Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dissabte, 31 de maig del 2008

L'estació de Sant Vicenç de Calders arriba al segle XXI

Feia mesos que no agafava el tren. Avui he descobert en viu i en directe que l'estació de Sant Vicenç de Calders ja te tots els honors del nou segle que fa vui anys que vam entrar. Ha col·locat una pantalla amb totes les entrades i sortides de trens d'aquesta estació. A més a més a cada andana hi ha posada una pantalla amb la informació del tren que ha d'entrar i sortir. Molt bé. La resta de coses continuen igual, però això ha deixat frapat. Ara només falta que l'estació d'autobusos segueixi el mateix exemple. Allí tenen la pantalla però no crec que mai hagi funcionat. Esperem el miracle.

"Ex" una obra de teatre molt recomanable

Al teatre Borràs de Barcelona fan una comèdia força recomenable. Per 24 euros si vols el club o 29 si optes per platea podràs riure durant una hora i 20 minuts. Una obra divertida protagonitzada per Angels Gonyalons i Abel Folk que et faran passar per algunes de les escenes típiques i tòpiques de les parelles que no passen per un bon moment. Comença amb una boda i la cosa acaba al cel, però la veritat és molt amena i no es fa gens pesada. Amb un escenari que dóna molt de resultat es van recreant episodis d'una parella divorciada: Una cita per arreglar alguna cosa, la visita als sogres que no saben el tema del divorci, les converses amb la criada compartida i altres històries força simpàtiques. No hem trobat gaire gent tot i que els actors són molt coneguts. Abel Folk és un dels nous personatges de la nova etapa de Ventdelpla.

La K-mama encara us espera avui dissabte dia 31

A partir d'un quart d'onze de la nit, després d'un sopar ràpid, avui torna i és el darrer dia que la K-mama de Calafell posa en escena el seu "Piquing". L'entrada val 10 euros i dura dues hores senceres sense incloure la mitja part d'un quart. És una proposta diferent. Ja em direu si us ha agradat. Apa que jo us aviso amb temps.

Aqueleon es recicla

Una de les empreses més conegudes del Baix Penedés és l'Aqualeon d'Albinyana. Allí es pot anar a veure molts animals i/o divertir-se amb els seus tobogans i piscines. Enguanya ha obert una mena d'esplai pels més menuts. Trobo molt interessant la idea perquè aquest és el problema de moltes famílies a l'estiu. Aquí tenim una proposta una mica diferent. Ja va bé.

Vendrell: El vila tapas

Un dirigent d'una entitat comarcal ens comentava un dia que aquí al Vendrell s'havia de promocionar la tapa. Doncs nosaltres ahir a la nit vam anar a un dels bars típics i tòpics del Vendrell en aquest camp: El Moriles i així ho vam fer. Vam tenir una vetllada molt animada perquè el C.E Vendrell celebrava una trobada al mateix saló que nosaltres i la cosa està molt al punt. Ja ho hem fet i realment al Vendrell i molt en especial a la zona del Tancat hi ha una zona de tapas variades que potser no està reconeguda oficialment, però molt gent ja ho sap per experiència. No us perdeu: La Taverna, El Moriles, la Barretina i l'Estepa.

divendres, 30 de maig del 2008

Nosaltres volem ser de la Vegueria del Penedès

En aquest enquesta preguntava a on volia la gent que pertanyes el Baix Penedès. La resposta va ser per àmplia majoria per 9 vots a la Vegueria del Penedès. L'opció del Camp de Tarragona només va assolir 3 vots i la que ens portava la Independència pura i dura tampoc no va passar dels 3 punts. La cosa està clara, no?

La formació d'un alumne no depèn únicament dels títols oficials

Força cops he abordat en aquesta secció i des de diferents angles el problema de l’ensenyament a casa nostra. Però és una d’aquests puntals de la societat que es mereix una bona quota en els registres de l’actualitat comarcals. Fa un parell de setmanes llegíem al DIARI que els dos cursos nocturns de l’institut del Vendrell desapareixerien. Aquests havien estat una bona oportunitat per a moltes joves baixpenedesencs que havien de combinar estudis i feina per tirar endavant. Una gran pèrdua que vindrà substituïda per la seva versió “light”. Una mena de batxiller a distància, a través de la xarxa.
Moltes persones encara barregen el significat de conceptes que no sempre van units com títol i formació. Adquirir uns coneixements no és la única funció d’un centre escolar. Potser si la més important. Una de les claus d’una bona formació és que aquesta vagi acompanyada d’un enriquiment o aprenentatge personal que acostuma a passar en moltes matèries que no surten al currículum per enlloc. Però en molts cops són les que marquen la diferència entre un titulat i un professional. Moltes empreses d’avui en dia ja s’han donat compte que no importen els posseïdors de diplomes sinó les persones que tenen iniciativa i saben donar una resposta ràpida i convincent a una pregunta o a un problema inesperat. De mica en mica, es van acabant aquests autistes del coneixement que davant d’una pregunta fàcil et mostraven una munió de solucions que no t’aportaven cap resposta útil que et permetés sortir de l’ensurt. Si entraves al seu despatx amb un problema al sortir en portaves un sac ben atapeït. Llavors havies d’anar a l’espavilat de la colla que et donava una solució senzilla que realment et treia el pes de sobre i adéu problema
Les universitats, també els instituts, imparteixen un seguit de coneixements, però també s’ha de tenir en compte el factor de convivència real durant força hores al dia, els treballs en equip, la assistència a cursos i conferències que també ajuden a formar el substrat cultural d’una persona, l’exposició davant els companys. És el mateix que si visites un laboratori o et posen una proveta al mig d’un museu de la ciència. En ambdós casos el que ens interessa és el protagonista de l’exposició. En un cas podràs admirar tot el seu entorn i en l’altre només podràs copsar allò que tens allí al davant extret del seu context.
En uns temps en què l’ensenyament cada dia va perdent qualitat per molts i diferents motius. És molt important que els alumnes visquin aquestes experiències vitals que davant d’un ordinador és molt difícil que tinguin el mateix efecte. Anar a estudiar a Barcelona no és només conèixer un temari per examinar-se d’uns coneixements concrets. És també sortir de l’ou i buscar-se “la vida”. Un esport que molts cops a la vida s’ha de practicar per simple supervivència. No parlem de tots aquells estudiants que tenen l’oportunitat de conviure a la capital en un pis d’estudiants o similar. Realment, crec que el que s’aprèn en aquests casos pot arribar a configurar potser el 40% del seu currículum íntegre. Tot això és molt més necessari dins una societat que et permet fer practiques em força empreses, però un sou digne fent del que realment t’agrada i has estudiat són molt poques persones que ho poden assolir en uns alts percentatges. El proper pas del nostre sistema educatiu potser passarà realment per instal·lar una màquina de títols davant d’un institut o una universitat. Ensenyant el codi de barres d’un certificat d’assistència a classe, un comprovant de bon alumne i uns quants euros et lliurarà un títol oficial amb una feina de pràctiques en qualsevol multinacional. Avui en dia no és políticament correcte dir a un alumne a la cara que el seu futur no passa precisament per seguir uns estudis reglats. Ens hem d’anar carregant de mica tot el sistema educatiu per no reconèixer públicament i en veu alta que aquesta política de mediocritzar els llestos és molt pitjor que no buscar alternatives als que no volen o no estan preparats per estudiar. Potser tot aquest descens dels nivells ja interessa amb algú. Per això sempre ha existit l’ensenyament privat d’èlit. Quan enviem als nostres fills a l’institut o a la universitat no només és per obtenir un diploma per emmarcar. Són moltes coses que es perdran si només els sabem donar això. Més tard se’n donaran compte. Però ningú diu res. Crec que els la classe política hauria de dir alguna cosa. A veure si algun grup polític fa una moció al consell comarcal o en algun ajuntament perquè no desaparegui el batxiller nocturn a la comarca. Se n’han fet per coses molt més trivials.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 27 de maig del 2008

dijous, 29 de maig del 2008

Foc i Rock de Llorenç fa la 1a comunió

Torna una nova edició del tret de sortida de les festes del Baix Penedès. La setena edició (edat en què es fa la 1a comunió) del Foc i Rock de Llorenç del Penedès ja està aquí. La cita és el dia 7 de juny a partir de les 11 de la nit. Primer una mica de diables i després comença la festa. És gratuïta i enguany els grans protagonistes són la Loca Histeria de Barna Un grup de versions com deu mana d'aquestes de tota la vida com els Strenos i una mica més canyeros que els de Noche. Ja ho sabeu. Allí a la Rambla i després de sopa no hi podeu faltar. Si plou, com acostuma a passar o faran dins la Cope, però crec que això de ploure ja fa massa que dura i un cap de setmana la cosa ja seria preocupant. Esperem que el temps es porti bé. Ens veiem a Llorenç amb la Rebe i els seus colegues.

dimarts, 27 de maig del 2008

Els certificats de Correus del Vendrell

Una de les coses potser normals, però crec que no deixen de ser curioses és quan al Vendrell reps un avis de recepció que t'indica que el carter ha passat per casa teva i no t'ha pogut trobar. Llavors amb el paperet aquest i el dni vas a les oficines de Correus i et donen el paquetet. Doncs al Vendrell no pots anar el mateix dia que te l'han donat. Has d'anar el dia següent perquè clar fins que el carter no els el doni ells no te'l poden donar. Això s'entenia abans quan aquestes oficines de correus només obrien pels matins, però ara que fan una jornada de 8:30 a 20:30 no ho acabo d'entendre. Som moderns, però encara conservem allò que ens diferència. Ens costa tant i tant canviar.

dilluns, 26 de maig del 2008

A la feina avui no hem cobrat

A la feina tenim estipulat que cobrem el dia 25 de cada mes. Aquest mes queia en diumenge. Llavors en el pitjor dels casos cobràvem el dia després, però molts cops encara que caigues diumenge ens ho ingressaven amb data valor d'aquest dia. Doncs aquest mes res de res, ni 25 ni 26. Suposo que cobrarem demà, com alguns apunten. Si la culpa és del banc, s'hauria de demanar l'interès que ha cobrat per tenir-ho dos dies més que li corresponen amb el mateix interès que ells t'apliquen quan estàs en números vermells. A veure si escarmenten d'aquestes practiques gens professionals que a vegades t'apliquen per la cara i ningú els diu res. Si haguesin de tornar els interessos que han obtingut per aquests dos dies, potser tindriem cafè per mig any que no es broma.

Menjar sibarita, no per favor

L'altre dia vam anar amb l'Ajuntament a dinar en un camp de golf amb un menú servit per un restaurant amb servei de catéring de la Gornal. Hi havia dos plats a escollir. Una opció pel primer era trinxat de botifarra negre i de segon una varietat d'anec. Reconec que aquesta opció era la que portava més contingut perquè qui es va agafar canaló, crec que d'alguna cosa del mar, de primer i bacallà amb allioli devia berenar tot seguit perquè de xixa, ben poca. Trobo molt bé que existeixin aquests restaurants perquè tothom pot escollir el que vulgui, però en un dinar d'empresa crec que no és la millor opció. Això són menjars per persones d'alta volada que estan acostumats a les menges frugals, però quan arriben a casa ataquen els donuts per donar-li alguna alegria a l'estómac

diumenge, 25 de maig del 2008

El Chiquiliquatre va eclipsar la nostra selecció

Algú se'n recordava que ahir jugava un amistós internacional Catalunya i Argentina? El Chiquilikuatre va eclipsar el nostre sentiment nacionalista aplicat als esports. El frikisme és el que triomfa arreu.

Els caps de setmana plou

Fa dos caps de setmana per la Festa Major de Lleida: Aigua. El passat cap de setmana en la festa de Moros i Cristians de Lleida: Aigua. Aquesta setmana que al Vendrell es feia la festa de la Bicicleta: aigua. Aquesta festa la posaran la propera setmana. A veure si fa bon temps i s'acaba la bona relació actual entre aigua i finde.

El nou Indiana Jones porta molta acció i fantasia

La darrera producció d'Steven Spilberg protagonitzada per Harrison Ford al final ha arribat a les nostres pantalles. Dura una miqueta més de dues hores, però durant la projecció no t'avorreixes gens encara que hi ha moltes escenes més que previsibles que et recorden altres pel·lícules de la família perquè és més del mateix. Jo us l'aconsello, però tampoc és d'aquestes coses que no et pots perdre ni molt menys. Té molts de parents semblants. La sala estava plena i la del costat crec que també. Ara per ara no hi ha cap proposta que li faci ombra. Ja ho sabeu. Una bona estona amb el Harrison Ford que pels anys que té deu ni do el que fa, encara que hi ha molta fantasia. Potser una mica massa. Però és una mica més de la línia Indiana Jones.

Eurovisió ha d'esperar fins el 2014

Rússia va ser la flamant guanyadora del concurs d'Eurovisió d'aquest any. La majoria de cançons eren molt semblants. Semblava que fos el mateix intèrpret que treia un disc. Els que marcaven la diferència van ser Finlandia, França i Espanya que tenien un toc diferencial. Aquí no la podrem guanyar fins que Espanya es desintegri i les autonomies passsin a formar estats independents que participin en aquesta conxorxa política. Llavors ho aconseguirem. ERC proposa que això serà l'any 2014. A veure si és veritat i llavors podem ocupar el lloc que ens pertoca en aquest festival, que és el que importa realment de la nostra presència al globus terraqui.

dissabte, 24 de maig del 2008

La gran nit d'Eurovisió

Avui ha arribat la gran nit. Què farà el nostre Rodolfo Chiquiliquatre en el panorama musical europeu? Serà entronitzat o destronat a les darreres posicions com acostuma a passar? Jo confio en ell i en el seu art. Passi el que passi ell ha marcat un any i una canço que li donarà molts calers. Ja ha fet la feina. El que passi avui és només el titular de la notícia i poca cosa més. El fenomen ja ha arribat a tot arreu. Ja he quedat amb uns amics per veure-ho per la tele. Patates, pizzes, coca-cola i potser cava si triomfa seran la base material del nostre suport d'avui a aquest còmic esdevingut cantant per un simple tonteria televisiva. Però aquí està. A veure que passa.

El blog dins el territori penedesenc

La Gemma Urgell col·labora de ràdio Bellvei ens va convidar ahir divendres a participar en un debat del fenomen del blog a casa nostra. Allí ens vam trobar, Josep Guillen de Llorenç del Penedès, la Laia Gomis i servidor del Vendrell i el Daniel Garcia Peris que és una dels puntals principals de la Penedesfera. Aquest és un tema molt interessant com es va demostrar en aquest debat.A través dels blogs és una nova manera d'abordar el tema de la nostra identitat penedesenca. Avui en dia, qui no te internet? Qui no es mou en aquest món dels bolgs?. Per tot això i molt més s'ha organitzat entre els dies 13 i 15 de juny unes jornades sobre la Penedesfera a Gelida. Si voleu més informació ja ho sabeu: http://www.penedesfera.cat/ Aquest és un dels temes amb molt de futur i que tot just ara s'està començant a construir. És una bona oportunitat per parlar de la nostra identitat.

divendres, 23 de maig del 2008

Per als que no som de la mitjana nacional

Per obscures raons que crec que podem atribuir a la genètica en combinació amb una salut que compleix uns mínims exigibles i una alimentació més rica que variada m’he convertit en una persona que transgredeix lleument el que podem anomenar “la mitjana nacional”. Aquesta xifra estadística crec que la podríem situar entre l’60 i l’70 d’alçada i el pes entre 60 o 70 quilos. Per altra banda, entre els altres trets característics de l’indígena català compleixo perfectament altres dos requisits, però amb el pas del temps sembla ser que van perdent identitat. Per una banda, el meu cabell negre cada dia pateix una nou avanç de l’equip de del color blanc que es va imposant en tot el territori del perímetre superior del meu cap. Els meus ulls marrons encara conserven el seu color natural, però ja fa anys que entre la nineta i l’objecte de la meva mirada he hagut d’incorporar unes ulleres o lents de contacte per fer més nítid el focus dels meus ulls.
Jo com d’altres escollits per la natura, sóc dels que sempre he demanat la talla més gran a molts comerços del Vendrell, especialment quan era un xic més jove. Avui en dia gràcies a la genètica, l’alimentació i la vida sana cada dia hi ha més nois de les meves mides. Per tant l’oferta de mica en mica es va diversificant. Inclòs ja he vist, en un mostrador comercial del carrer Vilamar de Calafell es podien admirar uns maniquins que també superaven la mitjana nacional. Una de les moltes coses que no entenc són tota aquella de models que ens mostren el bé que ens queden els banyadors, les samarretes, els mitjons, els tangues les ulleres, quan després vas pel carrer i et costa força trobar una persona que reuneixi les condicions d’aquestes models. Potser aquí està el principi de moltes de les frustracions ara que ja s’acaba l’operació bikini. Si ens comprem un banyador com el que vesteix una protagonista del saló Gaudí potser a part de lluir un disseny d’última moda potser també haurem perdut 20 quilos de cop. Un efecte màgic, però crec que aquí ens enganyen. Em sembla que no és veritat.
El fet de no seguir les normes i talles més habituals a vegades et posa en situacions un xic curioses que amb el temps superes fàcilment per la simple repetició de la situacions que amb el temps perden la seva gràcia inicial. La més escatològica és l’alçada d’alguns urinaris d’homes. Hi ha una entitat social que està en obres actualment i un altre lloc públic prou important del nostre patrimoni cultural ubicat a les platges que tenen una alçada de l’urinari força baixa pel que s’acostuma a trobar habitualment. Superar aquest obstacle és ben fàcil i no entraré en detalls. Però si penses el seu motiu només has d’aconseguire esbrinar la persona que ho ha dissenyat i ho arribes a entendre tot perfectament.
Ens anem al carrer i també trobem situacions incòmodes. Només cal anar a l’Avinguda Camps d’Esports del Vendrell i passejar per la seva ampla vorera de l’altra banda del pàrquing. Una cosa tan fàcil per la majoria de persones em representa una seriosa provocació a les cervicals. L’alçada de la poda d’alguns dels arbres m’impedeixen que jo pugui anar amb el tronc recte i la mirada frontal. Aquest és una de les poques voreres dignes del Vendrell perquè moltes només hi són per complir l’expedient i poca cosa més. Si passes amb un carret de la compra o un cotxe de nen has de fer autèntics malabarismes si no vols trepitjar la calçada. En l’apartat seients als cinemes que tenim la veritat és que no ens podem queixar aquí a la comarca. Però hi ha algunes entitats públiques a la comarca que fan diferents activitats que t’obliguen a estar a l’aguait durant tot l’espectacle perquè la incomoditat de la cadira t’impedeix deixar-te anar com marca el guió per gaudir de l’espectacle. No parlem quan tens una persona al darrera que no hi veu per un problema d’alçada teva. El problema el tens tu per estar al davant mateix. Llavors si ets educat t’has d’estirar amb les cames una mica lluny sobre la cadira per no treure visió. Sempre pots fer un canvi adequat entre els espectadors, però algun cop aquest fet no és possible o no hi ha alternatives engrescadores.
Una de les coses que em molesta més són les cadires insegures. A l’estiu en una terrasseta d’un bar o restaurant s’hi pot estar divinament. Molts cops ens trobem amb la cadira que belluga o alguna de les potes fa figa. Més d’un cop i per art de màgia la cadira s’ha plegat sense avisar. Llavors a part de l’ensurt, et converteixes en el protagonista simpàtic del teu entorn que només anava a prendre alguna cosa. El preu no incloïa espectacle sorpresa a càrrec de la clientela ingènua. Encara que molts cops no arribi a produir-se la fatal caiguda, és molt incòmode està amatent i mantenir un cert equilibri amb els peus perquè notes certa inseguretat que no et permet gaudir del moment. Per tot això aconsello a tots els bars i restaurants que pensin que no tots som de la mitjana nacional i que per uns pocs euros més tots estarem més segurs. Sortosament tots no som iguals.

Publicat al Baix Penedès el 23 de maig de 2008

Un parell de qüestions de la Festa de Moros i Cristians de Lleida

La darrera edició de la Festa de Moros i Cristians de Lleida per capricis del calendari ha tingut l’oportunitat d’independitzar-se dels actes centrals de la festa major. Fa uns cinc o sis anys es van donar les mateixes circumstàncies temporals. El fet es fonamenta quan Sant Anastasi cau en diumenge. La solució va passar per fixar la festa de Moros i Cristians en el dilluns següent al dia del patró. Un fet que va comportar algun problema a l’hora d’anar a contractar les bandes de música perquè els seus intèrprets ho tenen com una activitat més de lleure. S’han de guanyar les garrofes en altres professions que acostumen a considerar el dilluns com a dia feiner.
Trobo molt encertat el fet que l’acte central de l’Associació de Moros i Cristians, i potser la seva raó de ser principal, tingui el seu protagonisme fora dels actes centrals de la Festa Major de maig. Si recordem una mica el mateix va succeir amb l’Aplec del Cargol que en un principi va tenir el mateix marc. Avui en dia, a ningú se li acudiria posar-ho dins els actes dedicats al Sant Patró. Esperem que aquesta oportunitat servida per aquest any de traspàs esdevingui una bona ocasió per replantejar-se seriosament l’ubicació d’aquesta festa dins el mes de maig o un altre mes. Sense oblidar la possibilitat d’ampliar aquesta festa, única al Principat, amb actes i activitats paral·leles com un mercat medieval o altres propostes relacionades amb aquest període de la nostra història.
Abans d’acabar voldria apuntar una petita millora en la batalla final dalt al Castell. No aniria gens malament que abans de la batalla o en la premsa del dia o vigília es repartís als lectors un petit guió per entendre millor aquest acte que clou la jornada festiva de Moros i Cristians. Un espectacle que cada any presenta uns trets característics propis que molts cops s’escapen dels espectadors que omplim amb més o menys amplitud la plaça de la Sardana. Amb aquesta iniciativa, l’acció que es desenvolupa en aquest escenari singular seria molt més entenedor per a tots plegats i podria servir de guia pels telespectadors que ho veuen des de la seves llars.
Un any més felicitats per fer realitat una nova edició de la festa. Només volia apuntar aquestes dues propostes que crec que servirien per potenciar una mica més aquesta festa tan arrelada a casa nostra. Moltes gràcies.

Publicat al Segre el dia 23 de maig de 2008

Al Baix Penedès agafem l'AVE al camp

L'enquesta d'aquesta setmana proposava als veïns del Baix Penedès on agafem l'AVE. Una minoria curta ens diu que 7 persones aposten per agafar-lo al Camp de Tarragona. Allí enmig de Reu, Tarragona i Valls i cinc persones es decanten per Barna. Sembla ser que ningú l'agafa a Lleida.

dijous, 22 de maig del 2008

Avis al turistes que vénen al Vendrell

Una de les vies principals del Vendrell com és el darrer tram del carrer Cerdanya està en obres. A partir d'aquí si no coneixieu el territori o us feieu del GPS aneu en compte perquè les direccions en cotxe per aquella zona han variat una mica. Us aviso. Preneu mesures per no donar tombs com un tonto dins El Vendrell.

Ha arribat el gran dia: Chiquiliquatre

Finalment aquest dissabte és el gran dia d'Eurovisió. Sabrem que passarà amb el nostre gran ídol musical Chiquiliquatre. Veurem fins on arriba. No us perdeu. Dissabte a partir de les 9 de la nit i per la primera podreu veure com acaba la gran aventura del Buenafuente i companyia. Bars i restaurants això donarà molt més de si que un Barça Madrid. Us ho garanteixo.

Rodes reventades al pàrquing de darrere les Monges del Vendrell

Tinc un parell de casos identificats que el pàrquing del carrer Colom del Vendrell o també se'l coneix per la seva proximitat a les Monges del Vendrell té algun element humà que reventa les rodes del cotxes. No és que ningú ho faci, però no sé per quin motiu algunes persones s'han trobat alguna roda del cotxe reventada per alguna andromina. Algú va prendre el contingut d'una caixa de xinxetes? Jo us aviso. En una setmana un parell de casos.

dimecres, 21 de maig del 2008

Miquel Barroso Chacón: fruit de la Catalunya optimista

Fa uns mesos en un programa que fan per TV3 que porta per nom "Qui els va parir" vaig descobrir que la ministra de Defensa estava embarassada d'un nen. Aquesta setmana després de la sequera, enmig de la crisis del PP i aquí al Vendrell esperant com acaba la festa de la Bicicleta m'assabento que es diu Miquel. Enhorabona per haver escollit aquest nom tan bonic per a la petita criatura. Així m'agrada que aquest nom pervisqui més enllà dels anys i del canvi de segle. Enhorabona Carme per haver escollit aquest nom tan bonic. No dic res del pare perquè només sé que es cognomina Barroso i fins ara no ha passat de ser el marit de la Chacón que ja és prou important, però no ha trascendit gaire més informació. Enhorabona pel nom

dilluns, 19 de maig del 2008

Estrena mundial de Piquing a Calafell

La K-mama de Calafell no para i per encetar aquest estiu ens te preparada una estrena múndial. Ni més ni menys que un muntatge còmic on segons la mateixa companyia trobarem "una teràpia original i molt efectiva contra les malalties psicològiques de moda: L'estres, la depressió i tota mena de tabús i complexes". La cita és els dies 29, 30 i 31 de maig al teatre Auditori Municipal de Calafell a partir de dos quarts d'onze de la nit. Ja ho sabeu. Si voleu conneixer tots aquests misteris de la realitat que ens acompanya no us la podeu perdre. Per més informaicó www.elmelich.com

divendres, 16 de maig del 2008

Què torni el Telenotícies del diumenge

Per un aclaparador 12 contra 1 la gent ha votat a favor de que es continuï ementent el Telenotícies del diumenge. Moltes dies el retrassen amb motiu de la Formúla 1. Doncs els lectors d'aquest blog estan en contra d'aquesta mesura, potser comercial però anti informativa. A veure si rectifiquen. Ara l'Alonso ja no és dels millors, però ja veig que costarà que torni al 33 o a un altre canal dels molts que tenim.

La comarca. Aquesta assignatura que encara tenim pendent d'aprovar

Vivim una època de crisis o de desacceleració econòmica si ens volem adaptar a les noves tendències del llenguatge mediàtic. La nostra comarca no pot viure aliena d’aquest fenomen global. Té molts números per partir les seves greus conseqüències. Els comerciants es queixen que no venen. Només cal que repassem el bon assortiment que oferien les parades en la darrera edició del Fora Stocks del Vendrell per entendre perfectament que aquesta no ha estat la seva millor temporada. En un proposta comercial que ha de servir per treure’s de sobre tot allò de temporada que ja s’havia de treure de l’aparador. En canvi ens vam trobar amb una àmplia varietat de productes per triar i remenar.
Tampoc no són aliens a aquesta situació els immigrants que han hagut de renunciar a una nova llar amb la seva família. En molts casos en prou feines s’han quedat de lloguer la part treballadora de la família. La resta han tingut que tornar al seu país on les coses són més barates. Aquesta situació també la pateixen les classes de la societat més desfavorides que són les més febles quan toca que tothom s’estrenyi el cinturó. A algunes economies domèstiques que fins ara vivien del finançament divers, crèdit hipotecari, prestam i altres productes financers han vist com tot aquesta forma de finançament tenia els dies comptats. Han hagut de tocar de peus a terra perquè el banc ha deixat de ser tan comprensiu com fins ara.
Tot això passa en una comarca sense gairebé indústria. Suportant un creixement demogràfic espectacular en els darrers anys, que ha intentat fer del turisme una de les seves fonts d’ingressos principals. Uns visitants que, ara per ara, en molts casos aposten per passar amb un únic plat en un restaurant econòmic i una canyeta. Aquells que anaven amb la cartera plena ja són part de la història. Si n’hi ha algun és més pura coincidència que norma general.
Hem tingut la mala sort de deixar-nos emmirallar massa anys pel boom de la construcció on han aparegut especialistes de primera línia en tots els aspectes camps des de encofradors, fins a guixaires passant, per lampistes i molts altres oficis que durant aquest any anaven trescant en l’escala de l’IRPF. La mateixa crisis ens està fent una neteja dràstica de tots aquells nous professionals. Només quedaran els de tota la vida i aquells que realment saben el que és fan i prefereixen deixar de guanyar un euro i tenir un client que no apurar fins el darrer cèntim.
Tot això és una gran maquinària on intervé tothom des d’administracions públiques a joves parelles que busquen un pis i entitats bancàries que et volen fer feliç a llarg termini. Sense oblidar tots els comerços que tenen a vessar la seva parada del fora stocks perquè no ho han pogut vendre quan tocava.
La solució és molt difícil. Ara més que mai ens toca dissenyar la comarca que volem.
Entre tots començar a dibuixar el nostre territori tal com el volem i com ens interessa. No podem tenir al Vendrell un immens centre comercial que no saps ni on comença ni on acaba perquè està totalment disseminat per tot el municipi. Sembla que tots els comerciants hi guanyen perquè els seus límits són molt volàtils, però potser també tothom hi perd perquè realment no sabem molts cops on apuntar les nostres passes quan volem anar de botigues. Algun carrer s’hi apropa, però la cosa no està gaire ben definida tret d’unes poques excepcions. Aprofitem que tenim el Meridien RA i apostem per un turisme de qualitat que vagi pels cellers a veure com madura els caldos de la nostra vinya. Si fa falta que un matí de diumenge vaig a caminar pel Montmell descobrint els secrets de la natura. Una indústria a l’interior de la comarca que ompli els polígons industrials que ja tenim quasi buits. El motor de tot això han de ser les administracions i les empreses0 que són els que han de moure per intentar portar tot això dins un model consensuat i fora de les rivalitats polítiques a les que estem tan acostumats dins la comarca. Ara és el moment per tornar a dissenyar la comarca, perquè realment ja necessita un grup de persones que creguin en les seves potencialitats i els seus recursos. No ens podem permetre més luxes de fer projectes només per omplir calaixos que per cert tampoc ens sobren gaires perquè ja els tenim bastant plens de tot plegat i al final ho haurem de portar a reciclar. Fem fires per potenciar el nostre comerç i no només per omplir les parades a qualsevol preu. Ara ens tocar crear el model que ens correspon fruit d’una evolució natural de la societat. El que encara fem servir ja fa dies que ha quedat totalment obsolet.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 16 de maig de 2008

dijous, 15 de maig del 2008

Els misteriorosos 400 euros

L'actual president del govern José Luis Rodríguez Zapatero ja abans de les eleccions ens va dir que com l'economia espanyola havia anat molt bé ens donaria a tots 400 euros. Ara resulta que d'aquell titular s'havia de llegir la lletra petita. Te'ls donava si abans ja els havies pagat. O sigui que per als pobres que no han de fer la declaració de renda res de res i per als rics i classes mitjanes doncs ja tenen això per un cap de setmana diferent.
Val més que haguessin invertit aquests diners en subvencionar bolquers, escoles bressol i més beques i no en donar-te 400 euros qu abans ja t'han pres. Doncs això. Que em sembla que aquesta mesura és una gran xorrada política.

dimarts, 13 de maig del 2008

Les beques del Consell Comarcal

Aquest matí una noia que treballa amb mi s'ha plantat al Consell Comarcal del Baix Penedès perquè avui era el darrer dia que es podien presentar les instàncies per beques escolars. A les nou començaven a donar número, doncs la pobre noia ha arribat tota acolorada a les 9 menys 10 del matí i ja estaven tots els números donats. Administració? error? Què ha passat?

Una exposició molt interesant de Julià Albornà i Roser Oter

Una interessant barreja entre la fotografia de Julià Albornà i l'escultura de Roser Oter es donen la mà en la sala d'exposicions que te l'artista santaolivenca a casa seva. Val la pena. El seu títol és "Dona" i barreja aquests dues formes d'interpretar l'art. Es pot veure el 17 i 18 de maig i el 24 i 25 de maig de sis de la tarda fins a les 9 de la nit al taller de la Roser Oter. No us ho perdeu.

Una festa major de Lleida molt aigualida

Feia dies que pronosticaven pluja per la festa major de Lleida. En la darrera setmana van repartir els llibrets amb tot el programa. Resulta que en cap lloc del programa hi posava on es faria en cas de pluja, enguany que semblava cantat. Clar la gent no sabia on anar. No era una pluja intensa d'aquella que no et deixa sortir al carrer. Plovia però per anar d'un lloc a un altre tampoc no era tan incovenient. Però ningú sabia que passava. Alguns actes sembla que es van anul·lar, però altres es van fer en llocs desconeguts. Alguns apunten que el problema és que Lleida no té espais alternatius coberts per donar sortida al problema de la pluja. Doncs que es posi quin es farà i on i quin es deixarà de banda.
Enguany el cartell no era engrescador, almenys per mi. Podiem destacar els Lax "N" Busto i Loquillo amb el seu nou àlbum. Amb els laxen vaig gaudir com un camell perquè encara que no han tret nou àlbum van repassar molts dels seus primers èxits i la cosa va estar molt animada. Loquillo era per mi un mite que no havia vist mai en directe. El més bo va ser al final quan va tocar peces antigues, perquè el nou que fa la veritat és qué és molt fluix i ja està una mica despenjat de tot això.
El grup de versions d'Abba que va tocar juntament amb Loquillo la veritat que no ho feien gaire bé. Era poc animat. La cosa prometia, però es va quedar en una promesa sense contingut.
La propera setmana amb la desfilada de Moros i Cristians diumenge espero que la capital de la Terra Ferma s'ompli fins el castell. Que faci bon temps.
També és una llàstima que les flors que posen a la plaça Sant Joan en l'ofrena floral desapareguin un bon punt s'han posat. S'haurien de guardar en algun lloc un parell de dies, perquè no s'aprofiten gens ni mica. Bé. Si algú sap quin és el seu destí final que ho digui que ho desconec.

Una peli interessant: 88 minuts

El dia de l'espectador vaig aprofitar per anar a veure una peli nova als cinemes del Vendrell. Posava que era d'intriga i l'oferta que hi havia no era molt engrescadora. La veritat és que la vaig encertar perquè és una bona proposta i fins al final realment no saps qui és el dolent de la pel·lícula, encara que sempre hi ha algú que apunta bé i a més a més ho encerta. Us la recomano. Si voleu passar una bona estona val la pena. No us arrepentireu

divendres, 9 de maig del 2008

Si s'han de limitar els mandats dels polítics

L'enquesta d'aquesta setmana era si s'han de limitar els mandats dels polítics. Dels vuit participants 7 han dit que si a dues legislatures. Només una persona ha apostat per continuar fins ara que no estan limitades. Ningú ha votat a tres legislatures perquè ho deuen considerar excessiu.

Els famosos són una de les claus de la festa de la Bicicleta?

La Festa de la Bicicleta no passa pels seus millors moments segons les experiències de les darreres edicions. Els organitzadors d’aquest any tenen la intenció de portar alguns dels actors de la sèrie el Cor de la Ciutat perquè la Rambla, el matí del darrer diumenge de maig, torni a recuperar l’ambient dels anys gloriosos quan la comissió Jan Fusté s’encarregava de fer-la realitat. Els primers anys després de la dimissió dels “Fantasmes” encara sembla que la cosa rutllava una mica per inèrcia, però amb el temps ha anat perdent poder de convocatòria fins a uns nivells preocupants. L’any passat aquesta cita festiva i esportiva plantejava un repte seriós: ens oblidem la festa d’una vegada per totes com il·lustrava molt bé una de les innocentades del DIARI el passat mes de desembre en la figura del Salva Ferrer i la seva bicicleta penjada al garatge o fem un canvi radical i tornem als famosos que és el que sembla que és el que tenia ganxo.
Doncs enguany ho tenim tot. Famosos i festa renovada amb una pedalada nocturna el dia anterior pel carril bici entre El Vendrell i Sant Salvador. A part de les exhibicions a què ja estàvem una mica acostumats. Aquí darrere hi ha d’haver un any més les escoles i instituts del municipi, entitats de la vila i tothom que s’hi vulgui afegir per fer més grossa la festa. A veure que passarà. Si l’invent de dedicar un dia, o en aquest cas, un cap de setmana a la bicicleta revifa o simplement es manté la seva línia decadent de les darreres edicions. Esperem que El Vendrell torni a recuperar l’empenta d’una de les festes més emblemàtiques de la seva història recent i torni a omplir-se la Rambla per veure ciclistes i en aquest any també hi haurà famosos. Però sobretot que faci bon temps. Però el que si és cert és que una de les claus principals de la festa de la bicicleta són els personatges mediàtics i no precisament els que surten en els mitjans de comunicació comarcal.
La majoria de municipis de la comarca encara conserven la tradició del pregó de Festa Major. A vegades es busquen veïns del poble, altres polítics de la branca dels partits que governen i altres paguen artistes que ofereixen aquests serveis a un preu més o menys elevat.
El Vendrell fa uns tres o quatre anys que va contractar els serveis del rei vilanoví Toni Albà perquè inaugurés la Festa Major des de la plaça Vella en un espectacle força interessant dins la seva tònica característica. A la plaça hi havia força gent. Però en els darrers anys s’ha apostat per espectacles d’animació, circ i propostes similars que no tenien res a veure amb un pregó amb totes les seves possibilitats que ofereix. Quan l’Isidre Aymerich era regidor de festes es va atrevir a portar el Neng de Castefa a la Plaça Nova. Allò es va omplir de gom a gom per veure a un artista fer allò que l’ha fet famós a la petita pantalla. Res més.
Ja fa dies que sabem quins seran els grups musicals d’aquesta festa major. Ara caldrà esperar que aquest programa festiu il·lustrat amb el cartell guanyador del concurs, que ofereix amb almenys dues clares interpretacions del seu missatge, ens mostri els altres detalls de la cita de Santa Anna. Crec que s’hauria de recuperar el pregó com un acte simbòlic d’obertura de la festa. Podria ser seriós o en un to divertit, però encara que en el programa el Benet ja ens desitjarà per escrit una bona festa major, aquest acte protocol·lari amb corbata o nas de pallasso es troba a faltar. L’any passat uns acròbates francesos van donar pas al castell de foc. No ho feien gens malament, però no era el moment per fer-ho. El lloc potser si. Simplement no corresponia.Una de les coses que crec que ja fa uns anys que s’hauria de reciclar o variar en la seva cita en la programació festamajorenca és la cercavila popular. La idea és bona, però l’experiència de cada any ens demostra que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar per la imatge que massa sovint es dóna al llarg del recorregut. Per afegir l’etern problema de l’hora. Arribar a la plaça i mentrestant uns actuen, els altres llegeixen versots i els vermells fan castells, el temps passa sense fer soroll . Aviat és l’hora en què tothom acostuma a sentar-se a taula amb la família. Perquè precisament el l’àpat familiar de festa major és una de les coses sagrades d’aquest país que no espera a ningú i la tolerància de la resta de comensals no és molt galdosa. La família és una entitat que està en crisis. Per tant aquestes trobades s’han de conservar perquè és l’eix de la nostra societat. Això és el que diuen alguns polítics.

dijous, 8 de maig del 2008

Vaja quin monument¡

Em queixo perquè ho puc fer del nou momument al pagès que volen posar a la plaça Mariano Soler del Municipi. La veritat és que no m'agrada. Fa uns mesos vaig escriure un article al Diari del Baix Penedès apostant perquè a l'igual que hi ha un monument al pescador prou bonic al passeig Marítim, els pagesos també es mereixien aquest dret. Però quan he vist una foto del que es vol plantar allí he canviat d'opinió. Ja feies bé Jordi ja quan no deies res sobre el tema perquè realment la veritat que no és gaire bonic.

Places per a nens

Si tu vas pel Vendrell o Calafell i crec que en moltes altres localitats també passa les noves places que es fan no es tan pensades per jugar per nens. Amb arbres, bancs i altres històries que no estan malament, però precisament no són les més adients perquè hi juguin els més petits. Abans aquests espais eren els llocs ideals per jugar, una cosa que també sembla que es vulgui perdre. Hem de reivindicar les places perquè els nens juguin. Quan els treus de la consola que els hi pots oferir. Per favor siguem una mica coherents.

dimecres, 7 de maig del 2008

A tothom li agrada el futbol?

No he vist el futbol. Aquesta tarda he anat a un bar del Vendrell i ens ha dit que ho tenien tot ocupat perquè ho reservaven pel futbol. Ho trobo molt malament que a les 8 et reservin totes les taules pels aficionats al futbol. Nosaltres que ni sabíem que en feien al final ens hem quedat perquè la noia ens ha dit que una estona si, però després era pel futbol.
No trobo gens bé que es faci aquest tipus de reserva quan tothom podem ser clients. Ja són on no tornar un altre dia. Ho sento. No m'agrada el futbol. Suposo que no sóc sol

dimarts, 6 de maig del 2008

Els viatges microones.

Jo no sé si la gent s'hi ha fixat, però jo últimament quan hi ha un pont noto que la gent és mou. Tot i el que escoltes per la tele que a vegades sembla que si no fas el pont ets una mena de delinquent social, el que si que veig és que últimament més gent fa els ponts que ens brinda el calendari. Això del mes sencer de vacances es va acabant de mica en mica i ara el que fem són sortides de tres o quatre dies i tornem a casa. Així gaudim més de les vacances perquè fem una mena de viatges microones perquè amb poc temps ho volem veure tot. No sé, però és el que em sembla.

dissabte, 3 de maig del 2008

El Banderas i la Meg Ryan compleixen els mínims.

Meg Ryan i Antonio Banderas són els protagonistes de Mi novio és un ladrón. Un tio i una tia bona amb renom per atraure l'atenció del públic. La pel·licula no és de l'altre món. Té el servei mínom com un final inesperat dins la normalitat i alguna brometa repartida en l'hora i mitja de projecció. La veritat és que es pot prescindir de veure-la o fer-ho a casa amb la família. Quan vaig anar al Vendrell hi havia molta gent, però anaven a veure Iron man. Aquesta si que t'he exit aquesta setmana. El Banderas no té tant de poder de convocatòria.

divendres, 2 de maig del 2008

Sempre s'ha de perseguir el Top Manta

L'enquesta d'aquesta setmana va sobre el mercat de Top Manta que trobem en alguns llocs dels nostres municipis. Sobre si s'ha de fer la vista grossa al top manta? Tres vots diuen que s'ha de perseguir sempre. 2 persones voten perquè s'ha de vetllar moderadament i 2 altres persones opinen que s'ha de fer la vista grossa a aquest fenomen.

Els danys col·laterals d'una setmana sense...

Acostumats a gaudir dels avantatges dels avenços tecnològics que ens posen a les nostres mans multitud d’eines i instruments que ens permeten fer realitat els nostres somnis més profans: Parlar amb una persona que està ben lluny de nosaltres a través d’un aparell de dimensions força reduïdes, escoltar i veure les creacions musicals més recents a través d’un aparell de formes simètriques, lluitar virtualment contra tota una gran varietat d’éssers malvats que ens volen invadir o truncar la nostra més plàcida felicitat a través d’una pantalla, recórrer una distància considerable en un temps més que raonable i sense patir les inclemències meteorològiques mentre vigilem que els radars no ens localitzin. Tot això ja forma part de la nostra rutina. Cada dia som més els nois que portem bossa de mà. Vam començar amb les claus de casa, vam passar per la cartera amb el DNI i carnet de conduir. Ara ja tenim el mòbil i fins i tot el MP4 i l’IPOD perquè el nostre anar i venir sigui més lleuger. Tot això ja no hi cap a les butxaques dels pantalons i camisa i menys a l’estiu.
Aquest divendres passat vaig faltar a la meva cita setmanal amb els lectors però un motiu abstracte i fins i tot un xic absurd que se situa entre la ficció i la realitat: un virus informàtic. El meu ordinador no s’apagava correctament. El vaig portar al tècnic. Al final hi van trobar un element que tenia una pota a la realitat i l’altre ves a saber on. No era ni un microbi, ni una bactèria dolenta, ni tan sols fruit de la meva imaginació. Existia perquè el meu ordinador estava malalt i no actuava amb normalitat. Era víctima d’una enfermetat que només un programa especial per aquestes funcions podia descobrir i eliminar. Quan el vaig anar a buscar i em van estendre la factura em van fer saber que un virus informàtic s’havia instal·lat en aquesta part tan imprescindible de la meva vida virtual i necessària de la real. Vaig pagar. Em van donar l’aparell. Tot content ja he pogut reiniciar la meva altra vida, lluny del simple marc d’un país que es prepara per una etapa de sequera i accessible des de qualsevol part del món. Em pensava que em lliurarien el culpable en un paper d’alumini com a record d’una batalla guanyada o bé dins d’un flascó de plàstic, però res de res. Va venir per art de màgia i també va desaparèixer mercès a aquests programes informàtics que ja voldríem els humans per curar les nostres malalties.
Però he intentat aprofitar aquest temps dedicat, en principi, a toquetejar el teclat, que curiosament va coincidir amb la de Sant Jordi que és una de les dates més seductores del calendari a altres activitats prou interessants. Vaig anar a la presentació del llibre de la Roser Rovira “La Memòria del Vendrell” que analitza a traves de l’entrevista de cinc homes i quatre dones la societat del Vendrell del segle XX. Una lloable iniciativa del DIARI i de l’Ajuntament del Vendrell. Podem copsar en les seves pàgines a través dels records de primera mà, els principals fets històrics que els va tocar viure: les relacions socials en els primers anys de dictadura, com es divertien, com es guanyaven les garrofes, el fenomen de la religiositat dins la societat postfranquista i molts elements de caire social que crec prou interessants per a tothom, especialment per “als de tota la vida”. Aquest és un dels llibres que recomano perquè realment ho tenim molt a prop i és bo que a part de dedicar unes hores a Zafón, Follett, Buenafuente, Coll i Barbal també tinguem un temps per Rovira, Benito i Vidiella i altres de casa nostra.
Mentre et mous per aquí i allà. Surts de casa et trobes gent i t’explica coses. Aquest cop ha estat el torn d’una parella jove del Vendrell amb un nen de dos anys. Em va comentar que no tenia un lloc per portar-lo a l’estiu. La parella treballa. Els avis són de vacances. Les activitats per als més menuts comencen a partir dels tres anys. Doncs que poden fer? Pagar un cangur? Perquè una de les escoles bressol públiques no dóna aquest servei? Sembla ser que si que una llar d’infants privada que ho fa, però els seus preus no són gaire econòmics. Aquest són alguns dels fruits col·laterals d’aquesta setmana sense ordinador. També vaig anar a veure l’exposició sobre la Mare de Déu de Sant Salvador. Què us sembla la seva carona? En parlarem.

Publicat el 2 de maig de 2008 al Diari del Baix Penedès

dijous, 1 de maig del 2008

Què us sembla el cartell de festa major del Vendrell?


El cartell de la Festa Major del Vendrell també pot portar la seva polèmica. Només cal donar un cop d'ull i veure una segona imatge que està molt propera al seu objectiu inicial. Jo crec que per una festa divertida encara colaria, però per una festa major d'una vila, d'una capital de comarca no és el més adequat. Valtres mateixos ho podeu jutjar.