Els dos vendrells cada dia més allunyats

 

El Vendrell enguany viurà unes quantes efemèrides importants com el centenari dels Nens del Vendrell, els 150 anys del naixement de Pau Casals, els 60 anys de Pastorets i unes quantes més que el nostre líder espiritual es va encarregar de reunir en una vetllada clamorosa en la no menys eclèctica llauna de sardines de Coma-ruga.

Doncs res, enguany ens toca gaudir de tot un reguitzell d’actes de tots colors i tipus que s’aniran duent a terme en aquest petit boci de Catalunya ubicat al mig de tot plegat.

La vila també li tocarà viure aquest 2026 uns altres reptes que tot i que no són d’aquest nivell social també afecten a moltes persones i possiblement el seu abast efectiu és molt superior als qui es veuran tocats per aquesta agenda fantàstica.

El punt clau d’aquest exercici és el tema de la recollida selectiva de les escombraries. Ja tenim uns quants barris a tocar del cor espiritual de Vendrell i a les platges que ja el van aplicant de mica en mica. Al principi doncs,  la gent encara no està avesada a tot aquest nou procés.  Quan un deix una bossa al terra per qualsevol motiu pot provocar  altres actituds similars que generen un cúmul de merda en la via pública. Ja anirem veient com aquest sistema es va implementant arreu. La gràcia és que algun dia i d’alguna manera les persones que el practiquen d’una manera eficaç puguin veure compensat el seu esforç d’alguna manera econòmica, ja sigui amb descomptes a la taxa, bosses d’escombraries gratuïtes o una foto a les xarxes oficials amb el líder espiritual del moviment optimista local.

Un altre tema és que l’actual equip de govern farà un nou pas en la seva campanya de suprimir estacionament públic i cèntric del Vendrell. Ara li toca a la Riera de la Bisbal amb uns jardinets integrats que faran la delícia de propis i estranys. Tots els estacionaments dels lateral seran convertit en arbrets de flors, violes i romaní. La majoria de la gent frisa per aquest gran canvi en el centre del Vendrell. Només cal donar un tomb per la vila per escoltar l’esclat de felicitat que viuen els seus veïns amb aquests canvis claus que poden ser el més significatius per la història nacional d’aquest mil·lenni i del proper potser també. Per la gent que no té la sort de viure al voltant de la zona zero de la plaça Vella del Vendrell aquest estiu si va a la platja al passeig de Coma-ruga o a tocar a Calafell doncs res podrà ajudar a la gran empresa Vendrellenca Parven a seguir endavant amb el seu negoci amb l’estacionament del Vendrell després d’explotar durant més de 20 anys dos espais amb aquesta finalitat en dos terrenys que no estaven gens encabits en el que ells coneixen com la legalitat vigent.

Un Vendrell que com tantes ciutats està perdent a marxes forçades el teixit comercials autèntics. Cada dia tenim més grans superfícies a casa nostra que de mica en van situant a totes les latituds del terme municipal per tenir els diferents coberts i de mica en mica anar ofegant el comerç de tota la vida encara que ara hagin fet com ja fa anys que funciona a Calafell convertir tot el teixit comercial central en un mena de gran superfície a l’aire lliure. Seguim entre les estadístiques de negatives en fracàs escolar, renda per càpita per habitant, seguretat, reciclatge, atur i alguna més. Però res aquí estem la mar de feliços i contents en aquest populisme de pa sucat amb oli que ens volen vendre des de les administracions públiques de casa nostra. No tenim ni construcció de nous habitatges socials, ni grans empreses que ens vinguin a veure. Uns recursos econòmics precaris que està convertint el Vendrell en una ciutat dormitori on cada dia hi ha més gent que li importa menys la gran majoria de coses que es fan i es desfan. Evidentment quan ve Camela la gent surt al carrer, però molts cops només t’els trobes en la caixa d’alguna gran superfície o ja directament obrint la porta al repartidor d’alguna cadena de comerç on line. Aquesta és la nostra realitat. Enhorabona als lloats, però no podem deixar de deixar de tocar els peus a terra que molts cada dia estan més ofuscats en la seva torre d’ivori..

 

Stranger Things a la kenetiana, la poli local en un nou capítol

 

Al Vendrell passen moltes coses molt més interessants que les que surten als canals socialistos que tenim per aquí. Aquesta és la resposta d'Inspecció de Treball a la denúncia del sindicat Splcme que ha presentat a fiscalia, antifrau i ara tenim la de Inspecció de Treball. La cosa va per aquí encara que alguns ens volen vendre que vivim en un mon de flors i violes. Donc res, un petit tastet del que s'hi cou i no surt.

El sopar d'homes de la Societat d'Albinyana. Quan les coses senzilles són les més grans.

 Fa més de 60 anys que la Societat Recreativa Unió Albinyanenca acull el dimarts de carnaval el sopar d'homes. Aquest any erem unes 70 persones i es va tornar a l'àpat tradicional d'arròs i estofat de conil. Hi ha molt bon ambient i les converses són d'aquestes que vas recordant d'un any amb altre on la gent parla sense complexes ni perjudicis en un to amable i cordial. No cal vendre motos que després no trobarem mai. Fa uns pocs anys que hi vaig i és un dels moments més esperats de l'any. Fa anys alguns cops s'havien passat videos contents, però ara la gent és més modosita i se sopa i es parla una mica i cap a casa no hi ha coses a destacar. Cal dir que el dia anterior es fa el sopar de dones amb molt bona acollida també.  Vull destacar el gran nivell del Jordi Marrasé que és el gran cuiner que fa uns plats per llepar-se els dits. Hereu del Polido i el Conxito perquè Albinyana a part de tenir pujades i baixades sempre hem tingut grans cuiners sense estrella Michelin però que et deixen ben feliç. Esperem que el proper any ens trobem per compartir aquests moments inolvidables. Seguim endavant 

Hi ha petites presumptes errades que val més dissimular

 Fer de jurat a un carnaval avui en dia és motl complicat. De les quasi 50 carrosses que es van presentar al Vendrell n'hi havia alguna, un parell o dos que destacaven una mica sobre la resta. Altres poques estaven per sota la mitjana, però una trentena llarga eren si fa no fa en la mateixa línia. Depèn del jurat triar una o altra, però la cosa ja depenia del jurat que podia apreciar una cosa o una altra sense que es pugui dir que no està bé, perquè eren similars. Ara és molt trist, tot i que som persones i que som humans que a les 2 de la matinada tinguis un guanyador i a les 12 del migdia del dia següent el que estava en segona posició passa a 1a posició. Poden tenir raó o no, però jo crec que vist el poc marge que hi ha si és que t'ho has equivocat o algo t'ho empasses i no passa res. Això és molt lleig que  10 hores després et diguin no no, al reves el 2n primer i viceversa. Això és Vendrell i no passem de poble amb mentalitat de poble, però ja toca canviar. 

La rua més llarga de la història del Vendrell

 

Aquest divendres, dia 13 de febrer entre la pluja de la tarda i el vent de la nit va tenir lloc la rua més llarga que jo recordo de carnaval. Va arribar a tres hore 50 minuts. El record estava fa uns pocs anys en dues hores i mig i enguany a tope de power. Evidentment a les ultimes carrosses hi havia quatre gats en els punts importants. Però res seguim endavant amb aquestes super rues que van donant tombs pel Penedès., durant tres cap de setmana, de moment potser algun dia tindrem carnaval com els Tres Tombs de Sant Antoni que durant un parell o tres de mesos. El Carnaval com sempre amb alguna carrossa i comparsa que s'ho havia currat bastant, però dins la normalitat acceptable. Seguim endavant. No es va fer el Farraestoltes pel vent i res seguim endavant.

Només els grans resisteixen

 

 

A mesura que passa el temps anem veient en les nostres pobles i viles com molts establiments familiars regentats per famílies centenàries amb un llarg historial van tancant les portes o en els millors dels casos fan un canvi de nom a favor d’un nouvingut de terres llunyanes. Aquesta és la nostra realitat. Són poc els indígenes que aguanten aquesta embranzida marcada sobretot pels nous costums socials. En una societat on la classe mitjana va perdent pes específic et vas trobant que una petita minoria es mou pels llocs tradicionals que encara tenen el seu públic específic i una gran majoria, cada dia més, van apostant per llocs grans on puguis estalviar temps i diners.

Al final ens trobem a casa nostra o grans superfícies comercials que de moment ho vas a buscar tu, però ben aviat el servei a domicili agafarà embranzida ra i després tenim grans xarxes de petits establiments en mans de grans col·lectius que es van implantant en el nostre territori sense fer gaire soroll. Avui en dia no es pot competir amb aquest ampli teixit comercial que actua com una franquícia potser de caire universal que es va desplegant en el territori. Avui en dia una família que té un local cèntric el més rendible és buscar una feina amb un bon horari i amb un salari normal i llogar el local a una d’aquestes nissagues que acostumen a pagar els rebuts religiosament. Fa temps anar entrar a alguns d’aquests establiments feia cosa, però avui en dia tot es va normalitzant. Ara avancem a velocitat de microones amb un destí totalment incert. Aquest és un dels preus de la globalització que ens toca pagar a tothom perquè en molts temps tot ha canviat. Abans anar a comprar un diumenge pel matí podria ser un sacrilegi. Avui en dia és un fet totalment normal i assimilat en el context actual.

Un cop d’ull a la realitat política del territori

 

 

A aquestes alçades de la pel·lícula ja es va veient una mica com es poden presentar les properes eleccions municipals del maig del 2027. La majoria d’ajuntaments mantenen la pressió fiscal per aquests anys previs a les urnes. Després dels comicis de cop i volta ja faran la sotragada que toca, però ara no hem de quedar malament amb l’electorat. Per altra banda ja han sortit alguns candidats com l’Albert Rovira al Vendrell i poca cosa més. Sembla ser que com que en aquest país no tenim limitat el nombre de legislatures que es poden encadenar per part de l’alcalde. Tot apunta que en la majoria de municipis repetiran candidatura els alcaldes. Des de l’incombustible batlle de Sant Jaume dels Domenys fins a les noves promeses de la política comarcal com l’alcalde de Santa Oliva passant pels més visibles com els batlles dels tres municipis costaners. Alguns dels quals des del dia següent a la possessió del present mandat ja varen començar la campanya electoral per al 2027.

Per altra banda, també al consistori del Vendrell el company solidari i silent del Psoe al poder en alguns punts de l’ordre del dia del plenari fa explicació de vot que consisteix en què després de la votació de cada punt del plenari exposa la seva postura sobre el tema en qüestió. En resum intenta que es vegi que també té personalitat fora del partit del Pedro Sánchez, però amb les explicacions que ha fet fins ara és millor que no digui res com ha estat la seva posició en tota aquesta legislatura. Millor tenir la boca tancada que parlar per no dir res. Queda molt millor. No cal aixecar falses expectatives o no hi ha res.

Evidentment en aquesta comarca passarà com a la majoria de Catalunya on al dreta entrarà amb força en els consistoris perquè la gestió que han fet en molts municipis, sobretot en els més grans, ha estat força nefasta. Llavors el vot de càstig sense cap mena de dubte anirà cap aquests nous partits que ningú vol però que molts voten. A veure si resulten perillosos a l’hora de repartir el pastís. La gràcia en molts llocs no és guanyar, sinó aconseguir una combinació numèrica que et permeti tenir el poder. Si ets qui té millors resultats, però no hi ha més regidors a l’oposició i no pots pactar amb ningú estàs venut. Llavors tots els partits a part de mirar el melic miren qui tenen al voltant per arribar a una entesa consolidada i no caure en aquesta inseguretat en què viuen els presidents de Catalunya i d’Espanya que van per la mínima en els millors dels casos.

En les propers eleccions hi ha uns pocs que votaran un partit determinat i hi ha uns molts que potser no pensen votar, però en cas que uns dies o setmanes abans dels comicis es visqui un caos de país com ha passat aquests dies amb el transport públic, en especial la Renfe i la climatologia adversa pot passar de tot. Molts dels pilars bàsics del sistema com l’ensenyament, sanitat i transport estan a nivells freàtics. Prova d’això són les vagues de sectors públics que estan previstes per aquest mes de febrer. La gent cada dia està menys anestesiada per aquesta política de “hi estem treballant” o “ho tenim sobre la taula”. Tal com ens tracten als usuaris alguns serveis públics com el tren és de tonto en amunt. La gent ja està farta d’aquests jocs dels trilers de poca monta. La gent cada dia vota menys persones i vota partits i a les properes en alguns partits no cal ni que facin actes polítics perquè val més no dir res que posar la pota. Perquè una cosa és el líder i l’altra els seus incondicionals. Segurament hi haurà sorpreses, però després no diguin que no s’ho esperaven. La cosa està cantada. Potser la millor solució per arreglar una mica el patí és tocar fons i anar pujant, però tants anys en aquests nivells de subdesenvolupament no ens han portat enlloc. La cosa està animada i cada dia la gent fa menys cas als mitjans subvencionats perquè ens han aixecat massa la camisa i han perdut credibilitat. Aquest és el futur que tenim i la gent ho sap. Ara falta saber com s’anirà concretant tot plegat. Toca esperar una mica. La cita és al  al maig del 2027 si abans no ha passat alguna cosa que ho hagi precipitat tot plegat. Anirem esperant en uns mesos força intensos.