La veu del poble

La veu del poble

diumenge, 23 d’abril de 2017

Un Sant Jordi a tope per Barcelona



Avui després de dures reflexions al final he decidit anar per Sant Jordi a Barcelona. La nostra intenció era anar ben aviat, però un diumenge és dia del senyor i tot sempre costa una mica més. A l'arribar a Passeig de Gràcia foto oficial com mana les tradicions. Després dintre la marabunta que et porta allà on vol ella. Hem seguit fidels a la massa que et porta arreu, però ens hem despenjat i hem anat a veure com feien el programa de Tv3 en directe des de Pl. Catalunya amb la Garcia Melero. Hem xafardejat una mica amb el Peyu. Després hem estat a 10 cm del Toni Basses i la Forcadell, però passo de molestar i a dinar.

Després hem anat a la visita gratuïta a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona. Molt guay aquest dos punts de poder. M'ha agradat veure el despatx de la Colau amb una foto d'una dona sobre la taula que em sona però no sé qui és. Les dependències de la Generalitat ja coneixia alguna cosa, però les de l'Ajuntament de Barna no les tenia controlades, només el saló de cent on fan les coses més importants de cara al públic. Després cap a caseta. Hi havia moments que era agobiant, però es portava bé, la veritat. Ja se sabia al que s'anava i era suportable. Al Fnac on he comprat els llibres ho tenien molt ben muntat. Ahir dissabte ja vaig comprar les roses i els llibres al Vendrell. Avui era


dijous, 20 d’abril de 2017

Una setmana "terrífica" al Vendrell

El Vendrell està vivint uns dies d'autèntica por social global, sostenible, amb participació ciutadana i general.  Escenes de por i terror es poden veure en molts dels carrers de la vila. Un jove emprenedor de la vila volia acabar amb mig món enviant granades a través del correus. Sort que les màquines van descobrir la seva maligna intenció i el van detenir i ara està a l'Audiència Nacional incomunicat a l'espera de passar davant del jutge que l'envii a una presó d'alta seguretat. Un altre grup de terroristes armats amb armes nuclears van punxar les rodes del vehicle blindat de la més alta instància de poder local. La polícia ja ha interrogat a 800 sospitosos de vestir texans, portar mòbil i vestir calçat esportiu comprat al Decathlon. Ara mateix el cos superior de investigació científica europeu ha enviat una comissió formada per 12 agents preparats a la força secreta anglesa i americana per trobar els presumtes terroristes que segons les càmeres de seguretat portaven texans i anaven amb mòbil.
Un grup d'extremistes extrems del món casteller vestit de vermell ha plantat un cotxe bomba amb armament importat directament de la URSS preparat per destruir la seu dels Nens del Vendrell. Hi ha colles al nord d'Europa que no entenen gens de rivalitat i han decidit actuar amb material de guerra. Una setmana negra al Vendrell. Què Déu ens agafi confessats. Ni tanto ni tan calvo, per favor, fem riure.

No necessitem.....



No necessitem grans projectes que després no podrem portar  a terme per manca de recursos. Potser que ens diguin petites històries factibles que segur que seran més reals que aventures de cavallers, princeses i dracs encantats.
No cal que ens posin una gran escultura darrera l’Església a la plaça Francesc Macià. Una paperera o un arbre tal com el que havia tindria més adeptes que una escultura de lectures polèmiques
No hem de ser la capital del no res. Hem de tenir un poble content i orgullós que potser no senti dins seu cap títol territorial, però que quan surti al carrer tingui un comerç i unes indústries on poder treballar i on portar els currículums quan s’acabin els estudis. No volem ser importants, sinó que tothom tingui les seves oportunitats per arribar allà on vulgui sense necessitat que toqui el dos amb l’excusa que estem ben comunicats amb tothom.
Hem de vendre la nostra comarca per fer rutes vinícoles a peu o en un vehicle sostenible i que no contamini, però també hem de donar oportunitat als joves pagesos i evitar que cada dia hi hagi més terres sense conrear a casa nostra. Aquest sector ja està en una situació crítica, només queden alguns jubilats o professionals d’altres sectors que entre els seus hobbies tenen conrear la terra, però ens falta professionals de la pagesia. Alguns joves tiren endavant, però altres ho varen intentar amb molt d’esforç i van haver de tancar la paradeta perquè era totalment deficitaris.
Constantment planifiquem el nostre futur amb històries escrites per empreses, universitaris, il·luminats, amics d’algú i ens estem deixant de banda el nostre present que ens toca viure dia a dia. Per demà passat tenim molts plans, però pel proper més no tenim res i seguim copiant i enganxant models de fires sense que ens aportin res de nou a la nostra realitat.
Volem compartir la capitalitat de molts pobles i viles encara que sigui de la mà d’altres ciutats com nosaltres, però si vas a un dels mal nomenats barris marítims encara et diuen que ells volen ser independents del poble central perquè ja estan cansats que els ignorin. Som tan bons que volem arreglar els seus problemes amb un programa de participació ciutadana i l’únic que aconseguim és que es reforci el fenomen separatista de la barriada.
No necessitem centenars de subvencions de plans d’ocupació per sis mesos i després al carrer creant inestabilitat en les dues bandes. Molt millor que ens deixin contractar menys treballadors amb contractes de més temps no aquest pa per avui i gana per demà que ben cosa fan a banda de rebaixar simbòlicament les llistes de l’atur.
No volem un dia de la dona, ni un dia en contra de la violència de gènere, ni un dia de la música, ni un dia del treball. Volem que cada dia sigui tot plegat i res. Dies normals on la gent es respecte independentment dels seus orígens, cognoms, colors i religió. Ja no ens val : tu de quina casa ets?
No necessitem tenir unes cinc setmanes l’any les nostres platges plenes fins a la bandera de gent. També ens convé que hi hagi gent durant tot l’any. Noves activitats, noves propostes. Necessitem persones que estiguin disposades a fracassar i tornar a aixecar-se amb un nou projecte per donar vitalitat i empenta a la vila i comarca que prou fa falta.
No necessitem grans oradors que es preocupin per tantes causes perdudes que hi ha al món, sinó simplement que estimin el poble i que primer de tot reconeguin on estan i quin és el panorama real. A partir d’aquí anar construint i dissenyant el nostre present i futur que tenim a les mans. Volem que la nova gent porti les regnes del seu poble. Deixe’m a l’arxiu els que ja van tenir la seva oportunitat i es pensen que encara poden durar mig segle més. Ja n’hi ha prou de fe cega de majories aclaparadores, de móns irreals amb un final de conte feliç.



dimecres, 19 d’abril de 2017

Bebe Jefazo, un rollo infantil

El Bebe Jefazo és una peli infantil infantil, no d'aquestes que té doble lectura. La proposta no és el que sembla als anuncis i és una mica avorrida, més del que podria donar el tema. Dins de les infantils no és de les millors i és una mica rollo infantil, però no és res de l'altre món tampoc.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Un golpe con estilo, molt recomenable

Un golpe amb estil és una peli divertida amb uns actors que ja no tenen res a perdre a la vida. Interessant, curiosa i que marquen la situació d'uns jubilats amb unes pensions justes i un futur incert per uns pocs ingressos. Algun toc molt interessant i molt entretinguda.

divendres, 14 d’abril de 2017

Cultura Penedesenca



Un dels aspectes que uneix més a les regions és la cultura. Les relacions entre diferents territoris tenen la cultura com el seu punt fort. Ara tenim el primer pas perquè algun dia tinguem una vegueria, però a part de la part formal i administrativa els ajuntaments i entitats públiques i privades d’aquestes quatre comarques haurien de començar a treballar algun projecte comú per començar a cimentar aquesta vegueria que està en camí. Preparar activitats conjuntes les quatre comarques per anar treballant els llaços d’unió i que els seus veïns també visquin aquest esperit a través d’experiències compartides.
Les tres comarques podien algun dia programar una seguit d’espectacles d’una manera conjunta aprofitant tots els espais que tenim i també obrint la proposta a molta més que no pas actualment que en prou feines surt de la localitat on es porta a terme. Espero veure en un llibret recopilat les diferents activitats públiques que organitzen els principals ajuntaments d’aquesta 8ena vegueria que tot just comença a caminar sobre els papers. Al Vendrell per fi hem aconseguit tenir un programa conjunt de les activitats culturals organitzats per l’Ajuntament. Una cosa tan senzilla i que ha costat tant. Ara costa traspassar aquesta experiència local a un àmbit més gran. No cal que tinguem un llibret físic si el cost és excessiu, però si una web on tot estès integrat perquè no cal anar rastrejant que fa cada ajuntament en un lloc o en un altre. Actualment hi ha massa dispersió informativa i tothom hi surt perdent.
Mentrestant no arribem a aquest nivell, no estaria gens malament que les emissores de ràdio i televisió compartissin programes sobre la nostra realitat i es fes difusió d’aquest nou àmbit. No cal que tinguem un “telenotícies de vegueria” , de moment.

dijous, 13 d’abril de 2017

Nerea Bassart, per exemple



Un dels llocs on he après més coses ha estat a Ràdio el Vendrell al programa Pas de Vianants que porta 10 anys en antena cada dilluns de 19 a 20 hores. Ja són més de 300 programes en antena en aquesta dècada. A vegades són persones que ja conec del dia a dia i altres vegades són cites a cegues de convidats que tenen alguna cosa que explicar a través dels micròfons. La veritat sigui dita tothom té una entrevista a la vida. Tothom es prou important per dedicar-li un programa de televisió o ràdio. Alguns estan més acostumats a aquesta aventura mediàtica. Altres és la primera vegada que passen per aquest confessionari públic amb un guió previ que molts cops a la segona pregunta ja queda fora de servei.
Estem acostumats a parlar de grans gestes, grans històries, moltes persones, associacions, col·lectius, entitats vàries, però massa cops ens deixem les aventures personals que un dia van decidir llençar-se a la piscina i fer realitat els seus somnis.  Més que mai aquestes actituds en un moment de la vida et serveixen d’exemple per seguir el seu fil i donar ales a la teva proposta vital.
En aquest mes de març a la ràdio m’he dedicat a fer entrevistes a persones i grups vinculats a la música: Dani Utge, Far, Versaleta i The Gachises. Cadascú té la seva història i la seva aventura en el seu món.
M’agradaria destacar la història d’aquesta jove de l’interior del Baix Penedès que un bon dia va decidir fer el que li agradava: tocar la guitarra i cantar. Té un ampli repertori de versions a les que va afegint els seus temes propis. Ella aquí, allò de migdia o de nit, en bars, discoteques i altres tipus de sales es planta allí i comparteix amb el públic les seves emocions a través de la seva ànima i el cos que es deixen portar per la màgia.
Ella és una persona que s’ho manega sola amb l’ajuda dels amics i família, però la Nerea és el puntal del seu projecte professional i artístic.  En moltes de les seves actuacions fa ús de la taquilla inversa on aportes el que vols un cop ja s’ha acabat l’espectacle. Una idea molt practica a l’hora de pactar preus amb el local toca actuar.
Cada dia té més concerts i gràcies a la seva qualitat, evidentment i de mica en mica i amb un bon ús de les xarxes socials i el boca orella el seu nom es va estenent com una taca d’oli entre els candidats a convertir-se en el seu públic..
Un tracte directe, una proximitat, un so i una veu que de mica en mica es van colant pels cinc sentits quasi sense donar-te compte. Al cap de poc veus que la noia i la seva guitarra ja ens diuen fins la propera. S’ha acabat l’espectacle. La traca final. Darrers aplaudiments i un altre cop cap a casa a pensar en noves peces i seguir consolidant el que ja forma part del projecte.
Per donar a conèixer la nostra música no sempre ens calen ni grans festivals, ni sales per a grans grups també hem de donar sortida a aquests joves que només demanen algú que els escoltí mentre es deixen portar per la màgia de la música.
La Nerea està treballant en el seu primer cd que està fent poc a poc i amb molta meticulositat i seny. Provant mirant aquí i allà com pot quedar millor aquesta versió material de la seva música amb ales d’àngel.
La nostra protagonista és una noia més aviat tímida que recorda a altres grans dones de la cançó com Janis Joplin, Jeanette, Cristina Rosenvinge i tantes altres que tots tenim presents en les nostres ments. Quan agafa la guitarra creix i creix.  Llavors entra en una nova dimensió que durarà tot aquest intercanvi d’emocions que és cada concert posant veu i música a Cranberries, Tracy Chapman, REM, Eurythmics, 4 Non Blondes i un llarg etcètera i també a les seves obres d’art elaborades amb cura i passió.
Una persona senzilla que ha aprofitat els recursos que té a les mans per anar brodant la seva carrera musical. És molt difícil que la trobeu a les ràdio fórmules d’aquest país, però si la trobeu en algun lloc cantant, atureu-vos i gaudiu-ho d’aquesta jove artista que es va fent acord a acord el seu perfil com a intèrpret. Esperem amb ganes el seu primer cd. Mentrestant, l’anirem seguint en viu i per les xarxes. Millor en viu, “of course”.