Gemma Ventura Farré, un gran llibre per assaborir tots els detalls.

 Un dia molt especial, ple de poesia, alegria i optisme ha omplert amb escreix el patí interior del Museu Fenosa. Allí nphi estàvem molts, pero altres no han pogut accedir perquè era el lloc petit per un acte amb els protagonistes, de totes maneres també s'ha de dir que era el lloc idel i una cosa per una altra hem vist en directe la presentadió de primer llibre de la  Gemma Ventura, una vendrellenca que tot i ser el seu primer escrit ja aconsegueix el Josep Pla, tot un luxe, com si un equip de futbol en el seu primer any ja aconseguis la Lliga. 

Un llibre,precís calculat, sense que hi hagi res que sobri o que falta. En la seva mesura. No és autobiogràfic, però surten coses d'ella i del seu món. Petites històries intimistes amb personatges anònims que viuen la seva vida a la seva manera snese més interès. Un llibre per anar fer un sorbet de tant en tant encara que amb un parell d'hores te'l pots llegir, però es com un perfum que s'ha d'anar assoborint. La gràcia són aquests petits detalls, aquestes quadres que ens dibuixa amb el seu llenguatge ric, peroò entenedor Un llibre que defineix la seva autora. Un llibre que potser molts no entendran, perquè és un llibre per cadascú interpreti el seu món. Molt amor, molta màgia. Et deixes portar pel seu text i és genial, una grata experiència. Un llibre per la gent que llegeix. Un llibre molt intens, com un plat d'alta cuina però et deixa molt satisfet. El Llibre és diu La Llei de l'Hivern i és de Destino. 

Com a mostra de l’optimisme, la televisió local

 

 

Els optimistes vendrellencs estan fent campanya amb això de què el proper curs les escoles municipals públiques del Vendrell també tindran el primer curs gratuït. El segon curs ja en fa dos que no li suposa cap despesa per als pares.  El proper any doncs primer i segon sense pagar un ral. Per altra banda, els joves de 15   30 anys per 3 euros podran anar a veure algun dels espectacles del Temporada que suposo que ben aviat presentaran perquè ara estem amb els Pastorets ocupant el teatre.

Tenim sessions de mitja hora de psicòleg gratuït per als joves del municipi fins a un màxim de cinc que es poden renovar. Tenim festes i festetes gratis per a tothom i per totes les edats. Qualsevol cap de setmana de més o menys magnitud muntem alguna cosa a la vila sense que s’hagi de pagar res perquè la gent de la vila en gaudeixi.

Clar aquí tenim uns serveis socials que diuen amb un munt de diners per atendre  les necessitats de la població perquè hi ha moltes famílies al Vendrell que ho estan passat molt malament perquè en els darrers anys la poca indústria que teníem gairebé ha desaparegut del tot i fora del petit comerç hi ha ben poca cosa al Vendrell per anar fent excepte el sector serveis.

Per altra banda, per fer front aquests regalets que ens ofereix el govern optimista tenim un dels IBI’s més cars de la província de Tarragona que és l’impost clau per anar pagant les despeses dels elements públics del municipi. Un Vendrell que té sembla que té contractada la neteja viària de quatre carrers del municipi on hi passen cada dia i la resta un parell o tres de cops a l’any per despistar al personal. Un serveis de parcs i jardins molt per sota de les seves necessitats reals i amb la prohibició del glifosat, la cosa encara s’ha complicat una mica més. Un manteniment de la via pública que es va fent el justet i per on hi ha més circulació perquè hi ha zones que anar per la vorera, si així es pot anomenar és una gran gesta.

No ens calen totes aquestes avantatges socials si després tenim la deixadesa que impera en la majoria de carrers i places del municipi optimistes d’un municipi que es dedica a fer i desfer a inaugurar i reinagurar els carrers de sempre com si el Vendrell fos una barriada de les dimensions de Sant Vicenç de Calders. Abans tota la gent vivia en aquest espai, però amb el pas del temps la gent ha anat construint en altres zones del Vendrell amb uns serveis precaris, però els cervells de la casa gran, continuen aquest model antic, obsolet.

No podem seguir amb aquest model en què la televisió local n’és un clar exemple. Sense pilot, ni rumb amb una programació testimonial que ni de bon tros justifica els 600.000 euros que costa cada any a les arques municipals. Potser que ens ho fem mirar i deixem de jugar amb els diners de tothom demostrant que ens hem quedat sol i que el més trist que no sabem ni gestionar les majories absolutes que ens mantenen en el govern. Això és com fer trampes al solitari tenint totes les cartes marcades. Aquesta no és la manera de tirar endavant un poble amb l’única voluntat de guanyar unes eleccions que encara pot passar de tot, perquè la gent no és tonta i sap el que vota i perquè ho fa. Hi poden haver moltes sorpreses en  aquestes properes.

 

Tres tombs de Calafell

 

Avui he anat als tres tombs de Calafell, tot de mica en mica torna a la normalitat. Allí en un dia amb sol, pèro amb temperatures baixes, cavalls, carros i genets i amazones han donat vida a aquesta mes de gener en una rambla on hi passen molts cotxes i persones. Feia goig que tot ja torna a ser com era. Aviat carnaval, pero hi ha massa agobio de gent i cansa una mica,la veritat. A veure que tenim enguany.

La literatura és la gran protagonista d’aquests mesos

 

En aquests darrers mesos quan els polítics es preparen per una nova cita electoral, el Vendrell i també el Penedès ha viscut un curiós ressorgiment literari que ha situat la cultura al davant de la política en el tema de parlar de la gent.

Al Vendrell des de la creu de Sant Jordi a la Maria Carme Cardó l’any passat hem vist altres fenòmens culturals que l’han situat on l’hi tocava. Al final de l’any passat varem veure la presentació de la Trilogia de Yasmina Cánovas “Muta- Vive – Renace” que mostra la lluita de la dona per aconseguir el lloc que li pertoca en la nostra societat i en especial en els països emergents. Temes que estan aquí, però poques vegades se’n parlen amb cert coneixement de causa.

Enguany ha estat el torn d’un llibre amè, cordial, proper que ens porta a aconseguir la felicitat d’una forma força senzilla i a l’abast de tothom. Estem parlant de “Sueños Cumplidos” de Mariana Milán Bueno. Una història de superació personal fins aconseguir la teva fita amb uns àngels amb noms i cognoms.

Per altra banda, la vendrellenca Gemma Ventura aconsegueix el prestigiós Josep Pla de Narrativa amb la seva obra “la Llei de l’hivern”.

Aquests són uns clars exemples que hi ha vida en aquest món de la cultura després de passar un Mundial de Futbol totalment atípic i un estiu amb unes temperatures molt elevades.

Aquests petits detalls són la gràcia de la vida i de la nostra realitat i no els podem mai oblidar ni deixar de banda.

 

Els Pastorets Consistorials del Vendrell

 

 

Enguany els Pastorets del Vendrell gaudiran d’una àmplia representació del consistori municipal que caduca el proper 28 de maig i abans que això passi alguns dels candidats i companys d’aventures intentaran sortir el màxim possible en els diferents actes que es vagi fent a la vila fins aquesta data clau en la vida i cartera de molts dels nostres líders.

Per donar un cop de mà al gran  i etern director dels Pastorets, farem bullir una mica l’olla de com podria ser una edició vendrellenca amb els candidats i personatges que naveguen en aquest món de la política local.

La part final de l’obra l’acabaríem amb el Martí Carnicer i el Jaume Domingo fent de Josep i Maria. Ja n’hi ha prou de fórmules binàries i arcaiques. Des de l’Ajuntament de tota la vida i més enllà i des de la seu central del Consell Esportiu comarcal ells serien els protagonistes del quadre final amb tots els polítics que han passat a les seves odres durant aquests 40 anys de pseudodemocràcia. No hi faltarien l’estrella gentilesa de l’empresa municipal d’enllumenat públic i la cabra i el bou gentilesa de parcs i jardins. La resta doncs com sempre, FCC. Evidentment el nen que protagonitzaria el quadre seria el Soriano que representa el futur d’aquesta escena en el principi de tots els temps. El seu predecessor ja és passat, ja porta molts anys a la política i no ha volgut fer el salt. Ara ja hem d’apostar directament per les noves generacions sempre trampes ni cartons.

El cronista de tot això serà el gran Pep Mercadé que juntament amb la seva companya d’aventures Mar Galeano podrien ser perfectament els papers de Grillat i Farruc. Ells dos entre lluitant entre el bé i el mal per no caure en els seus paranys i buscant sempre el punt just de tot plegat.

El nostre Lucífer més endimoniat seria en Navarrete que fins fa quatres dies era el terror del Defensor del Poble, les actes malguardades, la memòria històrica, el Parven, el consell d’administració de la televisió i movia cel i terra  llençant foc educadament i per etapes contra el seu enemic visceral del bé que entre mentides i embolics anava sortejant la partida a l’espera que algú dia acabessin aquests cara a cara que l’havia deixat molt malmès més d’un cop.

Al seu costat tenim el Llasat dimoni que sap més per vell que per dimoni que amb el seu to de veu suau pim pam a ritme del timbal dels armats les anava disparant amb sageta afilada cap al bé que amb el seu escut superprotector deixava caure la pluja de dards intentant no fer-se gaire mal durant el combat.

Després tenim el bé i el mal amagats dins el poble. Alguns membres d’aquest col·lectiu han parlat el mínim durant tota la legislatura, com  és el cas de Ciutadan’s que han estat amb els seus ordinadors seguint el que passava el ple. Per altra banda, en el poble, sense més transcendència que aquests 4 anys ha sortit figures la Barbara Perís amb mesures que quedaran pel record dels espectadors i tot allò que hem contribuït al clima.

Llavors tenim un breu sèrie de pocs capítols que es diu des de que n t’entenc que t’estimo més que ha acabat amb final feliç declarat per si algú es pensava una altra cosa. Pels nostàlgics entre el poble hem assistit a deixe’m la Diputació i tornem al negoci familiar que és més tranquil.

Doncs ja ho sabeu tres horetes de Pastorets i gaudir d’aquesta versió consistorial inètida fins l’actualitat.

Per una escola públic, gratuïta i de qualitat

 

Som una família que sempre hem apostat per la sanitat pública, la seguretat pública i com no l’ensenyament públic. Jo també he pujat amb l’ensenyament públic i molt bé. Quan ha estat el meu torn de decidir doncs, amb les dues filles que tinc hem fet el mateix i les he portades a un centre públic. De mica en mica hi ha coses que no em comencen a agradar d’aquest sistema perquè sembla que de mica en mica el model ens estem anant a la privada sense canviar de centre educatiu que està gestionat per la Generalitat de Catalunya com la resta.

Al principi de curs, els pares de tots els alumnes estem obligats a pagar una quantitat de diners que poden anar dels 5 euros als 300 en algun centre públic de Barcelona per material escolar, quan és una cosa que clarament haurien de venir dels fons públics, així com la resta de despeses de l’escola. Els pares no hauríem de satisfer de bones a primeres aquests diners, perquè si tu sumes pels alumnes que hi ha al centre la cosa pot donar una quantitat considerable quan en els cursos inferiors la despesa en aquest material és minsa per les activitats que realitzen al centre. En cas que en necessitessin ja està la AMPA que seria la que hauria d’aportar el material amb els diners aportats voluntàriament pels seus membres.

Un altre tema important i que fins ara encara no ho he pogut aclarir encara que hi ha força mares i pares que comparteixen les meves idees.  El que no entenc és la jornada partida que actualment estem fent a aquí a casa nostra. Hi ha altres comunitats autònomes i altres països que com altres activitats han passat clarament a la jornada intensiva. Potser que el nen està una hora i dues més a classe, però no sabeu el que bé aniria per a moltes famílies que podrien conciliar família i treball, doncs cada dia hi més centres de treball que aposten clarament per la jornada intensiva.

Aquest seria un clar estalvi per les famílies que s’estalviarien menjador escolar i permetria els menuts ampliar les hores de les seves activitats extraescolars sense que acabin a les 9 del vespre arribant a casa amb la llengua fora de tot el dia passejant la maleta i els llibres amunt i avall. Tot seria un xic diferent, els seus monitors haurien de treballar una altra franja horària que l’actual. En molts casos  les assignatures de les tardes ja són més fluixes amb la intenció clara de concentrar la part més important del temari durant el matí lectiu.

Un altre element és perquè tot segueixi endavant i que els professionals de l’ensenyament puguin baixar una mica el ritme seria baixar la ràtio d’alumnes per classe dels 25 actuals a entre 15 i 20. D’aquesta manera aquests alumnes que necessiten atencions especials podrien rebre una millor dedicació per part del professorat i per altra banda la resta dels alumnes també ho notarien i hi ha hauria una mica més de marge de maniobra per gestionar adequadament una classe en benefici de tothom. Una cosa és omplir-se la boca que tothom és igual, però a l’hora de la veritat sempre hi ha companys que necessiten una mica més que la resta, per això és important reduir la ràtio per aula.

Per acabar, s’ha de seguir treballant per l’escola pública perquè la base de la nostra societat i les llavors que avui sembrem d’aquí uns anys seran els motors que mouran aquesta societat o almenys serà el seu torn i esperem que sigui així. Potser 10, 20, 50 euros no és gran cosa, però potser el primer pas perquè aquest model educatiu es vagi esquerdant de mica en mica en mica fins a un altre model privatitzat. Aquest l’hem de mantenir ben fort i ferm perquè sigui un autèntic pal de paller d’avui i sempre i sempre i no ens deixem enlluernar per les estrelles fugaces que avui brillen més que mai però al cap de tres dies ja ningú sap que se n’ha fet. A veure que hi diu la resta de pares o mares o prefereix que la cosa vagi empitjorant de mica en mica.

 

Sara Riber Huertas (el Vendrell)

Les plaques solars i la vinya

 

 

Tenint en compte  els canvis climàtics que tenim a tocar potser que ens anem preparant per aguantar aquesta estrebada de calor i de factura a la llibreta del banc. Algunes famílies ja comencen a posar plaques solars en les seves teulades per tenir electricitat pròpia i no hagis de pagar per una cosa que podem obtenir amb certa facilitat i més amb el clima que sembla que tindrem a les portes del canvi climàtic. Durant uns anys estarem pagant doncs la factura del  les plaques solars que amb la demanda també han pujat de preu, però en uns 7 o 8 anys ja les tindrem amortitzades i llavors doncs energia gratuïta i s’ha acabat això d’estalviar amb la calefacció.

Ves a saber si en uns 10 anys ja tindrem els cotxes amb electricitat i llavors encara podrem carregar de la nostra energia el vehicle que tinguem sense haver de dependre del petroli com passa avui en dia.

En els municipis petits es podran instal·lar estacions solars que afavorirà el preu de l’energia dels seus veïns i els servei municipal la podrà tenir gratuïta per a les seves necessitats. Estèticament la veritat és que queda molt lleig, però quan mirem el rebut de la llum potser ens vindrà a sobre una alegria sobtada que ens farà oblidar d’aquesta lluita per conservar els conreus a casa nostra que ja estan assetjats en algunes localitats per les grans naus de logística que donen feina amb un munt de gent sense fer gaire soroll.

Pel que fa al vi i a l’oli cada dia queden menys pagesos  i els pocs que hi ha han descobert que és millor la qualitat que no pas la quantitat. Això d’omplir remolcades de raïm en qualsevol estat ja no toca. Ara hem de fer les coses bé i fer igual o més diners amb menys producció i tots hi guanyarem.