La veu del poble

La veu del poble

divendres, 24 de febrer de 2017

Carnaval penedesenc


Estem a les portes d’una dels grans esdeveniments penedesencs com a conseqüència d’un cúmul de circumstàncies. Fa 15 anys potser no ho podríem dir en els mateixos termes, però el pas del temps ha marcat un carnaval penedesenc que uneix la majoria de municipis més grans d’aquest territori de frontera amb uns trets comuns. A banda, aquesta és una de les gràcies d’aquesta festa és que les localitats principals conserven unes tradicions arrelades en la seva història. Encara que molts pobles no tenen cap rua que creui els seus carrers si que moltes localitats petites i grans del Penedès organitzen comparses i carrosses que participen en aquest cap de setmana de gresca, confetti, llum i color. Hi ha municipis o barriades que l’única vegada que veus el seu nom al llarg de l’any és enganxat a una carrossa.
Carnaval és una de les celebracions anuals  que bé es mereixeria una millor promoció per atraure turistes foranis. Una bona època que coincideix en el punt àlgid de dos dels nostres plats més internacionals com són el xató i la calçotada. Una excel·lent combinació que podria permetre una més gran presència de visitants a casa nostra, però són coses que necessiten temps i treball de formiga per tenir constància dels primers resultats. 
Tot i que Carnaval a casa nostra en la majoria de localitats ha perdut la seva essència ha sabut contagiar poble a poble.  Molts s’han acabant apuntant en la llista de rues que ha quedat una mica ajustada i alguna fins i tot ja cau fora del calendari que inclouria aquest esdeveniment pagà adoptat pel cristianisme i adaptat a les seves necessitats religioses.

Una de les seves gràcies és que en aquesta cita hi participa tothom. Petits i grans tenen la seva oportunitat d’afegir-se a alguna de les propostes que marca l’esdeveniment. No cal gaire pressupost. Una mica d’imaginació i a gaudir del carnaval. Vinga.  

dijous, 23 de febrer de 2017

Auxiliars Administratius al poder



Durant les darreres dècades els auxiliars administratius han configurat una bona part de la plantilla de les empreses públiques i privades. Aquest era el contracte general per a quasi tots però darrera d’aquesta categoria s’hi amagava una mica de tot: des de llicenciats, administratius, auxiliars administratius i com no, també hi havia persones amb EGB que podien entrar dins la categoria.. En el moment que un entrava a formar part de la plantilla llavors et destinaven unes tasques. Alguns arribaven a exercir realment de tècnic, altres eren administratius i la resta es quedava tal com havia entrat. Alguns eren més espavilats que la resta. Altres tenien contactes i amistats i sabien estar preparats amb una llibreta i un parell de bolis sempre que el polític de torn els necessitava. La resta feia la seva feina amb pulcritud estalviant-se aquest esport del quedar bé i fer amistat amb els caps de torn.
Aquí tots hi sortien contents. Les empreses s’estalviaven uns diners perquè no havien de pagar tècnics que els hagués suposat un despesa més forta en les seves finances. A la resta també els hi era ideal perquè tenien certes responsabilitats i cobraven una mica més que els hagués correspost per la seva categoria real i formació.
Tots contents en aquest pacte on tothom hi sembla guanyar, però en el fons tothom hi acabava perdent.
Els municipis es feien grans i resultava que aquests presumptes tècnics amb formació d’auxiliars administratiu o administratiu en els millors dels casos no podien fer front a les necessitats que s’imposaven en el moment. Llavors va ser el moment de deixar passar algun tècnic real a la plantilla, però no gaires.  Hi havia professionals que li resultava molt millor treballar en empreses alienes i facturar  que no pas formar part d’un administració que acostumaven a pagar per sota de les empreses privades. Aquesta política és la que ens ha portat a un carreró sense sortida per tirar endavant i fer front al dia a dia de les administracions. La segona fase de tot plegat és el poc interès que la majoria d’entitats públiques han mostrat envers els seus treballadors. Ells sempre han preferit malgastar diners en estudis i projectes sota mil títols diferents que en la immensa majoria dels casos no han servit per a res. Al final han quedat guardat en el fons d’un calaix que no pas invertir en personal amb dos dits de front. Alguns si han tingut un detall amb els treballadors de la seva corda, obviant democràticament a la resta que no són dels seus escollits i triats.
En el fons sempre els auxiliars s’han encarregat de treure les castanyes del foc als polítics perquè eren els que controlaven realment l’administració amb la coordinació d’algun tècnic que es trobava pel mig com aquell qui no vol la cosa.
Les noves tendències ja han tret totalment el glamour i la màgia que hi havia en aquesta categoria professional. Llavors els més espavilats ho han canviat i ara s’anomenen gestors de tot tipus: culturals, de joventut, ensenyament, gerents, administratius, tècnics i altres noms curiosos que et pots trobar a l’administració quan el seu contracte real que tenen és el d’auxiliar administratiu o administratius en alguns casos.
De mica en mica les coses van canviant i on abans hi havia un auxiliar amb funcions de tècnic de cultura, ara hi ha un llicenciat en belles arts o similars. On n abans hi havia un altre auxiliar vetllant per l’obertura dels establiments del municipi ara trobem un enginyer que s’encarrega de tot això.
Abans aquests “tècnics” de pa sucat amb oli davant el dubte acabaven firmant perquè en molts casos no volien anar en contra del poder establert per evitar ser desterrats enganxant segells al costat de la màquina de correus i tenir limitada la seva nòmina. Llavors evitaven situacions de risc. Aquesta professionalització del personal al servei de les administracions està, dins una evolució normal, posant cada cosa al seu lloc i fent que la raó i la coherència sigui més igualitària per tots els administrats.
Els polítics continuen preferint invertit en estudis sense solta ni volta que amb personal. Això no dóna rodes de premsa, ni grans titulars, però algun dia sabran realment qui són aquells que en els moments claus els hi han salvat el cul.


dimecres, 22 de febrer de 2017

Coma-ruga bonic o practic?

El Feder és una mica trampa perquè ens faran aportar més d'un milió d'euros a Coma-ruga. Ells en protaran l'altra meitat. Tal com estan les finances a la casa gran això és un paston que s'haurà de treure d'una altra cosa. Jo crec que està molt bé que posem pija una zona de coma-ruga de cara al turisme i a aquell que busca un espai per fer-se unes selfies, però hi ha problemes com les inundacions, la xarxa de clavegueram i les voreres que jo crec que són més urgent que posa pinxo el cor de Coma-ruga. Si que potser podran a veure tot allò ben maco però si plou molt potser hauran de sortir en barca o poden ensopegar amb una rajola mal posada. Està bé arreglar la casa perquè sigui bufona, però ara per ara crec que a Coma-ruga hi ha necessitats més urgents. De totes maneres, no serem tontos i li donarem color i brillo al cor de Coma-ruga. Penseu que si aportem aquests dies quedarà ben poca cosa per la resta de municipi d'inversions, inclús Coma-ruga.

dilluns, 20 de febrer de 2017

El moment màgic

El moment màgic és quan el regidor de torn explica als representants dels treballadors tots els canvis, previsions que hi haurà en el nou pressupost i que afecta a la plantilla. Torn obert de preguntes i la gent sap allò per on anirà la cosa. No crec que hi hagi cap ajuntament que ho faci tal com ho hauria de fer, però bueno la democràcia és una cosa que encara no la tenim aquí sinó que estem a mig camí entre neofeudalisme i la roda de premsa.

Jackie, imprescindible on també surt un fill del Vendrell

Gran peli la de Jackie al voltant de l'assassinat de J. F Kennedy el 1963. Un gran paper pels seus dos protagonistes: la viuda i un periodista. Realment val la pena per veure les petites guerres de poder dins la Casa Blanca amb un vuit de poder. HI ha que destacar que també surt a la peli Pau Casals interpretant el Violoncel davant la familia Kennedy i altres persones. Una imatge molt interessant que justament amb la resta de la peli són prou justificants per anar a veure-la

diumenge, 19 de febrer de 2017

Por

Avui en dia qui menys qui menys té algun pis ocupa prop de casa. Les coses ja no estan controlades com abans. Ves a saber com aconsegueixen l'aigua, la llum i el gas. Ningú vigila el perill que comporta. En pocs mesos s'han detectat petits incendis a casa nostra, alguns provocats per aquesta nova manera de viure la vida. Ningú hi fa res. Les empreses i els governs no fan res per controlar la situació. Estem en un risc constant moltes persones que viuen prop d'algú que realitza aquestes males practiques. Haurem de confiar que no siguem nosaltres els propers.

divendres, 17 de febrer de 2017

Silenci encara no toca

Una de les estratègies dels polítics del Vendrell es no dir ni muuuu entre elecció i elecció. Llavors sortir a la campanya electoral prometre miracles i ja està. Ara resulta que la gent d'ERC està atacant per terra i per mar. Els defensors de FCC seguint les seves tradicions no diuen res. A veure si aquest cop els sortirà igual la jugada com les eleccions prèvies a les darreres perquè a les darreres ja es va veure que hi havia molts vendrells al Vendrell. A veure que passarà. De moment capejar el temporal i negociar serrells i partidetes per quedar bé.