Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

divendres, 29 de desembre del 2017

Les campanyes electorals per defecte


Ara que ja hem passat el període electoral podem parlar d’això. Suposo que a alguns de vosaltres els hi passat coses que quan hi ha un canvi en algun departament. Marxa un professional que en el millor dels casos era considerat mediocre i entra una nova persona a ocupar aquell càrrec que encara és pitjor resulta que el nou fitxatge puja uns quants punts en l’escala de satisfacció al seu anterior. Això és un fet que passa en moltes vegades. El nou responsable poc afortunat fa bo el mediocre.
El mateix passa en moltes eleccions i en especial les seves campanyes electorals. Cada formació fa la seva crida a la ciutadania per recollir com més vots millor, però ja fa dies que està passant que les campanyes electorals que donen millor resultat no les fa el propi partit, sinó que la culpa és dels conjunt dels seus oponents més directes. Un cas clar el tenim en el nivell d’independentisme de Catalunya. Fa 30 anys ser i dir que eres independentista era una “rara avis” hi havia una mena de conformitat en aquesta mena d’autonomia tutelada de Madrid sempre que no ens sortíssim dels marcs legals establerts, però quan hem amenaçat de trencar aquest espai idíl·lic amb la proposta de la DUI llavors es varen llençar a sobre tota la maquinària constitucional en els tres poders: judicial, legislatiu i executiu. Ja fa anys que aquesta força centralista és la que fa augmentar el nombre d’independentistes a mesura que endureixen el seu discurs i les seves propostes. La gent d’aquí a Catalunya ha fet feina, però la gran tasca ha estat mercès a les polítiques que han vingut de fora i també a la dels seus representants a Catalunya. El mateix està passant una mica amb les eleccions autonòmiques del dia 21 de desembre. El nombre de vots de cada candidatura vindrà marcada majoritàriament pel que diuen els seus oponents. Aquesta és la gràcia.


dimarts, 26 de desembre del 2017

Gossos es prepara pels seu primer quart de segle als escenaris


Gran concert de Gossos al Sielu de Manresa amb tota la sala plena, molt bon ambient, acomiadant un any ple de concert i deixant les portes obertes a un de nou en què celeben els seus 25 sobre els escenaris amb moltes sorpreses que aniran sortint de mica en mica. Ara per ara s'esta covant. Estarem en peu

diumenge, 24 de desembre del 2017

Molt bon Nadal a tothom


Molt bones festes a tothom i que que tots puguem gaudir en la nostra mesura del Nadal. No ens calen models ni exemples, simplement trobar la millor proposta per cadascú. A prop, lluny, d'una manera o d'una altra cadascú ha de ser feliç marcant el seu camí cap a un destí fixat pel seu protagonista. Ens volen vendre que nadal és consumisme. Aquestes festes s'han de fer a la mesura de cadascú i trobar aquest punt és la gràcia

Treva nadalenca



Ara hem entrat en mode “Festes de Nadal”. Per uns dies o  unes setmanes deixem de banda la rutina, els  problemes, el futbol, l’economia mundial, la feina i toca parlar d’aquestes dies tan especials que tenim a les nostres portes. Un parell de setmanes diferents on ja tenim un protocol, uns procediments i un munt de propostes a tenir en compte. Aquests són els dies de l’any que més estem en família, que es gaudeix més del plat a taula i de la convivència davant de la pantalla de la televisió en mode “on” o “off”. Abans la festa començava una mica abans enviant felicitacions nadalenques, però són pocs els qui encara practiquen aquest esport. El món de les xarxes socials ens ho simplificat bastant i tenim models per a tots els gustos amb possibilitats d’adaptar-ho a la nostra essència més personal.
La part introductòria de tot plegat és la loteria del dia 22 de desembre. Aquesta que no toca mai i com a molt pots rascar 100 euros d’algun dècim, però això passa molt de tant en tant i tampoc no ens soluciona cap problema econòmic. Només ens permet aprofundir una mica més en al qualitat dels nostres àpats i caves.
En els nostres dies coincideixen dos  fenòmens que poden resultar una mica incompatibles. Per una banda, tenim els pisos petits amb moltes habitacions i per l’altre costat tenim algunes famílies molt llargues. Algunes seguint la tradició de tota la vida i aquells que germans i germanastres i primera i segona dona s’ajunten a taula per compartir aquestes festes. Combinacions de tot tipus que estan perfectament acceptades i convalidades en la nostra societat.
Temps de Visa que aquests dies treu fum, però amb una mica de sort fins a finals de gener no podrem veure la magnitud de la tragèdia. Llavors ja estarem preparats per anar al banc i negociar el pagament amb terminis per poder mantenir el ritme de vida fins a l’estiu quan ens tocarà jugar un altre cop amb aquesta obra social davant de les vacances estiuenques.
Uns dies que les famílies van al cinema per matar el temps perquè molts cops no hi ha gaires alternatives interessants fora de casa. També s’han inventat els parcs nadalencs per donar sortida als nens de les llars i aquestes puguin gaudir del temps lliure. En principi són dies que ha de fer fred, però algun cop el termòmetre ha estat prou benèvol i hem pogut anar amb camisa i una jaqueta pel carrer. No ens ha calgut recórrer a la bufanda, els guants i altres elements que no estem acostumats en el nostre clima a tocar del Mediterrani
Abans, quan nosaltres érem una mica més joves havíem d’esperar els Reis al final de les festes per poder tenir les joguines per gaudir, però a mesura que passen els anys es va potenciant el tema del Tronc de Nadal o Tió i també tenim el Pare Noel que ens ha descobert en aquest petit racó del món. Ara els astres ens són favorables i les joguines ja les poden tenir per Nadal. Llavors li enviem una carta telemàtica als Reis d’Orient i amb una mica de sort ho tenim tot controlat.
Nadal acaba sent sinònim de consum de plantetetes per posar al menjador, de regals, d’amics invisibles, de sopars i dinar d’empreses d’amics i que faci falta. Una mena de retrobament com si l’home hagués de carregar les piles de la seva faceta comunitària per tornar a tirar endavant en el nou any. També tenim els alternatius i postmoderns, cada dia són més els qui celebren aquestes festes en un gran restaurant per sentir-se com a casa amb un menú preparat i tot arreglat per no haver de passar hores i hores a la cuina i buscant el millor producte. La gent s’està adaptant a les noves realitats. Altres opten per agafar el Nadal com a dies de festa i tocar el dos i fer una escapadeta i celebrar la màgia lluny dels seus, però sempre comunicats a través del mòbil, però vivint experiències ben diferents.
Nadal és una mica quan tots tornem a ser una mica reis i el dia de Reis mirem darrera la porta per si algú ens ha deixat algun regal. Mirem darrera l’arbre per veure si existeix aquest personatge vestit de vermell. Dies de canelons, torrons, cava i carn d’olla, Quan les sobretaules no s’acaben mai i arriba un punt que no saps on posar ja el menjar. Els sopars acostumen a desaparèixer aquests dies i  tot és una mica d’àpat únic a dinar que entre que el fas i el paeixes estàs tot el dia ocupat. Hi ha teatre, música en alguns pobles de la comarca a una hora racional per sortir de casa i que et toqui una mica l’aire i passar una bona estona fent cultura familiar. Tradicions. Molt bona Nadal i festes a tothom.

El vot dels descontents enlaira C's

La victòria de C's és el resultat d'una política mal gestionada, de moltes promeses que no van enlloc, de moltes mocions que es queden en això. És el resultat d'un cabdills que no volen deixar el poder en els partits importants i no hi ha renovació. Han fet de la política la seva professió. Ciutadans és la resposta d'uns polítics que viuen en un altre món lluny dels seus votants de pactes irracionals i de gent que té molt clar el que vol i ja està cansada que li prenguin el pèl. C's és el vot de protesta. Es va intentar amb la Cup i amb Podemos, però la cosa va quedar diluida i ara aquests tenen l'oportunitat de girar la truita. Si ho fan seguiran i sinó tornarà a sortir una altra formació que tindrà el mateix repte. A veure que passa. Molts ja parlen d'elecions a la primavera. A veure.

dimecres, 20 de desembre del 2017

Només depèn de tu, vota

Demà toca votar perquè hem viscut un any amb coses molt important per aquest país. No hi ha ni bons ni dolents en aquesta peli, només uns que treballen pel poble i els altres que s'oposen a la voluntat d'aquest país amb els seus poder. Nosaltres ho hem de decidir a les urnes. Aquesta és la nostra força. Demà tots a votar i voteu amb seny perquè només el seny ens portarà pel bon camí i no apartarà d'aquests viaranys més propis de les dictadures. Tot depèn de tu.

Tres perfils polítics clàssics per aquest 21 de desembre




El dia 21 de desembre els tres amics de sempre es tornaran a trobar per esmorçar abans d’anar a votar. Cadascú té les seves idees que  han evolucionat diferentment als llarg dels anys, però per sobre de tot són  amics. Primer la família i una mica més enllà ja queda la política. Sempre han tingut clar quines han estat les seves preferències vitals. Potser en algun moment de la vida, algú ha tingut alguns dubtes sobre l’ordre dels valors prioritaris de l’existència, però ja ha pagat les seves conseqüències d’una interpretació errònia. Us aniré presentant els nostres personatges.
El Eusebi vivia en una localitat del cinturó de Barcelona, però amb el pas temps ho va deixar per venir a les nostres contrades. Ell va començar sent militant del PSUC, però amb el temps es va anar passant a les files del PSC, més esquerrà. Un cop va tenir l’oportunitat de ser regidor de participació ciutadana del seu municipi. Llavors va descobrir que moltes de les coses que veia des de fora eren ben diferent quan estaves dins. Va ser tota una experiència que sempre recorda alterna-t’ho amb algunes escenes peculiars del seu servei militar a alta muntanya.
A mesura que el seu partit s’anava espanyolitzant i deixant l’essència catalana, ell també ho anava fent. Sempre havia estat ben fidel als seus líders polítics tot i que a ell li agradava fer preguntes incòmodes als seus cabdills, però es conformava amb les respostes aportades i ho explicava en els seus cercles més propers presumint del seu paper destacat  dins el quadres del partit. Ara treballa de conserge en una escola pública.
El segon protagonista és el Pere que sempre havia estat molt amic de l’Eusebi, doncs vivien junts en el mateix edifici en la localitat propera a Barcelona i quan un va decidir venir més al sud el seu amic de tota la vida li va fer companyia. Si  l’Eusebi e havia estat un incorformista controlat, el nostre actual protagonista quan va veure que el partit de la rosa deixava massa de banda les classes obreres i proletàries i sentiment català, va decidir abandonar el vaixell. Un dia de Nadal va estripar el carnet davant de tota la família per no patir més brometes sobre les seves simpaties polítiques. Durant un temps va començar a moure’s en el món independentista. Era un dels clàssics que anava a les primeres manifestacions de l’Onze de setembre a marcava l’ANC  i sempre tenia una estelada al seu balcó. Un dia que tenia uns quants dubtes donant tombs pel seu cap, a la feina el va agafar un company que tenia molta experiència en el món comercial de les enciclopèdies a domicili. Li va fer un míting concentrat i convincent sobre aquells temes on tenia els punts més febles. De sobte li va semblar veure la llum i que ara començava una nova vida. De cop i volta va esborrar tots els records físics i en arxius del seu passat polític i es va fer fidel seguidor del Rivera i quan va conèixer l’Arrimades ja no va tenir cap més dubte a la vida sobre aquesta faceta ni cap altra. Ho va tenir molt clar. Ara es dedica a fer campanya des de que surt de casa fins que hi torna ben entrada al nit. És una persona molt feliç i ha canviat la senyera per les “Tres Maries” ( la senyera, la d’Espanya i la d’Europa). Ara treballa de comercial d’assegurances per una empresa gestionada per un company de partit.
Ara tenim la Pakita que va començar de jove a la JNC, enganxant cartells defensant que Catalunya era un estat  d’Europa en uns temps quan  trobar un independentista convençut era més difícil que avui  trobar una persona sense mòbil. Ell va entrar de coordinador d’alguna cosa en un ajuntament de la comarca. Evidentment encara no ha passat les proves per aconseguir la plaça fixa perquè no està tan segur de poder guanyar a una altra persona que vingui de fora, per tant, ja li està bé aquesta situació que li sembla prou segura. De mica en mica, veien que tenia moltes responsabilitats i el seu salari no pujava tan ràpid com el d’altres companys que any rera any augmentava miraculosament. Llavors va decidir abandonar la formació i fer un petit gir  cap a l’esquerra. Aquest moviment  va quedar una mica deslluït quan va sortir la coalició de Junts pel Sí.
El panorama actual i vist la continuïtat del pacte vigent entre PSC I els nous CDC al consell comarcal li van deixar ben clar que havia de fer. No cal dir que la Pakita té totes les samarretes dels Onze de setembre dels darrers anys. És una d’aquestes persones que sempre compra en comerços catalans i té molt clar que mentre es pugui s’ha de consumir producte de casa. No s’ha gastat un euro en la lotería del Nens de Sant Ildefonso i té una pila considerable de la Grossa de Cap d’any. Ella ho té molt clar. Ja li ha enviat un parell de postals a la presó al Junqueres, el seu ídol que l’acompanya cada dia en els seus pensaments i li resa un parenostre adaptat al segle XXI
Tots tres es tornaran a trobar i en el seu grup de Whatsapp comentaran la jugada. Ningú dels tres tindrà a solució  aquell dia, però per sobre de tot sempre seran amics.




divendres, 15 de desembre del 2017

40 anys d’IEP


Una de les entitats penedesenques més importants que han existit al llarg dels anys en aquest territori entre el mar i la muntanya, enguany compleix 40 anys. Una llarga trajectòria de treball en el territori, d’obrir nous camins, de compartir, d’investigar d’aixecar pons a casa nostra. Molts sabem la història dels reis, dels papes, però no ens han explicat la història dels nostres pobles, les nostres llegendes, els personatges del nostre poble. Aquí és on l’IEP ha fet una gran feina en aquest i en altres molts camps que de mica en mica han anat sorgint. Jo era un dels participants de les reunions d’història i toponimia amb el savi Manuel Bofarull, un cop cada més ens anàvem d’un poble a un altre d’una casa o una entitat a una altra a conèixer gent, a fer territori. Ha estat una de les experiències més enriquidores. Després la vida va canviar i ho vaig deixar, però amb persones com el Vicenç Carbonell, Joan Latorre, Ignasi Maria Muntaner, Ramon Arnabat ens trobàvem per estudiar el passat i organitzar actes i jornades per compartir coneixements i noves teories sobre el nostre territori. No oblidem tampoc les persones que estudiaven, les aus, les monedes, la numismàtica i tantes altres coses del nostre Penedès més proper. Una de les grans fites eren la Miscel·lània Penedesenca que era com un recull dels estudis d’aquesta i on podries trobar molts treballs inèdits que parlaven de nosaltres, un fet gairebé inèdit per la seva envergadura, més enllà de la localitat o la comarca. Va venir la crisi, la gran Caixa Penedès que era un dels pilars centrals va ser engolida per un altre banc. Llavors van minvar els recursos, no es van  saber trobar altres fonts alternatives i de mica en mica la cosa va anar perdent pistonada, però hem de ser capaços de tornar a donar energia a aquesta entitat que ens uneix i identifica la nostra unitat

dijous, 14 de desembre del 2017

Dos padres por desigual, una comèdia fresca i moderna

En aquestes dates sempre et posen a la cartellera propostes relacionades amb les festes de Nadal. Aquesta és una americanada amb molt bones escenes divertides i fresques. Una combinació de fills i pares i avis en una casa a la neu és el marc ideal per aquesta hora i mitja i una mica més de riures i situacions simpàtica i alegres. No cal anar al cine, però és ideal per una tarda de sofà per passar una bona estona i olvidar els mals moments.

dimecres, 13 de desembre del 2017

Un any en què hem descobert la democràcia real



Aquest any els catalans hem descobert el sentit i la realitat de la democràcia en què durant tants anys hem estat vivint. Sempre hem estat adoctrinats en aquesta mena de divisió de poders entre l’executiu, legislatiu i judicial, però quan la situació s’ha tensat considerablement hem pogut descobrir que la crítica a aquesta repartiment per part de les veus populars s’ha convertit en realitat. Aquesta presumpta transició que els principals partits polítics ens van vendre com a democràcia amb sobirania popular inclosa era del tot una gran farsa que vàrem poder provar en viu i en directe el passat 1r d’octubre. Moltes coses,  a partir d’aquesta jornada, s’han anat veient amb una altra òptica. Cada dia les persones que havien optat per opcions moderades dins el ventall polític han anat radicalitzant les seves postures. Llavors la solució la podem trobar en aquesta segona ronda del referèndum per la independència en versió partits del proper 21. Ara tenim dos grans blocs i unes poques formacions que estan per allí al mig intentant arreplegar els sufragis d’aquests indecisos o dels qui veuen el món des d’una altra òptica que no passa per la independència.
Tot apunta que en les autonòmiques del proper dia 21 de desembre seran moltes les persones que acudiran a les urnes per dipositar la seva sentencia particular en forma de sigles partidistes. Eren molts els votants que es quedaven a casa quan tocava decidir qui havia d’omplir el Parlament, però ara les coses han canviat i tothom apurarà al màxim i traurà els màxims recursos per aconseguir el nombre màxim de butlletes. Cada dia sembla més  una lluita entra el blanc i el negre, entre dues opcions totalment oposades on han derivat moltes persones després d’anar passant pels colors de traspàs durant els anys anteriors. Evidentment que algunes formacions es quedaran al mig jugant una mica a ser els salvadors de tot plegat i òbviament aconseguiran vots, però jo crec que la solució anirà per les postures més enfrontades.
La dreta té el seu partit i fa uns pocs anys que ha sorgit una mena de marca blanca que està ben preparada per recollir la veu i els vots d’aquests que encara creuen en les glòries d’un passat fet a mida. A les antípodes es donaran cita tots els que volen tirar endavant amb la independència i les seves conseqüències. Fins ara s’han fet dos assaigs generals, però alguna dia, si la sobirania popular ho permet, es tornarà a fer un tercer fins que al final el motor s’engega i comença a funcionar sol, però ara per ara costa que arranqui quan ningú no li tira un cable per poder connectar a la bateria.
Temps al temps, no passa res. Les dues opcions són bastant similars en volum de fidels, però al mig sempre hi ha els que varen actualitzant la seva postura i en el fons són els qui acabaran declinant la balança cap a un costat o cap a un altre.
Crec que en el proper Sant Jordi del 2018 ja trobarem una munió de llibres parlant de tot aquest procés que ha viscut Catalunya en els darrers mesos. Potser ara no li sabem o no li volem donar la importància que té, però els autors espavilats segur que ja estan enllestint treballs sobre tot aquest procés de futur incert, però que cada dia sembla que s’avanci una mica més endavant encara que canviar les consciències de la gent és una de les guerres que porta més anys i una de les fites més difícils d’assolir.
La gent ha sortit al carrer, cadascú en el seu bàndol, els uns han estat més nombrosos que els altres, però avui en dia fins que les urnes no diguin la veritat no sabrem pas qui s’emportarà el gat a l’aigua. En moltes eleccions anteriors amb grans estudis i enquestes prèvies a l’hora de la veritat hi han hagut grans decepcions per alguns i grans alegries i sorpreses per als altres.
Tot està a punt perquè el dia 21 la gent de Catalunya es pronuncií sobre una gran tema en què tothom ha dit la seva des dels periodistes, polítics, tribunals. Ara només falta que la sobirania popular hi digui la seva i veurem els efectes reals d’aquest 155 que fins ara havia passat totalment desapercebut dins la Constitució Espanyola i ara tothom pot conèixer el seu abast. Només ens cal esperar el veredicte real de tot plegat.


dilluns, 11 de desembre del 2017

Un cop l'any, per passar una bona estona al Poliorama

Un cop l'any és una comèdia molt divertida d'una parella de joves que es troben un cop l'any durant 25 anys.Es va veient l'evolució dels personatges al llarg d'aquest quart de segle. Hi ha moments molt bons i la veritat és que passa molt ràpida. Està molt ben interpretada per aquests dos personatges mediàtics com són la Mar Ulldemolins i David Verdaguer. També són molts bons els vídeos de les notícies i la música que es va passant entre els diferents actes. Molt interessant. Una més per anar a veure aquests dies de festa.

Perfectos Desconocidos, una comèdia per anar a veure

Una de les grans pelis d'aquest Nadal és la de Perfectos Desconocidos d'`Àlex de la Iglesia. Una història totlament actual en què els participants a un sopar han de jugar a un maquiavèlic joc sobre els missatges i trucades dels seus mòbils. L'altra banda de la història, la cara oculta de la realitat. Una comèdia divertida per a tots els públics amb situacions peculiars, però totalment d'actualitat. Una hora i mitja amb molts somriures i distret.

Molt grans el Último Tributo a Coma-ruga

Un dels grups més emblemàtics del por rock dels anys 90 a casa nostra van ser el Último de la fila amb Manolo Garcia i Quimi Portet, com és normal després de la seva desaparició va ser el torn dels tributs. Doncs aquest passat dissabte al Fito Bar de Coma-ruga van tocar un dels grups que millor ho fan com són El Último Tributo, el cantant i el guitarra durant quasi dues hores van repassar les peces més emblemàtiques d'aquest duo català i també van tocar dues obres seves Moltes són les persones que ens varem reunir per recordar aquests temes que mai s'obliden. Molt gran aquesta actualització del Último de la Fila. Per molts anys i endavant.

dijous, 7 de desembre del 2017

Els botons decoratius perquè és posi verd el semàfor dels vianants


He comprovat en persona que molts d'aquests botons per posar el semàfor dels vianants en verd no funcionen pas. Molta gent s'hi aferra i començar a prémer el botó verd, però jo crec que estan posats en molts casos per atorgar, per uns segons, una autoritat a tot els vianants anònims que gossen prémer la tecla.  En realiat és un element decoratiu que fa que posi nerviós a més d'un i a tots els prengui el pèl. S'ha de dir que en alguns punts si que funciona, però aquests són la majoria, estan allí per si un dia es canvia la configuració dels semàfors, però de moment és només una tecla inútil. Alguna persona la prem i tot seguit creua, això ha portat un ensurt a més d'un perquè no sap que és per fer bonic.

Cabaret, teatre i musical per anar a veure


Aquest cap de setmana tocava anar a veure Cabaret al Victòria. Un gran muntatge del qual no havia llegit gaires bones crítiques tot i això hi vaig anar. Abans de començar ja ens varen dir que per un petit accident de trànsit no estarien presents ni l'Ivan Lavanda ni l'Elena Gadel, els dos actors més mediàtics del muntatge. Ja ens van dir que estaven. 
Al cap de poc va començar aquest musical protagonitzat per una societat en franca decadència ubicat abans d'entrar els nazis al govern alemany gràcies al seu triomf a les urnes. El musical és molt distret i entre teatre i música i ball es van passant molt ràpid les dues hores i mitja que dura el muntatge. Varen fer un gran paper tots els actors que formen part d'aquest elenc. Us el recomano per anar a veure en aquestes festes. És més aviat una mena de teatre amb peces musicals, no té la intensitat d'Escaramouch ni d'altres similars, però la veritat és que està molt bé i et passes una motl bona estona. 

dimecres, 6 de desembre del 2017

El lot de Nadal




El lot de Nadal és una espècie protegida en vies d’extinció o què difícilment tornarà a les seves èpoques glorioses. Avui en dia encara es practica aquest esport però per mantenir els clients i per obrir nous mercats, però la filosofia d’agraïment dels empresaris als seus treballadors és un concepte més del passat que no pas d’aquests temps a ritme de microones. Cada dia la classe treballadora té contractes més vulnerables i més insegurs. Això d’estar tota la vida cotitzant a la mateixa empresa ja forma part del passat. Avui en dia encara que tinguis la sort de fitxar per algun empresari sempre has d’estar a l’aguait de les ofertes de feina per si apareix alguna alternativa més interessant que la que estàs en el moment present. Potser després quan arribis a l’entrevista pots veure que hi ha molta cosa abstracte i que potser val més dolent conegut que bo per conèixer.
Fa dies que en les grans superfícies ja tenim a la nostra disposició tot tipus de torrons, caves i vins per compartir amb amics i coneguts aquestes festes tan entranyables en què la família està a casa i es troba dia si i dia també per celebrar moltes coses. Potser quan arriba el gran dia ja estem tots farts d’aquest tipus de dolços tan característics que cada any et sorprèn amb alguna nova varietat al mercat.
Per altra banda, cada dia hi ha més restaurants que ofereixen menús especials per celebrar aquests dies amb la família. Ja s’ha acabat això que l’àvia i la mare fa dies que guarden amb zel les millors viandes per a fer els canelons i tot just abans de festes no es mouen de la cuina. Ara les noves tendències en benefici de la igualtat i que ningú hagi de pagar amb el seu esforç més que l’altra ho celebren tots al restaurant. Una carta on no hi falta de res.
Pel que fa als regals alguns grans compradors fa força setmanes que ho tenen tot ben guardat a casa o en la mateixa botiga perquè varen aprofitar els descomptes del Black Friday que fa un mes que es va celebrar arreu.
El Nadal està perdent la seva essència. Cada dia a part dels qui no celebren a casa aquesta tradició tan nostrada també trobem els que fan una escapada per celebrar-ho lluny de tothom i amb una nova experiència que fins llavors només vivien en els mesos més càlids de l’any o aprofitant un pont del calendari. La gent a vegades fa càlculs i els resulta més econòmic passar 4 dies a París que no pas celebrar aquestes festes envoltada de la família. Hi ha temps per tot i  cadascú s’escudella com més li convé, sense perjudicis que ja hem anat superant amb el temps.
Els lots de Nadal serveixen per anar proveint la despesa aquests dies de gran consum, quan surts d’un esdeveniment i no t’has donat ni compte i ja estàs immers en un altre. És un parar amunt i avall celebrant que feliços que som un any més a l’ombra de l’arbre de Nadal o del Pare Noel que ens mira com anem estrenyent el nostre cinturó gràcies a la màgia nadalenca.
A vegades sembla que el món s’hagi d’acabar, però després de tot plegat tornem a començar amb la pujada del gener que es fa més difícil perquè amb els quilos de més ens és més complicat tirar costa amunt.
El Nadal sembla que estigui patrocinat per les grans superfícies i les targetes de crèdit, perquè les de dèbit ja estan més que exhaurides amb un sobre ús per part dels seus titulars i adjacents. Al final de gener o al llarg de l’any ja ho anirem pagant tot en còmodes terminis i a l’estiu ja ho tindrem tot enllestit per tornar a prémer l’accelerador del consum en la fase estival.
Gaudiu tots del Nadal i d’aquesta màgia que podreu trobar segur als grans magatzems, però no  oblideu fer país i fer poble i comprar a les botigues de tota la vida perquè allí hi ha aquests detalls que encara no es poden comprar a en aquestes grans cadenes on line.
Molt bon Nadal a tothom i guardeu un racó per brindar amb cava català i pels torrons de xixona i alacant que ja formen part de la nostra dieta nadalenca i que no us enganyin amb imitacions que mai seran tan bones

dilluns, 4 de desembre del 2017

Wonder, una peli que s'ha d'anar a veure

Wonder és una peli que explica una situació que passa a massa alumnes i persones en la nostra societat: el Bullying és basa en el llibre del mateix nom de RJ Palacios. La veritat és que està molt ben feta i segueix molt el llibre original. És molt recomenable per anar amb la família en aquests dies de Nadal. És una peli molt tendra que fàcilment deixa anar una llàgrima durant la projecció. Dura quasi dues hores, però passa molt ràpid.

dissabte, 2 de desembre del 2017

Els Inestables del Vendrell presenten una comèdia amb un gran nivell escènic




El Grup de Teatre Inestable del Vendrell va presentar el passat dissabte el seu darrer muntatge. Ara tocava riure i anar desmuntant tots aquests valors socials que fan més pena que glòria en una societat que es va desmanegant de mica en mica. L’excusa era “Cal dir-ho?” d’Eugène Labiche, Alfred Duru i Jean Laurent Cochet una peça original francesa de finals del segle XIX que retrata aquesta aristocràcia en una farsa on tothom hi juga almenys dos papers ben definits encara que aquesta moral sembla que ha de tapar les vergonyes d’aquesta segona opció vital.
Aquesta és una representació que dura quasi dues hores, però en cap moment es fa gens pesada, una duració arriscada, però la veritat és que el temps passa molt ràpid. Un teatre de la Lira plena de gom a gom ha gaudit en aquesta comèdia amb tots els personatges que són una sàtira del seu paper social, evidentment és nota clarament en els vestits i el maquillatge que està molt ben triat i repartit entre tot l’elenc. Una comèdia divertida amb un gran actor principal que destaca una mica sobre la resta. El gran Enric Batlle aconsegueix portar a terme un dels millors treballs teatrals de la seva dilatada experiència sobre els escenaris. En algun moment m’ha recordat a Polònia quan imitaven al Tomàs Molina. Aquest paper entre detectiu banyut i presumpte amic fidel li vam com anell al dit. Fa un treball molt bo, la veritat que és un dels pals de paller de tot el muntatge. Evidentment també vull destacar un gran treball d’Hermini Caballero com a Marquès i com no Jaume Alsina també li dóna aquell toc personal que caracteritza els seus personatges, però amb encert i gràcia. A altres actors com el Joel Buira, doncs compleixen amb el seu personatge i li treuen partit, però sense arribar al nivell de l’Enric Batlle que el broda. En l’apartat femení, les actrius també li treuen el suc al seu paper, en especial la Mònica Tutusaus que també el posa en el seu lloc.
Una gran obra que s’ha de valorar en tot el seu conjunt i aquí hem de donar les felicitacions als seus directors i a l’elenc en general que han sabut traduir el missatge del text original i ho han sabut comunicar al públic i aquest ho ha captat. És una obra divertida amb moments molt enginyosos, com quan s’imita a la Lloll Bertran en el seu paper de Vanessa o quan també adaptat al present quan es comenta alguna formació del panorama polític actual. El decorats  i el quadre del final estava també molt encertat i tot responia a una línia general que és la gràcia d’aquest muntatge.
Una gran farsa que reparteix molts somriures durant tota la representació amb algún moment genial que fa que els 120 minuts passin volant. Només em queda felicitat a totes les persones que ho han fet possible i enhorabona per aquest gran resultat i molta merda. 


divendres, 1 de desembre del 2017

On no arriben els serveis públics?




Fins fa quatre dies això dels serveis públics semblava que era una cosa que a tots ens podien solucionar un munt de coses i a més sense haver de posar ni un ral. Ara les coses han canviat, per un seguit de raons com poden ser la crisis i els poders fàctics d’aquest país la cosa pública va disminuint. Cada cop sembla que es destinin menys recursos i aquesta minva cada cop costa més de dissimular per part dels seus professionals tot i que la gran majoria hi posen tota la seva voluntat.
On no arriben els serveis públics, han d’arribar les nostres butxaques. Coses tan senzilles com posar una alarma a la nostra llar fins triar un dentista per la reconstrucció d’un queixal. Per altra banda, també ens han avisat que alguns treballs públics com el rescat de persones a la muntanya, en alguns casos s’han de pagar de la butxaca del beneficiari. Una cosa fins ara inaudita i tot i que en molts casos encara està contemplada, de mica en mica van sorgint excepcions que confirmen aquesta tendència.
Estic molt d’acord en què el sector privat es vagi imposant en aquest món on hi ha molts diners en joc i molts interessos creats, però també hem de tenir en compte que a les nostres feines, ens retenen una part del salari per cobrir tots aquests serveis públics.
Sembla que abans la nostra societat estava més homogeneïtzada, però amb el pas del temps van augmentant les diferències entre els diferents elements que la integren produint-se una separació entre les puntes. Els serveis socials fa pocs anys era una cosa que funcionava, però que no tenia ni de bon tros l’abast d’avui en dia que inclòs alguns treballadors han de fer-hi cap perquè alguns salaris són de jutjat de guàrdia. Tots plegats ens estem tornant una mica més pobres perquè molts hem de pagar la part pública i la part privada perquè la primera queda curta.

dimecres, 29 de novembre del 2017

La gran farsa d’algunes oposicions



Aquest món de les oposicions a l’administració pública és una de tantes coses que donen molt de si a casa nostra. Es podrien publicar estudis, llibres i assaigs i mai s’acabaria amb la inspiració per aquells que s’hi vulguin dedicar. Jo només faré una petita aportació, doncs he tingut la sort de veure aquest procés des de diferents punts de vista. És un camp molt ampli quasi  inabastable per la gran majoria de mortals.
Fa molts anys, en algunes ocasions es podia donar que hi havia més places vacants que opositors, però això no acostuma a passar mai en els darrers anys quan el percentatge a vegades és d’escàndol.
Hi ha oposicions realitzades per la Generalitat i altres administracions  més voluminoses que no es poden permetre el luxe de fer unes proves a la carta per uns candidats amb més números que la resta de rivals. En aquestes proves hi acostuma a dominar la igualtat d’oportunitats a la recerca d’un perfil anònim més adient per les tasques i responsabilitats que s’han de dur a terme, però en altres administracions més petites es poden viure moltes circumstàncies que a vegades fins i tot surten del guió prèviament previst. Els informes que es fan al respecte depèn de qui marqui les preferències i d’on bufi el vent.  Avui en dia es pot justificar tot i més. Només queda la justícia per donar-te la raó, però depèn del jutge que et trobis pots tirar cap un costat o un altre. Tot és un món molt relatiu.
La gràcia de totes les oposicions són les bases. En molts casos, ja vas veient per on poden sorgir les sorpreses. Depèn de la puntuació que s’atorga a l’experiència i als cursos realitzats ja intueixes per quins viaranys pot anar la cosa. A vegades a la recerca de tècnics de turisme, no s’inclouen les titulacions en idiomes en la fase de concurs. Aquí amb el català i una mica de castellà ja en tenim prou per comunicar-nos amb la resta de la humanitat mundial. Un altre punt de selecció és que només aporten mèrits els cursos realitzats en la darrera dècada. Llavors de cop ja et treus de sobre els possibles punts que poguessin assolir els candidats que fa anys es van dedicar a assistir a cursos, màsters i altres aventures educatives apostant clarament a favor dels que ho tenen tot més recent.
Després hem de triar les proves.  Llavors en alguns casos que van a la recerca de pobres auxiliars administratius  en realitat demanen coneixements de llicenciats. Alguns pocs, que potser han passat per la universitat, els poden arribar a tenir, però la majoria que no van trepitjar els estudis superiors els acostumen a  ignorar, tret de les excepcions. Llavors clar, veus els resultats i penses que hi ha poc nivell. El problema no està aquí sinó que els espavilats que han posat les proves s’han passat tres pobles amb la seva exigència i s’han quedat a gust. A vegades són oposicions adreçades directament a persones amb carrera amb la suposada formació. El clar resultat és que ningú pot les pot superar. La broma és que queda deserta i tornem a començar a veure si hi ha sort i trobem gent amb alts coneixements per fer un contracte d’auxiliar d’alguna cosa.
Llavors tenim el tema entrevista. Hi ha resultats molt interessants d’una persona que en la prova teòrica i pràctica treu molt bona puntuació, però  resulta a l’hora de l’entrevista no li aporta ni una dècima al seu currículum. Aquests casos es complementen amb tot el contrari, els qui  obtenen uns resultats més aviat justets en les primeres pobres i a l’entrevista aconsegueixen una qualificació  estratosfèrica.  Tornes a descobrir que  tot és molt curiós en aquest món de les oposicions.
No podem oblidar el terreny de les incongruències de tot plegat. El cas és que alguns dels membres que tenen l’honor i la sort de formar part del tribunal que han de valorar les proves han estat escollits per la via digital pura i dura. També es pot donar el cas que  fa segles se li va fer una oposició d’auxiliar i avui s’ha convertit en un gran professional amb un sou envejable, però que ha anat ascendint en l’escala salarial miraculosament amb concursos de mèrits o complements salarials amb nom molt bonic i tendre que s’han afegit a la nòmina segons la seva simpatia vocàlica.
També estan les promocions internes que a mig camí del procés algun déu amb rostre humà et retoca la normativa i  et pot donar alguna sorpresa que potser no sempre afavoreixen a tots per igual.
Aquest és un món incert i aquesta és una comarca on hi ha molts treballadors municipals que no tenen la plaça i fa dècades que s’hi dediquen. També  abunden els qui  fan de tècnics amb contracte d’auxiliar administratiu i mai ningú s’ha preocupat per estudiar el seu cas. Quan et diuen que volen fer una nova relació de llocs de treball ja saps que sempre hi guanyen els de sempre. Una gran farsa tot plegat.
 

dilluns, 27 de novembre del 2017

Asesinato en el Orient Exprés, una mica fluixa

Grans actors per una peli normal, que es fa una mica llarga i avorrida. Johnny Deep i la Penelope Cruz són algunes de les cares famoses que es pot veure en aquesta recreació d'una de les novel.les més populars de l'Agatha Christie convertida en cinema. La història és una mica llarga i de veure tanta neu al final acabes passant fred a la butaca del cine. A partir d'ara, ja no es poden comprar els abonaments per al cinema amb la targeta. Hi ha dues tarifes, una de dilluns a dijous i l'altra de divendres a dissabte. Es podria treure més suc, però es deixa veure.

diumenge, 26 de novembre del 2017

Una gran nit de festa amb el Pampa's Rock



Un dels companys de la feina ha celebrat els 15 anys del seu programa de Ràdio, Pampa's Rock, tot un clàssic del 107.1 de la FM. Ahir va celebrar un concert commemoratiu amb gent d'aquí i d'allà al Lokal Biker. Alli estaven el Canal 69, Chevy Rockets i els locals Guardafuegos que van tancar la vetllada. Una cinquantena llarga de persones es van aplegar a aquest local on cada setmana hi ha alguna proposta cultural del club de moteros que acull.
Una gran nit que és el fruit dels contactes, les amistats, les relacions públiques i els amics i al famíla que estan alli. Moltes gràcies Dani que varem disfrutar de valent amb aquestes bèstis del rock en aquest gran concert que sonava molt bé. Endavant amb el Pampa's i endavant amb iniciatives com aquesta que trenquen la rutina de la nostra vila i comarca. Moltes felicitats.

dissabte, 25 de novembre del 2017

Records que mai s'oblidaran


Avui fa 3 anys que ens va deixar per anar a un altre món més tranquil, més silenciós. Només queda el record, les seves històries, el seu món entre la casa i la vinya i el mercat i altres espais que li encantava visitar. També té els seus amics amb qui havia compartit innombrables xerrades en un lloc o en un altre. Una persona amb molt de carisma, amb molts principis bàsics i amb molt bon cor encara algun cop li tocava fer-se el dur. Ell ens va deixar en plena campanya de les olives, un dels arbres que més estimava i cuidava amb molta cura per treure el seu màxim profit. L'oli era un do de Déu que ell sempre volia en els seus plats. Et trobem a faltar. Estàs a tot arreu. La teva presència es deix nota i mai l'oblidarem sempre et recordarem Pare.

dijous, 23 de novembre del 2017

Oro, una realitat amagada fins fa poc

Els dimecres toca cinema, ara només fan pelis de por al cine i alguna infantil i alguna cosa més. Doncs en aquesta cosa més toca la peli espanyola Oro que explica l'aventura d'uns soldats espanyols buscant la ciutat d'or a principis del SXVI. Aquesta és una història real del que passava entres les tropes espanyoles a la recerca de l'or. La lluita interna de les tropes era un de les constants d'aquells temps dels soldats que anaven a buscar fortunes. El que em va sorprendre és que els soldats fessin colla en comunitats autònomes. Una cosa interessant en èpoques ja tan llunyanes. No és res de l'altre món, però és com una excursió a la selva sense sortir del cinema. Ahir no estava posada la calefacció i feia fred al cine. Sort de les jaquetes i abrics que portàvem de casa. Molt trist, encara que hi hagi quatre gats s'ha de posar la calefacció o l'aire acondicionat si pertoca i si va malament s'avisa abans de comprar l'entrada.

dimecres, 22 de novembre del 2017

15 anys de Pampa’s Rock a Ràdio el Vendrell



Si reculem una mica en el temps veurem que la  primera emissió d’aquesta darrera etapa de  Ràdio el Vendrell va tenir lloc el 24 de gener del 1981. A punt ja de fer 37 anys. Al llarg d’aquestes quasi quatre dècades han passat moltes persones i s’han viscut innombrables histories. Una emissora que ha fet un “tour” per diferents locals fins arribar on estan avui, al límit del terme a tocar amb Santa Oliva. Són molts tècnics i locutors que han passat per aquest mitjà en la seva dilatada història, alguns cobrant i altres com a obra social. Ha viscut  èpoques amb una gran varietat i riquesa en la seva graella i amb moltes propostes al llarg dels 7 dies de la setmana. És trist dir-ho però ara per ara la ràdio, en general,  no està de moda. No hi tants voluntaris  els qui dediquem una petita part del nostre temps a posar veu a les ones d’aquest mitjà que pot arribar molt més lluny d’on arriba actualment. Tot apunta que la ràdio és una cosa més del passat que del futur, per això estan els nostàlgics  A part de les radio fórmules i quatre freqüències comptades la resta no viuen pas en el seu moment daurat. Els temps han canviat. Les noves apostes van per altres universos molt més moderns i més universals, però nosaltres com a enamorats de la ràdio seguim allí en peu perquè sabem que algunes persones ens segueixen i molts oients encara mantenen aquest esperit viu des de l’altre costat de l’altaveu.
El programa més veterà de ràdio el Vendrell són els Iron Fridays amb una llarga trajectòria des de l’any 1985 que ens acompanya cada vespre dels divendres. Per aquesta  cita amb  la música heavy han agafat el micròfon molts locutors que han fet d’aquest programa un de les més populars pels amants d’aquest estil musical.
En aquest segle un dels programes més treballats i marcant una clara línia és el Pampa’s Rock  que va començar al març del 2003, conduït sempre de la mà del gran Dani Utge. Aquest comunicador argentí afincat a casa nostra des del primer dia ha sabut bastir  la seva proposta amb un estil propi,  amb més de 700 programes i 370 entrevistes s’ha convertit en un punt de trobada dels amants del rock llatí als dos costat  de l’Atlàntic. Ell li ha sabut donar la gràcia perquè els seus seguidors i els amants del rock el tinguessin allí ben present dins la seva programació. Gràcies a les noves tècniques no cal estar cada dimarts de 9 a 10 en antena, sinó que el pots escoltar quan vulguis i des d’on vulguis. Aquesta és un dels miracles que permet combatre aquesta pèrdua de pes de la ràdio en favor d’altres mitjans de comunicació. Ell i el seu tècnic fidel, el gran Joan Marquez, han passat totes les etapes des del casset fins el bluetooth.
El Pampa’s en els seus inicis es va atrevir també a organitzar concerts en viu i en directe amb alguns dels protagonistes d’aquest programa com Amparanoia i el Mono Burgos, Reincidentes entre d’altres de primera divisió. Una aposta atrevida que va gaudir de molt bona acollida en el seu moment i es va convertir en un dels punts de referència del calendari anual de concerts a casa nostra.
Fins no fa gaires anys a les persones que col·laboràvem a la Ràdio teníem un petit detall per part dels responsables polítics, però ara han desatès totalment aquesta petita recompensa que reunia a tots els col·laboradors al voltant d’una taula. Eren sopars distesos on podries conèixer qui hi havia darrera dede les veus i els controls que seguies a través de la ràdio a casa teva.
Ara prefereixen invertir aquest superàvit que cada any ens acompanya en altres històries residuals, però sense tenir cap petit detall amb aquests enamorats de la ràdio que cada setmana compleixen amb el seu compromís davant els micròfons de l’emissora. Nosaltres sabem segur que darrera sempre hi ha algú que escolta. La màgia de la ràdio es torna a complir programa a programa. Una fe cega que enganxa a les persones que estem allí i no sabem que dir que no quan toca començar una nova temporada amb nous convidats i noves idees.

Llarga vida al rock i a les ganes de tornar cada dimarts de conduir a través de les ones un programa fet amb molt de carinyo i amor per compartir un bon grapat d’emocions i sensacions amb gent d’aquí i de més enllà que t’escoltaran des del cotxe, a la dutxa, des de la feina o sopant tranquil·lament cansats de la caixa tonta. Gràcies Dani per ser un dia més allí trencant el silenci de la nit i posant llum i color als grisos d’aquests vespres avorrits. Llàstima dels plens i els partits de hoquei que a vegades et fan donar un pas al costat dins la programació més fidel de la graella, però la teva màgia i la teva professionalitat està per sobre de molts d’aquests que massa vegades t’usurpen el teu espai a les ones de ràdio el Vendrell. Ens veiem el dia 25 de novembre per gaudir d’aquest Pampa’s en viu i en directe que un cop més surt de la ràdio per muntar un “show” per compartir i recordar moltes històries que sempre quedaran en la memòria..

divendres, 17 de novembre del 2017

Gran acollida de la presentació de “Món Tocat Baix Penedès”



Una quarantena de persones de diferents edats van assistir ahir dijous al Centre Cívic l’Estació a la presentació de Món Tocat Baix Penedès, es deixava notar una notable presència de professionals en diferents àmbits de l’ensenyament. Les quatre persones que van participar en la xerrada són Montserrat Navarro ( fundadora Món Tocat Baix Penedès) Noelia Romero ( Psicòloga Clínica), Mònica Aresté ( Responsable Espai Situa’t Tarragona –SMC) i Aurelio López (Fundador del projecte TOC).

Els diferents ponents van exposar des del seu angle la visió d’aquest trastorn que afecta a un nombre considerable de persones en la nostra societat. Molt interessant també va ser la participació del públic amb les seves preguntes i suggeriments sobre aquest tema aportant interessant reflexions. Per totes aquestes persones que estiguin d’alguna manera relacionades amb aquest trastorn es poden posar en contacte amb el següent mail : montocat17@gmail.com per donar suport amb les persones i famílies afectades. 

El cas Duran no és tan raro

Una de les notícies que ens han sorprès en els darrers dies és l'anunci de l'antic líder d'Unió que durant molts anys va anar del braça amb CDC que a les properes votaria PSC, llavors el seu primer "enemic" a les urnes. Només vull recordar que en alguns partits a la comarca s'han fet autèntiques escabetxines de simpatitzants i afiliats i s'han imposat per la força líders per dictàment diví. Estic molt segur que molts dels afectats van votar el partit rival per tocar la moral al nou poder diví. No és una cosa gens rara, però clar això no es diu mai, però es fa.

Testimoni d’una afectada de TOC



Sóc una noia de 18 anys que pateix Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). Porto des dels 11 anys amb aquest patiment, ho he passat molt malament, com tots els que el pateixen. El meu TOC és el de la neteja: he de dutxar-me tant sí com no, és un món per a mi haver-ho de fer-ho, pur arribar a trigar tres hores. Em frego i em frego perquè sempre acabo pensant que m’he deixat algun racó de la meva pell sense sabó, m’ajuda la meva mare, com si jo no sabés fer-ho, però en part és així, perquè jo sola pateixo. M’aclaparo. És un no parar i la meva mare és com si em donés canya a l’hora d’ajudar-me i és millor per acabar abans i m’assegura que estic neta. M’he de rentar les mans sempre. Em fan mal de tant rentar-me-les. La meva mare me les va arribar a embenar senceres perquè sagnava del desgast a la pell i era l’única manera que durant unes hores aconseguís no rentar-les.  Em poso crema hidratant i una altra vegada me les rento perquè la sensació no m’agrada. Em moco sense parar perquè el nas estigui net de mocs, intento no fer-me mal però m’estiro la pell per mirar dins. Aquí puc estar mitja hora. Cada matí he de tenir sempre al meu lavabo dos rotlles de paper higiènic, els quals gasto en poques hores, perquè si no crec que se’m pot acabar i m’agafa molta angoixa de pensar que en necessités quan més em calgui. Aquesta és una altra: el meu pare va haver de fer-me  un lavabo dins de la meva habitació, perquè em passo moltes hores allà i no els deixava a ells el seu. Això em va ajudar a abaixar una mica la meva angoixa. És meu, no entra ningú més i això em calma. M’he de depilar encara que no tingui borrissol. No puc fer-me la cera perquè és impossible esperar que el pèl creixi. Em passo la fulla cada dia, i això em provoca que sagni per tot arreu. Les dents és obvi rentar-les i si no recordo per on he de començar amb el raspall he de tornar a començar. Faig servir un gel familiar en poques hores, d’una marca concreta, no pot ser d’una altra, i he de tenir els meus pots per a mi, no puc fer servir els de la resta de la família: crec que estan bruts o que hi ha pogut posar alguna cosa dins. Així que la meva mare m’ho compra tot individual per a mi. Recullo la meva roba bruta de terra després de la dutxa amb una tovallola neta. Si ho fes amb les mans, hauria de dutxar-me de nou. Em passo la vida migrant informació dels productes, tant dels de menjar, com dels corporals: la seva caducitat, quins ingredients porten, si són perjudicials per a la salut... I així seguiria amb una infinitat de rituals més, sense comptar ja quan he de sortir amb la meva família a algun lloc. Sempre busco excuses per no anar-hi, ja que  em suposa un gran problema pensar que hauré de fer les meves necessitats en banys públics. La meva mare va optar per portar sempre una ampolleta de lleixiu o tovalloletes netejadores, i es veu obligada a netejar el bany aliè perquè jo pugui entrar-hi. Així que davant tant angoixa que em crea prefereixo quedar-me a casa. Faig teràpia, medicada, però res em serveix. Estic cansada, farta d’aquesta malaltia que sembla no tenir fi. Són molts anys, no vull tenir aquest trastorn, sempre penso que per què tan jove com sóc no faig res, no tinc motivació per a res. , no tinc gairebé esperances ni amics. Per què a mi? Tot és una merda. Sí, cal lluitar, però sento que no sóc forta i no puc més. Sempre és el mateix. És com una roda girant al meu voltant. No serveixo per a res, faig patir a la meva família, em sento molt merda i penso que si no hagués nascut la meva família seria més feliç sense aquest patiment. Sento que això no s’acabarà mai. N’estic farta, el meu cap em diu que podria lluitar més, però alguna cosa m’ho impedeix. Sóc una covarda. Ja no vull lluitar.  Si em moro, la meva família després d’un temps estaria millor. O sigui, feliç. I jo descansaria en pau.

Anna Navarro


Montocat17@gmail.com


dimecres, 15 de novembre del 2017

Els nostres egos ens porten al més enllà


En aquest món de superàvits, sostenibilitat, equilibri, igualtat d’oportunitats, democràcia, pressupostos participatius, legalitat vigent, diàleg de sords i altres invents moderns que ens inunden els titulars i en prou feines ens deixen triar el gra de la palla, cada dia és més complicat caminar endavant amb pas ferm i amb una direcció concreta. En les nostres administracions estan de moda els plenaris per parlar de temes eteris a vegades bucòlics i que molts cops van units a una gran causa que ningú s’hi pot oposar per no quedar malament davant els seus votants.
Els nostres trileros juguen a un joc clar que és bàsicament qui dies passa anys empeny. Mentrestant discutim del sexe dels àngels o posem el nas en competències que no són nostres deixem de banda, la nostra casa per escombrar. Tan senzill i útil es fer una moció per decidir a quina hora s’encenen o s’apaguen els fanals de l’enllumenat públic, però això  és un tema gairebé irrellevant. Es prefereixen omplir els seus egos i   treballar grans temes on no hi tenim res a fer. Abans que la Vegueria del Penedès fos una realitat, ja ens vàrem afanyar a debatre quina seria la seva capitalitat. Temps al temps. Quan toqui ja ho farem, de moment hi ha molts temes més propers que no pas aquestes grans titulars que als polítics els tenen el cor robat i que, de moment no porten enlloc.
Està molt bé que demanem els béns immatriculats per la jeràrquia catòlica, però també hem de parlar del nostre transport públic, de la recollida selectiva i tants altres temes que tenen el lloc de debat en el ple municipal perquè no crec que a Madrid ni a Barcelona es preocupin a quina hora passa el camió de la brossa en un poble del Baix Penedès.
Aquests polítics amants d’aquest joc estan acostumats a posar benzina en aquests temes tan globals i tant sostenibles per tenir al personal entretingut. Hem tingut la sort o la desgràcia que la situació política actual dóna per debatre tot un ampli ventall de temes relacionats amb el “Procés” que atrau l’atenció de moltes persones, però això no ens ha de deixar treure la vista dels temes més propers que realment ens toquen. Potser no presentarem mocions per salvar Catalunya, però si que podem esbrinar si dotem els nostres municipis amb més zona blava. Punts en comú on els diferents partits es mullin i deixem que la Renfe decideixi quants trens passen al dia pel Vendrell. El bonic de tot aquest joc amb els daus els que aquests grans temes que generen grans debats no porten en la majoria de casos enlloc. S’envia una notificació a la institució pública o privada que porta el tema i aquí s’acaba la història. A per una altra gran  conquesta universal per portar al proper ple.
Una de les formes perquè aquests viaranys excelsos es puguin reconduir es potser dotant a les nostres administracions de funcionaris de carrera d’habilitació nacional. Avui en dia quan en una administració et trobes amb secretaris o interventors accidentals, que és el més nombrós, els treballadors i tota la població està en risc de perdre una vàlvula de seguretat dels seus drets. Durant molts anys, això de l’accidentalitat ha tingut representats honrats i altres que només s’han dedicat a seguir les ordres dels polítics de torn, perquè al final tots es trobaven en el mateix lloc i es repartien els papers.
Igual que ara s’està demostrant que això que enteníem per democràcia era una gran mentida perquè els seus pilars estaven viciats, de mica en mica anirem trobant pel camí els temes que han de sortir en els plenaris dels consistoris i  hem de deixar de fer cartes als reis per deixar la casa desatesa. Hem arribat a una situació que cadascú ha de salvar els seus mobles i deixar d’enviar petits suggeriments a altres instàncies per ser arxivades sine die. Treballem els nostres pobles i comarques i sempre busquem el dau que realment ens interessa i deixem la resta per a qui toca, que ja tenim prou feina si la volem fer per arreglar la casa.

dimarts, 14 de novembre del 2017

Presentació del Toc Toc del Baix Penedès


Aquest dijous a dos quarts de vuit de la tarda es presenta el Mon Tocat Baix Penedès. Una associació que vol reunir a les persones i familiars afectats pel TOC ( Trastorn Obsessiu Compulsiu). Per exemple aquestes persones que no estan mai segures d'haver tancat una porta i tornen i tornen a veure si està tancada o persones que són obsessives per la seva neteja fins a un punt extremat que ningú els pot tocar i no estan tot el dia netejant-se o persones que passen hores i hores ordenant la seva habitació o netejant la seva habitació o persones que agafen xiclets de terra per menjar perquè sinó la seva mare es pot morir. Tot això fins a un nivell obsessius. Segons les dades aquí al Baix Penedès n'hia una 30, esperem que aquest dijous facin cap al Centre Cívic perquè no estiguin sols i es treballi per intentar aminorar els efectes d'aquest trastorn que afecta a moltes persones en diferents nivells, però a vegades és molt greu i trastoca totalment la vida. ja ho sabeu.
Dijous, 16 a les 19:30 al Centre cívic del Vendrell

diumenge, 12 de novembre del 2017

L'ideal tots indepes junts, però no el més real

La versió ideal per al proper 21 de desembre és que tots els partits independentistes anessin en una llista única, però vist el que s'ha vist aquests dies millor que cada partit vagi per lliure i després ja sumaran els seus ascons i la gent donarà la força que toca a cadascú lluny de pactes prefixats. Jo crec que hi haurà una pujada d'ERC i l'antiga CDC crec que pot perdre vots i la CUP és incert el que pot passar i potser es mantindrà. Per altra banda, crec que molts que no votaven del sector unionista perquè Catalunya no importava ara aniran a votar i els partits d'aquest sector ja s'encarregaran de moure el seu electorat fins ara apalancat a casa. La cosa encara està sobre el 50% entre indepes i unionistes, pot pujar un parell de punts en un cantó i baixar un parell a l'altre, però la cosa està molt equilibrada.

dissabte, 11 de novembre del 2017

Tornem a reivindicar els nostres drets


Un dia més, una nova activitat de protesta, de reivindicació. La gent torna a sortir al carrer per demanar que deixin lliures als presos polítics que hi ha actualment a Madrid. La gent segueix defensant la democràcia, la llibertat, el dret d'escollir. Avui tocava Barcelona al carrer Marina i aconsellaven portar visible el llaç groc a la roba. Una manifestació tranquil.la en què no ens hem mogut gens per la quantitat de persones que hi havia. Més de 3.300 metres, diuen que unes 750.000. Però això és el de menys la gent de totes les edats surt al carrer en pau per reclamar la seva dignitat i els seus drets. La cosa estava atapaïda i a través de la ràdio es podia escoltar. Cada dia hi ha gent nova que participa en aquestes movilitzacions nacionals. Esperem que els drets reals i la democràcia vertitable s'imposin i sortim d'aquesta situació totalment injusta.


dimecres, 8 de novembre del 2017

Classe pràctica de xapa i pintura



Una de les consignes que tothom sap és quan no vols arreglar un tema has de crear una comissió com més àmplia millor en el nombre de representants. Llavors has de ser àvid i incloure que els acords d’aquesta òrgan col·legiat han de ser per unanimitat de totes les parts. A partir d’aquí, oli en un llum perquè difícilment s’arribarà a pactes de coses realment importants. Es poden arribar a consens en aquelles coses residiuals que queden bé sense que canvií cap punt clau dels exposats.
La segona fase per quedar bé i per intentar solventar el tema, però ja saps que no ho aconseguiràs és nomenar una comissió d’experts que debati sobre la situació i les mesures que s’han d’aplicar i decidir quins són aquells temes claus per anar avançant. Òbviament has de buscar els protagonistes entre els teus amics i persones de confiança i en especial tenir un especial amor per aquells que tinguin ganes de pujar de categoria. Llavors es creen unes sinergies molt positives que no porten enlloc, però genera una atmosfera molt interessant que amb una mica de vent ben aviat es dissipa i passa sense pena ni glòria. Al cap d’un parell de mesos de màxim treball d’aquests professionals escollits a dit, tots acaben desencisats i els hi ha semblat que els hi han pres el pèl com així ha estat, però d’una manera professional i amb un director d’orquestra que ja ho tenia tot ben mesurat per no sortir del guió.
Llavors tenim la tercera fase que és quan el miracle està més a flor de pell que mai. Només cal tancar els ulls per veure una fenomen paranormal que et pot canviar la vida.
Llavors és el torn quan  es busca una empresa amiga de tota la vida que ja fa anys que treballa per tu, però sempre d’una manera objectiva, democràtica i transparent a través d’uns criteris que fins i tot semblen seriosos.
Aquests s’encarregaran de confeccionar amb tot plegat el nou vestit que ha de servir per redefinir tot el conjunt i fer que torni a brillar com si fos nou i objectiu. És l’etapa xapa i pintura que s’encarregarà de no tocar res del que estava ja sentenciat, però amb noves lectures i interpretacions amb paraules modernes carregades de fum  tot encaixarà de nou, tal com estava, però amb un nou vestit, que durarà molt poc perquè els protagonistes ja fa anys que coneixen el patí, però de cara a la galeria pot aguantar perfectament un parell o tres de telediaris, no gaire més.
Mentre es viu aquest procés que torna on ha començat no es pot tocar res, cal esperar els resultats i mil històries més que ja s’han repetit mil vegades i ja s’han convertit en el pa nostre de cada dia.
Al final de tot plegat, l’empresa que ha de fer el nou vestit s’emportarà una part important de diners segons els pactes acordats, però la resta quedaran igual. Uns amb un pam de nas perquè esperaven un miracle i s’han trobat amb el mateix de sempre, però amb un nou sastre, més modern que els anteriors, però sense cap intenció de tocar cap cosa que no es pugui tocar.
Els anys passen, els llestos ja han aconseguit les seves fites per una via exprés. Altres han trobat una mena d’autopista alternativa que els ha permès arribar fins a llocs insospitats. La gran majoria encara circula en carreteres estretes i amb molts de revolts i sense un futur gens clar. La filosofia ja fa dies que va quedar curta i no era capaç de tapar les mancances i les injustícies d’aquest procés, perquè encara que les víctimes són les mateixes els responsables de tot plegat són uns altres amb diferents cognoms i fesomia, però sempre han coincidit en el mateix que si es pot destinar per pagar els serveis d’una empresa de fora, no es dediqui als de dins perquè aquests sempre hi seran. Aquests treballadors ja  estan massa  acostumats a ser víctimes d’aquestes bones intencions que només s’apliquen als quatre de sempre i deixen a la gran majoria en una zona ambigua esperant que algun dia també arribi el seu torn. Mentrestant el dia a dia serveix de  consol per passar la rutina. 

diumenge, 5 de novembre del 2017

El Secreto de los Marrowbone, una peli per veure dos cops

El Secreto de los Marrowbone és una peli d'intigra molt ben muntada d'aquestes que s'ha de veure dos cops perquè quan arribes al final te la desmonten i et donen la volta. Uns moments de por, però predomina el suspens al llarg de la peli. Molt recomenable i esteu ben atents a tots els detalls.

dissabte, 4 de novembre del 2017

Torneu aviat LAXEN


Avui fa un any que els Laxen varen fer el seu darrer concert amb més de 30 anys sense parar. La cita era la Razzmattazz. Una cita memorable que molts no oblidarem mai amb una sala plena al màxim i amb moltes cares conegudes. Tampoc hi varen faltar altres convidats com els Gossos o el primer cantant del grup. Ens vau dir que tornaríeu i us esperem que això sigui així amb més força i noves cançons. Formeu part de les nostres vides.

El Vendrell continua en peu


La plaça Vella del Vendrell torna a ser l'epicentre de les concentracions contra els empressonaments polítics a casa nostra. Un cop més, dijous es va omplir de gom a gom i divendres tot i que no hi havia tanta gent com dijous feia molt de goig veure la gent mobilitzada. Hi havia emoció, tristessa, impotència, però també energia i ganes de tirar endavant. La història continua. Nosaltres també som els protagonistes.

divendres, 3 de novembre del 2017

A les portes del Nadal


Després del setembre, de l’inici de l’escola ja estem a les portes de Nadal. La campanya comercial nadalenca ja comença a atacar a través de les llums dels carrers, els mitjans de comunicació, les promocions, etc. Nadal és potser una de les festes de l’any que aporta més diners en el món comercial. Si l’estiu el podem dedicar per tocar el dos, en canvi aquesta festa de finals d’any s’acostuma a viure a casa, no gaire lluny amb amics i parents. També s’ha de dir que hi ha persones que prefereixen tocar el dos, però això de per Nadal, cada ovella al seu corral encara es ben present a casa nostra.

El nostre calendari està marcat per les festes des d’una òptica consumista. No mirem el dia 15 d’agost com una festa en honor a Maria, sinó com una proposta per fer allargar més les vacances o per aprofitar alguna oferta comercial. No fa gaires anys la gran majoria de dies de vermell al calendari eren perquè les nostres pares i avis anessin a ofici religiós, però ara ho hem adaptat als nous temps a l’imperi de la Visa i de les targetes de crèdit. No té importància si celebrem aquest santo aquella data històrica com el dia 1 de Maig. Per la immensa majoria de gent només es tracten de dies de festa. Sempre hi ha els més nostàlgics que es manifesten, porten flors a Maria o altres aventures, però la resta de la societat tot això ho té molt clar. Tot i que els lots de Nadal cada dia tenen menys poder de convocatòria familiar, encara hi ha moltes formes que ens serveixen per acabar l’any. En realitat això ho hauríem de fer al setembre perquè és quan comencem moltes activitat fins el proper juny, però canviar un número del calendari encara centra molta de la nostra atenció. Bon Nadal a tothom i potser quan arribi el 25 ja estareu tips de torrons i neules, però tranquils que ben aviat ja trobarem alguna mona de Pasqua. S’ha d’anar venent i quan abans millor.

dijous, 2 de novembre del 2017

El Vendrell en estat crític

El Vendrell està xungo xungo. Cada dia hi ha més botigues que tanquen, només cal donar un tomb pel carrer Alt i veure les noves baixes que hi ha hagut. Aquest fet perjudica en certa manera tothom perquè com menys oferta hi hagi la gent vindrà menys. Serà dificil tornar a obrir aquestes botigues amb propostes similars. Alguns emblemàtics com cal Numbrú o la Montserratina encara estan allí esperant un miracle. Ara ha estat el torn d'Aloyshop. Ja li falta atractiu comercial al centre del Vendrell i a sobre tot això. No sé com acabarà. Tres pilots amb vocació de suicida han decidit agafar les regnes del CIT. A veure com funciona la seva aventura perquè això és un castell que es va desmanegant i cada dia hi ha menys pedres segures. El govern està en minoria i ara els de l'oposició no són tontos i no aprovaran coses xungues per la gent i els que hi ha no mouran fitxa per revisar temes com les escombraries i altres. Per tant, qui dies passa anys empeny. No hi haurà cap iniciativa que trenqui cap esquema i seguirem en aquesta política anodina de sempre, sense arreglar res i creant comissions i el que faci falta per arreglar-ho tot. El Vendrell ara té un futur fosc. La gent ha de marxar. Serveis socials no poden amb tot i la cosa està fotudeta. Mentrestant estem vivint aquest xoc de trens, el Vendrell està patint més que ningú les conseqüències, però no és culpa de tot això. Ara s'han ajuntat un seguit de fets que no ens afavoreixen gens. Ja fa anys que no tenim inversions públiques perquè fa uns anys els diners com si res i clar ara hem de pagar el pato tots plegats i sense haver tret rendiment d'aquest enorme deute acumulat que anem superant a un preu molt alt que tots pagarem.

Espanya ja ha perdut Catalunya

Crec que després de posar els 8 consellers a la garjola Espanya ja ha perdut Catalunya. Les coses evolucionar de moltes maneres, però cada cop anem a pitjor i pensem que no hi ha pitjor i sempre el trobem i és pitjor. Després de la repressió de l'1 d'octubre, els dos Jordis a la presó, ara el Govern i el proper suposo que aniran a pel President i els que queden. Cada dia la fractura social és més gran. Ja no hi ha mitges tintes. Els unionistes també es movilitzen. Ningú afluixa. Els que polen parlar també reben. Anem en una baixada sense fre amb un final fosc molt fosc on tots hi perdrem. Ja hi ha famílies i amics que han patit els efectes dels dos bàndols, alguns ho noten en l'economia i de mica en mica això es fa més i més gran i Europa ni diu res i la raó i el seny de Madrid ja fa segles que s'han perdut i aquí com més trepitjats més forts i endavant.

dimecres, 1 de novembre del 2017

Treballadors que no cauen fàcilment en l’oblit




La majoria persones a la vida que no han tingut més remei que treballar per mantenir una família, per tirar endavant, com acostuma a passar. Algunes  han intentat destacar sobre la resta pujant esglaons o cercant millorar els ingressos al cap de mes, però d’altres ho han fet traient el màxim profit a la seva ubicació enmig de l’anonimat.
Hi ha treballadors que es dediquen a repetir el que escolten dels seus presumptes superiors i acostumen a actuar com autèntics ecos d’altres personatges de referència per motius polítics o laborals.
En canvi d’altres sempre han mostrat la seva personalitat i no s’han deixar convèncer per aquestes normes de bona conducta o comportament políticament correcte per quedar bé amb la resta de companys.
En totes les feines hi ha persones que s’han creat el seu perfil laboral, donant alegria i caliu a la rutina, als expedients avorrits i al copiar i enganxar que practica molts companys. Aquestes persones tenen el seu club d’admiradors i també els seus detractors perquè han tingut la sort de poder dir el que pensen i de disposar d’una llibertat d’actuació i no sempre acatar les normes més estrictes d’aquest comportament de llibre. Una imatge la donen aquests joves que acaben de sortir d’una acadèmia de ball i es mouen seguint el que li han dit a l’escola, són incapaços d’improvitzar i d’actuar amb uns moviments propis. Tot és massa bonic, massa artificial per ser real.
El nostre personatge d’avui és un de tants que acostuma a passar desapercebut de la majoria de gent perquè es mou des de la normalitat, però al cap de poc ja saps que és una ànima diferent, una persona amb ganes de dir la seva i sense cap ganes de seguir el “ si buana” que molts professionals defensen amb tota la seva professionalitat.
No volem grans treballadors perquè al final la rutina i la mediocritat l’acaba deixant sense la seva essència perquè aquests, en realitat, no interessen. La clau de tot plegat és ser un més i obeir el líder que algú ha imposat per gust o necessitat sense qüestionar les seves errades ni la seva idioneitat.
Aquest personatge és un creador de renoms d’alguns treballadors que treballen al seu voltant, però tots guarden amb recel perquè aquests només és poden comentar quan hi ha un entorn de confiança. Ell és la persona que és capaç de fer una lectura alternativa a aquestes propostes oficials que massa cops s’han de posar amb calçador dins el col·lectiu. El nostre personatge era capaç de resumir tot plegat en un parell de frases gracioses que eren enteses per tothom i evidentment queien totalment fora de la versió oficial.
El nostre nou jubilat no el veurem competir mai per ser el millor funcionari perquè ell es pot permetre el luxe de ser com és i sense demanar permís a ningú i sense res a canvi. Una persona amb iniciativa pròpia que pot agradar o no, però té la sort de poder decidir sobre la seva persona i el que té més proper, no necessita permís de ningú ni quedar bé amb ningú en aquesta política diplomàtica que cada dia està malauradament més estesa a casa nostra.
Ell sap que el més important de tot és quan cobres al cap de mes i no pas aquests debats eteris que no porten enlloc. Un lot de Nadal és tan important com una copa d’Europa d’algun equip de futbol amb la diferència que una cosa és material i la pots compartir a taula amb la família i la resta és molt bonic, però no té més transcendència pràctica.
Són molts anys de feina, vivint de prop la realitat dels seus companys i la del municipi que l’ha acollit. Ha sabut marcar una manera d’entendre la feina, sense estrès, tenint molt clar que al sortir de la feina comença realment la vida. Aquelles hores entre parets serveixen per treure el màxim profit de la situació, però tenint en compte que un no és més que un insignificant granet dins tot l’engranatge incommensurable d’empresa. Alguns ja cobren per solventar els problemes i per prendre les grans decisions. No cal incorporar responsabilitats que mai et reconeixeran. Ells ja s’ho faran. Ens ignoren, doncs nosaltres fem el nostre paper i cap a casa fins a la propera. Ara toca gaudir i desconnectar en aquesta nova. Els més veterans et recordarem per la teva manera de ser que juntament amb altres que l’atzar ha situat en el teu entorn fan el millor equip d’aquesta santa i legal casa no per guanyar cap lliga simplement per saber viure el moment en plenitud i sense complexes.


dilluns, 30 d’octubre del 2017

L'obra social a les escombraries al Vendrell

Dins la rumorologia corre que l'IBI del Vendrell és un dels cars de Catalunya. Això no estaria malament si estessim amb unes condicions com Vilanova i la Geltrú, Sant Cugat del Vallès i altres, però aquí la situació és molt oposada i el futur de la localitat és bastant negre si no s'apliquen polítiques per reactivar tot plegat perquè fa molts anys que fem el mateix i fa molt de temps que no ens movem. Pel que fa a les escombraries hi ha municipis de la comarca com Albinyana i Sant Jaume dels Domenys que paguen sobre els 180 euros a l'any molt per sobre que al Vendrell, però clar aquí al Vendrell hem anet traient els diners d'altres llocs i ara resulta que el preu no cobreix la despesa per aquesta política popular errònia de qui dies passa anys empeny i algú pagarà el pato. Ara paguarem molts diners per un mal servei perquè fins ara el cost real de les escombraries estava per sobre del recaptat. Obra social de l'Ajuntament que hem pagat entre tots amb el pla d'ajust i una manca d'inversions que ha deixat el poble hipotecat i de manteniment just fins a noves èpoques que se suposo han de venir.

divendres, 27 d’octubre del 2017

Un dia històric i per molta gent feliç


Avui 27 d'octubre del 2017 és un dia històric perquè per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 abstencions, el Parlament de Catalunya ha proclamat la independència de Catalunya. Jo, he de dir, que mai havia somiat aquest dia perquè pensava que no arribaria mai que algu sortiria per la tangent, reconec el meu error i tot i que ahir la cosa va trontollar amb la proclamació d'eleccions. Avui quan faltaven dos minuts per dos quarts de quatre de la tarda i des de casa amb la meva dona he vist la proclamació de Catalunya des del Parlament de Catalunya. Ara només falta que es publiqui el DOGC. He de felicitar a totes les persones que ho han fet possible arribar fins aquí, als del davant i a als del darrere i a tots aquells que han fet la seva feina com la taula del final de la Rambla de cada divendres que es mereixen un monument per la feina que han fet. Reconec que no era independentista, però el que ha fet el país del costat ha estat una aberració en els darrers anys i aquesta és una solució que pot millorar la nostras situació. Sóc dels que s'han convertit en aquest llarg camí cap a l'independentisme perquè els altres només ens han ensenyat les porres i les mesures antidemocràtiques. Estic molt content. Com he dit a les xarxes socials he brindat al cavat. Ja veurem quan durarà, però avui puc dir molt cofoi que ho hem aconseguit i hem arribat fins aquí. Vénen moments difícils, però de moment hem fet un pas històric que mai havia imaginat. Segueixo somiant i que els somnis es facin realitat com ara. Gràcies a tots. Avui ÉS UN DIA GRAN. MOLT GRAN.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

Pressupostos participatius




Anem a fer una mica d’història recent. L’any passat es van triar al Vendrell els 7 tresors del patrimoni cultural del Vendrell per votació popular. Evidentment set varen ser els escollits, però n’hi havia uns quants més que tenien més punts, a priori, que no pas alguns dels que varen sortir, però clar en aquestes coses com passa en alguns programes televisius et trobes un “foro de cotxes” i et fa campanya pel menys afavorit i acaba guanyant davant els millors.
Un alcalde i un consistori està basat amb un batlle i els seus regidors, però s’ha de tenir clara una línia d’actuació allí on sigui més necessari i on faci més falta. No té cap sentit que un grup de veïns d’una urbanització votin a favor de posar papereres a la seva zona quan al centre de la ciutat no n’hi ha. És una cosa que s’ha d’analitzar a nivell global sinó correm el risc que la cosa marxi pel lloc menys pensat. Això dels tresors del Vendrell és d’aquestes coses folklòriques que d’aquí quatre dies només estarà en el record dels afortunats, del seu cercle i poca cosa més. No té més transcendència perquè és una cosa poc transcendental com buscar el millor entre un partit de bàsquet i un de futbol. Cadascú tindrà els seus seguidors. Fet aquest tipus de tria és massa arriscat si realment som conscient del que tenim a les nostres mans. La nostra mentalitat no ha superat les conseqüències  d’alguna d’aquestes cadenes de televisió que estan acostumats a comparar el que faci falta.
Aquest tipus d’iniciatives estan bé en el seu plantejament inicial a l’hora que serveix  per recollir vots. A mesura que es va aplicant,  en molts casos va perdent objectivitat i se situen per viaranys incerts.
Depèn de la gent que faci més campanya acabarà sortint un projecte triomfador però no té perquè ser el millor ni el més adequat dels presentats.
Quan fan reunions d’aquest tipus o processos veus que el percentatge que hi va són molt simbòlic en relació a la gent que hauria d’estar convocada. Aquests pocs, en realitat representen a tota la globalitat, però a vegades les decisions en petit format no són les més encertades. La gent acostuma a anar a votar un cop a l’any o cada dos anys de mitjana i deixa els polítics que decideixin. Són aquests darrers qui han de decidir si això és fa aquí o allà. Ells tenen la responsabilitat. Llavors trobem el proper pas, quan un veí es queixa, llavors se li comenta que algun procés participatiu ha decidit allò quan en realitat això vol dir que quatre veïns en nom de la col·lectivitat han preferit una acció per sobre d’una altra.
El pastís de tot això s’ho acostuma a emportar l’empresa que organitza aquests processos que ja ho té tot controlat i sap com treure llum als números i als resultats en nom de la participació ciutadana i dels quatre gats que hi han pres part.
Aquest tipus d’accions en un poble petit o en un col·lectiu de persones no gaire nombrós pot donar grans resultats, però com és gran és la localitat els seus veïns acostumen a ser més individualistes i la cosa es complica una mica.
Hi ha processos d’aquest tipus que no cal que es compleixi tot el protocol amb la corresponent despesa. Un regidor d’un municipi del Baix Penedès amb un pressupost preocupant per tirar endavant el municipi després que la seva predecessora en el càrrec havia contractat nous treballadors al consistori per guanyar vots en el seu electorat va preguntar als seus veïns que preferien pagar més IBI o fer una festa major senzilla? La gent va saber en primer moment quina era la resposta correcta a aquest dilema. La cosa va quedar prou clara. Aquest també va ser un procés de participació ciutadana bàsic i va servir perquè al final sense pujar l’IBI aconseguissin una festa major digna posant imaginació i apostant per nous valors i propostes que trencava el que estava acostumada la localitat i deixar enrera polítiques barroeres per captar vots.
Recordem l’escadussera participació d’uns plans semblants Coma-ruga i la mala sort que tingut amb l’Edusi i el seu emplaçament al Botafoc, amb les populars oliveres que ves a saber quin és el seu estat actual.