalitat baixpenedesenca

 

Des de temps immemorials el Vendrell ha estat la capital del Baix Penedès. Ha estat el municipi amb més població i on s’han centrat tots els serveis i equipaments comarcals. Evidentment dins el Penedès podem dir que és la germana petita i ara mateix estar a tocar en demografia amb Vilafranca del Penedès. Més lluny i en una altra lliga ja tenim Vilanova i la Geltrú que exerceix amb força i empenta la seva tasca de capitalitat.

El Vendrell sempre ha tingut una manca de consciencia real del paper de capitalitat. Aquesta mentalitat ha provocat que el paper de lideratge comarcal hagi quedat a l’aire. Aquí dins s’amaga un altre problema intrínsec del Vendrell que hi ha una manca de sintonia entre el nucli,  els barris marítims i les urbanitzacions. El Vendrell ha pensat històricament en el seu melic urbà deixant de la mà de deu el seu vessant costaner i rodalies. Li ha anat molt bé per recaptar diners en impostos, però han donat els mínims serveis a aquest espai que cada dia va agafant poder en el conjunt total del terme municipal.

El Vendrell es mira constantment el rovell de l’ou i si passa de la resta del seu municipi com no passarà dels pobles de la comarca? Una dels equipaments més importants que s’han fet recentment ha estat el TAG amb una capacitat que només arriba a les 411 places. Aquí parlem que la comarca és una de les que més creix de Catalunya i nosaltres fem recintes pensant en el passat i no pas en el futur. Ara estem tots cofois de l’ampliació del nou hospital que ja va quedar petit quan el van inaugurar el 2005. Jo encara no he escoltat enlloc que aquest hospital tingui previst una UCI com deu mana i hagi de derivar els casos greus a Tarragona. Altres localitats com Calafell i Cunit han passat de 5 expedicions diàries en bus a Barcelona a 12. Almenys fins que acabin les obres dels túnels del Garraf. El Vendrell no ha mogut fitxa. Evidentment som capital però el nostre esperit el vàrem perdre pel camí fa molts anys. Primer hem de recuperar la sintonia integral del municipi i després ja creuarem límits dels nostres polítics, però ara per ara estem entre la Riera de la Bisbal i la Carretera de Valls. La resta està extramurs i per tant mig oblidada per invertir. Només per recaptar.

Ser capital no serveix només per fer propaganda i fer fotos sinó que és un esperit de lideratge que s’ha de treballar com a locomotora del tren comarcal. El Vendrell actua com un tren de rodalies en via morta esperant un miracle que no arriba mai per sortir a la via en què fa anys va quedar aturat per manca de qualsevol intent de superació.

A la recerca de públic

 

 

 

Les nostres societats estan farcides d’actes de tot tipus que es van concatenant en agendes de cap de setmana principalment. Per informar-nos tenim les xarxes socials, mitjans de comunicació i com no, el boca orella que no falla mai. Primer de tot falta saber que fan perquè estem tan saturats de propostes almenys en les localitats i en dates puntuals que la gent ja ni s’ho mira. Has de posar un toc especial i diferent perquè la gent perdi un segon en aquell cartell i pugui captar la informació continguda i no passi per alt. Un cop arriba al coneixement de les persones falta que sigui el suficientment atractiu perquè hi vagi. A partir d’aquí s’ha de buscar un bon horari i molts cops ja s’anuncia directament doncs  el pica pica o la simple copa de cava per veure si s’hi afegeix alguna persona més. Un dels públics que es mouen més són els jubilats que tenen, en teoria, més temps d’oci, però avui en dia tal com van moltes famílies quan una persona arriba a aquesta etapa de la vida té més feina que no pas quan havia de complir amb uns compromisos laborals. La nostra societat utilitza els avis per compensar algunes mancances, com la cura de menors. Quan als pares els toca treballar i no hi ha diners per contractar a una persona.

La resta de sectors de la societat si que és mou però hi ha d’haver una bona causa a banda d’un petit refrigeri: regalar un llibre, sortejar alguna cosa, la visita d’una persona mediàtica entre moltes altres. Quan jo era jove, i no fa tants anys, la gent es movia més pels diferents actes. Avui en dia costa molt moure a la gent encara que posis algun al·licient. Hi ha actes de partits que sempre hi van els condicionals encara que amb el temps van perdent poder de convocatòria. Abans un partit polític de govern et podia omplir una Lira avui en dia en prou feines poden amb mitja sala polivalent de l’Escola de Música.

És molt trist perquè a vegades veus propostes interessants en aquestes comarques del Penedès i hi van quatre gats per compromís i poca cosa més. Cada dia hi ha menys d’aquestes persones que te les trobaves a tot arreu. Suposo que avui o van al gimnàs o estan a casa traient profit al comandament a distància i potser cuiden els nets perquè els pares han de fer moltes hores extres per arribar a final de mes.

Ens estem quedant sense públic en la majoria de casos i això és molt trist però entre tots ho hem aconseguit. No cal que parlem del que faran les properes generacions que només els tocarà fer-ho a través del tik tok i de curta durada. Estem perdent aquesta vitalitat social en favor de les pantalles i el món virtual.

Els mitjans de comunicació en sintonia social

 

Quan era jove era de les persones que per s’havia d’aixecar del sofà per canviar la cadena de la televisió. En aquells moments només n’hi havia dues i la pantalla era en blanc i negre. Evidentment els més moderns del poble ja la tenien en colors. Tot va avançant i també  van arribar les noves cadenes i els tons de grisos de la pantalla es van pintar amb pinzell.

Van passar els anys i les dècades. Ara js estic amb la televisió per cable. Jo miro una sèrie de programes molt concrets, com Polònia, el Foraster entre d’altres. Pels matins del cap de setmana agafo Got Talent durant l’esmorzar. També intento mirar diàriament els Telenotícies, per saber una mica com està tot amb un especial interès en la secció del temps que en els darrers anys ha agafat una forta revolada global. Fa uns anys venia a ser una part gairebé residual dels informatius i avui en dia és la cirereta del pastís per a  moltes persones. El meu pare sempre havia tingut una clara predilecció pel temps perquè el bon home era pagès i havia de sortir cada dia al camp, Era prou important que es trobaria i quin seria el millor temps per alguns tractaments de la vinya com l’ensofrar. Si  plovia et malmetia tot el producte que havies espolsat sobre la vinya.

Fa pocs anys vaig descobrir la televisió per cable que va ideal per veure les notícies. Jo poso l’aparell mitja hora, com a mínim,  més tard que hagi començat. Llavors vaig al principi de tot de l’emissió del programa i vaig passant amb el comandament les parts que no m’interessen. Una manera natural de veure el que et ve de gust i on haver de digerir propaganda política d’entre altres anuncis. Això de posar-se davant de la pantalla a triar alguna cadena en temps real ja forma part de la història. Avui en dia quan una persona es posa davant d’un aparell acostuma a seleccionar allò que vol veure encara que no sigui en temps real i puguis recular en el passat immediat o simplement escollir alguna proposta d’alguna plataforma digital. La televisió forma part de les coses que es poden triar en aquest món on l’oferta cada dia és més àmplia i variada.

Hi havia un temps en què les televisions pública eren una mica el pal de paller de la nostra identitat, però avui en dia tot ha canviat. Moltes de les persones que tenim per la nostra comarca no saben ni els interessa el que es porta  a terme en les nostres contrades. Ells segueixen activitats i propostes que coincideixen amb els seus gustos personals encara que es portin a terme lluny d’aquí. Ja fa anys que moltes persones es mouen en àmbits que no tenen res a veure amb el seu entorn geogràfic més proper. Jo crec que al Baix Penedès hi ha més veïns que estan més pendents del que passa a l’Hospitalet de Llobregat que no pas a la comarca excepte quan algun acte és capaç de superar aquests àmbits com podria va ser el concert Camela de fa uns pocs anys al Vendrell. Els mitjans de comunicació s’han d’adaptar a la gent perquè al revés segur que no passarà i menys amb les noves tecnologies que avancen vertiginosament . Al final els mitjans oficials només els veuran els quatre fidels a la causa oficial de torn.

Un dia de la dona de flors i violes

 

 

 

 

En aquests dies estem veient molt actes en defensa de la dona arran de la celebració mundial el dia 8 de març d’aquesta data. Tenim pancartes, xerrades, llegida de manifestos, debats, exposicions, caminades i mil històries més que hem pogut anar veient a través de les xarxes socials. Aquestes mesures són de caire puntuals que aposten per la conscienciació social, però que hem de ser capaços d’anar una mica més enllà.

Primer de tot dotar a la comarca d’un servei d’atenció a les dones amb més professionals que atenguin aquest serveis, cobrint baixes i no esperar dos mesos a què et donin un hora. El mateix es pot dir en el tema judicial amb un jutjat que hauria d’agilitzar la seva tramitació i sentència ferma sense haver d’esperar un any fins que hi hagi sentència amb el risc que això suposa per a les persones. Pocs recursos també per allunyar, encara que sigui temporalment, a les víctimes de la violència masclista després de la denúncia.

Una altra mesura és que molts partits a l’hora de potenciar els caps de llista en les seves eleccions posin una dona. Aquesta serà una manera de visualitzar el paper femení en la nostra societat. Tradicionalment els homes són els qui han ocupat aquest paper i ara dins la mateixa formació s’ha de donar un pas important a les dones. No és gens normal que en un govern d’Espanya i de Catalunya no hem tingut mai una dona de presidenta. En molts pobles de la comarca no han tingut mai cap dona com a màxim autoritat local. Aquest és un tema que s’ha de treballar en tots els àmbits i és una porta a donar a la dona el paper que realment li correspon.

Per altra banda també s’ha de treballar l’entrada d’homes en professions que al llarg de la història han estat feminitzades com el món de la infermeria, neteja, l’hostaleria i tants altres. També s’ha de treballar el vessant contrari com fomentar l’entrada de la dona en camps que fins ara tenen un pes poc específic com les forces de seguretat, agricultura i ramaderia, enginyeria i similars.

Per fomentar el feminisme ens calen més eines com escoles bressol i residències d’avis on petits i grans puguin estar atesos a uns preus raonables en uns horaris amplis que no obliguin a la dona, i a l’home de pas, també a destinar més temps del necessari a atendre aquestes necessitats.

Llavors a nivell general per potenciar el paper de la dona s’han de potenciar els serveis públics perquè tinguin uns nivells presumptament normals i no hagis d’estar 3 hores en tren per cobrir en tres hores el que habitualment es feia en un hora o esperar tres anys per una operació de catarates. No només de fotos i imatges viuen les persones i perquè tot funcioni s’ha de treballar altres camps que milloren les condicions de les dones evidentment i de pas també dels homes. Cada dia és el dia de la dona tot i que crec que fins que no hi hagi el dia de l’home en el calendari no estarem del tot ben normalitzats. 

 

Un sopar d’homes sense estridències

 

 

En els darrers tres anys he anat al sopar d’homes que té lloc al meu poble, Albinyana, en el dimarts de carnaval. Una tradició que es remunta a més de 60 anys de tradició. Ara fa uns 10 anys les dones també van començar organitzar el seu que se celebra tot just el dia abans, evidentment per no coincidir. Aquesta és la gràcia

En el poble d’Albinyana a part de pujades i baixades sempre hem tingut grans cuiners que no han aspirat mai a Estrelles Michelin, ni molt menys, però que han deixat molt bon regust en els comensals que han compartit els seus àpats. Recordem el Polido, el Conxito, tots dos tristament desapareguts. Ara és el torn del Jordi Marrasé que ajut alguns xicots del municipi va ser l’encarregat d’elaborar el sopar que va està format per una paella d’arròs i un estofat de conill.  Pels postres, doncs la tradicional taronja i uns postres de músic. No podíem sortir d’allí sense el cafè sol o amb unes gotes d’alegria.

Aquest cop érem una setantena de persones que van gairebé omplir la sala de ball de la Societat Recreativa Unió Albinyanenca, que curiosament aquest anys es compleix un segle de la seva constitució que no pas de la seva construcció que va tenir lloc al voltant de l’any 1930.

En altres èpoques reculades en aquesta esperada vetllada es passaven algunes projeccions d’aquelles que havies de mirar amb els ulls clucs a la televisió sinó estaves abonat al Canal Plus que també ha passat a la història. També havia estat fa anys el punt de trobada per anar després a la rua del carnaval de Sitges. Ara està molt massificat i si vas en cotxe s’ha d’anar de tarda sinó has d’aparcar al poble del costat. Total que al final la cirereta final de la vetllada va ser una partida de futbolí allí mateix i una mica d’alegria pel cos per estovar l’arròs.

Aquest és un acte senzill, sense pretensions on cada comensal es porta els seus coberts per poder gaudir d’aquests plats boníssims.

Hi ha senyors de totes les edats, tot i que la majoria se situen a partir dels 55 anys. Albinyana també pateix en molts actes aquesta manca de la generació perduda entre canalla i adults que tot i viure al poble o en localitats properes no apareixen mai en les activitats culturals del municipi.

La majoria de comensals del sopar son veïns del nucli i també d’altres punts del terme municipal com les Peces, però curiosament també hi fan cap altres senyors vinguts de la comarca inclús a vegades es deixa caure algú de fora per no perdre aquesta cita anual en una hora raonable perquè a les 23 hores ja pots estar a casa perfectament.

Les converses que s’hi porten a terme generalment giren al voltant del municipi. Aquelles coses que passen en els seus temes principals com l’agricultura, la caça, els camins, el temps i tot aquests aspectes que són els grans protagonistes d’aquest tipus de trobades.

Evidentment en aquests sopars no hem d’aguantar ni cap tipus de discurs avorrit per lloar la iniciativa i els seus impulsors. Tot i aquest detall, les persones que ho fan possible sempre reben uns aplaudiments dels presents a taula que fan pujar els colors dels autors en aquest petit homenatge.

Aquest és una trobada sense més història, bàsica i senzilla, però molt amena on et poses al dia de moltes coses que a vegades passen per alt a les informacions oficials municipals i a les botigues del poble que ara tenim regentada per aquesta nova línia de comerç que de mica en mica va suplantant les botigues de tota la vida.

Aquesta és la petita crònica d’una vetllada interessant on tothom té la mateixa importància sense protocols ni xorrades d’aquesta on tothom s’hi sent a gust i està amb ganes da participar en les converses de sobretaula per fer-ho tot més enriquidor i interessant. Ara tocarà esperar un any més, però ja està bé. A Albinyana no tenim 4 hores de rua ni ens fa falta, però tenim aquestes dues trobades d’homes i dones on la gent comparteix moments sense estridències ni tonteries.

 

Els dos vendrells cada dia més allunyats

 

El Vendrell enguany viurà unes quantes efemèrides importants com el centenari dels Nens del Vendrell, els 150 anys del naixement de Pau Casals, els 60 anys de Pastorets i unes quantes més que el nostre líder espiritual es va encarregar de reunir en una vetllada clamorosa en la no menys eclèctica llauna de sardines de Coma-ruga.

Doncs res, enguany ens toca gaudir de tot un reguitzell d’actes de tots colors i tipus que s’aniran duent a terme en aquest petit boci de Catalunya ubicat al mig de tot plegat.

La vila també li tocarà viure aquest 2026 uns altres reptes que tot i que no són d’aquest nivell social també afecten a moltes persones i possiblement el seu abast efectiu és molt superior als qui es veuran tocats per aquesta agenda fantàstica.

El punt clau d’aquest exercici és el tema de la recollida selectiva de les escombraries. Ja tenim uns quants barris a tocar del cor espiritual de Vendrell i a les platges que ja el van aplicant de mica en mica. Al principi doncs,  la gent encara no està avesada a tot aquest nou procés.  Quan un deix una bossa al terra per qualsevol motiu pot provocar  altres actituds similars que generen un cúmul de merda en la via pública. Ja anirem veient com aquest sistema es va implementant arreu. La gràcia és que algun dia i d’alguna manera les persones que el practiquen d’una manera eficaç puguin veure compensat el seu esforç d’alguna manera econòmica, ja sigui amb descomptes a la taxa, bosses d’escombraries gratuïtes o una foto a les xarxes oficials amb el líder espiritual del moviment optimista local.

Un altre tema és que l’actual equip de govern farà un nou pas en la seva campanya de suprimir estacionament públic i cèntric del Vendrell. Ara li toca a la Riera de la Bisbal amb uns jardinets integrats que faran la delícia de propis i estranys. Tots els estacionaments dels lateral seran convertit en arbrets de flors, violes i romaní. La majoria de la gent frisa per aquest gran canvi en el centre del Vendrell. Només cal donar un tomb per la vila per escoltar l’esclat de felicitat que viuen els seus veïns amb aquests canvis claus que poden ser el més significatius per la història nacional d’aquest mil·lenni i del proper potser també. Per la gent que no té la sort de viure al voltant de la zona zero de la plaça Vella del Vendrell aquest estiu si va a la platja al passeig de Coma-ruga o a tocar a Calafell doncs res podrà ajudar a la gran empresa Vendrellenca Parven a seguir endavant amb el seu negoci amb l’estacionament del Vendrell després d’explotar durant més de 20 anys dos espais amb aquesta finalitat en dos terrenys que no estaven gens encabits en el que ells coneixen com la legalitat vigent.

Un Vendrell que com tantes ciutats està perdent a marxes forçades el teixit comercials autèntics. Cada dia tenim més grans superfícies a casa nostra que de mica en van situant a totes les latituds del terme municipal per tenir els diferents coberts i de mica en mica anar ofegant el comerç de tota la vida encara que ara hagin fet com ja fa anys que funciona a Calafell convertir tot el teixit comercial central en un mena de gran superfície a l’aire lliure. Seguim entre les estadístiques de negatives en fracàs escolar, renda per càpita per habitant, seguretat, reciclatge, atur i alguna més. Però res aquí estem la mar de feliços i contents en aquest populisme de pa sucat amb oli que ens volen vendre des de les administracions públiques de casa nostra. No tenim ni construcció de nous habitatges socials, ni grans empreses que ens vinguin a veure. Uns recursos econòmics precaris que està convertint el Vendrell en una ciutat dormitori on cada dia hi ha més gent que li importa menys la gran majoria de coses que es fan i es desfan. Evidentment quan ve Camela la gent surt al carrer, però molts cops només t’els trobes en la caixa d’alguna gran superfície o ja directament obrint la porta al repartidor d’alguna cadena de comerç on line. Aquesta és la nostra realitat. Enhorabona als lloats, però no podem deixar de deixar de tocar els peus a terra que molts cada dia estan més ofuscats en la seva torre d’ivori..