Els Castells no només són números

 

 

Jo sóc de la minoria de persones que creu que els castells no haurien de ser víctimes de concursos per punts segons les construccions. La gràcia de la cultura popular és justament això que pertany al poble. Estem parlant de cultura on els resultats no són claus per saber la seva vàlua. Trobo molt encertada la política dels Minyons de Terrassa que també comparteixen aquesta filosofia. Per tant, sistemàticament s’abstenen de participar en el concurs de castells de Tarragona que cada dos anys ens representa com un mana d’olimpiades d’aquest fet cultural de casa nostra. Durant unes hores unes quantes  colles classificades estan reptades a donar el màxim de si per aconseguir aquest preuat trofeu que fins ara s’ha reservat a a algunes de les poblacions comennçades per “V” com Valls, el Vendrell i Vilafranca del Penedès. El Vendrell s’ha apuntat al carro i ja tenim dues edicions d’una cita amb els guanyadors del concurs en una cita principis de juny.

Els castells com la majoria d’activitats culturals és el fruit d’una colla de gent que es troba puntualment per passar una bona estona i donar a ales a la seva passió en la construcció de torres humanes. Aquesta activitat no requereix ni una formació especial, ni un requeriments concrets sinó que està oberta a totes les persones encara que parlin altres llengües i practiquin altres creences. Una de les activitats més inclusives que tenim a casa nostra, doncs en una mateixa activitat trobem persones de curta edat omplint la part superior dels castells i altres que ja fa anys que porten canes que estan ubicats en les parts baixes de la formació.

A banda de l’excusa de l’acvitat, el seu tarannà permet ampliar la seva oferta a altres propostes prou interessants socialment, com les colònies per a la canalla, dinars i trobades populars i una activitat que ha portat a terme els Nens del Vendrell com és la recollida de recursos per fins solidaris sota el projecte “Fem Pinya”. Una manera d’ajudar als sectors més perjudicats de la societat.

El Vendrell és una de les colles amb més tradició a casa nostra. Les seves arrels se situen a cavall entre el segle XIX i XX. Si en un principi donaven un cop de mà a altres colles en la seva bastida de castells. Un bon dia van decidir quedar al torrent i fer la seva colla pròpia per importar aquesta afició tan temptadora que de mica en mica s’anava estenent pel Penedès.

Els Nens del Vendrell crec que ha estat l’única colla que ha tingut l’honor de guanyar el concurs en la seva època gloriosa i també ha tingut la dissort de tornar a casa amb zero punts. Són dos extrems d’aquesta entitat que el proper any celebra el seu primer centenari. Això vol dir que la tradició ha passat per diversa intensitat a casa nostra fins arribar  a l’actualitat on se situa entre les millors del panorama casteller.

La gràcia no són els punts obitnguts d’un concurs o d’un seguit d’actuacions ni la posició en el rànquing casteller sinó l’ambient que s’hi viu. L’altre dia una companya em deia que la seva filla va a gairebé tots els assajos dels Nens perquè ho comparteix amb les amigues.Allí passen una estona molt entretinguda i agradable. En les darreres setmanes una de les seves màximes il·lusions era aconseguir una de les samarretes que es van lliurar a la colla abans de la jornada de colles campiones del 8 de juny. Al final la noia ho va aconseguir juntament amb altres més per aquest treball setmana a setmana per tirar la colla endavant. Els Nens estan en molt bona forma de cara al centenari i per aquesta nova temporada que tot just acaba de començar amb intensitat. Doncs a seguir endavant amb aquest bon rollo que actualment es viu a al local de la Riera de la Bisbal.  La gràcia no són els punts aconseguits sinó aquest caliu que es viu en el seu interior que els pot portar molt amunt, però sense perdre aquest il·lusió que actualment viu la colla que és la màgia i la força que els tira endavant.

6 milions d'euros llençats al torrent de la Bisbal i una de iaos en bus

 

El 2027 tenim eleccions municipals i ja es comencen a preparar coses. Ara el gentil Ajuntament de Kenetlandia ha preparat un cap de setmana pagat pels iaios a algun municipi relacionat amb el Vendrell, pel 2026 Prada de Conflent i per enguany doncs potser Villagarcia de la Torre o Estepa o algun termal, però per aquí anirà la cosa. Doncs res has de tenir 65 anys i poder estar minimament bé per anar un finde fora. Aquesta és una nova proposta política perquè queda molt bé i la despesa tampoc no es tanta si comptem els diners que es perden en altres xorrades com publiciat, promoció i projectes que no van enlloc. Ja fa anys que l'Ajuntament passa de les seves tasques de servei públic i manté uns serveis públics municipals de pa sucat amb oli molt inferiors a les necessitats del Vendrell i ho arregla o pagant hores extres a la policia i dient que posarà les famoses càmares que encara no han arribat i estan a l'espera de que algún dia arribin i que funcionin tot seguit de la inauguració i falta algú que les miri i quan passi alguna cosa que la policia hi pugui anar perquè sinó ja no serviran per a gaire gran cosa.

El que em preocupa són els sis milions d'euros que ara volen destinar a la renaturalització de la Riera de la Bisbal, una obra que no servirà per a res i com sempre ens costarà un ull de la cara per no res. El Tabaris va costar 7 milions d'euros però al final menys natació s'hi fa de tot i és un lloc molt concorregut que hauria d'estar en un altre lloc del Vendrell i allí fa falta un altre tipus d'equipament. Ara això de la riera que volen fer és llençar diners al torrent.

I ara el grup de FemVendrell presenta una moció sobre el tema de les pintures de Sixenna al Mnac. A veure que no tenim prou coses al Vendrell per discutir, per no res, sobre una cosa que no ens va ni ens ve. No res, potser que parlem de coses d'aquí i no de martingales polítiques entre PP I PSOE. Apa vagi molt bé i abans de repartir medalles i medallons a petist i grans en una festa de l'esport potser que arreglem les pistes que tenim a l'aire lliure i abaratim els preus dels serveis municipals. Això de la nit de l'esport és un acte polític de repartir pongos a tothom que amb el temps no saps ni que fer amb ells.

El Vendrell ja té pipican a la platja

 El Vendrell ja tá pipican de gossos a la platja. Encara no ha passat pel filtre del postureig municipal però ja funciona. Està davant de l'Alberg de Santa Maria, tot just davant de les noves casetes dels firaires que sembla que les hagin comprat en un lloc de segona mà perquè això avui en dia ja no es porta. Alguna oferta devien enganxar. En aquest pipican no té accés a l'aigua perquè no es pot per llei podem trobar una font una tanca que l'envolta i unes quantes papereres als laterals. Les llums les que hi ha a la zona i res més. No hi ha cartells que l'anuncii, però ben aviat ja es deuran posar perquè ara està sense identificar. Ja ho sabeu. Ja s'ha aconseguit una zona de gossos a la platja. Ara només es falta que es netegi i la gent que tingui gossos el faci servir com toca.

Un lllibre d'Ernest Prunera que t'enganxarà

 El Prunera és una d'aquestes persones peculiars que la vida de tant et regala.Tot dura fins que dura, però l'amistat encara que no ens veiem quasi mai i no ens envíem Whatsapp cada dos per tres està en plena forma. Ell és un artista de la vida tot i que ha estudiat periodisme i fa uns anys es va enamorar d'una pubilla de Vilanova i va a aterrar al Diari del Baix Penedès que era una repúlica independent del Diari de Vilanova on van passar uns cracs com el Lleó, el Llorenç, el Guillem que no era tan famósla Magda, l'Enrique, L'ermità que donava alegries a tots els polìtics de la comarca i alguns mes que cada setmana havíem d'ompir 28, 32 i i a vegades 40 pàgines de notícies de la comarca. Aquells temps era quan la gent mirava la tele i llegia diaris. Avui és una cosa dels nostàlgics perquè tothom s'ho mira a la carta o amb tik tok o altres aplicacions

Doncs res, l'Ernest Prunera era l'alegria de la festa amb el seus acudits originals que eren fets amb gràcia i encara que potser no eren molt bons ens feien riure. Ell era una persona que com poques diem el que pensem i clar això porta problemes quan no tens amistats o el carnet d'algun partit.

Doncs res us convido a llegir la seva darrera obra que va guanyar el Néstor Lujan. Una obra que enganxa i ens parla de moros, cristians, bruixes, polítics, espies, cardenals corruptes i molt més de fa més de 1000 anys entre Catalunya i França. Una història on no hi falten els amors i les relacions gays. Us animo. Està molt ben escrit i enganxa la veritat. Ja ho veureu que li han donat el premi perquè s'ho val i no pas perquè sigui amic d'algú. Ell s'ho curra. Apa ja ho sabeu. Més que recomenable. A més el seu tracte en directe és molt agradable i sempre té un somriure a la boca i un guardat per si de cas.

A Calafell li pugen els colors

 

Calafell aquestes setmanes ha estat en els primers llocs de l’actualitat per la seva disputa amb els seus companys de partit del Vendrell. El  tema està en els camions de sorra que exporta el Vendrell cap a Calafell per arreglar durant uns mesos la manca de sorra d’algunes platges. Uns volen que circulin per la platja i els altres en nom del corriol camanegre, amo i senyor del litoral, els fan anar per unes carreteres estretes pertorbant la pau i tranquil·litat d’aquestes vies properes al mar. Un estira i arronsa que cada any costa a l’Ajuntament de Calafell més de 250.000 euros i que naturalment la natura torna al seu lloc en un cap de setmana de temporal marítim. Fer i desfer. El poble paga feliç i content. En els darrers anys l’egoisme humà ha posat ports marítims a cada cantonada, fet que ha provocat que el mar vulgui renaturalitzar el seu espai i amb un “reset” tornem a començar.

Fins fa un parell d’anys, l’únic municipi de la costa baixpenedesenca que no tenia zona blava era Cunit, però amb la presència dels socialistes al govern la cosa s’havia de canviar. Evidentment l’any passat durant els mesos d’estiu ja van implantar el pagament per estacionar en una part de  la via pública. Ja es va acabar això d’aparcar tot el dia davant mateix de la platja i estar  mig dia a la sorra sense haver de contribuir a les arques municipals.

Els seus companys de partit de Calafell veient que el poble del costat implantava la zona de pagament va decidir comprar uns quants pots de pintura de diferents colors i anar pintant més carrers i places per anar recaptant calerons. Si la gent va a comprar o a la platja, doncs res que deixin uns quants diners a la caixa pública perquè després es puguin pagar festivals, assessors i rues de carnaval  i el que toqui.

He escoltat justificacions tant brillants com que hi ha gent que deixa el cotxe estacionat en un lloc i no el toca durant més d’un mes, doncs per arreglar això es fa una d’aquestes ordenances tan mediàtiques que es fan i es desfan i a vegades es compleixen. S’imposa un temps màxim d’un vehicle estacionat en un lloc. Si no ho compleix, doncs avís i si fa falta grua, dipòsit i endavant. Però no cal que es posin sobre la taula arguments que no porten enlloc.

Es pot arribar a entendre que hi hagi zones blaves en llocs molt cèntrics per aquestes persones que han d’anar a un lloc concret. Valoren el cost i llavors prefereixen pagar dos euros i no haver de caminar un quart a peu per arribar. El que s’ha de fer es tenir pàrquings dissuasoris al voltant del nuclie perquè la gent pugui deixar el vehicle en una distància raonable i estalviar-se aquests calerons.  El que no podem fer es pintar de colors tots els pàrquings de la zona. Al final el que passarà és que la gent anirà a una gran superfície o a un altre lloc i de mica en mica el poble anirà perdent poder de convocatòria. Potser les tarifes que s’apliquen no són gaire elevades. En algun lloc diuen que 0,20 euros l’hora, però molta gent quan veuen aquests arcs de sant Martí pel terra ja desisteixen directament d’estacionar el cotxe i opten per altres llocs. La platja de Calafell és un dels punts oberts amb  més comerços de la comarca i amb més negoci. Potser que no cal que posem tanta pintura pel terra.  Ens podem estalviar o retallar algun d’aquestes propostes culturals de cap de setmana per atraure gent i deixem que la gent aparqui gratuïtament com s’ha fet fins ara. Si algun deixa molts de dies el cotxe, doncs res, fora i ja està. La majoria de la gent té les coses molt clares. Ara només falta que els polítics i derivats també les tinguin i tot pot anar molt millor. Les coses són com són i no com volen que siguin alguns. Els seus companys del Vendrell ja han dit que l’estiu que ve també li posaran colors a alguns carrers dels barris marítim del Vendrell. A veure que passa tot plegat. Ser modern no es recaptar més sinó perdre potser un euro per guanyar-ne dos.

Només 4 busos expres al dia entre el Vendrell i Barcelona, patètic

 Fa quatre dies anunciaven que el Vendrell a partir de setembre tindria una lìnia de Bus Express amb Barcelona. Clar evidentment no van donar més detalls i que estava sobe la taula. Aquests dies l'actual alcalde de Cunit ha dit la veritat que només hi ha previst quatre viatges per circuit, al dia un pel Vendrell i un per Calafell. En total 8 al dia entre anar i tornar per cada recorregut. Això és una vergonya per una comarca com aquesta. Se'ns estan rient a la cara amb aquesta misèria de busos que pocs podran aprofitar. Al Garraf entre els uns i altres tenen més 100 al dia. És que arriba un punt que són tan lamentables que fan pena. A veure si la cosa s'arregla i sinó que deixin com estar sense cap voluntat d'arreglar res. Misèria i companyia

Uns es queden, altres sembla que marxen i altres ves a saber.

 De mica en mica les coses es van aclarint ara que estem a dos anys de les properes municipals. Aquí a Kenetlandia sembla ser que alguns no repetiran, tot és  possible perquè això de la política és molt dolç. Sembla ser que aniran a la banqueta en les properes eleccions, el rei negre, l'ambaixadora de la Tecla, el representant Aqualia i la senadora. Per altra banda sembla que el Robin, el Batman i la Rossa segueixen. Es de suposar que les altres dues segueixin perquè se les veu amb ganes en tot això de la política. A veure que passa, però de mica en mica es van apuntant cosetes. Potser tornarà a la 1a linia un dels que varen deixar a la banqueta per al proper partit. A veure que passa. Ja fa dies que vull l'olla. A veure com es va aclarint tot plegat. Paciència. 

Homenatge gastronòmic

 

Passejar pels nostres carrers i places et permet veure com tenim figures il·lustres de la vila o del món en general donant noms a aquests espais públics. A vegades aquestes distincions les trobem en edificis o sales i també en altres topònims i localitzadors d’altres espais en la nostra geografia.

A vegades aquest reconeixement es pot aplicar en fungibles. com es diu actualment.  Tot i que el mot més apropiat seria comestibles perquè al cap d’una estona de passar pel plat desapareix per acabar en algun lloc incert.

Un dels petits homenatges de la vida que sempre m’ha fet molta il·lusió i que pocs coneixen és que jo tinc un típic i popular plat italià dedicat en un dels locals més populars del Vendrell. Ni més ni menys es tracta de la pizza Antonio’s que podem trobar per 13,5 euros en el local del carrer de les Flors del Vendrell Buona Pizza.

Un d’aquests dies mentres esperes rebre la caixa amb el teu sopar comences una d’aquestes converses sense solta ni volta amb el propietari del negoci pot acabar amb la creació d’una nova proposta que combina aquells productes que un triaria per la seva pizza ideal. En aquest cas tenim: tomaca, mozzarela, bacon, gorgonzola i ceps.  El resultat de tot plegat fa més de cinc anys que dura i ja és una de les que té més demanda. Evidentment no coincideix en res amb el meu nom, però darrera s’amaga una història que ve de lluny i que potser algun altre dia explicaré. Doncs res, la meva versió païble la podeu trobar al cor del Vendrell amb oferta de beguda inclosa. Petits detalls de la vida que no fan currículum però omplen molt. Gràcies Antoniu per aquest detall rodó amb molt bon gust i apte per a tots els públics

L’ibuprofè polític, la polícia

 

 A mesura que passa el temps anem veien com aquesta dualitat que a vegades es representa entre la part tècnica i la part política d’una administració pública va mostrant un clar guanyador, com no podia ser d’una manera la part tècnica va quedant reservada a la justificació necessària per aquelles coses que el vessant polític no creu interessant. Aquesta clara superioritat quan arriben les campanyes electorals s’accentua perillosament.

Una de les eines que fan servir els poders és la policia municipal que ha de servir per anar tapant la majoria de les incidències que van apareixent en el dia a dia. Crits en una llar, doncs res, enviem a un parell d’agents i que facin diligències i ves a saber quan la cosa es  podrà arreglar. Els lladrucs d’un gos no paren en un nit tòrrida d’agost; doncs res, la patrulla alguna cosa farà. Tots aquests incidents puntuals queden derivats a la policia a banda dels problemes de seguretat i circulació inherents al cos. Sembla que en un ajuntament la immensa majoria de funcionaris siguin policies i poca cosa més. Per una altra banda, estan els serveis socials que també estan en les primeres posicions de popularitat però a certa distància dels uniformats.

El darrer dissabte de maig vaig gaudir de la Rambla del Vendrell amb el Duo Alma en un horari prudent i apte per a tots els públics a partir de les 20 hores. Feia goig veure el centre del Vendrell amb molta gent gaudint del bon ambient i donant vida als locals gastronòmics de la Rambla. Aquests com tants altres de la geografia local sempre agraeixen aquestes iniciatives que ha comptat en part amb una aportació econòmica d’aquests establiments comercials.

Els nostres polítics quan no saben com arreglar una situació envien a la policia. Això és la teoria sobre el paper. Molts cops ni contesten, ni venen i quan arriben potser la cosa ja fa hores que s’ha acabat. Per anar apagant petits focus en una població de més 50.000 persones no en tenim ni per començar. La solució és anar treballant l’urbanisme i altres aspectes lluny d’aquests polítiques del quedar bé a la que ens estan acostumant. Ja fa uns quants anys que de tant en tant fan una batuda amb un munt d’identificacions i un parell o tres de detinguts en zones concretes del municipi com la carretera de Valls. Doncs aquell dia uns quants cossos de seguretat es posen pinxos porten el gos oficial i endavant a fer una visita de control. Unes quantes imatges per anar repartint a la premsa i aquí tenim el castell de focs per un dia. Al dia següent tot seguirà i igual i aquests que potser aniran a declarar, al cap de no res ja els tornes a tenir fent de les seves per la zona.  Si alguns acumulen més de 50 detencions, algú es pensa que alguna cosa canviarà a la 51? Tot segueix igual.

Primer de tot hem de ser conscients d’haver convertit  un barri en un gueto. Quan va començar tot aquest moviment social a finals del segle passat, els indígenes que vivien allí el que volien era vendre el pis perquè a mesura que passava el temps anava baixant d preu. Doncs res, ara tenim el que tenim i la cosa segueix bastant igual tot i aquestes actuacions de xapa i pintura.

Una de les actuacions clau la tenim en el local social de Sant Joan que està mort de fàstic allí al mig de tot plegat. Aquest podria ser l’epicentre per anar canviant una mica el tarannà del barri i donar un altre aire a la zona. Potser els primers cops costaria, però de mica en mica la cosa segurament aniria canviant. Els principals interessants són els veïns de la zona que també voldrien veure alguna activitat i només cotxes de policia demanant targetes de residència. S’ha parlat molt de la Rambla del Vendrell i doncs iniciatives com la música de la tarda dels dissabtes és molt millor que personatges i espartans jugant al gat i al ratolí davant de tothom perquè cadascú sap el seu paper en aquesta història. S’han d’utilitzar altres mètodes molt més útils i eficients que fer anar la policia sempre que passi alguna cosa. No ens calen tantes càmeres ni publireportatges polítics que no ens aporten res. Una mica més de seny i tot ens anirà millor i podrem oferir una altra imatge a propis i estranys.

Molt de caliu als Nens del Vendrell

 Jo no sóc casteller, però me'ls trobo. Encara recordo fa uns anys quan els Nens van anar al Conurs de Tarragona i no van puntuar i com el 4 de 8 es resistia a ser bastit, però en els darrers anys hi ha caliu a la colla i tot va molt bé. Tinc una amiga que acompanya la filla i aquesta va als assajos com una trobada genial i s'ho passa pipa i genial. Estava super contenta amb la camisa nova que li van donar. Això és fer castells i la cosa és viu a plaça i tot el que van darrera. Enhorabona als que ho fan possible. Ho fan molt bé.

Tot un luxe musical a la Societat d'Albinyana amb l'escola de la Ka.

 

La Carmen Karavaca ha muntat la seva escola de música a les Peces d'Albinyana. Ahir dissabte a la tarda en el seu concert d'estiu va omplir la sala de la Societat d'Albinyana de música i molt bones vibracions. Va ser una gran vetllada amb els més de 50 alumnes de totes les edats i condicions que varen pujar a l'escenari a mostrar el seu art. Tot un luxe per Albinyana, perquè un dels llenguatges universals que tenim és la música i és una gran eina integradora global. La Ka viu la música i la sap compartir amb la gent des de la seva postura personal i sempre propera i escoltant a la gent. Gràcies

El dia de la marmota a la Policia Local del Vendrell

  Des de la secció sindical SPL-CME volem posar de manifest que es torna a precaritzar la plantilla de la Policia Local amb la contractació de nous agents interins, companys amb molt bona voluntat però sense la formació necessària per dur a terme la tasca policial amb un mínim d'excel·lència. A data d’avui, el nombre d’agents interins s’apropa a la quinzena, però a tocar de la temporada d’estiu sospitem que aquest nombre s’incrementarà de manera exponencial. Tornem, doncs, a la situació anterior d'excés d’interinitat al col·lectiu de la Policia Local del Vendrell. 

 La part social no ha tingut notícies per part de l’Ajuntament del Vendrell en referència a l’oferta pública d’enguany, la qual cosa fa suposar que aquestes places d’agents interins no es convocaran a curt termini, fet que posa en risc la seguretat del municipi. Darrerament s’havia aconseguit reduir l’interinatge fins a unes cotes acceptables amb les dues últimes convocatòries, que van ser fruit d’un nou escenari normatiu d’àmbit estatal. 

 Però, lluny d’augmentar la plantilla, com s’havia anunciat des de l’Ajuntament, el que va succeir és que molts dels agents interins van passar a ser funcionaris de carrera. Cal posar de manifest la manca d'exigència d’aquestes dues últimes convocatòries d’agents de policia fixes, en què el 100% dels aspirants van resultar aptes en les proves aptitudinals, psicològiques i d’entrevista, fet inèdit en processos selectius d'àmbit similar. 

Això fa pensar que aquest Ajuntament no té interès en potenciar l’actiu humà de la policia, ja que una plantilla atemorida i sense referents resulta molt més dòcil. Demanem, doncs, que totes les places ocupades de manera interina surtin a concurs el més aviat possible, inclosa la plaça d’inspector, que actualment resta vacant i està sent assumida per un sotsinspector en funcions de cap de la Policia Local.

Ara toca pagar més de 1.200.000 euros per decissió judicial. Plens del Vendrell

 

Un ple de maig dins la línia general on la part més interessant és quan participa el públic amb preguntes que molts cops no tenen resposta com és el cas dels solars ocupats per la Macarella amb qui l'Ajuntament ha fet un conveni no se sap a canvi de què si que hi ha canvi. També molt interessant el tema de personal de l'Ajuntament. Jo me lo guisso yo me lo como. Premiem als amics abans de les eleccions i a la resta que vagin demandant. La primera modificaciò de crèdt ajudant una mica mès a algunes entitats i pagant mes de 1200.000 euros a els colegues de FCC per un judici que van tenir i aquesta és la sentència en primera instància i no s'ha fer cap recurs a instàncies superiors. També va sortir un tema nou com és el repetidor que hi ha entre Calafell i el Vendrell prop de l'Institut de Calafell que sembla que produeix unes radicions superiors a les normals en un 200% . Seguim amb el tema de les urbanitzacions no recepcionades que és un tema estrella dels darrers 50 anys sense vies de solució Res seguim endavant amb idees frikis com convertir el Brisamar amb un complex esportiu tipus caldea o sigui res de res. 

Un ple on s'intenta justificar una unitat de la polícia que costa un ronyó i no va ni en rodes perquè aquest model no ha funcionat al Vendrell, però s'han de cuidar els amics i la resta que fan igual, doncs res que es vagin queixant.

El postureig polític penedesenc actua al Parlament

 

El dia 28 de maig va ser un dimecres normal d’un mes normal d’un a, però un cop més les nostres reivindicacions històriques van arribar al Parlament de Catalunya perquè tots els centres de poder ens tenen oblidats. Sort que tenim aquest poder Km 0 que no té competències i que te’l trobes a tot arreu convocant reunions i rodes de premsa per no aportar res de nou al panrama, però mira van omplint diaris i actualitat per demostrar que tot segueix igual i no hi ha voluntat de canvis seriosos a banda d’una mica de xapa i pintura. Simples canvis de nom perquè sembli que el carrer ara és una avinguda i el racó s’ha tornat a una plaça  sostenible.

Un cop més els alcaldes de les quatre capitals del Penedès van anar al Parlament de Catalunya a deixar constància de la nostra situació caòtica fruit d’una política de típic triler que explica només una part de la veritat. Evidentment per exemple al Vendrell tenim un padró de poc més de 40.000 habitants però segons el consum de l’aigua aquí hi viuen de manerra estable més de 50.000 persones sense tenir en compte els caps de setmana i les temporades vocacionals on la cosa és multiplica per dos o per tres.

Però ningú parla que totes aquestes segons residències que tenim a casa nostra tot i que no hi figurin persones empadronades també paguen els seus impostos, en especial l’Ibi i les escombraries que són les que porten més diners a les arques locals. Potser algú també paga el gual per poder estacionar quan arribi a gaudir de la nostra pau i tranquil·litat . Totes aquestes segones residències són un negoci segur perquè paguen durant tot l’any  i només ho fan servir una petita part del calendari. Quan la majoria d’aquestes persones venen a casa al cor de l’agost o a finals de setmana santa la cosa se satura. Recaptem per un any però no som capaços de reforçar els serveis quan toqui. Algunes competències que necessiten aquests veïns puntuals depenen d’altres administracions, però al final tots hi treuen el seu profit però després quan toca posar els recursos es desentenen del tema. Un altre tema és el postureig polític que es dedica a gastar un munt de diners en publicitat en campanyes vàries per demostrar que aquí estem al paradís. Hi ha moltes coses a la vida que es demostren en viu i en directe. No pots dir que tenim una ciutat neta quan el personal contractat i els serveis municipals  és per tenir mig net una petita part del poble i la resta doncs un cop al mes i  encara gràcies.

Una altra de les reivindicacions és el transport públic. La connexió entre el Vendrell i les platges, per exemple, entre setmana és nefast i quan arriba el cap de setmana és catastròfic perquè un diumenge hi ha molts pocs busos per anar del Vendrell als barris marítims com diuen alguns polítics. Doncs res, almenys en uns mesos posem un autobús llançadora entre el centre i les platges amb uns horaris clars i la gent ho te a la mà. Però clar no ho pengem tot del famós Pas Bus que està obsolet i molt curt per una vila com el Vendrell.

No anem reclamant diners a altres administracions quan després ens ho gastem en pagar sentencies judicials per sobre d’un milió d’euros quan ja porta quasi 10 anys en vies judicials. Quan es resolt en primera instància per aquesta mòdica quantitat no som capaços d’anar a un nivell superior a veure si tenim sort. Tant malament ho van fer els nostres predecessors que a la primera ja tirem la tovallola? No cal que parlem dels 6 milions que ara volen gastar en renaturalitzar un tros de la Riera de la Bisbal al seu pas pel Vendrell. Traient el ciment i posant un talús de terra als laterals. Realment algú vol aquesta obra? Serveix per alguna cosa? Ens faran pressupostos participatius per si volem posar un fanal o un paperera en una plaça? A veure si passarà com el temple del Tabaris amb un pressupost inicial que es va triplicar. Evidentment la cosa ha quedat bé, però ens ha costat un ronyó i un tros d’un altre i realment. Això és el que necessitem. No cal anar a fer el préssec al Parlament si al final tots son del mateix color que ens manen des de la implantació de la partidocràcia general. No cal fer tants numerets amb aquests publireportatges i quan es faci la festa de la rosa o el capoll s’aprofita per parlar una mica de tot amb els camarades del partit. En el fons tots són els mateixos que es reparteixen els papers de l’elenc de la política.

Històries a mida i per fortuna d'un poble al sud dels Pirineus.

 Està bé això de la igualtat, però el problema que algunes administracions no ho entenen i la seva igualtat és la meitat entre el 10 i el zero. En un poble al sud dels Pirineus va i convoquen places de funcionaris de tecnics i auxiliars i segons la llei bàsica ha de ser només oposició. Res de concurs. A pèl. Després una entrevista i el millor endavant, però d'aquesta manera es carreguen de cop tota la experiència i formació que tenen. Una mica la loteria. Però aquest mateix poblat ibèric al sud dels Pirineus altres vegades convoca places que quan les veus ja es nota per qui va perquè al sud dels Pirineus es coneix tothom. Llavors poses la lletra del DNI i ja la tens automaticament. Jo crec que no es bo ni un cosa ni una altra, però a vegades hi ha molta voluntat per fer una cosa a mida i altres vegades es desprècia el pas d'una persona per aquesta empresa o altres similars. Qui ho hauria de vetllar i fer l'informe preceptiu per arreglar tot això, es desentén olímpicament i la resta no li diu res. Això passa al sud dels Pirineus i se suposa que al nord també passen coses.

La Trama Fenicia, persones fent de titelles d'un món mig màgic

 

Benicio del Toro té alguna peli que m'ha agradat com el Laberinto del Fauno, pero aquesta Trama Fenicia és com un esectacles de titelles en persones. Hi ha una ambientació molt diferent sacàrstica que critica la nostra societat, però al final no hi ha res de l'altre món. El plantejament està molt bé, però el resultat pot agardar o no. No hi ha termes mitjos. Jo la trobo molt arriscada i per mi no encaixa, però hi ha gent que la pot trobar estupenda. Està bé per la seva originalitat, però res més. Aprofiteu que les entrades ara estan a 3,50 euros durant uns dies.

Una festa rodona al Vendrell amb el Duo Alma.

 

El Duo Alma va ser l'encarregat d'animar ahir la Rambla del Vendrell, més de dues hores de concert amb una Rambla plena de gent amb taules i cadires i ballant gaudint de la festa. Gent com la Mari i l'Albert amb aquest grup animen molt a la gent i són l'excusa ideal perquè la gent gaudexi i tothom i surt guanyant. Per anar donant vida als espais cal que la gent surti sinó la gent va a altres llocs. Molt bona aquesta iniciativa en un horari genial perquè no molesta a tothom. Un repertori molt encertat i una alegria i bones vibracions que són molt ben rebudes per la gent. No ens calen grans propostes amb aquests concerts tothom en surt guanyant. Gràcies per fer-ho possible a tots plegats i com no a la molta gent que hi varem anar encara que hi hagués final de xampions.

Vinyes versus naus logístiques i viceversa

 

La nostra comarca ja fa uns anys que està vivint una important transformació que va convertint poc a poc els conreus en camps erms o directament en polígons industrials. Les nous negocis que s’instal·len a casa nostra per allò de la ubicació són principalment de caràcter logístic que es tradueixen en imponents naus en mig del paisatges que poden arribar fàcilment als 30 metres d’alçada, una miqueta menys que l’actual campanar de la Bisbal del Penedès, perquè en tinguem una idea. Fa uns anys des d’Albinyana, per exemple, podies contemplar la comarca amb les seves talaies històriques al costat de les respectives esglésies. De mica en mica van anar apareixent nous elements com la xemeneia de l’Arboç, tot seguit el circuit de la Idiada. El darrer gran complex que s’ha afegit a la comarca des del cel és la zona industrial que rodeja a la Bisbal del Penedès que per algunes persones fa mal als ulls al veure aquells monstres urbanístics en mig de camps i oliveres.

Tot això és fruit d’un seguit de canvis que s’han produït en les darrers dècades. Per una banda, avui en dia fer de pagès a casa nostra és un ofici que no resulta gens aconsellable pel baix preu dels productes agrícoles entre altres aspectes. Una peça clau nouvinguda  és  l’excessiu zel administratiu que s’ha anat implementant en aquest camp i que omple de papers i formularis el disc dur de molts pagesos. Un altre punt a tenir en compte és la climatologia adversa que per mil fenòmens meteorològics cada dia és més complicat aconseguir una collita digna després de supera glaçades, sequeres, inundacions i altres elements que de tant en tant ens visiten. Per fer front a aquestes inclemències tenim les assegurances però encara per molts resulta més econòmic no pagar aquestes primes i deixar-ho tot a la sort del temps.

Quan els dos processos s’uneixen tenim el cas Bisbal del  Penedès que, de moment és el més privilegiat pel seu accés directe a l’autopista.

Si en el seu moment l’arribada de l’electricitat i la llum va ser tan important com l’obertura de l’accés de l’autopista l’any 1994 en aquest vila baixpenedesenca a l’Ap-2 que es va potenciar a l’any 2021 amb la desaparició dels peatges. Totes han suposat un gran canvi social i econòmic en la localitat, però aquesta empenta laboral ha anat agafant embranzida a la resta de la comarca.

Per una banda aquestes naus imponents dedicades principalment a la logística representen un gran mercat laboral per a moltes persones de la localitat i rodalies. Els permet un treball poc especialitzat amb un salari baix, però que a base de fer hores i nits fa que la massa salarial pugui augmentar al final de mes. Per una banda estan aquestes famílies que viuen d’aquesta oferta laboral sense haver d’anar gaire lluny. Al seu costat tenim els pagesos que veuen que poden treure un alt rendiment als seus terrenys que no aconseguirien si continuessin estan qualificats com a sol agrícola. Tots hi troben la seva part del benefici que al final és purament econòmic. A l’altra costat trobem els defensors de la natura que no deixen de defensar el medi ambient i rodalies. El problema és que del medi ambient amb oliveres i vinyes és molt bucòlic i tendre, però el resultat econòmic és minso. Una part considerable de persones, en el fons, sempre aposten pels diners per sobre del romaní i la farigola silvestre.

En la passada consulta e la Bisbal del Penedès que només  es va convocar una part de la població presumptament més afectada per aquesta requalificació de 74 hectàrees agrícoles en sol industrial que inclou el típic petit parc per anar a fer pixar el gos. La gent va votar per una àmplia majoria que preferia les oliveres i els marges, però com no era una consulta vinculant, l’Ajuntament va voler seguir endavant en la urbanització d’aquest espai a tocar al nucli bisbalenc. Darrerament estem vivint una època divertida en aquest consistori bisbalenc després d’una temps de pau i tranquil·litat que va seguir a l’època Puigibet on va haver-hi molta salsa. Les dues parts juguen les seves cartes, però jo crec que ara per ara o hi ha una sentència judicial amb mesures cautelars clares o la solució definitiva haurà d’esperar a les urnes de la tardor del 2027. L’espectacle està servit. Farigoles versus logística.  A veure com acaba tot plegat.

Interessant però massa llarg el concurs d'enceses de Calafell

 

Aquest dissabte he anat a l'encesa del IV Calafell Fire Festival al parc de la Sínia. La idea està molt bé perquè la gent ho pot seguir des d'un lloc raonable i hi ha caliu i s'ho passa bé. El vaig trobar massa llarg. Primer desfilent sense encendre, després encenen, després les batalles de dos en dos i després l'encesa de cadascun. Comença a dos de deu i va acabar a les 24 hores per veure sis bèsties de foc, una tortuga d'Ontingyent i tres infantils. Molt bé de posar un narrador i un música en viu, però és tres cops del mateix. No per durar més la cosa està millor, però m'agrada que es facin coses d'aquestes en aquesta comarca que es especialista en foc. El lloc està molt bé i la veritat que hi havia moltes ganes. A veure per la propera edició.

Una fira de la salut amb aspiracions

 El passat dijous dia 22 un tros del carrer Cafès del Vendrell va acollir la 4a edició de la Fira de la Salut, una proposta organitzada per la Xarxa Tecla amb altres participants com Protecció Civil i Creu Roja. Després a la tardor es fa una altra fira similar  però amb altres ingredients. És evident que un dia a la setmana els iaios van ser els principals usuaris d'aquesta mostra. Les fires multisectorials està clar que no van ni en rodes i la gent aposta pel tema concret. El que tocaria es fer una fira unitària d'aquest tema amb tallers i conferències sobre aquest tema. La cosa podria estar molt bé però això de posar 5 carpes queda una mica molt light. Molt bé per la gent que ho ha fet, però tu veus el cartell i vas allí i en un no res ja te l'has passat. S'hauria de fer en un horari amb més possible gent i no un dissabte al matí on molts tenen la seva vida. Suposo que el problema deu ser pagar les hores extres, doncs igual que es llencen diners en altres xorrades es poden aprofitar per aquí i fer una cosa amb cara i ulls sinó la cosa queda molt pobre però que està molt bé pels recursos que tenen, però això no es justificació amb un imperi com la Tecla i un ajuntament com el Vendrell. Per fer la foto ja està bé. però la gent es mereix alguna cosa més digna i res enhorabona als que ho han fet possible. No cal que cada àrea tingui la seva mini fira sinó que potser que en fem una entre tots amb diners. No sé. És el que penso.

Hola, què tal?

 

Hi ha imatges de la meva adolescència que no s’esborren facilment. Quan jo estudiava àrab a Tunis durant els mesos d’estiu era impossible no veure pels carrers i places del municipis tunisencs grans fotografies del dictador de torn amb grans missatges universals per salvar la humanitat i de pas, la patria. La cosa xocava una mica. Jo venia d’un poble petit que a banda de les eleccions municipals i alguna cosa més no tenia que contemplar la foto de ningú cada dia penjada al costat de la porta del garatge. Han passat el temps i aquelles imatges que jo veia en paper en grans plafons les podem trobar avui a les xarxes socials on gairbé tothom hi està connectat d’una manera o altra.

La persona que ostenta el poder màxim d’un territori dins les seves competències ha d’executar les seves perrogatives per complir amb la seva escomesa social i política. Igual que el zelador del CAP cada dia li toca obrir i tancar a l’hora acordada les portes d’accés al públic. Cadascú en la nostra societat ha d’executar el seu rol respectant la llibertat dels altres i sense trepitjar la resta. Avui en dia igual que passa a moltes dictadures, molts dels nostres polítics confonen les coses i des del dia següent que ocupen el poder es dediquen a fer promoció de la seva persona per seguir mantenint el poder i intentar repetir mandat. Alguns són més familiars i es deixen acompanyar dels seus companys d’equip de governs. Altres prefereixen actuar individualment tot i que puntualment sempre es cola algú de l’equip de govern per fer una mica més de patxoca. És una llàstima que a Espanya no hi hagi un límit de mandats com passa als Estats Units. Un parell de mandats i fora. Si vols repetir t’esperes quatre anys i hi tornes. Aquesta mesura ajuda higienitzar les estructures de poder des de dalt sinó tot aquesta gent que estan 20 anys ocupant un càrrec ja sigui d’una entitat pública o privada l’únic que demostren és que tenen un problema perquè no són capaços de renovar el cap visible. Alguns cop el que figura dalt de tot tampoc és el que mana realment, però de totes maneres aquests càrrecs vitalicis no són els més lloables encara que algun cop quan aquests inamovibles pleguen definitivament o directament es moren la cosa se’n va en orris. L’estructura era massa feble per aguantar qualsevol sotrac.

Reprenen el fil de l’inici d’aquest article a mi em sembla molt bé que l’alcalde de torn es reuneixi amb 25 entitats, faci 21 vins d’honor, reparteixi 15 lots de nadal i inauguri 33 fires o xerrades vàries en un temps prudencial. La tasca d’un batlle és procurar que l’administració compleixi amb la seva missió de mantenir la via població en condicions, vetllar per la seguretat de tots els barris del municipi i en general treballar que els serveis públics funcionin amb les millors condicions per donar uns serveis òptims als ciutadans.

Hi ha moltes empreses privades importants com potser que en comptades ocasions surten a la llum pública darrera d’un faristol perquè moltes la realitat s’ha de veure de primera mà. No cal informar d’alguns canvis que es van produint perquè tard o aviat tothom ho ha de notar, sinó malament. Un mandatari polític vol millorar la neteja d’un espai públic, doncs res es contracta el personal necessari i els recursos adequats. La millora amb un temps prudencial es nota que ha tingut efecte. El que no pots petendre és que amb uns recursos de l’ambit d’un barri puguis tenir en condicions una ciutat. Hi ha coses que es veuen al carrer i no cal perdre el temps darrera el faristol venent motos a la gent quan tot resta igual o pitjro.  Està molt bé organitzar festes vàries directament encara que sigui prescidint de les entitats del gremi, però tot queda molt desamparat quan no hi ha un esperit darrere és com beure un cafè en un got de plàstic. Tot és important a la vida. Aquests detalls sónclaus perquè estem confonent les coses. Un alcalde no és un presentador d’un telenoticies adequat pels amics. La tasca principal d’un ajuntament no es tenir el calendari ple de festes i derivats durant l’any sinó mantenir les funcions públiques inherents a la funció pública. Un polític ha de fer política des del despatx amb alguna sortida exterior, però no de presentador  de “memes” i anar penjant-se medalles de pa sucat amb oli sense solta ni volta.

Obrim la temporada de platja, la personal. Per l'oficial encara queda.

 Avui feia sol i a part de la romeria a Albinyana no hi havia res amb personalitat. Llavors doncs toca anar a la platja a gaudir del nostre mar. Evidentment els xiringuitos anaven amb molta bona acollida pero clar les dutxes no n'anava cap i els rentapeus doncs tampoc ni gota. En aquests temps s'hi està molt tranquil. L'aigua estava freda de mil dimonis, però allí una mica a la sorra i donar un tomet va molt bé per preparar el vermutat dominical. Apa endavant ja ha començat la temporada de platja.

La meva àvia avui faria 100 anys

 

La meva àvia Humildad, mare de ma mare avui faria 100 anys. Ella ja veia tot això del còvid i ens va deixar l'any 2019 perquè ja no tenia il·lusíó i llavors de mica en mica es va deixar i en un parell de mesos, doncs res, ens va deixar. Era una persona que era molt llesta, molt humana amb molta memòria i una gran persona en tots els sentits, però als 94 anys va morir en una trista habitació d'hospital. Ella em va ensenyar moltes coses que no estan als llibres tot i que no vivia amb mi, sempre hi havia molt bona comunicació. Una persona avansada al seu temps i amb molt de carisma. Un homenatge per aquesta senyora que tinc la sort de portar una part de la seva sang. Una persona clau en la meva manera de pensar com la meva altra àvia per part de pare que també em va aportar moltes coses. Una abraçada buela allà on estiguis i no paris de ser com ets en l'altra vida.

Keneton el renaturalitzador, una nova xorrada pública

Segons diuen abans d'acabar l'any començaran les renaturalitzacions. Una de les accions es renaturalitzar la riera de la Bisbal entre el pont nou i el vell al seu pas pel Vendrell. Hi haurà un canvi de vegetació i es faran talussos en forma de "U" i s'hi posarà més verd pels laterals perquè dins la campanya fora aparcament gratuït del centre del Vendrell on ja s'inclou el famós i super mega utilitzat carril bici. Doncs res. Aquest és un projecte xorres, del tot innecessari que s'han tret de la mà per rebre una subvenció del goven del PSOe amb un cost de 6,4 milions 'euros i la subvenció és d'1,2. Si seguim el model Tabaris la cosa es pot costar uns 20 milions d'euros després del sobrecost que aquest temple faraònic ha suposat per les arques municipals. Un projecte que no interessa a ningú perquè millor que la natura un polític del PSOE no pot renaturalitzar. A veure com acaba tot plegat i suposo que la gent està contenta. A la presentació al Tívoli hi van anar quatre gats i res. Un cop més d'esquena a la gent que no vol xorrades com aquesta. Uns diners que es podien invertir en neteja i enllumenat que serien molt més útils que això, evidentment.

PLUGES AL DELTA

 

El març del 2025 els meteoròlegs havien descobert una borrasca okupa sobre el nostre territori. Els radars havien detectat una taca de color burdeus a sobre del Delta de l’Ebre i els científics no sabien determinar l’orígen d’aquest fenòmen extraordinari.

Van consultar la intel·ligència artificial que, després de pagar les oportunes taxes, no va saber esbrinar el motiu d’aquella sorprenent troballa. La culpa la tenia en Trump i la seva política globalitzadora ja que, com a represàlia contra la pujada dels arancels europeus sobre la importació dels productes agrícoles, havia buidat el carregament de vi d’uns vaixells procedents del port de Vilanova, formant una gran bassa de substàncies vitivinícoles a la costa penedesenca.

La superfície era de 20.000m². Els polítics de la vegueria Penedès van decidir posar una barrera perimetral per evitar que aquesta gran taca s’escampés per la costa catalana.

Els peixos afectats per aquesta invasió líquida, espantats, havien fugit a un lloc segur per evitar els efectes d’aquest nou ecosistema pressumptament alcohòlic.

Els primer símptomes eren una disminució de la visió ocular, pèrdua d’orientació i espasmes. Alguns exemplars ja havíen passat a la segona fase, on el descontrol s’apoderava dels seus òrgans vitals i els anava degradant fins la mort. Alguns ja havien patit els efectes fulminants de passar al més enllà.

Per això, quan els especialistes van detectar la taca okupa a l’atmosfera, van declarar l’estat d’alarma a tota la costa est de la península: des de Cartagena fins a Roses. Als mòbils va començar a sonar l’alarma i ningú sabia quin era el motiu.

Als noticiaris ja es feia ressò de la notícia encara que, com sempre, no tenien tota la informació necessària i se situava darrere de la gran derrota de l’equip merengue a la Champions. Evidentment, hi havia més seguidors de l’equip de l’Mbappé que no pas dels canvis meteorològis imminents.

Una llevantada inesperada va col·locar un núvol que havia carregat directament de la bassa improvitzada a sobre del Delta de l’Ebre. Era un núvol molt característic, ja que era de colors liles i violetes. Es movia amb certa irregularitat segons les normes eòliques de la nostra península. Diguem que no anava fi.

El despertador de l’Oriol marcava les 6 del matí. El seu esperit inquiet el va portar un dia més al cotxe, per agafar la carretera de la Punta del Fangar. Un dia més, volia veure com sortia el sol en aquell paradís terrenal al sud de Catalunya. Les seves ganes, la seva voluntat, la seva inquietud, la seva energia vital l’havien portat a recórrer 10km en cotxe sense haver realitzat un estudi personal necessari i ràpid de l’entorn natural. Quan està plovent de valent, és impossible veure la sortida del sol. És com remuntar un 4-0 a casa.

L’Oriol se’n va adonar quan ja havia sortit del cotxe. Quan va treure la cama per fer el gest de sortir per la porta, unes taques de color vermellós li van anar caient al camal dels pantalons. Aquest fet el va despertar de cop! Tot seguit, va alçar una mica més el cap i va veure que les gavines es movien al cel en ziga-zaga. També va veure els flamencs estirats a terra amb les potes enlaire i movent el cap d’un costat a l’altre. El verd dels ànecs collverd es va tornar burdeus. Els seus cants estaven entrant en el que avui en diríem música urbana.

El més natural de tot plegat era el far, que es mantenia amb la seva llum guiant els perduts per aquell espai natural meravellós.

Llavors, se li va despertar el sentit de l’olor al nostre protagonista i va intuïr un aroma peculiar, que no era propi d’aquells ambients tant naturals. La seva memòria el va portar en una trobada d’amics de tota la vida en un bar cèntric de Vilafranca. Taules, ampolles, copes i... l’olor. L’olor. Aquesta era igual que el vi que aquella nit els havia portat a recordar una joventut gloriosa.

No se li va acudir res més que fer un tastet d’aquell manà que quèia del cel. Mmmm, xarel·lo, macabeu i una mica de chardonnay...

Després va recórrer al mòbil per esbrinar allò que estava vivint en primera persona. En una primera cerca, va trobar l’anunci d’aquesta alarma, després de fer lliscar dues pantalles amb el dit que parlaven d’esports i política mundial.

Va trucar al 112 i, després de posar-lo 5 minuts en espera, li van dir que ells no tenien competències en la matèria, que truqués al ministeri d’agricultura i pesca. L’Oriol així ho va fer i va marcar el número de telèfon de Madrid. Allí li van comentar que aquesta era una competència que estaven negociant i no sabien si era de Madrid o ja pertanyia a Europa. Van dir que ells, de moment, estaven esperant la publicació d’un decret que posés llum a la foscor sobre aquest tema tan inesperat.

L’Oriol va veure que l’administració no era una via efectiva i va decidir fer una publicació a les xarxes sobre la situació peculiar que estava vivint. Al cap de pocs segons, li va respondre un millenial amant de la metereologia, que li va comentar que s’aproximava a la zona una dana de petites dimensions, però molt contundent. Que tornés ràpidament a casa i que la natura s’encarregaria de resoldre aquest cas peculiar d’una manera natural, tal com havia vingut. L’Oriol va fer cas al jove i va tocar el dos ràpidament, cames ajudeu-me, cap a casa tot recollint unes mostres d’aquest líquid tan especial.

Tot just arribar a casa, va veure que el cel s’encapotava ferotgement, els núvols negres dominaven els núvols violacis i va sentir un fort terrabastall de pluja i fort vent que netejava la zona afectada.

Al cap d’unes hores, va engegar la tele i va veure el ministre en roda de premsa explicant els fets ocorreguts aquella matinada especial. Al cap d’unes tres hores, els efectes colaterals d’aquesta pluja vinícola havien desaparegut en totes les espècies vives. Només algun exemplar de granota, mostrava una mica els efectes ebris que havia viscut. Però sota d’uns lliris, estava dormint la mona esperant que tot tornés a la normalitat.

Els dies van passar i algun sac d’arròs envasat que es venia d’una coneguda marca comercial, amagava en el seu interior una petita dosi d’aquesta pluja amb grau. Evidentment, aquest fet va passar en un poble petit de Valladolid. Ningú coneixia de primera mà el motiu pel qual quatre persones que havien menjat paella, sense haver consumit gens d’alcohol durant l’àpat, havien acabat amb un coma etílic a urgències de l’hospital. Evidentment, es va difondre la notícia per les cadenes estatals. Però la intel·ligència artificial, un altre cop, no va saber esbrinar el motiu real de la embriaguesa d’aquestes persones que havien decidit un diumenge més menjar paella per celebrar l’aniversari de l’àvia.

L’Oriol, atent a l’actualitat informativa, es va assabentar al cap d’unes setmanes d’aquest cas i va enviar un correu electrònic a les principals cadenes informatives peninsulars per explicar d’on podia venir tot plegat.

Nou de cada 10 missatges enviats, al destí van detectar que aquell era un correu spam i el van ubicar a la safata corresponent. L’únic mitjà de comunicació que va interpretar correctament el contingut del missatge del nostre protagonista, va ser una cadena vinculada a la Conferència Episcopal Espanyola, que ho va publicar i difondre en un apartat breu de la seva revista mensual.

Els buscadors de terrorisme global americà van trobar aquesta notícia publicada i van identificar l’Oriol com un pressumpte terrorista de grau superior. Ell no va descobrir-ho fins que al cap d’uns quants anys volia visitar la zona 0 de New York i no el van deixar entrar al país per pressumpte conspiració contra el govern americà. El fet no va tenir més conseqüències i l’alarma que en aquell moment va sonar, la gent va pensar que era fruit d’un virus informàtic.

 

Pseudònim: Divendres Sant

Concurs Vins rebels 2025

Ni dretes ni esquerres, sobreviure

  

 

En fan molta gràcia aquesta divisió històrica entre les dretes i les esquerres quan aquesta presumpta separació ja fa anys que ha mort d’inanició. No cal anar molt lluny per veure com les formacions de la suposada esquerra pacten sense despentinar-se amb els de la dreta. Aquí no passa res i tot és del més normal. La gràcia és mantenir el poder al preu que sigui. Si toca fer-se amic del teu adversari més contundent doncs no passa res. La gràcia és que els nouvinguts  no puguin entrar en el cercle de poder que sempre s’han anat repartint les formacions de tota la vida.

Fa quatre dies aquí a Catalunya va sortir una clara divisió, almenys sobre el paper, entre els independentistes i els espanyolistes. La balança estava força equilibrada pels resultats  al Parlament català en les passades legislatures. Aquesta fràgil diferència s’ha anat diluint al comprovar que els uns tenien unes estructures d’estat només en versió virtual i la resta anaven tots units per defensar la sagrada unitat d’aquesta “Grande y Libre”.

Avui en dia tots s’han muntat en aquest tren d’assegurar-se les garrofes. Pactes de partits provinents de les dues tendències antagòniques han arribat a acords a canvi de càrrecs de confiança sense ofici ni benefici. El resultat és tot tira endavant pel corró de la política. Sobre el paper tot queda aprovat encara que no s’aguanti per enlloc però sempre s’ha de quedar bé amb els amics. Després ja ho guardarem als calaixos que tenim curulls de mocions i propostes aprovades i que han quedat allí per una millor glòria. Que Plataforma per Caltalunya al Vendrell al 2011 tingués 5 regidors venia provocat per una mala gestió del govern anterior on els dos clàssics CiU i PSC es van repartir la legislatura, agreujat per la situació econòmica de la vila.

El problema d’aquest pacte d’interessos entre les diferents versions de la política a casa nostra és que l’única cosa que provoquen és que el que ells anomenen extrema dreta o extrema esquerra van pujant posicions a la societat. Aquesta combinació d’interessos no soluciona ni de bon tros controlar els problemes diaris. La gent al final busca un discurs nou, fresc i clar. És el moment en què els mitjans de comunicació que majoritàriament estan al servei dels qui els paguen es posen les mans al cap i comencen a demanar cordons sanitaris per evitar aquesta sorpresa.

La majoria de gent que no té un sou astronòmic, ni està en la llista Forbes té una vida més o menys normal. Va sobrevivint el dia a dia. Sinó pot anar a Nova York, doncs va a Sevilla de vacances i anar fent sobre la marxa.

El problema és que aquestes persones, que electoralment són  majoria votin o no votin, son els que tenen la paella pel mànec si troben una proposta interessant que sigui capaç de reunir les seves peticions. Aquest fenomen va ser molt clar a la segona volta de les passades eleccions legislatives franceses que van tenir lloc el passat 7 de juliol on va guanyar el front d’esquerres.

En aquest país de moment, tenim una persona un vot. No passa com abans que la democràcia anava per sectors socials i només estaven admesos els més afins. La resta no tenien una altre remei que viure en la marginació electoral.

Els extrems polítics no pugen pel que fan o diuen. Ell seu ascens ve provocat per la pèssima gestió d’aquest front comú de manteniment de poder que porta a terme una política real que no té res a veure amb el que necessita la majoria de la societat. Si vols que no guanyin les puntes el que has de fer és tenir un serveis bàsics que donin sortida a les necessitats de la majoria de la població en matèries com sanitat, educació, seguretat, neteja, transport públic, convivència, etc. Abandonar també aquesta política d’anar posant amics i parents amb sous estrella dins els càrrecs de l’administració. Aquesta és la millor manera per garantir que el sistema actual segueixi vigent. Quan la gent, que no es tonta, veu que els polítics només els hi venen fum doncs agafa aquests missatges populistes a veure si tenen sort i la cosa se soluciona. La majoria  polítics es pensen que la gent és curta i només ofereixen veritats distorsionades o mentides integrals. Es posen davant els seus mitjans de comunicació pensant que la gent fan cas de les seves ficcions interessades. Cada dia hi ha menys gent que segueixi aquestes històries que ens volen vendre. Ara ja podem escollir cadena i a qui seguir i a qui no. La gent està al dia. Els seus representants viuen en una torre d’ívori esperant que els hi caigui manà del cel. La gent normal sobreviu a la realitat amb l’absència d’una política efectiva com cal. Molt de postureig i massa fotos innecessàries i discursos avorrits.

Haram

 

En aquelles noces entre l’Ahmed i la Maria Cinta i viceversa tot semblava normal. Els dos nuvis ja havien viscut les seves noces em una mesquita del nord del Marroc. La família, els convidats, els amics havien gaudit d’una gran festa durant una setmana. Des de dissabte fins el divendres quan es va donar l’agenda per acabada amb una programació digna dels més alts esdeveniments en aquesta especialitat que havien tingut lloc per aquelles contrades. El negoci de festucs del pare dels nuvis estava en plena forma després d’obrir una sucursal a Ohio per intentar salvar els aranzels nord-americans. No havia estat gens fàcil, però la família era tan gran i repartida arreu del món que podien obrir qualsevol sucursal en el lloc menys pensat.

La Maria Cinta treballava d’assessora de la frontera marítima de la Diputació de Lleida. Li queien cada any més de 100.000 euros nets a banda dels viatges pagats en alta velocitat i una targeta de menú diari de 70 euros. La cosa anava sobre rodes en aquest nou govern illenc que havia reunit el bo i millor de la classe política catalana.

La nova caseta en el barri de l’Espirall de Vilafranca protegit per un circuit tancat de videovigilància amb una persona de servei durant les 24 hores del dia. A banda, tot i que pocs ho sabien tenia el telèfon directe del regidor de seguretat, del batlle i dels president de la vegueria del Penedès per si tenien algun problema.  Prou bé sabien que els telèfons oficial estaven col·lapsats i ells tenien uns privilegis d’uns pocs que sabien administrar amb seny.

Els dos enamorats s’havien de casar un altre cop en aquest territori històricament cristià per voluntat de la iaia Brígida que sempre li havia recordat a la Maria Cinta que no es moriria fins que veiés a la seva neta passar per l’altar vestida de blanc. Evidentment la nostra iaia centenària no havia travessat l’Estret de Gibraltar per anar a la cerimònia per part del nuvi. La seva dependència d’un transplantament de ronyó l’obligaven a estar amatent a qualsevol trucada telefònica. No fos que aquesta esperada alegria arribes un dia a les 4 de la matinada i ella no estàs operativa per anar a l’hospital Joan XXIII per poder complir el seu somni de la darrera dècada.

Tenia dos telèfons amb el mateix número per si de cas, i un altre desviat als seus fills per allò que a vegades tot falla. La cosa estava més que assegurada. Però no podia sortir d’un radi de 50 km per si de cas arribava la seva salvació definitiva.

Tot estava preparat perquè la Maria Cinta i l’Ahmed el dia 1 de Maig celebressin les seves noces en territori de la Creu en el palau del Tabarís de Coma-ruga. Un lloc ideal que el sr. López, alcalde del municipi, en una conversa informal li havia reservat per aquesta data tan esperada.  Evidentment l’ajuntament hi posava gratuïtament tots els medis al seu abast: tarima, enllumenat, tall de carrers, banda de música i 50 policies per vetllar per la seguretat de l’esdeveniment internacional. No s’ho va pensar dos cops perquè la núvia feia anys que desitjava que aquest batlle es presentes per un partit independentista i deixés d’una vegada el de Pedro Sánchez.

Tot va anar rodó, però la història de la Maria Cinta era un xic fosca. En un passat no gaire llunyà va liderar una moció de censurar que li va prendre l’alcaldia de Llorenç a una jove d’ERC que tot just havia començat la seva carrera política. Era una cosa que el número dos del partit, l’Anselm, no perdonaria mai. Havia jurat venjança perquè li havia pres el bastó de comandament del municipi al cap de dos mesos de començar la legislatura.

El nostre Anselm es va infiltrar en el dinar de noces en la popular Heretat Sabartés. El seu uniforme blanc i lluent de cambrer contractat puntualment per a grans esdeveniments  li anava com anell al dit per complir el seu objectiu. Els nuvis de bon principi van deixar ben clar que durant el banquet no se serviria res d’alcohol perquè l’islam ho prohibeix amb contundència. Tothom ho sabia. El nostre Anselm havia deduit que aquí tenia el punt feble de tot allò que li havia fet la Maria Cinta en la seva carrera professional en el món de la política. Ell va omplir unes quantes ampolles d’una popular marca d’aigua mineral amb vi blanc del sindicat. D’aquella marca que tant popular que ha estat escollida pels grans tastadors d’aquest preuat bé natural fonamental en les nostre vides.

El pervers de l’Anselm, tot just abans de començar la preparació va sortir al seu cotxe i va  introduir d’amagat les 7 ampolles de vi a la cuina. Les va posar sota el taulell. Poc a poc anava amanint aquell tendre enciam amb advocat amb el líquid prohibit pel profeta “Mohammad”. Tot anava prou bé fins que en una taula dels treballadors d’una coneguda empresa de serveis molt amiga de la família un dels comensals es va començar  a trobar malament. Era prou sabut que l’afectat patia una greu intolerància al vi. Com més econòmic era les conseqüències eren molt pitjors en la seva fràgil salut. Ja li havien dit per activa i per passiva que estes tranquil que no entraria ni una gota d’alcohol en aquest àpat nupcial.

Un metge que es trobava en la taula del costat en seguida es va apropar a l’afectat i li va confirmar que es tractava de la seva temuda al·lèrgia.

De seguida van retirar tot el menjar de la taula i es van suspendre el banquet. Varen reunir tots els cambrers en el menjador gran per saber qui ho havia fet. Però no es va esbrinar el culpable d’aquell pla satànic.

Les dues mares dels nuvis es van començar a discutir i al cap de poc tota la banda de l’Ahmed va marxar fugint cames ajudeu-me d’aquesta cita solemne. Només es va quedar la família de la Maria Cinta que va arreplegar el que va poder del convit cap a casa per posar al congelador.

L’Anselm va arribar a casa content perquè havia havien acabat amb els lligams familiars de la persona que havia deixat tocada la carrera política de la seva líder espiritual. Una venjança molt dura en un líquid molt fluid. El Penedès tenia coses bones i altres que podien ser molt molt dolentes.

 

La pastanaga

Concurs vins rebels 2025

 

Comunitat de premsa sindicats de l'Ajuntament del Vendrell

 

Els sindicats de l’oposició de l’Ajuntament del Vendrell rebutgen els “acords històrics” anunciats per UGT i  l’equip de govern

Els sindicats CCOO, CSIF, SPL-CME i FEPOL, amb representació a l’Ajuntament del Vendrell, denuncien públicament que els acords anunciats recentment per UGT i pel regidor de Recursos Humans, Sr. Baltasar Santos, no tenen cap efecte real per a la plantilla i responen a una estratègia de màrqueting polític i sindical.

Considerem greu que, després del comunicat de la UGT, el regidor s’hagi afegit al missatge gairebé de forma literal en un correu enviat a tota la plantilla de l’Ajuntament del Vendrell, fet que evidencia una coordinació absoluta i una alineació preocupant entre aquest sindicat i l’equip de govern. Malgrat la seva condició de sindicat majoritari, la UGT ha deixat de defensar els interessos del personal municipal i s’ha posicionat al costat del govern local.

S’ha votat en contra d’alguns punts perquè la filosofia bàsica d’aquest “acord històric” és potenciar a unes persones que estan en una categoria superior i deixen a uns col·lectius que pateixen una precarietat econòmica i laboral considerable. Afavorint que l’escletxa salarial entre uns i altres sigui més pronunciada. La proposta presentada per l’Ajuntament del Vendrell no permetia cap tipus de variació. Vam manifestar la necessitat que es faci una RLT de la situació real de l’Ajuntament i aparcar aquest model de ficció que ens estan aplicant.

A la darrera Mesa de Negociació del 9 de maig, només la UGT va donar suport a l’acta signada. CCOO i CSIF vam votar en contra de punts clau, mentre SPL-CME i FEPOL van ser exclosos del procés, tot i la seva important representació, especialment a la Policia Local.

Finalment, denunciem que la UGT ha retirat unilateralment la demanda judicial per manca de negociació de la RLT, interposada el 2022 amb el consens de tots els sindicats de la legislatura anterior. Aquesta decisió s’ha pres sense consultar la resta de seccions sindicals, trencant així la unitat d’acció sindical.

 

Signen el comunicat:

 

CCOO – Secció sindical Ajuntament del Vendrell

 

CSIF – Secció sindical Ajuntament del Vendrell

 

SPL-CME – Secció sindical Ajuntament del Vendrell

 

FEPOL – Secció sindical Ajuntament del Vendrell