Una festa rodona al Vendrell amb el Duo Alma.

 

El Duo Alma va ser l'encarregat d'animar ahir la Rambla del Vendrell, més de dues hores de concert amb una Rambla plena de gent amb taules i cadires i ballant gaudint de la festa. Gent com la Mari i l'Albert amb aquest grup animen molt a la gent i són l'excusa ideal perquè la gent gaudexi i tothom i surt guanyant. Per anar donant vida als espais cal que la gent surti sinó la gent va a altres llocs. Molt bona aquesta iniciativa en un horari genial perquè no molesta a tothom. Un repertori molt encertat i una alegria i bones vibracions que són molt ben rebudes per la gent. No ens calen grans propostes amb aquests concerts tothom en surt guanyant. Gràcies per fer-ho possible a tots plegats i com no a la molta gent que hi varem anar encara que hi hagués final de xampions.

Vinyes versus naus logístiques i viceversa

 

La nostra comarca ja fa uns anys que està vivint una important transformació que va convertint poc a poc els conreus en camps erms o directament en polígons industrials. Les nous negocis que s’instal·len a casa nostra per allò de la ubicació són principalment de caràcter logístic que es tradueixen en imponents naus en mig del paisatges que poden arribar fàcilment als 30 metres d’alçada, una miqueta menys que l’actual campanar de la Bisbal del Penedès, perquè en tinguem una idea. Fa uns anys des d’Albinyana, per exemple, podies contemplar la comarca amb les seves talaies històriques al costat de les respectives esglésies. De mica en mica van anar apareixent nous elements com la xemeneia de l’Arboç, tot seguit el circuit de la Idiada. El darrer gran complex que s’ha afegit a la comarca des del cel és la zona industrial que rodeja a la Bisbal del Penedès que per algunes persones fa mal als ulls al veure aquells monstres urbanístics en mig de camps i oliveres.

Tot això és fruit d’un seguit de canvis que s’han produït en les darrers dècades. Per una banda, avui en dia fer de pagès a casa nostra és un ofici que no resulta gens aconsellable pel baix preu dels productes agrícoles entre altres aspectes. Una peça clau nouvinguda  és  l’excessiu zel administratiu que s’ha anat implementant en aquest camp i que omple de papers i formularis el disc dur de molts pagesos. Un altre punt a tenir en compte és la climatologia adversa que per mil fenòmens meteorològics cada dia és més complicat aconseguir una collita digna després de supera glaçades, sequeres, inundacions i altres elements que de tant en tant ens visiten. Per fer front a aquestes inclemències tenim les assegurances però encara per molts resulta més econòmic no pagar aquestes primes i deixar-ho tot a la sort del temps.

Quan els dos processos s’uneixen tenim el cas Bisbal del  Penedès que, de moment és el més privilegiat pel seu accés directe a l’autopista.

Si en el seu moment l’arribada de l’electricitat i la llum va ser tan important com l’obertura de l’accés de l’autopista l’any 1994 en aquest vila baixpenedesenca a l’Ap-2 que es va potenciar a l’any 2021 amb la desaparició dels peatges. Totes han suposat un gran canvi social i econòmic en la localitat, però aquesta empenta laboral ha anat agafant embranzida a la resta de la comarca.

Per una banda aquestes naus imponents dedicades principalment a la logística representen un gran mercat laboral per a moltes persones de la localitat i rodalies. Els permet un treball poc especialitzat amb un salari baix, però que a base de fer hores i nits fa que la massa salarial pugui augmentar al final de mes. Per una banda estan aquestes famílies que viuen d’aquesta oferta laboral sense haver d’anar gaire lluny. Al seu costat tenim els pagesos que veuen que poden treure un alt rendiment als seus terrenys que no aconseguirien si continuessin estan qualificats com a sol agrícola. Tots hi troben la seva part del benefici que al final és purament econòmic. A l’altra costat trobem els defensors de la natura que no deixen de defensar el medi ambient i rodalies. El problema és que del medi ambient amb oliveres i vinyes és molt bucòlic i tendre, però el resultat econòmic és minso. Una part considerable de persones, en el fons, sempre aposten pels diners per sobre del romaní i la farigola silvestre.

En la passada consulta e la Bisbal del Penedès que només  es va convocar una part de la població presumptament més afectada per aquesta requalificació de 74 hectàrees agrícoles en sol industrial que inclou el típic petit parc per anar a fer pixar el gos. La gent va votar per una àmplia majoria que preferia les oliveres i els marges, però com no era una consulta vinculant, l’Ajuntament va voler seguir endavant en la urbanització d’aquest espai a tocar al nucli bisbalenc. Darrerament estem vivint una època divertida en aquest consistori bisbalenc després d’una temps de pau i tranquil·litat que va seguir a l’època Puigibet on va haver-hi molta salsa. Les dues parts juguen les seves cartes, però jo crec que ara per ara o hi ha una sentència judicial amb mesures cautelars clares o la solució definitiva haurà d’esperar a les urnes de la tardor del 2027. L’espectacle està servit. Farigoles versus logística.  A veure com acaba tot plegat.

Interessant però massa llarg el concurs d'enceses de Calafell

 

Aquest dissabte he anat a l'encesa del IV Calafell Fire Festival al parc de la Sínia. La idea està molt bé perquè la gent ho pot seguir des d'un lloc raonable i hi ha caliu i s'ho passa bé. El vaig trobar massa llarg. Primer desfilent sense encendre, després encenen, després les batalles de dos en dos i després l'encesa de cadascun. Comença a dos de deu i va acabar a les 24 hores per veure sis bèsties de foc, una tortuga d'Ontingyent i tres infantils. Molt bé de posar un narrador i un música en viu, però és tres cops del mateix. No per durar més la cosa està millor, però m'agrada que es facin coses d'aquestes en aquesta comarca que es especialista en foc. El lloc està molt bé i la veritat que hi havia moltes ganes. A veure per la propera edició.

Una fira de la salut amb aspiracions

 El passat dijous dia 22 un tros del carrer Cafès del Vendrell va acollir la 4a edició de la Fira de la Salut, una proposta organitzada per la Xarxa Tecla amb altres participants com Protecció Civil i Creu Roja. Després a la tardor es fa una altra fira similar  però amb altres ingredients. És evident que un dia a la setmana els iaios van ser els principals usuaris d'aquesta mostra. Les fires multisectorials està clar que no van ni en rodes i la gent aposta pel tema concret. El que tocaria es fer una fira unitària d'aquest tema amb tallers i conferències sobre aquest tema. La cosa podria estar molt bé però això de posar 5 carpes queda una mica molt light. Molt bé per la gent que ho ha fet, però tu veus el cartell i vas allí i en un no res ja te l'has passat. S'hauria de fer en un horari amb més possible gent i no un dissabte al matí on molts tenen la seva vida. Suposo que el problema deu ser pagar les hores extres, doncs igual que es llencen diners en altres xorrades es poden aprofitar per aquí i fer una cosa amb cara i ulls sinó la cosa queda molt pobre però que està molt bé pels recursos que tenen, però això no es justificació amb un imperi com la Tecla i un ajuntament com el Vendrell. Per fer la foto ja està bé. però la gent es mereix alguna cosa més digna i res enhorabona als que ho han fet possible. No cal que cada àrea tingui la seva mini fira sinó que potser que en fem una entre tots amb diners. No sé. És el que penso.

Hola, què tal?

 

Hi ha imatges de la meva adolescència que no s’esborren facilment. Quan jo estudiava àrab a Tunis durant els mesos d’estiu era impossible no veure pels carrers i places del municipis tunisencs grans fotografies del dictador de torn amb grans missatges universals per salvar la humanitat i de pas, la patria. La cosa xocava una mica. Jo venia d’un poble petit que a banda de les eleccions municipals i alguna cosa més no tenia que contemplar la foto de ningú cada dia penjada al costat de la porta del garatge. Han passat el temps i aquelles imatges que jo veia en paper en grans plafons les podem trobar avui a les xarxes socials on gairbé tothom hi està connectat d’una manera o altra.

La persona que ostenta el poder màxim d’un territori dins les seves competències ha d’executar les seves perrogatives per complir amb la seva escomesa social i política. Igual que el zelador del CAP cada dia li toca obrir i tancar a l’hora acordada les portes d’accés al públic. Cadascú en la nostra societat ha d’executar el seu rol respectant la llibertat dels altres i sense trepitjar la resta. Avui en dia igual que passa a moltes dictadures, molts dels nostres polítics confonen les coses i des del dia següent que ocupen el poder es dediquen a fer promoció de la seva persona per seguir mantenint el poder i intentar repetir mandat. Alguns són més familiars i es deixen acompanyar dels seus companys d’equip de governs. Altres prefereixen actuar individualment tot i que puntualment sempre es cola algú de l’equip de govern per fer una mica més de patxoca. És una llàstima que a Espanya no hi hagi un límit de mandats com passa als Estats Units. Un parell de mandats i fora. Si vols repetir t’esperes quatre anys i hi tornes. Aquesta mesura ajuda higienitzar les estructures de poder des de dalt sinó tot aquesta gent que estan 20 anys ocupant un càrrec ja sigui d’una entitat pública o privada l’únic que demostren és que tenen un problema perquè no són capaços de renovar el cap visible. Alguns cop el que figura dalt de tot tampoc és el que mana realment, però de totes maneres aquests càrrecs vitalicis no són els més lloables encara que algun cop quan aquests inamovibles pleguen definitivament o directament es moren la cosa se’n va en orris. L’estructura era massa feble per aguantar qualsevol sotrac.

Reprenen el fil de l’inici d’aquest article a mi em sembla molt bé que l’alcalde de torn es reuneixi amb 25 entitats, faci 21 vins d’honor, reparteixi 15 lots de nadal i inauguri 33 fires o xerrades vàries en un temps prudencial. La tasca d’un batlle és procurar que l’administració compleixi amb la seva missió de mantenir la via població en condicions, vetllar per la seguretat de tots els barris del municipi i en general treballar que els serveis públics funcionin amb les millors condicions per donar uns serveis òptims als ciutadans.

Hi ha moltes empreses privades importants com potser que en comptades ocasions surten a la llum pública darrera d’un faristol perquè moltes la realitat s’ha de veure de primera mà. No cal informar d’alguns canvis que es van produint perquè tard o aviat tothom ho ha de notar, sinó malament. Un mandatari polític vol millorar la neteja d’un espai públic, doncs res es contracta el personal necessari i els recursos adequats. La millora amb un temps prudencial es nota que ha tingut efecte. El que no pots petendre és que amb uns recursos de l’ambit d’un barri puguis tenir en condicions una ciutat. Hi ha coses que es veuen al carrer i no cal perdre el temps darrera el faristol venent motos a la gent quan tot resta igual o pitjro.  Està molt bé organitzar festes vàries directament encara que sigui prescidint de les entitats del gremi, però tot queda molt desamparat quan no hi ha un esperit darrere és com beure un cafè en un got de plàstic. Tot és important a la vida. Aquests detalls sónclaus perquè estem confonent les coses. Un alcalde no és un presentador d’un telenoticies adequat pels amics. La tasca principal d’un ajuntament no es tenir el calendari ple de festes i derivats durant l’any sinó mantenir les funcions públiques inherents a la funció pública. Un polític ha de fer política des del despatx amb alguna sortida exterior, però no de presentador  de “memes” i anar penjant-se medalles de pa sucat amb oli sense solta ni volta.

Obrim la temporada de platja, la personal. Per l'oficial encara queda.

 Avui feia sol i a part de la romeria a Albinyana no hi havia res amb personalitat. Llavors doncs toca anar a la platja a gaudir del nostre mar. Evidentment els xiringuitos anaven amb molta bona acollida pero clar les dutxes no n'anava cap i els rentapeus doncs tampoc ni gota. En aquests temps s'hi està molt tranquil. L'aigua estava freda de mil dimonis, però allí una mica a la sorra i donar un tomet va molt bé per preparar el vermutat dominical. Apa endavant ja ha començat la temporada de platja.

La meva àvia avui faria 100 anys

 

La meva àvia Humildad, mare de ma mare avui faria 100 anys. Ella ja veia tot això del còvid i ens va deixar l'any 2019 perquè ja no tenia il·lusíó i llavors de mica en mica es va deixar i en un parell de mesos, doncs res, ens va deixar. Era una persona que era molt llesta, molt humana amb molta memòria i una gran persona en tots els sentits, però als 94 anys va morir en una trista habitació d'hospital. Ella em va ensenyar moltes coses que no estan als llibres tot i que no vivia amb mi, sempre hi havia molt bona comunicació. Una persona avansada al seu temps i amb molt de carisma. Un homenatge per aquesta senyora que tinc la sort de portar una part de la seva sang. Una persona clau en la meva manera de pensar com la meva altra àvia per part de pare que també em va aportar moltes coses. Una abraçada buela allà on estiguis i no paris de ser com ets en l'altra vida.

Keneton el renaturalitzador, una nova xorrada pública

Segons diuen abans d'acabar l'any començaran les renaturalitzacions. Una de les accions es renaturalitzar la riera de la Bisbal entre el pont nou i el vell al seu pas pel Vendrell. Hi haurà un canvi de vegetació i es faran talussos en forma de "U" i s'hi posarà més verd pels laterals perquè dins la campanya fora aparcament gratuït del centre del Vendrell on ja s'inclou el famós i super mega utilitzat carril bici. Doncs res. Aquest és un projecte xorres, del tot innecessari que s'han tret de la mà per rebre una subvenció del goven del PSOe amb un cost de 6,4 milions 'euros i la subvenció és d'1,2. Si seguim el model Tabaris la cosa es pot costar uns 20 milions d'euros després del sobrecost que aquest temple faraònic ha suposat per les arques municipals. Un projecte que no interessa a ningú perquè millor que la natura un polític del PSOE no pot renaturalitzar. A veure com acaba tot plegat i suposo que la gent està contenta. A la presentació al Tívoli hi van anar quatre gats i res. Un cop més d'esquena a la gent que no vol xorrades com aquesta. Uns diners que es podien invertir en neteja i enllumenat que serien molt més útils que això, evidentment.

PLUGES AL DELTA

 

El març del 2025 els meteoròlegs havien descobert una borrasca okupa sobre el nostre territori. Els radars havien detectat una taca de color burdeus a sobre del Delta de l’Ebre i els científics no sabien determinar l’orígen d’aquest fenòmen extraordinari.

Van consultar la intel·ligència artificial que, després de pagar les oportunes taxes, no va saber esbrinar el motiu d’aquella sorprenent troballa. La culpa la tenia en Trump i la seva política globalitzadora ja que, com a represàlia contra la pujada dels arancels europeus sobre la importació dels productes agrícoles, havia buidat el carregament de vi d’uns vaixells procedents del port de Vilanova, formant una gran bassa de substàncies vitivinícoles a la costa penedesenca.

La superfície era de 20.000m². Els polítics de la vegueria Penedès van decidir posar una barrera perimetral per evitar que aquesta gran taca s’escampés per la costa catalana.

Els peixos afectats per aquesta invasió líquida, espantats, havien fugit a un lloc segur per evitar els efectes d’aquest nou ecosistema pressumptament alcohòlic.

Els primer símptomes eren una disminució de la visió ocular, pèrdua d’orientació i espasmes. Alguns exemplars ja havíen passat a la segona fase, on el descontrol s’apoderava dels seus òrgans vitals i els anava degradant fins la mort. Alguns ja havien patit els efectes fulminants de passar al més enllà.

Per això, quan els especialistes van detectar la taca okupa a l’atmosfera, van declarar l’estat d’alarma a tota la costa est de la península: des de Cartagena fins a Roses. Als mòbils va començar a sonar l’alarma i ningú sabia quin era el motiu.

Als noticiaris ja es feia ressò de la notícia encara que, com sempre, no tenien tota la informació necessària i se situava darrere de la gran derrota de l’equip merengue a la Champions. Evidentment, hi havia més seguidors de l’equip de l’Mbappé que no pas dels canvis meteorològis imminents.

Una llevantada inesperada va col·locar un núvol que havia carregat directament de la bassa improvitzada a sobre del Delta de l’Ebre. Era un núvol molt característic, ja que era de colors liles i violetes. Es movia amb certa irregularitat segons les normes eòliques de la nostra península. Diguem que no anava fi.

El despertador de l’Oriol marcava les 6 del matí. El seu esperit inquiet el va portar un dia més al cotxe, per agafar la carretera de la Punta del Fangar. Un dia més, volia veure com sortia el sol en aquell paradís terrenal al sud de Catalunya. Les seves ganes, la seva voluntat, la seva inquietud, la seva energia vital l’havien portat a recórrer 10km en cotxe sense haver realitzat un estudi personal necessari i ràpid de l’entorn natural. Quan està plovent de valent, és impossible veure la sortida del sol. És com remuntar un 4-0 a casa.

L’Oriol se’n va adonar quan ja havia sortit del cotxe. Quan va treure la cama per fer el gest de sortir per la porta, unes taques de color vermellós li van anar caient al camal dels pantalons. Aquest fet el va despertar de cop! Tot seguit, va alçar una mica més el cap i va veure que les gavines es movien al cel en ziga-zaga. També va veure els flamencs estirats a terra amb les potes enlaire i movent el cap d’un costat a l’altre. El verd dels ànecs collverd es va tornar burdeus. Els seus cants estaven entrant en el que avui en diríem música urbana.

El més natural de tot plegat era el far, que es mantenia amb la seva llum guiant els perduts per aquell espai natural meravellós.

Llavors, se li va despertar el sentit de l’olor al nostre protagonista i va intuïr un aroma peculiar, que no era propi d’aquells ambients tant naturals. La seva memòria el va portar en una trobada d’amics de tota la vida en un bar cèntric de Vilafranca. Taules, ampolles, copes i... l’olor. L’olor. Aquesta era igual que el vi que aquella nit els havia portat a recordar una joventut gloriosa.

No se li va acudir res més que fer un tastet d’aquell manà que quèia del cel. Mmmm, xarel·lo, macabeu i una mica de chardonnay...

Després va recórrer al mòbil per esbrinar allò que estava vivint en primera persona. En una primera cerca, va trobar l’anunci d’aquesta alarma, després de fer lliscar dues pantalles amb el dit que parlaven d’esports i política mundial.

Va trucar al 112 i, després de posar-lo 5 minuts en espera, li van dir que ells no tenien competències en la matèria, que truqués al ministeri d’agricultura i pesca. L’Oriol així ho va fer i va marcar el número de telèfon de Madrid. Allí li van comentar que aquesta era una competència que estaven negociant i no sabien si era de Madrid o ja pertanyia a Europa. Van dir que ells, de moment, estaven esperant la publicació d’un decret que posés llum a la foscor sobre aquest tema tan inesperat.

L’Oriol va veure que l’administració no era una via efectiva i va decidir fer una publicació a les xarxes sobre la situació peculiar que estava vivint. Al cap de pocs segons, li va respondre un millenial amant de la metereologia, que li va comentar que s’aproximava a la zona una dana de petites dimensions, però molt contundent. Que tornés ràpidament a casa i que la natura s’encarregaria de resoldre aquest cas peculiar d’una manera natural, tal com havia vingut. L’Oriol va fer cas al jove i va tocar el dos ràpidament, cames ajudeu-me, cap a casa tot recollint unes mostres d’aquest líquid tan especial.

Tot just arribar a casa, va veure que el cel s’encapotava ferotgement, els núvols negres dominaven els núvols violacis i va sentir un fort terrabastall de pluja i fort vent que netejava la zona afectada.

Al cap d’unes hores, va engegar la tele i va veure el ministre en roda de premsa explicant els fets ocorreguts aquella matinada especial. Al cap d’unes tres hores, els efectes colaterals d’aquesta pluja vinícola havien desaparegut en totes les espècies vives. Només algun exemplar de granota, mostrava una mica els efectes ebris que havia viscut. Però sota d’uns lliris, estava dormint la mona esperant que tot tornés a la normalitat.

Els dies van passar i algun sac d’arròs envasat que es venia d’una coneguda marca comercial, amagava en el seu interior una petita dosi d’aquesta pluja amb grau. Evidentment, aquest fet va passar en un poble petit de Valladolid. Ningú coneixia de primera mà el motiu pel qual quatre persones que havien menjat paella, sense haver consumit gens d’alcohol durant l’àpat, havien acabat amb un coma etílic a urgències de l’hospital. Evidentment, es va difondre la notícia per les cadenes estatals. Però la intel·ligència artificial, un altre cop, no va saber esbrinar el motiu real de la embriaguesa d’aquestes persones que havien decidit un diumenge més menjar paella per celebrar l’aniversari de l’àvia.

L’Oriol, atent a l’actualitat informativa, es va assabentar al cap d’unes setmanes d’aquest cas i va enviar un correu electrònic a les principals cadenes informatives peninsulars per explicar d’on podia venir tot plegat.

Nou de cada 10 missatges enviats, al destí van detectar que aquell era un correu spam i el van ubicar a la safata corresponent. L’únic mitjà de comunicació que va interpretar correctament el contingut del missatge del nostre protagonista, va ser una cadena vinculada a la Conferència Episcopal Espanyola, que ho va publicar i difondre en un apartat breu de la seva revista mensual.

Els buscadors de terrorisme global americà van trobar aquesta notícia publicada i van identificar l’Oriol com un pressumpte terrorista de grau superior. Ell no va descobrir-ho fins que al cap d’uns quants anys volia visitar la zona 0 de New York i no el van deixar entrar al país per pressumpte conspiració contra el govern americà. El fet no va tenir més conseqüències i l’alarma que en aquell moment va sonar, la gent va pensar que era fruit d’un virus informàtic.

 

Pseudònim: Divendres Sant

Concurs Vins rebels 2025

Ni dretes ni esquerres, sobreviure

  

 

En fan molta gràcia aquesta divisió històrica entre les dretes i les esquerres quan aquesta presumpta separació ja fa anys que ha mort d’inanició. No cal anar molt lluny per veure com les formacions de la suposada esquerra pacten sense despentinar-se amb els de la dreta. Aquí no passa res i tot és del més normal. La gràcia és mantenir el poder al preu que sigui. Si toca fer-se amic del teu adversari més contundent doncs no passa res. La gràcia és que els nouvinguts  no puguin entrar en el cercle de poder que sempre s’han anat repartint les formacions de tota la vida.

Fa quatre dies aquí a Catalunya va sortir una clara divisió, almenys sobre el paper, entre els independentistes i els espanyolistes. La balança estava força equilibrada pels resultats  al Parlament català en les passades legislatures. Aquesta fràgil diferència s’ha anat diluint al comprovar que els uns tenien unes estructures d’estat només en versió virtual i la resta anaven tots units per defensar la sagrada unitat d’aquesta “Grande y Libre”.

Avui en dia tots s’han muntat en aquest tren d’assegurar-se les garrofes. Pactes de partits provinents de les dues tendències antagòniques han arribat a acords a canvi de càrrecs de confiança sense ofici ni benefici. El resultat és tot tira endavant pel corró de la política. Sobre el paper tot queda aprovat encara que no s’aguanti per enlloc però sempre s’ha de quedar bé amb els amics. Després ja ho guardarem als calaixos que tenim curulls de mocions i propostes aprovades i que han quedat allí per una millor glòria. Que Plataforma per Caltalunya al Vendrell al 2011 tingués 5 regidors venia provocat per una mala gestió del govern anterior on els dos clàssics CiU i PSC es van repartir la legislatura, agreujat per la situació econòmica de la vila.

El problema d’aquest pacte d’interessos entre les diferents versions de la política a casa nostra és que l’única cosa que provoquen és que el que ells anomenen extrema dreta o extrema esquerra van pujant posicions a la societat. Aquesta combinació d’interessos no soluciona ni de bon tros controlar els problemes diaris. La gent al final busca un discurs nou, fresc i clar. És el moment en què els mitjans de comunicació que majoritàriament estan al servei dels qui els paguen es posen les mans al cap i comencen a demanar cordons sanitaris per evitar aquesta sorpresa.

La majoria de gent que no té un sou astronòmic, ni està en la llista Forbes té una vida més o menys normal. Va sobrevivint el dia a dia. Sinó pot anar a Nova York, doncs va a Sevilla de vacances i anar fent sobre la marxa.

El problema és que aquestes persones, que electoralment són  majoria votin o no votin, son els que tenen la paella pel mànec si troben una proposta interessant que sigui capaç de reunir les seves peticions. Aquest fenomen va ser molt clar a la segona volta de les passades eleccions legislatives franceses que van tenir lloc el passat 7 de juliol on va guanyar el front d’esquerres.

En aquest país de moment, tenim una persona un vot. No passa com abans que la democràcia anava per sectors socials i només estaven admesos els més afins. La resta no tenien una altre remei que viure en la marginació electoral.

Els extrems polítics no pugen pel que fan o diuen. Ell seu ascens ve provocat per la pèssima gestió d’aquest front comú de manteniment de poder que porta a terme una política real que no té res a veure amb el que necessita la majoria de la societat. Si vols que no guanyin les puntes el que has de fer és tenir un serveis bàsics que donin sortida a les necessitats de la majoria de la població en matèries com sanitat, educació, seguretat, neteja, transport públic, convivència, etc. Abandonar també aquesta política d’anar posant amics i parents amb sous estrella dins els càrrecs de l’administració. Aquesta és la millor manera per garantir que el sistema actual segueixi vigent. Quan la gent, que no es tonta, veu que els polítics només els hi venen fum doncs agafa aquests missatges populistes a veure si tenen sort i la cosa se soluciona. La majoria  polítics es pensen que la gent és curta i només ofereixen veritats distorsionades o mentides integrals. Es posen davant els seus mitjans de comunicació pensant que la gent fan cas de les seves ficcions interessades. Cada dia hi ha menys gent que segueixi aquestes històries que ens volen vendre. Ara ja podem escollir cadena i a qui seguir i a qui no. La gent està al dia. Els seus representants viuen en una torre d’ívori esperant que els hi caigui manà del cel. La gent normal sobreviu a la realitat amb l’absència d’una política efectiva com cal. Molt de postureig i massa fotos innecessàries i discursos avorrits.

Haram

 

En aquelles noces entre l’Ahmed i la Maria Cinta i viceversa tot semblava normal. Els dos nuvis ja havien viscut les seves noces em una mesquita del nord del Marroc. La família, els convidats, els amics havien gaudit d’una gran festa durant una setmana. Des de dissabte fins el divendres quan es va donar l’agenda per acabada amb una programació digna dels més alts esdeveniments en aquesta especialitat que havien tingut lloc per aquelles contrades. El negoci de festucs del pare dels nuvis estava en plena forma després d’obrir una sucursal a Ohio per intentar salvar els aranzels nord-americans. No havia estat gens fàcil, però la família era tan gran i repartida arreu del món que podien obrir qualsevol sucursal en el lloc menys pensat.

La Maria Cinta treballava d’assessora de la frontera marítima de la Diputació de Lleida. Li queien cada any més de 100.000 euros nets a banda dels viatges pagats en alta velocitat i una targeta de menú diari de 70 euros. La cosa anava sobre rodes en aquest nou govern illenc que havia reunit el bo i millor de la classe política catalana.

La nova caseta en el barri de l’Espirall de Vilafranca protegit per un circuit tancat de videovigilància amb una persona de servei durant les 24 hores del dia. A banda, tot i que pocs ho sabien tenia el telèfon directe del regidor de seguretat, del batlle i dels president de la vegueria del Penedès per si tenien algun problema.  Prou bé sabien que els telèfons oficial estaven col·lapsats i ells tenien uns privilegis d’uns pocs que sabien administrar amb seny.

Els dos enamorats s’havien de casar un altre cop en aquest territori històricament cristià per voluntat de la iaia Brígida que sempre li havia recordat a la Maria Cinta que no es moriria fins que veiés a la seva neta passar per l’altar vestida de blanc. Evidentment la nostra iaia centenària no havia travessat l’Estret de Gibraltar per anar a la cerimònia per part del nuvi. La seva dependència d’un transplantament de ronyó l’obligaven a estar amatent a qualsevol trucada telefònica. No fos que aquesta esperada alegria arribes un dia a les 4 de la matinada i ella no estàs operativa per anar a l’hospital Joan XXIII per poder complir el seu somni de la darrera dècada.

Tenia dos telèfons amb el mateix número per si de cas, i un altre desviat als seus fills per allò que a vegades tot falla. La cosa estava més que assegurada. Però no podia sortir d’un radi de 50 km per si de cas arribava la seva salvació definitiva.

Tot estava preparat perquè la Maria Cinta i l’Ahmed el dia 1 de Maig celebressin les seves noces en territori de la Creu en el palau del Tabarís de Coma-ruga. Un lloc ideal que el sr. López, alcalde del municipi, en una conversa informal li havia reservat per aquesta data tan esperada.  Evidentment l’ajuntament hi posava gratuïtament tots els medis al seu abast: tarima, enllumenat, tall de carrers, banda de música i 50 policies per vetllar per la seguretat de l’esdeveniment internacional. No s’ho va pensar dos cops perquè la núvia feia anys que desitjava que aquest batlle es presentes per un partit independentista i deixés d’una vegada el de Pedro Sánchez.

Tot va anar rodó, però la història de la Maria Cinta era un xic fosca. En un passat no gaire llunyà va liderar una moció de censurar que li va prendre l’alcaldia de Llorenç a una jove d’ERC que tot just havia començat la seva carrera política. Era una cosa que el número dos del partit, l’Anselm, no perdonaria mai. Havia jurat venjança perquè li havia pres el bastó de comandament del municipi al cap de dos mesos de començar la legislatura.

El nostre Anselm es va infiltrar en el dinar de noces en la popular Heretat Sabartés. El seu uniforme blanc i lluent de cambrer contractat puntualment per a grans esdeveniments  li anava com anell al dit per complir el seu objectiu. Els nuvis de bon principi van deixar ben clar que durant el banquet no se serviria res d’alcohol perquè l’islam ho prohibeix amb contundència. Tothom ho sabia. El nostre Anselm havia deduit que aquí tenia el punt feble de tot allò que li havia fet la Maria Cinta en la seva carrera professional en el món de la política. Ell va omplir unes quantes ampolles d’una popular marca d’aigua mineral amb vi blanc del sindicat. D’aquella marca que tant popular que ha estat escollida pels grans tastadors d’aquest preuat bé natural fonamental en les nostre vides.

El pervers de l’Anselm, tot just abans de començar la preparació va sortir al seu cotxe i va  introduir d’amagat les 7 ampolles de vi a la cuina. Les va posar sota el taulell. Poc a poc anava amanint aquell tendre enciam amb advocat amb el líquid prohibit pel profeta “Mohammad”. Tot anava prou bé fins que en una taula dels treballadors d’una coneguda empresa de serveis molt amiga de la família un dels comensals es va començar  a trobar malament. Era prou sabut que l’afectat patia una greu intolerància al vi. Com més econòmic era les conseqüències eren molt pitjors en la seva fràgil salut. Ja li havien dit per activa i per passiva que estes tranquil que no entraria ni una gota d’alcohol en aquest àpat nupcial.

Un metge que es trobava en la taula del costat en seguida es va apropar a l’afectat i li va confirmar que es tractava de la seva temuda al·lèrgia.

De seguida van retirar tot el menjar de la taula i es van suspendre el banquet. Varen reunir tots els cambrers en el menjador gran per saber qui ho havia fet. Però no es va esbrinar el culpable d’aquell pla satànic.

Les dues mares dels nuvis es van començar a discutir i al cap de poc tota la banda de l’Ahmed va marxar fugint cames ajudeu-me d’aquesta cita solemne. Només es va quedar la família de la Maria Cinta que va arreplegar el que va poder del convit cap a casa per posar al congelador.

L’Anselm va arribar a casa content perquè havia havien acabat amb els lligams familiars de la persona que havia deixat tocada la carrera política de la seva líder espiritual. Una venjança molt dura en un líquid molt fluid. El Penedès tenia coses bones i altres que podien ser molt molt dolentes.

 

La pastanaga

Concurs vins rebels 2025

 

Comunitat de premsa sindicats de l'Ajuntament del Vendrell

 

Els sindicats de l’oposició de l’Ajuntament del Vendrell rebutgen els “acords històrics” anunciats per UGT i  l’equip de govern

Els sindicats CCOO, CSIF, SPL-CME i FEPOL, amb representació a l’Ajuntament del Vendrell, denuncien públicament que els acords anunciats recentment per UGT i pel regidor de Recursos Humans, Sr. Baltasar Santos, no tenen cap efecte real per a la plantilla i responen a una estratègia de màrqueting polític i sindical.

Considerem greu que, després del comunicat de la UGT, el regidor s’hagi afegit al missatge gairebé de forma literal en un correu enviat a tota la plantilla de l’Ajuntament del Vendrell, fet que evidencia una coordinació absoluta i una alineació preocupant entre aquest sindicat i l’equip de govern. Malgrat la seva condició de sindicat majoritari, la UGT ha deixat de defensar els interessos del personal municipal i s’ha posicionat al costat del govern local.

S’ha votat en contra d’alguns punts perquè la filosofia bàsica d’aquest “acord històric” és potenciar a unes persones que estan en una categoria superior i deixen a uns col·lectius que pateixen una precarietat econòmica i laboral considerable. Afavorint que l’escletxa salarial entre uns i altres sigui més pronunciada. La proposta presentada per l’Ajuntament del Vendrell no permetia cap tipus de variació. Vam manifestar la necessitat que es faci una RLT de la situació real de l’Ajuntament i aparcar aquest model de ficció que ens estan aplicant.

A la darrera Mesa de Negociació del 9 de maig, només la UGT va donar suport a l’acta signada. CCOO i CSIF vam votar en contra de punts clau, mentre SPL-CME i FEPOL van ser exclosos del procés, tot i la seva important representació, especialment a la Policia Local.

Finalment, denunciem que la UGT ha retirat unilateralment la demanda judicial per manca de negociació de la RLT, interposada el 2022 amb el consens de tots els sindicats de la legislatura anterior. Aquesta decisió s’ha pres sense consultar la resta de seccions sindicals, trencant així la unitat d’acció sindical.

 

Signen el comunicat:

 

CCOO – Secció sindical Ajuntament del Vendrell

 

CSIF – Secció sindical Ajuntament del Vendrell

 

SPL-CME – Secció sindical Ajuntament del Vendrell

 

FEPOL – Secció sindical Ajuntament del Vendrell

Mètodes verticals en el personal de Tabarislandia

 

No cal ser molt llest per veure que entre el PSOE i UGT sempre hi ha hagut un amor especial, una mena de sindicat vertical d'altres temps.

En aquest parc temàtic que estem vivint ens ha volgut colar una nova de les seves estratègies cutre saltxixeres. Primer de tot hi havia una negociació entre les dues formacions que només sabien uns pocs del sindicat. la resta ni flowers.  A les darrers eleccions sindicals varen guanyar per quasi majoria que en el fons és majoria absoluta, però per això mateix s'han de mantenir les formes. Doncs res el partit i sindicat vertical negociaven a les seves i va arribar un dia que es va haver de passar pel filtre oficial de la mesa negociadora. Llavors pim pam tomalcasitos. La resta de sindicats, 4 en total on es van abstenir o van votar en contra d'alguns punts per diferents motius que ja s'ha explicat al personal. La filosofia actual es pujar amb alguns amb una mica més de salari, els que ja son molt alts. Alguns de baix pujar-los una miqueta, però tot això resppn a que des del primer moment es va establir un sistema de trams amb un seguit de normes que en alguns casos es van passar pel forro i clar només van fer el procés els pringats que no juguen a basquet per pujar pel morro. Ara dins aquesta martingala els que cobren menys els pujaran una mica quan des de fa més de 15 anys que han fet el que els hi ha donat la gana des de Nòmines i Absències. Hi ha departaments sense cap, alguns en tenen dos, alguns cobren i no ho fan i alguns no són ni tècnics i estan allí i mira mentres signin no passa res. La maquinària tira endavant.

Tot això és una mica rollo, però ja fa dies que s'han inventat una unitat de la policia a dit que està dirigida directament pel polític de torn i ara a aquests se'ls aplica un complement superir pel morro. Cllar ha passat que la resta de companys ja estan cansats de veure aquest tipus de discriminacions en un pais on tothom és igual i llavors és allò de digues de què presumeixes i et diré les teves mancances.

Un petit exemple a la poli de Tabarislandia per treballar per Nadal i cal d'any cobra un complement salarial. Però clar a la resta de personal enfermeres, gent que fa de recepcionista de la mateixa policia, no se'ls hi aplica. Estem parlant de pocs casos i d'una misèria de diners, però clar ells només somien amb uniformes i xapetes a granel. A la resta res de res. La gent està més que contenta i encara que el sindicat vertical per la seva filosofia diu si a tot la gent de gent està molt contenta. Un nombre considerable de gent de Tabarislandia està de baixa per aquestes malalties modernes que tenim ara que hi ha coses que no només és el mal d'esquena i que és molt fotut perquè hi ha situacions molt dures, però res visca les caseteros, idiada la vegueria i el Tabaris on només hi falta un partit de waterpolo, però tot arribarà. Una mica rollo, però que la gent ho sàpiga amb qui se les juga. 

Saludar, misteris i realitats

 Això de saludar amb el típic hola a persones que coneixes que ni són amics ni parents és una cosa curiosa. A vegades hi ha gent que et saluda i altres cop no ho fa sense un aparent motiu. Altres cops en segons quins llocs tothom et saluda com al vestuari del gimnàs en pilotes o a l'ascensor o al parquing de casa. Però aquesta persona te la trobes al carrer i potser no et diu res. Si hi ha persones que et miren a veure qui saluda primer i sempre falta algú que ho faci per primer cop. Hi ha persones que si te les trobes en un altre lloc si que saluden però si son al poble no pas. Hi ha gent que et saluda quan és un acte important però quan estan en altres històries passen de tu. Tot això és molt peculiar. Hi ha gent que juguen en una altra divisió.

Tot un luxe el Bar Estepa del Vendrell

 

El Bar Estepa del Tancat del Vendrell és un dels bars mítics del poble i comarca que junt al tancat Moriles són un dels clubs socials més importants del Vendrell i comarca. El José Maria és una persona molt sana amb les idees clares molt bon cuiner, sap el que s'hi juga i té carisma per estar davant d'un establiment com aquest que a banda de bar pot fer de consultori, d'assessoria en temes diversos i de  punt de trobada i reunió. Un ambient clar amb un seguit de punts molt clars com la seva passió pel Betis i que la cuina i el servei fet amb amor sempre surt tot molt millor. Jo he anat unes poques vegades, però vaig tenir la sort de compartir un curs de natació amb ell. Tot un senyor davant o darrera la barra del bar. Un luxe pel Vendrell i esperem que segueixi molts anys amb la seva afabilitat i cordialitat. Endavant Jose Mari i a seguir compartint moments. Fa uns anys va anar a la seva terra natal i a l'arribar allà va veure que allò no era el seu i va tornar al seu Vendrell on ja havia arrelat i s'havia convertit en un dels referents socials més importants del Vendrell, d'aquells que hi són encara que no es vegin gaire fora de lloc. Una abraçada senyor. La gent que avui ha passat pel seu local ha demostrat realment qui és i que ha fet. No calen més paraules.

Un incendi que ens ha tornat a confinar per unes hores

 Un dissabte normal de maig engegues el mòbil al matí i reps un munt de missatges i notícies sobre un fet greu. L'incendi d'un fàbrica a Vilanova i la Geltrú ha provocat el confinament a tota la costa del Garraf i Baix Penedès, menys el Vendrell. Tot para. La gent confinada a casa, encara que molts s'ho han passat pel forro. Els trens no circulaven i les vies tallades. Moltes coses passen quan menys t'ho esperes. Molts vam viure el covid que no havia de ser res i fa quatre dies l'apagada que encara no es vol dir i ara aquest incendi que nes ha deixat tots amb l'ai el cor i mirant el cel. Cada dia som més fràgils i no sabem per on pot sortir tot plegat. Però cada dia serveix menys fer grans plans perquè en un tres i no res et canvia tot. Sort que no ha passat res, però aquí estem. Potser alguns es veuran perjudicats per l'aire respirat però això si es vol dir se sabrà d'aquí un temps. Coses que passen i que de moment estem en peus, però no podem baixar la guardia.

Concerts en locals alternatius

 

Al Penedès sempre hem tingut una especial atenció a la música. Sense anar més lluny el Vendrell ha donat grans personatge com Pau Casals i actualment els Laxnbusto que han tornat a pujar a un escenari, però hi ha molts altres grups que han tingut o tenen els seus moments amb més o menys glòria. No diré més noms per no deixar-me a ningú. Els responsables de moltes festes majors ja contracten a través d’agència i van a tret segur buscant formacions que estan en els primers llocs del panorama del país. Aquesta política deixa fora de lloc a molta gent que estan en el camí d’arribar a aquestes posicions privilegiades de la fama. Altres no hi arribaran mai perquè la seva proposta és més exclusiva o no cau en els tendències principals que et garanteixen el teu any de popularitat i després passes a la segona o tercera divisió.

En aquestes tres comarques pendesenques hi ha força sales que programen concerts de grups emergents o simplement de gent que s’ho passa bé fent temes propis i en algun cas versions, però que no tenen cap interès en entrar en aquest món dels “40 Principals”. Gent que fa anys pica pedra amb molt bona qualitat però que no tothom pot jugar al Barça i s’ha de conformar en poder tocar en aquests llocs alternatius on per entrar has de pagar un euro més per la copa o donar la teva voluntat quan passen la safata. Hi ha locals que fan una gran tasca. Igual que es dediquen molts diners per contractar grups mediàtics pels grans llocs oficials també s’hauria de donar un cop de mà a aquests locals que aposten per  altres talents. A vegades d’aquesta masia musical han sortit grans grups. Jo recordo els Laxnbusto quan tocaven en bars i en locals petits per donar a conèixer la seva proposta.  Si vas en aquests llocs trobaràs gent sana que va a gaudir d’aquell moment irrepetible. Són aquests ambients que s’han de conservar per donar veu i música a tothom i no només als que ja estan a dalt de tot.

Esclaus del subministrament elèctric

 

Després de l’enterrament  del Papa, la victòria del Barça en la Copa del Rei tot semblava tornar a la normalitat, però a aquestes hores a mig camí entre l’esmorzar i el migdia, de sobte la xarxa elèctrica va deixar de funcionar. El que en primer moment podia ser un problema proper a mesura que la gent anava investigant veia que la cosa s’anava ampliant en l’espai fins arribar a afectar tota la Península Ibèrica. De bon principi ningú sabia quina eren les causes que havien provocat aquest daltabaix. A mesura que l’electricitat no tornava la gent s’anava posant nervisosa. Les línies telefòniques estaven saturades. A vegades funcionaven i altres donaven error. Tot un misteri. En els primers moments tothom anava a assegurar el bàsic per poder aguantar els primers moments del tall. Les famílies procuraven reunir als seus membres, en especial aquells que es trobaven lluny de casa. El tren i el metro va deixar de funcionar. Només quedaven els autobusos que estaven plens a curull. Els taxistes van poder fer l’agost perquè la gent s’havia de moure, però alguns no van poder donar els seus serveis perquè no funcionava el gps. Abans se sabien moltes adreces, però avui en dia molts depenen de les noves tecnologies de localització per satelit.

Alguns supermercats van obrir, altres van tancar. En els primers la gent anava a buscar aigua i pa que era el més demanat. Molts edificis sense corrent elèctrica no tenien subministrament d’aigua a les llars perquè les bombes s’havien quedat sense subministrament. Les portes de molts pàrquings  no anaven pel mateix problema. Llavors era qüestió de recuperar aquelles claus de la porta que has de tenir  guardades en algun lloc i no saps ni on són ni com són. Anar provant o buscar un veí que tingui el joc controlat. Els ascensors no anaven. Un dia per fer esport pujant escales i de recuperar ràdios analògics de quan eren els nostres millors companys. Avui ho tenim tot electrificat i depenem d’aquesta força insible que  un cop més va demostrar la seva omnipresència en les nostres vides diàries. La gent de molts bars van haver d’optar per menjar coses fredes i preparades. No hi havia alternativa, però s’havia d’omplir l’estomac abans que quedà dejú.

Sobre les 15 hores per la ràdio de tota la vida es va anunciar que la cosa era d’envergadura i que afectava tota la península ibèrica. La solució podria venir entre les 6 i 10 hores perquè s’havia d’actuar per fases, començant pel nord i pel sud de la península amb l’ajuda del Marroc i de França. Poc a poc. Sobre les 18 hores ja es podia escoltar que alguns municipis de Catalunya anaven recuperant paulatinament el subministrament. Sense un ordre establert, però més o menys anava de les puntes nord i sud cap al centre, però no era general i en algunes localitats hi havia barris amb electricitat i altres a les fosques.

Es veien vehicles de bombers per les carreteres, per ajudar a persones que s’havien quedat atrapades en algun lloc. Hi havia policia al carrer. És un dels pocs cops que això passa. Perquè si que tenim molta polícia però que es vegi a la via pública ja és més difícil.

Hi ha gent que ho va passar malament i el que semblava un pur tràmit com esperar el tren a Sants per tornar a casa es va convertir en un malson. La família, taxis i autobusos va ajudar que la cosa no fos tan greu. El mòbil anava amb dificultat i no tots. Coses tan senzilles com un whatsapp es podia convertir en missió impossible. Però de mica en mica s’anava veient la llum al final del tunel. Els polítics van sortir tard i a vegades amb mal peu. Tothom esperava que algú mogués fitxa per anar al darrera, però faltava el primer digués alguna cosa amb cap i peus per saber que ens esperava amb claretat. A Tarragona es veia fum a la zona de la pertroquímica, però no tenia més transcendència.

Un dia per oblidar o per recordar que cada cap som més febles i en una guerra no cal que ningú porti una arma, ens treuen el subministrament elèctric i acabem tots malament incapaços de sobreviure a la nova realitat. Ha estat un avís en un dia normal a una hora raonable. Si això passa en altres circumstàncies no em puc imaginar que podia haver passat. Cada dia som més pobres i més dependents. Els avis tot això ho han viscut millor, les noves generacions els ha estat molt més difícil i potser ni ho han acabat dw pair. Seguim endavant, però millor connectats a les xarxes sinó estem vençuts per les circumstàncies.

 

Una polícia més formada.

 Per ser sotsinspector de la policia només cal tenir batxiller. Jo crec que avui en dia se'ls hauria de demanar més titulació, com per exemple llicenciatura. Abans ningú volia ser policia perquè tenien poques responsabilitats, però cada dia la seva feina és més complexa. D'ells depèn en gran part que una persona vagi alg carrer o a la presó a part d'una mica la justícia. S'hauria de canviar aquesta escala i per una policia agent podria ser només amb ensenyament primari però un policia que té més de 50 persones al seu càrrec hauria de ser llicenciat en alguna cosa o amb un màster. S'hauria de buscar algun sistema per donar formacó suficient. Alguns han passat un curs per l'acadèmia altres, quatre dies. Aquest és un tema que s'hauria de canviar. Encara que hi ha gent amb títol que no li serveix per a res i altres que no en tenen i estan molt preparats, però hi ha aquí un tema per canviar.

El vaixell en dic sec

 

El món de l'administració és com un vaixell però la diferència amb l'empresa privada és que mai s'enfonsa, sempre poden sortir en bot salvavides. En un vaixell hi ha un capità que designa uns responsables de departament a dit, encara que s'hagi de vestir d'una manera perquè no canti gaire la política digital. Després estan els encarregats que estan al mig i són els que controlen els mariners que són els que remen. En un bon vaixell tot funciona amb unes idees clares i tothom va igual, doncs en algunes administracions no passa això sinó que h ha ha responsables sense mariners i mariners sense responsables. Hi ha departaments amb més d'un responsable i alguns no saben ni qui mana ni qui no. Hi ha responsables de màquines que passen a menjador sense ni puta idea, però per temes polítics tot es pot justificar i hi a mariners que arriben a comandants després de jugar molt a basquet amb els de dalt. Quan més igualitaris volen ser més discriminacions generen. Ells es pensen que ningú sap res, però en un plis plas tothom ho sap tot, però clar el silenci administratiu i els subvencionas ho tapen tot. El vaixen continua navegant perqauè està en el dic sec de l'administració però dins tot està podrit, només queden quatre que donen la cara la resta ja s'han buscat la vida. 

Una nova llegenda que no havia escoltat mai L'Os d'Albinyana.

 

En aquest món sempre hi ha hagut històries inventades algunes amb base real i altres no. En un setmanari anomenat Curiositats de Catalunya del 20 de juny del 1936 trobem aquest curiositat referida a Albinyana que jo no havia escoltat mai i hi ha coses que no quadren al text com que és un poble pla. Albinyana de pla no en te res. Ho mostro aquí per si algú ho veu i en sap alguna cosa més. Sempre és bo fer difusió d'aquestes informacions perquè encara hi ha molt per descobrir en la nostra història més recent.

Buhos, el grup vetat al Vendrell

 

Quan jo estava al Diari del Baix Penedès recordo una conversa a l'oficina amb el Guillem Solé que deia que volia mutar un grup de música amb el Jaume Nin després d'haver provat altres aventures com el Subjudice d'on sortirien uns quants músics de la comarca. Ell deia que havien trobat un nom molt xulo que es deia Buhos. D'això fa uns 19 anys i ara fa uns cinc o sis que aquest grup és popular a tota la península inclús a l'estranger omple les sales on van dins les seves dimensions. És un grup amb dos membres i la resta són músics pagats que van donant canya a tot plegat. Cada cd és una mica diferent a al resta, però tots dins una tònica general que es va adaptant al que es porta al moment. El Guillem fa molts anys que es mou per la tele per la ràdio i per altres mons per donar a conèixer la seva feina. Com diu ell no són els millors ni els més guapos, però donen el que vol molta gent, festa i diversió i alegria. Petits i grans se saben les seves cançon si músiques enganxoses. Ells ho cuiden tot, des de la signatura de discs, salutacions i tot. Saben que tot forma part del món de la música i ells estan al peu del canó i se saben moure i saben jugar molt bé en aquest lloc. Sempre hi ha hagu i hi ha una llegenda popular que diu que els Buhos per no sé quins motius estan vetats al Vendrell i tot i ser de Calafell on un concert cau segur a l'any al Vendrell toquen molt poc, des del 2016 per festa major res de res. Els Buhos s'ho saven muntar i coneixen el territori. La resta va venint sol. Ara són molt populars, però han estat molts anys picant pedra fent versions dels típics i tòpics fins que al final les versions és el mínim que fan. Poden agradar o no, però en un dels seus concerts t'ho passes bé. Un divertimento, sense més ni més. Hi ha molta gent que no els hi cauen bé, perquè no tothom ha de caure bé a tothom però aquí estan a tope de la fama i endavant. Una concert seu és una festa i tot funciona com una gran màquina. Molt bé el festival organitzat a Calafell per aquest cap de setmana.Tot molt ben muntat i endavant amb aquest turisme familiar que també porta riquessa a Calafell.

El faraó és queda sense un nou peó

 

Els peons del faraó vendrellenc li toquen el dos. Ara és el torn del rei mag que ja cobra per assistències. El que porta la màquina de la casa gran i del poble com hisenda i personal doncs ha buscat una feina segura i by by Sr. Martínez. Un ja va tocar el dos al Parlament i espero que pugi ben amunt, millor a Europa on li espera una gran carrera en la seguretat universal com va fer a la tele optimista.. La més sensible del grup a través d'un comunicat d'una canal de comunicació que només funciona quan interesa a la cort ja va avançar que potser anava a Madrid, però res, sembla ser que s'ha passat al següent de la llista per un joc de cadires i política. Una ja està al senat. Cada dia el faraó està més sol en el seu petit gran imperi. Sempre li queda el Tabaris i el bolso per anar fent camí.

Moments baixpenedesencs

 

El pas del temps t’ensenya que l’única cosa que tens a els mans són moments, tot just el que se situa entre el passat i el fuur. No sé sap la durada d’aquest breu espai temporal i no sempre és el mateix. Tenim el temps marcat en els nostres rellotges, però aquests moments a vegades s’esvaeixen en pocs segons i altres cops poden durar minuts infinits.

La nostra comarca tenim uns moments compartits que tots coneixem i que a vegades ni figuren a les grans agendes comarcals, però la majoria de persones que fa anys que ens movem entre Cubelles i Roda ho tenim molt clar.

Un d’aquests actes que no fallen mai caiguin quan caiguin és   la vígilia del 10 d’agost, dia  que es conegut popularment pel dia mès tòrrit de l’any. Llorenç del Penedès acull un d’aquests actes més populars de les nostres contrades a cavall de la mitja nit. Primer de tot tenim l’exhibició castellera dels veïns de la localitat que vestits amb roba diària repeteixen un cop més els inicis del moviment casteller a casa nostra, en una convocatòria que aplega un nombrós públic per compartir unes construccions que ens porten a gaudir dels orígens dels principals valors castellers com força, seny, equilibri i comunitat. Aquí es viuen uns moments màgics que precedeixen a la famosa sindriada on petits i grans comparteixen la frescor d’aquesta fruita tan nostrada en una llarga nit que encara ha de durar unes quantes hores.

Un altre dels moments especials que jo he viscut el trobem al Vendell el dia de Santa Anna al cor de la vila amb l’actuació de la cultua popular que anirà passant per la plaça Vella mostrant la seva vitalitat força i energia per acabar amb els esperats Versots que són un dels grans atractius de la festa major pels vendrellencs de tota la vida i assimilats. Evidentment la joia segueix amb els castells dels Nens.Aquest dia tenen la plaça per ells sols  mostrant el fruit del seu treball silenciós i anònim davant dels seus seguidors incondicionals i alters curiosos.

Al costat tenim Calafell que fa uns anys que ha descobert la gràcia de les nostres festes majors amb els Esgangalats que han donat l’esperit de poble a aquestes cites importants del nostre calendari donant una  importància clau a la gent que ha de ser l’autèntica protagonista. Alguns es pensen que una festa major és un festival de grups musicals per totes les edats per gaudir un dia sense més ni menys, però Calafell amb els seus sopars, concurs de tirar la corda i altres activitats variades i populars ha convertit aquesta rivalitat entre els tres nuclis històrics del terme en un element ineludible per donar un valor social a la festa i que no sigui només un seguit de simples actes per a tothom sense més transcendència.

Un altre claus de la nostra comarca la podem trobar a l’Arboç amb l’espectacular carretillada que és una de les més rellevants del nostre país. Són d’aquestes coses que sempre que es pugui s’hi ha d’anar per viure aquesta forta olor de pólvora i espetecs constants que retronen el teu entorn més proper. Són d’aquestes coses que s’han de viure en directe i en primera persona perquè hi ha coses que no es poden explicar. La cita com diu al dita és al voltant del quart diumenge d'agost.

Després tenim altres instants que tothom coneix de prop perquè no són tan multidinaris però que cadascú viu des de la seva prespectiva i entorn. Pel que fa a la meva història, jo el tinc el Dilluns de Pasqua a l’ermita de Sant Antoni d’Albinyana on tradicionalment la gent s’hi reuneix participar d’una missa en aquest santuari enlairat. La gràcia és pujar a peu i després de cantar els goigs i tot seguit sortir a menjar la bona aprofitant l’entorn natural, ara ja sense barbacoes.

Aquests i molts altres són moments per viure i conèixer l’esperit de la  nostra comarca. Alguns noapareixen als grans mitjans de comunicació i altres només en forma de petit enunciat, però aquests són alguns dels moments baixpenedesencs més nostrats. Cadascú tindrà els seus. No els deixeu escapar.

Un ple a les fosques

 En plena apagada general l'Ajuntament va portar a terme el ple ordinari d'abril que va durar només mitja hora. Es podia esperar un altre moment perquè la gent el pogues veure o almenys que es pogues grabar per la posteritat. No res un pim pam per complir l'expedient quan la gent el que menys es pensava era en aquest ple. Un acte de pur tràmit sense més transcendència, però que es va celebrar a les fosques. Només pels presents i quatre persones de públic. Lamentable. Això és participació ciutadana.

30 anys de la destrucció del poblat ibèric de les Guàrdies del Vendrell

 Avui se celebren 30 anys de la inauguració del Museu Deu, fruit de la donació d'un notari vendrellenc que va fer molts calers en el boom de la construcció a casa nostra. L'home al final de la seva vida va arribar un pacte amb l'Ajuntament i ho va deixar amb unes condicions a l'Ajuntament que es va encarregar de fer un museu. Jo vaig anar a la inauguració i encara recordo el seu discurs sobre els plats pepitoris que hi ha actualment a la vista de la gent. Doncs aquest mateix dia es va destruir el poblat de les Guàrdies del Vendrell del segle IV abans de Crist. Un dels pocs llocs de Catalunya on està tot el procés de la mineria del ferro. Es van agafar algunes restes i es van posar al costat de la carretera de Sant Vicenç en un lloc de pas que pocs coneixen que és i que representa. A Cunit van preservar el fondo del Roig, però al Vendrell que som més xulos hi varem passar per sobre i la història ibera queda enterrada sobre una de les vies més cares per anar a Barna. Una gran pèrdua de la nostra història, però clar tothom mirava el museu i alguns varen lluitar per la preservació del poblat ibèric vora l'Alorda que s'en va anar a fer punyetes. Aquesta és la cara b de la història que tampoc podem oblidar en un poble que va deixar perdre un museu arqueològic amb peces importants i l'ha canviat per un parc temàtic en miniatura al Tabaris. 

Una festa major vendrellencament clàssica

3 mesos abans de la festa major s'ha fet la presentació d'alguns dels seus actes. Primer de tot, el cartell és molt diferent a la resta. És trencador, però clar ha de simbolitzar una festa major. Cosa que a mi em costa veure perquè el famós, popular i sempre vist amb el Caramot queda genial però per mi jo no li trobo significat de festa major. Jo diria que podria ser una empresa de seguretat o per les dents del drac un negoci de dentista o similar, però si la cosa ha de quedar doncs xuta perquè és diferent, millor dit autèntic encara que de festa major jo li veig poc, però res, la gràcia és que quedi.

Pel que fa a la pregonera la trobo vendrellencament adequada i crec que seguirà les línies que han definit aquest en els darrers anys.  La Silvia fa molts anys que coneix el poble i ara podrà sortir de la petita pantalla on l'acostumem a veure. No s'esperen grans sorpreses, però mai se sap en la Silvia. Esperem que trenqui motlles i faci un pregó especial d'aquests que es recorden per coses guays i no per per altres aspectes no tan optimistes.

I la música, estava cantat el tema dels Laxen, plaça dedicada i pim pam. Ja tocava i la resta doncs res alguns amb vincles amb gent del Vendrell. Altres fa poc que han vingut i han deixat un bon regust de boca i altres que no han passat mai per la capital del foc. Enhorabona per la feina feta als administradors perquè tot això no és gens fàcil en un Vendrell de capelletes i compromisos. Res endavant i toca esperar una mica.  Hi ha nivell dins el vendrellencament esperable perquè aquí està tot molt limitat i miracles a Lourdes que aquí tenim uns conservadors de l'essència local que la tenen en una vitrina ben guardada. 

Un tall des subministrament elèctric que ha fet història

 

El que semblava un problema del lloc de treball de mica en mica hem anat veient que la cosa era molt més grossa i la sorpresa ha estat que agafava tota la península ibèrica. Ningú sabia el motiu però tothom estava sense llum. La manca de llum al Vendrell ha durat des de les 12:33 del matí fins a les 21 hores. Més de 7 hores de parada general. Fins les 8 no ha sortit el president del govern a dir alguna cosa, sort que sobre les 17 ha sortit el de La Red Elèctrica i ha explicat que la cosa estava solucionada en 6 o 10 hores. A hores d'ara encara hi ha barris com Sant Salvador del Vendrell i pobles com Albinyana que no tenen llum. S'espera que aviat vindran. Estem amb un 60 % de gent a Catalunya amb llum. Un dia caòtic amb persones que anaven a comprar productes bàsics. Veies bars i restaurants amb la gent al carrer perquè dins no hi havia llum. La gent no podia pagar amb targeta. No hi havia trens ni metros. Només el bus. Els taxis estaven super demanats i alguns no circulaven perquè no tenien gps. Hi havia persones perdudes sense Google Maps. No hi havia wifi. Internet no anava o ho feia molt malament. Molts han tret les radios analògiques de fa anys. Un transistor es podia vendre per 60 euros. Ha estat un caos total. Alguns li donaven la culpa a Rússia. Altres a un incendi al sud de França. Altres a una situació meterològica peculiar. Encara no sé sap res. Sort dels generadors que ha salvat hospitals i altres llocs perquè no es podia fer res. No anaven els semàfors i això era un caos. La gent no podia tornar dels llocs perquè no hi havia trens i alguns no tenien per pagar en metal·lic. Ha estat un caos. La veritat és que cada dia som més febles i quan ens treuen l'electricitat ho perdem tot perquè en molts llocs no hi havia aigua per manca de bombes que van electricitat. Sort de la ràdio i de les piles que també s'han venut molt. Un dia per recordar que ens ha posat molts a prova. Ha estat un ensurt, però si dura o és en un altre moment la cosa s'hagués complicat i molt. Un dia històric. Sort que només ha durat unes hores.

Un canari culé

 

 

La joia estava dins la seva gàbia refilant estranyes cançons que ningú entenia en aquella llar tradicional. La filla petita havia intentar buscar alguna aplicació que aconseguís traduir simultàniament les seves expressions sonores. De moment, la seva recerca no havia fructificat, esperava que amb això de la intel·ligència artificial algun dia pugues trobar alguna aplicació moderna per esbrinar que ens volia dir la nostra petita protagonista.  Quan estava contenta i els seus tons estaven en la part aguda del pentagrama es podia deduir que la seva alegria es movia per entre  el seu plomatge. Al revés també es podia apostar que el seu pessimisme surava per les seves imperceptibles venes quasi transparents, però clar, hi havia molts moments en què desconeixen la raó dels seus cants. Els trobaven  en una escala on es barrejaven greus i aguts d’una manera uniforme i sense que cap preeminència dels uns sobre els altres. La família es preguntava com era possible que no entenguessin a la joia que tenien a casa i en canvi podien entendre molt bé els indígenes de l’altra part del món amb aquestes tecnologies que tenim amagades en els nostres aparells mòbils de darrera generació.

La nostra protagonista d’avui tenia un passat obscur. L’havien comprat en la parada d’un mercat alternatiu on un senyor que vivia rodejat d’ocells en una caseta perduda en una urbanització els venia a un preu raonable. Ell era un especialista en la captura i cria. Per això, podia oferir una àmplia gamma d’ocells per als interessats. Evidentment tot aquest mercadeig es feia amb el boca orella. Per por a què se li acabes el negoci dels plumífers que li permetia amb les ajudes socials poder comprar el pa de cada dia que el Nou Testament assegura a tots els mortals. No tenia grans despeses perquè portava una vida com els seus avis amb un consum mínim de llum i aigua i mantes quan fa fred. No cal dir que estava en una casa ocupada que ni el banc sabia que era de la seva propietat perquè en una fusió bancària el seu arxiu s’havia perdut en la paperera i ningú ho havia comprovat.

La reina de la llar era aquesta princesa pel seu color groc brillant i la seva passió pel cant alegre i optimista.

La seva zona de confort és el gronxador de la seva gàbia i la seva música preferida és Queen. En el moment que escolta el “We are the Champions” el seu cant navega per la part més alegre que amaga el pentagrama. Des del primer dia que els acords del  grup que liderar Freddie Mercury  van arribar als seus oïdes en el seu petit cor es va produir una intensa emoció que no va poder dissimular. Tota la família sabia que quan la depressió començava a ocupar les notes alegres de la petita cantora, el millor medicament era posar el Bluetooth amb algun disc d’aquest mític grup anglès. Tot seguit podies veure com la teràpia musical funcionava perfectament sobre el petit exemplar de canari comú.

Joia era el nom d’aquest petit ocell que vivia penjat del sostre amb uns petit altaveus a la vora on la família li anava posant petites dosis de música per anar calmant a la angoixa del seu inquilí.

El seu nom ja el portava quan el van comprar. No van ser capaços de trobar un nomenclatura més escaient. El seu venedor com un capellà del regne animal a mesura que anava incorporant espècimens a la seva oferta els anava batejant amb diferents noms: des de “Collaret” aplicat a una cadernera amb un tret peculiar al pit fins a un “Arracada” dedicat a un rossinyol que no callava mai en aquestes tardes d’estiu que no s’acaben mai. No hi faltava l’”Anell” per un colom missatger que estava aprenent el seu nou ofici en aquest món antic de la comunicació real i sense Wi-fi. Un  aprenentatge complicat per a ésser animal de signe balança que no sabia mai quin era el camí més recte entre dos punts. Avui la petita au s’havia convertit en el símbol d’una joieria virtual que regentava la família. La seva silueta era el símbol i la seva veu la part sonora. Estava cofoia d’aquest nou pas al seu reconeixement mediàtic.   Va intentar interpretar la part més coneguda de “Bohemian Rhapsody” quan va escoltar la seva piulada de promoció del negoci en els altaveus de la llar, però era massa per ell. L’himne del Barça li anava bé per aquests moments de glòria per celebrar la nova dimensió.

 

 

 

 

 

 Stradivarius

Pel concurs Paraules que brillen de la Joieria Moner de Vilafranca del Penedès