Llarga vida als Iron Fridays

 

En aquest Vendrell geogràficament enclotat sempre ha estat difícil agafar moltes emissores de ràdio que no siguin les generalistes. Només cal pujar per la carretera fins més amunt del polígon de la Cometa i l’oferta comença a millorar considerablement. Sempre hem tingut les cadenes globals com Catalunya Ràdio, la Ser, la Cope, Rne, Rac 1 entre d’altres, però escoltar altres emissores properes no ha estat mai una tasca fàcil. Des de la meva casa d’Albinyana hi havia més oferta al dial, però al Vendrell la cosa sempre ha estat limitada en el dial radiofònic.

Recordo quan jo anava a l’Institut Baix Penedès a mitjans dels anys 80  molts cops comentàvem amb els companys  alguna cosa d’aquest mític programa dels divendres que abans es feia en rigorós directe i s’havia convertit en una cita obligada de molts amants del “heavy” de la comarca i rodalies.

 En el panorama musical actual a casa nostra, evidentment això que tots som iguals és una de les grans mentides de la nostra societat. Actualment hi ha un munt d’estrats  socials. Amb el temps crec sincerament que es va augmentant els privilegis d’uns envers la resta. En la nostra època no teníem l’Enderroc ni alguns managers culturals que apostessin per aquest tipus de música llavors teníem els nostres pilars de referència. Els divendres a la tarda al 107.1 de la FM era dels més importants. Tot el que el panorama era més optimista que l’actual que estem preparant a la gent per viure musicalment fent versions o et mores de gana. Són pocs els que aposten per un directe de temes propis i la gran majoria són actualitzacions d’altres temes o ja practiquen aquesta música globalitzadora trompetera tan popular que ja no saps ni quina cançó és sinó també desconeixes el grup que tens al davant.  Ja no aposten per coses noves sinó que tothom va al camí més fàcil i a ser un més entre la multitud.

Al Vendrell hi ha un petit grup de persones que segueixen la figura de Pau Casals. Aspecte que trobo molt encertat, però s’ha de reconèixer que també hi ha una àmplia minoria que escolten rock d’aquí i d’allà. Evidentment aquests no celebren efemèrides, ni fan grans concerts amb una gran campanya mediàtica, però són fidels als seus principis i a la seva gent. El passat 18 d’abril va quedar ben demostrat a la plaça de la Sardana on durant unes hores vam anar desfilant tots els que hem passat en un moment o altre per aquest mític programa de ràdio. Escriure la història dels Iron Fridays també donaria per un llibre ben gruixut amb molts records dels seus protagonistes. Jo crec que el millor que es pot fer per celebrar-ho és un concert com el de l’altre dia amb la gent que estima el que hi fa, que hi va perquè vol i sempre amb bon humor i sintonia. Aquestes persones anònimes que fan molta feina de formiguetes i que lluiten contra modes i campanyes polítiques per allò que creuen i hi són fidels. Llarga vida als Iron Fridays i que segueixen en peu per molt més. Aquest és un club social que es va trobant de tant en tant en alguns esdeveniments del Vendrell i comarca i que segueixen al peu del canó i que quan toca estan allà com si fos el primer dia. Una generació que va ampliant la seva base i on els líders mai perden els seus principis encara que hagin de vestir laboralment de roba del Corte Inglés.

D'excursió al Parlament de Catalunya

 Feia dies que ho anàvem muntant, però al final ho hem aconseguit. Aquest matí hem anat un grup de treballadors de l'Ajuntament del Vendrell de visita al Parlament de Catalunya amb la col·laboració d'Albert Batet, Olga Navarro i Christian Soriano que ens fet una interessant visita per les seves instal·lacions. Un matí diferent per veure com va un dels principals punts de poder de Catalunya. No és el primer cop que hi vaig però avui hem vist propostes interessants i una mica com es va coent tot plegat dins aquesta cambra catalana en un lloc envejable i molt proper a l'estació del Nord. Una excursió molt interessant que algun dia de la vida hauria de fer tothom.

Quan la merda és la gran protagonista política

 Un ple d'abril amb el de sempre. Un equip de govern que va a la seva puta bola i passa dels que no li segueixen la corrent amb informes desfavorables o factures que no segueixen les pautes bàsiques o subvencions nominals amb excés, càrrecs dins l'adminstració a dit, complements que s'han tret pel morro i altres que s'han posat pel morro i res anar fent. Aquí ordeno i mando i a guanyar eleccions i deixar tots contents i enganyats.

El tema central ha estat la recollida d'escombraries que ha deixat el Vendrell ple de merda per una gestió nefasta d' FCC consentida pels socialistes que governen el consell i l'Ajuntament. No els controla ningú i fan el que volen amb total impunitat. Hi ha empreses que tenen més poder que l'Ajuntament que està al seu servei en moltes coses. Doncs semblava que la cosa havia de tenir un torn tens de precs i preguntes, però res del més normal. La Grumete del Vendrell ja estava preparada per si havia d'intervenir, però res. Jo pregunto i l'alcalde diu el que vol, però sempre pilotes fora i res clar. 

El llibre de castells del Kevin Prados. Una excel·lent proposta per Sant Jordi

 

 

A la vida et trobes persones  encara que no hi tinguis cap tracte intueixes que tenen alguna cosa important a aportar a la societat en general. Aquest és el cas del vendrellenc Kevin Prados que ha vist recenment publicat el seu primer llibre. Una cosa ja més personal,  té la particularitat de ser una persona ferma, el que en podríem dir un XXXL com qui escriu aquest comentari. Les persones que no estan dins la línia estàndard de l’anatomia mundial sempre m’han aixecat una mena de curiositat innata que no em costa reconèixer públicament. Tothom té els seus referents a la vida per una cosa o una altra. Si fem una mica d’història recent, direm que l’any 2019 vaig estar present en el seu pregó de festa major que vaig trobar  molt ben elaborat, però potser no coincidia amb el que la majoria de pública esperava en aquell moment i lloc. A més es va retardar el temps d’inici, cosa que no va acabar d’agradar al considerable públic allí congregat. Tot i aquesta introducció toca dir que l’he anat seguint de resquitllada com a casteller dels Nens en la seva etapa de cap de colla i també com a peça clau del tronc de moltes construccions de la colla ja centenària. Sabia que havia estudiat filosofia tot i que es guanyava les garrofes en altres camps professionals com passa a molta gent.

No vaig voler anar a la presentació del llibre perquè em va venir al record l’experiència del seu pregó, però vaig fer un cop de cap i em vaig capbussar en les pàgines dels seu primer llibre Contra la Gravetat. La filosofia dels castellers. Un assaig publicat per editorial Arpa amb un pròleg de la cineasta Letícia Dolera, que he descobert enguany, autora de la sèrie Pubertat amb la qual el nostre neòfit escriptor va assessorar sobre aquest món de castells, torres i pilars.

He de reconèixer públicament que el llibre em va enganxar des de la pàgina 1 quan explica la seva primera experiència en aquest món fins als darrers capítols on analitza alguns dels valors claus dels castells a través d’algunes persones que han viscut moments molt especials en la història recent del fet casteller

És un llibre que parla de castells des del punt de vista filosòfic, però d’una manera amena i practica. No és allò que se’n va per les branques i al final no saps si estàs en un llibre de cultura o de biologia. Situa el fet casteller dins l’evolució humana global com el trencament de la imitació de la natura fins que la persona crea els seus propis esquemes allunyats dels  models naturals fins aquell moments predominants  El castell és una lluita contra la gravetat  de la natura com diu el seu títol  com altres artistes com Beethoven a cavall entre el segle XVIII I XIX.

Un castell és un clar exemple de la metàfora d’una societat on cadascú ha de fer el se paper i on tots els elements són importants per aconseguir una fita. L’individualisme no serveix per arribar a bon port  per bastir estructures humanes.

És un llibre que m’ha agradat molt perquè et dona una visió diferent que no està en aquest rol olímpic  on han volgut posar el fet casteller segons les construccions que facis amb uns barems que amb els anys poden canviar. Un llibre que recomano molt per aquest Sant Jordi. Ho diu una persona com jo que ni té cap passió especials ni pels castells ni per la filosofia i no he rebut cap pressió de ningú per arribar fins aquí. És just dir que realment he après moltes coses de la seva àmplia lectura d’aquest fenomen que enguany celebra un segle d’història oficial al Vendrell, però segurament ho trobem ja en el segle XIX com a evolució del ball de Valencians que va ser el principi de tot plegat.  Aquest llibre és diferent i és capaç de posar forma valor i seny a uns ideals que han guiat el nostre dia a dia. De tot cor, val molt la pena que el compreu, el regaleu i sobretot que el llegiu.

 

Ja tenim la primavera en plena forma

 

Primer dia platja en aquesta temporada. Tot i que no m'he banyat, he fet la ruta a peu com toca en les millors ocasions. Ara s'hi està bé que no fa ni fred ni calor i tenim una molt bona temperatura encara que sigui al migdia al punt central del dia. Ara és el moment de les rosselles que van omplint camps de la nostra contrada i ens donen aquests bonics paisatges. Ara i a la tardor és el millor que tenim. L'estiu per excés i l'hivern per defecte no són els millors mesos. Seguim endavant, compartint moments.

Enhorabona per la festa dels 40 dels Iron Fridays

 Enhorabona als organitzadors del concert dels 40 anys de l'Iron Fridays perquè van aconseguir omplir la plaça de la Sardana de gent i molt bones vibracions en tots els grups. És un dels concerts més multitudinaris sense que sigui ni festa major ni ningú conegut ni dels 40 criminals. Molt bé per la feina ben feta i res a gaudir del que toca i endavant. Hi ha molts seguidors d'aquest estil perquè no tothom ni molt menys segueix la programació oficial d'aquest beat ajuntament. Salut i rock&roll. 

Descansa en pau Teresina de Bonastre. Sempre estaràs als nostres cors

 

Ahir dia 17 d'abril va morir a Roda de Berpa ka Sra Teresa Solé Sánchez mare de la Rosa i de la Teresa i dos fills seus que no recordo els noms. Una persona dinàmica, acollidorà amb energia que et feia sentir com a casa teva. Persona que es preocupava per tothom. Tenia 17 anys i com mare de la meva amiga Willy feia 40 anys que la coneixia i sempre l'he tingut un merescut respecte i estima perquè sempre m'ha tractat com una persona de la família encara que fes mesos que no ens veiessim. Descasa en pau Teeresina. Sempre et recordarem amb la teva hospitalitat i gran tracte cap a la resta de persones. Esperem com algú ha dit que allà al cel siguis la padrina que tothom vol tenir. Una fora abraçada. Molt emotives i sentides les paraules de la Willy al seu comiat. Vola ben alt.