La veu del poble

La veu del poble

dissabte, 20 de maig de 2017

Aquest diumenge els moros i cristians penen Lleida


Aquest diumenge dia 21 de maig Lleida celebra una nova edició de la festa de moros i cristians. Al matí la sortida infantil per a petits i grans i per anar escalfant motors. És a la tarda sobre les 18 hores quan se surt del castell per acabar a Ferran. Hi ha molts lleidatans que encara no l'han vist, però demà teniu una molt bona oportunitat per veure el dia gros de l'única festa de moros i cristians a Catalunya. La veritat és que està molt bé i hi ha molta feina darrera i demà tothom es vesteix de gala pel dai gran. A dos de deu la batalla al peu del Castell, per si voleu viure-ho plenament. Molt aconsellable.

Millor dir que no que no deixar-ho a l'aire

Hi ha una cosa més dolenta que dir que no i ser negatiu. És no mullar-se i deixar totes les coses pendents enalaire sense ni un si ni un no. Això és més perillós que tenir un no com a resposta. En aquest cas de no donar resposta al final s'acaba aplicant la part negativa, però en realitat ningú ho ha dit, però s'ha sobreentés que és aquesta. Llavors les persones responsables diuen que elles no han dit res sobre aquesta postura, simplement ho han deixat sense resposta. Per tirar endavant, una comunitat, un poble o una entitat s'han de d'agafar les coses i dir que si o que no, però deixar-ho tot sobre la taula és molt pitjor que dir que no.

divendres, 19 de maig de 2017

Joves amb idees, un concurs amb molt de potencial i....

Aquest matí he anat a la fase final del concurs Joves amb idees a l'escola de música. Dels 4 instituts del Vendrell, només 3 han arribat a la final i dels 3 finalistes, el Sagrat Cor s'ha emportat el primer premi i els altres tres l'Institut Baix Penedès del Vendrell. Al final ni Andreu Nin ni Mediterrània han aconseguit cap premi. Jo crec que la cosa hauria d'estar més repartida i més compensada. Potser la culpa la tenen tots una mica, però amb el temps si no hi ha un canvi de rumb la diferència és més alta. Jo crec que aquest concurs que tristment no s'aprofita i només queda aquí perquè els projectes dels joves no es tiren endavant és una de les coses bones que es fan al Vendrell i s'hauria d'aconseguir que realment alguna cosa fos útil i també que d'alguna manera tots els instituts anessin a la final. Això de ser bo o dolent és molt relatiu. Les coses s'han de treballar i tothom hi hauria de posar el seu granet de sorra. A veure si l'any que ve la cosa canvia una mica. Aquí també hi ha molt de potencial i no passa d'aquí com tantes coses al Vendrell.

dijous, 18 de maig de 2017

El Vendrell, una terra de pas





El Vendrell és una terra de pas per força funcionaris que estan treballant a la vila, però només durant un temps per aconseguir punts i acabar en un altre indret. Només cal anar als centres educatius del municipi i escoltar l’accent de molts mestres i professors valencians que estan en les nostres escoles i instituts. Aquest fenomen també el podem trobar a justícia i sanitat. La gent prefereix anar a una gran ciutat que no quedar-se en aquest paradís de les potencialitats que no acaben mai en res.
Aquesta situació és sinònim d’una manca d’arrelament dels que preparen a les futures generacions de baixpenedesencs. Evidentment dins d’aquest sector hi ha gent més o menys interessada per la localitat i la comarca, però molt possiblement la majoria viuen la seva situació a la comarca com una etapa transitòria per aconseguir els punts  o els mèrits per arribar al lloc on desitgen estar.
A banda d’aprendre física, geografia una de les tasques importants dels centres escolars és fomentar el coneixement directe amb el territori. Una tasca que és pot portar a terme de diferents maneres: des de les aules donant a conèixer la nostra realitat o a través de petites sortides als punts claus de la població. Llocs que poden ser des dels museus o edificis peculiars fins a veure en directe la sala d’actes del consistori on els seus representants polítics s’encarreguen de discutir i vetllar perquè el vaixell vagi a bon ritme.
A part de la gent que ve aquí fent punts per una destinació més apreciada també estem vivint un problema actual que a mig o llarg termini ens afectarà irremeiablement. Per una banda, la comarca és una de les més econòmiques pel que fa l’adquisició d’habitatge i lloguer. Aquest fet ha provocat que moltes dels veïns que avui formen part de la nostra societat estiguin a casa nostra no perquè els agradi, ni siguin uns enamorats del Pau Casals, la seva presència entre nosaltres només és justifica per raons econòmiques: no es poden permetre el luxe de viure a Vilanova i la Geltrú o Vilafranca del Penedès i òbviament tampoc a Torredembarra. Llavors han vingut aquí a la bonica vila que amb un tres i no res et permet està a tot arreu i ho tenim tot una mica més bé de preu. Un petit detall, prou important: es possible pujar al tren sense haver de comprar bitllet. Aquesta campanya encoberta vendrellenca a favor de l’ús gratuït dels transports públics no passa pas a tot arreu. Aquí també som uns privilegiats.
Un altre dels temes preocupants és que molts dels estudiants que acaben la universitat marxen a viure a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La manca d’oportunitats, l’alt elevat atur a casa nostra en especial entre els joves obliguen als recent titulats a guanyar-se les garrofes en una gran ciutat o també a l’estranger.
Hem invertit una part important dels nostres pressupostos públics en la formació d’aquests joves que en el moment més important convidem a marxar perquè aquí no hi tenen res a fer. Clar aquests joves si que van venint per les festes dels barris i Nadal, però de mica en mica els vincles amb la localitat es van perdent i van arrelant en altres punts de la geografia catalana.
Aquest és un territori de pas com sempre ho ha estat. Un punt dedicat al turisme que va fer les seves vaques grosses quan aquest anava carregats de bitllets, però en els darrers anys molta gent que ens visita ho fa perquè no es pot permetre el luxe de fer-ho a Barcelona o a Salou. Demana llocs per econòmics per fer realitat els seus somnis entre feiners.
Si tot hagués seguit aquest ritme ja estàvem mig bé, però el creixement demogràfic dels darrers anys de la comarca i la manca de traducció d’aquest fenomen en llocs de treball ens ha portat a aquest embut que els polítics són els únics que no han acabat d’entendre, però jo crec que la resta de la societat comprèn perfectament. El nostre futur passa per un canvi radical que comença en saber la nostra realitat i deixar de viure en un país de fum i il·lusions.






Una visita al Parlament, un exercici molt interessant


Avui hem anat al Parlament de Catalunya a una sessió de control. Una visita més que recomenable per conèixer de primera mà els protagonistes de la política catalana. Val la pena viure en primera el caliu que es cou en aquest hemicicle amb 135 diputats. La gràcia de tot plegat és veure el postureig d'alguns polítics i la diàlectica entre preguntes i respostes sortin per la tangent que interessa o el joc de tennis i sense conclussió. Tot i les discussions, l'ambient és molt cordial i cadascú fa el seu paper dins el joc de tot plegat. Molt recomenable, la veritat.

dilluns, 15 de maig de 2017

Actualitzar les festes majors


Lleida és una de les ciutats que viu una gran festa major amb molts actes per a tothom. Ja s'ho pot permetre i des de sardanes, castells, hip hip i el que faci falta. La gràcia de la festa major és que hi ha espais alternatius perquè no a tothom li agrada les sardanes i balla rock espanyol. Llavors per això hi ha zones més alternatives on la gent pot donar viure lliure a la seva personalitat i no cal que es quedi a casa. Les festes majors com el google són coses que s'han d'anar actualitzant any rera any. Hi ha coses que avui xuten però potser d'aquí dos anys ja han quedat obsoletes i s'ha de saber incorporar noves tendències a la festa major. S'ha de pensar que aquí al Baix Penedès hi ha gent de fora que també és mereix alguna activitat dedicada a ells i fer una mica d'interculturalitat que sempre queda bé.

dijous, 11 de maig de 2017

Pels propers anys segueix l’anticicló a les Açores



Una de les coses bones de les legislatures a nivell local és que a no sé que passi un gran desgavell les eleccions s’han de celebrar cada quatre anys. Llavors aquest és el període que han de durar uns regidors. Llavors si la cosa va en maldades poden presentar una moció de censura o una qüestió de confiança i canviar l’alcalde, però a gust o disgust, els regidors sempre seran els mateixos. Això no té perquè passar en àmbit autonòmic o nacional. Si la cosa pinta bastos es convoquen eleccions i ja tenim nous parlamentaris per un nou quatrieni.
Ara estem al bell mig de la l’actual legislatura que si no s’acaba el món o Catalunya no és una república independent finiquitarem a la primavera del 2019.
Suposo que en aquell any abans d’entrar a la propera dècada tornarem a repetir els mateixos arguments, quasi reproduirem l’antic programa electoral seguint les noves tendències de la moda i amb una actualització marcada pels nous temps, però la base serà ara la mateixa que fa 20 anys. No ens hem mogut de lloc. Ara continuarem sense tenir gaires diners a la caixa, perquè el ritme  creixement de la majoria de municipis d’aquesta comarca és inviable. No podem aguantar aquestes petites ciutats que de mica en mica anem bastint. No tenim recursos, ni per escombrar els carrers, ni per tenir una seguretat en tot el territori, ni per tenir una sanitat amb uns terminis raonables. A mesura que passa el temps tot i ser el salaris més baixos, els diners públics són més minsos i arriben menys lluny. Els temps de les grans despeses injustificades ja han passat. Ara ens toca mira a on destinem els serrells, però tot i això no podem garantir un transport urbà com deu mana a tothom perquè no hi ha diners per tot. Els polítics prefereixen quedar malament i instaurar una xarxa d’autobusos municipal que és molt minsa i que no satisfà a ningú. En comptes de proposar a la gent que els diners d’un transport deplorable servirà per tenir un servei de neteja millor per a tots, deixen tots dos serveis a mig fer. Tenim uns carrers bruts per manca d’escombriaires i tenim un matí per anar i tornar de la platja al poble perquè el transport és deficient. Tot ho tenim a mig fer perquè la política del quedar bé no serveix per arreglar res. Només fer sorgits quan la cosa ja és perillosa.
Vist el que tenim a casa nostra, els polítics dels partits tradicionals encara no s’han actualitzat i viuen feliços entre el món del segle XX i el del núvol ensucrat. Suposo que si ara hi hagut molts daltabaixos en la política local, d’aquí un parell d’anys la cosa anirà en augment i les noves formacions s’hauran d’entendre per tirar la cosa endavant. Ja no trobarem l’alternança de poder com fins ara sinó que entre uns quants s’hauran de repartir el pastís. Els partits clàssics tot i la seva rivalitat en el passat uniran les seves forces per no perdre les petites quotes de poder que encara els hi queden. Els que sobrin doncs de càrrecs de confiança amb algún títol bonic.
Pel que fa als candidats dels clàssics jo crec que en la seva majoria repetiran. Es creuen imprescindibles. Tot perquè en el partit ja han marxat tots aquells que podien fer una mica d’ombra i s’han quedat els més fidels a la causa i a la persona. Els idolatres incondicionals que no són capaços ni de sortir una coma del que diu el seu líder espiritual que sempre ha de dir que es presentarà si el partit li demana. Un d’aquests recursos  que fan venir ganes de riure depèn de qui ho diu perquè després treu un 98% dels vots dels afiliats.
Però si mirem les notícies per sobre veurem que en aquests dos anys tot quedarà més o menys igual. Ara no és el moment de fer grans canvis, ni planificacions perquè tal com està el patí és hora de guardar la roba i aguantar el tipus perquè la cosa no està gens clara per a ningú. En un parell d’anys tornaran els miracles, les solucions màgiques i mil històries per donar i per vendre, però mentre passa el temps només funciona el servei de reparacions urgents. Sense inversió i sense futur, no anem enlloc. Només vigilem que el pal que aguanten els fanals no caiguin i que ni tinguem massa bombetes foses en un carrer perquè la gent pot prendre mal. Tot bastant avorrit esperant un nou miracle que mai arribarà i tornar a començar. L’anticicló segueix a les Açores.



dimecres, 10 de maig de 2017

Z, la ciutat perduda, un pal de peli

Z, la ciutat perduda és una peli molt llarga i es repetitiva. Explica tres aventures amb els mateixos personatges i no aporta gaire gran cosa de nou. Pel mig es barreja la I guerra Mundial. És una peli molt llarga i que no té una final sorprenent, tot dintre la normalitat és avorrida.

dilluns, 8 de maig de 2017

Un italià a Noruega, l'heu de veure

Feia anys que no reia tant al cine com avui. És una llàstima que no la facin al Vendrell i l'hem hagut d'anar a veure a les Gavarres a Tarragona, però realment és molt bona. És la història d'un funcionari italià que no vol perdre el seu lloc de treball en un procés que els funcionaris han de cobrar un finiquito important i al carrer. Ell es resisteix i acaba a l'Africa després de mil i una aventures. És com Benvingut al Nord o al Sud, però molt millor. Us la recomano fervorosament. Ja em direu el que. Aprofiteu demà i passat demà per 2,90 euros.


diumenge, 7 de maig de 2017

Donem pas als grups de casa nostra


Tenir escoles de música i després no donar l'oportunitat a aquests joves de poder fer música en viu és una mica absurd. Un poble com el Vendrell hauria de tenir més espais on els nous grups puguessin fer concerts. Hi havia el Track que tot i que necessitava un tunneig global tenia una bona filosofia, però ara ens hem quedat només amb tres espais privats on es fan concerts d'aquest tipus. El Fito Bar de les platges, el Lokal dels Moteros i el Sam. Les tres maries de la nostra vila. Una mena d'obra social que no són de la caixa i per tant s'ho han de currar i molts cops perden diners.
Un cop més vull felicitar al Sam per portar un dels millors grups d'aquest Penedès marítim que hem d'anar bastint de mica en mica. Ells són els Noctambuls que es dediquen principalment a fer versions dels Sangtrait, però de mica en mica van traient temes propis. Ja tenen una maqueta i un cd i ara estan treballant pel segon . Una formació de sis joves entre Vilanova i Vendrell que són també cultura, promoció i com no música.
Gran concert ahira al Sam on crec que varen repassar tot el seu repertori i una mica més amb un públic entregat a la seva música heavy. Gran nit i esperem que tornin els concerts i les grans nits i la gent vagi als concerts i els grups puguin fer música i així tirar endavant per donar sortida a la gent de casa nostra amb allò que els hi agrada. No sempre han de ser els mateixos i hem de donar veu i música als nostres. Apa ens anem veient.

dijous, 4 de maig de 2017

Perfil integral de treballador institucional (PITI)





Els nous treballadors al servei de l’administració pública està configurat principalment per “PITI’S” que no són més que les inicials de Perfil Integral de Treballador Institucional. Són persones que no tenen ni un horari, ni un calendari laboral previst. Ells estan a casa perquè en qualsevol moment els poden trucar per anar a qualsevol lloc a treballar. Evidentment no són plantilla contractada per l’administració pública, simplement treballen per una altra empresa i el sou que cobraria un funcionari se’l reparteixen el cap de l’empresa i el pobre treballador que està obligat a fer més hores que un rellotge per cobrar un 80% de la categoria més baixa de l’administració. El departament de recursos humans no té cap tipus de problemes ni queixes per part d’aquest col·lectiu que cada cop és més nombrós a l’administració per les innombrables avantatges de tot tipus que comporta. Ell depèn directament del seu cap que també treballa perquè els beneficis del càrrec no li permeten cap excés a la seva vida diària.
El PITI és està preparat per anar a qualsevol hora i a qualsevol lloc encara que sigui avisat amb una hora abans d’incorporar-se al lloc de treball indicat. Una aplicació de mòbil facilita la comunicació ràpida i directa entre tots els membres per poder actuar amb tota velocitat i eficàcia en tot moment.
Evidentment estem parlant d’un equip que té com a mínim quatre uniformes de feina en el seu armari professional. Són capaços de gestionar amb tota efectivitat totes les trucades si en aquell municipi es produeix un esdeveniment inesperat d’abast estatal. Ells estan totalment preparats per donar respostes i filtrar totes les consultes que es puguin produir en casos excepcionals. No els falta el seu uniforme per quan han de realitzar tasques de vigilància en edificis públics o privats perduts enmig de polígons industrials amb una única llanterna a la butxaca per enfrontar-se al més dolent dels atracadors nocturns. La seva xarxa de comunicació els obliga estar gairebé les 24 hores amatents de tot allò que pugui succeir als seus clients. Són ràpids i efectius.
Els “Pitis” estan preparats per realitzar dos o tres tasques a la vegada. Mentre parlen per telèfon et poden ensenyar on estar el parc més proper i li indiquen a un usuari que abans de tot ha d’agafar número per presentar una documentació. Això ho fa d’una manera sincronitzada sense que una acció menyspreí a una altra.
També han rebut cursos per atendre a les persones que avorrides a altes hores de la nit truquen i no saben que fer. Ells saben tractar tot aquest tipus de persones des de les més ocioses que marquen el número perquè no tenen res millor que fer fins a aquells que desesperats per haver tingut un mal dia anuncien reiteradament que es volen llençar per la finestra i aquest cop l’amenaça va en serio. Ells estan allà treballant la situació amb tota professionalitat perquè no passi res greu a qui tenen a l’altre cantó de la línia.
Una de les proves més difícils per accedir a aquest càrrec mal pagat és aprendre una llista de 100 números de telèfon amb el nom de qui correspon i saber per quin motiu trucaria si fos el cas. Abans quan els números mòbils encara formaven part del futur era més senzill, però ara la cosa es un xic més difícil i alguns dels veterans els costa memoritzar aquests números de telèfon.
Aquests professionals són simpàtics, amables i actuen amb tota cordialitat amb tothom que s’apropa per demanar alguna informació o consulta. Persones que saben actuar en cas de petit incident fent un boca a boca o curant una petita ferida a la mà. Encara que estiguin de servei per una porta on passen cada dia 500 persones, ells en tot moment et saben dir qui ha sortit i qui és dins amb una precisió absoluta. També estan preparats per ser discrets en la seva feina i no respondre a preguntes compromeses que a vegades poden fer dany en l’empresa on treballen.
Els Piti’s són esportistes i fan vida sana estan preparats per treballar en les pitjors condicions i gaudeixen d’una molt bona forma per si en algun moment ha d’actuar tot i que ha de ser en situacions extremes sinó sempre truca algun cos de seguretat.






dimecres, 3 de maig de 2017

Normal, amb estil

Hi ha bars i restaurants que tenen uns preus rebentats, però no sempre els funciona l'invent, perquè molts cops estan buits. La cosa que funciona és quan hi a una relació qualitat preu. La gent està disposada a pagar uns diners, però demana un tracte, un producte i un lloc bo, sense pasar-se, però sempre respectant uns mínims. És molt important el carisma dels seus responsables. Una conversa tonta pot donar molt més que no pas uns preus rebaixadissim. La gent vol parlar, però el just, ni que li fotin la tabarra ni compartir un parell de monosil·labs.

dimarts, 2 de maig de 2017

Plan de fuga, una mica confosa

Plan de fuga és una peli que sembla una cosa fins al cap de tres quarts d'hora que la cosa fa un gir de 180 graus. Vol ser original dins la temàtica de robatoris de bancs, però al final és perd una mica i queda una mica penjada. La intriga es porta bé, però no està molt ben resolta.

El Vendrell del segle XXI

Hi ha un parell de coses que posarien al Vendrell en ple segle XXI. No són coses de gaires, peles però s'ha de tenir mà esquerra i saber jugar una mica amb el que tenim, però és viable.
Primer de tot treure d'una vegada per totes la sectorització escolar. Ja està bé que hi hagi escoles amb un 80% d'estudiants d'altres països i altres on n'hi ha quatre de comptats. Ja toca una mica de seny i no de això de blanc o negre. Ho pintem tots de colors i ja està.
Un altre punt és que el dr. Robert fos d'una vegada per totes de vianants en tota la seva extensió. Ara aquí anem pas a pas. Aquesta via hauria de ser de vianants de punta a punta. No passa res. No crec que ningú és mori per aquesta mesura que ja fa anys, dic anys que clama al cel.
L'Avinguda Sant Vicenç hauria de ser d'un sol sentit. Una cosa que ja toca i més ara tal com tenim les noves vies paral·leles.
El dia que Cal Mumbrú de la plaça Nova i l'antiga Traviata del carrer 4 Fonts estigui ocupat per algun establiment ja ho podem celebrar. La plaça Nova del Vendrell cada dia té un establiment menys. Això no va ni en rodes. A veure si fem un cop de cap i li donem la volta a la truita.
Apa endavant.

dijous, 27 d’abril de 2017

Top Manta i altres maneres de viure fora de la llei


Tornem de la Setmana Santa. Tornem a la calor, als turistes, a les segones residències. Torna el top manta a les postres costes. Aquest és un dels problemes eterns que no podem arreglar de cap de les maneres, ni per nombre d’efectius policials, ni per normativa, ni per competències. Podem enviar a quatre policies i un parell de Mossos que patrullin amb uniforme per tenir controlat el fenomen, per intimidar els venedors, però aquesta mesura ja fa anys que està més que superada. Molts d’ells estan lligats a unes màfies que passen lluny d’aquí. A casa nostra només tenim la part més feble de tot plegat. El darrer esglaó. Els qui s’emporten el gat a l’aigua de tot això encara estan per descobrir i segur que cada dia van a dormir ben tranquils. Aquest estiu podem tenir algun episodi amb algun brot violent, però la cosa seguirà com un partit de tennis. Cadascú fent el seu paper com sempre, però segurament en més d’un cas ja s’han fet amics els integrants de les dues bandes. Fins i tot  han compartit algun cigarret mentre els uns presumptament venen mercaderies il·legals i els altres fan que vigilen per donar seguretat al turista perquè sembli que es fa alguna cosa, però tot és pur teatre.
Mentrestant en aquests negocis de platges ens trobem persones que treballen cada dia més de 12 hores ininterrompudes amb un contracte que potser no cobreix ni la meitat del temps treballat. No cal que parlem d’hores extres. Potser durant dos mesos no tindran ni un dia de vacances i per dinar o sopar ho hauran de fer amb cinc minuts i  d’amagat.

Nosaltres “perseguirem” el top manta destruirem bosses i calçat esportiu falsificats, però no farem res per evitar aquest tipus de feina de platja que massa sovint es donen a les nostres costes i que sembla que ja haguem superat fa anys amb la normativa vigent. Potser millor que mirem a tots els cantons i no ens deixem enganyar per aquesta partida de tennis que a ningú li interessar solventar.

Ens falta caliu musical

Jo no ho entenc, però Girona té molt més caliu musical que no pas aquí a Tarragona tot i ser més gran. Allà dalt la gent s'ho manega molt bé i la gent jove i no tan jove va als concerts i participa. Aquí estem en territori comanche i excepte uns pocs grups assequibles a la resta d'eventos la gent passa d'anar-hi tot i ser bons. No hi ha l'amor que hi ha a Girona i les seves comarques pels seus grups. Potser el problema d'aquí la gent passa de la música i els promotors no la saben trobar, però a part de les festes majors hi ha pocs llocs amb concerts. Falta caliu musical que hi havia fa unes dècades. Ho anem perdent a canvi de no sé que.

Albinyana, un quart de segle del seu veí més enlairat




El municipi d’Albinyana celebra el proper cap de setmana un seguit d’actes per celebrar els primers 25 anys del nou àngel que corona l’església de Sant Bartomeu del municipi. El primer àngel es va col·locar l’any 1866 i aquest  va durar fins el 1989 quan es va haver de treure pel seu mal estat.  Tot just al cap de tres anys va ser enlairat un altre àngel sobre el campanar.
Són moltes les persones que han viscut al poble i viuen al poble al voltant de la meva generació que encara recorden la pujada de l’àngel al cim del campanar. En un municipi com Albinyana aquest tipus d’esdeveniments no passen gaire sovint i són d’aquells que marquen uns anys. Et permet datar altres fets abans o després de l’esmentada pujada.
Però no només va ser aquest acte i el simbolisme que comporta sinó que també es va produir un fet que no passa gaire sovint, però quan les circumstàncies ho requereixen llavors s’acostuma a produir. Es va portar a terme una campanya per terra, mar i aire per recaptar fons per pagar aquest nou veí alat del municipi i tota la despesa que comportava el seu enlairament. Es van fer sopars, rifes, activitats benèfiques i moltes altres coses.  Ara és just recordar que va ser el primer cop que en el municipi d’Albinyana s’organitzava una carrossa de carnaval per recaptar fons amb aquesta finalitat. Aquesta va participar en diferents pobles del Penedès. Aquest fet no es va tornar a produir fins el 2017 quan Albinyana va preparar una altra carrossa sense aquesta finalitat benèfica per prendre  en les rues del Penedès. Un altre fruit del nou àngel són les Pàgines de Passió que es va estrenar per aquesta finalitat i encara gaudeixen d’una plena forma al voltant de diumenge de Rams.
L’Àngel d’Albinyana no té cap nom. Per això no té els problemes d’altres similars de la comarca. És una figura i metàl·lica  que corona el municipi i vetlla per tots els habitants des dels 35 metres on controla un ampli sector del poble. No ha tingut la sort de sortir a tríptics, revistes, anuncis i altres elements mediàtics com altres parents perquè les produccions d’aquest tipus al municipi són més aviat minses. De moment,  no ha tingut els nivells de  difusió d’altres similars.
Àngel d’Albinyana a banda de la seva funció de penell i parallamps és un dels símbols del municipi encara que la seva figura de bronze no és la d’un àngel formós ple de detalls, però és tot un professional i realitza allà dalt la seva tasca millor que ningú.
Fa 25 anys la població no arribava als 1.000 habitants, avui en dia ha duplicat la seva població, tot i que al poble no s’ha notat gaire, les urbanitzacions ha patit un increment molt important. En aquelles moments l’alcalde del municipi era Antoni Mellado Pelegrin qui va durar al càrrec fins el 1999 quan va entrar l’actual batlle. En aquells temps llunyans els nens de les urbanitzacions i de les Peces majoritàriament encara anaven als centres escolars del Vendrell. Va tocar esperar un temps per aconseguir una de les fites més importants del municipi en els darrers anys: que tots els estudiants del terme municipal vagin a les escoles de la localitat. Un element bàsic per unificar el territori. En aquells temps la parròquia era regentada pel jove d’Alcover Mossèn Jordi Figueras que encara s’hi va estar fins el 2005 per marxar a Tarragona.
El servei d’Aigües encara era gestionat pel propi Ajuntament i no traspassat a una altra empresa. Un dels serveis més valorats pel municipi com la línia d’autobús encara pertanyia als plans de futur. Aquesta és un dels serveis deficitaris més preuats del municipi per una part considerable dels seus veïns. La doctora Maria Beneta de Peray ja feia més de deu anys que passava consulta al municipi. Un dels metges que més anys ha estat al municipi.
Albinyana ha canviat molt en aquest quart de segle. Ha despertat i s’ha adaptat a la modernitat amb noves iniciatives com la Fira d’Artesania que actualment se celebra en el mes d’octubre. Hem donat petites passes, però que són molt importants per al municipi. Només cal destacar que també tenim una bèstia de foc i uns caps grossos que en aquells temps, tot i que llavors teníem una colla de diables pròpia que actualment només forma part del record. Al poble ja quasi no hi ha restaurants, els animals de la reserva han tocat el dos ves a saber on. Tenim un parell de cases rurals que llavors no teníem. Tenim sopars de carrer i festa seguida en tot el municipi des de la Mare de Déu del Carme fins Sant Bartomeu. Esperem que aquest àngel anònim ens faci companyia durant molts anys i en guiï pel bon camí a tots els albinyanencs de naixement i adopció.


diumenge, 23 d’abril de 2017

Un Sant Jordi a tope per Barcelona



Avui després de dures reflexions al final he decidit anar per Sant Jordi a Barcelona. La nostra intenció era anar ben aviat, però un diumenge és dia del senyor i tot sempre costa una mica més. A l'arribar a Passeig de Gràcia foto oficial com mana les tradicions. Després dintre la marabunta que et porta allà on vol ella. Hem seguit fidels a la massa que et porta arreu, però ens hem despenjat i hem anat a veure com feien el programa de Tv3 en directe des de Pl. Catalunya amb la Garcia Melero. Hem xafardejat una mica amb el Peyu. Després hem estat a 10 cm del Toni Basses i la Forcadell, però passo de molestar i a dinar.

Després hem anat a la visita gratuïta a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona. Molt guay aquest dos punts de poder. M'ha agradat veure el despatx de la Colau amb una foto d'una dona sobre la taula que em sona però no sé qui és. Les dependències de la Generalitat ja coneixia alguna cosa, però les de l'Ajuntament de Barna no les tenia controlades, només el saló de cent on fan les coses més importants de cara al públic. Després cap a caseta. Hi havia moments que era agobiant, però es portava bé, la veritat. Ja se sabia al que s'anava i era suportable. Al Fnac on he comprat els llibres ho tenien molt ben muntat. Ahir dissabte ja vaig comprar les roses i els llibres al Vendrell. Avui era


dijous, 20 d’abril de 2017

Una setmana "terrífica" al Vendrell

El Vendrell està vivint uns dies d'autèntica por social global, sostenible, amb participació ciutadana i general.  Escenes de por i terror es poden veure en molts dels carrers de la vila. Un jove emprenedor de la vila volia acabar amb mig món enviant granades a través del correus. Sort que les màquines van descobrir la seva maligna intenció i el van detenir i ara està a l'Audiència Nacional incomunicat a l'espera de passar davant del jutge que l'envii a una presó d'alta seguretat. Un altre grup de terroristes armats amb armes nuclears van punxar les rodes del vehicle blindat de la més alta instància de poder local. La polícia ja ha interrogat a 800 sospitosos de vestir texans, portar mòbil i vestir calçat esportiu comprat al Decathlon. Ara mateix el cos superior de investigació científica europeu ha enviat una comissió formada per 12 agents preparats a la força secreta anglesa i americana per trobar els presumtes terroristes que segons les càmeres de seguretat portaven texans i anaven amb mòbil.
Un grup d'extremistes extrems del món casteller vestit de vermell ha plantat un cotxe bomba amb armament importat directament de la URSS preparat per destruir la seu dels Nens del Vendrell. Hi ha colles al nord d'Europa que no entenen gens de rivalitat i han decidit actuar amb material de guerra. Una setmana negra al Vendrell. Què Déu ens agafi confessats. Ni tanto ni tan calvo, per favor, fem riure.

No necessitem.....



No necessitem grans projectes que després no podrem portar  a terme per manca de recursos. Potser que ens diguin petites històries factibles que segur que seran més reals que aventures de cavallers, princeses i dracs encantats.
No cal que ens posin una gran escultura darrera l’Església a la plaça Francesc Macià. Una paperera o un arbre tal com el que havia tindria més adeptes que una escultura de lectures polèmiques
No hem de ser la capital del no res. Hem de tenir un poble content i orgullós que potser no senti dins seu cap títol territorial, però que quan surti al carrer tingui un comerç i unes indústries on poder treballar i on portar els currículums quan s’acabin els estudis. No volem ser importants, sinó que tothom tingui les seves oportunitats per arribar allà on vulgui sense necessitat que toqui el dos amb l’excusa que estem ben comunicats amb tothom.
Hem de vendre la nostra comarca per fer rutes vinícoles a peu o en un vehicle sostenible i que no contamini, però també hem de donar oportunitat als joves pagesos i evitar que cada dia hi hagi més terres sense conrear a casa nostra. Aquest sector ja està en una situació crítica, només queden alguns jubilats o professionals d’altres sectors que entre els seus hobbies tenen conrear la terra, però ens falta professionals de la pagesia. Alguns joves tiren endavant, però altres ho varen intentar amb molt d’esforç i van haver de tancar la paradeta perquè era totalment deficitaris.
Constantment planifiquem el nostre futur amb històries escrites per empreses, universitaris, il·luminats, amics d’algú i ens estem deixant de banda el nostre present que ens toca viure dia a dia. Per demà passat tenim molts plans, però pel proper més no tenim res i seguim copiant i enganxant models de fires sense que ens aportin res de nou a la nostra realitat.
Volem compartir la capitalitat de molts pobles i viles encara que sigui de la mà d’altres ciutats com nosaltres, però si vas a un dels mal nomenats barris marítims encara et diuen que ells volen ser independents del poble central perquè ja estan cansats que els ignorin. Som tan bons que volem arreglar els seus problemes amb un programa de participació ciutadana i l’únic que aconseguim és que es reforci el fenomen separatista de la barriada.
No necessitem centenars de subvencions de plans d’ocupació per sis mesos i després al carrer creant inestabilitat en les dues bandes. Molt millor que ens deixin contractar menys treballadors amb contractes de més temps no aquest pa per avui i gana per demà que ben cosa fan a banda de rebaixar simbòlicament les llistes de l’atur.
No volem un dia de la dona, ni un dia en contra de la violència de gènere, ni un dia de la música, ni un dia del treball. Volem que cada dia sigui tot plegat i res. Dies normals on la gent es respecte independentment dels seus orígens, cognoms, colors i religió. Ja no ens val : tu de quina casa ets?
No necessitem tenir unes cinc setmanes l’any les nostres platges plenes fins a la bandera de gent. També ens convé que hi hagi gent durant tot l’any. Noves activitats, noves propostes. Necessitem persones que estiguin disposades a fracassar i tornar a aixecar-se amb un nou projecte per donar vitalitat i empenta a la vila i comarca que prou fa falta.
No necessitem grans oradors que es preocupin per tantes causes perdudes que hi ha al món, sinó simplement que estimin el poble i que primer de tot reconeguin on estan i quin és el panorama real. A partir d’aquí anar construint i dissenyant el nostre present i futur que tenim a les mans. Volem que la nova gent porti les regnes del seu poble. Deixe’m a l’arxiu els que ja van tenir la seva oportunitat i es pensen que encara poden durar mig segle més. Ja n’hi ha prou de fe cega de majories aclaparadores, de móns irreals amb un final de conte feliç.



dimecres, 19 d’abril de 2017

Bebe Jefazo, un rollo infantil

El Bebe Jefazo és una peli infantil infantil, no d'aquestes que té doble lectura. La proposta no és el que sembla als anuncis i és una mica avorrida, més del que podria donar el tema. Dins de les infantils no és de les millors i és una mica rollo infantil, però no és res de l'altre món tampoc.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Un golpe con estilo, molt recomenable

Un golpe amb estil és una peli divertida amb uns actors que ja no tenen res a perdre a la vida. Interessant, curiosa i que marquen la situació d'uns jubilats amb unes pensions justes i un futur incert per uns pocs ingressos. Algun toc molt interessant i molt entretinguda.

divendres, 14 d’abril de 2017

Cultura Penedesenca



Un dels aspectes que uneix més a les regions és la cultura. Les relacions entre diferents territoris tenen la cultura com el seu punt fort. Ara tenim el primer pas perquè algun dia tinguem una vegueria, però a part de la part formal i administrativa els ajuntaments i entitats públiques i privades d’aquestes quatre comarques haurien de començar a treballar algun projecte comú per començar a cimentar aquesta vegueria que està en camí. Preparar activitats conjuntes les quatre comarques per anar treballant els llaços d’unió i que els seus veïns també visquin aquest esperit a través d’experiències compartides.
Les tres comarques podien algun dia programar una seguit d’espectacles d’una manera conjunta aprofitant tots els espais que tenim i també obrint la proposta a molta més que no pas actualment que en prou feines surt de la localitat on es porta a terme. Espero veure en un llibret recopilat les diferents activitats públiques que organitzen els principals ajuntaments d’aquesta 8ena vegueria que tot just comença a caminar sobre els papers. Al Vendrell per fi hem aconseguit tenir un programa conjunt de les activitats culturals organitzats per l’Ajuntament. Una cosa tan senzilla i que ha costat tant. Ara costa traspassar aquesta experiència local a un àmbit més gran. No cal que tinguem un llibret físic si el cost és excessiu, però si una web on tot estès integrat perquè no cal anar rastrejant que fa cada ajuntament en un lloc o en un altre. Actualment hi ha massa dispersió informativa i tothom hi surt perdent.
Mentrestant no arribem a aquest nivell, no estaria gens malament que les emissores de ràdio i televisió compartissin programes sobre la nostra realitat i es fes difusió d’aquest nou àmbit. No cal que tinguem un “telenotícies de vegueria” , de moment.

dijous, 13 d’abril de 2017

Nerea Bassart, per exemple



Un dels llocs on he après més coses ha estat a Ràdio el Vendrell al programa Pas de Vianants que porta 10 anys en antena cada dilluns de 19 a 20 hores. Ja són més de 300 programes en antena en aquesta dècada. A vegades són persones que ja conec del dia a dia i altres vegades són cites a cegues de convidats que tenen alguna cosa que explicar a través dels micròfons. La veritat sigui dita tothom té una entrevista a la vida. Tothom es prou important per dedicar-li un programa de televisió o ràdio. Alguns estan més acostumats a aquesta aventura mediàtica. Altres és la primera vegada que passen per aquest confessionari públic amb un guió previ que molts cops a la segona pregunta ja queda fora de servei.
Estem acostumats a parlar de grans gestes, grans històries, moltes persones, associacions, col·lectius, entitats vàries, però massa cops ens deixem les aventures personals que un dia van decidir llençar-se a la piscina i fer realitat els seus somnis.  Més que mai aquestes actituds en un moment de la vida et serveixen d’exemple per seguir el seu fil i donar ales a la teva proposta vital.
En aquest mes de març a la ràdio m’he dedicat a fer entrevistes a persones i grups vinculats a la música: Dani Utge, Far, Versaleta i The Gachises. Cadascú té la seva història i la seva aventura en el seu món.
M’agradaria destacar la història d’aquesta jove de l’interior del Baix Penedès que un bon dia va decidir fer el que li agradava: tocar la guitarra i cantar. Té un ampli repertori de versions a les que va afegint els seus temes propis. Ella aquí, allò de migdia o de nit, en bars, discoteques i altres tipus de sales es planta allí i comparteix amb el públic les seves emocions a través de la seva ànima i el cos que es deixen portar per la màgia.
Ella és una persona que s’ho manega sola amb l’ajuda dels amics i família, però la Nerea és el puntal del seu projecte professional i artístic.  En moltes de les seves actuacions fa ús de la taquilla inversa on aportes el que vols un cop ja s’ha acabat l’espectacle. Una idea molt practica a l’hora de pactar preus amb el local toca actuar.
Cada dia té més concerts i gràcies a la seva qualitat, evidentment i de mica en mica i amb un bon ús de les xarxes socials i el boca orella el seu nom es va estenent com una taca d’oli entre els candidats a convertir-se en el seu públic..
Un tracte directe, una proximitat, un so i una veu que de mica en mica es van colant pels cinc sentits quasi sense donar-te compte. Al cap de poc veus que la noia i la seva guitarra ja ens diuen fins la propera. S’ha acabat l’espectacle. La traca final. Darrers aplaudiments i un altre cop cap a casa a pensar en noves peces i seguir consolidant el que ja forma part del projecte.
Per donar a conèixer la nostra música no sempre ens calen ni grans festivals, ni sales per a grans grups també hem de donar sortida a aquests joves que només demanen algú que els escoltí mentre es deixen portar per la màgia de la música.
La Nerea està treballant en el seu primer cd que està fent poc a poc i amb molta meticulositat i seny. Provant mirant aquí i allà com pot quedar millor aquesta versió material de la seva música amb ales d’àngel.
La nostra protagonista és una noia més aviat tímida que recorda a altres grans dones de la cançó com Janis Joplin, Jeanette, Cristina Rosenvinge i tantes altres que tots tenim presents en les nostres ments. Quan agafa la guitarra creix i creix.  Llavors entra en una nova dimensió que durarà tot aquest intercanvi d’emocions que és cada concert posant veu i música a Cranberries, Tracy Chapman, REM, Eurythmics, 4 Non Blondes i un llarg etcètera i també a les seves obres d’art elaborades amb cura i passió.
Una persona senzilla que ha aprofitat els recursos que té a les mans per anar brodant la seva carrera musical. És molt difícil que la trobeu a les ràdio fórmules d’aquest país, però si la trobeu en algun lloc cantant, atureu-vos i gaudiu-ho d’aquesta jove artista que es va fent acord a acord el seu perfil com a intèrpret. Esperem amb ganes el seu primer cd. Mentrestant, l’anirem seguint en viu i per les xarxes. Millor en viu, “of course”.



dilluns, 10 d’abril de 2017

La Chacon ens ha deixat

La Carme Chacon ens ha deixat als 46 anys. Una persona molt jove i molt popular. La seva imatge és la de dona embarassada saludant a les tropes a Afganistan. Tothom en parla, però també hi ha altres persones que ens han deixat com aquest vendrellenc que s'ha enfonsat per causes desconegudes al port de Ceuta. Una persona que només sabem les inicials i l'edat i ja està. La vida és injusta i massa cops la mort també.

Feines d'estiu i a la platja

Tinc una amiga que té una amiga que treballa en una botiga de bijuteria al davant de la platja. Fa un mínim de 12 hores diàries. Evidentment no té temps per dinar, sinó que ha d'anar menjant molt de tant en tant alguna cosa i el just per anar al lavabo. No hi ha ningú que controli tot això. Ja no em poso ni en el sou ni el contracte, però hi ha coses que ja estan superades i que l'administració s'hi hauria de posar. Ja sé que tot és complicat però estem en un nivells molt baixos. Això passa avui en dia a casa nostra. Durant dos mesos no tenen cap dia de festa. Aquesta és una situació que no s'hauria de permetre. És molt trist que es jugui d'aqueta manera amb els nostres joves.

divendres, 7 d’abril de 2017

Preparats per la invasió de setmana santa

La setmana més intensa de l'any pel que fa el turisme a casa nostra és la Setmana Santa. Els barris marítims del Vendrell es posen a petar de divendres fins diumenge i per Calafell platja millor no anar. Ja esteu preparats? suposo que molta gent anirà al Ferrari Land a provar les noves atraccions, però la gent anirà per aquí i com la nostra comarca ja omplim de segones residències amb els turistes fem la cirereta. La carretera del Vendrell a Sant Salvador està tallada al final de tot perquè fan obres que agafaran fins l'agost. Esteu al tanto, naltrs ja estem preparats.

dijous, 6 d’abril de 2017

El departament de nòmines i absències toca el dos

Quan la censura et priva dels teus correus només et toca parlar amb l'altra part del pastís per poder arreglar alguna cosa. Llavors es produeix la pinsa que pot arribar a funcionar quan el poder és feble amb peus de fang i sense arguments ni aliat. Llavors el departament de nòmines i absència toca el dos a un altre lloc quan aquest és bàsic que estigui a l'edifici principal perquè és un dels punts claus del sistema. Però si la seva posició és estar a l'altre costat dels administrats, ja s'ho trobaran. Temps al temps. La paciència dura fins quan dura i els cursos de motivació són molt avorrits i han d'anar dirigits a qui mana. Nòmines i absències perquè fa això: la nòmina i tu ets una absència fins que no es demostri el contrari. La carrera professional només la turbo per uns pocs. Ja ens coneixem.

Els qui ens van arruïnar ens volen salvar



En aquest país vivim farcits d’incongruències que indiquen que les accions que realitzem no són sempre responen a certa lògica. Avui en dia, en un dia i unes hores que vas apurat. No tens cap lavabo al costat. T’apropes a un arbre i fas una micció d’una manera discreta. Doncs si en aquell moment que passa per aquella zona un policia amb la llibreta i el bolígraf a punt et pot caure una sanció per deixar-te anar en un lloc públic quan ja no podies aguantar més la pressió interior.
En canvi, tu et fas una casa en un lloc il·legal i sense permisos municipals, ocupes una bona part del torrent amb el teu establiment i aquí no passa res. Tothom mira a un altre lloc i tothom dóna llargues i ningú actua de cap de les maneres a no sé que t’hagis carregat el niu d’una espècie protegida o hagis foragitat del terreny un ratolí amb perill d’extinció. Llavors, potser que les veus ecologistes posin el crit al cel i s’activi un protocol. Els mitjans de comunicació denunciant la greu irregularitat comesa contra aquesta espècie animal en vies d’extinció. A partir d’aquí es pot destapar la irregularitat comesa.
Els polítics i funcionaris amb carnet que fa 40 anys que ja menaven els destins del nostre municipi encara ocupen el mateix lloc amb els papers intercanviats si fa falta, però ocupant la poltrona. Molts altres s’han cansat avorrits d’esperar no sé que i ja han triat altres camins que la política perquè uns pocs s’han apoderat dels principals personatges de la trama. S’han cansat de fer de simples putxinel·lis i han tocat el dos en altres àmbits perquè en la nostra societat hi ha encara molts llocs que et permet viure molt bé sense haver d’entrar en aquest reduït món de la política.
Ells estan allí, sense idees clares i pensant que la gent que viu en aquest municipi continua pensant com fa mig segle abans. Ells creuen que aquestes noves generacions que són capaces de qüestionar-ho quasi tot encara no han arribat als nostres territoris per civilitzar. Ells viuen sols en els seus feus polítics acompanyats pels quatre de sempre i pels fills i nets d’aquests històrics que han fet de la política la seva forma de vida i la seva professió. Cada dia són menys i el seu poder de convocatòria és ridícul, però es neguen a deixar pas als joves de la seva formació amb noves idees. Ells es pensen que són insubstituïbles. Aquests que ens han portat a la bancarrota encara diuen que ens volen arreglar el futur i s’han carregat el present de dues generacions ben bones. Ningú ha buscat responsabilitats. La meravellosa catifa ha amagat milions de pessetes i euros i ningú ha dit on han anat perquè el seu resultat a la llum del poble no es veuen pas. Només es pot veure la ferralla d’aquests anys gloriosos que ens han portat a estar castigats almenys fins el 2023 per la nostra mala gestió dels recursos.
Continuen com sempre que empreses, universitats i altres entitats dissenyin el nostre futur, el nostre present. Simples excuses per treure idees pel dia de demà poder posar als programes electorals al costat de la transparència, igualtat i treballar pel municipi. Grans mentides com tothom ja coneix i que es repeteixen a cada convocatòria electoral. Ells que parlaven de milions com nosaltres parlem de cèntims. Ells que ens han venut que tenim la sort d’estar en una comarca que casualment protagonitza algunes de les pitjors estadístiques laborals i socials de Catalunya.
No ens interessen que ens visitin milers de turistes amb les seves neveres, taules i cadires que ocupen les nostres platges intentant regatejar el preu del pollastre a l’ast que després es cruspiran abans de tornar cap a casa. No ens interessa tenir cotxes a la mateixa platja perquè possiblement el nostre futur passi per visitar els nostres espais naturals i compartir un mojito en un lloc tranquil sense gaire concurrència. No ens calen omplir els hotels al 100% de persones que busquen el més econòmic. Necessitem que la gent que vingui aprofiti el nostre oci, restauració, cultura. Hem d’apostar per la qualitat i no pas per la quantitat. Ja hem pagat el nostre càstig no tornem a caure en la mateixa trampa. Volem feina estable no pas d’ocupació de mig any i després un altre. Pa per avui i gana per demà.


dimarts, 4 d’abril de 2017

Nerea Bassart, compartir un bon grapat de bones sensacions


Aquest mes de març al programa de Ràdio el Vendrell m'he dedicat a posar una mica la música de casa nostra. Entre els convidats he tingut la sort de compartir una hora de programa amb Nerea Bassart, una noia de l'interior de la comarca que viu la música amb molta sensibilitat . Quan ella agafa la guitarra vola a altres mons i universos i és capaç de transmetre emocions, sensacions notes. No et deixa indiferent. Les seves lletres són en anglès i fa un munt de versions, però és tot un regal mirar com va tocant i va navegant mentre dura la música per aquest univers. Ella vola i et fa vola, els teus peus s'aixequen del terra i et transporta un pam sobre la realitat amb la seva veu femenina però rockera, contundent i amb moltes variants en el seu que li donen vida i caliu a la música. Si podeu anar a un dels seus concerts tindreu la sort de compartir aquestes emocions. Ella es fa molt gran amb la seva guitarra i la seva música i veu. Ella ens ensenya moltes coses amb un conjunt brillant de música i veu i una jove que es veu que vibra amb el que fa amb el que sent amb el que comparteix. Aprofiteu l'ocasió. És fantàstic tot plegat.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Festa Major del Vendrell




L’Ajuntament del Vendrell busca una imatge representativa i potent per a la seva festa major. Ja s’han acabat els aficionats, els creadors anònims inspirats, ara toca anar als professionals del gremi que segurament sembla que aconseguiran donar vida a aquesta imatge que trenqui d’un passat amb un cartell polèmic que va donar molt que parlar, però que va aconseguir passar el garbell del jurat. Després es varen donar compte que no era del tot vendrellenc el que allí s’hi lluïa.
S’han acabat les ximpleries i anem per feina. Hi ha 3.000 euros en joc. Una xifra més que envejable que portarà a molta gent a participar en aquest concurs. La vida m’ha ensenyat que hi ha creadors professionals molt bons i creadors ocasionals que poden donar més de si que alguns de professionals. Hi ha de tot a la vinya del senyor.
La gent de la meva generació sempre recordarà el Raül Buira com un dels regidors que més ha potenciat alguns aspectes de la Festa Major. Veure al Vendrell, gratis, los Mojinos Escozíos i sobretot els gran Mago de Oz és una cosa que no oblidarem fàcilment perquè estarem anys a tornar-ho a veure. Entre tots encara estem pagant aquests excessos i fins el 2023 estarem fent penitència econòmica d’aquesta i molts altres aventures fora de lloc que vàrem consentir. La clau d’una festa major no ha de ser el seu cartell bàsicament. La festa major del Vendrell dels darrers anys ha viscut petits canvis, però sempre dins una cotilla molt clara. Per fer una gran festa major necessites o molta imaginació o molts diners o una mica de tot plegat. Vist que la imaginació també està limitada pels poders fàctics del municipi serà qüestió de portar espectacles de primera línia. Mentrestant estaria bé trobar un lloc adequat on fer concerts. El de l’any passat és un xic petit per tanta magnitud que ens vindrà.


divendres, 31 de març de 2017

EL Bar

Uan gran peli la d'Àlex de la Iglesia no tan intensa com altres que ha fet, però que evidentment no hi falten ni els morts, ni les guarreries. Aquesta és bastant lògica dins el seu món una mica gore. És nota que l'home es va fent gran. És recomenable i es una classe de sicologia de grup`,

No necessitem


No necessitem grans projectes que sempre acaben en un calaix, ni grans mestres que ens parlin de coses que no entenem. No necessitem ser els millors perquè la glòria és efímera i el pas següent és molt dur. No necessitem molts diners perquè les coses més importants no es compren ni es venen. No necessitem miracles perquè ja hi ha empreses que els vénen a un preu una mica car. Només necessitem un piano al carrer o repartir flautes entre tots els alumnes o llibres entre els nens i grans. No volem ser els millors només volem compartir les nostres emocions a través de la cultura.

dimecres, 29 de març de 2017

El fenomen Got Talent



He de confessar que durant aquests darrers mesos he estat un dels seguidors del Got Talent a través de Tele 5. Cansat de l’excés de política, de programes esportius, evitant algunes sèries americanes entre altres fenòmens mediàtics, al final el meu dit ha decidit quedar-se a Telecinco en les vetllades dels dimarts.
Poc a poc he anat veient l’evolució del programa en les seves audicions, per passar a la semifinal i fins arribar a la Gran Final.
Aquest cop el Baix Penedès pot estar ben orgullós de tenir una àmplia representació en un dels programes de màxima audiència de les televisions estatals. Uns minuts de propaganda gratuïta que fan molt més efecte que moltes campanyes endegades pels nostres municipis que no tenen ni de bon tros el ressò que aconsegueix aquest tipus de programes en les llars catalanes i espanyoles.
La nostra aposta es fonamentava en tres propostes, màgia i mentalisme a través d’una de les estrelles del programa Acherón Delacroix, que va deixar bocabadat a tots els espectadors en la seva primera actuació estel·lar. Pel que fa a la segona es va fer famós precisament per la mala sort amb els estris que volia utilitzar en el seu truc. La final doncs va passar molt més discretet després del seu boom inicial. Marina Marlo va ser una de les estrelles per la seva veu tan prominent. Ella va mantenir un gran nivell en les seves actuacions sense les variacions del nostre mentalista. No ens podem oblidar que un dels coreògrafs de Progenyx també va posar el seu granet de sorra en l’actuació d’aquest grup que va quedar en els primers llocs segons les votacions del públic.
Primer de tot hi ha un procés selectiu previ a l’emissió del programa on es garbella una mica tots els candidats que s’hi presenten. De tant en tant sempre es cola algun que sembla que estigui per sota la resta dels seus rivals, però segurament té algun tret que el fa diferent a la resta tot i ser d’un inferior, però ell juga els seus punts forts i sempre pot donar sorpreses. Per superar aquesta fase és necessari que la majoria del jurat de 4 membres donin el seu vot favorable. Llavors entrem en unes semifinals i en una gran final on el jurat només exposa la seva valoració de les diferents actuacions, però qui té la paraula final no és pas el jurat que només pot influir indirectament en el resultat final amb els seus comentaris i bromes, però que no té més poder que el de la paraula i la convicció envers els espectadors qui són realment els que exerceixen el poder de qui passa a la final i de qui finalment decideix qui s’emporta el gat a l’aigua.
En una societat més o menys normal els millors competirien per aconseguir el reconeixement final. A vegades tot i no ser el teu preferit reconeixeries que el guanyador també té el seu mèrit. Però en el resultat final coincidirien molta gent tot i que potser l’ordre no seria compartit per tots.
El resulta d’aquesta final va ser una nova versió del fenomen Rodolfo Chikilicuatre que l’any 2008 va tenir la sort per votació popular de representar Espanya a Eurovisió. Tot era pura ficció, però davant el vot  popular els inventors del procediment d’escollir participant a través de les votacions van haver d’acceptar el resultat. Tothom sabia que allò era una autèntica “frikada”, però es va acceptar perquè no trencava cap norma establerta i es va haver d’assumir. Només calia esperar a la propera edició per solventar l’error que la només els vots populars escollissin el representant hispà.
Aquest cop a Got Talent va viure el mateix fenomen gràcies a Foro coches que es va unir perquè guanyés un dels candidats més esperpèntics i de baixa qualitat de tots. Ningú va poder dir res. Deixar tot el poder en les votacions populars pot generar aquest tipus de resultat que no es poden arreglar i que pocs realment entenen en un principi, però en aquest país tot té un lògica.
Aquest fenomen que molts critiquen tenen lloc en molts aspectes de les nostres vides encara que a vegades no ens som conscients. A la feina, amb els veïns també passen aquest tipus de fenòmens perquè en la nostra societat és mentida que els millors guanyen i els pitjors perden. A vegades els papers s’intercanvien sense causa aparent i sense fer-hi res. Esteu preparats.

dimarts, 28 de març de 2017

II Pas: Externalitzar festes majors

El futur de l'administació és externalitzar les festes majors. Ara per llei s'han de fer concursos a veure qui resulta millor. Doncs el futur és que una empresa ho faci tot i llavors només s'haurà de convocar un concurs per muntar tota la festa major i potser que això sigui per més d'un any. La burocràcia actual ha arribat a aquest extrem d'absurd amb una llei que no va enlloc però és el que hi ha. Ja ho sabeu ara toca muntar empreses que organitzin eventos des d'una festa major fins a una xocolatada infantil o un dinar per iaios cumbes. Ja ho sabeu emprenedors. Aquí hi ha futur.

The Gachises, tot un fenomen alternatiu que heu de compartir


Ara que vivim immersos en la música regaton, hip hop, electrònica hi ha grups de música que es dediquen a reviure la música dels anys 80 i 90 a casa nostra. Ells són els responsables que aquells estils no morin en el temps i estiguin encara ben vius amb nosaltres d'una forma ben alegre i fresca i com no? contundent. Tornen els Nous Fresones rebeldes, Aereolineas Federales, Sinistro Total, Ramones de mans de 4 joves de Vilanova i la Geltrú que per desconnectar es posen les seves samarres a ratlles i texans i comencen a reviure aquest pop punk que tant va donar de si a casa nostra. Elles han tret dos cd's i estan treballant en nous projectes per aquest any. Els agradaria tenir més concerts que ara per ara per coses de la vida tenen més cites a Madrid que no pas a les nostres comarques i això és molt trist. Si aneu als seus concerts no trobareu ni uns Manel, ni uns Amics de les Arts ni un Petit de Ca l'Eril, ni aquests grups tan en boga trobareu una reedició d'aquests grups del rock espanyol dels 70 i 80 abans esmentat.
Elles quatre donen vida i cos al grup, però també han de comptar a l'ànima del grup, el Roger que tot i no tocar cap instrument és el coco que composa la majoria de cançons i controla la situació.
Ahir vaig tenir la sort d'entrevistar-los a la ràdio. Va ser tot un plaer reviure aquest rock fresc en aquest món actual de música de formúla musical on sempre posen el mateix i al final t'acabes avorrint i posant un mp3 de música de finals del segle passat. És un grup alternatiu. Difícilment el trobareu mai ni als 40, ni a Rock Fm, ni a Catalunya Ràdio, perquè no volen perdre la seva identitat i volen seguir fent allò que els omple i els agrada.
Us convido a què els escolteu a través d'algun programa com l'spoty. Val la pena i en directe han de ser una canya. Gràcies a la Sònia Siurana i al Sebastian Siles els vaig conèixer. Avui m'agradaria compartir aquesta formació amb vosaltres. A veure si us atreviu com vaig fer jo en el seu moment.

diumenge, 26 de març de 2017

Plans d'ocupació de sis mesos mesura de consol temporal

En aquest país ja hem convertit els plans d'ocupació com una mesura per baixar l'atur. Aquests plans de sis mesos només serveixen perquè les persones que hi entrin durant mig any puguin anar pagant deutes i anar sobrevivint, però poca cosa més. En comptes d'aquestes restriccions i amb els mateixos diners seria interessant que entressin menys persones, però amb una certa continuïtat. Aquesta estratègia només respon a la voluntat de baixar l'atur en estadístiques però no resoldre el problema ni de bon tros. Una política totalment feta de cara a la galeria que només serveix de consol per mig any.

Horari europeu més necessari que mai

Jo crec que es necessari que apliquem l'horari europeu. Tots hi guanyaríem des de les escoles fins la gent gran i tothom podria gaudir d'un temps per estar amb els seus i no com ara que et donen unes hores mortes al migdia que no serveixen per a gran cosa. Aquests polítics de casa nostra que tant els agrada fer mocions sense solta ni volta a veure si en fan una d'aquesta i durant una setmana que es posi en practica aquest horari més humà i racional que l'actual que t'ocupa moltes hores amb poca cosa a canvi. A veure si ens atrevim

dissabte, 25 de març de 2017

El Pla de Barris del Vendrell enguany s'acaba

El Vendrell ja és un poble amb molts pocs pagesos i realment és una cosa que va acabant-se de mica en mica perquè la vinya ja no es rendible. La cooperativa agrícola ja fa dècades que es va podrint de mica en mica, sense que ningú hi faci res. El Pla de barris que enguany acaba ha passat olímpicament de la Cooperativa, del Casal Familiar i ha posat un local municipal a les galeries de la carretera de Valls. Ens ha servit per pagar uns lloguers desorbitats d'un local clau en el comerç municipal que ja torna a estar tancat després d'invertir uns diners. S'han arreglat alguns carrers. S'ha donat feina a una gent i poca cosa més. El pla de barris ja quasi és història. Ara només ens cal anar a descobrir on s'han invertit els milions d'aquest invent.

Model Vendrell 21 - (4+3+1+2) =11

El Vendrell a hores d'ara està vivint una incertessa que de mica en mica es va aclarint perquè al final les diferents possibilitats es van configuran i el que es deia fa dies al final s'ha convertit en ben cert. Què PP i PSOE estiguin en el mateix govern és el més normal del món. Fins ara aquest dos partits unionistes no s'han amagat de les seves intencions. Uns van treure això del federalisme però saben de bon tros que a hores d'ara és com posar portes al desert. Ells són feliços i algú s'ho creu. Ja en tenen prou. Ara el PP avorrits de votar amb l'equip de govern volen entrar a dins, potser amb alguna cartereta això els permetria  guanyar uns calerons més que sempre van bé per arribar millor al cap de més. El problema de les banderes entre PP i PSOE no existeixen pas. Uns s'amaguen i els altres ho diuen ben clar, però en el fons pensen el mateix. Els altres de l'equip de govern que es dediquen a anar a manis a queixar-se el PP a donar suport als imputats pel 7 de novembre doncs no passa res. Es mira a un altre cantó i ja està. La final és estar al poder, la resta és tonteries. Al final entre els uns i els altres els hi estan fent la campanya a ERC. No cal que digui res i mogui cap fitxa, tot aquesta olla barrejada l'única cosa és beneficiar a ERC i més ara que ha començat a dir alguna cosa amb sentit i ha sortit d'aquest pacte de silenci a canvi d'estar al govern. Es faci o no es faci públic aquest pacte la cosa anirà per aquest cantó en les votacions més importants.
Per altra banda l'oposició estarà dividida en dos grups i mig impossible de muntar una alternativa de govern perquè seria un suicidi per alguns, però al govern ja li va bé encara que a vegades les votacions coincideixin mai amb aquesta combinació seran alternativa sèreia. Haurem d'esperar dos anys i tot això s'acabarà aclarint. Veig que Si se puede ja comença a trobar-se les orelles i C's està allí buscant una identitat al mig de tot arreu sense voler caure en  imitacions perilloses.

dijous, 23 de març de 2017

Expedient d’un funcionari



Feia setmanes i mesos que resseguia diàriament la premsa i els diferents butlletins de les províncies veïnes. Cada dia el mateix link per veure si hi havia sorpreses i trobava alguna fita per estudiar i entrar a l’administració pública. Aquests anys ja no són com quan les portes estaven obertes a molta gent. De mica en mica s’han anat tancant perquè la crisis també ha passat factura a les empreses públiques. Fa uns pocs anys era més complicat per no dir impossible trobar un lloc a l’administració amb una certa seguretat i que no fos un pla d’ocupació de mig any. Ara de tant en tant podia veure com es convocava alguna plaça aquí i allà. Poca cosa, però el suficient per no perdre l’esperança i poder aconseguir la seva il·lusió. Un dia mentre esmorzava en una cafeteria de low cost va trobar el primer pas per fer realitat seva il·lusió. Demanaven economista en un ajuntament relativament proper. Efectivament era una plaça de funcionari interí. El temari semblava molt ampli i complicat, però ella aprofitava totes les hores del dia per estudiar una temes que tenia més que repassats perquè mentre estava a l’atur no va deixar mai de mirar coses vinculades amb la seva formació acadèmica orientada a acabar ocupant un lloc a l’administració.
Es va preparar molt bé. Només tenia “dades” al mòbil durant un quart d’hora al vespre per saber si hi havia alguna novetat o tot allò que es perdia dels seus amics.
Va arribar el gran dia. Es va llevar ben d’hora ben d’hora i va arribar una bona estona abans per estar a temps. Va esmorzar. Va passejar una mica. A l’hora va entrar amb la desena de persones que l’acompanyaven en aquesta lluita silenciosa per aconseguir un lloc de treball públic encara que fos interí i segons la veu popular el salari no seria gaire elevat tot i les exigències molt elevades de la convocatòria.
Una prova. Després l’altra. L’altra. Tot el matí. Nervis, mirades, dubtes, nervis, respostes frases curtes, rivalitat, noves amistats. Unes proves molt difícils per aquest lloc provisional i mal retribuït. S’acostava el moment final. La tria definitiva havia convocat a tres noies i un noi. Ella va ser la primera en finalitzar l’examen. El va lliurar. Se sentia satisfeta del que havia respost, però acabar tan aviat era una cosa que no li acabava de generar confiança.
Va marxar cap a casa. Era cap de setmana volia desconnectar. Tocava anar a la muntanya i no pensar en res. El dilluns ja va començar el via crucis. Aquell mòbil que durant un mes havia estat en tercer o quart pla de la seva vida havia recuperat la primera posició. Cada quart consultava el link on havien de penjar finals de prova. Estava nerviosa no pas pel que si jugava sinó com una mena de repte personal que volia esbrinar el més aviat millor.
Al final de la següent setmana va saber el resultat del concurs. Ella s’havia emportat el gat a l’aigua. El darrer màster que va fer sobre economia europea a Jérez li havia permès aconseguir la plaça. Esperava una trucada del nou lloc de feina però ningú li va fer. Al final, es va atrevir i després de molts intents va acabar parlant amb el responsable de personal que li va indicar sobre quin dia tornaria a treballar. El dia escollit li van ensenyar un despatx buit i al cap de cinc minuts li va apropar una enorme pila d’expedients que havia de mirar i estudiar. Ningú li havia dit qui era el seu cap ni de qui depenia, ni quantes vacances tenia. Només coneixia oficialment els expedients que havia de solventar. Mica en mica va anar esbrinant el nom dels companys i els horaris i els drets i deures generals que tenia en aquesta nova feina. La veïna li va dir per anar a esmorzar i allí va aclarir molts dubtes pràctics generals del dia a dia.
Va treballar amb força i energia. Quan va acabar aquells expedients li van encomanar més feina i de més responsabilitat. Era una persona apreciada i molt professional. Tot i aquest augment de la seva tasca i persones que depenien d’ella mai li van donar un euro de més. Li van prometre que ja ho farien, però mai va veure compensat la feina que feia i les seves responsabilitats que anaven en augment. Ella de tant en tant li insinuava al regidor, a l’alcalde i tothom li prometia. Un dia aquesta noia cansada de promeses va tornar a mirar els butlletins oficials que abans eren de lectura obligatòria diària va trobar una molt bona feina en un empresa de prop de casa molt millor pagada i sense tantes responsabilitats. No s’ho va pensar dues vegades. Va tocar el dos en un tres i no res. Els seus caps li van tornar a prometre i ella cansada va marxar. Ara és feliç mentre els seus caps continuen buscant algú com ella, però la cosa és molt difícil i va molt lenta. Se la van deixar perdre, murmuren en silenci a ella li havien fet un gran favor.





dimarts, 21 de març de 2017

Incerta Glòria, una peli que s'ha de veure

Una de les pelis que vaig tenir una grata sorpresa ha estat la catalana Incerta Glòria. Una història d'amor entre soldats i criades convertides en mestresses. Una aventura paralela a la Guerra Civil espanyola amb històries molt fortes que ens explica la duresa d'aquells temps. Tot i el marc no té gaire gran cosa a veure amb Pa Negre i la veritat és que dóna molt de si. Molt recomanable per veure aquell ambient que s'hi recrea. No us arrepentireu.

dilluns, 20 de març de 2017

Ara resultara que estem en l`època de les dones florero

Realment si ens hem de fiar d'algunes de les dones d'aquest país que han passat pels tribunals darrerament, ningú apostarà per ells. Fan el paper de dones florero. Uns exemples clars són la Infanta i la dona del Montull i el Millet. Dones que no es donaven compte en cap moment que a casa entraven molts diners per donar-se una gran vida. No sé pas de que devien parlar el matrimoni si les coses de la casa les portava sempre el marit. Elles a viure bé i ja està. A part que això no és més que una estratègia judicial, està fent molt de mal al paper de la dona a casa dona.

No us perdeu la Bella i la Bèstia

Una de les pelis que recomano és la Bella i la Bèstia, encara que ja s'han vist un munt de versions anteriors, la veritat és que aquesta de Walt Disney val la pena. Estem davant d'un musical amb una història que tots coneixen, però aquest cop els efectes especials estan molt lograts a l'alçada de la productora i tot que la història dura dues hores, no es fa gens llarga. Us la recomano en aquestes setmanes abans de Setmana Santa.

divendres, 17 de març de 2017

Ens estem carregant la nostra música



És molt trist el panorama musical del Penedès. Grups com Laxenbusto, Anna Roig i l’Ombra de Ton Chien Inadaptats  estan parats o ja en innactiu per diferents motius. La venda de cd’s és una cosa més del passat que dels nostres dies que el pirateig s’ha carregat tots els ingressos que venien de la venda de material enregistrat. Ara només queden els concerts, però aquí tenim dos grans puntes irreconciliables: Per una banda grups com els Manel, Txarango que omplen tot el que fan i altres que són totalment desconeguts i en cas de concert hi van quatre gats i la cosa s’acaba desinflant per desaparèixer entre bambalines. Obrir-se camí en el món de la música avui en dia és molt complicat perquè hi ha molts elements que s’han de tenir en compte i molts cops no passa ni per tenir el millor grup, ni els temes més treballats. Hi ha un seguit de circumstàncies marcades molts cops per les xarxes socials que fan que un grup pugi del tot o caigui en el pou del silenci. La cosa consisteix en fer una cançó o dues que enganxen una mica i amb una mica de treball i esforç es pot aconseguir una bona promoció, però si tens una peça amb milers de reproduccions al youtube difícilment podràs triomfar. A part d’aquí el tema sales de concert són força escadusseres a casa nostra i hi ha molta oferta de nous grups. El que es porta actualment són els grups de versions de les darreres dècades del segle XX ja sigui en català, castellà o anglès. Avui en dia el nombre de grups que estan al peu del canó amb temes propis és força simbòlic i la gent viu del passat. Les noves generacions ja aposten per estils que van per altres camins molt lluny dels que tenim cabells blancs hem viscut en la nostra joventut. La majoria d’orquestres sinó tinguéssin el suport d’entitats públiques també haurien de plegar veles. Mals temps per a la música. Però sempre hem de ser optimistes.

Laxenbusto 3.0


Amb l'aparició de la cançó Què boig el mòn en anglès amb la veu de Peter M Smith potser estem davant de la tercera versió dels Laxenbusto. Primer el Pemi, després el Salva i ara aquesta mega veu irlandesa que arriba amb molta força. És pura evolució. Els Laxen sembla que han optat per trencar fronteres i amb aquesta veu bestial arribar a altres nivells, a altres móns. Potser les altres darreres versions ja no donaven més de si i ara han aparegut amb força amb aquest nou cantant. Esperem que sigui així i encara que haguém d'aprendre tots una mica més d'anglés que ells continuïn fent rock& roll que és el seu. Estem a l'inici d'una nova etapa del grup vendrellenc més internacional que mai i oberta a moltes altres opcions. És pura evolució.

dijous, 16 de març de 2017

Fanals per la Via Verda



Fa mesos que al Vendrell hi ha una mena de petició popular perquè s’il·lumini la via verda que va des del Vendrell a les platges. Jo és una cosa que no ho he acabat d’entendre perquè al Vendrell hi ha molt d’espai on anar a caminar quan el sol s’ha post. Només ens cal seguir el passeig marítim des del Francàs fins a la zona de l’Hotel Ra. També podem donar un tomb pel Botafoc o iniciar una ruta per alguna urbanització com l’Oasis, el Puig,  entre d’altres. El problema més greu el tenim en els mesos d’hivern perquè és quan el sol ens abandona abans, però les altres tres estacions ens donen bastant de marge per anar a passejar per la via verda al llarg del dia, però clar a ple desembre si sortim més tard de les 4 per anar i tornar a peu l’aventura ja resulta un xic arriscada.
Jo crec que hi ha altres prioritats al Vendrell que dotar de llum aquests quasi 4 km  que separen la vila del mar. Amb el nombre d’amants del que no es propi que tomben per la comarca, en un plis plas ens podem trobar tot el circuit desmantellat. El següent pas seria posar un servei de policia nocturna per controlar que no hi hagi cap acte incívic en tot el seu tram. El que si s’hauria de fer es posar llum en el tram de carretereta que va del Puig al pont gran del torrent on s’ajunten la Riera de la Bisbal i el Torrent del Lluc.
Aquesta via de terra  és una de les més transitades del Vendrell durant tot l’any i a totes les hores que el sol ho permet. Aquest és un dels grans encerts de l’Ajuntament en les darrers dècades. La seva ubicació i el seu desnivell la fan ideal per a totes les edats. Pots anar en bicicleta i a peu. La combinació de les dues opcions a vegades ens poden donar situacions perilloses, però de moment encara no s’ha sentit que hagi passat res greu. Això és molt bona senyal.
Posats a ficar fanals, no estaria gens malament posar més llum en alguns carrers del  Vendrell que estan en aquesta situació de penombra que et permet imaginar qualsevol escena que no es precisament romàntica amb final feliç. Després al matí i al vespre quan per art de màgia l’enllumenat públic no estaria gens malament que es perllongues cinc minuts més al matí i a la nit perquè en el moment que la llum pública s’encengui o s’apagui encara estem en una situació poc clara i la penombra encara predomina en l’ambient. Això és una mica com l’aigua de la piscina quan un grau de més o de menys es nota moltíssim tot i estar dins la legalitat o normalitat legal. Són petits detalls que donen un toc diferent a la vida. No ens calen grans canvis però la diferència és més que notable.
Les persones que els sembli necessària una via verda il·luminada doncs els proposo que posin uns frontals que van molt bé per veure el camí que tens per davant, perquè encara que hi hagués llum, jo a certes hores de la nit, evidentment no hi passaria per aquest camí, abans seguiria la carretera que és, a priori, molt més segura,.
El Vendrell en el seu moment de glòria va treure un mapa de camins municipals. Molts no se’n recorden d’aquest fet, no estaria malament que la cosa es repetís amb una aplicació al mòbil inclosa que t’ajudi a seguir el camí. Les noves tecnologies cada dia són més usades per petits i grans i sense que ens falti un bon mapa i hem d’acompanyar una aplicació que ens permeti fins i tot comptar les calories que hem perdut durant el trajecte.

Hem de potenciar aquests itineraris d’aquest municipi, molts són els qui coneixen  aquesta via, però al Vendrell hi ha molts altres racons per explotar i per donar a conèixer a petits i grans. Potser quan fem tot això ens tornem a plantejar si hem de posar fanals en aquesta via, però de moment invertim aquests diners en altres històries que hi podem treure molt més profit com renovar l’enllumenat públic d’una part de Sant Salvador i Coma-ruga que quan plou quatre gotes els fanals s’apaguen.

dimecres, 15 de març de 2017

El Fenomen Acheron Delacroix


Acheron Delacroix el vaig conèixer fa dos anys a la ràdio dins el meu programa Pas de Vianants que vaig entrevistar als membres d'Smile, que són la secció de màgia de la Lira. Doncs jo no el coneixia i va aparèixer amb un altre senyor. Ell em va fer un joc en directe que va ser agafar el meu anell de casat dins un candau i a base de preguntes personals vaig aconseguir la constrasenya per obrir el candau. La cosa va quedar aquí i un dia mirant la tele me'l trobo a Tele 5. Realment a mi la primera actuació em va sorprendre molt, jo fins aquest moment no havia vist res semblant. Jo crec que la primera actuació era de final i no pas d'audició. Si anava tan fort, la final podria ser apoteòsica, però clar havia de passar per la semi. Ahir va passar per la semi i li va fallar un candau. Es va posar nerviós i ja no va poder treure un altre truc. Però com passa a la vida a vegades quan ho tens tot perdut i després de no poder actuar li van donar l'oportunitat d'anar a la final. Esperem que no falli cap cosa i posi el Vendrell en el lloc que li toca perquè dóna gust mirar per aquestes cadenes nacionals i veure el Vendrell amb una cosa nova i diferent. Molta sort Acheron, sé que ho faràs molt bé i allí estarem per votar-te.

dimarts, 14 de març de 2017

Kong, un clàssic dins els clàssics del gènere

Recuperem el gran King Kong, però aquest cop en una illa envoltat d'animals gegants. Ell és l'amo i protector dels seus habitants fins que arriben un soldats vinguts del Vietnam a imposar les seves normes. Una peli de lluita entre humans i animals com tantes que s'han vist al cinema. Cal destacar el vessant humà d'alguns dels nostres protagonistes. Un clàssic dins els clàssics.

dilluns, 13 de març de 2017

Què hi posarem a la plaça Francesc Macià del Vendrell?


L'any passat va treue un plataner emblemàtic que estava a la plaça Francesc Macià, just darrera l'Església del Vendrell. Es va fer un funeral simbòlic i el quadrat de terra que acollia l'arbre va quedar buit allí tranquil. Hi havia rumors del que ara us explico, però la cosa no va passar d'aquí. Ara sembla que la cosa és seriosa. El grup de l'Espai Fenosià està treballant en una escultura per aquest espai des de fa dies. Encara falta molt per fer, però ja tenim una mena d'esbós que es pot anar pulint a mesura que la creació evolucioni. Al Vendrell no sabem deixar les places buides i per poc que puguem hi plantem algo encara que faci més pena que altra cosa com han fet amb les tres torretes de la plaça Vella que recorden els plataners que varen liquidar abans de la Fira.
Doncs ara que estem en aquesta fase de participació ciutadana s'hauria de fer un concurs del que es vol darrera la plaça. Llavors es fan votacions i qui més vots té doncs es posa i no passa res. Clar aquest concurs hi hauria d'estar aquesta escultura i també una paperera i també no res com hi ha ara que no queda gens malament. Jo proposaria un concurs amb els diferents projectes. Segur que la gent participa més que a l'Edusi i a Coma-ruga i al Botafoc. No costa gaire. Si anem de Participació Ciutadana. Aquesta és una bona excusa. És molt trist que ves a saber per quins designis divins es plantin aquesta escultura allí a l'ombra de l'Esglesia del Vendrell. A mi personalment no m'agrada gaire per no dir gens. Jo la trobo com una falla valenciana o d'uns que van adorar la palma com passa el dia de Rams, però jo no sóc artista, ni escultor, però com a persona opino i respecto totes les opinions només és qüestió de trobar la més consensuada. A veure si ens atrevim i fem una cosa democràtica, participativa i etc que queda molt bé en democràcia. Al final ho haurem de pagar entre tots sigui car o barato, doncs perquè no ho decidim entre tot. Cadascú que proposi el projecte en públic i per xarxa i la gent que voti. Vinga va que això si que és legal i no crec que ens posin a la garjola. Ànims.
Aquí us deixó això que volen posen aquests artistes d'Espai Fenosià.

Adrià Puntí, tot un espectacle surrealista



Ahir em vaig convertir en una de les quasi 400 persones que varem anar a veure a l'Adrià Puntí a l'Auditori Pau Casals de Sant Salvador com a cloenda de la 10 edició del cicle Sonaprop que organitzen des de Lloreç del Penedès. Primer de tot felicitar a aquesta gent de Llorenç que tot i ser un poble petit tinguin els sants pebrots d'organitzar un festival com aquest amb el problema recent que tampoc no tenen local. Però ells estan allí i s'ho treballen i tots fan pinya perquè la cosa tiri endavant. Moltes felicitats a la gent que hi està darrera i s'ho curra des d'un punt o un altre.
Aquest és el segon cop que veig a l'Adrià Puntí. El primer va ser a l'Auditori de Vilafranca del Penedès amb no tant de públic com al Vendrell, allí anava acompanyat per un petit grup. Ahir només actuava sol i llavors la veritat pot passar de tot més que a Vilafranca que la cosa estava mig pactada entre estrella i músics. Ahir va ser un concert d'un personatge que es pot permetre el luxe de muntar un xou a cada actuació. Depèn de qui hagués fet el que va fer ahir, al cap d'un quart d'hora l'Auditori queda buit, però el Puntí, es diferent, té caisma, et sorprèn. És un surrealista en estat pur que ja saps que farà el que voldrà, però tu hi vas perquè a cada concert no saps mai que et trobaràs. El show va durar dues hores però en una hora i quart ho pela tot sense els seus monólegs que formen part del show. Una persona diferent, un boig que tomba pels escenaris i que atrau a petits i grans que se saben les seves cançons farcides de versos surrealistes combinan coses que no lliguen de cap manera, però ell és així. Són sensacions, són emocions, llagrimes, fum alcohol, aplaudiments, un músic proper. Un concert que no et deixa indiferent. A mi em va agradar, però això és una cosa molt subtil i no es pot recomenar perquè no saps quin efecte produirà en les altres persones. S'ha de veure. S'ha de conèixer. S'ha de participar en aquest espectacle perquè ell és així i la gent vol aquest Puntí, no pas un uniforme amb un concert estandard. Això ja ho fan els altres. Ell s'hi aboca i es deix portar. Ell es humà. Tot un luxe deixar-se portar. El públic connecta, la majoria. Uns pocs no entenen res. És univers Puntí. Surrealisme pur. Enhorabona Sonapropa. Endavant.

diumenge, 12 de març de 2017

Moonlight, una peli dura

Moonlight és una peli dura que parla del món dels negres en barris marginals dels USA. Es pot apreciar les relacions socials, la manera com guanyar-se la vida d'aquesta altra societat que no acostumem a veure per les pantalles. Parla d'aquest món de la droga, de l'homosexualitat, de les relacions escolar, una mica de tot a través de la vida d'un nen que ha viscut fruit d'aquest món i que intenta sortir d'ella. És una peli dura, però s'ha de veure per conèixer l'altra cara de la realitat americana que ens volen vendre.

dissabte, 11 de març de 2017

Etapes democràtiques




Venim d’una dictadura i ens hem volgut endinsar en una presumpta democracia que a mesura que passen els anys vas descobrint que té més del periode d’on venim que a on volem anar.  Suposo que a mesura que passin els anys  anirem traient tota aquesta càrrega franquista que encara tenim en el nostre model social i polític .No  sabem quan trigarem, però algún dia podrem dir: Benvinguda democracia.
Abans de tot això ens han fet passar en una mena de partidocracia amb uns partits que no tenen res que envejar a la nostra criticada URSS, Cuba on els candidats s’escollien per majories gairebé absolutes quan hi havia algún tipus d’eleccions. Però si ho feien ells, nosaltres els tatxàvem de poc transparents i dictadors. Nosaltres hem fet i fem el mateix en els nostre territori en la majoria dels casos, però en una etapa prèvia: a l’hora d’escollir els candidats. A partir d’aquí doncs el poble vota la millor opció i les majories que s’obtenen acostumen a no ser gaire elevades. El problema de tot plegat és aquest: buscar que els partits siguin democràtics. Primer de tot, posar llistes obertes en totes les cites electorals. Ara ho fem al Senat que curiosament és la cámara de menys pes que tenim al sistema legislatiu. A partir d’aquí fer que tots els partits que es presentin tingui les mateixes oportunitats a l’hora de començar la campanya. Quin sentit té això que la publicitat dels mitjans públic ve donada pels resultats de les darreres eleccions? Això són mètodes que diuen molt poc de la nostra presumpta democracia.
Això ho estem aconseguint gràcies a què els partits privilegiats amb aquests mètodes en els darers anys a mesura que es van convocant eleccions va perdent pes dins els pastís. Llavors les noves formacions com volen trencar amb aquest llastre que ha servit perquè en aquest país, almenys fins ara estés tot lligat i ben lligat.
El dia que els partits siguin democràtics i deixin que la gent jove participi en política i guardin als Consells Comarcals o al senat tots aquests professionals de la política que durant dècades han estat al cap davant de pobles i ciutats les coses poden canviar. Ara per ara  mentre els les cares dels partits siguin les de sempre i aquests en total siguin quatre arregplegats i no hi hagi ningú que pugui plantar cara al líder intocable no farem res de bo.