Una persona afable i discreta, Josep Manel Piñol

Un dimarts d’una Setmana Santa, que curiosament queia més aviat que mai, de cop i sense soroll ens vas dir adéu, sense deixar temps a una nou comiat, a un adéu més preparat. Res, de cop i volta, el  teu cor  va deixar de bategar. Tot just abans de començar el gruix de celebracions de la Setmana Santa, eres tu qui presidies l’altar d’aquesta església que en  tantes vegades havies pres part de les seves celebracions Les moltes persones que et coneixem, t’estimem, entre altres estàvem allí al teu voltant repassant vivències, records, coincidències, mirades, en una tarda rúfola de primavera.

Tu ets persona que sempre saludaves. Aquest esport tan sa i natural per la convivència a vegades costa practicar per diferents i varis motius que hom coneixerà, però per la teva part la salutació estava assegurada. A partir d’aquí, si hi havia temps, si algú vivia en alguna circumstància peculiar i tu ho sabies sempre preguntaves com estava aquella persona. Això en una societat accelerada que ja té prou feina per ella, sempre estaves amatent de com estava allò. No cal més.

Eres una persona, treballadora, compromesa, justa, oberta que sense fer estridències ni ànsies de protagonisme, ni titulitis” ni res semblant ajudes en el que fes falta perquè tot surtis el millor possible. No eres amant de les primeres línies i com eres alt no podies passar desapercebut sinó poques vegades et veurien. Era una de les persones que va entendre que el seu fill volia ser músic en un temps que tot era nou com si avui fos 

Seguim sota el Domini de FCC Medio Ambiente

Si al Vendrell algú pensava que aquest equip de govern sortiria del domini FCC doncs malament, un cop més s'ha equivocat. El Vendrell és  i serà durant uns anys territori de FCC.Ara ha estat la neteja viària, ja tenim la recollida d'escombraries que està per caure. Res que a diferència de Calafell que s'han muntat la seva empresa per perdre menys diners. Aquí anem al de sempre. Ara ho tindrem ampliat. Doncs tindrem ampliat l'escombraire dos cops al mes on ara el veiem un i dos l'any on ara ni passa. Molta tecnologia pel centre de la vila i a la resta que plogui. Florentino Pérez o qui sigui. Tu si que sabes.

Qui mana en un poble?

 

 

 

Passen els anys i cada dia estic més segur que els polítics de casa nostra tenen tan ínfim el poder com el de fa unes dècades. Ara el seu objectiu des del dia següent que prenen possessió del càrrec es tornar a guanyar eleccions per seguir perpetuant-se en el càrrec.

Aquest fenomen que és la perversió de la política actual passa en tots els àmbits, des dels municipi petits fins als grans partits estatals. Potser en els àmbits municipals més petits encara hi ha un ambient més sanejat perquè els pressupostos que s’hi mouen són curts i no permeten grans canvis radicals. En el moment que ja tenim a l’abast la tieta de la Diputació la cosa millora molt i les possibilitats són immenses. A partir d’aquí la Generalitat és l’altra autopista que et permet entrar en els grans circuits de la política de casa nostra encara que no tinguis ni ofici ni benefici.

La política ha servit que molts dirigents populars, veus del carrer hagin anat escalant fins a seure a Europa. Alguns ho han fet per mèrits propis i vàlua i consens i altres ho han anat assolint a base d’anar pujant per sobre dels caps dels seus contrincants més directes sense cap tipus de mania ni escrúpols.

Enmig d’aquestes carreres per assolir poder estan els partits que cada dia tenen menys poder de convocatòria i arriben menys lluny que la seva versió antiga. Formacions construïdes al voltant d’un líder que en el moment que ha marxat ha quedat tota l’estructura malmesa i cadascú ha agafat el millor camí.

Partits sense ideologia ni projecte que només es mouen per la unitat d’Espanya per  temes Lgtbiffobics i per la biosfera sense fer gaire soroll. Dins aquest cistell quasi tot s’hi val sempre que es sàpiga justifica i no es faci gaire soroll.

Cada dia tenim més partits i menys polítics. Cada dia tenim menys votants i més abstencionistes. Cada dia tenim més candidats i menys persones íntegres.

Molts dels nostres ajuntaments ja no estan manats ni de bon tros pels polítics que de tant en tant aixequen el braç quan voten el ple. Han caigut en mans de grans empreses que per un 5% de descompte de la factura els hi ofereixen el que faci falta. Grans multinacionals amb més diners que no pas el consistori que fan amb aquests col·leccionistes de deute el que volen per seguir amagant la merda sota l’estora perquè es vegi tot net i polit.

Uns polítics sense cap tipus de projecte de poble amb ganes només de grans titulars que duraran cinc segons i millor que quedin en l’òblit perquè no hi ha fondos per fer-los realitat.

El nostres departament estrella, premsa per donar a conèixer totes les meravelles que s’hi couen al darrera. A partir d’aquí hem d’anar a buscar quines són les preocupacions de la gent. Si tenim que és seguretat doncs hi aboquem tot el que tenim per casa i  vinga a fer  promoció d’unes coses que ni existeixen legalment ni estan autoritzades pel ple. Però  és igual endavant fins que sembla la tempesta ja ha baixat i ara entrarem en el tema viu la festa ara que ja es pot sortir i anar fent.

Entre aquestes empreses i aquests departaments queda tot el pressupost més que repartit al llarg de l’any. Llavors que passa aquí que hi ha coses tan importants com manteniment de la via pública que queda per sota de les seves necessitats actuals, el tema enllumenat està deixat de la mà de Déu. Entres les festes  i l’ocupació estem tot l’any entretinguts perquè cada mig any  tinguem sis persones que entren per una porta després que sis ja toquessin el dos fa uns pocs dies per la porta del darrera perquè no es vegi.

El més important de tot, el personal, tractat amb clara diferència entre els uns i els altres. Tu que ets el protagonista dels nostres informatius, passa que t’ho arreglem.  Tu  no surts en les nostres notícies optimistes doncs ves al jutjat i pregunta. Aquí som fills de la legalitat vigent que hem adaptat al nostre guió.

Rics i més rics

 

 

 

 

Som tan rics que ens passem les hores per trobar l’oferta més barata i la benzinera amb el preu més econòmic. Som tan rics que el principal poliesportiu que utilitzem és la via verda que uneix el nucli urbà amb les platges. Som rics dels que busca carnets i abonaments per intentar pagar el menys possible quan ens hem de moure amb transport urbà.

Som tan rics que el primer que preguntem davant un restaurant és a quin preu està el menú. Rics d’aquells que van entrant per internet per anar comprant on line tot aquelles coses que et sortiran més cares en una botiga convencional.

Som rics i apostem pel menú més econòmic d’un seguit de bars.

Aquesta democràcia no la toca ni Déu. Estem vivint en la dictadura de la misèria, de la fita de superar el cap de mes. Tot ens torna obedients i submisos fora de la taula de casa o amb una calcotada amb els amics. Són poques aquelles persones que es puguin donar el luxe d’estar uns mesos o uns anys sense treballar. Aquests ja no els interessa fer  cap revolució perquè sembla que ho tenen tot. En canvi en entitats públiques i privades cada dia són menys els que diuen ja n’hi ha prou i fan vaga. No ja pels diners que perdran aquells dies sinó perquè se sentiran mal vistos i aquests somnis de superació i augment de sou es poden veure estroncats per no seguir les directius del líder espiritual.

Fa uns anys la gent era pobre, però no depenia tant com ara de moltes comoditats que ens obliga tenir uns rolls que potser no són necessaris.

Recordo a casa quan no tením ni telèfon ni cotxe i la veritat és que vivíem i potser més feliços que ara amb tantes necessitats creades com les tauletes i assegurances per tot i més.

Abans érem pobres, però els diumenges potser anàvem a fer un vermut o jugar. Ara que som rics ens passem el diumenge al matí comprant perquè no tenim temps entre la setmana entre una cosa i un altra.

La gent no estudiava tant però sabia més. Ens hem inventat aquest món de titulitis i la gent cada dia penja més diplomes al passadís de casa i sap menys.

Cada dia tenim quasi la mateixa oferta cultural que diumenge, però altra banda, per moltes persones cada dia és dilluns. No parlem dels treballadors que treballen  7 dies seguits amb la setmana amb un contracte de mitja jornada o en practiques.                                                                                                                                                                                                            

Som rics i més rics quan ens toca en una setmana fer un creuer amb un munt de parades i arribem a casa exhausts pels horaris que hem fet per aprofitar el temps. Tenim moltes fotos que ja classificarem.

Som rics i volem que els nostres nens siguin advocats, però sempre ens recordem de les minutes que ens passa el mecànic, el lampista i fins el tot el que poda els arbres. Moltes d’aquestes professions avui en dia donen més les de lliberals de tota la vida.

Seguim endavant marcats pels crèdits, l’euribor i les hipoteques que fan que la nostra tingui cert color, encara que sigui fals i amb quatre gotes marxa.

Seguim endavant esperant que la mort no ens visiti en la cua d’algun servei d’urgències o al mig del carrer esperant la reacció humana de les persones.

 

Aquesta situació és ideal perquè les apostes polítiques i sindicalistes més arriscades vagin perdent poder i tot es vagi convertint en una mena de pensament únic amb petites variants però que difícilment poden posar en qüestió l’essència de tot plegat perquè aquesta canvíi una mica.

La política fàcil

 

 

La política fàcil és vendre a baix preu unes poques entrades dels teatres i auditoris per als col·lectius més vulnerables de la vila. A banda tenir uns detalls amb el públic assistent com posar unes pantalles amb les diàlegs dels actors perquè les persones amb problemes de sordesa hi puguin tenir accés amb més facilitat.

Però les persones que hi podran accedir seran unes privilegiades. Primera perquè a casa seva s’ha assabentat que ho fan. Segona, saben on tocar per aconseguir els seus drets i tercera compleixen uns mínims que afavoreixen aquest gaudi.

Ara només ens cal pensar amb les persones que estan amb aquest col·lectiu i que potser algú s’ha assabentat i tot, però pels seus recursos no es poden moure de casa perquè potser no tenen ni papes i no tenen un borrall de la llengua parlada a l’escenari.

La política fàcil es donar hores a benestar social per a veure que es pot fer. Però i totes les persones que no tenen la sort de tenir ordinador, mòbil o  wifi per poder-ho fer i o simplement no tenir ni idea de com entrar en aquesta burocràcia bàsica per aconseguir un pis de lloguer. Pel camí ens hem deixat molta gent que no arriben a aquests mínims.

Aquest any Jove Baix Penedès ha complert 30 anys. Jo el conec des de dins i fora. Quan va començar la seva tasca principal era tenir el carnet d’estudiant, el d’alberguista  i anar un parell de cops per temporada a la neu. Avui en dia aquestes coses es poden aconseguir des de la parada del tren amb un mòbil i una mica de wifi pública.  S’oblidava dels principals problemes dels joves i estava muntat pel gaudi de les noves generacions amb el temps aquesta idea inicial ha quedat obsoleta i s’ha adaptat als nous temps i cada cop es treballa més a favor d’aquests joves que van sorgint del ramat global i van entrant en la marginalitat incerta.

Cada dia hi ha més gent gran aparcada a casa seva perquè les famílies d’abans s’han desmanegat. Ara ja no tenim les tres generacions sota la mateixa teulada i mentrestant els fills estudiaven, els pares treballaven i els avis gestionaven les feines de la llar.

Ara tothom se les ha de combinar com pugi en una societat que tendeix a pis per persona i fill. S’han acabat els 4 habitacions amb vistes al mar. Ara el nostre present i futur és l’àtic amb cuina menjador i petit dormitori.

Els preus pugen i tothom estira fins el que pot. Doncs al final la cosa salta però toca aguantar. Els bitllets cada dia es veuen menys i la gent encara que sigui per comprar llumins per encendre un cigar aposta per pagar amb el mòbil o les targetes que ho fan tot una mica més controlable.

Per combatre la resta de coses tenim assegurances que ens poden cobrir quasi tot de la llar, inclòs els aspiradors que li pots treure més rendiment i allargar la seva vida útil.

Ens permet fer petites caramboles amb aquests diners que ens donen per una cosa fora de lloc abans de temps. Potser no tornarem a comprar una rumba, però podrem renovar estock de begudes espirituals del menjador.

Pensa que la societat que es mou és com passa al Vendrell que si fas un acte guay pots arribar a els 1.000 persones,però que s i saltes esquems pots aconseguir fites com va pasar amb el de Camela fa un parell d’anys.

Els reptes dels nous govern es entrar en aquests sectors perquè acabin integrant aquest nova Vila.

Perquè la gent practiqui esport ha de tenir preus populars, sinò al final el que fas es donar vidilla als de la competència.

 

 

 

 

El futur de la societat està en el iaios

 

 

 

El futur de la nostra societat està principalment en els iaios. Aquells que ja esta jubilats perquè els hi toca. Aquells que tenen 65anys i segueixen treballant 10 anys més perquè no saben que fer a la vida i aquells que fa 15 anys que es van jubilar i provenen  de les grans empreses que s’han ant venen a bocins com Telefònica i aviat Renfe que anirem veien trens xinesos per les nostres vies a meitat de preu que els actuals i ja veurem la puntualitat.

Només cal pensar una mica en el col·lectiu que segur anirà a votar les properes eleccions catalanes i europees? Doncs els iaos de casa nostra seran les persones en majoria que acudiran fidelment a les urnes a votar. Uns perquè torni Puigdemont i els altres perquè no aparegui mai en pintura. Però aniran a votar com a persones que durant molts anys van estar privats de democràcia i ara que tenen l’oportunitat l’executaran encara que no sàpiguen per on cau Suècia, ells fidels a la seva cita amb el vestit dels diumenges. Mentrestant aquest fills i nets passaran olímpicament de les eleccions perquè ja n’estan farts i tips que els hi prenguin el pèl. Sinó els toca la moral anar a comptar vots, ni apareixeran per  les urnes i els importa si manen els uns o manen els altres, mentre el transport públic no pugi anem bé i que no falti el wifi en els llocs públics. Uns avis que són com Europa en moltes famílies amb les seves ajudes a petits i grans cuidant la canalla, pagant l’electricitat i donant l’entrada del crèdit pel nou cotxe. Són el present i futuar de la nostra societat. La resta de la societat sobrevivint.

Els nostres reis amb barrets de palla

 E

ls nostres reis amb barrets de palla que proliferan pel Baix Penedès estan preopupats perquè la font de negoci de la comarca està en perill, si un bon dia el mar s'aixeca de mala lluna i es carrega les platges que tenim, cada dia més pobres, en especial a Calafell. 

Primer de tot cal no malmetre més el litoral  oi l'hem de respectar com .Encara que vulguen fer dunes o altres històries el mar es el gran deu intocable i com més el vigilem més es riura de nosaltres. Cada dia els nostres polítcs tenen menys poder sobre tot plegat

.                                                                                            

Bona tarda senyores i senyors

 

 

 

Hem vingut aquí gràcies al seu vot majoritari que ens vareu donar en les eleccions del 2023 hem vingut a arreglar la vila i que la igualtat, la convivència l’equilibri territorial siguin els eixos del nostre govern. Per això comptem amb el suport del PP amb un pacte que varem signar i també de totes les persones i partits que en qualsevol s’hi vulguin afegir per un Vendrell més obert a tothom. Estem cada dia més propers al partit únic com passa en algunes democràcies obertes i participatives més enllà dels Urals.

La nostra política escolar és inclusiva i gràcies a això només cal veure els centres educatius concertats de primària i secundària de la comarca com s’han anat omplint de mica en mica gràcies  aquest inclusivitat global absoluta  practicada a casa nostra perquè no volem deixar ningú fora.

Nosaltres ens preocupem per petits i grans. Només cal veure la lleugera pujada en la quota d’esports municipal ho hem rebaixat de 5 a 20 cada mes o potser ho hem pujat, ja no ho sé, però nosaltres ens preocupem perquè aquests pares i avis que tanta feina fan en la nostra societat puguin anar per un simbòlic preu de 20 al fer esport a la piscina. Només cal veure com les forces  de seguretat amb un salari lleugerament superior a les nostres migrades pensions paguen una miqueta més cada mes. Tothom sap que cobren aquests agents  i més al Vendrell que han de fer hores extres per tenir tots els forats tapats.

Aquests avis que ja han tornat del cap de setmana gratuït que els hi va prometre l’optismisme local abans de les passades eleccions municipals. Evidentment tots no hi han pogut anar i alguns hauran d’esperar a propers anys perquè la mesura arribi a tot aquest sector de població.

La comarca va créixer el 2022 un 13,08 % de població neta. La més elevada de Catalunya, per això ja fa dies que estem treballant per ampliar l’hospital comarcal que ja es va inaugurar amb els serveis quasi saturats. També estem parlant per augmentar els serveis membres del  cos de bombers i Sem a la comarca, per donar servei a aquest ingent volum de població que va venint a les nostres contrades. Ja tenim quasi acabada la nova caserna de la policia local que aprofita l’estructura d’un casal d’avis a tocar al Marta Mata que s’ha reconvertit en una nova caserna de la policia amb la unitat canina per fer front al trànsit d’estupefaents.

Començarem a treballar amb la creació d’una nova residència d’avis a Coma-ruga per cobrir les necessitats d’aquest sector de població en la nostra societat. Els avis estaran més propers a les seves famílies i ampliarem considerablement el nombre de places públiques al municipi.

L’Illa de vianants del Vendrell acull tota la Rambla i carrers adjacents és un dels punts neuràlgics amb noves franquícies que van venint per donar creixement a aquest  important desenvolupament del nucli del Vendrell, un doctor Robert i una plaça Nova, plena de noves botigues que fan que el Vendrell cada dia sigui més bonic de viure. Un lloc on qualsevol dissabte de l’any et pots trobar un concert de música en qualsevol plaça cèntrica de la vila amb un grup de gent amb els seus gots d’aigua bevent i bevent fins que el dj li toca parar la festa.

Un Vendrell que et permet, si vius per Coma-ruga i  depèn com bufi el vent, gaudir del fil musical d’alguna de les discoteques que tenim a la costa. Sense sortir de casa, ens podem muntar la festa, vigilant que la policia no confongui el noi de les pizzes amb un ocupa o camell espontani.

Vivint aquí on de tant en tant s’encén un pis, una nau, una persecució policial. No podem estar avorrits de cap de les maneres amb una vida tan intensa com la programació televisiva. Tindrem una parada de l’Ave a l’estació vegueria que estarà al mig de Vilanova, Vilafranca i el Vendrell. Parlarem català que anirà augmentant el seu ús entre la nostra població gràcies a les polítiques de les administracions públiques que cada dia inverteixen més en el català. Alguns dels nostres polítics més inspirats en el seu salt a la política catalana pot fer furor a TV3, Catalunya Ràdio, els Mossos i els dissenyadors de logotips. Només cal esperar l’èxit i la fama entre Puigcerdà i Vinaròs i Seròs i Cadaqués. Tot va començar a plaçaVella.

Ens ha deixat una persona que sempre saludava

 

 

En l’evolució de la vida, a vegades les coses més senzilles que ens toca fer passen a ser importants i en alguns casos fins i tot a curioses. Abans teníem dues mans que les portàvem lliures o entaforades en alguna butxaca. Doncs fa un anys que aquestes mans han passat ha estar sostenint alguna pantalla, davant nostra, preferiblement un mòbil, mentre amb la incorporació de la vista a aquesta complicitat digital, trobem una nova espècie humana en els nostres carrers i places, estic parlant dels zombis, persones o víctimes del mòbil que es mouen pel nostre teixit urbà amb rapidesa sense mirar gaire on van, guiats perquè de tant en tant aixequen el cap i veuen com està el panorama.

Un Dia Sant quan ja es comença a olorar el flaire de matafaluga i la gent van vigilant el   bacallà pel divendres a taula ens va deixar un vendrellenc de soca arrel, en Josep Manel Piñol, una persona llesta, discret, intel·ligent, pencaire, responsable, familiar, sociable, afable, bona persona, amb principis que mai havia tingut cap ganes de ser el president de cap entitat i coma molt a la Junta que tot anés bé a donar un cop mà que els càrrecs de més amunt no eren per ell i així ho va acomplir en els seus 79 anys de vida.

Una mort ràpida sense donar temps als acomiadaments, ni darrers moments en vida que tothom recorda. D’una manera ràpida i discreta com era ella va entrar en aquesta nova vida, ben aviat ja deuria anar a buscar als seus amics de l’altra banda per anar a veure la processó del silenci vestit d’armat i segur que estarà allà ben plantat com sempre, però pocs el podran veure.

Més endavant ja anirà amb els col·legues traspassat del Cabrot per posar-se al dia d’aquesta nou món, vigilant que tot vagi bé al Vendrell i en especial al seu estimat carrer Montserrat el mateix nom que la seva senyora un nom clau en la seva vida.

Una parella que va entendre que un fill menor d’edat s’anés amb quatre peluts per la geografia catalana amb un cotxe a fer concerts en català fins a les tantes de la nit amb cançons on hi havia crims, “flais” i d’amor d’estiu. En aquell temps no era gens fàcil fer aquest esport per la geografia catalana buscant bolos i anar estudiant, però ells sabien primer s’havien de formar i així ho varen fer. Ningú els hi va donar res, però res, però gràcia es que van tenir tot el suport dels seus pares i germans.

Hem perdut un homenot del barri del carrer Montserrat que formava part d’aquest elenc que va a tot arreu sempre que valgui la pena. Una persona sempre et preguntava com anava si hi havia temps i es podien compartir quatre paraules. Una persona tranquil·la, sense estridències de bon rollo amant d’amics i família. Una persona que formava part de l’”Sky line” del Vendrell i sempre ens veiem en aquesta ciutat que viu com un poble.

Un bon cel i pau als homes de bona voluntat com ell.

Sort de padrí

 

Passen els dies, passen els anys i tu ja fas primer d'Eso. 14 el mità més iva dels teus germans. Endavant seguint vivint la vida com toca i en especial aquests anys que acostumen a ser els mes feliços de la vida. Tota una sort ser el teu padrí. T'estimo rei

Calafell platja saturat durant unes setmana any

 Calafell està vivint una saturació de la platja durant unes quantes setmanes a l'anyy. La cosa estava fotuda  i per fer més calers a la sorra hi posem unes poques terrasses com si no n'hi haguessin prou al passeig. Potser que ens ho fem mirar una mica i cal que anem fent cosetes a altres llocs com Segur amb el seu Port que espera també la seva clientela. Ara a Calafell li han robat la sorra. Encara que el super equip de govern la torni a posar, el mar no està per òsties i en un plis plas la treu del tot sense manies.  Massa pots al litoral i a veurem si sno posem tanta cosa a a platja i tot més repartidet.

El futur de la societat està en el iaios

 

El futur de la nostra societat està principalment en els iaios. Aquells que ja esta jubilats perquè els hi toca. Aquells que tenen 65anys i segueixen treballant 10 anys més perquè no saben que fer a la vida i aquells que fa 15 anys que es van jubilar i provenen  de les grans empreses que s’han ant venen a bocins com Telefònica i aviat Renfe que anirem veien trens xinesos per les nostres vies a meitat de preu que els actuals i ja veurem la puntualitat.

Només cal pensar una mica en el col·lectiu que segur anirà a votar les properes eleccions catalanes i europees? Doncs els iaos de casa nostra seran les persones en majoria que acudiran fidelment a les urnes a votar. Uns perquè torni Puigdemont i els altres perquè no aparegui mai en pintura. Però aniran a votar com a persones que durant molts anys van estar privats de democràcia i ara que tenen l’oportunitat l’executaran encara que no sàpiguen per on cau Suècia, ells fidels a la seva cita amb el vestit dels diumenges.

Mentrestant aquest fills i nets passaran olímpicament de les eleccions perquè ja n’estan farts i tips que els hi prenguin el pèl. Sinó els toca la moral anar a comptar vots, ni apareixeran per  les urnes i els importa si manen els uns o manen els altres, mentre el transport públic no pugi anem bé i que no falti el wifi en els llocs públics. Uns avis que són com Europa en moltes famílies amb les seves ajudes a petits i grans cuidant la canalla, pagant l’electricitat i donant l’entrada del crèdit pel nou cotxe. Són el present i futur de la nostra societat. La resta de la societat sobrevivint.

Uns avis que són un dels pilars de la nostra societat i que de mica en mica i en aquesta comarca anem veient com s’ha convertit en una de les professions dels foranis que aterren a casa nostra. Uns iaios la mar de contents amb la pubilla colombiana que els explica com celebra en el seu poble de la selva els carnavals.

Ells són els que vetllen les nostres comunitats de veïns quan un fluorescent fa pampallugues o el cotxe de la veïna per oli. Uns iaios que fa quatre dies ballaven a ritme del rap optimista i ara se’ls cobra 20 euros al mes per la piscina amb l’aigua més aviat freda quan fa quatre dies pagaven 5 euros. Ells es mereixen la piscina a un preu simbòlic  i ja li explicaran a els forces de seguretat com s’arriba a fi de mes amb un sou de més de la meitat de la meitat d’aquests salvadors del la seguretat pública que apareixen miraculosament un parell de setmanes abans de les eleccions municipals.

Amb la escorrialles de pensions que tenim a casa nostra els iaios es mereixen entrada d’un euro al mes i transport públic en rodalies com a mínim. Ells que han passat una dictadura, una etapa pujolera i fa quatre dies el Covid, ja n’hi ha prou de demagògia i que doni el que toca i no només estatuetes sense compensació econòmica d’agraïment amb final feliç amb ram.

Volem uns iaios amb un ampli ventall d’activitats que les puguin portar a terme mentrestant fills i nets estan treballant i a escola. No cal que esperem per portar-los en una residència aparcats allí esperant els Tocats de canya per Nadal perquè moltes famílies ni això. Que tinguin activitats a uns preus bàsics i amb una reunió  amb ells arreglaries moltes més coses que aquests assessors que tenim que ens costen un feix de bitllets i amb un Brisamar incert encara. Agafa uns iaios i fes un consell de savis amb quatre olives i unes fantes light ho mates. Els deixes parlar i no et preocupis que ens estalviaríem campanyes com el nou escut, el solet que ara fa quatre dies era tot amor, però això de l’amor no s’aguanta enlloc i hem anat al món de la música amb un dibuix molt bonic del Vendrell, però amb estanys un mica massa interiors.   

Els iaios no només serveixen per votar, omplir actes electorals jugar al dòmino i cuidar la canalla.

Aprofitem els recursos humans d’aquest poble i tot aniria millor i ens sortiria més econòmic el pastís. Però si vas amb la quinta amb gas a fondo a aquestes alçades de la legislatura, al final haurem cremat tots els papers pel camí. Sempre ens queda el sindicat que sinó espavilem malament. Després de la Sardana, ens fem capital de la Rumba i ho petem ja tenim aquí el grup  per fer la presentació. Invitem a la Vegueria que els tenim més propers. Aquí hi ha nivell.

 

Dels sants a les commemoracions universals en el calendaris

 

Vivim en una cultura amb uns clars orígens cristians. Durant segles aquesta religió majoritària ha anat treballant el seu ampli poder en la nostra societat. Amb el pas del temps sembla que la cosa hagi minvat, però hi ha partits encara que estan marcats en les seves postures majoritàries com l’avortament o l’eutanàsia en visions cristianes del temes difícilment reconciliables amb altres de sentir contrari.

Estem parlant a Europa però en altres estats més moderns com els Usa han sorgit ja creences religioses inspiren una part del seu electorat. Son les noves religions que recullen una mica de cada cosa per dona respostes a les preocupacions del personal.

Abans teníem sants que es posaven dins el calendari anual i d’aquesta manera anar bastint els festius i laborables per omplir tot l’any. A partir d’aquí el municipi es buscava la festa major quan li bé al municipi dins el calendari agrícola anual i després alguna festa més segons les tradicions per donar  alegria al col·lectiu social.

Ara ja tenim els sants més importants posats al calendari hem d’anar posant dies internacionals. Primer de tot el d’identitat del poble o comunitat autònoma. Després doncs l’1 de maig el dia del treballador i endavant.

Ara de mica en mica s’hauria de posar altres com el dia de la Dona, el dia de la Pau Universal, el dia de les llengües maternes i tantes altres que tenim amagades al calendari de les causes univesals,però clar si en posem tantes hauríem de fer una mica de neteja del calendari actual. Una cosa molt difícil per ara on ningú arriba acords amb ningú per coses que no són d’extrema urgència. Algun dia ho veurem.  Tot arriba pel seu propi pes.

Petits grans canvis socials

 

 

  

Les coses  de mica en mica van canviant amb el temps. La manca de temps fa que es vagi imposant altres costums. Cada dia són més les persones que agafen el menú del restaurant i el prenen a casa o  la feina per dinar. Encara que en molts menjadors no vegis molta gent, segur que n’han servit més dels que hi ha allí per prendre a la llar. Els  hi és molt més còmode i més si l’aforament està ple.

En el tema subministraments ara alguns joves ja han passat a la següent fase i ja no busquen la típica barra de bar que es munta a cada concert. Simplement ara la gent ja li dona una altra lectura i va al proveïdor “paki” que té més al costat per comprar el que necessita de menjar i beure i fer les combinacions pertinents. Pagar 5 o 6 euros per un combinat els resulta massa car, llavors si ho treballen bé poden aconseguir el doble a meitat de preu i fer el que vulguin. En els darrers anys en molts bars  i restaurants acabaves pagant car el  parell o tres de glaçons que et posaven perquè gel ocupava quasi el 50 % del líquid global de la combinació i havies de pagar per l’alcohol un preu excessiu.

El transport oficial per aquests nous joves és el patinet que amb per quatre cèntims es poden passejar per tot el municipi amb una velocitat molt més ràpida que el vehicle i la bicicleta. A partir d’aquí és qüestió de vigilar i que no el pispin perquè juntament amb els telèfons mòbils van molt buscats en els mercats negres.

A molts d’aquests joves encara que es passin les 24 hores al mòbil, els hi costa molt fer coses que no siguin el que utilitzen habitualment que controlen a la perfecció,  però si per portar mòbils els fa fes taules d’excel doncs pots trobar-te alguna sorpresa.

Aquest és un món amb altres valors. Un món universal sense banderes ni estats. Poden rebre qualsevol audio,video de qualsevol lloc món. Els seus referents són coneguts en el seu cercle i poca cosa més. Desconeixen moltes coses de les que passen a la societat i viuen en el seu món que de mica en mica van construint paral·lel a la resta.

Aquests joves que pugen potser serà la darrera generació que aprendrà a escriure a mà perquè els que hagin de venir a part de firmar poca cosa hauran de fer amb les dues mans. 

La gent aprofita per anar a comprar els caps de setmana i dies festius. Deixant la resta per treballar i aconseguir diners per poder mantenir el tren de vida i pagar les despeses supèrflues de cada mes. Som esclaus dels caixes i del wifi que necessitem com si fos l’aigua que bevem. Som pobres i els crèdits posen rodes als nostres somnis fins que tenim la notificació d’hisenda.

Seguim endavant entre la sequera i el preu de l’oli. Sempre hi ha alternatives en aquest món consumista que ens obliga a tirar endavant per sobre de tots els entrebancs que se’ns posin.

 

Ho volem tot i no tenim res

 

En aquests moments de la nostra societat ens donem compte que ho tenim tot al nostre abast, però si ens trobem en algun petit ensurt resulta que de cop i volta podem passar a no tenir res. No tinc dades oficials, però cada dia hi ha més pisos que s’encenen pe diferents motius fruit algunes  de les noves formes d’aconseguir habitatge. Tu estàs tranquil a casa i de cop i volta veus que ets víctima d’un incendi provocat en algun dels pisos limítrofs amb el teu. Entren les flames i en un no res records i mobles, i altres estris desapareixen de la teva vida en un obrir i tancar d’ulls. No som res. Grans herois que vivim en un quart pis i tenim que anar durant uns dies en cadira de rodes. Aquell dia que havíem de presentar-nos a examen a Tarragona, resulta que han robat els cables del costat de la llum del costat de casa i tindrem l’edifici durant un dia sense subministrament elèctric. El mòbil descarregat ens deixa fora del planeta, no som ningú fins que no torni l’energia elèctrica. Estem aïllats del món, només comunicats per una ràdio amb les seves alcalines fidels.

La nostra integració en la societat de consum ens ha tret capacitat de decisió i poder sobre el nostre entorn més immediat: No controlem ni de bon tros les nostres fons de subministrament que és el que ens dóna força i raó de ser. Sense llum, no som res i sense aigua cosa rai. Cada dia som més vulnerables. Les grans cadenes ho saben i ens converteixen en simples consumidors cada dia amb menys poder encara que tenim molts comandaments a les mans.

El Vendrell està de canvis comercials.

 Doncs res que la Locanda passa  l'Estil. On estava el Primo de la plaça Nova està ocupat aviat per un delegació de la fàbrica del Pernil de la Rambla i a la Francesc Macià, doncs un nou forn de pa franquícia. Aquestes són les novetats amb alguna benzinera nova i un Mc Donalds que sembla que ve definitivament.

El millor regal al paladar, Torclum

 Pel meu aniversari em van arreglar una visita guiada a Torclum on el Josep i l'Ester s'encarreguen de fer el miracle de convetir les olives en oli i sense cap residu i sense cap despesa aconseguint inclús pelet per l'estufa familiar.

Un negoci de dos joves que estiment la terra i van lluitar pels seus fruits i per treure el màxim rendiment a a la nostra terra. Doncs ells de mica en mica va creixent en producció i també es dediquen a fer tasts com el d'avui ja tenen un parell o tres de mesos plens. Un negoci sabent aprofitant el que tenim seguint els consells pares i aportant coses noves.Jo sóc fill de pagès i estic molt orgullós deixar el testimoni de la nostra comarca en aquestes famílies que han sabut trobat el millor camí, poc a poc sense fer escàndol, però treballant dur. El producte que vénen allí es exquisit amb altres varietats com la confitura i la olivarda. Aquest és el preu que toca, ja está bé de vendre vi a preu de sifon que ens ha portat a la ruina. La gen que li han donat el valor que toca al seu producte, són els qui ho han tirat endavant i van fent a molt bon ritme. Són uns referents a la nostra terra. Llàstima que en siguin poc , però no hi ha alternativa

La Locanda dei Sapori canvi de lloc al Vendrell

 

Aquesta era una de les preguntes i un dels temes més comentats sobre un dels millors restaurants italians del Penedès, la Locanda dei Sapori, després de 10 anys en aquesta ubicació original del carrer Sant Magí farà el  salt i anirà a on estava el restaurant Estil que després de passar per una altra empresa va tancar definitivament. Molta sort al Davide que ha fet possible aquest restaurant a casa nostra amb més de 10 anys. Un lloc nou, una mica més gran que ja no tindrà les 20 i poques cadires fins ara. Un lloc on s'havia de reservar amb una setmana d'antelació per pillar lloc. On lloc exquisit on menjaves com un Deu amb uns preus raonables. Ningú dona duros a quatre pesstes. Molta sort i endavant allí estarem per donar suport a la nostra gastronomia i que aquest italìa divertit doni vida i i bon gust als nostres paladars durant molts anys. Durant la pandèmia va pencar des del minut zero fent mans i mànigues per conservar el negoci.

Anònims d'Hermini Mampel, interessant

 

Fa molts annys que conec a l'Hermini Mampel de Llorenç i durant unes setmanes exposa al Portal del Pardo un interessant mostra que la podia haver fet qualsevol artista internacional que tomben per aquest món de les arts i que volen dir moltes coses en la seva obra. Doncs ja ho sabeu, en podeu i disfrutar al Portal del Pardo. 

No em representa en cap moment

 

Aquest escut de l'alcaldia del Vendrell que ha costaqt 14.900 euros del Vendrell. No em representa. S'assembla una olivera amb ventolea inclús amb tres xupitos al perfil d'un regidor delVendrell. No m'agrada ni m'interessa. Ja fa seglges que entenim i no pas aquest que sembla que avisi del Vent. Cada dia la casa gran està més lluny del seu poble. A veure si un dia demanen la independència i tot.

150 anys del 4 de Març al Vendrell

 

Aquest dilluns el Vendrell celebra el 4 de Març de 1874 quan els carlons van sitiar i atacar la vila del Vendrell. Hi va haver incendis, cases cremades, destrucció i ha estat un dels records que els vendrellencs autèntics sempre han tingut un record per aquesta data amb més de 300 morts de les dues bandes. Ens van atacar uns 3000 soldats en una població de 5.400 habitants. Unes dades prou importans pels temps que corrien. Va ser molt dur per la vila i és un dels episodis de la hitòria local més recordats a casa nostra d'abans de la Guerra Civil. En el seu honor està dedicada la rambla del Vendrell. El gran especialista del tema és el gran Manel Bofarull que enguany celebrem 100 anys del seu naixement.

Més Xatonada menys xató

El Vendrell està vivint en una pèrdua d’alguns dels seus valors que s’han mantingut amb una identitat en els darrers anys, però com tot passa en aquest peculiar municipi. El xató servit li faltava una mica txitxa i estava elaborat per una fonda molt popular de la comarca, però ubicada a uns pocs quilòmetres del Vendrell. Abans es cuinava al Vendrell, però de mica en mica com aquí no hi ha la relació qualitat preu que deu demanar hem d’anar a l’interior de la comarca per demostrar que som bressol del xató per poder servir més de 1.000 racions d’aquest plat. Una mica  com algunes de les anxoves de l’Escala que sembla que vénen del Marroc, però aquí les apadrinem i les fem nostres, però si t’hi fixes porten la matrícula africana.

L’any passat amb la darrera edició organitzada per la Mari Luz Ramírez per primera vegada en la història de la xatonada es va poder escollir entre dos elaboradors diferents. Un venia de Calafell i l’altre era el que enguany s’ha emportat l’exclusiva en el repartiment de la festa vendrellenca. Si seguim aquest estratègia potser que en posem un parell de tres de plats diferents i que la consumidor agafi el que més goig li faci. No cal que tothom aposti per l’oficial. Per gustos els colors. Però això d’escollir al Vendrell no és el seu fort en molts àmbits de la societat local.

Generalment fins ara sempre que s’havia repartit xató d’una manera o una altra hi havia una copeta de vi o aigua per anar remullant la boca mentre un anava menjant. Doncs enguany aquest element tradicional de totes les xatonades també ha desaparegut del kit del plat de xató que també valia 7 euros com sempre.  

Una de les coses bones de la Xatonada d’enguany és que es va intentar aprofitar els dos dies del cap de setmana, amb maridatges, vermuts i dj nocturns fins  a les tantes. La idea és bona però posar un maridatge al poc abans d’acabar la xatonada el diumenge  no és la millor opció. La gent a aquelles hores vol marxar a casa perquè generalment són dies de fred i qui fa el xató ja fa hores que tomba per la Rambla. No per acabar més tard serà millor la xatonada, perquè la gent vol marxar a casa i entre el sorteig del regal dels nens i l’etern moment de conèixer els guanyadors la cosa s’allarga. Es fa tot una mica pesat. Ja només queda per a moltes famílies recórrer al tradicional pollastre a l’ast i les patates xips per endreçar el calendari d’aquest diumenge.

Un altre tema és intentar que el comerç local es vagi afegint amb la festa amb  parades de dolços, pa, embotits, oli. Encara tenim parades que podien estar perfectament substituïdes per gent de la comarca i no anar al Pirineu a buscar formatge quan el tenim aquí al Polígon de les Matas i de primera qualitat. Són petits detalls per fer un xatonada més propera i que ens representi d’alguna manera.

Un altre tema, enguany el tema dels cursos de fer xató anar ho portava una organitzava una empresa de serveis municipals i en la xatonada infantil han participat 89 nens. Jo recordo que no fa gaires anys la cosa era molt superior més de 200, però tota aquella gent que van ser el motor del xató de mica en mica ho anat deixant, molts per edat.  Els costa agafar gent nova que segueixi amb embranzida. La Xatonada del Vendrell no és el fruit d’una persona o un col·lectiu. Aquí dins hi ha restaurants, pagesos, polítics i una mica de tot sinó no s’hagués començat i no hagués durant 38 anys com ara. Sempre que s’ha fet la xatonada  ha fet fred. No sé si és una cosa que va unida, però aquest cap de setmana no  va ser l’excepció. Ja tenim el model dissabte “Sorifarra” adaptat i diumenge doncs la Xatonada de sempre amb la unitat canina vigilant que fos escarola i no una altra cosa. De polítics tombant pocs i hi  havia parelles de converses interessants

 

27 anys de blog, gràcies a valtres

 Avui celebro 27 anys de blog. Ves qui ho diria. La persona que va nèixer quan aquest projecte va sortir potser ja es pare, ja vota, deu tenir hipoteca i ves a saber si algún prestàm. Aqui estem perquè en una societat amb pensament únic sempre es bo que algú remeni les cireres  a veure si fan soroll. Un lloc on el periodisme és una professió en perill d'extinció en el seu esperit literal, això ajuda a pensar. En un món on tothom es bo o dolent doncs ens ajuda buscar els punts mitjos. Gràcies a tothom per passar per aquí. No vull ni vull un Teresina Martorell perquè encara soc jove i no soc ni dona ni binari.Només aspiro que la gent passi pe aquí  a donar un cop d'ull. Vinga a veure si plou sinó morirem de sequera o de beure Bezoya.

Genial la peli de Bob Marley

 

Aneu al cine a veure al peli de Bob Marley. Segurament el trobareu totalment diferent a  tal com el teniu a la imatge. Un tiu molt llest que sap controlar un munt de persones al seu costat i que fa les coses pel seu país i per la humanitat. Si un tiu que pensa,raona  i encara que si que fumava estava molt seré quan tocava.Tot un personatfe que avui he descobert amb les més populars de les seves cançons. Genial. Tot un fenomen mundial.

Políticament incorrecte, una peli de sofà i manta

Políticament incorrecte és una peli que explica el cas dels dos principals liders del pais es troben que els numeros 2 dels respectius són una mica més que amics. Una proposta divertida entriguda i veus una mica com va tot aquest món de la política. Hi ha algun moment més guay, però es pot veure a casa perfectament.

Albinyana demana que plogui.

 Un centenar de persones pugen aquest dissabte dia 24 des de l'església d'Albinyana fins a la de Sant Antoni per portar a terme una missa per demanar que plogui. A veure si la cosa funciona perquè sinó tant els ceps, com les oliveres aniran morint de sequera, no parlem dels sembrats que  ja no surten. L'agricultura està sentenciada a mort, només cal un miracle i que no sigui massa tard. No es pot esperar mñés. La foto és del Marc Casellas.

La Festa major de l’hivern, carnaval

 

Hem passat potser les setmanes més dures de l’hivern amb una petita recuperació de les finances familiars i ens trobem amb el carnaval en tots els formats escampats per aquest Penedès, quan toca, una setmana abans i ja dins la Quaresma. Suposo que tenim una butlla papal i no podem ser excomunicats perquè aquestes celebracions entre música i disfressa més enllà del calendari preceptiu marcat per l’església.

Carnaval és la lluita a de la persona amb poca roba ballant al carrer  contra temperatures gèlides a totes hores del dia seguint les diferents rutes. Enguany no parlarem de pluja que ja ha caigut fora de  les nostres previsions més realistes. Carnaval és un dels grans negocis de professionals amb equips de música, artistes del tall i confecció  i perruquers  que tenen molta feina perquè els protagonistes de la festa tinguin la seva millor imatge. Aquest és un dels grans negocis de les farmacèutiques i remeis de l’àvia.

Hi ha festes per totes les edats i a tot arreu. La gent no es pot queixar. Evidentment també tenim uns menjars més greixosos que aquests dies proliferen en moltes taules de casa nostra, deixant a una segona posició el gall d’indi baix en sal.

Carnaval és alegre i festiva, no té res de reivindicació ni res que se li assembli. La gent va a passar-ho bé fent allò que li agrada en les diferents rues intentant participar com a més millor en les rues organitzades.

A gaudir d’aquest Carnaval que és un dels punts del Penedès que ens uneix. Potser algun ho converteix en atractiu turístic i fa venir gent de’altra punta del món a gaudir d’aquests dies entre nosaltres, però de moment a la resta seguim oferint sol i platja i una mica més amunt vi i cava. Vagi bé.

Potser que implantem els serenos

 

En moltes poblacions fins fa uns anys hi havia la figura del sereno que era l’encarregat de mantenir la seguretat durant la nit en els nostres pobles i comarques. Un personatge històric que ja era l’encarregat d’encendre i apagar els fanals de la via pública quan la cosa era rudimentària.

Evidentment aquest personatge va acabar en algunes localitats perquè amb l’enllumenat públic automàtic i l’aparició de la policia urbana, el seu paper havia quedat obsolet. No fa gaires dies vaig llegir a la premsa comarcal que en algunes localitats de l’Alt Penedès volien tornar a instaurar aquesta figura. La seva tasca seria mantenir la seguretat en la localitat durant la negra nit i llavors també es podia trucar i acompanyava als vianants en alguns dels punts més perillosos de la localitat quan era de nit i s’havien de moure per aquests espais. Treballadors municipals convertits en la versió malpagada de la policia municipal amb unes competències també limitades en aquest però que permetien anar d’un lloc a un altre de la localitat als vianants quan les condicions no eren les més idònies dins la foscor.

La veritat és que no és cap idea absurda. Tenir un grup de serenos a que puguis demanar a les tantes de la nit que t’acompanyin a casa o a la farmàcia o a casa d’algú  és un servei que no t’oferirà un policia municipal que només vindrà en el cas que hagi passat alguna cosa i partir d’aquí mirar si alguna càmera del carrer ha detectat alguna cosa i llavors buscar qui ha estat. En cas que tot funcioni et pots trobar que el presumpte lladre en un parell de dies estigui al carrer després d’un mal tràngol per a la persona en qüestió.

En nostre personatge amb un walkie talkie i un mòbil pot fer la feina d’acompanyament i pot fer de mesura dissuasòria davant qualsevol pispa que pugui aparèixer pel carrer de forma sobtada amb alguna intenció més perillosa que demanar foc o on està la farmàcia més propera. Amb aquest problemes hem de recuperar solucions de tota la vida que havien quedat obsoletes però es poden reaprofitar.

Ara estem pagant el creixement desmesurat d’una comarca que fa 60 anys va multiplicar-se sense solta ni volta omplint els calaixos de constructors, arquitectes, notaris, ajuntaments i venedors de mobles, però que amb el temps s’està veient que és una autèntica ruïna perquè no es pot arribar a tot arreu amb uns serveis dissenyats per uns pobles que no tenen res veure amb la realitat d’aquells temps. Els diners han marxat i ens quedat amb els problemes. El qui viu a la punta de la urbanització vol els mateixos serveis que el del centre del poble i els polítics parlen d’igualtat però ja tenen previst que uns veuran cada dia l’escombraire i altres només un faran un parell de cops a l’any i abans de les eleccions municipals.

Els serenos serien la versió nocturna dels agents cívics que són figures que hem tret de les nostres relacions de llocs de treball perquè als nostres ens va la policia municipal, poc preparada però porta uniforme,mal equipada però queda molt bé amb cotxes vells, però la franja de fora el vehicle llueix amb molts organigrames i departaments, però són els que són ni més ni menys i vegades serveis sota mínims.

No només es pot viure d’agents de xoc més propis de pel·lícules americanes i cadells de gos que ves a saber com sortiran quan els hi toqui trobar plantacions. Esperem que sigui més efectiu que l’olfacte humà.

 

 

 

Un camping al mig de la Riera

 No sè sap que passarà en aquest que està al  mig de la Riera dels Aragalls, sort que està desviada i no passencoses, però la Riera de de tothom i no és del parquing que entre uns i altres es feien la vista grossa. A veure que passarà, de moment a treure a treure les casetes i es posen on es pugui Aquest era un camping tradicional amb música els caps de setmana per la nit  i feia pinta que hi havia molt bona ambient. Hi ha havia gent que feia molts anys que hi anava i era com una família. A veure que passarà, però el tema de la riera hauria de tornar a la seva amplada original. Es molt bonic llogar terrenys que no  no són teus amb els perills que comporta si plou. 

La sequera ens trastoca

 

Tranquils no passa res, tenim els pantans que semblen rierols de la conca Mediterània. Una part important de la població quedarà sota mesures dràstiques de reducció del consum d’aigua. Abans d’anar a la dutxa haurem de mesurar l’aigua en cubells fins saber on podem arribar i quina hem d’estalviar. La llarg del al costat de l’aixeta harem de tenir la llibreteta i anar apuntant quina és la quantitat que utilitzem. Aquesta és un mesura absurda que la gent no practicarà i qui més qui menys se seguirà guiant per la seva intuïció. Si abans refregava el dos cops amb aigua, ara li tocarà només fer-ho un cop. S’ha acabat passa dos cops l’aigua a la verdura abans de posar-la a l’olla. Una l’hem de filtrar i reaprofitar per una segona neteja per si encara queden restes.

Això si els municipis seguiran sense revisar les seves canonades obsoletes que perden més que una altra cosa, perquè això d’anar renovant el tema és una cosa que no es ven políticament i estan allí fins que siguin un filtre i perdin tanta aigua com passa per allí i llavors vingui una subvenció d’Europa que ens obliga a fer aquest gest. Sinó aquestes canalitzacions estaran all fent que els foradets siguin una mica més grans.

Evidentment estem en plena sequera, però nosaltres seguim  plantejant jardinets pel futur del Vendrell com el que es vol fer al Botafoc o a la Rambla Cañas amb uns quants arbres més. No parlem del faraònic projecte de Caldea del cinema Brisamar de Coma-ruga que provocaria que tots els més de 60 anyets a mullar-se el culet al país dels Pirineus vinguessin de cop i volta a la costa catalana perquè tot seria més modern i entre bany  i bany gaudirien de l’obra dels mosaics.

L’home del temps cada dia té el seu marge de maniobra més curt perquè sense pluja, només ens queden les temperatures i la boira i  poca cosa més. Sort que de tant una borrasca agafa una via equivocada i se’ns planta sobre nostre tot just quan el Penedès Polític presenta el seu carnaval. Al final la cosa ha anat prou bé. Hi ha pobles que repeteixen carrosses fins a tres cops en tres dies, massa teca per poder pair amb un vinet.

No plou, però sembla que serà transitori i algun dia tornarà a ploure. Nosaltres de moment seguim donant permisos per piscines i semblants. Quan arribin les pluges ja estaran fetes i si no es poden omplir durant un temps, doncs que facin un parc de jocs infantils per petits i grans temporal fins que les pluges ens visitin.

Evidentment haurem d’aprofitar tota l’aigua que no es pot beure per regar parcs i jardins municipals.

Un imagineu els pocs parcs que tenim a casa nostra si encara que els tinguéssim secs i mig morts per no passar de tant amb la mànega per donar una mica de vida a aquest espai verd que en el fons també dóna vida a les persones.

S’han acabat els glaçons de tota la vida que omplen més que no pas el líquid del combinat que hi posen al vas i seran substituïts per uns que només es desfan i quan els poses al congelador es tornen a quedar glaçats.

Tots aquells animals de muntanya que no poden aconseguir aigua ens visitaran als nostres pobles i ciutats per buscar aquest bé preuat que no troben a la natura. Potser haurem de preparar algun element en les zones boscoses per evitar trobar-los a la plaça nova bevent amb el Pau Casals. Doncs a veure com ho agafem tot això que  de moment no sembla interessar gaire als nostres polítics.

Pregàries a sant Antoni d'Albinyana perquè plogui

 

Quan el poder de l'home s'acaba nomé ens queda accedir a la divinitat per aconseguir alguna de les seves peticions. Ja ho sabeu, uns veïns de la localitat d'Albinyana han organitzat aquest   24 de febrer un Via Cruzis fins a l'ermita per demanar pluja i una missa en aquesta ermita. L'acte és a les 11 del matí i la missa a l'ermita de Sant Antoni a les 12 del matí. 

25 anys de la mort de Carles Sabaté de Sau

 Avui fa 25 anys de la mort de Carles Sabaté, líder de Sau i una de les persones que han tingut més homenatges i tributs. Un actor, artista, cantan, i el que fes falta fins el punt que aquest excés el va matar, però va ser una persona que va viure intensament la vida que li va tocar. Serà un dels músics més recordats amb una més curt carrera mussical. Tot un personatge que va marcar una època i la posterior amb el seu Pep Sala. La mare de la meva companya de feina resulta que treballava a l'hospital on va morir i feia aquell torn. Ella em va dir la veritat de tot plegat.Cadascú que pensi el que vulgui. Tot sé sabrà. Aquest és no és ell, però si potser el seu millor imitador.

Seguim com sempre en el carnaval

 

Sem com sempre en elcarnaval. Enguany al menys han cambiat la rua de segur i l'han fet  en horari iguinfantil i la de divendres a la nit l'han posat a Calafell Poble. Molta energia. Moltes carroses. Més o menys unes 50 que anaven com sempre amb alguna espectacula però totes amb uns mínim aconseguits fruit de dies de feina. Aquest és un dels anys que no feia fred  i al carrer a desfila tothom. Bon rollo  i quatre gotes