La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 30 de desembre de 2014

Ubicats al #Post9N

Hem viscut tots el #9N i ara estem a la recerca d’una altra data èpica. En aquesta jornada no va passar res que no fos anormal i tot va transcendir dins una rutina un xic diferent però que va deixar contents a tots, però també un xic enganyats. Ara estem a punt d’entrar en un any electoral amb tres possibles cites que poden canviar moltes coses. La més important és la del maig on els ajuntaments i consells comarcals han de fer una tria democràtica dels seus regidors.  Després a finals d’any tindrem un canvi a Madrid a veure que passa amb el partit actual i fins on perd popularitat i per altra banda fins on pugen les noves formacions com Podemos i Ciutadans. No crec que al final canviï gaire, però hi haurà nous colors i propostes en el marc parlamentari. Però potser primer de tot tindrem les catalanes. Jo crec que quan el Mas va proposar la llista única sabia prou bé que no es faria. Pura estratègia  de quedar bé amb tothom i passar el mort a l’oposició.
Un any de nervis, de molts nervis, de molts interessos per defensar. Un any on els ajuntaments poden facturar el que vulguin perquè qui vingui darrera ja ho pagarà d’alguna manera i sinó serà culpa de l’antic regidor, però la gràcia és no perdre poder.
Això de l’esquerra i la dreta ja fa dies que no rutlla. Ara la propera aliança serà la lluita dels de sempre contra els nous. Una mica el que ha passat al Vendrell amb el quatripartit que s’han unit en contra de l’oposició. Aquestes noves formacions emergents ha provocat que la casta política d’aquest país fes un front comú per defensar els seus interessos i evitar que les noves sigles pugui remenar gaire les cireres. En el fons el tema del independentisme, el nacionalisme i la unitat d’Espanya és el de menys. La gràcia és tenir un bon sou a cap de mes i anar controlant la situació perquè no marxi de mare. Si fa falta un es posa un pin de l’estelada i si fa falta un de la bandera espanyola. La gràcia es conservar el lloc. Els més espavilats no porten cap pin i es fan amb tothom i mai sabràs que pensa realment, però has de tenir clar que vol continuar remenant les cireres.
Entre que els uns surten i els altres entren estarem un any a mig gas. Però no passa res. La crisis i el deute ens obliguen a fer una política de manteniment de mínims i poca cosa més. Obres les més justetes i para de comptar.
Diuen els espavilats que ja es nota que estem sortint de la crisis, però també afirmen que fan moltes més obres, però la rendabilitat és la mateixa que quan hi havia menys feina, però almenys sembla que la cosa és comença a moure. Al Vendrell  que estem rodejats de terrenys urbanitzats sense construir seguim practicant aquesta política. Diuen que ara si que es vendran. Potser aquests rics de darrera fornada deixaran els seus pisos i aniran a les noves cases individuals amb piscina. Això només ens cal esperar. La realitat dirà la seva en el moment que toqui com sempre ha fet.
Aquests ha estat un any de reivindicació nacional com els anteriors que l’han precedit. El resultat de tot plegat va ser com una mena de farsa amb moltes possibilitats que hagués estat pactada de sota mà entre Madrid i Barcelona. El proper any hi haurà eleccions, de les de veritat  i a veure com queda tot plegat. Mentrestant aquí estarem treballant per atraure turisme un cop més a les nostres platges perquè encara no hem estat capaços de buscar una alternativa a l’or dels anys 60 i 70. Aquesta és una comarca de pas com sempre ha estat, però tot i aquesta característiques entre dues grans zones estratègiques tenim tot el pitjor tant pel que fa al transport en carretera com ferroviari. Estem aquí i amb un copet a l’esquena ens han dit si aneu aquí o allà ho teniu tot, però la nostra condemna és no tenir res aquí i haver d’anar a les grans ciutats a guanyar-nos les garrofes. Aquí els lloguers tan cars i la falta d’unió dels comerciants està fent molt de mal en el petit comerç. La vida continua, aviat començarem a parlar de candidats a alcaldia. Alguns ja ho saben, altres esperaran fins el darrer moment. Hem de seguir caminant i a la nit posar una mica més baixa la calefacció que la factura del gas cada dia és més considerable sort que el gas-oil està per sota l’euro. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al BaixPenedès Diari i a l'Eixdiari a partir del 30 de desembre del 2014

dilluns, 29 de desembre de 2014

Una família multireligiosa per riure una bona estona

Dios Mio ¿ Pero qué te hemos hecho? Una peli per passar una bona estona, riure una mica i deixar-se de complexes i veure d'una manera còmica aquest món de les religions. Divertida amb un final més que previsible, però és entretinguda i més en aquests dies de Nadal en què tots som amics i tenim molt bon rotllo. 

dimecres, 24 de desembre de 2014

L'aplicació de Nadal ja es pot descarregar


Ja hi tornem a ser un altre any. Sense que ens donem compte un dia veiem els llums de Nadal plantats en alguns carrers i places nostres i ja hi tornem a ser. Al cap de dos mesos, Nadal. A les grans superfícies ja fa setmanes que pots comprar torrons, polvorons i les seves companyies afins. Enguany hem tingut una data molt important per tothom. Ja hem superat el 9 de novembre el dia que havia de canviar el món. Al final tot continua igual o quasi igual. Ja hem superat la gran fita històrica que fa anys que teníem apuntat en roig en les nostres agendes. No sabiem que passaria. Com acostuma a succeir, un  dia nou de novembre no va transcendir res realment vinculant. La gent va poder anar a votar en una mena de consulta que el menys important era el resultat. Tot seguit ja ens trobat amb el nostre pessebre de cada any.
Enguany és un diorama penjat a la xarxa. A mesura que passen els anys les realitats virtuals són més importants que la pròpia realitat. Per adaptar-nos a aquest Nadal #post9N ens hem atrevit amb uns emoticonos que tothom pot compartir a la xarxa i en els seus dispositius mòbils.
Els nostres personatges ja s’han actualitzat en una aplicació de mòbil que et pots descarregar en qualsevol dispositiu. A través de la pantalla tàctil pots escollir data, atmosfera, color, edat, vestits, acompanyaments i tot el que tu vulguis. El joc t’obliga a mantenir en escena Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús. Però tu els pots ubicar on vulguis des d’una cova com marquen les escriptures fins a un garatge d’uns grans magatzems. Pots escollir. Per evitar que algú s’enfadi els nostres herois poden ser de qualsevol ètnia mundial, també els pots recuperar d’alguna sèrie còmica famosa. Hi ha una ampli ventall. Pel que fa als pastors i als animals, poden estar configurats amb trets humans o també amb influències d’un altre planeta. Depèn del marc que hagis triat. Els pastors poden ser manobres en atur o comercials de màquines depuradores que van a la recerca del seu “Salvador” per vendre algun artefacte modern. Una altra opció que aporta l’enginy és que com hi ha gent que en aquesta data assenyalada treballa ho pot celebrar el dia que li convingui. No hi ha cap problema, tot està al servei de l’usuari.
Descarregar-se l’aplicació evidentment és gratuïta, però hauràs de suportar els anuncis d’alguns centres comercials qui són els que han posat els diners per elaborar aquesta nova modalitat de pessebre virtual. Mentre contemples la tendra imatge a gust del client hauràs de suportar anuncis de bolquers, colònies, sopars de Nadal, entre d’altres. Això no és pot evitar. És el preu que s’ha de pagar per  gaudir d’aquesta meravella informàtica a la teva butxaca.
Atès que aquests dies de Nadal les converses a vegades poden resultar avorrides i no saps per on començar el disseny permet compartir l’aplicació entre uns quants. Llavors la xarxa genera un debat on en cada mòbil apareixerà una frase d’un personatge del pessebre que hauria de dir el titular de l’aparell. Això permetrà viure el Nadal més actualitzat. Després dels postres d’aquests àpats que no s’acaben mai tots els membres podran utilitzar aquest ingeni per buscar una conversa que no fereixi cap sensibilitat ni atempti contra cap principi bàsic de la humanitat. Hi ha diferents modalitats, per ciutat, pobles de muntanyes, amants del pàdel, tertúlies amb més de 20 comensals, parelles soles. Sempre es cerca la millor combinació per trobar el millor text per aquests moments on la panxa ja començar a notar-se una mica més del normal.
Un cop hagi passat un any ella mateixa s’actualitzarà amb noves possibilitats perquè les persones puguin gaudir del Nadal dins el marc que correspon.
Els nostres personatges històrics ja no saben ni per on paren. En els darrers anys han quedat malmesos per la crisis i les retallades. Ara ja no podrien fer front al seu paper de cada any. Ja no tenen forces. Estan cansats de sobreviure en un món injust. Han estat víctimes de les hipocresies humanes que aquests dies jura amor etern al proïsme, però quan s’acaba aquesta màgia torna a la dura realitat. Sembla ser que el Nen Jesús treballa en país remot de l’Àfrica i juntament amb els tres Reis Mags han muntat una mena d’espectacle infantil pels nens d’aquells latituds que encara creuen en la màgia. En aquestes latituds no hi ha mòbils i saben que ells són els protagonistes de veritat. Molta gent a casa nostra estava més pendent de la pantalla de l’aparell que no pas de la seva màgia i de l’encant que representen. Allí entre negrets sobreviuen amb una ong que els hi envia productes per menjar. Saben que aquí no hi poden tornar, de moment. Només els seus germanastres virtuals hi tenen cabuda. Article publicat al Diari de Baix Penedès, Al Baix Penedès Diari, a l'Eix Diari, i a 7 accents



dimarts, 23 de desembre de 2014

Nadal, mite o realitat

  
No recordo que faci gaires anys que s’esperaven amb, crec jo, molta joia i gran desig les festes de Nadal. Una excusa com ara en què et regalaven roba, joguines, material escolar i altres estris necessaris per a un nen. Per altra banda, s’omplien els plats de menjars suculents que només apareixen un parell de cops a l’any durant tot el calendari. Un moment molt esperat per tothom.
Les coses han canviat molt. Avui en dia qui més qui menys ja compra el que necessita quan realment li és precís. Llavors el problema de moltes persones sorgeix davant el dilema de què regalem a la gent. Massa cops es cauen en regals possiblement innecessaris però que són fruit d’aquesta manera de necessitat vital que amb alguna cosa s’ha d’obsequiar per festes. Pel que fa a la taula, cada dia són més els que tiren de menjars preparats. Les màrtirs de la cuina que s’estaven davant l’olla durant tot un matí mentre es coïa l’escudella cada dia van desapareixen del nostre panorama. Qui més qui menys opta per menjar més pràctics i sinó a buscar-ho en una restaurant de confiança amb una bonica safata. Altres han triat l’opció de fer-ho amb temps i tenir-ho a casa congelat per quan arriba la cita. Pel que fa als regals, molta canalla ja està saturada i amb una tablet o amb un plàstic amb bombolletes poden ser les persones més felices del món. Els nens d’ara ja no volen ser ni camioners, ni doctors, ni cuiners. El futur és tan imprevisible que ves a saber en quines coses s’hauran de guanyar les garrofes al llarg de la seva vida professional. A banda, tenim una munió de concursos que et pot donar un cop de mà a la vida si ets un cantant espectacular o tens un control quasi absolut  del català. Ja no cal estudiar gaires màsters per acabar repartint pizzes a domicili.
Aquesta és la part positiva de tot plegat. Els qui estan en una banda de la línia. A l’altre costat trobem els pares aturats o amb una pensió mínima que ha de tirar endavant una família amb uns ingressos justos i fer front a les despeses de la llar. Alguns cauen en l’absurditat  de treballar, però la hipoteca i els salaris baixos els porten al costat del precipici de la misèria.
Per aquestes famílies, Nadal també és un moment de retrobament familiar i d’explicar als més petits perquè els reis mags no portaran aquest o aquell joc que està de moda. S’hauran de conformar amb un regal molt més senzill. El Nadal de les persones que han de fer mans i mànigues per fer front a un mes normal i veuen aquest final d’any com una dura prova per passar a la següent pantalla. Un dia vaig escoltar una conversa d’un pare que deixava el dia de Reis uns vals que els seus fills havien de bescanviar en algun establiment quan arribessin les esperades rebaixes del gener. Estratègies per fer front a aquesta situació. El Nadal com tantes coses a la vida és un de les estrelles bàsiques de la societat consumista en què vivim actualment. Igual que tothom va de vacances tothom ha de celebrar  el Nadal d’una forma més o menys optimista.
Abans hi havia les bufandes, els lots de Nadal i les pagues dobles ajudaven a donar caliu a aquestes dades, però en un món on les rebaixes i els descomptes no són prou per cobrir les nostres necessitats nadalenques.
Nadal per uns potser un problema perquè potser han perdut la gràcia del seu esperit i només hi troben el vessant consumista. Per altres, es pot convertir en un mena de repte per intentar arribar a uns mínims que la societat silenciosa demana i quedar bé amb el teu entorn. No és tan senzill fer regals, reunir tots els parents a taula en una societat on la família tradicional s’ha vist atacada des de diferents fronts quedant combinacions familiars que fins fa uns pocs anys eren curiosos.
Després està la gent presumptament normal que celebra aquests dies d’una forma normal. Però això no es notícia perquè no és un fet que mereixi sortir a l’actualitat, però hem de tenir en compte que existeixen. Des de el seu silenci estan ben presents i configuren la majoria silenciosa que a vegades també surt a la tele segons interessi. Article publicat al Diari del Baix Penedès, 7acents, al Baix Penedès Diari i  Eix Diari a partir del 18 de desembre del 2014



Més de 40 anys de club social al cor del Vendrell



Aquest cap de setmana i després de quasi 45 anys en funcionament tanca el bar Montserrat del carrer Robert del Vendrell, cal Bambolina. A partir de febrer estarà al carrer Colom. Aquest és un dels bars que han actuat com autèntics clubs socials d'un grup de gent del Vendrell que hi celebran les festes més importants del calendari anual. És un club social on hi  havia caliu de diferents temes: Futbol, política, cuina i com no, molt molt de vendrellisme. Aquest era un bar on el Pep i la senyora i la Rosa li havien donat un toc diferent i que ja havien heretat dels pares. Un bar que ha vis l'evolució del Vendrell dels darrers anys del seu cor. On els cinquantons que avui hi van eren els joves que hi anaven abans. Aquí encara es pot menjar callos. entrepans de bacallà esqueixat, arengades, popets i altres golafreries que per alguns nous restaurants els deu sonar a xinès. Molta sort en la nova ubicació i són moltes les persones que guardaran un record d'aquest bar, restaurant on gairebé sempre hi havia caliu i on els companys molts cops esdevenien amics. Per molts anys Bambolina segueixi en peu al carrer Colom. El dia 28 fan una festa de comiat i no és cap innocentada. La foto de sota és d'una de les seves parets on la gent hi deixa alguns apunts personals.

Molt bon Nadal a tothom

Nadal és un temps especial que comença quan el dia és més curt i neix el fred. Moments per estar a casa per reflexionar, per la vida en família, per a nous projectes per al nou any. Nadal també és hipocresia i mentida. Querer i no poder. Nadal és un món. Desitjo a tothom que el visqui en la seva justa mesura i que el faci feliç sol a la muntanya o a casa. A la seva vida. Molt bones festes a tothom.

dilluns, 22 de desembre de 2014

Hobbit, una mica més del mateix

La darrera estrena del Tolkien sota el nom de Hobbit és una més. Sembla a vegades que ja l'hagis vista. Torna a repetir el mateix amb els mateixos personatges, però amb més efectes especials i més carn a la graella. La idea és molt bona, però a vegades de tant de repetir es fa pesat, però sembla que agrada i té un munt de seguidors. Per als fans una creació, però als altres, una més amb més de tot una mica.

dijous, 18 de desembre de 2014

Els periodistes infiltrats

Una de les professions que mé ha patit la crisis han estat els periodistes. Aquesta és una de les meves passions de tota la vida i ja fa anys que més o menys la porto a terme tot i que d'una manera molt personal. Avui en dia tothom potser periodista i més gràcies a les xarxes socials. Hi ha molta gent que són filòlegs, filòsofs o ves a saber què i acaben fent de periodista perquè els agrada comunicar. Aquest verb és porta a la sang i si et va doncs ho pots fer i sinó et costarà una mica. Has de tenir certa habilitat per tot això. No he estudiat periodisme ni he tingut cap ganes de fer-ho perquè per escriure per alguna empresa i dir allò que et fan dir no m'agrada pas. Jo prefereixo viure d'altres històries i fer i escriure el que m'agrada. Un any fer crònica de Pastorets està bé, però cada any, per mi es fa pesat i més quan les coses que canvien són mínimes.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Els nostàlgics i el Nadal

Els nostàlgics encara envíem postals de Nadal escrites a mà. Els nostàlgics encara fem canelons a casa per aquestes dates. Els nostàlgics celebrem els reis que tot i que cau malament és un dels pilars d'aquestes festes. Els nostàlgics anem a la missa del gall per viure un ambient especial dins els temples encara que el menys important sigui el vessant religiós. Els nostàlgics ens quedem a casa a la tarda del Nadal i Sant Esteve a fer tertúlia familiar i pair el menjar. Els nostàlgics compren coques de turron de xixona o durs i anem combinant. Els nostàlgics bevem moscatell davant dels turrons. Els nostàlgics vivim el Nadal seguint les tradicions adaptades als nous temps.

dimarts, 16 de desembre de 2014

En favor de l'autarquia modernoa o el KM 0


En els llunyans temps del dictador aquí havíem de passar amb l’anomenada autarquia que consistia en no importar res i fabricar i produir tots els béns, productes i estris que necessitàvem. No calia esperar res de fora. Era qüestió de mantenir-se amb les coses de casa. Després d’aquest període ja van venir les importacions i exportacions i la cosa s’ha  normalitat. Vàrem entrar a l’UE a l’OTAN i ja som un país presumptament corrent. Ara estem tornant a reclamar aquest tret de l’època  franquista, però en una versió actualitzada, sensata i moderna. Això que ens portin el peix de Sud-àfrica i la carn del continent americà no és una cosa que ens acabi d’agradar perquè nosaltres també en produïm. Hem de vendre els nostres productes a casa nostra primer de tot, després si tenim sort ja els exportarem arreu del món.
Igual que comprem el peix a l’altra punta del món hi ha empreses públiques i privades que treballen amb proveïdors de fora de casa nostra quan potser els d’aquí són igual o millor i més econòmics. Alguns cop ho fan simplement per preu, però molts altres cops ho fan per interessos. En el cas de les administracions públiques hi ha un seguit de consells que provenen de la cúpula del partit que s’han de seguir.  Després d’unes eleccions sempre hi ha canvis de funcionaris amb carnet polític o d’amics del partit que quan entren els de l’oposició al poder han d’anar a un altre consistori a guanyar-se les garrofes.
Un altre element prou important dins el KM 0 són les fires. Moltes fires i derivats que tenim a casa nostra mostren una gran quantitat de productes de fora dels nostres límits. S’ha de donar cabuda als nostres productes i també afegir-hi de fora, però amb uns mínims garantits. Deixem estar aquesta política del tot s’hi val i tot està permès. Si en els primers anys d’un projecte proper queden espais buits, segurament en properes edicions es veurà millorada, però sempre mantenint uns mínims.
Aquesta política propera també inclou  compartir programació de ràdio. En comptes de connectar amb les grans cadenes sempre es millor difondre el que es fa a casa nostra. Posar una emissora de ràdio té el seu cost, però un cop superat queda el més important que és farcir la graella amb programació pròpia i que els col·laboradors ho facin de manera altruista. Aquí està la dificultat d’aquestes iniciatives locals que no acostumen a aprofitar el potencial que tenen amb producció pròpia.
Es evident que hem de conèixer el Big Ben, la Torre Eifel i el Reina Sofia, però també hem de conèixer casa nostra. No hi ha gaires oportunitats perquè algun entès ens expliqui allò que ens amaguen els nostres carrers places i masies abandonades. Només cal recordar el gran èxit dels tres circuits que s’han hagut de fer al Vendrell amb motiu del recorregut del 1714. També hi havia més de 30 persones en un que es va haver d’anul·lar i que anava de Cunit fins el Francàs per la platja per conèixer les restes de la Guerra Civil a casa nostra. Una previsió de pluja intensa va aplaçar la cita fins més endavant.
El problema del KM 0 és que hi ha molta gent que es presumptament es preocupa per aquest espai, però el que falta és unificar criteris i que sorgeixi algú que ho pugui gestionar i tingui capacitat de maniobra.
El KM 0 és real, és proper, però massa cops el tenim tan proper que no el veiem. En el cas de les compres també l’hauríem de practicar, però per això també aniria bé que els quatre gats que són propietaris de molts locals del Vendrell toquin de peus a terra i baixin del núvol i posin els lloguers dels locals a un preu assequible amb els temps que corren i deixin de cobrar lloguers a preus de Carrer Pelai a Barcelona o Serranos a Madrid i s’adaptin als temps que corrin. Potser és que al final prefereixin que s’hi instal·li un gran basar de procedència oriental que algun jove emprenedor amb ganes de fer coses noves. Després es queixen de la manca d’oferta que tenim. Coses del directe.  Practiquem el KM 0 i que les nostres formacions musicals toquin a casa nostra i no s’hagin de guanyar les garrofes a la Franja de Ponent a quarts de 4 de la matinada i aquí tenim grups aragonesos omplint les nostres festes populars. Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'EixDiari i al Baix Penedès Diari a partir del 11 de desembre del 2014.




Solidaritat popular

La gent del poble acostuma a ser solidària, més que no pas institucions públiques. Sempre trobaràs millor recompensa en casa d'una persona pobre que no pas en una de rica. Això sempre s'ha dit. En un lloc amb difrerents sous i salaris abans et donarà una trufa pel seu aniversari una persona que cobra 1000 euros al mes que no pas una que passa dels 2.000. Com més diners cobren més necessitats tenen i llavors tenen por que no perdin el seu rang de fum i per això es tornen esquerpes envers la societat.

dissabte, 13 de desembre de 2014

EL nostre heroi bisbalenc, un altre cop

En aquest món hi ha persones amb carisma. Aquests dies estem vivint un dels nostres herois, l'alcalde de la Bisbal que sembla que ha prohibit un acte dels diables. No sé si l'acte es farà o no, però ja és el de menys. Ha aconseguit arribar durants unes hores a l'actualitat catalana. Aquesta no és l'unica del nostre heroi que tot el que toca ho converteix en notícia. Tu si coneixes un de la Bisbal i li preguntes si vota l'alcalde d'ERC et dirà que no. Però a la darrera va treure majoria absoluta. No ho entenc pas. Qui el deu votar. Diuen que a les urbanitzacions. Hi ha tanta gent empadronada? Misteris baixpenedesencs.

Optimisme en la presentació de la coalició d'esquerres al Vendrell.

Ahir divendres vaig anar a la presentació de la coalició d'esquerres del Vendrell formada per EUiA, CUP i Procés. Com és normal en moltes coses que es van al Vendrell i comarca va començar un quart d'hora tard, però aquest cop ho va fer un xic diferent. Un petit grup d'actors varen representar l'evolució de la bombolla immobiliària a casa nostra. Una manera de començar molt encertada deixant de banda els tradicionals mítincs per lloar a glòria divina els líders. Després varen parlar un de cada formació per dir una mica el clientelisme que les coses s'han de canviar, van demanar més transparència i un futur millor pel Vendrell. Una mica el de sempre que ho demana tothom, però aquí des d'un punt de vista rollo esquerres ecologista. Van dir que hi havia comissions per treballar i que la gent que vulgués hi podia participar i etc etc. La gràcia és que la sala estava plena i a la gent se la veia contenta. Hi havia gent de totes les edats i feia goig. Es notava que la gent volia participar i prendre part en aquest nou projecte. Es notava optimisme amb cares noves en aquest grup de partits. Molt interessant. Ara toca treballar. Els discursos breus i tot i no ser originals, no es van allargar mitja hora per dir el de sempre. El de sempre, però breus i entenedors. Molta sort i endavant. Tot apunta que IC-V anirà per lliure, però todo se andarà. Hi havia destacats líders de tota la vida d'ERC i socialistes reciclats.

divendres, 12 de desembre de 2014

Escudella barrejada amb mal regust

A Vila Amiguetes avui es presenta un grup d'esquerres amb EUiA, Procés i CUP. Després tenim ICV que sembla que pot anar amb Podemos, però no crec que hi vagi perquè són diferents. De moment ja tenim tres grups nous. No fallarà ERC que pot aprofitar el tema indepe per tirar endavant amb un del partit o un d'aquests que s'han fet famosos amb les manis a Bcn. Després està CDC sense UNIÓ perquè la de Sant Vicenç ja té feina amb això de la integràció. El més sensat és que repetís el d'ara i els dos nens anessin de regidors sota la seva ombra. El tema PSC, suposo que vindrà el profe d'insti o repetirem el mateix que ja quedarà més que obsolet. No sé. PP tornarà amb l'Eli, C's tornarà a veure que passa. L'oposició tornarà amb el pediatra i una colla de grans professionals de tot plegat. Amb aquest batitull crec que qui guanyarà serà l'oposició actual perquè la majoria de gent connecta amb aquest missatge, encara que les enquestes les poden pintar com vulguin. Els quatre fantàstics no han sabut vendre un producte mínimament comercial i els altres se'ls menjaran. Potser seria la solució. Quan els deus fracassen un cop més potser que donem el govern als pringats. Pitjor seria difícil. Val més que baixem del tot i algun dia ja ho remuntaran

Els genis de Todos son iguales

Ahir es va presentar a l'Escola de Música els tres capítols de la minsèrie Todos son iguales on intervenen un grup d'artistes amb trets frikis que és el bo i millor que tenim. Aquest grup de gent són els autors d'un anunci del CIT per promocionar el CIT a casa nostra i també varen fer un vídeo d'una cançó dels Laxen. Són gent d'aquí que saben el que fan i són professionals i només demanen una oportunitat per donar vida a les seves idees i al seu art. Estic molt content que puguin guanyar algun quarto amb tot això de la creació artística i algun dia puguin tirar nous projectes endavant. Ells són seriosos i saben el que fan. Només falta que altres persones puguin fer servir el seu art per fer mil coses. Són de casa nostra i han estat capaços de fer minisèries personals amb molt de curro i molt bon resultat. Esperem que la gent confii en ells per diferents encàrrecs. Segurament sortiran ben satisfets. Hem d'apostar per la gent que tenim.

dijous, 11 de desembre de 2014

Clau per entendre l'enllumenat de Nadal al Vendrell

La gent que visita aquest blog i vol entendre algunes coses del Vendrell jo li explicaré el tema llums de Nadal. Enguany, com els darrers anys es col.loquen segons els comerciants paguen. Si paguen es posen i sinó no. No passa res. Per això et trobes carrers com el carrer Carnisseria que tot i està al cor del Vendrell no té res i a la Rambla que ja en té uns pocs. L'Avinguda Sant Vicenç en té uns pocs concentrats i resulta que a l'Avinguda Baix Penedès tot i ser cèntrica res de res. No va per importància sinó per la bona voluntat dels comerciants dels carrers. Ja ho sabeu com més llums té un carrer més han deixat anar la mosca els comerciants. 

Dinars de Nadal de feina

Ara toca els dinars de Nadal de feina o sopars. Aquí és més important quan més gent comparteix taula amb tu i quan pagues més per l'àpat. A vegades es porten a terme coses com l'amic invisible que dóna una mica de gresca a la festa. La gràcia es veure qui s'asseu amb qui i els temes que tracten. Generalment són temes xorres de tràmit, no sigui que algú ho pugui sentir i no li sembli bé. És un d'aquests actes del quedar bé. Jo a vegades m'ho he passat pipa i a vegades m'he avorrit com una ostra, depèn de la gent. La gràcia és la gent i el menú és el de menys. He fet grans dinars de 3 persones i sopars avorrits amb més de 50 comensals. Tot depèn. L'estratègia és estar a la punta i buscar gent amb sintonia, si estas al mig pots agafar més croquetes però pots caure enmig de dos converses avorrides. Estratègia. Pura estratègia.

dimecres, 10 de desembre de 2014

Ja hem entrat en el mode Nadal

Entrem en el mode Nadal i ja fa dies que sorgeixen les converses típiques nadalenques de quins dies faràs per vacances o si ja tens els galets de l'escudella. És com una parada en el temps. Ja no es parla ni d'independència, ni dels pressupostos de la Generalitat, ni tan sols de l'atur. La gent està en el mode Nadal és el que toca. Això durarà fins després de Reis quan tornarem a la rutina. A l'estiu també hi ha un efecte vacances, però ara per Nadal és més breu i més intens. Ja ho sabeu. Aquest és el tema principal de tot plegat.

dimarts, 9 de desembre de 2014

Al meu carrer no crema cap fanal


Els grans polítics i homes de bé d’aquest país es pensen que tothom està capficat sobre els trets nacionals, la identitat catalana, el futur de l’autogovern, la tercera via, l’evolució de l’Estatut i com no, la nostra cohesió a Europa. Evidentment que hi ha persones que a través del Pais, la Vanguardia o els Matins de Tv3 es mouen en aquest camp pseudogalàctic de la nostra realitat. Molts polítics es dediquen a opinar públicament sobre aquestes gestes de típica pel·lícula americana.
El seu ego salvador actua  i sorgeixen grans titulars com 150 persones identificades en una batuda antidroga on hi prenen part més de 200 agents. Alguna sentència de conseller omple els grans titulars i anar fent. Es pensen que la gent es tonta i tothom es passa el dia mirant sèries americanes amb bo i dolent de la trama aliens a les factures o la hipoteca pendent. Tot aquesta parafernàlia només serveix per dir-nos que no són capaços de controlar la situació. En comptes de tenir un parell de policies pel barri durant les 24 hores, munten el gran desplegament puntual demanen la documentació a quatre desgraciats, quatre fotos i fins a la propera i tots contents. Misèria humana. Res més. Això com si en una casa vella amb perill d’ensorrament mai fas cap obra i un dia agafes una empresa amb 20 pintors treballant per deixar les parets amb colors ben llampants Fins a la propera escomesa res de res. Evidentment això no soluciona la manca el problema real de l’habitatge. Només és material mediàtic que alimenta el discurs dels partits polítics més populars. Res més. Forma part de la campanya electoral dels quei es queixen de les injustícies socials.
Gràcies a Déu i suposo que és una cosa que encara els grans partits d’aquest país que viuen de la partidocràcia encara no ho han pogut esmenar és que cada persona equival a un vot. És indiferent que aquesta persona tingui un parell de màsters o ni tan sols sàpiga signar amb la seva mà dreta. Això és un dret democràtic fonamental.
Jo no he cregut mai amb les estadístiques, ni estudis que vinguin de la mà d’un partit polític amb uns resultats sospitosos. Molts cops això s’utilitza per bastir la propera campanya electoral, però evidentment  en el moment oportú s’oblidaran del seu programa. L’única cosa que faran amb aquestes dades que segurament no han sortit a la llum serà manipular-les per elaborar un programa electoral interessat per captar vots. El dia després de les eleccions et diran que no hi ha diners per a les promeses fetes i que ho tindran en compte per a propers exercicis. El de sempre, vaja.
Molts dels votants que tenim a la comarca la veritat és que no es caracteritzen per un alt nivell de formació, ni per estar molt marcat per aquestes preocupacions galàctiques sobre el futur nacional de Catalunya, ni per la importància de la identitat del Penedès i la seva cohesió territorial.
La majoria de persones que viuen aquí a la comarca es mostren molt més sensibles per temes com les bombetes foses que et trobes en alguns carrers principals dels nostres municipis. Per la facilitat  i la gratuïtat en l’estacionament dels vehicles i l’estat de les voreres.
Una altre tema d’afectació social és la neteja dels carrers i places i dels parcs i jardins municipals.
També són importants la sanitat pública i les oportunitats de treball de la gent.
El mal ús i l’abús que s’ha fet dels mitjans de comunicació pública ha provocat una manca de confiança en les informacions contingudes en aquests suports que acostumen a servir als interessos de qui aporten els diners. La seva difusió és limitada i acostuma a caure en sac buit fora dels cercles ja entrenats pels seus manaires.
Un tema molt sensible es fonamenta en l’assumpte de les beques i els ajuts. Estem davant d’un país on encara a massa llocs et diuen si vols la factura amb IVA o sense ella. Clar que hi ha gent que és honesta i altres aprofiten una vida alternativa i treballen amb negre. Controlar això és impossible. A vegades potser seria millor que tots tinguessin la mateixa reducció per evitar aquest fenomen impossible de controlar i tan present a casa nostre. Als polítics que van de salvadors per la vida ja els va bé, sortir a la foto repartint unes ajudes a uns que ho poden necessitar sobre uns altres que potser ho necessiten més, però són legals. LA resta que paguin com a bons samaritans. És la política “del quedar bé”. Com a conclusió és pot afirmar que un carrer sense llum dóna més vots que un pla integral del Penedès. És trist però és així. Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari i al Baix Penedès Diari a partir del 4 de desembre del 2014.


Trash, ladrones de esperanza, una grata sorpresa al cinema

Una de les pelis que m'ha sorprès positivament ha estat Trash, ladrones d'esperanza. La història de 3 nens d'una favela brasileira que troben un bolso amb un important secret. Poc a poc i perseguits per la polícia van descobrint les pistes que els portarà al final. Molt interessant per conèixer un país tan complex com Brasil i amb una trama que l'ha pot apropar a pelis tipus Codigo Da Vinci salvant les distàncies. Molt recomanable. Ja ho veureu. Us pot sorprendre.

divendres, 5 de desembre de 2014

Ara toca fer la pilota per mantenir els clients

Ara és el moment de premiar els jefes de les empreses i els encarregats perquè l'any seguent segueixin comprant el mateix proveïdor o utilitzant el mateix servei. És el moment de fer la pilota, de comprar i regalar coses que van des de pernils a flors. Evidentment qui no practica aquest esport tan antic s'arrisca a què el proper any perdi clients. Ja ho sabeu, no perdeu pistonada, regaleu calendaris o pernils als jefes. Molts cops el porter de la feina veu com passen els lots amunt i avall i ell no en toca cap. Però molts cops per tenir bona relació amb una empresa t'has de fer colega del porter que és qui controla el patí des de la centraleta. Això encara molts no ho han après.

dimecres, 3 de desembre de 2014

Gràcies Marian per compartir el sentiment de la música amb nosaltres



Mentre estic escoltant la simfonia número 5 de Gustav Mahler i intento posar lletres a una petita, però gran història. De petit jo volia ser músic, però evidentment no em varen deixar perquè no era un ofici per guanyar-se les garrofes. Ara quan ja has fet 40 anys vas subsistint per la vida és quan pots permetre el luxe de fer allò que t'agrada. Llavores fa un parell d'anys vaig decidir estudiar música a l'Escola de Música del Vendrell, dins la secció d'adults. Em vaig apuntar i el primer curs erem quatre. Varem tenir la gran sort de tenir una gran gran profe de música. Ella ens ensenyava a viure aquest sentiment, a compartir emocions tots junts al voltant d'un piano que encara portava el segell de la Caixa de Tarragona que ja és història. Allí compartíem una hora les tardes de dilluns mentre apreniem on queien les notes dins el pentagrama. Ella ens feia gaudir tocant el xilòfon o jugant amb gots per conèixer el ritme. Un factor clau per als músics. Va ser un any inolvidable, sempre sortíem més tard del normal perquè una hora és convertia en un compàs que mai donàvem per acabat. Teníem el nostre himne que entonàvem amb gràcia i il·lusió. Evidentment el que varem aprendre no era el més important, varem gaudir de la música amb una persona que també ho feia i això només amb l'ambient es podia notar de bones a primera. A vegades venia un nen de l'aula del costat a buscar una cadira perquè no en tenien prou a les seves i feiem un kit kat en aquest camí cap a la felicitat.
Potser si l'hagués tingut a batxillerat o abans hagués estudiat música, perquè ella és una d'aquestes professores que et poden canviar uns plans inicials i acabar seguint el seu fil perquè t'omplia amb la seva manera de ser i amb la seva rialla contagiosa. No et donaves compte i aprenies d'aquest món abstracte que és la música Ella estava allí buscant sempre coses noves per nosaltres per intentar gaudir al màxim i sempre amb un valor pedagòic. Els profes que jo havia tingut a l'institut de música es limitaven a fer-nos aprendre biografies de música i mai varem tocar cap instrument.
La Marian volien que visquessim dins la música i amb gots, xilòfon algunes tecles del piano ens anava endinsant dins aquest món.
Tot aquell projecte de música per adults de l'Escola de Música se'n va anar en orris. Ara ja no queda ningú. Per allí varem passar més de 20 persones en diferents anys que amb el temps ho varen anar deixant per diferents motius.
Ja fa dos anys que no ets la meva profe, però sempre seràs la primera profe de música, la qui em va ensenyar a gaudir de la música a descobrir cada nota dins el pentagrama. Ella ens va portar en aquest món eteri que ajuda a les ànimes a volar i dona força als homes. Gràcies per tot allò que ens has ensenyat i en tot allò que hem après i que potser no estaven dins els plans d'estudi. Et trobarem molt a faltar, pel teu somriure pels petons que molts cops donaves als alumnes quan sortien de classe, per estimar els alumnes com si fossin fills teus, per tractar als teus alumnes com a persones i ajudar-los a arribar allà on els corresponia. Sempre que hi havia una sortida o un concert i t'ho podies, anaves a donar un cop de mà encara que no fos res del teu. Esperem que un dia tornis a tocar damunt d'un escenari i recuperis aquella virtuositat alumna privilegiada de la Maria Canals i Leonora Milà. Tot una artista a casa nostra, fent el millor que saps: transmeten als teus alumnes la passió que viu dins teu. Gràcies per deixar-nos ser un gra de sorra d'aquest munt de músics que han passat per les teves classes. Alguns ja són professionals i altres encara estan en camí. Gràcies per tot i saps que aquí a Sant Salvador, entre el mar i la muntanya sempre sonarà el teu piano que tens dels 10 anys. Escolta el mar,  les fulles pins moures amb el vent i allí estàs tu tocant en silenci el teu piano, compartint sensacions amb la gent que t'envolta. Només cal escoltar el batec de l'aire. Et trobarem a faltar, Marian. Acabarem amb el Tornarem dels teus estimats Laxen. Esperem que tornis i que ens visites. Això és només una nova etapa a la vida. Gaudeix-la i sigues com ets i ja saps que aquí sempre estarem amb els braços oberts.


dimarts, 2 de desembre de 2014

El meu pare


La normalitat no és notícia. Moltes coses que ens passen entren dins del que podríem dir quotidianitat. En el moment que algun fet sorgeix de la rutina entra a formar part dels candidats per esdevindré notícia. El passat dia 25 de novembre el meu pare va morir. Va trencar un dia a dia de 77 anys per entrar dins els afortunats tenir un petit titular. El meu pare no ha estat polític, ni president de cap entitat, ni artista, ni esportista, ni cuiner, ni res de res que pugui sorgir de la tònica general de l’anonimat de moltes persones, però era el meu pare. Ell era un dels darrers pagesos de la comarca, una generació que poc a poc es va apagant. Fa exercir la seva feina com tants altres del seu gremi fins que va tenir forces ajudat per la resta de la família. Va arribar un moment en què les forces li eren justes. Ell era feliç d’aquesta manera. Estimant a la terra i estimant als seus. No li calia cap aplicació al mòbil per saber si plouria o no. Només  observant per on bufava el vent i la pinta que tenien les boires que penjaven del cel podria deduir que passaria igual que un home del temps actual. Era una persona, com tants altres, que no li calia cap rellotge per saber l’hora que tenia que anar al camp o plegar. Només la traça de les ombres sobre el terra li permetien calcular quina hora era. 
Ell era d’aquests que marxava tot el dia a la vinya tot i que el tros estes a un quart d’hora de tractor de casa. Allí no calien ni “tuppers” ni menjars preparats, ni res semblant. La llenya i les vergues dels ceps de la darrera poda li permetien cuinar i escalfar-se quan la temperatura i el temps ho demanaven.
El meu pare no llegia diaris, en tenia prou en estar cada dia davant la televisió una estoneta i en tota aquella informació que intercanviava amb els seus veïns o amics el dia de mercat que era una cita obligada. Sabia les principals festes majors de la contrada i com no, les fires que hi havia sense cap tipus de necessitat d’agenda.
El meu pare no tenia cap assegurança a la vinya perquè no li resultava pas per les poques vegades que havia perdut alguna collita.
El meu pare no coneixia ni les escapades de cap de setmana, ni les vacances ni els ponts per gaudir. Era una cosa que mai s’havia plantejat i quan va tornar de viatges de nuvis a Mallorca com manava la tradició només es va atrevir a fer sortides d’un dia no gaire lluny. Evidentment, al tornar sempre destacava el que havien dinat, la resta eren coses que no eren tan importants. Molts cops també apuntava sobre les terres si estaven ben treballades. Ell coneixia millor que ningú els secrets de la terra i era una cosa que s’hi fixava. Sempre la valorava per la seva qualitat per al conreu, mai hi veia cap ús per obtenir cap tipus de benefici urbanístic ni similar.
El meu pare durant molts anys a l’estiu sortia al carrer a la fresca a prendre l’aire i era el moment de xerrar una mica amb els veïns i vianants que podien circular en un poble com Albinyana que gràcies a la crisi ha conservat el seu esperit.
El meu pare anava cada diumenge a la tarda durant molts anys a la societat del poble a jugar a cartes. No era la seva passió, però era l’excusa per passar una estona i assabentar-se una mica que es coïa al municipi i rodalies. Al baixar, sempre guardava un caramel que era el màxim trofeu d’estar un parell d’hores o tres buscant el màxim profit al cavall, sota i rei.
Les festes principals del meu pare era les festes del poble i Nadal. Molts dels dies vermells del calendari els aprofitava per anar a la vinya perquè ell no els sentia pas com un dia especial perquè coses com la Constitució o el dia del Treballador no les acabava d’entendre tot i que ell va néixer el dia primer de maig.
El meu pare tenia un cotxe pràctic tipus furgoneta que li permetia carregar el màxim el dia que anava a mercat al Vendrell, que era com el seu dia de festa.
El meu pare no creia amb els polítics perquè ningú li va donar res a la vida i s’ho va haver de guanyar amb la suor del seu front.
El meu pare era una persona del seu temps que estimava el seu Manolo Escobar ja desaparegut i la seva Isabel Pantoja ara a la garjola. Entenia el castellà, però el parlava amb molts catalanismes. No el necessitava pas per comunicar-se amb les persones que tenia properes. Qui volia ja l’entenia.
El meu pare va viure feliç en el seu món. No li agradava viatjar fora del seu entorn més proper. Va ser dels últims a tenir cotxe, mòbil, televisió a color perquè no eren de les seves prioritats perquè ja tenia un altre sistema més antic per fer-ho possible.
El meu pare ens ha deixat i el vull obsequiar amb aquestes quatre paraules. Ell volia que jo aprengués lletra, però sempre em deia que si repetia un curs hauria de fer de pagès. La millor pedagogia possible. No vaig repetir mai. Per tu, pare. Gràcies per tot. Article publicat a partir del 27 de novembre del 2014 a l'EixDiari, Diari Baix Penedès i Baix Penedès Diari



Despesa innecessària dels llums de Nadal.

Les llums de Nadal. Jo no estic a favor de les llums de Nadal, però bé si les posen ho puc entendre. El que no entenc és que estiguin enceses tota la nit. Evidentment si van amb l'enllumenat públic de carrer no ho poden apagar. Potser que busquem alguna alternativa  i els llums de Nadal vagin independents del públic i arrribades certes hores es puguin apagar. Imagineu que dormiu davant d'unes garlandes, haureu de baixar la persiana perquè la llum no us deixarà veure. Durant molts anys hem viscut a lo grande, però poc a poc hem d'anar controlant la situació. Vinga a veure si ho fem de cara al futur. Si es fes això en podríem tenir més i al mateix preu. 

La humitat pot fer descarrilar un tren i no es cap xist

La Fura digital avui: "Un tren de mercaderies va descarrilar dilluns entre les 10 i les 11 de la nit entre el Vendrell i l'Arboç, per causes que es desconeixen, sense que hi hagués cap ferit. Des de l'Adif, organisme estatal ferroviari, s'apunta a la humitat com a possible causa. Com a conseqüència de l'accident, la circulació va estar tallada durant unes hores, fet que va afectar la circulació a tan sols quatre trens de Rodalies de la línia R4; el fet que l'accident fos tan tard, i en un tram de via de poca circulació de combois, va fer que l'afectació fos mínima". Sort que aquest nen no portava gent i no va passa res greu sinó potser haguéssim hagut de lamentar algun ferit com a mínim. La gràcia de tot plegat és que s'apunta a la humitat com a possible causa. Això fa riure en un clima com el que estem i amb uns trens que fa anys i panys que van i ara resulta que la humitat pot fer descarrilar un tren. No sé pas qui s'ho pot creure, però que s'ho facin mirar si la humitat pot acabar amb un tren fora dels carrils. Esperem que si vaig en tren faci sol perquè no sigui la rosada que ens llenci a tots a una cuneta de la via. Patètic. Segurament devia ser una altra raó, però la humitat no cola. No volen reconéixer la manca de manteniment de tot plegat.

diumenge, 30 de novembre de 2014

Mortadelo i Filemon una peli, uns personatges actualitzats

La darrera peli del Mortadelo i Filemon la veritat que trenca amb les seves precedents. En aquest cas estem davant de còmic, en les altres eren persones humanes. Trenca amb els esquemes de les seves anteriors i la fan molt més interessant tot i que costa equiparar una peli amb el còmic. Dintre no hi falten els famosos com l'Arguiñano i el Iglesias. Una peli que val la pena anar a veure pels nostàlgics perquè és una recreació dels nostres herois infantils, però amb elements nous i totalment actualitzada. Força recomenable.

dissabte, 29 de novembre de 2014

Una gran experiència del Guimeràvi




El Vendrell celebrava aquest matí el Guimeravi als cellers del Jané Ventura amb la presència dels clubs de lectura de Cunit i Calafell. Una sala plena de persones en un dia molt plujós. No hi van faltar el Jan Fontana, l'Hermini Caballaro, l'Eva Cabanes i l'Albert Solé amb el jove grup Anhels. Tot coordinat per la Neus Oliveras i l'Àngels Colom de la biblioteca. No hi podia faltra el mestre de cerimònies i amfitrió Gerard Jané amb els seus amplis coneixements del tema. Una manera d'unir cultura i gastronomia, de promocionar la comarca i les nostres coses bones. Ja fa massa temps que vivim dels tríptics i de les grans campanyes que acaben en res. Avui hi havia música, poesia, teatre i sentiments per compartir al voltant de l'agricultura. Una gran iniciativa amb un gran ressò. Una manera d'unir Calafell, Cunit i El Vendrell, tres pilars que van massa cadascú al seu aire. Potser serà un començament d'una nova relació.

divendres, 28 de novembre de 2014

L'horitzó simbòlic del Vendrell no sap passar del campanar o Pau Casals

Al Vendrell massa cops ens repetim més que l'any.  El gran Jordi Urgell va deixar la Comissió de Reis l'any passat i aquesta setmana s'ha presentat la nova encapçalada per Salva Ferré amb 8 vendrellencs més. Alguns ja formaven part dels de sempre que ja han passat per altres entitats similars i altres s'han incorporat a aquesta penya dels vendrllencs populars. El gran Jordi Urgell portava 35 anys a la Comissió de Reis i els darrers 18 de president. Això d'estar tants anys de president d'una entitat es comú denominador d'altres entitats i similars locals. Al  Vendrell ens costa molt canviar de president, alguns ja formen part del nom de l'entitat. Els qui ho fan molt bé són els Nens del Vendrell que jo admiro. Tot el merchadising i similars del Jordi Urgell que es repetia de fa anys i panys ho han tingut que canviar i fer un nou estil. Hi havia uns trets que eren més populars que la silueta del Tobies del campanar. Això és una tasca difícil després de tants anys de copiar i enganxa al més pur estil vendrellenc. 
Un dels logos que han trobat ha estat el del campanar amb els tres reis davant. 


Evidentment al Vendrell només tenim el campanar amb el seu mega famós Tobies i poca cosa més. No tenim res més i per això per qualsevol icona que hem de crear doncs no pot faltar el campanar perquè aquí estem molt pobres, la veritat i per això hem de recórrer a la nostra salvació. Ja està bé del campanar més que explotat. Aquí tenim cascada de la Rambla, places, carrers, ponts que tot i no ser tan mega populars i arxifamosos com el campanar podrien quedar molt millor que el campanar. A més la creació amb els tres reis no m'agrada gens. Ja sé que hem de ser igualitaris però això em recordo més al membre fàlic humà que a un símbol dels reis del Vendrell. A veure si ara que encara no és gaire famós el canvien. El més normal seria fer un concurs públic perquè la canalla els dibuixes i segur que sortiria molt millor que aquesta andromina corcada per excés de vendrellisme. En comptes dels tres reis amb cara, es podria posar algun símbol. Una mica d'imaginació senyors que la canalla en té molta, més que no pas els responsables d'aquest cartell tan fora de lloc. En cas de parlar del Vendrell es recórrer al Vendrell i entre el campanar i el Casals tenim tota la nostra fama concentrada. Per favor, una mica de creativitat, que no ho fés el Jordi Urgell, ho entenc, però vosaltres que sou joves crec que heu de ser un xic més imaginatius o no? Aquest cartell em recorda molt a aquest


Un dels cartells més eròtics que hem tingut a la vila, evidentment no hi falta el nostre campanar sagrat, mig privatitzat en mans d'una famosa família sempre puntual a tot arreu.
Ja està bé la broma, a veure si fem alguna cosa diferent que ja som al segle XXI i aquí al Vendrell hi ha gent molt bona i que pensa molt i molt bé. En serio. Us ho dic perquè en conec algú. Vinga anims i fem una cosa com déu mana. Pel que fa a la foto dels tres reis sobre el pont de frança que apareix al web de la comi de reis ja està millor, pèro aquesta és cutre saltxixera. Vinga, a pensar tots una mica. Jo no vull dir que ho facin malament, ni molt menys. Jo confio en ells i els desitjo molta sort, però només demano una mica d'imaginació.
 A més només falta veure aquesta dada aportada al facebook per Salvador Català Nieto per veure que sembla que s'ho han copiat. A veure si ho canvien, perquè el Vendrell es mereix algo millor.

dimecres, 26 de novembre de 2014

Moltes gràcies per les mostres de condol i suport rebudes

 Moltes gràcies a totes les persones que ens han acompanyat en aquets moments tan durs. Gràcies a la vostra companyia, a les trucades, whatsaps, facebook, twitter i altres mitjans. Gràcies a les persones que no han pogut venir per algun motiu i a aquells que s'han assabentat tard. Gràcies a tots els qui heu pensat uns segons amb ell i li heu tornat a donar vida dins el vostre record durant uns instants. Això sempre està present. Estem molt satisfets per les mostres de suport i condol rebudes. El seu record sempre ens acompanyarà. Era una gran persona amb coses bones i diferents, però era una persona que estimava qui l'envoltava i estimava el seu món amb ganes i energia. Era un hereu de la terra con diria el senyor Manel Bofarull. La vida continúa.  Foto: Jordi Santacana.

dimarts, 25 de novembre de 2014

Solidaris i sense lot de Nadal

Des de que fa quasi 20 anys em dedico periòdicament a omplir ratlles de la premsa comarcal amb paraules més o menys encertades. Gràcies a la crisi hem entrat en el món virtual de la xarxa on tinc un grapadet de temes que acostumo a repetir anualment. És una manera de veure com en aquestes dues dècades hem canviat els costums i les tradicions en coses quotidianes i simples, però que es converteixen en uns clars indicador de la frenètica evolució social que estem vivint a casa nostra.
Nosaltres que vàrem passar en aquestes dates tan estimades de l’assortit de torrons, caves, vins i pots de pinya en almívar fins al no res passant, per una varietat de tasses de beure la llet o maletes de viatges senzilles i simples per anar de cap de setmana a la muntanya. Fins ara el més sorprenent ha estat un decantador de vi, que pels no entesos en la matèria s’ha convertit en una bufona torreta amb floreta incorporada. És una simple qüestió d’estil.
Els lots de Nadal, com els acomodadors de cinema i les cabines de telèfon ja formen més part del passat que no pas del present. Aviat les podrem veure als museus etnològics o a alguna sèrie televisiva que et fa recular en el temps unes quantes dècades.
En aquests temps en què Catalunya està vivint un interessant moviment d’identitat nacional amb un clamor popular que reclama un pas endavant  sobre el seu futur, però això ja és el tema estrella de molts programes televisius i radiofònics, anem al tema que ens interessa.
La majoria ja no gaudim de cap lot nadalenc ni de cap  dinar de Nadal pagat amb diners de l’empresa. A més a més aquest mot “solidaritat” sembla que inspira positivisime. L’hem  escoltat de ben petits. Ara es repeteix amb més força que mai i hem de posar el nostre granet de sorra per fer-ho realitat. Ens cal ser solidaris. A la gent se li demana que col·labori com bonament pugui per ajudar a la gent d’una forma o un altre. Potser comprant calendaris, butlletes de loteria, sacs de farina, arròs i sucre o assistint a festivals variats i pagant una entrada per finalitats benèfiques amb uns artistes que hi participen de forma altruista.
Des de que el món és món sempre hi hagut gent que ho ha necessitat més que altres. Per tant sempre hem tingut la solidaritat ben present entre nosaltres. Un eufemisme de la paraula beneficència que ja ha passat a un segon terme.
La nostra realitat encara no ha estat capaç d’assumir el tema de la solidaritat en unes dimensions com les que tenim actualment. Sempre hi ha hagut beques per estudiar, per menjar i ajudes a les famílies. Ara hem assolit uns nivells considerables que ja no podem afrontar amb els mètodes tradicionals quan les administracions estan més pobres que mai i algunes han de fer-se càrrec d’un deute que supera amb escreix el seu pressupost anual. La cosa serà per uns anys a no ser que algun dia ens toqui la Grossa i puguem desfer-nos d’aquesta pesada enclusa que ens condemna durant uns quants anys a tornar tot aquells excessos que ens hem permès durant massa anys.
La gent anònima per definició acostuma a ser solidària. Són pocs els qui no hi participen d’una manera o altra. Hi ha moltes formes de fer-ho realitat. Algunes més mediàtiques que altres..

Mentrestant tinguem partides públiques destinades a pagar partits i sindicats no serem solidaris amb qui ho necessita. Seguirem pervertint aquest model actual que està desfassat. Independentment dels elevats sous de molts polítics i derivats, a més a més el pobre ciutadà ha de pagar les despeses de llum, lloguer, gas i aigua de moltes seus de partits i sindicat amb representació. Mentre aquests es dediquem a editar revistes, tríptics, setmanaris per mostrar al poble pagador les glòries i virtuts dels seus autors. La majoria d’aquestes publicacions van directament a les escombraries o es guarden per si cau alguna tanca el dia de pintar parets o tenir el jaç d’alguna animal a casa.  Llençar diners en castells de foc de cinc minuts per no tenir valor de fer una programació festiva adaptada als nous temps i mostrar una imatge de ric amb butxaca de pobre. Organitzar el personal de les administracions amb una mica de seny i no gratificar els amics del partit amb complements salarials que els altres mai aconseguiran sinó segueixen cegament el líder espiritual. La gent anònima sempre ha estat solidària, ara només falta que els “nostres salvadors” també ho facin amb mesures de cara i ulls i no només per tapar forats i puntualment i de cara a la galeria. La gent anònima sempre ha estat solidària i a sobre, la gran majoria no gaudeix de cap lot de Nadal.Ara els hi toca als que només en parlen per guanyar vots. Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari i al Baix Penedès diari a partir del 20 de novembre del 2014

Descansa en pau, pare. Et trobarem a faltar






Aquest matí de 25 de novembre s'ha mort el meu pare, Anton Casellas Serramià. Un albinyanenc de tota la vida. Un pagès de tota la vida. Al final ens ha deixat després d'una llarga malaltia. Ell ha treballat fins que ha pogut, dissabtes i diumenges. No ha conegut les vacances ni les excursions de més d'un dia a part del viatge de nuvis. Ell ha estat feliç a la seva manera que és el més important. Ha sabut trobar el sentit a la vida, mirant els ceps, les oliveres i si plovia o no i vigilant que tot anès bé. Ell estava en tot i fins el darrer sospir ha vetllat per tot. Et trobarem  a faltar. Descansa en pau pare. No calen més paraules. Cadascú et recordarà d'una manera op altra. Gràcies per tot. La foto és del Jordi Santacana


dilluns, 24 de novembre de 2014

Escobar, una peli més sense res de nou

Escobar, és una peli que narra la història d'aquest narco colombià que tenia igual de poder que l'estat. La història és una més de tantes similars que es poden veure en altres propostes cinematogràfiques. Jo vaig sortir una mica defraudat de tot plegat. Una peli que podria ser d'ell com d'una altra persona. S'ha quedat amb el títol i poca cosa més. Una més.

dissabte, 22 de novembre de 2014

Dos a la carta. No us la perdeu, fresca i amb somriure a la boca

Dos a la carta és una peli catalan per riure per passar una bona estona amb moment genials, no gaires, però si algun moment. En algun aspecte ve a recordar los 8 apellidos  vascos, però aquí es tracta d'un pagès i d'un broker arruinat, arrastrat per una dona que estimava ves la visa que el seu home. Hem d'anar a veure el cinema en català per potenciar-lo i així animar-lo a noves propostes. Però la gràcia aquest cop és que està ben feta amb molts tòpics, sense gaire originalitat, però surts amb un somriure a la boca i aixó és el més important. El pressupost és modest i en algun cop sembla una comèdia espanyola de tota la vida, però només algun cop, la cosa està força ben trabada.

dijous, 20 de novembre de 2014

Tornen els opinadors interessats

Ara és el torn d'escriure de polítics i pseudopolítics. Ara és quan comencen a buscar la contrasenya perduda del blog o del twitter i començar a respirar. És el moment de lluitar per anar en un bon lloc i poder sortir escollit, és el moment en què s'acaba la invernació. Fins ara la cosa estava parada, però ara si mirem els mitjans de comunicació veiem que tornen els de sempre. Els nostres salvadors que fins ara estaven hivernan tornen a promete'ns gloria a la terra i on faci falta. Esteu al tanto, tornen a sorgir els opinadors amb carnet. Vinga endavant a omplir diaris.

El problema del Vendrell no és la preparació

Enguany al Vendrell ha obert una escola d'adults on pots treure't l'ESO i també l'accés a la universitat per majors de 25 anys. La proposta molt bé, però el problema és que aquí no tenim un problema de formació. Hi ha gent molt formada que no troba feina. S'ha de crear feina d'alguna manera.  Tenim un problema de formació dels nostres habitants que ens situa a la cua de Catalunya, ok. Hi ha gent que amb aquests cursos podran aspirar a alguna cosa més, però el problema és que no hi ha feina. No tots han de ser metges, ni arquitectes. Algú ha de despenjar el telèfon i algú ha de posar grava als totxos. Ens passa una cosa com passa a català que la gent ja no  es treu ni el nivell C ni el D. La cosa és ben senzilla: sinó hi ha feina i sinó hi ha opos perquè em serveix, a banda que ara està homologat amb els estudis, però ni els emigrants aprenen català perquè molts s'han de guanyar les garrofes d'altra manera i és igual el català que el xino o l'anglès. Necessitem feina, però una feina pagada normal. Això de treballar amb un salari pobre i haver d'anar a petar a Caritas és un altre tema que ens ha de preocupar. Així no anirem pas bé. Aquest és el nostre problema. VOLEM FEINA i després ja en parlarem.

Avui fa 39 anys d'una data que molts no van viure.

Jo recordo la mort del Franco, els Mundials del 82, les Olimpiades del 1992 i l'efecte 2000 de forma diluïda. Cadascú és fill de la seva època. A mesura que passen els anys vas veient que hi ha gent que no ha viscut esdeveniments importants de consciència social. Cadascú té una edat i pertany a la seva època, a vegades parles de coses i hi ha gent que posa cara encoriosida, senzillament perquè no ho ha viscut per edat. El temps van marcats pels esdeveniments i sempre hi ha moments que recordes uns més que altres. Jo quan es va morir el Franco tenia 5 anys i no varem fer cole. Recordo que vaig sortir a passejar per la zona de la Canal i ens van donar un paper amb la foto del Rei i un amb del difunt. Aquests són alguns dels primers records ubicats en el temps. A partir d'aquí fins ara i que duri.

dimarts, 18 de novembre de 2014

#Momentshappy


Tots hem pogut votar en el 9N, joves de setze anys, immigrants, gent que viu a 1.000 km i encara no havia renovat el DNI. Els polítics sobiranistes el qualifiquen d’èxit rotund amb un 36,6% de presumpta participació general. Els espanyolistes es troben molt satisfets  perquè tot això no ha servit per res. Les persones que varen viure la dictadura a l’hora de dipositar la papereta van gaudir d’uns moments de glòria al exercir un dels seus somnis de tota la vida. Els qui vibren amb els missatges centralistes troben cofois perquè ara ja ha passat la primera onada de perill. Els més nostrats compraran bitllets de la “Grossa” per fer país i perquè tot es quedi aquí. Els d’allà atacaran per la Loteria Navidad a veure que cau. Els més previsors jugaran a les dues bandes perquè això de la sort no ha entès mai d’idiomes ni nacionalitats.
Els llums de Nadal ja pengen de la majoria de carrers i places de la nostra vila. Aviat farem l’acte oficial per encendre’ls amb una coral i tots feliços i contents mentre entonem cançons nadalenques. L’any que ve tot apunta en què tindrem tres eleccions. Un any dur en què ens passarem l’any votant. Serà qüestió de mirar poc la televisió Autonòmiques, Locals i Estatals. Encara que sembla que els amics del Mas no vulguin, de moment, consultar la sobirania popular catalana no sigui que tingui un ensurt com ara un fa parell d’anys en què els va sortir el tret per la culata. Aquí al Baix Penedès vàrem assolir un diputat de Ciutadans i una d’ERC. Són els nous temps en què els partits tradicionals que han remenat les cireres a casa nostra estan de baixa.
Alguns partits com CiU a Cunit ja saben qui designaran com a cap de llista a les properes municipals. La majoria de formacions encara no saben per on tiraran. Els qui han viscut 40 anys de la política no es volen resignar a deixar una bona qualitat de vida amb mòbil i pàrquing gratuït amb càrrec a la sobirania popular. Els joves ja fa anys que truquen a les portes i els de tota la vida amb un copet a l’esquena se’ls treuen de sobre. Si volen entrar en aquest món jo els aconsello que es posin en aquests nous partits perquè en els clàssics el pot de  “loctite” només es propietat d’uns pocs.  De moment, ja han anunciat que tornen les pagues dobles als funcionaris de la Generalitat i que els interins recuperaran el seu salari. Més clar aigua.
Estem contents perquè tot i que enguany no tindrem pista de gel encabida a la punta de la Rambla del Vendrell tornarem a gaudir del Vine... Tast un dels projectes més interessants que ha parit aquest poble del Vendrell. Calafell n’hauria de prendre nota, però està encisat dels mercats històrics amb gent de fora. Doncs que segueixi gaudint del seu gran tresor menjant coques de Perafita i formatges de Morella. La realitat és que estan bé, però hem de tenir la compte que aquí ho poden fer millor. Clar si ningú es posa al davant a dirigir el tema com han fet al Vendrell la cosa costa. Sempre és més fàcil comprar un producte fabricat que anar a comprar a trossos i muntar-lo amb el manual a les mans.
Estem contents perquè sembla ser que estem superant el terme crisis i la gent comença a deixar-se anar una mica a l’hora de la compra. Ni de bon tros com abans, però alguna petita cosa es mou després de veure la situació molt parada durant aquests darrers anys. Som pobres igual, però deixem anar un cèntim més. Els qui no tenen llar ni cap ingrés, doncs poden ocupar algun habitatge buit que ja és una cosa força comú a casa nostra. Potser fa uns anys més d’un no dormiria amb la consciència tranquil·la, però ara i vist els precedents ja és com una forma alternativa de buscar sostre de forma provisional i amb certa seguretat i tot. La qüestió és no tocar gaire la moral als veïns. Per guanyar-se les garrofes, els més legals dins la legalitat oficial aniran seguint visitant una casa de deixalles. Altres es podran dedicar al cultiu d’herbes que per interès d’uns pocs no han legalitzat, però tot arribarà a mesura que el món es vagi tornant més normal i ens deixem d’aplicar normes i costums d’uns privilegiats que sempre han volgut mantenir cert control sobre la resta. Sembla queda el mercat negre que dóna vida a molta gent i a més pot rebre ajudes públiques. Sempre hem estat igual, la majoria no, clar.

Som feliços perquè hem de ser feliços ens tornaran a pujar els impostos, l’electricitat, el gas i els segells de correu per aquells nostàlgics que encara enviïn cartes, però tenim uns moment #Momentshappy. Ningú ens ho ha dit, però nosaltres ho sabem. No t’ho deixaràs perdre. Aquest és el teu moment. L’aigua de la piscina vella del Vendrell continua estant freda, però bé Nadal i tot serem feliços i aquí no passa res. El proper any amb tantes eleccions tot quedarà ben amanit. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eixdiari i Diari del Baix Penedès a partir del 13 de novembre del 2014

Esperem que el Vine....tast torni a resucitar al Vendrell

La vida dóna voltes i les coses canvien i a vegades és a millor i altres vegades no tant. És una pena que no es torni a fer una nova edició del Vine...tast al Vendrell. Un dels productes més autèntics que s'han fet al Vendrell en els darrers anys. La gent hi participava i feia joia participar d'aquest projecte d'un petit grup d'exforçats vendrellencs que ho feien realitat. Hem tingut dues edicions i un Vine... Tastets. Les coses canvien i alguns dels seus principals ja estan en altres històries personals, altres estan enfeinats. Segurament el benefici de tot plegat era el mínim si és que hi havia gaire benefici, però la gent s'ho passava bé i gaudia. Però aquestes coses duren el que duren. És com un joc de dominó que a mesura que cau una fitxa cauen les restes. Una gran pena, potser algun dia hi tornaran perquè el Vendrell i Calafell i altres localitats ho demanen perquè tenen les eines per fer-ho, només falta que algu s'hi posi, però clar això és la part difícil de tot plegat. Com diuen: fue bonito mientras duro i esperem que algun dia torni a resucitar amb un altre nom, però amb la seva energia i vitalitat fent gaudir a la gent que estava als dos costats dels mostradors. Estava molt currat, però a vegades la vida ens depara aquest tipus de notícies. Esperarem com l'Au Fenix sorgeixi de les seves cendres.

dissabte, 15 de novembre de 2014

Promocionar les coses del Baix Penedès

Fer fires d'oli de la vinya i altres temes agrícoles a la comarca del Baix Penedès està molt bé, però hem de pensar també cuidar els pocs pagesos que hi ha i que els comerciants i bars i restaurants comprin als sindicats i cooperatives de la comarca per donar vida a al comarca. Hem d'ajudar-nos els uns als altres i no fer molta comèdia amb una cosa i anar al poble del costat a comprar. Ens hem de promocionar, si naltres no ho fem no ho farà ningú. Prou coses bones que tenim i no només per fer exposicion si omplir-se la boca. Ha de ser una realitat. Això és com les curses. de què ens serveix fer venir empreses de fora per organitzar curses? Aquí a la comarca tenim gent preparada que ho pot fer i ho hem de cuidar. S'han de fer curses, però també s'ha d'ajudar a l'esport base i mantenir en condicions les instal.lacions perquè la gent en pugui gaudir. Encara que no participi a cap cursa, almenys que ho pugui fer realitat. 

Tothom tenim un passat

En aquesta mena de recerca de la puresa perfecta hem de reconèixer que tothom tenim un passat. Jo em vaig educar escolar la Polla Record's, Baron Rojo i Kortatu i Judas Priest i Iron Maiden. Aquesta és la base musical de la meva infància, encara no em faci res de res escoltar Gossos i Anna Roig. Hem d'evolucionar. Durant la universitat vaig tenir la sort o la disort d'anar amb fatxes, esquerrans, menjacapellans i també havia tingut algun que anomenen integrista musulmà quan anava a estudiar a Tunis i Egipte i no passa res. Sembla que ara tothom ha de ser perfecte i viure en un món on tots puguem encaixar en un motlle ja sigui bo o dolent, pero una mateixa persona pot tenir diferents postures al llarg de la vida i en alguns moments poden viure en paral·lel i no passa res. Reconèixer el passat és bàsic per apostar pel present.

dimarts, 11 de novembre de 2014

El problema no és el melic


Calafell és un poble, o millor dit potser ens trobem davant d’una ciutat, però el que és segur és que està format per tres nuclis ben diferents. Durant molts anys la gent del Vendrell i rodalies hem anat a la platja de Calafell per anar de festa o simplement sopar i prendre alguna cosa. Tradicionalment també ha estat un punt de compres de molts baixpenedesencs que no tenien ganes d’anar a altres localitats més grans poden trobar una bona oferta a casa nostra. Els diumenges i festius a la tarda és moment especial  per anar a donar un tomb a Calafell i  segur que cau alguna cosa.
La gràcia de Calafell és que de tant en tant organitza petits esdeveniments sense gaire més transcendència, però es converteixen amb l’excusa ideal per donar una mica d’empenta a la zona. Evidentment que molta gent passeja i deixa el mínim de diners per alguna de les moltes ofertes costaneres, però la gràcia és que està ambientat i fa goig veure passar gent amunt i avall. Un simple fet que inspira cert optimisme a uns i els altres.
El passat cap de setmana de Tots Sants una munió de quitxalla estaven més que distrets davant de les oficines del carrer Sant Pere entre amb les castanyes i l’animació infantil. Es van formar llargues cues per entrar dins a veure el túnel del terror que segons les cròniques oficials va registrar més de 1.000 visites durant el cap de setmana.
No calia anar gaire lluny per veure grupets de quitxalla que sols o amb els pares anaven resseguint els aparadors de les botigues per anar buscant unes imatges que havien de coincidir amb les d’un cartró que portaven a la mà. No era cap història fantàstica, ni calia un gran pressupost, però els carrers  estaven molt animats i distrets. Segurament molts establiment van sortir beneficiats amb la iniciativa, tret que en algun moment puntual més d’un  botiguer es va atabalar una mica entre els compradors i els joves concursants, però són coses del directe i no passa res. Segurament d’aquí  dies amb motiu del pont de la Puríssima Constitució, el comerç de la costa calafellenca endegarà una nova proposta amb interessants ofertes i descomptes. Una altra cita que molts clients ja tenen en compte per anar a repassar  que s’hi pot trobar.
Al llarg de l’any hi ha moltes cites que tot i no tenir el nivell de carnaval ajuden a donar un cop de mà a les caixes dels botiguers de la costa. Entre el RockaBilly, el cap de setmana de turisme familiar, les Harley, el fora stocks, les tapes i alguna que em deixo al calaix aporten aquest caliu fora dels mesos principals com són l’estiu i Setmana Santa. Petites excuses que apropen força gent a Calafell.
Ara només falta que aquests mercats medievals, dels Popets del Terròs i del Penedès que també convoquen molta gent als carrers i places del municipi es comptes més amb botigues i comerços del municipi. Aquests tenen el seu lloc, però hauria de ser a l’estil del Vine Tast Vendrellenc. No cal que vingui els de fora a vendre coques, ni pa ni formatges que aquí al Penedès en tenim de més bo.  Això és una cosa que costa perquè és molt fàcil fer que aquestes empreses “miraculoses” de “viatges en el temps” et plantin tota la seva infrastructura. Només és qüestió de mesos perquè els comerciants locals vagin agafant aquest projecte i l’adaptin a les seves necessitats i treguin al carrer la seva oferta sense tanta comèdia temporal.
Cunit també sempre ha tingut iniciatives semblants, però no té, de moment el poder de convocatòria de Calafell, però també es va fent un lloc en aquest tipus d’activitats que acostumen a atraure més visitants dels habituals amb algun pretext  i un pressupost limitat, però on si que intervé la imaginació i la creativitat dels seus autors.
Tenir una bona oferta comercial en un municipi és un aspecte prou interessant, però calen altres eines per atraure clients al municipi.

Hi ha moments a l’estiu que anar a Calafell Platja és un xic aclaparador perquè hi ha massa gent. En el passeig marítim lluiten, taules, cadires, vianants, ciclistes, “top manta”, cartells, etc. És en aquests moments quan pots anar a Segur de Calafell o a Coma-ruga on també pots trobar alguna cosa interessant, però a la resta de l’any tot i que aquesta zona ja té un nombre de vianants assegurat amb aquests petits detalls es fomenta aquest atractiu comercial. Una de les claus de tot plegat és que la majoria de botiguers són força professionals i tot i que no compris res t’acostumen a rebre i acomiadar amb un bon tracte, com haguessis deixat algun cèntim a la caixa. Evidentment ja no pregunten de quina casa ets. Aquests aspectes també són fonamental per  mantenir la clientela. A més en aquests quatre carrers hi pots trobar bons restaurants, locals d’oci i una mica de tot plegat que aporta la gràcia que fa que Calafell Platja segueixi sent un dels epicentres comercials del Baix Penedès perquè ho ha sabut fer. Altres es miren el melic a veure on està el problema.  Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari i al Baix Penedès Diari a partir del 6 de novembre del 2014

9 N. Del cafè a l'aigua xirri

Hi ha coses que em fan molta gràcia. El president Mas amb un 36,6 % de presumta participació en aquest referèndum del 9N el qualifica de rotund èxit. Doncs crec aquesta idea és totalment equivocada. Al Vendrell tenim unes dades similars, d'un cens d'unes 30.000 persones, només van anar a votar 8.000 que també representa un 26% dels possibles votants per sota de la mtijana comarcal que va ser d'un 36%. A les darrers europees d'aquest any es van arribar a un 41,56% i a les municipals del 2011 vam superar el 52% del cens. 
Reconec que molta molta gent va anar a votar en aquestes eleccions, però no es va aconseguir ni de bon tros que la mitjana de la població hi anès. Les raons són moltes, perquè entre els uns i els altres s'han carregat fins a convertir un dret de la societat en un simple simulacre perquè tots estessim contents i enganyats. La gent podia votar, però el seu resultat, lluny de ser vinculant només podrà ser víctima de les crítiques de les moltes mancances que hi hagut pel simple fet de fer tot aquest procés en la línia entre la legalitat i la il·legalitat. Però aquesta ratlla no l'ha marcat el poble, sinó els polítics han posat unes fites perquè un cafè hagi quedat en aigua xirri. Al final tots els partits han sortit guanyant els uns perquè han votat i els altres perquè no servirà per res. Això és el que s'anomena un copet a l'esquena, tots contents i enganyats. Jo estic totalment a favor d'un referèndum perquè Catalunya pugui ser independent on tothom pugui votar amb un cens i d'una manera clara amb unes garanties legals perquè no cal constitucionals perquè la nostra Constitució serveix als interessos d'uns pocs i no de la majoria. Molta gent va votar, en concret 8.000 al Vendrell. Jo també ho vaig fer, però la resta fins a 30.000 es va quedar a casa. Trobo molt bé que puguin votar majors de 16 anys i immigrants, però tot dins un control i amb unes eines com el cens que permet que tot tingui un camí més o menys legal i ordenat i no com ara que tot i estar molt ben parit, hi havia dubtes massa dubtes. 
Si hem votat, hem fet un petit pas endavant per aconseguir la nostra llibertat, però amb les cartes marcades. Molts polítics que fins ara no eren ni de bon tros independentistes s'han apuntat al carro. Jo valoro els de tota la vida que abans eren pocs i que han estat el rovell de l'ou de tot plegat, perquè molts s'han afegit a la moda. Potser el dia de demà tocarà ser república bananera i aquests també s'afegiran per guanyar vots, però ells amb el temps que tomben per la política només fan que aprofitar d'aquest moviment social que ha sorgit a Catalunya i que ells han adaptat a les seves necessitats, sense moure gaire gran cosa perquè l'invent no trontollés. La gent ja està farta d'aquesta classe de polítics que han beneficiat als seus i als poderosos i han passat de la gent. El proper any toquen eleccions, doncs toca pagar la doble als funcionaris i tornar-los la part del salari que els hi han près aquests darrers anys. La gent no es tonta, ja està farta que li prenguin el pèl i de veure els de sempre aprofitant per arrambar quatre vots. Sembla que Podemos pujarà molt. És normal perquè els partits tradicionals ja han esgotat la seva minsa credibilitat. Ni amb botifarres ho arreglen. No sé que passarà però ja n'hi ha prou. Vull felicitar a totes les persones que ho han fet possible aquest 9 N. Això ha estat un aigua xirri, però val més això que el no res. Esperem que la propera cita sigui de veritat sinó viurem importants canvis a casa nostra perquè la GENT NO ÉS TONTA com els polítics es pensen. Si ho mirem així si que un 26% ha estat un èxit, però m'agradaria arribar al 84 % com Escòcia on la maduresa política es força palesa i la gent vota amb condicions i amb uns resultats que serveixen per molt més que no pas aquí perquè a molts polítics tot això ja els va bé per tapar retallades socials i que cada dia els pobres siguin més pobre si els rics més rics. Com a consol a la consulta sobre aquest tema al 2010 es va arribar al Vendrell al 9,19% del cens. Hem millorat molt, però per favor, cada cosa al seu lloc. No ens ennueguem de la nostra normalitat.

dilluns, 10 de novembre de 2014

El protector. Un clàssic amb un gran actor principal

Ahir tocava Denzel Washington amb la seva darrera interpretació, el Protector. Una peli interessant d'un se suposa exagent secret que intenta protegir a les persones més febles. També es podria dir, sol davant la màfia rusa. La pelí està molt ben feta, però no deixa de ser una de tantes sobre un poli contra tots. Hi ha moments interessants, suspens, però tot dins una tònica general.

dissabte, 8 de novembre de 2014

Un simulacre de referèndum com a un pas per anar caminant

Demà anirem tots a votar i no crec que passi res. En algun punt pot sortir algun penjat o algo i fer una de les seves. Catalunya anirà a votar en aquest mena de joc global on a tots ens sembla que decidim alguna cosa i en veritat no decidim res de res, només és un simulacre. Els poderosos ens diran que les dades no són fiables perquè no tenim el cens i altres històries. Però serà un pas endavant i potser algun dia aconseguirem la llibertat, però mentrestant no arribi no hem de deixar que ens prenguin el pèl que ens tractin com a no res que poc a poc es vagin petaquejant el patrimoni que tenim. No fem cas dels partits, busquem aliats en el poble per tirar endavant. Els partits és la força dels grans empresaris del país que ja heu vist on ens han portat. Només el poble com l'ANC ens pot salvar. Demà serà un simulacre global que no poden parar. No tenen mossos ni altres forces per parar un poble. Uns miraran a un costat i els altres a l'altre. Segurament ja ha estat tot pactat entre els uns i els altres, però s'havia de fer el numeret encara que no ho semblés. Quedarà l'ANC i el poble silenciós que té les idees molt clares. La resta fullaraca. Esperarem a nous capítols. Els demòcrates ens diuen que demà no votem. Aquests que no volen ni sentir parlar d'independència ens diuen que demà no hi anem. Realment han entès que és la democràcia i es pensen que democràcia és allò que ells diuen. Demà serà un gran dia, només un simulacre, però potser algun dia serà realitat. Si fossim massa pobres ja ho tindríem, però el problema que entre nosaltres i quatre més tirem aquesta pell de brau endavant.

divendres, 7 de novembre de 2014

El conte de la voluntat dels catalans adaptat a totes les edats

Tot això del procés, del referèndum sobre la independència és com quan un nen té 18 anys i es vol comprar un cotxe. Ni puto cas. Es passa la vida protestant fins els 50 i diu ja n'hi a prou. Llavors intenta negociar amb el seu pare perquè li en compri un. Ell ja té diners, però a casa seva no el deixen perquè encara és petit. Llavors cansat de tocar la moral el pare li compra un cotxe de joguina que no podrà sortir del garatge on està. El pare diu que ell és qui mana i té la democràcia que és el que ell vol. El nen diu que ja està fart i vol un cotxe i els federalistes, comprarien pintura i pintarien les parets perquè tot sembles diferent, però en el fons tot és igual. Aquest és una mica el procés que vivim els catalans. Diumenge farem un gran què, però en el fons tothom sap que no servirà de gaire gran cosa. Només com a llavor per a posteriors peticions. Potser d'aquí uns anys el nen tornarà a demanar un cotxe per marxar, però potser es cansa de demanar i es busca una alternativa. Una altra possibilitat és que ja es quedi igual. És una comparació absurda i sense sentit a l'igual que l'actual procés que estem vivint els catalans, mira que per no res o un granet de sorra hem dit i hem fet hores i hores de televisió s'han imprès milions i milions de pàgines, han ocupat moltes converses. Només per aquest passet cap endavant. Diumenge, anem a missa o no. Anem a fer el vermut o no serà un dia molt esperat. Suposo que algun dia tindrà el seu valor. Avui en dia el nen amb el seu cotxe de juguet es mou pel garatge sense anar enlloc. Ens cal esperar.

dijous, 6 de novembre de 2014

Ens calen els llums de Nadal al Vendrell

Hi ha coses curioses. Al Vendrell, l'Ajuntament paga el consum de les llums de Nadal i els comerciants el lloguer o propietat dels aparells. Doncs passa que la cosa es reparteix seogons la col.laboració dels establiments participants. L'any passat estava un carrer cèntric com el Carniceria sense cap llum perquè ningú havia pagat i altres potser menys transitats amb llums. L'aspecte és una mica peculiar. Evidentment si ho pagués l'Ajuntament, a priori, tindria un cert ordre, però ara qui més paga més llum té. Tot i això en general ja fa anys que es nota la crisis. Posar algun llum simbòlic al municipi està bé en les principals vies, però jo crec que per posar-ne pocs com es fa val més anar d'un altre pal i treballar només aquells més justos. Jo crec que els llums no influeixen gaire en les vendes i la gràcia só altres coses com que tots els venedros vaign a una a l'hora d'obrir les botigues i altres elements més simpatics i més propers a la gent com un Pare Noel en algun punt clau. Jo ho veig més important que quatre llums. Hi ha carrers com el Montserrat i el Guimerà que si poden ser importants i potser algún més com l'Alt, però hi altres que vaja jo veig que es podrien obviar.  Enguany no tenim pista de patinatge pel poc rendiment. El Vendrell va canviant poc a poc cap a millor, però encara li costa i molta gent encara no ho ha entès. Molta gent en les diferents parts vull dir, des de llogaters a compradors.

dimarts, 4 de novembre de 2014

La sobirania està en les xarxes socials sense internet



Hi ha molta gent que afirma amb contundència e aquest poble o aquell és socialista, convergent o del PP, si fa falta. Evidentment en algun cas si que té molta raó, però no és pas la tònica general. En molts municipis hi ha una xarxa d’interessos que seria un eufemisme de “xarxa d’interessos” que és la que pot aportar la majoria de vots en una eleccions, sobretot en les municipals. Pel que fa a la resta de cites electorals, ja no interessa tant però en les locals és on es posa tota la carn a la graella.
Aquesta xarxa no es una cosa recent, sinó que ve de lluny. Al voltant de poder es van constituint unes aliances que són les que marcaran l’evolució del vot al llarg dels anys i que segons es vagin movent es poden anar transferint els votants d’un color a un altre. És una força viva que pot créixer, disminuir o realitzar moviments estranys segons es tracti. Alguns cops es pot dividir en diferents epicentres i poden donar daltabaixos a alguns partits polítics en favor d’altres que han sorgit d’electors rebotats d’aquesta joc d’intercanvis.
Aquesta xarxa es basteix de diferents formes. Des de col·locar a gent de la família a l’administració pública d’aquí o la de més enllà. També  hem de tenir en compte les seves empreses amigues que algunes s’han creat per dotar-les amb  gent de carnet del partit d’una forma més dissimulada i perquè no es noti tant.
Un altre element són  les compres de productes i béns i el grau de clientelisme en empreses de serveis. Hi ha molts moltes entitats públiques o privades d’aquí i d’allà, que si us hi fixeu, sempre treballen amb els mateixos professionals  a petita i gran escala Aquestes són les que porten a terme la majoria d’obres tot i que sempre donen una mica de peixet a les altres perquè després no diguin. Hi ha grans empreses que acostumen a anar  unides a uns colors i a uns polítics.
Un altre element de control i comunió entre les diferents parts són les diferents entitats que es van creant en un municipi. Suposo que algun dia quan això que tenim aquí que anomenen democràcia i transparència realment s’apliqui podrem saber quants diners rep cada entitat. Però potser el més interessant del cas és saber en què se’ls gasta. Hi ha associacions que pots deduir que realment els diners aportats per les fonts públiques si que van a bones finalitats, però en altres ocasions a part de trobades de menjar i beure no es deixa veure gaire gran cosa. Al voltant d’aquestes entitats es van muntat a grups socials de petit o gran format que tot apunta a què comparteixen la mateixa sintonia política dels seus líders.
En tot el conjunt de votants, hi ha gent que ho fa segons els seus colors de tota la vida i que per tradició o per fe aposten sempre per una formació que no acostuma a variar. Altres, per altra banda, són ciutadans professionals i van seguint les propostes dels diferents candidats i voten aquells que els hi resulta més propers als seus interessos personals lluny d’ideologies.
Per altra banda, també varia una mica l’actitud del partit que porta les regnes del govern en el darrer semestre de la legislatura. És el moment d’accentuar les festes populars que es porten a terme. Augmentar la presència dels polítics i amics en els diferents esdeveniments populars perquè la gent es vegi. Augmentar  les intervencions en els mitjans de comunicació per anunciar grans titulars positius. També és el moment en què es comencen a fer obres a carrers i places, construir o posar primeres pedres d’edificis nous que potser alguns no veuran la segona pedra.Un exemple clar el tenim en el CAP del Botafoc del Vendrell que vam viure ara fa quasi quatre anys un gran acte de 1a pedra acompanyat amb el seu piscolabis històric. Tot això està destinat a que ho pagui el proper que entri al consistori que encara que sigui del mateix color és difícil que coincideix al 100% amb el seu precedent.
Presentar noves formacions està bé i pot donar algun ensurt, però la gràcia de tot és dominar i controlar el teixit social a través d’entitats, comerços i altres punts de propaganda que fan la seva feina silenciosa, però eficient. Per això, molts candidats que van a la llista no són els més idonis per la seva preparació o predisposició política però tenen botiga o estan en entitats amb força socis que és el que realment aporta vots que és la clau de tot plegat. Si que hi ha il·lusos que voten amb bona fe, però la gran majoria es mouen en aquestes xarxes socials que estan al marge del google, però que es poden anar seguint de moltes altres maneres. Article publicat al Diari del Baix Penedès, A l'Eix Diari i al Baix Penedès Diari a partir del 30 d'octubre del 2014