La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 31 de desembre de 2013

Un carrer pel Manolo Escobar


 
Deixem enrere un any en què ni el Govern de la Generalitat s’ha atrevit a elaborar un pressupost, per tant, hem anat sobrevivint del prorrogat de l’any anterior. Ens han deixat  dues grans figures molt populars en àmbits totalment diferents. Per una banda, Manolo Escobar al mes d’octubre. Som moltes les persones que vàrem passar rebobinant amb el bolígraf els cassets d’aquest fenomen de masses quan érem joves i només hi havia dos canals a la televisió. L’altre gran mite finat és el Nelson Mandela que tot i ser molt més políticament correcte que l’anterior sempre ens ha quedat una mica més lluny que el “porrompompero” del nostre galant representant de la copla. A veure si li dediquem també un carrer a aquest gran mite folklòric hispànic.
No s’han celebrat cap tipus d’eleccions ni referèndums. El Vendrell ha viscut una cosa inèdita fins ara: un alcalde cedia el  bastó a un altre batlle enmig de la legislatura.
La resta segueix més o menys dins la seva òrbita sense gaires novetats amb els elements claus que continuen aguantant la nostra societat com són el futbol, la fórmula 1 i tota aquesta programació televisiva que ens fa compartir a tots escenes domèstiques que no haurien de transcendir més enllà de la llar familiar. Ara per ara les discussions, les reconciliacions i altres tipus de relacions humanes són notícia i tenen un públic força considerable més que no pas el canal Parlament. Per tant, venen. Això és el que interessa als mitjans de comunicació.
Aquí a la comarca no hem tingut gaires novetats. Calafell per fi ha vist com obria el seu mercat nadalenc a l’ombra d’una gran superfície que de mica en mica es va imposant a casa nostra. Al Vendrell hem vist consolidar una nova manera de vendre els nostres productes amb propostes de tots aquells productes ofereix la comarca. Un gran èxit en la segona edició del Vine... tast i a la seva ombra han sorgit el Vine... tastets. També a principis de juny va aparèixer el Shopping night al Vendrell que va deixar bocabadats a propis i extranys que no havien vist mai fora de festes tradicionals tanta gent al carrer al voltant de la música, tallers i altres propostes que van omplir de gom a gom el centre del municipi. Un nombre considerable de veïns ja comencen a donar-se compte de les coses bones i millors que tenim a casa nostra. Hem estat capaços que aquests productes tan nostrats siguin els protagonistes d’aquests mercats que han aparegut amb empenta moguts per molta gent anònima del Vendrell que han decidit reivindicar el que és nostre.
Un any que vàrem continuar amb el Turismar model bàsic convertit en autèntica andròmina. La revetlla es va continuar celebrant a la platja tot i la proposta d’interior que va ser un autèntic fracàs. Per la festa major ens vàrem atrevir a canviar la data de l’encesa del campanar, però després d’algunes escenes prou conegudes per tots aquesta tornarà al dia del Correfoc. Un dels esports clàssics del Vendrell com l’hoquei ha viscut dues jornades històriques quan l’equip local ha s’ha emportat la Cers i la Copa del Rei. Una gest inèdita fins ara. El mateix passava en les tradicions quan els Nens del Vendrell van aixecar per la Fira de Santa Teresa la tripleta de vuit. Tota una gesta que ens demostra que els Nens cada dia són més grandets. Ja es plantegen seriosament construccions de nou. Un repte que fins fa pocs anys era totalment impensable. Poc a poc i amb la feina ben feta en una colla integradora de gent d’arreu que passen a posar-se la camisa vermella.
Un any en què la comarca ha tornat a batre records en dades de l’atur, en PIB i fracàs escolar. Realment aquestes dades no ens aporten gaire optimisme. Sort que a l’estiu van venir un bon grapat de turistes russos que ens varen salvar la temporada estiuenca, però la cosa cada cop sembla que s’ensorri una mica més, però la vida continua igual. Uns pocs tronats es manifestaven durant uns divendres a la plaça Vella del Vendrell, però eren quatre gats i van durar poc. La gent ja ha perdut l’esperit de queixar-se i prefereixen optar per l’opció més fàcil que és quedar-se a casa amb la calefacció apagada i una manta per combatre les baixes temperatures.
La vida continua el més pobre té smartphone i connexió wi-fi. Si després han d’anar a Caritas a buscar menjar i roba no importa.  Sinó tens internet al mòbil no ets quasi ningú en aquest món basat en les xarxes socials. Els contenidors  cada dia tenen més seguidors a casa nostra i ja no tenim ni un gram de ferralla per replegar en algun torrent de la comarca torrent. La vida continua emmarcada en unes economies públiques i privades ensorrades que no les aixeca ni el Mag Lari més inspirat. La vida de color blanc, negre, rosa o gris, però toca tirar endavant com també hem fet aquest darrer any. Només unes pocs cabells blancs de més, però la resta continua igual. Encara queda molt per l’anomenat “reset” social. De moment un carrer al Manolo Escobar segurament també seria d’una gran acceptació per tots aquells que hem estat fidels al seu art.  Ell ha estat molt més proper a la nostra vila i comarca que el Mandela que és més de caire universal i galàctic. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i al EixDiari

divendres, 27 de desembre de 2013

La missa del Gall al Vendrell

Fa uns anys que vaig a la Missa del Gall al Vendrell. Cada cop que hi vaig hi ha menys joventut i la mitjana creix i creix. Aquest és un dels actes anuals que per la seves característiques hauria d'atraure més gent de totes les edats i més en un lloc de 38.000 veïns. Ja sé que la gent passa cada dia més de l'església, però hi ha una sèrie de tradicions que s'haurien de mantenir com en altres pobles i fer que aquest ofici en particular i tot en general estigui més proper al poble. En el moment que la religió abandona la base perd el seu encant. Hi ha molta gent que va a missa encara que la seva fe no sigui molt nítida, però és un lloc de recollida i per entrar en una mena de pau comunitària amb actes o festes que s'hi pugui estar proper, però aquí al Vendrell, cada dia està més gent del poble.

dimarts, 24 de desembre de 2013

25 de desembre i no és Nadal





Fa tres mesos que les grans superfícies ja  vàren iniciar tota aquest campanya nadalenca per tenir-ho tot a punt pel dia 25 de desembre. Fart de tot aquest pròleg més que repetit enguany el dia de Nadal, el nostre protagonista s’aixecarà ben d’hora, ben d’hora per anar a fer uns quants quilòmetres per preparar alguna Sant Silvestre de la província. Tot seguit ho rematarem amb una bona xocolata amb xurros ben calenta per recuperar el que ha perdut.
En un dia en què el nostre personatge anònim vol gaudir de la jornada festiva s’apropa a un cinema per veure la sessió matinal que el portarà directament a l’hora de dinar. Crispetes i una beguda refrescant l’ajuden a digerir millor la trama de la darrera creació del Woody Allen, un xic espessa. No hi havia ningú més al cinema. Tot el personal d’aquell multicinema al servei del nostre protagonista d’avui. A qui se li acut anar a veure una pel·lícula el dia de Nadal? El proper pas és agafar el cotxe i anar a un lloc diferent per no caure a la rutina. Avui no trobaria gaires alternatives a caure embadalit d’una hamburguesa  proposta gens menyspreable d’una cadena mundial acompanyada d’unes patates i una beguda light. Un bon postre de gelat rematarà l’àpat central. El proper pas quan tothom està a casa amb els torrons i les neules el portarà  a donar un tomb per la platja. Totalment solitària amb una buidor preocupant quan veus ningú coincideix en espai i temps. Avui tot és força evident perquè els motius són prou conegudes. Ni els “top mantes” apareixen en a l’horitzó
Per la tarda i després d’una breu migdiada s’agafarà l’ordinador i començarà a buscar bitllets d’avió per a unes vacances merescudes a l’estiu. Avui és un bon dia perquè la xarxa estarà totalment lliure de cercadors de millors preus per fer realitats somnis a mig termini. Podrà aconseguir la seva fita o no, però passarà una estona distreta. Per la tarda passejarà solitari per aquells carrers i places cèntrics que durant els darrers dies previs era molt difícil proposar-se anar en contra el sentit de la majoria de vianants. Avui trobarà  ben buits i tranquils. Si coincideix amb algun bar algun lloc obert es prendrà una infusió. Tot seguit arribarà a casa. Traurà de la nevera la bossa d’amanida preparada i fàcilment es presentarà un primer plat. Anirà seguit per llom a la planxa.
En aquesta casa, no hi haurà cap garlanda de Nadal ni cap element que li recordi que és 25 de desembre. Tindrà el telèfon fix de casa despenjat, no sigui que algú s’equivoqui i el truqui per desitjar-li un bon Nadal. Tampoc no vol patir problemes innecessaris. Vetllarà perquè no li entri cap trucada tendenciosa pel mòbil.
Ja està fart del Nadal. Del dia que tothom ha de convidar  gent a casa o li toca anar a les cases d’algú. Del dia que s’han de posar els millors mantells i coberts a taula per compartir el millor àpat amb parents i amics més afortunats
Durant molts anys la família el convidava a compartir taula en aquesta data tan senyalada, però al cap d’un  temps es va afartar de fer-ho i cada any se li feia més costa amunt.
No regalarà res a ningú ni espera tampoc cap obsequi. Potser amb les rebaixes s’anima a fer un present als seus parents més propers, si realment necessiten alguna cosa. Ja no ens cal esmerçar temps i diners en coses innecessàries que al cap d’un temps poden acabar a la deixalleria en el millor dels casos.
El dia següent tampoc celebrarà Sant Esteve perquè evidentment manté una ferma coherència en la seva política festiva nadalenca.
El cap d’any el passarà dins el llit tapadet i sense pensar en res. No li cal celebrar la simbologia quan representa passa del 31 del 12 a l’1 del 1.. L’únic canvi de l’any rellevant  per ell coincideix amb el seu aniversari que tot i que no suposa cap novetat, però vist amb perspectiva va assimilant que al llarg del temps alguna cosa si que va canviant.
El nostre protagonista és modern i  actual. No ho fa per anar en contra corrent simplement perquè el dia 25 de desembre no té res a celebrar. Ja ho complir amb escreix amb tot el protocol familiar establert quan era petit. Anava copsantque la hipocresia i l’engany l’anaven dominant. Ara vol ser més que una persona íntegre i coherent. Tothom sembla que l’entengui, però pocs s’atreveixen a fer realitat una vida paral·lela sense caure en la temptació nadalenca.  Jo crec ha estat bo  mostrar el seu calendari per aquests dies quan sembla que tothom compleixi amb els ulls closos e que marquen les tradicions. Aprofitant l’avinentesa us desitjo un Bon Nadal a tothom per si de cas el celebreu sinó tranquils que demà ja serà 26. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'EixDiari a partir del 20 de desember del 2013

 




dilluns, 23 de desembre de 2013

La legalitat mai ha estat cega

Avui em fa molta gràcia tot això de la legalitat com si encara tot depengués de Déu i dels seus allegats. Sembla que no es pugui tocar una coma de la Constitució per fer res. Ara amb tot això de la consulta resulta que tothom la vol i no es pot fer perquè a Madrid no ho volen. Es queixen de la gent que comet petit furts i sempre està al carrer perquè la llei ho permet. Hi ha veritables lladres en forma de bancs i banquers i altres per una simple col poden seure en el banc dels acusats. La justícia no està cega, està molt malament i això no interessa que s'arregli pas.

Els nous triomfadors

Ja no guanya el millor sinó el que és més comercial o més suport té. Això també s'ha vist en el món del cant coral dins el concurs Oh Happy Day. Dels tres finalistes crec que el que va guanyar era el menys millor que els altres dos, però s'ho havien muntat bé i com era per votació popular van batre als altres dos que ho feien millor. En el món mai triomfaras per ser el millor. Ho pots fer per estar en el lloc i el moment oportú, per ser fill de qui ets, per anar a esmorzar amb segons qui, per ser submís, per copiar l'examen del veí, però equivocar-te d'escala, per tenir molt de morro, per ser més barato, per ser més rapid apuntant un número i mil coses més però per ser el millor és molt difícil.

dimarts, 17 de desembre de 2013

Descomptes a jubilats, joves i....


Quan tot anava bé hi havia un cert ordre social. Llavors, presumptament, els sectors més dèbils econòmicament eren els estudiants i els jubilats. Per uns i pels altres varen sortir avantatges i descomptes en multitud de sectors públics i privats. La resta de la gent, en principi,  gaudia d’un estatus que li permetia tirar endavant ja sigui a través d’un sou o en algun negoci o convertit en beneficiari d’algun tipus d’ajuda pública.
El panorama actual ha canviat moltíssim i més en la nostra comarca on les estadístiques ens col·loquen en les primeres posicions de la llista d’aturats de Catalunya. La crisis afecta a tots els sectors de la nostra societat. Els jubilats en general acostumen a gaudir d’una paga més o menys segura i seguint el calendari vital habitual potser ja no tenen cap hipoteca  per acabar de liquidar. En canvi, la seva generació precedent s’enfronta a una alta taxa d’atur amb uns salaris cada dia més migrats. No es poden escapar dels efectes de l’esclat  de la bombolla immobiliària quan tots els somnis eren possibles a mig o llarg termini. Aquesta explosió dels somnis ha provocat que cadascú hagi de pagar durant un temps el preu de la seva ambició.
Clar ens trobem amb parelles  joves que estan a l’atur tots dos i ja sense cap tipus d’ajuda. Tot això afegit a els terminis d’una hipoteca que fa uns anys quan treballaven tots dos era raonable però avui en dia s’ha convertit en una muntanya que no poden salvar de cap de les maneres. Han d’invertir el poc que tenen en subsistència i aguantar nous capítols esperant que  els seus efectes secundaris siguin el més lleus possibles. Molts d’aquests haurien de tenir continuar amb els beneficis mínims del Club Super 3, però en versió adulta, tenint en compte que no és cap caprici sinó una necessitat vital de supervivència.
Molta gent no només fa esport només per tenir el cos més sa sinó per passar una estona amb bona companyia i també serveix per evitar prendre unes quantes pastilles més en el calendari de medicació. Altres opten per anar a la biblioteca i llegir llibres i revistes que ajuden a passar més ràpid el seu temps lliure.
Aquests descomptes també s’haurien d’aplicar en els transports públics perquè fos més fàcil poder sortir d’aquesta situació incòmoda a aquestes persones que no tenen un lloc de treball. Llavors, seguint aquest debat, la propera aportació és ¿qui és fa càrrec d’aquesta minva d’ingressos?  En aquesta situació que en èpoques anteriors era raonable aquests beneficis dins un sentit de la norma potser el més coherent ara per ara i en honor a la igualtat és que ningú tingui un descomptes. Una forma que presumiblement pot abaratir les despeses i que a curt o mig termini resulti per tothom un xic més econòmica.
Altres unitats familiars com les famílies monoparentals, les famílies nombroses, les qui tenen un discapacitat al seu càrrec i altres casos que de mica aniríem trobant si féssim un radiografia social al que ens envolta.
Aquest és un d’aquest temes que encara ens hem d’actualitzar. Oferir descomptes als jubilats i pensionistes fins fa quatre dies era assumible per la resta de la societat, però actualment és una decisió que deixa de banda altres sectors socials que també estan condemnats a patir durament els efectes de la crisis a grans trets.
A banda, tot això respon moltes vegades més a qüestions electoralistes que d’altre caire. Evidentment ara la cosa s’ha complicat i davant les retallades millor intentar mantenir el que hi ha i no obrir noves facilitats a altres col·lectius que ens pot portar a una situació insostenible. Treure els descomptes vigent també pot portar queixes dels qui fins ara en sortien beneficiaris, doncs seguim endavant i els propers ja diran alguna cosa.
Tot això afegit a què els recursos públics cada dia són més minsos i el presumpte coixí que fins ara ajudava a cobrir aquests descensos s’ha esvaït. Llavors amb una mica de fum s’ha d’intentar dissimular  la situació fins  que els temps millorin. Mentrestant silenci i anar fent.Article publicat al Diari del Baix Penedès al Baix Penedès Diari a partir del 13 de desembre del 2013

dilluns, 16 de desembre de 2013

Un dissabte molt animat ak Vendrell a ritme de batukada

Dissabte passat al Vendrell estava relativament buit, ni les llums de Nadal ni la pista de patinatge fan miracles per omplir de gent el Vendrell. Però vull destacar la Batucada de Sambatek que va omplir amb vuit grups el centre del Vendrell de ritme i marxa. La veritat és que va estar molt bé, molt animada i no hi va faltar la solidaritat amb les cistelles i la xocolata. Realment iniciatives com aquesta que surten de la normalitat fan falta per donar una mica de caliu al poble. Suposo que la gent era a Barna o a altres llocs, però el més guapo va ser la batucada. Enhorabona als organitzadors

Tots uns crakcs els Love Venkanding

En aquests sortetjos que la gent no hi participa perquè té por que no guanyarà res em vaig atrevir a enviar un mail. Llavors resulta que em van tocar dues entrades a la Lira per veure Love Verkanding, una obra amb actors vendrellencs com la Maite Heras. Jo no tenia ni idea del que anava a veure, però aviat vaig connectar amb la trama sobre l'escenari en una proposta jove, fresca, original i entretinguda. La trama dura una hora i quart, no cal més, però la recomano a tothom perquè a part de passar una bona estona pots veure gent jove fent coses diferent molt ben fetes i que enganxen. Molta sort i endavant.

divendres, 13 de desembre de 2013

Sembla que els catalans no sabem ni fer preguntes

No cal tantes tonteries en aquest món. Ja som grandet i la diplomàcia ja només es fa servir per mantenir el serrell arregladet. No cal tantes preguntes que només emboliquen. La pregunta hauria de ser. Vol que Catalunya sigui independent? si i no i no cal tantes xorrades. Tot això és per embolicar a la gent. Jo crec que si aixó es planteja i arriba a ser vinculant encar vindrà la Brunete i ens posarà tots a la presó per sergreguecionistes. Jo crec que a Madrid no ho entendran i si ens tenen manies encar més. Però és igual ja, no ve d'un pam, però posats a fer la pregunta clara i el xocolata espés. Com no es faci la consulta, els polítics que ho hagin muntat val més que es busquin feina perquè almenys per elecció directe no crec que tinguin gaires vots, però després els poden enxufar en alguna empresa publica o privada. Estem davant un joc perillós que a part per fer una mica de fum i tenir a la gent sense calefa a casa entretinguda amb la ditxosa consulta ens pot portar algun mal de cap. A veure que passa i estarem a l'aguait.

dimecres, 11 de desembre de 2013

Congelar o no congelar

Ara toca decidir que paguen els veïns d'un municipi el proper any. Hi ha pobles que congelen com Calafell. Altres com Vendrell o Cunit ho pugen en uns moments que tot va molt just. No hi ha un més bo que altre perquè en el fons si pagues més i tens millors serveis o almenys conserves els que tens ja està bé. El problema ve quan puges impostos i baixes serveis, llavors en realitat estan pujant el doble del que toca pagar.  Les ciències polítiques són meravelloses, tu pots deure la teva casa al banc amb una hipoteca i pots tenir superàvit que pots destinar a inversions o també no pots tenir un deute amb proveïdors de quatre xavos i pots estar en números vermells. És qüestió de posar-hi valor quan parles amb públic sobre aquests temes. Al final a tot arreu tant si pugen com no pugen ens tocarà pagar més perquè de diner públic res de res i d'una manera o altra s'haurà de pagar o es perdran serveis que s'hauran de pagar. O sigui pobres i enganyats, tant els uns com els altres.

Séptimo, una peli fluixeta

Jo tenia moltes ganes d'anar a veure Séptimo amb la Belen Rueda perque desde que aquesta noia ha deixat la tele té pelis que estan molt bé. Aquest cop ha fracassat. La cosa promet, però a l'hora de la veritat és bastant dolenta. No la recomano pas a ningú. És un lapsus en su camino

dimarts, 10 de desembre de 2013

Si posem segells a les cartes als Reis Mags



Enguany els reis mags, el pare Noel, i el caga tió han decidit muntar una empresa amb seu social a Andorra per evitar impostos i donar un servei més acurat. Si fins ara amb un tros de bastó, un plat de verdura o una carta n’hi havia prou, a partir d’ara s’hauran de pagar unes tarifes públiques per poder fer viable aquest servei social. Els bastons per donar cops al tronc de fusta es vendran en uns grans magatzems i només tindran validesa per un any. Només el podran utilitzar dues persones. Si es vol renovar la llicència pagant la meitat del seu cost podrà ampliar-ho un any més. Les cartes als reis d’orient també seran gestionades per empresa de missatgeria d’àmbit mundial. No cal dir que en el cas del pare Noel abans que visiti una llar se li haurà d’haver fet una transferència en euros a un número de compte de Lapònia. Aquestes són algunes de les mesures que han acordat els principals protagonistes d’aquestes setmanes al veure que ja no tenen subvencions de ningú i encara els hi resten per cobrar les dels dos anys passats. Feia temps que ho volien aplicar a nivell terrenal, però al final ho han hagut de fer sinó perillava seriosament l’apartat fantàstica d’aquests dies tan esperats.
Per altra banda, en el país on mai passa res i on tot és gratis s’ha decidit omplir tots els carrers i places de llums de Nadal que estiguin oberts tota la nit perquè mostrar que vivim en una esplendorosa època econòmica. Evidentment, serà possible que a les tres de la matinada puguis anar pel mig del teu poble amb els llums del vehicle apagats perquè les garlandes nadalenques supliran amb escreix les mancances lumíniques de la fosca nit.
Ara que el canvi climàtic ha fet els seus efectes i un pot menjar els torrons amb màniga curta en una terrassa a l’aire lliure s’ha decidit per unanimitat plantar una gran pista d’esquí al mig del poble on petits i grans puguin anar sobre dos pals ajudats per uns monitors d’una ong molt generosa que en tot moment vetllaran perquè tothom estigui ben satisfet. Per tal que petits i grans puguin gaudir d’aquestes festes com es mereixen també quedarà instal·lat un pessebre gegant amb totes les seves figures de mida natural perquè la gent es puguin fer fotografies i puguin gaudir d’aquest ambient tan nostrat.
Per un acord de les entitats públiques s’ha fet un fons comú perquè cada família comparteixi l’esperit bàsic del Nadal. A cada família es lliurarà una caixa de polvorons, tres caixes de torrons de diferents tipus. No hi pot faltar les “tres maries”: una de cava i una de vi negre i una de blanc. Això serà repartit pels respectius  presidents de les entitats públiques de la localitat fruit d’un conveni signat amb finançament europeu per la preservació de les tradicions històriques del municipi. No hi faltarà un xec d’euros per gastar en els comerços municipals i donar més vida als negocis de proximitat. Una part s’ha de destinar obligatòriament a comprar regals de reis..
Vist que la jerarquia  catòlica no passa pel seu millor moment, la parròquia ha decidit establir un preu econòmic de cinc euros per cada ofici tret de  la missa del gall que costarà el doble. En el cas que el client vulgui participar de l’eucaristia comunitària s’haurà d’aportar una mica més per poder sufragar l’adquisició de les sagrades formes.
Mentrestant als carrers, en aquests dies tan especials les zones blaves i els pàrquings municipals seran totalment gratuïts per a tots els usuaris.
Les campanades de cap d’any seran retransmeses per un canal privat i s’hauran d’abonar a una quantitat extraordinària aquests cinc minuts que canvien un any i més d’una manera d’entendre el món. El més car seran els retransmesos des de la porta del Sol de Madrid que també cobrarà entrada per a qui ho vulgui viure en viu al centre de la península ibèrica. Els tiquets seran venuts en un grans magatzems que s’acompanyaran d’una ampolla de cava i dos copes per servir. A partir d’aquí les entitats públiques facilitaran tot el que faci falta per entrar amb molt bon peu perquè l’economia va amb força i empenta cap endavant.
L’arribada dels reis es realitzaran només en pavellons privats i s’haurà d’abonar una quota per assistir-hi amb descomptes  familiars. Aquest és un breu retall social d’un situació aparentment irreal. Quan l’absurd és cada dia més comú a les nostres rutines  a vegades pots arribar a escenes com aquestes que ens són més properes del que sembla. Article publicat al Diari del Baix Penedès, BaixPenedèsDiari i a l'Eixdiari a partir del 4 de desembre del 2013


diumenge, 8 de desembre de 2013

El Vinetast consolida una nova filosofia del Vendrell

El Vendrell és un poble diferent i motl curiós en la manera de comportar-se socialment. A vegades sembla que estem al segle XXI, però la majoria de cops ens estem donant cops de caps en repetir models del segle XX peti qui peti. Aquest cap de setmana ha estat un dels epicentres per atraure el comerç al Vendrell amb diferents atractius entre el mercat del divendres en ple funcionament, la pista de gel al centre del Vendrell i el born obert divendres al matí. No oblidem les llums de Nadal obertes des del dimecres per la vesprada. El divendres al Vendrell estava molt buit. La cosa es va animar a partir de les 12 del matí. Abans d'aquesta hora hi havia quatre gats movent-se pel centre, però tot just abans del migdia la cosa es va animar una mica, però no gaire perquè aviat s'havia de dinar. Per la tarda hi va haver gent, però tampoc no era res de l'altre món, la veritat. Dissabte va tenir el seu punt clau a última hora del dia. però la resta del dia no hi havia gaire gent. Hi havia botigues noves de marques conegudes que estaven realment buides. Cap al tard es va animar. Jo suposo que la gent va tocar el dos  del Vendrell. La nit va anar a prendre algo al Vinetast. Diumenge normalet amb més gent cap a les 2 del migdia. La pista de gel va tenir força concurrència en aquesta matinada de diumenge.
El Vinetast va gaudir dels seus punts màxims, tal com he dit, el dissabte a darreres hores i el diumenge cap al final del matí. Concluions que no per estar més dies oberts hi haurà més gent. Val més un parell de dies i qui vol ja s'hi atansarà a donar un tomb. EL Vinetast respon a una fira dels productes que nosaltres tenim a casa nostra i que a més són de gran qualitat. Això xoca amb l'esperit de fins fa quatre dies que no ens creiem ni valoràvem el que teníem i poc a poc s'ha anat creant un seguit de complicitats per donar una forta empenta a allò que es fa a casa.A més que ho hem de vendre a la gent de fora i els hi hem de dir: mireu el que tenim. Per què no ho veniu a veure? Aquí és la gràcia de tot plegat perquè aquests dies han vingut gent de fora encuriosits pel que s'ha fet al voltant de la pl. Nova. Persones interessades en els nostres productes. Aquesta gent ha participat en els tallers i els tastos que s'han realitzat a casa nostra. Aquest és l'enoturisme, el km 0 o diga-li com vulguis perquè la gràcia és que la gent vingui. El Vinetast és una filosofia que de moment només podem veure l'aparador i una mica més, però és una manera de vendre una comarca molt diferent a coses com el Turismar i fires i firetes amb gent de fora que es fan a casa nostra aquí i a altres localitats. És una gran tasca la que fa la gent per reunir durant un parell de dies tot el que s'ha pogut veure a la pl. Nova. La gràcia de tot no són les dades perquè el negoci és cobrir despeses i encara gràcies, però es nota el caliu entre els uns i els altres que s'ajuden a fer-ho realitat. No estem davant d'uns pocs i  grans herois que ho fan possible sinó de moltes persones anònimes que des de diferents maneres han posat un any més el Vine...tast en ple funcionament. Persones que estimen el territori. Persones que aporten el seu oli, vi o pastís del que sigui. Persones del Vendrell i comarca que tenen alguna cosa a compartir amb la gent. 
A darreres hores del diumenge vaig preguntar a les noies que ho portaven quants tiquets havien venut. Estaven atabalades i no m'ho van saber dir, però en el sorteig de productes va sortir un set mil set-cents i escaig. La cosa pot anar per aquí. Però el més important és que la gent s'ha implicat i així és com hem d'actuar davant el nou segle. No ens calen omplir rambles, places i carrers amb grans tendals, floretes i mil històries si els protagonistes són les coques de Perafita i les anxoves de l'Escala. Si nosaltres no ens estimem ningú ho farà. Hi havia cares noves i algunes que ho hi eren. Coses de la vida. Vull donar l'enhorabona a totes les persones que ho han fet possible. Esperem que hi hagia una nova edició i altres variants com el vine tastets. Aquesta és l'aposta del Vendrell que ha de fer per tirar endavant. S'han de canviar moltes coses. Aquests ja s'han mogut. Esperem que hi hagi un efecte dominó. 
Conclusions: molta gent aquests dies va anar a comprar a altres localitats perquè al Vendrell tot i que ha millorat encara li falta una oferta com a Vilanova i Vilafranca i falta en algun cas aquest tracte comercial que a vegades en algun establiment local encara es troba a faltar tot i que va millorant. Tot i la campanya algun establiment no va obrir aquests dies i encara continuava el dubte si aquella botiga o l'altra estarien obertes o tancades, però divendres i dissabte si que hi havia molta botiga oberta. La pista de gel és un alicient per molta gent que busca els establiments del CIT per treure uns tiquets i poder esquiar ben baratets. Pel que fa a l'enllumenat de Nadal tot i l'esforç més que lloable de força botiguers queda bastant pobre. A la vida hi ha coses que es fan o no es fan, però tal com està queda pobre la veritat. Això és un tema per parlar hores i hores i tothom no quedaria content. És una cosa de preferències com tantes altres coses a la vida. Sembla que hi hagi una rivalitat al carrer entre els que paguen i els que no l'enllumenat. Esperem que això s'arregli ben aviat i que aquesta filosofia dle Vinetast o del shopping night es vagi imposant. Costa perquè al Vendrell és una ciutat amb mentalitat de poble on hi viu molta gent, però només es veuen els de sempre. Poc a poc i bona lletra ho anirem aconseguint entre els uns i els altres fent pinya com els Nens del Vendrell que han trencat aquestes barreres que encara estan ben vives en altres col·lectius. Per il.lustrar això poso una cara simpàtica i amable de l'Alex que representa un nou tarannà com el Toni, l'Alba, el Pep, el Tomàs, la Laura, el Nando, la Rosa, l'Alfons, el Gerard, l'Antoni, el Pau i tants altres que fan possible que el Vinetast es consolidi i de mica en mica la seva filosofia es vagi extenen com una taca d'oli en una poble que costa molt moure una rajola excepte les de la pl. Vella quan plou.


3 bodas de más, una molt bona estona al cine

A vegades a Espanya es fan coses que valen molt la pena i altres cops s'aposta per un producte dolente amb algun actor mediàtic. Avui és el torn de 3 bodas de más. Una història d'una jove amb els seus ex i les noves aventures actuals. Una proposta desenfadada divertida en algunes escenes i que trenca amb altres propostes anteriors. Us la recomano si voleu passar una bona estona al cine amb un argument amb tocs frikis que ens porta a moments estelars. Per aquestes festes sempre va bé un bon somriure entre tants de torrons i polvorons entre altres menges.

dijous, 5 de desembre de 2013

La crisis, La Constitució, el Vendrell

Aquestes tres paraules permetran que el dia 6 de desembre el Vendrell visqui un dia diferent. Potser un gran exit, potser un fracàs o un dia normal. Només falta veure com anirà tot plegat. En un dia de festa que estiguin moltes botigues del Vendrell, per no dir quasi totes, qui hi hagi mercadillo, que el born estigui obert que hi hagi Vine...tast. A sobre que per primer cop es planti una pista de patinatge al cor del Vendrell. Això fins ara no ha passat. Suposo que la crisis i que de mica en mica la vila entra en el segle XXI perquè anem una mica endarrerits. Jo crec que entre tots ho aconseguirem. Aquest divendres serà un divendres diferent al Vendrell. Entre tots decidirem com serà.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Els exprimidors humans

Hi ha temes que sorgeixen de converses absurdes. Ahir al jacuzzi estàvem parlant de les persones, en general manen alguna cosa o els ho sembla, que utilitzen a les persones i al cap de poc els deixen abandonats a la vorera sense pena ni glòria. És el moment que el canvien per un nou model o simplement prefereixen passar de tothom. Això passa en grups de diferents tipus com laboral, entitats, amics i altres. Potser són trepes, potser són manipuladores, potser no son res més que individus, però és un tema que afecta molta gent.

dimarts, 3 de desembre de 2013

Ja no ens calen lots de Nadal



Fa un temps que acostumo a escriure sobre aquestes dates un article sobre el lot de Nadal. En pocs anys hem passat de lot, paga doble, dinar gratis d’empresa a només la paga doble i resar perquè el proper any ens la  conservin. Aquests diners que trenca la rutina pressupostària d’alguns treballadors i jubilats serveixen per revitalitzar el comerç local.  Els diners de la paga de juny de juny, en teoria, s’utilitzen per finançar les vacances, però ara toca celebrar aquestes festes tal com marquen els costums locals. Aquesta és la teoria. En la practica molta gent les dedica a coses extraordinàries dins el dia a dia de la llar:  pagar alguna reparació del cotxe, arreglar la caldera que de tant en tant cau víctima de la calç o guardar-ho per la compra de roba en les rebaixes de gener.
Abans el Nadal començava després de Santa Llúcia, però ara com hem caigut tots víctimes del consumisme i de les grans superfícies acostumem a preparar amb interès aquesta cita anual tot justs abans de Tots Sants. Hi ha uns moments que en els  mostradors es barregen panellets, moscatell, torrons, cava i neules.
No ens calen que ningú ens aporti cap lot de Nadal que després serà una excusa més per practicar retallades o simplement tancar l’empresa per manca de liquiditat. Després d’aquesta mena de guerra encoberta amb un munt de petites batalles que es lliuren arreu sense que enlloc s’escoltin trets ni es vegin taques de sang. La nostra realitat es comprova quan veus que cada dia hi ha més gent buscant alguna cosa que posar-se a la boca en els contenidors dels nostres carrers i places sense vergonya i a plena llum del dia. Ja no cal dissimular com feien els primers aventurers. Ara ja és una cosa prou normal on pot acabar el menys pensat perquè tothom gira amb uns resultats que poden afectar a tothom.  Una mena de loteria amb resultats negatius sense que ningú compri cap número. Simplement la vida te’ls deixa a la porta de casa perquè hi juguis obligatòriament encara que no vulguis.
Enguany, no cal que ens el donin . Si pensem una mica tampoc calia que mai ens haguessin  donat mai res. Ara haurem de pagar tota aquesta bondat  que fins ara ens lliuraven amb un somriure a la boca perquè semblava que es preocupaven per nosaltres i per les nostres famílies d’una forma altruista.
Només ens han de donar el que ens correspon. No necessitem que la gent passi a utilitzar els serveis de benestar social sinó que hi hagi les oportunitats perquè tothom tingui accés a un lloc de treball on pugui gaudir d’un sou digne. No necessitem beneficències ni similars sinó que tots tinguem les mateixes oportunitats.
No ens serveixen gaudir de duplicitats de vies públiques per anar al mateix lloc. Agafem les vies de peatge, traiem o reduïm considerablement el preu a pagar i tots hi sortiríem guanyant. No com ara que estem tirant un munt de diners duplicant infrastructures que a part de construir-les resulta que s’han de mantenir. No ens serveix de res tanta millora insostenible. 
No ens calen tants auditoris perquè després no podem omplir amb una programació mínima. El mateix fenomen passa amb els equipaments esportius que no hi ha gent perquè els seus preus encara que estiguin per sota del preu de cost és privatiu per molta gent.
No ens calen miracles. Ens calen realitats. No volem promeses. Hem de ser com la majoria de metges que sempre et plantegen les pitjors de les probabilitats dels casos davant de qualsevol problema que tinguis. Els polítics en canvi et vénen per un vot un número de loteria en cada elecció que t’hauria de portar cap a la lluna i tornar sense cap despesa. Avui en dia comprar productes de Nadal fins i tot ens pot resultar molt més econòmic que no pas fa uns anys per la competència actual dels mercats.
Les despeses actuals ens vénen per les noves comoditats que de mica en mica s’han convertit en durs llastres en les nostres economies. Aigua, gas, telèfon, electricitat ja no són simples apunts en la llibreta del compte corrent, ara són cites mensuals que provoquen més d’un trasbals.Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'Eixdiari a partir del 29 de novembre del 2013

Ja tenim tema a les cues del Vendrell

Un dels temes que parla la gent del Vendrell és la conveniència d'una pista de gel  a la vila. Uns diuen que com que la gent no va a comprar al Vendrell ja patinarà a Vilanova, Reus o on faci falta. Altres diuen que això animarà el comerç local. Uns apunten que aquí hi ha molta gent que ho passa malament i que algun dia dia si, però molts dies la pista estarà mig buida. Altres diuen que s'hauria d'haver invertit els diners en altres coses com ajuda social o Caritas. Són temes que a mesura que passen els dies es van descobrint com evoluciona. A veure que passa amb aquest cap de setmana en què el Vendrell es vol omplir de compradors.

diumenge, 1 de desembre de 2013

El Guggenheim de Calafell: mercat i supermercat

Alguns l'han batejat per la seva imatge com el Guggenheim de Calafell. No estic parlant de cap museu ni res semblant. Només es tracta de Mercadona de Calafell. Una obra que ha durat una legislatura i mitja des de que algú va començar a parlar seriosament d'aquest projecte faraònic. Jo hi vaig anar sobre les 8 de la tarda de dissabte. Hi havia gent, pero la veritat és que jo m'esperava més gent perquè al Vendrell quan van inaugurar el primer semblava que vinguéssim d'una guerra o que donessin directament les coses, però res de tot això ha passat a Calafell. Tot i ser el dia de la recollida d'aliments la gent que hi havia era normal per un dia normal que no denotava que s'havia inaugurat el dia abans. He de felicitar als paradistes del nou mercat de Calafell que tenen les parades la mar de xules i ben posades i bufones. Molt atractives, la veritat. Tot ben cuidat des de la decoració fins el vestuari. Molt bé. Quan vaig entrar dins el Mercadona vaig veure que donava la sensació que era més petit que no pas el del Botafoc i el de Coma-ruga. Els passadissos són lleugerament més estrets que la resta de la comarca. La distribució també és diferent als altres Vaig veure que dins la gran superfície  hi havia també peixateria i també carnisseria com fora el mercat. Jo creia que no hi seria perquè vindria a completar l'oferta del mercat. A partir d'aquí es pot fer una gran casuística amb moltes variants: des de la gent que diu que qui compra al mercat no compra a la gran superfície fins qui diu que la gent compra a tot arreu. És una cosa que ja s'anirà veient sobre la marxa. De totes maneres jo crec que potser una putada pels paradistes del mercat aquesta duplicitat, però clar qui vol peix del Mercadona no anirà al Mercat i viceversa. Conec gent que ho veu com a complementari i altres com una dualitat entre dos conceptes ben diferents. Jo sé que algunes parades del mercat han tocat el dos i s'han buscat un local a la platja de Calafell. A la resta ja veurem com evoluciona. Jo, el dissabte que era el segon dia m'esperava més gent. Sobre les noves contractacions vaig veure treballadors d'allí que estaven al Botafoc i a Coma-ruga. Suposo que això és normal i més al principi. La gent de Calafell que anava al Mercadona de Coma-ruga ara ja no cal que vagi tan lluny. Són la mateixa gent, però amb distribució diferent. Els calafellencs ja tenen més propers els iogurts de pruna.

Canyelles, una senyora fira de Santa Llúcia

Avui he anat a la fira de Santa Llúcia de Canyelles. He quedat bocabadat perquè hi havia molta molta gent a tot arreu amb moltes paradetes a part de les coques de Perafita. Hi havia de tots els gustos, de gent del poble i de gent de fora. Tot molt ben organitzat i amb molt de caliu. Feia goig. Realment un poble petit com Canyelles és d'admirar que organitzi una senyora fira com la que ha preparat aquest cap de setmana. Avui és veien moltes parades i molta gent i el més bonic molta gent comprant. A vegades la gent passeja i passeja però no fa l'acte de comprar. Avui es veia cua per comprar de tot, en especial el menjar. L'escudella, la famosa escudella estava molt molt bona. Aquí al Baix Penedès no hi ha res que li faci sombra. És la fira de Santa Llúcia de la Vegueria amb diferència amb la resta.

El Consejero moltes estrelles que no brillen

Una peli que prometia molt perquè hi havia un gran elenc d'actors resulta que amb tanta màgia és una mica avorridota i més del mateix. No ha fallat el Ridley Scott que és el seu director, però entre la Cameron Diaz, la Pe, el Bardem i el Brad Pitt es veu que el bon home ja es va col·lapsar i no calia buscar un bon argument perquè els seguidors fidels no fallarien. Potser aquest és el cas, però la veritat és que molt fluixa, tot i que té un gran elenc. He de destacar ara que anar al cine és més econòmic amb ofertes, bonos i xorrades vàries, la gent hi va més. Al final el negoci el fan amb les crispetes i begudes, però allí s'hi veu gent que és el que interessa. Molt bé pel canvi d'actitud dels responsables al veure que hi havia quatre gats.

La rostada al centre del Vendrell

La rostada del Vendrell que cada any se celebrava a les instal·lacions de la Cooperativa Agricola del Vendrell de cop i volta ha desaparegut per raons desconegudes. Però com passa a la vida, a la plaça de les Garrofes avui ha sorgit la iniciativa privada a càrrec del Tomàs de la Farmàcia, el Mas Perdut, del Toni de la Bona Carn i també del Pep de la Puntual que estava allí al tema. Estava tot preparat perquè hi hagués molta gent, però al final no crec que haguèm passat de les 30 persones. Feia un dia molt bo en un dia que no hi havia duplicitat a la comarca. No sé si és la novetat del centre, la poca informació que hi hagut, però esperem que l'any que ve si la cosa es torn a fer trobi una millor acollida. Ha estat una llàstima aquesta punxada d'aquest acte social adreçat a tothom. La proposta era molt bona amb mongetes i tot, un ingredient que fins ara no estaven presents en aquest plat tradicional de casa nostra. Esperem temps millors i amb més resposta popular. Avui ha estat una micota trist, la veritat sigui dita. Siguem optimistes.

divendres, 29 de novembre de 2013

Blue Jasmine, una història de molts per anar a veure al cine

El Woody Alllen és una d'aquestes persones curioses que et pot sorprendre o decepcionar. Aquest cop era el torn de Blue Jasmine, una història de dues germanes adoptades que ens exposa les relacions entre germanes, de parella i una mica una manera de vida de l'engany i una altra tocant de peus a terra. És com un conte que esn podria servir de classe per corretgir comportaments humans o almenys donar-se compte que existeixen. Val la pena anar-la a veure perquè tampoc hi falta aquells tocs d'humor que ens té caracteritzats i uns prototips de persona rebuscada com el seu director

dimecres, 27 de novembre de 2013

Calafell, miracles i realitats

Calafell entrarà divendres en el món Mercadona. Un projecte faraònic que va iniciar el gran Jordi Sánchez, persona que només se l'ha vist per la Factoria, entre bidons. Ja veurem que passa, de moment una pista de bàsquet s'ha convertit en un supermercat. Ara han tret a la llum el concurs d'idees pel futur del mercat. Cosa que està molt bé. Ara la gràcia és el finançament. Fa mesos que l'antic cine de Calafell sembla que estigui a punt de ser inaugurat perquè està alli al carrer Vilamar sense inmutar-se. Sembla ser que no està acabat perquè falten peles. Molt bé que es facin gran projectes pel mercat de Calafell, però s'hauria de posar en funcionament aquell local tan xulo que hi ha a la platja de Calafell. Ara sembla que Mercadona ens ha de salvar d'un mercat amb poques parades que anava perdent poc a poc. A veure que passa en la realitat. Nous capítols en el dia a dia.

El dret a l'optimisme

Els que no som del Barça, ni de cap equip. Els que llegim diaris de km 0. Els que pensem una mica i diem alguna cosa del que pensem. Els que anem a un lloc perquè ens agrada. Els que valorem la bona companyia. El que ens agrada mirar com passa el temps de tant en tant sense més preocupacions. Els que estimem una cosa i amb paraules treballem per allò. Els qui somiem desperts. Els que mirem el doble sentit de les paraules.  Els que ens agrada fer preguntes bordes i no seguir cap guió soso i avorrit. Els qui ens agrada improvitzar. Els qui no juguem als cecs perquè no creiem en els diners. Els que apsoten perquè cada dia sigui una mica diferent encara que portis les mateixes sabates. Els qui parlem. Els qui escoltem. Els qui estem en contra de les rodes de premsa xorres on on es pot salvar ni la foto de la cara amb la llagrimeta. Nosaltres també tenim dret a ser optimistes.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Los Juegos del Hambre, s'ha de veure.

Hi ha pelis que s'han de veure. Et poden agradar o no, però ja sigui al cine o a casa s'han de veure. Aquest és el cas de los Juegos del Hambre. Una gran producció que la veritat que es fa una mica llarga i la part bona no arriba fins al cap d'una hora. Al principi hi ha la presentació dels personatges que arriba un punt que és un xic avorrida, però després comença la part interessant fins el final. És una mena de barreja entre gran hermano,  perdidos en la jungla,  ben hur i alguna història més. La peli té la visió futurista, però no li acaba de fer el pes, la veritat. Jo crec que millor llegir el llibre i que cadascú se la montí que anar al cine, però s'ha de veure, perquè són d'aquestes que marquen almenys anys.

La sra. de Martínez



La senyora Garcia no tenia en el seu arbre genealògic cap personatge famós que hagués sortit mai de la instrahistòria, ni tampoc gaudia de cap renom conegut en el seu poble, ni tan sols era la pubilla de cal no sé qui ni cal no sé que.  Ella sempre s’havia esmerçat en buscar-se un lloc en l’actualitat local. S’havia apuntat a mil entitats de tot tipus i en especial les de caire cultural i filantròpiques que són les que vesteixen més de cara a la galeria. Persona amb ganes de fama es va buscar un home de casa bona, tot i que era nouvingut en aquest privat món de les cases amb solera i reputació. Ajudat de la mà del seu estimat va anar grimpant en el món de l’administració. Poc a poc i amb urpes en comptes d’ungles pujava i pujava fins tapar el sol. Ben aviat va foragitar el seu cognom original de totes les targetes de visita i de presentació.  El va substituir pel del seu estimat espòs que tot i que era molt comú, almenys podia dir que era un dels ginecòlegs amb més clientela de la contrada.
Persona estimada arreu de la gent més vips del municipi, No faltava mai on hi havia una cita cultural i l’alcalde de torn hi feia acte de presència. Ja coneixia a tots els personatges d’aquestes cites obligades per pujar reputació a la vila i tenia arts amagades en aquest difícil art de demostrar que tu sempre ets millor que la resta.
En el món del funcionariat va arribar al lloc més alt de l’escala i la seva signatura sempre era cegament fidel  al que deien els del seu partit, tot i que a les reunions no hi anava mai. No fos cas que se la veiés i li esguerressin la seva neutralitat només aparent davant del gran públic que només llegeix la premsa esportiva.
Era polifacètica, tant podia ser una gran entesa en el món de les finances, com el de la construcció d’edificis nous, com en serveis a les persones grans. El seu bagatge gaudia d’una gran amplitud. Un parell de llibres del perfecte funcionari l’ajudaven a preservar aquesta imatge que volia donar davant el gran públic i principal usuari dels serveis que depenien d’ella. En realitat, havia estat estudiant durament una carrera de biologia que mai va tenir cap interès en aplicar, però que li servia de base pel seu currículum a base de cursos pagats d’administracions públiques que l’havien curtit abastament en el món del servei a la ciutadania.
La senyora de Martínez te la podries trobar ocupant una plaça de funcionari diferent en cada legislatura. Un canvi de municipi, però sempre dins la mateixa comarca, sense creuar massa fronteres. Era un dels cromos que els polítics del seu partit posaven sobre la taula cada cop que hi havia eleccions municipals a l’hora de muntar un equip de govern. Ella, tot i no estar en cap llista  ni enganxar cap cartell electoral, tenia molt de pes amb el seu partit, però sempre se la veia discretament en una segona línia. Era la funcionària fidel als colors que no negava mai cap firma.
La senyora de Martínez tot i intentar fer-se sentir molt propera a la gent, utilitzava un llenguatge polític per parlar de moltes coses sense dir res. Tots els seus avantpassats ja havien patit prou manques de protagonisme i s’havien hagut de rodejar de gent de classes baixes o mitjanes, però ella volia trencar aquesta tradició i apostar per la gent de renom. Per donar més estil als seus cognoms a part d’incorporar el del seu estimat espòs en substitució del seu primer, el seu primer anava unit per la conjunció i per donar més nivell a la seva nomenclatura.
Tot i declarar-se molt patriota i amant de la causa local. Ella a l’hora de comprar sempre optava per Barcelona i botigues que li permetessin vestir models exclusius no fos que mai arribes a coincidir amb altres éssers que gosessin portar els seus models tan exquisits.
La senyora de Martínez tenia molts pocs diners al banc que anava dilapidant amb mil excuses, però ella sempre aparentava gaudir d’una gran fortuna xiuxiuejant amb algun dels seus molts amics banquers. Tot un personatge a casa nostra. Una persona que de mica en mica ha vist com altres veïnes l’han volgut emular, però no han tingut ni mai tindran la seva sort a l’hora de pujar en l’escala social a base del seu pobre home que fa més hores que un rellotge. El seu partit ja no sap com treure-se-la de sobre. Popularment se la coneix per la funcionària bufona. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a L'Eixdiari a partir del 22 de novembre del 2013.








dilluns, 25 de novembre de 2013

Boira a la plana del Baix Penedès

Fins el dia que els polítics i derivats de la comarca no sapiguin on estem no ho arreglaran. Mentre segueixin fent volant coloms de tot allò que fa anys que ens vénen i que poca cosa rai queda no arreglarem res. Tenen la boira als ulls i no saben on està el rumb. Només els cal donar un tomb pel Vendrell a una hora cèntrica i es veu clarament que és el que hi ha i que és el que es respira. La realitat està al carrer i no als diaris servils ni a les estadístiques.

Un dia molt especial al meu poble, Albinyana

Albinyana és un municipi que encara conserva el seu esperit tradicional. Gràcies a la crisis i a què el Vendrell i Calafell eren més atractius la gent ha anat a la capital i ha deixat de banda aquest poble enlairat del Baix Penedès. Una de les coses interessants que se celebren al municipi al llarg de l'any és la Fira d'Artesania que enguany ha arriba  la setena edició. Més de 60 expositors ens mostren les seves creacions en bijuteria, roba, metalls, etc. També hi havia una xurreria i les coques de Perafita que no fallen mai a cap fira o similar de la comarca. Evidentment també hi havia artesans del poble especialistes en herbes remeieres, codonyat i sabó, entre d'altres. La veritat és que feia goig i es podia admirar l'entrada d'un dels edificis amb més solera del carrer Bonastre  poble a tocar a la plaça Major. Tot estava repartit pel casc antic i dins la societat hi havia la mostra de plaques de cava que atrau molta gent. No hi faltaven el passeig en ruc català, ni la mostra d'un taller de ferro, entre moltes altres coses, com la xurreria que sempre agrada.
Feia goig el poble amb molts de visitants de fora i molta gent del poble que també tombava per aquí i per allà comprant i mirant coses en els seus carrers empinats. La gràcia de tot plegat és que estava tot molt ben organitzat des de la rebuda al pàrquing de l'entrada de la localitat hi havia un cotxe que portava als visitants que ho volguessin fins el nucli de la fira. Els carrers tallats i tot motl ben organitzat perquè res no fallés. No cal que ho faci cap empresa com a Calafell. A Albinyana hi ha gent per muntar això i molt més si fa falta.  La gent del poble amb els seus nous capgrossos i grallers hi posaven alegria a la festa. Molt content de veure Albinyana com he vist avui. Els petits és fan grans, els grans encara ho són un xic més, però entre tots mantenen ben ferm l'esperit del meu poble, Albinyana. Enhorabona a tots plegats per aquesta nova edició de la fira que ja està consolidada. Per molts anys. No perdem mai l'autenticitat i aquest anonimat magnífic on tohtom hi posa de la seva part per fer una cosa entre tots on tots hi prenen part d'una manera o altra.

divendres, 22 de novembre de 2013

Aquest diumenge, dia 24/11, toca la Fira d'Albinyana

 Una bona excusa per conèixer Albinyana en una nova proposta que ja està consolidada. Un poble petit que gràcies a la crisis i a què la vida continúa normal no ha canviat el seu aspecte original. Allí sobre us espera amb aquesta forma diferent de passejar-se pels seus carrers. Us esperem.
Un any més, en temps d’olives i de paisatges impregnats dels colors de la tardor, arriba la Fira d’Artesania d’Albinyana. Enguany se celebrarà el proper 24 de novembre.
En aquesta edició podreu gaudir de les activitats ja habituals; com ara de la Trobada de Plaques de Cava, amb edició commemorativa; de més de 60 expositors i artesans; d’esmorzar i dinar populars; de tallers per a grans i petits; i d’animació al carrer.
Cal destacar les novetats que presenta la Fira aquest any:  l’esmorzar a la Societat amb tast d’oli novell de la Cooperativa d’Albinyana, el taller de marges de pedra seca, els passejos amb Ruquet Català, l’actuació dels capgrossos de la Societat d’Albinyana i les matinades a càrrec dels grallers La Cresta de la Canya.
Una festa popular en què els albinyanencs i gent vinguda d’arreu retroben els antics costums i també els valors de germanor i comunitat, sovint difícils de trobar en els temps que corren. Tot plegat gràcies a la col·laboració de diversos particulars i empreses locals, a més de l'Ajuntament d'Albinyana i l'Agrícola i Secció de Crèdit d'Albinyana.
Us convidem a què ens hi acompanyeu, i no fem bona la cita de Salvador Espriu “Maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fem res ni ens deixen fer res”.  Trenqueu les cadenes, la rutina, i visiteu la Fira d’Artesania d’Albinyana. Us hi esperem!
Comissió organitzadora de la Fira d’Artesania d’Albinyana
Societat Recreativa Unió Albinyanenca

fira_artesania_albinyana@hotmail.com


dijous, 21 de novembre de 2013

Guettos educatius

Una de les coses bones que té l'ensenyament és que et pots barrejar amb altra gent. Abans al institut Baix Penedès hi estudiava quasi tota la comarca i també venia la gent de Roda i la Torre. Ara com tot ha canviat només hi van els d'uns instituts del Vendrell. No hi havia res més. Els "tontos" feien fp al Andreu Nin i els "llestos" feiem Bup al insti. Això que fp i insti fossin dos camins diferents per espavilats i no tan és una de les xorrades que encara se senten encara que en boca petita perquè no queda bé. Jo no entenc qui va ser el llest que va decidir plantar un insti al Oasis, el més normal és que ho fessin a la zona escolar o en un altre lloc de millor accés que no pas allí amb cases unifamiliars que només s'omple a l'estiu amb els de Barna. Però aquí i arreu de cracks sempre n'hem tingut i sempre en tindrem.
Jo no he entès mai el tema de la sectorització escolar. Hi ha gent que viuen en un lloc però per mil motius els hi va millor a un altre lloc. A més amb el tema de les famílies potser els nens tenen dues o tres cases en llocs diferents. El que s'ha de fer és que els nens puguin escollir un lloc o un altre i estiguin tots barrejats. No és normal que en un lloc hi hagi més del 50% d'immigrants i en altres llocs ni la meitat. Tothom té el dret a escollir el seu centre. Ara amb això dels instis i amb l'excusa del fracàs escolar aniran cada insti a un lloc. El proper pas serà crear una universitat amb master inclosos perquè tothom vagi a classe al mateix lloc. Així els amiguets de l'escola bressol els compartirem fins que acabem a la cua del paro. És un tema que desconec perquè no sóc docent, però hi ha coses com la sectorització que com alumne no ho entenc gens. S'hauria de repartir entre tots sinó sempre hi hauran instituts amb més indígenes i altres amb molt menys indígenes. Clar hi ha gent que són molt oberts, participatius i democràtics i això que hi hagi mitja classe de marroquins a classe els hi sembla una patada als cullons, però clar això no es pot dir no sigui que quedem malament. En el fons moltes coses no han canviat gens, ni ho faran al pas que van. Temps al temps.

dimecres, 20 de novembre de 2013

Guerres casolanes

Fa un temps hi va haver una guerra del pa que algusn forns venien el pa més barato que altres. Hi ha guerres de menús de restaurant que estan a tocar i mil coses més. Avui he sentit que a Barcelona uns cines feien la guerra dels preus i durant uns dies baixaven els preus. Al final la cosa pot anar d'aquesta manera i igual que moltes coses han baixat, no estaria malamen baixar el preu dels cines d'aquesta manera hi podria anar més gent i si compren xuxes a la fi de comptes farien més diners que ara que potser en alguna sessió només hi ha un espectador.  Petites guerres que aniran sortint per intentar agafar el màxim nombre de cèntims perduts.

dimarts, 19 de novembre de 2013

Carrers i places al servei del poder



 
Donem un cop d’ull als noms dels nostres carrers i veurem un cúmul de personatges que identifiquen aquestes vies públiques. Els polítics i similars són els que hi són més presents per la senzilla raó que els qui els hi posen el nom. Endogàmia gremial. Una mica d’idolatria a l’ofici de polític. Si una persona és un gran mecànic difícilment podrà arribar a lluir en un cartell del nom d’una vi. Ara si és un polític mediocre dels mateixos colors que els qui manen ho té tot al seu favor perquè el dia de demà posin les seves dades en algun placa ben bufona acompanyada de l’escut municipal.
Posar noms als carrers és una tasca difícil perquè escollir entre uns i altres no és una feina que agradi a tothom. Si el municipi va creixent doncs, pots arribar a intuir que en una dècada o una altra sempre pot anar-hi el teu favorit. En localitats petites has d’esperar segles perquè això passi amb el risc que  vagi perdent població i acabi deshabitat. Quan la inspiració és curta s’acostuma a recórrer als grans diccionaris o llistat d’artistes d’alguna disciplina. Llavors segons la seva popularitat es van aplicant a la via pública. Alguns d’aquests potser no arribaran mai a la sola d’algun veí de la localitat que ha destacat per alguna tasca comunitària, però com per miracles de la vida surt a la enciclopèdia donem prioritat a la seva persona encara que només el coneguem a través de la Wikipedia i poca cosa més. El que m’agrada trobar als carrers són noms de veïns de la localitat que han destacat per alguna cosa i preferiblement que no siguin polítics. Poques vegades trobareu el nom d’algun fuster, ferrer, en un carrer. Sembla que després dels polítics hi van els pintors, músics, lletrats i metges, però a la resta, pocs n’hi han. Si  això succeeix és bo conèixer els motius reals d’aquest lapsus lingüístic.
Una de les coses que no entenc és quan et trobes amb una via que té mig carrer amb un nom i l’altre mig amb un altre nom. Potser els seus orígens són diferents, però en el moment que s’han trobat en l’espai doncs caldria donar consistència a al nova realitat. Aquí si que seria justificat fer un canvi de nom.  Aquest no s’hauria de fer quan tenim una via totalment identificada amb un nom clar i entenedor. Llavors agafar i posar algun col·lega polític ho trobo un total desencert. Potser per la família del protagonista és un gran honor, però per la resta de gent és un mal de cap i també una gran putada fins que no ho tenen tot  reconegut en la documentació.
Una altre dels fenòmens en aquest cap és el doble nom. Hi ha espais públics que tenen noms populars i un altre oficial. S’hauria de respectar clarament el que diu la gent perquè en el fons s’acaba imposant. Puc arribar a creure que els savis que s’encarreguen d’aquesta missió viuen en un altre nivell de vida, però al final el poble sempre té la raó encara que a alguns això no li agradi gens i ho intenti dissimular amb nomenclatures d’alta volada per gent que no hi veuen més enllà. No ens falten la grandiloqüència d’algunes vies que quan veus sobre el plànol com per exemple avinguda Catalunya sembla un gran fita urbanística.  Llavors arribes allí i veus que amb prou feines hi passa un cotxe pel mig. Són ganes de fer servir massa la lupa quan  en realitat no  toca per naturalesa.
No podem oblidar una de les tàctiques utilitzades per molts municipis d’esperar a què alguna persona important entri en una altra vida per donar nom a un carrer. El millor és fer-ho en vida perquè pugui gaudir.  No cal esperar pas a que surti en el titular d’una esquela. Hi ha coses que són molt carrinclones i encara no hem sabut superar.
Els carrers han estat i són eines polítiques. Només cal pensar en els noms d’algunes durant la dictadura franquista i el canvi quan va entrar aquesta mena de partidocràcia que sembla que tenim. Si hem de crear herois que siguin també tots i no queda gens bé utilitzar aquesta eina d’identificació per fer política de titular i quatre canapès. Per això ja estan els mitjans de comunicació públics i alguns privats.
Molts ajuntaments parlen d’una cosa que no és una marca de detergent i que es diu participació ciutadana. No estaria malament que s’utilitzés a l’hora de denominar nous vials. Aquesta seria una bona eina que reflecteix la voluntat de la gent. Els polítics passen i els carrers es queden encara que a vegades ho poden fer amb un nom diferent depenent de quin costat estigui la truita. Publicat al Diari del Baix Penedès i Eix Diari a partir del 15 de novembre.

¿ Quien mató a bambi? una peli dolentíssssimmmmaa

Feia dies que no veia una peli tan dolenta com ¿Quien mató a bambi? Una peli sense argument ple de xorrades que imita altres que tots coneixem amb la tonteria que surt l'Iniesta fent de cover. No se salva ni la banda sonora. Potser si que hi ha un parell o tres de moments que pots riure una mica, però és una autèntica presa de pèl. Una idea per atreure gent amb actors coneguts fent tonteries sense solta ni volta amb un argument que fa pena. Realment és una tifa.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Quan no pots baixar de l'escenari de la vida.

Hi ha persones a la vida que en algunes situacions fan un paper. Alguns, per exemple els polítics ho fan més que altres, però hi ha persones que de tant de fer-ho ja no poden sortir. L'altre dia al sopar de Calafell hi havia una perosna que semblava que estés en un programa de tele 5. A més ho feia d'una manera natural, sense improvitzar i d'una manera que semblava que portava un guió.. Ella era així. Suposo que fa temps devia practicar i al final no podia sortir d'aquest paper de la vida. És autèntica i realment és una d'aquestes persones que et desmonten molts perfils, perquè s'ha convertit en un fenomen social de mica en mica.

dissabte, 16 de novembre de 2013

Ofertes de la nuit calafellenca per 16 euros sopar, copa i disco

Una de les coses aparenment bones que ens ha donat la crisis ha estat la reducció de preus en alguns llocs. A Calafell entre la Sirena, Marino, The Sugar i crec que Vip's entre d'altres un pack molt econòmic per sortir de festa. Per 16 euros tens un sopar com deu mana amb cervessa, aigua, postre, cafè i iva inclòs. Després tens un cubata al bar per acabar a Vips gratis. Jo crec que és una gran oferta i és una manera de salvar els mobles en una zona que ha estat simbol de la marxa baixpenedesenca. Jo ahir vaig gaudir d'aquesta gran oferta tot just abans de la discoteca que és quan em vaig retirar. Les canes no perdonen, però realment val la pena. No sé quan durarà ni fins on arrriba, però em va sorprendre gratament. Pels més animats pagues 20 euros i tens dos cubates. Això si. abans de començar a sopar ho has de pagar en efectiu. Val la pena.

Calafell platja, un divendres la nuit

Calafell la nuit no és el que era. Torna a estar buit. En els seus carrers de divendres al vespre som quatre gats que hi passegem. Un porter em comenta que hi ha molta gent jove i que la gent gran ja no ve, una excusa més que va unida a la crisi que fa mal a tothom. Avui m'ha fet llàstima de quan era fa quatre dies ple de gent. La crisi ens fa mal. Deia el porter que no hi ha la unitat entre els bars que hi havia abans i entre alguns d'ells es van ajuntant i van fent. No necessitem ni mercadones, ni peatges tous. Bé si potser també, però el més important és que hi hagi feina per més gent que tot rutlli no com abans, però que la gent es pugui guanyar la vida. Ara obrirà un Mercadona. A veure que passarà. El del Botafoc del Vendrell que va ser el que venia més d'Espanya ja no és el que era. Ha baixat molt. Altres cadenes s'han espavilat i obren més hores i han baixat preus. Mercadona no és barato. L'Àrea de Guissona està triomfant cada dia. Calafell divendres nuit està buit. Llums, quatre gats, Vips ens espera i uns quants bars abans també. Esperem el Nadal amb candeletes.

dijous, 14 de novembre de 2013

Comprar el diari, una gesta històrica

Abans trobar una persona que comprava el diari Avui era per fer una foto perquè la veritat que no hi havia gaire gent. Ara qui compra un diari o no el gorreja d'un bar o restaurant o del vei és també per fer una foto. De tant en tant si que trobes persones que es compren el pronto i revistes serioses que serveixen per tota la setmana i porten moltes fotos. Cada dia compra menys gent el diari i alguns que ho fan es en plan ong. Tal com està tot el millor es mirar-lo per internet, Al principi costa pero al cap de pot t'hi acostumes. Sobre premsa comarcal entre un que està tot ple de castells i vilafranca i l'altre que cada dia és més prim el millor es fer un garbeo per internet entre el diari del baix penedes, el baix penedes diari, la fura, la xarxa penedes i alguns blogs i és millor que no pas comprar el diari i més econòmic.En el fons nomes explilquen el que els interessa als poders que sabem i això cada dia interessa a menys gent. Molt millor el Sàlvame que comprar alguns diaris xorres.

Pagar la hipoteca després de mort

Avui he escoltat un comentari curiós. Resulta que a Saragossa volen agafar cadàvers humans per fer proves de cotxes, tipus seguretat. Resulta que els dummis, que són els ninos que fan servir són molt cars, uns 90.000 euros per unitat. Llavors la solució més econòmica i més real es fer servir persones humanes. S'estalviarien diners i a més els resultats serien millors. Ara quan us es mori potser ja no serà una despesa, si va a la ciència té un cost zero. Si va a alguna empresa d'aquestes potser encara donaran als hereus uns calerons cada mes mentre li van fer proves. La història és macabra, però tomba por ahi. A veure si es fa realitat i no passa del murmuri general. Tenint en compte que aquí tenim la idiada no cal anar gaire lluny.

dimecres, 13 de novembre de 2013

Un dels vendrellencs marginats, Pau Padró

Pau Padró i Cañellas

Pau Padró i Cañellas (el Vendrell, Baix Penedès 1891Prada de Conflent, 1950) fou un sindicalista i polític català. Treballava de pagès i fou un dels organitzadors de la Federació Comarcal Agrícola del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Obrers Agricultors d'Espanya, de la qual fou president el 1918. Fou empresonat l'octubre de 1919 després d'un atemptat contra el president de l'Associació de Propietaris d'El Vendrell. Tornà a ser empresonat entre 1921-1922 sota la repressió sindical del Severiano Martínez Anido. El 25 de maig de 1922 va patir un atemptat per part del Sindicat Lliure. L'any 1931 s'adherí al Bloc Obrer i Camperol i després a la Unió de Rabassaires de la que en fou elegit president el 1932.[1]
L'any 1932 les colles castelleres del Vendrell no participaren al I Concurs de castells de Tarragona en protesta per l'empresonament de Pau Padró.[2]
A les eleccions del 16 de febrer de 1936 fou elegit diputat a Corts pel Front d'Esquerres. Durant la guerra civil espanyola va ser president del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya. El 1946 formà part del govern de la Generalitat a l'exili. ( Extret de la Wikipedia)

La gent no vol.....

La gent no necessita llums de Nadal per ser feliços. La gent necessita menjar i feina on guanyar-se la vida. La gent no necessita aspirar a ser el millor de tots. La gent vol sortir al carrer i trobar de tot sense anar gaire lluny. La gent no vol herois casposos que van tenir cinc minuts de glòria i que sempre estan allí. La gent vol saber com arribar al cap de mes amb el primi i poca cosa més. La gent no vol discursos buits. La gent vol saber a quan va la barra de pa. La gent no vol aplegar 100 persones en un dinar de Nadal. La gent vol poques persones però amb armonia. La gent no vol ser el més guapo ni el més ric. La gent vol que algú el miri i li digui avui fas goig d'una forma natural i espontània. La gent no vol arribar a la lluna. La gent vol arribar a fi de mes. La gent no vol pujar la muntanya per tornar-la a baixa. La gent vol no embrutar-se les sabates quan sembla que trepitges fort. La gent torni vostè demà. La gent vol, esperi un moment i ara li mirem. No ens cal ni federalisme, ni independència, ni tantes paraules buides. La gent vol un futur per tothom clar i nítid. La resta fullaraca.

dimarts, 12 de novembre de 2013

Professions de passat i de futur



Un dels oficis que s’està perdent encara que en teoria hauria de gaudir d’una bona salut per la proliferació dels complexos de multisales són els acomodadors de cinema  . Un parell de persones amb una escombra i un recollidor tan te’ls pots trobar venen entrades com dolços com netejant les crispetes d’una bossa trencada. Abans cada sala tenia el seu acomodador que vigilava que tothom estes  calladet dins la sala. Ara s’exerceix un autocontrol del públic anònim quan algun espavilat fa massa soroll. Avisos còmplices de tots els costats intenten reconduir el client díscol.
Un altre que ha canviat el seu format davant l’usuari són els revisors de tren en la xarxa de rodalies. Encara  en queda algun, però molts cops van acompanyat per dos guardes de seguretat amb els corresponents animals que t’intenten persuadir perquè siguis bon nen.
Un dels oficis que també està en vies d’extinció són els pagesos Periòdicament es realitzen eleccions a les cambres agràries i es convoquen a tots els que es dediquen a aquest ofici carregat d’història. Hi ha pobles a la comarca del Baix Penedès on no hi consta cap pagès registrat. Però miraculosament algú treballa de les terres. Ho podrem situar dins l’oci, encara que la crisis ha obligat a més d’un a entrar en aquest món de la vinya i el vi per força major de la necessitat de viure.
Un altre dels oficis que quasi ha desaparegut és l’esmolet que amb el seu so característic ens convidava a donar-li forma a les nostres eines de cuina. Encara de tant en tant, algun es pot escoltar pels nostres carrers i places, però trobar-lo és una qüestió de sort i fortuna.
Tallers de reparacions de petits electrodomèstics encara que es pot veure algun que s’hi dedica, però en la majoria de vegades és més econòmic comprar un nou artil·lugi que no pas reparar l’antic. Estem en una societat consumista que ens aboca a de tant en tant renovar els nostre equipaments. No fa gaire et deien que si duraven 10 anys ja podies estar content. Crec que ara aquest termini s’ha escurçat una mica encara que els preus també s’han rebaixat molt.
Oficis que semblaven perduts però que amb la crisis han reviscolat molt. Un exemple clar són les modistes que et permeten aprofitar més la roba i en cas d’augment o pèrdua de pes doncs que encara puguis adaptar la indumentària i no hagis de caure de nou en els braços d’alguna gran cadena comercial. Lligat a aquesta professió trobem els sabaters que en silenci treballen perquè deixem anar tot el nostre  pes amb comoditat i seguretat.
També tenim nous oficis que s’han anat introduint en el nostre dia a dia. No cal anar gaire lluny per trobar un establiment que et vengui màquines per deixar de fumar. Al Vendrell, en tenim quatre noves de trinca. A veure quin futur tindran, però de moment sembla que sigui rendible. Només cal esperar uns mesos per saber com evoluciona aquest curiós procés per deixar la nicotina i continuar traient fum entre els queixals. Això que es puguin comprar als estancs ha estat un cop baix.
Altres professions que han donat una gran empenta són les empreses de seguretat i els seus xicots que te’ls pots trobar a tot arreu exercint una mena de policia privada perquè ningú trenqui les normes de l’establiment i passi per caixa religiosament sense amagar res.
Altres oficis que han anat sorgint a mesura que l’estructura familiar s’ha anat diluint en favor d’unitats més petites i fins a les famílies monoparentals que cada dia tenen més pes en la nostra societat. Això ha provocat l’aparició de persones que es dediquen a al cura dels petits i grans de la família. Una tasca que fins ara es resolia dins el caliu de la llar, però que a partir d’ara s’han de buscar professionals que cobreixin aquests espais dins el tronc familiar.
Professions que sempre han existit però que ara han agafat empenta com estudiant o aturat que davant d’alternatives serioses comparteixen molta gent esperant un demà millor. Per altra banda, també tenim professions com polític amb les seves variants com assessor, càrrec de confiança que han entrat amb energia dins la nomenclatura de les noves professions o similars. Persones que han convertit la temporalitat en permanència i les percepcions econòmiques segons voluntat pròpia. Un petit repàs del complex món de les professions  a principis de la primera dècada del segle XXI, sempre en constant canvi. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'Eixdiari a partir del 8 de novembre del 2013

diumenge, 10 de novembre de 2013

Ser diferent és la gràcia

La gràcia de tot plegat no és ser com els altres i fer bocatas de pernil i vendre joies de plata. El mèrit és apostar per un producte diferent perquè la gent en aquell sector ja té prou on triar i remanar s'han de buscar nous camps que puguin ser atractius per oferir més varietat a la gent. Això és el que fa la Puntual del Vendrell i de Magie Bijou de la baixada del peix. Anar a la moda no és ser modern, és ser un més. La gràcia és crear un estil propi perquè els altres et puguin seguir. Si al cap d'un temps prudencial no ha funcionat canvies de tema, però almenys ho has provat.

Les fires multisectorials en estudi

Aquest cap de setmana vaig anar a Vilanova a veure la seva Fira al llarg de la Rambla. Estava dividida com sempre per seccions. Sobre el tema cotxe em sembla molt bé. Pel que fa al menjar, la majoria de parades eren de fora de la comarca i moltes de fora de Catalunya i la resta predominaven descalcificadors, assegurances. S'han de reorientar les fires i han de ser monotemàtiques o que representin un municipi o una comarca. Que vinguin a vendre xoriços els de Berga no té gaire sentit quan a la localitat hi ha moltes empreses que ho poden fer. Però que  passa? que aquests no hi volen anar. Per què? doncs perquè els resulta massa car. Llavors el que s'ha de fer és una fira a mida de la societat actual, potenciar allò que tenim. Una mena del Vine tast del Vendrell que aplega a la gent d'aquí i de la comarca. La resta no té gaire sentit. No ens val la pena omplir per omplir justificant només per pagar les despeses. Potser que busquem un format més econòmic i diferent que ens pugui permetre fer una fira de la comarca i no ens ressignem a ser ambaixadors d'altres territoris catalans. Això s'ha d'anar madurant de mica en mica amb el risc de pifiar-la, però avui en dia això no te sentit. S'ha de dir que dissabte a la tarda estava la rambla de Vilanova plena fins dalt, però aquest crec jo que no és el camí. Aquests són els burros que paguen perquè estan les fires temporals o temàtiques que  a canvi de quatre demostracions no paguen un duro en la majoria de localitats. No hi ha dret que uns hagin de pagar i els altres que si que es porten les seves paradetes per vestir-se amb uns vestits que simulen medievals i penjar quatre draps a la bandera se'ls hi faci gratis. Una de les grans injustícies de casa nostra.