divendres, 17 de novembre de 2017

Gran acollida de la presentació de “Món Tocat Baix Penedès”



Una quarantena de persones de diferents edats van assistir ahir dijous al Centre Cívic l’Estació a la presentació de Món Tocat Baix Penedès, es deixava notar una notable presència de professionals en diferents àmbits de l’ensenyament. Les quatre persones que van participar en la xerrada són Montserrat Navarro ( fundadora Món Tocat Baix Penedès) Noelia Romero ( Psicòloga Clínica), Mònica Aresté ( Responsable Espai Situa’t Tarragona –SMC) i Aurelio López (Fundador del projecte TOC).

Els diferents ponents van exposar des del seu angle la visió d’aquest trastorn que afecta a un nombre considerable de persones en la nostra societat. Molt interessant també va ser la participació del públic amb les seves preguntes i suggeriments sobre aquest tema aportant interessant reflexions. Per totes aquestes persones que estiguin d’alguna manera relacionades amb aquest trastorn es poden posar en contacte amb el següent mail : montocat17@gmail.com per donar suport amb les persones i famílies afectades. 

El cas Duran no és tan raro

Una de les notícies que ens han sorprès en els darrers dies és l'anunci de l'antic líder d'Unió que durant molts anys va anar del braça amb CDC que a les properes votaria PSC, llavors el seu primer "enemic" a les urnes. Només vull recordar que en alguns partits a la comarca s'han fet autèntiques escabetxines de simpatitzants i afiliats i s'han imposat per la força líders per dictàment diví. Estic molt segur que molts dels afectats van votar el partit rival per tocar la moral al nou poder diví. No és una cosa gens rara, però clar això no es diu mai, però es fa.

Testimoni d’una afectada de TOC



Sóc una noia de 18 anys que pateix Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). Porto des dels 11 anys amb aquest patiment, ho he passat molt malament, com tots els que el pateixen. El meu TOC és el de la neteja: he de dutxar-me tant sí com no, és un món per a mi haver-ho de fer-ho, pur arribar a trigar tres hores. Em frego i em frego perquè sempre acabo pensant que m’he deixat algun racó de la meva pell sense sabó, m’ajuda la meva mare, com si jo no sabés fer-ho, però en part és així, perquè jo sola pateixo. M’aclaparo. És un no parar i la meva mare és com si em donés canya a l’hora d’ajudar-me i és millor per acabar abans i m’assegura que estic neta. M’he de rentar les mans sempre. Em fan mal de tant rentar-me-les. La meva mare me les va arribar a embenar senceres perquè sagnava del desgast a la pell i era l’única manera que durant unes hores aconseguís no rentar-les.  Em poso crema hidratant i una altra vegada me les rento perquè la sensació no m’agrada. Em moco sense parar perquè el nas estigui net de mocs, intento no fer-me mal però m’estiro la pell per mirar dins. Aquí puc estar mitja hora. Cada matí he de tenir sempre al meu lavabo dos rotlles de paper higiènic, els quals gasto en poques hores, perquè si no crec que se’m pot acabar i m’agafa molta angoixa de pensar que en necessités quan més em calgui. Aquesta és una altra: el meu pare va haver de fer-me  un lavabo dins de la meva habitació, perquè em passo moltes hores allà i no els deixava a ells el seu. Això em va ajudar a abaixar una mica la meva angoixa. És meu, no entra ningú més i això em calma. M’he de depilar encara que no tingui borrissol. No puc fer-me la cera perquè és impossible esperar que el pèl creixi. Em passo la fulla cada dia, i això em provoca que sagni per tot arreu. Les dents és obvi rentar-les i si no recordo per on he de començar amb el raspall he de tornar a començar. Faig servir un gel familiar en poques hores, d’una marca concreta, no pot ser d’una altra, i he de tenir els meus pots per a mi, no puc fer servir els de la resta de la família: crec que estan bruts o que hi ha pogut posar alguna cosa dins. Així que la meva mare m’ho compra tot individual per a mi. Recullo la meva roba bruta de terra després de la dutxa amb una tovallola neta. Si ho fes amb les mans, hauria de dutxar-me de nou. Em passo la vida migrant informació dels productes, tant dels de menjar, com dels corporals: la seva caducitat, quins ingredients porten, si són perjudicials per a la salut... I així seguiria amb una infinitat de rituals més, sense comptar ja quan he de sortir amb la meva família a algun lloc. Sempre busco excuses per no anar-hi, ja que  em suposa un gran problema pensar que hauré de fer les meves necessitats en banys públics. La meva mare va optar per portar sempre una ampolleta de lleixiu o tovalloletes netejadores, i es veu obligada a netejar el bany aliè perquè jo pugui entrar-hi. Així que davant tant angoixa que em crea prefereixo quedar-me a casa. Faig teràpia, medicada, però res em serveix. Estic cansada, farta d’aquesta malaltia que sembla no tenir fi. Són molts anys, no vull tenir aquest trastorn, sempre penso que per què tan jove com sóc no faig res, no tinc motivació per a res. , no tinc gairebé esperances ni amics. Per què a mi? Tot és una merda. Sí, cal lluitar, però sento que no sóc forta i no puc més. Sempre és el mateix. És com una roda girant al meu voltant. No serveixo per a res, faig patir a la meva família, em sento molt merda i penso que si no hagués nascut la meva família seria més feliç sense aquest patiment. Sento que això no s’acabarà mai. N’estic farta, el meu cap em diu que podria lluitar més, però alguna cosa m’ho impedeix. Sóc una covarda. Ja no vull lluitar.  Si em moro, la meva família després d’un temps estaria millor. O sigui, feliç. I jo descansaria en pau.

Anna Navarro


Montocat17@gmail.com


dimecres, 15 de novembre de 2017

Els nostres egos ens porten al més enllà


En aquest món de superàvits, sostenibilitat, equilibri, igualtat d’oportunitats, democràcia, pressupostos participatius, legalitat vigent, diàleg de sords i altres invents moderns que ens inunden els titulars i en prou feines ens deixen triar el gra de la palla, cada dia és més complicat caminar endavant amb pas ferm i amb una direcció concreta. En les nostres administracions estan de moda els plenaris per parlar de temes eteris a vegades bucòlics i que molts cops van units a una gran causa que ningú s’hi pot oposar per no quedar malament davant els seus votants.
Els nostres trileros juguen a un joc clar que és bàsicament qui dies passa anys empeny. Mentrestant discutim del sexe dels àngels o posem el nas en competències que no són nostres deixem de banda, la nostra casa per escombrar. Tan senzill i útil es fer una moció per decidir a quina hora s’encenen o s’apaguen els fanals de l’enllumenat públic, però això  és un tema gairebé irrellevant. Es prefereixen omplir els seus egos i   treballar grans temes on no hi tenim res a fer. Abans que la Vegueria del Penedès fos una realitat, ja ens vàrem afanyar a debatre quina seria la seva capitalitat. Temps al temps. Quan toqui ja ho farem, de moment hi ha molts temes més propers que no pas aquestes grans titulars que als polítics els tenen el cor robat i que, de moment no porten enlloc.
Està molt bé que demanem els béns immatriculats per la jeràrquia catòlica, però també hem de parlar del nostre transport públic, de la recollida selectiva i tants altres temes que tenen el lloc de debat en el ple municipal perquè no crec que a Madrid ni a Barcelona es preocupin a quina hora passa el camió de la brossa en un poble del Baix Penedès.
Aquests polítics amants d’aquest joc estan acostumats a posar benzina en aquests temes tan globals i tant sostenibles per tenir al personal entretingut. Hem tingut la sort o la desgràcia que la situació política actual dóna per debatre tot un ampli ventall de temes relacionats amb el “Procés” que atrau l’atenció de moltes persones, però això no ens ha de deixar treure la vista dels temes més propers que realment ens toquen. Potser no presentarem mocions per salvar Catalunya, però si que podem esbrinar si dotem els nostres municipis amb més zona blava. Punts en comú on els diferents partits es mullin i deixem que la Renfe decideixi quants trens passen al dia pel Vendrell. El bonic de tot aquest joc amb els daus els que aquests grans temes que generen grans debats no porten en la majoria de casos enlloc. S’envia una notificació a la institució pública o privada que porta el tema i aquí s’acaba la història. A per una altra gran  conquesta universal per portar al proper ple.
Una de les formes perquè aquests viaranys excelsos es puguin reconduir es potser dotant a les nostres administracions de funcionaris de carrera d’habilitació nacional. Avui en dia quan en una administració et trobes amb secretaris o interventors accidentals, que és el més nombrós, els treballadors i tota la població està en risc de perdre una vàlvula de seguretat dels seus drets. Durant molts anys, això de l’accidentalitat ha tingut representats honrats i altres que només s’han dedicat a seguir les ordres dels polítics de torn, perquè al final tots es trobaven en el mateix lloc i es repartien els papers.
Igual que ara s’està demostrant que això que enteníem per democràcia era una gran mentida perquè els seus pilars estaven viciats, de mica en mica anirem trobant pel camí els temes que han de sortir en els plenaris dels consistoris i  hem de deixar de fer cartes als reis per deixar la casa desatesa. Hem arribat a una situació que cadascú ha de salvar els seus mobles i deixar d’enviar petits suggeriments a altres instàncies per ser arxivades sine die. Treballem els nostres pobles i comarques i sempre busquem el dau que realment ens interessa i deixem la resta per a qui toca, que ja tenim prou feina si la volem fer per arreglar la casa.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Presentació del Toc Toc del Baix Penedès


Aquest dijous a dos quarts de vuit de la tarda es presenta el Mon Tocat Baix Penedès. Una associació que vol reunir a les persones i familiars afectats pel TOC ( Trastorn Obsessiu Compulsiu). Per exemple aquestes persones que no estan mai segures d'haver tancat una porta i tornen i tornen a veure si està tancada o persones que són obsessives per la seva neteja fins a un punt extremat que ningú els pot tocar i no estan tot el dia netejant-se o persones que passen hores i hores ordenant la seva habitació o netejant la seva habitació o persones que agafen xiclets de terra per menjar perquè sinó la seva mare es pot morir. Tot això fins a un nivell obsessius. Segons les dades aquí al Baix Penedès n'hia una 30, esperem que aquest dijous facin cap al Centre Cívic perquè no estiguin sols i es treballi per intentar aminorar els efectes d'aquest trastorn que afecta a moltes persones en diferents nivells, però a vegades és molt greu i trastoca totalment la vida. ja ho sabeu.
Dijous, 16 a les 19:30 al Centre cívic del Vendrell

diumenge, 12 de novembre de 2017

L'ideal tots indepes junts, però no el més real

La versió ideal per al proper 21 de desembre és que tots els partits independentistes anessin en una llista única, però vist el que s'ha vist aquests dies millor que cada partit vagi per lliure i després ja sumaran els seus ascons i la gent donarà la força que toca a cadascú lluny de pactes prefixats. Jo crec que hi haurà una pujada d'ERC i l'antiga CDC crec que pot perdre vots i la CUP és incert el que pot passar i potser es mantindrà. Per altra banda, crec que molts que no votaven del sector unionista perquè Catalunya no importava ara aniran a votar i els partits d'aquest sector ja s'encarregaran de moure el seu electorat fins ara apalancat a casa. La cosa encara està sobre el 50% entre indepes i unionistes, pot pujar un parell de punts en un cantó i baixar un parell a l'altre, però la cosa està molt equilibrada.

dissabte, 11 de novembre de 2017

Tornem a reivindicar els nostres drets


Un dia més, una nova activitat de protesta, de reivindicació. La gent torna a sortir al carrer per demanar que deixin lliures als presos polítics que hi ha actualment a Madrid. La gent segueix defensant la democràcia, la llibertat, el dret d'escollir. Avui tocava Barcelona al carrer Marina i aconsellaven portar visible el llaç groc a la roba. Una manifestació tranquil.la en què no ens hem mogut gens per la quantitat de persones que hi havia. Més de 3.300 metres, diuen que unes 750.000. Però això és el de menys la gent de totes les edats surt al carrer en pau per reclamar la seva dignitat i els seus drets. La cosa estava atapaïda i a través de la ràdio es podia escoltar. Cada dia hi ha gent nova que participa en aquestes movilitzacions nacionals. Esperem que els drets reals i la democràcia vertitable s'imposin i sortim d'aquesta situació totalment injusta.