Va per tu Carles

 

 

En un poble petit com Albinyana amb un centenar de veïns de tota la vida que són els que porten el timó del dia a dia per seguir navegant sempre hi ha persones que tenen un paper destacat dins l’auca del poble. Altres veïns doncs tenen un paper més discret i estan en un segon i tercer pla. No parlo ja ni dels qui passen olímpicament del que succeeix al poble i només es preocupen de quins grups venen per  festa major i quan està obert el contenidor de l’orgànic. Doncs a Albinyana tenim, la dona de missa, el pagès de tota la vida, el pagès innovador, la persona que sempre es preocupa pel poble, el polític, el funcionari efectiu, el qui es porta bé amb tothom, qui surt a caminar a les 6 del matí, qui li molesta que els cotxes estacionin davant de casa seva, la persona qui munta excursions de iaios i molts altres personatges que es van repartint els papers d’aquesta representació diària perquè el poble tiri endavant sense trencar la rutina i entrar en dimensions desconegudes.

Doncs el Carles Fontanals Orpi que ens va deixar el passat dia de sant Isidre Llauradó era la típica bona persona que compartia bona i empatia amb els seus veïns. Tot un senyor que per amor havia vingut de Llorenç del Penedès i de bon començament s’havia integrat totalment en la societat d’Albinyana participant en els seus actes socials i sempre es mostrava disponibl quan la gent el necessitava. Una persona calmada, responsable, agradable, respectuosa d’aquestes que difícilment poden generar algun tipus d’enemistat. Només tenia 63 anys de vida. En aquests moments del trist destí era el president de la Societat Recreativa Unió Albinyanenca que curiosament enguany celebra un segle de la seva fundació. Per altra banda era el jutge de pau del municipi.

En Carles era una de les persones que també deixa petjada per la seva història personal i humana que també l’ha posat a prova i que sempre ha tingut la millor resposta que es pot esperar d’un cavaller. Una persona molt  estimada per les persones que el coneixien que va marxar de cop sense avisar. Segurament com dirien algunes veus populars  ara vol que segueixi la tasca que feia al poble en altres llocs més llunyans i més propers a la divinitat. Un bon cel i moltes gràcies per tot el que has fet i per tot l’amor i amistat que has compartit a la terra.

Moltes gràcies, Pep

 

   

Aquest passat cap de setmana ens ha deixat de forma sobtada tot un referent cultural i social d’una generació i d’un territori. Una persona incansable que ha treballat per fer realitat  un ampli ventall de projectes culturals per dotar el Vendrell d’un caliu social. Tot just en un període de temps en què el municipi ha duplicat i més la seva població acollint un munt de persones vingudes d’altres punts de la península ibèrica i que han  trobat en aquest món dels Pastorets el pal de paller per anar creant un ampli ventall de propostes culturals i socials al llarg de l’any que anaven des de Carnaval, fins a la festa de la Bicicleta passant pel seu punt més emblemàtic com han estat els 60 anys de representacions continuades dels Pastorets.

En Pep Bargalló, era el seu cap visible, però sempre ha estat acompanyat d’un estol de persones que han remat en la mateixa direcció. El “Ninyo” era una persona generosa,
propera, amb les idees clares i que sempre tenia molt assumits els seus objectius i el camí a seguir. De caràcter obert i amb  bones relacions amb moltes persones de tots els àmbits. Una persona polivalent que vivia intensament el que feia i engrescava a la gent perquè participessin en aquests projectes comuns. Tot un senyor que ha ocupat un lloc cabdal en la història recent de casa nostra pel que ha fet i el que ha representat. Descansa en pau Pep. El Vendrell i comarca sempre t’estarà agraït per tot el que has fet i el que ens has deixat aquí baix. Publicat al 3 de vuit i a la Fura el dia 10 de juliol del 2026

Rara avis

 

 

 

 

En els quasi dos anys que porta inaugurat aquest punt de trobada de Coma-ruga i comarca anomenat Tabaris avui he parlat amb una persona que encara no l’ha trepitjat. Una cosa molt peculiar tot ser una persona de Bellvei amb una feina al Vendrell. Evidentment no forma part d’aquestes empreses, sindicats, entitats, col·lectius que han passat en algun moment per aquest modern espai del nostre litoral. Molts són els que ja ho han fet unes quantes vegades per diferents motius, però a la vida sempre hi ha gent que se surt d’aquesta mena d’obligacions que ens volen imposar des d’un lloc o un altre.

Quan torni a trobar aquesta persona li preguntaré si també serà capaç de realitzar una altra activitat durant la vesprada del 12 d’agost del 2026 quan se suposa que la immensa majoria de la població estarem almenys amb unes ulleres homologades per poder veure aquest fenomen astronòmic de l’eclipsi solar que no es tornarà a repetir fins el 17 de novembre del 2180. Uns temps que encara potser encara tindrem vigent el pla d’ajust de l’ajuntament del Vendrell i jo diria que Renfe ja podria començar a ser puntual. Esperem que aquest dia no hi hagi cap boirina que amagui aquest fenomen puntual en la nostra història

No podem deixar en el tinter fer-li esbrinar una altra obligació per aquest any. On estarà durant el matí del cinc de juliol quan una etapa de 182,4 quilòmetres del Tour de França entre Tarragona i Barcelona passi per la nostra estimada vila. Un petit detall, l’Ajuntament de Barcelona ha pagat gairebé 10 milions d’euros per mostrar-se al món durant un dia en aquest esdeveniment mundial. Ens tenen entretinguts en tots aquests focs artificials  que ens esperen a la cantonada mentrestant seguim tenint desateses totes les coses bàsiques de la nostra societat com la sanitat, l’educació, el manteniment de la via pública, la seguretat. Ens venen cada dia més fum perquè estem mirant el sol durant un minut mentrestant l’estora dels nostres peus està més malmesa.

Encara hi ha persones que són capaces de triar el gra de la palla per no caure en aquesta riera renaturalitzada que ens volen imposar en el nostre dia a dia. Un dels pilars bàsics de la nostra personalitat és la formació, però amb el nivell que tenim cada dia hi ha més ovelles que segueixen el ramat i són incapaces de fer el seu propi camí i marcar el seu estil com en el seu dia varen fer Pau Casals i Àngel Guimerà sense haver de buscar gaire lluny. Les rara avis són una espècie en vies d’extinció cada dia més necessària en el nostre dia a dia.

 

 

 

Falta de consciència social

 

El creixement desmesurat de les nostres comarques en les darreres dècades està provocant una greu manca d’identitat comarcal. Molts han vingut a les nostres contrades senzillament perquè el preu del metre quadrat tant de lloguer com de compra era més econòmic que a la resta de comarques limítrofes. No han vingut pas per gaudir de les nostres iodades platges i del nostre paisatge penedesenc ple de vinyes i oliveres. Amb els diners que aquí podien comprar una casa al nostre voltant només els hi donava per un apartament sense gaires bones vistes. A més teníem dos punts forts com eren les comunicacions que et permetin plantar-te al mig de Barcelona en menys d’una hora i a Tarragona en la meitat de temps. Tot plegat un autèntic xollo que ningú ha volgut desaprofitar. Ara ens trobem amb una comarca que no te recursos ni voluntat per superar els reptes diaris de seguretat, sanitat, neteja viària, recollida de residus entre d’altres. Els polítics han de guanyar eleccions i estan abocats a fer moltes festes i donar subvencions nominals per tenir contents a la clientela mentre es va deixant de banda el manteniment dels serveis bàsics que aquesta població requereix.

Tot això ve afegit a un problema d’identitat comarcal. Si que hi ha persones que es van incorporant a les tradicions de tota la vida, però la gran majoria dels nouvinguts estan al marge d’aquestes entitats. Els dies de festa major acostumen a ser simples dies de festa que quan cauen bé en el calendari són ideals per tocar el dos i marxar d’escapada amb la família.

No fa gaires anys que hi havia una mena de consciència de poble que està cada cop més reduït a un petit de grup de persones que estan a tot arreu. A banda això ve afegit que les noves generacions tenen un esperit més nòmada que no pas la generació que supera els 50 anys que li costava molt més moure’s d’un lloc. Avui en dia hi ha molta més mobilitat perquè això de les hipoteques és per molts una fita inabastable i els toca viure dels lloguers que tot i ser cars et permeten anar d’un lloc a un altre per diferents motius.Encara que les ciutats hagin crescut molt s’ha perdut la consciència social que és allò tan nostrat i tu de quina casa ets? Potser no cal versió anacrónica de la identitat però ara ens hem passat dels límits. Sort d’alguna entitat com els castells que salva una mica la situació, però encara hi ha molt per fer en aquest camí.

Els reptes dels mitjans Km 0

 

 

Fa unes setmanes la Fura va organitzar un debat sobre el periodisme a casa nostra en l’àmbit del Penedès. En aquesta posada en comú hi havia representants de mitjans públics i privats, escrits i audiovisuals. Hi ha una gran diferència entre els mitjans que depenen d’una entitat pública perquè estan obligats a transmetre tot allò que els polítics creuen que s’ha de difondre. A vegades converteixen les formigues en elefants i algun lleó desapareix del mapa perquè no interessa al govern de torn. Tot és massa bonic per ser realitat. Són útils perquè tens un tastet del que s’hi cou, però s’han de combinar amb altres fons com les xarxes socials i el que es parla a la cua de la botiga. Encara que aquesta font popular d’informació i de contrast està en un seriós perill perquè malauradament les furgonetes de repartiment de venda on line són molt més populars  que l’obertura de nous establiments convencionals de tota la vida.

Després hi ha una immediatesa que es va imposant a casa nostra. No parlem ja ni de setmanaris, però els mitjans de comunicació que marquen el ritme tan aviat quan tenen la notícia la publiquen. Ja no esperen ni al dia després perquè surti en paper i si ho fan ja han presentat abans una versió digital per consultar la gent. El setmanari és com un resum setmanal, una mena de Boe informatiu per repassar el que ha estat la setmana on sempre descobreixes alguna cosa nova que s’ha passat per alt o aprofundir en algun tema en concret. De totes maneres en aquest territori a mig camí de tot arreu i on cada dia hi ha menys persones arrelades al territori, en especial al Baix Penedès, genera més interès el que passa a la zona metropolitana que no pas al del poble del costat.

Limitació dels mandats

 

 

Una de les coses bones que té la democràcia americana és que limita a dos mandats seguits la presidència del país. Altres països no tan coneguts també ho practiquen com Brasil a dos consecutius i Filipines a tres mandats. Més propers també tenim Itàlia, però segons de les dimensions del municipi. Aquesta seria una bona mesura per anar renovant la casta política que tenim a casa nostra. Alguns polítics porten més de vint anys al capdavant de la localitat i han fet una bona tasca, però seria bo que deixin entrar a nous valors del municipi sinó la cosa s’enquista i no hi ha ningú que ho mogui en cap sentit. Si aquesta persona que ha estat dues legislatures al capdavant d’un consistori vol repetir que descansi un període electoral o que vagi en altres posicions de la llista. Però en conec pocs que després d’alcalde hagin passat a simple regidor. Suposo que és una cosa molt dura de suportar i prefereixen sortir per la tangent o situar-se en posicions de la llista lluny dels llocs davanters.

 Aquesta és una mesura força lògica per anar donant interès a la política que és un sector de la nostra societat cada dia pitjor valorat i on l’abstenció va ampliant el seu segell. El nostre univers electoral està preparat perquè encara que votin quatre gats les eleccions són igual de vàlides. No cal que parlem de les llistes obertes en les eleccions. Aquestes dues mesures que no suposen cap despesa aniria molt bé perquè els pocs que encara creuen en aquest muntatge ho segueixi fent i no augmentar el nombre de desafeccions, però sembla que no deuen interessar tot i ser molt coherents i practicables.

 

 

 

No totes les subvencions són bones

 

Agafant el fil de la polèmica que fa setmanes que dura sobre el nou finançament singular que ens volen aplicar. Només cal dir que és una nova aixecada de camisa d’aquest govern que constantment ens diu val més això que res i ens amenaça amb la possibilitat que amb la dreta seria molt pitjor. Però clar, no diu que la política que fa aquesta presumpta esquerra ja li ha manllevat a aquesta dreta que ens vigila. Ens toca arreglar aquest problema d’una vegada definitiva. No és moment d’anar posant més pegats per un model que no és ni de bon tros el millor per nosaltres. El cafè per a tots és una política que no ens aporta res de nou. Només entretenir una mica més al personal.

Moltes administracions públiques estan a la cerca constant de subvencions i ajudes públiques vinguin d’on vinguin. Molts cops encara que no toqui s’aprofita les ofertes que hi ha en aquest camp. Encara que no sigui una necessitat primordial un ho demana i si cau tot això que tenim, però molts cops s’ha de posar una part econòmica de la butxaca per cobrir el cost real de l’obra o servei.

El que necessiten molts municipis és tenir un pla de futur a 15 o 20 anys vista i treballar sobre un pla concret i no anar donant pals a l’aire segons d’on vingui l’ajuda. De res serveix tenir diners i invertir-los en obres que no tenen ni solta ni volta. Hem de ser valents i crear models que beneficien a la majoria de la població i no pas als quatre de sempre. Demanar diners està bé però en un projecte de futur i no de qualsevol manera com un nen prepotent. Hem de tenir seny social. No només dilapidar diners i diners com un nen mimat que només vol guanyar eleccions a qualsevol preu perquè al tonto del poble sempre li toca pagar el pastís.

 

 

Només els grans resisteixen

 

 

A mesura que passa el temps anem veient en les nostres pobles i viles com molts establiments familiars regentats per famílies centenàries amb un llarg historial van tancant les portes o en els millors dels casos fan un canvi de nom a favor d’un nouvingut de terres llunyanes. Aquesta és la nostra realitat. Són poc els indígenes que aguanten aquesta embranzida marcada sobretot pels nous costums socials. En una societat on la classe mitjana va perdent pes específic et vas trobant que una petita minoria es mou pels llocs tradicionals que encara tenen el seu públic específic i una gran majoria, cada dia més, van apostant per llocs grans on puguis estalviar temps i diners.

Al final ens trobem a casa nostra o grans superfícies comercials que de moment ho vas a buscar tu, però ben aviat el servei a domicili agafarà embranzida ra i després tenim grans xarxes de petits establiments en mans de grans col·lectius que es van implantant en el nostre territori sense fer gaire soroll. Avui en dia no es pot competir amb aquest ampli teixit comercial que actua com una franquícia potser de caire universal que es va desplegant en el territori. Avui en dia una família que té un local cèntric el més rendible és buscar una feina amb un bon horari i amb un salari normal i llogar el local a una d’aquestes nissagues que acostumen a pagar els rebuts religiosament. Fa temps anar entrar a alguns d’aquests establiments feia cosa, però avui en dia tot es va normalitzant. Ara avancem a velocitat de microones amb un destí totalment incert. Aquest és un dels preus de la globalització que ens toca pagar a tothom perquè en molts temps tot ha canviat. Abans anar a comprar un diumenge pel matí podria ser un sacrilegi. Avui en dia és un fet totalment normal i assimilat en el context actual.

La impunitat de les grans empreses

 

En un moment de la nit quan tot està tancat i no pots més aprofites un racó obscur per deixar-te anar. En aquell moment tot just passa per allí un guàrdia urbà dins el seu vehicle i t’imposa una sanció per micció a la via pública de 300 euros. D’acord. El problema el tenim en totes aquestes grans empreses subcontractades que fan en molts cop el que volen, inclús imposen els seus propis preus a l’Ajuntament. En la propera fase és quan el consistori demana un crèdit a aquestes multinacionals per aconseguir diners per altres vies no tan freqüents sense tenir que recórrer als bancs.

Algunes d’aquestes empreses fan el que volen perquè no estan gens controlades per part de l’administració. Hi ha un plec de clàusules que controlen la relació entre aquests dos elements, però no hi ha ningú que s’atreveixi a posar el cascavell el gat. Si l’empresa diu que hi ha 70 contenidors al  carrer, potser en tens 40  i més de la meitat fets malbé i aquí no passa res.  Si et trobes sobre el paper amb cinc monitors, potser en són la meitat i un parell de practiques i mil històries més que cada municipi adapta a les seves circumstàncies. Sobre el paper posa que la netejadora passa dos cops per setmana, doncs res, un cop al mes i encara gràcies quan no és estiu i s’han de cobrir les necessitats turístiques del municipi.

Aquí hi ha un punt que caldria estudiar perquè tot funciones com toca. En teoria és molt bonic, però la realitat és una altra. Jo crec que en molts casos els alcaldes només menteixen una mica sobre la magnitud real dels serveis contractats, però a manca de control exhaustiu aquí cadascú tira cap a ell. Hi ha coses molt més greus que una pixarada en una nit  quan no trobes cap lloc obert, però pocs ho tenen en compte.

Secretaris, interventors i tresorers

 

 

Una de les mancances de molts ajuntaments de tot Catalunya i també del Penedès és la manca d’aquestes tres figures cabdals en l’organització administrativa a casa nostra. Estic parlant dels habilitats com són secretaris, interventors i tresorers. En els municipis petits una persona pot fer les tres tasques i en els  més minúsculs un  mateix professional pot fer aquestes tasques en més d’un municipi, el que s’anomena acumulats. En canvi en les localitats més grans pel seu volum de feina és necessari que hi hagi tres persones exclusivament cadascú en el seu apartat. Lletres, números i moviment de diners.

Qui mana en un ajuntament realment són aquests tres personatges. Si trobem davant figures laxes en l’aplicació de la llei doncs la cosa pot funcionar amb certa fluïdesa, però si trobem professionals més estrictes es poden complicar les coses i fins i tot descartar algunes propostes polítiques. Avui en dia tot està inventat i sinó es fa per un costat és per fer per un altre. Hi ha molts mecanismes. Només falta que aquests habilitats vulguin jugar a aquesta lliga o siguin partidaris d’aplicar la llei pura i dura tal com és sense excepcions i per tothom igual.

Els nostres polítics cada dia és dediquen més a fer-se fotos i fer reunions sense solta ni volta per demostrar que es fa alguna cosa quan en molts cops és simple postureig. En alguns municipis aquests càrrecs estaven ocupats fins no fa gaire per individus  del mateix partit amb els estudis corresponents però clar en un vessant presumptament més tècnic, però amb el temps aquest perfil ha anat abandonant aquests llocs. Ara tenim casos d’ habilitats accidentals amb salaris  en un sol municipi de més de 100.000 euros anuals que a més acumulen altres localitats. En altres indrets apareixen administratius que fan també de secretaris accidentals amb sous molt més baixos i que fan molt bé la seva tasca. Aquest és un món per regular i amb molts interessos pel mig de totes les parts.

Llarga vida al periodisme de KM 0 penedesenc

 

 

 

Ha estat tot un plaer col·laborar des del primer exemplar amb aquest nova versió reexida de la Fura.  Des del 1995 que em dedico a escriure amb certa freqüència en els mitjans de comunicació pendesencs. Vaig començar al 3 de Vuit, però ben aviat els marcs principals varen ser el malaurat Diari del Baix Penedès i l’Eix Diari. La meva participació a la Fura és presumptament quinzenal, però la cosa pot variar sobre la marxa.

La Fura és un dels referents de casa nostra encara que molta gent encara confongui que la gratuïtat potser fàcil sinònim de baixa qualitat. Un cop més en aquest mitjà en paper i digital la cosa no és compleix perquè des de la primera pàgina fins la darrera hi ha un nivell informatiu de primer ordre amb la propaganda justa per poder mantenir-se viu econòmicament en aquesta societat capitalista. Avui en dia que moltes llibreries ja sòn història trobar un exemplar de la Fura en un dels exercicis humans més cotidians de la nostra rutina com anar a buscar el pa. Una maridatge cultural que serveix per omplir el cos i l’esperit del bo i millor de cada setmana. Un tastet original perquè els continguts de les notícies de cada setmana s’elaboren. No és un copiar i enganxar com practiquen altres mitjans. S’ha convertit  en un dels pilars claus  d’aquest Penedès que cada dia acull més gent que no pot viure a l’Àrea Metropolitana per motius econòmics, entre d’altres raons. Llarga vida a la Fura perquè conserva aquest esperit que la va impulsar  en la seva primera etapa l’any 1982 i es va adaptant a la modernitat seguint el pols de la societat. Un brindis per una llarga vida.

Potenciar els centre cívics

 

 

Un dels punts de trobada socials dels nostres pobles són els centres cívics. Alguns estan més morts que altra cosa. Altres també s’ha convertit en un conjunt sales operades per algunes entitats del municipi que amb un conveni fet a mida l’utilitzen segons unes condicions marcades per les dues parts. Perquè hi hagi vida en un poble a part de la botiga i de la plaça major s’han d’anar bastint i dotant centres cívics on les persones donin caliu a l’espai. En alguns llocs fan activitats cobrant uns diners, però altres aposten per ser un punt de trobada i cadascú d’una forma altruïsta aporta el seu granet de sorra en nom de la col·lectivitat. Estem en una societat on es potencia l’individualisme i l’estar a casa. Ja no cal ni sortir a comprar perquè t’ho porten tot a casa. Molta gent no enten que no és el mateix anar al cinema seguint un protocol familiar que veure una pel·lícula a casa que és molt més simple. Molts cops perd la gràcia de totes les pautes del que abans només podíem fer els diumenge per la tarda i ara ho tenim durant tota la setmana.

Tenim esplais d’avis que donen molta vida als avist i esplais per als joves, però la franja que hi ha al mig necessita uns centres cívics on la gent hi vaig a participar des de jugar fins a planificar activitats o parlar del que sigui. Però cada dia és més important l’existència d’aquests espais amb activitats programades i sense, però sempre amb la base de tot plegat que és la gent que dona vida a l’equipament i de retruc al poble.

Nou capítol de reietons locals al Baix Penedès

En aquest principi de setembre hem tingut l’honor d’escoltar el primer flash d’una notícia que ha demostrat que tenim uns batlles que tot això de parlar pel bé territori i de fer país i, ni tant sols comarca, és una cosa que els hi va molt gran. No fa gaires anys almenys al Baix Penedès cada poblet tenia el seu polígon industrial encara que sigui a tocar del poble del costat, però res cadascú el seu. Per la zona marítima, també tenim la seva versió aquàtica, cada poblet el seu petit port esportiu amb motos d’aigua a l’estiu. Què després ens gastem un dineral transportant sorra d’una platja a l’altra la que tenim a tocar. No passa res, segons  perquè hi ha diners, per altres coses direm que hi estem treballant i quedarem com a senyors.

Fa unes dues dècades que Calafell acull les runes en constant degradació d’una mítica discoteca entre els nuclis de Calafell i Segur que de mica es va morint de fàstic tot i tenir un premi FAD pel seu disseny i interior. L’Ajuntament, socialista com és normal, el va comprar l’any 2021.  Ara li vol donar una destinació galàctica, una mica com ha fet el seu company de formació del Vendrell. Si al Vendrell tot l’invent d’aquella mena de llauna de sardines  del Tabaris i rodalies ens costa sobre els 8 milions d’euros amb una subvenció europea d’un milió i mig. Calafell està mirant de fer una cosa de més nivell amb un hotel modest de 5 estrelles, una cosa senzilla per la majoria de gent de classe mitja i baixa que ens visita. Un palau de congressos, per fer què? Qui vindrà? Només cal veure els congressos que es fan al Vendrell, “cinema, aniversaris d’empreses privades, lliurament d’orles universitàries, festes de Nadal, xerrades... Congressos? quan? qui? Que pregunti al seu company de partit a veure qui ve per les nostres contrades a fer realitat aquestes exquisides activitats. Res que facin un centre cívic per gent gran i gent jove que serà molt més útil i més social i tothom en traurà profit.

Els mercats municipals en un punt d’inflexió

 

 

Els mercats municipals estan vivint les noves tendències socials. Fa vint any un divendres al matí anaves al born del Vendrell i el veies amb molta gent comprant i fent les seves xerrades. Com a fill de pagès el meu pare tenia un delit per aquesta cita setmanal perquè es trobava amb els amics del gremi i feien una repassada a la situació local i comarcal d’una manera sana. Un nombre considerable de persones que practicaven aquesta costum eren pagesos, un ofici que està en franca regressió per diferents fronts com el climàtic, els baixos preus i les traves burocràtiques. Avui en dia en queden quatre comptats al Baix Penedès. La majoria jubilats i qui més qui menys el conreu de la terra li serveix com un “hobbie” complementari. Una de les gràcies de l’agricultura és que no tens ni horari ni obligacions fixes. Has de fer una feina que la pots anar repartint al llarg del calendari com tu vols, però amb uns mínims i respectant uns tempus que no permeten gaire marge.  En els mercats municipals també hi van altres sectors professionals, però molts en aquests horaris de matí han d’estar en els seus llocs de treball i a part de les vacances no es poden permetre gaires llicències. Només cal veure que els diumenges al matí és quan hi ha més clients a les grans superfícies que tenim al Vendrell perquè, molta gent sembla que no va a missa i prefereix omplir la dispensa. Els mercats municipals s’han d’adaptar al que vol la gent. No es pot anar contra la corrent. Si es volen aprofitar aquests espais centenaris  s’ha de fer una relectura amb profunditat.  No només quatre capes de pintura i algunes millores més revertir la tendència. El client sempre té la raó. Ara estem en un punt d’inflexió que, o s’ha aprofita, o ho deixem estar. No hi ha més.

 

 

El cost de la inclusió

 

 

En els darrers anys s’està posant de moda la inclusió social. Abans hi havia dos grans grups els que seguien les passes de l’ensenyament homologat i per altra banda, estaven les escoles especials on hi anaven els que no podien seguir aquesta formació universal. Ara la cosa funciona més o menys similar, però cada dia es treballa perquè molta gent que està a mig camí entre un i l’altre es vagi adaptant a les formes majoritàries. La cosa fins aquí sobre el paper queda molt bé. De cara a la galeria doncs tot funciona sobre rodes, però el problema és quan aquestes persones que necessiten una atenció particular per poder seguir el seu dia a dia estan mancades de recursos per fer-ho realitat i la proposta no passa de les imatges a color amb tothom gaudint de l’entorn.

La realitat és ben diferent perquè en molts casos i davant la manca de recursos humans i materials al final tots hi surten perdent. Els professionals que hi treballen han de dedicar més hores a uns casos concrets i per pura matemàtica han de baixar les atencions a la resta dels alumnes que segueixen un itinerari normalitzat.  Això provoca que tots en general s’endarrereixi d’alguna manera o altra. En altres ocasions es pot donar el cas que aquestes persones que no poden seguir el rtime habitual puguin quedar apartades de la formació general i encara que sobre el paper estan en un lloc inclusiu en el fons queden marginades perquè al final tots passen les proves que cada dia són més baixes.

Molts cops aquest fenomen  s’agreuja durant l’estiu perquè en molts casos quan es fan concursos públics per donar un casals d’estiu al final el que compta és són els pressupostos més econòmics que és qui s’emporta el gat a l’aigua. Avui en dia ningú dona duros a quatres pessetes. No es poden fer miracles encara que quan hi ha problemes tothom mira a un altre costat i ningú te la culpa, però tothom ho paga d’alguna manera.

A mesura que passen els anys es veu clarament com els nivells de l’alumnat en general cada cop estan més baixos.   Les escoles s’estan convertint en una màquines de donar títols que no sempre coincideix amb l’adquisició de  coneixements reals de la immensa majoria.

 

 

No volem ser parcs temàtics

 

 

 

 

Volen ampliar l’aeroport del Prat. Fa anys que lluiten per difondre el nostre territori arreu per ampliar el nombre de visitants a casa nostra. Estem en una zona emergent amb moltes possibilitats de futur. Aquests són alguns dels titulars que ens rodegen, però massa cops s’obliden que som persones i necessitem uns serveis bàsics per viure el dia a dia. Ens volen posar en vitrines perquè la gent ens vegi i gaudeixi dels nostres elements materials i immaterials, però poques vegades ens recorden que necessitem uns serveis bàsics com la neteja, el subministrament d’aigua, un assistència sanitària adequada I no hagis d’esperar un any i mig per tenir hora per l’especialista.

Podem ser lletjos o bonics, però aquestes potencialitats ens porten a haver de necessitar el transport per arribar als llocs de treball o alguns centres d’estudis. Evidentment podem anar a parar laboralment en una d’aquestes mega estructures que tenim a la nostra plana baixpenedesenca o pots arribar a cobrar  8 euros l’hora amb uns contractes temporals i precaris. Entre un i altre motiu quan ens movem amb aquests salaris que cada dia són més baixos no hi ha  cap interès de pagar per estacionar el vehicle a la via pública. Alguns municipis han començat a pintar carrers i places per recollir diners per anar pagant assessors i campanyes publicitàries per acabar dient que som els més “xaxis” de la zona durant tot l’any.

Tots els nostres polítics no són  capaços ni de remar en un mateix sentit. Cada municipi juga la seva lliga i mentrestant les grans empreses concessionàries fan l’agost durant tot l’any perquè  tenen les idees clares en un país de petits reietons amb peus de fang.  No volem créixer més ni tenir més turisme a qualsevol preu per augmentar l’economia d’uns pocs. Han d’atendre la seva gent que és la base de tot plegat.

Sales d’exposicions i museus buits

 

Els temps estan canviant a un ritme vertiginós. Fa uns anys la majoria de gent tenia unes preferències i avui en dia la cosa va per altres viaranys i molts cops no ens donem ni compte. El Vendrell és un clar exemple d’aquests importants canvis i no cal tirar molt enrere per poder veure com les preferències són un altres. Fa 30 anys per exemple quan presentaven un llibre d’història o algun concert de música clàssica era fàcil veure persones de la meva generació entre el públic. Avui en dia trobar membres d’aquesta generació perduda entre els 20 i 55 anys en aquest tipus d’actes excepte propostes molt concretes és molt difícil. Si tu estudies música el més normal que algun dia vagis a algun concert d’algun intèrpret que et pugui interessar. El preu no la majoria de casos no és un impediment perquè hi ha molt bones ofertes per poder accedir a aquests esdeveniments quan la cosa no és gratuïta.

Abans hi havia una mena de sentiment de comunitat i la gent encara que no  fos un devot d’alguna proposta hi anaven per conèixer en directe el que s’hi feia. Avui moltes activitats que es fan a casa nostra, no a tots els municipis la majoria del públic està format per cabells blancs o calbs per l’edat. No cal obligar a la gent a fer les coses perquè aquest no és el camí. Entre tots s’ha de crear una mena de consciència social que avui en dia no existeix. Tenim moltes localitats que s’ha convertit clarament  en ciutats dormitoris. Al Vendrell, per exemple només 25 persones de cada 100 treballen a la vila, la resta ha de tocar el dos a altres localitats. Evidentment aquesta manca de consciència col·lectiva és la que impera. La visita a museus i sales d’exposicions a casa nostra de gent de Km 0, a banda d’algunes excepcions, és ben baixa. Això demana una política global per reorientar a les noves generacions. No s’arregla posant els cursos de xató dins l’horari escolar. És una feina lenta que s’ha de fer urgentment amb solucions a mig i llarg termini.

 

Homenatge gastronòmic

 

Passejar pels nostres carrers i places et permet veure com tenim figures il·lustres de la vila o del món en general donant noms a aquests espais públics. A vegades aquestes distincions les trobem en edificis o sales i també en altres topònims i localitzadors d’altres espais en la nostra geografia.

A vegades aquest reconeixement es pot aplicar en fungibles. com es diu actualment.  Tot i que el mot més apropiat seria comestibles perquè al cap d’una estona de passar pel plat desapareix per acabar en algun lloc incert.

Un dels petits homenatges de la vida que sempre m’ha fet molta il·lusió i que pocs coneixen és que jo tinc un típic i popular plat italià dedicat en un dels locals més populars del Vendrell. Ni més ni menys es tracta de la pizza Antonio’s que podem trobar per 13,5 euros en el local del carrer de les Flors del Vendrell Buona Pizza.

Un d’aquests dies mentres esperes rebre la caixa amb el teu sopar comences una d’aquestes converses sense solta ni volta amb el propietari del negoci pot acabar amb la creació d’una nova proposta que combina aquells productes que un triaria per la seva pizza ideal. En aquest cas tenim: tomaca, mozzarela, bacon, gorgonzola i ceps.  El resultat de tot plegat fa més de cinc anys que dura i ja és una de les que té més demanda. Evidentment no coincideix en res amb el meu nom, però darrera s’amaga una història que ve de lluny i que potser algun altre dia explicaré. Doncs res, la meva versió païble la podeu trobar al cor del Vendrell amb oferta de beguda inclosa. Petits detalls de la vida que no fan currículum però omplen molt. Gràcies Antoniu per aquest detall rodó amb molt bon gust i apte per a tots els públics

Concerts en locals alternatius

 

Al Penedès sempre hem tingut una especial atenció a la música. Sense anar més lluny el Vendrell ha donat grans personatge com Pau Casals i actualment els Laxnbusto que han tornat a pujar a un escenari, però hi ha molts altres grups que han tingut o tenen els seus moments amb més o menys glòria. No diré més noms per no deixar-me a ningú. Els responsables de moltes festes majors ja contracten a través d’agència i van a tret segur buscant formacions que estan en els primers llocs del panorama del país. Aquesta política deixa fora de lloc a molta gent que estan en el camí d’arribar a aquestes posicions privilegiades de la fama. Altres no hi arribaran mai perquè la seva proposta és més exclusiva o no cau en els tendències principals que et garanteixen el teu any de popularitat i després passes a la segona o tercera divisió.

En aquestes tres comarques pendesenques hi ha força sales que programen concerts de grups emergents o simplement de gent que s’ho passa bé fent temes propis i en algun cas versions, però que no tenen cap interès en entrar en aquest món dels “40 Principals”. Gent que fa anys pica pedra amb molt bona qualitat però que no tothom pot jugar al Barça i s’ha de conformar en poder tocar en aquests llocs alternatius on per entrar has de pagar un euro més per la copa o donar la teva voluntat quan passen la safata. Hi ha locals que fan una gran tasca. Igual que es dediquen molts diners per contractar grups mediàtics pels grans llocs oficials també s’hauria de donar un cop de mà a aquests locals que aposten per  altres talents. A vegades d’aquesta masia musical han sortit grans grups. Jo recordo els Laxnbusto quan tocaven en bars i en locals petits per donar a conèixer la seva proposta.  Si vas en aquests llocs trobaràs gent sana que va a gaudir d’aquell moment irrepetible. Són aquests ambients que s’han de conservar per donar veu i música a tothom i no només als que ja estan a dalt de tot.

Els conservatoris pendents al Penedès

 

 

 

 

El Penedès actualment té una població que ronda  al voltant dels 370.000 habitants entre les tres comarques. De moment, només hi ha un conservatori a Vilanova i la Geltrú que és la capital més poblada d’aquest territori. La resta de municipis que vulguin estudiar música en un lloc oficial han d’anar a Barcelona on hi ha diferents propostes o Tarragona. En aquesta última, les combinacions de transport públic són més deficitàries que no pas amb la capital catalana en aquesta Catalunya centralista que tenim a casa nostra. En transport públic, estàs més temps per anar de Sant Oliva a Sant Pere de Riudebitlles que no del Vendrell a Barcelona o a Mataró, quan no et trobes cap sorpresa en la xarxa ferroviària.

El Vendrell i Vilafranca del Penedès tenen les seves escoles de música, però encara no s’han convertit en conservatori, tot i que en el cas del Vendrell algun cop s’ha fet pública, la voluntat de tenir un centre d’aquestes característiques. Més, desprès de la nova escola de música en l’edifici del Tívoli. Per altra banda, existeix al Baix Penedès un petit col·lectiu de músics de formació o devoció que es dedica a ensenyar música en algunes localitats més petites per cobrir aquestes necessitats formatives. Calafell està en un procés judicial per aconseguir una nova escola de música pròpia en el nucli del poble. El conjunt d’aquesta vegueria mereix un nou conservatori per aportar un lloc oficial a aquestes escoles de música i similars que tenim repartides pel territori. En un altre apartat, no oblidem tampoc l’Escola Municipal de Música Tradicional de l’Arboç. Un tresor que tenim a casa nostra però en un altre àmbit també molt necessari i potser poc coneguda encara.