La veu del poble

La veu del poble

dijous, 19 de gener de 2017

La Caputxeta Estelada






Hi ha històries que passen al nostre voltant que molts cops es podrien traduir en alguns dels contes que de petits llegíem o ens explicaven els nostres avis.
Arran d’uns fet que van tenir lloc la setmana passada en un lloc no molt lluny d’aquí, he cregut oportú agafar els seus personatges i portar-los a la vida real per il·lustrar d’una manera clara i senzilla tot el que va succeir perquè tothom ho pugui entendre sense haver de rumiar gaire, ni entrar per vials del coneixement poc transitats i un xic forçats.
Aquí agafarem l’esperit del conte. L’actualitzarem i el situarem a casa nostra i ens podrà servir per entendre realment que va passar i també ens permetrà preveure situacions similars provocades pel cúmul de circumstàncies aquí present..
En el nostre relat trobem una jove i aventurera Caputxeta Estelada que sempre havia tingut que conviure amb la seva àvia de poques paraules. Aquesta senyora que pentinava canes  ja feia molts anys que es dedicava a la política des de la segona línia.  Això l’havia convertida en una senyora seriosa i controladora  sempre li havia mancat una mica  de carisma per relacionar-se amb la gent que l’envoltava i vigilava de prop els seus fills polítics. Fa uns pocs anys es va buscar la companyia d’un jove músic que tocava la bateria. Aquest  li va alegrar els primers mesos amb el seu so contundent i ben marcat, però amb temps també varen  partir peres. El pobre xicot va haver d’abandonar la seva relació emocional amb la nostra àvia i dedicar-se al seu somni que era la música. Ben aviat, el nostre intèrpret se li van passar els efectes secundaris d’aquesta passió trencada després de quatre anys de legislatura. Ara és un home plenament  feliç darrera el platerets. Després d’aquesta aventura coneguda per tots va escollir una noia rossa amb  cara de no haver trencat mai cap plat i de ser sempre obedient i de no fer cap lleig a ningú. La parella fa funcionar fins el dia després de les noces polítiques. De mica en mica la seva relació s’anava tibant. Tot el que era confiança i fidelitat s’anava convertint en els seus oposats. Cada dia s’aguantaven menys, però ningú volia trencar els lligams que la boda política havia establert entre els dos protagonistes enamorats d’un país lliure. Ella no volia donar més diners sense solta ni volta als amos d’aquell bosc on vivien. La nostra Caputxeta   preferia dedicar aquells calerons a conservar la natura i els animals més desprotegits abans que lliurar-los a uns estranys que ni coneixia amb l’excusa de mantenir ben polit  el bosc. Tasca que, la veritat sigui dita, realitzaven molt superficialment com be saben tots els veïns que coneixen en primera persona el marc d’aquesta tendra història.  
Un dia la nostra àvia cansada de discutir amb el seu company de formació va anar cap un bosc on hi vivien  un llop molt ferotge i una jove donzella que s’havia escapat del conte de Blancaneus. Els set nans l’havien foragitat del seu conte perquè sempre volia més minuts de pantalla que la resta de companys de la història. Van fer unes eleccions democràtiques sobre el seu futur i la van aviar ben aviat al capítol del costat. Ella hi va anar cofoia esperant noves emocions. La nostra Caputxeta  va passar per uns viaranys d’aquest bosc i ves per on  va olorar de lluny el fum aromàtic d’una pipa. Va seguir el flaire. Va coincidir ben aviat amb el llop esgarrifós que ja portava molts segles rondant per les contrades i era conegut per tothom pels seus arts quasi perfectes de persuasió a propis i estranys. Els més enemics quedaven sense arguments davant les seves propostes ancestrals  amagades dins els gruixuts llibres que guardava zelosament en les seves coves centenàries.
Un dia que la nostra àvia va a sortir a veure quants arbres es podien tallar en aquest bosc es va trobar miraculosament als altres dos protagonistes d’aquesta història que estaven negociant secretament la manera més rendible de vendre l’aigua del rierol a una empresa que els hi prometia l’oro i el moro.   Llavors aquests dos personatges es van acostar alegrement i amb mostres d’amistat i cordialitat a la nostra àvia. Tot i les seves disfresses, en seguida es varen conèixer perquè havien estat socis del govern en els darrers mesos. La van convidar a berenar a la seva caseta  del bosc on havia estat tantes vegades. Aquell dia es mostrava tota moixa doncs no havia trobat  cap més soca que tallar. Tots tres es van agafar dels braç i  van anar entonant una tendra cançó rient i cantant fins arribar a una caseta amb una  taula ben  farcida de tot el que un home d’aquelles contrades es podria imaginar.  Allí li van compartir un exquisit berenar patrocinat pels amos i senyors d’aquella caseta encantada. Després de menjar i beure i tallar algun petit arbre  que hi havia al davant de la llar perquè  feia massa ombra es va posar a dormir en un còmode sofà del menjador. Mentrestant la nostra Caputxeta heroica acompanyada d’un noi vingut del nord del Penedès va anar a coincidir dins la llar amb aquests senyors que s’embutxacaven els diners que havien de guanyar els veïns de les contrades amb la suor de la seva front. Ella volia proposar-los un pla per reduir despesa i donar feina a la gent de les contrades. Una bona manera perquè tothom es pogués estalviar uns calerons que bona falta feia.
Llavors la nostra Caputxeta quan es va donar compte com  dormia el seu company de coalició estirat al sofà no va saber que fer ni que dir. D’una revolada de darrera la cortina va sortir el llop i la Blancaneus que ràpidament van foragitar a la jove amb crits i amenaces i rodes de premsa. Ella ràpidament va deixar les propostes i el pastís de xocolata sobre la taula i va anar a cercar els seus amics caçadors a l’altra banda del bosc. Quan l’àvia  es va despertar ja estava tot dat i beneït. La nostra noia bufona   va arribar a casa i es va sentir alliberada per haver-se tret un gran pes de sobre. Ella havia arribat a la caseta del bosc i havia presentat la seva proposta pel bé de tots. Però aquest cop com passa altres cops a la vida no va ser una noia afortunada. Hauria d’esperar una nova legislatura. Era jove tenia molt per fer. El Llop, la Blancaneus i l’àvia van seguir vivint en el castell dels senyors  mentre la Caputxeta va escollir el caliu dels caçadors que vivien al costat de la fortalesa amb un sou molt més reduït. Tots els cabdills li varen mostrar el seu suport menys un cavaller i el seu escuder vingut de l’interior del Penedès que tenia molt clar que volien entrar al castell dels senyors aprofitant la feblesa de la coalició que manava a les contrades. Això ho veurem en propers capítols. 



dimarts, 17 de gener de 2017

Nous responsables al Bocaito del Vendrell

Fa uns anys vaig lloar el Bocaito de la carretera de Sant Vicenç per les seves hamburgueses, frankfurts i altres similars. Doncs la cosa encara està en peu però amb una direcció diferent. La parella que ho portava ja no hi són. L'altre dia hi vaig anar al vespre i feia molt de fred, la veritat, tenen calefactor però allò no fa res amb els freds d'aquests dies. Els preus son iguals o similars que estaven. Ara la seva especialitat és portar menjar a domicili. Doncs anar allí ho pots fer amb una bona jaqueta. Quedeu avisats els que fa mesos que no hi poseu el peu com em va passar a mi.

El primer ple, personatges i persones

He de confessar que avui he vist el primer ple de l'ajuntament del Vendrell de cabo a rabo. Fins ara havia escoltat un parell de minuts com a molt allò que vas tocant i el trobes a la ràdio o a la tele i avui tenia ganes de veure com evolucionava el tema de l'Eva Mata. La veritat és que ha estat molt tranquil, com és normal. Cada loco con su tema i votant segons toca. He vist que l'equip de govern està molt justet i costa cada dia més tirar coses endavant a veure que passa amb els propers pressupostos, ara que estem a mitad de legislatura i els pactes es paguen cars. Som poble foten canya com sempre, encara que donen massa voltes al tema abans d'arribar al nucli de tot plegat i clar ja no tenen temps. ELs si se puede estan baixant de la figura de mica en mica van ser més coherents. A veure si segueixen per aquest camí. el PP jo crec un cop més que s'han equivocat de poble. Potser Sitges, Sant Cugat del Vallès. A veure si hi ha sort i són escollits allí on correspon. PXC cada dia veu com més gent vota al seu costat. Estan més tranquil.lets i cada dia tenen més companys de viatge que encara que votin junts tenen punts totalment diferents. C's és un partit que s'està buscant a veure si troba el seu espai i divaga perquè encara la cosa no està ben definida i va ondulant cap aquí i cap allà. Els clàssics allí amb un porter que para pilotes i una defensa que no diu ni muuuuu. Esperem que aviat es desmarqui sinó la gent es pensarà que són del mateix partit. Aviat hauran de començar de dir la seva perquè els plens de consell comarcal són quasi familiars. L'Eva Mata ho ha fe bé, però estava nerviosa i no donava allí donde mas duele, anava xutant pilotes i algunes més encertades que altres, però deu ni do pel temps que porta. Apa fins el proper mes. Ja ho sabeu més Pampas i menys demagògia política.

El Per què de tot plegat

Arran de la fulminació de l'Eva Mata de l'equip de govern ara ja no tindrà el seu  Per què? a la tele i ràdio local. Ja no podrà tenir els seus 20 minuts i escaig de glòria amb preguntes guays sobre la regidoria. Ja no la veurem en aquest espai que pocs miren i més pocs surten. És una llàstima que no en aquesta tele pagada per tots, els de Coma-ruga també no tinguin lloc la gent de fora del Govern. Encara que no tinguin cartera podrien explicar la seva història, les seves propostes. Algun dia arribarà a mesura que això que en diuen democràcia arribi a casa nostra. Ara ja tenim els plens per la tele. El proper pas democràtic i sense cap cost adicional és que tothom tingui lloc al Per què? ho aconseguirem? Haurem d'esperar una o dues legislatures.

La Ciudad de la Estrellas, una comèdia romàntica.

La Ciudad de las estrellas és la típica peli romàntica d'un pianista i una cantant que amb l'excusa de la música van reafermant el seu amor. És típica i tòpica i una mica avorrida perquè no hi ha res d'inesperat i tot funciona segons els patrons més clàssics d'aquest cinema americà. Per passar una estona romàntica i veure com potser els somnis es fan realitat.

dimecres, 11 de gener de 2017

Interinatge públic, un tema pendent



En moltes de les administracions públiques de casa nostra la gran majoria de treballadors són interins. No s’han convocat encara les proves oportunes per dotar el consistori de funcionaris de carrera. En els darrers anys, la gran excusa ha estat la crisis generalque la comarca ha viscut amb especial intensitat. Aquest fet ha aconsellat que molts treballadors preferissin tenir la plaça sense assegurar que no anar a unes oposicions on podia aparèixer qualsevol inspirat o carregat de punts que et faci fora d’aquesta bàsica seguretat en el treball. A mesura que la cosa es va arreglant de mica en mica s’hauria de tornar a treballar aquest tema que alguns ajuntaments ho tractaven convocant cada dos o tres anys unes places de personal fix que durant unes setmanes treia de polleguera a les seves víctimes, però que amb el temps s’agraïa i en molts casos era un clara mostra de seguretat laboral que et permetia demanar excedències i altres petites avantatges a part d’una seguretat.
Jo crec que ara que la cosa comença a obrir-se de mica en mica, encara queda molt per fer, però ja hi ha brots verds en el camí encara que alguns siguin només d’imatge és un bon moment per començar a professionalitzar les administracions.
Primer de tot una relació de llocs de treball on a cada perfil de lloc hi hagi descrites clarament les seves característiques, salari i tasques d’una forma clara i sense frases genèriques que ho englobin tot per no dir res. Llavors la persona que ocupa aquest lloc si s’adscriu al lloc, perfecte i sinó, se li podria donar un termini prudencial perquè s’adapti a les exigències del lloc. En cas contrari doncs buscar-li un lloc adequat al seu currículum i experiència. Això de treure’s de la màniga relacions de lloc de treball segons les persones que hi ha en l’actualitat on només li falta posar els noms i cognoms ha quedat una mica obsolet en aquesta societat on hi ha gent molt ben formada i amb dret a millores en el lloc de treball. Aquests mereixen la seva oportunitat de poder realitzar una tasca d’acord amb la seva formació i no la distribució divina que s’ha realitzat en alguns llocs segons els cercles on et mous per esmorzar.
El més important per una administració és que els dos puntals o almenys un sigui un funcionari d’habilitació nacional. Els eixos principals d’aquesta administració són els secretari i l’interventor. Aquí està la mare dels ous. Quan aquests són del club dels amics d’algú no vull dir que siguin dolents ni molt menys sinó simplement que tens molt clar que possiblement mai faran servir el seu poder en contra del poder establert que els ha posat. No sigui que al cap de dos dies en els ajuntaments més democràtics, transparents i igualitaris de Catalunya acabi posant segells a l’altra banda del consistori.
A la comarca tenim algun secretari que ha anat donant tombs pel Baix Penedès. i jo crec Són pocs els ajuntaments que encara no ha gaudit dels seus serveis professionals. Alguns van lligats a colors polítics, els altres doncs ja es coneixen el patí i saben vendre el seu producte a aquests polítics àvids de miracles i “selfies” a colors.
Tal com estem avui en dia el més segur i fiable perquè una entitat funcioni és la total independència dels seus professionals. També que aquests hagin arribat al lloc on estan per unes oposicions o concurs contrastat, no com algunes oposicions que llegeixes al BOP que només falta posar que per viure en determinat municipi ja té tres punts més que la resta sense cap motiu mínimament objectiu que ho pugui justificar. Aquí tots ens coneixem.
Vist que els partits tradicionals van perdent pes específic en la nostra societat i en van entrant de nous, aquest consistori tècnicament independent és la millor garantia perquè tot vagi bé perquè aquests treballadors són els primers a garantir un tracte professional per part del consistori a tots els seus administrats. La cosa de mica en mica es va arreglant gràcies a aquesta situació de sospita que els mitjans de comunicació i la veu popular han posat en alguns consistoris i la resta han posat les barbes a remullar com molt bé apunta  el popular refrany.


Belleza al cor, per plorar una estona

Belleza oculta és com les darreres pelis del Wily Smith en plan drama i ong. La proposta la veritat que toca la fibra i al final molts acaben plorant, però al mig és una mica liat amb molta tendressa i similar que arriba una mica a l'absurd. Una peli que arriba al cor, però potser que ho faci massa directament i això no és bo.