Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dimecres, 30 de gener del 2019

Del sentit comú a l’ordenança

  
El pas dels anys ens va aportant normativa al nostre dia a dia com a signe inequívoc que la cosa es complica. Ens deien per on anaven els vianants i els cotxes i motos per la carretera. Després la bicicleta i ara és el torn del patinet que enguany ha arribat a un nivell de vendes molt alt tot i que no tant com s’esperaven.
No podem evitar parlar dels cartells que prohibeix anar en bicicleta en alguns mesos o hores pel passeig marítim dels nostres municipis costaners.
També tenim les comentades ordenances de terrasses per a veure com omplim una plaça de taules i cadires i també hi deixem un petit espai per a les persones que hi creuin a peu.
No fa gaires anys hi havia una mena de sentit comú que compartia la gran majoria dels mortals. Per exemple en un diumenge d’agost a les 19 hores ja no pensaves anar en bicicleta per cap passeig marítim de la platja. Són coses de calaix, el que si que ho pots fer és el mateix dia però a les 9 del matí a una velocitat raonable segons l’ocupació del moment. Tot això ho hem perdut i ara hem de mesurar el dia, la concentració, la velocitat i altres elements que abans ho podies deduir per sentit comú. Evidentment per sancionar abans, no tenies els suficients criteris objectius per tenir una base legal. Ara ho pots aconseguir a base d’ordenances que et marquin totes les variables que hi poden intervenir.
Fa uns anys les persones que tenien alguna mascota eren ben conscients que havien de recollir les seves defecacions. Doncs ara també hem s’ha hagut de posar una ordenança per controlar els incívics amb sancions.
La propera serà sancionar en el transport públic aquestes persones que ocupen un seients especials reservats per embarassades i gent amb poca mobilitat. La nostra manca de sentit comú ha de venir acompanyat per les ordenances que ens ho regulen tot fins i tot aviat en tindrem una per dir-nos qui ha de baixar de la vorera quan es creuin dues persones.
Tot això ens estan posant en qüestió la nostra consciència i els nostres valors humans. Potser cada dia estem més lluny de l’ésser humà i més propers a les màquines, però la veritat és que aquest sentit comú  ens ha fet arribar molt lluny en la història i és molt trist que ara ho estem perdent de mica en mica.
En els propers anys suposo que aniran sorgint més i més normatives per ocupar aquest buit que fins ara ens servia per resoldre aquest tipus de casos on el sentit comú ha deixat de funcionar.
Perquè tot torni al seu lloc hi haurà una sanció que pagarem o la podrem canviar per treballs a la comunitat i anar fent endavant intentant salvar allò que es pugui de la nostra part humana.
Algunes normatives d’aquestes són clares, però en altres casos la cosa és complica molt fins poder trobar articles contradictoris que et facin recórrer a la jurisprudència sobre el tema. Las nostra realitat evoluciona més ràpid que la nostra legalitat. Quan ens decidim treure una norma ja tenim algun element que no està inclòs dins el text i la fa trontollar obligant a una nova reedició. Hi ha molts elements que encara són subjectius i són difícil d’objectivar, però jo crec que amb el temps ho anirem aconseguint de mica en mica. Aviat podrem esbrinar científicament quan un clatellada és un simple avís o violència

dimarts, 29 de gener del 2019

Llistes úniques al mig del camp i una mica més

S'ha parlat molt d'una llista única d'esquerra a veure com evoluciona tot plegat. Pot quedar bé, però potser tindrà la sort d'altres aventures similars que han acabat com el rosari de l'aurora. Val més anar per lliure i després ja decidirem. En el fons depèn de les persones, però clar aquí tothom vol marcar paquet i avegades no hi ha tant de cotofluix per dissimular. Avui el ple del Vendrell s'ha vist allò que s'esperava que el PP ha doant el seu vot a l'actual equip de govern que són els partits clàssics. La Bundó que és bona nena doncs s'ha abstingut i ha quedat bé amb tothom i no passa res. Potser a les propers municipals el PP i el PSC ja poden anar fent una llista única perquè sembla ser que C's gira una mica més a la dreta i aquests dos partits de centre i una mica més jo crec que es podrien arribar a entendre. En el fons qui vota el pressupost és com si estés al govern però sense cartera perquè aprova la política d'un any. La resta només és per sortir a la tele.

Un món per descobrir, no el deixeu escapar


Ahir a Pas de vianants vaig tenir la sort d'entrevistar a Judit Comas, una jove penedesenca que fa dos anys va escriure un llibre fruit d'un treball de recerca. Ara és una persona que busca la inspiració i la felicitat dins el món de la literatura sense deixar de tocar els peus a terra. Aquesta tarda en un plis plas m'he llegit la seva primera obra que va escriure quan tenia 16 anys sota el nom "El Mundo de Claudia". Realment he gaudit com una canalla llegint de principi fins a fi aquesta petita història amb una mica de tot, però evidentment no hi falta l'amor. Ningú diria que a la seva edat una persona pugui utilitza com utilitza el llenguatge i és capaç de deixar atrapat el lector fins acaba. Una obra que va i ve amb personatges de dos èpoques diferents que repassa el comportament humà que s'endinsa en les relacions de parella que busca i et fa volar per on ella vol. Ara per ara no està a la venda, però s'ha esgotat, però ben aviat n'hi haurà de nous. L'Institut Andreu Nin del Vendrell l'han escollit com a lectura obligatòria i realment ningú diria que ho ha fet una noia tímida, introvertida, però amb un món dins seu que està disposat a compartir a través de la literatura i de la màgia de les lletres. Una crack. Moltes felicitats a totes les persones que han fet possible que aquest llibre sigui una realitat. Si us cau a les mans, no el desaprofiteu, és una gran obra tot i que la seva autora només tenia 16 anys. La noia promet. Aquí va el consell.

diumenge, 27 de gener del 2019

Bona gent de Quim Masferrer, molt humà i diferent


Ahir vaig gaudir de l'espectacle Bona Gent del Quim Masferrer. Jo que sóc una persona que acostuma a mirar el Foraster, tenia ganes de veure aquesta proposta que és una versió itinerant del Foraster. La sala del Casal de Vilafranca feia dies que tenia totes les entrades venudes. Hi havia 700 persones de totes les edats amb ganes de veure aquest show. Segons el mateix espectacle va descobrir hi ha gent que el van seguint arreu de les seves funcions perquè en cada representació l'obra és diferent. No hi ha un text i ell va entrevsitant a gent durant les quasi dues hores de representació i sobre el que diuen va muntant. És una obra inteligent que torna als espectadors el seu protagonisme. El presentador dóna la volta a la truita i fa que el públic sigui el rei de tot plegat, una gran idea que sembla però no és gens fàcil. Un tracte molt humà i amb molt de joc perquè has de saber moure i jugar per no ser avorrit. Aquesta és una obra que recomano perquè nes demostra que els reis de la sala és el públic i no pas qui ha dalt de l'escenari.

dimecres, 23 de gener del 2019

I els treballadors públics què?


Estem en campanya electoral no declarada oficialment i fins ara no he sentit a ningú que parli dels treballadors públics. Sembla ser que aquesta comarca només està interessada en obres, peatges, comunicacions i turisme, però hi ha moltes altres coses que són clau perquè l’engranatge funcioni.
Una de les peces claus d’un municipi és el personal que treballa al consistori. Si tots els polítics s’en van un mes de colònies a Honolulu segurament ningú notaria res a part de les persones que estan pendents dels mitjans de comunicació local, però posem per exemple, si tots els treballadors s’en van de colònies a Perpinyà, perquè la cosa no donaria per més hi hauria moltes persones afectades en el seu dia a dia i una part important de l’activitat econòmica del municipi podria quedar ben tocada.
Les noves tendències dels polítics és que davant d’aquests governs on la majoria absoluta en molts pobles és un somni, no es preocupen gaire pel que fa al personal, llavors segueixen fent una estratègia d’anar tapant forats amb més o menys encert i no encaren el problema d’interinatge de molts consistoris amb una part molt important de la plantilla que encara no té plaça fixa. Aquesta és una manera que serveix als nostres  polítics per tenir uns treballadors servicials i que prudentment posaran els entrebancs mínims als projectes dels polítics de torn.
Si la cosa en alguns camps es pot arribar a complicar llavors es tira directament per l’externalització o simplement s’agafa una empresa privada que s’encarregui de vigilar els manters de la platja per tenir-los reclosos oficiosament en una zona molt concreta on puguin causar els menys problemes millors.
Fa 20 anys que porto a l’administració i amb el pas del temps vas veient com els treballadors municipals cada dia estan més exposats a les corrents circulatòries. Primer de tot, és molt important que la gran majoria de secretaris i interventors que tomben per la comarca són interins, per tant ja saben el que hi ha. Alguns consistori amb els canvis polítics han seguit la renovació d’aquests càrrecs tan important. En algun cas algun d’aquest personatge ha saltat la barrera i ha passat de la part tècnica a política. Altres prefereixen mantenir-se al seu costat per no aixecar sospités excessives. Després hi afegim que els interins no tenen plaça fixa llavors tens el camp perfecte per fer i desfer amb la mínima oposició o crítica perquè en aquest país tothom es coneix.
El problema de tot això és que hi ha treballadors interins que amb nòmines baixes quan veuen una mínima oportunitat toquen el dos cap a un altre consistori, perquè el mercat és el que en el fons marca el ritma. Aquests consistoris han de començar a buscar una nova persona per ocupar aquella plaça i així anar fent. Com passa a tot arreu hi ha perfils que ocupen llocs amb un volum una especialització notable i fins que un professional no pot estar a un nivell alt de productivitat pot passar perfectament mig any, en altres casos el termini és inferior.
Perquè funcioni un consistori és molt important que hi hagi una molt bona feina en els seus professionals. Això és com un menú de carta. Els polítics et poden dir que de primer hi haurà entrecot amb fines herbes del Pirineu, però si els professionals no fan la feina et pots trobar un tros de carn mal cuit.
Evidentment amb el pas dels anys cada cop els preocupa menys els professionals que tenen al seu servei, mentre hi hagi uns pocs que vagin tapant forats i que els són fidels per un motiu o un altre perquè això que tothom cobra segons uns barems coherents i equilibrats és una de tantes mentides que ens volen vendre i que ningú dels qui coneixen la realitat s’ho creu. Jo recomano que en aquests properes municipals cada partit digui que vol fer amb els treballadors: Passar d’ells olímpicament i només potenciar als quatres més “amics” o fer un treball consensuat amb ells per intentar treure el màxim partit a les seves potencialitats en un marc realitzable i consensuat.

dimarts, 22 de gener del 2019

Ja està bé la borma amb el sou dels discapacitats

El gerent d'un centre d'ocupació de discapacitats demana per la televisió ajudes per poder pagar els treballadors perquè amb la pujada del salari mínim te problemes per arribar per pagar els salirs. Perdona, què m'estas dient? Jo conec discapacitats que fan la mateixa feina que un altra persona i no per això ha de cobrar el seu mínim i m'agradaria veure les categories laborals dels treballadors, potser a tots els posa peons? ja està bé la broma i que es jugui amb aquest col·lectiu d'aquesta manera perquè molts cops els fan treballar amb l'excusa de fer practiques per algun curset que fan i així s'estalvien uns diners. Ja està bé la broma. Apostem per la igualtat i deixem de jugar a aquest doble joc.

dilluns, 21 de gener del 2019

Pastorets del Vendrell, un muntatge un pèl massa llarg


Feia anys que no anava a Pastorets, però és un esport que de tant en tant s'ha de practicar. Els darrers que vaig veure eren de l'època  Vinyes com a director i el Jan Miret com a Garrofa. Ahir vaig tornar a la cita amb nous personatges i nou director.
Evidentment aquesta és la feina d'un poble que un cop més torna a escenificar aquesta tradició nostrada com són els Pastorets. Cada any hi ha coses noves més o menys importants. Una de les coses que canviaria són les tres hores que dura l'espectacle. Jo crec que amb dues hores n'hi ha de sobres. 180 minuts amb parada d'un quart d'hora és excessiva. La canalla que tenia al darrera ja no sabien com posar-se i els xuxes ja feia hores que s'havien acabat. És massa llarg per un espectacle pretesament infantil. Aquestes propostes no per ser més llargues són millors, sinó que s'ha de saber retallar. Hi ha escenes totalment prescindibles. Vaig veure tot el muntatge molt formal, estricte i correcte, però faltaven petits tocs personals que el fessin més proper al Vendrell i a l'actualitat d'ara com jo havia vist en altres representacions d'anys anteriors. Petits tocs que fan més proper el text. Ahir vaig veure aquesta versió massa seriosa i rigida que no és aquesta la línia que crec jo que hauria d'agafar sinó que s'hauria d'apropar més a un públic infantil i al seu lloc. Hi ha petits detalls com que la diferència d'edat entre Sant Josep i Maria era massa gran per arribar a ser creible. Una mica si, però no tant. En alguns moments algun actor hauria de cuidar una mica la vocalització perquè no s'entenia del tot afegit que a vegades  hi havia problemes de sonorització.
Jo crec que el Vendrell pot estar molt orgullós dels seus Pastorets més que consolidats i veien que les noves generacions van agafant el relleu dels clàssics d'uns anys abans. Enhorabona a tots pel seu resultat, però vull manifestar que la trobo una mica massa llarga i que aquesta presència de Pau Casals i Carles Casals al principi de l'obra està bé, però està posat una mica amb calçador. La idea és bona, però potser aquest no és el millor mètode. Moltes felicitats i endavant.

diumenge, 20 de gener del 2019

80 anys de l'entrada dels Nacionals a Albinyana

Avui fa 80 anys que els franquistes varen entrar al meu poble, Albinyana. Les coses no han canviat gaire. Abans ho varen fer per les armes i potser algun dia ho faran per les urnes. Aquí tenim un problema. La gran diferència és que la seva entrada van causar més de 50 morts i potser a les urnes no hi haurà danys col.laterals. Tot gira i tornem a ser on erem.

dimecres, 16 de gener del 2019

Els seus avis eren franquistes i...



Els seus avis eren franquistes perquè llavors estava de moda i tots ho tenien molt clar. No s’amagaven de ser-ho i no tenien cap tipus de complex per haver optat per aquesta posició social i política. Aprofitaven els petits avantatges de la posició privilegiada en el municipi. Ells manaven i la resta del poble obeïa i omplia les festes i esdeveniments que ells organitzaven per lloar qui fos, però sempre seguint l’escala social no sigui que algú entri on no toqui.
Les coses van anar canviant i després d’uns mesos de crispació, incertesa, van tenir molt clar que ara tocava apostar pel socialisme que eren els que remenaven les cireres al seu voltant. Sense complexes van amagar les històries del seu passat sense cap tipus de vergonya i es van incorporar a les noves tendències polítiques del moment. Van actualitzar la seva roba, la seva ideologia i els seus costums. Van canviar els diaris de capçalera i els programes de la televisió i en un plis plas es van ubicar en la nova ideologia com si tota l’arbre genealògic ho hagués fet sense cap tipus de mirament a ningú.
Evidentment als anys passaven i la gent anava evolucionant. Alguns es mantenien ferms als seus principis i altres qüestionaven una sèrie de decisions i posicionaments. Llavors alguns d’aquests van seguir els seus cabdills i altres varen donar fer un pas endavant en la seva evolució natural en vers un món millor.
La propera parada era fer-se d’esquerres de veritat, llavors tocava fer-se de la CUP. Un cop més es van preparar per entrar en el nou format assembleari on les coses més importants ho decidien tots junts en un casal alternatiu o en un espai ocupat o el que fes falta. Fruit d’aquesta recerca i captura de la llibertat, la igualtat i els moviments obrers la nostra família va seguir evolucionant cap a aquests principis universals. Evidentment tampoc no s’amagava ni dels seus pares ni dels seus avis que havien estat una baula més d’aquest camí cap a la utopia que ell protagonitzava en la seva darrera etapa.
Encara no tenim estudis sobre la seva posterior evolució a partir d’aquesta formació, però segurament hi haurà un nou pas on la nostra família també hi prendrà part.
Evidentment quan parles amb el protagonista de la tercera etapa d’aquesta evolució tens molt clar, al cap de cinc minuts, que davant tens una persona que tot i que ara representa un cúmul de llibertats i valors universals, darrera té un passat que no pot amagar, però per això s’ha inventat la filologia per treure el màxim rendiment al llenguatge.
Ara que ja pentino cabells blancs vaig veient aquesta evolució que ha passat a diferents a tot arreu. En cada poble et pots trobar fàcilment les tres generacions ocupant cadascuna la part que li pertoca d’aquesta adaptació al medi.
En honor  a la veritat, també hi ha gent que sempre ha estat franquista i no s’ha mogut d’aquesta etiqueta encara que sigui amb nom diferent i persones que han estat i són socialistes i els qui comparteixen els principis de la CUP abans que aquesta aparegués al mapa polític.
A vegades potser els autèntics de cada etapa no han sortit gaire a la llum pública i aquestes famílies que es va actualitzant amb el pas del temps van mostrant la seva trajectòria política, però com he dit això és una cosa que es porta dins i a tot arreu hi ha membres amb diferent tarannà.
Ara estem vivint una mena de radicalitzacions de les postures polítiques que no sabem on podem acabar, però aquesta mena d’entesa que hi ha hagut a casa nostra té les dies comptats. La causa és possible que sigui perquè alguns ja s’han cansat de fer el paper de tontos de l’auca. Ho anirem veient en els propers capítols, la cosa ha arribat fins aquí, de moment

dissabte, 12 de gener del 2019

No aneu a veure Tiempo Después es un truño

el millor de tiempo después de José Luís Cuerda es la banda sonora de Joaquín Sabina. Una peli friki amb molt de simbolisme de la nostra societat però amb resultat absurd. El millor al trailer.

divendres, 11 de gener del 2019

Les campanyes electorals cada dia més globalitzadores

 Fa uns mesos que ja estem de campanya electoral d’una manera subtil i fina, encara no hem entrat en la part important. Ara per ara ja es comencen a veure els polítics una mica més del normal. Treuen el nas per aquí o per allà i acostumen a freqüentar una mica més els actes socials. D’aquí fins el mes de maig la cosa s’anirà incrementant amb intensitat. Quan es posa tota la carn a la graella és a les eleccions municipals perquè toquen de prop. La resta també són importants, però l’administració local és la més propera al ciutadà i el que ha de te treure els problemes del dia a dia al ciutadà. En aquestes a vegades per un vot es pot donar el tomb a la truita en un municipi. A la resta, a les del 25 de maig decidim moltes coses. Podem tenir eleccions catalanes, espanyoles i segurament europees, però tothom té molt clar on està la clau de tot plegat. 
La gràcia de tot plegat és que cada dia hi ha més persones que viuen lluny del seu poble. Avui en dia la nostra societat ens permet està en línia amb una persona que viu a Austràlia i per altra banda desconeixem que fa el veí del costat de casa. Són coses d’aquesta globalització que ens envolta. Aquest element també afecta molt als partits, sobretot a la cita municipal, perquè les campanyes molt localistes no arriben a tothom, només als de sempre que són els que estan a l’aguait del que passa al poble. La resta seguiran mirant mitjans de comunicació d’abast més gran i es fixaran  en coses reals com l’estat de les voreres de la seva població o la netedat dels carrers que són dos punts claus en totes les  eleccions perquè les promeses se les emporta el vent. 

Aclarint el tema indepe per a les properes municipals

Pensava que l'eix del proper consistori seria la senyera, doncs la cosa ha canviat i ara tornem a esquerres i drets. L'ANC i el Pdcat sembla que estan en la mateixa sintonia en el costat dels groguets, però allí al costat estan treballant junts la Cup, Erc i se suposa que si se puede. Llavors es possible que hi hagi una llista d'esquerres més o menys indepes o de suport al dret a decidir. A veure que passa. Encara tenim les primàries a veure com peten. Fer una llista única està bé, però anar per separat als comicis també va bé per saber el pes de cada formació. Val més que es fotin les òsties abans que després de les eleccions. A vegades hi ha gent que vota a un partit i no té cap simpatia per un de la vora i això també és un fenomen que es pot donar. A veure com va tot plegat.

dimecres, 9 de gener del 2019

Una comarca amb lideratge 0


Un dels grans problemes d’aquest Baix Penedès és la manca de lideratge dels seus representants polítics. Tenim tots les excuses necessàries per trobar-nos i emprendre un camí units envers una direcció perquè tothom pugui treure el màxim profit, però moltes reunions entre ajuntaments i consells comarcal que no ens aporten cap benefici afegit. La tasca actual és mantenir els serveis mínims i anar tirant sense cap projecte engrescador que apunti a uns objectius clars a mig i llarg termini. Quan obrim una nova legislatura tots busquem empreses que ens expliquin com hem de créixer, tot just abans d’acabar apareixen els resultats que no es poden aplicar per manca de temps i de pressupost i a la propera tornar a començar.
Un altre dels grans problemes que tenim és que hem intentat fer allò del cafè per a tots i aquesta és una política que sinó tenim ben utilitzada ens pot dividir encara més.
Ara estan parlant al Vendrell com a la resta de localitats de Catalunya de fer una llista única per a les properes municipals. Una idea genial per no aplicar-la a la nostra bonica ciutat amb ànima de poble.
Resulta que a l’entrada d’aquesta legislatura el poder local estava en les mans de CiU, Erc i Psc. En aquests tres anys i escaig de govern que han fet per defensar aquesta identitat catalana al municipi?  Doncs no hem estat capaços ni d’entrar a la llista de l’Associació de Municpis per la Independència, perquè en aquests tres anys llargs de mandat s’han prioritzat altres coses que no pas en aquest afany sobiranista que ens volen vendre amb aquesta llista única. La nostra és una comarca peculiar on cadascú va per ell. Nomes falta veure com tenim els polígons industrials: el d’un poble al costat de l’altre poble en comptes de fer planificacions conjuntes. Ja no és una cosa que vagi amb partits ni molt menys. En cada localitat cada partit funciona a la seva manera i en el dia a dia funcionen bastant per lliure. Evidentment quan toca fer la foto de família tots hi participen, però després de fer el cigar cadascú torna a la seva trinxera no sigui que hagi perdut un mil·límetre de poder.
Aquesta és una comarca amb ingredients molt interessants com què bombegem l’aigua dels barris marítims del Vendrell fins a una estació depuradora de Sant Oliva amb el cost que això comporta i el risc que tota aquests restes acabin dins el mar quan hi ha problemes en aquest mecanisme.
L’altre dia en una conversa em vaig assabentar que municipis com Sant Jaume dels Domenys, Banyeres i Llorenç del Penedès haurien de ser capaços de tenir un pavelló amb la corresponent piscina al centre de la comarca perquè els seus veïns i la resta en pogués gaudir d’aquestes instal·lacions. Doncs res de res. Ni en això som capaços de ficar-los d’acord pel benefici de tots. Ja no importa quina és la formació que porta el govern.
Aquesta és una comarca amb lideratge zero que quan passa alguna cosa greu a la N-340 tallem la N-340 per dir que som aquí i mentrestant fem un parell de mocions que potser acabaran a l’arxiu de la Generalitat per a l’estudi posterior dels nostres homes de lletres.
Una comarca que fins ara no ha estat capaç  ni de coordinar el Carnaval, encara que ningú vol reconèixer que passejar per alguns carrers de Segur de Calafell un divendres de febrer a altes hores és una mica dur si vas disfressat de ballarina caribenya. Evidentment molts carrers sense una ànima, però això és el de menys. No hem de ser racionals en això tampoc. Només faltaria. Un consell comarcal preocupat per estudiar el nostre futur d’una forma incessant, legislatura rere legislatura com a eina política dirigit sempre per algú dels municipis més grans que menys el necessiten.
Aquesta  és una comarca amb massa interessos pel mig i sense voluntat d’arreglar res. Com diuen els avis “qui dies passa anys empeny”. Molts ja han abandonat la lluita inútil per arreglar alguna cosa que no interessa solventar.

dimecres, 2 de gener del 2019

2018, un any de traspàs


Aquest 2018 ha estat un any de traspàs pel Vendrell i comarca, evidentment no estic parlant que el febrer hagi tingut 29 dies ni molt menys. En el 2019 com a mínim viurem unes eleccions municipals on pot passar de tot. Si la present legislatura a Calafell i al Vendrell ja dóna molt de si, es possible que la propera cita encara sigui una nova etapa d’aquesta política local complicada que tenim a casa nostra on els partits tradicionals van perdent pes específic a canvi de noves formacions que van entrant amb peu ferm  en l’arc polític local.
El Vendrell i Calafell han viscut amb intensitat molt baixa els Jocs del Mediterrani seguint una mica el tarannà d’aquesta competició que ja anava malament abans de començar i evidentment no ha defraudat a ningú tal com ha quedat la cosa. Jo crec que ara per ara són poques les persones que es recorden d’aquest esdeveniment internacional. No crec que serveixi de gaire ni per les properes municipals a casa nostra que encara segueixen amb el tema del Logis Penedès, una de les propostes polítiques més rendibles que tenim a casa nostra per arreglar aquest mal endèmic com és l’atur i la baixa renda per capità però la cosa no passa de les promeses i paraules. El municipi més espavilat de la comarca jo crec que és la Bisbal del Penedès que en silenci i amb molta feina va veient com va omplint els seus polígons amb noves empreses. La resta del Baix Penedès està fent estudis sobre el nostre futur amb propostes molt boniques que es queden en algun disc dur per analitzar en el futur.
Aquest any el Vendrell ha vist com després d’un parell de legislatura s’ha posat la segona, la tercera pedra del CAP del Botafoc. Se suposa que a la propera la cosa ja anirà i funcionarà. Ara només ens falta reclamar personal. De moment segons les veus populars tindrem els mateixos professionals que fins ara però repartits diferent. A veure si hi ha sort i també contractem més gent.
El pàrquing de l’hospital del Vendrell continua sent petit i els trens per la R-4 segueixen passant cada hora tot i que nosaltres no ens cansem ni ens cansarem de fer mocions i propostes al plenari per arreglar el Vendrell i que d’una vegada per totes els Diables de l’Arboç deixin entrar pubilles en el seus membres. A veure si alguna moció serveix per alguna cosa, però ja estem una mica acostumats a què siguin una mena de cartes als reis que permet als nostres polítics lluir-se en la dialèctica d’anar per casa. Mira que enguany vàrem estar a punt de fer un debat sobre l’estat de la vila al Vendrell en un format molt suau i tranquil, però un parell de dies abans la cosa es va demuntar i tot el nostre goig en un pou fondo. A veure si el fem abans de les properes municipals, però jo crec que és massa arriscat perquè pot ser tot massa optimista o pessimista segons qui ho exposi.
El Vendrell ja té protocol de Festa major i això ho ha notat considerablement la vila en una festa major molt marcada entre la carretera de Valls i la Riera de la Bisbal. Encara queda pendent de fer unes festes populars que realment representin el Vendrell del segle XXI, però hi ha coses com la legalitat vigent que no es poden moure mai de lloc, no sigui que provoquem un trasbals galàctic.
Ja es comencen a conèixer alguna de les cares que concorreran a les properes eleccions municipals. Fins ara tenim representants dels partits de tota la vida. Ara falta que les noves formacions diguin la seva, però molts d’aquests ho fan de forma assambleària  i mai saps com pot sortir la cosa. També hi ha un moviment que demana llistes úniques en el món independentista, però la cosa encara està una mica verda. Segurament al Vendrell en aquest camp groguet tindrem tres o quatre formacions, som així de guapos i formals i ens costa posar-nos d’acord, però tot això ho anirem lligant en aquest nou any que comença amb uns llums nadalencs pagats íntegrament pel consistori vendrellenc, però només cal veure el resultat lumínic  a la via pública per veure la seva realitat. Doncs vinga endavant que encetem un nou any i aquest vindrà carregat de promeses com a mínim. Al Vendrell tenim mossèn nou i això marca molt els fidels que cada dia en són menys i menys joves s’acosten per la casa del Senyor.