La veu del poble

La veu del poble

diumenge, 26 de març de 2017

Plans d'ocupació de sis mesos mesura de consol temporal

En aquest país ja hem convertit els plans d'ocupació com una mesura per baixar l'atur. Aquests plans de sis mesos només serveixen perquè les persones que hi entrin durant mig any puguin anar pagant deutes i anar sobrevivint, però poca cosa més. En comptes d'aquestes restriccions i amb els mateixos diners seria interessant que entressin menys persones, però amb una certa continuïtat. Aquesta estratègia només respon a la voluntat de baixar l'atur en estadístiques però no resoldre el problema ni de bon tros. Una política totalment feta de cara a la galeria que només serveix de consol per mig any.

Horari europeu més necessari que mai

Jo crec que es necessari que apliquem l'horari europeu. Tots hi guanyaríem des de les escoles fins la gent gran i tothom podria gaudir d'un temps per estar amb els seus i no com ara que et donen unes hores mortes al migdia que no serveixen per a gran cosa. Aquests polítics de casa nostra que tant els agrada fer mocions sense solta ni volta a veure si en fan una d'aquesta i durant una setmana que es posi en practica aquest horari més humà i racional que l'actual que t'ocupa moltes hores amb poca cosa a canvi. A veure si ens atrevim

dissabte, 25 de març de 2017

El Pla de Barris del Vendrell enguany s'acaba

El Vendrell ja és un poble amb molts pocs pagesos i realment és una cosa que va acabant-se de mica en mica perquè la vinya ja no es rendible. La cooperativa agrícola ja fa dècades que es va podrint de mica en mica, sense que ningú hi faci res. El Pla de barris que enguany acaba ha passat olímpicament de la Cooperativa, del Casal Familiar i ha posat un local municipal a les galeries de la carretera de Valls. Ens ha servit per pagar uns lloguers desorbitats d'un local clau en el comerç municipal que ja torna a estar tancat després d'invertir uns diners. S'han arreglat alguns carrers. S'ha donat feina a una gent i poca cosa més. El pla de barris ja quasi és història. Ara només ens cal anar a descobrir on s'han invertit els milions d'aquest invent.

Model Vendrell 21 - (4+3+1+2) =11

El Vendrell a hores d'ara està vivint una incertessa que de mica en mica es va aclarint perquè al final les diferents possibilitats es van configuran i el que es deia fa dies al final s'ha convertit en ben cert. Què PP i PSOE estiguin en el mateix govern és el més normal del món. Fins ara aquest dos partits unionistes no s'han amagat de les seves intencions. Uns van treure això del federalisme però saben de bon tros que a hores d'ara és com posar portes al desert. Ells són feliços i algú s'ho creu. Ja en tenen prou. Ara el PP avorrits de votar amb l'equip de govern volen entrar a dins, potser amb alguna cartereta això els permetria  guanyar uns calerons més que sempre van bé per arribar millor al cap de més. El problema de les banderes entre PP i PSOE no existeixen pas. Uns s'amaguen i els altres ho diuen ben clar, però en el fons pensen el mateix. Els altres de l'equip de govern que es dediquen a anar a manis a queixar-se el PP a donar suport als imputats pel 7 de novembre doncs no passa res. Es mira a un altre cantó i ja està. La final és estar al poder, la resta és tonteries. Al final entre els uns i els altres els hi estan fent la campanya a ERC. No cal que digui res i mogui cap fitxa, tot aquesta olla barrejada l'única cosa és beneficiar a ERC i més ara que ha començat a dir alguna cosa amb sentit i ha sortit d'aquest pacte de silenci a canvi d'estar al govern. Es faci o no es faci públic aquest pacte la cosa anirà per aquest cantó en les votacions més importants.
Per altra banda l'oposició estarà dividida en dos grups i mig impossible de muntar una alternativa de govern perquè seria un suicidi per alguns, però al govern ja li va bé encara que a vegades les votacions coincideixin mai amb aquesta combinació seran alternativa sèreia. Haurem d'esperar dos anys i tot això s'acabarà aclarint. Veig que Si se puede ja comença a trobar-se les orelles i C's està allí buscant una identitat al mig de tot arreu sense voler caure en  imitacions perilloses.

dijous, 23 de març de 2017

Expedient d’un funcionari



Feia setmanes i mesos que resseguia diàriament la premsa i els diferents butlletins de les províncies veïnes. Cada dia el mateix link per veure si hi havia sorpreses i trobava alguna fita per estudiar i entrar a l’administració pública. Aquests anys ja no són com quan les portes estaven obertes a molta gent. De mica en mica s’han anat tancant perquè la crisis també ha passat factura a les empreses públiques. Fa uns pocs anys era més complicat per no dir impossible trobar un lloc a l’administració amb una certa seguretat i que no fos un pla d’ocupació de mig any. Ara de tant en tant podia veure com es convocava alguna plaça aquí i allà. Poca cosa, però el suficient per no perdre l’esperança i poder aconseguir la seva il·lusió. Un dia mentre esmorzava en una cafeteria de low cost va trobar el primer pas per fer realitat seva il·lusió. Demanaven economista en un ajuntament relativament proper. Efectivament era una plaça de funcionari interí. El temari semblava molt ampli i complicat, però ella aprofitava totes les hores del dia per estudiar una temes que tenia més que repassats perquè mentre estava a l’atur no va deixar mai de mirar coses vinculades amb la seva formació acadèmica orientada a acabar ocupant un lloc a l’administració.
Es va preparar molt bé. Només tenia “dades” al mòbil durant un quart d’hora al vespre per saber si hi havia alguna novetat o tot allò que es perdia dels seus amics.
Va arribar el gran dia. Es va llevar ben d’hora ben d’hora i va arribar una bona estona abans per estar a temps. Va esmorzar. Va passejar una mica. A l’hora va entrar amb la desena de persones que l’acompanyaven en aquesta lluita silenciosa per aconseguir un lloc de treball públic encara que fos interí i segons la veu popular el salari no seria gaire elevat tot i les exigències molt elevades de la convocatòria.
Una prova. Després l’altra. L’altra. Tot el matí. Nervis, mirades, dubtes, nervis, respostes frases curtes, rivalitat, noves amistats. Unes proves molt difícils per aquest lloc provisional i mal retribuït. S’acostava el moment final. La tria definitiva havia convocat a tres noies i un noi. Ella va ser la primera en finalitzar l’examen. El va lliurar. Se sentia satisfeta del que havia respost, però acabar tan aviat era una cosa que no li acabava de generar confiança.
Va marxar cap a casa. Era cap de setmana volia desconnectar. Tocava anar a la muntanya i no pensar en res. El dilluns ja va començar el via crucis. Aquell mòbil que durant un mes havia estat en tercer o quart pla de la seva vida havia recuperat la primera posició. Cada quart consultava el link on havien de penjar finals de prova. Estava nerviosa no pas pel que si jugava sinó com una mena de repte personal que volia esbrinar el més aviat millor.
Al final de la següent setmana va saber el resultat del concurs. Ella s’havia emportat el gat a l’aigua. El darrer màster que va fer sobre economia europea a Jérez li havia permès aconseguir la plaça. Esperava una trucada del nou lloc de feina però ningú li va fer. Al final, es va atrevir i després de molts intents va acabar parlant amb el responsable de personal que li va indicar sobre quin dia tornaria a treballar. El dia escollit li van ensenyar un despatx buit i al cap de cinc minuts li va apropar una enorme pila d’expedients que havia de mirar i estudiar. Ningú li havia dit qui era el seu cap ni de qui depenia, ni quantes vacances tenia. Només coneixia oficialment els expedients que havia de solventar. Mica en mica va anar esbrinant el nom dels companys i els horaris i els drets i deures generals que tenia en aquesta nova feina. La veïna li va dir per anar a esmorzar i allí va aclarir molts dubtes pràctics generals del dia a dia.
Va treballar amb força i energia. Quan va acabar aquells expedients li van encomanar més feina i de més responsabilitat. Era una persona apreciada i molt professional. Tot i aquest augment de la seva tasca i persones que depenien d’ella mai li van donar un euro de més. Li van prometre que ja ho farien, però mai va veure compensat la feina que feia i les seves responsabilitats que anaven en augment. Ella de tant en tant li insinuava al regidor, a l’alcalde i tothom li prometia. Un dia aquesta noia cansada de promeses va tornar a mirar els butlletins oficials que abans eren de lectura obligatòria diària va trobar una molt bona feina en un empresa de prop de casa molt millor pagada i sense tantes responsabilitats. No s’ho va pensar dues vegades. Va tocar el dos en un tres i no res. Els seus caps li van tornar a prometre i ella cansada va marxar. Ara és feliç mentre els seus caps continuen buscant algú com ella, però la cosa és molt difícil i va molt lenta. Se la van deixar perdre, murmuren en silenci a ella li havien fet un gran favor.





dimarts, 21 de març de 2017

Incerta Glòria, una peli que s'ha de veure

Una de les pelis que vaig tenir una grata sorpresa ha estat la catalana Incerta Glòria. Una història d'amor entre soldats i criades convertides en mestresses. Una aventura paralela a la Guerra Civil espanyola amb històries molt fortes que ens explica la duresa d'aquells temps. Tot i el marc no té gaire gran cosa a veure amb Pa Negre i la veritat és que dóna molt de si. Molt recomanable per veure aquell ambient que s'hi recrea. No us arrepentireu.

dilluns, 20 de març de 2017

Ara resultara que estem en l`època de les dones florero

Realment si ens hem de fiar d'algunes de les dones d'aquest país que han passat pels tribunals darrerament, ningú apostarà per ells. Fan el paper de dones florero. Uns exemples clars són la Infanta i la dona del Montull i el Millet. Dones que no es donaven compte en cap moment que a casa entraven molts diners per donar-se una gran vida. No sé pas de que devien parlar el matrimoni si les coses de la casa les portava sempre el marit. Elles a viure bé i ja està. A part que això no és més que una estratègia judicial, està fent molt de mal al paper de la dona a casa dona.