Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dilluns, 28 de febrer del 2011

Un favor per Tarragona

Jo crec que el fet que no li hagin donat a Tarragona la seu per fer els Jocs del Mediterrani, li han fet un favor. No hi ha peles i per fer el ridícol val més esperar una mica. Ningú ho reconeix però aquella nit més d'un va dormir més tranquil que quan no se sabia qui era.

Olivella, segons l'enquesta, serà el nou alcalde de Calafell

Aquesta enquesta mostra un resultats molt clars. Sobre qui manarà a Calafell la propera legislatura. 7 persones ha dit que l'Olivella, 2 que el Sánchez i 2 vots per altres persones. La cosa està clara. A veure que passa.

En principi estic d'acord amb els Oscars

No he seguit els Òscars avui, però a grans trets, estic d'acord amb el veredicte. El discurs del Rei és una gran pel·lícula i la noia que protagonitza Cisne Negro ho fa molt bé i és un paper difícil. Jo crec que la cosa està ben encaminada. No he vist la del Bardem. La tinc pendent. No puc opinar.

diumenge, 27 de febrer del 2011

Gràcies a tots perquè avui aquest blog compleix 4 anys.

Aquest blog avui compleix quatre anys de la seva existència. Va ser una tarda de dimarts que em vaig atrevir a fer-lo realitat. Ja han passat moltes històries i moltes aventures per aquest espai virtual. Moltes gràcies a tots vosaltres perquè encara estigui en peu. Sense els lectores això no tindria sentit. Puc dir que entre tots hem complert avui 4 anys. Seguirem treballant perquè continuí mostrant una manera de veure, la comarca, la vida i la nostra realitat. Gràcies. De tot cor.

Els serveis de pagament són millor: una gran mentida

Ara hi profes que ja plantegen fer pagar un tant als pares per matenir l'escola. Les retallades estan a tot arreu. Ara només falta que ens vagin mentalitzant que s'ha de pagar per aquest societat que fins ara ens sortia gratis. El proper pas és que et treguin el taló a la consulta del metge. Potser seria millor perquè són moltes les persones que es pensen que si paguen el servei és de millor qualitat. Ara se n'adonaran que és una gran mentida.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Uns grans Laxen a Sant Cugat


Els Laxen ens van oferir un concert genial ahir a Sant Cugat del Vallès en una sala no molt gran, però molt acollidora. El fet que l'escenari fos baix i no hi hagués cap zona de seguretat va fer que l'animat públic i el grup des del primer moment estessin en plena sintonia. Va ser un d'aquests dies memorables. Un concert rodó. No pareu xavals.

divendres, 25 de febrer del 2011

Els mercadillos és un dels futurs de l'economia.

Un dels motors de l'economia ara que moltes tendes tanquen i algunes les agafen els xinesos a part de les que ells obren són els mercadillos. Hi ha gent que ha muntat mercadillos llogant un soler a diferents paradistes com el que funciona a Albinyana. Jo crec que una de les solucions de la crisi és anar a comprar anar a comprar allí, molt més econòmic i també hi ha la seva varietat per escollir.

dijous, 24 de febrer del 2011

El Patronat del Vendrell cada dia més insuperable

La piscina vella del Vendrell es va superant. Ara tenim una tele guay a l'entrada on van passant fotos d'activitats i també escanejos de documents. Jo crec que han de començar a aplicar allò que una persona quan entra en un lloc signa els drets d'imatge. Potser no tothom li agrada sortir en fotos fent esport. No ho sé. És una cosa a tenir en compte. Avui s'han superat. L'aigua era freda, dins la piscina també pero es podia aguantar bé, però les dutxes estava frescota, més d'un avui no s'ha dutxat per aquest fet. El jacuzzi no funcionava, hi havia un cartell que ho deia, però a part també podia avisar el tema de l'aigua. Una altra cosa, és que al vestuari femení de baix de tres secadors, només n'anava un. Hi ha coses que s'han d'arreglar o almenys avisar i cadascú que faci el que vulgui.

No molestin, per favor

La gent és cada dia més sensible. A mesura que passen els anys ja gent té una tendència natural a queixar-se per qualsevol cosa que fins fa quatre dies no aixecava la mínima reacció. Estem en ciutats cada dia més gran i on la convivència també es torna un xic complicada. Abans al poble jugàvem al carrer i ningú ens deia res perquè només érem canalla. La rutina de les nostres edats és el que ens tenia reservat per al nostre temps d’oci. La cosa és complica molt per als nous adolescents. Això de jugar a la via pública ja és impossible perquè els carrers i places estan fetes per a turismes o per a vianants. Per jugar a la pilota ara s’ha d’anar a alguna pista poliesportiva o patí d’escola que ens obri les portes fora de l’horari escolar. Sort que algú va inventar internet i tots els seus derivats juntament amb els jocs virtuals que et permeten tocar la lluna sense sortir de casa. Potser algun dia aquesta munió d’adolescents autoexclosos de la xarxa haguessin muntat una revolució sorpresa i haguessin enderrocat a més d’un alcalde per privar-los d’espais públics on jugar a pilota.
Els pocs que encara fan del carrer un espai de vida ho tenen cada dia més difícil. Encara no s’han inventat les pilotes que no facin soroll, ni els crits, emocions i passions inaudibles a l’oïda humà. Tot arribarà, però de moment hi ha coses que no han canviat gaire.
Una de les coses més divertides que he anat seguint en els darrers anys ha estat l’evolució de la pista esportiva de la via dels Països Catalans que sembla que té els dies comptats. Tot apunta que esdevindrà un espai sense sorolls. Llavors els seus usuaris ja no podran jugar al futbol ni semblant. Estaran obligats a anar a buscar jocs per a nens més petits que amb quatre gronxadors s’ho passin pipa sense que molestin al veí del segon que fa la migdiada que és el que es tracta. Per arribar fins aquí hem passat per tota una odissea que no té desperdici. Primer de tot, algú amb poca imaginació va pensar que si d’aquest lloc trèiem les porteries i les cistelles de bàsquet, que la gent no jugaria més. Aquesta mesura radical acabaria amb els sorolls definitivament. Però clar, ninguna ment pensant va pensar que en aquesta edat és quan hi ha una dosi més gran d’imaginació en la ment humana. Els joves agafaven jerseis i altres estris i es marcaven les seves porteries, sense necessitat que n’hi haguessin made in Xina. La majoria de joves que van utilitzaven aquest espai amb una dosis d’imaginació i enginy no eren catalans i provenien d’altres punts del voltant del Mediterrani. Es possible que aquesta cultura de la improvisació l’haguessin heretat dels seus pares i avis no acostumats a gaires luxes com pot ser una pista pavimentada amb una xarxa que impedeix que la pilota vagi a petar lluny de la zona de joc.
Però la gràcia de tot plegat és que aquesta pista que algú van posar en el lloc adequat va ocupar el seu lloc abans que no pas la filera d’habitatges on viuen els veïns presumptament molestos. No costa gaire treure el problema posant un parc infantil envoltat en una zona de soroll zero. Aquests joves hauran d’anar a un altre lloc a jugar a pilota perquè són els hereus dels molts que en els nostres temps adolescents també ho fèiem a la via pública. Podran acabar en el patí d’alguna escola pública que durant unes hores els cedirà aquest espai per poder fer realitat les seves aficions futbolístiques. Hi ha pocs espais públics disponibles i alguns estan ocupats per la perícia dels conductors de cotxes abans que deixar-se caure en un pàrquing de pagament. Molt proper allí hi ha una mena de zona verda amb quatre oliveres mal podades que és el lloc on alguns gossos i gats hi fan les seves necessitats. Clar, de moment aquest gest d’evacuació animal no provoca cap soroll ni estridència, però és igual de censurable que la pista si és que realment ho és.

Article publicat el 25 de gener del 2011 al Diari del Baix Penedès

Pobles sense pagesos

Aqeust cap de setmana hi hagut les eleccions a les cambres agràries a Catalunya. Resulta que a Bonastre, La Juncosa i altres pobles no hi ha censat cap pagès. Llavors m'agradaria saber qui treballa la terra. La cosa és una mica rara, però ha arribat que la situació que els fantasmes deuen ser els que s'encarreguen de treballar al terra. Una situació una mica rara.

dimecres, 23 de febrer del 2011

23.F una peli políticament correcte

Avui dia del 23 F hem anat al cine a veure la peli que porta aquest nom 30 anys després dels fets. La peli està molt ben feta amb imatges actuals i d'aquella època. Els personatges ben caracteritzats amb un ritme que passa volant les quasi dues hores que dura. Però hi ha coses que no acaben de quadrar. Al general Armada el pinten com a mig tonto. Jo crec que la cosa no anava per aquí i al Rei com un salvapatries del Corte Ingles. Esperem que algún algun dia ens pugui dir la veritat de tot plegat. Encara queda.

dimarts, 22 de febrer del 2011

Tot un honor ser president de l'escala

Entre els càrrecs que realment tenen poder en aquest país és el president de la comunitat de veïns. Jo fins ara era vicepresident de la comunitat del pàrquing i president de l'escala. Jo crec que aquests són els únics càrrecs, si no hi ha admistrador de finques millor, que realment et permet manar segons els acords rebuts. A partir d'aquí la cosa es va degenerant de mal en pitjor.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Cisne Negro, una gran peli, però una massa paranoia.

Una peli diferent molt ben feta amb unes imatges espectaculars que narra la vida d'una bailarina que està acorralada per les quatre bandes. El seu títol es Cisne Negro. Reconec que és una gran proposta, però no és el meu estil. Arriba un punt que tot sembla una paranoia i és una mica rara. Explica molt bé el que s'ha de sentir en el seu lloc, però no és el meu estil.

Desquartizadors convertits en guionistes de cinema

Ara mateix s'està jutjant a un home que va desquarterar a la seva dona. Però en el judici diu que van ser un russos que el van obligar a fer això amb la dona mentre ell es resistia. Realment, aquest cop la realitat superar la ficció i com no sabia que fer ni que ha dit s'ha inventat la peli, encara trobarem algun dia el seu fruit en alguna sala de cine. La gent està cada dia pitjor o potser en cadascú de naltres hi ha un guionista de cinema.

diumenge, 20 de febrer del 2011

L'enquesta diu que Tura guanyara a Barna, però crec que s'equivoca

En el meu blog havia posat qui guanyaria les primàries del PSC a Barcelona. 4 persones han posat que Tura i 4 més que cap dels dos. La veritat que la cosa no ha tingut res a veure amb la realitat. Nómés són enquestes sense més importància.

Tot un cavaller a les Peces

Aquest matí he anat a les Peces i un cavall ha fet una ratllada al cotxe. Llavors el seu amo ha deixat un paper al parabrises del cotxe amb el seu número de telèfon. He trucat i m'ha dit que ell no vol que fer als altres el que li facin a ell, per tant, ja que el seu animal ha fet una mica de mal a la carrosseria del cotxe ell havia de pagar les despeses. Demà trucar a l'assegurança i tot arreglat. Encara queden cavalls i cavallers educats en aquest món on mariquita l'últim.

divendres, 18 de febrer del 2011

Enquesta sobre les properes municipals al Vendrell

He fet una enquesta al bar de la cantonada sobre com quedaria el consistori municipal del Vendrell i m'ha donat aquest resultat. És una hipotesi, però algo és. 8 PSC, 6 CiU, 2 PP, 2PXC i 2 ERC i 1 CUP. A veure que us sembla.

dijous, 17 de febrer del 2011

La gran descoberta del meu amic

Una de les coses més banals que et pots trobar ara mateix per la vida és un conveni laboral. Entre la crisi i les decisions del govern Zapatero han convertit molts d’aquests texts en paper mullat fins i tot abans de néixer. Les diferents administracions sempre han gaudit d’una certa capacitat de maniobra dins uns marges legals, però la retallada del juny passat i l’actual congelació han acabat d’ensorrar aquesta mena de pactes entre treballadors i manaires per encarrilar al màxim les relacions laborals que poden donar molt de si.
En els darrers anys treballar a les administracions s’ha convertit, en alguns casos, en una mena de premi per seguir unes sigles o per ser fidel a una persona o a una formació. Aquest fenomen s’accentuat quan cap partit del consistori ha registrat una majoria sòlida. El partit en el poder s’ha vist obligat a pactar amb la resta de candidatures de per arribar a acords més o menys puntuals. Això ha portat que molta gent ha entrat a treballar en les entitats públiques com una mena de compromís polític no reconegut amb una mena fidelitat a unes sigles no sempre corresposta.. Alguns cops no se’ls hi ha exigit els mínims per desenvolupar la seva responsabilitat. En aquestos casos, els seus inferiors s’han vist obligats a treure les castanyes del foc per incompetència del seu titular, però els colors són els que manen realment. La cosa es va mantenint fins que sorgeix la propera cita electoral. Uns mesos abans, els nervis augmenten i comencen els moviments per anar buscant una solució a aquests “amics”. A alguns se’ls convocarà la plaça sense més dilacions amb un temari gairebé personalitzat perquè ningú gosi a ocupar el seu lloc. Altres no tindran aquesta sort i quedaran a mercè dels propers responsables polítics. Els nous hauran de decidir el futur d’aquests treballadors i a veure com es pot arreglar al seva situació laboral. Fins ara, la majoria de treballadors amb una excusa o altra es quedava en aquesta administració. Si abans tenia una targeta o on hi cabien anotades les responsabilitats i els càrrecs, ara aconseguirà el mateix nombre de línies però amb una nomenclatura sense contingut real. Altres quedaran fora de lloc localitzats en un despatx amb vistes a la paret del veí. Però això, per la gent que no coneix aquesta administració en qüestió no ho apercebrà en un primer cop d’ull. El que si que es notarà serà el canvi d’ubicació que pot girar 180 graus. Molts els que feien era saltar d’administració en administració fins trobar el lloc idoni, però en aquest petit país del xató tothom es coneix massa.
El problema és que actualment aquest mena de doble joc de treballadors etiquetats ja no es pot permetre en la majoria d’administracions. La greu situació econòmica no aguanta aquesta mena de tradicions que el boom econòmic havia consentit.
Els polítics els interessa tenir un conveni molt esponjós on una persona per fer la mateixa feina depèn de la via d’entrada pugui tenir més d’un milió d’euros de diferència anual en el seu salari depèn de per quina via hagis entrat. Això per als casos normals dins la tònica general, Després la cosa es pot multiplicar per 3 o per 6 quan estem davant d’autèntiques estrelles que assoleixen els màxims registres galàctics. A Calafell n’hi hagut un bon exemple que ha sabut salvar el temporal durant un parell de legislatures i encara no sé sap com evolucionarà tot plegat.
Aquesta tendència no acaba bé. Els qui sempre han fet la feina real i cobren molt menys que els nous fitxatges estrelles s’emprenyen. El primer que marca el procediment en aquests casos es baixar el nivell de rendiment perquè estan farts de suportar aquest tipus de situacions injustes. Ara amb tot aquest rebombori els qui sempre han carregat amb la feina han vist com se’ls retallava les seves prestacions dineràries. La resta, el que li han tret per un costat potser li han afegit per un altre per arribar igual al cap de mes. La situació s’ha tornat insostenible. Tothom està pendent del que passarà. De moment, a un amic meu que volia entrar a l’administració sempre li deien tu estudia, fes cursets, mou-te i ja veuràs com al final tindràs sort i passaràs les oposicions. No fa gaire me’l vaig trobar i em va dir sincerament que veient com funciona l’ajuntament del seu poble l’única cosa que soluciona alguna cosa és la política digital. A partir d’ara es dedica a fer vida social i a fer relacions. Ha deixat els cursets i el currículum i participa de tot tipus d’esdeveniments i dona copets a l’esquena de qui l’interessa. Realment li ha funcionat. Va deixar d’anar a l’atur a demanar feina i finalment es va decidir a veure el seu batlle perquè li busques alguna cosa. Ara està content perquè ha descobert realment quins són els mèrits que es valoren i ha deixat els sopars de duro per un altre. El pobre xicot el tenien enganyat fins fa poc. El que passa aquí passa en moltes altres coses. Conclusió: Els convenis només acaben servin com a perfectes candidats per a les papereres públiques, al final només són un cúmul de bones intencions.
Publicat el 18 de febrer del 2011 al Diari del Baix Penedès.

Personatges il·lustres de les tres comarques penedesenques d'Abertis


Abertis, autopistes ha recollit en un llibre les personatges il·lustres de les tres comarques penedesenques. Va ser un honor per mi encarregar-me de la figura de Manuel Bofarull. Aquí teniu el llibre que podeu fullejar per internet. Hi són quasi tots els qui hi ha.
http://issuu.com/aias-editorial/docs/il_lustres_alt_baix_pened_s_i_garraf_

dimecres, 16 de febrer del 2011

Preparats per la tormenta perfecta?

Retallem sanitat, retallem ensenyament i això que encara no ha vingut la part dura de tot plegat. Ara encara estem mig penjats amb les municipals, però quan entrin els altres i vegin el patí val més que agafin a la resta preparada. Hem de canviar el model. Les retallades es fan qua no se sap que es vol fer. Encara queden parts més xungues.

dimarts, 15 de febrer del 2011

La Bisbal no celebra els Tres Tombs perquè el terra no ho permet

La Bisbal té un alcalde especial. Arran de la reforma radical que ha fet al poble no poden fer els tres tombs perquè el pes dels carros i els cavalls acabaria amb el terra pijo que ha posat. També a l'entrada del poble hi ha una plaça molt pija que no permet girar els autobusos. Bonica però inútil. I parlant de busos, té un bus urbà que generalment va buit i m'han dit que digui que el que millor que pot fer és que el faci servir els dissabte per prendre el jovent de marxa a algun lloc. A veure si en pren nota.

dilluns, 14 de febrer del 2011

La darrere dels Coen és molt recomenable

Una de les propostes cinematogràfiques que té molt bona acollida al cinema és la darrere producció dels Germans Coen sota el nom Valor de Ley. Una mena de western que no és com els clàssics que tots coneixem, però que s'hi assembla bastant amb tres protagonites buscant venjança sota la batuta d'una noia de 14 anys que fa un paper bestial. Hi ha escenes dures, però realment val la pena, està molt ben dibuixat i és molt enriquidor.

Sant Valentí quasi no se celebra a Catalunya

Dies com Sant Valentí aquí a Catalunya no tenen gaire empenta. Sempre hi ha algú que ho celebra, però no està arrelat. La proposta és més d'uns grans magatzems que de la gent del carrer. Aquí tenim Sant Jordi que la veritat que si que funciona, perquè tots ja ho tenim assumit, però Sant Valentí queda un xic forçat.

L'oficina del "Paro" no serveix per res

Segons la meva darrere enquesta l'oficina del "Paro" no serveix per res. 4 persones s'han decantat per aquesta opció i només dues per si que servia. Majoria absoluta en contra del seu funcionament.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Per menjar bons calçots a Salomó heu d'anar

Us recomano molt seriosament que si voleu menjar bons calçots, ben servits i ben tractats. Aneu a Salomó. Per allí al mig hi ha un restaurant que es diu eljardisalomo.com Per 36 euros menjareu calçots, botifarra, mongetes, patates, carn, crema catalana, carxofes i altres coses. Val la pena. Ja ho veureu.

Els Tres Tombs del Vendrell no passen pel carrer Montserrat

Tinc una amiga de tota la vida que avui tenia preparat un genial pica pica al carrer Montserrat perquè havien de passar els tres tombs del Vendrell. Però la noia ha tingut un gran frustre perquè no sé sap perquè no han passat. Estava al programa i ves per on no hi han passat. La noia s'ha molestat.

El Cortes Inglés a Barcelona i a Tarragona

El Corte Ingles un dissabte a les 8 de la tarda no tenia molt gent. Això passa a Tarragona. Estic segur que a Barcelona estava a tope i més en un dia que feien unes rebaixes fantàstiques. Hi ha coses que s'han de posar on toquen. Potser els cortes ingles a barna estan molt bé, però quan els treus i els poses a un altre lloc la cosa ja no és així. És com prendre un cubata a casa i en un bar. En el segon lloc està bé i en el primer lloc ja no té tanta gràcia.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Les calçotades s'han de menjar en grup

Una de les gràcies de les calçotades i xatonades és que són àpats per fer en comunitat i la gràcia és la companyia i començar des de zero fins que es replega tot. Menjar xató i calçots a casa sol és molt trist perquè aquests plats són per compartir. Hi ha coses com les paelles que també tenen aquestes característiques però aquí el rei és la calçotada.

Us recomano que aneu a veure RED

Una peli d'acció molt recomenable pels actors que la protagonitzen com Bruce Willis i Morgan Freeman és Red. No aporta moltes coses noves a aquestes històries de la CIA amb perseguits i persiguidors, però la veritat és que entra molt bé i té aquell toc humà que molts cops fa falta a aquest tipus de peli.

dijous, 10 de febrer del 2011

A cop de subvenció mal gestionada

Les esperades subvencions ens ajuden a superar aquesta crisi que ens ataca per terra, mar i aire. A mesura que augmenten el nombre de peticionaris minva aquest manà que l’administració reparteix per donar un cop de mà a totes les víctimes d’aquesta turmenta perfecte..
Un d’aquests móns que funciona a base d’aquestes aportacions dineràries és el món de l’atur. Es donen per treballar durant un temps concret en una tasca que potser és el menys important de tot plegat. La gràcia és que s’omplin grans titulars en els mitjans de comunicació. Algú durant uns mesos percebrà uns euros per fer una feina que no té més transcendència en la majoria de casos. Uns cauran en els butxaques d’uns candidats multifuncions. Altres aniran destinades a uns professionals que durant un temps s’encarregaran d’ajudar a aturats a entrar amb calçador en el món del treball. Es poden fer cursos de tot tipus i colors, tallers i un curs d’anglès pràctic si fa falta, però tampoc no té més transcendència. La gràcia de tot plegat és que la cosa sembla que es mogui encara que sigui en forma de rotonda circular sense possible sortida. L’objectiu final és que la gent noti el moviment encara que retorni del punt de sortida.
Els candidats de tot això ja comencen a estar cansats de fer sempre el mateix. Sempre se’ls ofereixi els mateixos cursos compartint aules amb persones que a part de l’edat no tenen res a veure amb ells. En una mateixa classe de com redactar un currículum es poden trobar persones que no saben escriure ni un borrall de català amb llicenciats en català amb un únic objectiu a la recerca de feina. Clar fer front a tota aquesta varietat que presenta serioses dificultats de tots els nivells per a les persones que estan al davant. Tot i els dubtes inicials d’aquests cursos o sessions formatives, amb alegria i bon humor es comença a caminar en el nou projecte subvencionat fins que arriben les primers preguntes sobre la part pràctica de tot plegat.
En aquest punt és quan les preguntes es redueixen a uns pocs conceptes que tothom ha de tenir clar. Per què em servirà tot això que ja he fet en altres ocasions? La resposta oficial és per potenciar el teu perfil, millorar la teva candidatura, arribar amb més força a més llocs i a més varietat. La resposta real i massa cops evidents és que no servirà per a pràcticament res. Encara que cada professor expliqui una manera de fer el currículum més atractiva o hagi descobert una nova pàgina web a la xarxa on hi hagi remotes possibilitats de trobar alguna oferta, la veritat és que tot això és paper mullat. En realitat hores perdudes on la possibilitat de sort és la mateixa que treure un sis de la Primitiva.
Ja és hora que deixem de prendre el pèl a la gent marejant la perdiu quan sabem que darrera d’això les possibilitats són molt minses. Poden fer un currículum excels, una carta de presentació acurada al màxim detall, enviar-ho a milers de llocs, però el greu problema és que no hi ha feina. Ens estem carregant llocs de treball sistemàticament des de les entitats públiques que ja no cobreixen jubilacions fins a les autopistes que canvien els treballadors per caixers passant per gairebé tots els sectors.
La societat no necessita ni polítics salvadors que es redueixen el sou simbòlicament i ho també ho apliquen als migrats dels seus treballadors. El que s’ha de fer primer de tot és que moltes administracions paguin el que deuen perquè moltes empreses s’han clausurat per aquest únic motiu de falta de liquidesa. Després en comptes de retenir diners a funcionaris i similars, donar-los-hi la paga sencera. Sense deixar-nos d’aplicar els augments pactats perquè es converteixin en un motor que consumeixi i tiri endavant la societat a base de comprar i invertir en petit o gros format, però definitivament moure el diner.
El que estem fent ara mateix és posar tots els jugadors a la defensa i deixar que la crisi cada dia vagi agafant més terrenys. Aquesta política de donar subvencions sense miraments és com si, seguint el símil futbolístic, contínuament tiréssim pilotes a la banda sense voluntat ni de recuperar-les en nom de jugar bé al futbol. No ens molestem ni de fer un seguiment de les persones que han passat per aquests cursos. La gent ja comença a estar mosca de tot això. La gràcia de tot plegat és que les administracions locals no tenen competències en aquest àmbit i viuen de renda de l’Estat o la Generalitat que és qui realment afluixa la mosca i té competències per aquest tema. Els ajuntaments se’n porten els mèrits quan fan el mínim per atendre totes aquestes persones que estan en una situació molt difícil i massa cops se senten utilitzades.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 11 de febrer del 2011

Una Xatonada multitudinària que ha sortit rodona



Enguany el Concurs de Mestres Xatonaires del Vendrell complia 25 edicions i l’Exhibició de Xatonaires Infantils 24. Un quart de segle difonent aquest plat a través d’aquesta festa que ja ha quedat consolidada en el calendari anual en el primer diumenge de febrer. Potser aquesta és al part més visible el treball de moltes persones que es passen els mesos més fred de l’any treballant perquè el xató a arribi com a més llocs millor. Una de les coses que no es pot comprar amb diners és el temps. Enguany la climatologia també ha volgut sumar-se a la festa amb un dia radiant que ha servit per portar a terme una de les edicions més lluïdes i amb mes participació dels darrers anys. Des de bon matí la cua des de la punta de venda de tickets fins a l’entrada de la Rambla per la banda de Prat de la Riba. Des de les 10 del matí a la 1 del migdia hi hagut en tot moment unes 150 persones a la cua fins que s’han esgotat les 3.000 racions de xató preparades per a l’ocasió. A banda algunes de les parades de la Rambla de productes naturals també han vist com esgotaven una part dels productes que han posat a la venda, des de les coques, fins als dolços, passant per a tot tipus d’embotits. La gent també ha participat molt en la tómbola solidària que estava plantada en un costat de la Rambla. Petits i grans no ha volgut deixar perdre l’oportunitat de practicar amb unes joguines mecàniques que ens han remuntat unes quantes dècades en la història. El intercanvi de plaques de cava també ha registrat molt bona acceptació. En el transcurs del matí ha estat investida Mestre Xatonaire per la Universitat del Xató amb seu al Vendrell a Àngela Peribañez, flamant guanyadora de l’edició anterior. Pel que fa als 6 guanyadors han estat en ordre descendent, Margarita Caballero, que era el primer cop que participa, Joan Anton Álvaro i Jordi Urgell. Els que han pujat al pòdium són Eva Rebollo que l’any 2003 ja va aconseguir una tercera posició en aquest concurs. La segona posició ha estat per Jesús Trayner que l’any 1992 ja va tenir aquest. En primer lloc ha estat pel vendrellenc Josep Miró. Un vendrellenc que no té cap secret per aconseguir el plat guanyador, enguany portava un oli un xic especial. Durant la dotzena de vegades que ha participat en aquest concurs mai havia arribat a les tres primers posicions. Ha rebut de mans de l’alcalde, Benet Jané i jurat, un xec de 300 euros, un lot de cafè per un any i dos per dues excursions. A casa seva, segons ha manifestat al DIARI s’encarrega de fer el xató manual, la resta ja no els ho fa ell. Els membres del jurat han estat escollit entre convidats d’altres edicions especials i entitats del Vendrell que enguany celebren aniversaris com el Cabrot que fa 25 igual que el Bou de Foc i l’Escola de Música Pau Casals i Ràdio Televisió el Vendrell que enguay fa 30 anys. Entre els membres del Jurat hi havia com a representants d’aquestes entitats Pep Vinyes, Amador Guitxo, Montserrat Meneses entre d’altres. Per la seva banda el popular locutor Justo Molinero i l’actriu arbocenca Rosa Andreu han volgut repetir com a membres del jurat. El president del Jurat ha estat Benet Jané, alcalde del Vendrell.
Pel que fa a l’Exhibició de Xatonaires infantils han participat uns 270 nens que asseguren el futur d’aquesta festa tan nostrada. La presentació de la festa ha anat a càrrec d’un grup d’animació que ja forma part de la festa anomenat El Bon Gobern. No han faltat tampoc les penyes que de mica en mica es van consolidant en aquesta festa cultural i gastronòmica. Els Bufats, els Montserratinus i els Barretinus han lluitat amb força per les primeres posicions amb el suport dels seus companys.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 11 de febrer del 2011

Dia Ideal per fer campanya



La Xatonada Popular és un de les cites anuals amb més participació. De bon matí gairebé tots els regidors de CiU i PSC han volgut conèixer de prop els participants en aquest concurs i han anat passejant per on estaven preparant atentament els seus plats. Altres partits amb representació municipal no han aprofitat aquest jornada esplèndida de diumenge per apropar-se als seus votants com havien fet en anteriors edicions. Entre les persones que han passat per la Rambla es troben Jordi Jané, diputat arbocenc a Madrid i el nou flamant delegat de la Generalitat a Tarragona que han aprofitat per parlar una estoneta amb Justo Molinero, una de les persones que ha rebut més mostres d’afecte al llarg d’aquest matí de febrer.

El futur dels gossos a les gosseres públiques

Hi ha molta demagògia en tot això dels animals. Als animals abandonats no es poden matar a no sé que un veterinari doni el permís per un seguit de circumstàncies. Jo crec que hi ha animals que val més que fossin morts abans que estar en males condicions. Ja sé que és anti humà i anti tot, però també tenen dret a l'eutanàsia com els éssers humans quan la cosa no es pot salvar.

Tot apunta a què el Forum Vendrellenc no es presenta a les municipals

Tot apunta que el partit que havia de sorgir al voltant del Forum vendrellenc no sortirà. Avui en dia muntar en partit costa molt de temps i diners i falta que després la cosa rutlli. A veure que passarà en les properes municipals. Sempre és possible que algú es despengi per algun lloc i munti la seva proposta, com per exemple els Amics del ( o pel) progrés del Vendrell que també nunca más se supo. Anirem seguint el tema.

dimecres, 9 de febrer del 2011

La Caixa ven directament els seus habitatges

Aquest divendres dissabte i diumenge la Caixa de Pensions es dedicarà a vendre pisos a l'oficina del Doctor Robert del Vendrell. Ja ho sabeu podeu trobar coses interessants i tot en aquest món saturat. Jo no m'ho deixaria perdre. El que vol la caixa són més diners i menys pisos buits.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Els mini gossos

HI ha molta gent que porta uns gossos molt petits que sembla que siguin de laboratori xinès. La veritat que la majoria són una mica tontets. Són la mar de practics perquè te'ls pots posar al bolso i en una caixa de galletes hi caben. Potser d'aquí un temps també tindrem els mini lleons i la gent els podrà tenir a casa com qui té un gat manso. A veue com evoluciona tot plegat.

Vigileu que els pispes van a per els pàrquings comunitaris

Al Vendrell segueixen els robatoris en els pàrquings comunitaris. Aquesta passada nit ha estat el meu. Han rebentat els vidres en 10 cotxes i un graciós s'havia deixat les claus del pàrquing dins el vehicle. Ara la broma és tornar a configurar el pàrquing. Dins els cotxes no s'ha de deixar res de res. Com a molt la mascota i ja està.

dilluns, 7 de febrer del 2011

El Casal Xic amb la Setmana Blanca

ASSOCIACIÓ LAX’N’ROCK MÚSICA, EDUCACIÓ, CULTURA I LLEURE.

CASAL XIC

NOTA DE PREMSA


COMENCEN LES INSCRIPCIONS AL

CASAL XIC DE SETMANA BLANCA.

L’Associació Lax’n’rock música, educació, cultura i lleure, organitza EL CASAL XIC SETMANA BLANCA del 7 a l’11 de març de 9 a 13 hores a l’Institut Andreu Nin sota la direcció tècnica del Pemi Rovirosa i el Jimmy Piñol i la direcció pedagògica de la Chelo Alite i la Montse Roig.



Les inscripcions es faran AL LOCAL DE L’ASSOCIACIÓ, carrer de Mar, 94 del Vendrell del 14 al 28 de febrer, de 10 a 13 hores del matí i de 2/4 de 6 a 2/4 de 8 de la tarda.



El Casal Xic, planteja un nou concepte de lleure educatiu atenent a les noves situacions socials i educatives que ajuden enriquir el desenvolupament de l’infant i jove en un món on les noves tecnologies són una eina útil que cal potenciar. Tenint com a fil conductor la música contemporània en totes les seves vessants pedagògiques i de comunicació, l’equip directiu del Casal Xic dissenya entre d’altres, tallers de ràdio i educació en comunicació, música i cant coral, recerca i investigació periodística, l’ús de les noves tecnologies, expressió plàstica, grans jocs de exterior, jocs de taula cooperatius, esports, escriptura creativa i artística i s’acabarà amb un concert final de música amb tots els participants al Casal i que estarà obert a totes les famílies.



Per a més informació podeu trucar a la

LA CHELO ALITE 650.41.80.66, a la MONTSE ROIG 665.05.51.18 o escriure’ns un correu electrònic a casalxic@yahoo.es, casalxic@gmail.com i us donarem tota la informació que necessiteu.

La gent està d'acord que hagin trent els 80 abans de Barna

La darrere enquesta ens diu que la gent està d'acord amb que hagin trent la zona de 80 abans d'entrar a Barna. Per aquesta proposta han votat 3 persones. Només una ha votat en contra de la mesura i una altra persona diu que l'haurien d'adaptar a les circumstàncies.

Una bona estona al cine amb Primos

Una de les pelis espanyoles xorres que fan al cinema és diu Primos i parla d'això de tres tius que intenten refer les seves vides. En realitat la trama és insignificant, la gràcia de tot plegat és com es tracta el dia a dia i les decissions més tontes plenes de contrastos. No és res de l'altre món, però si que passes una estona entretinguda sense més ni més. Una mena de Verano Azul, però des d'una visió més moderna.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Enhorabona a tots els qui estan darrere la Xatonada del Vendrell


Fa anys que vaig a la Xatonada del Vendrell i enguany ha sortit tot rodó. Molt bon ambient. El xató exhaurit, les parades plenes de gent. Un matí molt maco que potser necessitaria una mica més de rapidesa perquè la cosa al final es fa llarga. Ja no diuen els noms dels nens participants com l'any passat que allò es va fer etern. Amb un petit retall, jo crec que podríem aconseguir un molt bon nivell i que el temps acompanyi com enguany. Enhorabona a tots els que hi heu posat el coll, molts anònims que fa dies que hi deixeu les banyes. Molt bé artistes.

Felicitats a les Decennals de Valls. Us ho heu currat


No havia estat mai a les Decennals de Valls, encara que per edat n'hagués pogut estar a unes quantes, però una cosa que no em cridava. Enguany he tingut l'oportunitat i la veritat que aquesta gent en saben. Varem anar a un concert amb 10 grups de música catalana de plena actualitat des dels Laxen a Mishima passant pels amics de les Arts o un ja històric Jaume Sisa. Vull felicitar a totes les persones que s'ho han currat que el resultat ha estat molt bo. Espero d'aquí 10 anys amb més canes tornar a Valls a veure i viure unes noves Decennals com deu mana.

Buscant fotos, i informaciò sobre l'Insti del Vendrell per als sus 40 anys

L'institut de Batxillerat del Vendrell esta d'aniversari. Intentem recopilar imatges i vivències de tota la història del centre.
Teniu alguna anècdota divertida que explicar? Teniu fotos inèdites que han fet història?. Envieu-les a iesbaixpenedes@gmail.com
Recordarem els nostres temps més o menys llunyans d'estudiants. Entre tots ho farem millor.

dijous, 3 de febrer del 2011

Llarga vida a la Xatonada del Vendrell



Una de les propostes amb més bona acollida que ha tingut lloc al Vendrell en el darrer quart de segle ha estat la Xatonada Popular. Ha estat na iniciativa que any rere any i amb esforç, dedicació i buscant la complicitat d’altres sectors socials ha arribat a una data molt rellevant. Ja fa dies que aquest cita cultural de principis de febrer està consolidada però aquest fet no estava prou clar quan l’any 1986 es va decidir posar fil a l’agulla per fer-ho realitat. La clau de l’èxit és que al cap d’un temps va sorgir la Ruta del Xató que va recollir en un mateix projecte totes les localitats que impulsen aquest plat penedesenc. En aquests 25 anys aquest plat s’ha anat farcint de nous elements que han afavorit la seva diversitat i la seva solidesa en el calendari anual. Des de la implicació dels més joves que tenen l’oportunitat d’anar a uns cursets especials per saber com s’elabora aquest plat des de les mateixes escoles. Tenim un ambaixador del xató que s’encarrega, durant un any, de promocionar aquesta menja arreu. Una mena de símbol anual escollit entre penedesencs coneguts o restauradors de prestigi com passa en l’actual edició amb la Carme Ruscalleda. La gràcia de tot això és que la gent ha respost. S’han creat unes penyes al voltant del concurs que integren la part més important dels participants al concurs, com els Montserratinus i els Bufats entre d’altres. Aquest fet dóna caliu als concursants que amb aquesta excusa fan vida social al voltant d’una de les seves passions com potser fer un bon xató. Ja no només és el dia de la xatonada, sinó que hi ha altres trobades i altres coincidències que fa que hi hagi una unió.
Uns mestres culinaris que tenen una cita que dura un parell o tres de mesos per anar provant el seu nivell en els diferents concursos que es porten a terme. Un repte que més d’un ha provat com el vendrellenc Domingo Alfaro que ha guanyat en tres convocatòries. Tot un mestre en aquest art. Aquest energia ha fet sorgir xatonades populars allí on el xató era un plat poc conegut, com Albinyana. Gràcies a Grup Albinyanenc Gastronòmic també ha entrat amb força dins aquesta dinàmica.
El xató és conegut i que s’associa al Penedès encara que cada lloc ho fan al seu estil. No té res a veure el que fan a Vilafranca del Penedès amb el que elaboren al Vendrell. Són móns diferents, encara que alguna cosa si que tenen en comú: el nom. En aquest aspecte està tota la seva gràcia. Però hem de tenir en compte que sigui d’on sigui ha de complir unes normes mínimes de qualitat. Hi ha comensals que a vegades guiats pel nom van a un restaurant i demanen aquest plat. Allò que els serveixen no té res a veure amb cap varietat de xató ni les que existeixen ni potser tampoc de les que encara no s’han inventat. Això pot fer mal al plat. Potser entre les coses que s’haurien de fer, encara que és una tasca difícil i no sempre és agradable és dotar d’una etiqueta distintiva als establiments que serveixen un xató amb uns mínims garantits.
El xató és cultura i és un clar signe d’identitat nostra. A banda, hem extret el seu gust i l’hem exportat a altres àmbits com la pastisseria i la xarcuteria amb la botifarra de xató. Són detalls que ens mostren que s’avança explorant noves possibilitats d’aquest regust tan nostrat.
Ens hem d’alegrar d’haver arribat fins aquí perquè el camí, especialment al principi no ha estat fàcil. Ara la maquina de la xatonada ja funciona a ple rendiment. Hi ha una munió de persones i institucions que cada any es posen darrere el projecte per tornar a fer-ho realitat com si fos el primer cop. Hi ha coses que sempre m’ha xocat com això d’Universitat del Xató de Catalunya amb seu al Vendrell. Ens hem saltat tot l’ensenyament primari i secundari, però sempre queda millor posar universitat que no un col·legi o institut. Són petits detalls que amb el temps s’han anat assumint sense més transcendència.
Per acabar aquest petit comentari mirarem al present i al futur. Potser si la situació econòmica fos diferent haguéssim tingut una Xatonada ben diferent per celebrar aquest quart de segle, però aquestes noces de plata pel que sembla seguirà el model de l’anterior amb petits canvis. Esperem que segueixi durant molts anys adaptant-se als nous temps i amb aquest esperit festiu i cultural que la caracteritza. Com a curiositat, enguany també fan 25 anys el Bou de Foc, L’Escola Municipal de Música i els Lax’n’Busto.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 4 de febrer del 2011

L'hospitatl del Vendrell em preocupa

Hi ha coses de l'Hospital del Vendrell. Hi ha rumors que diuen que l'altre dia una noia de 32 anys va morir perquè no li van diagnosticar una apendicitis. Li van dir que era lumbargia. Als tres dies hi va tornar la van derivar a Tarragona i ja van veure que ja no es podia fer res. La noia es va morir. Hi ha gent que hi va per problemes de salut com ha de ser i torna a casa amb una capsa d'antinflamatoris o que es culpa dels nervis i ja se li passarà. Això em preocupa perquè la cosa no ha funcionat mai. A veure si algú hi posa mà o és que han posat l'hospital per afavorir la sanitat privada? Tot pot ser.

Els petits detalls de la vida

Li hem de donar les gràcies al Barça, a la Roja, al Piqué a la Shakira, al Polònia i a tantes i tantes coses que ens ajuden a ser una mica més optimistes en aquesta vida. Sort de tot això que fa la vida un xic més alegre i més plena de colors.

dimecres, 2 de febrer del 2011

El viatge del Mas a Madrid amb Ave classe turista

Un dels comentaris del dia és que l'Artur Mas havia anat a Madrid a veure's amb el rei amb Ave, però en classe turista. Això és un signe d'estalvi per part de la Generalitat. Això només és una mena d'anunci que ara toca estalviar. Tots aquests cotxes oficials al servei dels alts càrrecs que al matí el vénen a buscar i a la tarda el tornen, això s'hauria d'acabar i que hi vagin amb el seu cotxe que ja li pagaran els quilòmetres a 21 cèntim per quilòmetre com ha de ser. Si hagués volgut estalviar que vagi de nit en un borreguero i coneixerà que Grande és España.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Albinyana actu amb cara i ulls davant la crisi

El municipi d'Albinyana anul·la la Xatonada perquè no hi ha calers per al seu finançament. Com ha de ser. No passa res ho entén tothom. Abans que fer un xatorrada popular. Ho deixem de fer un temps i si hi ha sort ja hi tornarem i sinó alguna cosa farem. No passa res. El món no s'acaba aquí. El que no és pot fer és anar de ric amb les butxaques buides. La gent parlant s'entén, però hi ha gent que li costa entendre.