dijous, 31 d’agost de 2017

Joan Latorre presenta el seu llibre de noms de lloc i de persona de Santa Oliva



Entre els actes de la festa major de Santa Oliva hi havia una proposta que és el fruit del treball de 23 anys de recerca arxius públics i privats, de consulta directe a gent del poble, alguns dels quals ja fa dies que varen traspassar, de treball de camp i de repassar molts altres llibres i publicacions de temàtica relacionada amb l’onomàstica. Una feina d’anar lligant caps aquí i allà i anar esbrinant el perquè de tot plegat fins a arribar a un seguit de propostes concretes amb cara i ulls.
Santa Oliva és juntament amb Albinyana els únic poble del Baix Penedès que gaudeixen d’un treball d’aquesta intensitat. Una mena de diccionari de topònims i antropònims que recull més de 2.500 entrades del municipi que des del principi de tot al segle IX fins l’actualitat amb la inclusió de paraules com l’Ave que passa per la localitat aprofitant tant fonts escrites com orals. Una feina ingent  que inclou un seguit de mapes situant cada topònim al seu lloc. Joan Latorre és un jove reusenc que per motius professionals es va instal·lar a Santa Oliva on des d’un principi es va dedicar a estudiar la història del municipi des de diferents àmbits. Aquesta no és la primera publicació d’aquest estudiós sobre la localitat i es preveu que tampoc serà l’última perquè està treballant en noves propostes. Aquesta és una gran obra editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs i amb la col·laboració de l’Ajuntament, la Diputació i el Consell Comarcal. Un gran treball molt rigorós i exhaustiu per un poble amb les característiques demogràfiques i de superfície de la localitat baixpenedesenca.

Parcs temàtics




La nostra societat està cada dia més marcada com la d’antuvi i no ens estem adonant que les coses estan canviant, ens entossudim cada dia a seguir com abans, però de mica en mica les coses van canviant.
Els nostres polítics segueixen la visió de parcs temàtics per als nostres municipis. Organitzem les festes majors com sempre: balls tradicionals, havaneres, sardanes, castells de focs i que no ens falti ni la cercavila ni els castells.
Llavors aquesta història es va repetint programa a programa, canvien els models i els dissenys, però la base és molt semblant amb el pas del temps.
No ens donem compte que les coses han canviat molt en els darrers anys. Si ara portem un Txarango a casa nostra hem de pensar que vindrà molta gent de fora i que les principals vies de la vila estaran plenes de vehicles que portaran admiradors d’aquest grup. Evidentment força d’aquestes persones no voldran o no tindran les ganes de pagar 4  euros  més el got per consumir un combinat, llavors s’imposa la solució de fer botellón per gust i molts cops per necessitat perquè les preus són excessius o simplement és pot reduir el marge.
L’altra història és que en aquestes poblacions no hi ha només dues opcions o ball de festa major o concert jove, hi ha gent que com és normal aposta per altres opcions. Sinó les troba a la vila, doncs tocarà el dos i no passa res. Per això s’han inventat els cotxes.
Els immigrants doncs aniran a donar un tomb per allí a veure que s’hi pesca, però en cap moment es pensa en oferir algun espectacle dedicat amb ells. La filosofia real és que s’han d’integrar i per tant els toca escollir o pas doble o música catalana. No hi ha més. Poden anar d’observador a alguna de les dues propostes.
El que si que hem actualitzat són les urbanitzacions amb festes major. Quan jo era petit al meu poble, Albinyana, estava la festa major del poble i la de les Peces. A les urbanitzacions es feia algun sopar, concurs de truites, petanca, però poca cosa més. Enguany hem introduït els grups musicals. Ben aviat farem com al Vendrell que durant els dos mesos d’estiu no paren de fer festes majors i castells de focs d’entre 5 i 10 minuts per deixar a tothom content i visca la integració.
Ens preocupem pel territori i no ho fem pas pels seus pobladors nouvinguts. Evidentment ja fa dies que d’alguna manera ja hem integrat els balls tradicionals dels sud de la Península Ibèrica en algun  format, però ens falta creuar el Mediterrani o anar cap a altres zones d’Europa. Petits detalls, no cal que cada dia tinguem de protagonista una cultura diferent, però un petit tastet d’espectacles provinents d’altres països que molts cops els pots veure anunciats en bars i sales de la comarca.
La realitat és la que hi ha, no podem pretendre sempre viure d’un passat presumptament gloriós i en un format adaptat a les nostres necessitats, perquè en aquelles èpoques tampoc crec que tot fos tan uniforme com ens volen vendre. El pas del temps va perdurar alguns formats i altres van caure perquè van quedar en segona o tercera posició.
Avui com sempre podem seguir imposant la nostra realitat oficial, però avui com sempre els que no es sentin integrats continuaran fent la seva perquè no se sentiran identificats. El problema és quan aquestes minories que sempre han existit arriben a nivells importants, llavors aquí tenim un problema seriós a tractar i a tenir en compte.

Els nostre temps funciona molt més ràpid que els d’anys anteriors i hem de saber estar al dia i deixar de viure d’un passat i esperant un futur incert, sempre ignorant el present que sempre ens acull amb les seves coses bones i no tan bones.

L'altre guardaespatlles, per passar l'estona

Molt interessant la proposta que amaga el otro guardaespaldas. Accio i humor en una bona combinacio per passar una molt bona estona. La interpol no queda gens ben parada i la coordinacio policial tampoc. Pelis destiu per passar lestona.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Ontinyent, una gran festa de Moros i Cristians


Molt interessant anar a Ontinyent a veure Moros i Cristians. Tres dies i escaig de festa dedicada als moros. Desfilades que duraven hores i hores i un poble i una comarca que estava totalment llliurada a aquest esdeveniment amb comparses que porten més de 100 anys de vida a la localitat. Ha estat impressionat, sobretot la part de la desfilada mora i cristiana quan la capitania, les 13 comparses i les embaixades treien el bo i millor de les seves gal.les. Impressionant. Hi havia molta gent, molt de música, no pot fallar a València, estructures formidadables, grups de ball i dansa espectaculars. Ha estat tot un plaer gaudir d'aquests dies a Ontinyent. També molt interessant l'embaixada infantil feta per la canalla i on hi va molts nens perquè està dedicada especialment amb ells. Aquesta festa costa un munt de diners. Ens varen dir que només el lloguer dels animals exòtics de la comparsa mora costaven 20.000 euros. Això si, es podien veure elefants, pitons, camells.
El que no val tan la pena són els alardos que és una espècie de carnaval on la gent va desfilant per lliure i amb disfresses senzillotes.
Una altra de les coses impressionants és quan davant del castell totes les bandes interpretent el Ximo, una mena d'himne de la festa. Veus una plaça amb unes 3.000  persones totes movent-se al mateix ritme amb un silenci absolut. Una cosa que val molt la pena. La gent d'Ontinyent ho tenen tot calculat i són molt agradables i de molt bon tracte. Això és una cosa que sempre s'ha d'agrair.

Més del mateix amb el rei Artur

Rey Arturo, La Leyenda de Excalibur és la darrera versió del Rei Artur a les nostres pantalles. Una peli farcida d'efectes visuals molt interessants i que torna a recrear un dels clàssics de tot els temps. Hi ha moments de la peli que són molt originals, perquè ens ho presenta com si fossin fotografies obviant el que és el cinema, llavors et vas recreant la teva pròpia peli. Més del mateix, però amb molts efectes.

dilluns, 28 d’agost de 2017

TV3 i Telecinco, dues formes de veure el món



Una de les primers notícies d’aquest mes de setembre és que Telecinco i TV3 empataven en audiències durant el mes d’agost a un 10,1%. Aquesta informació ens ve a dir molt de que tenim al nostre voltant.
En principi la televisió catalana i aquesta altra del centre de la península són dos maneres ben diferents d’entendre el món. No vol dir que qui no mira una cadena en altres moments pot mirar l’altra i viceversa, però en principi i a grans trets i salvant totes les distàncies possibles estem parlant de perfils totalment diferents d’espectadors.
Tot i aquest lideratge, val a dir que fins arribar al 100% encara ens falten moltes cadenes i propostes televisives que estan per sota del 10% i que en un conjunt completen tot l’ampli ventall de la petita pantalla farcida de moltes cadenes de tot tipus on pot triar i remenar.
Quan jo era petit només hi havia dues cadenes. La 1 i la UHF. En la primera podríem trobar una mica la cadena oficial de tot plegat amb una mica de tot, des de notícies, sèries, música i tampoc hi podien faltar els dibuixos animats en petites dosis. La UHF era una mica la responsable dels documentals, esports i altres coses que sortien una mica del dia a dia de la majoria d’espectadors. No hi havia més on escollir. Una dels grans avenços va ser el comandament a distància de la televisió. En aquelles èpoques aixecar-te de la cadira per canviar de cadena era una gran gesta que no acostumava a passar gaires vegades i tampoc és que hi hagués gaires alternatives.
Ara hi ha de tot a la vinya del senyor. No parlem dels que fan servir la televisió a la carta i altres mil històries on tothom ha de trobar el que li és més escaient.
Una cosa de la televisió que encara no hem superat en la gran majoria de cadenes és que el que ens volen vendre per la petita pantalla no és el que acostuma a  preocupar a la majoria d’espectadors. Sempre s’ha donat una importància excessiva a partits i formacions polítiques que a l’hora de la veritat han estat quatre i el caporal els interessats en aquella informació, però aquestes i totes les cadenes ens han volgut imposar un personatges i unes gestes amb el pas del temps hem estat capaços d’eludir amb el comandament a distància.
La TV3 durant els darrers anys ha estat traient punxa i més punxa al tema de la independència i a la sobirania nacional. Mirar els matins i altres programes en alguns moments s’imposava un canvi de cadena, perquè ha arribat un moment que per la majoria de mortals d’aquest país la cosa ja és fa massa pesada i no és bona per la paciència. Per altra banda, Telecinco també ha optat per la modalitat de revista del cor sensacionalista per televisió amb molt de populisme i programes que venien a substituir algun veí que sempre mira que fan els del mateix replà.
Al final tothom ha tensat la seva corda i ha aprofundit en la seva línia que han anat perdent espectadors pel camí a favor d’altres cadenes que tot i no arribar a aquests nivells si que ha servit per donar empenta a altres propostes que no són tan fonamentalistes en els seus plantejaments. Els mitjans de comunicació, com la majoria dels polítics, es pensen que la gent és tonta i creu que a cops d’informació la gent al final acaba combregant amb unes idees o uns postulats i el que aconsegueix és totalment l’efecte contrari perquè la gent toca el dos. Tot i reflectir les màximes audiències només ens indica que tenim un ampli ventall que si ho traduïm en política estaria representat per uns 12 o 13 partits que s’haurien de posar d’acord per tirar el país endavant, una mica com al Vendrell en aquesta legislatura que ha resultat una de les pitjors dels darrers anys i encara ens queda quasi la meitat.


dijous, 24 d’agost de 2017

Víctimes del turisme i la construcció




La nostra comarca del Baix Penedès presumptament no està a l’alçada turística d’altres indrets de Catalunya. El més notable és Barcelona on ja ha aparegut algun rastre de turismofòbia. La veritat és que la situació crítica ja fa dies que dura i trobem moments que la cosa és força greu. Imagineu-vos viure tranquil·lament en un pis al costat de la Sagrada Família o del mercat de la Boqueria. Els primers dies pot fer gràcia, però arriba un punt que anar sortejant turistes per la vorera o veure com pel teu carrer passen 10 vegades més de vehicles que dos carrers més enllà resulta preocupant. Però aquest fet també és nota en el preu perquè els habitatges cada dia pugen de preu i si ets propietari no tens aquest problema, però segurament si ets inquilí veuràs com de tant en tant es puja considerablement el preu del lloguer fins a una situació insostenible. Persones que de tota la vida han viscut en espais turístics d’una manera o altra estan convidats a tocar el dos i buscar un altre lloc de vida perquè com moltes coses a la vida aquest fenomen està bé, però un excés genera tot el contrari.
De moment en el nostre Vendrell estimat aquest problema no el tenim. A part d’un parell de setmanes a l’estiu i la segona part de Setmana Santa que entre segones residències i turistes la cosa augmenta considerablement, la resta de l’any  tret d’algun cap de setmana puntual amb algun dia de pont afegit s’hi està força tranquil.
El nostre problema amb el turisme l’hem tingut però d’una manera i forma que encara ens afecta indirectament.
El turisme a casa nostra va servir per omplir unes quantes butxaques a la dècada dles 70 i 80. Persones que treballant uns tres o quatre mesos de l’any podien veure amb certa comoditat durant la resta de l’any. En aquelles èpoques els nostres visitants temporals venien amb la cartera plena i això de les neveres portàtils a la platja eren excepcions que no havien arribat a la generalització d’avui en dia.
Aquest recurs fàcil que anava acompanyat per un boom en la construcció que no preveia ni de bon tros el que va passar a la segona meitat de la primera dècada del segle XXI ens ha portat en aquesta situació de pobresa general. Tot això amb l’actitud d’una classe política que anava vivint del present i l’única cosa que feia amb vistes al futur eren plans que quedaven al calaix per a l’estudi dels historiadors del futur. La gràcia era tenir contents a quatre de sempre i no tocar gaire coses per no trencar aquest equilibri on no sempre guanya ni la majoria ni qui te raó. Simplement el poder és per qui està més proper al govern.
Un cop asseguts a taula amb perspectiva veiem com el turisme que tenim  no és dels qui més despesa fa al seu lloc d’origen. Molts els tenim aquí perquè no poden anar a un altre lloc més mediàtic com Salou i Sitges. Alguns també venen directament per la tranquil·litat que aporta la nostra contrada i per la seva excel·lent situació a mig camí de tot arreu.
Entres els qui feien de cambrers i de paletes ja tenim ocupats a la meitat dels nostres treballadors, no calia que tinguéssim indústria que possiblement cobrarien menys que els professionals de la construcció i haurien de treballar més que els senyors dels bars i restaurants.
Aquí ens hem quedat. Els polítics d’aquells temps són els mateixos que ara amb noms i cognoms. El seu estol de seguidors i fidels ja s’han anat col·locant en un lloc o altra i han deixat sols als líders per tirar endavant aquest projecte que ja fa dies que ha quedat obsolet. Els fills d’aquests líders locals han muntat les seves propostes alternatives.  Eleccions a eleccions van robant regidors a aquests cabdills locals que estan perdent poc a poc pes específic en la nostra societat.
La solució és complicada, però a partir d’on estem tot ha d’anar bé. Ja hem tocat fons i només ens queda pujar a més o menys velocitat, però sempre cap amunt. 



dilluns, 21 d’agost de 2017

Terrorisme globalitzat en mans d'assassins sense res a perdre

No hauria pensat mai que una decissió de fa quasi 20 anys com va ser la invasió d'irak pogués afectar a la festa major del meu poble. Això és una cosa totalment del segle XXI que mai abans havia passat. Uns locos invaeixen un país amb l'excusa d'armes químiques. Resulta que tot això és mentida, però amb el temps es va creant un sentiment antiamericà i dels seus aliats que es dediquen a crear terror al món en nom de déu. Belgica, Paris Londres, Madrid i no podia faltar Barcelona. Un grup de joves enlluernats pre algun il·luminat terrorista volen fer molt de mal a Barcelona. La cosa els surt malament a primera instància amb l'explosió a Alcanar, però van a saco conduint una furgoneta a tota ostìa per les ramblas de Barcelona a les cinc de la tarda. Controlar tot això és impossible. No tenim ni policia, ni exercit per controlar tot això. Un grup de fanàtics et munta un gran pollastre al mig de Barcelona. La nostra policia no pot vigilar tot el territori. Pot estar on hi ha més gent, però molts de molts pobles i urbanitzacions de casa nostra sap el més just. Abans la gent del poble es coneixien i tothom controlava tothom, ara no saps qui viu a sobre teu i tampoc li pots preguntar qui és. Això vol dir que el teu veí pot viure sobre teu i un dia inclús li pots deixar sal per a l'amanida.
Avui en dia tot això es incotrolable. Sempre s'ha confiat en la policia per posar tirites a les ferides, però no pas per curar-la. No es fa treball social com s'hauria de fer i avui en dia ens falten educadors socials per tenir a la gent una mica controlada. No a tots ni molt menys, però a uns quants si. Per fer grans atemptats no ens calen ni armes ni grans coses amb bombones de butà podem volar la sagrada família si volem, però controlar tot això és impossible. Hi ha moltes moltes persones bones, algunes de dolentes i algunes assessines, però molts cops aquests s'amagaran o es faran el longui fins el moment decissiu. Estem exposats a aquest nou terrorisme de quatre locus que odien el món i a la seva gent i sembla que no els importi fer molt de mal a la societat que els acull. Estem en una societat desestructurada i massa gent no té res a perdre. Solidaritat amb Barcelona amb Cambrils amb Vilafranca del Penedès i amb totes les persones i famílies víctimes de la locura d'uns pocs.

dijous, 17 d’agost de 2017

Músics “Heavys” tocant “regaton”



Si vols triomfar en el món de la cultura en general i de la música en particular t’has d’adaptar al que marca el sistema. Cada any hi ha unes tendències que prevaldran sobre la resta, llavors tu has de ser llest, intuir per on anirà la cosa i dirigir el teu producte. Si fas aquest procés és possible que tinguis èxit, omplis places, facis calerons i signis molt autògrafs. No et calen grans coneixements musicals, ni molt menys, amb uns quarts acords i molt de morro pots arribar ben lluny. Avui en dia les màquines donen molt de si i els directes ja  costa més dissimular les mancances, però amb un bons músics també es pot salvar. Potser arribarà un punt que et plantejaràs els teus principis musicals i diràs: què he fet jo per tocar això? però és el públic qui marca les tendències. Llavors si tens calers només és qüestió de sucar algunes emissores de ràdio del país i algun canal de televisió penjar algun vídeo a la xarxa i a triomfar.
Si tu ets un gran músic amb molta formació pots tenir de tant en tant algun concert de festivals selectes, però difícilment tindràs concerts multitudinaris de festa major amb entrada gratis i dret a “botellón”.
Fa 20 anys en el panorama musical hi havia una gran varietat. Cada proposta tenia els seus medis, els seus locals, els seus camins. Llavors si eres més o menys bo podries triomfar en un lloc o en un altre, però avui en dia sempre s’aposta per l’equip guanyador i la resta cada dia es van fent més petits i de mica en mica van desapareixent dels mapes perquè no tenen quasi possibilitats de guanyar-se les garrofes tocant el que els agrada.
Els ajuntaments que encara contracten, la gran majoria, van a tret segur. Hi ha un parell o tres de formacions musicals que fan tenen una agenda de concerts que quasi omplen tots els dies del mes. En canvi d’altres s’ho miren i van veient com cada dia en tens menys. Jo he vist orquestres d’unes 10 persones que en un mes tenia 20 concerts i en pocs anys han passat a tenir-ne uns 12 en tot l’estiu. Això no és normal. No és que siguin pitjor que aquests que toquen cada dia, sinó simplement que no han caigut en gràcia o el seu manager no té el carisma dels qui representa l’altra, ni més ni menys no té més explicació. Això en el món del grup de versions que ho toca tot si fa falta. En el món del heavy de la música punky ja tot és més complicat perquè les possibilitats que hi ha són ben minses a no ser que tinguis molt de renom i mira. Avui en dia sortir d’aquest paràmetre global té el risc que et quedis fora i no passis mai dels concerts a canvi de sopar i quatre cervesses.
Ens estem carregant el panorama musical ¡. Fa 20 anys en cada poble i comarca hi havia petites sales de música o bars que de tant en tant programaven concerts. Hi havia caliu i la gent anava a aquestes cites per veure una mica com estava el tema i per passar una bona estona. Avui en dia, són pocs els herois que es dediquen a aquest tipus d’esport de risc perquè corren el perill de tot i pagar el mínim als músics de perdre diners i la propera cita també. La gent no té cultura musical i de ben petits  comencen escoltant aquest regaton i similars que no es que sigui dolent compartit amb altres tendències, però ells no surten d’aquí i al final tots els grups acaben fent el mateix o fent versions perquè és el que omple. Ja no fan creació pròpia no val la pena a no ser que facis la cançó de l’estiu. Llavors o recordem els anys gloriosos un cop més o ens dediquem als ritmes actuals i endavant.
Aquesta és la realitat d’una societat que ha deixat a banda la varietat i ha acabat apostant pel que es porta cada moment. Grups que te’ls trobes a la sopa boba perquè saben que emplenaran i no volen jugar riscos. Els meus herois són gent com las Gachises, Noctämbuls que van treballant per fer-se un lloc en els locals, festes majors i festivals que és el que es porta actualment. Gent com la Nerea Bassart que va d’aquí cap allà amb la seva guitarra fent versions i donant a conèixer amb una feina de formigueta els seus temes propis. Persones que estimen la música i són coherents amb els seus gustos i preferències. Cada dia m’agraden menys els qui han renunciat als seus principis musicals i acaben fent com tots per diners i també en són culpables qui els contracta i no dóna pas a altres tendències musicals que necessiten com l’aigua de maig fer concerts per seguir endavant amb els seus projectes i il.lusions per fer un mercat més ampli i més gran.







dimecres, 16 d’agost de 2017

La multa semi fantasma

Aquesta és una història real. Fa tres mesos em van posar una multa de 100 euros en un radar de la carretera del Vendrell a Lleida. La història comença a ser rara quan l'hora que em van dir que me la van posar no vaig passar per allí i tampoc crec que vaig entrar en un terme municipal que tot i està a tocar de la carretera no vaig arribar a entrar mai. El que és cert és que el cotxe era el meu i aquell dia vaig passar per un lloc molt proper a una hora relativament propera on em van posar la multa que no m'han notificat mai fins que un dia surt al DOGC.
M'han trucat tres vegades d'empreses que recorren multes perquè la recorri. En la primera ja em van dir que per 108 euros me la podrien recórrer quan la multa només era de 100 euros.
Però hi ha dues coses curioses. No m'han notificat la multa a casa cap cop. Em van dir l'empresa de recórrer multes que era una cosa bastant normal que no es notifiquessin. Jo estic dins el grup no no notificats. Una altra cosa curiosa que pagant-la tres mesos justos després de la infracció em fessin un descompte del 50% de la sanció. Ara la tinc pagada i cada dia em truca una empresa per si la vull recórrer. No gràcia. Ja m'han trucat tres fins ara i ja la tinc pagada a través del 012. No sé si hi a més gent que li ha passat el mateix que a mi.

dissabte, 12 d’agost de 2017

La nostra solució potser seria un cafè 2,30 euros

Aquests dies s'ha fet viral per les xarxes comarcals que una geladeria del passeig marítim de Calafell va cobrar a un treballador de l'Ajuntament de Calafell, 2,3 euros per un cafè i 2,40 per un cafè en gel. Eren quasi la una de la nit del dia 2 d'agost passat. Realment és un preu molt elevat en la nostra situació actual, però potser si aquest preu estés dins les coses acceptables és que en aquesta comarca tot aniria millor.
Primer de tot, els treballadors de l'hosteleria serien tractat com mana i cobrarien el que toca. No tindrien com passa massa sovint contracte de 4 hores i en fan 12. Tindrien un dia i mig o dos de descans setmanal. Tindrien un salari per sobre dels 1.000 euros mensuals com els correspon.
A part, voldria dir que la comarca té una riquesa i una indústria i unes rendes que et permetien pagar aquest preu sense dubtar ni un moment que fos car. Aquesta seria la nostra solució perquè estaríem en una comarca rica i tot funcionaria. El que no funciona són menús a 9 i 10 euros amb una certa qualitat que ens indiquen que els beneficis de l'establiment són pocs i que segurament les condicions dels treballadors estan per sota del que podria ser normal. Perquè els miracles s'han de buscar a Lourdes i hem de deixar de ser hipòcrites.
 Jo em pregunto si hagués estat un estranger també se li cobrava aquest preu o els preus de l'establiment van marcats per l'horari. Són coses que no entenc. Potser a les 12 del migdia tens un preu i a les 12 de la nit un altre. Els preus han d'estar exposats al públic. No sé si aquests tenen aquestes variacions.
Una altra cosa divertida són les terrasses de Calafell platja. El que s'ha de fer és potenciar Segur de Calafell. La platja de Calafell ja resulta agoviant durant bona part de l'estiu i Segur està allí a mig gas. Repartim el negoci i fem tarimes a Segur perquè el passeig de Calafell és la guerra diària entre vianants i cadires i taules.

dijous, 10 d’agost de 2017

Calafell, havaneres mediàtiques



Sóc una de les persones que ha anat a bastants cops de les cantades d’havaneres que se celebren a la platja de Calafell. No sóc un apassionat ni molt menys, però allí assegut a la sorra a ple estiu és una proposta a la qual es difícil dir que no. En el cap de setmana que ho celebren tampoc no hi ha cap esdeveniment a la comarca que li faci ombra, per tant allí hi som a escoltar durant un parell o tres d’hores aquestes tristes melodies molt adequades per a l’esperit català dins un muntatge que requereix una forta inversió econòmica.
La intenció dels seus creadors és crear un festival amb una claus musical molt concreta que portes el nom de Calafell arreu i de retruc la Costa Daurada, segurament ho han aconseguit en certa manera, però jo crec que encara està a una certa distància en la Lliga Catalana de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell que ja va pel mig segle d’història.
Omplir la platja de Calafell  d’amants, simpatitzants i curiosos en el cor de l’estiu amb un programa força interessant no és una tasca difícil. Aquests dies dupliquem i tripliquem la població censada en el municipi. Llavors la proposta és més ben senzilla: anem a sopar a algun lloc de la platja i després a gaudir de l’havanera en aquests dos dies de festival gratuït a l’aire lliure i obert a propis i estranys.
Només falta veure el dissabte o el diumenge als mitjans de comunicació del Principat veure la crònica d’aquest festival del Baix Penedès. Un negoci rodó per la promoció del poble arreu.
Calafell és una poble molt inquiet i que mentre s’ha centrat e aquest món de l’havanera ha passat per alt altres històries que no eren tan mediàtiques però representaven una gran tasca a favor de la cultura al municipi.
Els concursos de literaris de Nadal amb premis per a la investigació local han desaparegut de l’agenda local. Un punt de trobada de molts literats d’aquí i d’arreu que aportaven les seves obres a aquest important certamen que han desaparegut al so de l’havanera que ha conquerit aquests espais a la recerca de ser popular a la xarxa. Som molt els nostàlgics que passem per davant de la Casa Barral enyorant els seus concerts d’estiu a l’agost. Nous cantautors, alguns dels quals com el Petit de ca l’Eril que recorda amb nostàlgia el seu pas fa uns anys per aquest ambient tan especial.
Segurament totes aquestes petites històries no donen ni portades, ni titulars, potser només un peu de foto en algun mitjà de comunicació local o comarcal, però pel seu cost irrisori  en un pressupost municipal anual que supera els 40 milions d’euros.
A banda d’aquestes dues propostes concretes aquesta reorientació de fons econòmics també es nota en les festes majors que sembla que han baixat el llistó en la seva programació.
Un dels grans encerts de Calafell es posar al port de Segur de Calafell una càmera del temps de TV3. No sé quan han de pagar el municipi per aquesta iniciativa, però he de dir que és una eina clau de promoció del municipi. Al matí mentrestant et prens el tallat ja saps amb imatges en directe com està la platja del poble veï. Això segurament convida a més d’un a anar cap allà a gaudir de les seves onades.
Calafell també ha entrat en aquest món de les fires i mercats d’època on amb l’excusa de veure quatre oques corretejant  pel carret et vénen una mica de tot i més. La gràcia acostuma a passar quan veus la factura dels restaurants incorporats a la recreació històrica. A vegades arriba un punt que no saps si davant teus, tens cèntims, euros o lires turques. Aquesta és la realitat d’aquest Calafell que aposta per grans titulars i espectacles mediàtics, però malauradament ha deixat de banda les petites coses, el futur, els nous escriptors, historiadors, poetes, cantautors que algun dia poden pujar a l’escenari de la fusta dient amb joia i orgull que un dels primers concerts els havia fet a la Casa Barral de Calafell.





dimecres, 9 d’agost de 2017

Sempre estaràs present en la nostra petita gran història, sr. Manel.


8 anys fa que ens va deixar el sr. Manel Bofarull. Un badaloní enamorat d'Albinyana, del Penedès de la història i dels seus protagonistes. No va tenir la sort de viure en primera persona el Mil·lenari del seu municipi d'acollida i del que havia mirat i remirat papers i documents antics. Sempre  estarà viva la seva tasca de formigueta, recuperant lligalls antics dels fons oblidats de biblioteques i arxius. Ell era un homenot que compartia grans moments i amb amics, parents i coneguts. Una persona de xerrar, de passejar, de conèixer in situ moltes persones i indrets. El teu municipi no t'oblida pas.

Mocions o cartes als reis

Les mocions que es prenen en aquest ajuntament acostumen a ser cartes al rei. Sort de l'al·legació d'un home que hi ha partida pels vehicles elèctrics, però l'estudi del tema del transport ha quedat a l'aire com la repetitiva del parquing de l'hospital que des de bon inici ja és petita. Ara és el torn d'una nova carta als reis en forma de moció pel PP.  Evidentment ningú està en contra del turisme, però el que haurien de fer les administracions és d'una vegada per totes treure els peatges d'aquest tros d'autopista entre Tarragona i Vilafranca, com a mínim. Dotar de més metges els hospitals i dotar serveis urgències els caps. Posar més polícia i no vigilants de seguretat privada sense competències. Hem de posar més parquing, reforçar la recollida de brosses i neteja de voreres. Potenciar el transport públic. Hem de fer tot això no per anar en contra del turisme sinó perquè tothom se senti com a casa i no viure llargues cues a urgències o aparcar al poble del costat, entre d'altres. Si volem turisme, però hem de donar respostes a les seves necessitats. La gent al final es crema i és normal.

divendres, 4 d’agost de 2017

Felicitats per aquest maridatge de Terra i Taula a Vil·la Casals


Una de les  cites ineludibles de l'estiu per propis i foranis són els maridatges de Vil.la Casals. Enguany n'han fet dos, però estic segur que si en fessin un per setmana durant l'estiu omplirien. Aquest cop han estat 118 les persones afortunades que hem pogut assistir aquesta combinació eclèctica entre música, menjar i beure. Tres plaers de la vida en un mateix marc. La clau de tot això ho tenen els Terra i taula que són productors i cuiners de casa que estimen i coneixen el que tenen entre mans i a partir d'aquí ho comparteixen amb altres  EL Vell Papiol, lo Mam, Ull de Llebre, L'Obrador, Jané Ventura, Augustuso Forum, Torclcum entre altres són els responsables que la cosa funcioni a la perfecció.
Llavors hi posem la música a càrrec de l'Associació de Músics del Baix Penedès en un marc esplèndid com és Vil.la Casals arran de Mar.
Aquesta és la màgia de tot plegat. Per promocionar la nostra comarca primer ens hem de creure el que tenim i treballar sobre aquí i a partir d'aquí fer-ne la difusió que toca. No ens val acceptar tot dins aquesta entitat perquè llavors el vi dolent fa malbé el vi bo. La gràcia és mantenir uns nivells de qualitat i de prestigi i treballar  partir d'aquí. Tot a la mateixa olla no s'hi val i al final tothom hi perd. Terra i taula ja té un nom i un prestigi que s'ha anat creant de mica en mica i ara per ara és sinònim de qualitat i Km0. Confiar en ells ens dóna seguretat en els projectes que realitzen. Alguns a vegades apuntaven que 20 euros pel tast és una mica car. Jo crec que és un molt bon  preu perquè és  una manera de seleccionar la gent. Si vols coses més barates ja tenim un munt d'ofertes a la comarca. S'ha de treballar també aquest perfil, No podem donar duros a quatre pessetes si tenim un mínim interès de tirar el negoci endavant.
Vull felicitat a tots els membres de Terra i Taula que ha aportat el seu art i passió pel que fan, als responsables de Vil.la Casals que sempre fa que et sentis com a casa a l'Associació de Músics del Baix Penedès i a Et.Co que ha amentizat la vetllada.
Una gran maridatge amb un temperatura i climatologia molt bona, una mica massa de calor però de tant en tant respirava una mica d'aire.

dijous, 3 d’agost de 2017

Dos vendrellencs il·lustres ens han deixat



En el que va d’any el Vendrell hem perdut dos vendrellencs il·lustres. En el mes de maig ens va deixar Josep Guitart Guitart i tot just abans d’entrar la festa major va ser el torn de Joan Toldrà i Nin. Dos personatges que es mereixen una entrada en el llibre d’homenots de la vila del Vendrell pel seu important paper a cavall d’aquest dos segles que hem tingut la sort de viure en primera persona.
Un va ser clau en l’arribada de nous vilatans que havien de deixar les seves terres per buscar un lloc millor. Aquest cop era el Vendrell en plena empenta constructiva va permetre que moltes persones tinguessin una llar on començar en aquest nou país lluny de casa seva. No hi van faltar la cultura popular, les nostres tradicions i altres moltes feines realitzades des del darrera les bambolines per donar cabuda a aquests nous veïns que avui en dia ja estan plenament en el nostre territori. Una feina de formigueta continuada per la seva família i adaptant-se en tot moment a les necessitats dels protagonistes de la història.
Ara tot just ha estat el torn del Jan Toldrà i Nin, un polièdric personatge del cor del Vendrell descendent directe del gran  Joan Toldrà i Fabregas“Matines” que més d’un segle enllà era el nostre Leonardo Da Vinci vendrellenc. Tot una pioner en el seu món, et podia fer un rellotge com el que es guarda al Centre cívic l’Estació, una escultura religiosa, una arma de foc i com no, un castell de focs a Barcelona amb motiu d’una gran efemèride. Tot un personatge per la seva època de la segona meitat del XIX.
El nostre Jan Toldrà era una d’aquestes persones que no passen desapercebudes per la vida. No era en cap moment un personatge normal d’aquests que no passen en la seva existència de ser bones persones i poca cosa més. El Jan Toldrà primer de tot era una persona molt tossuda que lluitada fins al final per aconseguir els seus objectius. I si al Vendrell, per exemple,  li posaven traves per portar a terme la seva cita anual amb l’òpera al carrer doncs sense problemes buscava resposta en altres municipis, en aquest cas, com l’any passat Arboç. No tenia gaires punts per no dir cap per entrar en aquest grup selecte de les persones de “la corda” sempre afins als manaires de torn. Ell tenia el seu projecte vital i agradés o no agradés el tirava endavant buscant arreu màns i mànigues per fer-ho realitat.
Era una persona convençuda de la filosofia del primer d’octubre que ve, un projecte de país on no fallava mai perquè les seves creences eren clares i ben arrelades.
Gràcies a ell moltes persones van entrar en el món de la música i en concret de l’òpera i el cant coral. Sempre que podia plantava el seu piano portàtil i a dirigir el que tocava allà on el deixaven.
Era una persona que va tenir el valor de muntar un festival a Coma-ruga a l’estiu amb una programació de primera línia, una cosa que ni els consistoris del seu temps s’atrevien. Al final el seu gran projecte del Brisamar va acabar com el rosari de l’aurora, comprat per l’Ajuntament. Cada dia que passa més enrunat a l’espera que algun dia arriba alguna subvenció miraculosa i aixequem alguna cosa que prou falta que fa als barris marítims que també són del Vendrell, ves per on.
El Jan Toldrà era una persona accessible, de carrer, més ben dit de plaça que va lluitar mesos i mesos per aparcar el seu Mercedes a la plaça Vella, però al final va haver de buscar altres espais més legals per no haver d’acumular tantes sancions.
Era un amant de la música i molts cops al migdia o a la tarda donava gust passar per davant de la seva casa i escoltar algunes veus assajant partitures i notes mentre ells els acompanyava al piano. A part de la música, durant molts anys es va encarregar de portar les pel·lícules a molts cinemes de  pobles de la comarca per omplir d’oci els diumenges per la tarda. El Jan Toldrà era un homenot proper al poble que vivia a mig camí entre la realitat i el seu somni artístic. Una persona que tot i que oficialment era sastre es va dedicar a vestir de música i cinema el Vendrell i part de la comarca.
Espero que estiguis amb les teves muses que al llarg de la teva dilatada vida t’han portat arreu. Enguany el Vendrell ha perdut dos grans prohoms que molts recordarem. És molt trist que en aquest poble amb aires de gran ciutat s’hagi de retre homenatges a la seva gent  un cop ja ha traspassat. Però amb el temps aquesta i altres velles tradicions suposo que ho anirem polint. Llarga vida allà on esteu Josep i Jan. Molts agraïm la vostra gran tasca cultural i humana.


Dunkerque una peli que simula un joc de play

Dunkerque és una peli que explica la resistència aliada en aquesta ciutat durant la segona guerra mundial perseguits pels nazis. La història és interessant i dóna peu a una peli com aquesta. La història és que la peli és una mica diferent. Està presentada a cavall entre documental i com si estessis jugant a la pla station. Et barregen diferents escenes en pocs minuts i acabes una mica perdut. És com un repàs de fotografies del que va passar en diferents punts d'aquesta ciutat, però anar saltant d'un a l'altre encara que no es portes a terme en el mateix moment. Una peli que mostra noves maneres de fer cinema, però encara la tècnica s'ha de perfeccionar. Sembla que estiguis jugant a la play. En un moment portes un avió, després estàs dins un vaixell de guerra o un civil i anar fent. Una mica peculiar i no em va agradar del tot.

Horaris europeus i d'estiu

Una de les claus perquè aquest país tiri endavant és fer un horari d'estiu combinant feina i familia amb oci com toca, no com ara. Ja és hora que ens adaptem al temps i el controlem i no pas com ara que en som unes víctimes. No és normal que les botigues tanquin de la una a les cinc de la tarda. La cosa hauria de ser més racional a veure si amb el temps ho arreglem. Per altra banda amb aquestes temperatures a 30 graus no es pot treballar a no sé que tinguis un aire condicionat o un bon ventilador. Hi ha coses que són racionals i les hem d'adpatar a les nostres necessitats.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Un Spiderman força decepcionant

La peli que està actualment al cinema és una de les pitjors d'Spiderman. Jo anava tot il·lusionat per veure aquesta nova producció d'aquest heroi i fins el darrer moment vaig esperar que la cosa s'arreglés una mica, però res de res. És un Spiderman que es passa quasi tota la projecció provant la seva disfressa, amb uns típics i tòpics que surten de sobra a la resta de pel·lícules. Una peli tonta que no aporta gaire gran cosa al nostre heroi a no sé que vulguis veure una versió adolescent de l'home aranya