Autobus nocturn entre el Vendrell i Barcelona els caps de setmana.

Ara que els nostres polítics tomben tant cap aquí i cap allà. haurien de demanar de tenir una linia de bus els caps de setmana entre EL Vendrell i Barcelona durant la nit de divendres i dissabte. Potser no cal cada dia, però dos cops per setmana la veritat que estaria molt bé. Potser no és una promoció de la nostra vocació penedesenca, però avui per avui hi ha molta més gent que va a Barcelona que no pas a Vilanova i Vilafranca. Durant l'estiu tenim bus diari entre Vilanova i el Vendrell. Molt bé, ara només ens queda demanar aquest petit detall que és super deficitari, però pot salvar més d'una vida. Vinga ànims. No ho dubteu.

Bo, bonic i sobretot barat

  

Molta gent fa país i es dedica a comprar al seu poble o al del costat quan el producte està fora de la seva oferta més propera.

La solució per ajudar al petit comerç d’un poble no passa només per descomptes o petites gratificacions en els impostos. El problema del Vendrell i altres localitats és que estem majoritàriament amb una població de pocs recursos tret d’uns quants, els de sempre. La majoria d’aquests escollits al llarg de la història no ha treballat a favor de tota la ciutadania de la localitat, sinó que ha apostat en el millor dels casos pel bé del clan. Aquests quatre són els que han remenat les cireres al llarg dels segles ja sigui des de les institucions públiques com privades. Cadascú feia el seu paper perquè tot quedés igual encara que t’anunciessin una autèntica revolució amb manifestacions incloses. Els quatre de sempre es repartien el pastís i la resta de gent calladeta mirant com els  de sempre feien els seus negocis ja sigui en el món de la construcció, financer o empreses que eren contractades per la majoria dels amics per no deixar créixer la resta.

Hi ha una dada prou important que no acostuma a aparèixer en les rodes de premsa i altres convocatòries públiques. Això del ple anual del ROM sobre l’estat de la vila sembla ser que mai és farà per tant tampoc pot sortir en aquest marc, però sortosament si que el tenim al Google que és un dels grans poders d’aquest món globalitzat. Si hi donem un cop d’ull a les dades de l’Idescat el Vendrell, l’any 2013, ocupava el lloc 172 en rànquing català de renda per habitant al Principat amb 13.400 euros per persona i any. Un cop més estàvem a la cua en una mostra de 211 localitats on només participaven les de més de 5.000 habitants. En les  darreres posicions trobàvem municipis del Delta de l’Ebre com Alcanar, La Sènia, Ametllla de Mar i també Ulldecona en un altre àmbit geogràfic. Els darrers 8 últims estaven per sota els 11.000 euros. No cal dir que els primers del rànquing era Sant Cugat del Vallès amb 20.500 i Sant Joan Despí amb 19.900 euros anuals per habitant i any. Per altra banda a Calafell, Calafell estava al número 165, amb 13.600 euros per any i habitant un lloc abans que Cunit amb la mateixa quantitat.

Aquesta és una dada prou significativa i explica la nostra situació des d’un punt de vista econòmic que és un dels pilars de la nostra societat. El problema és que la gran majoria de gent del Vendrell ha d’utilitzar els mitjans més econòmics per subsistir. No ens calen ni grans campanyes de productes miraculosos en tots els sentits, sinó la clau de tot plegat aquí és el preu que tingui aquesta oferta. Si la relació qualitat preu és bona doncs pot tenir bona acollida i si a més és econòmic doncs pot arribar a triomfar.

La majoria de gent ha de comprar segons la butxaca i no es pot permetre el luxe de tenir un nivell de vida que la seva economia no li permet. Per això es pot entendre la força que tenen els basars xinesos a casa nostra, la molt bona acollida d’alguns bars i restaurants que rebenten preus tot i que no sempre el que se serveix ofereix una qualitat mínima. Evidentment que la gent amb recursos ja té els seus llocs on anar i comprar, però entrar en aquest món és molt difícil per un que no sigui VTV (vendrellenc de tota la vida).

Aquesta és la nostra història en un poble on molts han de marxar per poder treballar perquè aquí hi ha poca oferta de feina. En una vila amb moltes realitats, però on el fracàs escolar i l’atur hi tenen  molt forta petja i on els 200 habitatges 200 ocupats és el estan a l’ordre del dia. Alguns amb inquilins respectables i altres una mica més revoltosos, però on els guettos socials encara estan es poden veure ben clarament.

Per solventar això, cadascú hi té una tasca. Des de les administracions públiques dotar als treballadors del sou que es mereixen no seguim omplint aquest país d’auxiliars administratius amb tasques assignades per estalviar uns diners que potser després es malgastaran en piscines fetes sense cap criteri o finançar partits amb quatre gats. Els escollits de sempre ho ha tingut més fàcil. Descartar des de l’administració aquests contractes que amb la meitat de l’atur i la meitat de l’administració fas una jornada completa perquè això és una presa de ple.  Un primer pas és que les administracions abonin el que correspon a cada treballador i no cal anar a pidolar a ningú res que no els pertoqui per llei. No cal anar a l’Àfrica a buscar injustícies, aquí també en tenim.

Per un carrer amb el nom dels Laxen al Vendrell

Jo crec que les coses s'han de fer en vida i en funcionament i un dels millors ambaixadors del Vendrell al llarg dels 30 anys del Vendrell són els Laxen Busto, jo crec que es mereixen un carrer. Segur que algun dia els hi posaran, però potser haurem d'esperar que tots siguin ja uns iaios honorables. Jo torno a dir que es mereixen un carrer pel tot el que han fet i perquè en algunes de les seves cançons han posat el nom de la vila. Això és una manera de fer promo del que tenim i perquè els Laxen tenen un paper clau en la història del rock català. No cal esperar 50 anys per descobrir-ho. A veure si algu modern amb cara i ulls presenta una moció al ple perquè això es faci realitat. No calen mocions que són com cartes als reis mags i que no serviran per res perquè no hi ha ni voluntat ni un puto duro, però hi ha coses que amb quatre xavos pots quedar com un rei i és una manera d'afavori el turisme a casa nostre amb aquest grup que ara ja ha fet 30 anys. S'ho mereixen. Les normes estan per trencarles i ara és una excel.lent oportunitat. No sempre estarem mirant embadalits els de sempre. El món tira endavant i la gent no és tonta. 

Bridge Jones' Baby molt entretinguda

Una gran peli la darrera de Bridge Jones' Baby. La veritat és que és molt divertida amb moments molt interessants al llarg de les dues hores. La història passa molt ràpida i recorda molt la de Mamma Mia, però en versió anglesa i de ciutat. Per passar una bona estona aquests dies que ja comença a fer frescota.

El jalu al Vendrell, petit apunt

El Vendrell en aquests moments pot estar content i feliç que mostra uns quants restaurants de qualitat cadascú dins el seu nivell. Aquí sempre massa pel més senzill, però a hores d'ara podem estar contents que hi ha una oferta prou interessant que val la pena provar i conèixer. En el món de la pizzeria tenim la Locanda dei Sapore del Sant Magí amb una gran varietat de cuina italiana, molt bon producte i servei. L'Argilaguet amb el Pau que és un artista amb les pizzes made i ell amb un gust molt especial. Llavors tenim restaurant de menú diari, encara que l'hauria de canviar més perquè és molt repetitiu com l'Estil, molt bon tracte, com no. Si vols una aposta semblant però més econòmica i plats més sibarites tens el 13 al carrer de les flors que també té una molt bona clientela. Si vols una cosa més econòmica, popular i pim pam està al costat del 13 el Cosa Nostra que amb nova gent mantenen molt el tipus i la planxa que no és fàcil.
Darrerament al carrer Àngel Guimerà he descobert  el Gastrobar, la Gramola, una cuina més de compartir amb plats estudiats i ben currats sense que al sortir passis gana ni molt menys. Força econòmic.
Per Fondues i menús de cada dia també està molt bé el Costat del Museu.
El niu per menjar de forquilla i guarro i braves i similars. Sempre conservant el seu estil. No podem oblidar l'Antonio i la seva Barretina al carrer de les flors, un lloc ideal per tapejar, fer un gintonic en un molt bon ambient. Tot un jove emprenedor que ha fet un negoci consolidat on triomfa els dijous amb els montatidos dels 3*2. No oblidem el bar Gil, un lloc bo, econòmic i molts bons menús que cau una mica fora de cobertura, però està allí.
Tema pizzes a domicili jo segueixo fidel al carrer Muralla cantonada amb Carnisseria. Molt bona xixa. Pel tema pakis doncs no podem oblidar el de la Rambla que sempre està en plena forma. Per tancar aques resum una flauta del Salvatore que està riquíssima. Doncs suposo que alguns no hi surten, però quan acabeu aquesta ruta aviseu. També està molt bé la Farmàcia de la pl. Nova, amb uns preus molt baixos, però ho heu de provar. Qui triomfa és també  el Set de vi que està sempre a tope. El Salvatore molt bé, però segueixen al seu ritme. Un lloc per descobrir és l'Astre al costat de la pl. del Zodiaco, un lloc quasi familiar. Tot i això sóc un nostàlgic de la Puntual. Llàstima. Massa bonic per durant molt

.

Visca !!!! Tornem al cole.

Juliol, agost i setembre, 9, 10 11 i tornada al cole. Torna la nostra rutina de cada any fins d’aquí 9 mesos amb un parell de parades significatives que sempre van bé per carregar les piles com mana la tradició, Nadal i Setmana Santa.

La gran novetat d’enguany és que tal i com ens varen prometre els professors fa un parell d’anys ja ens han posat un grapadet de  coordinadors. Tots els nens que ho volien es podien apuntar, al final alguna plaça ha quedat deserta, altra s’ha adjudicat per passiva. La gràcia de tot això és que tot i aquesta mena de selecció per buscar els més llestos que s’ha fet amb grans professionals d’altres pobles la majoria dels alumnes ja sabíem qui escollirien. Ja fa anys que ens coneixem. Som uns cracks però no ens ho volen valorar. Vàrem fer apostes amb caramels, l’hem encertat al 100% amb el resultat final i sense haver d’estar mig any esperant a veure que passa.  Jo crec que millor que ho haguessin fet a dit com marca la tradició i no cal tantes tonteries i il·lusions frustrades, només tenim 3 anys però no tenim un pèl de tontos. Canviar de mentalitat és una de les coses que costa més en el nostre centre educatiu. Quan hi ha una entrevista personal pel mig la presumpta objectivitat se’n va en orris.

Ara tenim un grup secret escollit per les altres instàncies secretes  que es reuneix secretament, per decidir coses secretes amb uns resultats secrets, però clar tot és tan secret que ja ens comencem a preocupar seriosament no sigui que tots els resultats també d’aquesta penya secreta també acabin secretament en el calaix secret d’un armari secret. Se’ls anomena ja internacionalment el grup Bilderbeg.

En el nostre curs passat ens varen dir que hi ha havia llocs disponibles a altres aules del centre, per aquella persona que no estava a gust amb el professor, amb l’entorn o simplement volia aires nous només s’havia d’apuntar en una llista perquè hi haurien unes entrevistes amb els pares i companys a veure que es podia fer. Molts d’aquests estudiants encara segueixen en el mateix lloc que estaven esperant poder canviar d’aula. 

Per altra banda, hi hagut un moviment, curiós, peculiar, inesperat, imprevisible, secret, que ha fet que alguns joves estudiants els hagin canviat de lloc sense més preàmbuls i en un plis plas i sense cap procediment obert a tothom. Els qui encara estan al lloc, la veritat és que estan una mica desesperats. No saben que fer. Ja estan acostumats a aquesta tipus d’actitud. Fa pocs mesos que estan aquí, però els qui estem des de que portàvem bolquers ja ho tenim bastant apamat i res no es ens fa estrany.

El nostra curset continuarà esperem que enguany ens portin cadires i taules noves perquè les que tenim ja fa molt de temps que estan en servei i estan una mica en desús. De mica en mica s’ha d’anar reformant el mobiliari perquè ja toca.

Cada dia, quan sortim al patí, hi ha rumors que hi ha una llista amb els alumnes més espavilats segons qui ha fet la relació, evidentment perquè això de l’objectivitat és una cosa que s’ha de tractar amb cura i mesura, hi ha gent que es pensa que tot el que diu és la veritat absoluta i la resta va a la paperera.

Doncs aquests xicots, a final de cada mes tindran un parell de llaminadures més que la resta de companys perquè són molt bons sagals, molt obedients i no es queixen mai. Nens que sempre que poden estan a les faldilles de les professores per pidolar i demanar la seva companyia. Al final, en alguns d’aquests casos tanta proximitat funciona. Els que sempre juguem al racó passant del nostre estimat professor sempre ho tenim més cru per aconseguir aquests petits beneficis que ens ajuda a tenir la boca una mica més dolceta, però clar ja intuïm que són privilegis pels que no s’aparten de la vora de l’equip directiu. Ja s’ho faran, la majoria seguirem passant l’estona  amb les nostres joguines i sinó ens donen dos Sugus més al cap de mes ens n’haurem de conformar amb un o cap, però sempre amb honor, independència i llibertat que són els valors que tiraran endavant la nostra bonica i bufona escola bressol.

Sants d’estiu

Els sants més privilegiats del santoral anual són els que cauen quan hi ha més calitja. En un parell o tres de mesos es reuneixen la majoria de festes majors de les nostres contrades. La majoria de municipis del Penedès a l’hora de fer una consulta popular per escollir el seu patró o verge protectora es van decantar per aquells que tenien la seva onomàstica durant aquests mesos. Una clara discriminació per aquells que els ha tocat en la resta de mesos com Sant Blai, Sant Andreu, Santa Eulàlia, etc.

Realment és molt curiós com està repartit les festes majors a casa nostra. Sembla ser que fa cinc anys ja veien venir tot això del turisme a casa nostra, llavors ja es van decantar perquè les festes majors també es poguessin compartir amb els turistes que en carro o en vaixell ens visitaven per aquestes dates.

La santa més venerada és el 15 d’agost que coincideix amb Santa Maria un dels noms propis més comuns a les nostres contrades. Curiosament coincideix amb els dies de màxima  afluència de turistes i segones residències a casa nostra, en especial si cau en un bonic pont.

Per altra banda, les fires les hem situat o a la tardor, la majoria o a la primavera. Sempre entre el fred i el calor que són els mesos més suaus que tenim en la nostra climatologia. Si les festes majors era una cosa per participar tothom: rics i pobres dins les seves possibilitats, les fires estaven destinades a invertir els diners reunits de les collites en productes, serveis i materials que necessitaven en el dia a dia els nostres avantpassats. Era el moment del mercadeig de la vinya, el vi, els animals fruites i altres elements que la nostra mare naturalesa sempre ens ha dotat i que s’havien d’aprofitar per obtenir altres necessitats de la llar.