L’altre dia em varen fer la típica pregunta
que ja m’han fet altres vegades i crec que òbviament s’ha de respondre i no
deixar-ho en el calaix del silenci administratiu com fan alguns consistoris.
Res, que la qüestió era com és que jo molts cops escric en contra de l’equip de
govern del consistori on treballo? Hi ha frases fetes com no mossegar la mà que et dona de menjar o
no tirar-se pedres al propi balcó que desaconsellen aquesta practica. Fa 30
anys que escric assíduament en els mitjans de comunicació locals i sempre m’ha
agradat tenir un esperit crític. Poques vegades per no dir mai he escrit alguna
cosa clara i evident per algun tipus d’interès personal o polític perquè aquest
no és ni de bon tros el meu estil, tot i que he de reconèixer que potser de
retruc alguna cosa s’ha colat en aquest calaix. Quan vaig a entrar en aquesta
feina actual jo em dedicava professionalment al periodisme comarcal. Després ho
he fet principalment com a hobbie perquè és una cosa que sempre m’ha agradat,
la meva passió és la comunicació lliure i independent. Escriure com a mercenari
és una cosa que detesto.
En aquestes tres dècades d’articles hi ha
temes que s’han repetit moltes vegades perquè la cosa no dona per tant. He de
reconèixer que hi ha alguns punts que estan vetats i altres són molt més
accessibles amb una important informació pública que es va creant al seu
voltant. Jo al Diari del Baix Penedès vaig començant escrivint texts de
reportatges i fets culturals sense més transcendència, però com érem pocs a la
redacció em va tocar escriure articles
d’opinió i alguna editorial. Llavors em va entrar el cuquet i ja no l’he pogut treure de sobre tot i que
algun cop m’he plantejat seriosament deixar aquesta mania d’escriure
. No he vingut a salvar el món ni molt menys,
però intento posar llum a la foscor com
diu Carles Porta en aquest món on s’ha de saber triar el gra de la palla abans
que ens creiem aquest món que ens volen
dibuixar ple de caixes buides on tothom escombra a casa seva i quan una cosa
molesta es posa sota l’estora i algú ja ho arreglarà. Hi ha moltes coses que encara em produeixen
picor a l’estomac. No puc suportar aquests projectes de renaturalització amb
uns quants milions d’euros tirats al torrent. Si abans corríem el risc
d’inundacions cada 500 anys ara el perill el tindrem cada 525 anys. Mentrestant
tot això s’ignora totalment la part humana de la societat en un joc de trilers que no porta enlloc i que
planta fanals al mig de la riera.
Polítics que s’omplen la boca tot el dia d’igualtat, transparència, que
defensen les causes perdudes del que passa 4.000 quilòmetres i a casa seva
practiquen una clara política de simpatia de colors deixant cada dia més
persones a la banqueta perquè no molestin al sistema i no facin gaire soroll
mentre funciona la maquinària al servei de les grans empreses que són els que
fan el gran negoci amb aquest tipus de personatges públics que només volen
guanyar eleccions a qualsevol preu.
Doncs res, crec que qui vulgui entendre la meva resposta a aquesta
pregunta recurrent ho pot fer i sinó res, seguim endavant. Ho faig bàsicament
perquè estimo la gent i el poble i no m’agraden que em prenguin el pèl
sistemàticament.
