Una fira de la salut amb aspiracions

 El passat dijous dia 22 un tros del carrer Cafès del Vendrell va acollir la 4a edició de la Fira de la Salut, una proposta organitzada per la Xarxa Tecla amb altres participants com Protecció Civil i Creu Roja. Després a la tardor es fa una altra fira similar  però amb altres ingredients. És evident que un dia a la setmana els iaios van ser els principals usuaris d'aquesta mostra. Les fires multisectorials està clar que no van ni en rodes i la gent aposta pel tema concret. El que tocaria es fer una fira unitària d'aquest tema amb tallers i conferències sobre aquest tema. La cosa podria estar molt bé però això de posar 5 carpes queda una mica molt light. Molt bé per la gent que ho ha fet, però tu veus el cartell i vas allí i en un no res ja te l'has passat. S'hauria de fer en un horari amb més possible gent i no un dissabte al matí on molts tenen la seva vida. Suposo que el problema deu ser pagar les hores extres, doncs igual que es llencen diners en altres xorrades es poden aprofitar per aquí i fer una cosa amb cara i ulls sinó la cosa queda molt pobre però que està molt bé pels recursos que tenen, però això no es justificació amb un imperi com la Tecla i un ajuntament com el Vendrell. Per fer la foto ja està bé. però la gent es mereix alguna cosa més digna i res enhorabona als que ho han fet possible. No cal que cada àrea tingui la seva mini fira sinó que potser que en fem una entre tots amb diners. No sé. És el que penso.

Hola, què tal?

 

Hi ha imatges de la meva adolescència que no s’esborren facilment. Quan jo estudiava àrab a Tunis durant els mesos d’estiu era impossible no veure pels carrers i places del municipis tunisencs grans fotografies del dictador de torn amb grans missatges universals per salvar la humanitat i de pas, la patria. La cosa xocava una mica. Jo venia d’un poble petit que a banda de les eleccions municipals i alguna cosa més no tenia que contemplar la foto de ningú cada dia penjada al costat de la porta del garatge. Han passat el temps i aquelles imatges que jo veia en paper en grans plafons les podem trobar avui a les xarxes socials on gairbé tothom hi està connectat d’una manera o altra.

La persona que ostenta el poder màxim d’un territori dins les seves competències ha d’executar les seves perrogatives per complir amb la seva escomesa social i política. Igual que el zelador del CAP cada dia li toca obrir i tancar a l’hora acordada les portes d’accés al públic. Cadascú en la nostra societat ha d’executar el seu rol respectant la llibertat dels altres i sense trepitjar la resta. Avui en dia igual que passa a moltes dictadures, molts dels nostres polítics confonen les coses i des del dia següent que ocupen el poder es dediquen a fer promoció de la seva persona per seguir mantenint el poder i intentar repetir mandat. Alguns són més familiars i es deixen acompanyar dels seus companys d’equip de governs. Altres prefereixen actuar individualment tot i que puntualment sempre es cola algú de l’equip de govern per fer una mica més de patxoca. És una llàstima que a Espanya no hi hagi un límit de mandats com passa als Estats Units. Un parell de mandats i fora. Si vols repetir t’esperes quatre anys i hi tornes. Aquesta mesura ajuda higienitzar les estructures de poder des de dalt sinó tot aquesta gent que estan 20 anys ocupant un càrrec ja sigui d’una entitat pública o privada l’únic que demostren és que tenen un problema perquè no són capaços de renovar el cap visible. Alguns cop el que figura dalt de tot tampoc és el que mana realment, però de totes maneres aquests càrrecs vitalicis no són els més lloables encara que algun cop quan aquests inamovibles pleguen definitivament o directament es moren la cosa se’n va en orris. L’estructura era massa feble per aguantar qualsevol sotrac.

Reprenen el fil de l’inici d’aquest article a mi em sembla molt bé que l’alcalde de torn es reuneixi amb 25 entitats, faci 21 vins d’honor, reparteixi 15 lots de nadal i inauguri 33 fires o xerrades vàries en un temps prudencial. La tasca d’un batlle és procurar que l’administració compleixi amb la seva missió de mantenir la via població en condicions, vetllar per la seguretat de tots els barris del municipi i en general treballar que els serveis públics funcionin amb les millors condicions per donar uns serveis òptims als ciutadans.

Hi ha moltes empreses privades importants com potser que en comptades ocasions surten a la llum pública darrera d’un faristol perquè moltes la realitat s’ha de veure de primera mà. No cal informar d’alguns canvis que es van produint perquè tard o aviat tothom ho ha de notar, sinó malament. Un mandatari polític vol millorar la neteja d’un espai públic, doncs res es contracta el personal necessari i els recursos adequats. La millora amb un temps prudencial es nota que ha tingut efecte. El que no pots petendre és que amb uns recursos de l’ambit d’un barri puguis tenir en condicions una ciutat. Hi ha coses que es veuen al carrer i no cal perdre el temps darrera el faristol venent motos a la gent quan tot resta igual o pitjro.  Està molt bé organitzar festes vàries directament encara que sigui prescidint de les entitats del gremi, però tot queda molt desamparat quan no hi ha un esperit darrere és com beure un cafè en un got de plàstic. Tot és important a la vida. Aquests detalls sónclaus perquè estem confonent les coses. Un alcalde no és un presentador d’un telenoticies adequat pels amics. La tasca principal d’un ajuntament no es tenir el calendari ple de festes i derivats durant l’any sinó mantenir les funcions públiques inherents a la funció pública. Un polític ha de fer política des del despatx amb alguna sortida exterior, però no de presentador  de “memes” i anar penjant-se medalles de pa sucat amb oli sense solta ni volta.

Obrim la temporada de platja, la personal. Per l'oficial encara queda.

 Avui feia sol i a part de la romeria a Albinyana no hi havia res amb personalitat. Llavors doncs toca anar a la platja a gaudir del nostre mar. Evidentment els xiringuitos anaven amb molta bona acollida pero clar les dutxes no n'anava cap i els rentapeus doncs tampoc ni gota. En aquests temps s'hi està molt tranquil. L'aigua estava freda de mil dimonis, però allí una mica a la sorra i donar un tomet va molt bé per preparar el vermutat dominical. Apa endavant ja ha començat la temporada de platja.

La meva àvia avui faria 100 anys

 

La meva àvia Humildad, mare de ma mare avui faria 100 anys. Ella ja veia tot això del còvid i ens va deixar l'any 2019 perquè ja no tenia il·lusíó i llavors de mica en mica es va deixar i en un parell de mesos, doncs res, ens va deixar. Era una persona que era molt llesta, molt humana amb molta memòria i una gran persona en tots els sentits, però als 94 anys va morir en una trista habitació d'hospital. Ella em va ensenyar moltes coses que no estan als llibres tot i que no vivia amb mi, sempre hi havia molt bona comunicació. Una persona avansada al seu temps i amb molt de carisma. Un homenatge per aquesta senyora que tinc la sort de portar una part de la seva sang. Una persona clau en la meva manera de pensar com la meva altra àvia per part de pare que també em va aportar moltes coses. Una abraçada buela allà on estiguis i no paris de ser com ets en l'altra vida.

Keneton el renaturalitzador, una nova xorrada pública

Segons diuen abans d'acabar l'any començaran les renaturalitzacions. Una de les accions es renaturalitzar la riera de la Bisbal entre el pont nou i el vell al seu pas pel Vendrell. Hi haurà un canvi de vegetació i es faran talussos en forma de "U" i s'hi posarà més verd pels laterals perquè dins la campanya fora aparcament gratuït del centre del Vendrell on ja s'inclou el famós i super mega utilitzat carril bici. Doncs res. Aquest és un projecte xorres, del tot innecessari que s'han tret de la mà per rebre una subvenció del goven del PSOe amb un cost de 6,4 milions 'euros i la subvenció és d'1,2. Si seguim el model Tabaris la cosa es pot costar uns 20 milions d'euros després del sobrecost que aquest temple faraònic ha suposat per les arques municipals. Un projecte que no interessa a ningú perquè millor que la natura un polític del PSOE no pot renaturalitzar. A veure com acaba tot plegat i suposo que la gent està contenta. A la presentació al Tívoli hi van anar quatre gats i res. Un cop més d'esquena a la gent que no vol xorrades com aquesta. Uns diners que es podien invertir en neteja i enllumenat que serien molt més útils que això, evidentment.

PLUGES AL DELTA

 

El març del 2025 els meteoròlegs havien descobert una borrasca okupa sobre el nostre territori. Els radars havien detectat una taca de color burdeus a sobre del Delta de l’Ebre i els científics no sabien determinar l’orígen d’aquest fenòmen extraordinari.

Van consultar la intel·ligència artificial que, després de pagar les oportunes taxes, no va saber esbrinar el motiu d’aquella sorprenent troballa. La culpa la tenia en Trump i la seva política globalitzadora ja que, com a represàlia contra la pujada dels arancels europeus sobre la importació dels productes agrícoles, havia buidat el carregament de vi d’uns vaixells procedents del port de Vilanova, formant una gran bassa de substàncies vitivinícoles a la costa penedesenca.

La superfície era de 20.000m². Els polítics de la vegueria Penedès van decidir posar una barrera perimetral per evitar que aquesta gran taca s’escampés per la costa catalana.

Els peixos afectats per aquesta invasió líquida, espantats, havien fugit a un lloc segur per evitar els efectes d’aquest nou ecosistema pressumptament alcohòlic.

Els primer símptomes eren una disminució de la visió ocular, pèrdua d’orientació i espasmes. Alguns exemplars ja havíen passat a la segona fase, on el descontrol s’apoderava dels seus òrgans vitals i els anava degradant fins la mort. Alguns ja havien patit els efectes fulminants de passar al més enllà.

Per això, quan els especialistes van detectar la taca okupa a l’atmosfera, van declarar l’estat d’alarma a tota la costa est de la península: des de Cartagena fins a Roses. Als mòbils va començar a sonar l’alarma i ningú sabia quin era el motiu.

Als noticiaris ja es feia ressò de la notícia encara que, com sempre, no tenien tota la informació necessària i se situava darrere de la gran derrota de l’equip merengue a la Champions. Evidentment, hi havia més seguidors de l’equip de l’Mbappé que no pas dels canvis meteorològis imminents.

Una llevantada inesperada va col·locar un núvol que havia carregat directament de la bassa improvitzada a sobre del Delta de l’Ebre. Era un núvol molt característic, ja que era de colors liles i violetes. Es movia amb certa irregularitat segons les normes eòliques de la nostra península. Diguem que no anava fi.

El despertador de l’Oriol marcava les 6 del matí. El seu esperit inquiet el va portar un dia més al cotxe, per agafar la carretera de la Punta del Fangar. Un dia més, volia veure com sortia el sol en aquell paradís terrenal al sud de Catalunya. Les seves ganes, la seva voluntat, la seva inquietud, la seva energia vital l’havien portat a recórrer 10km en cotxe sense haver realitzat un estudi personal necessari i ràpid de l’entorn natural. Quan està plovent de valent, és impossible veure la sortida del sol. És com remuntar un 4-0 a casa.

L’Oriol se’n va adonar quan ja havia sortit del cotxe. Quan va treure la cama per fer el gest de sortir per la porta, unes taques de color vermellós li van anar caient al camal dels pantalons. Aquest fet el va despertar de cop! Tot seguit, va alçar una mica més el cap i va veure que les gavines es movien al cel en ziga-zaga. També va veure els flamencs estirats a terra amb les potes enlaire i movent el cap d’un costat a l’altre. El verd dels ànecs collverd es va tornar burdeus. Els seus cants estaven entrant en el que avui en diríem música urbana.

El més natural de tot plegat era el far, que es mantenia amb la seva llum guiant els perduts per aquell espai natural meravellós.

Llavors, se li va despertar el sentit de l’olor al nostre protagonista i va intuïr un aroma peculiar, que no era propi d’aquells ambients tant naturals. La seva memòria el va portar en una trobada d’amics de tota la vida en un bar cèntric de Vilafranca. Taules, ampolles, copes i... l’olor. L’olor. Aquesta era igual que el vi que aquella nit els havia portat a recordar una joventut gloriosa.

No se li va acudir res més que fer un tastet d’aquell manà que quèia del cel. Mmmm, xarel·lo, macabeu i una mica de chardonnay...

Després va recórrer al mòbil per esbrinar allò que estava vivint en primera persona. En una primera cerca, va trobar l’anunci d’aquesta alarma, després de fer lliscar dues pantalles amb el dit que parlaven d’esports i política mundial.

Va trucar al 112 i, després de posar-lo 5 minuts en espera, li van dir que ells no tenien competències en la matèria, que truqués al ministeri d’agricultura i pesca. L’Oriol així ho va fer i va marcar el número de telèfon de Madrid. Allí li van comentar que aquesta era una competència que estaven negociant i no sabien si era de Madrid o ja pertanyia a Europa. Van dir que ells, de moment, estaven esperant la publicació d’un decret que posés llum a la foscor sobre aquest tema tan inesperat.

L’Oriol va veure que l’administració no era una via efectiva i va decidir fer una publicació a les xarxes sobre la situació peculiar que estava vivint. Al cap de pocs segons, li va respondre un millenial amant de la metereologia, que li va comentar que s’aproximava a la zona una dana de petites dimensions, però molt contundent. Que tornés ràpidament a casa i que la natura s’encarregaria de resoldre aquest cas peculiar d’una manera natural, tal com havia vingut. L’Oriol va fer cas al jove i va tocar el dos ràpidament, cames ajudeu-me, cap a casa tot recollint unes mostres d’aquest líquid tan especial.

Tot just arribar a casa, va veure que el cel s’encapotava ferotgement, els núvols negres dominaven els núvols violacis i va sentir un fort terrabastall de pluja i fort vent que netejava la zona afectada.

Al cap d’unes hores, va engegar la tele i va veure el ministre en roda de premsa explicant els fets ocorreguts aquella matinada especial. Al cap d’unes tres hores, els efectes colaterals d’aquesta pluja vinícola havien desaparegut en totes les espècies vives. Només algun exemplar de granota, mostrava una mica els efectes ebris que havia viscut. Però sota d’uns lliris, estava dormint la mona esperant que tot tornés a la normalitat.

Els dies van passar i algun sac d’arròs envasat que es venia d’una coneguda marca comercial, amagava en el seu interior una petita dosi d’aquesta pluja amb grau. Evidentment, aquest fet va passar en un poble petit de Valladolid. Ningú coneixia de primera mà el motiu pel qual quatre persones que havien menjat paella, sense haver consumit gens d’alcohol durant l’àpat, havien acabat amb un coma etílic a urgències de l’hospital. Evidentment, es va difondre la notícia per les cadenes estatals. Però la intel·ligència artificial, un altre cop, no va saber esbrinar el motiu real de la embriaguesa d’aquestes persones que havien decidit un diumenge més menjar paella per celebrar l’aniversari de l’àvia.

L’Oriol, atent a l’actualitat informativa, es va assabentar al cap d’unes setmanes d’aquest cas i va enviar un correu electrònic a les principals cadenes informatives peninsulars per explicar d’on podia venir tot plegat.

Nou de cada 10 missatges enviats, al destí van detectar que aquell era un correu spam i el van ubicar a la safata corresponent. L’únic mitjà de comunicació que va interpretar correctament el contingut del missatge del nostre protagonista, va ser una cadena vinculada a la Conferència Episcopal Espanyola, que ho va publicar i difondre en un apartat breu de la seva revista mensual.

Els buscadors de terrorisme global americà van trobar aquesta notícia publicada i van identificar l’Oriol com un pressumpte terrorista de grau superior. Ell no va descobrir-ho fins que al cap d’uns quants anys volia visitar la zona 0 de New York i no el van deixar entrar al país per pressumpte conspiració contra el govern americà. El fet no va tenir més conseqüències i l’alarma que en aquell moment va sonar, la gent va pensar que era fruit d’un virus informàtic.

 

Pseudònim: Divendres Sant

Concurs Vins rebels 2025

Ni dretes ni esquerres, sobreviure

  

 

En fan molta gràcia aquesta divisió històrica entre les dretes i les esquerres quan aquesta presumpta separació ja fa anys que ha mort d’inanició. No cal anar molt lluny per veure com les formacions de la suposada esquerra pacten sense despentinar-se amb els de la dreta. Aquí no passa res i tot és del més normal. La gràcia és mantenir el poder al preu que sigui. Si toca fer-se amic del teu adversari més contundent doncs no passa res. La gràcia és que els nouvinguts  no puguin entrar en el cercle de poder que sempre s’han anat repartint les formacions de tota la vida.

Fa quatre dies aquí a Catalunya va sortir una clara divisió, almenys sobre el paper, entre els independentistes i els espanyolistes. La balança estava força equilibrada pels resultats  al Parlament català en les passades legislatures. Aquesta fràgil diferència s’ha anat diluint al comprovar que els uns tenien unes estructures d’estat només en versió virtual i la resta anaven tots units per defensar la sagrada unitat d’aquesta “Grande y Libre”.

Avui en dia tots s’han muntat en aquest tren d’assegurar-se les garrofes. Pactes de partits provinents de les dues tendències antagòniques han arribat a acords a canvi de càrrecs de confiança sense ofici ni benefici. El resultat és tot tira endavant pel corró de la política. Sobre el paper tot queda aprovat encara que no s’aguanti per enlloc però sempre s’ha de quedar bé amb els amics. Després ja ho guardarem als calaixos que tenim curulls de mocions i propostes aprovades i que han quedat allí per una millor glòria. Que Plataforma per Caltalunya al Vendrell al 2011 tingués 5 regidors venia provocat per una mala gestió del govern anterior on els dos clàssics CiU i PSC es van repartir la legislatura, agreujat per la situació econòmica de la vila.

El problema d’aquest pacte d’interessos entre les diferents versions de la política a casa nostra és que l’única cosa que provoquen és que el que ells anomenen extrema dreta o extrema esquerra van pujant posicions a la societat. Aquesta combinació d’interessos no soluciona ni de bon tros controlar els problemes diaris. La gent al final busca un discurs nou, fresc i clar. És el moment en què els mitjans de comunicació que majoritàriament estan al servei dels qui els paguen es posen les mans al cap i comencen a demanar cordons sanitaris per evitar aquesta sorpresa.

La majoria de gent que no té un sou astronòmic, ni està en la llista Forbes té una vida més o menys normal. Va sobrevivint el dia a dia. Sinó pot anar a Nova York, doncs va a Sevilla de vacances i anar fent sobre la marxa.

El problema és que aquestes persones, que electoralment són  majoria votin o no votin, son els que tenen la paella pel mànec si troben una proposta interessant que sigui capaç de reunir les seves peticions. Aquest fenomen va ser molt clar a la segona volta de les passades eleccions legislatives franceses que van tenir lloc el passat 7 de juliol on va guanyar el front d’esquerres.

En aquest país de moment, tenim una persona un vot. No passa com abans que la democràcia anava per sectors socials i només estaven admesos els més afins. La resta no tenien una altre remei que viure en la marginació electoral.

Els extrems polítics no pugen pel que fan o diuen. Ell seu ascens ve provocat per la pèssima gestió d’aquest front comú de manteniment de poder que porta a terme una política real que no té res a veure amb el que necessita la majoria de la societat. Si vols que no guanyin les puntes el que has de fer és tenir un serveis bàsics que donin sortida a les necessitats de la majoria de la població en matèries com sanitat, educació, seguretat, neteja, transport públic, convivència, etc. Abandonar també aquesta política d’anar posant amics i parents amb sous estrella dins els càrrecs de l’administració. Aquesta és la millor manera per garantir que el sistema actual segueixi vigent. Quan la gent, que no es tonta, veu que els polítics només els hi venen fum doncs agafa aquests missatges populistes a veure si tenen sort i la cosa se soluciona. La majoria  polítics es pensen que la gent és curta i només ofereixen veritats distorsionades o mentides integrals. Es posen davant els seus mitjans de comunicació pensant que la gent fan cas de les seves ficcions interessades. Cada dia hi ha menys gent que segueixi aquestes històries que ens volen vendre. Ara ja podem escollir cadena i a qui seguir i a qui no. La gent està al dia. Els seus representants viuen en una torre d’ívori esperant que els hi caigui manà del cel. La gent normal sobreviu a la realitat amb l’absència d’una política efectiva com cal. Molt de postureig i massa fotos innecessàries i discursos avorrits.