Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

divendres, 29 de novembre del 2013

Blue Jasmine, una història de molts per anar a veure al cine

El Woody Alllen és una d'aquestes persones curioses que et pot sorprendre o decepcionar. Aquest cop era el torn de Blue Jasmine, una història de dues germanes adoptades que ens exposa les relacions entre germanes, de parella i una mica una manera de vida de l'engany i una altra tocant de peus a terra. És com un conte que esn podria servir de classe per corretgir comportaments humans o almenys donar-se compte que existeixen. Val la pena anar-la a veure perquè tampoc hi falta aquells tocs d'humor que ens té caracteritzats i uns prototips de persona rebuscada com el seu director

dimecres, 27 de novembre del 2013

Calafell, miracles i realitats

Calafell entrarà divendres en el món Mercadona. Un projecte faraònic que va iniciar el gran Jordi Sánchez, persona que només se l'ha vist per la Factoria, entre bidons. Ja veurem que passa, de moment una pista de bàsquet s'ha convertit en un supermercat. Ara han tret a la llum el concurs d'idees pel futur del mercat. Cosa que està molt bé. Ara la gràcia és el finançament. Fa mesos que l'antic cine de Calafell sembla que estigui a punt de ser inaugurat perquè està alli al carrer Vilamar sense inmutar-se. Sembla ser que no està acabat perquè falten peles. Molt bé que es facin gran projectes pel mercat de Calafell, però s'hauria de posar en funcionament aquell local tan xulo que hi ha a la platja de Calafell. Ara sembla que Mercadona ens ha de salvar d'un mercat amb poques parades que anava perdent poc a poc. A veure que passa en la realitat. Nous capítols en el dia a dia.

El dret a l'optimisme

Els que no som del Barça, ni de cap equip. Els que llegim diaris de km 0. Els que pensem una mica i diem alguna cosa del que pensem. Els que anem a un lloc perquè ens agrada. Els que valorem la bona companyia. El que ens agrada mirar com passa el temps de tant en tant sense més preocupacions. Els que estimem una cosa i amb paraules treballem per allò. Els qui somiem desperts. Els que mirem el doble sentit de les paraules.  Els que ens agrada fer preguntes bordes i no seguir cap guió soso i avorrit. Els qui ens agrada improvitzar. Els qui no juguem als cecs perquè no creiem en els diners. Els que apsoten perquè cada dia sigui una mica diferent encara que portis les mateixes sabates. Els qui parlem. Els qui escoltem. Els qui estem en contra de les rodes de premsa xorres on on es pot salvar ni la foto de la cara amb la llagrimeta. Nosaltres també tenim dret a ser optimistes.

dimarts, 26 de novembre del 2013

Los Juegos del Hambre, s'ha de veure.

Hi ha pelis que s'han de veure. Et poden agradar o no, però ja sigui al cine o a casa s'han de veure. Aquest és el cas de los Juegos del Hambre. Una gran producció que la veritat que es fa una mica llarga i la part bona no arriba fins al cap d'una hora. Al principi hi ha la presentació dels personatges que arriba un punt que és un xic avorrida, però després comença la part interessant fins el final. És una mena de barreja entre gran hermano,  perdidos en la jungla,  ben hur i alguna història més. La peli té la visió futurista, però no li acaba de fer el pes, la veritat. Jo crec que millor llegir el llibre i que cadascú se la montí que anar al cine, però s'ha de veure, perquè són d'aquestes que marquen almenys anys.

La sra. de Martínez



La senyora Garcia no tenia en el seu arbre genealògic cap personatge famós que hagués sortit mai de la instrahistòria, ni tampoc gaudia de cap renom conegut en el seu poble, ni tan sols era la pubilla de cal no sé qui ni cal no sé que.  Ella sempre s’havia esmerçat en buscar-se un lloc en l’actualitat local. S’havia apuntat a mil entitats de tot tipus i en especial les de caire cultural i filantròpiques que són les que vesteixen més de cara a la galeria. Persona amb ganes de fama es va buscar un home de casa bona, tot i que era nouvingut en aquest privat món de les cases amb solera i reputació. Ajudat de la mà del seu estimat va anar grimpant en el món de l’administració. Poc a poc i amb urpes en comptes d’ungles pujava i pujava fins tapar el sol. Ben aviat va foragitar el seu cognom original de totes les targetes de visita i de presentació.  El va substituir pel del seu estimat espòs que tot i que era molt comú, almenys podia dir que era un dels ginecòlegs amb més clientela de la contrada.
Persona estimada arreu de la gent més vips del municipi, No faltava mai on hi havia una cita cultural i l’alcalde de torn hi feia acte de presència. Ja coneixia a tots els personatges d’aquestes cites obligades per pujar reputació a la vila i tenia arts amagades en aquest difícil art de demostrar que tu sempre ets millor que la resta.
En el món del funcionariat va arribar al lloc més alt de l’escala i la seva signatura sempre era cegament fidel  al que deien els del seu partit, tot i que a les reunions no hi anava mai. No fos cas que se la veiés i li esguerressin la seva neutralitat només aparent davant del gran públic que només llegeix la premsa esportiva.
Era polifacètica, tant podia ser una gran entesa en el món de les finances, com el de la construcció d’edificis nous, com en serveis a les persones grans. El seu bagatge gaudia d’una gran amplitud. Un parell de llibres del perfecte funcionari l’ajudaven a preservar aquesta imatge que volia donar davant el gran públic i principal usuari dels serveis que depenien d’ella. En realitat, havia estat estudiant durament una carrera de biologia que mai va tenir cap interès en aplicar, però que li servia de base pel seu currículum a base de cursos pagats d’administracions públiques que l’havien curtit abastament en el món del servei a la ciutadania.
La senyora de Martínez te la podries trobar ocupant una plaça de funcionari diferent en cada legislatura. Un canvi de municipi, però sempre dins la mateixa comarca, sense creuar massa fronteres. Era un dels cromos que els polítics del seu partit posaven sobre la taula cada cop que hi havia eleccions municipals a l’hora de muntar un equip de govern. Ella, tot i no estar en cap llista  ni enganxar cap cartell electoral, tenia molt de pes amb el seu partit, però sempre se la veia discretament en una segona línia. Era la funcionària fidel als colors que no negava mai cap firma.
La senyora de Martínez tot i intentar fer-se sentir molt propera a la gent, utilitzava un llenguatge polític per parlar de moltes coses sense dir res. Tots els seus avantpassats ja havien patit prou manques de protagonisme i s’havien hagut de rodejar de gent de classes baixes o mitjanes, però ella volia trencar aquesta tradició i apostar per la gent de renom. Per donar més estil als seus cognoms a part d’incorporar el del seu estimat espòs en substitució del seu primer, el seu primer anava unit per la conjunció i per donar més nivell a la seva nomenclatura.
Tot i declarar-se molt patriota i amant de la causa local. Ella a l’hora de comprar sempre optava per Barcelona i botigues que li permetessin vestir models exclusius no fos que mai arribes a coincidir amb altres éssers que gosessin portar els seus models tan exquisits.
La senyora de Martínez tenia molts pocs diners al banc que anava dilapidant amb mil excuses, però ella sempre aparentava gaudir d’una gran fortuna xiuxiuejant amb algun dels seus molts amics banquers. Tot un personatge a casa nostra. Una persona que de mica en mica ha vist com altres veïnes l’han volgut emular, però no han tingut ni mai tindran la seva sort a l’hora de pujar en l’escala social a base del seu pobre home que fa més hores que un rellotge. El seu partit ja no sap com treure-se-la de sobre. Popularment se la coneix per la funcionària bufona. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a L'Eixdiari a partir del 22 de novembre del 2013.








dilluns, 25 de novembre del 2013

Boira a la plana del Baix Penedès

Fins el dia que els polítics i derivats de la comarca no sapiguin on estem no ho arreglaran. Mentre segueixin fent volant coloms de tot allò que fa anys que ens vénen i que poca cosa rai queda no arreglarem res. Tenen la boira als ulls i no saben on està el rumb. Només els cal donar un tomb pel Vendrell a una hora cèntrica i es veu clarament que és el que hi ha i que és el que es respira. La realitat està al carrer i no als diaris servils ni a les estadístiques.

Un dia molt especial al meu poble, Albinyana

Albinyana és un municipi que encara conserva el seu esperit tradicional. Gràcies a la crisis i a què el Vendrell i Calafell eren més atractius la gent ha anat a la capital i ha deixat de banda aquest poble enlairat del Baix Penedès. Una de les coses interessants que se celebren al municipi al llarg de l'any és la Fira d'Artesania que enguany ha arriba  la setena edició. Més de 60 expositors ens mostren les seves creacions en bijuteria, roba, metalls, etc. També hi havia una xurreria i les coques de Perafita que no fallen mai a cap fira o similar de la comarca. Evidentment també hi havia artesans del poble especialistes en herbes remeieres, codonyat i sabó, entre d'altres. La veritat és que feia goig i es podia admirar l'entrada d'un dels edificis amb més solera del carrer Bonastre  poble a tocar a la plaça Major. Tot estava repartit pel casc antic i dins la societat hi havia la mostra de plaques de cava que atrau molta gent. No hi faltaven el passeig en ruc català, ni la mostra d'un taller de ferro, entre moltes altres coses, com la xurreria que sempre agrada.
Feia goig el poble amb molts de visitants de fora i molta gent del poble que també tombava per aquí i per allà comprant i mirant coses en els seus carrers empinats. La gràcia de tot plegat és que estava tot molt ben organitzat des de la rebuda al pàrquing de l'entrada de la localitat hi havia un cotxe que portava als visitants que ho volguessin fins el nucli de la fira. Els carrers tallats i tot motl ben organitzat perquè res no fallés. No cal que ho faci cap empresa com a Calafell. A Albinyana hi ha gent per muntar això i molt més si fa falta.  La gent del poble amb els seus nous capgrossos i grallers hi posaven alegria a la festa. Molt content de veure Albinyana com he vist avui. Els petits és fan grans, els grans encara ho són un xic més, però entre tots mantenen ben ferm l'esperit del meu poble, Albinyana. Enhorabona a tots plegats per aquesta nova edició de la fira que ja està consolidada. Per molts anys. No perdem mai l'autenticitat i aquest anonimat magnífic on tohtom hi posa de la seva part per fer una cosa entre tots on tots hi prenen part d'una manera o altra.

divendres, 22 de novembre del 2013

Aquest diumenge, dia 24/11, toca la Fira d'Albinyana

 Una bona excusa per conèixer Albinyana en una nova proposta que ja està consolidada. Un poble petit que gràcies a la crisis i a què la vida continúa normal no ha canviat el seu aspecte original. Allí sobre us espera amb aquesta forma diferent de passejar-se pels seus carrers. Us esperem.
Un any més, en temps d’olives i de paisatges impregnats dels colors de la tardor, arriba la Fira d’Artesania d’Albinyana. Enguany se celebrarà el proper 24 de novembre.
En aquesta edició podreu gaudir de les activitats ja habituals; com ara de la Trobada de Plaques de Cava, amb edició commemorativa; de més de 60 expositors i artesans; d’esmorzar i dinar populars; de tallers per a grans i petits; i d’animació al carrer.
Cal destacar les novetats que presenta la Fira aquest any:  l’esmorzar a la Societat amb tast d’oli novell de la Cooperativa d’Albinyana, el taller de marges de pedra seca, els passejos amb Ruquet Català, l’actuació dels capgrossos de la Societat d’Albinyana i les matinades a càrrec dels grallers La Cresta de la Canya.
Una festa popular en què els albinyanencs i gent vinguda d’arreu retroben els antics costums i també els valors de germanor i comunitat, sovint difícils de trobar en els temps que corren. Tot plegat gràcies a la col·laboració de diversos particulars i empreses locals, a més de l'Ajuntament d'Albinyana i l'Agrícola i Secció de Crèdit d'Albinyana.
Us convidem a què ens hi acompanyeu, i no fem bona la cita de Salvador Espriu “Maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fem res ni ens deixen fer res”.  Trenqueu les cadenes, la rutina, i visiteu la Fira d’Artesania d’Albinyana. Us hi esperem!
Comissió organitzadora de la Fira d’Artesania d’Albinyana
Societat Recreativa Unió Albinyanenca

fira_artesania_albinyana@hotmail.com


dijous, 21 de novembre del 2013

Guettos educatius

Una de les coses bones que té l'ensenyament és que et pots barrejar amb altra gent. Abans al institut Baix Penedès hi estudiava quasi tota la comarca i també venia la gent de Roda i la Torre. Ara com tot ha canviat només hi van els d'uns instituts del Vendrell. No hi havia res més. Els "tontos" feien fp al Andreu Nin i els "llestos" feiem Bup al insti. Això que fp i insti fossin dos camins diferents per espavilats i no tan és una de les xorrades que encara se senten encara que en boca petita perquè no queda bé. Jo no entenc qui va ser el llest que va decidir plantar un insti al Oasis, el més normal és que ho fessin a la zona escolar o en un altre lloc de millor accés que no pas allí amb cases unifamiliars que només s'omple a l'estiu amb els de Barna. Però aquí i arreu de cracks sempre n'hem tingut i sempre en tindrem.
Jo no he entès mai el tema de la sectorització escolar. Hi ha gent que viuen en un lloc però per mil motius els hi va millor a un altre lloc. A més amb el tema de les famílies potser els nens tenen dues o tres cases en llocs diferents. El que s'ha de fer és que els nens puguin escollir un lloc o un altre i estiguin tots barrejats. No és normal que en un lloc hi hagi més del 50% d'immigrants i en altres llocs ni la meitat. Tothom té el dret a escollir el seu centre. Ara amb això dels instis i amb l'excusa del fracàs escolar aniran cada insti a un lloc. El proper pas serà crear una universitat amb master inclosos perquè tothom vagi a classe al mateix lloc. Així els amiguets de l'escola bressol els compartirem fins que acabem a la cua del paro. És un tema que desconec perquè no sóc docent, però hi ha coses com la sectorització que com alumne no ho entenc gens. S'hauria de repartir entre tots sinó sempre hi hauran instituts amb més indígenes i altres amb molt menys indígenes. Clar hi ha gent que són molt oberts, participatius i democràtics i això que hi hagi mitja classe de marroquins a classe els hi sembla una patada als cullons, però clar això no es pot dir no sigui que quedem malament. En el fons moltes coses no han canviat gens, ni ho faran al pas que van. Temps al temps.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Guerres casolanes

Fa un temps hi va haver una guerra del pa que algusn forns venien el pa més barato que altres. Hi ha guerres de menús de restaurant que estan a tocar i mil coses més. Avui he sentit que a Barcelona uns cines feien la guerra dels preus i durant uns dies baixaven els preus. Al final la cosa pot anar d'aquesta manera i igual que moltes coses han baixat, no estaria malamen baixar el preu dels cines d'aquesta manera hi podria anar més gent i si compren xuxes a la fi de comptes farien més diners que ara que potser en alguna sessió només hi ha un espectador.  Petites guerres que aniran sortint per intentar agafar el màxim nombre de cèntims perduts.

dimarts, 19 de novembre del 2013

Carrers i places al servei del poder



 
Donem un cop d’ull als noms dels nostres carrers i veurem un cúmul de personatges que identifiquen aquestes vies públiques. Els polítics i similars són els que hi són més presents per la senzilla raó que els qui els hi posen el nom. Endogàmia gremial. Una mica d’idolatria a l’ofici de polític. Si una persona és un gran mecànic difícilment podrà arribar a lluir en un cartell del nom d’una vi. Ara si és un polític mediocre dels mateixos colors que els qui manen ho té tot al seu favor perquè el dia de demà posin les seves dades en algun placa ben bufona acompanyada de l’escut municipal.
Posar noms als carrers és una tasca difícil perquè escollir entre uns i altres no és una feina que agradi a tothom. Si el municipi va creixent doncs, pots arribar a intuir que en una dècada o una altra sempre pot anar-hi el teu favorit. En localitats petites has d’esperar segles perquè això passi amb el risc que  vagi perdent població i acabi deshabitat. Quan la inspiració és curta s’acostuma a recórrer als grans diccionaris o llistat d’artistes d’alguna disciplina. Llavors segons la seva popularitat es van aplicant a la via pública. Alguns d’aquests potser no arribaran mai a la sola d’algun veí de la localitat que ha destacat per alguna tasca comunitària, però com per miracles de la vida surt a la enciclopèdia donem prioritat a la seva persona encara que només el coneguem a través de la Wikipedia i poca cosa més. El que m’agrada trobar als carrers són noms de veïns de la localitat que han destacat per alguna cosa i preferiblement que no siguin polítics. Poques vegades trobareu el nom d’algun fuster, ferrer, en un carrer. Sembla que després dels polítics hi van els pintors, músics, lletrats i metges, però a la resta, pocs n’hi han. Si  això succeeix és bo conèixer els motius reals d’aquest lapsus lingüístic.
Una de les coses que no entenc és quan et trobes amb una via que té mig carrer amb un nom i l’altre mig amb un altre nom. Potser els seus orígens són diferents, però en el moment que s’han trobat en l’espai doncs caldria donar consistència a al nova realitat. Aquí si que seria justificat fer un canvi de nom.  Aquest no s’hauria de fer quan tenim una via totalment identificada amb un nom clar i entenedor. Llavors agafar i posar algun col·lega polític ho trobo un total desencert. Potser per la família del protagonista és un gran honor, però per la resta de gent és un mal de cap i també una gran putada fins que no ho tenen tot  reconegut en la documentació.
Una altre dels fenòmens en aquest cap és el doble nom. Hi ha espais públics que tenen noms populars i un altre oficial. S’hauria de respectar clarament el que diu la gent perquè en el fons s’acaba imposant. Puc arribar a creure que els savis que s’encarreguen d’aquesta missió viuen en un altre nivell de vida, però al final el poble sempre té la raó encara que a alguns això no li agradi gens i ho intenti dissimular amb nomenclatures d’alta volada per gent que no hi veuen més enllà. No ens falten la grandiloqüència d’algunes vies que quan veus sobre el plànol com per exemple avinguda Catalunya sembla un gran fita urbanística.  Llavors arribes allí i veus que amb prou feines hi passa un cotxe pel mig. Són ganes de fer servir massa la lupa quan  en realitat no  toca per naturalesa.
No podem oblidar una de les tàctiques utilitzades per molts municipis d’esperar a què alguna persona important entri en una altra vida per donar nom a un carrer. El millor és fer-ho en vida perquè pugui gaudir.  No cal esperar pas a que surti en el titular d’una esquela. Hi ha coses que són molt carrinclones i encara no hem sabut superar.
Els carrers han estat i són eines polítiques. Només cal pensar en els noms d’algunes durant la dictadura franquista i el canvi quan va entrar aquesta mena de partidocràcia que sembla que tenim. Si hem de crear herois que siguin també tots i no queda gens bé utilitzar aquesta eina d’identificació per fer política de titular i quatre canapès. Per això ja estan els mitjans de comunicació públics i alguns privats.
Molts ajuntaments parlen d’una cosa que no és una marca de detergent i que es diu participació ciutadana. No estaria malament que s’utilitzés a l’hora de denominar nous vials. Aquesta seria una bona eina que reflecteix la voluntat de la gent. Els polítics passen i els carrers es queden encara que a vegades ho poden fer amb un nom diferent depenent de quin costat estigui la truita. Publicat al Diari del Baix Penedès i Eix Diari a partir del 15 de novembre.

¿ Quien mató a bambi? una peli dolentíssssimmmmaa

Feia dies que no veia una peli tan dolenta com ¿Quien mató a bambi? Una peli sense argument ple de xorrades que imita altres que tots coneixem amb la tonteria que surt l'Iniesta fent de cover. No se salva ni la banda sonora. Potser si que hi ha un parell o tres de moments que pots riure una mica, però és una autèntica presa de pèl. Una idea per atreure gent amb actors coneguts fent tonteries sense solta ni volta amb un argument que fa pena. Realment és una tifa.

diumenge, 17 de novembre del 2013

Quan no pots baixar de l'escenari de la vida.

Hi ha persones a la vida que en algunes situacions fan un paper. Alguns, per exemple els polítics ho fan més que altres, però hi ha persones que de tant de fer-ho ja no poden sortir. L'altre dia al sopar de Calafell hi havia una perosna que semblava que estés en un programa de tele 5. A més ho feia d'una manera natural, sense improvitzar i d'una manera que semblava que portava un guió.. Ella era així. Suposo que fa temps devia practicar i al final no podia sortir d'aquest paper de la vida. És autèntica i realment és una d'aquestes persones que et desmonten molts perfils, perquè s'ha convertit en un fenomen social de mica en mica.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Ofertes de la nuit calafellenca per 16 euros sopar, copa i disco

Una de les coses aparenment bones que ens ha donat la crisis ha estat la reducció de preus en alguns llocs. A Calafell entre la Sirena, Marino, The Sugar i crec que Vip's entre d'altres un pack molt econòmic per sortir de festa. Per 16 euros tens un sopar com deu mana amb cervessa, aigua, postre, cafè i iva inclòs. Després tens un cubata al bar per acabar a Vips gratis. Jo crec que és una gran oferta i és una manera de salvar els mobles en una zona que ha estat simbol de la marxa baixpenedesenca. Jo ahir vaig gaudir d'aquesta gran oferta tot just abans de la discoteca que és quan em vaig retirar. Les canes no perdonen, però realment val la pena. No sé quan durarà ni fins on arrriba, però em va sorprendre gratament. Pels més animats pagues 20 euros i tens dos cubates. Això si. abans de començar a sopar ho has de pagar en efectiu. Val la pena.

Calafell platja, un divendres la nuit

Calafell la nuit no és el que era. Torna a estar buit. En els seus carrers de divendres al vespre som quatre gats que hi passegem. Un porter em comenta que hi ha molta gent jove i que la gent gran ja no ve, una excusa més que va unida a la crisi que fa mal a tothom. Avui m'ha fet llàstima de quan era fa quatre dies ple de gent. La crisi ens fa mal. Deia el porter que no hi ha la unitat entre els bars que hi havia abans i entre alguns d'ells es van ajuntant i van fent. No necessitem ni mercadones, ni peatges tous. Bé si potser també, però el més important és que hi hagi feina per més gent que tot rutlli no com abans, però que la gent es pugui guanyar la vida. Ara obrirà un Mercadona. A veure que passarà. El del Botafoc del Vendrell que va ser el que venia més d'Espanya ja no és el que era. Ha baixat molt. Altres cadenes s'han espavilat i obren més hores i han baixat preus. Mercadona no és barato. L'Àrea de Guissona està triomfant cada dia. Calafell divendres nuit està buit. Llums, quatre gats, Vips ens espera i uns quants bars abans també. Esperem el Nadal amb candeletes.

dijous, 14 de novembre del 2013

Comprar el diari, una gesta històrica

Abans trobar una persona que comprava el diari Avui era per fer una foto perquè la veritat que no hi havia gaire gent. Ara qui compra un diari o no el gorreja d'un bar o restaurant o del vei és també per fer una foto. De tant en tant si que trobes persones que es compren el pronto i revistes serioses que serveixen per tota la setmana i porten moltes fotos. Cada dia compra menys gent el diari i alguns que ho fan es en plan ong. Tal com està tot el millor es mirar-lo per internet, Al principi costa pero al cap de pot t'hi acostumes. Sobre premsa comarcal entre un que està tot ple de castells i vilafranca i l'altre que cada dia és més prim el millor es fer un garbeo per internet entre el diari del baix penedes, el baix penedes diari, la fura, la xarxa penedes i alguns blogs i és millor que no pas comprar el diari i més econòmic.En el fons nomes explilquen el que els interessa als poders que sabem i això cada dia interessa a menys gent. Molt millor el Sàlvame que comprar alguns diaris xorres.

Pagar la hipoteca després de mort

Avui he escoltat un comentari curiós. Resulta que a Saragossa volen agafar cadàvers humans per fer proves de cotxes, tipus seguretat. Resulta que els dummis, que són els ninos que fan servir són molt cars, uns 90.000 euros per unitat. Llavors la solució més econòmica i més real es fer servir persones humanes. S'estalviarien diners i a més els resultats serien millors. Ara quan us es mori potser ja no serà una despesa, si va a la ciència té un cost zero. Si va a alguna empresa d'aquestes potser encara donaran als hereus uns calerons cada mes mentre li van fer proves. La història és macabra, però tomba por ahi. A veure si es fa realitat i no passa del murmuri general. Tenint en compte que aquí tenim la idiada no cal anar gaire lluny.

dimecres, 13 de novembre del 2013

Un dels vendrellencs marginats, Pau Padró

Pau Padró i Cañellas

Pau Padró i Cañellas (el Vendrell, Baix Penedès 1891Prada de Conflent, 1950) fou un sindicalista i polític català. Treballava de pagès i fou un dels organitzadors de la Federació Comarcal Agrícola del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Obrers Agricultors d'Espanya, de la qual fou president el 1918. Fou empresonat l'octubre de 1919 després d'un atemptat contra el president de l'Associació de Propietaris d'El Vendrell. Tornà a ser empresonat entre 1921-1922 sota la repressió sindical del Severiano Martínez Anido. El 25 de maig de 1922 va patir un atemptat per part del Sindicat Lliure. L'any 1931 s'adherí al Bloc Obrer i Camperol i després a la Unió de Rabassaires de la que en fou elegit president el 1932.[1]
L'any 1932 les colles castelleres del Vendrell no participaren al I Concurs de castells de Tarragona en protesta per l'empresonament de Pau Padró.[2]
A les eleccions del 16 de febrer de 1936 fou elegit diputat a Corts pel Front d'Esquerres. Durant la guerra civil espanyola va ser president del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya. El 1946 formà part del govern de la Generalitat a l'exili. ( Extret de la Wikipedia)

La gent no vol.....

La gent no necessita llums de Nadal per ser feliços. La gent necessita menjar i feina on guanyar-se la vida. La gent no necessita aspirar a ser el millor de tots. La gent vol sortir al carrer i trobar de tot sense anar gaire lluny. La gent no vol herois casposos que van tenir cinc minuts de glòria i que sempre estan allí. La gent vol saber com arribar al cap de mes amb el primi i poca cosa més. La gent no vol discursos buits. La gent vol saber a quan va la barra de pa. La gent no vol aplegar 100 persones en un dinar de Nadal. La gent vol poques persones però amb armonia. La gent no vol ser el més guapo ni el més ric. La gent vol que algú el miri i li digui avui fas goig d'una forma natural i espontània. La gent no vol arribar a la lluna. La gent vol arribar a fi de mes. La gent no vol pujar la muntanya per tornar-la a baixa. La gent vol no embrutar-se les sabates quan sembla que trepitges fort. La gent torni vostè demà. La gent vol, esperi un moment i ara li mirem. No ens cal ni federalisme, ni independència, ni tantes paraules buides. La gent vol un futur per tothom clar i nítid. La resta fullaraca.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Professions de passat i de futur



Un dels oficis que s’està perdent encara que en teoria hauria de gaudir d’una bona salut per la proliferació dels complexos de multisales són els acomodadors de cinema  . Un parell de persones amb una escombra i un recollidor tan te’ls pots trobar venen entrades com dolços com netejant les crispetes d’una bossa trencada. Abans cada sala tenia el seu acomodador que vigilava que tothom estes  calladet dins la sala. Ara s’exerceix un autocontrol del públic anònim quan algun espavilat fa massa soroll. Avisos còmplices de tots els costats intenten reconduir el client díscol.
Un altre que ha canviat el seu format davant l’usuari són els revisors de tren en la xarxa de rodalies. Encara  en queda algun, però molts cops van acompanyat per dos guardes de seguretat amb els corresponents animals que t’intenten persuadir perquè siguis bon nen.
Un dels oficis que també està en vies d’extinció són els pagesos Periòdicament es realitzen eleccions a les cambres agràries i es convoquen a tots els que es dediquen a aquest ofici carregat d’història. Hi ha pobles a la comarca del Baix Penedès on no hi consta cap pagès registrat. Però miraculosament algú treballa de les terres. Ho podrem situar dins l’oci, encara que la crisis ha obligat a més d’un a entrar en aquest món de la vinya i el vi per força major de la necessitat de viure.
Un altre dels oficis que quasi ha desaparegut és l’esmolet que amb el seu so característic ens convidava a donar-li forma a les nostres eines de cuina. Encara de tant en tant, algun es pot escoltar pels nostres carrers i places, però trobar-lo és una qüestió de sort i fortuna.
Tallers de reparacions de petits electrodomèstics encara que es pot veure algun que s’hi dedica, però en la majoria de vegades és més econòmic comprar un nou artil·lugi que no pas reparar l’antic. Estem en una societat consumista que ens aboca a de tant en tant renovar els nostre equipaments. No fa gaire et deien que si duraven 10 anys ja podies estar content. Crec que ara aquest termini s’ha escurçat una mica encara que els preus també s’han rebaixat molt.
Oficis que semblaven perduts però que amb la crisis han reviscolat molt. Un exemple clar són les modistes que et permeten aprofitar més la roba i en cas d’augment o pèrdua de pes doncs que encara puguis adaptar la indumentària i no hagis de caure de nou en els braços d’alguna gran cadena comercial. Lligat a aquesta professió trobem els sabaters que en silenci treballen perquè deixem anar tot el nostre  pes amb comoditat i seguretat.
També tenim nous oficis que s’han anat introduint en el nostre dia a dia. No cal anar gaire lluny per trobar un establiment que et vengui màquines per deixar de fumar. Al Vendrell, en tenim quatre noves de trinca. A veure quin futur tindran, però de moment sembla que sigui rendible. Només cal esperar uns mesos per saber com evoluciona aquest curiós procés per deixar la nicotina i continuar traient fum entre els queixals. Això que es puguin comprar als estancs ha estat un cop baix.
Altres professions que han donat una gran empenta són les empreses de seguretat i els seus xicots que te’ls pots trobar a tot arreu exercint una mena de policia privada perquè ningú trenqui les normes de l’establiment i passi per caixa religiosament sense amagar res.
Altres oficis que han anat sorgint a mesura que l’estructura familiar s’ha anat diluint en favor d’unitats més petites i fins a les famílies monoparentals que cada dia tenen més pes en la nostra societat. Això ha provocat l’aparició de persones que es dediquen a al cura dels petits i grans de la família. Una tasca que fins ara es resolia dins el caliu de la llar, però que a partir d’ara s’han de buscar professionals que cobreixin aquests espais dins el tronc familiar.
Professions que sempre han existit però que ara han agafat empenta com estudiant o aturat que davant d’alternatives serioses comparteixen molta gent esperant un demà millor. Per altra banda, també tenim professions com polític amb les seves variants com assessor, càrrec de confiança que han entrat amb energia dins la nomenclatura de les noves professions o similars. Persones que han convertit la temporalitat en permanència i les percepcions econòmiques segons voluntat pròpia. Un petit repàs del complex món de les professions  a principis de la primera dècada del segle XXI, sempre en constant canvi. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'Eixdiari a partir del 8 de novembre del 2013

diumenge, 10 de novembre del 2013

Ser diferent és la gràcia

La gràcia de tot plegat no és ser com els altres i fer bocatas de pernil i vendre joies de plata. El mèrit és apostar per un producte diferent perquè la gent en aquell sector ja té prou on triar i remanar s'han de buscar nous camps que puguin ser atractius per oferir més varietat a la gent. Això és el que fa la Puntual del Vendrell i de Magie Bijou de la baixada del peix. Anar a la moda no és ser modern, és ser un més. La gràcia és crear un estil propi perquè els altres et puguin seguir. Si al cap d'un temps prudencial no ha funcionat canvies de tema, però almenys ho has provat.

Les fires multisectorials en estudi

Aquest cap de setmana vaig anar a Vilanova a veure la seva Fira al llarg de la Rambla. Estava dividida com sempre per seccions. Sobre el tema cotxe em sembla molt bé. Pel que fa al menjar, la majoria de parades eren de fora de la comarca i moltes de fora de Catalunya i la resta predominaven descalcificadors, assegurances. S'han de reorientar les fires i han de ser monotemàtiques o que representin un municipi o una comarca. Que vinguin a vendre xoriços els de Berga no té gaire sentit quan a la localitat hi ha moltes empreses que ho poden fer. Però que  passa? que aquests no hi volen anar. Per què? doncs perquè els resulta massa car. Llavors el que s'ha de fer és una fira a mida de la societat actual, potenciar allò que tenim. Una mena del Vine tast del Vendrell que aplega a la gent d'aquí i de la comarca. La resta no té gaire sentit. No ens val la pena omplir per omplir justificant només per pagar les despeses. Potser que busquem un format més econòmic i diferent que ens pugui permetre fer una fira de la comarca i no ens ressignem a ser ambaixadors d'altres territoris catalans. Això s'ha d'anar madurant de mica en mica amb el risc de pifiar-la, però avui en dia això no te sentit. S'ha de dir que dissabte a la tarda estava la rambla de Vilanova plena fins dalt, però aquest crec jo que no és el camí. Aquests són els burros que paguen perquè estan les fires temporals o temàtiques que  a canvi de quatre demostracions no paguen un duro en la majoria de localitats. No hi ha dret que uns hagin de pagar i els altres que si que es porten les seves paradetes per vestir-se amb uns vestits que simulen medievals i penjar quatre draps a la bandera se'ls hi faci gratis. Una de les grans injustícies de casa nostra.

divendres, 8 de novembre del 2013

Escoles d'Idiomes, un luxe

L'any vinent estudiar en una EOI serà tot un luxe amb l'augment bestial de la matrícula que passarà de quasi 200 a quasi 300 i els repetidors ja aniran a uns 400. Per treure un país de la crisis, jo crec que això és un mesura contrària que només provocarà el tancament d'eois perquè la gent segons quins preus no els pot pagar quan cada dia hi ha més gent a l'atur i els salaris són més precaris. Ara, a sobre per tenir el grau has de tenir un 4 d'un idioma estranger. Una manera de fer calerons, però això només provocarà que motles persones no podran entrar a la universitat i de mica en mica entrarem a l'edat mitjana on hi havia rics i pobres i aquests segons eren els majoritaris. Estem fent un pas enrere i mira que nosaltres sembla que miràvem endavant. Anys incerts ens esperen amb una evolució constant i esperem que hi hagi alguna cosa positiva. Creuem els dits.

Guerra de loteries a casa nostra.

Ara que Catalunya vol treure del calaix alguns impostos com el de successions per seguir fent que tenir una herència pugui ser una gran putada el gran protagonista és la grossa de cap d'any. Són moltes les persones que en compren i pel que sens pel carrer es ven molt més que no pas la loteria del 22 de desembre. És molt més fàcil comprar bitllets de 5 euros que no pas de cinc. És una cosa curiosa, però quan una societat viu una crisis a part de comprar pintallavis la gent juga més a l'atzar a veure si té sort i li cau alguna cosa. A veure que passa i si surten les xifres definitives de tot plegat, però enguany segur que la grossa de Nadal a Catalunya punxa i la tieta convergent triomfa per només 5 euros

dimecres, 6 de novembre del 2013

Si convertim el logis en vinyes i en fem vi de qualitat?

En aquesta comarca durant un munt d'anys, la majoria de pagesos  hem estat fent vi com aquell qui fa sifons. Ho posem tot dins la premsa perquè tot s'hi val tan verd com podrit i vinga endavant. Ho posem en fred i embotellem i a vendre i a fer diners. Ara el que es porta es fer menys producció i de més qualitat. Hem de fer com el prioritat, tractar el cep com un senyor i no explotar-lo com ara amb cables i màquines de collir. Evidentment el Logis no ens salvarà, almenys en uns anys. Potser quan la cosa s'arregli algo pot arribar a caure, però ves a saber. Potser les vinyes que ha d'ocupar potser les hauran d'agafar els pagesos per fer vi i cava de qualitat i potser ara per ara es podran guanyant la vida millor que esperant fum polític que serveix per fer mal a les persones que es fan il·lusions de trobar una feina allí. Moltes persones que ho passen malament i que necessiten una feina com el pa que respiren. Si alguns ja no poden posar la calefacció perquè no es poden pagar la factura, potser també que aprofitem la nostra riquesa agrícola com ha de ser amb vinyes com sempre i segur que donarà molt més que el fum del Logis i els seus somnis d'una paranoia col·lectiva en una zona que està és una situació molt preocupant. Només cal mirar el nostre entorn.

Banquers, una feina molt arriscada

Abans viure a la banca eraquasi com se funcionari fins la jubilació tenies el pa. Ara la cosa ha canviat molt. Fan moltes hores i cobren un sou relativament baix. Amb la crisi i les fusions molts banquers s'han jubilat abans d'hora o han tocat el dos de la feina. Alguns que queden dins els putegen perquè pleguin amb una indemnització mínima tal com estan les lleis. Alguns bancs es passen pel forro els convenis i les lleis i van al seu puto rollo putejant al treballador perquè firmi i al carrer. Per ser banquer en alguns temps més que res necessitaves enxufe i si tenies algo millor que millor. Amb el temps les coses han anat canviant i ja hi havia gent que hi entenia una mica. Avui en dia t'acusen de mil coses només per putejar-te i fer-te fora i a sobre et deixen sense feina. Si vas a la justícia t'hi pots morir i si la cosa xuta, amb ells tant els hi fa. Un ofici molt arriscat i les coses no pinten gaire positives. Abans els feien vendre fum i ara els mateixos que el obligaven a fer això els despatxen perquè ja s'ha acabat la fumera.

Temps en calendari anual

El calendari anual el dividim en tres temps. El de Nadal que dura fins a finals de gener. Després ens trobem amb Carnaval, Setmana Santa i ja tenim l'estiu per tonar a empalmar un altre cop. En aquests 4 periodes podem dividir l'any. Realment aquestes serien les estacions. Millor dit tot està muntat des d'una època consumista i ens basem en la nostra potencialitat de consumir coses. Llavors en aquests periodes ens hem de centrar per anar destinant els nostres estalvis, bé ja no es parla d'estalvis. Millor economia de subsistència.

dimarts, 5 de novembre del 2013

Reivindicacions en silenci



Reivindiquem els peatges gratuïts per anar a Barcelona per l’AP-7. De moment per anar a Tarragona  hem d’apropar-nos a Roda de Barà per aconseguir la nostra fita sense destinar-hi un sol cèntim. Estem en una cruïlla de comunicació però hem de pagar aquest luxe cap cop que ens apropem a la capital sense haver de fer tombs i tombs per valls i muntanyes. La geografia és capriciosa. També demanem que el fet d’anar del Vendrell a Cunit i viceversa per autopista no ens costi un ral. És un trajecte domèstic que ja  compensarem amb escreix el dia que haguem d’arribar fins a Castelldefels.
Aquesta situació estratègica ens obliga a tenir tren cada hora per anar a Barcelona. Una avantatge que tindríem per ubicació resulta que la política de Renfe ens fa esperar una hora fins el proper. 
Si som tan genials i ens agrada tombar i un dia volem fer cap a Reus amb transport públic, depèn de en quin horari ens movem les línies de transport podem estar tres hores per arribar a la capital del Baix Camp.  Encara que des d’aquí reclamem una gratuïtat als centres de poder la cosa es va allargant a canvi d’alguna nova infrastructura o millora que entre tots anem pagant cada cop que ens volem plantar en cotxe propi a la plaça Catalunya de Barcelona en menys d’una hora.
No ens cal patir perquè en aquesta comarca tenim de tot. En un tres i no res aquí al cor del Baix Penedès se’ns plantarà el Logis Penedès amb una munió d’empreses de logística i investigació d’alt nivell que donarà feina a tota la comarca i part de l’estranger. El que durant uns quants anys va ser cap de l’oposició per CiU a la Paeria de Lleida ja fa dies que hi treballa de valent per fer possible el miracle del Baix Penedès que ens traurà de la penúria actual i dels darrers llocs de la cua de la riquesa econòmica. Encara que crec que tot això és més miratge polític del quedar bé que no pas per una projecte amb cara i ulls. El bon jan ha organitzat alguna conferència per explicar els pobles veïns la magnitud d’aquest futur que tenim a les portes. Per altra banda, l’alcalde la Bisbal del Penedès també hi està posant el seu granet de sorra amb altres empreses cabdals per l’economia nacional, però dins un marc local. No ens cal patir per tot això. Només ens falta saber si abans de tot tindrem les Madrigueres urbanitzades i gaudirem de trens cada mitja hora al Vendrell. Ves per on ja som el tercer municipi de la província en nombre de població i encara ens tenen abandonats de la mà de Déu.
No hem de reivindicar ser els millors perquè  si mirem la premsa de la comarca dels darrers 40 anys ja fa dies que ho som i segurament ho seguirem sent sinó canvien les coses. Només ens cal seguir per sobre la informació oficial que rebem des de les instàncies públiques i amigues del poder.
 Estem entaforats entre dues àrees centralistes. Tampoc estan gaire interessades en nosaltres. Tarragona aprofita les nostres instal·lacions per implantar la seva universitat i Barcelona ens utilitza com a  ciutat dormitori o en funció de segones residències d’alguns dels seus veïns.
No som el suficient grans per tenir identitat pròpia que pugui exercir el seu pes. Entre el turisme i el Penedès ens van passant els anys, però hem de tenir clar que la Costa Daurada té els seus pilars a Salou i Cambrils. La Vegueria Penedesenca mostra el seu epicentre a Barcelona i és un tema relacionat amb vi i no pas amb sol i platja. Nosaltres som rodalies de tot plegat i poca cosa més.
Els nostres polítics no aposten per innovar i seguim en aquesta rutina de copiar i enganxar intentant quedar bé amb tothom i sense fer gaire soroll per no molestar a ningú. Seguir aquí quietets com el bon nen que mai es queixa per no ofendre els seus pares arriscant a quedar-se sense paga de cap de setmana. De què ens serveixen tenir diputats, senadors i directors generals? Les mocions als plens són petites queixes en veu baixa que acaben guardades, en el millor dels casos, en un expedient que els historiadors d’aquí 100 anys estudiaran i podran fer estadístiques de les cartes als reis de la nostra comarca.
Una comarca que tampoc dansa al mateix ritme i sintonia. Cada poble té la seva personalitat i pobre d’aquell que gosi tocar la zona prohibida. Una cosa és voluntat que sempre s’ha de dir. Una altra la realitat que ja ens pot portar problemes si trenquem les normes.
Mentrestant, atur, formació, pib,  benestar social són elements que ens mostren la nostra realitat de cada dia, però que la rutina amaga el suficient sota la catifa per seguir en aquest món idíl·lic on mai passa res i si alguna cosa succeeix és segurament alguna millora.  Mentrestant seguirem reivindicant tenint clar que no ens faran ni cas. Sinó ho fem amb cara i ulls i mai aconseguirem res amb cartes oficials als reis i tants ambaixadors desinhibits. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'EixDiari a partir del 30/10/2013

dilluns, 4 de novembre del 2013

Vivir es fácil con los ojos cerrados

Una peli tonta de baix pressupost que sembla que sigui un drama però al final és un cant a la vida i a l'esperança. Una proposta que et porta quan eres joves amb els cotxes i la moda d'aquells temps de tres aventurers que decideixen anar a alguna part amb motiu d'alguna cosa tribial que és igual perquè servirà ni per res. La gràcia és el viatge. Una peli, tendra, senzilla, de poc pressupost, original. Un cant a la vida i un cant a nous camins. Una mica de Beatles per arrodonir-ho tot.