La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 27 de juny de 2017

Wonder Woman, realitat i ficció en un mateix pla

Wonder Woman és una peli d'aventures que barreja realitat i ficció. Una cosa rara. És com dos en un. La història no es res de l'altre món, l'única cosa que la fa diferent és que a vegades et trobes en un mateix pla una lluita de deus com una lluita de soldats de la 2a guerra mundial. És pot veure, però tampoc és res de l'altre món.

dilluns, 26 de juny de 2017

El dilema Laxenbusto



Tenim un grup que són els laxen busto amb més de 30 anys de vida. Ara ja no tenim el Salva Racero que han quedat colegues, però sembla que no hi és. Llavors el proper dissabte tenim un concert amb la formació anterior amb el Pemi Fortuny de cantant i només faran una cançó puntual al Liceu per una petició especial. Llavors tenim el Peter Smith que ha tret un video en anglès d'un clàssic dels Laxen amb ells que l'acompanyen. Resultat: tenim un grup que no té cantant i prepara cançons o sí té cantant, però encara li costarà una mica cantar en català o sigui que no té cantant encara. L'anunci seria Laxenbusto busca cantant per nous projectes.
Entrarem en una nova etapa de la formació? el Salva era molt molt molt bo a la peu, però com tothom té les seves coses que han portat fins aquí. Un matrimoni de 6 amb discogràfica pel mig és molt complicat.
A veure si troben un cantant en català, mentrestant anirem sentint alguna en català pel seu primer lider o en anglès amb el Peter Smith

divendres, 23 de juny de 2017

Els secrets d’una harmonització contemporània




Estem en una de les comarques que té la sort de gaudir d’una àmplia oferta de fires i mercats, bàsicament, encara que de tant en tant tinguem un festival i nosaltres no ens donem ni compte. La riquesa del llenguatge és tan àmplia que a vegades em produeixen greus crisis emocionals que em costen superar. Aquesta setmana he conegut una nova versió del verb harmonitzar amb un complement directe clar que era “diversos criteris”. A partir d’ara aquest terme, més aviat modern, que es força utilitzat en els mitjans de comunicació, he comprovat que ha assolit uns nivells estratosfèrics. Ho resumiré fàcilment: si condueixes el teu vehicle a 60 per una via urbana i et posen una multa. No t’estan sancionant, simplement estan harmonitzant els diferents criteris: el codi de circulació que et marca com a màxim a 50 i el teu que aposta pels 60.  Els 50 euros que hauràs pagar seran fruit d’aquesta harmonització entre dos criteris oposats. La raó la pot tenir el conductor o Trànsit, perquè això és el que menys importa en un bon procés d’harmonització contemporani. La mare dels ous és que ha estat una harmonització en tota regla. Potser encara no te n’havies adonat, però jo t’ho explico per si un dia en el dia a dia et trobes amb aquest verb i no saps ben bé quin significat amaga la seva grafia. En aquest cas del vehicle, la responsabilitat de tot plegat recau en Medi Ambient perquè la diferència de velocitat haurà provocat un soroll i una contaminació sonora que presumptament perjudiquen greument els arbres de fulla caduca de la via urbana on s’ha produït la dualitat de criteris que són la base de l’harmonització en qüestió. Seran ells els qui t’hauran de posar la sanció per la diferència de criteri en la velocitat.
Aquesta harmonització també afecta el món dels mercats, fires i festivals, però dins un altra lectura del terme. Tu quan veus que en un punt de la nostra comarca munten una fira o un festival  medieval, ceràmica, art, bijuteria, objectes de segona mà segurament estaràs davant d’un mercat per vendre aquests productes amb les seves paradetes i els seus oportuns comercials que t’aniran oferint el producte que està sobre la taula.
En comptes de ser valents i dir mireu aquí fan un mercat de bijuteria, o el que faci falta hi posen paraules més boniques perquè l’artista que vol anar a gaudir d’aquella mostra es troba amb el de sempre amb el nom harmonitzat. Al final, hi aniràs un cop, però a la segona ja deixaràs d’anar si realment no et va aquest pal bàsicament crematístic.
Això és com aquests restaurants provisionals de les fires medievals que de tant en tant es deixen caure per la comarca que quan veus la factura sembla que t’ho hagin cobrat a tot a preu d’or. Evidentment a la segona oportunitat ja no hi tornes perquè la gent aprèn ràpid.
Primer hem de conèixer on estem i que tenim i a partir d’aquí treballar el nostre futur més immediat. El Reglament Orgànic Municipal recull que cada any l’Ajuntament el Vendrell ha de fer un debat sobre l’estat de la vila, doncs comencem per aquí i anem fent a partir d’aquesta postura. Mentre vivim en un món de somnis i no toquem a terra ens serà molt difícil arreglar la nostra vila i comarca. Estem condemnats a harmonitzar-nos eternament lloant fracassos i pintant de colors realitats que en prou feines aguanten el blanc i negre en la seva superfície.
Fa anys que vaig a la Xarel·lada de Cunit i allí mostren el que tenen, sense més desaventures de grandesa farcides d’aire i fum. Allí proves i tastes les coses de la terra i coneixes el territori de la mà de la gent del país que estima la seva terra i els seus productes km 0.
Aquesta és la nostra realitat, no hem d’inventar coses que no són i treure del passat històries que ja han quedat del tot obsoletes i caduques. Ara toca KM 0, potser d’aquí uns anys a la comarca farem fires d’emprenedors i com aguantar el tipus quan el vent bufa en contra i ningú ho vol reconèixer.





dimarts, 20 de juny de 2017

Señor, dame paciencia, entretinguda

Señor, dame paciencia és una peli entretinguda amb un toc friki alternatiu. L'escena més bona és la del trailer de la Guardia Civil. Té algun moment divertit, però tampoc és res de l'altre món. Es pot veure a casa tranquil.lament. És una crítica a les etiquetes alternatives amb un pare fatxa i una dona que no té molta sort. Uns quants riures i ja està. La banda sonora serveix per recordar vells temps.

diumenge, 18 de juny de 2017

La Xarel·lada de Cunit fent història


Un de les cites per obrir l'estiu és la Xarel.lada que enguany arriba a la 5ena edició. Hi ha dues parts: una al matí amb una conferència i una ruta pel municipi i una per la tarda amb una varietat de plats i postres de Cunit i rodalies. Aquesta és una proposta molt encertada i ferma que ja s'ha consolidat a casa nostra. No estem parlant de grans fires, ni grans projectes i inauguracions sinó d'una cosa senzilla i practica celebrada allí al Passeig marítim de Cunit, un lloc de pas de molta gent i que molts s'hi queden. Per donar a conèixer el nostre territori hem d'apostar per aquest tipus de mostres perquè la gent hi va. Fer activitats on hi vagin quatre gats, ja no correspon, s'ha de donar una oferta a tothom i canalitzar i donar a conèixer els nostres productes més propers. No cal grans caixes de fusta per decorar el tema, és tot més senzill i més accessible. Esperem una nova edició.


divendres, 16 de juny de 2017

Tots al mateix sac



Una de les costums que tenim massa accentuades en la nostra societat és posar-ho tot en el mateix sac. Ara estem tots cofois i contents, bé només la majoria, per haver recuperat la Vegueria Penedesenca. Fa 100 anys anar del Vendrell a Vilafranca era com anar ara del Penedès a Madrid. Anar de Vilafranca a la capital catalana era com actualment anar a París i així podríem treure un munt d’exemples. No només s’havia de tenir en compte aquesta situació al hora de viatjar sinó que les notícies podien arribar amb una setmana de diferència d’una capital al més allunyat dels seus municipis.
Els postres avantpassats naixien, vivien i morien al Penedès en la gran majoria de casos quan no hi havia una guerra, una epidèmia o alguna cosa que els feia migrar cap a un altre indret a la recerca de més seguretat. Ara tot això ha canviat. ¿Quantes famílies fan servir el Penedès com a simple ciutat dormitori a la recerca d’una qualitat de vida millor o més econòmica, però treballen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb qui se senten totalment identificats? El Penedès és molt bonic per a consum intern, per a sentir-nos feliçment arrelats a un territori, però si toquem de peus a terra jo puc tenir els mateixos punts en comú amb un hereu d’Altafulla que amb un de les Cabanyes. Però si som capaços de ser realistes i mirar una mica d’on vénen els darrers fluxos migratoris potser estarem més vinculats amb Sant Boi de Llobregat que no pas amb Canyelles. Totes aquestes persones que han vingut, vénen i vindran de les rodalies de Barcelona mantenen una molt bona relació amb els seus llocs d’origen.
Hi ha més gent en aquest territori penedesenc mirant la tele quan hi ha una notícia de l’Hospitalet de Llobregat que no pas a Sant Sadurní d’Anoia. Aquesta és la nostra realitat del segle XXI ens agradi o no. Tenim dret a ser nostàlgics, però hem de tocar de peus a terra.


dijous, 15 de juny de 2017

Pseudo participació ciutadana



A finals del segle passat ha havíem escoltat aquest terme, però en aquest nou la cosa sembla que va en serio. Hi ha molts ajuntaments que organitzen processos de participació ciutadana quan menys t’ho esperes. En el cas del Botafoc del Vendrell, primer el tirem endavant i després ja veurem si ens cau la subvenció europea Edusi per fer-ho realitat, però en cas que no arribi ja ho tenim aquí per més endavant.
La majoria de gent de la comarca no participa en aquest tipus d’actes de promoció política, llavors s’ha de recórrer a omplir l’auditori amb funcionaris, polítics, amics de partits i altres similars. El resultat de tot plegat és una mena d’endogàmia que mostra els resultats que ja estaven previstos en un principi i que òbviament han triomfat sobre la resta que han estat residuals de poca consideració.
Aquest és el tomb per viaranys i camins que abans es resolia amb l’”ordeno i mando” que era fidelment acatat per tots els allí presents. Els qui no hi estaven d’acord ja no havien estat convidats a la festa com mana el protocol polític pràctic.
Tot i aquest procés actual ens resulta molt més car que la via digital (mot derivat del dit índex que és el que apunta el camí a escollir en tot moment entre les propostes presentades). Ara necessitem una empresa que ens ho vesteixi i ens faci tot el procés que requereix unes quantes fotografies, quadres amb estadístiques, conclusions, disseny engrescador i distribució eficaç. Aquesta empresa ha de muntar un món fantàstic que sigui la base de la presentació oficial de tot plegat. Ha de continuar treballant el tema fins el moment final en què es coneguin les conclusions meravelloses dels quatre gats participants en tot aquest procés.
A finals de l’any passat un procés d’aquestes característiques amb urnes i tot es va portar a terme a Coma-ruga amb una participació ridícula tot i que podia votar durant el cap de setmana.
La feina dels polítics en comptes d’aprovar mocions i resolucions de coses futils que tant els fa a ells i menys al municipi. Aquestes corresponen a empreses o a altres administracions on ells no hi pinten res es fer una bona distribució del pressupost municipal. Si al Vendrell mai es fa un acte participatiu d’aquests i ha d’enfrontar-se una obra a Sant Salvador amb una a la pl.Vella del Vendrell, no cal que us digui quina guanyarà per què hi ha molta més gent vinculada amb la pl. Vella que no pas amb una part dels mal nomenats Barris Marítims. Seria del tot injust que per aquest pes demogràfic i de participació sempre es doni preferència a qui gent afecta perquè potser és menys necessària que l’altra.



Passat i futur, però qui s’atreveix amb el present?




Hi ha dues maneres d’actuar quan els polítics no saben què fer per solucionar un problema o tirar endavant una situació. La primera actitud és convocar a la gent en processos participatius i esperar quin resultat dóna al final. A vegades la cosa ja està mig manegada des d’un bon principi i l’únic camí és anar seguint la pista fins arribar al final esperat per tothom. Hi ha moltes maneres de dirigir aquest procés cap a un fi predeterminat. Tots els qui participen en aquesta aventura es creuen que ells ho han aconseguit per propi peu, però si analitzes el procés veus que hi ha moltes engrunes que et porten a trobar el camí establert.
Altres vegades, la cosa és més honesta i llavors tothom comença de zero real i no hi ha cap previsió per arribar a un punt o altre del mapa. Tot està obert i depèn de la gent i dels líders de grup i del procés s’arriba a un lloc que prèviament tots desconeixien.
L’altre sistema per actuar és començar a fer estudis, plans, dissenys, programes i altres termes similars per al futur. Sempre hi ha una empresa que s’encarrega de portar la batuta per saber per on s’ha d’anar.
Evidentment aquesta comarca, com la resta, és una gran especialista en aquest mètode per treballar de cara al futur. Al cap d’un temps aconsegueix un cd, un  llibre, un pen amb un estudi molt aconseguit sobre el passat, present i futur de la comarca. Una cosa molt digna. Curiosament aquests estudis s’acostumen a fer una mica abans de les eleccions municipals i serveix una mica de fons d’inspiració per anar elaborant el programa electoral. Què és el que el poble o la comarca necessita? Llavors el polític de torn puja a la tarima i ofereix amb un discurs llarg i elaborat farcit de metàfores innecessàries tot allò que l’estudi demostra que manca a la comarca amb la col·laboració d’alguns dels seus habitants il·lustres.
Tot això està molt bé, perquè tenim el marc de la pel·lícula, els directors, els extres, els encarregats de l’enllumenat, però ens fa falta una cosa els protagonistes de tot plegat. Qui tirarà endavant aquest procés? Necessitem empresaris que vinguin a casa nostra i pugin comprovar in situ aquestes meravelles que tenim, aquestes potencialitats infinites que amaguen aquí en aquest petit territori. Però quan aquests protagonistes d’aquesta futura reactivació econòmica del territori vegin ben clar que aquí tenim polígons industrials ben comunicats, amb fibra òptica i una xarxa de subministraments més que suficient per a les seves necessitats. També tenim gent prou preparada que pot anar a treballar en aquestes noves empreses. Evidentment no ens falta un teixit industrial i comercial que doni suport a l’empresa.
El més important que necessita segons quin negoci és que aquí també hi hagi un mercat potencial que faci rendible la inversió realitzada en la seva empresa. Aquest és un dels problemes que tenim.
El poder adquisitiu d’aquesta comarca és de les més baixes de Catalunya, per tant segons quines propostes potser una mica més difícil que s’introdueixin perquè no hi ha mercat. Si que es pot fer com a ha demostrat alguna supermercat que recentment s’ha establert a casa nostra, però la cosa és molt arriscada perquè aquesta franja ja està ocupat.

Els únics beneficiats d’aquests plans de futur que ens volen implantar són les empreses que portem a terme aquest treball d’investigació i planificació sobre el paper perquè al final en la gran majoria de casos queden en un calaix o en el disc dur d’un ordinador, però la cosa no passa d’aquí. No cal dissenyar plans de futur per aquí vint anys. Hem de treballar el dia a dia ajudant a les empreses i comerços de la zona a aguantar i a què puguin ampliar el seu negoci i donar feina perquè la gent no hagi de marxar fora. No ens cal destruir més paisatges amb grans centres de logística que contractin a quatre persones per portar el toro, potser millor que potenciem les nostres empreses vinícoles perquè puguin ampliar les seves explotacions i conservar el nostre passat agrícola. 

dimecres, 14 de juny de 2017

Stop



La Inspecció de Treball inicia dos procediments administratius sancionadors a l’Ajuntament del Vendrell

Els representants dels treballadors/es  de l’Ajuntament del Vendrell i de la Residència d’Avis la Muntanyeta van acudir el passat mes desembre a Inspecció de Treball de Tarragona perquè davant la manca de comunicació amb els representants del Govern Municipal i l’aplicació d’una nova normativa pel que fa  a alguns articles que inclou el conveni vigent emetés el seu informe i portes a terme les actuacions necessàries.

Després que les dues parts (Ajuntament i treballadors/es)  exposessin les seves postures davant Inspecció aportant la documentació requerida el passat 12 de maig, la Inspectora de Treball i Seguretat Social va donar la raó als treballadors/es per incompliment dels acords del conveni col·lectiu. A conseqüència, Inspecció va obrir un procediment administratiu sancionador al consistori vendrellenc per vulnerar l’article 20 del present conveni col·lectiu que inclou l’apartat vulnerat.


Per altra banda, Inspecció de Treball també va obrir un altre  procediment administratiu sancionador contra l’Ajuntament del Vendrell per vulneració de l’article 64 de l’Estatut dels Treballadors que recull  l’obligació de l’empresa, en aquest cas pública, d’informar trimestralment sobre la situació econòmica de l’empresa i l’evolució recent i probable de les seves activitats. També està obligat, segons l’informe rebut, a informar als representants dels treballadors/es  sobre les previsions de nous contractes, absentisme, accidents laborals, índex de sinistralitat, entre d’altres dades prou importants en el funcionament habitual de l’empresa. 


dimarts, 13 de juny de 2017

Xarxes socials

Avui en dia les notícies no es valoren per més humana, més important o més real. Avui les notícies es valoren pel nombre de likes que hi apareixen i pel nombre de comparticions. A partir d'aquí hem de tenir en compte que la veritat  d'alguns no ha de triomfar sobre la mentida dels altres, simplement les causes justes i socials s'acaben imposant sobre aquesta gran mentida de coses importants que no interessen a ningú o a quatre gats, però que sempre han semblat importants perquè a tots els mitjans hi sortien, però ara els mitjans es basa en el nombre de seguidors i no pas en altres coses objectives pels que fins ara tenien el poder.

dilluns, 12 de juny de 2017

El shooping night del Vendrell manté el tipus un any més



Una nova edició de la Shopping night va tenir lloc el passat dissabte al centre del Vendrell. Tot i que no hi ha el volum de gent dels dos primers anys, si que hi ha molta  gent i fa goig veure l'ambientillu fins a la mitja nit pel centre del Vendrell. Es que triomfen més són els dels entrepans i menjar ràpid, però també es podien veure molta gent portant bosses de sabateries i moda, que la majoria, registren un alt nivell de compres en aquesta jornada. Hi havia carrers que s'ho han currat més que altres, però cadascú ha posat el seu nivell de sorra. En alguns carrers s'ho han currat uns pocs i la majoria hi ha tret partida, però això ja passa en molts aspectes de la realitat. La valoració és força positiva. Algú d'alguna entitat m'ha comentat que el fet de coincidir amb la Fira d'Entitats sembla que ha restat alguna visita a aquesta trobada de les entitats del Vendrell. S'hauria de fer en dies separats perquè, clar la gent es vulgui o no a la majoria li pot atreure una mica més anar a comprar sabates amb un 20% de descompte que anar a veure entitats. Aquesta és la realitat. Molt bé el concert final a  la plaça nova per tancar la festa. Enguany feia molta calor i la gent va allí on hi ha les coses més interessants. Ambientillu de diferents estils de música pels carrers i ja està bé una mica de tot. Ara a l'espera de la sisena edició i esperem que també faci bon temps.

dijous, 8 de juny de 2017

1.000 coses que faria per tu, original sense trencar esquemes

1.000 coses que faria per tu és una peli principalment catalana atípica perquè es pot veure en català i en castellà a les grans pantalles. Hi ha una cosa que no entenc com és que es subtitula en castellà en la seva versió catalana. Tot i això és una peli divertida diferent amb un anar endavant i endarrera que a vegades no saps on estàs, però es fa força bé. És divertida perquè és força original. Molt recomenable, però es pot veure per la tele a la sobretaula, però si teniu ganes l'heu d'anar a veure no us defraudarà.

Normalitzacions perilloses



Estem vivint una etapa en què moltes coses que fins fa quatre dies aspiraven a titular de notícia avui en dia ja formen part del nostre dia a dia. No en fem més cas perquè aquesta és l’evolució cap aquesta societat que tenim cada dia una mica més “passota”.
Fa quatre dies ocupar un pis era una cosa alternativa, que només ho feien uns quants que vivien fora de la societat i era una acció molt puntual, sense més transcendència. Tothom sabia on estaven aquests habitatges que per problemes legals o d’herències havien quedat una situació fora de la llei. Alguns dels seus inquilins pertanyien al moviment “Okupa” . No passava res. Generalment es portaven bé amb els veïns i aquí acabava tot. Avui en dia tenim un nombre d’ocupacions brutal en les nostres comarques afectaves massivament per la crisis de la bombolla immobiliària. Si tens la mala sort que algú s’hagi enamorat del teu pis mentre tu estaves a la platgeta i et trobes nous veïns, doncs no hi pots fer res. El millor és oferir-se per si necessiten alguna cosa del supermercat i acabar com si fossin amics de tota la vida. Hem arribat a l’absurd. Els serveis socials que tenim a casa nostra per moltes famílies ja han quedat obsolets i ells ja es busquen les maneres de sobreviure al segle XXI amb mètodes que potser no són del tot legals, però que ningú tampoc hi pot fer res.  Viure en aquesta zona sinuosa entre la legalitat i la il·legalitat.
Un altre dels temes preocupants que afecta a molts joves del municipi és el consum de “maria” i similars a uns nivells altíssims. Evidentment això els afecta en la seva vida social més bàsica com els estudis, la vida social i com no, a la feina. És una cosa normal i no cal anar a la nit vendrellenca per veure aquest fenomen. Al llarg de tot el dia és pot veure aquesta nova moda que està molt arrelada a casa nostra.
Un altre de les noves tendències que tenim a casa nostra és el viure d’ajudes. Un cop de mà oficial que hauria de ser temporal i no durar més del necessari permet a moltes persones viure sense cap necessitat de treballar. Entre els petits ingressos en metàl·lics provinents d’aquesta versió social i alguna feina en negre que pot anar sorgint d’aquí i d’allà doncs es van passant els dies i els mesos. El més divertit de tot plegat és que actualment si aquestes persones decidissin treballar possiblement tindrien menys ingressos que fins ara jugant a aquest joc que tenia una filosofia inicial, però amb el temps s’ha anat actualitzant fins arribar a la situació actual que és insostenible, però ningú fa res per millorar-ho.
Gràcies a aquestes actituds ens trobem persones que tenen la mala sort de pagar el lloguer del pis, tots els subministrament. A més a més han d’abonar les quantitats d’aquests inquilins que ho tenen connectat gratuïtament a la xarxa comuna que segurament tenen menys despeses que ells i potser més ingressos i tot. Són petits herois que fan molt més que la Caixa amb la seva Obra Social que tots paguem abastament quan ens cobren per tenir una targeta al banc i moltes més coses que veiem quan actualitzem les llibretes.
Tenir els subministraments de la llar gratuïts és una cosa que de mica en mica ja es va estenen. Ara més que mai tenim als mitjans de comunicació alguna notícia d’un incendi en un habitatge o que s’ha trobat una plantació de marihuana en alguna casa ocupada. Això ja ni és notícia. Gràcies a què ens estem acostumant a no pagar per la cultura, això d’anar al cinema és un esport que ja ha quedat obsolet. La gent s’ho baixa per la xarxa i aprofita els bons preus de les grans pantalles per gaudir del 7è art a casa sense trepitjar el carrer. Trobar algú que compri un diari de paper en un quiosc és més difícil que trobar una cabina de telèfons o un acomodador de cinema.

La cosa no sé per on anirà, però estem actualitzant la nostra societat a uns ritmes brutal que no trigarem gaire en patir les seves conseqüències. Temps al temps. Tanta normalització no és bo per ningú.

dimarts, 6 de juny de 2017

Encara queden massa trileros que no tenen cap dau a les mans

Barcelona és un lloc on els trileros són molt freqüents a les Rambles i zones turístiques però a tot arreu hi ha una persona que com et depistis et pot fer un joc i tu ni et dones compte. Avui en dia una de les riquesses està en el llenguatge i aquí hi ha moltes possibilitats de jugar a aquest joc sense haver de tenir cap potet on amagar el dau. Hi ha polítics que són uns cracks jugant a aquest joc. Alguns quan descobreixen la trampa marxen de la formació i altres estaran tota la vida encantats pel joc del trilero que només et ven fum a canvi de moltes coses que hi pots perdre. Gràcies a l'ensenyament i la vida diària cada dia la gent és més llesta i fa menys cas a aquests encantadors de serps que varen tenir la seva època però alguns es pensen que encara fan por. El seu problema és que són tan pobres que només tenen poder, i això els fa més febles que mai.

divendres, 2 de juny de 2017

Les capitals d’alguna cosa



M’ha fet molta gràcia aquesta moció presentada en alguns ajuntaments perquè la futura vegueria del Penedès tingui 4 capitals que corresponen a les corresponents capitals de comarca actuals. Encara han de passar molt de temps perquè aquesta vegueria pugui ser funcional. Abans hem de presentar mocions per debatre que fem amb les diputacions i els consells comarcals. Perquè posar una nova administració és una exercici molt arriscat que encara embolicaria més la burocràcia actual que ja és força complicada.
Abans les capitals de comarca tenien molt de sentit. No hi havia ni cotxes, ni motocicletes, ni similars llavors arribar a la teva capital era una cosa força definitiva. Només en casos molt especials hauries d’anar a un Barcelona o Tarragona.
Aquest invent tenia el seu sentit, però avui en dia amb les noves tecnologies i tal com estan les xarxes de comunicació públiques a casa nostra és molt més ràpid anar a Barcelona o Tarragona que no pas anar del Vendrell a Igualada en transport públic.
Aquest moció sobre la capitalitat compartida encara forma part de la ciència ficció, però si mai aquesta idea és fa realitat ja veig els 4 ajuntaments repartint-se el pastís del poder.
Encara que estem dins aquest Penedès les realitats de la diferents comarques són bastant dispars. Comparar l’Anoia amb el Garraf és com posar Tarragona al costat de Lleida. Afegint a tot això que una part molt important dels habitants de la costa tenen més relació amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona que no pas amb les seves ciutats on només hi van a dormir i poca cosa més.

És molt bonic aquest tipus de mocions quan sé sap que perquè la cosa sigui real han de passar moltes coses que tenen un percentatge molt baix perquè succeeixin en el marc actual.  Encara hi ha molts punts per aclarir abans que arribem a la realització de les vegueries.

dijous, 1 de juny de 2017

Professionals de 48 hores diàries



En el món de la política abunda un tipus de professional que supera amb escreix el que es podria anomenar integral. La seva tasca va més enllà d’una jornada normal de 8 hores diàries com inclou la legislació vigent. Autèntics herois que fan que cada dia tinguin 48 hores com a mínim perquè són capaços de dedicar a una sola administració tota una jornada laboral i amb la sorpresa que dins el mateix dia també tenen temps per fer una altra d’unes altres 8 hores més. Una cosa sorprenent i que jo sempre admiro.
Persones que no hi ha manera moderna de posar tots els seus càrrecs dins una targeta de visita normal i en necessiten una de dimensions més grans i lletra més petita perquè tothom conegui totes les seves responsabilitats polítiques i civils.
Admiro realment aquestes persones presumptament normals que amb aquest activitat frenètica es poden treure dos salaris perfectament sense perdre un instant de la seva vida familiar i personal. A banda, de compaginar aquestes dues jornades de 8 hores en un mateix dia, sempre tenen lloc per anar a inauguracions varies, feines de partit, trobades i mil coses més.
Jo admiro aquests professionals que en la majoria de casos les seves tasques estan farcides de responsabilitat. A les seves ordres hi ha altres professionals que no poden posar un coma sense el seu permís explícit.
Persones que mai han sabut ni han volgut delegar perquè tot i en que en molts casos viuen del que s’anomena democràcia, es pensen que són insubstituïbles i no es fien mai ni de la seva mà dreta ni de la seva mà esquerra.
A vegades ens trobem persones que compaginen màximes responsabilitats i jornades en administracions públiques. Altres combinen aquesta amb el sector privat. Altres, els agrada més els jocs de risc i representen paral·lelament partits i sindicats com una cosa tan normal que en una taula de negociació podrien ocupar alguns dels llocs aparentment oposats, totalment convençuts en alguns dels dos llocs.
Una altra de les característiques d’aquests professionals al quadrat és que molts cops són un cercle tancat que s’ho van combinant entre ells. Són poques les persones que poden entrar en aquest reducte galàctic apte només per als escollits.
Alguns d’aquests personatges que fa més hores que un rellotge i mai millor dit si que tenen una formació i una experiència que se’ls pot pressuposar que poden arribar  estar a l’alçada de les seves múltiples responsabilitats. Altres cop, aquests dos pilars bàsics del perfil polític i professional presenten serioses mancances que no assegura un bon resultats en la seva alta atrafegada vida política.
La llàstima que aquests professionals per contrastar molt cops no prenen mesures dràstiques en el dia a dia de l’empresa pública o privada i es dediquen a copiar i enganxar el que sempre s’ha fet des que es van inventar la roda.
Si aquests senyors que fan que pugi el salari mig d’aquest país per justificar els milers de persones que es mouen per sota els 1.000 euros bruts mensuals fessin la feina que toqui amb igualtat, transparència coherència, estalvi i que beneficiï el màxim de ciutadans possible ja seria massa. Ens pensaríem que estem en una mena de conte de ciència ficció.
Sóc una de les persones que admira a aquests professionals al quadrat amb una capacitat infinita de gestió de coses dispars i que afecten directament a diferents col·lectius que no tenen res a veure. Els salaris obtinguts per aquest immens esforç arriba puntualment al seu compte bancari puntualment justificant abastament totes aquestes hores de treball diàries que és una cosa que causaria un greu desgast a la majoria de mortals sense aquests nivells tan elevats de capacitat laboral.



dimecres, 31 de maig de 2017

Modernitat comunicativa al Vendrell

Fa uns anys el pacte de l'Ajuntament del Vendrell per aquest 2017 s'hagués presentat tots junts allí en plan bon rollo i guays que som que tirem el poble endavant. Ara com no interessa s'ha fet per etapes: primer el govern: nosaltres l'exposem i després per separat C's i PP. No s'han fet una foto conjunta com s'haguès fet fa un temps. La gent no tindrà la imatge de tots junts. Ara té la imatge de tots separats.

Poemes i promeses

La raó sempre venç al poder i les paraules als silencis. Els amics es tornen enemics i els enemics comuns fan tornar amics als enemics. Els grans poetes cauen al primer pont del castell i els personatges silenciosos arriben fins a la cambra reial on s'amaga el tresor. La gent i parla per interès molt cop i la sinceritat s'esavaeix de les paraules i no trobes un sentit al seu discurs. El murmuri és molt pitjor que les paraules i la censura és la millor difusora de les grans veritat. Les promeses incomplertes són promeses que s'han de clavar i les banderes al fi i al cap s'amaguen sota l'estora

dilluns, 29 de maig de 2017

Piratas del Caribe, es pot anar a veure

He vist totes les pelis de Piratas del Caribe i en aquesta he trobat que els efectes i un final un xic peculiar trenca una mica la dels seus antecessores. Quan ja has passat tots els títols hi ha una escena d'un parell de minuts que et marca que alguna cosa. No us la perdeu. Molt gran l'Antonio Banderas i no hi falten les tonteries del Johnny Deep i els pirates morts. Una mica llarga, però la veritat és que passa bastant bé. És recomenable perquè té coses enginyoses. Ja direu el que.

La Festa de la Bicicleta, mantenint els mínims


La festa de la Bicicleta se segueix mantenint amb uns mínims garantits de per vida. A part de les escoles, els Pstorets, els Iaios de la Muntenyeta i un grup de santolivencs esportistes la resta són escoles. Algunes ja no fan ni carrossa i la majoria fan una cosa per donar el callo i ja està. Ja no hi ha ni gent al carrer esperant que passi els ciclistes. A la Rambla hi havia poca gent esperant els participants, la majoria eren els mateixos participants. Enguany s'ha portat a la Carulla, però ni això ha animat a la festa. La cosa hagués canviat si hagués vingut la Shakira i el Piqué, llavors encara que fos per casualitat la cosa hagués canviat una mica, però la Carulla és la Carulla i el Piqué el Piqué i les coses van com van.
Enguany s'han fet curses noves per celebrar els 75 aniversari. Poca concurrència. En la més lenta crec que no varen participar ni cinc persones. Agradi o no agradi aquesta és la realitat d'una festa que va tenir el seu boom fa 15 anys i de mica en mica va perdent pistonada.
En el tema premis, hi ha coles com l'Angel Guimerà que fa anys que no aconsegueix el primer i altres doncs mira es dóna el premi perquè s'ha de donar i val més això que res, però el nivell baix. S'ha fet el que s'ha pogut i les coses van i venen i potser s'haurien de potenciar altres coses com la pedalada nocturna que si que tira i també ja forma part de la festa. No sé. No és un tema de donar millors premis, ni sortir per la tele, ni potar famosos amb poca tirada. Les coses són com són i s'hauria de fer un canvi de 180 graus i no passaria res. A veure que passa en les properes edicions. Enhorabona als organitzadors que s'ho han currat, però falta algo. A veure si entre tots es pot trobar i anar provant. Molta gent a dalt l'escenari, però uns pocs donaven premis. Ja ho haguessin pogut donar entre tots que dona més flow.

divendres, 26 de maig de 2017

Gossos a la platja



Encara que a moltes platges està prohibit accedir amb gossos, no costa gaire veure aquests animals de quatre cames passejant amb els seus propietaris per aquests espais públics. Evidentment que hi ha una llei que ho prohibeix i potser també tenim en aquest escenari un policia que ho vetlla, però si ningú fa la seva feina, situació molt freqüent, ens trobem aquest panorama fora de la llei.
Alguns ajuntaments s’estan plantejant que els gossos puguin accedir legalment a la platja. Ara només falta saber si compartiran l’espai amb les persones  o hauran d’anar a unes zones reservades per a ells. El problema d’aquí com en moltes altres ocasions són les actuacions incíviques d’uns pocs propietaris d’animals que no fan el que els correspon, en aquest cas recollir les deposicions dels seus animals i posar-ho tot en una bosseta. Caminant per la platja no costa gaire trobar defecacions d’aquestes bèsties fruit un propietari irresponsable. Ho ha de pagar tots els amos? No. S’ha de vigilar tots aquells que fan un mínim esforç per mantenir la via pública neta. Això pot passar arran de mar, en un carrer o un jardí. El problema és el mateix. Si la policia no actua perquè això de sancionar segons a quin agent li costa una mica, val més que ho deixem una mica com ara on tothom fa una mica la vista grossa, excepte en casos de puntuals de màxima afluència a la sorra o per quedar bé en una campanya per evitar aquests comportaments..
No cal saber o no saber la normativa o l’ordenança preceptiva, només ens cal tenir dos dits de front i pensar una mica i ser conscients que tinguem un animal, cotxe o bicicleta vivim en una societat on hem de conviure en els espais públics. En la nostra societat encara hi ha massa casos que justos paguen per pecadors perquè no actuem  amb les persones que ho hauríem de fer fins que la cosa s’embolica.



Noves cares a la política comarcal

Jo crec que aquesta legislatura que ens queda estaria bé per anar finiquitant polítics que porten 30, o 40 anys a la política.Ha d'entrar sang nova amb nous conceptes i maneres d'entendre el món. És igual si de dretes o d'esquerres, totes les puntes són perilloses, però ara que estem així a mig camí cap a no sé on haurien aquestes vaques sagrades de plegar amb certa dignitat i deixar a la gent buit el camí. Què s'equivoquen, no passa res. Aprendran de nou, però potser massa endavant hauran de marxar per la porta del darrera.

dijous, 25 de maig de 2017

El comptable del cenobi



El convent feia dies que necessitava un nou comptable perquè alguns professionals d’aquest sector havien volgut tirar endavant amb l’economia del cenobi. Quan van veure com estava el claustre, van decidir tocar el dos i passar-se la pilota a un nou monjo professional de comptes i números.
Al final en un poblet de la costa van trobar un frare descalç que tot i que no tenia els requisits oficial per vetllar per l’economia del convent, era el més idoni per dur a terme aquesta ingent tasca. Llavors el primer que va demanar per fer fora tota aquella colla de monges i monjos pidolaires que sempre l’estaven molestant trucant a les porta i deixant-los-hi missatges a la bústia d’entrada va ser que només parlaria amb el pare abat i amb l’abadessa del convent del costat amb qui compartien els espais comuns de pregària i de vida monàstica de les dues congregacions pietoses.
El nostre monjo que era una persona que tenia molt clar que és realment important va demanar guanyar el doble del que s’havia lliurat religiosament als seus antecessors per aquesta responsabilitat. En aquest centre espiritual hi havia un important taller d’hòsties que es venien a tota la contrada per poder complir amb el sagrament de la comunió que tots els creients han de practicar.
Tot i que el convent per una mala gestió dels antics abats i abadesses tenia greus problemes de finançament i feia anys que només podien cobrir les necessitats més bàsiques de la congregació i no es podien permetre cap luxe. Una situació crítica que encara es podria allargar un parell de quinquennis més per anar sanejant l’economia dels convent fins que es poguessin veure les orelles i posar ordre als assumptes que quedaven pendents. La cosa no donava més de si i el negoci de la venda d’hòsties ja no era el que era perquè algunes parròquies no podien abonar la suma les seves factures amb  la nostra indústria religiosa.
Llavors el nostre comptable amb el beneplàcit del pare abat i la mare abadessa va decidir aplicar la normativa més estricta de l’Ordre de Sant Benet  que va trobar  en una calaixera abandonada al segle passat per estalviar el màxim possible de les míseres arques de la comunitat. A tots els proveïdors de la zona que aportaven carn, blat, pa, espècies, llana, medicines se’ls havia de marejar com més possible abans d’abonar qualsevol de les seves factures. Amb mig any de diferència se’ls regulava els comptes pendents dels seus productes lliurats al monestir. Al cap d’un any, la majoria van desistir de portar res al cenobi. Llavors van haver d’anar a buscar aquests recursos més llunyans i més dolents perquè els més propers van desistir arran de la política de traves, restriccions i aplaçaments  del nou comptable.
Quan els caps de setmana els veïns del poble anaven a ofici major de la comunitat els pobres monjos no sabien on posar-se perquè els que tenien deutes per cobrar els demanaven quan podrien liquidar aquella factura perquè tenien que fer front a un seguit de despeses. Les estrictes normes del nou comptable provocaven que mai sabien quan podrien recollir la contraprestació econòmica dels seus productes i serveis.
Tots els responsables del diferents àmbits del convent havien dimitit perquè no podien fer res mentre aquell nou professional  del puny tancat i aïllat de la seva comunitat mantingués aquesta política els era impossible fer qualsevol cosa. Ja havien perdut la collita de patates perquè no podien comprar aixades per conrear l’hort. La meitat de les gallines estaven mortes perquè no podien comprar gra per alimentar-les.
Al final el nostre comptable va tocar el dos pressionat per tots els membres d’aquella sòlida comunitat. El pare abat i l’abadessa va haver d’assumir que no havia estat la millor elecció. Mentrestant a la porta del monestir hi posava: es busca comptable que estalviï fins el punt que no resulti perjudicial per cap veí de la contrada..




dissabte, 20 de maig de 2017

Aquest diumenge els moros i cristians prenen Lleida


Aquest diumenge dia 21 de maig Lleida celebra una nova edició de la festa de moros i cristians. Al matí la sortida infantil per a petits i grans i per anar escalfant motors. És a la tarda sobre les 18 hores quan se surt del castell per acabar a Ferran. Hi ha molts lleidatans que encara no l'han vist, però demà teniu una molt bona oportunitat per veure el dia gros de l'única festa de moros i cristians a Catalunya. La veritat és que està molt bé i hi ha molta feina darrera i demà tothom es vesteix de gala pel dai gran. A dos de deu la batalla al peu del Castell, per si voleu viure-ho plenament. Molt aconsellable.

Millor dir que no que no deixar-ho a l'aire

Hi ha una cosa més dolenta que dir que no i ser negatiu. És no mullar-se i deixar totes les coses pendents enalaire sense ni un si ni un no. Això és més perillós que tenir un no com a resposta. En aquest cas de no donar resposta al final s'acaba aplicant la part negativa, però en realitat ningú ho ha dit, però s'ha sobreentés que és aquesta. Llavors les persones responsables diuen que elles no han dit res sobre aquesta postura, simplement ho han deixat sense resposta. Per tirar endavant, una comunitat, un poble o una entitat s'han de d'agafar les coses i dir que si o que no, però deixar-ho tot sobre la taula és molt pitjor que dir que no.

divendres, 19 de maig de 2017

Joves amb idees, un concurs amb molt de potencial i....

Aquest matí he anat a la fase final del concurs Joves amb idees a l'escola de música. Dels 4 instituts del Vendrell, només 3 han arribat a la final i dels 3 finalistes, el Sagrat Cor s'ha emportat el primer premi i els altres tres l'Institut Baix Penedès del Vendrell. Al final ni Andreu Nin ni Mediterrània han aconseguit cap premi. Jo crec que la cosa hauria d'estar més repartida i més compensada. Potser la culpa la tenen tots una mica, però amb el temps si no hi ha un canvi de rumb la diferència és més alta. Jo crec que aquest concurs que tristment no s'aprofita i només queda aquí perquè els projectes dels joves no es tiren endavant és una de les coses bones que es fan al Vendrell i s'hauria d'aconseguir que realment alguna cosa fos útil i també que d'alguna manera tots els instituts anessin a la final. Això de ser bo o dolent és molt relatiu. Les coses s'han de treballar i tothom hi hauria de posar el seu granet de sorra. A veure si l'any que ve la cosa canvia una mica. Aquí també hi ha molt de potencial i no passa d'aquí com tantes coses al Vendrell.

dijous, 18 de maig de 2017

El Vendrell, una terra de pas





El Vendrell és una terra de pas per força funcionaris que estan treballant a la vila, però només durant un temps per aconseguir punts i acabar en un altre indret. Només cal anar als centres educatius del municipi i escoltar l’accent de molts mestres i professors valencians que estan en les nostres escoles i instituts. Aquest fenomen també el podem trobar a justícia i sanitat. La gent prefereix anar a una gran ciutat que no quedar-se en aquest paradís de les potencialitats que no acaben mai en res.
Aquesta situació és sinònim d’una manca d’arrelament dels que preparen a les futures generacions de baixpenedesencs. Evidentment dins d’aquest sector hi ha gent més o menys interessada per la localitat i la comarca, però molt possiblement la majoria viuen la seva situació a la comarca com una etapa transitòria per aconseguir els punts  o els mèrits per arribar al lloc on desitgen estar.
A banda d’aprendre física, geografia una de les tasques importants dels centres escolars és fomentar el coneixement directe amb el territori. Una tasca que és pot portar a terme de diferents maneres: des de les aules donant a conèixer la nostra realitat o a través de petites sortides als punts claus de la població. Llocs que poden ser des dels museus o edificis peculiars fins a veure en directe la sala d’actes del consistori on els seus representants polítics s’encarreguen de discutir i vetllar perquè el vaixell vagi a bon ritme.
A part de la gent que ve aquí fent punts per una destinació més apreciada també estem vivint un problema actual que a mig o llarg termini ens afectarà irremeiablement. Per una banda, la comarca és una de les més econòmiques pel que fa l’adquisició d’habitatge i lloguer. Aquest fet ha provocat que moltes dels veïns que avui formen part de la nostra societat estiguin a casa nostra no perquè els agradi, ni siguin uns enamorats del Pau Casals, la seva presència entre nosaltres només és justifica per raons econòmiques: no es poden permetre el luxe de viure a Vilanova i la Geltrú o Vilafranca del Penedès i òbviament tampoc a Torredembarra. Llavors han vingut aquí a la bonica vila que amb un tres i no res et permet està a tot arreu i ho tenim tot una mica més bé de preu. Un petit detall, prou important: es possible pujar al tren sense haver de comprar bitllet. Aquesta campanya encoberta vendrellenca a favor de l’ús gratuït dels transports públics no passa pas a tot arreu. Aquí també som uns privilegiats.
Un altre dels temes preocupants és que molts dels estudiants que acaben la universitat marxen a viure a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La manca d’oportunitats, l’alt elevat atur a casa nostra en especial entre els joves obliguen als recent titulats a guanyar-se les garrofes en una gran ciutat o també a l’estranger.
Hem invertit una part important dels nostres pressupostos públics en la formació d’aquests joves que en el moment més important convidem a marxar perquè aquí no hi tenen res a fer. Clar aquests joves si que van venint per les festes dels barris i Nadal, però de mica en mica els vincles amb la localitat es van perdent i van arrelant en altres punts de la geografia catalana.
Aquest és un territori de pas com sempre ho ha estat. Un punt dedicat al turisme que va fer les seves vaques grosses quan aquest anava carregats de bitllets, però en els darrers anys molta gent que ens visita ho fa perquè no es pot permetre el luxe de fer-ho a Barcelona o a Salou. Demana llocs per econòmics per fer realitat els seus somnis entre feiners.
Si tot hagués seguit aquest ritme ja estàvem mig bé, però el creixement demogràfic dels darrers anys de la comarca i la manca de traducció d’aquest fenomen en llocs de treball ens ha portat a aquest embut que els polítics són els únics que no han acabat d’entendre, però jo crec que la resta de la societat comprèn perfectament. El nostre futur passa per un canvi radical que comença en saber la nostra realitat i deixar de viure en un país de fum i il·lusions.






Una visita al Parlament, un exercici molt interessant


Avui hem anat al Parlament de Catalunya a una sessió de control. Una visita més que recomenable per conèixer de primera mà els protagonistes de la política catalana. Val la pena viure en primera el caliu que es cou en aquest hemicicle amb 135 diputats. La gràcia de tot plegat és veure el postureig d'alguns polítics i la diàlectica entre preguntes i respostes sortin per la tangent que interessa o el joc de tennis i sense conclussió. Tot i les discussions, l'ambient és molt cordial i cadascú fa el seu paper dins el joc de tot plegat. Molt recomenable, la veritat.

dilluns, 15 de maig de 2017

Actualitzar les festes majors


Lleida és una de les ciutats que viu una gran festa major amb molts actes per a tothom. Ja s'ho pot permetre i des de sardanes, castells, hip hip i el que faci falta. La gràcia de la festa major és que hi ha espais alternatius perquè no a tothom li agrada les sardanes i balla rock espanyol. Llavors per això hi ha zones més alternatives on la gent pot donar viure lliure a la seva personalitat i no cal que es quedi a casa. Les festes majors com el google són coses que s'han d'anar actualitzant any rera any. Hi ha coses que avui xuten però potser d'aquí dos anys ja han quedat obsoletes i s'ha de saber incorporar noves tendències a la festa major. S'ha de pensar que aquí al Baix Penedès hi ha gent de fora que també és mereix alguna activitat dedicada a ells i fer una mica d'interculturalitat que sempre queda bé.

dijous, 11 de maig de 2017

Pels propers anys segueix l’anticicló a les Açores



Una de les coses bones de les legislatures a nivell local és que a no sé que passi un gran desgavell les eleccions s’han de celebrar cada quatre anys. Llavors aquest és el període que han de durar uns regidors. Llavors si la cosa va en maldades poden presentar una moció de censura o una qüestió de confiança i canviar l’alcalde, però a gust o disgust, els regidors sempre seran els mateixos. Això no té perquè passar en àmbit autonòmic o nacional. Si la cosa pinta bastos es convoquen eleccions i ja tenim nous parlamentaris per un nou quatrieni.
Ara estem al bell mig de la l’actual legislatura que si no s’acaba el món o Catalunya no és una república independent finiquitarem a la primavera del 2019.
Suposo que en aquell any abans d’entrar a la propera dècada tornarem a repetir els mateixos arguments, quasi reproduirem l’antic programa electoral seguint les noves tendències de la moda i amb una actualització marcada pels nous temps, però la base serà ara la mateixa que fa 20 anys. No ens hem mogut de lloc. Ara continuarem sense tenir gaires diners a la caixa, perquè el ritme  creixement de la majoria de municipis d’aquesta comarca és inviable. No podem aguantar aquestes petites ciutats que de mica en mica anem bastint. No tenim recursos, ni per escombrar els carrers, ni per tenir una seguretat en tot el territori, ni per tenir una sanitat amb uns terminis raonables. A mesura que passa el temps tot i ser el salaris més baixos, els diners públics són més minsos i arriben menys lluny. Els temps de les grans despeses injustificades ja han passat. Ara ens toca mira a on destinem els serrells, però tot i això no podem garantir un transport urbà com deu mana a tothom perquè no hi ha diners per tot. Els polítics prefereixen quedar malament i instaurar una xarxa d’autobusos municipal que és molt minsa i que no satisfà a ningú. En comptes de proposar a la gent que els diners d’un transport deplorable servirà per tenir un servei de neteja millor per a tots, deixen tots dos serveis a mig fer. Tenim uns carrers bruts per manca d’escombriaires i tenim un matí per anar i tornar de la platja al poble perquè el transport és deficient. Tot ho tenim a mig fer perquè la política del quedar bé no serveix per arreglar res. Només fer sorgits quan la cosa ja és perillosa.
Vist el que tenim a casa nostra, els polítics dels partits tradicionals encara no s’han actualitzat i viuen feliços entre el món del segle XX i el del núvol ensucrat. Suposo que si ara hi hagut molts daltabaixos en la política local, d’aquí un parell d’anys la cosa anirà en augment i les noves formacions s’hauran d’entendre per tirar la cosa endavant. Ja no trobarem l’alternança de poder com fins ara sinó que entre uns quants s’hauran de repartir el pastís. Els partits clàssics tot i la seva rivalitat en el passat uniran les seves forces per no perdre les petites quotes de poder que encara els hi queden. Els que sobrin doncs de càrrecs de confiança amb algún títol bonic.
Pel que fa als candidats dels clàssics jo crec que en la seva majoria repetiran. Es creuen imprescindibles. Tot perquè en el partit ja han marxat tots aquells que podien fer una mica d’ombra i s’han quedat els més fidels a la causa i a la persona. Els idolatres incondicionals que no són capaços ni de sortir una coma del que diu el seu líder espiritual que sempre ha de dir que es presentarà si el partit li demana. Un d’aquests recursos  que fan venir ganes de riure depèn de qui ho diu perquè després treu un 98% dels vots dels afiliats.
Però si mirem les notícies per sobre veurem que en aquests dos anys tot quedarà més o menys igual. Ara no és el moment de fer grans canvis, ni planificacions perquè tal com està el patí és hora de guardar la roba i aguantar el tipus perquè la cosa no està gens clara per a ningú. En un parell d’anys tornaran els miracles, les solucions màgiques i mil històries per donar i per vendre, però mentre passa el temps només funciona el servei de reparacions urgents. Sense inversió i sense futur, no anem enlloc. Només vigilem que el pal que aguanten els fanals no caiguin i que ni tinguem massa bombetes foses en un carrer perquè la gent pot prendre mal. Tot bastant avorrit esperant un nou miracle que mai arribarà i tornar a començar. L’anticicló segueix a les Açores.



dimecres, 10 de maig de 2017

Z, la ciutat perduda, un pal de peli

Z, la ciutat perduda és una peli molt llarga i es repetitiva. Explica tres aventures amb els mateixos personatges i no aporta gaire gran cosa de nou. Pel mig es barreja la I guerra Mundial. És una peli molt llarga i que no té una final sorprenent, tot dintre la normalitat és avorrida.

dilluns, 8 de maig de 2017

Un italià a Noruega, l'heu de veure

Feia anys que no reia tant al cine com avui. És una llàstima que no la facin al Vendrell i l'hem hagut d'anar a veure a les Gavarres a Tarragona, però realment és molt bona. És la història d'un funcionari italià que no vol perdre el seu lloc de treball en un procés que els funcionaris han de cobrar un finiquito important i al carrer. Ell es resisteix i acaba a l'Africa després de mil i una aventures. És com Benvingut al Nord o al Sud, però molt millor. Us la recomano fervorosament. Ja em direu el que. Aprofiteu demà i passat demà per 2,90 euros.


diumenge, 7 de maig de 2017

Donem pas als grups de casa nostra


Tenir escoles de música i després no donar l'oportunitat a aquests joves de poder fer música en viu és una mica absurd. Un poble com el Vendrell hauria de tenir més espais on els nous grups puguessin fer concerts. Hi havia el Track que tot i que necessitava un tunneig global tenia una bona filosofia, però ara ens hem quedat només amb tres espais privats on es fan concerts d'aquest tipus. El Fito Bar de les platges, el Lokal dels Moteros i el Sam. Les tres maries de la nostra vila. Una mena d'obra social que no són de la caixa i per tant s'ho han de currar i molts cops perden diners.
Un cop més vull felicitar al Sam per portar un dels millors grups d'aquest Penedès marítim que hem d'anar bastint de mica en mica. Ells són els Noctambuls que es dediquen principalment a fer versions dels Sangtrait, però de mica en mica van traient temes propis. Ja tenen una maqueta i un cd i ara estan treballant pel segon . Una formació de sis joves entre Vilanova i Vendrell que són també cultura, promoció i com no música.
Gran concert ahira al Sam on crec que varen repassar tot el seu repertori i una mica més amb un públic entregat a la seva música heavy. Gran nit i esperem que tornin els concerts i les grans nits i la gent vagi als concerts i els grups puguin fer música i així tirar endavant per donar sortida a la gent de casa nostra amb allò que els hi agrada. No sempre han de ser els mateixos i hem de donar veu i música als nostres. Apa ens anem veient.

dijous, 4 de maig de 2017

Perfil integral de treballador institucional (PITI)





Els nous treballadors al servei de l’administració pública està configurat principalment per “PITI’S” que no són més que les inicials de Perfil Integral de Treballador Institucional. Són persones que no tenen ni un horari, ni un calendari laboral previst. Ells estan a casa perquè en qualsevol moment els poden trucar per anar a qualsevol lloc a treballar. Evidentment no són plantilla contractada per l’administració pública, simplement treballen per una altra empresa i el sou que cobraria un funcionari se’l reparteixen el cap de l’empresa i el pobre treballador que està obligat a fer més hores que un rellotge per cobrar un 80% de la categoria més baixa de l’administració. El departament de recursos humans no té cap tipus de problemes ni queixes per part d’aquest col·lectiu que cada cop és més nombrós a l’administració per les innombrables avantatges de tot tipus que comporta. Ell depèn directament del seu cap que també treballa perquè els beneficis del càrrec no li permeten cap excés a la seva vida diària.
El PITI és està preparat per anar a qualsevol hora i a qualsevol lloc encara que sigui avisat amb una hora abans d’incorporar-se al lloc de treball indicat. Una aplicació de mòbil facilita la comunicació ràpida i directa entre tots els membres per poder actuar amb tota velocitat i eficàcia en tot moment.
Evidentment estem parlant d’un equip que té com a mínim quatre uniformes de feina en el seu armari professional. Són capaços de gestionar amb tota efectivitat totes les trucades si en aquell municipi es produeix un esdeveniment inesperat d’abast estatal. Ells estan totalment preparats per donar respostes i filtrar totes les consultes que es puguin produir en casos excepcionals. No els falta el seu uniforme per quan han de realitzar tasques de vigilància en edificis públics o privats perduts enmig de polígons industrials amb una única llanterna a la butxaca per enfrontar-se al més dolent dels atracadors nocturns. La seva xarxa de comunicació els obliga estar gairebé les 24 hores amatents de tot allò que pugui succeir als seus clients. Són ràpids i efectius.
Els “Pitis” estan preparats per realitzar dos o tres tasques a la vegada. Mentre parlen per telèfon et poden ensenyar on estar el parc més proper i li indiquen a un usuari que abans de tot ha d’agafar número per presentar una documentació. Això ho fa d’una manera sincronitzada sense que una acció menyspreí a una altra.
També han rebut cursos per atendre a les persones que avorrides a altes hores de la nit truquen i no saben que fer. Ells saben tractar tot aquest tipus de persones des de les més ocioses que marquen el número perquè no tenen res millor que fer fins a aquells que desesperats per haver tingut un mal dia anuncien reiteradament que es volen llençar per la finestra i aquest cop l’amenaça va en serio. Ells estan allà treballant la situació amb tota professionalitat perquè no passi res greu a qui tenen a l’altre cantó de la línia.
Una de les proves més difícils per accedir a aquest càrrec mal pagat és aprendre una llista de 100 números de telèfon amb el nom de qui correspon i saber per quin motiu trucaria si fos el cas. Abans quan els números mòbils encara formaven part del futur era més senzill, però ara la cosa es un xic més difícil i alguns dels veterans els costa memoritzar aquests números de telèfon.
Aquests professionals són simpàtics, amables i actuen amb tota cordialitat amb tothom que s’apropa per demanar alguna informació o consulta. Persones que saben actuar en cas de petit incident fent un boca a boca o curant una petita ferida a la mà. Encara que estiguin de servei per una porta on passen cada dia 500 persones, ells en tot moment et saben dir qui ha sortit i qui és dins amb una precisió absoluta. També estan preparats per ser discrets en la seva feina i no respondre a preguntes compromeses que a vegades poden fer dany en l’empresa on treballen.
Els Piti’s són esportistes i fan vida sana estan preparats per treballar en les pitjors condicions i gaudeixen d’una molt bona forma per si en algun moment ha d’actuar tot i que ha de ser en situacions extremes sinó sempre truca algun cos de seguretat.






dimecres, 3 de maig de 2017

Normal, amb estil

Hi ha bars i restaurants que tenen uns preus rebentats, però no sempre els funciona l'invent, perquè molts cops estan buits. La cosa que funciona és quan hi a una relació qualitat preu. La gent està disposada a pagar uns diners, però demana un tracte, un producte i un lloc bo, sense pasar-se, però sempre respectant uns mínims. És molt important el carisma dels seus responsables. Una conversa tonta pot donar molt més que no pas uns preus rebaixadissim. La gent vol parlar, però el just, ni que li fotin la tabarra ni compartir un parell de monosil·labs.

dimarts, 2 de maig de 2017

Plan de fuga, una mica confosa

Plan de fuga és una peli que sembla una cosa fins al cap de tres quarts d'hora que la cosa fa un gir de 180 graus. Vol ser original dins la temàtica de robatoris de bancs, però al final és perd una mica i queda una mica penjada. La intriga es porta bé, però no està molt ben resolta.

El Vendrell del segle XXI

Hi ha un parell de coses que posarien al Vendrell en ple segle XXI. No són coses de gaires, peles però s'ha de tenir mà esquerra i saber jugar una mica amb el que tenim, però és viable.
Primer de tot treure d'una vegada per totes la sectorització escolar. Ja està bé que hi hagi escoles amb un 80% d'estudiants d'altres països i altres on n'hi ha quatre de comptats. Ja toca una mica de seny i no de això de blanc o negre. Ho pintem tots de colors i ja està.
Un altre punt és que el dr. Robert fos d'una vegada per totes de vianants en tota la seva extensió. Ara aquí anem pas a pas. Aquesta via hauria de ser de vianants de punta a punta. No passa res. No crec que ningú és mori per aquesta mesura que ja fa anys, dic anys que clama al cel.
L'Avinguda Sant Vicenç hauria de ser d'un sol sentit. Una cosa que ja toca i més ara tal com tenim les noves vies paral·leles.
El dia que Cal Mumbrú de la plaça Nova i l'antiga Traviata del carrer 4 Fonts estigui ocupat per algun establiment ja ho podem celebrar. La plaça Nova del Vendrell cada dia té un establiment menys. Això no va ni en rodes. A veure si fem un cop de cap i li donem la volta a la truita.
Apa endavant.

dijous, 27 d’abril de 2017

Top Manta i altres maneres de viure fora de la llei


Tornem de la Setmana Santa. Tornem a la calor, als turistes, a les segones residències. Torna el top manta a les postres costes. Aquest és un dels problemes eterns que no podem arreglar de cap de les maneres, ni per nombre d’efectius policials, ni per normativa, ni per competències. Podem enviar a quatre policies i un parell de Mossos que patrullin amb uniforme per tenir controlat el fenomen, per intimidar els venedors, però aquesta mesura ja fa anys que està més que superada. Molts d’ells estan lligats a unes màfies que passen lluny d’aquí. A casa nostra només tenim la part més feble de tot plegat. El darrer esglaó. Els qui s’emporten el gat a l’aigua de tot això encara estan per descobrir i segur que cada dia van a dormir ben tranquils. Aquest estiu podem tenir algun episodi amb algun brot violent, però la cosa seguirà com un partit de tennis. Cadascú fent el seu paper com sempre, però segurament en més d’un cas ja s’han fet amics els integrants de les dues bandes. Fins i tot  han compartit algun cigarret mentre els uns presumptament venen mercaderies il·legals i els altres fan que vigilen per donar seguretat al turista perquè sembli que es fa alguna cosa, però tot és pur teatre.
Mentrestant en aquests negocis de platges ens trobem persones que treballen cada dia més de 12 hores ininterrompudes amb un contracte que potser no cobreix ni la meitat del temps treballat. No cal que parlem d’hores extres. Potser durant dos mesos no tindran ni un dia de vacances i per dinar o sopar ho hauran de fer amb cinc minuts i  d’amagat.

Nosaltres “perseguirem” el top manta destruirem bosses i calçat esportiu falsificats, però no farem res per evitar aquest tipus de feina de platja que massa sovint es donen a les nostres costes i que sembla que ja haguem superat fa anys amb la normativa vigent. Potser millor que mirem a tots els cantons i no ens deixem enganyar per aquesta partida de tennis que a ningú li interessar solventar.

Ens falta caliu musical

Jo no ho entenc, però Girona té molt més caliu musical que no pas aquí a Tarragona tot i ser més gran. Allà dalt la gent s'ho manega molt bé i la gent jove i no tan jove va als concerts i participa. Aquí estem en territori comanche i excepte uns pocs grups assequibles a la resta d'eventos la gent passa d'anar-hi tot i ser bons. No hi ha l'amor que hi ha a Girona i les seves comarques pels seus grups. Potser el problema d'aquí la gent passa de la música i els promotors no la saben trobar, però a part de les festes majors hi ha pocs llocs amb concerts. Falta caliu musical que hi havia fa unes dècades. Ho anem perdent a canvi de no sé que.

Albinyana, un quart de segle del seu veí més enlairat




El municipi d’Albinyana celebra el proper cap de setmana un seguit d’actes per celebrar els primers 25 anys del nou àngel que corona l’església de Sant Bartomeu del municipi. El primer àngel es va col·locar l’any 1866 i aquest  va durar fins el 1989 quan es va haver de treure pel seu mal estat.  Tot just al cap de tres anys va ser enlairat un altre àngel sobre el campanar.
Són moltes les persones que han viscut al poble i viuen al poble al voltant de la meva generació que encara recorden la pujada de l’àngel al cim del campanar. En un municipi com Albinyana aquest tipus d’esdeveniments no passen gaire sovint i són d’aquells que marquen uns anys. Et permet datar altres fets abans o després de l’esmentada pujada.
Però no només va ser aquest acte i el simbolisme que comporta sinó que també es va produir un fet que no passa gaire sovint, però quan les circumstàncies ho requereixen llavors s’acostuma a produir. Es va portar a terme una campanya per terra, mar i aire per recaptar fons per pagar aquest nou veí alat del municipi i tota la despesa que comportava el seu enlairament. Es van fer sopars, rifes, activitats benèfiques i moltes altres coses.  Ara és just recordar que va ser el primer cop que en el municipi d’Albinyana s’organitzava una carrossa de carnaval per recaptar fons amb aquesta finalitat. Aquesta va participar en diferents pobles del Penedès. Aquest fet no es va tornar a produir fins el 2017 quan Albinyana va preparar una altra carrossa sense aquesta finalitat benèfica per prendre  en les rues del Penedès. Un altre fruit del nou àngel són les Pàgines de Passió que es va estrenar per aquesta finalitat i encara gaudeixen d’una plena forma al voltant de diumenge de Rams.
L’Àngel d’Albinyana no té cap nom. Per això no té els problemes d’altres similars de la comarca. És una figura i metàl·lica  que corona el municipi i vetlla per tots els habitants des dels 35 metres on controla un ampli sector del poble. No ha tingut la sort de sortir a tríptics, revistes, anuncis i altres elements mediàtics com altres parents perquè les produccions d’aquest tipus al municipi són més aviat minses. De moment,  no ha tingut els nivells de  difusió d’altres similars.
Àngel d’Albinyana a banda de la seva funció de penell i parallamps és un dels símbols del municipi encara que la seva figura de bronze no és la d’un àngel formós ple de detalls, però és tot un professional i realitza allà dalt la seva tasca millor que ningú.
Fa 25 anys la població no arribava als 1.000 habitants, avui en dia ha duplicat la seva població, tot i que al poble no s’ha notat gaire, les urbanitzacions ha patit un increment molt important. En aquelles moments l’alcalde del municipi era Antoni Mellado Pelegrin qui va durar al càrrec fins el 1999 quan va entrar l’actual batlle. En aquells temps llunyans els nens de les urbanitzacions i de les Peces majoritàriament encara anaven als centres escolars del Vendrell. Va tocar esperar un temps per aconseguir una de les fites més importants del municipi en els darrers anys: que tots els estudiants del terme municipal vagin a les escoles de la localitat. Un element bàsic per unificar el territori. En aquells temps la parròquia era regentada pel jove d’Alcover Mossèn Jordi Figueras que encara s’hi va estar fins el 2005 per marxar a Tarragona.
El servei d’Aigües encara era gestionat pel propi Ajuntament i no traspassat a una altra empresa. Un dels serveis més valorats pel municipi com la línia d’autobús encara pertanyia als plans de futur. Aquesta és un dels serveis deficitaris més preuats del municipi per una part considerable dels seus veïns. La doctora Maria Beneta de Peray ja feia més de deu anys que passava consulta al municipi. Un dels metges que més anys ha estat al municipi.
Albinyana ha canviat molt en aquest quart de segle. Ha despertat i s’ha adaptat a la modernitat amb noves iniciatives com la Fira d’Artesania que actualment se celebra en el mes d’octubre. Hem donat petites passes, però que són molt importants per al municipi. Només cal destacar que també tenim una bèstia de foc i uns caps grossos que en aquells temps, tot i que llavors teníem una colla de diables pròpia que actualment només forma part del record. Al poble ja quasi no hi ha restaurants, els animals de la reserva han tocat el dos ves a saber on. Tenim un parell de cases rurals que llavors no teníem. Tenim sopars de carrer i festa seguida en tot el municipi des de la Mare de Déu del Carme fins Sant Bartomeu. Esperem que aquest àngel anònim ens faci companyia durant molts anys i en guiï pel bon camí a tots els albinyanencs de naixement i adopció.


diumenge, 23 d’abril de 2017

Un Sant Jordi a tope per Barcelona



Avui després de dures reflexions al final he decidit anar per Sant Jordi a Barcelona. La nostra intenció era anar ben aviat, però un diumenge és dia del senyor i tot sempre costa una mica més. A l'arribar a Passeig de Gràcia foto oficial com mana les tradicions. Després dintre la marabunta que et porta allà on vol ella. Hem seguit fidels a la massa que et porta arreu, però ens hem despenjat i hem anat a veure com feien el programa de Tv3 en directe des de Pl. Catalunya amb la Garcia Melero. Hem xafardejat una mica amb el Peyu. Després hem estat a 10 cm del Toni Basses i la Forcadell, però passo de molestar i a dinar.

Després hem anat a la visita gratuïta a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona. Molt guay aquest dos punts de poder. M'ha agradat veure el despatx de la Colau amb una foto d'una dona sobre la taula que em sona però no sé qui és. Les dependències de la Generalitat ja coneixia alguna cosa, però les de l'Ajuntament de Barna no les tenia controlades, només el saló de cent on fan les coses més importants de cara al públic. Després cap a caseta. Hi havia moments que era agobiant, però es portava bé, la veritat. Ja se sabia al que s'anava i era suportable. Al Fnac on he comprat els llibres ho tenien molt ben muntat. Ahir dissabte ja vaig comprar les roses i els llibres al Vendrell. Avui era


dijous, 20 d’abril de 2017

Una setmana "terrífica" al Vendrell

El Vendrell està vivint uns dies d'autèntica por social global, sostenible, amb participació ciutadana i general.  Escenes de por i terror es poden veure en molts dels carrers de la vila. Un jove emprenedor de la vila volia acabar amb mig món enviant granades a través del correus. Sort que les màquines van descobrir la seva maligna intenció i el van detenir i ara està a l'Audiència Nacional incomunicat a l'espera de passar davant del jutge que l'envii a una presó d'alta seguretat. Un altre grup de terroristes armats amb armes nuclears van punxar les rodes del vehicle blindat de la més alta instància de poder local. La polícia ja ha interrogat a 800 sospitosos de vestir texans, portar mòbil i vestir calçat esportiu comprat al Decathlon. Ara mateix el cos superior de investigació científica europeu ha enviat una comissió formada per 12 agents preparats a la força secreta anglesa i americana per trobar els presumtes terroristes que segons les càmeres de seguretat portaven texans i anaven amb mòbil.
Un grup d'extremistes extrems del món casteller vestit de vermell ha plantat un cotxe bomba amb armament importat directament de la URSS preparat per destruir la seu dels Nens del Vendrell. Hi ha colles al nord d'Europa que no entenen gens de rivalitat i han decidit actuar amb material de guerra. Una setmana negra al Vendrell. Què Déu ens agafi confessats. Ni tanto ni tan calvo, per favor, fem riure.

No necessitem.....



No necessitem grans projectes que després no podrem portar  a terme per manca de recursos. Potser que ens diguin petites històries factibles que segur que seran més reals que aventures de cavallers, princeses i dracs encantats.
No cal que ens posin una gran escultura darrera l’Església a la plaça Francesc Macià. Una paperera o un arbre tal com el que havia tindria més adeptes que una escultura de lectures polèmiques
No hem de ser la capital del no res. Hem de tenir un poble content i orgullós que potser no senti dins seu cap títol territorial, però que quan surti al carrer tingui un comerç i unes indústries on poder treballar i on portar els currículums quan s’acabin els estudis. No volem ser importants, sinó que tothom tingui les seves oportunitats per arribar allà on vulgui sense necessitat que toqui el dos amb l’excusa que estem ben comunicats amb tothom.
Hem de vendre la nostra comarca per fer rutes vinícoles a peu o en un vehicle sostenible i que no contamini, però també hem de donar oportunitat als joves pagesos i evitar que cada dia hi hagi més terres sense conrear a casa nostra. Aquest sector ja està en una situació crítica, només queden alguns jubilats o professionals d’altres sectors que entre els seus hobbies tenen conrear la terra, però ens falta professionals de la pagesia. Alguns joves tiren endavant, però altres ho varen intentar amb molt d’esforç i van haver de tancar la paradeta perquè era totalment deficitaris.
Constantment planifiquem el nostre futur amb històries escrites per empreses, universitaris, il·luminats, amics d’algú i ens estem deixant de banda el nostre present que ens toca viure dia a dia. Per demà passat tenim molts plans, però pel proper més no tenim res i seguim copiant i enganxant models de fires sense que ens aportin res de nou a la nostra realitat.
Volem compartir la capitalitat de molts pobles i viles encara que sigui de la mà d’altres ciutats com nosaltres, però si vas a un dels mal nomenats barris marítims encara et diuen que ells volen ser independents del poble central perquè ja estan cansats que els ignorin. Som tan bons que volem arreglar els seus problemes amb un programa de participació ciutadana i l’únic que aconseguim és que es reforci el fenomen separatista de la barriada.
No necessitem centenars de subvencions de plans d’ocupació per sis mesos i després al carrer creant inestabilitat en les dues bandes. Molt millor que ens deixin contractar menys treballadors amb contractes de més temps no aquest pa per avui i gana per demà que ben cosa fan a banda de rebaixar simbòlicament les llistes de l’atur.
No volem un dia de la dona, ni un dia en contra de la violència de gènere, ni un dia de la música, ni un dia del treball. Volem que cada dia sigui tot plegat i res. Dies normals on la gent es respecte independentment dels seus orígens, cognoms, colors i religió. Ja no ens val : tu de quina casa ets?
No necessitem tenir unes cinc setmanes l’any les nostres platges plenes fins a la bandera de gent. També ens convé que hi hagi gent durant tot l’any. Noves activitats, noves propostes. Necessitem persones que estiguin disposades a fracassar i tornar a aixecar-se amb un nou projecte per donar vitalitat i empenta a la vila i comarca que prou fa falta.
No necessitem grans oradors que es preocupin per tantes causes perdudes que hi ha al món, sinó simplement que estimin el poble i que primer de tot reconeguin on estan i quin és el panorama real. A partir d’aquí anar construint i dissenyant el nostre present i futur que tenim a les mans. Volem que la nova gent porti les regnes del seu poble. Deixe’m a l’arxiu els que ja van tenir la seva oportunitat i es pensen que encara poden durar mig segle més. Ja n’hi ha prou de fe cega de majories aclaparadores, de móns irreals amb un final de conte feliç.



dimecres, 19 d’abril de 2017

Bebe Jefazo, un rollo infantil

El Bebe Jefazo és una peli infantil infantil, no d'aquestes que té doble lectura. La proposta no és el que sembla als anuncis i és una mica avorrida, més del que podria donar el tema. Dins de les infantils no és de les millors i és una mica rollo infantil, però no és res de l'altre món tampoc.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Un golpe con estilo, molt recomenable

Un golpe amb estil és una peli divertida amb uns actors que ja no tenen res a perdre a la vida. Interessant, curiosa i que marquen la situació d'uns jubilats amb unes pensions justes i un futur incert per uns pocs ingressos. Algun toc molt interessant i molt entretinguda.

divendres, 14 d’abril de 2017

Cultura Penedesenca



Un dels aspectes que uneix més a les regions és la cultura. Les relacions entre diferents territoris tenen la cultura com el seu punt fort. Ara tenim el primer pas perquè algun dia tinguem una vegueria, però a part de la part formal i administrativa els ajuntaments i entitats públiques i privades d’aquestes quatre comarques haurien de començar a treballar algun projecte comú per començar a cimentar aquesta vegueria que està en camí. Preparar activitats conjuntes les quatre comarques per anar treballant els llaços d’unió i que els seus veïns també visquin aquest esperit a través d’experiències compartides.
Les tres comarques podien algun dia programar una seguit d’espectacles d’una manera conjunta aprofitant tots els espais que tenim i també obrint la proposta a molta més que no pas actualment que en prou feines surt de la localitat on es porta a terme. Espero veure en un llibret recopilat les diferents activitats públiques que organitzen els principals ajuntaments d’aquesta 8ena vegueria que tot just comença a caminar sobre els papers. Al Vendrell per fi hem aconseguit tenir un programa conjunt de les activitats culturals organitzats per l’Ajuntament. Una cosa tan senzilla i que ha costat tant. Ara costa traspassar aquesta experiència local a un àmbit més gran. No cal que tinguem un llibret físic si el cost és excessiu, però si una web on tot estès integrat perquè no cal anar rastrejant que fa cada ajuntament en un lloc o en un altre. Actualment hi ha massa dispersió informativa i tothom hi surt perdent.
Mentrestant no arribem a aquest nivell, no estaria gens malament que les emissores de ràdio i televisió compartissin programes sobre la nostra realitat i es fes difusió d’aquest nou àmbit. No cal que tinguem un “telenotícies de vegueria” , de moment.

dijous, 13 d’abril de 2017

Nerea Bassart, per exemple



Un dels llocs on he après més coses ha estat a Ràdio el Vendrell al programa Pas de Vianants que porta 10 anys en antena cada dilluns de 19 a 20 hores. Ja són més de 300 programes en antena en aquesta dècada. A vegades són persones que ja conec del dia a dia i altres vegades són cites a cegues de convidats que tenen alguna cosa que explicar a través dels micròfons. La veritat sigui dita tothom té una entrevista a la vida. Tothom es prou important per dedicar-li un programa de televisió o ràdio. Alguns estan més acostumats a aquesta aventura mediàtica. Altres és la primera vegada que passen per aquest confessionari públic amb un guió previ que molts cops a la segona pregunta ja queda fora de servei.
Estem acostumats a parlar de grans gestes, grans històries, moltes persones, associacions, col·lectius, entitats vàries, però massa cops ens deixem les aventures personals que un dia van decidir llençar-se a la piscina i fer realitat els seus somnis.  Més que mai aquestes actituds en un moment de la vida et serveixen d’exemple per seguir el seu fil i donar ales a la teva proposta vital.
En aquest mes de març a la ràdio m’he dedicat a fer entrevistes a persones i grups vinculats a la música: Dani Utge, Far, Versaleta i The Gachises. Cadascú té la seva història i la seva aventura en el seu món.
M’agradaria destacar la història d’aquesta jove de l’interior del Baix Penedès que un bon dia va decidir fer el que li agradava: tocar la guitarra i cantar. Té un ampli repertori de versions a les que va afegint els seus temes propis. Ella aquí, allò de migdia o de nit, en bars, discoteques i altres tipus de sales es planta allí i comparteix amb el públic les seves emocions a través de la seva ànima i el cos que es deixen portar per la màgia.
Ella és una persona que s’ho manega sola amb l’ajuda dels amics i família, però la Nerea és el puntal del seu projecte professional i artístic.  En moltes de les seves actuacions fa ús de la taquilla inversa on aportes el que vols un cop ja s’ha acabat l’espectacle. Una idea molt practica a l’hora de pactar preus amb el local toca actuar.
Cada dia té més concerts i gràcies a la seva qualitat, evidentment i de mica en mica i amb un bon ús de les xarxes socials i el boca orella el seu nom es va estenent com una taca d’oli entre els candidats a convertir-se en el seu públic..
Un tracte directe, una proximitat, un so i una veu que de mica en mica es van colant pels cinc sentits quasi sense donar-te compte. Al cap de poc veus que la noia i la seva guitarra ja ens diuen fins la propera. S’ha acabat l’espectacle. La traca final. Darrers aplaudiments i un altre cop cap a casa a pensar en noves peces i seguir consolidant el que ja forma part del projecte.
Per donar a conèixer la nostra música no sempre ens calen ni grans festivals, ni sales per a grans grups també hem de donar sortida a aquests joves que només demanen algú que els escoltí mentre es deixen portar per la màgia de la música.
La Nerea està treballant en el seu primer cd que està fent poc a poc i amb molta meticulositat i seny. Provant mirant aquí i allà com pot quedar millor aquesta versió material de la seva música amb ales d’àngel.
La nostra protagonista és una noia més aviat tímida que recorda a altres grans dones de la cançó com Janis Joplin, Jeanette, Cristina Rosenvinge i tantes altres que tots tenim presents en les nostres ments. Quan agafa la guitarra creix i creix.  Llavors entra en una nova dimensió que durarà tot aquest intercanvi d’emocions que és cada concert posant veu i música a Cranberries, Tracy Chapman, REM, Eurythmics, 4 Non Blondes i un llarg etcètera i també a les seves obres d’art elaborades amb cura i passió.
Una persona senzilla que ha aprofitat els recursos que té a les mans per anar brodant la seva carrera musical. És molt difícil que la trobeu a les ràdio fórmules d’aquest país, però si la trobeu en algun lloc cantant, atureu-vos i gaudiu-ho d’aquesta jove artista que es va fent acord a acord el seu perfil com a intèrpret. Esperem amb ganes el seu primer cd. Mentrestant, l’anirem seguint en viu i per les xarxes. Millor en viu, “of course”.



dilluns, 10 d’abril de 2017

La Chacon ens ha deixat

La Carme Chacon ens ha deixat als 46 anys. Una persona molt jove i molt popular. La seva imatge és la de dona embarassada saludant a les tropes a Afganistan. Tothom en parla, però també hi ha altres persones que ens han deixat com aquest vendrellenc que s'ha enfonsat per causes desconegudes al port de Ceuta. Una persona que només sabem les inicials i l'edat i ja està. La vida és injusta i massa cops la mort també.

Feines d'estiu i a la platja

Tinc una amiga que té una amiga que treballa en una botiga de bijuteria al davant de la platja. Fa un mínim de 12 hores diàries. Evidentment no té temps per dinar, sinó que ha d'anar menjant molt de tant en tant alguna cosa i el just per anar al lavabo. No hi ha ningú que controli tot això. Ja no em poso ni en el sou ni el contracte, però hi ha coses que ja estan superades i que l'administració s'hi hauria de posar. Ja sé que tot és complicat però estem en un nivells molt baixos. Això passa avui en dia a casa nostra. Durant dos mesos no tenen cap dia de festa. Aquesta és una situació que no s'hauria de permetre. És molt trist que es jugui d'aqueta manera amb els nostres joves.