La qualitat i el tracte del comerç tradicional

 

Un dels grans beneficiaris d’aquesta pandèmia han estat les grans superfícies comercials que van creixent de mica en mica en el nostre territori s’han tornat amos i senyors d’aquest sector econòmic que fins fa quatre dies estava configurat per petits establiments especialitzats i mercats que donaven vida i riquesa a la nostra societat.

La nostra arma no es pas competir amb els preus perquè la seva producció i el marge que es pot permetre en aquest camp és inassolible per a la gran majoria de petits establiments. Estem perdent la gràcia de comprar que consistia en anar omplint el cistell de botiga en botiga en una mena de ruta que ja teníem marcada des de quan sortíem de casa. Al final tot s’ha tornat tan avorrit com  veure una pel·lícula des de casa sense els rituals d’anar al cinema que era la gràcia de tot plegat.

La força del comerç de tota la vida està en el tracte humà perquè aquest és un dels punts forts que pot ajudar a què els petits negocis siguin competitius. A vegades la diferència econòmica no es tant elevada, però es pot treballar aquest element que es pot convertir en un dels punts forts. Tal com funcionen les noves tecnologies a vegades quan et decideixes comprar un nou aparell aquest ja ha quedat mig obsolet, llavors necessites els consells del venedor que et situarà en el mercat d’aquell producte que s’ha convertit en una necessitat. La tecnologia està viva i molts cops pots aconseguir un estri que s’adapti a les teves necessitats que aquell que en principi tenies previst adquirir. En els grans magatzems tot és més general i molts cops no s’arriba a aquest tracte més personal que pots assolir en els comerços de proximitat de casa nostra.

 

515 dies i covid per a tots els gustos

 Això del covid és un dels grans misteris de la humanitat. Jo m'ho crec tot. Hi ha gent que amb dues vacunes han estat entubats i gent que a casa uns dies i ja esta. La veritat és que aquest virus té totes les versions disponibles i depèn de molts factors que pots acabar al cementiri i sigui només una molèstia passatgera. Hi ha de tots colors i crec que tots som una mica cunillet d'indies. Algun dia podrem sabrem la justificació de tot plegat, però ara per ara la cosa és molt complicada d'explicar. Vinga seguim endavant i esperant que tot aquest malson s'acabi ben aviat.

La pressió de la via pública

 

 

En aquests mesos és quan es nota més la pressió social de la via pública des de patinets, a vianants, passant per cotxes bicicletes i altres propostes que ens podem trobar amb tota legitimitat pels nostres carrers i places.

Una cosa està molt clara hi ha una zona de vianants on els vehicles a motor tenen un paper secundari, però per mil raons també l’han de fer servir. Ens podem trobar amb persones que tenen el cotxe en un dels garatges d’aquest espai, repartidors d’algun dels comerços i altres històries.

Està la normativa viària que estableix un seguit de normes sobre com s’ha de circular en aquests espais públics. La majoria d’usuaris ho acostumen a fer a consciència i responsabilitat, però sempre hi ha casos que apliquen la seva normativa particular que no té perquè coincidir amb la de la majoria. Llavors aquí és on tenim el problema. No tenim ni tots els policies ni similars per controlar les 24 hores aquests espais, ni tant sols una quarta parta unes poques hores al dia. Llavors hem de buscar altres maneres perquè tothom compleixi les normes.

Una de les eines bàsiques és que a l’escola s’ensenyi. Si potser es faci educació viària pràctica perquè de ben petit tothom conegui les normes generals de la via pública perquè encara que sigui com a vianant des de ben petit l’has de fer servir i saber una mica com funciona tot plegat. Després si et treus algun carnet ja aniràs aprenent i posant en practica la resta de normatives que s’han d’aplicar.

Això de les multes jo cada dia trobo que és més inútil perquè et pots trobar amb persones que pagar una multa sigui un petit detall de la seva economia saludable i altres per altra banda han de fer mans i mànigues per aconseguir els diners per satisfer aquella sanció. Llavors una eina que és molt útil però que no aporta els ingressos fàcils a la recaptació municipal són els treballs en benefici de la comunitat. Aquestes persones que hagin comès una falta greu o molt greu haurien de fer treballs per la comunitat a través d’alguna entitat, ong o ajuntament. Llavors aprendrien moltes coses que amb una simple sanció és difícil que acabin de captar amb la seva integritat.

La nostra societat que cada dia està més feble el sistema públic per una mala política de les diferents administracions cada dia necessita més mà d’obra per atendre les funcions públiques.

Un exemple ben clar amb tot això de la covid. Aquella persona que hagi participat en alguna botellada sense mascareta ni altres mesures de precaució doncs a treballar durant uns dies de zelador o persona de la neteja en algun hospital perquè conegui de primera mà que significa això de la covid. Aquesta és una mesura que potser no aconseguiria un 100% de resultats en rehabilitats, però més d’un s’ho pensaria dos cops abans d’anar a fer de les seves quan la situació sanitària no convida.

En el cas de la circulació de persones quasi doblen la velocitat a l’autoritzada, uns quants dies en alguna escola col·laborant en el manteniment seria una bona teràpia i per altra banda tampoc els suposaria cap gran despesa i podria aprendre moltes coses de la realitat social.

Aquest és un tema que potser no està prou desenvolupat en la nostra normativa i molts llocs no volen agafar persones per a fer aquestes tasques perquè a vegades els resulta més negatiu que positiu, però s’hauria d’articular un sistema que dones sortida a molts dels casos de sancions greus o molt greus.

Cada dia els diners són menys importants en la nostra societat i necessitem altres vies per donar valor a altres elements que són fonamentals en el nostre dia a dia. Un d’aquests valors és el treball a favor de la comunitat de la qual tots en formem part d’una manera o d’un altre. Aquesta seria una molt bona experiència per alguns que estan acostumats a aplicar les seves normes i fins ara han tingut sort per diferents motius, però aquesta és una assignatura pendent de la nostra societat.

512 dies i ja tenim la festa major a tocar

 

Tenim la festa major del Vendrell a tocar. Ahir dilluns ja es podien reservar les invitacions per anar als concerts, havaneresi espectacles infantils. El Pot petit va finiquitar les localitats en tan sols una hora. De la resta encara n'hi ha unes quantes que a mesura que passin els dies suposo que s'aniran venent. Jo creia que Suu faria més reserves però la cosa és mol fluixa. Potser la gent ha escollit gaudir del correfoc perquè les dues coses són incompatibles. Aquí faltaria un altre dia del Pot Petit perquè allà on va triomfa.

Pel concert de l'Orfeó Parroquial, els Malcasasats, pregó i Diables haurem de fer el sistema tradicional.  A veure que passa. Demà dimecres és el torn de les cercaviles. A veure com va.

511 dies i el pacte del top manta al Vendrell

 

Aquests dies he anat a passejar pel passeig marítim de Sant Salvador i he vist el possible fruit d'un pacte perquè els manteros estiguin  a la zona de l'hotel Brisamar i els venedors a la banda de Coma-ruga. Cadascú al seu lloc i no ens calen ni polícies per escalfar l'ambient i tots tranquils.

508 dies i ja tenim toc de queda

 Una cinquantena de pobles de Catalunya ja tenim el toc de queda entre la una de la nit i les 6 de l a matinada. Un horari que a moltes persones no afecta perquè a dos quarts d'una de la nit ha d'estar tot tancat. Aquesta pandèmia anava creixent en les darreres setmanes i al final s'ha tingut que prendre aquesta mesura que no ha deixat contents a gaire gent, alguns per poc i altres per massa. Seguim amb les festes majors al Penedès en honor a la Mare de Déu del Carme i a altres similars per aquests dies. La setmana que ve tenim la del Vendrell que haurà de canviar algun horari perquè tot abans de la una no quadra. Sobre la marxa anar fent. 

La veu anònima del poble

 

Unes de les joies de la veu popular, efímera i anònima del Vendrell són les seves falles  i els versots dels diables. Aquesta setmana passada hem viscut amb intensitat les festes del pa beneit on cada barri ha plantat la seva falla. Aquesta és la lectura de l’actualitat d’una vila que espera amb ansietat les seves festes més nostrades on amb una subvenció ridícula de l’Ajuntament les entitats veïnals han de fer mans i mànigues per omplir tot un dia de diferents activitats per a petits i grans. Unes festes que l’any passat van passar un sotrac per la covid i enguany hem gaudit d’una versió un xic més normalitzada esperant que tot torni al lloc que li correspon en les properes edicions.

En aquestes falles sempre hi ha grans protagonistes que acostumen a sortir en totes. Enguany és el cas del primer tinent d’alcalde que ha estat el líder indiscutible d’aquestes portades destinades a estar consumides pel foc amb la caiguda de la llum solar. Aquest personatge que algun cop s’ha caracteritzat amb el “Robin”  ha triomfat per un seguit de mesures molt impopulars entre els artífex d’aquestes veus anònimes. Principalment la queixa ha vingut per la retallada de les subvencions  que enguany ho han deixat només en 1.000 euros en cada barri. Per altra banda, davant les retallades han aparegut altres festivals locals com un que tindrà lloc a l’agost. Van aportant els diferents grups i cantants en comptagotes per fer més emocionant la nova proposta o simplement perquè no aconsegueixen lligar els principals caps d’aquesta nova oferta musical.  Una altra mesura que també ha sorgit de la seva regidoria és la creació del festival de la Primavera que durant un parell de mesos ha posat música aquí i allà del municipi grups propers per donar una mica de vida a tot plegat. En molts llocs ha omplert i algun ha punxat perquè la gent té els seus referents i a vegades costa instaurar capsules d’oci en nous espais municipals sense tradició. No cal que parlem dels administradors de la present festa major que és una mena de selecció natural d’alguns dels darrers anys que sempre han estat allí.

L’altra gran triomfadora de les falles ha estat la regidora de platges i turisme que amb la seva resposta animal justificant la manca d’un espai per a gossos en els 7 quilòmetres ha aixecat moltes queixes dels amants dels animals i d’altres membres que veuen que hi ha lloc per tothom en tants metres lineals. Tampoc hi podia faltar el tema de les Banderes Blaves a les platges que enguany ja no s’han demanat i per tant no en tindrem cap. Una tradició que ha durat 32 i que també ha caigut en el pou.

Un crit unànime molt clar que ha aparegut arreu ha estat en contra de la Lgtbifòbia amb uns lamentables episodis que van tenir lloc en les proximitats d’un dels centres educatius del Vendrell.

Evidentment tampoc hi podia faltar un dels elements que han marcat amb intensitat la nostra actualitat en els darrers anys com és la covid que ha trasbalsat la població mundial.   

 L’actualitat fallera no ha passat per alt la situació sota mínims de la policia local del Vendrell quan fins i tot una empresa de seguretat privada havia d’atendre el servei telefònic d’aquest important servei públic els caps de setmana en horari nocturn.

Un dels clàssics  és la rivalitat entre els diferents barris que es sempre en reflecteix en alguna secció de les falles que comenta amb ironia les gestes de la resta de membres que formen part d’aquesta proposta que dura de dissabte a dissabte amb alguna parada tècnica pel mig.

No han faltat esments al mal estat dels carrers que donen a la residència d’avis de la Muntanyeta, tampoc la situació crítica del comerç local molt tocat per la crisis econòmica arran de la covid. Tot un honor formar part d’aquesta història popular amb un gag de la falla del Serrallo i Font de la Menya. Seguim endavant preparant la propera cita que tindrà lloc el primer dissabte de juliol del 2022.