Alguna cosa està canviant

Estem vivint dies molt especials, dies diferents. Una lluita entre dues maneres de veure el món on la gent s'ha de posicinar. Aquí no sé sap el final, hi ha per per totes les versions, però la veritat és que alguna cosa s'està movent. La gent està responent. Altra molta queda en silenci, però està allí i pot sortir en qualsevol moment. La gent està tipa de moltes coses i hem començat un canvi. La majoria busquen la independència, però altres busquen que les coses siguin diferents. Hem acabat un periode i en comencem un de nou. No sabem com acabarà, però algo es mou.

Doble joc presumptament legal

En aquests dies intensos estem vivint un clar paral·lelisme entre dos jocs presumptament legals: per una banda l'Estat Espanyol i per altra banda la Generalitat de Catalunya que ha endegat la seva fase de desconnexió, el que s'anomenava xoc de trens. Aquí hem trobat dues legalitats vigent, una tot just acaba de néixer i l'altra ja fa segles que va. La gent fins ara feia més cas a la gran, però de mica en mica i vist per on van les coses cada dia hi ha més seguidors de la legalitat emergent que no sabem on acabarà. Jo era dels que deien que el referèndum no se celebraria, però crec que vaig equivocat. Escoltar ahir el President per la tele i veure que van a totes, jo crec que és una garantia d'aquest xoc de trens que tindrà lloc el dia 1 als col.legis electorals. Només ens cal esperar. Ara tenim lleis per on triar i remenar.

Barry Seal, entretinguda

Barry Seal, el Traficante protagonitzada per Tom Cruise és una peli entretinguda que explica una mica com anava sobre els anys 80 el negoci de la droga de les armes amb els americans, els països del sud i els que tenien el poder i els que el volien arrebatar. Una història que segurament està basada amb la realitat que explica l'evolució d'un pilot molt bo de la TWA cap a altres maneres de fer negoci. La rivalitat entre els diferents cossos de seguretat americans i una radiografia de com anava tot plegat. Molt amena.

Fins quan hem de demanar diàleg?

Aquest referèndum del proper 1 d'octubre ja fa anys que el govern català el vol pactar amb Madrid, però Madrid sempre ha dit que no. Ara potser farem una versió millorada del 9 N, però la culpa és de Madrid perquè aquí ja hem dit per activa i per passiva que volem decidir que fem. La culpa no és nostra, simplement allà passaven de nosaltres perquè pensaven que no es faria, però al final la cosa s'ha posat seriosa.  Ja fa temps que volem parlar. Si es fa aquest referèndum i no té les garanties suficients no és culpa nostra, sinó de Madrid que sempre ha dit que no. Les coses han de canviar i la gent ha de decidir. Si Madrid hagués posat unes condicions i s'hagués fet el referèndum fa uns 4 o 5 anys possiblement el no hagués guanyat de carrer, però a mesura que parla i actúa Madrid es van creant independentistes perquè ells fan la campanya. Els d'aquí no cal que facin res. Rajoy i els seus són els principals creadors d'independentistes perquè la gent no és tonta i les coses les entén i quan es trepitja tan al poble al final la gent es revolta i no hi ha legalitat vigent que valgui.

Sentir-se com a casa per lluitar contra la universalització

Crec que molts pobles estem vivint una mena d'universelització o generalització. Molta gent pels mitjans de comunicació que tenim avui en dia compra el més just al poble i les grans compres les fa a les capitals o a centres comercials. És molt difícil poder competir amb aquesta nova tendència que fa uns anys no passava. La gent anava a Barcelona o Tarragona a comprar en comptades ocasions, però amb el pas de temps aquestes ciutat i altres centres comercials són els objectius de més gent a l'hora de comprar. Els motius són diversos. Mai una botiga de poble podrà competir amb aquests establiments per preus, però el comerç local té una cosa molt bona i que no tots saben aprofitar: el tracte humà. Hi ha llocs d'aquí de casa nostra propers a casa que et tracten com si fossis de la família i quan hi ha una cosa que et pot interessar t'avisen. Evidentment quan estas allí et sents molt a gust i aquesta és una de les eines perquè el comerç petit ha de lluitar amb el gran, potser no són els preus, ni les ofertes, sinó el tracte humà que massa cops se'ns escapa de les mans.

Un poble que no es pot parar

Avui 11 de setembre és un dia diferent, d'aquells que recordes durant molts anys per moltes petites històries. Ha estat un dia especial en què m'ho he passat molt bé perquè és un dia amb sorpreses. Primer perquè et trobes persones que fa anys i panys que no coneixes, alguns són veïns teus, però altres els coneixes per altres històries. Avui jo també he anat en un dels 10 autobusos que han sortit del Vendrell. Hem arribat molt aviat a Barcelona i hem tingut temps per avorrir-nos i tot, però hem anat tombant per la zona on hi havia la concentració i anaves veient altra gent com esperava el gran moment. A les 4 hem anat a lloc, tot seguit hem buscat un wc abans que fos el moment més important. Hem estat quasi mitja hora per acabar amb l'excusat i al sortir ja estava tothom allí preparat pel gran moment. El minut de silenci, impressionant; el cant dels segadors, brutal, després han passat les pancartes, primer una de petita que ha despistat a la gent i després la gran que era l'oficial.

Molt bon ambient, molt cordial i és una d'aquestes coses que fan país fan història. Jo no sé que passarà el primer d'octubre, però no tens suficient legalitat vigent per impedir parar molta gent que ja està farta i vol votar el dia 1. No sé com s'hi podran oposar, però avui, un dia més hi havia molta molta gent com els altres anys amb les idees molt clares i això és el més important. com ho podran parar?

Avui, 11 de setembre, un dia festiu i revindicatiu

Avui 11 de setembre és un dia festiu i reivindicatiu. Potser aquest serà el darrer cop que sigui reivindicatiu potser encara estarem uns anys amb aquesta dualitat, però la realitat d'avui és que la gent anirà a Barcelona a reclamar independència o almenys a poder votar que ja és molt. També hi ha gent que reclama votar que està a favor del no, però clar aquesta legalitat vigent dictatorial que tenim ens imposa seguir un full de ruta que cada dia està més lluny de la realitat.  Fa 20 anys ser independendista és ser un friki i hi havia quatre gats, però gràcies a Madrid ha anat creixent aquest perfil i cada dia en som més i a mesura que els dies passen van creixent perquè hi ha molta gent preparada en aquest món que no té arguments per ser d'una altra manera.