Per un partit penedesenc

En les properes eleccions municipals possiblement en molts municipis es batran tots els records de llistes de partits que es concorren a la cita electoral. Tindrem per triar i remenar, posats a fer no estaria gens malament que alguna persona amb imaginació, temps lliures i un grapadet de bitllets s’atrevís a endegar un partit d’esperit penedesenc que es presentes en la majoria de municipis possible. Evidentment hauria de tenir uns trets característics generals, però el seu punt fort seria la seva aposta inqüestionable pel Penedès. Aquesta seria una manera de vehicular uns vots que es distribueixen en diferents formacions. Si arriba a aconseguir representativitat el següent pas és intentar entrar al govern si es compleixen uns criteris bàsics per poder imposar el seu tarannà i esperit a l’equip de govern.

Es poden fer moltes mocions, vegueries i el que faci falta, però en el fons qui mana són els partits. La majoria de sigles estan dirigides des de Madrid o Barcelona o són marques blanques que mai saps per on van. Llavors el millor camí per fer territori és jugar al joc que toca i entrar directament en el terreny de la política amb unes sigles prou entenedores en un moment en què tot el ventall polític està bastant trinxat per disputes i rivalitats internes que encara no hem acabat de pair.

El Penedès s’ha convertit en un cinturó més de Barcelona i estem allí convertits en una mena de zona dormitori on hi ha una mica d’indústria, comerç i molta gent que cada dia va i ve de la capital catalana perquè ha estat aquí on ha trobat el seu lloc ideal per viure.

Per reivindicar la nostra realitat ens tocar jugar el paper que més rendiment ens pot donar. Està bé que tots lluitem per idees universals o nacionals, però en el fons hem de preservar el més proper que tenim a casa i aquesta podria ser una bona manera de donar empenta a la nostra identitat.

Un optimisme molt sospitós

Un dels candidats a l’alcaldia el municipi ha començat ja la seva campanya electoral de manera suau, però està allí a les xarxes socials i intentant traient el màxim possible el cap per algun mitjà perquè és vegi i arribi al seu missatge a més gent millor dels seus votants.

Evidentment, aquesta candidatura ha d’anar acompanyada d’un slògan, d’un propòsit que emmarqui una mica els 6 mesos que tenim per endavant. Aquest cop l’adjectiu triat és “optimista”. En aquest terme es  poden resumir moltes coses que queden incloses dins el seu ampli context, per altra banda també sembla que hem aparcat una mica altres propostes que en les darrers dècades s’han fet populars com “El Vendrell que volem”, “el Vendrell de tots” “ Una vila per viure”. Obvie’m aquestes històries que formen part del nostres passat electoral i anem a posar un somriure a la nostra vila.

Si mirem les estadístiques d’atur, fracàs escolar i renda per càpita no les podem incloure dins aquesta etiqueta optimista, però aquest objectiu ens amaga totes aquestes dades dins d’una calaixera on durant uns mesos no hi podem tornar i hem de cercar tot allò que ens fa feliços per viure en aquesta vila al mig de tot arreu.

El nostre optimisme segons la propaganda pot basar-se en què a la propera legislatura tots aquests serveis que tenim externalitzats a altres empreses com la recollida d’escombraries, la neteja de carrers, el manteniment de parcs i jardins, el servei municipal d’aigua ja no ens quedaran excessivament curts per a les nostres necessitats La sensació és que en alguns d’aquests casos com la neteja viària, hi ha uns carrers que estan molt nets, però en altres els veïns celebren amb cava el dia que veuen un escombriaire, sort de les pluges intenses que posa al seu lloc les fulles que ningú recollirà.

Hi ha alguns temes interessants que s’han de repassar per conèixer el seu estat vigent. Un  és el tema de la illa de vianants que fa anys que es parla de la segona part del Dr. Robert és una ampliació que ja fa pressupostsos que es demana i encara està pendent de fer. Suposo que haurem d’esperar a les eleccions municipals perquè aquest tram d’aquesta cèntrica via passi a formar part definitivament de l’illa de vianants.

Torna a apostar per la logística per treure aquesta comarca de la situació preocupant d’atur. Realment val la pena malmetre el cor de la comarca per ficar grans naus on treballin quatre “toreros” i un parell d’administratius? El nostre futur no passa en destruir el territori a qualsevol preu. Ja som una comarca trinxada gràcies a les vies de comunicació de tot tipus que ens passen i de moment encara hem d’esperar una hora per al proper tren en la línia entre el Vendrell i Barcelona. Si som agosarats i anem a l’estació de Sant Vicenç de Calders, per tenir la cosa una mica millor doncs sinó hi vas entre les 6 o les 7 del matí has de passar per una zona que està en estat mig salvatge amb unes escales que el dia que plou resulta  més arriscat que pujar al Pedraforca. Els terrenys no són municipals, però entre els uns i els altres la casa sense escombrar.

Potser si que ens interessa que d’una vegada per totes es netegi la zona del Balneari de Coma-ruga que allò està en franca decadència, però tots hem de recordar que en aquesta zona per sort o per desgràcia hi viuen gent i quan cauen 4 gotes allò sembla un estany per recordar els seus orígens. Solventar aquesta problemàtica a hores d’ara és una tasca de milions d’euros, però encara que tinguem un espais rescatats de l’oblit les persones que viuen en aquesta zona continuaran tenint els mateixos problemes que fins ara sense que es vegi cap solució a mig o llarg termini.

Si hem d’arreglar el Vendrell primer hem de ser realistes i després ja en parlarem. Precisament aquest no és el municipi ideal per anar d’optimistes perquè fins que no siguem conscients de la nostra problemàtica real, no la que surt a l’endolcit programa de la televisió local Per què? de la televisió local, no en podrem sortir.

 

Una gran peli Infiltrado en el Kkklan

Infiltrado en el Kkklan és una peli que reflecteix des de dues vessants la lluita racista als USA. Una peli molt interessant fins el darrer moment on vas veient l'evolució dels dos moviments oposats quasi a vegades d'una manera simètrica units per la polícia que fa de nexe entre els dos. Una gran proposta per anar a veure el cine. Molt real i és una bona manera de conèixer la realitat d'un país que només arriba a trossos.

La normalitat ens hauria de fer por

Cada dia que passa assimilem coses que potser no haurien de ser normals, però de mica en mica s’hi van tornant. Això és una cosa que ens hauria de preocupar. Un dels fets és que un col·lectiu important de joves que van a l’institut o a la universitat ja tenen el consum de porrets com un a cosa totalment normal i tolerada. Abans hi havia moments al llarg de l’any que es veia una certa pràctica, però ara aquest element d’elaboració pròpia ja forma part de les nostres rutines i ningú hi pot fer res per trencar aquest hàbit establert en el nostre dia a dia.

Un altre de les normalitzacions que ens hauria de preocupar perquè fa que moltes persones es preguntin perquè són tan burros de seguir el sistema tradicional. Aquest és l’ocupació de pisos. Realment ja ho tenim assumit com una cosa tan habitual que no ens escandalitza. Llavors els que estan pagant lloguer o hipoteca acaben creient que no cal complicar-se tant la vida pagant cada mes religiosament al banc per una cosa que al cap de 40 anys potser anirà a nom teu si ho pots acabar pagant. 100 euros i pots escollir en el mercat alternatiu i bones ofertes en els subministraments.

Un altre de les històries que tenim ja més que assumides és l’ús que fem de la xarxa per aconseguir material audiovisual per als nostres televisors, reproductors de mp3 i el que faci falta. Evidentment encara hi ha gent que no sé perquè va al cinema potser perquè ho pot veure en pantalla gran, però la resta és molt fàcil d’aconseguir i d’una forma totalment gratuïta. Evidentment això funciona perquè  les grans empreses telefòniques treuen partit a tot aquesta xarxa de pirateig d’una manera indirecta.

Un altre element són això de colar-se gratuïtament en els trens. Evidentment, al final moltes persones que compraven el bitllet religiosament acaben practicant aquest esport que si algun dia t’enxampen doncs pagues els diners i encara hi pots tenir beneficis perquè en rodalies hi ha menys revisors que cabines telefòniques a la via pública.

El nostre dia a dia està canviant a ritme de microones. Això que un diumenge d’estiu en un poble costaner la gent anava a la platja ja ha passat a la història. Avui en dia molts són els que aprofiten aquestes hores del vermut per anar de compres en alguna gran superfície i poder comprar per tota la setmana. Fa anys només hi havia una botiga al Vendrell que ja feia un mena de servei 365 dies a l’any, però els preus eren una mica més cars que la resta d’establiments, però evidentment tot tenia un preu.

La normalitat afecta a llocs tant sensibles com aquestes feines de  6 mesos i al carrer que és el que es porta. Trobar una feina fixa amb un salari de més de 1.000 euros és una cosa que costa bastant. Llavors l’empresa pública ha volgut fer el paper de gran salvadora de la situació actual i el que fa són contractes amb joves de 6 mesos i després al carrer. En la immensa majoria dels casos cap d’aquest contractat tornarà al mateix lloc i seguirà buscant aquestes ofertes de sis mesos amb l’excusa d’agafar experiència per una feina. Una gran mentida, t’hi pots tirar 10 anys agafant practica per acabar de caixer en un gran supermercat que cada dia és el somni de moltes persones perquè les alternatives no són gaires positives.

Aquest és la nostra realitat que tenim a casa nostra. Ens estem acostumats a moltes coses que no acaben de ser normals de tot o potser si que ho són, però l’herència dels anys anteriors pesa massa perquè les acabem d’assimilar d’una manera raonable. Llavors estem en aquesta època de transició que potser en els propers anys s’acabarà regularitzant i ja ningú serà tan burro de pagar el pis d’un lloguer i podrà fumar un mai entre classe i classe mentre el professor canvia d’aula. Petites històries que estan entrant en la nostra rutina i nosaltres estem aquí mirant com tot això està evolucionant i la cosa es va assimilant i al final el de tota la vida passarà a ser un anacrònic perquè serà tan burro de comprar un bitllet del Vendrell a Sant en tren quan ja pocs practiquen aquesta obra social. 

Enquesta a sis mesos de les municipals al Vendrell

Aquesta és la primera enquesta realitzada per Convenç Vendrell sobre les properes municipals. Ja n'aniran sortint. Aquí un tastet.

No us perdeu Bohemian Rhapsody

Gran peli la de Bohemian Rhapsody. És un musical molt ben interpretat que no amaga el preu de la fama. Passa molt ràpid i està molt proper al dia a dia de Freddy Mercury. Hi ha molta música interpretada pel protagonista del mateix film. Hi ha moments que il·lustren molt bé la relació entre els membres del grup i els seus productors, managers i amants. Aquesta és una de les pelis que s'ha de veure en pantalla gran per gaudir de la música que hi té un pes molt important. En gaudireu i al sortir el primer que fareu serà posar Queen.

La màgia pura i la relació de llocs de treball

La màgia és un art que ens envolta. Els seus professionals no sempre porten barret de cop ni fan sortir un conillet de darrera el folre. En molts àmbits trobem grans artistes que amaguen el seu art de moltes maneres. És una llàstima que massa cops no se’ls reconeix el seu art i s’han de buscar altres professions que no són la seva. Avui parlarem d’aquests professionals i la seva relació amb la relació de llocs de treball (RLT). Un dels punts claus de qualsevol empresa pública o privada, petita o gran és la relació de llocs de treball. En aquest llistat basat en un organigrama de funciona s’estableix tots els professionals d’aquell centre amb les seves tasques i també el seu salari.

Aquesta és la base de tot plegat i un dels eixos de qualsevol empresa perquè funcioni correctament, on cadascú ha de realitzar el seu paper dins l’organigrama general. Això és un document ben viu que s’ha d’anar actualitzant quan les coses canvien i adaptar-se als nous temps. Estem vivint a un ritme microones i hem d’estar preparats perquè la realitat no ens deixi obsolets.

Això es pot realitzar de moltes maneres. La potestat final sempre és de l’empresa, però no està gens malament que els treballadors hi puguin dir la seva i posicionar-se sobre aquesta important eina tot i que també  pot passar olímpicament dels treballadors i dels seus representants, però sempre seguin uns protocols bàsics de dir  això és el que hi ha i punt.

Hi ha moltes maneres de fer-ho. La més fàcil i econòmic i bàsica és que els treballadors o representants s’asseguin en una taula uns dies i ho vagin valorant i seguint uns criteris presumptament objectius doncs que s’arribi a un acord per fer-ho realitat, sense cap empresa exterior. A la xarxa hi ha la documentació necessària per fer-ho sense necessitat de llençar cap diner.

Altra sistema és que els responsables del negoci contracti una empresa perquè ho faci amb uns criteris pactats entre les dues parts. No hi pot faltar el seu pressupost ni els terminis.

El tercer sistema és una barreja de les dues agafant el pitjor de cada part. Aquest sistema consisteix en què l’empresa fa una relació de llocs de treball segons l’interès dels manaires de torn i es convida als treballadors o seus representants perquè hi prenguin part com a convidat de pedra. Evidentment el paper dels treballadors és purament testimonial i ha de servir perquè aquests donin el seu acord a un resultat que no té res a veure amb la seva possible visió del procés, però que es necessari per quedar bé davant de la galeria i tirar-ho endavant compartint la responsabilitat amb uns actors que només han servit de convidats de pedra en tot el procés. Totes les cartes estan marcades des d’un bon començament i llavors el mag ja sap on està l’as guanyador des d’un bon inici de la partida i encara que es moguin tots els elements porten a un resultat ja esperat d’antuvi.

Tot aquest darrer procés en el cas de l’Ajuntament del Vendrell no s’ha elaborat per cap inspiració divina ni perquè hagués sortit en una d’aquestes mocions fruit de la política ficció de la casa.

L’aparició de tot aquest moviment tel·lúric ha estat perquè hi havia un seguit de professionals que ocupaven unes places noves que no podien veure compensades econòmicament la seva tasca perquè no existien a l’antiga relació de llocs de treball. Llavors aquesta mancança entre d’altres petits detalls ha portat al consistori vendrellenc a tirar endavant una RLT en el darrer any de la legislatura amb presses i voluntat que tot estigui arreglat pels propers quatre anys i alguns casos pendents també estiguin apunt. Evidentment si ara teníem els trams amb tres posicions possibles ara tindrem 189 llocs de treball diferenciats. La diferència que en la versió actual hi havia 89 salaris diferents i a al propera ens aproparem als 200. Un gran avanç per la convivència i igualtat dins un col·lectiu de treballadors que ronda les 500 persones. Si aquesta política l’apliques igualitària a 40.000 pots arribar a nivells galàctics.