La veu del poble

La veu del poble

dijous, 20 de juliol de 2017

Segons la legalitat vigent



Aquesta és una frase que està entrant en força en el nostre municipi. S’ha convertit en l’eix central de la política i en l’escut principal davant qualsevol canvi o alteració perquè res no canvií i tot quedi ben igual.
Fa anys una il·lustre regidora amb el suport dels seus companys de partit i coalició de govern va decidir que els treballadors de l’empresa pública cobrarien segons una escala de trams dins la seva categoria. Hi havia tres nivells: entrada, central i alt. Llavors la teoria anava d’aquesta manera: En els primers anys d’ocupar el lloc doncs et quedaves a entrada, un cop passades les oposicions tocava tram central i al cap de dos anys era el torn del tram alt. La diferència anual entre els trams era variable, però del primer al tercer podien anar perfectament 3.000 euros o fins a 9.000 euros anuals segons la categoria. La cosa va anar molt bé al principi perquè, de bones a primeres qui més qui menys veia com la seva nòmina mensual augmentava lleugerament.
L’aventura dels trams, però tot i la presumpta alegria inicial, la màgia i la joia va durar ben poc.
Segons la legalitat vigent hi havia treballadors que de bones a primera ja es va situar en el tram superior sense cap raó  mínimament objectiva. Això efectivament va començar a caldejar l’ambient, però la vaselina i la paciència sempre són coses que van unides.
Al cap d’un temps un grup de valents representants dels treballadors van pactar amb els màxims polítics de torn endreçar l’embolic i que al cap de 4 anys tots estiguin en el tram alt. Tot anava pel bon camí fins que un dia un govern amb majoria d’esquerres va decidir segons la legalitat vigent no incloure la partida suficient per fer front a aquesta despesa en els seus pressupostos socials, equilibrats i transparents entre altres moltes qualitats mediàtiques. Una partida de transparència que arribava a nivells galàctics de 200.000 euros. Una xifra triplicava l’anterior que va aportar a la història local episodis gloriosos com el procés participatiu a Coma-ruga i el famós Edusi del Botafoc que aquests “dolentots” d’Europa no ens van voler donar.
Lligat amb tot aquest batibull de trams que ha deixat a pocs contents d’on estan ubicats, hi ha una altre element més divertit. Segons la legalitat vigent des del 2011 que no hi ha una relació de llocs de treball a l’ens distribuint els treballadors al servei de l’administració segons unes tasques, unes responsabilitats amb la seva corresponent retribució. Evidentment, s’ha hagut de fer un estudi molt profund per una empresa aliena obviant totalment als representants dels treballadors amb l’ajut incalculable de la professionalitat d’un nou funcionari fitxat per un alt preu de mercat per descobrir que la relació de llocs de treball feia aigües per tot arreu.
Aquí tenim la base de tot plegat, però clar, evidentment ara tocar moure fitxa per presumptament arreglar aquestes presumptes desigualtats. Més ben dit per deixar tot això com està i esperar que passi el temps sense fer absolutament res. Bé, de tant en tant alguna reunió sense solta ni volta perquè sembli que la cosa s’activi, però en el fons és donar tombs sobre el mateix eix sense avançar res en cap sentit. No sigui que algú es mulli una mica i prengui mal: les eleccions són massa aviat i hem de quedar bé amb tothom.
A partir d’aquesta relació del 2011 els llocs de treball s’han creat i suprimit, adaptat segons interessos del govern de torn. Hi havia coses molt curioses que ha arribat un punt que la gent ha dit prou. Ara  només demana ser reconegut pel que fa i deixa de fer. Enrera queden escenes d’aquells contractes de treballadors que no sabien ni nedar per una empresa fantasma que constaven com a monitors de piscina ja han passat a la història.  Ja no volem repetir escenes sense solta ni volta.
Per fer tirar endavant tot això tenim un parell o tres de comissions que ja ni es reuneixen perquè les trobades acaben com el rosari de l’aurora. Ja ho diuen al poble, si no vols tocar res, crear una comissió. Llavors seguint aquesta màxima ara estem immersos en aquests òrgans amb representació de totes les parts que mai porten enlloc perquè cadascú explica la seva pròpia aventura perquè per part dels que manen, com sempre, no tenen cap interès en els treballadors (almenys en la seva gran majoria) , perquè aquest és un dels consistoris on la partida dedicada a personal és més baixa. Prefereixen encarregar estudis i manuals de participació ciutadana per donar vida a empreses de fora, mentrestant els de la casa ho veuen per la televisió local. Sempre, segons la legalitat vigent, no sigui que vingui el llop i ens posi a tots a la garjola. En el fons la culpa sempre la tindrà intervenció que és qui elabora els pressupostos.


dimarts, 18 de juliol de 2017

Els representants dels treballadors de l’Ajuntament del Vendrell presenten noves reclamacions a Inspecció de Treball



Els membres del Comitè de Personal de l’Ajuntament i de la Residència d’Avis la Muntanyeta i de la Junta de Personal han tornat a presentar un llistat de reclamacions a Inspecció de Treball a Tarragona per demanar que es compleixin les que van presentar el passat mes de desembre. El passat 12 de juny van rebre informe favorable d’aquesta Inspecció a la part dels treballadors amb la corresponent sanció per l’Ajuntament.

Per altra banda, relacionat amb les al·legacions presentades al pressupost municipal per aquest 2017 també s’ha mostrat per escrit el desacord dels treballadors perquè la partida del Capítol I dedicada a personal és lleugerament inferior a la de l’any passat tot i haver quantitats pendents per abonar a la massa salarial del seu personal.


Esperem que tot i la moció elaborada pels representants dels treballadors i aprovada per unanimitat pels treballadors i pel ple consistorial es tradueixi en un  marc en les relacions entre les dues parts i que serveixi com un punt d’inflexió a una etapa passada, però de moment aquest desig i bona voluntat de la nostra part no ha generat un mínim canvi de postura en l’actitud equip de govern. 

dilluns, 17 de juliol de 2017

Una posta de sol a la Daurada


Un dels petits paraisos que tenim al Penedès està a la Daurada de Vilanova, al costat mateix del Port. És un lloc que de tant en tant hi vaig per algun concert o simplement per passar la tarda. La millor hora és quan cau el sol i el pots veure allí a l'horitzó com s'amaga dins les muntanyes. És un lloc on la gent que hi va és de la meva edat i té un toc especial, sense se ni pijo ni glamourous, Ha quedat bé i petits i grans hi tenen el seu lloc. No és un lloc car per on estàs. Altres anys havia tingut algun petit problema amb els segurates, però enguany, de moment no puc dir res. Us ho aconsello per veure aquesta visió diferent de les nostres costes.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Noctambuls sempre en peu de guerra musical



Un gran concert de Noctambuls ahir al Port Olímpic de Barcelona dins la sala Monasterio. Un grup de heavy català que no es cansa de promocionar el seu primer cd amb temes propis i un tema dels seus estimats Sangtraït. De mica en mica es va obrint camí en aquest difícil món de la música en directe i en sales. Avui en dia molta gent estudiar música, però donar el proper pas i muntar un grup i tenir concerts i no perdre diners ja és una odissea que ha portat a molts grups a deixar la seva proposta. Noctambuls amb força, energia i impuls està allí sense defallir en peu de guerra oferint el millor que té als seus seguidors. Un grup agrair que parla i dóna les gràcies a les persones que els seguim en cada concert, tot un detall que fa que aquest grup vagi en augment de mica en mica i es consolidi. Una hora i pico per gaudir, per desconnectar per compartir molt bones vibracions. Endavant Noctambuls sou una canya. Volem més concerts amb vosaltres. Ahir van compartir escenari amb Icestorm, un grup de heavy més dur que va servir per caldejar l'ambient d'aquesta sala enmig de la nit guiri barcelonina.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Casals, la força d'un silenci, una obra molt humana i real


Ahir a les 22 hores a la plaça del Tívoli del Vendrell xispejava. Els mòbils no marcaven pluja, però comença la projecció de la peli era arriscat. Al final algú espavilat va triar la millor opció que es fes dins l'auditori. Van parlar el productor, el protagonista, Joan Pera, i el director. Uns discursos curts, amens i molt ben trobat i després la peli. Una proposta molt interessant, molt ben feta i ambientada amb un gran paper de Joan Pera i on es pot veure la part humana de Pau Casals per tots aquells que no l'hem pogut conèixer en vida. La mitjana d'edat d'ahir era 63 anys encara que hi havia algú de jovent, però no gaire perquè com va dir el director avui molta gent no coneix Pau Casals. Aquí al Vendrell això no passa perquè entre una cosa i l'altra la gent no s'oblida però al voltant la cosa ja no es tan clara.
Sort que es va fer dins perquè les cadires de fora són bastant incòmodes i una hora i mitja de projecció es una mica dur d'aguantar. Les de dins no és que siguin super guays, però aguenten millor el parell d'hores que varem estar dins entre parlament i peli. Aquesta és una peli sobre el gran vendrellenc universal sense complexes i amb un gran treball de producció i de fer una proposta molt digna sense caure en tòpics i típics i és un gran retrat del nostres mestre. Un felicitació a totes les persones que ho han fet possible.Com passa, aquesta peli va ser estrenada el 6 de juny a Roda de Barà dins el Fic Cat i ara és el primer cop que arriba al Vendrell diuen que a la tardor la passaran per TV3.
Suposo que si algú la vol veure com a molt haurà d'anar un dia a les Gavarres de Tarragona a veure-la. Aquesta peli hauria d'estar almenys un parell de setmanes al cines del Vendrell.
Per cert, el so d'ahir segons vaig escoltar en persona i pel que també va dir altra gent no era el millor. A vegades hi havia alguna paraula que no s'entenia per una mala qualitat del so o diga-li com vulguis però no se sentia del tot bé.

dijous, 13 de juliol de 2017

El Vendrell és tot un museu





Els polítics del Vendrell i de la majoria de llocs  viuen en un món paral·lel a la realitat. Ells són totalment feliços amb un pressupost que saben que no compliran, amb unes mocions que saben que quedaran amb un calaix i amb el suport dels seus incondicionals que encara que cada cop en siguin menys sempre estaran on toqui perquè sembli que això del suport popular encara funciona.
Està molt bé destinar uns diners a Coma-ruga perquè tota aquesta zona del Tabaris cada dia estigui més bonica i més bufona i milers de persones baixin a l’Estació de Sant Vicenç i vagin a peu per veure les meravelles de la nostra Coma-ruga estimada. Ells podran gaudir d’aquesta capa de xapa i pintura perquè sembli que estiguin en un museu.
El problema de tot plegat és un altre, però això no importa a cap polític. La realitat només existeix per treure les coses que interessen de cara a la propera campanya política, però no cal donar més importància, no sigui que després ens hi fixem massa i perdem el nostre rumb que està sempre entre el mal i el bé.
El problema el tenim perquè en aquest tros de món entre el Penedès, el Camp de Tarragona i creuats per tot tipus de via terrestre ja sigui fèrria o d’asfalt i viuen unes 40.000 persones amb una gran quantitat de segones residències que durant uns dies l’any dupliquen i tripliquen la població d’aquesta vila entre el mar i la muntanya.
Aquestes persones han de viure i per això necessiten aconseguir una font d’ingressos. Això és bàsic perquè tothom pugui aconseguir la seva fita i no hagi de caure en les mans de benestar social. A banda que aquestes persones facin la seva vida, necessiten un seguit de serveis de seguretat, neteja viària, recollida d’escombraries entre d’altres. Aquests veïns el dia que plou quatre gotes veuen com miraculosament tenen els carrers convertits en un estany.
Aquestes persones no només necessiten unes màquines per fer moure cames i braços a la via pública i un pont net de grafits.
Pel que fa al Vendrell on l’illa de vianants va dos segles endarrere de la història de la resta del municipi necessitem també actuacions per donar la vida al centre històric cada dia més vuit d’habitants en favor d’altres zones del terme municipal.
Posar uns jocs infantils al dr. Robert i uns espais amb pedretes no és el millor per aquesta zona que podria acollir actes públics com concerts, actuacions castelleres entre d’altres.
Enguany acaba un famós pla de barris que fa uns anys que arrosseguem i què havia de servir entre d’altres coses per reformar l’edifici centenari de la Cooperativa Agrícola, el Casal i el local del carrer Sant Joan a la zona dels Pisos Planas. Només cal que anem a donar un tomb per aquests espais i veure tot el que s’hi ha fet en els darrers anys.
El greu problema és que hi ha gent que hi viu i no forma part d’aquests museus que ens volen convertir el Vendrell. S’ha de donar sortida d’alguna manera a aquestes persones perquè tothom es pugui dissenyar el seu present i el seu futur segons les seves circumstàncies.
Alguns ja prescindeixen d’anar a serveis social i es munten els seus negocis a casa o en hores cobrades en negre en algun lloc o altre. La gent ha de menjar un parell  o tres cops al dia. Aquest és un fet ineludible que ningú pot substituir. Si ningú li aporta solució alguna cosa haurà d’endegar.
Vivim en un municipi que es preocupa per l’orgue, per la cultura en petit comitè, per Pau Casals, una mica per Àngel Guimerà. Ara sembla que hem descobert Benvingut Socias, però resulta que la immensa majoria de persones del Vendrell viuen en altres móns aliens aquests elements que sembla que siguin els únics protagonistes d’aquests petit món de sempre.



dimecres, 12 de juliol de 2017

La Mòmia, una mica del mateix

Una nova entrada a la cartellera de la mòmia. Aquest cop a l'Iraq i també amb escenes a Londres. Un Indiana Johnes recau en Tom Cruise. És un clàssic dels clàssics que a vegades sembla una mica del Código Da vinci. No és original, però recull el típic i tòpic del seu gènere. Es pot veure perfectament a casa tranquil·lament, no passarà a la història per res en concret.