Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

divendres, 30 de novembre del 2007

Alguna cosa està canviant a la comarca

En les pàgines d’opinió del DIARI apareixia el passat divendres una carta d’un jove vendrellenc estudiant d’arquitectura que reivindicava el paper del Vendrell com l’autèntica capital que li correspon el Baix Penedès. Aquest és un símptoma més que alguna cosa està canviant en la mentalitat de les futures generacions que han de protagonitzar en primera persona la història d’aquesta comarca en els propers anys. Una clara tendència que es pot seguir àmpliament a través dels nombrosos blogs que pengen a internet, els quals van analitzen des de diferents perspectives la realitat del Vendrell. Aquest rumor de mar de fons de mica en mica s’anirà perfilant i es concretaran en unes actuacions i projectes. El proper pas serà quan, el dia de demà, es converteixin en plans urbanístics, estudis de mobilitat, potencialitats que ofereix la comarca, quin és el creixement que més ens convé..
La situació política actual no dóna gaire pistes que apuntin a un optimisme sincer i contrastat. Sembla que ens estem planejant sobre un taulell d’escacs on es mouen un seguit de fitxes que corresponen als principals càrrecs polítics i institucionals de la comarca. Cada bàndol té els seus peons que segueixen l’estratègia que marca el seu cabdill. Per seguir una bona part dels moviments només cal llegir el DIARI. Cada setmana et va posant al dia de la posició de les blanques i les negres en aquest joc polític. La resta de formacions, de moment encara no tenen la suficient força per poder entrar a formar part de la partida. Ens de conformar amb un duel a dues bandes que saben amb les fitxes amb què compten fins d’aquí quatre anys. Encara que el color en algun moment de la lluita pugui canviar radicalment. Per tant, el que tenia més fitxes aparegui com el menys capacitat per emportar-se el gat a l’aigua dels resultats electorals en la recta final, abans que el gong de les eleccions soni al final de la partida.
Aquest símil és el que la política ens mostra des de sota l’escenari, però si mirem a sota el taulell veurem en realitat una caixa que amaga una piscina no gaire gran..
Tenim uns nedadors amb un excessiva dosis de personalisme. La immensa majoria de líders que tenim a casa nostra s’han recreat massa en aquesta idiolatria a la persona, deixant de banda el conreu del partit i de les idees. No hi ha debat. Hi ha només personalitats. Mentre han descuidat totalment preparar a un dofí perquè el dia de demà pugui substituir al nostre superheroi aquàtic que ja fa temps que hem creat. Fins i tot ens hem arribat a creure, en moments de confusió, que era gairebé immortal. Cada partit ha de nedar per un carril separat per les sureres de la resta de contrincants immersos en el seu programa polític. El que arriba primer. Això ho diu el votant, és el que ha de governar. Cada equip porta una gorra de roba o silicona i un banyador que el personalitza. Molts cops ni se li veu la cara però tothom l’identifica amb uns colors que corresponen a un partit i un programa concret. No coneixem la cara del nostre nedador favorit, però si coneixem perfectament els colors que defensa dins l’aigua.
Si aquesta teoria la portéssim a la pràctica en l’àmbit baixpenedesenc, el nostre nedador no arribaria ni tan sols a la primera mitja piscina perquè en tot moment s’estaria girant a veure que fan els dels carrils costaners. Semblaria tot una cursa esperpèntica. Allí discutint al mig de l’aigua a veure qui porta la gorra més lluent i sense tenir cap consideració pels problemes importants que més ens marquen. Al final sembla que el que realment importa és la nostre gorreta, ni tan sols el dels nostres companys de partit és digne d’una certa consideració. Clar, per aquest camí no anem a ninguna part. Acabarem necessitant els serveis urgents dels socorristes.
Espero i confio que igual que aquest jove per si mateixa s’ha decidit a exposar el seu pensament a través del DIARI, altres persones segueixin el seu exemple. Estem convertint els punts anecdòtics en problemes cabals i sense deixar de donar tombs sobre la mateixa rotonda i no sortim de la cruïlla. Estic esperançat per ell i per totes aquelles persones que són capaces de treure el cap per sobre d’aquesta partida d’escacs que ens volen vendre els uns i els altres i poder veure el que realment ens interessa a tots plegats. El principal és que reconeguem les nostres mancances. A partir d’aquí podrem treballar per millorar la nostra societat en allò realment important per a tots.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 30 de novembre del 2007

dijous, 29 de novembre del 2007

Info Catalunya: Jo no sóc tonto

Avui he anat en tren i tot just he arribat a casa m'ha caigut un exemplar de la revista gratuïta (promoció política barata) que edita la Generalitat de Catalunya i que s'anomena "Info Catalunya". A la portada d'aquest pamflet polític posa clarament "Treballem pel futur. Transports públics i equipaments socials" En plena crisis de Renfe i de les rodalies a Barcelona crec que aquesta portada és un insult a totes les persones que hem patit més o menys totes aquestes irregularitats. Si ens estan dient que els trens van bé amb aquestes quatre pàgines de colors segur que no volen guanyar les eleccions, perquè la única cosa que fan es recordar-nos que entre tots han aconseguit el que tenim i ara ho estem pagant. Per favor. Una mica de vergonya i parlem del temps que ara ja fa fred i s'han de posar les calefaccions i deixin de voler demostrar el que és un fracàs. La culpa tots plegats, perquè no ve d'ara. Però un fracàs per tots els que han passat i estan portant les regnes del tren a casa nostra. La imatge és una noia asseguda al tren escoltant música mentre mira tranquil·lament per la finestra. Potser l'han tret del cinema perquè de Barcelona no crec que sigui un bon exemple, almenys en els darrers mesos.

He rebut un Meme que vull compartir


La Jordina de Lleida m'ha passat aquest Meme. S'ha de passar a set persones i jo el passo per la seva solidaritat a:
Marta Mercader: Perquè intenta buscar la diferència dintre la globalitat. Tot i voler pertanyer a un formació general, sempre ha defensat les seves idees fins on li ha estat possible. És una forma diferent de veure la realitat que l'envolta.
Laia Gomis: És un dels blogs més currats. Et pot agradar o no el que diu. Hi pots estar a favor o en contra, però la veritat és que s'ho treballa.
Alfredo Valdivielso: Perquè ser d'esquerres és viable avui en dia. Encara que sigui difícil a vegades tocar de peus a terra. És possible.
Yolanda González: Perquè la política és el millor remei per la societat. Encara que molts no ho vulguin entendre. Poc a poc i bona lletra.
Roger Caballero: Moltes coses a la motxilla que de mica en mica i de forma original van sorgint de la seva creativitat personal.
El Mèlich de Calafell: Perquè parla de política en un poble com Calafell no és gens fàcil i molts cops sembla que perdis el temps.
El Cabayol de Vilanova: Perquè pinta i amb els seus quadres ens ensenya un món de sensacions que s'amaguen sota les seves pinzellades. però estan allí només les has de veure a través dels teus sentiments

diumenge, 25 de novembre del 2007

Una torre per pensar: la de Suso és clar

La darrera peli que he vista és espanyola. El seu nom la Torre de Suso protagonitzada pel Javier Càmara. És comèdia i és un drama. El millor del film és que té un missatge clar. L'important no és el que fem sinó la mateixa importància de fer-ho. Potser la nostra obra de creació se n'anirà en orris, però realment haurem gaudit durant la seva elaboració. Està molt bé. És d'aquestes que et dóna tema per fer un debat després de la seva visió. Val la pena. Podreu riure, plorar, però us ha dit moltes coses que cal que hi pensem tots una mica.

dissabte, 24 de novembre del 2007

Obert el pàrquing de ca l'Escori

Darrera l'edifici de la ràdio del Vendrell hi havia un solar tancat. Jo em pensava que era el pàrquing de ca l'Escori que es va obrir una mica abans de les anteriors municipals. Però no ho és. És un solar destinat a una altra finalitat que està allí i un dia és farà realitat el futur que li espera.
En aquest posit criticava el tancament del pàrquing de ca l'Escori., però he descobert que estava confés. Rectifico i ara ja he descobert quin era el pàrquing correcte. Una errada la té tothom. Ho sento. Ja vigilaré més la propera vegada. Qui te boca s'equivoca.

divendres, 23 de novembre del 2007

Per què l'anomenem Lleida Pirineus?

Lleida Pirineus és l’actual nom de l’estació de tren de la capital de la província. Algun viatger, amb nocions bàsiques de geografia i del funcionament dels mitjans de transport espanyols, quan arriba a aquesta moderna estació. Molt possiblement el primer que li ve al cap que amb un quart d’hora es planta al bell mig de la cadena muntanyosa que ens separa del nostre veí del nord. Doncs el pobre home potser encara estarà més temps per fer realitat la seva il·lusió que el trajecte que l’ha portat de la capital del Reino y Corte fins a terres lleidatanes. Aquesta toponímia moderna és molt bufona si l’analitzem per internet o en un cercador, però quan l’hem de posar en practica ens produeix més d’una confusió que haguéssim pogut estalviar.
Sort que Adif o Renfe han apostat per Lleida Pirineus. Perquè si se’ls acut promocionar aquesta estació amb un nom peculiar com Lleida Costa. Llavors estem el mateix temps de trajecte que en el cas anterior però la situació és una xic més surrealista. Si anem muntats en AVE fins a l’estació Tarragona el tren ens abandona en un terreny de ningú. Haurem d’esperar que un autobús ens planti al bell mig de la capital tarragonina. El temps que guanyem viatjant amb les noves tecnologies ferroviàries el menystindrem en carreteres secundàries i en embussos de trànsit per entrar a Tarragona. Deixem la modernitat i agafem un tren de tota la vida fins a Sant Vicenç de Calders. Doncs que passa que n’hi ha molts pocs. De primera hora del matí fins a migdia no n’hi ha cap. En tot plegat hi falta una mica de racionalitat i seny català.
Pendent de publicar a la Mañana de Lleida

Una comarca amb 1.000 anys d'història

Aquest territori que ens ha acollit des dels vestigis de vida humana. Ubicat entre el mar i la muntanya, entre els dominis de Tarragona i Barcelona. Fa unes dècades que aposta per una identitat pròpia sota la denominació de Vegueria del Penedès amb la resta de municipis enllaçats amb uns vincles històrics comuns. Sembla ser que per als polítics, almenys dels partits representants en l’arc parlamentari no els sembla interessar gaire. Aquesta reivindicació no acaba de prendre peu. No transcendeix gaire més de les simples mocions municipals sense més rellevància. En alguns plenaris municipals és debat. Gairebé tothom hi està d’acord, però la proposta sembla que estigui en el mateix estat que la xarxa de rodalies al voltant de Barcelona. Aquesta mena d’ambigüitat geogràfica te els seus orígens en l’època en què els musulmans van conquerir la Península Ibèrica. L’any 801 els Francs conquereixen Barcelona. No és fins la meitat del segle XII amb la conquesta de Tortosa i Lleida per Ramon Berenguer IV que aquest indret comença a gaudir d’una certa estabilitat fins aquells moments força absent. És durant aquests tres segles i mig en què comencen a definir-se els trets principals del que avui en dia representa la nostra comarca. Tenim topònims com Tomoví que ja apareix citat per Pomponi Mela, un autor del segle I d. C. No podem oblidar altres testimonis de temps reculats com la mítica Palfuriana.
Entre finals del segle X i mitjans del segle XI la majoria de topònims baixpenesenc entren a formar part de la història a través del Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Un dels senyors d’aquestes terres que començaven a ser sobiranes, encara que el dominí d’aquest cenobi va durar fins el segle XIX amb la desamortització de Mendizabal en què el monestir va quedar abandonat.
En aquest centenar d’anys que van des de el 974 on ja trobem el Montmell i la Bisbal del Penedès fins el 1037 en què s’esmenta El Vendrell se situen les primeres passes de la comarca en la història.
Albinyana celebra el 1010 el seu primer mil·lenari en la història. Tot apunta a què el castell d’Albinyana ja estava localitzat dins un territori donat pel comte de Barcelona al vescomte Guitard. El seu fill Adalbert l’heretà, tot i que aquest territori encara estava erm i despoblat possiblement per les incursions sarraïnes, doncs la seva situació era poc segura. Aquest noble el reconstruí i el dóna en testament al Monestir de Sant Cugat del Vallès que el dominar fins no fa gaires dècades. La seva mort en l’expedició de nobles catalans a Còrdova l’any 1010 serveixen per encetar aquest pas decisiu en la història. Si la memòria no em fa la guitza l’únic municipi que ha celebrat el seu mil·lenari ha estat Calafell. La resta de la comarca ha passat per alt aquest esdeveniment històric tan important del nostre passat.
Una de les formes desitjables de commemorar aquesta data és a nivell comarcal amb diferents actes repartits per tot el Baix Penedès que podria incloure des del Mercat Medieval de Calafell amb molta més participació local fins a un congrés sobre aquests 1.000 anys d’història a l’Auditori Pau Casals que quedaria molt encertat. La resta de municipis s’hi podrien afegir amb altres actes i activitats on cadascun amb la seva aportació celebrés aquest esdeveniment. Es podria realitzar al llarg d’un any per no centrar totes les activitats en un mateix cap de setmana i això permetria la participació de més persones i la multiplicació de les propostes de tot tipus que s’hi podien afegir.
Mancats que estem de consciència comarcal, aquesta seria una bona oportunitat per cohesionar i donar un marc comú a un seguit de propostes que sortirien dels diferents municipis i de les seves entitats. Aquesta és una proposta engrescadora que no hauria de quedar en aquest número del DIARI perquè d’aquí uns anys algun lletraferit en faci en petit comentari de les propostes sense fructificar dels seus avantpassats. És un projecte real amb cara i ulls, el qual amb un parell o tres d’anys es podria portar a terme. Esperem que aquests 1.000 anys no passin sense pena ni glòria per aquesta comarca que està al mig de tot arreu i no acaba de situar-se en el mapa.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 21 de novembre del 2007

El xató no només ha de creuar fronteres

Una de les fites importants del xató es va donar enguany fa aproximadament una dècada quan EL Vendrell i Andorra la Vella van signar un conveni perquè nosaltres féssim xató en una de les seves places més cèntriques i ells fessin escudella en el cor del Vendrell. Una relació que va durar un parell o tres d’anys però que va significar que aquest plat podia creuar fronteres més enllà de Catalunya. Malauradament aquesta proposta es va quedar aquí. Ningú l’ha rescatat i forma part de les hemeroteques. Però a part d’aquest aspecte més aviat anecdòtic que el xató és internacional pel simple fet que s’organitza una xatonada a Andorra s’hagués hagut de promocionar més enllà del Penedès i dels municipis que engloben la ruta del xató.
Any a any, província a província hagués estat una iniciativa crec que amb la suficient empenta perquè els de més enllà de les nostres contrades el poguessin conèixer sense haver de sortir del seu municipi. Estic parlant de Saragossa, Lleida, Osca, Girona. Cada any es feia una presentació oficial a Barcelona perquè allí els actes sembla que tinguin més sonada mediàtica. Sincerament crec que te més repercussió una presentació a Girona o a Lleida, que no pas a Barcelona perquè els titulars a la capital estan molt disputats entre els diferents actes que s’hi duen a terme en multitud d’àmbits. Esperem que el xató sigui un dels ambaixadors puntals de la nostra comarca i d’aquest territori entre dues capitals que intenta fer-se un renom propi amb una marca diferenciada i característica.

dijous, 22 de novembre del 2007

Qui emet en 91,4 de la FM al Vendrell?

Al Vendrell es pot sentir una emissora de ràdio a la freqüència del 91,4 de la FM. Ja fa un mes i escaig que sona. No sé si fins i tot abans. Però en aquest punt no he sentit que ningú parles. Només posen música. La veritat que no està gens malament, però clar. No sabem quina emissora és. A veure si algú ens pot treure del dubte.

És busca una palmera al Vendrell

L'avinguda Baix Penedès del Vendrell te una rotonda que es va inaugurar d'aquella manera una mica abans de les eleccions municipals. Quan la van estrenar hi havia una palmera. Ara ja no hi és que s'ha fet d'aquella palmera. On està? A veure si algú en sap alguna cosa.

El Llibertí del Poliorama

Va valer la pena. Alguns l'havien deixat molt amunt i altres no la recomanaven, però jo crec que sóc dels primers sense cap dubte. Si teniu l'oportunitat us heu de deixar caure pel Poliorama de Barcelona i veure aquesta obra que ens situa a Diderot en una posició molt compromesa. Filtrejar amb les seves amants i escriure una referència al terme "moral" de l'Enciclopèdia Il·lustrada. Hi una diàlegs molt intensos i que no et deixa que en cap moment et despistis la teva atenció, però també hi ha una trama molt real i que reflecteix els instints reals en què ens movem tothom amb més o menys voluntat manifesta. Va valer la pena. La veritat és que us la recomano. Ja veureu com us agradarà. El Ramon Madaula demostra que tot i ser un actor mediàtic és un gran artista portant el seu paper i els seus diàlegs que no són gens fàcils.

dimarts, 20 de novembre del 2007

Un vi blanc per repetir

Arran de la Fira Santa Teresa del Vendrell vaig tenir l'oportunitat de provar el "Tanat" de les bodegues Mil·liari de la família Pijoan Escofet del Vendrell. Realment val la pena. És un blanc afruitat que no passa per alt, almenys per als que no som tan entesos. El recomano per aquestes festes nadalenques. Ja veureu que no us arrepentireu

32 anys d'una cita històrica

El 20 de novembre és una de les dates fosques del calendari. En ell van morir dues persones que han marcat molt negativament la història d'aquest país José Antonio i Franco van expirar en una data com aquesta. No sé si va ser casualitat o s'ho van fer venir bé. Fa 32 anys que el Sisquet ens va deixar i encara sembla que fos ahir. Han canviat moltes coses, però massa cops estem apegats al passat. Els que van fer la Constitució van donar un pas de gegant per la seva època que nosaltres des dels nostres sofàs no hem sabut emular. Esperem que demà sigui un dia tranquil i ens porti a reflexionar que és allò que volem. Més endavant ja ens diran que no pot ser, però si no podem somiar difícilment podrem tenir un demà millor per tots nosaltres.

diumenge, 18 de novembre del 2007

20 cèntims de diferència al cines baixpenedesencs

Sembla estrany, però entre el cine de Calafell i el del Vendrell hi ha 20 cèntims de diferència els caps de setmana. A Calafell aposten directament pels 6 euros i al Vendrell prefereixen deixar de guanyar 20 cèntims. La veritat és que el cinema és molt car. Encara que anem el dia de l'espectador. Dilluns al Vendrell i dimecres a Calafell. Entre crispetes i cinema no et surt més econòmic de 15 euros. Més que un menú diari d'un restaurant normal. Esperem que facin ofertes com carnets mensuals o abonaments o una mica més perquè a la gent no li surti tan car anar a veure una peli en una pantalla gegant. També serveix per combatre el pirateig. Tots hi hem de col·laborar.

divendres, 16 de novembre del 2007

Perquè un premi sigui alguna cosa més

Un dels aspectes que mereix una menció especial del Concurs de Teatre Amateur de Santa Oliva gira al voltant dels guardons que s’atorguen als guardonats, els quals estan dissenyats i creats per les mans de la ceramista local Roser Oter.
En el marc del programa de Ràdio El Vendrelll Pas de Vianants que fem realitat cada dimecres juntament amb Laia Gomis, Alfredo Valdivielso, Roger Caballero, Marta Mercader i Yolanda González vam tenir l’oportunitat d’entrevistar aquesta artista baixpenedesenca. Una de les aportacions que va fer al llarg de l’entrevista va ser l’Ajuntament de Santa Oliva “cuidava” els artistes locals. I com ho fa? Doncs senzillament unint en el mateix premi tres aspectes aparentment distants: art reconeixement, art local. Aquesta conjunció també s’ha fet realitat en la retolació dels carrers i places a càrrec de la mateixa artista local. En honor a la realitat i per evitar possibles confusions és just apuntar aquí que hi ha altres artistes del municipi que també han rebut encàrrecs similars per part del consistori santolivenc.
Realment aquesta és una aposta municipal que mereix el més sincer reconeixement perquè molts cops els artistes que tenim a casa nostra no se senten valorats ni pels seus representants polítics de primera línia Amb aquesta iniciativa Santa Oliva compleix dues tasques prou evidents: per una banda, mostra una senyalització dels noms dels carrers encomiable i per l’altra, la seva autora veu reconegut per part del consistori i del seus veïns el seu art i la seva tasca.
En el repartiment de premis d’un concurs quan arriba el moment en què els premiats baixen les escales amb aquells objectes metàl·lics. Aquí hi ha una cosa que no acaba de quadrar o senzillament es podria millorar.
Sempre he sigut partida de buscar solucions noves a costums que amb el temps s’han anat consolidant fins que sembla que s’han convertit en inqüestionables. Una placa, una copa, un trofeu d’aquests de disseny i altres similars amb aires de grandiloqüència és un element que a part de simbolitzar un reconeixement públic per una tasca feta ens ha de fer pensar en el seu valor intrínsec. Realment són bonics en el seu sentit més estricte? Els compraries per a una prestatgeria de casa teva? Siguem una mica més raonables. Quan portem a terme aquests reconeixements públics a una persona o entitat en alguns dels concursos que al llarg de l’any es fan a casa nostra perquè no fem amb una millor dosis de creativitat. Apostem pels artistes locals i comarcals. Hem de ser capaços de donar també una cosa més que un simple trofeu com es fa en la majoria de casos.
És molt fàcil agafar un catàleg d’aquest tipus. Triar-ne uns quants, per intentar complir amb el que marca el guió. Però hem de procurar ser més creatius i aprofitar al màxim els recursos que tenim a casa nostra.
En aquesta comarca que som amants del tríptic hem d’intentar buscar els artistes locals més o menys reconeguts que ens il·lustrin aquestes promocions. Encara que encara estiguin en els darrers cursos de l’Escola d’Art. Doncs és una bona oportunitat per donar-se a conèixer sense caure en la mateixa trampa simplista on caiem en la majoria dels casos.
El mateix passa en el món música amb les diferents escoles públiques i privades que tenim a la comarca. Es poden potenciar molt més a través d’una millor participació en els actes públics que es porten a terme a la comarca. Estem massa enlluernats pels catàlegs on tot ben posat en el seu lloc amb el preu a sota i els colors disponibles a un costat. Hem de vetllar pels artistes que tenim entre nosaltres. S’ha de confiar en ells i dóna’ls l’oportunitat de mostrar el seu art. Els primers que han de col·laborar perquè començar a canviar aquesta mentalitat són les administracions públiques. Esperem que altres entitats públiques i privades de la comarca s’afegeixin a la iniciativa. Ja veureu com tots en sortirem beneficiats. Entre tots reivindicarem un demà millor per molts artistes que fan màns i mànigues per ser coneguts una mica més enllà del seu cercle familiar i d’amistats. No podem oblidar els de sempre: Casals, Fenosa, Cañas, Guimerà, però també hem de pensar amb els que comencen a forjar-se un nom en el seu art.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 16 de novembre del 2007

dimecres, 14 de novembre del 2007

Una via comarcal en molt mal estat

Una de les vies comarcals que haurien en més bon estat de la comarca és la que va entre Bellvei i Santa Oliva. La veritat és que pitjor no pot estar. A Bellvei no està ni senyalitzada ni res. A més et fan donar un tomb una mica ridícul per superar un poliesportiu que hi ha allí al mig plantat. Quan creues el terme a Santa Oliva es nota molt perquè la carretera és una mica més ampla que la de Bellvei, però en pitjor estat. A veure si algú fa alguna per aquesta via que sembla que ningú la vulgui, però som molts els que cada dia l'utilitzem. No hem d'anar tots al Vendrell, també tenim el dret a anar entre pobles sense haver de passar per la capital necessàriament. Almenys que posin un cartell a Bellvei que no costa gaire.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Ens quedem senses mossos?

En aquests darrers dies la televisió, la ràdio i altres mitjans de comunicació ens estan matxucant que ens hem d'apuntar per ser Mossos d'Esquadra. Una de les professions on s'han apuntat moltes persones per obtenir un millor salari. Altres suposo que ho han fet per vocació, però no sempre ha estat així. Jo crec que per ser policia com moltes altres professions hi ha d'haver algú de vocació a part d'un salari més o menys digne.
Aquesta proliferació de publicitat per ser mosso segurament ens indica que falta personal. La veritat és que molta gent prefereix altres oficis que no ser mosso, però això de ser policia sempre et queda com a últim recurs. A veure si acaba aviat aquest anunci i trobem un munt de gent que vulgui ser mosso. Entre això i els regals de Nadal, la televisió m'esta començant a fastiguejar. Sort que tenim el Polònia que aguanta el llistó una mica més amunt del suficient. Per mitja. Perquè hi ha moltes escombraries en format de programa

El Per què de la nostra electrodependència

La polèmica que ha sorgit al voltant de l’apagada de llum a Barcelona és una mostra més de la nostra electrodependència. L’electricitat, el mòbil, l’aigua corrent, la nevera, la televisió, el cotxe són alguns dels fruits de les nostre avanç tecnològic i evolutiu que ens han creat una clara dependència. Si durant uns dies ens tanquen en una masia amb les comoditats d’una família de fa cent anys, com proposa un concurs de TV3, seria com si tornéssim a la prehistòria directament. Podem trepitjar la lluna, analitza els nostres gens, preveure el temps que farà d’aquí 15 dies amb certes garanties d’encertar, però no podem passar més de 24 hores sense corrent elèctrica.
Per a les guerres del futur no són necessàries ni pistoles amb silenciadors, ni escopetes amb mira telescòpiques ni míssils teledirigits. Només cal que ens taquin l’aixeta de pas, del gas, l’aigua i l’electricitat i ja estem desarmats i a punt de rendir-nos a l’enemic. La nostra modernitat ens ha portat a un nivell de dependències d’un seguit d’empreses multinacionals amb múltiples i variats tentacles que arriben a molts punts econòmics. Alguns dels seus quadres directius han passat abans per la política i han preferit exercir el poder real dels ciutadans d’aquest país per deixar que els polítics facin això: política, però ells ja saben prou bé qui realment remena les cireres en aquest país. Un lloc amb moltes infrastructures amb un manteniment mínim que amb el més lleuger sotrac pot perjudicar milions de persones sense que ningú doni la cara. Només els afectats estan al lloc que han d’estar .
Publicat a la Mañana de Lleida el 9 de novembre de 2007

Una pel·lícula per sentir

Una de les propostes del 7è art que no us podeu perdre és la de 13 Rosas. Un pel·lícula que explica amb tot luxe de detalls tot el procés que va portar a 13 menors d'edat a ser fusilades durant els darrers batecs de la Guerra Civil Espanyola. Si sou de llàgrima fàcil, penseu en prendre un mocador, perquè la veritat és el que necessitareu. Sortosament ha arribat al Vendrell, però com acostuma a passar amb aquestes pel·lícules no crec que duri molt Aneu-hi. No us arrepentireu, ja ho veureu. És molt dura i molt crua. És una d'aquestes cintes que s'haurien de passar en els instituts per conèixer la realitat de la Guerra Civil de la qual encara tenim causes pendents com els papers de Salamanca. Allí entendrem moltes coses els que no l'hem viscuda. Realment val la pena. No espereu gaire, perquè l'haureu de veure-la en vídeo perquè és espanyola i clar estem massa acostumats a cinema americà.

divendres, 9 de novembre del 2007

Alguna cosa més que escoles bressol

Sense que ens donem compte ja entrem en un nova anyada. És temps de pressupostos municipals, de regatejar partides, i d’intentar invertir sense que la despesa es dispari. Sense deixar de banda la nostra tasca d’intentant eixugar el deute acumulat encara que sigui amb un drap de cuina tot esfilagarsat que ja ni eixuga ni tan sols seca.
En aquests retocs dels pressupostos per l’any que ve. Alguns consistoris parlen, entre altres projectes, de construir, ampliar, projectar noves d’escoles bressols per a els nens de mesos fins a tres anys que permetin als pares conciliar una mica més la vida laboral amb la familiar. Perquè tinguin la possibilitat de gaudir de la família a l’hora que poden pagant els diferents rebuts que van caient cada mensualitat.
Cap dels 14 ajuntaments de la comarca ha concretat cap intenció de construir cap residència per a la tercera edat pública. Aquesta és una de les múltiples mancances d’aquesta comarca que s’apropa als 100.000 habitants empadronats. A la comarca, fins l’actualitat només comptem unes 100 places que pertanyen a una residència pública que se situa al Vendrell i depèn del Patronat Asil Santíssim Salvador del Vendrell a l’hora vinculat directament amb aquesta corporació. Tenim la sort que el capital privat ha invertit en unes quantes residències privades a la comarca i al seu voltant que donen servei a les necessitats que van sorgint i a les que vindran en els propers anys.
Si els pares aconsegueixen trobar una plaça per als seus fills de menys de tres anys en l’escola bressol tenen una gran sort encara que hagin d’abonar un diners. Durant aquest temps poden treballar o fins i tot realitzar altres tasques com atendre dels seus pares i avis.
Les escoles bressol públiques en la majoria de municipis cobreixen el 60% com a mínim de les necessitats de les localitats. Hi ha localitats més afortunades que s’aproximen al 100% de la demanada. Ara ens hem de plantejar una altra pregunta ¿quin percentatge de la població cobreixen les residències públiques i privades de la comarca? Segurament un percentatge molt més baix que les escoles bressol. Aquestes últimes amb el temps anirà augmentant perquè cada dia són més les dones que entren en el mercat laboral.
Estem treballar per cobrir les necessitats d’un sector de la població amb les escoles bressol. Potser encara insuficient perquè no cobreix la totalitat de la població, però què hem fet per l’altre sector? Hem de treballar per la gent gran els malalts de malalties com l’alzheimer, el parkinson, demència senil, les quals malauradament cada dia augmenten la seva presència entre nosaltres. Són malalties fruit del nostre ritme de vida en que som víctimes en excés d’aquests instruments com el rellotge, el telèfon inalàmbric i altres eines que s’ens han fet indispensables.
Si som capaços de fer pisos de 35 metres quadrats a pagar en 30 anys, hem de tenir valor per fer residències per la gent gran. Potser encara tindran uns pocs anys per gaudir del seu habitatge sense pagar hipoteca ¿Quins diners estalviats tindran aquestes generacions que durant tota la seva vida han estat pagat hipoteca i potser préstec i tot? Potser si fan una hipoteca a l’inversa amb la venda del pis a una entitat bancària podran sufragar part de la seva despesa en una residència o per abonar la nòmina d’una persona que els cuidi. ¿Però els donarà per tant si tenen una vellesa un xic més complicada que la normalitat? La nova Llei de la Dependència aposta per estar a casa i una persona que et vingui a visitar unes hores a la setmana. Però hi ha situacions que ho superen abastament i necessiten un internament en un centre especialitzat.
El capital privat ja fa anys que ha vist en aquest sector un volum de negoci i ha invertit a la nostra comarca, però les entitats públiques a l’igual que es preocupa pels més petits també ha de vetllar pels més grans perquè cada dia la “cosa pública” és una mica més petita. Apostem pel demà i intentem que els nosaltres i els nostres pares puguin anar en una residència pública que tingui uns mínims garantits. Potser això també ho pot trobar en les privades, però crec que aquí hi ha lloc per tothom. Entre tots s’ha de repartir el pastís perquè tots estiguem atesos el dia de demà a la mida de les nostres possibilitats. Sense haver d’esperar, com passa ara, que hi hagi una plaça lliure. Aquest fet provoca que alguns malalts hagin d’estar més dies a l’hospital perquè no hi ha lloc on posar-los. Treballem pel demà però dels petits i grans. Residències, centre de dia, pisos tutelats. Etc.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 9 de novembre de 2007

dimecres, 7 de novembre del 2007

Aficions compartides a la ràdio

Una de les coses que sempre m'ha captivat és el món dels mitjans de comunicació. Fa uns 11 anys que escric articles al Diari del Baix Penedès. Ara fa quasi un més vam començar un programa de ràdio amb amics i companys de feina: La Marta, La Iolanda, L'Alfredo, La Laia, El Roger. Persones que més o menys pertanyem a la mateixa generació salvant una mica les distàncies. La veritat és que m'agrada tot això. Estem preparant programes sense convidats on només parlem nosaltres. Esperem que surtin bé i puguem anar alternant amb convidats. La feina és força monòtona i sort d'aquests petits plaers de la vida que t'omplen. Esperem seguint endavant amb aquest projecte i com no, endegarem altres de nou. Gràcies perquè entre tots ho fem possible i la cosa funciona força bé.

La Caixa, una qüestió d'estil

Fa anys uns quants que treballem al mateix lloc vam fer una carta als diaris comarcals denunciant que La Caixa donava a alguns escollits rellotges de marques conegudes aprofitant les marques nadalenques. No criticàvem que donessin aquests obsequis. El que tornem a criticar és que ho facin sense cap criteri minimàment objectiu i només per amistat i similar. Jo crec que això és un greuge més per a tots aquells que confiem d'alguna manera amb la Caixa. Si ho vol fer que ho faci, però d'una manera més elegant o almenys amb algun criteri. Els rellotges que reparteix són Pertegas i Antoni Miró entre altres. Jo crec que aquesta pràctica la desacredita totalment i actua amb uns principis que com a empresa no l'afavoreixen gens. A nosaltres, els de la Caixa ens van convidar a què anéssim a alguna oficina que alguna cosa ens donarien. Doncs no hi vam anar perquè no volem cap rellotge, però tampoc volem que ho facin d'aquesta manera. Emprenya una mica.

dimarts, 6 de novembre del 2007

S'ha mort "EL Droga" del Vendrell

Una de les persones més populars del Vendrell era "El Droga" un rodamon que tenia costum sovintejar uns quants bancs públics del Vendrell. Un rodamon que intentava viure el millor que podia dins les seves possibilitats i amb una afició declarada per tot allò que entre els uns i altres ens volen prohibir. Uns afirmen que fa 15 dies que es mort. Altres diuen que el decés ha estat avui. Són moltes persones que el coneixien perquè era una persona molt popular. A partir d'ara ja no el trobareu en cap banc del Vendrell. Segurament estigui on estigui està disfrutant d'aquesta vida que per llarga que sigui sempre és massa breu. Qué sigues felíç ¡ Què més pots demanar ?

divendres, 2 de novembre del 2007

El Baix Penedès també necessita el tercer carril

La nostra cultura filla de la tradició grecollatina i la jueva ens ha volgut ensenyat que a la vida molts cops les alternatives es redueixen a dues: la bona i la dolenta, ser d’esquerres o ser de dretes, ser alt o ser baix. A vegades ens costa molt ubicar un partit, una idea o simplement un volum físic en el punt mig que per altra banda s’acostuma a considerar-se la part més encertada de la tria. Un dels elements on aquesta dualitat és més clara és la política. Encara que últimament la majoria dels partits són del centre i alguna cosa més, però tenen l’epicentre com a punt d’unió i a partir d’aquest epicentre tendeixen a un cantó o a un altre. Aquí a Catalunya tenim un altre component que també intervé a l’hora de definir les diferents opcions polítiques: el nacionalisme: uns un són d’aquí els altres ho són de l’altre punta de l’AVE, el qual aviat ens unirà amb la capital del Regne amb més o menys dies de retard sobre la previsió.
Després dels resultats de les eleccions sindicals de l’Ajuntament del Vendrell en què una força independent s’ha situat en les primeres posicions de la llista de funcionaris. Arran de les converses que aquests dies he anat mantenint amb diferents persones des d’angles complementaris de la societat baixpenedesenca i del repàs de la premsa comarcal. Crec sincerament que a hora d’ara i si les coses no canvien molt la formació que representés una tercera via amb cara i ulls en les properes eleccions municipals podria emportar-se el gat a l’aigua en força dels municipis. Almenys els més importants. La gent apostava decididament pel canvi. Per aires nous o almenys ben clenxinats. Ja n’estava farta de continuar amb la mateixa monotonia i tenia esperança en aconseguir un objectiu nou. Aquest sentiment es va traduir en un grapat força considerable de sufragis dipositades en formacions que en certa manera ja apostaven per aquest paper de lampista tot terreny per arranjar de cop els principals problemes de la societat. Però la bombolla amb el pas del temps s’ha esfumat i entre els uns i els altres, la canonada continua perdent oli.
Els partits d’esquerra, en especial ICV-EUIA i Alternativa Vendrellenca han continuat més enllà del 27 de maig. Ara amb posat de persones que es preocupen pel seu municipi des de la seva opció política són capaços de comentar el fruit d’una sessió plenària municipal. Pots coincidir o no, però aquí ho tens servit amb imatges i tot. Fins ara no hi havia ningú fora de l’arc de grups representants al ple que ho fes d’una forma continuada.
És el moment que els partits importants es dediquin seriosament a treballar pel seu municipi amb uns objectius i uns principis i un pla de treball que vagi més enllà de la legislatura amb les seves etapes i les seves fites que s’han d’anar assolint pas a pas. Volem seguretat? Doncs eduquem la canalla a les escoles i posem en marxa mecanismes per evitar l’exclusió social. És més fàcil plantar un exèrcit de policies amb diferents uniformes al carrer perquè ens resulta més vistós. Resulta una gran despesa municipal i de totes maneres serà impossible que arribin a tot arreu. Treballem les polítiques socials. Si els mecanisme fan figa doncs trèiem l’arma de la seguretat, però comencem per la primera lliçó.
Començant a treballar amb el personal dels mateixos ajuntaments realitzant proves per poder confeccionar una llista de possibles treballadors en el cas que es dugui a terme una baixa o que es necessiti una persona per cobrir una plaça vacant. La política digital només s’hauria d’emprar quan t’has d’enfrontar amb el comandament manual de la teva televisió. En aquests municipis ens coneixem tots i que et vulguin vendre gat per llebre ja fa anys que ho hem superat. Ara que tenim hospital estem vacunats contra totes excuses i arguments que no aguanten dues simples preguntes.
Però crec que per això funcioni haurem d’esperar una altra legislatura. El famós canvi, en versió local, encara està pendent que algú li trobi la fórmula màgica en moltes localitats baixpenedesenques. Mentrestant aneu traient les provetes i aneu experimentant en el laboratori polític perquè hi ha molts sufragis que realment l’esperen amb candeletes.
Publicat al Diari del Baix Penedès, el 2 de novembre de 2007

dijous, 1 de novembre del 2007

Ja tenim els llums de Nadal al Vendrell

Aquesta tarda ja he vist com els electricistes començaven a col·locar les garlandes de Nadal pels carrer del Vendrell. Encara falten gairebé dos mesos i ja van posant les llums pels carrers. Jo crec que encara és una mica aviat i encara falten dies per les festes nadalenques. Però clar estem en un país on impera la política consumista i sembla que amb les llums posades ja puguem anar a fer les compres nadalenques. Una mica massa aviat. Haguéssim pogut esperar mig mes al menys per posar les llums. A veure si la resta de poblacions són tan matiners com nosaltres.

Dia 1 de novembre, dia d'imprevistos

Pascual Maragall va encarregar pel dia 1 de novembre les eleccions al Parlament de Catalunya. Artur Mas va guanyar els comicis, però les esquerres es van tornar a reunir en un front comú i van escollir el Pep Montilla de president de la Generalitat. No era el primer cop que passava i crec que tampoc no serà l'últim. Però la democràcia és així. Enguany aquesta data relacionada amb la castanya, el panellet i Halloween està vinculada al desplegament dels Mossos a casa nostra. De moment s'han d'estar en un formiguer al costat dels seus companys de trànsit. D'aquí uns mesos ja tindran caserna al cor del Vendrell. Després ja veurem si podran sortir perquè on estan crec que no és el millor lloc per culpa dels mals accessos. Però ells volien estar al mig de la vila. Doncs ja ho estan i els altres problemes per més endavant. Ja veurem que passa quan tot funcioni. Ens han portat 122 mossos amb les seves cavalleries de quatre rodes. O sigui que tal com es calcula que cada cinc mossos és un al carrer entre festes, baixes, descans setmanal i altres incidències. Tenim en teoria gairebé 25 mossos al carrer les 24 hores al dia i 365 dies a l'any. Un territori amb uns 90.000 habitants i 14 municipis. La majoria de pobles no tenen policia municipal. A veure que passa. Estem a l'expectativa d'aquest cos que es desplega a casa nostra. A veure com evoluciona tot plegat. Temps al temps. En seguirem parlant.