La veu del poble

La veu del poble

divendres, 26 de maig de 2017

Gossos a la platja



Encara que a moltes platges està prohibit accedir amb gossos, no costa gaire veure aquests animals de quatre cames passejant amb els seus propietaris per aquests espais públics. Evidentment que hi ha una llei que ho prohibeix i potser també tenim en aquest escenari un policia que ho vetlla, però si ningú fa la seva feina, situació molt freqüent, ens trobem aquest panorama fora de la llei.
Alguns ajuntaments s’estan plantejant que els gossos puguin accedir legalment a la platja. Ara només falta saber si compartiran l’espai amb les persones  o hauran d’anar a unes zones reservades per a ells. El problema d’aquí com en moltes altres ocasions són les actuacions incíviques d’uns pocs propietaris d’animals que no fan el que els correspon, en aquest cas recollir les deposicions dels seus animals i posar-ho tot en una bosseta. Caminant per la platja no costa gaire trobar defecacions d’aquestes bèsties fruit un propietari irresponsable. Ho ha de pagar tots els amos? No. S’ha de vigilar tots aquells que fan un mínim esforç per mantenir la via pública neta. Això pot passar arran de mar, en un carrer o un jardí. El problema és el mateix. Si la policia no actua perquè això de sancionar segons a quin agent li costa una mica, val més que ho deixem una mica com ara on tothom fa una mica la vista grossa, excepte en casos de puntuals de màxima afluència a la sorra o per quedar bé en una campanya per evitar aquests comportaments..
No cal saber o no saber la normativa o l’ordenança preceptiva, només ens cal tenir dos dits de front i pensar una mica i ser conscients que tinguem un animal, cotxe o bicicleta vivim en una societat on hem de conviure en els espais públics. En la nostra societat encara hi ha massa casos que justos paguen per pecadors perquè no actuem  amb les persones que ho hauríem de fer fins que la cosa s’embolica.



Noves cares a la política comarcal

Jo crec que aquesta legislatura que ens queda estaria bé per anar finiquitant polítics que porten 30, o 40 anys a la política.Ha d'entrar sang nova amb nous conceptes i maneres d'entendre el món. És igual si de dretes o d'esquerres, totes les puntes són perilloses, però ara que estem així a mig camí cap a no sé on haurien aquestes vaques sagrades de plegar amb certa dignitat i deixar a la gent buit el camí. Què s'equivoquen, no passa res. Aprendran de nou, però potser massa endavant hauran de marxar per la porta del darrera.

dijous, 25 de maig de 2017

El comptable del cenobi



El convent feia dies que necessitava un nou comptable perquè alguns professionals d’aquest sector havien volgut tirar endavant amb l’economia del cenobi. Quan van veure com estava el claustre, van decidir tocar el dos i passar-se la pilota a un nou monjo professional de comptes i números.
Al final en un poblet de la costa van trobar un frare descalç que tot i que no tenia els requisits oficial per vetllar per l’economia del convent, era el més idoni per dur a terme aquesta ingent tasca. Llavors el primer que va demanar per fer fora tota aquella colla de monges i monjos pidolaires que sempre l’estaven molestant trucant a les porta i deixant-los-hi missatges a la bústia d’entrada va ser que només parlaria amb el pare abat i amb l’abadessa del convent del costat amb qui compartien els espais comuns de pregària i de vida monàstica de les dues congregacions pietoses.
El nostre monjo que era una persona que tenia molt clar que és realment important va demanar guanyar el doble del que s’havia lliurat religiosament als seus antecessors per aquesta responsabilitat. En aquest centre espiritual hi havia un important taller d’hòsties que es venien a tota la contrada per poder complir amb el sagrament de la comunió que tots els creients han de practicar.
Tot i que el convent per una mala gestió dels antics abats i abadesses tenia greus problemes de finançament i feia anys que només podien cobrir les necessitats més bàsiques de la congregació i no es podien permetre cap luxe. Una situació crítica que encara es podria allargar un parell de quinquennis més per anar sanejant l’economia dels convent fins que es poguessin veure les orelles i posar ordre als assumptes que quedaven pendents. La cosa no donava més de si i el negoci de la venda d’hòsties ja no era el que era perquè algunes parròquies no podien abonar la suma les seves factures amb  la nostra indústria religiosa.
Llavors el nostre comptable amb el beneplàcit del pare abat i la mare abadessa va decidir aplicar la normativa més estricta de l’Ordre de Sant Benet  que va trobar  en una calaixera abandonada al segle passat per estalviar el màxim possible de les míseres arques de la comunitat. A tots els proveïdors de la zona que aportaven carn, blat, pa, espècies, llana, medicines se’ls havia de marejar com més possible abans d’abonar qualsevol de les seves factures. Amb mig any de diferència se’ls regulava els comptes pendents dels seus productes lliurats al monestir. Al cap d’un any, la majoria van desistir de portar res al cenobi. Llavors van haver d’anar a buscar aquests recursos més llunyans i més dolents perquè els més propers van desistir arran de la política de traves, restriccions i aplaçaments  del nou comptable.
Quan els caps de setmana els veïns del poble anaven a ofici major de la comunitat els pobres monjos no sabien on posar-se perquè els que tenien deutes per cobrar els demanaven quan podrien liquidar aquella factura perquè tenien que fer front a un seguit de despeses. Les estrictes normes del nou comptable provocaven que mai sabien quan podrien recollir la contraprestació econòmica dels seus productes i serveis.
Tots els responsables del diferents àmbits del convent havien dimitit perquè no podien fer res mentre aquell nou professional  del puny tancat i aïllat de la seva comunitat mantingués aquesta política els era impossible fer qualsevol cosa. Ja havien perdut la collita de patates perquè no podien comprar aixades per conrear l’hort. La meitat de les gallines estaven mortes perquè no podien comprar gra per alimentar-les.
Al final el nostre comptable va tocar el dos pressionat per tots els membres d’aquella sòlida comunitat. El pare abat i l’abadessa va haver d’assumir que no havia estat la millor elecció. Mentrestant a la porta del monestir hi posava: es busca comptable que estalviï fins el punt que no resulti perjudicial per cap veí de la contrada..




dissabte, 20 de maig de 2017

Aquest diumenge els moros i cristians prenen Lleida


Aquest diumenge dia 21 de maig Lleida celebra una nova edició de la festa de moros i cristians. Al matí la sortida infantil per a petits i grans i per anar escalfant motors. És a la tarda sobre les 18 hores quan se surt del castell per acabar a Ferran. Hi ha molts lleidatans que encara no l'han vist, però demà teniu una molt bona oportunitat per veure el dia gros de l'única festa de moros i cristians a Catalunya. La veritat és que està molt bé i hi ha molta feina darrera i demà tothom es vesteix de gala pel dai gran. A dos de deu la batalla al peu del Castell, per si voleu viure-ho plenament. Molt aconsellable.

Millor dir que no que no deixar-ho a l'aire

Hi ha una cosa més dolenta que dir que no i ser negatiu. És no mullar-se i deixar totes les coses pendents enalaire sense ni un si ni un no. Això és més perillós que tenir un no com a resposta. En aquest cas de no donar resposta al final s'acaba aplicant la part negativa, però en realitat ningú ho ha dit, però s'ha sobreentés que és aquesta. Llavors les persones responsables diuen que elles no han dit res sobre aquesta postura, simplement ho han deixat sense resposta. Per tirar endavant, una comunitat, un poble o una entitat s'han de d'agafar les coses i dir que si o que no, però deixar-ho tot sobre la taula és molt pitjor que dir que no.

divendres, 19 de maig de 2017

Joves amb idees, un concurs amb molt de potencial i....

Aquest matí he anat a la fase final del concurs Joves amb idees a l'escola de música. Dels 4 instituts del Vendrell, només 3 han arribat a la final i dels 3 finalistes, el Sagrat Cor s'ha emportat el primer premi i els altres tres l'Institut Baix Penedès del Vendrell. Al final ni Andreu Nin ni Mediterrània han aconseguit cap premi. Jo crec que la cosa hauria d'estar més repartida i més compensada. Potser la culpa la tenen tots una mica, però amb el temps si no hi ha un canvi de rumb la diferència és més alta. Jo crec que aquest concurs que tristment no s'aprofita i només queda aquí perquè els projectes dels joves no es tiren endavant és una de les coses bones que es fan al Vendrell i s'hauria d'aconseguir que realment alguna cosa fos útil i també que d'alguna manera tots els instituts anessin a la final. Això de ser bo o dolent és molt relatiu. Les coses s'han de treballar i tothom hi hauria de posar el seu granet de sorra. A veure si l'any que ve la cosa canvia una mica. Aquí també hi ha molt de potencial i no passa d'aquí com tantes coses al Vendrell.

dijous, 18 de maig de 2017

El Vendrell, una terra de pas





El Vendrell és una terra de pas per força funcionaris que estan treballant a la vila, però només durant un temps per aconseguir punts i acabar en un altre indret. Només cal anar als centres educatius del municipi i escoltar l’accent de molts mestres i professors valencians que estan en les nostres escoles i instituts. Aquest fenomen també el podem trobar a justícia i sanitat. La gent prefereix anar a una gran ciutat que no quedar-se en aquest paradís de les potencialitats que no acaben mai en res.
Aquesta situació és sinònim d’una manca d’arrelament dels que preparen a les futures generacions de baixpenedesencs. Evidentment dins d’aquest sector hi ha gent més o menys interessada per la localitat i la comarca, però molt possiblement la majoria viuen la seva situació a la comarca com una etapa transitòria per aconseguir els punts  o els mèrits per arribar al lloc on desitgen estar.
A banda d’aprendre física, geografia una de les tasques importants dels centres escolars és fomentar el coneixement directe amb el territori. Una tasca que és pot portar a terme de diferents maneres: des de les aules donant a conèixer la nostra realitat o a través de petites sortides als punts claus de la població. Llocs que poden ser des dels museus o edificis peculiars fins a veure en directe la sala d’actes del consistori on els seus representants polítics s’encarreguen de discutir i vetllar perquè el vaixell vagi a bon ritme.
A part de la gent que ve aquí fent punts per una destinació més apreciada també estem vivint un problema actual que a mig o llarg termini ens afectarà irremeiablement. Per una banda, la comarca és una de les més econòmiques pel que fa l’adquisició d’habitatge i lloguer. Aquest fet ha provocat que moltes dels veïns que avui formen part de la nostra societat estiguin a casa nostra no perquè els agradi, ni siguin uns enamorats del Pau Casals, la seva presència entre nosaltres només és justifica per raons econòmiques: no es poden permetre el luxe de viure a Vilanova i la Geltrú o Vilafranca del Penedès i òbviament tampoc a Torredembarra. Llavors han vingut aquí a la bonica vila que amb un tres i no res et permet està a tot arreu i ho tenim tot una mica més bé de preu. Un petit detall, prou important: es possible pujar al tren sense haver de comprar bitllet. Aquesta campanya encoberta vendrellenca a favor de l’ús gratuït dels transports públics no passa pas a tot arreu. Aquí també som uns privilegiats.
Un altre dels temes preocupants és que molts dels estudiants que acaben la universitat marxen a viure a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La manca d’oportunitats, l’alt elevat atur a casa nostra en especial entre els joves obliguen als recent titulats a guanyar-se les garrofes en una gran ciutat o també a l’estranger.
Hem invertit una part important dels nostres pressupostos públics en la formació d’aquests joves que en el moment més important convidem a marxar perquè aquí no hi tenen res a fer. Clar aquests joves si que van venint per les festes dels barris i Nadal, però de mica en mica els vincles amb la localitat es van perdent i van arrelant en altres punts de la geografia catalana.
Aquest és un territori de pas com sempre ho ha estat. Un punt dedicat al turisme que va fer les seves vaques grosses quan aquest anava carregats de bitllets, però en els darrers anys molta gent que ens visita ho fa perquè no es pot permetre el luxe de fer-ho a Barcelona o a Salou. Demana llocs per econòmics per fer realitat els seus somnis entre feiners.
Si tot hagués seguit aquest ritme ja estàvem mig bé, però el creixement demogràfic dels darrers anys de la comarca i la manca de traducció d’aquest fenomen en llocs de treball ens ha portat a aquest embut que els polítics són els únics que no han acabat d’entendre, però jo crec que la resta de la societat comprèn perfectament. El nostre futur passa per un canvi radical que comença en saber la nostra realitat i deixar de viure en un país de fum i il·lusions.