Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

divendres, 31 de gener del 2020

Un any que pot ser revulsiu pels Verds



Estem a l’entrada d’un nou any. Deixem enrera 12 mesos marcats encara per les conseqüències del passat 1 d’octubre del 2017. Una jornada històrica a Catalunya i a Europa que encara es manté ben viva en tota la societat i de la qual se’n deriven molts factors.
Un any en què hem repetit eleccions legislatives amb uns resultats pitjors per als guanyadors en segona ronda, als quals s’han hagut de conscienciar i evitar que el país tornes a votar per tercera vegada un Congrés i un Senat. Al final s’ha imposat el seny i vist que les conseqüències podien ser pitjors s’ha aprofitat el que hi havia a la taula.
Les eleccions que més han interessat han estat les municipals amb l’entrada de gent nova en el món de la política i altres dinosaures que encara van trampejant la situació intentant salvar els mobles abans de sortir per la porta del darrera. Hi ha cada cop més formacions i  el bipartidisme a casa nostra ja forma part de la llegenda d’aquest país.
A Vilafranca han estat marcats perquè els Verds no han pogut guanyar el Concurs de Castells de Tarragona. Un fet molt remarcable en una comarca on moltes persones s’identifiquen amb aquest color i amb aquesta colla castellera fent pinya al seu voltant. Potser un revulsiu per la colla per tornar a  agafar embranzida i per donar una mica de caliu a això de les competicions en temes de cultura popular que no trobo gens adient perquè el resultat final pot donar moltes sorpreses.
Pel que fa als Nens del Vendrell després del boom dels castells de nou han baixat a una etapa tranquil·la esperant noves samarretes que els permeti pujar un pis més amunt. Només cal esperar. La gran notícia d’aquest any ha estat el robatori del remolc amb els gegants vells del Vendrell. Avui en dia els professionals d’aquest sector ja no són el que eren i no tenen pietat amb les propietats alienes. Sort que al final varen aparèixer sans i estalvis. 

dimecres, 29 de gener del 2020

Què seríem sense el Xavier Tudela i Penya?



El Vendrell aquest 2020 gràcies a tot un prohom  barceloní tindrà la gran sort i goig de viure en primera persona aquest fenomen universal de  la capitalitat de la cultura catalana amb tota la intensitat.
Feia uns anys que se sabia i després de la capital de la Segarra, Cervera, és el nostre torn. Hem estat esperant anys i panys a veure si algun tipus de  capitalitat arribava d’alguna manera al Vendrell. Fa dècades que sembla que ens toca fer el paper de capital del Baix Penedès, però si mirem sobre el terreny aquest esperit comarcal que viuen altres ciutats veïnes com Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú mai l’he vist de manera clara i explícita en la nostra vila. Fa dies que fem promoció que som la Capital del foc per la quantitat de bèsties de foc que tenim a casa nostra i per la tradició que portem al darrera en aquest camp a la nostra vila, però encara ningú ha regularitzat aquesta denominació i no podem fer-ne un ús fora de les seves dimensions normalitzades. 
Sort en tenim de persones com el sr. Tudela que va ser un dels artífex d’aquest muntatge de la capitalitat de la cultura catalana. Alguns es pensen que aquestes denominacions vénen divinament d’alguna institució pública catalana, però és una cosa privada d’una persona i el seu entorn que li sap treure suc a aquest tipus de títols de “postureo”, bonics més que cap altra cosa i que omplen amb patriotisme i folklorisme  el cor de moltes ànimes desconsolades de la nostra societat actual que no troben el rumb escaient de la seva existència. 
Fa un parell d’anys vàrem viure amb molta intensitat ser subseu dels Jocs del Mediterrani. Un esdeveniment que molts vilatans encara recorden per haver participat d’alguna manera en aquest gran projecte esportiu europeu. Ara ens faltava algun element que dones cohesió a la nostra agenda en aquest any de traspàs sense eleccions municipals a la vista. En el darrer moment ha aparegut la unanimitat de dedicar també l’any a Josep Cañas en el 115è aniversari del seu naixement, també podríem esperar al 2021 en què se celebraria el 20è any del seu traspàs. 
Aquesta gran persona ens tindrà amunt i avall tot l’any entretinguts amb aquest logotip controvertit format per uns cercles de colors que el trobarem fins i tot al peu de les plantes dels parcs municipals perquè tothom tingui consciència d’aquest any i la seva transcedència universal com molt bé va dir el protagonista d’aquest article en el seu discurs de la plaça Francesc Macià.
Algunes empreses privades amb clars vincles contractuals o de simpatia amb el consistori   ja han començat a fer les seves aportacions econòmiques per donar suport a aquest gran esdeveniment cultural. Evidentment per cada visita amb un sobret farcit de calerons al consistori toca una mica de postureo institucional a veure si la resta d’empreses també donen el pas en favor d’aquest exercici vital  de capital cultural. Gràcies al sr. Tudela s’ha pogut gaudir, de moment, el resultat d’una gran feina entre les  corals locals, Lax’N’Busto, Carlota Baldrís i Gemma Ventura entre molts altres persones que ens han ofert un bonic i original himne  d’aquest gran esdeveniment nacional. Evidentment això de no tenir una peça pròpia que ens identifiqui per algun motiu és un causa que et fa sentir com a una mica orfe.  No som gaires els qui recorden amb nostàlgia  la cançoneta de la festa de la bicicleta. Aquesta mancança d’una de les estructures d’estat claus és un dels greus problemes espanyols que encara no li han sabut trobar una bona lletra a aquest himne que tots coneixem de ben petits per sort o per desgràcia.
El sr. Tudela ja es va interessar al 2016 en descobrir els 7 tresors dels nostre patrimoni cultural. Nosaltres que els ignoràvem i no sabíem quins eren els més valuosos. Una competitiva votació va aportar els merescuts guanyadors. Ara hi tornem amb la cultura. El proper pas per seguir aquest gran personatge il·lustre és a veure si ens toca la Capital Americana de la Cultura que també ha sortit del seu entorn. Potser amb una mica de sort algun dia podrem formar part d’aquest gran honor mundial al costat de Quito, Barranquilla. Hauríem de treballar el tema per a les properes generacions. De moment gaudim d’aquest nou himne, d’aquesta encesa del campanar en el mes de gener i d’altres sorpreses que estan guardades a pany i forrellat i que es perllongaran fins acabar aquest any farcit de petits cercles de colors que ben aviat ens els trobarem en els nostres somnis més sincers. Evidentment entitats nacionals com La Generalitat, la Tv3 estaran allí fent costat a aquest gran privilegi universal que un bon dia el sr. Tudela va ajudar a fer realitat i que va saltant de ciutat en ciutat com per art de màgia, ves per on. A gaudir de la cultura en totes les seves vessants i aspectes. Gràcies a ell el nostre mandatari local més elevat va compartir un lloat discurs de gran nivell que va enlluernar el nombrós públic present en aquella plaça que va quedar petita per tanta gernació. 

dijous, 23 de gener del 2020

1917, una peli en el seu lloc

Si aquests dies de vent i fred voleu anar al cine podeu anar a veure una peli interessant ubicada en la 1a guerra Mundial i que porta per nom 197. La història d'una aventura de dos joves soldats que han de portar a terme una gran tasca. La peli és deixa veure sense que sigui res de l'altre món. Una parell d'hores interessants entre trinxeres entre alemanys i anglesos en territori francès. És entretinguda i es veu molt bé l'ambient de la primera línia de front amb soldats frec a frec.

dimecres, 22 de gener del 2020

Viure al costat d’un polvorí





Si mirem les programacions festives del Baix Penedès veiem que aquí tenim un gran calendari de propostes lúdico musicals per a tots els gustos. Petits i grans gaudim d’un ampli ventall d’històries d’oci i diversió. Des d’inflables  fins a la havaneres per a les persones amb més experiència vital passant per molts i variats esdeveniments per a totes les edats i intencions. L’accident del passat dimarts a la petroquímica de Tarragona es va ensenyar una cosa que sí que som una comarca privilegiada en molts sentits, però vivim al costat d’un perillós polvorí.
El complex químic que tenim a Tarragona està a dos quilòmetres de la capital de la província i és el més important del sud d’Europa. Aquest important complex ocupa un total de 12.000 hectàrees entre la Canonja i Vila-seca tot i que el seu conjunt s’estén a altres localitats com el Morell, Constantí, Reus, Salou,i la Pobla de Mafumet. Aquest monstre que treu fum pels queixals  representa el 25% de la indústria química espanyola amb unes 30 empreses existents en aquest territori conegut per tots. Algunes organitzacions ecologistes i veïnals consideren les mesures de seguretat i ambiental insuficients. Arran dels fets de la passada setmana les seves queixes surten més reforçades que mai.  Per altra banda, ha agafat empenta en els darrers anys la crítica els abocaments nocius de manera continuada que deixa una herència de difícil solució en el medi ambient. No podem oblidar que  en alguns anàlisis a la zona  s’han trobat que alguns components químics nocius com el benzè han superat els llindars permesos en la normativa actual. Aquesta indústria que ha aportat molts recursos a Tarragona va agafar embranzida fa més de 50 anys i amb el pas del temps la societat ja no gaudeix de la mateixa simpatia per molts dels seus veïns. Tot i que són moltes les famílies que viuen indirectament o directament d’aquest complex químic, això fa que molts es mirin aquest monstre amb respecte.  Només cal anar a alguns dels municipis que formen part d’aquest complex petroquímic i és fàcil veure com els ingressos originats per aquests empreses han donat un nivell de vida superior que a la resta de municipis veïns que no gaudim de les avantatges tot i que correm el risc de gaudir de les desavantatges d’aquest polígon. 
No gaire lluny d’aquí tenim dues centrals nuclears de les més antigues de la península ibèrica que van fent de les seves esperant que algú s'atreveix a tancar els seus reactors, però sempre es va perllongant de mica en mica fins a la propera cita sense fer gaire soroll.
La nostra comarca del Baix Penedès sempre ha mirat més a Barcelona, encara que formem part d’aquesta província meridional sempre hem tirat més cap al nord que cap al sud i quan ho fèiem en aquesta direcció en moltes ocasions era perquè no hi havia alternativa i per simples  qüestions administratives. 
Gràcies a aquesta ubicació totalment irracional de l’estació del Camp de Tarragona ha estat una de les causes que alguns haguem descobert darrerament  una mica més aquest monstre de llum i foc que tenim aquí a la porta del darrere a uns 30 quilòmetres de casa nostra en línia recta. Molta gent del Vendrell, Calafell, la Bisbal del Penedès van notar la vibracions del parell o tres d’explosions que van tenir lloc en aquest incident de la passada setmana. 
A nivell general, fa uns anys les administracions públiques i la majoria d’empreses privades tenien una especial cura en el mateniment de les instal·lacions i material, però el capitalisme ens aboca cada dia a abandonar aquestes tasques que no aporten tan benefici industrial i ho deixen a uns nivells mínims. Només cal veure la política de l’Adif i Renfe que cada dos per tres mostren ensurts, alguns provocats per una manifesta manca de manteniment. Esperem que aquestes 30 empreses i administracions públiques i privades vigilin aquest polvorí que tenim aquí darrera a les portes perquè no passa cap ensurt i si algun fet succeeix que sigui el més lleu possible per tots i des del primer moment tothom ho tingui clar. L’altre dia va ser un infortuni però el monstre ens va avisar un cop més. Sembla ser que en portem 4 en un any. Ell  està allí viu amb les seves coses bones i les dolentes. L’hem de mimar i vetllar. Ens dóna riquesa però esperem que d’aquí uns anys les coses que ara ignorem o no ens volen dir no repercuteixin negativament en la nostra salut i medi ambient i no tornem a viure escenes tràgiques com la passada amb grans ciutats a tocar del seu perímetre. No baixem la guàrdia.





Nova oficina tancada de la Caixa al Vendrell



Un dia d'aquests, no trigarà gaire, anirem a l'Oficina de la Caixa de l'Avinguda Baix Penedès i la trobarem tancada. La sentència ja està dictada. Només cal esperar el moment. La gent d'aquí haurà d'anar a la de l'Avinguda Catalunya. Molt trist tot plegat. Aquesta àmplia zona del Vendrell quedarà orfa de la Caixa. Al final tot ho haurem de fer per internet. Ens que ens ho estan posant a huevo. Molt trist. Una estructura d'estat més a la merda.

dimarts, 21 de gener del 2020

Salaris patètics a l'Ajuntament del Vendrell

Encara que siguiem LGTBI, feministes, animalistes, igualitaris, optimistes. Aquest salari és patètic.

Molt trist que un Ajuntament com el Vendrell pagui aquests salaris que estan molt per sota el mercat.

OFERTA D'OCUPACIÓ PÚBLICA
*Convocatòria del procés selectiu per a la cobertura, amb caràcter interí per substitució, d’una plaça amb reserva de tècnic/a A2, amb adscripció als Serveis Públics, de la plantilla de personal funcionari de l’Ajuntament del Vendrell, i la creació d'una borsa de treball.
Termini de presentació de sol·licituds: del 21 de gener al 10 de febrer de 2020, ambdós inclosos.



Tècnic/a A2 (tram entrada) Mensual Anual

                    Mensual                       Anual
Salari base 1.020,28 €                   12.243,36 €
Complement destí (20) 467,83 €  5.613,96 €
Complement específic 86,03 €     1.032,36 €
Paga extra 1.297,97 €                   2.595,94 €
Total brut anual 21.485,62 per un aparellador

dilluns, 20 de gener del 2020

Medalles alienes en ocupació

Es molt trist tota la gent que ha d'anar a caure en aquests plans d'ocupació que gestiona algun ajuntament o consell comarcal. Al final són diners que venen de fora i els polítics d'aquí es posen les medalles quan sembla ser que és de la poca cosa que fan per fer favorir l'ocupació a casa nostra. Aquest no és el camí.  60 o 70 persones entren a treballar en un lloc subvencionats per algú de fora i que aquí només posem la gestió final i ens aprofitem d'aquests diners foranis. Amb aquesta postura no arreglarem gran cosa.

Els de sempre a promocionar toca

Per aquest gran acte de postureo que és la Triple C (CCC) tots els amics hi aporten diners que si FCC que si la Políclinica comarcal que ves per on és de Santa Oliva, que els autobusos. Encara falten alguns dels clàssics com els qui porten llum i jardineria, petards i carretilles entre d'altres, però poc a poc no col·lapsem el photocal municipal que hi ha temps per tot. En comptes de tanta folklorisme polític només cal que les entitats cobrin quan toquin i quan facin una de carnaval no hagin d'esperar a la preparació de la propera per cobrar. Al final es del de sempre amb un escut mig copiat dels Castells que sinó el tenim avorrit no ens queda gaire per estar-ne saturats.

Moment zero del protocol de festa major del Vendrell

Fa un parell d'anys es va aprovar amb nocturnitat i alevosia un protocol a l'Ajuntament del Vendrell que havia d'ordenar la festa major. Fa anys es va intentar. Es an fer unes reunions i la cosa va morir, però fa un parell d'anys va ser un pim pam d'un grup d'amants de la plça Vella que van posar-se ells o els col·legues per fer un protocol de festa major que es va aprovar per decret d'alcalde accidental. Això és com triple voltereta mortal dins l'administració, però es va aprovar però ves per on que la secretaria ara diu que no es vàlid perquè no va passar pel ple. Bueno és igual. Avui al ple tot a punta que tornarem a començar un procés d'un nou protocol que ves a saber que quan pot durar. Amb això se'n a al carajo, Dios mediante, tota la història aquesta dels administradors, la bye by banda de Anna de la cercavila tradicional. Tornem a zero. La política posa cada cosa al seu lloc o almenys a viure en aquest món anàrquic que també va bé.

dimecres, 15 de gener del 2020

1r any optimista, endolleu els focus



El 2020 serà el primer any optimista al Vendrell i en certa manera també al Baix Penedès on aquest color és el que té el poder de les principals localitats de la comarca. Arreu ha anat pactant segons li ha interessat, però com es pot veure al Consell Comarcal del Baix Penedès els de sempre volen conservar el seu petit tros del pastís encara que només sigui per repartir beques menjador o invertir en depuradores esgavellades. Tenir quatre vicepresidents en aquesta entitat és una d’aquestes coses que demostra l’esperit  real que tenen els nostres polítics. Un cop més posen en evidència el que pensa molta gent d’ells.
El proper any hem caigut en aquesta gran engany que és això de ser capital de la cultura catalana. Aquest és un invent d’un senyor que ha sabut treure partida d’aquest postureig que molts municipis catalans els agrada practicar pagant els seus veïns. No cal que ningú de fora ben vestit i clenxinat ens posi ens  una medalla. Podem anar perfectament al lloc on les facin i ens les posem nosaltres mateixos. És només qüestió d’estratègia i no caure en aquestes grans martingales polítiques. Trobo molt més decent i lògic que l’any que ve estigui dedicat a un dels artistes més oblidats de la comarca com és Josep Cañas i Cañas i pel que fa a Albinyana Joan Perucho.  Cañas és una gran persona d’obra internacional i que no ha rebut el reconeixement que es mereix. Puc dir que en la perspectiva de tenir  50 anys que vaig veure aquest senyor en vida en alguns dels darrers actes que va prendre part. Era un jove treballador d’un diari comarcal que li tocava escriure la seva versió de la realitat que tenia a l’abast.
Podem crear mil comissions i estudis d’un altre miler de coses semblants com la via pública, la convivència, els joves, els aturats, els qui van en monopatí, els qui no tenen llum, els que no tenen casa, els qui no  arriben a la cap del mes, els usuaris de la Renfe i tantes històries que podríem omplir el ple de mocions i propostes en uns debats que poden ser més llargs i intensos que el Gran Hermano.
Darrera de tota aquesta bastida hi ha d’haver una estructura, una capacitat de maniobrar, una voluntat, unes bases, uns diners, uns tècnics. En massa d’aquests casos només hi ha la lona que cobreix la realitat. Si fes una mica de vent veuries que el terra està pelat del tot. No ens calen debats intensos de sis hores per parlar per coses que no tenim ni competència. No cal que obrim 25 fronts en un parell de mesos i ens dediquem a fer feina de formigueta en petites coses. Quan la cosa ja estigui una mica lligada es tira endavant a per la propera. No cal tenir una orquestra de 20 instruments desafinats i mal pagats, potser millor un conjunt de tres membres que ens resultarà més econòmic i tindrem un millor producte.
La problemàtica del Vendrell no ve d’ara ni de fa quatre anys sinó que és el resultat de 40 anys d’una política nefasta en la majoria dels casos. Aquest paradís monetari que teníem al principi d’aquest segle es va esfumar. Ara ens han deixat sense diners i amb les conseqüències d’aquesta mala praxis política i un municipi mal ordenat.
Interès general en arreglar tot el que s’ha fet malament, jo crec que no n’hi ha. Agafar la paella pel mànec i canviar els vicis i les costums que ens han portat fins aquí doncs jo no la veig molt clara, potser m’equivoco.  Ara per posa capes de pintura la  cosa si funciona. Si és el cas es posa un altre nom al centre educatiu i no passa res. Una mica de xarxa social i sembla que estem davant una altra realitat que continua sent en el fons la mateixa.
L’altre dia per set places temporals del Consell Comarcal del Baix Penedès és van presentar 170 persones, la majoria dones. No està malament fer el dia de la dona i el que faci falta, però darrera cal una política social que aporti solucions reals i no només fotografies per a la premsa que en un parell de dies cauen en l’oblit global.
Abans hi havia plans d’ocupació que permetien que una petita part dels treballadors poguessin aspirar a un lloc de treball de l’administració. N’entraven 10 per una porta i potser se’n quedaven cinc que si complien una mica tenien el pa per sempre. Ara el que passa és que n’entren 20 per una porta i en tornen a sortir 21 per una altra porta al cap d’un temps que deixaran lloc a uns altres vint que els substituiran per tornar a sortir i potser algú dels primers 20 podran entrar per tornar a estar una temporada i anar girant. No volem ser els millors, ni els més llestos, ni els més cultes sinó que primer hem de conèixer la nostra realitat tal com és sense maquillatge, ni filtres i després en parlem. Sinó la casa ens tornarà a caure sobre com ja ha passat en els darrers anys.


Tos, tos

Vagis on vagis tothom estossega. Al final tu també. Al tren, al metro, pel carrer, a la feina, pel bar. Tothom estossega, esperem que marxi aviat perquè hi ha una passa global de tos a casa nostra.

Explosió a la petróquimica de Tarragona

Tarragona va viure ahir un dels pitjors episodis de la història de la seva petroquímica on va morir una persona i una altra va desaparèixer i altres vuit van resultar ferit. Una explosió espectacular que va provocar la mort d'un bon home que estava a casa seva a més de 2 km de distància per enfonsament d'un pis després d'entrar una planxa per la finestra. Totes les morts són tristes però que tu estiguis a casa teva i de cop i volta entri un element d'aquest a tota òstia i acabi amb tu és molt mala sort. Realment encara que aquí estem a uns 30 km de tot aquest camp de mines si passes alguna cosa segur que també ens passaria alguna cosa. Tenim una bèstia que com es desmarxi una mica ens costarà de controlar. És molt gran

Una escola de música sense director ni cap d'estudis oficial

Algun dia algú farà un llibre que pot ser best seller local i comarcal parlant de l'escola de música Pau Casals. Un centre que va començar fa 32 anys en un carrer petit del Vendrell com és el Carrer Isidre Ribas. La cosa anava fent fins que en el curs 2009- 2010 aquest  va passar a ocupar on estava l'antic cinema del Tívoli que és on ha començat la part més mediàtica del tema que pagarem una escola super luxe i si no haguéssim revisat l'any 2014  potser ens hagués sortit encara una mica més al preu del Liceu.

Aquí hi ha altres històries que s'expliquen d'aquella manera. El problema de la plantilla  de tot plegat és que si mires la Relació de Llocs de Treball d'aquesta escola de música no hi figura en cap lloc ni director, ni cap d'estudis. Això vol dir que sobre el paper no n'hi havia, però segurament algú ho feia a canvi d'alguna petita compensació econòmica o com a obra de bona fe. Ves a saber. Durant aquests anys d'història sempre s'havia fet així, fins que la persona que feia ara  de directora ha agafat la baixa i ara es troben que no poden convocar la plaça perquè no existeix ni ha existit mai aquesta plaça. Això no es cap trauma ni res similar perquè es pot fer un canvi en la plantilla per acord de govern i hi hagut temps de sobres en aquests 32 anys. Un document que va unit al pressupost, però a algú ja li havia anat bé tot aquest sistema. En el seu moment algú també feia de cap d'estudis però va tocar el dos i li van passar tot el pes a la directora actual ( en funcions) que al final amb la seva situació actual i segons la legalitat vigent ha deixat l'escola en aquest atzucac que es pot solventar amb certa facilitat si primer es crea la plaça juntament amb la de cap d'estudis. Només es voluntat política.
Igual que la llicència ambiental que tampoc en té l'escola. Coses de temps i voluntat política. Res més. Alguns regidors apuntaven fa uns anys que això havia de ser un conservatori de música com li correspondria i ves per on no tenien ni director, que és el bàsic amb més de 430 alumnes i 30 professors actuals. La casa per la teulada. Esperem que ben aviat tot això se solucioni i l'escola tingui el que mereix. Està bé treure el Pau Casals a sovint, però s'ha de donar vida a les noves generacions perquè aquesta figura es repeteixi de tant en tant amb altres noms i cognoms.

divendres, 10 de gener del 2020

No calen barbes postisses



La cavalcada de Reis de Lleida d’enguany ha incorporat una dona en la seva més alta representació màgica. El proper pas és que la dona llueixi la seva condició i no s’amagui darrera ni barbes ni bigotis postissos. La societat ha d’evolucionar i rescriure les seves tradicions segons l’actualitat. Hem estat massa anys fins arribar a aquest punt. El que encara no he trobat és quan el paer de Lleida va anomenar en aquest acte “rosca” al tradicional tortell de reis. És un petit detall al qual encara no he trobat una resposta coherent. A per la propera nit màgica en els únics reis que generen unanimitat entre els seus deixebles

dimecres, 8 de gener del 2020

La Xatonada al pavelló

Enguany faci fred o calor doncs tocarà anar al Pavelló Àngel Guimerà. Un lloc que no està ni cèntric ni apartat. Generalment és un dia que fa fred i llavors la cosa pot millorar. Ara falta arreglar altes coses com que les persones que hagin guanyat en els darrers anys no participin sinó al final és una cosa on sempre guanyen els mateixos perquè hi ha concursants que ja porten dos premis. També està bé que a l'hora d'anar a buscar el vi encara que sigui pagant et doni una ampolla de vi perquè la gent s'ho pren cap a casa i ho comparteix amb la familia. Agradi o no fa això. Doncs una botelleta de vi com a Calafell i ja està. No cal fer totes les cassoletes que si que són bufones però qui més qui menys ja no sap que fer-ne. Llavors ens preocupem pels altres i venem unes cassoletes de plàstic i que la gent agafi la que vulgui. A veure si ens animem i donem vida al tema i fem algo diferent.

Obrim les portes a un nou any


Hem obert les portes a un nou any que ja hem encetat fins a Reis. En aquest nou cicle ja tenim alguna cosa que ha canviat i que d’una manera o altra ens afecta. Primer de tot hem enterrat la targeta T-10 que era utilitzada per molts baixpendesencs per anar a Barcelona. A partir d’ara la cosa es divideix més que mai entre dos tipus d’usuaris ben clars: Els que fan servir assíduament un títol de transport per anar a la capital catalana i els resultarà rendible la “T-Usual” o aquells que hauran d’acostumar-se a la “T-Casual” que són els que perdran diners en aquests nous canvis. Pel mig tenim un títol “T-familia” que queda a mig camí de les dues i que no portarà a terme l’obra social de la T-10 que ha realitzat fins ara. 
Per altra banda, tenim la fortuna de poder anar de Vila-seca a Alacant sense haver de pagar peatge. Una gran sort perquè veiem com això dels peatges també es va normalitzant a casa nostra. És una llàstima que aquest privilegi no afectes també la nostra trajectòria quan anem a Barcelona, encara que sigui per Vilafranca del Penedès amb un trajecte més llarg i més econòmic que per la luxosa Pau Casals.
Aquest any el Vendrell serà Capital de la Cultura Catalana. Tindrem el mateix de sempre amb algun petit afegit, però  a tot arreu anirem amb aquest logotip de molts colors que ens indica que enguany ens toca fer aquest paper. Sense més transcendència que aprofitar aquest postureo per fer algun acte una mica fora de la tònica general que ens caracteritza, però tampoc no esperem grans miracles de tot això. 
Trobo molt més encertada la celebració d’un any dedicat a un dels artistes més internacionals i oblidats de la nostra comarca com és Josep Cañas. Esperem que aquesta voluntat política aprovada pel plenari vendrellenc arriba a la societat i sigui una excusa genial per donar a conèixer aquest baixpendesenc arreu. És molt trist que s’hagi d’esperar tant a donar empenta a un artista de primer ordre de la comarca. No sé perquè però sempre ens ha agradat més el qui ha vingut de fora que els nostres indígenes amb denominació d’origen. Potser és que sempre hem tingut una mica baix el nivell d’autoestima. Aquests són uns símptomes prou clars. També serà l’any Joan Perucho, un escriptor molt vinculat al meu poble d’Albinyana.
Seguim avançant aquest any amb unes obres al cor del Vendrell que generen uns quants efectes secundaris entre diferents sectors de la població. Començarem pels seus veïns. Aquest és el cas del mercat del Vendrell que s’ha hagut de desplaçar a la Riera de la Bisbal. Durant uns mesos estàvem en ple debat a veure si posàvem un segon mercat ambulant a la vila amb la Rambla Cañas que presentava molts punts per a ser una destinació. Al final hem d’intentar que aquesta proposta comercial dels divendres es mantingui viva perquè les primeres setmanes no han estat molt afortunades. Dóna la casualitat que durant la gran major part de divendres que s’ha celebrat aquest mercat ha fet mal temps i més d’un dia els paradistes no han muntat per vent o pluja. Evidentment la protecció climàtica  al mal temps que hi havia a la Rambla aquí.  El vent passa amb tota la seva energia per aquesta riera que en el seu temps ja havia acollit el mercat setmanal.
Una dada que és prou interessant i que potser no s’ha donat a conèixer el suficient. En el termini de dos anys les persones que vulguin accedir al tren a l’Estació del Vendrell o de Sant Vicenç de Calders hauran de passar per un torn d’accés. No com ara que no hi ha cap impediment per pujar al tren. El fet de baixar ja depèn de les arts de cadascú i del seu esperit social. 
A nivell comarcal falta que els ajuntaments de l’interior com Llorenç, Sant Jaume dels Domenys, Banyeres del Penedès i altres practiquin una cosa molt difícil a la comarca com és la col·laboració i facin una piscina climatitzada per als seus veïns. No cal que tothom faci la seva i sigui un autèntic fracàs com el pavelló de Bellvei sinó que uneixin esforços i  tots tirin endavant un projecte global per a la comarca. A més mentre si posen i ho fan ja tindrem a tocar les eleccions municipals properes que els anirà molt bé. 


dilluns, 6 de gener del 2020

La Caixa va perdent oficines

La Caixa està perdent oficines arreu. Cada cop n'hi ha menys i les que hi ha només hi ha comercials. Aquesta entitat que sempre ha volgut esta propera al ciutadà cada dia la trobem més lluny i en aquestes stores la política és una altra. Realment aquesta entitat ha estat una estructura d'estat d'aquest país, però en els darrers anys sembla que vulgui fotre el camp.

diumenge, 5 de gener del 2020

Festes acabades sense res raro

Ja ho tenim al sac. Les festes de Nadal que comencen després de la Fira del Vendrell entre una cosa i una altra ja les tenim al sac. Enguany han estat nomaletes del tot, no hi hagut coses rares, potser si. La missa del gall que començava al Vendrell a les 12 els atres anys resulta que ara comença a les 11 de la nit i enguany només varem estar a la part final. Aquesta missa cada dia hi ha menys gent i la mitjana és més alta. El cristianisme està fatal al Vendrell i no ha sabut entrar en les noves generacions perquè la gent només hi va de postureo i poca cosa més. Vinga ara entrem en el temps dels grans reptes com anar a piscina cada dia que toqui i altres coses.

dissabte, 4 de gener del 2020

Un 2020 que promet políticament

Em fa molta pena la situació política catalana amb presos polítics i exiliats. Una junta electoral que es vol carregar un president de la generalitat i un diputat europeu. Tot això mentrestant uns catalans donen suport a un Psoe que navega d'un costat a l'altre i no sap on posar-se. Una societat catalana que fa anys que demana unió i els polítics van al interessa. Unes lluites intestinals dins el mateix partit i coalició per aquest pacte amb el Psoe per un abstenció a la votació. Una Generalitat que treu i posa al cap de res una bandera espanyola. Sembla que estem en una peli del Martínez Soria amb el problema que tot és real i alguns estan lluny de les seves famílies per aquest muntatge que uns l'han convertit en real. No sé com acabarem però l'any comença molt intens. Potser massa.

dimecres, 1 de gener del 2020

El debat dels Reis Mags


Cada dia que passa som més igualitaris i volem una societat més justa i equilibrada i ens fixem en coses que fins ara passaven per alt. Un dels grans exemples són els Reis d'Orient. A molts pobles grans o ciutats ja guardaven la plaça del rei negre a una persona que no hagués de posar betum  a la cara. Era una manera de fer els reis més representatius, però clar, ja tenim aquest tema mig resolt, falta el tema de la dona. Alguns municipis com Lleida no han tingut cap complexe i han incorporat una dona a les tres majestats orientals, respectant les formes de vestir tradicional. L'evolució d'aquest tema serà que tant un home com una dona pugui fer de rei. Ara falta saber arribar aquí. S'han de trencar esquemes que jo crec que de mica en mica s'ha aniran difuminant amb el pas del temps. La gràcia també serà que les dones si fa de rei pugui fer el paper de reina encara que no acabi d'encaixar dins les tradicions, però de mica en mica en mica ens hem d'actualitzar i no hem de ser víctimes de les nostres tradicions. A cada temps li correspon la seva realitat.

Els efectes secundaris de la política



La política ha de tenir coses bones i també en té moltes de dolentes que a vegades no acaben transcendint, però quan vas escoltant les diverses versions vas veient que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar en tot plegat. Aquí estan els efectes secundaris de la política.
 Un dels efectes és la situació de moltes plantilles d’ens públic on s’han primat elements subjectius davant d’altres clarament objectius. En cada consistori entraven gent de la corda, alguns dels quals tenien certs privilegis econòmics o de poder sobre la resta sense cap justificació mínimament raonable. Aquest era un esport que practicaven les diverses forces polítiques, llavors en la majoria dels casos es respectaven aquests status quo particular no sigui que d’aquí quatre anys canvis d’amo el galliner i gires la truita. Llavors tots respectaven el que hi havia dins pel que podia passar. Evidentment per donar sentit a tot això es creava una pseudo  relació de llocs de treball que en comptes de respondre a les necessitats de l’administració en qüestió era per justificar tot aquest enrenou que hi havia dins. Aquí no passava res fins que per necessitats dels nous temps, les noves formes de contractació i els nous fixatges no havien de justificar res a ningú i es permetien el luxe de dir el que pensaven sense por a les seves conseqüències. Llavors aquí es va generar el gran problema al qual encara no se li ha trobat una solució dramàtica. Els professionals de la vella escola només tenen un botiquin amb poques eines bàsiques i una lògica que ja han quedat desfasada amb el pas del temps.
Evidentment com se sabia tot això, doncs hi havia un seguit de símptomes que quan la gent ha començat a dir el que cobrava s’han vist amb escreix. Abans el salari era una cosa tan secreta com la codi de l’encadenat de bicicleta, però amb el temps la transparència ha anat obrint-se pas en aquest món tancat, obscur i totalment injust.
Donaves un cop d’ull a la realitat salarial i podies veure que hi havia un munt de categories de tècnics, administratius i tot tipus d’auxiliars per triar i remenar. Cadascú quasi tenia un  salari propi assignat que amb el creixement de l’administració s’intentava a aplicar a altres amb unes característiques similars per donar més veracitat a tota aquesta gran farsa que ha donat suport a algunes relacions de lloc de treball. Tu miraves la llista reservada i pensaves em poso com administratiu i cobro més que algun tècnic de la casa. No cal perdre temps a la universitat pel que fa a la formació relacionada amb la feina. Si et trobes entre els escollits encara acabaràs com a cap d’algun departament, només és qüestió de posar-se en el lloc que toca i fer vida social en els cercles que corresponen  per arribar a sortir més beneficiat que algun llicenciat, enginyer o similar.
Després estan els tipus de via envers el poder. Alguns arriben. Des del primer dia ja estan en la seva torre d’ivori controlant el patí amb una connexió directa amb el poder fàctic que no sempre és el real i que coneix tothom. Encara que no hagin passat cap prova se’ls hi suposa directament per intuïció compartida.
Després estan els qui han fet tota la travessia en el desert i que a cop d’anys, de cursets i mil històries van avançant a un ritme lent, però segur.

Després els invisibles. Persones que poden passar dies, triennis i legislatures i estan com el primer dia que van posar el peu a la feina. Allí vivint atrapats en el temps i l’IPC en el millor dels casos. Treballadors intranscendents que estan perfectament integrats al mobiliari públic sense cap tipus de problema. La seva és una història de rutina, poc soroll, adaptant-se al mutisme del voltant sense cap més aspiració sinó simplement assumint una realitat i adaptant-la a les seves tasques diàries. Abans no constaven oficialment càrrecs de confiança perquè passaven a estar totalment integrats en plantilla i duraven el que volien fins que no trobaven alguna cosa millor o algú els hi feia la vida impossible i havien de buscar algun amic del partit per trobar lloc en un altra administració pública o una empresa amiga.