La veu del poble

La veu del poble

divendres, 23 de juny de 2017

Els secrets d’una harmonització contemporània




Estem en una de les comarques que té la sort de gaudir d’una àmplia oferta de fires i mercats, bàsicament, encara que de tant en tant tinguem un festival i nosaltres no ens donem ni compte. La riquesa del llenguatge és tan àmplia que a vegades em produeixen greus crisis emocionals que em costen superar. Aquesta setmana he conegut una nova versió del verb harmonitzar amb un complement directe clar que era “diversos criteris”. A partir d’ara aquest terme, més aviat modern, que es força utilitzat en els mitjans de comunicació, he comprovat que ha assolit uns nivells estratosfèrics. Ho resumiré fàcilment: si condueixes el teu vehicle a 60 per una via urbana i et posen una multa. No t’estan sancionant, simplement estan harmonitzant els diferents criteris: el codi de circulació que et marca com a màxim a 50 i el teu que aposta pels 60.  Els 50 euros que hauràs pagar seran fruit d’aquesta harmonització entre dos criteris oposats. La raó la pot tenir el conductor o Trànsit, perquè això és el que menys importa en un bon procés d’harmonització contemporani. La mare dels ous és que ha estat una harmonització en tota regla. Potser encara no te n’havies adonat, però jo t’ho explico per si un dia en el dia a dia et trobes amb aquest verb i no saps ben bé quin significat amaga la seva grafia. En aquest cas del vehicle, la responsabilitat de tot plegat recau en Medi Ambient perquè la diferència de velocitat haurà provocat un soroll i una contaminació sonora que presumptament perjudiquen greument els arbres de fulla caduca de la via urbana on s’ha produït la dualitat de criteris que són la base de l’harmonització en qüestió. Seran ells els qui t’hauran de posar la sanció per la diferència de criteri en la velocitat.
Aquesta harmonització també afecta el món dels mercats, fires i festivals, però dins un altra lectura del terme. Tu quan veus que en un punt de la nostra comarca munten una fira o un festival  medieval, ceràmica, art, bijuteria, objectes de segona mà segurament estaràs davant d’un mercat per vendre aquests productes amb les seves paradetes i els seus oportuns comercials que t’aniran oferint el producte que està sobre la taula.
En comptes de ser valents i dir mireu aquí fan un mercat de bijuteria, o el que faci falta hi posen paraules més boniques perquè l’artista que vol anar a gaudir d’aquella mostra es troba amb el de sempre amb el nom harmonitzat. Al final, hi aniràs un cop, però a la segona ja deixaràs d’anar si realment no et va aquest pal bàsicament crematístic.
Això és com aquests restaurants provisionals de les fires medievals que de tant en tant es deixen caure per la comarca que quan veus la factura sembla que t’ho hagin cobrat a tot a preu d’or. Evidentment a la segona oportunitat ja no hi tornes perquè la gent aprèn ràpid.
Primer hem de conèixer on estem i que tenim i a partir d’aquí treballar el nostre futur més immediat. El Reglament Orgànic Municipal recull que cada any l’Ajuntament el Vendrell ha de fer un debat sobre l’estat de la vila, doncs comencem per aquí i anem fent a partir d’aquesta postura. Mentre vivim en un món de somnis i no toquem a terra ens serà molt difícil arreglar la nostra vila i comarca. Estem condemnats a harmonitzar-nos eternament lloant fracassos i pintant de colors realitats que en prou feines aguanten el blanc i negre en la seva superfície.
Fa anys que vaig a la Xarel·lada de Cunit i allí mostren el que tenen, sense més desaventures de grandesa farcides d’aire i fum. Allí proves i tastes les coses de la terra i coneixes el territori de la mà de la gent del país que estima la seva terra i els seus productes km 0.
Aquesta és la nostra realitat, no hem d’inventar coses que no són i treure del passat històries que ja han quedat del tot obsoletes i caduques. Ara toca KM 0, potser d’aquí uns anys a la comarca farem fires d’emprenedors i com aguantar el tipus quan el vent bufa en contra i ningú ho vol reconèixer.





dimarts, 20 de juny de 2017

Señor, dame paciencia, entretinguda

Señor, dame paciencia és una peli entretinguda amb un toc friki alternatiu. L'escena més bona és la del trailer de la Guardia Civil. Té algun moment divertit, però tampoc és res de l'altre món. Es pot veure a casa tranquil.lament. És una crítica a les etiquetes alternatives amb un pare fatxa i una dona que no té molta sort. Uns quants riures i ja està. La banda sonora serveix per recordar vells temps.

diumenge, 18 de juny de 2017

La Xarel·lada de Cunit fent història


Un de les cites per obrir l'estiu és la Xarel.lada que enguany arriba a la 5ena edició. Hi ha dues parts: una al matí amb una conferència i una ruta pel municipi i una per la tarda amb una varietat de plats i postres de Cunit i rodalies. Aquesta és una proposta molt encertada i ferma que ja s'ha consolidat a casa nostra. No estem parlant de grans fires, ni grans projectes i inauguracions sinó d'una cosa senzilla i practica celebrada allí al Passeig marítim de Cunit, un lloc de pas de molta gent i que molts s'hi queden. Per donar a conèixer el nostre territori hem d'apostar per aquest tipus de mostres perquè la gent hi va. Fer activitats on hi vagin quatre gats, ja no correspon, s'ha de donar una oferta a tothom i canalitzar i donar a conèixer els nostres productes més propers. No cal grans caixes de fusta per decorar el tema, és tot més senzill i més accessible. Esperem una nova edició.


divendres, 16 de juny de 2017

Tots al mateix sac



Una de les costums que tenim massa accentuades en la nostra societat és posar-ho tot en el mateix sac. Ara estem tots cofois i contents, bé només la majoria, per haver recuperat la Vegueria Penedesenca. Fa 100 anys anar del Vendrell a Vilafranca era com anar ara del Penedès a Madrid. Anar de Vilafranca a la capital catalana era com actualment anar a París i així podríem treure un munt d’exemples. No només s’havia de tenir en compte aquesta situació al hora de viatjar sinó que les notícies podien arribar amb una setmana de diferència d’una capital al més allunyat dels seus municipis.
Els postres avantpassats naixien, vivien i morien al Penedès en la gran majoria de casos quan no hi havia una guerra, una epidèmia o alguna cosa que els feia migrar cap a un altre indret a la recerca de més seguretat. Ara tot això ha canviat. ¿Quantes famílies fan servir el Penedès com a simple ciutat dormitori a la recerca d’una qualitat de vida millor o més econòmica, però treballen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb qui se senten totalment identificats? El Penedès és molt bonic per a consum intern, per a sentir-nos feliçment arrelats a un territori, però si toquem de peus a terra jo puc tenir els mateixos punts en comú amb un hereu d’Altafulla que amb un de les Cabanyes. Però si som capaços de ser realistes i mirar una mica d’on vénen els darrers fluxos migratoris potser estarem més vinculats amb Sant Boi de Llobregat que no pas amb Canyelles. Totes aquestes persones que han vingut, vénen i vindran de les rodalies de Barcelona mantenen una molt bona relació amb els seus llocs d’origen.
Hi ha més gent en aquest territori penedesenc mirant la tele quan hi ha una notícia de l’Hospitalet de Llobregat que no pas a Sant Sadurní d’Anoia. Aquesta és la nostra realitat del segle XXI ens agradi o no. Tenim dret a ser nostàlgics, però hem de tocar de peus a terra.


dijous, 15 de juny de 2017

Pseudo participació ciutadana



A finals del segle passat ha havíem escoltat aquest terme, però en aquest nou la cosa sembla que va en serio. Hi ha molts ajuntaments que organitzen processos de participació ciutadana quan menys t’ho esperes. En el cas del Botafoc del Vendrell, primer el tirem endavant i després ja veurem si ens cau la subvenció europea Edusi per fer-ho realitat, però en cas que no arribi ja ho tenim aquí per més endavant.
La majoria de gent de la comarca no participa en aquest tipus d’actes de promoció política, llavors s’ha de recórrer a omplir l’auditori amb funcionaris, polítics, amics de partits i altres similars. El resultat de tot plegat és una mena d’endogàmia que mostra els resultats que ja estaven previstos en un principi i que òbviament han triomfat sobre la resta que han estat residuals de poca consideració.
Aquest és el tomb per viaranys i camins que abans es resolia amb l’”ordeno i mando” que era fidelment acatat per tots els allí presents. Els qui no hi estaven d’acord ja no havien estat convidats a la festa com mana el protocol polític pràctic.
Tot i aquest procés actual ens resulta molt més car que la via digital (mot derivat del dit índex que és el que apunta el camí a escollir en tot moment entre les propostes presentades). Ara necessitem una empresa que ens ho vesteixi i ens faci tot el procés que requereix unes quantes fotografies, quadres amb estadístiques, conclusions, disseny engrescador i distribució eficaç. Aquesta empresa ha de muntar un món fantàstic que sigui la base de la presentació oficial de tot plegat. Ha de continuar treballant el tema fins el moment final en què es coneguin les conclusions meravelloses dels quatre gats participants en tot aquest procés.
A finals de l’any passat un procés d’aquestes característiques amb urnes i tot es va portar a terme a Coma-ruga amb una participació ridícula tot i que podia votar durant el cap de setmana.
La feina dels polítics en comptes d’aprovar mocions i resolucions de coses futils que tant els fa a ells i menys al municipi. Aquestes corresponen a empreses o a altres administracions on ells no hi pinten res es fer una bona distribució del pressupost municipal. Si al Vendrell mai es fa un acte participatiu d’aquests i ha d’enfrontar-se una obra a Sant Salvador amb una a la pl.Vella del Vendrell, no cal que us digui quina guanyarà per què hi ha molta més gent vinculada amb la pl. Vella que no pas amb una part dels mal nomenats Barris Marítims. Seria del tot injust que per aquest pes demogràfic i de participació sempre es doni preferència a qui gent afecta perquè potser és menys necessària que l’altra.



Passat i futur, però qui s’atreveix amb el present?




Hi ha dues maneres d’actuar quan els polítics no saben què fer per solucionar un problema o tirar endavant una situació. La primera actitud és convocar a la gent en processos participatius i esperar quin resultat dóna al final. A vegades la cosa ja està mig manegada des d’un bon principi i l’únic camí és anar seguint la pista fins arribar al final esperat per tothom. Hi ha moltes maneres de dirigir aquest procés cap a un fi predeterminat. Tots els qui participen en aquesta aventura es creuen que ells ho han aconseguit per propi peu, però si analitzes el procés veus que hi ha moltes engrunes que et porten a trobar el camí establert.
Altres vegades, la cosa és més honesta i llavors tothom comença de zero real i no hi ha cap previsió per arribar a un punt o altre del mapa. Tot està obert i depèn de la gent i dels líders de grup i del procés s’arriba a un lloc que prèviament tots desconeixien.
L’altre sistema per actuar és començar a fer estudis, plans, dissenys, programes i altres termes similars per al futur. Sempre hi ha una empresa que s’encarrega de portar la batuta per saber per on s’ha d’anar.
Evidentment aquesta comarca, com la resta, és una gran especialista en aquest mètode per treballar de cara al futur. Al cap d’un temps aconsegueix un cd, un  llibre, un pen amb un estudi molt aconseguit sobre el passat, present i futur de la comarca. Una cosa molt digna. Curiosament aquests estudis s’acostumen a fer una mica abans de les eleccions municipals i serveix una mica de fons d’inspiració per anar elaborant el programa electoral. Què és el que el poble o la comarca necessita? Llavors el polític de torn puja a la tarima i ofereix amb un discurs llarg i elaborat farcit de metàfores innecessàries tot allò que l’estudi demostra que manca a la comarca amb la col·laboració d’alguns dels seus habitants il·lustres.
Tot això està molt bé, perquè tenim el marc de la pel·lícula, els directors, els extres, els encarregats de l’enllumenat, però ens fa falta una cosa els protagonistes de tot plegat. Qui tirarà endavant aquest procés? Necessitem empresaris que vinguin a casa nostra i pugin comprovar in situ aquestes meravelles que tenim, aquestes potencialitats infinites que amaguen aquí en aquest petit territori. Però quan aquests protagonistes d’aquesta futura reactivació econòmica del territori vegin ben clar que aquí tenim polígons industrials ben comunicats, amb fibra òptica i una xarxa de subministraments més que suficient per a les seves necessitats. També tenim gent prou preparada que pot anar a treballar en aquestes noves empreses. Evidentment no ens falta un teixit industrial i comercial que doni suport a l’empresa.
El més important que necessita segons quin negoci és que aquí també hi hagi un mercat potencial que faci rendible la inversió realitzada en la seva empresa. Aquest és un dels problemes que tenim.
El poder adquisitiu d’aquesta comarca és de les més baixes de Catalunya, per tant segons quines propostes potser una mica més difícil que s’introdueixin perquè no hi ha mercat. Si que es pot fer com a ha demostrat alguna supermercat que recentment s’ha establert a casa nostra, però la cosa és molt arriscada perquè aquesta franja ja està ocupat.

Els únics beneficiats d’aquests plans de futur que ens volen implantar són les empreses que portem a terme aquest treball d’investigació i planificació sobre el paper perquè al final en la gran majoria de casos queden en un calaix o en el disc dur d’un ordinador, però la cosa no passa d’aquí. No cal dissenyar plans de futur per aquí vint anys. Hem de treballar el dia a dia ajudant a les empreses i comerços de la zona a aguantar i a què puguin ampliar el seu negoci i donar feina perquè la gent no hagi de marxar fora. No ens cal destruir més paisatges amb grans centres de logística que contractin a quatre persones per portar el toro, potser millor que potenciem les nostres empreses vinícoles perquè puguin ampliar les seves explotacions i conservar el nostre passat agrícola. 

dimecres, 14 de juny de 2017

Stop



La Inspecció de Treball inicia dos procediments administratius sancionadors a l’Ajuntament del Vendrell

Els representants dels treballadors/es  de l’Ajuntament del Vendrell i de la Residència d’Avis la Muntanyeta van acudir el passat mes desembre a Inspecció de Treball de Tarragona perquè davant la manca de comunicació amb els representants del Govern Municipal i l’aplicació d’una nova normativa pel que fa  a alguns articles que inclou el conveni vigent emetés el seu informe i portes a terme les actuacions necessàries.

Després que les dues parts (Ajuntament i treballadors/es)  exposessin les seves postures davant Inspecció aportant la documentació requerida el passat 12 de maig, la Inspectora de Treball i Seguretat Social va donar la raó als treballadors/es per incompliment dels acords del conveni col·lectiu. A conseqüència, Inspecció va obrir un procediment administratiu sancionador al consistori vendrellenc per vulnerar l’article 20 del present conveni col·lectiu que inclou l’apartat vulnerat.


Per altra banda, Inspecció de Treball també va obrir un altre  procediment administratiu sancionador contra l’Ajuntament del Vendrell per vulneració de l’article 64 de l’Estatut dels Treballadors que recull  l’obligació de l’empresa, en aquest cas pública, d’informar trimestralment sobre la situació econòmica de l’empresa i l’evolució recent i probable de les seves activitats. També està obligat, segons l’informe rebut, a informar als representants dels treballadors/es  sobre les previsions de nous contractes, absentisme, accidents laborals, índex de sinistralitat, entre d’altres dades prou importants en el funcionament habitual de l’empresa. 


dimarts, 13 de juny de 2017

Xarxes socials

Avui en dia les notícies no es valoren per més humana, més important o més real. Avui les notícies es valoren pel nombre de likes que hi apareixen i pel nombre de comparticions. A partir d'aquí hem de tenir en compte que la veritat  d'alguns no ha de triomfar sobre la mentida dels altres, simplement les causes justes i socials s'acaben imposant sobre aquesta gran mentida de coses importants que no interessen a ningú o a quatre gats, però que sempre han semblat importants perquè a tots els mitjans hi sortien, però ara els mitjans es basa en el nombre de seguidors i no pas en altres coses objectives pels que fins ara tenien el poder.

dilluns, 12 de juny de 2017

El shooping night del Vendrell manté el tipus un any més



Una nova edició de la Shopping night va tenir lloc el passat dissabte al centre del Vendrell. Tot i que no hi ha el volum de gent dels dos primers anys, si que hi ha molta  gent i fa goig veure l'ambientillu fins a la mitja nit pel centre del Vendrell. Es que triomfen més són els dels entrepans i menjar ràpid, però també es podien veure molta gent portant bosses de sabateries i moda, que la majoria, registren un alt nivell de compres en aquesta jornada. Hi havia carrers que s'ho han currat més que altres, però cadascú ha posat el seu nivell de sorra. En alguns carrers s'ho han currat uns pocs i la majoria hi ha tret partida, però això ja passa en molts aspectes de la realitat. La valoració és força positiva. Algú d'alguna entitat m'ha comentat que el fet de coincidir amb la Fira d'Entitats sembla que ha restat alguna visita a aquesta trobada de les entitats del Vendrell. S'hauria de fer en dies separats perquè, clar la gent es vulgui o no a la majoria li pot atreure una mica més anar a comprar sabates amb un 20% de descompte que anar a veure entitats. Aquesta és la realitat. Molt bé el concert final a  la plaça nova per tancar la festa. Enguany feia molta calor i la gent va allí on hi ha les coses més interessants. Ambientillu de diferents estils de música pels carrers i ja està bé una mica de tot. Ara a l'espera de la sisena edició i esperem que també faci bon temps.

dijous, 8 de juny de 2017

1.000 coses que faria per tu, original sense trencar esquemes

1.000 coses que faria per tu és una peli principalment catalana atípica perquè es pot veure en català i en castellà a les grans pantalles. Hi ha una cosa que no entenc com és que es subtitula en castellà en la seva versió catalana. Tot i això és una peli divertida diferent amb un anar endavant i endarrera que a vegades no saps on estàs, però es fa força bé. És divertida perquè és força original. Molt recomenable, però es pot veure per la tele a la sobretaula, però si teniu ganes l'heu d'anar a veure no us defraudarà.

Normalitzacions perilloses



Estem vivint una etapa en què moltes coses que fins fa quatre dies aspiraven a titular de notícia avui en dia ja formen part del nostre dia a dia. No en fem més cas perquè aquesta és l’evolució cap aquesta societat que tenim cada dia una mica més “passota”.
Fa quatre dies ocupar un pis era una cosa alternativa, que només ho feien uns quants que vivien fora de la societat i era una acció molt puntual, sense més transcendència. Tothom sabia on estaven aquests habitatges que per problemes legals o d’herències havien quedat una situació fora de la llei. Alguns dels seus inquilins pertanyien al moviment “Okupa” . No passava res. Generalment es portaven bé amb els veïns i aquí acabava tot. Avui en dia tenim un nombre d’ocupacions brutal en les nostres comarques afectaves massivament per la crisis de la bombolla immobiliària. Si tens la mala sort que algú s’hagi enamorat del teu pis mentre tu estaves a la platgeta i et trobes nous veïns, doncs no hi pots fer res. El millor és oferir-se per si necessiten alguna cosa del supermercat i acabar com si fossin amics de tota la vida. Hem arribat a l’absurd. Els serveis socials que tenim a casa nostra per moltes famílies ja han quedat obsolets i ells ja es busquen les maneres de sobreviure al segle XXI amb mètodes que potser no són del tot legals, però que ningú tampoc hi pot fer res.  Viure en aquesta zona sinuosa entre la legalitat i la il·legalitat.
Un altre dels temes preocupants que afecta a molts joves del municipi és el consum de “maria” i similars a uns nivells altíssims. Evidentment això els afecta en la seva vida social més bàsica com els estudis, la vida social i com no, a la feina. És una cosa normal i no cal anar a la nit vendrellenca per veure aquest fenomen. Al llarg de tot el dia és pot veure aquesta nova moda que està molt arrelada a casa nostra.
Un altre de les noves tendències que tenim a casa nostra és el viure d’ajudes. Un cop de mà oficial que hauria de ser temporal i no durar més del necessari permet a moltes persones viure sense cap necessitat de treballar. Entre els petits ingressos en metàl·lics provinents d’aquesta versió social i alguna feina en negre que pot anar sorgint d’aquí i d’allà doncs es van passant els dies i els mesos. El més divertit de tot plegat és que actualment si aquestes persones decidissin treballar possiblement tindrien menys ingressos que fins ara jugant a aquest joc que tenia una filosofia inicial, però amb el temps s’ha anat actualitzant fins arribar a la situació actual que és insostenible, però ningú fa res per millorar-ho.
Gràcies a aquestes actituds ens trobem persones que tenen la mala sort de pagar el lloguer del pis, tots els subministrament. A més a més han d’abonar les quantitats d’aquests inquilins que ho tenen connectat gratuïtament a la xarxa comuna que segurament tenen menys despeses que ells i potser més ingressos i tot. Són petits herois que fan molt més que la Caixa amb la seva Obra Social que tots paguem abastament quan ens cobren per tenir una targeta al banc i moltes més coses que veiem quan actualitzem les llibretes.
Tenir els subministraments de la llar gratuïts és una cosa que de mica en mica ja es va estenen. Ara més que mai tenim als mitjans de comunicació alguna notícia d’un incendi en un habitatge o que s’ha trobat una plantació de marihuana en alguna casa ocupada. Això ja ni és notícia. Gràcies a què ens estem acostumant a no pagar per la cultura, això d’anar al cinema és un esport que ja ha quedat obsolet. La gent s’ho baixa per la xarxa i aprofita els bons preus de les grans pantalles per gaudir del 7è art a casa sense trepitjar el carrer. Trobar algú que compri un diari de paper en un quiosc és més difícil que trobar una cabina de telèfons o un acomodador de cinema.

La cosa no sé per on anirà, però estem actualitzant la nostra societat a uns ritmes brutal que no trigarem gaire en patir les seves conseqüències. Temps al temps. Tanta normalització no és bo per ningú.

dimarts, 6 de juny de 2017

Encara queden massa trileros que no tenen cap dau a les mans

Barcelona és un lloc on els trileros són molt freqüents a les Rambles i zones turístiques però a tot arreu hi ha una persona que com et depistis et pot fer un joc i tu ni et dones compte. Avui en dia una de les riquesses està en el llenguatge i aquí hi ha moltes possibilitats de jugar a aquest joc sense haver de tenir cap potet on amagar el dau. Hi ha polítics que són uns cracks jugant a aquest joc. Alguns quan descobreixen la trampa marxen de la formació i altres estaran tota la vida encantats pel joc del trilero que només et ven fum a canvi de moltes coses que hi pots perdre. Gràcies a l'ensenyament i la vida diària cada dia la gent és més llesta i fa menys cas a aquests encantadors de serps que varen tenir la seva època però alguns es pensen que encara fan por. El seu problema és que són tan pobres que només tenen poder, i això els fa més febles que mai.

divendres, 2 de juny de 2017

Les capitals d’alguna cosa



M’ha fet molta gràcia aquesta moció presentada en alguns ajuntaments perquè la futura vegueria del Penedès tingui 4 capitals que corresponen a les corresponents capitals de comarca actuals. Encara han de passar molt de temps perquè aquesta vegueria pugui ser funcional. Abans hem de presentar mocions per debatre que fem amb les diputacions i els consells comarcals. Perquè posar una nova administració és una exercici molt arriscat que encara embolicaria més la burocràcia actual que ja és força complicada.
Abans les capitals de comarca tenien molt de sentit. No hi havia ni cotxes, ni motocicletes, ni similars llavors arribar a la teva capital era una cosa força definitiva. Només en casos molt especials hauries d’anar a un Barcelona o Tarragona.
Aquest invent tenia el seu sentit, però avui en dia amb les noves tecnologies i tal com estan les xarxes de comunicació públiques a casa nostra és molt més ràpid anar a Barcelona o Tarragona que no pas anar del Vendrell a Igualada en transport públic.
Aquest moció sobre la capitalitat compartida encara forma part de la ciència ficció, però si mai aquesta idea és fa realitat ja veig els 4 ajuntaments repartint-se el pastís del poder.
Encara que estem dins aquest Penedès les realitats de la diferents comarques són bastant dispars. Comparar l’Anoia amb el Garraf és com posar Tarragona al costat de Lleida. Afegint a tot això que una part molt important dels habitants de la costa tenen més relació amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona que no pas amb les seves ciutats on només hi van a dormir i poca cosa més.

És molt bonic aquest tipus de mocions quan sé sap que perquè la cosa sigui real han de passar moltes coses que tenen un percentatge molt baix perquè succeeixin en el marc actual.  Encara hi ha molts punts per aclarir abans que arribem a la realització de les vegueries.

dijous, 1 de juny de 2017

Professionals de 48 hores diàries



En el món de la política abunda un tipus de professional que supera amb escreix el que es podria anomenar integral. La seva tasca va més enllà d’una jornada normal de 8 hores diàries com inclou la legislació vigent. Autèntics herois que fan que cada dia tinguin 48 hores com a mínim perquè són capaços de dedicar a una sola administració tota una jornada laboral i amb la sorpresa que dins el mateix dia també tenen temps per fer una altra d’unes altres 8 hores més. Una cosa sorprenent i que jo sempre admiro.
Persones que no hi ha manera moderna de posar tots els seus càrrecs dins una targeta de visita normal i en necessiten una de dimensions més grans i lletra més petita perquè tothom conegui totes les seves responsabilitats polítiques i civils.
Admiro realment aquestes persones presumptament normals que amb aquest activitat frenètica es poden treure dos salaris perfectament sense perdre un instant de la seva vida familiar i personal. A banda, de compaginar aquestes dues jornades de 8 hores en un mateix dia, sempre tenen lloc per anar a inauguracions varies, feines de partit, trobades i mil coses més.
Jo admiro aquests professionals que en la majoria de casos les seves tasques estan farcides de responsabilitat. A les seves ordres hi ha altres professionals que no poden posar un coma sense el seu permís explícit.
Persones que mai han sabut ni han volgut delegar perquè tot i en que en molts casos viuen del que s’anomena democràcia, es pensen que són insubstituïbles i no es fien mai ni de la seva mà dreta ni de la seva mà esquerra.
A vegades ens trobem persones que compaginen màximes responsabilitats i jornades en administracions públiques. Altres combinen aquesta amb el sector privat. Altres, els agrada més els jocs de risc i representen paral·lelament partits i sindicats com una cosa tan normal que en una taula de negociació podrien ocupar alguns dels llocs aparentment oposats, totalment convençuts en alguns dels dos llocs.
Una altra de les característiques d’aquests professionals al quadrat és que molts cops són un cercle tancat que s’ho van combinant entre ells. Són poques les persones que poden entrar en aquest reducte galàctic apte només per als escollits.
Alguns d’aquests personatges que fa més hores que un rellotge i mai millor dit si que tenen una formació i una experiència que se’ls pot pressuposar que poden arribar  estar a l’alçada de les seves múltiples responsabilitats. Altres cop, aquests dos pilars bàsics del perfil polític i professional presenten serioses mancances que no assegura un bon resultats en la seva alta atrafegada vida política.
La llàstima que aquests professionals per contrastar molt cops no prenen mesures dràstiques en el dia a dia de l’empresa pública o privada i es dediquen a copiar i enganxar el que sempre s’ha fet des que es van inventar la roda.
Si aquests senyors que fan que pugi el salari mig d’aquest país per justificar els milers de persones que es mouen per sota els 1.000 euros bruts mensuals fessin la feina que toqui amb igualtat, transparència coherència, estalvi i que beneficiï el màxim de ciutadans possible ja seria massa. Ens pensaríem que estem en una mena de conte de ciència ficció.
Sóc una de les persones que admira a aquests professionals al quadrat amb una capacitat infinita de gestió de coses dispars i que afecten directament a diferents col·lectius que no tenen res a veure. Els salaris obtinguts per aquest immens esforç arriba puntualment al seu compte bancari puntualment justificant abastament totes aquestes hores de treball diàries que és una cosa que causaria un greu desgast a la majoria de mortals sense aquests nivells tan elevats de capacitat laboral.