La multa semi fantasma

Aquesta és una història real. Fa tres mesos em van posar una multa de 100 euros en un radar de la carretera del Vendrell a Lleida. La història comença a ser rara quan l'hora que em van dir que me la van posar no vaig passar per allí i tampoc crec que vaig entrar en un terme municipal que tot i està a tocar de la carretera no vaig arribar a entrar mai. El que és cert és que el cotxe era el meu i aquell dia vaig passar per un lloc molt proper a una hora relativament propera on em van posar la multa que no m'han notificat mai fins que un dia surt al DOGC.

M'han trucat tres vegades d'empreses que recorren multes perquè la recorri. En la primera ja em van dir que per 108 euros me la podrien recórrer quan la multa només era de 100 euros.
Però hi ha dues coses curioses. No m'han notificat la multa a casa cap cop. Em van dir l'empresa de recórrer multes que era una cosa bastant normal que no es notifiquessin. Jo estic dins el grup no no notificats. Una altra cosa curiosa que pagant-la tres mesos justos després de la infracció em fessin un descompte del 50% de la sanció. Ara la tinc pagada i cada dia em truca una empresa per si la vull recórrer. No gràcia. Ja m'han trucat tres fins ara i ja la tinc pagada a través del 012. No sé si hi a més gent que li ha passat el mateix que a mi.

La nostra solució potser seria un cafè 2,30 euros

Aquests dies s'ha fet viral per les xarxes comarcals que una geladeria del passeig marítim de Calafell va cobrar a un treballador de l'Ajuntament de Calafell, 2,3 euros per un cafè i 2,40 per un cafè en gel. Eren quasi la una de la nit del dia 2 d'agost passat. Realment és un preu molt elevat en la nostra situació actual, però potser si aquest preu estés dins les coses acceptables és que en aquesta comarca tot aniria millor.
Primer de tot, els treballadors de l'hosteleria serien tractat com mana i cobrarien el que toca. No tindrien com passa massa sovint contracte de 4 hores i en fan 12. Tindrien un dia i mig o dos de descans setmanal. Tindrien un salari per sobre dels 1.000 euros mensuals com els correspon.
A part, voldria dir que la comarca té una riquesa i una indústria i unes rendes que et permetien pagar aquest preu sense dubtar ni un moment que fos car. Aquesta seria la nostra solució perquè estaríem en una comarca rica i tot funcionaria. El que no funciona són menús a 9 i 10 euros amb una certa qualitat que ens indiquen que els beneficis de l'establiment són pocs i que segurament les condicions dels treballadors estan per sota del que podria ser normal. Perquè els miracles s'han de buscar a Lourdes i hem de deixar de ser hipòcrites.
 Jo em pregunto si hagués estat un estranger també se li cobrava aquest preu o els preus de l'establiment van marcats per l'horari. Són coses que no entenc. Potser a les 12 del migdia tens un preu i a les 12 de la nit un altre. Els preus han d'estar exposats al públic. No sé si aquests tenen aquestes variacions.
Una altra cosa divertida són les terrasses de Calafell platja. El que s'ha de fer és potenciar Segur de Calafell. La platja de Calafell ja resulta agoviant durant bona part de l'estiu i Segur està allí a mig gas. Repartim el negoci i fem tarimes a Segur perquè el passeig de Calafell és la guerra diària entre vianants i cadires i taules.

Calafell, havaneres mediàtiques

Sóc una de les persones que ha anat a bastants cops de les cantades d’havaneres que se celebren a la platja de Calafell. No sóc un apassionat ni molt menys, però allí assegut a la sorra a ple estiu és una proposta a la qual es difícil dir que no. En el cap de setmana que ho celebren tampoc no hi ha cap esdeveniment a la comarca que li faci ombra, per tant allí hi som a escoltar durant un parell o tres d’hores aquestes tristes melodies molt adequades per a l’esperit català dins un muntatge que requereix una forta inversió econòmica.

La intenció dels seus creadors és crear un festival amb una claus musical molt concreta que portes el nom de Calafell arreu i de retruc la Costa Daurada, segurament ho han aconseguit en certa manera, però jo crec que encara està a una certa distància en la Lliga Catalana de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell que ja va pel mig segle d’història.

Omplir la platja de Calafell  d’amants, simpatitzants i curiosos en el cor de l’estiu amb un programa força interessant no és una tasca difícil. Aquests dies dupliquem i tripliquem la població censada en el municipi. Llavors la proposta és més ben senzilla: anem a sopar a algun lloc de la platja i després a gaudir de l’havanera en aquests dos dies de festival gratuït a l’aire lliure i obert a propis i estranys.

Només falta veure el dissabte o el diumenge als mitjans de comunicació del Principat veure la crònica d’aquest festival del Baix Penedès. Un negoci rodó per la promoció del poble arreu.

Calafell és una poble molt inquiet i que mentre s’ha centrat e aquest món de l’havanera ha passat per alt altres històries que no eren tan mediàtiques però representaven una gran tasca a favor de la cultura al municipi.

Els concursos de literaris de Nadal amb premis per a la investigació local han desaparegut de l’agenda local. Un punt de trobada de molts literats d’aquí i d’arreu que aportaven les seves obres a aquest important certamen que han desaparegut al so de l’havanera que ha conquerit aquests espais a la recerca de ser popular a la xarxa. Som molt els nostàlgics que passem per davant de la Casa Barral enyorant els seus concerts d’estiu a l’agost. Nous cantautors, alguns dels quals com el Petit de ca l’Eril que recorda amb nostàlgia el seu pas fa uns anys per aquest ambient tan especial.

Segurament totes aquestes petites històries no donen ni portades, ni titulars, potser només un peu de foto en algun mitjà de comunicació local o comarcal, però pel seu cost irrisori  en un pressupost municipal anual que supera els 40 milions d’euros.

A banda d’aquestes dues propostes concretes aquesta reorientació de fons econòmics també es nota en les festes majors que sembla que han baixat el llistó en la seva programació.

Un dels grans encerts de Calafell es posar al port de Segur de Calafell una càmera del temps de TV3. No sé quan han de pagar el municipi per aquesta iniciativa, però he de dir que és una eina clau de promoció del municipi. Al matí mentrestant et prens el tallat ja saps amb imatges en directe com està la platja del poble veï. Això segurament convida a més d’un a anar cap allà a gaudir de les seves onades.

Calafell també ha entrat en aquest món de les fires i mercats d’època on amb l’excusa de veure quatre oques corretejant  pel carret et vénen una mica de tot i més. La gràcia acostuma a passar quan veus la factura dels restaurants incorporats a la recreació històrica. A vegades arriba un punt que no saps si davant teus, tens cèntims, euros o lires turques. Aquesta és la realitat d’aquest Calafell que aposta per grans titulars i espectacles mediàtics, però malauradament ha deixat de banda les petites coses, el futur, els nous escriptors, historiadors, poetes, cantautors que algun dia poden pujar a l’escenari de la fusta dient amb joia i orgull que un dels primers concerts els havia fet a la Casa Barral de Calafell.

Sempre estaràs present en la nostra petita gran història, sr. Manel.

8 anys fa que ens va deixar el sr. Manel Bofarull. Un badaloní enamorat d'Albinyana, del Penedès de la història i dels seus protagonistes. No va tenir la sort de viure en primera persona el Mil·lenari del seu municipi d'acollida i del que havia mirat i remirat papers i documents antics. Sempre  estarà viva la seva tasca de formigueta, recuperant lligalls antics dels fons oblidats de biblioteques i arxius. Ell era un homenot que compartia grans moments i amb amics, parents i coneguts. Una persona de xerrar, de passejar, de conèixer in situ moltes persones i indrets. El teu municipi no t'oblida pas.

Mocions o cartes als reis

Les mocions que es prenen en aquest ajuntament acostumen a ser cartes al rei. Sort de l'al·legació d'un home que hi ha partida pels vehicles elèctrics, però l'estudi del tema del transport ha quedat a l'aire com la repetitiva del parquing de l'hospital que des de bon inici ja és petita. Ara és el torn d'una nova carta als reis en forma de moció pel PP.  Evidentment ningú està en contra del turisme, però el que haurien de fer les administracions és d'una vegada per totes treure els peatges d'aquest tros d'autopista entre Tarragona i Vilafranca, com a mínim. Dotar de més metges els hospitals i dotar serveis urgències els caps. Posar més polícia i no vigilants de seguretat privada sense competències. Hem de posar més parquing, reforçar la recollida de brosses i neteja de voreres. Potenciar el transport públic. Hem de fer tot això no per anar en contra del turisme sinó perquè tothom se senti com a casa i no viure llargues cues a urgències o aparcar al poble del costat, entre d'altres. Si volem turisme, però hem de donar respostes a les seves necessitats. La gent al final es crema i és normal.

Felicitats per aquest maridatge de Terra i Taula a Vil·la Casals

Una de les  cites ineludibles de l'estiu per propis i foranis són els maridatges de Vil.la Casals. Enguany n'han fet dos, però estic segur que si en fessin un per setmana durant l'estiu omplirien. Aquest cop han estat 118 les persones afortunades que hem pogut assistir aquesta combinació eclèctica entre música, menjar i beure. Tres plaers de la vida en un mateix marc. La clau de tot això ho tenen els Terra i taula que són productors i cuiners de casa que estimen i coneixen el que tenen entre mans i a partir d'aquí ho comparteixen amb altres  EL Vell Papiol, lo Mam, Ull de Llebre, L'Obrador, Jané Ventura, Augustuso Forum, Torclcum entre altres són els responsables que la cosa funcioni a la perfecció.
Llavors hi posem la música a càrrec de l'Associació de Músics del Baix Penedès en un marc esplèndid com és Vil.la Casals arran de Mar.
Aquesta és la màgia de tot plegat. Per promocionar la nostra comarca primer ens hem de creure el que tenim i treballar sobre aquí i a partir d'aquí fer-ne la difusió que toca. No ens val acceptar tot dins aquesta entitat perquè llavors el vi dolent fa malbé el vi bo. La gràcia és mantenir uns nivells de qualitat i de prestigi i treballar  partir d'aquí. Tot a la mateixa olla no s'hi val i al final tothom hi perd. Terra i taula ja té un nom i un prestigi que s'ha anat creant de mica en mica i ara per ara és sinònim de qualitat i Km0. Confiar en ells ens dóna seguretat en els projectes que realitzen. Alguns a vegades apuntaven que 20 euros pel tast és una mica car. Jo crec que és un molt bon  preu perquè és  una manera de seleccionar la gent. Si vols coses més barates ja tenim un munt d'ofertes a la comarca. S'ha de treballar també aquest perfil, No podem donar duros a quatre pessetes si tenim un mínim interès de tirar el negoci endavant.
Vull felicitat a tots els membres de Terra i Taula que ha aportat el seu art i passió pel que fan, als responsables de Vil.la Casals que sempre fa que et sentis com a casa a l'Associació de Músics del Baix Penedès i a Et.Co que ha amentizat la vetllada.
Una gran maridatge amb un temperatura i climatologia molt bona, una mica massa de calor però de tant en tant respirava una mica d'aire.

Dos vendrellencs il·lustres ens han deixat

En el que va d’any el Vendrell hem perdut dos vendrellencs il·lustres. En el mes de maig ens va deixar Josep Guitart Guitart i tot just abans d’entrar la festa major va ser el torn de Joan Toldrà i Nin. Dos personatges que es mereixen una entrada en el llibre d’homenots de la vila del Vendrell pel seu important paper a cavall d’aquest dos segles que hem tingut la sort de viure en primera persona.

Un va ser clau en l’arribada de nous vilatans que havien de deixar les seves terres per buscar un lloc millor. Aquest cop era el Vendrell en plena empenta constructiva va permetre que moltes persones tinguessin una llar on començar en aquest nou país lluny de casa seva. No hi van faltar la cultura popular, les nostres tradicions i altres moltes feines realitzades des del darrera les bambolines per donar cabuda a aquests nous veïns que avui en dia ja estan plenament en el nostre territori. Una feina de formigueta continuada per la seva família i adaptant-se en tot moment a les necessitats dels protagonistes de la història.

Ara tot just ha estat el torn del Jan Toldrà i Nin, un polièdric personatge del cor del Vendrell descendent directe del gran  Joan Toldrà i Fabregas“Matines” que més d’un segle enllà era el nostre Leonardo Da Vinci vendrellenc. Tot una pioner en el seu món, et podia fer un rellotge com el que es guarda al Centre cívic l’Estació, una escultura religiosa, una arma de foc i com no, un castell de focs a Barcelona amb motiu d’una gran efemèride. Tot un personatge per la seva època de la segona meitat del XIX.

El nostre Jan Toldrà era una d’aquestes persones que no passen desapercebudes per la vida. No era en cap moment un personatge normal d’aquests que no passen en la seva existència de ser bones persones i poca cosa més. El Jan Toldrà primer de tot era una persona molt tossuda que lluitada fins al final per aconseguir els seus objectius. I si al Vendrell, per exemple,  li posaven traves per portar a terme la seva cita anual amb l’òpera al carrer doncs sense problemes buscava resposta en altres municipis, en aquest cas, com l’any passat Arboç. No tenia gaires punts per no dir cap per entrar en aquest grup selecte de les persones de “la corda” sempre afins als manaires de torn. Ell tenia el seu projecte vital i agradés o no agradés el tirava endavant buscant arreu màns i mànigues per fer-ho realitat.

Era una persona convençuda de la filosofia del primer d’octubre que ve, un projecte de país on no fallava mai perquè les seves creences eren clares i ben arrelades.

Gràcies a ell moltes persones van entrar en el món de la música i en concret de l’òpera i el cant coral. Sempre que podia plantava el seu piano portàtil i a dirigir el que tocava allà on el deixaven.

Era una persona que va tenir el valor de muntar un festival a Coma-ruga a l’estiu amb una programació de primera línia, una cosa que ni els consistoris del seu temps s’atrevien. Al final el seu gran projecte del Brisamar va acabar com el rosari de l’aurora, comprat per l’Ajuntament. Cada dia que passa més enrunat a l’espera que algun dia arriba alguna subvenció miraculosa i aixequem alguna cosa que prou falta que fa als barris marítims que també són del Vendrell, ves per on.

El Jan Toldrà era una persona accessible, de carrer, més ben dit de plaça que va lluitar mesos i mesos per aparcar el seu Mercedes a la plaça Vella, però al final va haver de buscar altres espais més legals per no haver d’acumular tantes sancions.

Era un amant de la música i molts cops al migdia o a la tarda donava gust passar per davant de la seva casa i escoltar algunes veus assajant partitures i notes mentre ells els acompanyava al piano. A part de la música, durant molts anys es va encarregar de portar les pel·lícules a molts cinemes de  pobles de la comarca per omplir d’oci els diumenges per la tarda. El Jan Toldrà era un homenot proper al poble que vivia a mig camí entre la realitat i el seu somni artístic. Una persona que tot i que oficialment era sastre es va dedicar a vestir de música i cinema el Vendrell i part de la comarca.

Espero que estiguis amb les teves muses que al llarg de la teva dilatada vida t’han portat arreu. Enguany el Vendrell ha perdut dos grans prohoms que molts recordarem. És molt trist que en aquest poble amb aires de gran ciutat s’hagi de retre homenatges a la seva gent  un cop ja ha traspassat. Però amb el temps aquesta i altres velles tradicions suposo que ho anirem polint. Llarga vida allà on esteu Josep i Jan. Molts agraïm la vostra gran tasca cultural i humana.