Per aquest 2021 que ja estem vivint hem de
demanar tornar a la normalitat que l’any passat va ser l’excepció. No ens calen
grans noves passes en la nostra societat, simplement que tot torni a ser una
mica normal i que la mascareta deixi de formar part de la nostra vestimenta
imprescindible quan sortim al carrer o estem amb els amics compartint unes
cerveses.
Hem de tornar a les abraçades i els petons
que la pandèmia ens ha prohibit fora de la nostra bombolla. Uns elements tan
fonamentals i tan necessari per seguir
el camí diari per la vida i que mai no havíem demanat als reis, però potser
enguany aquest ha estat una de les peticions amb més seguidors en un any
diferent. Per aquest 2021 hem de seguir lluitant contra la soledat que cada dia
va agafant força en la nostra societat. Una taca que ens allunya de la nostra
condició humana i ens fa més vulnerables.
Ens diuen que potser en el mes de febrer
hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya i que potser haurem de votar en
pavellons esportius per evitar el risc de contagi. Hem de tenir molt clar que
guanyi qui guanyi i a la fi sigui quina sigui la coalició que acabi formant el
nou govern de la Generalitat amb el nou president, aquí tot seguirà més o menys
igual. Res no canviarà en una administració pobra sense recursos que ha d’anar
tapant forats a mesura que l’acció del govern va avançant dia a dia. Els propers
anys seran molt durs i aquests pilars de la societat del benestar seguiran
igual d’insegurs com ara i cada cop serem una mica més pobres. D’una manera o
una altra ens aniran dient que contractem una assegurança de vida, un pla de
pensions i també una alarma per la llar perquè els serveis públics cada dia
arriben menys lluny perquè encara estem pagant les retallades dels exercicis
anteriors i no es veu llum al final del túnel.
Pel que fa al Vendrell seguirem en aquesta
política grisa d’anar practicant el gran esport d’aquest municipi que respon al
lema qui dies empeny anys passa. No hi ha més, sobre la marxa. Estarem
entretinguts amb les obres de la nova sala de convencions del Tabaris de
Coma-ruga a veure com acaba tot plegat. Potser
tenim aquí un nou forat econòmic com fa deu anys l’Escola de Música del
Tívoli i que encara no hem acabat de fer
net.
El Vendrell seguirà endavant fent com
sempre ha fet sense canviar res del seu dia a dia. Potser alguna espurna podrem
veure en alguna apartat municipal com la recollida selectiva, però l’essència
serà la mateixa de sempre. Gent jove repetint el que van aprendre dels seus
mestres que sempre varen practicar aquest exercici d’anar escombrant endavant,
passant els problemes a les noves legislatures fins que algun dia es produeixi
algun miracle i algú ho vulgui arreglar realment.
Cada dia els polítics estaran més lluny de
la realitat i els pobres contribuents els tocarà anar pagant cada cop una mica més per tenir cada
vegada una mica menys. Hi ha gent en la nostra sort que tindran la sort de
treballar, però un ampli sector de la nostra societat seguirà havent de
recórrer als ajuts socials i els treballs precaris. Cada dia hi ha menys classe
mitja i la gent va entrant en aquest món d’anar sobrevivint d’aquí i d’allà
anant aconseguint recursos migrats.
Uns pocs seran gent molt llesta i formada,
però una important majoria es quedaran en aquest món depenent d’aquests pocs
que són els qui guiaran realment el món encara que a molts no els arribaràs mai
a veure la cara ni pel youtube.
Seguirem aprovant mocions que només es
queden en paper mullat sense més transcendència i seguirem evitant parlant de
temes com la delinqüència, l’ocupació d’habitatges i els principals reptes
socials que hem de superar per sortir d’aquest sot on estem posats fa anys.
Sort de Pau Casals i companyia que ens fa allunyar-nos del nostre dia a dia que
restà amagat sota l’estora sense que ningú hi posi mà.
