dijous, 5 de desembre de 2019

Comprant km 0 també protegeixes el teu entorn



En la meva joventut comprava a Albinyana o teníem un parell de botigues, estanc i alguna cosa més. Després van venir les farmàcies i les cases rurals.
A banda de això hi havia un mercat alternatiu i puntual de productes de la terra on la gent feia les seves compres. Durant molts anys vaig anar a la veïna del davant de casa a buscar la llet de les vaques. Una mica més avall ens podíem anar a buscar els ous frescos de les gallines de la família. Els préssecs, les pomes i els llegums ja eren coses que s’havien d’anar a buscar una mica més lluny, però tot això en un mercat de proximitat que també incloïa ofertes puntuals, com figues, pebrots i albergínies  quan en alguna casa hi havia sobreproducció del tema.
Tot funcionava d’aquesta manera. Era una forma perquè els pagesos aconseguissin tenir un rendiment superior a l’alternativa que tenien de portar-ho al Vendrell a una parada del mercat o a una botiga de la contornada.
Tota aquesta xarxa comercial era un exemple d’una manera de preservar el paisatge i l’entorn. Comprant al veí afavories que aquesta persona seguis en la seva feina de pagès i li permetia treure un petit guany que en altres ambients comercials era molt difícil.
El Penedès està perdent a marxes forçades els espais conreats perquè no és rendible. La gent no s’hi vol dedicar ni de bon tros. Només cal anar a pobles com el meu Albinyana i vas veient com de mica en mica es terrenys erms van conquerint territori i només es treballa la part més planera, però això és només un pas perquè si no hi ha un punt d’inflexió només es treballaran els terrenys molt més interessants i fàcils de conrear amb màquina. La gran majoria de gent per diferents raons ja només van a comprar a les grans superfícies. El petit comerç es va perdent de mica en mica. Els fills dels establiments que s’han mantingut durant anys han optat per un salari fix al mes i sense problemes de ser autònoms i de portar la teva casa. Això avui en dia ja no es pràctic i la nostàlgia s’ha quedat curta per estar darrer el taulell.
 

dimecres, 4 de desembre de 2019

Només era “Postureig Vendrellenc”


Els dilluns a la tarda des de 13 anys que faig un programa a ràdio el Vendrell anomenat Pas de Vianants. És una mena de calaix de sastre amb tertúlies, entrevistes i similars. En aquesta legislatura els partís polítics del consistori varen consensuar fer el ple mensual el 3r dilluns de cada mes per la tarda, però com acostuma a passar al Vendrell, només un ple dels darrers 5 que han tingut lloc s’ha celebrat en la data senyalada. Evidentment les lleis i els pactes a casa nostra estan per ignorar-los i aquí teniu com a mostra un botó.
Per altres coses de la vida sóc el president de la Junta de personal del Vendrell. Llavors en el ple del passat dilluns que era el quart del mes van coincidir les conjuntures galàctiques.   Aquest fet  va provocar que anés al ple. Allí vaig aguantar quasi tota la sessió menys les darrers intervencions dels clàssics de sempre i les respostes dels nostres polítics que en molts temes interessants acostumen a sortir per la tangent amb arguments més propers a la  ciència ficció. Llavors per literatura jo l’escullo de la bona i un ja té una edat i una experiència perquè li expliquin sopars de duro un dilluns a les onze de la nit.
Nosaltres com a representants dels treballadors històricament ens hem dedicar a negociar amb l’empresa una sèrie de millores, canvis que s’han portat a terme amb més o menys encert, però hi ha un seguit de coses que el verb negociar s’ha substituït estoicament  pel verb imposar.
El 13 de març del 2018 es va publicar un contracte amb d’Aleph Iniciativas y Organización, SA per elaborar una Relació de Llocs de Treball (RLT) de l’Ajuntament del Vendrell i patronats. Sort que s’havia de fer per sis mesos perquè portem dos anys i els treballadors només tenim una presentació concisa, formal i optimista d’aquest treball. Entre tots els vendrellencs han abonat més de 20.000 euros per fer aquest treball i a nosaltres que som els representants legals dels treballadors no se’ns han ensenyat veure res d’aquesta obra mestra. De la cosa, potser  podrem veure algun resultat al 2021, però ara per ara amagada sota custòdia per part del consistori. Tal com va anar l’elaboració de tot plegat i quatre dades que tenim del seu procés no tinc cap confiança cap aquest document que havia de ser el salvador de totes les injustícies socials des de l’efecte 2000 fins ara.
L’Ajuntament del Vendrell és un dels consistoris amb trets similars que dedica un percentatge més baix dels seu pressupost al capítol de personal. Això és el més normal que tenim. A partir d’aquí arrastrem des de les presumptes relacions de lloc de treball del segle passat unes incoherències i injustícies a les qual encara cap equip de govern  no ha volgut donar una solució amb cara i ulls. Va posant una mica d’oli recremat en aquells punts que més grinyolen, però això de fer un estudi global equitatiu i igualitari per a tothom, doncs res perquè abans de participar en aquesta RLT ja ens varen dir que alguns coses no es podien tocar. L’esperit intocable de la Constitució  Espanyola es pot trobar arreu.
Davant d’aquest marge de maniobra i veient que la nova temporada política venia amb cares joves, fresques amb ganes, tot just abans de la festa major vàrem pactar un document molt clar amb l’ajuntament per intentar alleugerar aquestes discriminacions salarials que hi ha quan treballadors fent feina similar amb sous ben  diferents.
Vist que després d’una legislatura més fosca que un túnel de tren en una via morta s’intuïa alguna claror optimista a l’horitzó. El que havia de ser una cosa ràpida i general amb uns trets ben clars per les dues parts s’anava alentint i complicant, fins que un dia ens varen dir que per fer realitat aquest pacte s’havien de complir uns continguts inclosos en el manual de l’empresa que va fer la RLT el 2004. Nosaltres en el seu moment ja vàrem comentar a l’equip de govern del moment que inclogués  aquestes condicions en el conveni, però evidentment no en van fer cas perquè aquest sistema de trams actual s’ha pervertit des del minut zero quan hi ha persones que han fet un ascens per ascensor i altres per viaranys de muntanya amb molts tombs i parades tècniques pel camí. Evidentment la velocitat no l’han triada les persones que s’han mogut sinó els polítics que no volien tenir res massa pautat en aquest sentit per tenir millor marge de maniobra i moure fitxes amb criteris majoritàriament polítics. Ara volen recuperar d’un “power point” i d’un manual de l’empresa aquests condicions per portar a termes millores salarials. Tot molt lamentable, la veritat. Sort un cop més de l’oposició que sempre ens ha donat suport perquè alguns quan han passat al govern han perdut els seus criteris originals. Pur postureig vendrellenc quan només interessa el titular.




dilluns, 2 de desembre de 2019

Si yo fuera rico, molt fluixa

Si yo fuera rico és una peli que té amagat lo bo i millor al trailer. Té idees bones però estan mal plantejades i executades. Jo m'esperava una mica més d'aquesta comèdia espanyola divertida, però la cosa no dóna gaire de si a part de quatre gags mal comptats al llarg de la peli, la meitat estan inclosos al trailer. Per passar una bona estona i poca cosa més.

diumenge, 1 de desembre de 2019

El Black Friday no va ser tant


Ahir dissabte vaig anar a Barcelona per la zona comercial i em pensava que hi hauria molta gent amb les rebaixes espectaculars del Black Friday. La veritat és que hi havia gent, però tampoc tanta com es preveia. En algunes botigues hi havia més venedors que compradors.  Jo crec que davant d'aquest allau de gent, molts ja es munten les compres d'una altra manera per no fer grans cues en els llocs on fan descompte. La gent ja se sap coordinar davant d'aquests dies miraculosos.

dimecres, 27 de novembre de 2019

El Vendrell més galàctic

  
De mica en mica i encara que no ens en adonem estem vivint en una vila que avança ràpidament i sense pausa cap una nova galàxia farcida de televisions, ràdios, xarxes socials, postureig en general. Nosaltres que som persones que encara toquem de peus a terra, però sempre tenim un ull a l’espai hem de tenir ben clar aquest procés que també ens afecta.
Crec que la nostra sortida de la intrahistòria va ser sobre l’any 2016 quan vàrem destinar 14.973,75 amb IVA a un programa que porta per nom “Projecte de conceptualització, disseny i execució de la marca de Territori “El Vendrell”. L’estudi el va  una empresa de la casa com la Fundació Universitària Balmes. Aquest eren els primers avenços en aquesta cursa que ens està portant tantes alegries.  En aquelles èpoques no era només una qüestió de logotip sinó que teníem ni més ni menys que teníem al davant un dispositiu de gestió del territori. La cosa amb el temps es va esfumar. Ara que cada dia ens coneixen més arreu és fruit d’aquest important estudi.
Després d’aquesta quatre duros, vam anar a una cosa molt més terrenal i nostrada. Estem parlant de les jardineres de la plaça Vella que en concret ens varen costar 6.475, 92 euros amb Iva. Evidenment el nostre esperit conservador no podia veure aquell espai sense uns pocs arbres al mig de treu i posa segons el model Puigibet quan va ser l’amo i senyor de la Bisbal del Penedès durant uns anys. 
Aquests models bàsics s’han de treure i posar cada cop que davant de l’església tenim algun acte important i més aquest anys amb les concentracions pels presos polítics. Estem parlar d’un llunyà gener del 2017
La cosa no acaba aquí, evidentment. Més o menys per aquelles dates la ciutadania vendrellenca va poder escollir els seus  set tresors més nostrats. Participació ciutadana a veure que és el que allò que destaca de la immensa riquesa del municipi. Doncs com no falla mai, el poble sempre té la raó.   Doncs de les 1.471 persones que va prendre part en aquest procés, un percentatge molt alt sobre els 37.000 habitants del Vendrell.  Cal dir que es van presentar 300 propostes diferents, de les quals es van seleccionar aquestes 7 entre 30. Les afortunades varen ser: Els Nens del Vendrell, el Ball de Diables, l’Església Parroquial, el Campanar,  l’Àngel de Tobies, la Cercavila de Foc, el Jaciment Ibèric de Mas d’en Gual, l’Àliga del Vendrell i el Llegat de Pau Casals. Aquest acte que es va notar als 36,82 km quadrats del municipi ens va costar 9.075, euros amb iva. La persona qui va guanyar el concurs d’aquests tresors per descobrir  va ser tot un personatge  catalanista que més tard tornarem a veure, Francesc Tudela i Penya.
Deixem de parlar dels grans prohoms d’aquest país i anem a les coses concretes de la nostra vila que també ens afecten considerablement.
La vida feia la seva vida tranquil·la i plàcida fins que un dia per motius de seguretat van treure l’eucaliptus de la Plaça Francesc Macià després de 34 anys de vida consensuada de governs de PSC i CiU i els seus derivats perquè ja estava en situació perillosa.
En aquesta base que es podia fer moltes coses amb un procés de participació ciutadana i derivats, doncs com aquells que no vol la cosa sembla ser que alguna ment privilegiada d’aquesta vila ja tenia una idea al cap per substituir aquest arbre. La proposta era una escultura de ferro que havia de fer l’ Aula Artística d’Escultura del Vendrell inspirat en Fenosa d’una idea del conegut escultor Philippe Lavaill. Un artista nascut a Perpinyà i establert a l’Alt Urgell, però per casualitats de la vida treballa al Vendrell en aquest espai municipal.
HI havia una proposta. No hi faltarà el retrat d’en Macià i un arbre que representa el de pi de tres branques que acull una família:. Evidentment a l’arbre també simularan volar els coloms inspirats en l’obra de Fenosa.  Doncs això és el que trobarem el proper any en aquesta cèntrica plaça vendrellenca que ha tingut en els darrers anys diferents funcions, primer era un pàrquing de zona blava i després un espai de terrasses de bar que ara estaran a l’ombra d’aquest arbre metàl·lic.  Ens hem perdut un procés participatiu molt interessant on la gent podia decidir que  volia en aquest espai, però la gràcia és que només la base  d’aquesta estructura costa 18.925, 83 euros amb IVA.

Ara estem a les portes de la Capital de la Cultura Catalana, un títol que també atorga el senyor abans esmentat i que és una cosa privada desvinculada de la Generalitat. A veure quan ens costarà aquesta aventura intergalactica perquè no és una cosa  de cap entitat pública . No ve ni d’Europa, ni d’Espanya ni de la Generalitat sinó que té un noms i cognoms que ja coneixem.  El més trist de tot plegat és que per tirar endavant tot això de la capitalitat contracten a dues persones durant tres anys en la categoria de tècnics mal pagats. Lamentable. 

dilluns, 25 de novembre de 2019

Els herois de Moros i Cristians de Lleida


Enguany l'Associació de Moros i Cristians de Lleida celebra 25 anys de desfilades. El passat diumenge es van donar 34 reconeixements a tots els festers que varen començar a desfilar i ho han fet seguidament fins ara. Aquesta aventura va començar l'any 1996 per donar vida al centre de Lleida i eren unes 100 persones. Tots uns herois, els quals més de 30 estan encara al peu del canó. Durant aquests anys potser han passat més de 1.000 persones per aquesta entitat, però aquesta és la base. Moros i cristians de Lleida és l'única que es fa a Catalunya i ja té el seu cap de setmana assignat en el mes de maig. Moltes felicitats a tots els qui han participat en aquesta aventura de Ponenet.

divendres, 22 de novembre de 2019

El lot de Nadal

  
Des de que em dedico a omplir pàgines reals o virtuals d’articles d’opinió he intentat parlar un cop a l’any per aquestes dates al voltant del lot de Nadal, una cosa per alguns que queda fora de la seva memòria, per altres tota una sorpresa si els hi arriba.
El seu origen és centenari. Era un detall de l’empresa caps als seus treballadors per donar un cop de mà per davant de les moltes celebracions de les portes de Nadal. Hi hagut de tot els tipus, però potser el més clàssic està format per uns quants torrons, unes ampolles de vi o cava i alguna cosa més per acabar d’omplir la cistella que arribava a casa i generalment també hi venia una postal nadalenca el missatge nadalenc del responsable del negoci.
Altres lots provenien d’empreses de serveis o productes i arribaven a professionals, tècnics que havien tingut una relació amb aquella empresa i aquesta li volia premiar. Tots recordem els despatxos d’alguns responsables concrets per aquestes festes nadalenques, quan el missatger de torn anava dipositant en ordre tots els regals rebuts per premiar, per dir-ho d’alguna manera diplomàtica,  la seva atenció especial per a les seves ofertes.
Moltes empreses tenen molt clar a qui s’ha de treballar per tenir un servei diferent pel que fa als responsables de decisió. Aquesta és una forma de propaganda i promoció que també molts practiquen, però passa molt desapercebut per la majoria de nosaltres.
En alguns llocs la cosa la tenien molt clara i apostaven per les populars bufandes que eren diners que es repartien de moltes maneres diferents entre els beneficiaris. A vegades eren iguales i altres segons algun criteri més o menys arbitrari o gust o disgust dels destinataris.

Si féssim un congrés d’aquests seriosos sobre quin és el millor lot de Nadal, doncs ens podríem passar dies i anys i no en trauríem aigua clara, perquè cadascú aposta per uns criteris que poden ser similars als altres o no tenir res a veure absolutament. Totes les opcions tenen els seus punts forts i altres febles.