Qué guapa soy, un toston de peli

Qué guapa soy és una peli que parla d'una noia amb uns pocs quilos de més que té dues visions de si mateixa: primer és veu malament i després és veu la més guapa del món. Una peli amb un tema que podria donar molt més de si, però la veritat és que resulta avorrida i li sobra més de mitja hora de peli. No s'ha sabut desenvolupar. No us la recomano pas.

El vell llop de mar

Fa molts anys que navega el nostre llop de mar. El pas dels anys l’han obligat a compartir viatge amb molts i variats mariners. Cada cop que surt de nou intenta renovar els comandaments, encara que sempre repeteix algun veterà per si en un moment de la travessia s’ha de fer càrrec de portar les regnes de la nau. Els nous grumets acostumen a ser novells en aquests viatges i sense gaire experiència per superar l’onatge de la mar.

Els responsables de les màquines fa anys que reben promeses sobre el seu futur laboral amb noves propostes que mai veuran complides i noves tasques encomanades que mai veuran compensades econòmicament. Durant la llarga travessa per alguns mars alguns d’aquests veterans tripulants que fa anys que estan cansats de promeses aprofiten algun port interessant per buscar-se lloc en altres aventures on puguin veure complerts els seus somnis professionals. Llavors és el moment perquè quan es produeix una vacant toca canvi sobtat per cobrir la plaça. Per manca d’especialistes potser el responsable de la caldera anirà a encarregar-se de la logística del vaixell. Mai s’ha buscat un perfil bo en el nou responsable simplement que sigui bon nen i no trenqui l’equilibri i l’harmonia de la nau perquè no trontolli quan el mar es mogui una mica. Potser després d’un temps aquest nou cap d’alguna cosa que acabarà deixant la seva tasca perquè a part de no deixar de demostrar a tothom la seva incompetència per les noves tasques encomanades no podrà aguantar la pressió del vaixell, però això és una cosa que no té cap importància perquè després de l’un ve el següent i la tripulació sempre ha estat el menys important per navegar pels mars i oceans. La gràcia de tot plegat és arribar a port encara que un hagi de demanar ajuda a un vaixell pirata, però els objectius són claus, les persones secundàries.

El vaixell navega molt poc a poc. Els vents no són gens favorables. Venim d’una gran destrossa a la nau provocat per un gran temporal i només hem fet un manteniment bàsic de l’estructura que s’aguanta a vegades de miracle. No hem fet gaires inversions perquè el nostre botí fa anys que el vàrem perdre pel camí i mai ningú no l’ha pogut trobar. Anem fent camí, poc a poc en un camí silenciós i discret sense deixar-nos veure en cap lloc. Un trajecte ambigu sense arriscar i sempre vigilant la cosa per si algun dia hi hem de tornar per sorpresa. No podem fugir perquè no tenim prou subministrament. Ens hem de moure encara que sempre tornem al mateix lloc perquè el personal no quedi captivat per nous paisatges i nous mars mai vistos fins el moments. Sempre hem de fer el camí en presumpta calma.

El vell llop de mar fa molts anys que navega en aquest mar ple d’incertes i viaranys. En alguns cops s’ha posat al davant del timó. Altres vegades ha escollit algun timoner amic que ho meni endavant però sempre vigilant que el timó no marxi d’aquesta ruta al mig de tot arreu que intenta acontentar a babord i a estribord, proa i popa perquè tothom estigui content i res canviï en el fons.

En un primer  moments tots els tripulants eren simples mariners mal pagats, però el pas del temps ha obligat a reforçar la tripulació amb nous professionals més formats i preparats per poder estar al dia amb les noves tecnologies. Evidentment aquests nous membres de la tripulació reben un salari molt baix que a la mínima busquen noves oportunitats per triomfar a la vida. Al vell llop de mar se li ha quedat curta la filosofia i els seus admiradors. Sol fuma en pipa des del seu camarot recordant vells temps. Es resisteix a deixar el vaixell els nous grumets no són mai de fiar i val més tenir-los a ratlla fins que el cos aguanti.

JBP. Una gran feina en favor dels joves i la comarca

Fa anys que tinc relació amb el Jove Baix Penedès des de quan abans del segle XXI venien a la Redacció del Diari del Baix Penedès a posar els seus anuncis i propostes fins ara que hi tinc una relació professional. És una sort formar part d'aquest col·lectiu perquè et permet veure com està la comarca però des d'un punt de vista sincer, de peu, coneixedor i no pas d'aquesta merda de pàgines web d'ajuntaments i ens comarcals plenes de gominoles i sucre a dojo que fa mal de panxa i et trenca molts esquemes de fum que et volen vendre.

La gent que tinc la sort de compartir taula són gent anònima que comparteixen la seva passió i preocupació pels joves del municipi busquen solucions als seus problemes i estan al seu costat perquè tinguin els drets reconeguts i la força i el camí per tirar endavant. En aquests 4 anys he après moltes coses de moltes persones que per una cosa o altra han passat per aquest servei comarcal.  Cadascú hi aporta els seus silencis i les seves paraules, tothom sempre ha estat benvingut perquè tothom compta igual. Això de més o menys important aquí no s'aplica perquè tothom es sincer amb la seva visió i propostes. Moltes gràcies per totes les estones que hem passat junts i aquests moments que hem conviscut parlant de joves, de la comarca i del que faci falta en un context professional. Endavant i no pareu. Aquí només som uns quants. 

Una gran familia dins l'aigua

Fa molts any que nadem els dimarts i dijous sobre les vuit de la tarda. Amb nosaltrs han passat molts bons monitors i socorristes que han format part de la nostra família. Avui tornem a tancar un nou curs i com no pot ser d'una altra manera hem acabat amb un berenar fora les install·lacions. Aquest any no ha estat molt bo perquè gent del grup no ha pogut venir a piscina per problemes mèdics i han coincidit diferents baixes, una llàstima. Esperem que el proper curs estem tots per fer de les nostres. La Ingrid va ser mare de la preciosa Lila i ja no està com a monitora, però tenim  la Lucia que és una noia encantadora que en un plis plas s'ha integrat al grup i ens coneix com si fos de sempre. Un plaer estar allí al peu de la piscina amb bon rotllo i moltes històries per explicar. Moltes gràcies a tots per ser com sou.

qualitat o preu?

Avui en dia veiem quines són les apostes d’alguns establiments de casa nostra. Molts són els que juguen una dura lluita pels preus, doncs es pensen que baixant preus poden augmentar vendes i poder treure rendibilitat de la seva proposta arriscada, però segurament hi haurà algun establiment o cadena amb qui no podran competir, llavors es veuen abocats a una política sense sortida. Al cap d’un temps, si la cosa no millora, pots veure un cartell de en venda o en traspàs. Hi ha altres establiments que aposten directament per la qualitat i intentant demostrar als seus clients que el preu és el menys important de la seva oferta perquè ells es basen en el valor del seu producte. Possiblement aquest arriscats comerciants poden tenir molta més sort en el nostre mercat perquè hi ha un volum de gent de la nostra societat que no és el més ampli, però si el més fidel que quan va al carrer a comprar prioritzant la seva qualitat sense cap tipus de dubtes. Jo això ho tinc molt comprovat en el món de les fleques. Hi ha grans superfícies que amb un euro et pot comprar tres barres de quart per casa i no són dolentes. Llavors evidentment el petit comerciant de barri si juga a aquest joc està perdut, el que ha de fer és treballar la qualitat, la varietat, els nous productes, tenir una oferta com si fos la millor del món encara que potser és de les més cares. Aquests establiments compten amb un clients fidels que aniran dia sí i dia també a comprar el pa a aquestes fleques que ofereixen un ampli ventall de productes de qualitat i amb gust molt millor que els altres encara que el preu es dupliqui o tripliqui, però el seu poder no està en la lluita de preus sinó en la qualitat, ningú pot competir amb ells en aquest terreny. Això també ha passat en el món del vi, però ara el que es porta tenir una gran producció sinó que sigui bona. Aquesta lliçó ens ha costat d’aprendre.

Comença preinscripció del Centre de Formació d'Adults del Vendrell

El Centre de Formació d’Adults El Vendrell inicia les preinscripcions pel

curs 2018-2019.

El proper dilluns 18 de juny - i fins el 26 de juny- s’obre el període de matrícula per

cursar els ensenyaments que ofereix el CFA El Vendrell. L’escola d’adults del Vendrell és el

referent públic, pertanyent al Departament Ensenyament, de formació de persones majors de

18 anys a tota la comarca des del 1989. Com tot centre públic ofereix ensenyaments reglats,

amb titulacions oficials i és gratuït.

Al centre es pot cursar informàtica en tres nivells diferents: inicial, bàsic i mitjà;

obtenint una titulació ACTIC (titulació oficial reconeguda per la Generalitat). També s’ofereixen

tres nivells d’anglès, començant des de zero fins a un tercer curs que atorga la titulació A2 en

el marc de referència europeu.

A més, es pot obtindre el Graduat en Educació Secundària (ESO) en un programa que

permet aconseguir el títol en un o dos anys, presencial o a distància; es fan cursos per

preparar les proves d’accés a grau superior; i també es prepara la prova d’accés a la universitat

per a majors de 25/45 anys.

El perfil d’estudiants de l’escola d’adults és molt divers i no és estrany trobar dins d’un

mateix ensenyament persones joves, de mitjana edat o fins i tot persones de la tercera edat.

L’ambient és molt acollidor i la convivència de perfils tan diferents de persones enriqueix els

processos d’aprenentatge.

El Centre de Formació d’Adults es troba a l’Avinguda de les escoles, núm. 19 del

Vendrell (zona escolar). Per més informació podeu entrar al seu lloc web:

http://agora.xtec.cat/afaelvendrell/ o contactar al telèfon 977155674.

Més solidaritat i menys medalles en els Jocs del Mediterrani

Els Jocs del Mediterrani ens ha servit al Vendrell per actualitzar una mica alguna de les nostres instal·lacions esportives. Una de les que fa anys que demana a crits una reforma perquè la cosa no estava gaire segura. Al final han arribat els diners i nosaltres en el temps just hem començat les obres i esperem que acabin abans del jocs, almenys que siguin utilitzables. Si de cas, els darrers detalls ja ho farem al setembre quan tot torni a la normalitat després de l’estiu.

Als carrers i places del Vendrell no s’ha vist gaire caliu d’aquests jocs. Ningú en parla. No es cap trending tòpic de les xarxes i si de cas ho ens ho haurem d’agafar per la part inferior com les nostres participacions al Festival d’Eurovisió que és millor a comptar per sota. A més ha de competir amb el Mundial de Rusia, una rival molt difícil de batre.

Aquests presumptament passaran indiferents per la majoria de la població. Evidentment hi ha gent molt motivada que s’han ofert voluntaris i que fa dies que treballen perquè aquesta cita esportiva estigui a dalt de tot i res no falli. En el camí hi han hagut massa incerteses i dubtes, inclús s’han posposat un any perquè quan tocava arribàvem tots massa tard.

En el proper any tenim previstes eleccions municipals i totes les administracions han posat la llenya al foc. La que tenien guardada i algun que encara estava per recollir. Però aquestes coses no se sabran realment fins d’aquí uns anys. Ara toca gaudir i endavant amb la cita.

No sé pas com ens veuen des de l’altra punta del món. Potser els semblarà com una mena de jocs dels estats americans o una competició entre els membres de l’antiga URSS. La seva repercussió mundial no es tan elevada i està a anys llum d’un Barça Madrid de futbol. Però ens han deixat això perquè ens entretinguem una mica i ens sentim importants a la galàxia.

Ens han dit que tenim subvencions per arreglar i fer realitat aquest espectacle, però mai ningú no ens dirà a canvi de què. Suposo que de mica en mica sabrem quin és el preu que haurem de pagar per fer aquests jocs que duraran poc més d’una setmana. Amb inversió de 72 milions d’euros i 27 milions d’operatiu que arriben als 99 milions.

Ningú ens dirà mai a canvi de què ens han donat aquests milions. Potser quan anem al metge i ens donin hora per l’especialista haurem d’esperar un parell de mesos més de l’habitual perquè no es poden cobrir les baixes dels professionals. Potser alguna escola haurà d’estar seguint en barracots perquè no hi ha diners per fer una escola nova. Algunes persones afectades per la llei de la dependència hauran d’esperar un any més perquè arribin les seves ajudes que els pugui permetre entrar en una residència d’avis. Tantes altres històries anònimes que seran el preu que realment haurem de pagar per aquests jocs de vist i no vist i durant uns dies Tarragona que estarà una mica col·lapsada només amb la polícia present ja augmentarà considerablment.

A més em fa molta gràcia aquests jocs perquè estan venint a les nostres costes persones originàries d’aquests països, en el millor dels casos que arribin a terra el seu futur no és gens clar. Alguns tenen la mala sort de morir en silenci enmig d’aquest mar que dóna nom als Jocs. Està bé competir, però s’han de solventar milers de casos de persones que estan a casa nostra o volen sortir del seu país i no ho poden fer perquè no hi ha recursos. Ara ens gastem uns quants milions per muntar uns jocs per ells quan el que necessiten són altres coses que poden arribar a més persones i que poden ajudar moltes vides i no només que marxin de nosaltres amb unes quantes medalles per fer un ranquing. Primer som persones i encara hi ha massa diferència entre el nord i el sud. Hi ha altes prioritats que cal cobrir primer. Som humans i això no ho podem oblidar mai, independentment d’on visquem, però ara toca fer el numeret i mirar cap a un altre costat.