Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

divendres, 31 d’agost del 2007

Per uns nous horaris comercials

Una coneguda perruqueria del Vendrell ja s’adaptat a les necessitats dels seus clients. Obra a la una del migdia i fins a les nou de la tarda de dilluns a divendres amb horari continuat. Aprofitant que el dissabte per a moltes persones és un dia festiu, obren el seu establiment des de les nou del matí fins a les nou del vespre sense interrupcions. Els actuals propietaris es plantegen seriosament si més endavant, de cara a l’hivern, en comptes de tancar a les nou ho faran a les vuit segons els costums de la clientela.
Jo crec que aquest horari laboral és una gran pensada en un món on moltes parelles han de treballar els dos membres i es queden gairebé sense temps material per anar a comprar en el cas que coincideix la seva jornada amb el de la majoria de comerços. Per aquest motiu alguns establiments acostumen a tancar a la tarda un quart o mitja hora més tard per facilitar que aquest important volum de compradors no tinguin excusa per gaudir dels seus serveis.
Una de les maneres per fer més competiu un negoci és flexibilitat en el seu horari. Això no vol dir tenir les portes obertes, sinó intentar adaptar els horaris dels clients amb els de servei al públic. Al Vendrell hi ha un popular supermercat que te obert els diumenge per la tarda. Algun cop he anat a donar un tomb i he vist que són moltes les persones que aprofiten aquesta franja horaria d’un dia festiu per fer les seves compres setmanals. Aquesta superfície es pot permetre aquest luxe d’obrir cada dia, però si tanques dos dies laborables a la setmana per compensar l’obertura d’un dia festiu, potser encara tindria una balança econòmica positiva que ho justificaria plenament.
Els dos eixos del comerç actual a casa nostra és aparcament i diversitat horària acompanyat amb uns preus raonables. El responsable que sàpiga combinar aquests dos punts febles tindrà molts punts a favor perquè el negoci tiri endavant.. Si al matí obre la botiga a les nou i mitja i quan toquen les vuit de la tarda ja baixa la persiana potser no ho te tan ben parat com el que obre a les vuit del matí, però per la tarda prefereix obrir a les sis i tancar a les nou que és quan moltes persones és mouen acovardides per la calor que impregna l’aire del carrer.
Molts conceptes clàssics encara estan massa vigents en les nostres mentalitats. Aspectes com més hores facis més bon resultat obtindràs o has de tenir la botiga de queviures en un lloc comercial són coses que de mica en mica es van superant. Molts compradors el que volen és aparcar prop i comprar el màxim de coses a un preu no excessivament elevat, però amb marques mitjanament conegudes. S’està imposant la imatge de la parella que va de compres per tota la família i que carrega fins dalt el carret de la compra amb tot el que necessita per la setmana. Si més endavant li fa falta algun element imprescindible utilitzarà la tenda de comestibles del costat de casa per comprar un quilo de farina per fer la bechamel dels canelons.
Per altra banda, també esta agafant empenta les botigues especialitzades amb coses més sibarites i amb molta varietat i especificitat. Existeix el client que amb bon paladar i una butxaca que li pot permetre aquests gustos més exquisits que va buscant en cada establiment allò que necessita fugint totalment de les grans superfícies. Potser el seu volum de compra no és molt elevat, però està disposat a pagar un preu alt per allò que li fa il·lusió posar-se a la boca. Algunes bodegues de vi del Vendrell sempre hi ha gent, perquè aquests espais és un clar exemple d’aquest tipus de comprador. Comerços que encara que el que inverteixen en publicitat és força reduït el boca a boca i la tradició i la qualitat dels seus productes fan la resta.
Alguns carrers del Vendrell, com el Montserrat i l’Àngel Guimerà cada dia són més apreciades per donar-hi un tomb, perquè han coincidit diversos establiments amb productes comuns que te uns compradors potencials que sovint van a mirar si hi ha alguna cosa nova que els hi faci el pes. Altres botigues similars que són lloc de pas obligat entre diferents punts del municipi han hagut de tancar perquè tot i estar concorregut, la gent no te la mentalitat de comprar en aquest espai físic i és una botiga més sense més interès pel client potencial. Altres comerços que estan identificats amb una marca coneguda si que són focus de molts compradors que se senten atrets per una disseny definit i són capaces per si soles de donar empenta a carrers de la vila que fins ara no figuraven com a comercials per a moltes consciències. Si aquests dos carrers que he dit són part essencial del Vendrell comercial, la zona del Jané Parera són les reis de les tapes i restaurants populars per excel·lència. Sense que hi hagi un disseny previ, el teixit mateix es va diversificant per zones . Això permet que tots hi sortim guanyant, perquè si volem un producte o un servei ja sabem cap a on ens hem dirigir i que tot no estigui barrejat com ha passat fins ara.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 31 d'agost de 2007

diumenge, 26 d’agost del 2007

Una altra funció de les bandes rugoses

Aquí estem preparats per sol i sol i de tant en tant quatre gotes i para de comptar, però quan passa algo diferent treiem les barreres i avisem a al població que vigili amb el temps que els poders públics no han comptat amb tot això. Doncs aquests dies amb tanta pluja, les bandes rugoses que hi ha per Coma-ruga eren el lloc ideal per creuar la via tota plena d'aigua. En realitat som uns inventors frutrats que sense voler ens cau la poma i som un altre Enstein aquí mateix.

Londres, igual però diferent

Durant una setmana he anat a visitar a una amiga de la infancia que ha escollit Londres per a viure. Feia anys que m'insistia perquè l'anès a visitar i al final he accedit. La veritat és que m'ha sorprès per diferents coses encara que la meva disposició abans del viatge no era molt positiva. Jo sempre he estat més partidari d'anar cap al sud. Però la veritat és que he canviat d'opinió. Primer perquè la gent és força civilitzada. Només cal anar al metro i veure com tothom és col·loca en fila india deixant pas per als qui van tard. Les ciutats són netes i estan ben cuidades. M'ha sorprés les poques mesures de seguretat de moltes cases aïllades que no tenen ni tanca, ni reixes ni alarma. Realment la justícia funciona o és que els seus propietaris dormen amb un fusell sota el llit perquè si això passa aquí seria una temptació als pistes.
El sistema de transport és molt puntual i quasi sempre va amb la puntualitat anglesa tradicional. Pel que fa al menjar hem provat coses noves que han resultat molt bones, encara que a vegades s'enyora el pernil, però per una setmana ho hem soportat molt bé perquè teniem bones alternatives.
Pel que fa als estrangers és una cosa normal. Suposo que d'aquí uns anys també serà normal aquí els que avui anomen nouvinguts s'integraran al teixit social com ho han fet a Anglaterra als llarg dels anys.
La construcció quasi és inapreciable. Es veuen poques grues en l'sky line. Segurament hi ha més grues al Baix Penedès que a tota Anglaterra. És una cosa normal no va al ritme frenètic que tenim aquí que durarà fins que duri i després ja veurem que passa.
La veritat és que la vida és molt cara. Una lliura equival a 1,5 euros i els preus són similars però en la versió més cara que pots trobar per aquí. Per exemple una botella de mig litre d'aigua 1,5 lliures que equial a unes 250 pessetes. Un sopar amb un xinès normal 50 lliures per a dues persones que correspon a unes 6.000 per cap. Però val la pena donar-hi un tomb encara que sigui amb un vol de baix cost. Potser d'aquí uns anys serem com ells, pero amb truita de patates.

divendres, 24 d’agost del 2007

Per la restauracio de l'orgue del Vendrell

L’orgue de l’església del Vendrell no passa pels seus millors moments. El corc, la brutícia i altres elements provocats pel simple pas del temps l’han anat deixant mut de mica en mica. Actualment el repertori que es pot interpretar és força limitat. Els entesos diuen que ben aviat quedarà gairebé inutilitzable. Aquests mateixos coneixedors de l’instrument apunten que la seva posada en funcionament podria costar uns 80 milions de les antigues pessetes ( 480809,68 euros) perquè tingui la sonoritat que és inherent a les seves característiques.
Aquest és un dels elements emblemàtics del Vendrell que necessita una ràpida intervenció perquè pugui recuperar tot el seu esplendor. L’any 1998 va ser el torn de l’àngel del campanar que va decendre de la seva posició privilegiada per ser restaurat i tornat al seu pedestal per unes quantes dècades més per fer-li una nova posada a punt. Fa uns sis o set anys es va recuperar la cascada de la Rambla. Una peça modernista que el franquisme va substituir per un dels seus símbols al qual, també li va arribar la seva hora. Vil·la Casals també va recuperar el seu esplendor i d’una situació força greu ha passat a ser un dels punts cabdals de la nostra vila i comarca. Ara és el torn d’aquest orgue Barroc que Pau Casals va salvar les barbaritats d’alguns eixelebrats combatents que el volien liquidar com van fer amb la resta del temple en una època convulsa de la nostra historia recent.
L’aposta fàcil és que un conveni entre alguns dels seus protectors oficials com són l’Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal, Generalitat i Estat se’n carreguin de sufragar les despeses de la seva restauració, però jo crec que al Vendrell hi ha una alta estima per aquest instrument tan entranyable i la societat també s’hi abocarà com ho ha fet amb altres iniciatives esmentades i aquelles que no han tingut tan de renom.
Una reforma que permetrà recuperar els concerts d’orgue a l’església que no fa gaires anys teníem la sort de veure en uns tríptics que ens permetien conèixer el so tan preuat d’aquest instrument tan proper a nosaltres. També continuant aportant les seves notes musicals en alguns oficis religiosos celebrats en aquesta església i en altres iniciatives culturals que s’hi porten a terme.
Em consta que algunes persones i associacions de la vila ja estan treballant per fer aquest projecte realitat. Em vull apuntar a aquesta iniciativa des de les pàgines del DIARI perquè m’agradaria que servís d’altaveu per concienciar a les persones perquè s’hi aboquin i pugui ser una realitat ben aviat. Encara que no s’ha inclòs dins la programació dels 700 anys de la parròquia, aquest seria un bon coronament per acabar aquest important celebració popular protagonitzada pels feligresos que han fet d’aquest temple la seva casa espiritual. La seva vinculació amb el mestre Casals, obre una immensa porta de possibilitats per donar-li a aquesta restauració un sentit més ampli i que arribi més enllà de les nostres fronteres a l’igual que el so del seu violoncel i de la seva lluita per la pau mundial que són admirats i reconeguts arreu del món.
Són molts els mètodes per recollir donatius per aquesta finalitat. Una proposta clara són concerts tan celebrats com el que va tenir lloc la passada Festa Major amb l’Oratori de l’Àngel Tobies escrit per la Carlota Baldrís i interpretat per l’elenc més represtantiu dels músics i cantaires de la vila.
No es pot oblidar una proposta original un xic arriscada, que ja s’ha fet amb altres iniciatives semblants i què en aquest cas podria tenir molt bona acollida. Buscar patrocinadors per a tots els tubs de l’orgue. Procurar que empreses, entitats i fins i tot particulars poguessin aportar una quantitat més o menys fixada de diners a canvi de tenir un tub sota la seva protecció. És un detall força simbòlic però té una traducció força assimilable a la realitat. A la fi i el cap, sempre pots dir que les notes que sorgeixen per aquell tub són una mica gràcies a la teva aportació.
Crec que el Vendrell no trigarà gaire a tirar aquest tema endavant i les notes que estan esperant a sortir del seu interior de fusta, aviat tornaran a sonar en aquest temple tan nostrat on molts hem viscut algunes de les escenes més transcendentals de les nostres vides i del nostre municipi en general. Aviat esperem escoltar els seus mots de satisfacció amagats en les notes d’un pentagrama.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 24 d'agost 2007

dijous, 23 d’agost del 2007

Viu l'estiu entre Llorenç i l'Arboç

Les persones que vivim i ens movem habitualment dins els límits d’aquesta comarca ja tenim marcat un calendari de propostes festives. La primera cita és a mitjans de juny amb la Festa de Foc i Rock de Llorenç del Penedès i va seguint setmana a setmana fins tocar el quart diumenge d’agost amb la Festa Major de l’Arboç. Si em permeteu una llicència territorial he de reconèixer que molts ho fem a Vilafranca del Penedès amb la seva Festa Major en honor a Sant Fèlix. És com una mena de ruta, més aviat nocturna, on som molts els que ens trobem i a mesura que el programa va avançant ens anem emplaçant per a la propera cita. La majoria de gent coneixem prou bé els secrets d’aquesta agenda estiuenca que s’ha anat elaborant amb el pas dels anys. En canvi els nouvinguts, l’han d’anar confeccionant la van confeccionant amb la informació que apareix als diaris o altres mitjans de comunicació o amb el boca orella tan fructífer a la comarca.
Ja hem passat la Festa Major de Calafell i el Vendrell, Llorenç, la Bisbal, Cunit i ara només ens queda esperar la festa major de l’Arboç que dins la comarca acostuma a posar punt i final a aquestes trobades festamajorenques. Després ve la verema, els estudis, la feina i fins la Fira encara podem trobar alguna oferta que val la pena. De cara a l’hivern, torna la rutina. S’han acabat les trobades de poble en poble mentre prens una cervesa tot escoltant algun grup més o menys del teu gust.
Aquest calendari també inclou altres municipis de les comarques limítrofes i que es troben dins Vegueria Penedesenca que alguns reclamen. Aquest demarcació geogràfica en l’àmbit festiu ja fa temps que funciona amb un ampli coneixement dels seus habitants. Ara només falta que els principals líders polítics realment hi creguin i apostin per ella d’una forma definitiva.
Val a dir que cada any millora el nivell dels grups en la majoria dels casos com és el cas del Vendrell, Calafell i l’Arboç. Aquest darrer ens te acostumats a apostar per estils de música menys clàssics dins aquesta amplia oferta estiuenca. Un motiu que també el fa més temptador. Només cal veure els excel·lents resultats dels darrers anys i enguany també aposten fort i segur que, si el temps no ho impedeix, gaudiran d’un gran èxit de públic.
Nosaltres no som la generació que cerca les grans orquestres amb peces de tota la vida. Som dels que apostem per grups de la comarca i altres formacions que fan versions com els De Noche i els Strenos. Aquest darrer grup va fer un concert memorable al Vendrell amb motiu de la passada festa major. Però també tenim altres propostes que ens semblen prou interessants i que intentem que no s’ens escapin de la nostra programació. Són cites obligades la sindriada de Llorenç del Penedès, els Castells de la Bisbal i de l’Arboç i el correfoc del Vendrell. Encara que la cursa d’Ornis de Bellvei tingui més adeptes encara no figura en aquest circuit estiuenc que molts utilitzem per planejar els nostres dies d’estiu durant aquests tres mesos farcits de propostes.
Per desconnectar una mica de tot això tenim la platja de Calafell i cada dia més la de Coma-ruga que s’han convertit en llocs ideals per passar una bona estona passejant i mirant botigues.
Els polítics comarcals no són capaços de dissenyar un programa de festes a nivell comarcal això provoca que algun cop algunes propostes coincideixen. Davant aquesta mancança hem de ser els usuaris els que escollim segons les nostres preferències. Si el Consell Comarcal un dia és planteja un mapa de festes comarcals amb les principals cites crec que tindria una molt bona acollida pels 90.000 veïns que hi estem empadronats i pels gairebé 200.000 que tenim a l’estiu. Nosaltres ja sabem per on anar, però potser altres que no coneixen els secrets que amaga aquesta comarca es perden algun esdeveniment del seu gust per una simple falta d’informació.
Esperem que en els propers anys millori tot aquest circuit i s’intenti que totes les propostes hi tinguin cabuda evitant coincidir dos cartells destinats a un públic similar pel bé de tothom.
Ha estat un gran any, com he dit, on la gratuïtat és inqüestionable i els gots retornables els grans trofeus que et permeten recordar al final de la temporada quin són els llocs que has visitat en aquests mesos de més calor.
Aviat torna la rutina, però mentrestant s’haurà d’anar aprofitant les cites puntuals que vagin apareixen al llarg d’aquesta vegueria que festivament sempre ha existit per tots els que ens movem en aquests ambients .
Altres persones ja parlaran de música clàssica, orquestres i altres rutes paral·lels, però aquesta és la que més m’identifica i la que conec. Espero seguir-la durant uns anys i esperant a les noves propostes que després de Setmana Santa ja és comencen a desgranar de mica
de mica.

Publicat el 17 d'agost de 2007 al Diari del Baix Penedès

dimarts, 14 d’agost del 2007

A Calafell festa el primer d'agost

Fa un parell de setmanes el meu colega calafellenc: home popular sobre l'escenari, en les pàgines del Diari i darrere els micròfons de la ràdio i darrera la pantalla de televisió va sugerir una arriscada idea. Ja sabeu que parlo del Guillem Solé. Doncs ell apuntava que a Calafell calia unificar les festes que això que cada nucli fes la seva festa major no podia ser. Una festa unida que agermanés els veïns del municipi. Jo proposo que la festa local amb actes a totes les barriades de Calafell es faci el dia primer d'agost dia de les tres virtuts teologals: Fe, Esperança i Caritat. Aquest dia tot el municipi tindria una gran festa amb activitats a totes les zones. Abans, per no perdre aquest esperit de nucli es podrien les festes del barri que correspondrien a les actuals amb menys pressupost i actes. Però la fe, esperança i caritat són bones aliades per protegir el municpi si al final es decanta per aquesta data. Si mirem el calendari aquest cap de setmana no te cap nucli una festa important. Només Sant Salvador al Vendrell, però és bastant en plan turístic. Ja ho sabeu. Jo que sóc neutral ja he fet la proposta.

Un dia festiu al Vendrell en mal lloc

El dimecres, dia 15 d'octubre és festa al Vendrell. Jo crec que aquest dia serà un dia sense gaire sentit perquè la gent que ha vist la fira els altres dies anteriors jo no crec que esperi dilluns per anar a veure-la perquè els visitatns hi acostumen a anar el primer dia. Enguany tindrem la fira del Pilar, com ja ha passat altres anys anteriors. Crec que aquest dia festiu s'hagués tingut que posar el dia 27 de juliol per fer un bon pont perquè Santa Anna, l'altre festiu anual, queia un dijous i llavors ho tenim tot aquí ben posat i tothom ho pot aprofitar. Tinc ganes de veure el Vendrell el dia 15 d'octubre. Aquest és un bon dia festiu per col.locar un altre dia com abans de la Diada o en el Pont de la Immaculada Constitució. Però aquest dia 15 no el veig gaire clar. No fa molts anys recordo que va ploure i va ser un dia per estar a casa i recopilar les fotos de les vacances.

S'ha quedat petit el passeig

Diumenge passat a la tarda vaig anar a passejar al Passeig de Coma-ruga i estava molt ple. Entre els venedors legals i els il·legals en algun punt fins i tot costava passar. Cada dia aquest passeig te més requesta perquè Calafell en aquestes dates de l'any i segons a quines hores és gairebé intransitable. Aquesta acumulació calafellenca juga a favor del Vendrell. Llàstima que el passeig no el fessin una mica més ampla com la part que dóna directament a Coma-ruga. Hagués estat una gran oportunitat.

diumenge, 12 d’agost del 2007

Aixequem les barreres

És trist que El Vendrell sempre sortim als mitjans de comunicació per coses més aviat negatives. Ara és el torn del peatge del Vendrell que es formen cues de 70 km i al final decideixen aixecar les barreres. A vegades hi ha més cua a l'autopista que a la nacional perquè la gent es pensa que a la nacional hi haurà més gent i al final tots es troben a l'autopista que no pot absorvir el volum de trànsit i al final et quedes atrapat. No hi ha dret, volem ser moderns i a part d'uns incoherents com el pagar per fer cua no volem conèixer unes insfraestructures obsoletes que amb un carril més no es solucionarà la problemàtica.

Àtic en venda per 38 millions al Vendrell

Tinc uns amics que, com acostuma a passar, s'han comprat una casa i es volen vendre el pis. Jo he pensat de donar-los un cop de mà i fer una espècie d'anunci encobert, però que no deixa de ser propaganda. L'habitatge en qüestió és un àtic del carrer Garraf de 60 metres interiors i una terrassa de 40 metres amb parquing i crec que traster i tot. En demanen 38 milions. Ja ho sabeu si voleu viure al centre de l'Eixample Vendrellenc més a prop del cel que els vostres veïns de sota. Deu un comentari i us donaré més dades. L'edifici té uns cinc anys, però esta en perfecte estat.

dissabte, 11 d’agost del 2007

Una de semàfors al Vendrell

Pel Vendrell se sentien comentaris sobre que els semàfors de la cruïlla entre el carrer Roquetes i l'Avinguda Baix Penedès acostumavem a donar més temps als que pugen per aquesta avinguda en perjudici del carrer Roquetes que han d'estar més segons esperant que s'els posi verd. Aquests dies he passat per allí i m'ha semblat que funcionen correctament donant a cada via el temps que li correspon sense grans diferències entre elles.
Pel que fa als semàfors que estan entre la cruïlla de l'Avinguda Baix Penedès i el final del carrer Sant Xavier són d'aquests que t'han de detectar. Ara van bé, però no fa gaire perquè et detectessin els que venien de la piscina a vegades estaves força estona, fins que la cel·lula no et veies o fins que no venia un per l'altre cantó i mira et feia un favor i podies passar. Ara van bé, però acosutmen a fallar.
Últimament a la comarca hi ha la moda de saltar-se els stop a tota velocitat. Us aviso, si ve un cotxe molt ràpid que sembla que també practiqui aquest esport de risc sobre quatre rodes val més que feu el Stop vosaltres encara que no us toqui. A l'hospital i al cel hi ha molts conductors sense cap culpa. Ja n'he trobat un parell en els darrers dies. No porten cap distintiu i a vegades potser massa tard.

divendres, 10 d’agost del 2007

No som més que electrodependents

A mesura que la societat avança cada dia som més dependents dels fruits de la nostra inventiva i creació. Quatre dies sense electricitat a Barcelona genera un caos monumental en les llars privades i en espais públics. Necessitem l’electricitat que circula pels nostres habitatges com la sang que corre per les nostres venes i l’aigua que omple els nostres gots. Hem estat capaços de crear el mòbil. Un instrument ja imprescindible per a moltes persones. Actualment a Catalunya hi ha més telèfons mòbils que persones. Una dada que ens indica que uns quants usuaris en tenen més d’un ja sigui per ús personal o laboral. Dos horaris que a vegades no convé barrejar.
Encara no he vist una senyal que ens informi si en un lloc hi ha cobertura de telèfon mòbil. Si naveguem per internet veurem com algunes companyies ens ofereixen un mapa d’allà fins on podem arribar amb els nostres aparells inalàmbrics si volem estar localitzables. Una de les preguntes que fa molta gent quan es perd uns dies per alguna zona mig deshabitada és si amb aquesta o aquella companyia te cobertura. Alguns no es volen perdre del tot i volen estar localitzables estiguin on estiguin. Altres prefereixen estar al marge de qualsevol possibilitat de localització telefònica . En cas d’urgència, sempre podran fer ús de l’aparell fix de tota la vida.
El microones, la cuina, la nevera, la planxa, el rellotge i la targeta Visa són alguns dels elements que ens acompanyen a tot arreu. Fins no fa gaires anys, els homes es podien permetre el luxe d’anar amb una cartera en una butxaca amb uns quants bitllets i una mica de calderilla mentre lluïen el rellotge a la mà. Avui en dia, si ens hi fixem, cada dia són més els membres del sexe masculí que han incorporat un bolso o rinyonera per encabir totes aquelles eines que ens són imprescindibles o que les hem fet indispensables per a la nostra vida diària. És molt curiós el programa anunciat a la televisió catalana que permet a una família retornar 100 anys enrera. No tenir més remei que recular un segle en la història i fer una vida diària amb les comoditats i aparells de principis del segle XX. Tota una aventura que els més petits els pot resultar més pròpia de les pel·lícules de l’edat mitjana.
La modernitat ens facilita el nostre ritme de vida, però sense donar-nos compte anem caient en el parany d’una societat que cada més te un nou rebut al banc. Ho podrem trobar en còmodes terminis perquè el nostre accés a aquestes noves tecnologies si cada dia més senzill i sense que la butxaca ho noti gaire. Després n’haurem de dependre i ja tindrem un grau menys de llibertat.
Les noves guerres del futur no necessiten ni soldats, ni armes ni bales que apuntin a la nostra caixa toràcica. Amb un parell de transformadors cremats, una avaria en una canonada de distribució d’aigua i una vaga de benzineres estem destinats a plantejar-nos seriosament si realment som lliures. Cada dia depenem d’aquestes empreses que es fusionen, se separen i que tenen vida pròpia. Potser el seu màxim responsable serà algun individu que va passar per la política i que ha trobat en els seus òrgans de decisió un lloc ideal per portar les regnes efectives de l’estat. El Govern ha decidit que els nous nadons vinguin al món amb 2.500 euros sota el braç. Crec que pot tenir més repercussió social les propostes d’algun d’aquests grans directius que poden pressionar el govern perquè fixi un cànon sobre l’electricitat amb qualsevol motiu creïble. Els serveis públics a casa nostra durant uns anys han viscut força de renda. Però arriba el moment com quan fa 10 anys de casat que comença a esgavellar-se, la televisió, la nevera, la cuina i alguna canonada d’aigua ens dóna un ensurt a la nit. Hem d’invertir en infrastructures, perquè la nostra independència no estigui tan subjecte al seu mal estat de conservació. Som lliures i podem anar a la lluna, però si tenim un cable pelat a casa no som capaços ni de fer-nos un vas de llet calent per esmorzar sense sortir de casa. Esperem que tinguem els mitjans per guardar la nostra memòria històrica al llarg del temps perquè tot i les noves tecnologies a la fi i el cap sempre queda el paper i un simple bolígraf.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 10 d'agost al 2007

dimecres, 8 d’agost del 2007

La Sindriada de Llorenç

LLorenç del Penedès es vesteix de festa aquest cap de setmana. Demà dijous al vespre és el torn de la sindriada i dels castells dels afeccionats locals. No us ho perdeu. Després de sopar perquè a Llorenç encara que hi posin hores funciona per una mena de cronologia popular que tothom coneix i que sempre funciona. Després de sopar, sobre les 11 de la nit al carrer Francesc Macià Castells força curiosos i de força qualitat per la preparació que porten i els assajos que fan. Tot seguit sindria fresca alli mateix que va molt bé per combatre la calor en el dia que diuen que és el més caluros de l'any. Ja ho sabeu demà a la nit a Llorenç. Després hi ha festa per a qui es vulgui quedar.

diumenge, 5 d’agost del 2007

Concert multitudinari dels Pets a Vilanova

El concert d'aquest dissabte dels Pets ha estat multitudinari. Hi havia un munt de gent corejan les velles cançons, però les peces del nou disc no ha tingut molta bona acollida. Jo no el tinc ni l'he baixat d'internet ni el penso comprar. Els Pets són molt bons en directe, però el seu darrer treball potser és més propi d'auditoris en plan tranquil, però sembla que sigui una cosa molt més tranquil·la. De totes maneres encara són capaços de reunir molta gent davant l'escenari i fer-ho passar pipa. Això si amb les peces velles.

dissabte, 4 d’agost del 2007

Cantada d'haveneres a Calafell

Vam anar ahir divendres al primer dia de la quarta cantada d'haveneres de Calafell i la veritat és que hi havia molta gent. Una part de les cadires estaven lliures, però tot i això hi havia força concurrència. Suposo que avui pel simple fet de ser dissabte hi haurà més oients. La veritat és que és va fer una mica llarg. En comptes de quatre grups jo hi posaria tres grups i encara que cantessin una peça més per formació. Els millors de la nit van ser al meu entendre L'Empordanet i els meus fluixos els Pirates amb un dels seus membres que tenia una veu que sobressortia sobre la resta i a vegades era fins i tot molest.
Fer pagar un euro per ron i mocador era una cosa que es podia estalviar. En aquest país o és tenen o no és tenen diners, però muntar tot això gratis i fer pagar un euro queda una mica ridícul. O anem de rics i tot gratis o comencem a pagar fins l'entrada i tot. No crec que encara que sigui gratuït la gent és passes perquè quan vaig anar a buscar-lo ja no hi havia gaire ron i quan aquest es va acabar la gent no en va poder consumir més. La idea d'aquesta cantada és molt bona i espero que continuí. Molt bé el Jordi Sánchez que va parlar molt poca estona i no es va fer gens pesat, però a la mitja part va marxar molta gent perquè amb aquella música i l'airet mariner la somnolència ja començava a dominar l'ambient. Que hi hagi més sort avui.

divendres, 3 d’agost del 2007

Alguna cosa més que una simple festa major

La present edició de la festa major del Vendrell ja ha passat a formar part dels anals de la història. Un capítol més ha quedat tancat per donar pas a les celebracions d’alguns dels seus nuclis més emblemàtics com són Sant Vicenç de Calders, Sant Salvador i Coma-ruga i el Francàs. La propera cita després de complir tota l’agenda de festes majors l’hem de buscar al setembre amb la commemoració de la Diada. Esperem que enguany, amb el canvi de govern municipal, aquesta deixi la Vil·la Casals i torni al nucli antic com s’acostumava a fer. La darrera edició celebrada en aquest espai dedicat al gran mestre Casals no va gaudir de gaire bona acollida a part de la polèmica amb els dos regidors del PP de l’anterior legislatura. Tot això ja és aigua passada, però aprofito la temàtica a mode d’introducció per comentar alguns aspectes d’aquesta festa major. El nom de les principals formacions musicals convidades ja feia mesos que corrien en boca de tothom. L’anterior equip de govern abans que alguna filtració fes anar en orris la revelació del secret dels caps de cartell de la cita estiuenca ja es van encarregar de dir ben alt i clar qui serien els principals responsables de posar la banda sonora a aquesta festa major. Aquesta notícia, fora de temps, a moltes persones preparant la Setmana Santa i la Festa Major ni tan sols s’albirava en l’horitzó del calendari.
Una de les coses que jo em plantejaria seriosament, arran d’alguns fets que es van repetint any rera any, és començar a denominar-la escuetament Festa Major sense fer cap referència a la patrona de la vila. Vista l’escena de l’entrada a l’església de la cercavila matinal del dia passat 26 val més que realment exposem les nostres posicions més sinceres sobre la taula fins a esbrinar quin nivell de rellevància gaudeix la nostra patrona entre els seus vilatans i representants civils amb motiu d’aquesta cita festiva. Davant la reiteració dels fets, l’anomenem Festa Major i prou. Amb el pas del temps es van imposant els nous costums i ja són moltes les persones que ho assimilen directament amb festa deixant a un cantó l’adjectiu Major que també és víctima de la pèrdua paulatina del suport popular. D’aquí uns pocs anys ja li vindrà el seu torn, val més que de moment continuï acompanyant al substantiu “festa”. És el mateix fenomen que ha passat amb la festa dels Barris. Fa uns pocs anys eren coneguts com les Festes del Pa Beneit i se celebraven a la vuitada de Corpus. Cada dia són menys els que s’enrecorden dels seus evidents vincles amb la tradició cristiana.
Un altre fet a destacar és el poc nombre de persones que van penjar una bandera del Vendrell al balcó. Un diari de difusió provincial en una de les seves edicions va donar una bandera de la vila que va captivar a molts lectors que aviat van acabar amb la tirada d’aquell dia. Aquesta iniciativa esporàdica i fruit d’una empresa privada hauria de ser recuperada per l’ajuntament i donar o vendre a un preu simbòlic una bandera del Vendrell que les persones podrien penjar en el seu balcó. Aquest és un signe inequívoc de festa que dóna més alegria al municipi amb un cost residual.
M’han apuntat perquè no feia un comentari dels Versots dels Diables. Jo sóc dels qui pensen que es podria dir el mateix o similar, però d’una manera més subtil fent servir altres camins que la immensa majoria de manifestacions populars han utilitzat al llarg dels segles. Dir les coses tal com raja, no crec que sigui la millor manera, al meu entendre, de comentar certs fets, esdeveniments, postures o simplement llegendes urbanes. El més adequat per aquests casos és potenciar la imaginació popular. Jo sempre he estat més partidari de l’erotisme que de la pornografia. Sobre els continguts, al Vendrell hi viuen 33.000 habitants i a vegades sembla que només en visquin una cinquantena i alguns d’ells tinguin assignats la majoria dels minuts dels comentaris populars. La llenya una mica més repartida. No és bo fer tantes estelles del mateix tronc que al final no hi queda res de fusta per aprofitar a les posteriors fogueres.
Vull felicitar als membres de l’Embarcada per la tasca que fan en favor de la cultura popular i a tots els que han viscut la festa major com a protagonistes o des de la barra o amuntegant cadires. Queda per resoldre trobar un millor lloc per als concerts multitudinaris com el de dissabte amb més de 4.000 persones a la Plaça de la Sardana.

Publicat el Diari dl Baix Penedès del 3 d'agost de 2007