Els nostres ambaixadors a les xarxes

 

 

L’any 2007 vaig començar a construir un blog a internet que vaig conreant amb diferents aportacions al llarg del pas dels dies. Era una època que aquesta era l’element més mediàtic per arribar a tot arreu des del teu ordinador. També hi havia el facebook, però no donava per a tant i ambdós es podien complementar segons el que volies dir i on volies arribar. A partir d’aquell moment es varen crear altres xarxes socials com Instagram, X, Flickr per anar compartint amb la resta part de la teva aportació global. En aquests 29 anys de xarxes sempre hi ha hagut perfils més mediàtics que han servit de pal de paller a algunes persones segons els seus objectius.

En els nostres dies hi ha un seguit de fotògrafs del tot altruistes que es dediquen a compartir amb els mitjans més importants de casa nostra instants del nostre Penedès. Jo vaig seguint a la Jordina Jané, Ardet, a Fran Lorenzo i Mansistreet que van deixant anar les seves captures a través de les seves xarxes i algunes superen el seu àmbit personal per arribar més lluny. Són persones normals sense cap intenció crematística que van deixant anar trossets del nostre món a través de les finestres que la societat els deixa. A través d’ells pots admirar una posta de sol a la platja, un camp de colza en plena primavera, brots recents al cep i mil històries més que et vas trobant per les seves xarxes i a vegades en el Temps de Tv3 o en algunes cadenes televisives de casa nostra. Alguns d’aquests ambaixadors del Penedès es concentren en jornades castellers que agrada a la majoria i també en altres activitats festives de casa nostra. Altres aposten bàsicament per la natura.

Fa uns anys alguns ajuntaments del Baix Penedès van fer una ruta amb instagramers per donar a conèixer aquestes localitats. Una experiència interessant que va servir per descobrir nous racons del nostre territori. Les xarxes oficials de les entitats estan massa acostumades a vendre fum sense continguts. A vendre flors i violes quan es deixen massa sovint les males herbes amagades sota l’estora. És una sort tenir aquests poetes de les xarxes que amb una foto et desperten el dia o t’acomiaden la jornada i fins el dia següent. Ells en el seu silenci fan una gran feina sense demanar subvencions ni res a  canvi que no sigui uns segons d’atenció a la seva petita obra d’art. No fa gaire vaig estar a Sant Jaume coincidir amb dos d’aquests poetes de l’art i em feia molta gràcia com anaven fotografiant i al mateix temps  comentant les seves instantànies buscant treure màxim profit a les circumstàncies. Un autèntic treball de professionals per aconseguir la millor versió del que allí es podia veure en directe. Només un reconeixement a aquestes persones que des del seu silenci i discreció estan entre els nostres millor ambaixadors per mostrar el millor que tenim d’una forma diferent i personal amb una interessant feina de formigueta. La foto es de Jordina Jane

Una fira de la Salut sense solta ni volta

 La política de Santa Tecla que és una empresa privada és muntar festes per deixar contents als polítics i quedar bé. Llavors munten fires amb elements que no tenen res a veure com aquesta de la salut comunitària del Vendrell on posen una mica de tot que hi ha coses que no van ni amb cola de la bona, però mira ocupen lloc. Evidentment hi va poca gent i el seu atractiu es minso i allí es veu que molts serveis estan doblats o tripiclats perquè aquí cada administració va a la seva bola i si un altre fa el mateix doncs no passa res. En comptes de sumar al final un resta a l'altra i aquí la gent es fa la pitxa un lio. Si es vol fer una fira de la salut que es faci amb les coses que toquen i no posen estands com la de Coma-ruga Literaria que no corta ni pinxa i la de de la Buitrago que només ha vingut a omplir la rambla un estona i fer una mica de promo del negoci. Si es vol fer que es faci però no a qualsevol preu. La gràcia és que es fan dues fires similars on una té protagonisme la Tecla directament i l'altra doncs una mica menys. Jo he vist que hi havia poca gent perquè no te ni solta ni volta, omplir per omplir.

Joan Mañé Güixens, tot un senyor ens ha deixat

 

Avui ens ha deixat Joan Mañe Güixens de les Peces que durant molts anys ha viscut al Vendrell. Quan jo estudiava a Barcelona la meva carrera me'l trobava cada dia en el tren de dos quarts de set del matí i molts cops al tornar. Sempre saludava cordialment i era persona propera i molt agradable. Després l'he antat veient perquè era d'aquestes que sempre te'ls trobes a tot arreu Feia dies que no el veia, però dilluns de Pasqua la seva germana em va dir que estava a la Policlínica del Vendrell i que a veure que passava. És era una bona persona d'aquelles que agraeixes trobar-te per la vida i amb poques paraules et deia moltes coses. Un bon cel senyor. Et trobarem a faltar en aquest Vendrell i comarca que tant estimaves. Una gran pèrdua. Tenia 79 anys i era un tros de pa, mai millor dit.

Incoherències calafellenques

 

Calafell sempre presenta coses peculiars. El tema de la sorra que sempre li marxa i li ha de donar el seu amic Ken i sempre discuteixen per on ha de passar els camions. Ja veig que amb aquest nivell d'aqui uns anys la portaran de Mallorca per no haver d'anar per la sorra, però això és la política de casa nostra on el més lògic no és el més habitual. Doncs res, aquest pont a Calafell feien el cap de la família feliç amb concerts gratuïts i altres activitats pel poble, però curiosament feien una mena de saló del còmic al cinema Iris. Allí tenien un Picachu i un altre bitxo per fer fotos la gent. Doncs res que per entrar aquí havies de pagar 6 euros. No era res de l'altre mon, però si volies treure el cap a pagar i després no t'ho abonaven. Al Vendrell que som més pobres tot i que tenim més sorra a la platja ho fem aquest cap de setmana a la llauna de Sardines del Tabaris i gratis per tothom. Ni un duro. Una mica de coherència. Potser millor fer pagar 6 euros pels concerts i el saló gratis, però a Calafell tenen costums rares. M'ho sembla.

Crònica d'una saturació anunciada al Vendrell

 Aquests dies estan arriban a les llars del centre del Vendrell cartes amb reunions pel nou sistema de recollida d'escombraries. Primer de tot la carta t'arriba en un petit mapa de la zona centre del Vendrell que no es veu ni amb un microscopi i la gent no sap on ha d'anar perquè es dificil discernir els colors. Això si que es pot dir hi ha un QR que et porta a un mapa on es veu tot però el mapa de la carta no es veu res.. Després per cada sector hi ha prevista una sola reunió i evidentment com passa al Puig que no hi cabia la gent al Centre cívic, molt probablement tampoc hi cabran en les reunions que facin de sector perquè hi ha molta més gent en aquestes zones del Vendrell. Jo crec que aquest no és el millor camí si no es vol repetir l'experiència de les platges, però res aquestes empreses van al que van i intenten estalviar tot el que poden. A veure com va tot plegat, però de moment ja comencen amb mal peu. S'hauria de posar en un plànol més gran o indicar a cadascu a quin sector pertany i després fer més d'una reunió perquè al Tívoli hi caben 400 i poques persones i aquí hi viuen moltes més i a més aquest tema preocupa a molta gent que ha de pagar un ou per un servei de merda. 

Llarga vida als Iron Fridays

 

En aquest Vendrell geogràficament enclotat sempre ha estat difícil agafar moltes emissores de ràdio que no siguin les generalistes. Només cal pujar per la carretera fins més amunt del polígon de la Cometa i l’oferta comença a millorar considerablement. Sempre hem tingut les cadenes globals com Catalunya Ràdio, la Ser, la Cope, Rne, Rac 1 entre d’altres, però escoltar altres emissores properes no ha estat mai una tasca fàcil. Des de la meva casa d’Albinyana hi havia més oferta al dial, però al Vendrell la cosa sempre ha estat limitada en el dial radiofònic.

Recordo quan jo anava a l’Institut Baix Penedès a mitjans dels anys 80  molts cops comentàvem amb els companys  alguna cosa d’aquest mític programa dels divendres que abans es feia en rigorós directe i s’havia convertit en una cita obligada de molts amants del “heavy” de la comarca i rodalies.

 En el panorama musical actual a casa nostra, evidentment això que tots som iguals és una de les grans mentides de la nostra societat. Actualment hi ha un munt d’estrats  socials. Amb el temps crec sincerament que es va augmentant els privilegis d’uns envers la resta. En la nostra època no teníem l’Enderroc ni alguns managers culturals que apostessin per aquest tipus de música llavors teníem els nostres pilars de referència. Els divendres a la tarda al 107.1 de la FM era dels més importants. Tot el que el panorama era més optimista que l’actual que estem preparant a la gent per viure musicalment fent versions o et mores de gana. Són pocs els que aposten per un directe de temes propis i la gran majoria són actualitzacions d’altres temes o ja practiquen aquesta música globalitzadora trompetera tan popular que ja no saps ni quina cançó és sinó també desconeixes el grup que tens al davant.  Ja no aposten per coses noves sinó que tothom va al camí més fàcil i a ser un més entre la multitud.

Al Vendrell hi ha un petit grup de persones que segueixen la figura de Pau Casals. Aspecte que trobo molt encertat, però s’ha de reconèixer que també hi ha una àmplia minoria que escolten rock d’aquí i d’allà. Evidentment aquests no celebren efemèrides, ni fan grans concerts amb una gran campanya mediàtica, però són fidels als seus principis i a la seva gent. El passat 18 d’abril va quedar ben demostrat a la plaça de la Sardana on durant unes hores vam anar desfilant tots els que hem passat en un moment o altre per aquest mític programa de ràdio. Escriure la història dels Iron Fridays també donaria per un llibre ben gruixut amb molts records dels seus protagonistes. Jo crec que el millor que es pot fer per celebrar-ho és un concert com el de l’altre dia amb la gent que estima el que hi fa, que hi va perquè vol i sempre amb bon humor i sintonia. Aquestes persones anònimes que fan molta feina de formiguetes i que lluiten contra modes i campanyes polítiques per allò que creuen i hi són fidels. Llarga vida als Iron Fridays i que segueixen en peu per molt més. Aquest és un club social que es va trobant de tant en tant en alguns esdeveniments del Vendrell i comarca i que segueixen al peu del canó i que quan toca estan allà com si fos el primer dia. Una generació que va ampliant la seva base i on els líders mai perden els seus principis encara que hagin de vestir laboralment de roba del Corte Inglés.

D'excursió al Parlament de Catalunya

 Feia dies que ho anàvem muntant, però al final ho hem aconseguit. Aquest matí hem anat un grup de treballadors de l'Ajuntament del Vendrell de visita al Parlament de Catalunya amb la col·laboració d'Albert Batet, Olga Navarro i Christian Soriano que ens fet una interessant visita per les seves instal·lacions. Un matí diferent per veure com va un dels principals punts de poder de Catalunya. No és el primer cop que hi vaig però avui hem vist propostes interessants i una mica com es va coent tot plegat dins aquesta cambra catalana en un lloc envejable i molt proper a l'estació del Nord. Una excursió molt interessant que algun dia de la vida hauria de fer tothom.