Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dijous, 31 de maig del 2012

Torneig de futbol al Vendrell. Are you ready?

En concret serà un torneig itinerant a tres platges, el 7/8 de juliol i el 28/29 de juliol es farà la fase previa y final, respectivament a la platja del Riuet de Coma-ruga (El Vendrell) i el 4/5 d´agost es jugarà la Copa de futbol platja a la Cubelles. Cada torneig comptarà amb 32 equips, 16 equips masculins i 16 femenins. A cadascún dels tornejos i previ a les finals tindrem un partit d´exhibició entre dos seleccions Allstars masculina i femenina amb la participació de diferents personalitats del món de l´esport i la comunicació... La web del Pro Beachsoccer Tour 2012 és http://probeachsoccer.blogspot.com.es S´acaba d´obrir el procés d´inscripció dels equips. Hi ha un email d´informació prosoccerbeach@gmail.com i tambè es pot demanar informació al teléfon 639663898 per whatsapp.

Els anuncis cada dia són més presents

Ara tothom fa publicitat per manca d'efectius: instituts, universitats i fins i tot la Itv de Bellvei que diuen que és més econòmica que no pas les altres, però clar com no tenen gaire gent s'ho miren tot més i no va la cosa tan ràpida ocm les altres. Al final ja veureu com els ajuntaments també hauran de fer campanya per empadronar gent, encara que algun lloc ja ho fan a través de descomptes en alguns impostos i en les zones verdes per estacionar.

dimecres, 30 de maig del 2012

A punt de tancar l'única botiga de comestibles del nucli d'Albinyana

L'únic establiment d'Albinyana dedicat a petit supermercat està a punt de plegar. Entre que molta gent només hi va a comprar el pa i què és un local de lloguer. Al final la seva gestió ha sortit deficitària. Si això passa els albinyanencs hauran d'agafar el bus per anar a buscar el pa al Vendrell i comprar el més necessari. Esperem que hi hagi una solució entre les parts implicades. Aquest tipus d'establiment també realitzen una tasca social a banda del petit negoci que s'hi pugui treure. Esperem que la cosa no vagi en serio. Tots hi perdriem. Sempre he admirat a la persona que ho porta perquè els veïns estan molt contents de com ho ha fet. Molt neta, treballadora i molt atenta, però evidentment al final de mes s'ha de mirar els diners que es fan perquè les persones tenen unes despeses i s'han de cobrir. Hi ha mals mesos, però no tot l'any. Esperem una resposta.

dimarts, 29 de maig del 2012

Un salari adequat a la seva política

En aquest país de festa i xerinola que perdem el cul quan ve l'estiu per ententindre els de segona residència potser que ens plantegem seriosament les festes majors. Potser en algun municipi val més que facin una mena de serveis mínims del tema. Els polítics han de marcar unes preferències alhora de destinar la calderilla que encara sembla que tomba en algun calaix. La solució és que tots els polítics tinguessin un salari segons està la cosa pública. Llavors segur que tot queda arreglat. Millor crec que ja ni s'hi presentarien.

Primer hem d'acabar el que tenim a mig fer.

En el diari de tarragona d'avui surt que volen construir casetes i un centre comercial a l'Avinguda Sant Vicenç. Ho trobo molt bé, però potser primer que acabem el que tenim començat com el Botafoc i el Tancat II i les Madrigueres ja val més que les deixem com estan. No sé si és millor que deixem tal com està tot això o ens endinsem a construir voreres i posar fanals que després potser acaben a la xaterreria o rovellats. Si la cosa té base, endavant. Ara de museus a la mala gestió urbanística jo crec que ja en tenim prous al Vendrell. No cal que ens volguem semblar més als de Roda de Barà.

dilluns, 28 de maig del 2012

La festa de la Bicicleta mirall de la situació actual

La festa de la bicicleta ja no és el que era evidentment. L'edició d'ahir era la 70 d'aquesta propost saludable que el Jan Fusté amb altra gent va implantar l'any 1962 al Vendrell. La gràcia és que ha perdurat amb el temps a preu de convertir-se bàsicament en una mena d'exhibició escolar amb unes carrosses que estan a anys llum del que eren ara fa uns 20 20 anys quan els fantasmes estaven al capdavant de tot. Les coses evolucionen i això és el que toca per un seguit de circumstàncies que tots coneixem. A banda de si hi ha gent o no participan la gent tampoc omple els carrers i places per veure els ciclistes i el seu art. Enguany la gràcia potser era que vindria el Tomàs Molina a connectar en directe per la Marató per la pobresa. La veritat és que no va venir i si que ho va fer l'home de Tv-3 a Tarragona, l'Agustí Forné. Això també passava abans que deien que venia algú molt important i al final res de res. No fa gaire va passar amb la Xatonada amb la presència d'un dels germans gastrònoms Roca i res de res. El circuit d'ahir era una mica raro perquè ja se sap que si vols anar en bici no has d'anar pas a la rua de la Festa de la bici perquè en el seu recorregut t'has de parar i tornar a endegar. Sort hi ha de la pedalada nocturna on si que pots exercitar les cames. Res en resum, una festa sostinguda gràcies a les escoles i que enguany ha comptat amb la presència d'un col·lectiu com els immigrants que reclamen una mesquita com es veia en els seus cartells i també estaven els "protestants2 que no feien gala del seu nom sinó crec que van treure el cap per donar-se a conèixer i participar en la festa. Com també fa anys que fan els Pastorets, però enguany amb una mínima representació en el seu grup.

dissabte, 26 de maig del 2012

Enhorabona embarcada pel vostre dia

Avui l'Embarcada celebra el seu dia amb caminada i com no concerts i sopar i exhibició. Fa goig veure el Vendrell ple de joves formant part d'aquesta entitat d'entitats vendrellenca. Realment és una de les eines d'integració social i per fer rrpp del Vendrell al mateix temps que es potencia la cultura i el municipi. Moltes mares i pares voldrien que els seus fills entressin. Diuen que han obert les portes a aquesta possibilitat. Esperem que hi hagi un lloc per tothom en la mesura del possible. Enhorabona per al tasca feta que no és fàcil amb tanta gent.

divendres, 25 de maig del 2012

El poder de les urbanitzacions

Són moltes les persones que han decidit venir a viure a alguna de les moltes urbanitzacions que tenim a la comarca per diferents motius. Entre els principals trobem la tranquil·litat i també uns preus més acurats alhora de comprar un habitatge que en llocs més cèntrics. Alguns municipis com Albinyana ha vist en pocs anys com les urbanitzacions registren més veïns que els nuclis històrics. Si s’apliquessin els criteris democràtics en alguna mena de referèndum ens podríem trobar que l’Ajuntament i alguns serveis bàsics municipals estarien ubicats en alguna d’aquestes noves zones habitades per volum demogràfic. Encara que molts cops no són dades fiables. Tot i està empadronat la majoria dels seus veïns resideixen en el cinturó barceloní. Aquests punts acostumen a ser un focus important de conflicte social per la seva modernitat i precarietat en alguns serveis. Encara que de mica en mica els seus veïns agafen ales i començant per un centre cívic van aconseguint els diferents equipaments i serveis municipals fins i tot la seva festa pròpia major. Com passa també a Albinyana que estem quasi un mes de festes entre els uns i els altres. Hem de programar diferents activitats per a tots els caps de setmana d’estiu encara que sigui amb poc pressupost, però són punts prou importants de votants per no deixar desatesos. L’amplitud d’aquests espais urbanitzats provoca un increment considerable de serveis des de policia fins a escombriaires per donar un mínim servei sobre aquestes zones noves. Aquesta situació és més greu a l’hivern i entre setmana que a vegades es pot convertir una mica en un poble fantasma. En el mes d’agost no hi ha cap problema d’aquest tipus perquè la majoria de veïns ocupen el seu espai habitable. No només això sinó la xarxa de transport públic també presenta les seves dificultats per la baixa densitat de població en aquestes cases unifamiliars amb jardinet, piscina i parquing per a dos vehicles. Viure aquí suposa tenir com a mínim un cotxe disponible a la porta de la casa per anar a fer qualsevol gestió, des de comprar el pa o anar el banc. Llavors per a les persones que no disposen d’aquest element de la nostra modernitat es fa necessari l’ús del transport públic, en especial els autobusos. Aquí comença una odissea. Estem parlant de municipis mitjans que no tenen res a veure amb una gran capital. Aquí trobem que no podem donar un servei com a una gran ciutat perquè resulta inabastable econòmicament ni tampoc podem posar uns serveis mínims perquè les veïns et monten una protesta popular. Trobar el punt mig es pot fer, però sempre pot topar amb les incomprensions d’aquells que el necessiten un servei mig matí o mitja tarda. Llavors han de perdre tot un matí per anar a fer un parell d’encàrrecs al centre del municipi. Les urbanitzacions han ajudat a molts ajuntaments a inflar els seus beneficis amb els diferents impostos i taxes que satisfan els veïns, però a la llarga resulta una gran mentida. En el fons els resulta molt més car els diners que han d’invertir amb el temps que no pas el que puguin treure en un principi. Sembla que la comarca ja estigui força servida en aquest tema, perquè tots els municipis gaudeixen en el seu terme d’alguna d’aquestes urbanitzacions més o menys gran, però en els moments de crisis tot aquest sistema trontolla si es vol atendre mínimament les necessitats dels seus veïns. Una altra opció es fer cas omís al dia a dia i viure en un món de felicitat i ignorància. A alguns ja els està prou bé fins que algú s’atreveixi a fer una política real i baixar de la tarima on molts polítics s’hi passen massa hores i s’obliden dels seus convilatans. Llavors les coses poden canviar 180 graus El que ha passat als pobles de la comarca és que en molts casos el nucli antic ha anat perdent o si més no creixent menys que les urbanitzacions. Cada dia aquests nous nuclis tenen més pes en el pastís del poder local En aquests espais és molt fàcil que trobem els seus líders veïnals que acostumen a parlar en nom de tots. Molts dels seus veïns fan la seva vida diària amb absolut anonimat. Sempre hi ha alguns d’aquests d’aquests guies socials que s’encarreguen d’anar demanat cosetes a les entitats publiques en nom de tots moradors d’aquests nous espais. Cada dia aquestes urbanitzacions tenen més poder i ningú s’atreveix a discutir-los gaire gran cosa amb la por de perdre les properes eleccions, el gran delit dels nostres polítics. 
Article publicat el 25 de maig del 2012 al Diari del Baix Penedès

dijous, 24 de maig del 2012

Les noves martingales per cobrar subvencions

HI ha moltes llegendes sobre coses de la feina. Avui he sentit una que té força raó d'exisitir. Resulta que en un supermercat valencià d'abast mig mundial contracten indefinidament amb un periode de proves de 6 mesos. Però el que fan és fer fora aquests currantes perquè així cobren una subvenció per contractar treballadors indefinits. L'excusa que no assoleixen els objectius de l'empresa. Un motiu cutre que dificilment podrà demostrar si és mentida. Avui en dia feta la llei feta la trampa.

dimecres, 23 de maig del 2012

La festa continua

El Vendrell en forma globlal no nota la crisi. Es vol plantejar un ero a la tele local i aquí no passa res. El més important és que la festa continua. Ara la bici, fa quatre dies la romeriai ho trobo molt bé, però hem de fer una mica de política de cara i ulls i no llençar el poc que encara presumim que tenim en actes festius. Si que la gent de la romeria i de les festes dels barris s'ho curra molt però hi ha coses com les festes dels barris marítims que és una cosa que hauríem de tenir en compte.

Els convenis són paper mullat

En aquest país de pandereta on la gent te la sana costum de saltar-se les normes i més quan sap que segurament no li faran res és una tonteria que ens inventem normatives per regular-ho tot, quan no som capaços de complir amb els drets universals com és la igualtat. Una paraula tan simple que vol dir tantes coses i el nostre esperit pervers ens fa pecar en cada moment. Ells s'ho amaguen perquè no ho sàpiga ningú, però al final ho acaba saber tothom. El manaire de torn es mostra presumit que ho té apuntat, però és incapaç de moure un dit perquè està venut al partit per això està allí sinó potser estaria a la cua de l'atur. Patètic tot plegat

Un dia per cada cosa

Això que durant un dia siguem solidaris i participem en una marató o ens posem un llaç vermell contra la sida o ens preocupem amb un regal del pare i la mare és també preocupant perquè això vol dir que dintre el nostre dia a dia no tenim gaires actituds en vers els col·lectius més desfavorits. Cada dia hem de ser una mica de tot i així evitarem aquests dies tontos que ens volen demostrar que ens preocupem un dia per una cosa. Si que val més un dia que cap, però hem de pensar que cada dia tot és important.

dimarts, 22 de maig del 2012

Transparencia (¡¿perdón?!)

Transparencia (¡¿perdón?!)

Cliqueu aquí dalt i veureu un article molt ben escrit per la vendrellenca Beatriz Duran que plasma en primera persona la problemàtica de moltes persones que es troben en una situació similar quan la transparència i la igualtat són  i han estat i segurament seran trepitjades vulgarment sense gràcia ni estil. Recomano que us el llegiu.

Un any de les eleccions municipals a casa nostra

Avui fa un any de les eleccions municipals a Espanya que va portar pactes i sorpreses curiosos. El que més em va impressionar va ser la majoria absoluta de Pugibet a la Bisbal. Suposo que com passa a altres partits, ningú el vota, però al final si que ho fa. No sé si es vergonya pròpia o que no es va preguntar als seus fidels seguidors. També em va sorprendre positivament els resultats a Masllorenç i Bellvei on una llista d'uns quants rebotats va fer fora els que ja confonien la casa amb l'Ajuntament. Molt bona tàctica. Sobre el Vendrell doncs ara per ara no ha donat resultat el pacte i la cosa continua igual. Massa massa gent i de calers pocs i Calafell doncs una mica igual però en petit comitè. Admiro Cunit perquè diuen les coses pel seu nom i quan no n'hi ha no n'hi ha. No si és pitjor que t'aprovin o no el pla d'ajust perquè pel que he vist en la premsa hi ha alguns plans que són autèntiques obres de màgia. Qui dies passa anys empeny. Si ara es fessin eleccions segurament també hi hauria sorpreses. Segurament.

dilluns, 21 de maig del 2012

La pluja i els moros i cristians de Lleida

Lleida va viure ahir una nova edició de la Festa de Moros i Cristians. Una de les més multitudinàries dels seus 17 anys història. En el mes de maig a la capital de Ponent, et pots trobar fred, pluja, sol, vent. Ahir va ser el torn de la pluja que no va poder amb festa tret de la batalla final que es va suspendre per mal temps. Felicitats a tots el que ho vareu fer possible, un any més.

El Grand Nord i el dialecte del Pallars

Aquesta nova sèrie de dilluns a la nit a Tv3 que porta per nom Gran Nord no m'agrada. Primer perquè els actors volen imitar el dialecte del Pallars que queda un xic malament, encara que hi posen ganes. Encara no s'ha superat això de ciutat culte i poble pagesot. Són coses que ja fa dies que han passat a la història. És millor que lo Cartanyà, però encara falta una nova proposta per millorar.

diumenge, 20 de maig del 2012

20 anys de moltes coses.

Avuidia 20 de maig fa 20 anys que Koeman va marcar el mai oblidat gol que va portar al Barça la primera Euorocopa. Fa el mateix temps de les Olimpiades de Barna que encara recordem com si fos ahir amb el Pasqual Maragall saltant d'alegria.Fa 20 anys que vaig acabar la carrera. Com passa el temps¡¡. Com més anys passen més ràpid passen, coses de la vida i esperem que passin ràpid, què això és bona senyal.

El pla d'ajust i els seus secrets

Això del pla de Sanejament dels ajuntaments fa una mica de riure. Hi ha ajuntaments que han donat a conèixer un pla d'ajust més que justets que ni de bon tros aconsegueix cobrir amb 10 anys els diners que es deuen a proveïdors amb un 5% d'interessos. Altres municicis el debien fer tan penòs que n'hi colat en un joc on com l'anunci pop val com animal de companyia. Aquests desafortuntats municipis ja no rebran els diners, per tant s'estalviaran de tornar-los trinco trinco a Madrid. Arriba un punt que no saps que es pitjor. Fins ara que els teniem mira com hem acabat, potser és millor no tenir-los i anar retallant en nom de la desgràcia pròpia. Ja hem vist que molts gestors públics fins ara han estat patètics.

Un dia diferent, avui Lleida

Avui potser un dia diferent. Avui diumenge a Lleida celebren la 17 edició de la festa de moros i cristians. La festa comença a les 12 del matí al carrer Cavallers amb una desfilada infantil que arriba fins a la pl. Sant Joan. Allí té lloc un concurs de bandes de múscia que acompanyen a les comparses. La gràcia de tot plegat, té lloc a dos de set amb la desfilada de moros i cristians des de la Seu Vella fins a Rambla Ferran. Enguany hi ha més gent que mai, més de 1.500 persones. Ja ho sabeu. És l'únic a Catalunya. Avui potser un dia diferent, per què no? Per dinar en un bonic restaurant i un dia diferent.

divendres, 18 de maig del 2012

Projeccions personals

El pas dels anys et permet anar adquirint una visió privilegiada de la realitat. Els marrecs qui fa quatre dies compartien jocs de carrer amb tu pot ser que s’hagin convertit en directors de la banca o en simples reis del mercadeig il·legal en plena via pública. Sempre hi ha algun detall que et permet connectar dos punts de 40 anys de diferència en un mateix individu. Tothom apunta alguna cosa, potser que més tard s’acabi realitzant aquelles potencialitats o acabi relegat a l’altra punta de la realitat que pretenia en la seva tendra infància. Aquest tipus de fenomen es nota molt més quan està emmarcat en un petit poble o en una barriada amb uns trets característics. En societats més àmplies ho podem aplicar perfectament als veïns d’una escala. Els que de petits eren els qui controlaven la situació i actuaven com a autèntics amos i senyors de tot aquell petit món protagonitzat per quitxalla que volíem ser adolescents. Aquests que van conèixer ben aviat el seu poder per sobre de la resta no van saber aprofitar aquests petits privilegis. El pas dels anys els va demostrar que madurar abans només era una bona sortida a la carrera de la vida, però que si després no se sap aprofitar aquest lleu avantatge pots passar perfectament un altre cop al darrere de la cua social. Persones que es volien menjar al món. Alguns ja ocupaven petits treballs que els permetien uns ingressos que comparat amb els altres que depenien totalment de les aportacions de les seves famílies eren un gran punt a favor de la llibertat. Alguns d’aquests no han progressant més enllà dels mínims necessaris que exigeix la rutina de les necessitats bàsiques sense que s’hagin buscat un futur millor i adaptat als nous temps. Els qui eren més tímids i vivien en el seu món va resultar que volien ser universitaris com la mateixa realitat ha anat demostrant. Els qui menys decidien en aquest petit món al final van descobrir en petita escala com funcionava la societat. Fruit d’aquesta experiència personal van decidir prémer l’accelerador en els estudis i aconseguir un bon currículum personal. Els primers en algun cop van passar a les ordres dels segons amb molt més poder que no pas quan eren canalla i jugaven innocentment pels carrers i places del municipi. En aquests perfils sempre està el “tonto del poble” que amb el pas del temps ha acabat sent un dels més espavilats. En alguns casos, potser al principi va dedicar a fer de comercial en el sector de les immobiliàries o dels vehicles a motor. Si ha estat llest potser ja ha aconseguit els suficients recursos per poder crear la seva pròpia empresa. Aquests artistes de la vida van gaudir d’una gran projecció fins que la crisis va deixar anar els seus efectes secundaris i a va posar les coses en el seu ordre natural. Altres van saber saltar a temps i es van aplicar en altres arts. Un altre dels personatges que trobem és el “mimat” que ens poden donar dues opcions totalment oposades. Per una banda, potser que encara estigui a casa seguint els passos dels seus pares i avis en el negoci familiar si encara no ha tancat. Per altra banda, també ens trobem trobar aquesta persona vivint lluny dels seus orígens i que un parell de cops per setmana parla per internet amb els seus pares que ja preparen una visita a la casa d’aquest fill prodigi establert a l’altra punta del món. Personatge amb dona i feina segura lligat amb un contracte milionari amb una important multinacional. Per altra banda, tenim el sector més “gamberro”. Aquí també tenim aquesta doble opció. Alguns han anat baixant en esglaons socials i han acabat coneixent les reixes d’alguna presó o s’han mantingut a ratlla de la justícia actuant al límit de la legalitat o amb petites faltes sense més transcendència. Altres ho van tenir clar des del primer moment. En realitat eren ferms candidats a ser membres de cossos de seguretat que de ben petits ja tenien apuntaven formes. Quan van tenir l’oportunitat s’hi van presentar i ho van aconseguir. Avui en dia són els defensors de l’ordre i de la llei i van perseguint aquells que van optar per estar a l’altre costat de la ratlla de la normativa vigent Els qui de petits ja pensaven en un món millor i alguns d’aquest sector “gamberro” van entrar en el món de la política en diferents formacions. La seva il·lusió era formar part de totes les entitats possibles i ostentar com més càrrecs millor. Evidentment que mesuraven les seves aptituds per càrrecs acumulats sense que això els obligués a gaire gran cosa a part de saber a qui es devien i complir cegament amb els seus mentors. Article publicat el 18 de maig del 2012 al diari del Baix Penedès

dijous, 17 de maig del 2012

Lleida a Callejeros aquest divendres 18

Al programa "CALLEJEROS" d'aquest DIVENDRES DIA 18 DE MAIG, A LES 23h, a la cuatro, s'emetrà la gravació feta pels periodistes del programa al centre històric de Lleida durant una tarda del mes de febrer d'aquest any. El programa es centra en diversos barris i les seves problemàtiques, especialment sobre drogues, i el centre històric de Lleida serà un dels protagonistes. Fa molt temps que els veïns estem denunciant la lamentable i degradant situació d'un dels barris més emblemàtics de la nostra ciutat, aquest reportatge mostrarà el què passa als nostres carrers cada dia.

dimecres, 16 de maig del 2012

Conclusions del debat d'avui a Pas de Vianants sobre periodisme

Una interessant conversa entre Ricard Vinyals, Marc Guitart i Eli Borredà sobre el periodisme actual. En resum és pot diu que les rodes de premsa oficials són una xorrada, que algunes entitats que no en fan mai n'haurien de fer alguna per difondre les seves activitats, que l'ofici cada dia està pitjor, que la gràcia és la immediatesa, que cada dia hi ha més gent que fa servir les xarxes socials, que qui porta la iniciativa al Vendrell en aquest camp és el partit de l'Armengol, que una roda de premsa sense torn de preguntes és una presa de pèl, que els partits clàssics com PSC i CiU cada cop va perdent més terreny.

dimarts, 15 de maig del 2012

Una propera generació que pot resultar magre.

La propera generació tot apunta a què ho tindrà magre. No haurem viscut una guerra, però estarem en una postguera sense guerra. De mica en mica el que hem aconseguit en 40 anys ens ho van traient de consell en consell de ministres. Les properes generacions jo crec que ho tindran motl magre per entrar a la universitat i fins i tot potser al institut. Ningú previa això, pero l'evolució del món és cíclica, nosaltres hem conegut una societat moderna amb forces avantatges socials i els que vénen hauran de començar de nivells motls més baixo que els actuals. En resum: això no funciona perquè no és viable. Repetim.

Retallades una a una, no gràcies

A mi tot això de les retallades em fa gràcia. Aquí en comptes de posar els punts sobre les i i fer una cosa amb cara i ulls, la cosa va de mica en mica de mesura en mesura. Això ens indica que els polítics no tenen ni idea del que tenen davant i fins on pot arribar la crisis. El millor que poden fer és agafar un seguit de mesures i aplicar-les. Millor això que no pas cada setmana anar posant més tisorades a les nostres més que ajustades economies.

Gran proposta el darrer projecte de Tim Burton.

Molt original i molt molt bona la darrera peli de Tim Burton, Sombras Tenebrosas. Està carregada d'originalitat, màgia en els seus personatges i aquest món a què tant ens té acostumats en les seves creacions. Johnny Depp fa un paper sensacional des del principi fins el fi. No hi ha cap moment que no estiguis amb els ulls clavats a la pantalla. No us ho perdeu. És molt molt recomenable.

diumenge, 13 de maig del 2012

Alarmrain, una aplicació que no falla encara que ho sembli.

Ahir a les 11 de la nit l'aplicació del mobil alarmrain em deia que venia pluja amb un 80%  d'intensitat i un 3% de zona. Jo li vaig fer cas omís perquè clar això era una cosa molt concreta. Doncs va dona la casualitat que aquest petit percentatge coincidia amb els Campus de Lleida on es feien els concerts. Sobre les12 va caure un xàfec considerable ( aiguat en lleidetà) que va convertir a la gent en masses ansioses de buscar refugi de la pluja. Jo estava a cobert, però no tornaré a fer cas omís d'aquesta aplicació que va molt bé per saber si has d'agafar paraiües o no.encara que faci solet.

Una nit amb una mica de tot a Lleida

Un dels punts ineressants per fer un tastet de la música actual és la festa major de Lleida. Aquesta passada nit va ser el punt clau de tota la progrmació. Primer de tot varem començar amb Antonia Font que tot i escoltar alguns dels clàssics com Alegria em va resultar molt soporífer. Entenc a la gent que li pot agradar, però la veritat és que somnífer. Suposo que sóc fill d'una altra generació i això és nota. Mes tard vaig veure els Mishima i la veritat que estan molt bé. Em van recordar una mica als Planetas, però els vaig trobar molt recomenables i era la primera vegada que els veia en directe. En l'apartat clàssics. m'ho vaig passar pipa amb els Rebeldes que tampoc havia vist mai i tot i que el seu líder Carlos Segarra no tenia la millor veu va ser un concert molt vibrant amb els seus grans clàssics que no moren mai. El saxo i el contrabaix que l'acompanyaven eren tots uns professionals. En el tema versions varem acabar amb un grupde Lleida que es diu Kibbutz i que es de dedica  a reinterpretar els clàssics del rock català amb Extremodura, el Último de la fila i com no, Fito. Un gran grup que promet amb un guitarrista molt jove que porta el instrument com si fos part del seu cos. Per tancar la nit, una mica de De Noche que sonen igual de bé que sempre amb algun tema nou, però amb els clàssics de sempre amb molta potència i energia. Ells no fallen mai. Ja ho sabeu. Una nit molt divertida que va durar fins que la festa va acabar una mica més amunt de les cinc la matinada. Estava tot ple de gent davant dels concerts gaudint de la música. No com passa a altres llocs on la gent és col·loca a la barra i passa olímpicament del grup.

dissabte, 12 de maig del 2012

Un gran concert als Campus amb Buhos i Lexu's

A Lleida vaig anar ahir a un concert dels Buhos, un grup de Calafell, que com passa a la vida triomfa molt més a Lleida que al Baix Penedès, però les coses són així. Des d'un primer moment el pabelló dels campus es a omplir força per escoltar aquest animat grup. Molts dels espectadors portaven les seves samarretes i sabien les seves cançons pròpies. Això vol dir moltes coses.  Tot seguit els Lexu's presentaven el seu tercer treball.També hi havia força gent, però ja era una història diferent pel tipus de públic. Un concert patrociant pels  40 principals. Esperem que serveixi de promoció per aquestes terres de Ponent per aquests nous grups de casa nostra..

L'esport també està perjudicat

S'ha parlat de la crisis en la cultura i en molts àmbits, però l'esport evidentment no és aliè. Quan vaig començar piscina al Patronat del Vendrell, ara fa uns10 any, hi havia uns 6 cursos diferents a la setmana. Ara pe ara crec que n'hi ha un parell o tres com a molt. Aquest sector també s'ha vist afectat perquè molts dels joves que hi anaven per un tema de diners ja no hi van.És trist, però també és així.

La vitalitat de Llorenç del Penedès

Llorenç del Penedès és un poble petit pero ja voldrien altres municipis com Vendrell i Calafell tenir el seu caliu. Aquest cap de setmana amb el Vi i gralla on la música les tradicions i la cultura s'uneixen per convertir el municipi en una interessant fira. Ja ho veureu que un cop més Llorenç no us defraudarà.

Qui te el poder realment.

En aquest país estem descobrint que qui mana realment no són els polítics sinó els banquers. Els polítics els escollim de tant en tant perquè facin el que els hi manen els banquers i les grans empreses. Aquest fenomen s'ha vist prou clar en el tema de bankia. Potser que en comptes d'escollir cada 4 anys al president del govern val més que escollim al governador del banc d'Espanya. Per si algú no ho sabia. Ara tothom ho va tenint tot clar.

dimecres, 9 de maig del 2012

Ofertes no gràcies

Ja fa dies que als mercadones els venedors estan obligats a vendre un número concret d'un producte. Tu vas allí tan tranquil amb el carret de la compra i des de que entres fins que pagues et vas trobant gent que t'ofereix navalles super barates i fresques, pastissos amb gustos nous i plens de meravelles o simples trossos de pollastre ben adobats. Jo crec que la gent ja sap comprar i més o menys sap el que necessita. A vegades es fa una mica pesadet entre els uns i els altres. Ens haurem de penjar un cartell que digui. Ofertes, no gràcies.

dimarts, 8 de maig del 2012

Ofertes tot l'any

En aquest país tot està d'oferta. Avui cada dia són més els establiments que tenen ofertes o rebaixes durant tot l'any. En algunes coses han baixat molts els preus per la dura competència. Ara amb les xarxes socials són molt útils per trobar allò que necessites a un millor preu. El preu cada dia és més important. Només cal veure la gent que va als basars xinesos tot i que molta gent es queixa de la seva proliferació, però alli estan i cada dia tenen més clients.

dilluns, 7 de maig del 2012

The Pelayos, serveis mínims

The Pelayos és una d'aquestes pelis que tenen un bon trailer i que després alhora de la veritat penses que la gràcia de tot plegat està en el minut i escaig que dura la promoció. Una peli feta a casa amb intencions de ser original, però que li falta la gràcia que potser tindria una proposta més americanitzada. Hi ha ganes i hi ha idea, però el resultat la veritat que no mata gaire.

diumenge, 6 de maig del 2012

Dolors Ortíz. Sempre estaràs entre naltros

Una de les persones que he tingut la sort de conèixer en els darrers anys arran de la ràdio i dels Laxen ha estat la Dolors Ortiz. Ella ens ha acompanyat en molts d'aquests bons moments i hem compartit il·lusions, experiències, somnis i realitats. Avui al tanatori del Vendrell de 3de la tarda a les 8 i mitja hi haurà la seva vetlla.. Una gran persona amb inquietuts i molt amiga dels seus.  Per tu Dolors.

Diaros del Ron totalment prescindible

Una de les pelis que tenia ganes de veure era la darrera de Johnny Deep sota el nom los Diarios de Ron. Està basat en uan història real, però tot i això és una peli que tot i el bon paper del protagonista no ve treure cap a res. Vol ser d'amor, de periodisme compromès, un diari d'uns adictes a borratxos i al final ni una cosa ni l'altre.

dissabte, 5 de maig del 2012

Nous comerços al Vendrell

És motl bo que al Vendrell hi hagi botigues noves, però recentment n'han vingut unes quantes de roba que són força importants. Esperem que tinguin sort i el Vendrell realment faci de capital de comarca i la gent respongui. Ara no poden dir que al Vendrell no hi ha oferta en roba per a nois i noies. En el tema preus també hi ha per triar i remenar. Ànims a tots plegats.

Per què els estudiants de música no van als concerts?

Avui i demà se celebra el concurs de Bandes del Totxo Sam  a les Matas del Vendrell. És una llàstima que la gent no hi vagi com es mereix el concurs perquè la veritat és que hi ha gent que val molt la pena i són de casa nostra. No serà el preu ni l'horari. Això passa tant amb el Rock com la música clàssica. Tenim aquests aquí dos centres que ensenyen música i molts dels seus alumnes no es deixen veure per aquestes cites musicals amb intèrprets molt importants. Alguna cosa ens falla.

No hem de pagar peatges

En la meva darrere enquesta sobre si hem de pagar peatges només hi hagut un vot que evidentment ha dit que si. Les coses les tenim clares.

divendres, 4 de maig del 2012

Una realitat entre somnis


De petits ens van ensenyar que per la vesprada del dia 5 de gener, tres galants reis vinguts de l’orient portaven regals i obsequis als nens que havien estat bons minyons. Al cap d’un temps vàrem descobrir que aquestes majestats misterioses eren els nostres pares. Més endavant, ens van mostrar que si posàvem una denteta sota el coixí per la nit ens vindria un angelet o un ratolí i ens obsequiaria amb petits regals. Vàrem creure fidelment en les propietats miraculoses d’un tronc nadalenc quan era colpejat amb una vara mentre s’entonava una cançó tradicional. Quan no sabies si decantar-te per un institut o per una formació professional ens van alliçonar que millor que seguíssim una carrera tradicional com dret, medicina o arquitectura. Amb un títol sota el braç en llicenciatures a part d’un reconeixement públic ens van prometre pa i un bon sou per tot la vida. Al final ha resultat que per moltes persones tot això ha estat una gran mentida. A aquests savis consells s’hi afegirà qui s’ho podia permetre era molt més produent estudiar en una escola privada que no pas en una pública. Els uns i els altres veiem que durant molts anys força manobres i sense invertir gaire diners en formació guanyaven molts més diners que aquests universitaris carregats d’il·lusions. Evidentment l’esforç físic entre els uns i els altres no era el mateix. Alguns togats no podien aclucar l’ull per la nit pels nervis que patien a la jornada laboral i els altres quan plegaven de l’obra a la dutxa i fins el dia següent. Estils de vida diferents. Ens van dir que existia la classe mitjana. Doncs jo crec que cada dia hi ha menys porció de la societat en aquest fragment social. La majoria han descobert que són un simples treballadors. Tot i que alguns tenen un sou digne amb la mínima batzegada social tot se n’hen pot anat en orris. La seva única font d’ingressos que segons en quins sectors durant uns anys molt intens de cop i volta ha parat de brollar amb l’excusa de la crisi mundial. Ara visiten algun banc massa a sovint intentant anar postergant el pagament de la hipoteca mentre es busquen nous recursos. Els altres, s’han dedicat a fer cursos, màsters, doctorats, aprendre idiomes i anar omplint els currículums amb títols que a vegades necessites un diccionari per saber que s’ha amaga darrera d’aquella pompositat acadèmica. Aquests avui en dia en molts casos s’han de buscar la vida en moltes altres disciplines que no tenen res a veure amb la seva afició ni vocació. Oficis de tota la vida com cambrer, caixera o vigilant els ha donat una oportunitat laboral que no han aconseguit perseguint el seu somni il·lús. Evidentment el sou que aconsegueixen per estar dedicant-hi unes quantes hores de la seva jornada laboral no té res a veure amb les seves aspiracions inicials. Si abans es queixaven dels mileuristes perquè estaven discriminats econòmicament. Avui en dia si cobren el salari mínim interprofessional per fer vuit hores diàries més les extres gratuïtes ja estan més que satisfets. Ens van prometre que tot i que en aquesta societat podien arribar a conviure rics i pobres hi havia una mena de “mare estat” que s’encarregava en ajudar els més desfavorits perquè no perdessin el tren social. Ara resulta que hi ha milers de persones que estan al marge d’aquestes ajudes perquè la generositat no es tan magnífica com la necessitat. Llavors totes aquestes persones de mica en mica van caient en un fossar de difícil sortida i amb una recuperació més que dubtosa. Abans anaves al metge de capçalera i dins un parell de dies et donaven hora. Ara en alguns casos has d’esperar un parell o tres de setmanes. Pel que fa a l’especialista ja t’has de comprar al gener una agenda nova pel proper any perquè en 12 mesos no hi ha cap buit per poder ocupar. Però està la versió políticament correcte que no ara no es pot demanar hora sinó que ha d’esperar uns anys per sol·licitar hora per aquell especialista. No trenquem les estadístiques de les llistes d’espera. Per la televisió ens vénen que el més apassionant per un professor és treballar en una aula d’acollida d’alumnes que acaben d’aterrar del llunyà Orient o de la banya d’Àfrica. Potser algú si que t’he sort, però pels professionals de l’ensenyament que conec no és tan idíl·lic com ho dibuixen per la caixa tonta. La vida continua el seu ritme, per la televisió ens vénen sortetjos i concursos per guanyar un milió d’euros en tres quarts d’hora o per convertir-se en un artista de renom mundial després de que tots els amics i coneguts t’hagin votat a través del smartphone. Llàstima que al final quan t’aixeques veus que tot allò no era més que un malson i que toca tapar molts forats amb els pocs recursos que pots aconseguir. 
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 4 de Maig de 2012

dijous, 3 de maig del 2012

Calafell versus Vendrell i viceversa

Aquesta comarca som bastant patètics. Resulta que demà divendres i dissabte la Sala el Totxo de les Matas fa la final d'un concurs de grup de la comarca que han actuat aquests darrers mesos a la sala. Doncs Calafell demà també fa un concert amb grups de la comarca. No val més que unissim esforços i ens deixessim de trepitjar els uns als altres. Ja som grandets i tothom hi perd. Mira que hi ha caps de setmana a l'any.

dimecres, 2 de maig del 2012

A la gent li agrada més el futbol que la Fórmula 1

En la meva darrera enquesta sobre quin és l'esport mediàtic que agrada més la gent ha escollit el futbol per 3 vots contra 1 de la Fórmula 1.

La linia groga

És molt trist com a Coma-ruga els restaurants que hi ha al passeig se salten dia si i dia també la ratlla groga que limita la seva ocupació del passeig marítim. Entre això i els cambrers que et conviden a entrar i el top manta que a vegades apareix et trobes que la part més ampla d'aquest passeig es converteix en la més estreta. A Calafell també volen fer una marca per limitar les taules i cadires dels bars. A veure com queda la iniciativa.

Una peli romàntica en un marc diferent, la pesca de salmón al Yemen

Sota títols raros s'amaga una de les novetats de la nova cartellera. Ella és la pesca de salmón en Yemen. Una història romàntica d'una parella que troba el seu amor al mig del Yemen en una aventura d'un ric xeic àrab carregat de diners que vol donar vida al seu país amb la implantació del salmó en els seus rius. Al principi no saps ben bé que vas a veure, però de mica en mica vas esbrinant que no és ni menys que una història d'amor en un marc un xic peculiar, però ja està.