Ja tenim la festa del centenari de la Constitució de la Societat Recreativa Unió Albinyanenca que tindrà lloc el dia 14 de juny a la Societat. Un acte per parlar de passat, de futur i també de present. Un dia especial que ajudara a que molta gent que ha marxat del poble tingui una bona excusa per tornar al poble encara que sigui per un dia. No us ho perdeu. Apunteu a les agendes.
En la nostra societat sempre ha estat molt important les persones que feien coses per simple amor sense esperar recompensa econòmica. Aquest ha estat el motor per assolir moltes fites. Avui en dia cada dia hi ha menys persones que practiquen aquest esport en benefici de la humanitat.
Uns dels personatges que ho fan són els organitzadors de la festa major del Vendrell que es passen durant un any preparant intensament els quatre dies i escaig que dura les festes de la patrona del Vendrell. A més a més estan obligats a recaptar diners venent butlletes de mones, paneres i altres històries que es van afegint any rere any. Després també han de fer el servei de barra d’altres festivals que munta l’ajuntament i els toca cobrir aquest buit. Jo crec que aquestes valents els toca lidiar amb les vaques sagrades d’aquest poble amb les seves tradicions i personalismes peculiars que gairebé sempre intenten marcar territori es mereixen el nom d’una avinguda com a mínim. En la nostra societat que ens hem tret de la màniga molts càrrecs polítics i altres més difuminats per salvar el cul a persones que ja no son rendibles professionalment i els posen en un despatx amb un cartell ben bonic a la porta perquè els pugi l’autoestima. Les seves competències són ben poques i només han de quedar bé amb la persona que els ha col·locat a dit per no sortir per la porta per on han entrat.
En aquesta societat on tothom vol cobrar les hores extres, excessos, perillositat, nocturnitat, responsabilitat encara hi ha valents que s’atreveixen a dedicar unes quantes hores de la seva vida per amor al Vendrell. Jo crec que el paper dels administradors s’hauria de gestionar com cal. Potser una manera és el model de Vilafranca del Penedès on tenen identitat pròpia i no pas com aquí que només existeixen en les fotos perquè no tenen personalitat legal. Uns administradors que han de treballar sota el paraigües de l’ajuntament perquè no tenen entitat i la tramitació legal va a càrrec del consistori. A més, han pervertit la seva funció principal. Ells són administradors que els toca administrar. La seva tasca en un ajuntament no hauria de pidolar diners com si fa 100 anys tot i que si que poden rebre suport econòmic de comerços i entitats. Un ajuntament que es dóna el luxe de gastar 150.000 euros anuals en càrrecs de confiança escollits a dit per quedar bé amb el partit no es de rebut que vagi pidolant amb rifes i similars per fer augmentar lleugerament l’oferta de festa major. No parlem de la morterada de diners que paguen en projectes que queden al calaix o en hores extres d’una part selecte del personal per una mala gestió global i tantes altres històries que els converteix en un autèntics herois en un mon on la immensa majoria va per la pela i alguns sense pietat.
Un cap de setmana molt trist per Albinyana. En divendres i diumenge hem enterrat dos personatges del poble amb un carisma especial. Per un costat Josep Juncosa amb 98 anys i diumenge Carles Fontanals de 63 anys que era jutge de pau i actualment era president de la Societat. Dues persones que han deixat emprempta en la localitat per moltes i divereses facetes. Hi ha persones que passen desapercebudes però aquests dos homenots són d'aquells que deixen petjada i suposo que per molts anys. Descanseu en pau i el poble d'Albinyana no us obligarà mai.
L’altre dia em varen fer la típica pregunta que ja m’han fet altres vegades i crec que òbviament s’ha de respondre i no deixar-ho en el calaix del silenci administratiu com fan alguns consistoris. Res, que la qüestió era com és que jo molts cops escric en contra de l’equip de govern del consistori on treballo? Hi ha frases fetes com no mossegar la mà que et dona de menjar o no tirar-se pedres al propi balcó que desaconsellen aquesta practica. Fa 30 anys que escric assíduament en els mitjans de comunicació locals i sempre m’ha agradat tenir un esperit crític. Poques vegades per no dir mai he escrit alguna cosa clara i evident per algun tipus d’interès personal o polític perquè aquest no és ni de bon tros el meu estil, tot i que he de reconèixer que potser de retruc alguna cosa s’ha colat en aquest calaix. Quan vaig a entrar en aquesta feina actual jo em dedicava professionalment al periodisme comarcal. Després ho he fet principalment com a hobbie perquè és una cosa que sempre m’ha agradat, la meva passió és la comunicació lliure i independent. Escriure com a mercenari és una cosa que detesto.
En aquestes tres dècades d’articles hi ha temes que s’han repetit moltes vegades perquè la cosa no dona per tant. He de reconèixer que hi ha alguns punts que estan vetats i altres són molt més accessibles amb una important informació pública que es va creant al seu voltant. Jo al Diari del Baix Penedès vaig començant escrivint texts de reportatges i fets culturals sense més transcendència, però com érem pocs a la redacció em va tocar escriure articles d’opinió i alguna editorial. Llavors em va entrar el cuquet i ja no l’he pogut treure de sobre tot i que algun cop m’he plantejat seriosament deixar aquesta mania d’escriure
. No he vingut a salvar el món ni molt menys, però intento posar llum a la foscor com diu Carles Porta en aquest món on s’ha de saber triar el gra de la palla abans que ens creiem aquest món que ens volen dibuixar ple de caixes buides on tothom escombra a casa seva i quan una cosa molesta es posa sota l’estora i algú ja ho arreglarà. Hi ha moltes coses que encara em produeixen picor a l’estomac. No puc suportar aquests projectes de renaturalització amb uns quants milions d’euros tirats al torrent. Si abans corríem el risc d’inundacions cada 500 anys ara el perill el tindrem cada 525 anys. Mentrestant tot això s’ignora totalment la part humana de la societat en un joc de trilers que no porta enlloc i que planta fanals al mig de la riera. Polítics que s’omplen la boca tot el dia d’igualtat, transparència, que defensen les causes perdudes del que passa 4.000 quilòmetres i a casa seva practiquen una clara política de simpatia de colors deixant cada dia més persones a la banqueta perquè no molestin al sistema i no facin gaire soroll mentre funciona la maquinària al servei de les grans empreses que són els que fan el gran negoci amb aquest tipus de personatges públics que només volen guanyar eleccions a qualsevol preu. Doncs res, crec que qui vulgui entendre la meva resposta a aquesta pregunta recurrent ho pot fer i sinó res, seguim endavant. Ho faig bàsicament perquè estimo la gent i el poble i no m’agraden que em prenguin el pèl sistemàticament.
.jfif)
El creixement desmesurat de les nostres comarques en les darreres dècades està provocant una greu manca d’identitat comarcal. Molts han vingut a les nostres contrades senzillament perquè el preu del metre quadrat tant de lloguer com de compra era més econòmic que a la resta de comarques limítrofes. No han vingut pas per gaudir de les nostres iodades platges i del nostre paisatge penedesenc ple de vinyes i oliveres. Amb els diners que aquí podien comprar una casa al nostre voltant només els hi donava per un apartament sense gaires bones vistes. A més teníem dos punts forts com eren les comunicacions que et permetin plantar-te al mig de Barcelona en menys d’una hora i a Tarragona en la meitat de temps. Tot plegat un autèntic xollo que ningú ha volgut desaprofitar. Ara ens trobem amb una comarca que no te recursos ni voluntat per superar els reptes diaris de seguretat, sanitat, neteja viària, recollida de residus entre d’altres. Els polítics han de guanyar eleccions i estan abocats a fer moltes festes i donar subvencions nominals per tenir contents a la clientela mentre es va deixant de banda el manteniment dels serveis bàsics que aquesta població requereix.
Tot això ve afegit a un problema d’identitat comarcal. Si que hi ha persones que es van incorporant a les tradicions de tota la vida, però la gran majoria dels nouvinguts estan al marge d’aquestes entitats. Els dies de festa major acostumen a ser simples dies de festa que quan cauen bé en el calendari són ideals per tocar el dos i marxar d’escapada amb la família.
No fa gaires anys que hi havia una mena de consciència de poble que està cada cop més reduït a un petit de grup de persones que estan a tot arreu. A banda això ve afegit que les noves generacions tenen un esperit més nòmada que no pas la generació que supera els 50 anys que li costava molt més moure’s d’un lloc. Avui en dia hi ha molta més mobilitat perquè això de les hipoteques és per molts una fita inabastable i els toca viure dels lloguers que tot i ser cars et permeten anar d’un lloc a un altre per diferents motius.Encara que les ciutats hagin crescut molt s’ha perdut la consciència social que és allò tan nostrat i tu de quina casa ets? Potser no cal versió anacrónica de la identitat però ara ens hem passat dels límits. Sort d’alguna entitat com els castells que salva una mica la situació, però encara hi ha molt per fer en aquest camí.
Fa unes setmanes la Fura va organitzar un debat sobre el periodisme a casa
nostra en l’àmbit del Penedès. En aquesta posada en comú hi havia representants
de mitjans públics i privats, escrits i audiovisuals. Hi ha una gran diferència
entre els mitjans que depenen d’una entitat pública perquè estan obligats a
transmetre tot allò que els polítics creuen que s’ha de difondre. A vegades
converteixen les formigues en elefants i algun lleó desapareix del mapa perquè
no interessa al govern de torn. Tot és massa bonic per ser realitat. Són útils
perquè tens un tastet del que s’hi cou, però s’han de combinar amb altres fons
com les xarxes socials i el que es parla a la cua de la botiga. Encara que
aquesta font popular d’informació i de contrast està en un seriós perill perquè
malauradament les furgonetes de repartiment de venda on line són molt més
populars que l’obertura de nous
establiments convencionals de tota la vida.
Després hi ha una immediatesa que es va imposant a casa nostra. No parlem
ja ni de setmanaris, però els mitjans de comunicació que marquen el ritme tan
aviat quan tenen la notícia la publiquen. Ja no esperen ni al dia després
perquè surti en paper i si ho fan ja han presentat abans una versió digital per
consultar la gent. El setmanari és com un resum setmanal, una mena de Boe
informatiu per repassar el que ha estat la setmana on sempre descobreixes
alguna cosa nova que s’ha passat per alt o aprofundir en algun tema en concret.
De totes maneres en aquest territori a mig camí de tot arreu i on cada dia hi
ha menys persones arrelades al territori, en especial al Baix Penedès, genera
més interès el que passa a la zona metropolitana que no pas al del poble del
costat.