La veu del poble

La veu del poble

diumenge, 15 d’octubre de 2017

La Desbandada, un grup que cuida els seus seguidors


Un gran honor participa en el darrer concert de la Desbandada d'aquesta gira que dóna nom al nou segon cd. Ara pararan màquines per treballar en un nou projecte. Ells han sabut donar suport a la gent més propera començant i acabant el seu concert a Tarragona, doncs ells són del Vendrell. Aquest és un petit detall que els fa grans. Altres prefereixen anar a les grans ciutats i deixar una mica de banda els seus fidels que els han vist néixer i sempre que poden van als concerts. La Desbandada que ha recorregut tota la geografia espanyola té molt clar on està el seu punt més important. Encara que omplin estadis a Valencia o Zamora saben on són els seus origens. Moltes felicitats per la tasca feta i no perdeu mai el nord. Un concert on també varen convidar els amics, aquests que sempre hi són. Molt bé xavals.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Ja han passat les festes majors



Un dels pilars socials de la nostra actualitat és la nostra festa major. Tinguem el pressupost municipal en plena forma o la caixa plena de teranyines és igual, la gràcia és fer una bona festa major per a tots els públics. Després ja ho anirem pagant al llarg de l’any o traurem els diners d’altres projectes que funcionen però que no són tan mediàtics. Aquest és un dels punts claus dels programes electorals dels nostres polítics. Durant aquella setmana que dura la proposta la gran majoria de la gent s’oblida de les penes i preocupacions i surt al carrer a compartir joia i xerinola amb amics, parents i veïns. El més greu que li pot passar a una localitat és que pel fet que sigui no celebri la seva festa major. Aquesta falta pot produir seriosos problemes entre els seus veïns de totes les categories.
La festa major d’un poble per la meitat de la població és vista com una oportunitat per anar de festa, trencar amb la dieta i seguir una mica el ritme que marca el programa d’actes, però altres persones aposten per marxar de vacances i aprofitar els dies de festa per desconnectar de la seva rutina. El fet que el Vendrell hagi posat juntets els dos dies de festa local coincidint amb la seva Festa Major és ideal per optar per aquesta segona opció. Evidentment tots aquests que toquen el dos no surten a les estadístiques, ni a les valoracions, ni falta que fa, però s’agafen la festa en la seva part més personal que també representa una opció. Si tots anéssim a pl. Vella a veure castells segurament no hi cabríem, per això l’oci ja es reparteix intel·ligentment entre la ciutadania. Un signe d’identitat de qualsevol barriada és tenir la seva pròpia festa major. Hi ha municipis amb un bon garbell d’urbanitzacions que es passen els dos mesos d’estiu fent festa grossa de cada nucli habitat.

dijous, 12 d’octubre de 2017

La montaña entre nosotros, més que previsible

La montaña entre nosotros és la història d'una parella que cau en una zona muntanyosa amb neu i ningú sap que són allà i se les han de pescar per sobreviure i buscar una solució al camí. La història és típica i tòpica i no hi falta un gos. Hi ha paisatges molt bonics i escenes molt tendres. Recomenable, però està dins el més previsible per aquest tipus de peli.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Per Nadal jo crec que ho tenim arreglat

Nous capitols. Després de Puigdemont que no va tirar ni cap aquí ni cap allà, la cosa sembla que torni a començar. La gent enganxada a la tele i a la radio i al twitter. Hi ha expectació que passarà. Fins on arribaran els uns i fins on podran arriba als altres. En el fons som un pati de poble amb quatre gats i darrera tenim tota la furia hispànica que no ens vol deixar perdre. Ja podem començar a canviar noms de carrers en compte d'avinguda espanya doncs avinguda 1 d'octubre i anar fent. A veure les properes setmanes. Jo crec que per Nadal ja ho tenim arreglat. Mentrestant un munt de policies fan turisme per Catalunya.

Una Fira d’esquena a la seva localitat




Porto uns  20 anys omplint articles d’opinió amb més o menys encert i cada any un cop o altre he parlat de la Fira del Vendrell. Per algun motiu o altre aquest tema sempre ha sortit en aquesta secció del diari amb l’única diferència que abans era en paper i ara és digital, però el tema està aquí.
En els darrers anys hem vist com el seu apartat multisectorial s’ha anat reduint, per tant, la Rambla s’ha tingut que anar omplint amb altres propostes per no quedar buida. Ara tota la història de menjar que se celebrava a la plaça de la Sardana es situa a la part superior d’aquest passeig vendrellenc. Fa un parell d’anys que hi hagut aquest canvi.  En aquest nou emplaçament,  pel que he vist, hi ha moments que són molt agobiants en certes hores de la vesprada quan s’hi aplega  un nombre considerable de persones. Si que hi percep clarament el  caliu, però hi ha moments que es massa la gernació navega per aquesta zona.
Aquí no ens enganyem el que atrau són els temes de menjar i beure, com a molts altres indrets de l’univers. Si tu hi poses ceràmica, són poques  les persones  que s’hi donen cita i has de recórrer als clàssics per omplir l’esdeveniment. Però la distribució s’ha de fer amb seny.  Els responsables de la Fira haurien de d’arriscar-se  i ubicar la secció de beguda i menjar en un lloc més ampli perquè tothom tindria més àmbits per moure. Un lloc ideal seria el tram del dr. Robert que ha quedat com una espècie d’illa de vianants encara per acabar d’identificar i sinó directament a la plaça de la Sardana, com tants anys ha estat.
La gent que té previst contractar assegurances, comprar paelles i matalassos, entre d’altres hi anirà igual. Tothom estarà més a gust en el seu territori i no ens cal  que concentrar la gent a la Rambla hagin de posar la part gastronòmica  al final de la Rambla. No cal que dissimulem  el que no és perquè la part no gastronòmica de la Fira cada cop té menys expositors dels tradicionals i cada any hem de treure de la màniga noves propostes per anar omplint estands. Aquest any toca eficiència energètica. Doncs d’una vegada per totes, siguem valents fem una fira d’eficiència energètica o d’oficis tradicionals i no posem una miqueta de tot perquè tothom estigui trobi el seu. Cada dia són menys els comerços vendrellencs que hi participen perquè la despesa és massa alta i el risc de fer les paus amb la inversió, tot i fer bon temps és massa arriscat. Adaptem-nos a les noves realitats i fem una mostra destinada als del Vendrell i busquem propostes més econòmiques que no pas aquestes que està molt per sobre de la realitat  d’un comerç que sembla  no passa ni de bon tros pel seu millor moment. El CIT està sense junta. La situació econòmica no és veu molt alegre per la majoria de comerços del centre. Fem una mostra del Vendrell i per al Vendrell i no pas per a les coques de Perafita que ja deu tenir la seva.
Veig que no volen aprendre la lliçó. La covardia als canvis no porta enlloc i la xapa i pintura que ens volen prendre ja ha caducat fa dies. Es van provant cosetes, però ningú té el valor de fer una proposta global amb cara i ulls que trenqui amb un passat. Sembla un patí d’escola on cada aula  tingui el seu metre quadrat per fer de les seves,  però sense una visió global amb un fil conductor.
El problema en el fons no és si la Fira rutlla o no rutlla perquè segons els organitzadors cada cop anem a més. Suposo que ben aviat ens deuran donar algun reconeixement internacional d’aquestes que es reparteixen entre els amics per tapar mancances quan marca el guió.
Si aquesta Fira la posessin en un lloc allunyat del centre del Vendrell passaria sense pena ni glòria, però dóna la casualitat que en una localitat com el Vendrell amb un problema greu de places de pàrquing durant una quinzena de dies anar a una zona cèntrica en cotxe és tota una gesta. Igual que a la zona escolar perquè les atraccions estan en aquell pàrquing que utilitzen moltes estudiants i esportistes Llavors al final,  acabes aconseguint  l’efecte contrari que la gent toqui el dos a altres pobles perquè aquí al Vendrell en aquestes dues setmanes val més no acostar-se perquè és complicat aparcar i en especial els tres de fira quan l’estacionament del Pèlag està ocupat per la mostra de cotxes. El tema de vehicles  s’hauria de fer en un tram de la N-340 al seu pas pel centre. Deixaríem un espai per estacionar ben ampli com és la zona del Puig.

Avui en dia és molt més atractiu el “shopping night” o la nit del mercat, espero que es torni a fer. La Fira del Vendrell està feta d’esquena a la gent del Vendrell. Cada edició registra  menys visitants perquè és igual com cada any amb algun petit apunt per donar un titular sense més transcendència. Ja som grandets i espero que algun dia el Vendrell tingui una mostra per la gent del Vendrell perquè aquí tenim coques molt més bones que a Perafita. Hem de treballar les fires temàtiques no aquest calaix de sastre on hi posem de tot i on el forani té més pes que la gent  de la vila.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Què passarà?

Havia de ser a les sis, ara a les 7 la declaració de Puigdemont al Parlament de Catalunya. Màxima expectació per aquest esdeveniment històric. Avui som l'objectiu del món. A veure que passa i suposo que a Madrid ja ho tenen tot preparat per contratacar d'una manera dissimulada perquè ja varen fer prou el ridícol el passat dia 1. Puigdemont està a punt de fer història. No crec pas que tiri enrera. Podrà ser un heroi o un màrtir polític, però no crec pas que sigui un traidor. Tothom espera. La gent ho està seguint per tots els mitjans. A veure.

La llamada, un musical peculiar

La llamada és una peli que barreja el mon Cumbaya amb les noves tendències personals. Una peli curiosa, molt recomenable per als amants de la Whitney Houston tot i ser espanyola. L'acció té lloc durant un cap de setmana en un campanent perdut, llavors els 4 personatges que s'hi queden perquè no poden anar d'excursió viuran experiències religioses peculiars. No és una gran peli, però és força original i amb algunes notes d'humor. Ideal per a les persones que vulguin fer-se monja.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Toc toc, una peli per passar una bona estona

Una peli que no sabia com sortiria i al final la veritat és que és molt divertida. Estic parlant de Toc Toc amb el gran Paco Leon entre d'altres. Si persones es presenten davant del psicoleg perquè tenen hora a la mateixa hora i amb una teràpia molt curiosa veuran com els seus tocs van evolucionant. Pensava que seria una cosa i res de res, surts amb un somriure del cinema. Us la recomano.

Moltes gràcies per les vostres felicitacions



Moltes gràcies a tots per les vostres felicitacions en un dia molt especial per a mi. Per terra, mar i aire he rebut diferents tipus de felicitació. Moltes merces per destinar uns segons del vostre dia a dia a pensar en aquesta data. Gràcies a tots i ens veiem i estem en contacte a com sempre ho hem fet i una abraçada ben forta.

dijous, 5 d’octubre de 2017

Posant fites a la història





Estem vivint dies convulsos que molts esperàvem amb ànsies perquè ha costat molt arribar fins aquí, però ni el més espavilat de la classe pensava que la violència arribes d’aquesta forma a la gent pacífica. Pocs s’imaginaven que en ple segle XXI en un país com és Espanya dins una unió com és Europa les forces antiavalots respondrien d’aquesta manera com ho han fet els dies passat. Això és més propi d’altres latituds i d’altres èpoques però estem davant d’un gran corpus d’imatges i vídeos d’una Catalunya del 2017 que no dóna lloc a dubtar de la seva veracitat.
Europa està allí. Ens vigila. Ens llegeix, però sap que no pot deixar en evidència un dels països que forma aquest unitat amb pretensions econòmiques i la resta vénen després. No pot fer un lleig a Madrid perquè primer és el negoci i després la democràcia, llibertat i el que faci falta. Encara hi ha prioritats en els nostres dies encara que no ho sembli.
Alguns polítics han sortit ha defensar el diàleg, però aquesta estació ja l’hem deixat enrere fa uns quants anys. Hi ha altres eines que a hores d’ara són les que toquen. És com si ara et proposessin comprar un reproductor de vídeo VHS o busquessis una cabina telefònica per trucar amb algú. Cada època té les seves coses, temes i productes i més en aquesta societat que funciona a la velocitat de la llum. Per tant, el diàleg avui és dia és un plantejament que resulta anacrònic.  Precisament una de les dues parts sempre ha estat totalment reticent a aquest acte de seure a la taula i compartir temes amb una persones que aposten per altres postures d’un angle ben diferent al teu. Arribats a aquest punt i davant els oïdes sords del teu interlocutor s’han de buscar armes de destrucció massiva com les urnes, les paperetes, les aturades, les concentracions i manifestacions pacífiques i altres eines que ens han de servir per aconseguir les nostres fites.
Els resultats són el de menys. Aquest cop al Vendrell van anar a votar més de 8.000 persones quan a les darreres municipals van ser més de 13.000 en un cens de més de 25.000, però com passa a molts països moderns igual que en una comunitat de veïns o en una associació cultural o esportiva, al final els qui decideixen són menys de la meitat dels convocats. Aquesta minoria acostuma a portar el pes de l’entitat amb el consentiment dels que no veus mai a cap cita, però ens hem d’acostumar a aquesta política moderna que passa a petita i a gran escala.
Aquestes estadístiques són poc importants. La imatge que va donar El Vendrell, Calafell, Albinyana, Sant Jaume i tants altres és la de localitats on els seus veïns volen decidir quina ha de ser la seva relació amb Espanya. Un ambient, festiu, optimista, alegre, la realització d’un somni de moltes persones que fa anys que lluiten per viure aquesta data.
Un cop més la campanya més important a favor de l’independentisme l’estan fent des de Madrid. Cada dia són més els espanyols que no entenen prou bé el significat totes aquestes imatges que han tingut lloc a Catalunya durant les darreres setmanes segons la versió oficial de la Meseta. Les escoles ens fan lliures perquè ens ensenyen a pensar.  Ningú és capaç de justificar tot el que ha passat a Catalunya en el darrer mes, la filosofia es queda curta davant de tanta atrocitat comesa aquests dies per les forces foranes.
Encara queden nous capítols sorprenents en què no sabem que passarà perquè l’actualitat va a ritme de twitter i no hi ha temps suficient per fer previsions.
Estem fent història, suposo que molts ja en som conscients d’un punt d’inflexió que desconeixem l’abast final i la seva durada, però la gent ha sortit al carrer cansat de retallades, injustícies, crisis global que fa anys que està bullint en silenci fins que ha arribat el punt que ja s’havia escalfat prou per sortir de mare. Anirem seguint de prop els propers esdeveniments per saber on ens portarà aquesta espiral. En el fons, com molt bé varen dir els estudiants ahir a la plaça Vella del Vendrell no estem parlant d’independència sinó de democràcia que és el principi de totes les coses. Després segueix la resta.








dimarts, 3 d’octubre de 2017

Manifest llegit el dia 3 d'octubre durant les dues hores d'aturada del consistori



 Manifest llegit pels representants sindicals a la plaça Vella, el dia 3 d'octubre del 2017. 

La UGT de Catalunya, CCOO, com a membres de la Taula per la democràcia que agrupa al gruix de la societat civil de casa nostra, i , a més, conjuntament amb SPPM-CAT i SPC, com a sindicats amb representació dintre de l’Ajuntament del Vendrell condemnem les agressions produïdes el passat 1 d’octubre arran de la celebració del referèndum i on més de 840 persones van resultar ferides, encara alguna ingressada.

Volem ressaltar la desproporcionalitat i la brutalitat de l’actuació policial. Els cossos i forces de seguretat de l’Estat varen respondre a ordres polítiques d’uns dirigents que es van amagar sota el seu paraigua per posar en relleu la seva incompetència. També volem fer arribar la nostra solidaritat a tots els ferits i a les seves famílies, alhora que volem donar les gràcies a tota la ciutadania, així com als servidors i servidores públics que ahir varen donar una resposta exemplar.

Davant la vulneració flagrant dels drets i llibertats que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya varen patir ahir, la UGT i CCOO de Catalunya, com a part de la Taula per la Democràcia i els sindicats SPPM-CAT i SPC a més representants sindicals de l’Ajuntament  del Vendrell, vàrem considerar oportuna una resposta conjunta de país.

En cap moment la UGT i CCOO de Catalunya els sindicats SPM-CAT i SPC, a més representants sindicals de l’Ajuntament del Vendrell, i s’han adherit a cap vaga general, que és l’ámbit on es dirimeixen els conflictes laborals.

En aquest sentit, apostem pel pacte dins de l’empresa i demanem el màxim respecte per qualsevol decisió individual. Entenem que tenim prou mecanismes al nostra abast perquè així sigui.

Tothom pot traslladar aquesta resposta als centres de treball com consideri oportú i, com a tal, tal té la consideració de mobilització del país. Entenem que la llibertat per pactar internament dins les empreses la forma de rebuig a aquestes actuacions pot prendre qualsevol forma.

Una resposta de país correspon a la totalitat de la població. Entenem que dur-la a terme ens correspon a tothom. Estudiants, comerciants, jubilats i jubilades, autònoms, treballadors públics i privats... tenim mecanisme al nostre abast per poder fer sentir a totes les institucions que no permetrem que es continuïn conculcant drets fonamentals a la ciutadania.


Aquest és un conflicte polític i per aquest motiu subscrivim la mobilització del país. Volem apel·lar al diàleg entre els governs per resoldre el conflicte creat. Els conflictes polítics se solucionen en aquest àmbit i no es poden traslladar responsabilitats on no corresponen. 



Manifest de la Taula per la Democràcia llegit al Vendrell



Manifest llegit pels representants
sindicals del Vendrell el dia 2 d'octubre a les 12 del migdia a la plaça Vella. amb una plaça Vella plena de gom a gom i amb la presència de l'ANC i representants d'estudiants.
La Taula per la Democràcia crida al conjunt de la societat catalana a mobilitzar-se


  • Convoquem a la ciutadania de Catalunya demà, dia 2, a les 12 hores, a concentrar-se davant de tots els centres de treball i davant dels ajuntaments. A Barcelona, també es farà concentració a la plaça Universitat.
Les entitats integrants de la Taula per la Democràcia condemnem enèrgicament la violència exercida per part de les forces de seguretat de l’estat per intentar impedir el referèndum de l’1 d’octubre.

Les actuacions policials per desallotjar violentament els milers de persones que s’han aplegat en els col·legis de Catalunya i per requisar el material per a la votació són absolutament inadmissibles i són una violació de drets civils i polítics i de la convivència de la societat catalana.  A hores d’ara ja portem més de 750 persones ferides.
La Taula per la Democràcia expressa la solidaritat i l’afecte a totes les persones ferides i desitja que es recuperin ben aviat, alhora que considerem que  aquests fets mereixen una resposta contundent.
Constatem la vulneració dels drets fonamentals i les llibertats democràtiques que s’estan produint per part del Govern i els organismes de l’Estat.
Per tot això, fem una crida al conjunt de la ciutadania de Catalunya, en la seva pluralitat i diversitat, a la defensa d’un marc democràtic que tingui per principi el diàleg i no la força, la política i no l’autoritarisme, el respecte i no la intolerància. La unitat és la millor defensa de la democràcia.
Com a resposta a la greu vulneració de drets i llibertats viscuda durant el dia d’avui,
Fem una crida al conjunt de forces polítiques i socials de l’Estat Espanyol i d’Europa per a què facin tot allò que sigui necessari per garantir els drets fonamentals i les llibertats de la ciutadania de Catalunya.
Sortim al carrer, donem una resposta pacífica, contundent i democràtica. No tolerarem cap més agressió. Exigim la immediata retirada dels cossos policials.

ATUREM EL PAIS
CATALUNYA, UN SOL POBLE

El Baix Penedès respon


El Baix Penedès és una comarca que també respon a la mobilització per la independència de Catalunya. Avui més de 1.000 persones s'han concentrat al matí i a la tarda pels carrers del Vendrell en contra de l'actuació policial del passat diumenge i de la trepitjada dels nostres drets com a poble. Jo al Vendrell he vist algunes petites manifestacions com la venda de l'aigua al finals del 90, fa un any a favor dels musulmans i fa uns tres anys per la mort de tres persones al Vendrell arran d'un incendi, però mai com ara el Vendrell i la comarca està sortint al carrer per defensar uns drets, una dignitat que fa molts anys que està trepitjada i la gent ha dit que prou. No sé on arribarem, però la gent està unida i això és el principal capital per tirar endavant en aquest camí incert per un fi molt clar per tothom on moltes persones s'han unit per treballar pels mateixos objectius


Els cinemes del Vendrell en la tercera regional i Operación Concha, sostenible

La Operación Concha és una peli friki made in spain amb els elements que pertoquen. És aquell cinema espanyol que vol sorprendre i es queda a mig camí de tot arreu perquè la gent d'aquí també volem una certa qualitat i no xorrades per aquí i per allà. Hem anat evolucionant en els darrers anys i el nivell va pujant. No és tan dolenta com pugui semblar, però no us l'aconsello pas. Als cinemes del Vendrell cada cop hi ha menys renovació de pel·lícules i les que hi ha costen i costen a marxar. Abans hi habia més moviment, però no sé si hem entrat a la tercera regional de l'empresa o és que a tot arreu funciona igual. A veure si la cosa s'activa i es mouen més pelis, encara que estiguin poques setmanes, però ara hem d'anar a Tarragona.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

1O, un dia alegre o gris segons la localitat


Ha arribat el gran dia, després de promeses electorals, manifestacions al Vendrell, Tarragona i Barcelona. Després de fitxar el Puigdemont i aparcar el Mas, després de tants somnis, després d'un assaig de referèndum el 9 N del 2014. Després de tantes coses avui ha estat el gran dia. Un diumenge en què més d'uns quants han anat de bon matí al lloc de votar i també alguns que s'hi han passat el cap de setmana perquè les forces d'ocupació no els hi tragués el seu somni de cop. La cosa feia setmanes que s'anava animant amb declaracions i policies i més guardia civils i vaixells de Piolín a Barcelona. Avui al Vendrell ha estat un dia tranquil Abans de les 6 ja estava al peu del canó. Hi havia un centenar de persones esperant. Al cap de poc han vingut els Mossos de bon rotllo i han estat tot el dia allí fent-nos companyia. Al cap de cop un helicopetero de la Guardia Civil ha fet dues passades pel col.legi. Suposo que filmava. D'aquí uns anys es podran recuperar les imatges que seran interessants.


Al matí ha vingut molta gent i s'han format llargues cues perquè el sistema informàtic de cens únic ha fallat. Llavors s'ha trobat la solució del cens manual i anar apuntant en un paper i suposo que després es revisa. No crec que la gent voti dos cops, perquè la majoria de gent és honrada en tot això. Llavors hi havia por sobre si venia la Guardia Civil o no a buscar les urnes. Al final al Vendrell no ha passat res, però no han faltat els rumors al llarg del matí com ha passat a altres contrades. A les sis de la tarda s'ha decidit fer un local únic al local de Benestar Social i tothom ha ant cap allà. Tot tranquil. Ambient festiu. He vist votant gent de totes els partits i colors edats i condicions. Sempre amb molt bon rollo i en plan festiu i guay.
Al Vendrell i comarca no ha passat res. A Santa Oliva els Mossos han fet el paripé, però tot arreglat. Ha estat molt lamentable el que ha passat a molts llocs de Catalunya. Hem tornat a la dictadura i hem vist com això de la democràcia encara és una fal·làcia que encara molt per fer. El resultat és igual, però avui Europa i el món ha descobert com se les gasten a Madrid. Ells són una fàbrica d'independentistes i cada dia en són més.

Ja estem al gran dia: 1 d'octubre del 2017

Ha arribat el gra dia. Després de més de 300 anys esperant, al final el que molts no creiem tindrà lloc encara no sabem com acabarà tot plegat, però tot està a punt Sinó està el pla B i sinó el C. Aquest dia farà història a Catalunya, difícilment les coses tornaran a ser com eren, hi ha molts nivells en el mapa cromàtic. Les darreres setmanes han estat molt intenses i per fi arriba el gran dia i tothom posarà la carn sobre la graella per aconseguir els seus objectius. Els uns a favor. Els altres en contra i la resta fent el seu paper que els hi toca. Les properes setmanes són incertes, encara que aquí moltes vegades acabem tornant a la normalitat per una via o una altra. El que serà segur que aviat farem unes autonòmiques o potser unes generals i tot, depèn com vagi tot plegat.
Demà serà un dia intens. Tenim les xarxes socials i la tele i la ràdio que estarà allí a peu d'urna. Molta sort i que triomfi la democràcia i la sobirania popular com ha de ser, només faltaria. No potser que l'estat estigui governat pels jutges.

dijous, 28 de setembre de 2017

Kingsman, una peli diferent amb algunes escenes molt dures

Kingsman és una peli amb bons i dolents amb persones i robots i amb escenes molt dures. La veritat és que és força llarga, més de dues hores, però passa bastant entretinguda. Algunes escenes són molt dures, però el nivell no baixa gaire al llarg de les projecció. Hi ha alguna escena còmica, però dins la peli de d'espies, traïdors i dolents és bastant innovadora. Us la recomano, però no aneu amb nens que hi ha moments que millor tapar-se la cara.

dimecres, 27 de setembre de 2017

Darrer quart del partit



Els dos equips ja fa segles que s’enfronten en el terreny de joc. Els uns tenen tot l’equip arbitral subvencionat. Per altra banda també tenen controlat els qui s’encarreguen de la gespa, de la llum, del manteniment de la infrastructura, de la venda d’entrades, etc. Els altres fa anys que juguen i sempre els ha tocat perdre. Mai han tingut l’oportunitat d’apropar-se a la porteria de l’equip contrari. Quan estaven a tocar la zona de la porteria, llavors veien com els hi assenyalaven un penal en contra, una falta o en el més curiós dels casos és quedaven a les fosques. No cal dir que la gran majoria d’espectadors eren de l’equip favorit. L’altre s’havia de conformar amb un tros de graderia, sense llum ni serveis. Sempre havien jugat amb aquesta discriminació manifesta, però tothom sabia que el joc estava ple de desigualtats i la gent tenia molt clar qui tenia la paella pel mànec.
Quan quedava poc per acabar el partit, els jugadors, l’entrenador i l’equip tècnic van decidir que ja s’havia acabat la broma, que ara ells imposarien les seves normes al joc que ja n’estaven farts de rebre faltes i ser víctimes del joc injust d’aquest equip oficial. En aquell moment, van començar  a entrar forces de seguretat per controlar cada moviment de l’equip desfavorit. Els hi varen requisar totes les bufandes, banderes i tot allò que es pogues amb els colors dels que sempre havien estat perdedors. Les comunicacions dels aficionats  a través del mòbil van quedar intervingudes immediatament i tots els seus missatges estaven controlats per les forces de seguretat per conèixer les seves noves tàctiques per vèncer a l’equip predilecte.
La única cosa que demanaven els fustigats és que els dos equips tinguessin les mateixes normes i en la mateixa mesura, però això no els hi va semblar gens bé als qui sempre es portaven el gat a l’aigua.
El darrer quart d’aquest partit ens pot semblar una eternitat. Pot durar set dies perfectament i només es pugui seguir a través de les xarxes socials perquè és el més ràpid i fidedigne que avui tenim a casa nostra. El cúmul de diferents i variades versions és el que millor s’assembla a això que s’anomena objectivitat que en un 90% dels casos es tracta de subjectivitat pura i dura.
Els jugadors han dit que prou. La majoria de socis del club han de votar si aproven aquestes noves normes que han sortit d’aquest petit grup d’esportistes que ja sabien a que anaven quan varen començar el matx encara que ningú s’ho acabava de creure. Al final tot allò s’ha tornat realitat i el dia 1 quasi ha arribat a les nostres agendes.
Els equips del voltant no es mullen gaire perquè sempre se’ls ha ensenyat a apostar pel cavall guanyador, però tampoc es poden oposar a la sobirania popular. Llavors van temptejant la situació a veure com acaba tot plegat.
Unes setmanes molt intenses frenètiques on tothom feia el seu paper com si hagués estat coordinat de fa mesos, però la identitat, la supervivència, el ja n’estic fart són eines que encara poden aixecar banderes en nom de la sobirania popular.
Evidentment els uns seguiran vénen la realitat com sempre ho han fet amb paraules com diàleg, democràcia, sobirania popular, però molts ja saben que aquests mots en nom d’alguns jugadors estan totalment buides de contingut i signifiquen el contrari.
Alguns volen saber el resultat del partit. Altres es conformen en què tot acabi bé i no hi hagi danys col·laterals. Tot i això es nota una certa fractura social entre els uns i els altres. Uns ho porten molt bé, els altres ja fa dies que han perdut els papers. Seguirem aquest partit tan interessant que se celebra cada 300 anys i per sort o per desgràcia ha tocat a la generació que ara forma la nostra societat.
Es podrien fer apostes pel partit amb molta lletra petita, però al final la gràcia és que guanya la voluntat popular, la real i no pas aquesta que ens han volgut imposar en els darrers anys en forma de partidocràcia i poder únic repartit en tres cares diferents, però iguals. Esperarem el dia 1 quan acaba el partit, hi haurà pròrroga? Qui hi perdrà menys?


La meva teoria sobre la parella morta al pantà de Susqueda

Aquests dies estan passant coses inaudites i diferents fins ara. A part del dia 1 O, un fet que m'ha cridat l'atenció han estat la parella morta del pantà de Susqueda que van desaparèixer el passat 24 d'agost i tot just ahir 26 de setembre van trobar els cossos.
Jo crec que algú va matar a un dels dos per error. Llavors perquè l'altre no el descobrís es va carregar a l'altre i va enfonsar el cotxe i punxar el caiac per no deixar pistes. Sembla que algú va sentir un tret a l'hora que sembla que van desaparèiexer. No hi trobo més explicació. També podria ser que algú els volgués robar i ells oposessin resistència i acabés amb tot. No hem quadra que anessin tan tapats en la darrera imatge d'ells al caixer automàtic. També és raro que algú els volgués matar allí i esperés el moment que hi anessin per acabar amb ells. Jo crec que és un cúmul de casualitats. A veure que passa, però es podria fer una peli, només falta el final, però fins ara dóna molt de si. Només són especulacions per dir alguna cosa que podria arribar a quadrar algo. Temps al temps.

dijous, 21 de setembre de 2017

Factura i fractura social

Cada dia és un dia diferent i no sabem que passarà el proper. Tot és incert. Estem en una espècie d'estat d'excepció no declart amb dos móns diferents i totalment oposats. La maquinària de Madrid va creant adeptes entre l'independentisme català que cada dia és més fort i està preparat per tot. No sé com acabarà tot plegat, però el que és cert que cada dia la fractura social és més forta i això ens passarà factura en el futur. Depèn com acabi podem estar mesos o anys en tornar on estàvem però alguna cosa s'ha de moure. A veure que passa. Hem de pagar el pato entre tots, però falta saber fins on s'arriba, la resta ja hem engegat el procés que no té aturador

dimecres, 20 de setembre de 2017

Un manual de vida de Laura Escribà



Una de les persones més populars del Vendrell i comarca és la Laura Escribà, per la seva manera de ser, pel seu color de cabell, pel seu somriure sincer i pels seus profunds pensaments i per tantes altres coses ella és prou popular a casa nostra. Acaba de treure un llibre on explica la manera d'encaixar la vida. La manera e trobar-te a tu mateix. Un manera de ser feliç sense saber el perquè. Un llibre que com ella dibuiaxa  "La vida és un arte que se viste de lo que tú decidas. Puede ser de clors y poesía, de música i fiesta, de silencios rotos, de enfermedades, de ángeles y demonios, de todo lo que tu pienses que es".
Un gran llibre que s'apropa al cor y al més profund d'aquesta jove vendrellenca que molts tenim la sort de conèixer en persona.., Molt recomenable, segur que si el comenceu no el podreu deixar. Un llibre d'il.lusió, optimista i perquè tots ens coneixem una mica millor a través de les sàvies paraules de la Laura. Us el recomano molt fervorosament. Ja ho veureu.

La cultura de l’asfalt




A mesura que passen els anys, tenim més abandonats una de les nostres riqueses com són els boscos i els camps de conreu de la comarca. Cada dia hi ha menys pagesos a casa nostra i amb el pas del temps, els pins i els matolls van ocupant terrenys. També tenim un fenomen que potser no es nota tant però es ben perceptible per aquells que en un moment donat van al bosc a buscar bolets, a caçar o simplement a donar un tomb. Molts dels camins que durant segles i segles eren transitables estan sent ocupats per la massa forestal i estan desapareixent dels mapes. Si que tenim ciclistes que encara donen sentit a alguns d’aquests trajectes naturals, però massa d’aquests per manca de trànsit estan desapareixent de mica en mica.
Això no seria cap problema greu sinó fos que el canvi climàtic, la manca de recursos públics per als seus funcionaris facin que cada dia el perill d’incendi sigui més gran i per altra banda, també es redueix el nombre de bombers o recursos destinats a apagar aquests focs. És una combinació explosiva que algun dia ens pot portar algun ensurt a la comarca.
Hi ha gent que es va anar a viure dins un bosc per mil raons que es poden compartir o no, però estan allí. Aquesta situació física pot provocar fàcilment que algun dia hagi de tocar el dos per fugir de les flames, esperem i desitgem que això no passi, però la realitat és aquesta.
Hem gastat milions de diners en tenir a punt les nostres costes per atraure turistes i visitants per omplir les nostres butxaques, però per altra banda, no ens hem donat compte que la vida del camp s’anava morint. Poc a poc aquells fills de pagesos han preferit anar a fer de manobra que no pas seguir les tradicions dels seus avantpassats perquè l’agricultura que es fa a casa nostra en la seva gran majoria és poc rendible per molts factors que tothom coneix i que és un element global.
Potser el dia que ens posem en serio amb això del enoturisme i organitzem rutes per russos que ens visiten per les muntanyes del Baix Penedès potser ja no trobem pagesos o els camions que ens hi porten ja en prou feines deixen passar a peu.
Durant molts anys hem mirat massa al mar i ens hem oblidat de l’interior. Altres comarques com Vilafranca no ha tingut aquest problema tan agreujat com nosaltres. En ells els hi ha passat una cosa molt bona, han hagut de buscar-se la vida sense dependre d’aquesta gran mentida que és el turisme de platja sinó ho sabem treballar.
Aquí va tenir el seu moment de glòria, però ara per ara s’han de buscar nous camins per donar vida a la comarca.
Aquest boom turístic a part de deixar la comarca desinteressada per la seva part agrícola, ha provocat que tampoc s’establissin grans indústries perquè molta gent preferia el diner estacional del turisme dels anys 60 i 70 que no pas anar a treballar 40 hores diàries a la setmana amb un mes de vacances.
El pas dels anys ha provocat un altre fenomen que ara es veu prou clar quan tenim la calor aquí. Aquests petits nuclis de població que han anat sorgint aquí i allà part dels serveis bàsics com l’aigua, les escombraries, la llum i el telèfon també reclamen transport públic, neteja viària i seguretat. Evidentment dotar aquests serveis a tot el territori ha suposat un augment molt alt de la despesa municipal. Com a nota curiosa, evidentment, ara també reclamen la seva festa major amb el sopar popular i el conjunt que hi posi una mica de música i com també paguen  els seus impostos cap polític els hi pot dir que no. Per això hi ha municipis que cada cap de setmana de l’estiu té la seva festa major en alguns dels seus nuclis de població, en algun cas hi ha més població en aquestes urbanitzacions del finals del segle XX que no pas en el seu nucli històric. Aquesta és la realitat d’aquesta comarca que viu en constant transformació per adaptar-se a les noves circumstàncies.




diumenge, 17 de setembre de 2017

Alguna cosa està canviant




Estem vivint dies molt especials, dies diferents. Una lluita entre dues maneres de veure el món on la gent s'ha de posicinar. Aquí no sé sap el final, hi ha per per totes les versions, però la veritat és que alguna cosa s'està movent. La gent està responent. Altra molta queda en silenci, però està allí i pot sortir en qualsevol moment. La gent està tipa de moltes coses i hem començat un canvi. La majoria busquen la independència, però altres busquen que les coses siguin diferents. Hem acabat un periode i en comencem un de nou. No sabem com acabarà, però algo es mou.

dijous, 14 de setembre de 2017

Doble joc presumptament legal

En aquests dies intensos estem vivint un clar paral·lelisme entre dos jocs presumptament legals: per una banda l'Estat Espanyol i per altra banda la Generalitat de Catalunya que ha endegat la seva fase de desconnexió, el que s'anomenava xoc de trens. Aquí hem trobat dues legalitats vigent, una tot just acaba de néixer i l'altra ja fa segles que va. La gent fins ara feia més cas a la gran, però de mica en mica i vist per on van les coses cada dia hi ha més seguidors de la legalitat emergent que no sabem on acabarà. Jo era dels que deien que el referèndum no se celebraria, però crec que vaig equivocat. Escoltar ahir el President per la tele i veure que van a totes, jo crec que és una garantia d'aquest xoc de trens que tindrà lloc el dia 1 als col.legis electorals. Només ens cal esperar. Ara tenim lleis per on triar i remenar.

Barry Seal, entretinguda

Barry Seal, el Traficante protagonitzada per Tom Cruise és una peli entretinguda que explica una mica com anava sobre els anys 80 el negoci de la droga de les armes amb els americans, els països del sud i els que tenien el poder i els que el volien arrebatar. Una història que segurament està basada amb la realitat que explica l'evolució d'un pilot molt bo de la TWA cap a altres maneres de fer negoci. La rivalitat entre els diferents cossos de seguretat americans i una radiografia de com anava tot plegat. Molt amena.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Fins quan hem de demanar diàleg?

Aquest referèndum del proper 1 d'octubre ja fa anys que el govern català el vol pactar amb Madrid, però Madrid sempre ha dit que no. Ara potser farem una versió millorada del 9 N, però la culpa és de Madrid perquè aquí ja hem dit per activa i per passiva que volem decidir que fem. La culpa no és nostra, simplement allà passaven de nosaltres perquè pensaven que no es faria, però al final la cosa s'ha posat seriosa.  Ja fa temps que volem parlar. Si es fa aquest referèndum i no té les garanties suficients no és culpa nostra, sinó de Madrid que sempre ha dit que no. Les coses han de canviar i la gent ha de decidir. Si Madrid hagués posat unes condicions i s'hagués fet el referèndum fa uns 4 o 5 anys possiblement el no hagués guanyat de carrer, però a mesura que parla i actúa Madrid es van creant independentistes perquè ells fan la campanya. Els d'aquí no cal que facin res. Rajoy i els seus són els principals creadors d'independentistes perquè la gent no és tonta i les coses les entén i quan es trepitja tan al poble al final la gent es revolta i no hi ha legalitat vigent que valgui.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Sentir-se com a casa per lluitar contra la universalització

Crec que molts pobles estem vivint una mena d'universelització o generalització. Molta gent pels mitjans de comunicació que tenim avui en dia compra el més just al poble i les grans compres les fa a les capitals o a centres comercials. És molt difícil poder competir amb aquesta nova tendència que fa uns anys no passava. La gent anava a Barcelona o Tarragona a comprar en comptades ocasions, però amb el pas de temps aquestes ciutat i altres centres comercials són els objectius de més gent a l'hora de comprar. Els motius són diversos. Mai una botiga de poble podrà competir amb aquests establiments per preus, però el comerç local té una cosa molt bona i que no tots saben aprofitar: el tracte humà. Hi ha llocs d'aquí de casa nostra propers a casa que et tracten com si fossis de la família i quan hi ha una cosa que et pot interessar t'avisen. Evidentment quan estas allí et sents molt a gust i aquesta és una de les eines perquè el comerç petit ha de lluitar amb el gran, potser no són els preus, ni les ofertes, sinó el tracte humà que massa cops se'ns escapa de les mans.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Un poble que no es pot parar


Avui 11 de setembre és un dia diferent, d'aquells que recordes durant molts anys per moltes petites històries. Ha estat un dia especial en què m'ho he passat molt bé perquè és un dia amb sorpreses. Primer perquè et trobes persones que fa anys i panys que no coneixes, alguns són veïns teus, però altres els coneixes per altres històries. Avui jo també he anat en un dels 10 autobusos que han sortit del Vendrell. Hem arribat molt aviat a Barcelona i hem tingut temps per avorrir-nos i tot, però hem anat tombant per la zona on hi havia la concentració i anaves veient altra gent com esperava el gran moment. A les 4 hem anat a lloc, tot seguit hem buscat un wc abans que fos el moment més important. Hem estat quasi mitja hora per acabar amb l'excusat i al sortir ja estava tothom allí preparat pel gran moment. El minut de silenci, impressionant; el cant dels segadors, brutal, després han passat les pancartes, primer una de petita que ha despistat a la gent i després la gran que era l'oficial.

Molt bon ambient, molt cordial i és una d'aquestes coses que fan país fan història. Jo no sé que passarà el primer d'octubre, però no tens suficient legalitat vigent per impedir parar molta gent que ja està farta i vol votar el dia 1. No sé com s'hi podran oposar, però avui, un dia més hi havia molta molta gent com els altres anys amb les idees molt clares i això és el més important. com ho podran parar?


Avui, 11 de setembre, un dia festiu i revindicatiu

Avui 11 de setembre és un dia festiu i reivindicatiu. Potser aquest serà el darrer cop que sigui reivindicatiu potser encara estarem uns anys amb aquesta dualitat, però la realitat d'avui és que la gent anirà a Barcelona a reclamar independència o almenys a poder votar que ja és molt. També hi ha gent que reclama votar que està a favor del no, però clar aquesta legalitat vigent dictatorial que tenim ens imposa seguir un full de ruta que cada dia està més lluny de la realitat.  Fa 20 anys ser independendista és ser un friki i hi havia quatre gats, però gràcies a Madrid ha anat creixent aquest perfil i cada dia en som més i a mesura que els dies passen van creixent perquè hi ha molta gent preparada en aquest món que no té arguments per ser d'una altra manera.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Generació Ikea



La nova generació Ikea que ara està entre els 20 i 30 anys són joves molt formats. La nostra generació UHF perquè quan érem quitxalla no hi havia més canals en la nostra televisió en blanc i negre. Els joves d’ara mostren una clara dualitat: hi ha uns quants que estan molt preparats amb idiomes, informàtica, coneixements pràctics, altres que estan tot al contrari perquè s’han auto exclòs d’aquesta societat que marca un ritme frenètic. Per altra banda, també hi ha alguns que ocupen la zona mitja d’aquesta punts oposats, però tinc la impressió que no n’hi ha tants en aquest espai central com en altres generacions anteriors.
Els joves d’ara no tenen problemes de mobilitat, perquè la feina en la majoria de casos és precària i el fet de cobrir les necessitats bàsiques els obliga a pujar i baixar en el mapa mundi. Persones que evidentment els mobles que fan servir són els d’Ikea perquè no tenen cap necessitat de comprar cap taula massissa  amb les corresponents taules a conjunt per aguantar més anys que les de l’àvia Remei.
Ara la cosa és provisional i les hipoteques ja és una cosa del passat. Els més legals van de lloguer. Els més alternatius doncs aprofiten l’obra social dels bancs i amb una patada a la porta aconsegueixen el somni de la seva vida.
Una generació que té uns coneixements bàsics de cuina i una mica menys de costura, perquè hi ha grans magatzems que per menys de 10 euros et pots vestir de dalt a baix sense arribar les mans de benestar social.
Aquests joves estan informats al segon del que passa al món. Evidentment difícilment trepitgen un cinema. El seu bloc de notes està farcit de pàgines web on aconseguir una part dels seus somnis a un preu assequible i l’IVA és una cosa a vegades evitable. Joves que no acostumen a practicar el postureig.

La cessió dels locals al Vendrell en tres escrits amb massa coses en comú


Primer l'opció lògica davant la situació. Segueix el que s'esperava per la majoria.



 Aquí tenim el "tranquils tots votareu". No us poseu nerviosos, però fins aquí puc llegir.

Aquesta és l'oficial on jo no dic que no directament, però clar tothom sap el que diu la legalitat vigent. No cal dir res més. Jo no he dit pas que no. La legalitat vigent ho diu tot, no cal afegir res més.



divendres, 8 de setembre de 2017

Aferrats al twitter o a la tele

Aquests dies són molt intensos, aferrats a la petita pantalla o al twitter. La programació de TV3 pateix incontables canvis perquè ha de seguir l'actualitat en aquest partit de tennis entre Catalunya i Madrid a veure que es porta el set a casa. Són uns dies inolvidables que segueixen molta gent, tot i que molta gent segueix al seu rotllo. Aquest és un tema de conversa on no hi caben les posicions neutres. Ets d'un bàndol o d'un altre o ets federalista que és una cosa totalment anacrònica i fora de context. La resta de l'actualitat passa de puntetes pels mitjans de comunicació. Som el centre d'Europa i de mig món a veure com acaba tot en aquesta democràcia que resulta que en el fons era una república bananera que no té res d'envejar a altres règims totalitaris que ja han passat a la història. Seguim al peu del canó a veure per on anirà la propera.

dijous, 7 de setembre de 2017

Miracles, no gràcies





En aquest món d’avui en dia ja no necessitem miracles. Ja tenim les noves tecnologies que ens permeten poder comunicar-nos a l’instant amb l’altra banda del món. Només volem que tot sigui una mica més racional i humà. No ens calen tenir els supermercats oberts els diumenges per la tarda, perquè aquest dia que algú va crear per al repòs humà ha perdut la seva gràcia essencial i ja s’ha tornat una jornada normal com la resta de la setmana.
No ens cal tenir el pont del dia 15 d’agost tots els carrers i places dels barris marítims de la comarca plens de cotxes, turistes i segones residències que vénen a gaudir de les nostres platges. Potser és millor que aquest fenomen no sigui tan intens i ens duri una mica més en el calendari, no cal que ho concentrem tot ens uns pocs dies. Per començar tot això, a part de penjar uns cartells on es digui el Baix Penedès tot l’any hem de tenir socorristes a les platges i uns hotel que puguin allotjar aquests turistes. No cal que permetem un cop més que les comarques veïnes facin el negoci i nosaltres hi posem les platges, les dutxes i els rentapeus si fa falta.
No necessitem arribar a Lleida en mitja hora, però potser que no estaria gens malament que els trens s’allarguessin una mica més a la nit i durant tot l’any tinguéssim una mena de bus nocturn en les principals ciutats del Penedès. Un servei totalment deficitari, però avui en dia hi ha tantes coses que ho són, algunes per voluntat política del municipi, però un cop s’instal·len ningú té valor de tirar enrere. Un exemple clar és  la policia municipal, com el cas de  l’Arboç que tot i que no és obligatòria que hi sigui pel seu volum d’habitants qui és el valent que es posa al davant i la treu dels seus serveis.  Menys a pocs anys d’unes noves eleccions municipals on els uniformes ajuden a pujar punts als candidats.
No volem ni grans autovies noves de trinca amb l’escena típica i tòpica de les inauguracions per personalitats molt importants. Només que d’una vegada per totes es treguin els peatges de les nostres autopistes que ja fa anys que paguem com a obra social de la Caixa que després ens regala un paraigües promocional amb el logotip de l’entitat que sempre et pot guardar d’un refredat mal curat.
No volem plens de 6 hores que no serveixen per res a part de posar a prova la dialèctica d’alguns dels seus protagonistes, perquè la majoria no obra ni la boca, només cobra per aixecar el braç quan marca el guió. No cal tanta filosofia i bones intencions a l’hora crear mocions i propostes sense voluntat i encara amb menys pressupost per fer-ho realitat. Si ens agrada el teatre podem anar a la Lira, també podem optar pel plenari del consistori és un espai molt més seriós i quan les coses s’aproven s’haurien de moure mínimament perquè és fessin realitat. Una de les grans gestes d’aquest unanimitat pública és l’ampliació del pàrquing de l’hospital del Vendrell, doncs està allí i sembla que no creix per idiosincràsia ni un mil·límetre. Si  algú fa alguna cosa tampoc es nota.
No volem ni folklòriques catalanes que facin pregons com aquell que fa espectacles artístics en algun teatre. Vull donar un cop més l’enhorabona a la Marta, La Gemma i la Carlota per l’exquisit pregó que varen portar a terme per la festa major del Vendrell i a l’elenc arbocenc a la seva localitat.. Uns diners que es poden dedicar a altres coses en comptes de satisfer a folklòriques del país que no passen pel seu millor moment econòmic. També hem de creure en nosaltres i no convidar als de sempre per no fracassar en l’intent de donar ales a la nostra gent.
No volem triplicar el nombre de contractes dels nostres joves perquè l’única cosa que ens estan dient és que és treball precari perquè cada setmana en poden fer un de nou. Volem menys contractes, però que siguin de més durada.
Són petites històries que ens afecten quan fa dies que ja no em trobo l’escombriaire simpàtic al meu carrer. Ell cada dia em donava els bons dies. Una manera de començar el dia molt saludable. Em pregunta si algun tipus de miracle haurà acabat amb la seva presència en el meu barri. On deu estar? Miracle si un dia el torno a veure sota a casa recollint les llaunes dels clients insolidaris d’un bar de baix cost que és el que es porta.








La Sra. Martínez

Un dels grans protagonistes del gran debat d'ahir al Parlament de Catalunya que va ser un joc de filibusterisme a veure com jugar al gat i a la rata per conseguir aprovar una llei perquè els catalans puguin anar a decidir sobre el seu futur va ser la sra. Martínez. Aquesta bona dona de Catalunya si que es pot quan varen marxar els parlamentaris de C's i PP de l'hemicicle que varen deixar sobre els escons unes banderes catalanes i espanyoles, la bona dona es va dedicar a treure les espanyoles. Tot i que la presidenta del Parlament li va dir que ho deixés com estar ella com una sra. responsable de casa seva va voler que tot estigués ben endreçat i cada cosa al seu lloc. Tot i que ella no va marxar del Parlament i en el seu vot es va abstenir va tenir l'empenta de treure les banderes espanyoles. Una sra gran que anava molt lenta i va ser ajudada per tornar al seu escó. Aquesta encara serà candidata per ser catalana de l'any i pels seus minuts de glòria davant de mig Catalunya seguint el debat per la tele i les xarxes.

El Vendrell, sempre segons la legalitat vigent

El Vendrell té un govern certament complicat i encara perquè alguns partits no acaben de fer sang sinó encara seria molt més divertit i parlen d'una mena de front comú per menar el vaixell endavant. El Vendrell no forma part de l'AMI i en el seu govern ( qui aprova el presupost que és que mana 'acció de govern) estan Pdecat, PSC ( amb dues versions diferents integrades: els independes i els del PSOE), C's, PP i un no adscrit. La cosa de moment no està gens clara però jo penso que no cediran cap local perquè els unionistes guanyen per golejada. Llavors aniran de guapos i formals i legalistes fins a la mort i com que la Generalitat deurà cedir alguns instituts llavors aquí tindran la solució. Ells no cediran res i quedaran bé i la Generalitat ja farà el seu. Crec que la cosa anirà per aquí. Una mica potser, però no gaire no sigui que els companys de coalició no ens aprovin els propers pressupostos

dimecres, 6 de setembre de 2017

25 dies trepidants

Estem vivint els darrers 25 dies abans del referèndum del proper 1 d'octubre. Un partit frenètic d'estat contra Catalunya, d'unionistes contra soberanistes, també tenim els que no es mullen com els si se puede. Això és un Barça Madrid de futbol però en política. Cadascú té les seves normes. Cada dia la cosa es tiba una mica més i vinga vinga que això no ha estat res. Estem vivint uns dies a ritme de twitter. Poden passar moltes coses el dia 1, fins ara estan obertes totes les possibilitats, però aquest cop el xoc de trens sembla que va en sèrio. No trobarem una mena de referèndum happy flowers com altres cops que no ha servit per a res. Ara sembla que està posada tota la carn sobre la graella. Cadascú es posiciona a un costat i alguns que no es volen mullar doncs tomben pel mig, però cada dia en seran menys. A veure que passa el proper 1 d'octubre. Alguna cosa passarà, però no sabem encara la magnitud de la tragèdia. No us perdeu el twitter. A la tele la programació cada dia és més dolenta. Endavant. Aquí estem. A veure com peta tot plegat.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Les tres hores de glòria

Hi ha suicides que decideixen acabar amb la seva vida d'una forma força segura: tirar-se al tren. Molts pocs escapen de les rodes d'aquestes maquines amb els seus vagons i no hi ha una segona oportunitat. Tothom pot tenir els seus motius més o menys justificats per suicidar-se. Alguns cops alguns no surten tan mal parats com es pensaven i tenen l'oportunitat d'arrepentir-se d'aquesta gesta, altres ni això. Les persones que opten per aquesta via, mai millor dit, segons on ho facin tenen un parell d'hores de glòria, quan tothom parla d'ells i de la gesta cercant una més enllà ràpid. Depèn on ho facis i l'hora que ho facis pots arribar a tv3 i en altres ocasions no passes dels principals afectats per la gesta. Encara que moltes estacions hagin posat tanques qui es vol tirar al tren encara té la seva oportunitat en un punt o altre de la via. Alguns escullen el tren altres suposo que no estan per òsties i van al que troben. És tot un món aquest del suïcidi a les vies del tren. Facis on ho facis sempre et garanteixes un mínim d'usuaris pietosos que et resaran un parenostre per la víctima encara que no la coneguin, alguns altres et maleiran perquè arribaran tard a alguna cita, però segur que no passes desapercebut en ulls de la ciutadania, en especial dels renfaires afectats.

dijous, 31 d’agost de 2017

Joan Latorre presenta el seu llibre de noms de lloc i de persona de Santa Oliva



Entre els actes de la festa major de Santa Oliva hi havia una proposta que és el fruit del treball de 23 anys de recerca arxius públics i privats, de consulta directe a gent del poble, alguns dels quals ja fa dies que varen traspassar, de treball de camp i de repassar molts altres llibres i publicacions de temàtica relacionada amb l’onomàstica. Una feina d’anar lligant caps aquí i allà i anar esbrinant el perquè de tot plegat fins a arribar a un seguit de propostes concretes amb cara i ulls.
Santa Oliva és juntament amb Albinyana els únic poble del Baix Penedès que gaudeixen d’un treball d’aquesta intensitat. Una mena de diccionari de topònims i antropònims que recull més de 2.500 entrades del municipi que des del principi de tot al segle IX fins l’actualitat amb la inclusió de paraules com l’Ave que passa per la localitat aprofitant tant fonts escrites com orals. Una feina ingent  que inclou un seguit de mapes situant cada topònim al seu lloc. Joan Latorre és un jove reusenc que per motius professionals es va instal·lar a Santa Oliva on des d’un principi es va dedicar a estudiar la història del municipi des de diferents àmbits. Aquesta no és la primera publicació d’aquest estudiós sobre la localitat i es preveu que tampoc serà l’última perquè està treballant en noves propostes. Aquesta és una gran obra editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs i amb la col·laboració de l’Ajuntament, la Diputació i el Consell Comarcal. Un gran treball molt rigorós i exhaustiu per un poble amb les característiques demogràfiques i de superfície de la localitat baixpenedesenca.

Parcs temàtics




La nostra societat està cada dia més marcada com la d’antuvi i no ens estem adonant que les coses estan canviant, ens entossudim cada dia a seguir com abans, però de mica en mica les coses van canviant.
Els nostres polítics segueixen la visió de parcs temàtics per als nostres municipis. Organitzem les festes majors com sempre: balls tradicionals, havaneres, sardanes, castells de focs i que no ens falti ni la cercavila ni els castells.
Llavors aquesta història es va repetint programa a programa, canvien els models i els dissenys, però la base és molt semblant amb el pas del temps.
No ens donem compte que les coses han canviat molt en els darrers anys. Si ara portem un Txarango a casa nostra hem de pensar que vindrà molta gent de fora i que les principals vies de la vila estaran plenes de vehicles que portaran admiradors d’aquest grup. Evidentment força d’aquestes persones no voldran o no tindran les ganes de pagar 4  euros  més el got per consumir un combinat, llavors s’imposa la solució de fer botellón per gust i molts cops per necessitat perquè les preus són excessius o simplement és pot reduir el marge.
L’altra història és que en aquestes poblacions no hi ha només dues opcions o ball de festa major o concert jove, hi ha gent que com és normal aposta per altres opcions. Sinó les troba a la vila, doncs tocarà el dos i no passa res. Per això s’han inventat els cotxes.
Els immigrants doncs aniran a donar un tomb per allí a veure que s’hi pesca, però en cap moment es pensa en oferir algun espectacle dedicat amb ells. La filosofia real és que s’han d’integrar i per tant els toca escollir o pas doble o música catalana. No hi ha més. Poden anar d’observador a alguna de les dues propostes.
El que si que hem actualitzat són les urbanitzacions amb festes major. Quan jo era petit al meu poble, Albinyana, estava la festa major del poble i la de les Peces. A les urbanitzacions es feia algun sopar, concurs de truites, petanca, però poca cosa més. Enguany hem introduït els grups musicals. Ben aviat farem com al Vendrell que durant els dos mesos d’estiu no paren de fer festes majors i castells de focs d’entre 5 i 10 minuts per deixar a tothom content i visca la integració.
Ens preocupem pel territori i no ho fem pas pels seus pobladors nouvinguts. Evidentment ja fa dies que d’alguna manera ja hem integrat els balls tradicionals dels sud de la Península Ibèrica en algun  format, però ens falta creuar el Mediterrani o anar cap a altres zones d’Europa. Petits detalls, no cal que cada dia tinguem de protagonista una cultura diferent, però un petit tastet d’espectacles provinents d’altres països que molts cops els pots veure anunciats en bars i sales de la comarca.
La realitat és la que hi ha, no podem pretendre sempre viure d’un passat presumptament gloriós i en un format adaptat a les nostres necessitats, perquè en aquelles èpoques tampoc crec que tot fos tan uniforme com ens volen vendre. El pas del temps va perdurar alguns formats i altres van caure perquè van quedar en segona o tercera posició.
Avui com sempre podem seguir imposant la nostra realitat oficial, però avui com sempre els que no es sentin integrats continuaran fent la seva perquè no se sentiran identificats. El problema és quan aquestes minories que sempre han existit arriben a nivells importants, llavors aquí tenim un problema seriós a tractar i a tenir en compte.

Els nostre temps funciona molt més ràpid que els d’anys anteriors i hem de saber estar al dia i deixar de viure d’un passat i esperant un futur incert, sempre ignorant el present que sempre ens acull amb les seves coses bones i no tan bones.

L'altre guardaespatlles, per passar l'estona

Molt interessant la proposta que amaga el otro guardaespaldas. Accio i humor en una bona combinacio per passar una molt bona estona. La interpol no queda gens ben parada i la coordinacio policial tampoc. Pelis destiu per passar lestona.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Ontinyent, una gran festa de Moros i Cristians


Molt interessant anar a Ontinyent a veure Moros i Cristians. Tres dies i escaig de festa dedicada als moros. Desfilades que duraven hores i hores i un poble i una comarca que estava totalment llliurada a aquest esdeveniment amb comparses que porten més de 100 anys de vida a la localitat. Ha estat impressionat, sobretot la part de la desfilada mora i cristiana quan la capitania, les 13 comparses i les embaixades treien el bo i millor de les seves gal.les. Impressionant. Hi havia molta gent, molt de música, no pot fallar a València, estructures formidadables, grups de ball i dansa espectaculars. Ha estat tot un plaer gaudir d'aquests dies a Ontinyent. També molt interessant l'embaixada infantil feta per la canalla i on hi va molts nens perquè està dedicada especialment amb ells. Aquesta festa costa un munt de diners. Ens varen dir que només el lloguer dels animals exòtics de la comparsa mora costaven 20.000 euros. Això si, es podien veure elefants, pitons, camells.
El que no val tan la pena són els alardos que és una espècie de carnaval on la gent va desfilant per lliure i amb disfresses senzillotes.
Una altra de les coses impressionants és quan davant del castell totes les bandes interpretent el Ximo, una mena d'himne de la festa. Veus una plaça amb unes 3.000  persones totes movent-se al mateix ritme amb un silenci absolut. Una cosa que val molt la pena. La gent d'Ontinyent ho tenen tot calculat i són molt agradables i de molt bon tracte. Això és una cosa que sempre s'ha d'agrair.

Més del mateix amb el rei Artur

Rey Arturo, La Leyenda de Excalibur és la darrera versió del Rei Artur a les nostres pantalles. Una peli farcida d'efectes visuals molt interessants i que torna a recrear un dels clàssics de tot els temps. Hi ha moments de la peli que són molt originals, perquè ens ho presenta com si fossin fotografies obviant el que és el cinema, llavors et vas recreant la teva pròpia peli. Més del mateix, però amb molts efectes.

dilluns, 28 d’agost de 2017

TV3 i Telecinco, dues formes de veure el món



Una de les primers notícies d’aquest mes de setembre és que Telecinco i TV3 empataven en audiències durant el mes d’agost a un 10,1%. Aquesta informació ens ve a dir molt de que tenim al nostre voltant.
En principi la televisió catalana i aquesta altra del centre de la península són dos maneres ben diferents d’entendre el món. No vol dir que qui no mira una cadena en altres moments pot mirar l’altra i viceversa, però en principi i a grans trets i salvant totes les distàncies possibles estem parlant de perfils totalment diferents d’espectadors.
Tot i aquest lideratge, val a dir que fins arribar al 100% encara ens falten moltes cadenes i propostes televisives que estan per sota del 10% i que en un conjunt completen tot l’ampli ventall de la petita pantalla farcida de moltes cadenes de tot tipus on pot triar i remenar.
Quan jo era petit només hi havia dues cadenes. La 1 i la UHF. En la primera podríem trobar una mica la cadena oficial de tot plegat amb una mica de tot, des de notícies, sèries, música i tampoc hi podien faltar els dibuixos animats en petites dosis. La UHF era una mica la responsable dels documentals, esports i altres coses que sortien una mica del dia a dia de la majoria d’espectadors. No hi havia més on escollir. Una dels grans avenços va ser el comandament a distància de la televisió. En aquelles èpoques aixecar-te de la cadira per canviar de cadena era una gran gesta que no acostumava a passar gaires vegades i tampoc és que hi hagués gaires alternatives.
Ara hi ha de tot a la vinya del senyor. No parlem dels que fan servir la televisió a la carta i altres mil històries on tothom ha de trobar el que li és més escaient.
Una cosa de la televisió que encara no hem superat en la gran majoria de cadenes és que el que ens volen vendre per la petita pantalla no és el que acostuma a  preocupar a la majoria d’espectadors. Sempre s’ha donat una importància excessiva a partits i formacions polítiques que a l’hora de la veritat han estat quatre i el caporal els interessats en aquella informació, però aquestes i totes les cadenes ens han volgut imposar un personatges i unes gestes amb el pas del temps hem estat capaços d’eludir amb el comandament a distància.
La TV3 durant els darrers anys ha estat traient punxa i més punxa al tema de la independència i a la sobirania nacional. Mirar els matins i altres programes en alguns moments s’imposava un canvi de cadena, perquè ha arribat un moment que per la majoria de mortals d’aquest país la cosa ja és fa massa pesada i no és bona per la paciència. Per altra banda, Telecinco també ha optat per la modalitat de revista del cor sensacionalista per televisió amb molt de populisme i programes que venien a substituir algun veí que sempre mira que fan els del mateix replà.
Al final tothom ha tensat la seva corda i ha aprofundit en la seva línia que han anat perdent espectadors pel camí a favor d’altres cadenes que tot i no arribar a aquests nivells si que ha servit per donar empenta a altres propostes que no són tan fonamentalistes en els seus plantejaments. Els mitjans de comunicació, com la majoria dels polítics, es pensen que la gent és tonta i creu que a cops d’informació la gent al final acaba combregant amb unes idees o uns postulats i el que aconsegueix és totalment l’efecte contrari perquè la gent toca el dos. Tot i reflectir les màximes audiències només ens indica que tenim un ampli ventall que si ho traduïm en política estaria representat per uns 12 o 13 partits que s’haurien de posar d’acord per tirar el país endavant, una mica com al Vendrell en aquesta legislatura que ha resultat una de les pitjors dels darrers anys i encara ens queda quasi la meitat.


dijous, 24 d’agost de 2017

Víctimes del turisme i la construcció




La nostra comarca del Baix Penedès presumptament no està a l’alçada turística d’altres indrets de Catalunya. El més notable és Barcelona on ja ha aparegut algun rastre de turismofòbia. La veritat és que la situació crítica ja fa dies que dura i trobem moments que la cosa és força greu. Imagineu-vos viure tranquil·lament en un pis al costat de la Sagrada Família o del mercat de la Boqueria. Els primers dies pot fer gràcia, però arriba un punt que anar sortejant turistes per la vorera o veure com pel teu carrer passen 10 vegades més de vehicles que dos carrers més enllà resulta preocupant. Però aquest fet també és nota en el preu perquè els habitatges cada dia pugen de preu i si ets propietari no tens aquest problema, però segurament si ets inquilí veuràs com de tant en tant es puja considerablement el preu del lloguer fins a una situació insostenible. Persones que de tota la vida han viscut en espais turístics d’una manera o altra estan convidats a tocar el dos i buscar un altre lloc de vida perquè com moltes coses a la vida aquest fenomen està bé, però un excés genera tot el contrari.
De moment en el nostre Vendrell estimat aquest problema no el tenim. A part d’un parell de setmanes a l’estiu i la segona part de Setmana Santa que entre segones residències i turistes la cosa augmenta considerablement, la resta de l’any  tret d’algun cap de setmana puntual amb algun dia de pont afegit s’hi està força tranquil.
El nostre problema amb el turisme l’hem tingut però d’una manera i forma que encara ens afecta indirectament.
El turisme a casa nostra va servir per omplir unes quantes butxaques a la dècada dles 70 i 80. Persones que treballant uns tres o quatre mesos de l’any podien veure amb certa comoditat durant la resta de l’any. En aquelles èpoques els nostres visitants temporals venien amb la cartera plena i això de les neveres portàtils a la platja eren excepcions que no havien arribat a la generalització d’avui en dia.
Aquest recurs fàcil que anava acompanyat per un boom en la construcció que no preveia ni de bon tros el que va passar a la segona meitat de la primera dècada del segle XXI ens ha portat en aquesta situació de pobresa general. Tot això amb l’actitud d’una classe política que anava vivint del present i l’única cosa que feia amb vistes al futur eren plans que quedaven al calaix per a l’estudi dels historiadors del futur. La gràcia era tenir contents a quatre de sempre i no tocar gaire coses per no trencar aquest equilibri on no sempre guanya ni la majoria ni qui te raó. Simplement el poder és per qui està més proper al govern.
Un cop asseguts a taula amb perspectiva veiem com el turisme que tenim  no és dels qui més despesa fa al seu lloc d’origen. Molts els tenim aquí perquè no poden anar a un altre lloc més mediàtic com Salou i Sitges. Alguns també venen directament per la tranquil·litat que aporta la nostra contrada i per la seva excel·lent situació a mig camí de tot arreu.
Entres els qui feien de cambrers i de paletes ja tenim ocupats a la meitat dels nostres treballadors, no calia que tinguéssim indústria que possiblement cobrarien menys que els professionals de la construcció i haurien de treballar més que els senyors dels bars i restaurants.
Aquí ens hem quedat. Els polítics d’aquells temps són els mateixos que ara amb noms i cognoms. El seu estol de seguidors i fidels ja s’han anat col·locant en un lloc o altra i han deixat sols als líders per tirar endavant aquest projecte que ja fa dies que ha quedat obsolet. Els fills d’aquests líders locals han muntat les seves propostes alternatives.  Eleccions a eleccions van robant regidors a aquests cabdills locals que estan perdent poc a poc pes específic en la nostra societat.
La solució és complicada, però a partir d’on estem tot ha d’anar bé. Ja hem tocat fons i només ens queda pujar a més o menys velocitat, però sempre cap amunt. 



dilluns, 21 d’agost de 2017

Terrorisme globalitzat en mans d'assassins sense res a perdre

No hauria pensat mai que una decissió de fa quasi 20 anys com va ser la invasió d'irak pogués afectar a la festa major del meu poble. Això és una cosa totalment del segle XXI que mai abans havia passat. Uns locos invaeixen un país amb l'excusa d'armes químiques. Resulta que tot això és mentida, però amb el temps es va creant un sentiment antiamericà i dels seus aliats que es dediquen a crear terror al món en nom de déu. Belgica, Paris Londres, Madrid i no podia faltar Barcelona. Un grup de joves enlluernats pre algun il·luminat terrorista volen fer molt de mal a Barcelona. La cosa els surt malament a primera instància amb l'explosió a Alcanar, però van a saco conduint una furgoneta a tota ostìa per les ramblas de Barcelona a les cinc de la tarda. Controlar tot això és impossible. No tenim ni policia, ni exercit per controlar tot això. Un grup de fanàtics et munta un gran pollastre al mig de Barcelona. La nostra policia no pot vigilar tot el territori. Pot estar on hi ha més gent, però molts de molts pobles i urbanitzacions de casa nostra sap el més just. Abans la gent del poble es coneixien i tothom controlava tothom, ara no saps qui viu a sobre teu i tampoc li pots preguntar qui és. Això vol dir que el teu veí pot viure sobre teu i un dia inclús li pots deixar sal per a l'amanida.
Avui en dia tot això es incotrolable. Sempre s'ha confiat en la policia per posar tirites a les ferides, però no pas per curar-la. No es fa treball social com s'hauria de fer i avui en dia ens falten educadors socials per tenir a la gent una mica controlada. No a tots ni molt menys, però a uns quants si. Per fer grans atemptats no ens calen ni armes ni grans coses amb bombones de butà podem volar la sagrada família si volem, però controlar tot això és impossible. Hi ha moltes moltes persones bones, algunes de dolentes i algunes assessines, però molts cops aquests s'amagaran o es faran el longui fins el moment decissiu. Estem exposats a aquest nou terrorisme de quatre locus que odien el món i a la seva gent i sembla que no els importi fer molt de mal a la societat que els acull. Estem en una societat desestructurada i massa gent no té res a perdre. Solidaritat amb Barcelona amb Cambrils amb Vilafranca del Penedès i amb totes les persones i famílies víctimes de la locura d'uns pocs.

dijous, 17 d’agost de 2017

Músics “Heavys” tocant “regaton”



Si vols triomfar en el món de la cultura en general i de la música en particular t’has d’adaptar al que marca el sistema. Cada any hi ha unes tendències que prevaldran sobre la resta, llavors tu has de ser llest, intuir per on anirà la cosa i dirigir el teu producte. Si fas aquest procés és possible que tinguis èxit, omplis places, facis calerons i signis molt autògrafs. No et calen grans coneixements musicals, ni molt menys, amb uns quarts acords i molt de morro pots arribar ben lluny. Avui en dia les màquines donen molt de si i els directes ja  costa més dissimular les mancances, però amb un bons músics també es pot salvar. Potser arribarà un punt que et plantejaràs els teus principis musicals i diràs: què he fet jo per tocar això? però és el públic qui marca les tendències. Llavors si tens calers només és qüestió de sucar algunes emissores de ràdio del país i algun canal de televisió penjar algun vídeo a la xarxa i a triomfar.
Si tu ets un gran músic amb molta formació pots tenir de tant en tant algun concert de festivals selectes, però difícilment tindràs concerts multitudinaris de festa major amb entrada gratis i dret a “botellón”.
Fa 20 anys en el panorama musical hi havia una gran varietat. Cada proposta tenia els seus medis, els seus locals, els seus camins. Llavors si eres més o menys bo podries triomfar en un lloc o en un altre, però avui en dia sempre s’aposta per l’equip guanyador i la resta cada dia es van fent més petits i de mica en mica van desapareixent dels mapes perquè no tenen quasi possibilitats de guanyar-se les garrofes tocant el que els agrada.
Els ajuntaments que encara contracten, la gran majoria, van a tret segur. Hi ha un parell o tres de formacions musicals que fan tenen una agenda de concerts que quasi omplen tots els dies del mes. En canvi d’altres s’ho miren i van veient com cada dia en tens menys. Jo he vist orquestres d’unes 10 persones que en un mes tenia 20 concerts i en pocs anys han passat a tenir-ne uns 12 en tot l’estiu. Això no és normal. No és que siguin pitjor que aquests que toquen cada dia, sinó simplement que no han caigut en gràcia o el seu manager no té el carisma dels qui representa l’altra, ni més ni menys no té més explicació. Això en el món del grup de versions que ho toca tot si fa falta. En el món del heavy de la música punky ja tot és més complicat perquè les possibilitats que hi ha són ben minses a no ser que tinguis molt de renom i mira. Avui en dia sortir d’aquest paràmetre global té el risc que et quedis fora i no passis mai dels concerts a canvi de sopar i quatre cervesses.
Ens estem carregant el panorama musical ¡. Fa 20 anys en cada poble i comarca hi havia petites sales de música o bars que de tant en tant programaven concerts. Hi havia caliu i la gent anava a aquestes cites per veure una mica com estava el tema i per passar una bona estona. Avui en dia, són pocs els herois que es dediquen a aquest tipus d’esport de risc perquè corren el perill de tot i pagar el mínim als músics de perdre diners i la propera cita també. La gent no té cultura musical i de ben petits  comencen escoltant aquest regaton i similars que no es que sigui dolent compartit amb altres tendències, però ells no surten d’aquí i al final tots els grups acaben fent el mateix o fent versions perquè és el que omple. Ja no fan creació pròpia no val la pena a no ser que facis la cançó de l’estiu. Llavors o recordem els anys gloriosos un cop més o ens dediquem als ritmes actuals i endavant.
Aquesta és la realitat d’una societat que ha deixat a banda la varietat i ha acabat apostant pel que es porta cada moment. Grups que te’ls trobes a la sopa boba perquè saben que emplenaran i no volen jugar riscos. Els meus herois són gent com las Gachises, Noctämbuls que van treballant per fer-se un lloc en els locals, festes majors i festivals que és el que es porta actualment. Gent com la Nerea Bassart que va d’aquí cap allà amb la seva guitarra fent versions i donant a conèixer amb una feina de formigueta els seus temes propis. Persones que estimen la música i són coherents amb els seus gustos i preferències. Cada dia m’agraden menys els qui han renunciat als seus principis musicals i acaben fent com tots per diners i també en són culpables qui els contracta i no dóna pas a altres tendències musicals que necessiten com l’aigua de maig fer concerts per seguir endavant amb els seus projectes i il.lusions per fer un mercat més ampli i més gran.