Joan Marcer Soler, 1r màrtirr albinyanenc beatificat

Juan Mercer Soler

Nació el 14 de octubre de 1874 en  Albiñana (Tarragona)

Profesó el 15 de septiembre de 1895

Sacerdote el 19 de diciembre de 1903

Fusilado el 25 de julio de 1936 en Sallent

El P. Juan nació el 14 de octubre de 1874 en  Albiñana (Tarragona) y fue bautizado solemnemente al día siguiente en la iglesia parroquial de San Bartolomé de la diócesis de Barcelona. Fue confirmado el 30 de julio de 1879 por el Exc.mo José María de Urquinaona, Obispo de Barcelona.

Sus padres fueron D. Antonio Mercer, labrador, y Dª Antonia Soler, dedicada a las labores de casa y tuvieron familia numerosa. A sus hijos les dieron una educación cristiana tal como se acostumbraba en aquella época.

Ingresó en el Seminario conciliar de Barcelona en 1889 donde cursó el año de preparación y el primero de Humanidades.

Entró en la Congregación en agosto de 1891 en el Seminario claretiano de Barbastro para cursar los tres años de Humanidades que le faltaban. Las calificaciones académicas obtenidas fueron buenas y sobresalientes en conducta y aplicación.

Pasó a Cervera para hacer el noviciado. Tomó el hábito e inició el noviciado el 14 de septiembre de 1894 bajo la dirección del P. Antonio Sánchez del Val y profesó el 15 de septiembre del año siguiente.

A continuación realizó los estudios filosóficos en el mismo centro. El 11 de noviembre de 1895 recibió la primera tonsura de manos del Exc.mo D. Ramón Riu Administrador apostólico de Solsona.

En el  verano de 1898 pasó a Santo Domingo de la Calzada para estudiar  la teología dogmática y la teología moral. Sus cualidades intelectuales eran normales mientras su conducta y aplicación eran sobresalientes. En octubre de 1899 recibió las cuatro órdenes menores de manos del Exc.mo Victoriano Guisasola y Menéndez, Obispo de Osma. También en la Calzada recibió el subdiaconado en julio  y el diaconado en septiembre del 1903 de manos del Exc.mo Gregorio Mª Aguirre, Arzobispo de Burgos y Administrador apostólico de Calahorra. El 19 de diciembre de 1903 fue ordenado sacerdote en Burgos por el Arzobispo de la diócesis antes mencionado.

De acuerdo con su preparación los Superiores lo destinaron a las casas donde la ocupación principal era el ministerio apostólico directo. Así fue enviado a la Selva del Campo, Cervera, Vich, Sabadell, Lérida, Berga y Sallent. Donde más tiempo estuvo fue en la Selva del Campo. Estando en Vich, 1908, escribía a su hermana Dolores: «y dentro de poco, según fundados presentimientos, podrá suceder muy bien que la obediencia me enviara a tierras muy lejanas»[1]. Pero no hubo tal destino a América. En este tiempo tuvo frecuente comunicación epistolar con su hermana Dolores orientándola sobre su posible entrada en Religión. De Vich pasó a Sabadell en 1909 con el cargo de Ministro o ecónomo. En todas las comunidades se dedicó al ministerio de la predicación en sus diversas formas y al confesionario. En Berga desempeñó el cargo de Ministro. A Sallent, su último destino, fue trasladado en los cambios de 1934. Allí le sorprendió el estallido revolucionario.

El P. Mercer era un religioso ejemplar, observante de las santas Constituciones. Obediente a los superiores y siempre dispuesto a cumplir la voluntad de Dios. Era sencillo.

Martirio

El P. Mercer tenía suma confianza en la Providencia que le había librado de muchos peligros tal como escribía el 27 de junio de 1936. Seguía pensando en su protección.

El día 20 de julio por la tarde, junto con el H. Mur abandonó la casa misión de Sallent y se refugiaron en la calle Salmerón, donde permanecieron hasta el día 24 por la tarde. Entonces, para evitar problemas a la familia que  los hospedaba, salieron de la casa donde estaban escondidos para huir de Sallent, pero en la calle fueron reconocidos por los rojos, que con gran alborozo gritaban ¡Curas! ¡Curas! Formóse un grupo numeroso que los insultaba, golpeándolos despiadadamente. Al poco llegó una patrulla de revolucionarios que los llevó detenidos al ayuntamiento, donde encontraron al P. Payás. Poco después llevaron también el H. Binefa. Allí fueron sometidos a interrogatorio. Todos declararon que eran religiosos Misioneros del Corazón de María. Esta declaración les valió la sentencia a muerte, que oyeron con resignación y aceptaron con valor.

Oída la sentencia de muerte el P. Payás se dirigió a los del Comité pidiéndoles que, sobre todo en Sallent, nadie padeciera por causa de ellos, especialmente las familias que los habían tenido alojados.

Aquella misma noche del 25 de julio de 1936 se los llevaron a la explanada del cementerio para fusilarlos. Cuando estaban en fila, el P. Payás dijo:

Quiero bendeciros antes de morir y al levantar el brazo sonó la descarga de los asesinos que le impidió concluir. Los cuatro fueron enterrados en una fosa común del cementerio de Sallent. El enterrador, Sr. Pedro Miralda Torruella,  tuvo la previsión de apuntar en una libreta el orden de colocación y los datos personales de cada uno para que pudieran facilitar la identificación y la precaución de no enterrar a otros en la misma fosa sobre los misioneros.

Dues grans versions de Queen

Enguany he vist dos dels millors espectacles que reviuen Queen a casa nostra. El passat 20 de gener va ser el torn de Symphonic Rapsody of Queen i ahir a la plaça de Toros de Tarragona va tocar a Dios Salve a la Reina. Dos històries diferents, però totalment complementàries. En la primera és molt més espectacle amb més músics i dóna molt més de joc. A part dura unes tres hores i és una mena de recreació grandilocuent de Queen, En canvi en la versió del grup argentí segueixen el que devia ser la línia original del grup amb 4 músics que et fan reviure les imatges que tens del grup original. Tots dos són molt bons dins la seva especialitat, però ahir vaig tornar a veure a Freddy sobre l'escenari de la TAP. Brutal. Molt recomenables totes dues i ja us ho dic són totalment complementàries.

La Suerte de los Logan, una peli normaleta

La suerte de los Logan ens explica la història de tres germans que planejen un atracament amb altres personatges molt curiosos. La cosa no s'anima fins al final, la primera horeta és bastanta avorrida. Dóna la casualitat que l'altre dia per la pluja es va tallar la peli a mitja projecció. Podies escollir o els diners o tornar a veure la peli. Avui hi hem anat i al principi ens han posat Tadeo Jones fins un del públic ha anat a avisar als responsables. Dues coses peculiars en una setmana perquè encara no m'havia passat mai això des de que vaig al cinema al Vendrell

A la recerca del CIT del segle XXI

El CIT del Vendrell del Vendrell no passa pels seus millors moments. De cop i volta ha estat també víctima d’aquesta crisis que de mica en mica ens ha afectat a tots més tard o més aviat. El Cit ha aguantat el cop fort, però al final ha acabat  patint també les seves conseqüències, una mica més tard que la resta de la societat en una junta que fa sis anys que estava al peu de l’entitat.

La cosa estava cantada. Només calia veure la poca participació en la seva junta general arran de la dimissió de la present junta. Hi havia unes 20 persones a la sala amb un volum de socis que supera els 200. L’aspecte no era gaire optimista. El CIT, un cop més s’ha de plantejar la seva raó de ser i s’ha d’actualitzar o fer un pensament perquè sinó la crua realitat li marcarà un futur  més aviat negre. Una entitat amb 67 anys d’història i que és un clar exemple de la realitat del comerç a casa nostra. La seves pàgines estan farcides de moments gloriosos i altres més dramàtics, però sempre al costat del comerç del Vendrell. Molts dels seus presidents com el Juanjo Espina, Pepi Mercader i com no Magí Mateu els ha tocat litigar amb problemes i situacions d’aquest puntal de l’economia de la vila.

Un dels problemes del CIT és que al Vendrell, a grans trets, respòn a un eslògan prou conegut  “cadascú procura per ell”. Evidentment hi ha moltes excepcions, però aquesta és una tònica general que en els darrers anys s’ha intentat trencar amb iniciatives com la festa major del comerç vendrellenc com ha estat el “shopping night”. Aquest fet bàsic se li ha de sumar la posició dels comerços de la zona del Tancat i de les platges que responen a una altra realitat de la del centre del Vendrell i no sempre ha trobat o se’ls ha sabut donar la resposta adequada.

Una de les virtuts de tot plegat és l’autonomia de les entitats. Evidentment hem refereixo a l’econòmica que és en realitat la base de tot.

CIT com tantes altres entitats del Vendrell i la gran majoria de localitats depèn de les subvencions públiques principalment de l’Ajuntament del Vendrell, del qual rep, a priori, més de 50.000 euros anuals, falta que després els cobri.. El fet que no li abonessin la meitat del 2016 i la totalitat del 2017 ha estat el gra de sorra perquè el patrons del vaixell decidissin buscar una  nova capitania. Les quotes dels socis que són bastant baixes no dóna ni de bon tros per aguantar i tirar endavant l’entitat. Llavors ara estan aquí buscant una nova tropa que vulgui acceptar el repte.

Aquestes ajudes públiques també condiciona en molts casos el posicionament oficial dels comerciants. A vegades, crec jo, que no han estat capaços de trencar les línies marcades a la Casa Gran per no perdre l’ajuda oficial, això els ha lligat de màns i mànigues en algunes reivindicacions que s’haurien d’haver fet en el seu moment, però no s’han fet per no molestar qui t’aportava una part dels pressupost.. Els ha faltat independència i liderar el lobby de comerciants del Vendrell.

El teixit comercial del Vendrell és molt feble per moltes raons. Una de les claus és que molts no els interessa llogar els seus locals a uns preus raonables i prefereixen tenir la botiga tancada abans de cobrar un preu lògic. Alguns es pensen que tenen propietat al carrer Pelai de Barcelona. Si que hi ha comerciants amb vocació de suïcida que s’atreveix a pagar un preu escandalós però al cap de poc temps ha de tancar perquè la realitat és la que hi ha i les ajudes oficials als autònomes i per l’obertura de negocis són només de cara a la galeria  amb grans titulars i poca cosa més.

El CIT hauria de ser clau en cites com la Fira, però tal com la fem cada any va destinada a les coques de Perafita i a les assegurances perquè la gent del poble no s’ho poden permetre. La Fira que fem al Vendrell està dirigida principalment a la gent de fora, perquè la gent del Vendrell no està al nivell que vol simular aquesta fita comercial que amb la concentració dels dos dies de festa local a la festa major del Vendrell ha patit un altre cop considerable.

El CIT, quan es torna a reeditar primer de tot ha de ser independent i defensar els interessos de la majoria dels comerciants i aconseguir reunir el màxim de comerços possibles del Vendrell i lluitar per ampliar altres espais. amb una difusió de la marca local sinó no ho acabarem d’arreglar mai. Ha d’haver gent encarregada de buscar franquícies perquè vinguin i fer de mitjancer per aplanar el camí als que estiguin mínimament interessats en venir. El CIT del segle XX ha mort. Ara toca inventar el del XXI amb una població de quasi 40.000 habitants i amb diferents punts comercials prou comercials que no s’acaben a la Rambla.

El Vendrell segueix en peu

El Vendrell continua en peu, després de la detenció i empressonament del president d'Omnium Cultural i l'ANC, la gent ha sortit al carrer per mostrar la seva protesta per aquest estat policial on estem immersos. Persones a la presó sense una causa gens clar. Caps de turc per atemorir a la gent. Feia anys, per no dir mai, que a la zona del Tancat del Vendrell es van escoltar cacerolades. Això vol dir que la gent ja n'està tipa i tot que molta gent passa de tot plegat, cada dia s'apunta més gent al carro dels indignats. Avui a la plaça Vella del Vendrell també hi havia molta gent en contra de les retallade d'ahir. Potser unes 100 persones que s'han afegit a aquesta concentració silenciosa. Allí hem estat. La cosa continua avui a les 20 amb una encesa d'espelmes i a les 10 cacerolada i no acaba aquí. Entrem en la part més dura d'aquest camí sense retorn que no sé on ens portarà però que no pinta gaire bé tot plegat. Endavant.

La Desbandada, un grup que cuida els seus seguidors

Un gran honor participa en el darrer concert de la Desbandada d'aquesta gira que dóna nom al nou segon cd. Ara pararan màquines per treballar en un nou projecte. Ells han sabut donar suport a la gent més propera començant i acabant el seu concert a Tarragona, doncs ells són del Vendrell. Aquest és un petit detall que els fa grans. Altres prefereixen anar a les grans ciutats i deixar una mica de banda els seus fidels que els han vist néixer i sempre que poden van als concerts. La Desbandada que ha recorregut tota la geografia espanyola té molt clar on està el seu punt més important. Encara que omplin estadis a Valencia o Zamora saben on són els seus origens. Moltes felicitats per la tasca feta i no perdeu mai el nord. Un concert on també varen convidar els amics, aquests que sempre hi són. Molt bé xavals.

Ja han passat les festes majors

Un dels pilars socials de la nostra actualitat és la nostra festa major. Tinguem el pressupost municipal en plena forma o la caixa plena de teranyines és igual, la gràcia és fer una bona festa major per a tots els públics. Després ja ho anirem pagant al llarg de l’any o traurem els diners d’altres projectes que funcionen però que no són tan mediàtics. Aquest és un dels punts claus dels programes electorals dels nostres polítics. Durant aquella setmana que dura la proposta la gran majoria de la gent s’oblida de les penes i preocupacions i surt al carrer a compartir joia i xerinola amb amics, parents i veïns. El més greu que li pot passar a una localitat és que pel fet que sigui no celebri la seva festa major. Aquesta falta pot produir seriosos problemes entre els seus veïns de totes les categories.

La festa major d’un poble per la meitat de la població és vista com una oportunitat per anar de festa, trencar amb la dieta i seguir una mica el ritme que marca el programa d’actes, però altres persones aposten per marxar de vacances i aprofitar els dies de festa per desconnectar de la seva rutina. El fet que el Vendrell hagi posat juntets els dos dies de festa local coincidint amb la seva Festa Major és ideal per optar per aquesta segona opció. Evidentment tots aquests que toquen el dos no surten a les estadístiques, ni a les valoracions, ni falta que fa, però s’agafen la festa en la seva part més personal que també representa una opció. Si tots anéssim a pl. Vella a veure castells segurament no hi cabríem, per això l’oci ja es reparteix intel·ligentment entre la ciutadania. Un signe d’identitat de qualsevol barriada és tenir la seva pròpia festa major. Hi ha municipis amb un bon garbell d’urbanitzacions que es passen els dos mesos d’estiu fent festa grossa de cada nucli habitat.