LLorenç del Penedès, capital del Baix Penedès

 

Llorenç del Penedès te uns 2.500 habitants i 4,6 kms quadrats i és el terme més petit del Baix Penedès. L'altre vaig anar a unes jornades culturals alternatives que no són d'aquestes que fan els polítics per penjar fotos i no parlar de res. La conclusió de tot plegat és que al poble hi ha molta vida. Tenen molts tipus de comerços fins i tot una merceria com el Vendrell que només en té una i té 50.000 habitants. A Llorenç la gent va de la resta de municipis veïns perquè hi ha de tot i bon tracte i bon preu. És on hi ha més indígenes de la població perquè la gent que hi va ho fa perquè vol i no perquè és més barato i no cal pagar per anar a Barna en tren. Un poble tranquil on la gent és coneix amb una residència d'avis i motla vidilla social. Tot un luxe Llorenç que s'ha convertit en la capital del Baix Penedès perquè el Vendrell fa anys que ho ha deixat de ser i amb la nova renaturalització ens dediquem a llençar diners al torrent perquè anem sobrats. Un exemple a seguir. Els joves del Vendrell van Llorenç perquè tenen de tot i es troben molt més segurs.

KNT presenta el seu nou Max Mix

 El gran lider i home Ajuntament ha presentat al seu temple el nou Max Mix de joies de la corona. Ha agafat els colegues de sempre que estan a tot arreu i son els que sempre surten i remenen les cireres. La gran massa que queda fora, doncs res ja hi està bé en el seu món aliè. Doncs res que en aquest atac de glòria va reunir tots els qui fan algo que si la capital de la sardana que si els Nens fan cent anys que si la capital comprada de l'esport i alguna cosa més que hi ha por allí. Tot això reunit al temple i quatre discursos unes fotos i a seguir vivint en la torre d'ívori lluny de la gent mentre ha de creuar el pont dels Nens que ara convertiran en l'obra del segle. Tot això em sona a un Max Mix de grans èxits que torna  més del mateix amb més dosis de glamour i fotos. Ara falta una festa de tots els marrons que tenim per aqui  i que cauen lluny dels optmistes perquè ells viuen en un globus.

La plaça del Diamant, una gran obra per descobrir

 Aquests dies estic llegint llibres que tinc per casa i que no havia obert. Avui he acabat la Plaça del Diamant de Merçè Rodoreda i m'ha agradat molt. És una obra que està avui en dia plena vigència i dona molt de joc entre els personatges i el text. La veritat és que m'ha sorprès perquè és molt àgil i sembla que estiguis veint la pel·lícula. L'aconsello perquè realment val la pena. Sense dubte és de les millors escrites del segle passat però per ser en català no ha arribat on es mereixia, però hi ha molt de nivell. Una proposta per passar una motl bona estona amb la Colometa en uns dies convulsos de la Guerra Civil.

El carret del supermercat

 

 

Un dels grans invents de final del segle XX va ser el posar una moneda de mig o d’euro al carret del supermercat. Una manera prou entenedora per a tothom per aconseguir recuperar la moneda invertida després d’utilitzar aquesta bona eina. Una idea senzilla i a l’abast de tothom. Algunes empreses de clauers van inventar una peça de les mateixes dimensions que la moneda que et permetia fer el mateix esport sense haver de recórrer a l’euro. Si vas a un supermercat i veus que els carretons estan més o menys afilerats possiblement apliquen aquest sistema o similar. Quan, en canvi,  veus que estan disseminats per diferents llocs del pàrquing doncs que molt probablement no utilitzen aquest mètode universal i que dona molts bons resultats arreu.

En aquests anys actuals estem implantant la recollida selectiva perquè sinó la gestió de les escombraries ens sortiran per u ronyó. Una despesa  que s’ha convertit en una de les  més elevades de la majoria de consistoris.

En les localitats on hi ha habitatges unifamiliars el més normal que s’apliqui el porta a porta. Cada tipus de residu té uns dies específics assignats per a la seva recollida tot i que sempre hi ha alguns contenidors com el del vidre que segueixen fixes en algun punt de la via pública.

Després tenim els contenidors intel·ligents que amb una targeta o amb una aplicació al mòbil es podran obrir per dipositar el rebuig i el d’orgànica. La resta romandran oberts com fins ara funcionen.

En el món mundial hi ha famílies que reciclen tal com marca la normativa. Per altra banda, altres persones no reciclen de cap de les maneres. Pel mig trobem les persones que apliquen uns mètodes personals de reciclatge més o menys acurats.

Tenim els dos punts oposats ben clars, però pel mig hi ha un ampli ventall de persones que es poden recuperar perquè facin un reciclatge adequat. La millor manera és premiar a les persones que reciclen amb un descompte a la taxa de les escombraries que paguen en el seu municipi. Evidentment no es pot saber realment si aquella persona en fa un bon ús o només passa la targeta per aconseguir aquesta rebaixa al rebut de les escombraries. Però evidentment actuarem de bona fe i pensarem que la persona cada cop que activa el mecanisme llença el que toca tal i com ho ha de fer. Són aspectes que  amb el temps també es podrà saber però de moment ho deixem així i fem un acte de fe amb la ciutadania.

Aquests mètodes de recollida han activat el turisme d’escombraries que són aquelles persones que pel que sigui no poden tirar la seva brossa al lloc on els toca i la dipositen en un altre municipi per proximitat o per altres raons com el treball.

Tot això ha d’anar acompanyat d’alguna campanya informativa i de seguiment sobretot en les primeres setmanes. Cada dia hi ha més ànima lliure i independent per les nostres contrades que tot i que estan empadronats entre nosaltres realment viuen en  una altra contrada.

Potser hauríem de tornar a l’època dels nostres àvies quan anàvem a comprar amb les ampolles buides i compràvem la carn a pes. L’imperi del plàstic en els darrers anys s’ha anat implantant a casa nostra amb les  conseqüències dolentes que això comporta pel medi ambient i similars. Ara anem de moderns, però algú ha de pagar el preu de tot això. Els barris que reciclen haurien de veure compensat el seu esforç perquè el tema de diners, encara que siguin pocs, són un dels grans motors reals de la nostra societat. Malauradament la defensa del medi ambient encara no genera tants adeptes incondicionals com una reducció del 10% en el rebut de la brossa. En aquestes economies actuals al final el que triomfa està relacionat amb la cartera. La tàctica de la moneda del carret dels supermercat és infal·lible. Si alguns ajuntaments no els hi funciona aquest servei han d’utilitzar aquests mètodes crematístics que són molt més productius que altres que apostin pels grans valors socials que són molt poc efectius.

Pisos de lloguer poc assequible a Calafell

 

Calafell està a punt de treur110 pisos de lloguer assequible. Els pisos van de 54,65 metres quadrats amb un total de 545,18 euros de lloguer entre el pis, el pàrquing i la comununitat Els més cars són de 89,37 metres quadrats i pugen un total de 778,14 euros al mes. Tindran preferència les persones que porten més de dos anys empadronades a Calafell. Per altra banda el mercat, de mitjana per un pis d'una habitació està entre 500 i 700 euros al mes i entre 60 i 80 metres quadrats entre 700 euros i 1.000 euros. Per aconseguir aquests pisos has de cobrar segons el pis entre 20.000 i 30.000 euros anuals per família . Per tant tenim que els pisos estan una mica per sota del mercat, però res de l'altre mon i avui en dia que molta gent cobra el SMI de 1.221 euros bruts al mes per 14 pagues que et queda entre 800 i 900 euros. Aquesta promoció deixa molta gent fora per aconseguir un pis perquè hi ha força gent que cobra en negre, però evidentment no ho poden demostrar i tampoc no arriben en molts casos a aquests diners. La idea és bona perquè el Vendrell prefereix llençar diners al torrent sense solta ni volta. Calafell pot dir que fa política social tot i que pel que es veu molta gent no ho podrà aconseguir i qui pot aconseguir un pis a aquest preu ho pot fer en altres parts del municipi en pisos no tant nous o mals situats. Millor això que res, però encara queda molta gent que quedarà al carrer perquè el que s'ha de fer es pujar els salaris de la gent i tot arreglat però aquesta economia capitalista ens fa treballar cada dia per menys i tot més car menys les televisors.

Per un carnaval més racional

 

Fa uns anys carnaval se celebrava quan tocava ara ja tenim quasi tot el mes de febrer de carnaval. Al final anem a veure les mateixes carrosses a un lloc i a un altre excepte casos com Vilanova i  Sitges que tenen les seves particularitats que els fan diferents perquè són històriques. Moltes de les carrosses d'enguany seran com les de l'any passat i segurament com les dels propers anys. La cosa està molt bé, però s'està desmadrant les rues.  Mes d'una hora i mitja la gent ja fot el camp a casa perquè fa fred i és més del mateix. En comptes de fer tants de carnavals doncs potser millor aquesta energia servis per fer altres coses més originals que potser no congregarien tanta gent que tampoc no porta tanta riquesa al poble. Venen fan la rua i marxen i dediquessin tota aquesta potencia a altres coses més originals i que potser no portaria tanta gent però potser seria més interessant per tothom. Ara carnaval està desbocat. En especial al Penedès. Potser que siguin les rues més curtes i donin més diners a les carrosses i tots contents i no cal donar voltes a carrers buits sense ningú que miri

La política del garrepisme laboral

 

 

 

En la lluita de moltes empreses públiques i privades entre els treballadors i la banda directiva en molts casos es practica la política del garrepisme. Es tracta ni més ni menys que d’anar racanejant  tot el possible als seus treballadors per canviar unes minses pujades salarials per altres valors que no cotitzen en borsa. Per exemple, temps, pla d’estalvi, beques, ajuts socials i altres elements que poden aparèixer en aquest ampli ventall. Evidentment el més senzill és donar temps en comptes d’uns euros fixes cada més. En aquest cas, l’empresa no hi perd mai i potser haurà de posar alguns diners en casos puntuals i concrets. Serà el treballador qui haurà de fer la mateixa feina amb menys temps. Però potser a algú li pot interessar pel que sigui. Perquè hi ha molta casuística en el nostre món i no tot s’arregla amb diners, ni molt menys. Potser a vegades es millor perdre 100 euros al mes i així pots evitar una despesa molt superior. Moltes reunions entre empresaris i treballadors és per anar polint aquests serrells que sempre queden pendents entre una base salarial intocable i unes fites molt més àmplies que es donen en altres empreses similars.

En aquestes empreses cada dia es veu més clarament una escletxa més gran entre uns pocs treballadors i la resta que són els qui fan realment la feina. Evidentment aquests escollits divins han de protegir de totes totes que la base salarial de la massa de treballadors sigui el més baixa possible. El seu mèrit a banda d’apujar-se el seu sou a nivells estratosfèrics i si potser buscar altres feines per omplir els ingressos mensuals lluitar perquè els “matxaques” vegin limitades les seves aspiracions salarials. Si és massa problemàtica tenir treballadors propis, doncs res ens busquem alguna empresa de serveis d’algun amic i li fem un tracte especial perquè se’n faci càrrec, un  tant al mes i sense problemes. Amb aquesta subcontractació anem ampliant la nostra xarxa d’amistats que sempre va bé en aquests casos per si alguna dia hem de fer el salt a un altre negoci similar.

Llavors tenim aquelles empreses que es dediquen a fer Relacions de Llocs de Treball (RLT) per a empreses públiques. Aquesta és l’única manera legal per poder pujar el sou a la majoria de treballadors. L’actual normativa només permet fer adequacions singulars de pujades salarials en casos concrets. Mai una afectació general encara que sigui d’una forma camuflada amb reglaments de productivitat que amaguen pujades salarials per tots o només per alguns sectors d’una manera dissimulada.

En el món dels treballadors públics cada dia és més potent el departament d’imatge i comunicació que no pas el de manteniment de la via pública. No es guanyen vots ni arreglant voreres ni canviant bombetes foses a la via pública. Avui en dia per triomfar has de pujar al faristol a vendre fum i muntar reunions i taules per no decidir res en concret, però per tenir a la gent entretinguda. Molt de moviment per no fer res. Igual que el manteniment el personal d’una empresa cada dia és menys important i molts d’aquests càrrecs entremitjos només fan que justificar les ordres de la divinitat però d’iniciativa pròpia poca cosa i mai en contra del que diu el líder suprem. Per la seva banda, molts cabdills polítics prefereixen invertir diners en concerts per tenir a la gent divertida que en ajudar econòmicament als més febles de l’escala salarials que fa anys que reclamen al desert. Cada dia hi ha més caps i menys peus en moltes empreses per fer el mateix que abans però amb una escletxa salarial més gran i les necessitats reals queden més descobertes.. Moltes d’aquestes negociacions infinites s’acabarien amb pujades de sou emulant models similars més ben remunerats, però prefereixen tapar forats amb misèries que no porten enlloc i molts casos només afavoreixen un petit grup d’escollits  deixant de banda una àmplia majoria. Aquesta és la nova política de gestió pública i molts cops privada.  Comportaments que al final generen mal ambient laboral, ansietat i més baixes. Molts cops no acaba com hauria de ser.