Albinyana pot servir d’exemple

  

Fa 50 anys vaig néixer en el petit poble d’Albinyana, una localitat eminentment agrícola que ara també fa mig segle també va fundar el seu sindicat agrícola per donar resposta a les necessitats dels pagesos de la localitat per comercialitzar els seus productes. Eren els anys en què al matí senties els tractors que anaven al tros per tornar a la tarda. Molts portaven una cistella i es feien el dinar a la vinya en una pallissa, barraca o sota una figuera ombrívola, però amb el pas del temps l’agricultura cada dia ha donat menys rendiment als seus professionals. Aquella generació dels nostres pares a mesura que es van fent grans van penjar l’aixada i els arpiots i pocs hereus i pubilles van seguir la seva feina. Alguns d’aquestes pagesos ocasionals compaginaven la terra amb altres oficis com paletes, establiments entre altres perquè la superfície que conreaven els hi permetia aquest doble dedicació. Crec que es poden comptar amb els dits d’una mà els fills de pagesos que han seguit amb la tradició al meu poble. La majoria s’han buscat altres oficis i han donat les terres a treballar i les de pitjor condició les han deixades ermes on la brossa poc a poc va ocupant el seu lloc amb silenci, però amb pas ferm i consolidat.

Abans no hi havia tantes despeses com avui, tenir telèfon fixe ja era un luxe i a partir d’aquí pots anar comptant. Evidentment totes aquestes comoditats que de mica en mica s’han instal·lat a les nostres vides i que s’han convertit en molts casos en ineludibles demanen una nova vida amb una paga segura al cap de mes, una cosa que la vinya no te la pot garantir. A la cooperativa cada parell o tres mesos t’ingressaven una paga del vi que era el principal manera de fer front a les despeses rutinàries, però clar s’havien d’abonar les despeses pels productes fitosanitaris que necessitaves per tenir els camps nets de qualsevol malaltia que et pogués fer  perdre la collita. Tot això quan anava tot bé i no et vingués una pedregada de finals d’agost que fes malbé la collita o una plaga de míldiu que se n’anés en orris més de la meitat producció de vi.

Avui en dia per poder fer front a les despeses el quilo de raïm s’hauria de pagar a més d’un euro per quilo i les grans empreses el paguen al les cooperatives a uns 40 cèntims el quilo i després de fer front les despeses els pagesos l’acaben cobrant a 25 o 30 cèntims el quilo.. Uns preus que ja eren vigent a finals dels anys 70 i que no s’han mogut tot al contrari perquè la competència amb el pas dels anys és més intensa entre les diferents empreses i han de baixar els preus per poder vendre el producte.

Evidentment les noves generacions ja no volen anar a la vinya perquè no és gens rendible i corren el risc de perdre diners. D’aquí pocs anys només es treballarà la part més planera del terme municipal perquè els terrenys més muntanyosos ja quedaran fora del conreu. Quatre pagesos podran tirar endavant tota la part més interessant del terme i a la resta de terrenys les males herbes aniran ocupant poder com ja passa a altres comarques més interiors.

A principis del 70 alguns albinyanencs varen aprofitar el nou parc temàtic per obrir restaurant a peu de carreteres. A canvi de fer moltes hores i treballar tots els festius els va anar bé per sanejar l’economia familiar. Ara no funciona cap d’aquests establiments de gastronomia perquè en els darrers anys el famós Aqualeon que va donar conèixer arreu el municipi també va perdent pistonada i només conserva la part aquàtica del complex.

Ja no se senten quasi tractors ni al matí ni a la tarda i les tradicions com la verema i el fer caure olives poc a poc van perdent capacitat de convocatòria per les màquines que s’incorporen i perquè les colles cada cop són més minses. Tota aquestes noves generacions fills de pagesos aniran a petar a la ciutat a buscar una feina, subvencions o alguna cosa per subsistir perquè és molt trist que la nostra societat moderna fa insostenible ser pagès avui en dia en la gran majoria de casos, només es podran salvar els més importants si ho saben gestionar. Conservar el món dels pagesos es conservar el medi natural i una alimentació sana. Tant de comprar productes del camp a les nostres grans superfícies ens hem carregat una dels oficis principals d’aquesta comarca en els passats segles. A veure si la cosa es pot arreglar, sinó ho veig molt negre.

Salvador i Teresa us esperem aviat a casa sans i estalvis.

Esperem que el robatori dels gegants del Vendrell i del seu remolc sigui només una broma i algún dia els tornem a tenir aquí entre nosaltres preparats per aviat celebrar el seu centenari. Una de les coses importants de la formació és saber valorar el que tenim al davant amb un valor cultural i no tant de diners. El Salvador i la Teresa no estan pagats pas per diners i esperem que qui hagi estat els torni sans i estalvis perquè pertanyen a un poble, a una cultura i a una història d'un país. És molt trist el que ha passat. Esperem que no els destrueixi ni els vengui de mala manera perquè li serà molt difícil fer negoci amb unes peces tan populars com aquestes. Molta sort i els esperem aviat a casa

Un gran pregó de Ferran Aixalà a la Bisbal del Penedès

Un dels meus pregoners preferits era el Sr Manel  Bofarull que va traspassar l'any 2009. Ell va ser responsable de molts pregons a casa nostra. Ahir vaig trobar una altra persona que podria estar a la seva alçada ell va ser el Ferran Aixalà en el seu pregó a la Bisbal. En uns 20 minuts va explicar els seus orígens el seu lligam amb la Bisbal, va lloar les entitats del municipi i va desitjar molt bona festa major. Tot això amb tocs d'humor i picades d'ullet a Diables i altres entitats locals. Un pregó d'aquests que agraden que juguen amb el poble perquè ell ja fa 8 anys que és veí del Baix Penedès després de deixar la seva Lleida nadiua. Moltes felicitats crack.

2019- 2023 al Vendrell. La legislatura fluïda

El Vendrell hem passat d’una legislatura ancorada en el temps, sense cap ganes real de tirar endavant i deixant que s’anessin acumulant les problemàtiques posant en practica aquella dita popular de qui dies passa anys empeny amb tot el seu sentit més ampli. Tenia l’excusa perfecte d’anar pagant el deute de la pèssima gestió municipal que els mateixos partits varen fer uns pocs anys enrere estirant més el mà que la màniga. L’actual equip de govern i en general tot el consistori ja pujat a una mena de Dragon Khan invisible que tenia guardat a les golfes del consistori  i que els darrers 4 anys ningú ni que existia i s’han posat a treballar per intentar desembossar el camí polític que estava ple de males herbes i pedrotes per fer que les coses bàsiques vagin fluint amb normalitat i ocupant la resta del  temps en allò que costa més d’endegar.

El recent estrenat nascut l’any que Franco va morir anava marcant paquet amb un pacte de bones intencions on l’única cosa clara és que el representant d’AVP el votés a ell com a nou batlle i evitar la realització  d’algun efecte pinça com algun cop ha passat en altres localitats properes com Calafell no fa gaires legislatures. En aquesta també hem pogut veure aquest fenomen en algun municipi intern de la comarca.

Després d’això van aparèixer les dues pubilles de Ciutadans que es van sumar al pacte de govern amb les respectives competències dins aquest distribució parcial de competències municipals que a mesura que passaven  els dies s’anaven omplint les caselles buides amb les corresponents carteres com uns mots  encreuats fets poc a poc, sobre la marxa segons les exigències de cada moment. Tot i que el pacte amb el partit de les platges tenia un contingut molt general i bàsic aquest altre si es que hi ha alguna cosa escrita a part de les paraules d’entesa no ha transcendit. Haurem d’esperar a l’actualitat que vagi desvetllant allò que amaga aquesta acord entre les dues forces nacionalistes que ja feia anys que es feien l’ullet al consistori local. De moment, tenim un càrrec de confiança per nomenar i una tinença d’alcalde. A veure si hi ha alguna cosa més a la caixa de les sorpreses d’aquesta relació totalment previsible en àmbit local.

Quan tot just es passava en un ple anti natura d’un mes d’agost el sou del regidors consistorials inclòs el número 1 de la llista de la llista de les platges resulta que ja havia quedat obsolet perquè aquest efímer representant que només va anar a un ple ja havia presentat la dimissió per motius personals i li havia passat la papereta a la següent de la llista. Aquesta nova presumpta regidora fins el ple de setembre no podrà assumir el càrrec que li pertoca. Mentrestant tot això passava en el costat dels poderosos, l’oposició també patia una baixa quan la líder d’un de les seves formacions va decidir tornar a la seva rutina laboral i sembla que així renunciava a la seva carrera política local. Ara falta que la seva substituta també assumeixi el càrrec i veure com s’ho maneguen els dos regidors en el seu paper polític.

Mentre passava tot això també hem tingut a part d’un ple a l’agost que feia anys que no succeïa  en circumstàncies normals un ple en una tarda de dissabte de juliol abans de la festa major de Santa Anna. Una cita en dia d’omplir la nevera que jo no havia vist mai excepte en els plens d’investidura d’alcalde del nou mandat que ve marcat per llei en els meus 20 anys i escaig treballant a l’administració pública.

Mirant amb certa curiositat encara es poden donar moviments dins els partits i alguna formació que està al mig de tot plegat encara no seria estrany que s’unís a la coalició majoritàriament constitucionalista amb els veïns de les platges. Només cal llegir entre línies el que diu l’actual batlle. Aquesta és una maniobra que caldrà esperar després de la calor i veure si aquest pas al costat com va fer el Mas en el seu moment té efectes secundaris al Vendrell o es queda aquí. Aquesta legislatura pot donar molt de si amb dues peces claus com el un poder amb un partit que és el PSC i una oposició amb un partit molt clar amb una clara majoria, però la resta pot anar tot fluctuant una mica en vers aquests dos punts de referència de la política local. Molt curiós que només hi hagi un regidor del Vendrell dels 33 que hi ha al Consell Comarcal, una xifra simbòlica més que una altra cosa.  Aquest és un resum dels primers passos d’aquesta legislatura, però potser quan ho llegeixi el lector ja tindrem capítols nous perquè tot presumptament flueix. Encara no portem dos mesos de l’elecció d’alcalde. La cosa pot donar molt de si.

Per molts anys amic de tota la vida, Miquel Cabrera

Avui fa 50 anys una persona que sempre he apreciat des de que el primer dia de la universitat ens varem seure junts en el mateix banc. Ens hem escrit moltes cartes al llarg de les nostres respectives vides fins que van arribar les noves tecnologies i llavors ens varm actualitzar. Aquell dia de 87 quan vam iniciar el nostre caminar per la vida universitària, no ens coneixíem de res i li vaig preguntar el seu nom i em va dir que es deia Miquel, com jo. Això ja va crear un vincle que encara no s'ha desfet i encara que durant anys no ens hem vist sempre hem mantingut un contacte. Ell ha estat una persona diferent que tenia molt clar el que li agradava i el que no, una persona gens convencional que sempre et podria sorprendre per les seves decissions. Les nostres vides han anat separades, encara que al final tots dos hem acabat treballat en un ajuntament encara que lluny un de l'altre. Per molts anys Miquel, no canviïs mai i de tu he après moltes coses i esperem que la vida ens segueixi reforçant la nostra amistat que un dia d'universitat per començar per atzar. Tots dos erem de poble i anavem  a la ciutat a estudiar allò que ens agradava. Ell agafava la línia de tren cap a Girona i jo cap a Tarragona, però per coses de la vida cada dia estem més popers físicament.

Moltes FELICITATS MARTA, per primer aquest mig segle de vida

Avui dia 12 d'agost una companya de facultat quan varem coincidir a la facultat de filologia de Barcelona fa 50 anys. És del mateix any que jo tot i que ens portem uns mesets. Aquesta és una d'aquelles amistats que tot tot i durar un curs en la mateixa classe més perquè varem anar per camins ben diferents sempre s'ha mantingut un vincle perquè érem dues persones amb uns punts en comú. Persones altes que formen part de l'sky line del moment que erem de poble i veníem a la ciutat a estudiar allò que ens agradava i ens apassionava. A ella li agradava el món anglosaxó i a mi el món àrab, però no passava res, sempre hi havia un moment per parlar una estona o coincidir a la biblioteca perquè els de filologia àrab teníem molt poca varietat d'horaris on escollir. Potser teníem una classe a les 8 del matí i l'altre a les 8 del vespre i clar per anar i tornar de casa no valia la pena, llavors feies relacions socials i vaig tenir la sort de coincidir al Marta a Hebreu, ella se seia a la penúltima fila amb les seves amigues i jo a la darrera amb els meus amics. Allí vaig descobrir que necessitava ulleres perquè no podia llegir bé la pissarra. Teníem de professora la filla de Pere Calders i la cosa era molt divertida i avui que fa 50 anys vull mostrar aquest petit gran record d'un curs que varem aprendre nocions d'hebreu que a hores d'ara no se ni on paren, però vaig conèixer gent que encara avui mantenim una bona amistat i que després del temps passat costarà oblidar. Una abraçada i per molts anys guapa.

Un Festiuet de Coma-ruga que ha sortit rodó

Es pot dir que el Festiuet pel que he vist i he escoltat ha sortit rodó. Només queda felicitar als organitzadors i a les persones que hi han anat que s'han portat molt educadament i tot ha sortit sobre rodes. Aquests dies Coma-ruga estava plena com mai, però al final tot ha anat com tocava i tothom ha complet el seu paper i no hi hagut problemes. Aquestes no són les dates més idònies per aquests actes a Coma-ruga perquè ja està ben plena de gent sense que hi hagi res afegit, però millor que es faci ens altres moments de l'estiu quan la densitat no es tan gran com aquest cap de setmana passat i el proper. Hi havia moltes persones que estaven vigilant que passava des de prop i des de lluny just en un moment que dins el veïnatge de Coma-ruga comencen a veure's dues maneres de pensar polítiques ben diferents arran dels pactes polítics d'aquesta legislatura. Tot com una seda i crec que molts ja esperen una segona edició. Un cop més els joves també han demostrat que són molt més socials que moltes imatges que ens volen vendre. Aquest cop han estat a l'alçada de les circumstàncies i han trencat un tòpic que se'ls posava. Un punt més al seu favor.