dimecres, 19 de febrer de 2020

El Carnaval, estructura clau del territori penedesenc



Una de les cites anuals que uneix el famós  Penedès és el Carnaval. Aquesta és una de les poques excuses efectives i pragmàtiques  que es capaç de reunir en una taula persones de diferents municipis per integrar el màxim possible les rues que es generen a la comarca al voltant d’aquesta festivitat d’origen pagà que un cop més l’església va adaptar a les seves necessitats. 
L’any passat ja varem tenir fotografia de les regidories responsables d’aquesta festa del municipis del Baix Penedès que tenen costa. Evidentment que era un any d’eleccions i s’havia de practicar el postureo al màxim nivell. Sembla ser que enguany hem seguit el mateix perfil amb el president del Consell Comarcal inclòs per donar per notorietat a l’esdeveniment en aquesta foto d’instagram  amb tots els consistoris afectats.
Pel que fa al Baix Penedès hi ha un seguit de conceptes que tinc molt clars i que hi podeu estar d’acord o no, però aquesta és la meva humil opinió. El municipi penedesenc a part del Garraf amb més esperit carnavalesc és Cunit perquè a banda del que són les rues hi ha altres actes rellevants  i figures al voltant d’aquest esdeveniment. El Vendrell crec que és de les rues més racionals perquè durant gairebé tot el recorregut hi ha gent als carrers i places. Un fet que també es dóna Calafell en la rua de dissabte a la nit, però una mica menys en la del diumenge. El carnaval de l’Arboç i el de Sant Jaume són altres històries que mereixen un tracte diferent per les seves característiques.
Crec que una rua nocturna  Segur de Calafell a unes hores altes de la jornada i amb un termòmetre que no acostuma a acompanyar no és el més aconsellable. La gràcia de tot plegat és que hi hagi gent al carrer per on passa la rua. Desfila per carrers buits fa que la cosa perdi una mica i bastant la gràcia. Això pot passar a Cunit que té un gran carnaval per un municipi molt dispers en què la gent s’acostuma a concentrar en uns llocs cèntrics, es pot arribar  a entendre. En aquest país estem a practicar la política de cafè per a tots. No cal per reivindicar la igualtat entre tots els territoris hi hagi una rua o un mercat medieval o similar a cada nucli, la cosa es pot diversificar i buscar per a cada lloc i horari una proposta més adequada a les seves característiques. No passa res. La política és això. No repartir a parts iguals el que hi hagi sobre la taula sense tenir en compte els trets diferencials. No tenir carnaval no suposa cap greuge per la barriada perquè ho poden compensar amb altres proposes que poden ser més escaients. Si som tan curosos i ens dediquem a analitzar aquesta pretesa igualtat entre nuclis, només veure la diferència entre el tracte rebut a Calafell platja pel que fa als serveis municipals i la que es porta a terme en algunes zones a Segur de Calafell. No cal que digui res més. 
Un altre dels temes que vinc observant en els diferents carnavals és l’horari. La majoria de gent acostuma a aguantar un parell d’hores al carrer, a mesura que passen els 120 minuts la gent va desfilant cap a casa o on sigui, però els carrers es van buidant poc a poc. Tenir un carnaval de 3 hores no ha de ser pas millor que un de 2 hores perquè la majoria de carrosses van a recollir les subvencions que es donen per participació. Algunes volen picar més alt i van a lluitar pels premis en diferents categories. Tants caps tants barrets. No falla mai i si cau alguna cosa més benvinguda sigui.
Una persona que es posa a veure carnaval quan han passat les 10 primeres dedueix que la gran majoria que segueixen són semblants. De tant en tant en passa alguna espectacular, però tot dins uns cànons que es van repetint en les diferents carrosses i comparses que desfilen. Sempre hi ha alguna sorpresa, però el tema és bastant uniforme. No és allò  que passa en alguns  concerts on  hi ha un teloner i un grup estrella, , en el primer cas, tots són d’un nivell mitjà amb algunes excepcions en la part alta i en la part baixa. Només cal veure les músiques que s’escolten que acostumen a coincidir en una gran majoria. L’esperit alternatiu de carnaval fa anys que ha mort inexorablement. Ara el resultat és una rua amb un nombre llarg de carrosses que van de poble en poble desfilant per gaudir de la jornada i anar aconseguint fons per pagar la despesa de tot plegat. La gràcia que aquí tenim un seguit de localitats que s’ho poden compaginar en les seves agendes  i també hi ha municipis que tot i que ja han entrat a la Quaresma també ho acullen. El Carnaval és una de les estructures d’estat d’aquest Penedès, del qual encara està buscant els ciments. 



dimarts, 18 de febrer de 2020

El postureo dels alcaldes de la comarca del Baix Penedès


Avui tots els alcaldes del Baix Penedès han fet unes fotos a la sala de plens i davant del consell comarcal per dir a tothom que la Generalitat no els té per res. Jo em pregunto com és que no fan pressió davant els seus companys de partit per aconseguir alguna cosa? Aquesta foto canviarà alguna cosa? Ara no sé per quina cosa, però recordo que en una zona varen dimitir tots els d'un partit perquè la Generalitat no els feia ni cas. La cosa sembla que es va arreglar. En el món de la comunicació aquestes actituds de postureo no fan gran cosa. S'ha de tocar a la persona o col·lectiu que decideixen. A la comarca crec que només tenim un diputat de Ciutadans que està a l'oposició. A veure si es toca a qui s'ha de tocar i no cal fer aquest paper que no toca amb la foto ben bonics. Vols dir que mai els polítics han tingut la comarca per alguna cosa? Repassem la història recent.

Adú, una peli reportatge sobre la immigració subsahariana

Adú és el nom del protagonista d'aquesta peli que explica la història d'un nen des de que maten a la seva mare fins que fa uns quants quilòmetres. Per altra banda, també hi ha la història d'uns cercador d'ullals d'elefants que no tenen pietat. Una parell d'històries que al final poden coincidir. Un retrat molt realista d'aquest món que tenim aquí a tocar. No hi pot faltar el judici a uns guardies civils que veuen com es mata un immigrant al saltar la tanca de Melilla. Aquest és el món de la immigració amb els seus moments durs i complicats. Històries vitals d'uns herois que un dia varen apostar per un món millor com tanta gent fa. Una peli interessant i amb un toc de documental.

divendres, 14 de febrer de 2020

No hi haurà oberta cap llibreria en festius en territori vendrellencs de tota la vida


El Vendrell s'està quedant sense llibreries. El dia 22 de març tanca la Santa Anna que està al carrer dels Cafès per prejubilació de l'actual propietària. Avui en dia vendre diaris ja no es cap negoci si és que mai ho ha estat. Només queda la llibreria Mitjans del Doctor Robert que no obra el cap de setmana. A part d'aquesta les úniques obertes en cap de setmana a partir del 23 de març seran les dues del Tancat, les dels porxos i la del davant de la Teresita. Aquest és el Vendrell que tenim. Hi ha una altra llibreria a la carretera de Valls com és la Josmar que no ven premsa. Molt trist. Els vendrellencs de tota la vida hauran d'anar a territori hostil com el Tancat o les platges per comprar l'Ara, la Vanguardia, o el Punt avui. Trist.

dijous, 13 de febrer de 2020

La màgia de la ràdio


La meva generació ha crescut amb la ràdio. Escoltar ràdio és una cosa una mica rara en un món en què la gent es mou en la imatge. La ràdio et dona aquell erotisme i aquell punt que no et dóna pas la televisió. És una cosa que enganxa i no saps perquè. Amb un micròfon pots ser l'amo del món i del no res. Aquesta és una experiència que fa 13 anys que practico amb el Pas de Vianants i la veritat és que he après moltes coses de les entrevistes en directe i de la ràdio. Un món per descobrir. Endavant la ràdio i que no mori mai.

dimecres, 12 de febrer de 2020

Nova etapa de Nerea Bassart




La vida segueix endavant i aquesta passió pel periodisme comarcal et permet seguir les persones al llarg del temps. Vas veient com alguns polítics es canvien la camisa segons els vents com bufen. Altres que han tingut episodis històrics en altres temps a la comarca, ara viuen en l’anonimat absolut tret que algú els busqui al google i els trobi el seu passat gloriós. A grans trets es va veient l’evolució de la comarca on mai passa res perquè aquí tenim dues realiats: la del carrer i la que viuen els polítics i les seves notes de premsa que estan força allunyades de que es viu al carrer. Quan passa alguna cosa greu, no hi ha més solució que les dues visions es trobin per tornar a separar-se al cap de poc i seguir cadascuna la seva trajectòria en rutes paral·leles. 
Tornant a la realitat, he tingut la sort de conèixer a Nerea Bassart en persona quan un dia del 2017 va passar pel programa de Ràdio el Vendrell Pas de Vianants. Era una jove atrafegada en mil històries i projectes, molts dels quals només estaven embastastats i s’havien de concretar. Ella i la seva guitarra compartien  temes propis i versions en concerts de petit format en petits espais i allà on fes falta donant vida a la música que és la seva essència de viure i existir. En aquests dos  anys llargs aquesta jove de l’interior de la comarca ha viscut un canvi radical després de ser l’afortunada per mèrits propis de sortir guanyadora en el càsting dels Laxnbusto per interpretar  una cançó en el seu darrer disc Polièdric. Esperem que no sigui el darrer treball  i algun dia tornin encara que sigui per dir-nos adéu definitivament com ho varen fer Baeturia i altres grups en el darrer dia de la passada festa major en un concert inolvidable a la plaça Nova del Vendrell.
Bassart després d’anar experimentant en diverses formacions sembla que ha trobat la millor combinació possible en aquestes alçades de la seva prometedora carrera musical perquè a la jove encara li queden moltes episodis per viure.
 La primavera passada va començar a rodar Nerea Bassart Trio, una formació integrada per dos veterans del panorama musical baixpendesenc com són Pau Josa i Xavi Pomar. En aquests més de sis mesos ja se’ls ha pogut veure en diferents concerts arreu donant a conèixer els seus nous temes, alguns originals i algunes versions. La sonoritat d’aquest trio està entre el funk i el soul i es podrà veure una  combinació peculiar  que no passa gaire en els grups musicals quan el bateria també fa de cantant. Una proposta  molt animada i que entra molt bé per tots els sentits. Si haguessin volgut triomfar en el panorama musical caltalà vigent potser al grup hagués posat algun vent en forma de trompeta. Aquest és el format  que es porta actualment  a casa nostra  amb uns quants grups que quan els escoltes no saps si són els uns o els altres perquè acostumen a tenir un resultat final similar sobre l’escenari.
Doncs ells que  coneixen per les seves trajectòries aquest panorama han apostat per allò que els agrada i els omple. Tenen l’habilitat de  transmete aquesta energia al públic  que s’ho mira des de davant l’escenari. És una proposta que entra molt bé en diferents  formats.
A la líder del grup participar en aquest disc i en els cinc concerts dels Laxen li ha servit com un màster a la jove baterista i cantant afincada a casa nostra. Aquesta és una bona notícia per la música del Vendrell i comarca. Moltes persones passen per algun dels centres de formació musical, però molt pocs són els que algun dia engeguen alguna aventura i arriben a enregistrar un treball. La part més difícil d’aquesta carrera és aquesta. Tristament molts es queden a la porta i la creació artística no passa dels seus cercles més íntims. 
Fer un disc, escriure un llibre i preparar una exposició és una gran notícia perquè ens indica que estem en una nova etapa artística d’aquella persona. És una aposta que segurament en aquest cas anirà molt bé i els portarà a nous camins en una trajectòria feta poc a poc amb seny i amb personalitat, sense caure en els grans paranys de la música que ja sabem tots on porten. Molta sort a tots tres. La presentació és el dia 21 de febrer a la Casa Elizalde de Barcelona i a partir d’aquí aprofiteu per veure’ls en directe i gaudir de la seva música. Això és fer cultura i fer comarca. Aquest és una molt bona notícia per a tots els qui estimem l’art i la cultura. Endavant. El nom de la criatura és diu “ Soroll”, per despistar perquè  són grans músics.

Al Vendrell no ens cal la Brunete

Aquests seran els primers pressupostos de l'era optimista taronja del Vendrell amb retocs autonòmics o indepes ja no sé que toca. Hi ha unes xifres que s'han de mirar una mica. Resulta que destinarem 6 milions i pico a seguretat i altres 6 a benestar social. Doncs estarem igual com estem. Sobre el paper seguirem conservant aquesta vila sense futur, sense feina on cada dia tanquen més botigues i no se n'hi posen de noves. Potser al final tothom tindrà un número a benestar social perquè el Vendrell necessita oportunitats de feina. No ens calen ni càmeres de vigilància que ja ens va posar el Buira i no varen servir de res, potser calen tantes ajudes, però molta gent vol treballar però aquí molta feina és basura, perquè és un poble emprobit i això ho pateix tothom. Menos polis i caritat i una oportunitat de feina i tot anirà millor. No calen contractes d'un any de 100 persones per tornar a sortir i entrar uns altres. Ja toca una política de cara i creus i aquest parc on cada dia tothom està una mica més pobre per això tenim el que tenim i encara que tinguem la Brunete no ho arreglarem.