A veure si tallant la N-340 saben que existim

Una cinquantena de persones entre polítics, entitats, transportistes i altres han tallat la n-340 a l'Arboç durant una hora.  A veure si ens fan cas i potser aquesta serà l'única manera que es posen en moviment i tenim l'AP 7 gratis de Vilafranca fins a Torredembarra. Ara toca això, però durant aquests anys quan s'allargaven els peatges d'unes vies que estaven més que pagades cap partit deia res i tots a callar, mentre nosaltra paga i torna a pagar perquè als de dalt ja els hi va bé. Ara toca fer el numeret i posar-se al costat dels pobres de sempre perquè el Vendrell estem deixats de la mà de déu tant per la banda de Tarragona com la de Barcelona. Aquí estem obviats totalment. A veure si ens fan cas. 

Cuina de Nadal a Camp Joliu

L'Escola Camp Joliu de l'Arboç prepara cada Nadal un curs de cuina amb les cuineres d'aquest centre d'educació. Jo no hi havia anat mai i aquest cop em van convidar. És molt trist que jo era l'únic home que hi havia entre unes 15 dones. La veritat és que estava molt estudiat i no hi faltaven ni galetes ni, el rap a l'all cremat i la Sacher. Un matí que varem poder aprendre alguns plats de mà de les persones que cada dia s'encarreguen de la cuina d'aquest centre. És parla molt de l'alta gastronomia que no està a l'abast de tothom, però també hem de conèixer alguns dels plats que sense ser d'estrella michelin et permeten donar una personalitat a la teva taula. Una matí profitós i entretingut. 

Dóna veu als literats anònims de la nostra societat

Avui he anat a Calafell perquè donaven els premis de la 15 eidició del concurs de de poesia i de contes de Nadal la Mar de Lletres. Un matí inolvidable que serveix per compartir experiències amb persones que comparteixen les mateixes aficions. A part del lliurament de premis el més interessant sempre és el pica pica, no per allò que es dóna sinó perquè constitueix un espai ideal per parlar amb la gent que des d'un punt o altre participa en aquestes iniciatives. Enhorabona a l'Ajuntament de Calafell per aquesta iniciativa i a totes les persones que hi han participat fent que la literatura s'obri a a moltes persones d'aquesta societat. Molts la practiquen d'una manera i gràcies a aquests concursos apareix algun d'aquests literarats familiars.

Nadal arriba abans de Tots Sants

Un any més Nadal arriba a les nostres llars. Evidentment fins el dia 25 del proper mes no gaudirem directament del gran dia com correspon tots reunits a taula amb galets, torrons, cava , però des d’abans de Tots Sants ja tenim les prestatgeries dels supermercats plens d’aquest productes típicament nadalencs. La nostra ficció casolana des de que la TDT ens va ampliar considerablement el món que tenim al nostre comandament a distància  per aquestes dates ja estem una mica farts d’anuncis de colònies, perfums i joguines. Els catàlegs ja fa dies que tomben per la xarxa i en paper pels grans magatzems que fan el seu agost en aquests darrers mesos de l’any.

En pocs dies alguns dels  nostres carrers i places lluiran les esperades garlandes que ompliran de vida i color els marcs per on  aniran amunt i avall amb o sense bosses els principals protagonistes d’aquests dies.

Els qui encara treballen i formen part d’algun col·lectiu ja tenen taula encomanda pel sopar obligatori per concloure l’any i brindar pels propers 366 dies. No hi faltaran els amics invisibles que donaran el toc d’humor a la trobada. Dies de sobredosis d’àpats per acomiadar el nou any.

La Loteria de Nadal de tota la vida i la Grossa de cap d’any que és la nova de casa nostra ja fa dies que competeixen virtualment a veure quina pot vendre més números. Una i altra s’hi esforcen per poder entrar a totes les llars i poder repartir sort entre els mortals que com a mínim juguem un cop a l’any a l’atzar.

Nadal és un dels epicentres consumistes del calendari anual. Són moltes les excuses que tenim per estrenar i lluir el millor que podem trobar en algun comerç o ja tenim a l’armari. Una part important de tot plegat és la part menys espiritual de les relacions de família i de convivència. Quan toca fer presents als nostres éssers més afins. Òbviament no esperarem a les rebaixes. Bon Nadal a tots. Publicat a la Fura a partir del 29 de novembre.

Miquel Casellas

@miquelcasellas

wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es

Quan siguem independents això no passarà

En la nostra comarca com passa arreu hi ha un seguit de personatges que es dediquen a col·leccionar diferents càrrecs ja siguin amb retribució o sense, però la seva gran passió és figurar com a president, gerent, coordinador, cap de o similar. Després resulta que potser a l’hora de la veritat potser seran els qui fan realment la feina o tenen els seus fidels comparsers que són els que s’ho curren. Aquests segons no els veuràs ni tan sols a les fotos. Potser si arribes abans d’algun acte estaran allí preparats perquè tot quedi bé. En les xarxes socials els seus incondicionals els trobaràs defensant les postures del líder, intentant aniquilar de l’espai virtual qualsevol crítica al seu màxim cabdill. L’escollit no perdrà el temps amb aquestes xorrades, per això té entrenats els seus acòlits. Molts cops hem criticat les dictadures d’esquerres i les de dretes perquè, entre altres coses, a l’hora de votar el prohom aconseguia en els nivells més baixos un 90 % de sufragis dels votants. Doncs no cal anar tan lluny perquè això ho tenim a casa nostra en partits presumptament democràtics i en entitats presumptament sense afany de lucre, un terme que sempre m’ha resultat força curiós. En alguns casos m’ho crec totalment i en altres tinc els meus dubtes d’aquesta forma legal amb nom tan solidari com l’obra Social de la Caixa. Però estem en un país i en una època en què hem de tenir fe com sempre ens ha ensenyat la nostra Santa Mare Església. On no arriba la raó hi hem de posar les dosis de fe que facin falta per no sortir de les directrius dels nostres cabdills inviolables.

Si en el llarg camí de naixement, formació, refundació, actualització, adaptació del líder que pot arribar a durar fins a 50 anys en els casos més venerables, algú pel camí se li ha acudit fer una mica d’ombra al nostre déu mundà, el més possible és que les bones paraules i la democràcia interessada l’hagin portat a abandonar el partit l’associació o l’ens en qüestió. La propera fase és que aquest díscol si té carisma, diners i contactes amb els poders establerts creï la seva pròpia entitat i té el risc d’actuar com ha viscut la seva pell, però ara ell és el protagonista i no tindrà pietat.

La versió més divertida de tot plegat són les dedicacions dels polítics que si un 100%, un 80%, un 50% i tot el que hi vulguis posar, però si us hi fixeu no acostuma a baixar mai del 50%. Hi ha persones il·lustres que jo admiro sincerament que en entitats diferents estan al 100%. Jo els veig uns grans pencaires, uns herois de la feina. Uns professionals que necessiten com a mínim un carrer al seu nom en un nou espai urbanitzable. Evidentment si tu que dediques tot el temps laboral a un lloc de treball, has d’agafar la resta d’hores diàries  per dedicar-ho a l’altre lloc de treball. Admirable.  Evidentment quan veus que això està lligat amb les nòmines ho acabes entenent perfectament. Per tot i això es mereixen que un es tregui el barret davant aquests prohoms actuals que doblen el 100% d’activitat.

Un dia em deia un polític que evidentment ell tot el dia fa política. Des de que surt de casa i algú li pregunta quan arreglaran el seu carrer fins que arriba el despatx i atent les visites concertades. És molt difícil posar-se al pit un cartell amb les paraules obert i tancat.  Certament és molt complicat limitar la dedicació d’un polític a un percentatge que estigui relacionat amb la seva acció. Hi ha polítics que poden estar hores i hores escalfant el despatx i que cap acció generada per la seva mà superi aquest espai físic. Altres tot i estar en mil llocs no paren de moure els mecanismes amb noves iniciatives i accions de cara al present i al futur. Però aquí encara valorem més les hores que estem asseguts al davant de l’ordinador que no pas els resultats que es puguin aconseguir de la nostra tasca. Aquí encara tampoc hem superat el segle XX i potser ni el XIX, però amb el temps ens actualitzarem.

Un dels temes que sempre m’ha fet gràcia de la nostra classe política és per una banda aquesta duplicació i triplicació de càrrecs. Jo crec que el dia que siguem independents, haurem de fer dissabte  una mica dins l’administració. No cal que hi hagi tantes entitats supramunicipals. Si hi són no cal tants polítics que cobren de dos o tres llocs quan els pobres ciutadans en prou feines en cobren d’un i gràcies. Tenim una saturació política que fa por i ens costa un ronyó. Hem de seguir pagar com a bons ciutadans els estacionaments de polítics en consells comarcals i diputacions i altres històries. Suposo que quan siguem independents tot això ja no passarà.  Article publicat a partior del 24 de novembre al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès, Diari i Eixi Diari

Sonata per a violoncel, una peli on la música i la fibromialgia es donen la mà.

És molt trist que pelis com sonata per a violoncel no es pugui veure en els cinemes del Vendrell quan alguns espais de la localitat. Hem d'anar a Tarragona on es projecta una setmana una sessió cada dia. Molt lamentable. Així no farem pas país. És tracta d'una peli molt ben interpretada on es combina la fibromialgia amb la música amb moments molt intensos. Una lluita d'uan cel.lista per superar la seva enfermetat. Una gran peli en català que suposo que aviat la passaran per TV3 en alguna hora intempestiva i quedarà en els arxius. Una peli que pot estar a l'alçada d'aquestes que durant un mes les tenim a les nostres cartelleres.

8 Apellids Catalans, tot i ser una segona part es deixa veure

Tot i ser una segona part 8 Apellidos Catalans s'aguanta molt bé amb moments molt interessants. No és un un humor arriscat ni molt menys sinó que aposta pels típics i tòpics dels catalans. Hi ha una gran interpretació dels seus personatges, però jo vull destacar el del Karra Elejalde que fa d'ell com la Rosa Maria Sardà que suposo que a la vida real és una mica com surt a la peli. Per a les persones que volen una Catalunya independent és molt recomenable. Encara que sigui una segona part la podeu veure potser amb el sofà de casa n'hi ha prou.

Estàs aquí encara que ja fa un any que no hi ets

Aquestes són les mans del meu pare en plena verema. Avui fa un any que el meu pare ens va deixar físicament, però encara està en el seu petit món que anava d'Albinyana al Vendrell i poca cosa més. Històries i records que de cop i volten et surten al present fugint d'un passat. Un pagès que sempre va viure dedicat a la terra, un dels pilars bàsics del seu món Ell estimava aquest món i la seva gent, coneixia els seus secrets i quan anava a un altre lloc la vinya i les oliveres molt sovint l'inspiraven comentaris variats. Suposo que ara ho està veient des d'un sofà en un lloc tranquil escoltant música i parlant amb totes les persones que han compartit un bocí de la seva vida. Allí està parlant amb uns i altres amb gent que també un dia ens va deixar mentre va vigilant que no caigui cap marge. Encara estàs entre nosaltres encara que no sigui visible. Tots compartim el teu petit món. Una forta abraçada pare. La foto és del Jordi Santacana

Lots de Nadal: aigua, llum i una mica de calentor

Un dels articles clàssics del meu període vital d’aportacions a la premsa comarcal són els lots de Nadal. En els darrers anys la cosa ha anat evolucionant considerablement, passant del clàssic lot amb torrons, polvorons, cava, vi, préssec amb almívar entre altres coses depenen de la bonhomia de l’empresari fins avui en dia en que en prou feines et desitgen Bon Nadal. En els moments de crisis ja no era tan necessari tenir un plat de galets a la taula de Nadal sinó simplement poder celebrar aquelles festes amb una mínima dignitat. En aquest cas el més sensat era una poca quantitat de diners que l’afortunat podia dedicar a allò que li fos més necessari que no necessàriament hauria de coincidir amb tota la parafernàlia nadalenca que ens han anat inculcant en les darrers dècades. Potser anaven destinats per comprar llet.

El Nadal va perdent la seva versió més opulenta i es va adaptant a les noves necessitats. En aquestes noves èpoques ja trobem establiments que d’una manera més o menys dissimulada ofereixen les seves rebaixes coincidint amb la campanya nadalenca. Segurament no és el més ètic, però saben que aquesta mesura els hi pot reportar més beneficis que no pas seguint les pautes oficials. Davant aquesta actitud també hi haurà aquells compradors clàssics que esperaran després de Reis per realitzar les seves compres més importants, però molts s’adapten aprofiten aquests cartells que trenquen les pautes socials que ens han ensenyat.

Cada dia hi ha més persones que s’acostumen a comprar per internet. Moltes primer van a donar un cop d’ull als aparadors que tenen al voltant, però a l’hora de la veritat ho encarreguen i en un parell o tres de dies s’ho troben a casa seva sense haver de carregar pes. Evidentment aquesta actitud trenca la màgia d’anar de compres.

Realment tot aquest esperit nadalenc és va desmanegant de mica en mica. Avui en dia la gent ja no envia postals nadalenques que portaven de corcó als carters. Més d’un ja no torna a repetir la recepta canelons de l’àvia i els compra congelats en una gran cadena o potser els encarrega a un restaurant de la contrada. Allò que per Nadal cada ovella al seu corral es va disgregant. Avui en dia les famílies van adoptant noves formes que es van adaptant una mica a tot plegat, però els tòpics del dinar per Nadal tots a casa es va esquerdant de mica en mica amb un ampli ventall amb múltiples formes. Cada dia són més els qui aprofiten aquests dies per fer unes petites vacances. Ja fa un parell de mesos que tenim els torrons i polvorons als supermercats i ja n’estem tips de veure’ls. Quan arriben aquelles dates més d’un ja opta per altres àpats perquè les grans cadenes ja ens han provocat que estem farts sense tastar-ne cap.

La gent compra quan pot i no tant quan marca el calendari. A principis de novembre són moltes les persones que vàrem anar a Igualada a aprofitar els descomptes del REC. Segur que per molts ja representaven les compres nadalenques perquè podries aprofitar molt bé la relació qualitat preu d’alguns productes.

Nadal és la festa del consumisme ferotge amb targeta de crèdit. Nadal és tothom ha de mostra allò que potser no és i posar tota la llenya al foc per semblar que tot vagi sobre rodes i funcioni a la perfecció. Nadal és una il·lusió enmig de la rutina  dels mesos que l’acompanyen.

No cal que ens donin lots de Nadal amb tota la teca dins perquè ja estem tips de veure’ls quan anem al supermercat a buscar iogurts.  La gent aspira més bàsic: salut, aigua a l’aixeta i llum i una mica de calentor per superar aquests freds que ja comencen a apuntar a aquests dies encara que algun cop per Nadal podies sortir al carrer amb màniga curta. Un dels punts forts és la loteria que entre una cosa i l’altra ja no et permet somiar amb un canvi de vida radical, sinó per pagar la hipoteca i alguna cosa més que tinguis per casa. Això d’haver de pagar impostos dels premis de la sort és tot un desencert i crec que això no ho podrem perdonar mai a l’Administració. Article publicat a partir del 17 de novembre del 2015 a l'Eix Diari, Baix Penedès Diari, Diari del Baix Penedès i 7 accents

Ni blancs ni negres. Tots som humans

Arran dels atemptats de Paris hem tornat a veure que hi ha ciutadans de primera i de segona i de quinta divisió. És injustificable tot el que varen fer a Paris, però també ho és el que estan fent a altres llocs del món que molts cops ni ens assabentem. Les persones són persones aquí i a la xina. Estem vivint una guerra entre rics i pobres on totes les víctimes són lamentables. Viure ara a Síria és una cosa de pànic total per això molta gent marxa d'allà. Si miréssim qui està darrera potser veuríem els de sempre que de tant en tant monten històries d'aquestes per vendre armes i generar por i terror. Si no tinguessin armes no passaria tot això, però algú les hi ven i aquests són una part dels culpables de tota la barbàrie d'aquesta setmana. 

Gran concert de la Julià Carbonell a l'Auditori del Vendrell

Feia mesos i potser anys que no anava a l'Auditori Pau Casals de Sant Salvador. Avui he torna per escoltar l'Orquestra Simfònica Julià Carbollen de les terres de Lleida. Un plaer gaudir d'aquest concert amb una peça d'on jove de 26 de les Borges que estava present entre el públic. A vegades hi ha moltes coses que no les aprofitem. Aquest equipament és un d'aquells que massa cops deixem una mica oblidat amb una programació de primer ordre. Felicitats a tots els qui avui heu estat els protagonistes d'aquestes vetllada musical.

La modernitat de la llengua àrab

Si doneu un cop d’ull a l’encapçalament d’aquest article veureu que m’etiqueto com a filòleg, però dins aquest camp he d’apuntar que sóc arabista. Una llicenciat que en el mètode vigent a finals dels  anys 80 del segle passat havia estudiat cinc anys de filologia àrab. Evidentment a les aules també vàrem tocar amb certa profunditat les costums i tradicions l’islam que van de la maneta amb aquesta llengua. Ara que fa dies que ja he passat els 20 anys i tinc una certa perspectiva sobre la meva formació universitària i veient com va tot plegat, puc aportar alguns apunts per afirmar que l’àrab de la família semítica com l’hebreu té molts elements moderns. Estem parlant d’una llengua amb uns orígens al segle II  i amb unes traces en l’escriptura que es remunten al segle  VI al mig del desert de la Península Aràbiga.

L’àrab és una llengua en què no s’escriuen les vocals. En alguns textos més senzills o quan hi ha perill de confusió si que hi ha unes formes que ens indiquen clarament quina vocal és la que hi va, però és una minoria de textos. És una mica el que es fa avui en dia amb els mòbils o altres texts a les xarxes socials. Quan vols dir una cosa que és més que sobreentesa només hi poses les consonants i suposadament tothom ho entén. No cal dir que no s’escriuen ni accents, ni dièresis, ni altres símbols per marcar la pronúncia. Com a nota aclaridora, he de dir que en els primers alcorans se seguia aquest mètode, però aviat van sorgir diferents lectures que van aconsellar posar tots les vocals en els texts.

Una altra de les gràcies de la llengua àrab i he de reconèixer que a vegades crea alguna confusió, és que l’àrab no té majúscules. L’altre punt clau que jo crec que estalvia molts problemes és la conjugació verbal. Hi ha dos temps bàsics: passat i present o futur.

Miquel Casellas

@miquelcasellas

wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es

Rics i pobres un altre cop

La nostra societat com sempre es divideix en rics i pobres. Això de la classe mitja és una gran mentida que en els darrers anys s’ha acabat de desmuntar. No hi ha més realitat que aquesta. L’evolució de la història mundial és la lluita dels de sota per ocupar l’espai dels de sobre i anar girant sobre el planeta solar.

Fa quatre dies els independentistes que s’hi declaraven públicament eren quatre i el caporal. Quan fa 30 anys jo estudiava EGB hi havia un xicot que ell sempre ho afirmava amb claredat. La resta de la gent ens el miràvem com una mica especial. Per aquella època tots estàvem en altres guerres i apostàvem pel pacte entre Catalunya i Espanya. Ser independentista era massa agosarat per nosaltres que teníem clar que ens havíem d’entendre fos com fos.

Ara resulta que ja no es pot ser pactista perquè se suposa que aquests estan barrejats entre l’Iceta i el Duran. Ara toca independència. Pujar al balcó de la Generalitat i amb les cameres de TV3 i la Sexta proclamar als quatre vents la nostra voluntat per ser lliures d’una vegada per totes.

En realitat la lluita que tenim aquí davant ha estat perquè els eixos de la política han variat en les darrers legislatures. Ja pocs són els qui parlen de la dualitat entre esquerres i dretes. Ara el tema és unionisme versus independència i viceversa. Aquest és l’eix actual que marca la política vigent i gran protagonista dels tertulians en els debats que ens arriben per la petita pantalla.

La gran majoria dels partits poc a poc anaven perdent afiliats i adeptes, llavors han sabut posar en aquest eix el pilar del debat polític. La gran solució a tots els mals és la independència. A partir d’aquest punt tindrem més diners i aquests estaran més repartits entre nosaltres i ja no cal que se’n vagin a Madrid sense retorn. Hi ha moltes persones que evidentment ho fan per qüestions patriòtiques i sentimentals, però un gran nombre de vots vénen de la mà d’aquest món ideal  que ens han venut on tot serà millor i no hi hauran retallades.  L’administració pública atendrà  amb més recursos molt millor els seus usuaris. Aquest és el titular que ha temptat molta gent a afegir-se a aquest moviment d’alliberament nacional en vers a un món millor.

La proposta s’ha fet seguint les directrius del poble que ha demanat fer aquest pas i la classe política s’hi ha anat afegint perquè s’estaven quedant sols.

Si que sembla que sigui una lluita identitària, però darrera es veu ben clar que el que hi ha és una demanda global de la societat per tenir més recursos i més serveis al seu abast.

Aquesta és la gran finalitat la lluita per millorar la situació econòmica i social de moltes persones. Alguns líders destacats de l’ANC van saber l’oportunitat de figurar a les llistes del Parlament i entrar en el món de la política. El que en un bon principi era un moviment social va acabar formant part de la política catalana. Una porta gran per on van entrar en aquest camp alguns que no hi havien estat mai i altres que després d’una actualització acurada han tornat a trepitjar el mateix hemicicle amb uns altres colors i uns altres companys.

Aquest procés que estem vivint no és sinó una nova versió de la lluita de pobres i rics, d’una gran majoria que amb aquest procés vol aconseguir un país lliure i com no, unes millors condicions socials i econòmiques que beneficiïn a tothom. Aquest és una dels pocs eixos que quedaven on s’ha afegit el poble per tirar endavant cansat de la retòrica polític que cada dia estava més lluny de la ciutadania en general. No és que els rics siguin els unionistes i els pobres els independentistes. En tots els bàndols hi ha de tot, però és el camí ideal per al sentiment independentista per poder aconseguir la seva fita i de retruc una millora global de la mà de trencar uns lligams.

No sé com acabarà tot això, però de moment, no crec que realment puguem anar gaire més enllà d’una mena de concert basc que vindria a ser un punt de trobada entre els uns i els altres. Si algun dia els somnis es fan realitat, el proper pas serà demanar aquestes millores que sempre han anat de bracet amb la independència de Catalunya. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari, Baix Penedès Diari i 7 accents a partir del 10/11/15

Els compradors del Vendrell no som tontos

Enguany vaig comprar panellets en tres llocs diferents del Vendrell. Una mostra per saber quins eren els més bons. Doncs els que més em van agradar van ser els de l'Ametller per sobre d'un forn de tota la vida que ven productes de qualitat. Vaig trobar un producte massa ensucrat que era un xic empalagós i tot. Clar el sucre pesa. Sort que els compradors del Vendrell no som tontos. També vaig comprar en una gran superfície comercial que no era pas el Mercadona i estaven força acceptables, però em va saber molt de greu que algun forn fes anar massa el sucre i vengues aquest producte massa ensucrat. Llàstima. Després que no es queixin.

Obrir o tancar els diumenges de desembre al Vendrell?

De moment, ja estan montant les llums de Nadal pels carrers del Vendrell. Suposo que a final de mes ja ho engegaran. Enguany no s'espera cap pista de patinatge perquè no dóna resultats per tenir-la aquí. Ens haurem de conformar amb una xurreria i alguna cosa a la plaça Nova per entretenir els més petits. Alguns les grans compres les fan a altres ciutats com Barcelona, Tarragona i Reus i no oblidem Vilanova i Vilafranca, però sempre tenen alguna cosa que compren al Vendrell per acabar d'omplir la cistella nadalenca. No crec pas que les llums influeixin en les compres, però fa més patxoca. El que haurien de fer els comerciants és obrir o no els diumenges abans de Nadal que la llei ho permet. Ara la cosa va a mitges. Llavors és millor que la majoria obrin o tanquin. Però no com ara que et trobes una mica de tot i això descoloca al comprador. No crec pas Són reptes que s'han d'anar superant de mica en mica.

El Último cazador de brujas, una peli resultona

A vegades hi ha pelis que no et diuen res i no les aniries a veure, però per coses de la vida acabes a la sala. Aquesta és la història del último cazador de brujas que és un viatge entre el segle XXI i 800 anys anterior. Una peli moderna amb retocs de bruixeria medieval. Una barreja d'amor, perseguit, perseguidor i sorpresa fins el final. Es resultona, encara que a vegades sino ets d'aquest club el seu nom no et digui res.

Jugar a les loteries de les festes nadalenques

Encara que molta gent no jugui, pocs són els qui no juguen al sorteig de Nadal de la Loteria Nacional. Ara fa un parell d'anys Catalunya va crear la Grossa que de mica en mica es va introduint en la nostra societat. Una de les raons és perquè es pot comprar a molts llocs i l'altra perquè les butlletes són de 5 euros, però si mires els premis veus que és molt més fàcil que rasquis algo a la nacional que no pas a la catalana. Ja sé que no fas país ni aquestes coses, però la seva oferta de premis és molt més ample. El que s'ha de fer és jugar a les dues.

007. una més

Spectre és la darrera proposta del James Bond. Una peli com les de sempre, però com passa molts cops a la vida ja saps que vas a veure i ja t'està bé. No té res que envejar a les seves predecessores i segueix amb la mateixa línia. Grans paisatges urbans de Londres i Roma i una mica de tot plegat amb un final que tothom es pot imaginar. David Craig és un dels actors que més m'ha agradat per fer aquest super agent anglès.

Mals temps per l'abstenció

El llenguatge s’actualitza constantment. Si fa quatre dies no deixàvem d’escoltar termes com sostenibilitat i igualtat, sembla que ara ja ho hem deixat una mica enrere i la nostra gran excusa polivalent  és el tema social.

En resum, ens volen vendre  encara que pugem l’IBI tindrem una partida destinada als més necessitats de la nostra societat. Un cop de mà a aquells que no  tenen recursos per posar-se res a la boca.

Deixa uns diners per cobrir aquestes necessitats  ho trobo molt bé, però amb aquesta mesura no justificar ni de bon tros un augment de l’IBI per la resta de mortals que ja s’ha pujat substancialment en els darrers anys. Aquest és un dels impostos que afecta a la majoria de gent, ja siguin propietaris perquè els toca directament afluixar la mosca, ja siguin llogaters perquè d’una manera o una altra els tocarà pagar amb ells.

El problema de tot plegat no és que paguem més o menys. La història real és que en aquesta població on l’atur és un dels grans protagonistes no toca pujar aquest impost. En un poble on molta gent ha d’anar a altres llocs a guanyar-se les garrofes perquè aquí no hi ha possibilitat per tothom per fer-ho. Si donem un tomb per la Rambla de Vilanova i la Geltrú o Vilafranca es veu que hi ha un moviment en el comerç, les terrasses amb força gent durant tot l’any no cal que parlem a l’estiu. En canvi en aquesta vila nostrada a part d’uns mesos i uns dies concrets al llarg de l’any i en uns llocs concrets no es veu aquest caliu al carrer, ni el teixit comercial. Si ens atrevim a donar un tomb a la platja en aquests mesos que vénen veurem com està tot plegat, després de tenir un estiu que sembla que per una part important dels establiments marítims ha estat presumptament galdós.

Primer hem de saber on som,  que tenim i que vol la majoria de gent. Evidentment no passaré per alt els nombrosos concerts d’orgue a l’església del Vendrell on van els que van perquè el nombre d’apassionats a la vila per aquest instrument no és el que alguns voldrien, però és el que tenim i podem veure per la televisió local. No s’hi pot fer gaire gran cosa més.

Evidentment que tenim un parell o tres d’auditoris amb una programació bàsica perquè el pressupost no dóna per més. A banda és dóna una cosa curiosa que en altres localitats com Calafell i Vilafranca del Penedès no acostuma a passar. En aquestes localitats quan s’estrena una obra amb gent de la vila, el públic hi va, molts cops omple el teatre i s’han de fer un parell o tres d’actuacions. En canvi aquí al Vendrell això no passa. Encara que sigui un Guimerà a preus econòmics. Què passa amb la gent? quin és el motiu?

En aquest poble amb apunts de ciutat fa massa anys que ens hem acostumat al copiar i enganxar perquè si. Ja està bé. És la política fàcil i no ens atrevim a provar amb noves experiències en propostes que ja fa anys que han quedat obsolets com la Fira i el mercat de Sant Joan a la platja.

Per sort encara, la majoria de la població encara treballa i es pot permetre el luxe de pagar els seus impostos, però per ajudar aquestes persones que van pagant com poden també se’ls hauria de compensar, repartint l’IBI en tres o quatre terminis i afavorir els contribuents que ho vulguin pagar en els primers mesos de l’any que ho puguin fer amb un descompte per pagament avançat.

En aquests moments en què hi ha vuit grups municipals al consistori sense un grup que destaqui gaire sobre la resta és el moment de fer aquests canvis. Toca apostar per un Vendrell millor, però deixant de banda aquesta política fàcil de l’abstenció. Ens hem de mullar votant a favor o en contra de les diferents posicions encara que molts cops no tinguin més transcendència que ocupar una part del debat municipal perquè són coses que es quedaran en un calaix esperant un miracle. L’abstenció és una aposta nefasta per tirar el vaixell endavant si es vol tenir una mica de coherència política.

Està bé que el nostre municipi es preocupi per Lluís Companys, pel lliure comerç.  Jo tinc moltes ganes d’escoltar un debat sobre l’estat de la vila tal com preveu el ROM municipal que podria donar molt de si Esperem que ho portin a terme en un espai més gran com la Lira o l’Auditori perquè la sala de plens segons per quines coses s’ha quedat obsoleta. publicat al Diari Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès Diari a partir del 3 de novembre del 2015

Truman, una historia humana amb final anunciat

Una peli que segur que no arribarà al Vendrell perquè no és una gran estrella, però la veritat és que és un cant a l'optimisme des de les portes de la mort anunciada. La història d'una persona que té un cancer i prefereix morir abans que un darrer tractament que tampoc el salvaria. Una història d'amor, d'amics, de mirades de molts sentiments que no es poden explicar en paraules. És trista, però en el fons demostra la força d'una persona que va a negociar el seu propi enterro amb el seu millor amic. Molt aconsellable. Gran Javier Camara i Ricardo Darin. Un toc argentí en un món amb molts artistes catalans que acostumem a veure a TV3

El Mas no hauria de ser president de la Generalitat

Al final tot aquest gran procés que ens havia de portar a la independència sembla que arriba a lloc complicat. La CUP passa de CDC perquè són móns antagònics. Hi ha una seguit de coses que jo crec que no era el millor. Penso que agafar l'ANC i passar-la a Junts pel sí podria haver estat bé si dins la coalició hi hagués cares noves i no els de CDC de sempre aprofitant les circumstàncies per entrar al poder. Al final de comptes sembla una maniobra de CDC i ERC per anar de guays i entrar al parlament de Catalunya. Però tot i això si ara s'agafes el Romeva o un altre i es plantegés com a president de la Generalitat, encara es podria fer alguna cosa i quedaria la cosa mig salvada, però insistir amb el Mas és un error. El Mas ja ha fet la seva feina que es retiri o sigui parlamentari, però que deixi a la gent nova governar el país. Ha tingut la seva oportunitat, ara queda l'oportunitat de molta gent.

Marte, una peli que s'ha de veure

Una peli que tenia ganes de veure i he aprofitat aquests dies que és més econòmic per anar al cine. Marte és una peli de Ridley Scott força llarga, però està molt ben feta i en cap moment es fa pesada. Té algun toc d'humor, però hi ha una gran lluita per la supervivència i una mica el caliu de la Nasa i dels seus dirigents. Jo la recomano, tot i que a priori sembla una tonteria, realment val la pena veure-la perquè narra molt bé l'ambient dels personatges en les diferents situacions. Aprofiteu fins dijous. Està molt bé.

L'home no pot amb el mar

Una de les nostres mines és el mar, la platja, el nostre vessant marítim, però en tempestes com les que varem viure ahir amb fortes onades el que podem trobar avui a la platja són escenes com aquestes. El mar és qui mana i això ho hem de tenir clau perquè l'home encara és molt poca cosa davant dels fenomens naturals encara que cada dia siguem un poquet més. Avui feia por tot elq ue el mar va deixar sobre la sorra, com estaven les rieres i altres zones inundables. Això passa de tant en tant, però com som nomes humans aquí ho tenim.