La veu del poble

La veu del poble

dissabte, 31 de desembre de 2016

Molt bon any a tothom

Molt bon any a tothom. Això ja s'acaba. Que tinguem un 2017 a gust de tothom i on tothom tingui el seu espai sense molestar a la resta i on es pugui  desenvolupar. No volem ser rics, però si arriba a cap de més. No volem ser feliços tot el dia, però de tant en tant tocar la felicitat. No volem ser lliures del ttot  perquè la nostra llibertat ens pot portar directament a la garjola. Només volem aprendre a treure el sentit de cada moment de la nostra vida. Molt bon any a tothom.

divendres, 30 de desembre de 2016

Molt bones Festes a tothom


Amb el record d’una nova edició de la Marató de Tv3 que ens demostra un any més que els fons públics no arriben a tot arreu i cada dia és més necessària la col·laboració dels estalvis privats d’aquest país. Un cop hem passat el famós pont de la Puríssima Constitució, símbol clar i evident que els poders fàctics d’aquest país són intocables i que hi ha coses que no es poden moure ni 24 hores. Sort que hi ha treballadors i empresaris que han pactat uns horaris més justos per tothom deixant de banda aquest política d’Estat que tot i estar en un país laic no pot modificar moltes coses establertes per la Santa Mare Església. Estem vivint del del record de lots de Nadal i bufandes que ja han passat a la història en la majoria de casos. Són elements de museu que algun dia veurem exposat amb la capseta i el tros de garró del pernil que sobresurt per la seva part superior. Tot això i les felicitacions de Nadal, un dels epicentres de més feina dels carters de casa nostra. Ara ja no s’envien cartes ni es parla per telèfon. Els “Whatsapp” han anat ocupant terreny en el món de les comunicacions i les compres per internet estan prenent força en aquest mercat de rebaixes permanent.
A les nostres tradicions del Caga tió i els Reis hem anat incorporant noves influències com l’arbre de Nadal, el Pare Noël el Black Friday i el Monday Friday. No en deixem escapar cap quan els consumisme és l’etern protagonista. Sort en tenim de la Visa per fer realitat tots els nostres somnis. Realment la targeta de dèbit es mereix un monument perquè ha estat un dels invents que més ha contribuït al nostres desenvolupament diari. Després descobreixes que tot és una gran mentida i et toca pagar els excessos passats, però hi ha somriures que no tenen preu, per això hem inventat aquest tros de cartró que també és màgic. Molt Bones Festes a tothom.

dijous, 29 de desembre de 2016

L’any en què no hi haurà Jocs del Mediterrani



Estem a cavall de dos anys prou importants a casa nostra. Per una banda deixe’m per la història l’any que es varen tallar els tres plataners de la plaça Vella del Vendrell. Uns arbres de més de cent anys que per motius de salut van haver de convertir-se en estelles. Hi ha un regidor que fins ara i fins que no es demostri el contrari passarà a la història del Vendrell com l’home que va acabar amb els plataners de la plaça Vella. Un honor que li correspon a Josep Marrasé. Esperem que en el que queda de legislatura hi hagi alguna acció seva que el faci entrar en la memòria popular d’aquest poble. Un passat que ens mena a futur que de moment ja ens han dit que no tindrem Jocs del Mediterrani, a veure si la cosa es concreta més endavant o desapareix de la nostra actualitat com un somni que no vàrem poder fer realitat. Encara és una cosa de futur incert, però la cosa no apunta amb molt optimisme.
Hem de ser realistes i per aquest any també hem de posar dins les festes de la nostra gent el fet que els Nens es convertissin en colla de 9 amb motiu de la Fira del Vendrell i que la plaça ja sense arbre és convertís en plaça de 10 tot i que els seus protagonistes no varen tenir aquest honor i aquest va ser per una cosa de la capital de la província.
Un any amb petits canvis dins el copiar enganxar que ens tenen tots acostumats, però que la Festa Major del Vendrell va atorgar als seus vilatans dos dies de festa local per gaudir de la gresca i de la festa. Per altra banda la Fira del Vendrell ha vist reduïda la seva presència entre nosaltres a tot només un cap de setmana.
En aquest any hem descobert el sentit real de la Madrigueres. Fins ara molta reserva natural i els cotxes a l’estiu hi aparcaven sobre. Ara definitivament i gràcies a l’Eva Mata d’ERC ja s’ha posat fil a l’agulla i potser d’aquí uns anys aquest espai tindrà tan atractiu turístic com el Riuet de Coma-ruga o l’Orgue del Vendrell. Aquí hi ha un canvi que s’està portant a terme i això ja és important en aquest cadena de moviments similars per acabar on sempre.  Ara la gent del Vendrell està comentant a veure si tindrà el valor de fer el recollida selectiva porta a porta com es fa a altres municipis més petits com la Bisbal.  A veure com acaba aquesta escena, però que de moment ja hi tenim llenya al foc perquè es vagi fent una mica de brasa per més endavant.
Els amants de la música jove estan molt nostàlgics perquè han perdut el Track, un concurs de música que ha desaparegut sense deixar rastre per la porta del darrere. Però també hem tingut altres víctimes de la modernitat com són els Brodats i les Puntes de coixí que per manca d’alumnat han tancat les portes. Una llàstima. Ara sembla que ens aquest espai hi faran restauració. A veure com acaba la història. en aquests arts on hi a poca gent que s’hi apunti als cursos i la cosa va bastant justeta.
Calafell que també s’ha tornat un xic peculiar s’ha carregat els concursos de la Mar de Lletres que ajudava als nous escriptors a donar-se a conèixer i ha creat per als amics una mena de canal de youtube on pots admirar les glòries, les gestes  dels qui hi ho muntat. En aquest país qui no és feliç és realment perquè no vol
Seguim fent el burro reclamant més trens, autovies, autopistes sense peatges, però com acostuma a passar ens tenen per no res. Inclòs la  Generalitat al Baix Penedès li ha atorgat la més baixa subvenció de la província de Tarragona. És que ens tenen per no res. Sembla ser que pel proper any ja tindrem el CAP del Botafoc del Vendrell. Ja hi tenim una primera pedra de fa uns 5 anys. A veure si aquest cop serà veritat. Ja podeu anar guardant diners pels professionals, no sigui que com acostuma a passar després no tinguem diners per contractar personal per fer anar aquest nou centre sanitari.
Vendrell també pica fort i mentre va descobrint tresors ja mira si pel 2020 podem ser Capital de la cultura catalana. Si les coses segueixen així, orgue i música clàssica per un tub, sobre la resta alguna cosa per anar combinant de tant en tant. I parlant d’aquest tema, en aquest 2016 els Laxen es van acomiadar temporalment dels escenaris. A veure quan tornaran però no crec que el proper any els tinguem aquí. Encara queda un temps per madurar i treure noves propostes. Molt bon any a tothom i molt bones festes.
















diumenge, 25 de desembre de 2016

L'obra social de la Caixa?

Una de les coses més divertides és l'obra social de la Caixa. Jo quan pago 50 euros per tenir una targeta també forma part de l'obra social? quan et paguen per una transferència també hi entra? quan et fan pagar per tenir al descobert? Quan t'apliquen un interès per hipoteca més car que a la resta? quan et fan pagar si vols que et passin la correspondència a casa? Hi ha tanta obra social que faig jo que massa cops em sento que m'estan prenent el pèl.

dijous, 22 de desembre de 2016

Molt BONES FESTES I UN GREAT 2017


Molt bones festes a tothom. Petits i grans, pelats i peluts, heavys i punkis, catalans i valencians. A guadir d'aquestes festes a la carta i que tingueu un pròsper 2017 carregat de bones notícies i sorpreses agradables.

Una forta abraçada

Comunicat currantes Ajuntament del Vendrell



Tots els Sindicats representats uneixen les seves forces per reclamar uns drets adquirits que l’Ajuntament del Vendrell ha vulnerat.

Els representants de tots els col·lectius de treballadors de l’Ajuntament del Vendrell i de la Residència la Muntanyeta, integrats per més de 500 treballadors/es, ha presentat avui dia 22 de desembre, una reclamació a Inspecció de Treball perquè insti l’Ajuntament del Vendrell a complir un seguit de reclamacions que amb en els darrers anys s’han deixat de prestar o simplement n’ha resultat greument minvada l’aportació per part del consistori.
Reclamem que es compleixin els acords establerts segons el conveni vigent entre els treballadors i l’Ajuntament perquè no hi ha hagut fins ara cap normativa legal que pugui justificar les retallades i canvis aplicats en els darrers anys.
Per la nostra part sempre hem mantingut una postura de diàleg envers el consistori per tractar aquests temes, i hem estat oberts a les diferents propostes que ens han fet els seus interlocutors, com la reducció que s’està aplicant en els darrers anys en les respectives partides pressupostàries, però la postura actual de l’Ajuntament  ens ha portat directament  fins a Inspecció de Treball a reclamar aquests drets adquirits. Per altra banda,  encara estem pendents de la sentència del contenciós administratiu en quant a diversos temes que ens afecten molt directament com els augments salarials i els trams. Esperem que ben aviat hi hagi un punt d’inflexió en l’actitud dels representants de la Sobirania Local al Vendrell envers els seus treballadors i persones que fan que cada dia la màquina administrativa actuí amb la màxima eficiència i rapidesa davant la realitat del municipi.

Aquest matí un grup nombrós de treballadors s’han plantat a la plaça Vella per demanar a l’alcalde del Vendrell, Martí Carnicer poder cobrar la paga doble de Nadal, el dia 22 de Desembre com marquen els convenis vigents. Ell ha respost amb un decret ordenant que sigui signada avui mateix per fer-se aviat efectiu el pagament als treballadors.



El Vendrell

22/12/2016

Signat

Junta de Personal, Comitè

Els tresors del Vendrell



EL Vendrell com Albinyana i Santa Oliva i tots els pobles i racons del món té els seus tresors que poden ser materials, immaterials, històrics, populars, elitistes, sibarites i a gust del consumidor.
Un dels tresors del Vendrell és la seva ubicació. Molts pagarien per poder estar on està en una situació privilegiada que no ha  sabut treballar el suficient per treure el màxim profit. Aquest punt entre el mar i la muntanya, entre Tarragona, Barcelona i Lleida és clau per ser el punt de trobada de moltes coses, però fa massa anys que ens hem dedicat a fer el turisme fàcil i no hem anat més enllà. Ara ens trobem de la manera que tots sabeu.
Un dels punts claus de la vila són les seves festes populars. Jo en principi sempre hi posaria en primer lloc  la Festa dels Barris perquè és la força popular d’un poble anònim que treu el màxim profit dels seus recursos per omplir durant una setmana la vila, de llum, color i festa popular per a petits i grans. En segona divisió és la festa major que amb l’Embarcada, Nens del Vendrell, Diables, Bèsties de foc li han donat un toc molt personal que és una de les nines de la nostra vila. Mentrestant també volem promocionar la nostra cultura a les platges, però si mires la cara que fa la gent quan passa pels seus nassos el Ball de gitanes ja veus que forma part d’una altra manera d’interpretar la nostra cultura. La Fira està a nivells freàtics i esperem que igual que Turismar algú li doni un toc que la faci trempar o poc a poc anirà morint d’inanició, encara que per l’afluència de gent sempre estarà ben viva, el menjar té un curiós poder d’atracció.
Un altre punt és la Fira d’Entitats del Vendrell que va ser la resposta popular al tancament de l’Entimostra i que s’ha sabut adaptar a la realitat d’unes associacions que són un munt i que cada una té les seves propostes. Jo sempre he cregut que hi ha massa microcosmos i seria necessari tenir-ne menys, però amb més poder dins la societat. Ara quan algú parteix peres amb el president de torn, munta la seva i s’emporta els amics i així anem creixent però no perquè hi hagi més gent sinó perquè hi ha més varietat i amb menys associats.
Evidentment no podem deixar de banda, la Vil·la Casals, l’Església del Vendrell amb el seu orgue miraculós, la casa Nadiua de Pau Casals i Cal Ximet de la família Guimerà que amb els germans Ramon i Vidales tenien entretingut amb mig Catalunya amb les seves obres i sainets. En aquelles èpoques la diversió no depenia d’un comandament a distància i la cosa era un xic més complicada. No podem oblidar el gran Benvingut Socias que el pobre home va ser un gran professional, però va haver d’estar a l’ombra de Casals i mai se li ha reconegut el seu mèrit i ha aparegut sempre en una segona línia.
Entre la joies de la corona tenim l’Escola de Música amb 30 d’existència i que ha servit perquè molts vilatans coneguin els secrets del llenguatge recollit al pentagrama. Alguns han tingut més sort que altres, però n’hi ha molts que toquen el piano, la guitarra o el violí a casa en silenci encara que només sigui amb motiu de les grans ocasions familiars. Una escola que ha servit de molt com els instituts del Vendrell que ha servit perquè molts joves es quedessin aquí i no haguessin d’anar a comarques veïnes a estudiar. Ara quasi cada poble té el seu propi Institut, però fa 40 anys les coses es veien d’una altra manera molt diferent a l’actual.
Un dels tresors del Vendrell és la seva biblioteca on es pot admirar la seva premsa des de finals del segle XIX on es pot donar un cop d’ull als nostres avantpassats a través dels seus lletra ferits i escriptors ocasionals. Moltes coses no han canviat tant en aquest segle que ens ha portat molta modernitat, però les nostres mentalitats costen força de canviar.
Els tresors del Vendrell és la gran varietat cultural que posseeix i que és un crisol de tres cultures ben diferents ubicades, a grans trets, en diferents espais de la societat vendrellenca, però estan allí i amb el pas del temps aniran movent-se perquè són coses que no es poden amagar. Per la gent de fora el més internacional són els peatges del Vendrell i l’estació de Sant Vicenç de Calders, dos topònims que coneix molta gent i que tenen molta història al seu darrere.


dimecres, 21 de desembre de 2016

El circ està molt avorrit

Los abuelitos sigueixen manant en el circ. Els seus pallassos repelents ja no saben on posar-se. Han perdut tota credibilitat al seu voltant, només tenen poder, ja fa dies que ha perdut la raó i es basen en la seva cota de poder. Volen vendre, somnis transformacions, un món millor però no els deixen tocar res. Tot ha d'estar igual. És igual que funcioni o no funcioni, però qui realment surt beneficiat ja està prou satisfet de tot plegat. La resta és igual. Encara que la resta de trapecites domadors, conserges, mossos estiguin descontents és el de menys. El més important és que els avis estiguin content i tot segueixi igual perquè aquest estol de pallassos fidels sempre aplaudeix les gràcies encara que siguin dolentes. No cal avançar, només que sembli que es mou. No cal arreglar el futur, només que ho sembli. No cal fer res, només que la capsa es mogui. Tot és igual, però cada dia el circ és més pobre i hi ha menys gent al circ i tot costa més i la gent està a desganan.  Ja no venen clients, ni venedors de crispetes, només paraules paraules i paraules sense solta ni volta.

La Furgoneta Exprés s'acomiada després de 30 anys de servei


Avui dia 21 de desembre un dia abans de la loteria de Nadal, la Furgoneta Exprès ha dit que prou. Olor de Gasolina en el seu interior i una porta que no tancava han estat els motius bàsics perquè hagi acabat en el desguàs de Santa Oliva. Allí juntamant amb el Renault 19 que va caure en combat el passat 25 del 12. Aquesta era una furgoneta ideal per anar a la vinya a comprar i similar. No tenia direcció assistida ni altres pijades però et portava arreu. Ha estat sempre de casa i va ser una de les primeres d'aquest model a Albinyana. Tenia 30 anys com els Laxen que van començar el dia 30 de setembre del 87 i la meva furgoneta el 24 de setembre. Es portaven uns dies. Ella no crec que torni sencera, potser alguna peça s'aprofitarà. Dos cotxes en un parell de mesos coses de la vida. Ara haurem de buscar alguna cosa o ser modern i que et portin o anar en taxi.

dilluns, 19 de desembre de 2016

Fiesta de empresa, peli xorres

Una de les pelis més xorres de les cartelleres actuals al cinema es Fiesta de empresa. Una mena de peli de festes d'estudiants, però una mica més grandets. Una peli amb tocs surrealistes i freakis que val més no anar a veure.

divendres, 16 de desembre de 2016

El Dia del Penedès



Ara que sembla que estem immersos en una reivindicació de la nostra comarca com a territori penedesenc, hem de començar a crear el merchadising i les imatges per poder vendre aquest producte.
Hi ha una bandera amb una mena de raïm que ve a representar el Penedès, necessitem molt més per convèncer a la gent que ara tocar treballar per aquesta unitat territorial. De moment deixem de banda, Tarragona i els seus Jocs del Mediterrani pel proper estiu i anem a treballar la nostra nova identitat territorial.
Evidentment no podem crear una capital del Penedès, perquè llavors ja comencen amb mal peu. Hem de buscar la mítica Olèrdola perquè sigui la capital honorífica del Penedès, però a partir d’aquí hem de treure una marca i un producte en què estiguin representades les tres comarques i de mica en mica anar fent país aquí i allà i fomentar les entitats i empreses que treballen aquesta marca de cara a l’exterior.
Hi ha comarques a Catalunya que fa una mena de festa major territorial, llavors cada any dediquen un cap de setmana a fer una mena de reivindicació de la comarca. Aquí hauríem de dedicar el mateix per fer el mateix. No cal un gran pressupost, però si que s’hauria de programar una seguit d’activitats per donar identitat a la comarca. Xerrades, maridatges, una mica de gresca i música i al dia següent tots a casa. Sinó fomentem aquesta relació social, encara que la gent estigui emmarcada dins el Penedès si la seva realitat se situa en uns altres àmbits diferenciats haurem begut oli. Per tant, aquesta tasca és molt complicada, però totalment necessària per apostar per aquesta via. Fer un acord entre els diferents municipis per compartir experiències i programes per donar cohesió al Penedès que ara volem plantejar, sinó tindrà la mateixa consistència que un núvol que amb una mica de vent s’escampa arreu.  

dijous, 15 de desembre de 2016

Barris Marítims versus Plaça Vella



Quan vaig veure que el Vendrell volia posar fil a l’agulla un cop més amb el tema de participació ciutadana em vaig emocionar. Aquest era el primer cop a la història del Vendrell i Coma-ruga que el consistori permetia decidir  als veïns d’aquests barris marítims quins pedaços d’aquests barris tenien preferència sobre la resta de petites coses a fer.  Arreglar una pista esportiva, posaruns aparells a la via pública per estar una més àgil i esportius, posar llum a un túnel de Coma-ruga amb poca visibilitat i amb unes parets una mica brutes eren alguna de les estrelles que els 5.000 veïns de la zona podien triar en aquest procés de participació ciutadana inèdit. Al final no van passar per les urnes ni 200 persones en els tres dies que van estar obertes les urnes d’aquest referèndum  a la carta. S’ha de tenir en compte que el cap de setmana triats va ser un dels pitjors meteorològicament de l’any i convidava poc a fer una mica de democràcia popular de caire mediàtic fora de casa.
Evidentment es van deixar una part dels veïns de la part més muntanyosa que també volien experimentar aquest fet insòlit a casa nostra. La veritat que el pressupost global per les necessitats de la zona era bastant minso tenint en compte la forta inversió necessària en aquest zona del Vendrell que durant molts anys ha estat  deixada de la mà de Déu. Vist aquest intent fracassat per la minsa resposta popular, tot i això suposo que al final els veïns veuran fets realitats els seus petits somnis de ciutadans dels barris marítims. En el fons, les peticions no eren res de l’altre món. Potser aquesta mesura era una tàctica perquè oblidessin les seves reivindicacions llibertàries que podria deixar el Vendrell sense mar i sense una dels seus tresors: El Riuet de Coma-ruga.
 Jo ara tinc ganes que els veïns de la plaça Vella, poders fàctics inclosos, votin que hi farien en aquesta plaça amb un pressupost de 40.000 euros, lleugerament inferior als 70.000 euros pel total dels barris marítims, però només cal comparar les dimensions dels dos marcs objecte de participació ciutadana. A veure quines són les propostes que s’ofereixen des del consistori i també quina és l’aportació de la sempre molt activa associació de veïns de plaça Vella. Jo crec que la participació d’aquest indret si les propostes tenen una mica de cara i ulls pot superar fàcilment amb escreix el 50% del cens d’aquest espai. Si el limitem al que és estrictament la plaça, amb una hora i a canvi d’un bon esmorzar a compta de la subvenció es pot haver liquidat el tema sense més preàmbuls innecessaris.
Ara la plaça ha quedat molt bé sense cap plataner que faci nosa pel mig i gràcies a aquest espai ja som plaça de 10. D’aquí uns pocs anys espero i desitjo que els Nens facin algun castell de 10 i quin destí millor per aquest espai tan nostrat del Vendrell on moltes persones per algun motiu o altre han de passar.
Jo crec que la gent va respondre a l’alçada del muntatge de tot plegat. Això semblava més quin pedaç arreglem amb aquests serrells del pressupost que no pas una proposta digna de referèndum encara que fos una mena d’assaig general. Jo crec que hi hauria molta més resposta si es preguntes a la gent què fem amb el teatre Brisamar? Què voleu pel parc Tabaris? voleu pàrquing a les Madrigueres o espai protegit? Voleu el port de Coma-ruga? Voleu “xirginuitos” a les platges? Jo no sé perquè però crec que amb aquestes propostes es podria aconseguir una mica més de participació ciutadana. Preguntes clares i concises que potser no tenim ara per ara un pressupost per fer front a la petició dels veïns, però amb el temps i una canya es possible que ens anem movent en una direcció o una altra i no segons bufa el vent, per no arribar mai enlloc i sempre tard i malament.
Ja que l’Ajuntament es resisteix a fer el plenari anual marcat pel ROM sobre l’Estat de la Vila, espero amb ànsia el referèndum sobre algunes propostes a aplicar a la pl. Vella amb aquest pressupost força important per l’espai i les necessitats on va destinat. 

dimecres, 14 de desembre de 2016

Por dels arbres de la Rambla



A la Rambla del Vendrell cada dos per tres va perdent plataners com els qui havia a la pl Vella o a la pl Nova.  Ja són arbres més que centenaris i clar de tant van caient. Arriba un punt que distingir un arbre malalt d'un que no ho està tant és molt dificil i per evitar problemes en cas de ventades i similars ja es podrien tallar tots els arbres de la Rambla i fer una votació popular, ara que està de moda, sobre que s'hi vol fer. Uns diuen posar altres altres, altres aposten per treure els carrels del lateral i tenir un gran rambla. Hi ha moltes versions, però avui en dia els arbres tal com estan fan més por que una altra cosa.

NIt de cap d'any a casa.

Vist el que hi ha d'oferta per la comarca per la nit de cap d'any el millor es reunir esforços amb col·legues i muntar una festa a casa. Cadascú que porti una cosa o simplement es va a un bufet o es compra en un super i tot arreglat. Gastar en una nit 300 euros per parella per sopar són molts diners encara que sigui la nit més happy de l'any. És una nit que a partir de les 4 la cosa ja va en caiguda picada i va derivant perillosament. EL millor és agafar els diners i en un parell o tres de cops vas a un restaurant de puta mare amb hotel i li treus més profit. A més aquesta és una d'aquestes nits que has de ser feliç per collons i això ja cansa.

dimarts, 13 de desembre de 2016

Jen Macia, un advocada al teu nivell

Un dels llocs on he après més coses és a la ràdio Vaig començar a treure el nas de la Mà del Llorenç Avinyó, més tard vaig muntar un programa amb sis opinadors i al final m'he quedat sol davant els micros, per tant via lliure per fer el que vulgui dins una línia del programa. Aquesta llibertat m'ha permès portar persones que tenen alguna cosa a dir. A vegades a mig programa veies que la tinta s'acabava i altres vegades doncs he practicat una cita a cegues i ens hem vist per primer cop a la ràdio. 
Ahir vaig alucinar entrevistant a la Jenn Macia per la seva naturalitat, espontaneitat i claretat. A vegades quan parles amb la gent el seu objectiu és marcar distància per justificar que ha estudiat això o allò. La Jen és una persona clara i directa des del primer minut del compàs. Ella va tenir el valor de muntar-se el seu despatx al Vendrell sense venir de cap família amb renom i sola i sense ningú. Ha tingut que lluitar molt, però la seva arma a part de la seva formació que és ferma és la seva senzillesa i naturalitat quan parles amb un advocat. Em va sorprendre. Tot i la seva joventut ara s'ha posat a fer campanya per una de les candidatures del col·legi d'advocats de Tarragona perquè la jove té les idees super clares i té les mostra tal com són sense filtres. A banda de la seva professional és una persona totalment arrelada a les entitats del Vendrell on té un gran paper dins de l'anonimat perquè ella és tal com és i no necessita col.leccionar títols simplement col.leccionar moments i experiències que cada dia la fan més gran. Una gran persona com altres que conec, però en aquest cas em va commoure i vaig pensar si tots els joves fossin com tu ens aniria a tots una mica millor. Molta sort i endavant.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Los Últimos de Filipines, per anar a veure en pantalla gran

Gran producció espanyola los Ultimos de Filipines. Un grup de 50 soldats viuen el seu somni de pertànyer a un estat, representar uns colors i una nació i no saben que la seva pàtria els ha traït. Una peli contundent de com alguns militars són capaços de seguir la seva normativa posant per sobre de tot uns valors caducs. És una mica llarga i es podria tallar una estoneta i no passaria res, però la veritat és que val la pena anar a veure.

diumenge, 11 de desembre de 2016

El Ramon i la Maria ens aporten una nova visió de Pau Casals


El Ramon i la Maria són dos personatges populars de l'anonimat de les platges que donen vida a la visita de la Casa Museu Pau Casals. Ja no parlem de tecnicisme, ni d'una llista de fets i gestes del mestre Pau Casals. No estem davant dos grans recopiladors de masters i investigacions sobre el geni i la figura de Pau Casals. Estem davant de dues persones que es miren amb admiració la figura i persona de Pau Casals i ens aporten la informació més agraïda per tenir una visita molt distreta. Persones que ens expliquen petits detall de la vida del nostre vendrellenc més universal farcida de petites històries populars que s'amaguen dins aquesta casa centenària.

Ells saben treure un somriure, dos i els que faci falta als visitants sempre mantenint compostura i el respecte que li correspon. Sempre que hi havia anat ho havia trobat ple, però avui hem aprofitat per anar a fer una visita a aquest element cultural tan important de casa nostra i que no té el suficient reconeixement com es mereix. Ha estat un matí diferent, que entre història, broma i aventura anaves comprenent la vida i miracles de Pau Casals. Són dos personatges que estan a la nostra alçada. Ens miren a la cara i sense timidessa. Ells fan la seva vida de parella artística que és l'excusa per endinsar-nos en aquest món des d'una altra manera. Molt interessant. És una d'aquestes iniciatives per divulgar la nostra cultura que millor acollida ha tingut. Molt bé Ramon i Maria i viceversa per la tasca que feu i la manera com ho feu. Si teniu l'opotunitat no us ho perdeu.

divendres, 9 de desembre de 2016

Vaiana, una peli normal per la família

Vaiana, una peli de dibuixos animats amb bons i dolents ambientada fa 2.000 anys a l'altra banda de l'atlàntic. És entretinguda, però està dins el cinema familiar per passar una bona estona, encara que alguns temes no són tan infantils tenen una doble lectura per petits i grans.

dijous, 8 de desembre de 2016

Neofeudalisme presumptament il·lustrat



Els privilegiats no tenen cap necessitat que li convoquen les oposicions per tenir un lloc de treball. Ells formen part d’aquesta secció de tècnics polítics perquè un bon dia estiguin a dalt i al dia apareguin a un altre lloc amb igual o menys responsabilitat però sense perdre un cèntim de la nòmina. En cas de moviments sísmics sospitosos estan els amics llavors te’ls pots trobar en  una entitat pública o privada desenvolupant la seva feina. Ells han estudiat el suficient per ocupar qualsevol lloc encara que no tinguin ni idea de tot allò que tenen entre les mans, però ells saben que estan allí per servir al seu líder amb els ulls clucs sense sortir ni un mil·límetre d’allò que els ve atorgat de les altres esferes.
Aquests personatges en comptes de dedicar-se a la política directament ho han fan amagats com objectius funcionaris, però al primer o segon moviment ja se’ls veu el peu que calcen i a quins colors defensen i quins marginen sense cap tipus d’explicacions raonable perquè no la tenen. Molts cop val més no dir que dir paraules que en un moment donat es poden tornar en contra en una societat que gira i les qui avui estan dalt d’aquí un temps poden estar baix.
El més divertit és quan els mires el currículum vitae i veus que hi hagut molt de moviment d’un lloc a un altre amb càrrecs i responsabilitats que sonen molt bé, però clar ja veus que tanta màgia digital fa mal els ulls. Persones que han ascendit per mèrits polítics o de parentel·la, però que saben molt bé en cada moment a qui defensar per no sortir del cercle dels privilegiats.
Aquests persones el que han estudiat és el de menys, perquè quan la política entre pel mig si el guió ho marca un acomodador de cinema pot fer de director de grans produccions sense més preàmbuls amb un informe favorable inclòs. Llavors en cada moment ja hi haurà la resta de la companyia teatral que aplaudirà incansablement el nostre il·lustrat.
A vegades aquestes persones es presenten tal com són en forma individual, però també n’hi ha alguns que han sabut muntar empreses que donen servei als seus amics i companys de partit. Són persones presumptament  il·lustrades que fan un servei a la carta a mida del que paga. Potser fa uns anys les seves conclusions podien arribar a convèncer a algú, però amb el pas del temps i a mesura que la gent va sortint del País del Superàvit on ens col·len sempre que poden la cosa té una repercussió més minsa.
Llavors cada quatre anys quan els polítics han de sortir al carrer per fer campanya per donar a conèixer els seus programes electorals i demanar el suport dels presumptes ignorants que formen la massa ciutadana només aconsegueixen els quatre vots dels subvencionats i amics condicionals. La resta opta per qualsevol altra formació encara la despesa en propaganda sigui irrisòria.
Llavors vénen els plors, les lamentacions, però mentre no toqui al nucli dur del gremi no passa res, si de tant en tant cau algú peó tant els fa, mentre la central format per un parell o tres individus pugui remenar les cireres com sempre ha fet. La resta són candidats frontissa per cremar el mínim possible el nucli de tot plegat. Estan una legislatura i després toquen el dos o munten una empresa que tots els amics tenen la targeta corresponent i evidentment sempre que poden la contracten, per alguna tasca important.
Els nous partits amb altres ideologies i maneres de fer cada dia són més forts i aquests hereus directes de l’època anterior van perdent pistonada o en algun cas fan una revolució total a les estructures de la formació que ningú ho coneix, encara que sempre queda algun record de la vella escola i estructura tant de temps utilitzada.
Aquesta és la historia d’aquest neofeudalisme amb els seus peons i els seus reis i reines que amb o sense corbata juguen la partida dels seus interessos a esquenes  de la gran majoria  de mortals que només els correspon votar.



dissabte, 3 de desembre de 2016

Feina, feina i feina



El nostre gran problema és que no hi ha ni haurà feina per a tots. Alguns estan a l’edat de la jubilació i tenen les seves pensions per anar vivint el dia a dia, però a la resta de la societat se li ha d’aportar alguna cosa perquè pugui anar subsistint en el dia a dia. Les persones tenim unes necessitats diàries bàsiques que no podem aturar ni posposar per més endavant. Podem demanar crèdits, pagar amb targeta per menjar, però el dia de demà haurem de fer front a les nostres necessitats del passat.
Fa quatre dies la gent no parlava del Medi Ambient, ni tenia cap protagonisme. Hem deixat de parlar d’urbanisme a parlar del que queda entre ciment i ciment perquè la gent pugui respirar i visqui en un lloc que no sigui un espai urbanitzat.
Fa uns anys als ajuntaments hi havia unes llistes de beneficiència integrades per les persones que no tenien recursos. Llavors tenies una sèrie de drets i també una quantitat de menjar gratuït per poder anar subsistint. En molts casos eren les mateixes famílies que es repetien de pares a alguns fills que no havien sabut sortir d’aquesta situació precària.

Ara el benestar social pot agafar a tothom d’una manera o altra. Alguns dels que fan cua als menjadors socials fa quatre dies gaudien d’un ritme de vida envejable i avui per una tombarella de la vida són on són. Altres tenen una feina que no els dóna pel més just. Això suposa un gran càrrega econòmica per la nostra societat. El nostre repte es atendre aquests casos, evidentment, però també donar feina a la gent, atraient nous capitals, noves empreses i altres històries que puguin crear riquesa i donar feina a la gent de la localitat.. No gran fer grans estudis amb càrrec al pressupost municipal. Agafes en hora de feina i donés un tomb peu pels carrers de la localitat i pots veure moltes coses.

divendres, 2 de desembre de 2016

Villaviciosa de al lado, més que recomenable

Feia dies que no reia tant amb Villaviciosa de al lado, una peli que aprofita que a una casa de meuques toca la loteria de Nadal per treure a la llum altres personatges i actituds que la veritat que són molt enriquidors i li sap treure punta al tema senses que sigui monòton. Molt aconsellable per riure una bona estona en aquest poble amb una guerra entre homes i dones a causa d'uns números de loteria que també tenien el seu secret.

La Reina de España, entretinguda

La Reina de Espanya és una peli que em recorda molt a Ai Carmela i a la Niña de tus Ojos amb uns actors més aviat republicans que han de donar vida a una història de la grandeza de España. Una història divertida que passa força ràpid amb aventures de tots colors i no hi pot faltar alguns dels personatges històrics del seu moment. Està molt ben traçada per lloança i glòria de la gran Penelope Cruz, feta a mida.

dijous, 1 de desembre de 2016

Noctämbuls, un grup de capçalera


Una de les bases musicals de la meva joventut ha estat el heavy i el rock català.  Fa un parell o tres d'anys vaig descobrir un grup fet i elaborat entre Vilanova i el Vendrell anomenats Noctambuls que es dedicaven a fer versions de Sangtraït i alguna cosa pròpia. Amb aquest temps ja tenen una maqueta i un cd i ja estan treballant un altre. En directe són molt contundents i arriben a l'essència del grup de l'Empordà donant l'energia del grup original amb retocs personals. Són d'aquells grups que els pots saludar i estan contents i pots parlar amb ells perquè són gent senzilla i normal que toquen. A vegades hi ha grups que de bon començament ja van amb els fums pujats Els 6 membres de Noctambuls fan allò que els agrada i millor saben fer. Assagen i són molt conscients que han de tenir un bon producte en els seus directes. Van fent coses aquí i allà. Jo només convido a la gent que els hi agradi aquest tipus de música que els vagi a veure s'ho passarà molt bé perquè en seguida connecten amb el públic. Ja ho veureu. Són molt grans i tenen un directe molt contundent. Aquí és on es veu el seu nivell.

Amb la gent no s'hi juga

Vist tot com ha anat la tonteria aquesta de la participació ciutadana en el cas de Coma-ruga estic molt content perquè la majoria de la gent ha passat olímpicament de tot això i són 4 gats els que han anat a votar. Sort que la gent ha vist la misèria de projecte de manteniment presentats i s'ha quedat a casa gaudint de la tele perquè ha fet un cap de setmana de gossos. Podem ser rics o pobres, però la gent ha vist de què anava aquesta iniciativa de participació ciutadana i la immensa majoria ha girat la esquena. Aquestes accions l'única cosa que fa és cremar més la gent i augmentar el nivell de passotisme i de convocatòria dels ens públiques. Amb la gent no s'hi juga i cada dia menys.

Tresors del Vendrell

Un dels tresors del Vendrell en aquest cas immaterial és la seva situació privilegiada que no s'ha sabut aprofitar. Hem estat durant massa anys donant entrada al diner fàcil i ens hem despreocupat de fer un treball a mig i llarg termini. La seva ubicació entre Tarragona i Barcelona creuat i destruït per autopistes, carreteres i vies ha estat clau en el present i futur del municipi. El problema és que els manaires encara tenen la vila com un poble petit i no s'ha aplicat ni els mètodes de ciutat ni els del segle XXI d'una manera clara i concissa. A veure si a la propera legislatura donem un cop de cap i entrem al segle XXI encara que fins el 2023 continuarem sent pobres i no podrem invertir.

Xarxa emprenedora

La Xarxa Emprenedora està molt bé i és bàsic per tirar endavant en un municipi, però ara falten altres detalls per dotar de força a aquestes persones que acostumen a ser autònom o empreses familiars o empreses petites que han muntat el seu negoci i van trempejant la realitat. La seva gràcia és que la Fira del Vendrell tingués un lloc per ells perquè poguéssin donar a conèixer allò que fan a la resta.  Fer un descompte en les taxes d'obertura d'establiment, escombraries i aigua fins que la cosa rutlli. Buscar persones que es dediquen a promocionar la seva feina i la seva tasca amb la societat. Ara tots sabem que estan allí, però falta que es donin a conèixer en la nostra societat i en els seus entorns. 
Aprofitar alguna subvención europea o estatal perquè puguin contractar personal que els ajudi a fer realitat els seus projectes en el dia a dia. Aprofitar la televisió vendrellenca per donar a conèixer la seva tasca perquè tenim una tele i una ràdio molt poc aprofitat per la potència que pot arribar a tenir. És qüestió de persones intentin combinar els dos elements i no estiguin en mons paral·lels. Ja s'han fet trobades, però ara falta que la xarxa emprenedora connecti amb els seus clients potencials. 

dimecres, 30 de novembre de 2016

+ varietat + hores = + pobres



Realment si ho mirem fredament la Fira del Vendrell és una de les pioneres en el món dels esdeveniments multisectorials. Nosaltres quan vàrem deixar de vendre carros i mules ja vàrem tenir clar que això de les fires temàtiques no era el nostre i vàrem apostar per una fira multisectorial on podries comprar des d’un bon pernil, fins una rentadora passant per un coca de Perafita i mil coses més.  No ens oblidem que també podies contractar una assegurança per la llar.
En la nostra societat a tot arreu pots comprar de tot. Només cal anar a la benzinera on no hi pot faltar la raó de la seva existència, però per coses de la ciència també pots agafar una barra de pa, una revista, unes flors i si es temporada també hi trobaràs coca de Sant Joan, torrons i si fa falta panellets. No cal anar a una gran superfície per aconseguir tots aquests productes, ho trobaràs en un establiment d’unes dimensions tampoc massa eloqüents.
Evidentment, l’arribada  a casa nostra d’una àmplia oferta d’establiments originaris d’altres continents on hi pots trobar de tot ha provocat que una part del comerç d’aquí de tota la vida s’hagi apuntat amb més o menys energia al carro.
De tant en tant hi ha algun establiment que no ha seguit aquesta línia “multi” i es manté viu i en forma en el modus temàtica. El que vol molta gent són també botigues especialitzades en una cosa i prou. No sempre funciona que a tot arreu hi hagi de tot. La manera de competir és la següent: una fleca per exemple en compte de buscar i promocionar noves bases i receptes de pa es dedica a vendre llet, xocolata i altres productes de pastisseria que no formen part de la seva proposta original. Al final potser acabarà perdent clients perquè no podrà competir amb una pastisseria i un forn de pa exclusiu.
Abans anàvem al cine amb una sala i dues sessions amb una parada al mig per comprar crispetes i refresc. Ara ja no tindria sentit, perquè estem acostumats a les multisales on hi hagi almenys 7 propostes al moment per escollir. Abans anàvem al cinema sense saber ni la pel·lícula que hi feien. Ara tot al contrari, en molts casos anem a veure un títol en concret. Si seguim les noves tendències del món de les fires hauríem d’apostar per una mostra temàtica, però la mateixa rutina ens empeny a seguir fent el mateix i no ser capaços de jugar a un sol tema o motiu. Potser el dia que ho aconseguim la ruleta de les noves tendències ja haurà donat la volta i ens situarà en la banda oposada del que es porta com qui juga al gat i gos.
Un altre element que preocupa són els horaris comercials, fruit de la implantació d’aquests nous espais d’influència oriental a casa nostra cada dia són més els establiments que amplien els seus horaris seguint la creença popular què com més hores estàs obert al públic el negoci és més alt.  Jo crec que això és una de tantes llegendes urbanes que tomben pel món que amaga altres realitats que no es volen veure.
Hi ha locals que tinc estudiats perquè en sóc usuari que en un principi obrien matí i tarda, per exemple un bar, però amb el temps va deduir que el millor era obrir només per les tardes i el cap de setmana. A la resta del dia hi havia molt pocs ingressos per les hores invertides i va decidir treballar quan tenia més demanda. La cosa ja fa 9 anys que funciona i de moment la cosa no pinta pas per tancar.
Obrir més hores no vol dir més negoci. Avui en dia s’ha d’oferir un producte concret i de qualitat a uns preus raonables i un horari clar. S’han de treballar les xarxes socials. A partir d’aquí és pot funcionar o no, però ja hi ha una base. També s’ha de tenir tarannà perquè encara que un hagi fet 20 cursos d’atenció al client si un esquerp costa molt de canviar, altres ho fan d’una manera natural i guanya molt en directe.
Aquestes noves tendències en cap moment va unides a un augment de les retribucions pel treball sinó millor tot al contrari. Aquest fet està provocant que la nostra societat estigui cada dia més pobre, però també menys temps lliure per dedicar a la família o a l’oci. En comptes d’implantar l’horari europeu en les nostres rutines jo crec que estem més propers a tenir una vida amb un ritme més proper al món xinès.



dissabte, 26 de novembre de 2016

Epicentre nadalenc al Vendrell

Una de les estrelles de l'any passat del Vendrell va ser l'arbre de la plaça Nova. Enguany hi torna a ser, però una mica al costat perquè sinó els Reis tenien problemes per fer el seu recorregut.Realment aquest és un punt d'atracció important del Vendrell que ves per on  no diu res, ni dóna xuxes, ni es de veritat. Sembla estrany a vegades costa trobar un punt com aquest arbre i la seva tasca social al Vendrell aquests dies. No cal ni posar pallassos, ni històries, rares un arbre i ja està. El poblema és que l'arbre de Nadal molt català no és. Potser l'any que ve provin sort amb un tió gegant.

Els barris marítims del Vendrell escullen petits detalls

Els Barris Marítims del Vendrell, Sant Salvador, Coma-ruga i el Francàs decideixen on anirar a parar un total de 70.000 euros en petites reformes: arreglem voreres, alguna pista de futbol, posem màquines per fer esport a l'aire lliure. arreglem una mica el pont de sota la via de Coma-ruga, etc. Suposo que dilluns sabrem quina ha estat l'opció guanyadorà. Abans aquestes coses ho decidien els polítics. Ara es renten les mans i ho passen al poble perquè així es renten les mans segons que ha dit la sobirania popular. Està bé fer això entre grans obres, però hi ha coses que s'ha de fer servir el sentit comú. Sempre es millor arreglar un pont per on passen molta gent que instal.lar aparells de gimnàstica al carrer amb el temps que aquests poden durar. Sempre és millor arreglar alguna vorera on la gent pot caure que una pista de futbol. Els mals endèmics de Coma-ruga com l'acumulació de pluja quan plou i els problemes de la xarxa elèctrica se suposo que quedaran igual, la resta de petites coses que apareixen a referèndum tampoc no tenen més transcendència.La gràcia serà que diuen els veïns de la plaça Vella amb els 40.000 euros que hi ha per fer-hi reformes. Serà els torns dels poders factics dels VTV's

divendres, 25 de novembre de 2016

El nostre gran tresor per descobrir són les beques que s'han perdut per camí

Un dels tresors de la nostra població són les beques que ens paguen a nosaltres i a la nostres famílies per estudiar ensenyaments reglats. Abans rebíem una quantitat fixa segons els estudis, però darrerament reparteixen fins allí on arriba la partida que es fa amb un criteris polítics unilaterals i que acostuma a coincidir amb la meitat del que marca el conveni.
Aquest és un dels tresors perquè amb aquesta xavalla podem comprar petites coses de cara el Nadal, fer front a l'assegurança del cotxe, acabar de satisfer un petit crèdit per l'arranjament del nostre vehicle que va pujar molt més del que esperàvem.
Aquests realment és el nostre tresor, allò que ens ajuda a tirar endavant en aquests moments tan magres amb un salari que en molts cops no passa dels 1.000 euros al mes amb uns hipoteques que fàcilment es poden quedar amb la seva meitat. Un tresor que és una il·lusió. El més bonic que hi ha. No parlaré ni d'edificis, ni de joies que tenim a casa nostra perquè la il·lusió de moltes persones és un gran tresor compartit. No som ni de les famílies poderoses de la vila que amb la suor de molts anònims anaven augmentant el patrimoni i es permetien demostrar a la gent la seva riquesa. Ni som del clero que sempre ha estat i és un dels poders fàctics de la nostra societat amb el treball de molta gent anònima s'han construït grans temples on no hi faltaven les contribucions dels poderosos, alguns per quedar bé i per borrar els seus pecats altres per demostrar a la resta el seu poder econòmic. La gent que té un salari alt doncs aquests quatre xavos no és res, perquè s'ho pot gastar quan vulgui i on vulgui, però per la majoria de nosaltres és un gran tresor que ens pot ajudar a fer petits miracles i pot fer feliços a molta gent. A veure si ho tenen en compte en aquesta recerca de tresors del municipi..Nosaltres que hem vist les hores excelses del xiringuito i que no ens han donat ni un cèntim de mes del que tocava, ara hem patir les conseqüències d'una política que s'ha fet d'esquena a la gent. Nosaltres en època de pluja intensa havíem de viure mirant com plovia al costat i ara que no plou ni aquí ni allí ens han tret les quatre gotes que teníem.

Dos anys del seu darrer alè, Anton Casellas Serramià. tan lluny tan a prop


Avui a les cinc del matí fa dos anys que el meu pare ens va deixar després d'una llarga malaltia. Un pagès fill d'Albinyana enamorat de les seves vinyes, oliveres i garroferes que cuidava com si fossin de la família. Una persona que coneixia molts dels secrets de la terra heretats d'altres generacions. Ell estimava el que feia. Si hagués anat a jugar a les cartes a l'esplai d'avis ja feia anys que ens hagués deixat. Pogués o no pogués ell volia estar al peu del canó donant el màxim de si.
Una dels seus moments d'oci predilectes era anar al Vendrell cada divendres a trobar-se amb els seus amics i anar a mercat. Un punt on es reunien amics i coneguts i parlaven de les seves coses més o menys importants. Aquest intercanvi d'impressions era el seu oci, carregar les piles. No l'importava treballar diumenges i dies festius, però una de les coses sagrades era anar al mercat.
Són dos anys que han passat molt ràpid perquè a partir dels 18 anys, els 365 dies cada cop passen més ràpid i no ens adonem. Un any més vull recordar la persona del meu pare que no va deixar de ser el que era un pagès que estimava la seva terra.

dijous, 24 de novembre de 2016

Botafoc i Madrigueres: els grans protagonistes de la legislatura



En aquesta avorrida legislatura on la dificultat per formar govern es va arreglar tot just abans d’acabar el termini, els capítols que han vingut després són molt avorrits ara que podem veure els plens per la petita pantalla. Ara només queda que cada partit polític tingui el seu “Per què” com ho en gaudeixen els regidors de l’equip de govern que ja podia deixar un espai als dos xicots del PP que sempre voten a favor de les propostes més interessants del ple com poden ser les ordenances i els pressupostos. No sé que esperen a entrar a l’equip de govern per donar una mica de color a les 4 seccions que configuren el poder municipal.
En aquest any i mig que portem de govern sense inversions perquè fins que no ens traiem de sobre el Pla d’Ajust hem de pagar per les nostres malifetes en els triennis anteriors i no podem estirar més la mà que la màniga. Hem de recollir la quincalla per anar retornant els interessos de tots aquells diners que ningú sap on han anat però que segur que algú els utilitzat amb bons o no tan bones intencions i ara no hi són enlloc. Aquest fet ens situa en una mena parada tècnica fins el 2023 quan els Jocs del Mediterrani ja siguin història i potser ja haurem demanat que Barcelona torni a ser seu Olímpica.
El nostre present i futur immediat és anar treballant petites històries com poden ser les Madrigueres i clavar quatre pals perquè no hi entrin els cotxes perquè es pugui convertir en una reserva natural com li correspon. No com un estacionament de vehicles a l’estiu on tot s’hi val. A partir d’aquí es treballen un parell de bassals i deixar que la natura faci la seva feina amb la mínima intervenció de l’home. Tot això ha generat una revolta social en el sector comerciants de Sant Salvador quan han vist que els nous usos d’aquesta zona els hi han fet perdre clientela que és realment el que sempre ha interessat.
L’altre gran epicentre de les notícies del no res és el Botafoc on encara hi ha la primera pedra del CAP que ja deu patir algun signe del pas del temps i que segueix així potser que la treguin i la posin al Museu Arqueològic virtual no sigui que algun dia algú pugui pensar que els vendrellencs contemporanis als Jocs del Mediterrani ja teníem dos CAPs al municipi. Evitem aquestes tergiversacions històriques.
Primer hi havia d’haver una zona d’estacionament. Alguns partits polítics això de la zona blava i els pàrquings sempre ho ha tingut molt clar. Un allí i un al Camp de França al costat del CAP perquè els usuaris de la sanitat pública o seguidors de Yahvé deixin la seva part en les arques municipals. Sort que la crisis ho va endegar tot a fer punyetes i la cosa va quedar igual, però amb la primera pedra.  Després varem anar d’ambientalistes i com és obvi havíem de posar un parc urbà, per respirar millor els aires de la muntanya. Va venir la Festa Major que enguany tenia dos dies de festa local que et permetia anar doblar els concerts sense haver de matinar al dia següent. Llavors es volia fer un matxembrat entre pàrquing i zona verda, però amb 400.000 euros que hi havia en el pressupost passat no hi havia ni per començar. Ara els vendrellencs tindran l’oportunitat de decidir que és allò més indicat per àmplia zona del Vendrell que avui és utilitzada com a estacionament de vehicles  zona de dissuasió.
Evidentment vist el que s’ha vist en els darrers anys els més normal seria destinar aquest ampli espai a una zona d’estacionament amb les seves places ben marcades. Una part és pot dedicar a altres usos per si un dia ens visita un circ o similar o hem d’organitzar els concerts de festa major.

Vistes les noves tendències modernes hauríem de deixar que la vegetació salvatge s’apoderés d’aquest espai i ho podríem destinar a espai natural de protecció de la natura com a pulmó. Llavors condicionar alguna zona amb bancs i papereres perquè la gent pugui gaudir d’aquest pulmó verd. Pel que fa als cotxes no hi ha cap problema, en el gran solar que hi ha entre la carretera de la Bisbal, el carrer Santa Anna i el carrer Hortes s’hi pot establir un espai per estacionar els vehicles i així donar vida als establiments dels Pisos Planas  Tot arreglat. Ningú ens pot negar la nostra estima per la natura.

dimecres, 23 de novembre de 2016

La llegada, una mica avorrida

La Llegada és una peli de naus alienigenes que es planten a casa nostra. En concret 12 a diferents parts del món entre elles, com no, USA i Rusia. Hi ha història, una proposta de comunicació entre marcianos i terrícolas que és la que ocupa la major part de la peli, aquesta és la part més avorrida en aquesta comunicació i analitzant els diferents signes. Jo em pensava una cosa.

dilluns, 21 de novembre de 2016

20 anys de Moros i Cristians a Lleida


Hi ha dues grans cites obligades per la festa de Moros i Cristians de Lleida. La primera i més vistosa és al maig amb la gran desfilada pels carrers del municipi i la segona mig any després quan té lloc el canvi de càrrecs. Una festa solemne en què els diferents càrrecs de les sis comparses mores i cristianes varen ocupant el seu lloc. A partir d'aquí ja començaran els prepartius per la tercera setmana del mes de maig que és l'epicentre de la festa. Ahir les cadires de la Seu Vella es varen omplir de les persones que volien participar d'aquest canvi de càrrecs.
Una festa única a Catalunya que va començar per la insistència d'uns quants i ja porta 20 anys d'història a les seves esquenes amb els seus alts i baixos. El gran repte de la majoria de comparses és integrar gent jove dins les seves filades. Algunes ho porten molt bé, però altres van una mica fluixes en aquest aspecte. S'ha intentat per part de tots, però n'hi alguns que tenen més poder d'atracció que la resta. A veure si la gent s'anima i participa d'aquesta festa única a Catalunya i que cada any dóna un bàndol per guanyador per evitar lectures malintencionades.

El heavy català ompla la lira amb molt bones vibracions.


Gran concert de tres membres de Sangtraït amb l'Orquestra de Cambra de l'Empordà a la Lira. Durant més de dues hores es van repassar alguns dels himnes del grup Empordanès acompanyats per una secció de corda fregada de l'orquestra esmentada. Un dels espectacles més potents que mai ha vist la Lira. Llàstima que no se sentia bé quan tocaven les dues seccions. Si tocava el grup o l'orquestra molt bé, però quan es juntaven hi havia com a reververacions del so. Sembla com si haguéssin fet proves de so per separat. Però la gent s'ho va passar teta i es veien gent que no es veuen mai per la Lira i això és molt bona senyal. Esperem que a part de teatre i espectacles infantils també hi hagi un espai per a la música en un poble de grans músics com va dir el director de OCE que van des de Pau Casals a Laxenbusto.

Els sainets de fa 100 anys més moderns que mai


Una de les notícies culturals d'aquest any al Vendrell ha estat la recuperació dels sainets de Raimon Raimon i Vidales dins el centenari de la seva mort. A l'igual que el Pau de la Gralla va ser un gran èxit amb motiu de la Festa Major del Vendrell a la plaça del Tívoli. Aquest del Carro del vi també va repetir en convocatòria a la Biblioteca Terra Baixa del Vendrell. Primer de tot s'ha de felicitar a les persones que han fet possible que aquest textos de fa més de 100 anys torni a prendre vida, mantenint el seu llenguatge, les seves bromes i altres propietats pròpies de cada temps. Esperem que aquesta tasca de recuperació segueixi amb noves propostes.Són obres que connecten des del primer moment amb l'espectador perquè estan al seu nivell, a l'alçada del poble. No ens parlen ni de grans, rics, ni grans amors, sinó de persones que es guanyaven les garrofes com bonament podien, sense hipocresia, sense postureig. Potser la propera que la facin a la Lira perquè s'ha demostrat científicament que la gent ho va a veure perquè agrada. Els actors són aficionats que hi posen el millor que saben i deixen anar al seu toc personal. Aquest fet li dóna més realitat al muntatge. Una gran idea que esperem que no quedi aquí. EL Vendrell a part de Pau Casals i Guimerà ha tingut altres artistes que tot i no arribar tan lluny també tenien els seus fídels admiradors. Hem de recuperar aquests herois en algun cas anònims que van protagonitzar una part del nostre passat.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Un carrer pels LaxnBusto





Un dels grans ambaixadors del Vendrell i comarca han estat els Laxnbusto que al llarg de 30 anys han portat el nom del Vendrell arreu de Catalunya  i a altres part del món com Xile, Argentina, Alemanya França. També han fet concerts en altres punts de la Península Ibèrica com el Euskalerria i Madrid. En una de les seves cançons emblemàtiques que apareix en tots els concerts no obliden la vila que els va veure néixer. 17 discs editats i més de1.400 concerts són un petit detall de la seva importància a casa nostra. Ells han estat un dels pilars del rock català juntament amb altres grups emblemàtics com Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït. Jo crec que el Vendrell hauria de dedicar un carrer aquesta formació perquè ha estat un dels seus principals valors culturals de les darrers 3 dècades. Tot i que la relació entre el grup i el municipi no ha estat el fluida que es podria desitjar aquest grup en els darrers anys un cop per any amb una excusa o altra sempre acostumava a fer algun concert a casa seva. També han col·laborat amb multitud d’actes culturals com la Ruta del Xató, l’estrena del nou orgue del Vendrell i altres activitats benèfiques de diferent tarannà. Ells sempre han dit arreu que venien del Vendrell. També han servit una mica com a pal de paller per altres grups del municipi i comarca que s’han volgut iniciar professionalment en el món de la música amb més o menys sort. Ells estaven allí aportant els seus coneixements i la seva experiència.

En les seves lletres han descrit les nostres platges, les nostres rutines,  personatges populars del Vendrell que tot i d’una forma anònima  han vist com se’ls dedicava alguna cançó per algun motiu especial. Un gran grup que de moment fa una parada tècnica i esperem que torni, però que mai oblidarem perquè formen part de la banda sonora de la nostra vida.

dimecres, 16 de novembre de 2016

La ruta alternativa

  
Els nous models turístics plantegen alternatives als models que sempre han tingut vigència en la nostra comarca. El típic i tòpic com és anar admirant esglésies i gaudir de les nostres platges iodades són coses que ja tenen un públic fix que ja van preparats amb la nevera i la taula desplegable.. Al final de comptes la majoria de municipi acaba fent el mateix i ja resulta pesat anar a mirar sempre el mateix perquè tot i les seves peculiaritats, la majoria dels trets són força comuns.
El nostre futur és treballar altres camps. Ara sembla que esta en plena força el món de l’enoturisme, però al Vendrell trobem un parell o tres de cellers que han vetllat per donar una bona imatge, la resta de productors continuen vivint amb la forma tradicional de la vinya i el vi lluny dels circuits turístics.
La nostra comarca té certs elements que ben posats i treballats podrien atraure la curiositat de força gent perquè tenen una personalitat pròpia que els situa lluny dels clàssics que es repeteixen a tots els llocs.
Un dels punts per admirar és Marmellar. Aquell poble abandonat del terme municipal del Montmell amb una església amb dibuixos que guarda el MNAC a Barcelona. Un espai peculiar on sembla que s’hagin celebrat algun ritual satànic.  Per les persones que necessitin més emocions tenim el poble de Selma, no gaire lluny d’aquest primer indret on també el silenci s’ha apoderat de les seves pedres centenàries. Pel qui no tinguin ganes de pujar tantes muntanyes estar el poblat calafellenc de Montpaó.
Avançant en el temps tenim les nostres rieres i torrents que també acullen testimonis d’un passat on hi havia supermercats com avui en dia. El molí d’en Perot i el del Blanquillo que dóna nom a una urbanització són dos cas exemples. En el segon cas encara es pot admirar els vestigis d’aquesta indústria farinera. No costa gaire mirar aquest torrent i imaginar com baixaria la riera per poder donar empenta a les rodes que servirien per convertir el blat en farina.
La nostra imaginació es pot portar  a donar un tomb per les Masies de Sant Miquel, esperant que algun dia es pugui excavar en aquest immens jaciment íber que està condemnat a ser una de les estrelles d’aquest segle XXI, però de moment la nostra economia només ens permet fer volar coloms a l’espera que algun dia arribin d’algun lloc els diners que permetin treure a l’exterior la gran riquesa que segurament s’hi amaga. Alguns entesos apunten que podria ser una autèntica capital del Penedès. Ens toca esperar un temps.
No podem oblidar encuriosits per elements nous visitar urbanitzacions com Mas Astó i Mas Borras que han sorgit a l’ombra de la legalitat i estan allí mostrant unes construccions peculiars i que no tenen res a veure amb altres que trobem al llarg de la comarca. Són històries personals que poc a poc s’han anat bastint d’una manera lliure i sense uns clars projectes.
Aquesta és la història de persones que sense tenir tants de recursos també han lluitat per tenir un habitatge digne.
No es pot abandonar la comarca sense visitar alguns dels bars o restaurants de l’interior de la comarca on es pot menjar plats típics de la comarca sense caure en les típiques i tòpiques tapes que se serveixen a la costa. Menjar amb personalitat que arrela en els nostres avantpassats lluny de l’homogeneïtzació on les braves són les reines.
Una manera de fer cultura es compartir la nostra gastronomia que és la part de la cultura més material i tangible. Aquesta es un petit cop d’ull a la nostra comarca vist des d’uns àngles ben diferents.



Feina, feina i feina

El Vendrell i la comarca i el que faci falta necessita feina. Està bé donar ajudes, subvencionar i el que toqui, però s'han de donar ajudes als empresaris perquè contractin a gent. Ara per ara el que es porta és anar vivint d'ajudes treballar sis mesos i esperar la propera. Això no és gens positiu per la nostra societat perquè així mai avançarem. S'ha de crear inversió o demanar que algú inverteixi perquè doni llocs de treball als diferents sectors. De feina n'hi ha per tots. Si un ha fet d'administratiu i ara no té feina i se li diu que faci de torero, resulta que al món dels toreros ja hi ha gent a l'atur i axí no avancem gens. 
Hi ha d'haver feina per tothom durant tot l'any. Això de treballar sis mesos per tot l'any ja s'ha acabat. A veure si alguna empresa gran ens escolta i es ve a posar al Baix Penedès. Mentrestant hem de posar fibra òptica als polígons, potència de llum i gas perquè es pugui desenvolupar. 

dimarts, 15 de novembre de 2016

No culpes al Karma, una bona estona amb una peli friki moderada

No culpes al Karma és una peli divertida elogi de la fricada on tot és possible, però dins un límit. L'absurd no apareix gaire en l'hora i mitja de projecció. Sembla que sigui molt divertida, ho és una mica, però no trenca esquemes. Alguna escena és molt bona, però li falta treure més punta al tema que la té. Original, però sense tirar coets. Dins uns marges, recomenable, però el més fort al trailer.

dilluns, 14 de novembre de 2016

6 triennis a la casa gran

Demà fa 6 trienis que vaig entrar a la casa gran. Ja sóc major d'edat i puc votar. Varem entrar de cop i volta unes 8 o 9 persones en plans d'ocupació. Alguns ens varem quedar, altres no van tenir aquesta sort i dissort, perquè a la vida a vegades no saps el que et ve després. En aquests 18 anys he vist moltes coses, però la clau, l'essència, no ha canviat gaire. Hi ha més diplomàcia, però la base és la mateixa, però clar estem al segle XXI. Una experiència interessant jo que venia del Diari del Baix Penedès amb un contracte temporal de periodista i per hores. En aquella època hi havia feina més o menys per tots, però la gent no tenia tantes ganes d'entrar a la funció pública. La crisis posterior va anar agreujant la situació. Ens hem fet grans i els que abans adoràvem perquè anàvem davant nostre ja van deixant pas amb el pas del temps. Molta literatura, però el mateix contingut. Ara tindré dos dies més d'afer. No és gaire gran cosa, però els podré aprofitar per altres coses que m'omplen més. Gràcies a tots per aquesta majoria d'edat a la Casa gran.

divendres, 11 de novembre de 2016

Lax”N”Busto acomiada una etapa amb un concert molt especial a Barcelona



Els Lax’N’Busto varen posar el passat divendres a Razzmatazz fi a una nova etapa de la seva dilatada existència; 30 anys continuats sobre l’escenari, 17 treballs discogràfics més de 1.400 concerts arreu de Catalunya, però també han portat la seva música a diferents punts de la geografia espanyola. La seva música en directe també ha viatjat t a Argentina, Xile, França i Alemanya, entre d’altres. Un concert molt emotiu que va penjar dues setmanes abans el cartell d’entrades exhaurides on varen repassar durant dues hores part de la seva dilatada carrera musical. No hi varen faltar entre altres alguns dels seus amics dels escenaris com els Gossos, Glaucs, Edu Font i el gran misteri de la nit; el seu cantant durant els primers 20 anys: Pemi Fortuny. Allí va estar amb una sala que va registrar els moments més emotius de tot el concert. Amb “No diguis mai a un mai” que va interpretar en solitari i el seu clàssic “Miami Beach” juntament amb el Salva Racero va ser la cirereta d’aquesta nit emocionant. Gent del Vendrell i d’arreu de Catalunya no varen faltar a aquest concert tan emotiu que ha de servir, segons apunta els membres del grup, per tornar més endavant amb nous temes més concerts i energia perquè ha arribat el moment que es troben “saturats” i han de carregar bateries. Temps al temps, de moment tenim aquesta parada esperant que més endavant tornin sobre els escenaris amb noves propostes. Una nit molt alegre, però amb un regust trist perquè els Laxen són molt més que un grup per una generació que hem viscut amb la banda sonora de les seves cançons que il·lustren moltes escenes de les nostres vides. 

Plens televisats


En una programació televisiva cada dia a mesura que tenim més canals resulta un xic més avorrida hem inventat els plenaris en les cadenes locals. Durant una, dues o vuit hores si fa falta els polítics dels pobles discuteixen sobre temes que apareixen en un ordre del dia. Alguns si que tenen algun vincle clar amb el municipi, altres de retruc i altres són cartes als Reis Mags, però sempre queden molt bé. En especials aquells que quedi com quedi ni hi ha cap tipus de conseqüències practiques pel municipis. Abans ho feien per la ràdio, però a mesura que el nostre Penedès s’ha anat ampliant amb la petita pantalla, doncs també s’ha incorporat aquest nou canal més viu i directe.
No acostumo a mirar aquest tipus de retransmissions polítiques, però a vegades mentre fas zapping saltant d’algun programa mediocre te’ls trobes amb els seus protagonistes. Es poden veure amb el so en “on” si trobes un tema que valgui la pena pots continuar, però la majoria de cops divaguen cap als valors universals de salvació de l’espècie humana, llavors en aquest cas és millor posar el volum en “off” i mirar els moviments dels polítics, les postures, amb qui és comunica cadascú, qui és qui realment mana que no sempre ha de ser qui li correspon. Algunes vegades hi ha la sort de veure les reaccions del públic mostrant la seva passió pel que està escoltant allí davant. És un filtre clar per si cal posar la veu o seguir només mirant les imatges. Ara que han entrat nous grups als consistoris del Penedès amb saba nova la cosa és diferent amb les seves aportacions que trenquen amb el llenguatge clàssic i tradicional dels polítics de tota la vida: mouen el ventilador dient moltes coses, però en realitat diuen ben poca cosa que es pugui aprofitar. És un bon exercici ara que ve l’hivern, els pressupostos i els Reis Mags, us poseu una bona música de fons amb rock clàssic i us mireu el ple ja veureu que la cosa dóna més de si del que sembla. 

dimecres, 9 de novembre de 2016

El Lot de Nadal fins el 2023



Des de que em dedico a pensar amb l’ordinador al costat crec que porto fent un article anual  dedicat als lots de Nadal que han patit una gran evolució en la darrera dècada. Hem passat de cistelletes envejables al no res, passant per bufandes i aportacions econòmiques a l’època de final d’any. Ara ja ni moltes persones ja no se’n recorden de la data esperada per al gran esdeveniment pre nadalenc quan et lliuraven el lot. Els més joves ja ni han viscut aquests moments entranyables quan veies que ja tenies les festes a sobre. Ben aviat entrar en l’apartat museístic de les nostres enciclopèdies com l’acomodador de cinema o el carret de retratar.
Són coses imposades pel pas del temps. Ens sembla que hem de caminar cap a un futur millor però si mirem aquestes coses que ens van traient i l’evolució dels salaris ens donem compte que la cosa cada dia va pitjor. La precarietat ja la tenim a ben viva entre nosaltres i pocs es podran deslliurar d’aquesta situació en què avui treballo i demà ja ho veurem. Volíem portar els xinesos cap a la nostra cultura, però potser són ells que ens estan encomanant  la seva manera de treballar i no ens donem ni compte.
Abans un salari et permetia viure amb uns mínims garantits. Avui en dia tal com està la vida tenir un salari et fa un ferm candidat per seguir ser un usuari de Caritas i sense tenir gaires pretensions a la vida.
Els qui segur que  tampoc no tindran lots de Nadal seran els treballadors de l’Ajuntament de la capital de la comarca amb el pla d’ajust que han de suportar fins més enllà de 8 anys que tothom s’oblidi de qualsevol alegria al salari. Anar mantenint el tipus i endavant i que el vaixell no es torni a moure gaire.  Aquest pla que hauria d’estar emmarcat en un racó ben visible de la plaça Vella del Vendrell perquè tothom el pugues veure, perquè en el fons és el que marca la nostra política en les properes dues legislatures d’una manera clara i concisa. Estalviem aquests 40.000 euros destinats a donar-li un toc especial i amb una mica de xavalla podrem mostrar a tots els compatriotes el perquè de tot plegat. Allí no hi ha ni pecadors, ni culpables, només uns números amb unes previsions que es varen dissenyar el 2012 quan consistori va entrar en un estat crític per als següents 10 anys. Segons aquest pla el nostre endeutament viu a finals del proper 2017 estarà en 51.299.495 euros. El més graciós de tot és que el 2022 tindrem segons els càlculs un deute viu de 17.956.320. A partir d’aquí ja podrem fer inversions com Déu mana, pujar el sou dels treballadors i com no, obsequiar-los amb un lot de Nadal pels deu anys de cinturó ben apretadet.
Però no podem passar per alt aquest pla d’ajust. Jo no sóc economista i puc tenir greus relliscades, però si mirem els números del pla d’ajust del 2012  pel 2015 veiem que pel 31 de desembre el nostre deute viu hauria de ser de 66.129.000 euros. Si donem un cop d’ull a altres fonts objectives sobre les finances municipals  podem veure que a mitjans de juny d’aquest any 2015 teníem un deute viu de 76.510.000 euros amb una ràtio de 2.093 euros per habitant. No res, 10.000.000 d’euros de diferència que potser amb mig any es va afilerar del tot dins els miracles econòmics que estem acostumats.
Aquesta és la nostra realitat que molt de mica en mica anem redreçant amb un pla d’Ajust que potser hem d’allargar una mica més per acabar amb uns números més o menys sanejats que ens permetin tirar endavant aquesta vila que per moltes raons no està passant pels millors anys de la seva existència. 
No demanarem lots de Nadal fins que el malalt hagi sortit de l’hospital, suposo que llavors els veïns veuran compensats d’alguna manera aquests deu anys de manca d’inversió i estretors.
Esperarem el Nadal i els Reis Mags a veure que si ens porten la Grossa de Nadal que aniria molt bé per donar-li optimisme a la població.


Sully, una història molt ben explicada per un gran director de cinema

Gran peli la darrera de Clint Eastwood amb el nom de Sully protagonitzada per Tom Hanks que explica el fet verídic d'un avió aterrant al Riu Hudson de Nova York. Els protagonistes constantment són acusats que van aterrar allí perquè varen voler perquè ho haguessin pogut fer en un aeroport proper. Molt intensa amb un continu moviment en el temps endavant i endarrera que no et deixa despistar un moment de la proposta. Us l'aconsello. Molt interessant.

dissabte, 5 de novembre de 2016

Us recomano el restaurant Novus de la Papiola


Albinyana té un restaurant de cuina selecta però de racions normals no d'aquestes misèries que a vegades és tope selecta però acabes omplint l'estomac a un Mc donald's. Aquest restaurant està a la urbanització la Papiola d'aquest municipi a pocs metres de la carretera que va de Valls al Vendrell. M'havien parlat molt bé d'aquest lloc i avui al final hem anat a veure que. La veritat és que està molt bé amb uns plats de disseny, però amb sentit comú no d'aquestes birgueries d'alta cuina que no saps que menges.. Aquí és una cuina racional on pots trobar des de secreto a bacallà esqueixat passat per paella, també tens carpacció de gamba que és una cosa sibarita sibarita.
Jo us aconsello que hi aneu. El menu és d'uns 20 euros per persona i et porten un detall abans del primer plat. Està molt proper al Vendrell. i la zona és de fàcil estacionament. El que no m'agradat és el pa que porten que hauria de ser de millor qualitat per estar al nivell del restaurant. El vi de la casa de la marca el convidat no està malament, però és millorable. No estem davant de grans cuiners sinó de persones que han sabut crear nous plats utilitzant la tradició i les noves tendències. Una cuina pràctica que et deixa molt bé i econòmica i amb bon tracte. El telèfon és el 977 6870 01 i el podeu trobar al facebook per Restaurant Novus la Papiola. Els seus pares ja ho portaven i els fills un dia van decidir ser moderns i ho han aconseguit però sense estridències.


Moltes gràcies LAXEN BUSTO per tot el que hem après en aquests 30 anys


El gran dia va arribar 30 anys i dos mesos després del seu inici en una finca d'Albinyana els Laxenbusto tancaven aquesta nova etapa amb un concert multidinari a Barcelona. Feia dues setmanes que havien penjat el cartell d'entrades exhaurides. Mig Vendrell i Baix Penedès va acudir a la cita per estar present en aquest darrer concert d'aquest treball continu des de que van començar que no els ha permès parar. Un concert emotiu on la gent va seguir la lletra de totes les cançons dels protagonistes de la nit. No varen faltar els convidats com els Glaucs, Gossos, el pianista que feia els de prop i el gran Edu Font, tot un crack de la música. EL gran esperat, el gran dubte, el gran misteri de la nit va costar a desvetllar-se al final el Pemi Fortuny líder dels grup en els seus primers 20 anys d'història estava allà. La sala va vibrar al veure'l sortir sobre l'escenari. Allí va interpretar en solitari No diguis Mai a un mai i amb el Salva un dels himnes dels Laxen Miami Beach. La gent no va parar de cridar el seu nom va ser molt fort, molts el volien tornar a veure després de l'experiència de la Banda Impossible de fas dos estius al Canet Rock.

Dues hores de concert on varen repassar els clàssics d'ara i sempre que va començar amb el Roc i va acabar amb el Tornarem, una carta que es guardaven a la butxaca. El Pemi Rovirosa es va emocionar de valent quan va parlar i va veure tota la gent allí sota cridant el nom del grup. La resta de membres del grup ho dissimulaven com podien  Un gran concert en què el grup ho va donar tot amb l'esperit de tornar. Alguns creuen que tornaran altres ho posen en dubte perquè en aquesta vida agradi o no agradi les coses tenen un principi i una fi. Ara han parat per anar al racó de pensar. Crec que costarà endegar un altre cop perquè cadascú s'ha buscat la seva vida si li ha interessat. Potser d'aquí 5 10 anys els veiem tots un altre cop en un Palau Sant Jordi o a on faci falta, però jo sóc dels que creuen que la rutina d'ara de disc i gira ja forma part de la història. Ells diuen que tornaran, esperem que si. Espero equivocar-me.
Ells han format part fonamental de la banda sonora de la meva vida a més he tingut la sort que he tingut molt bona relació al cole i a la feina amb alguns dels seus membres. Gràcies amb ells hem conegut moltes persones interessants. Gràcies amb ells he conegut molts pobles i ciutats de Catalunya. Gràcies amb ells teniem una proposta molt interessant quan hi havia concert. Gràcies amb ells la gent saben on visc. Gràcies amb ells hem après moltes coses que formen part de la universitat de la vida. Gràcies amb ells he posat música a moltes situacions i a molts records.Gràcies amb ells he gaudit com un nen petit, he rigut i he plorat. Gràcies amb ells he descobert un nou món perquè hem pogut parlar de moltes coses sobre aquest món de la música. Gràcies per tot.

dijous, 3 de novembre de 2016

Els cementiris, vestigis del passat


A mesura que passen els anys aquests espais dedicats als nostres avantpassats van quedant poc a poc en desús. En els primers moments  d’aquests espais públics generalment vinculats a l’església es realitzaven els inhumacions en la mateixa terra, però com la cosa anava creixent en espai es van inventar els nínxols per créixer en alçada. Més tard els columbaris han anant agafant protagonisme en aquest món del més enllà.
Aquest  és un món que ha  evolucionat seguint   les noves tendències. Avui en dia ja pots trobar un urna amb un arbre integrat que presumptament anirà prenent força i vigor amb l’empenta de les cendres del seu interior. Hi ha per totes les gustos i manies, però el resultat és que cada dia són menys els difunts que entren per la porta del cementiri.
Aquestes noves tendències apunten  a què tot i l’absurditat s’intenta donar una guspira de vida a qui ja l’ha perdut pel camí de l’existència.
No crec que triguem gaires anys a què els cementiris es vagin convertint en testimonis del passat amb un ús per recordar els nostres avantpassats més que no pas una utilitat real del moment. El temps i les noves creences van evolucionant amb el pas dels anys.
Totes les persones entren i surten d’aquest món de la mateixa manera amb total igualtat de riquesa o de pobresa, però des del primer minut que respires el primer alè ja descobreixes que no és el mateix donar a llum en un hospital de la Seguretat Social que en una clínica d’alt nivell amb 25 professionals dedicats al nou ésser. El mateix passa quan surts per la porta oposada per on has entrat. La mort ens iguala, però alguns cauen en fosses comunes on amb prou feines al cap d’un mes ningú sabrà qui és qui o amb rics panteons on tots els inquilins estan perfectament endreçats i nomenats perquè tothom que passi conegui les seves gestes personals o professionals.
La mort justifica la vida i ens mostra que en realitat no som ningú. La nostra existència dependrà dels records que la resta de veïns i generacions futures tinguin de nosaltres.
En la nostra societat tenim personatges que tot i que mai tindran una entrada a l’Enciclopèdia Catalana formen part de la tradició popular de la localitat perquè tenien alguna particularitat que els feia especials encara que en vida no havien estat conscients i encara que no tinguin cap pavelló, ni carrer al seu nom formen part de la vida popular.
Altres que per algun interès s’han volgut enlairar i els hi han posat el nom d’una plaça, avinguda o el que faci falta han quedat allí penjats lluny d’altres que el caliu popular sempre els ha acollit dins la seva memòria.
En la nostra societat precària cada dia hi ha més gent que no es poden fer càrrec de les despeses de la seva sepultura i han d’acudir als serveis de beneficència de la nostra societat perquè puguin tenir una nova llar mínimament digna. Ningú es pot quedar sense aquest darrer repòs presumptament etern.
Durant un parell de generacions la gent anava pagant les assegurances d’enterrament perquè en el moment decisiu ho tinguessin tot a punt per no quedar fora, però avui en dia la nova filosofia de la vida convida a anar vivint el present sense preocupar-se gaire pel dia de demà. La precarietat de moltes famílies que tan sols poden fer front a les despeses diàries d’una vida discreta no els permet satisfer el luxe d’aquest  aquest tipus d’assegurances per un futur incert.
El dia que els “low cost” entri definitivament en aquest món de lliure concurrència moltes coses canviaran. Ara per ara és un món molt tancat, però de mica en mica els nous empresaris del sector s’aniran introduint al mercat a través de les xarxes socials o internet i trencant uns preus que en alguns casos considero abussius. Hi ha molts sentiments en joc, però l’economia és el puntal de la nostra societat encara que a vegades ens costa admetre, però és així de dur.
Aquests dies és un dia de festa grossa per moltes floristeries i similars del Vendrell, però les flors de plàstic comprades en basars orientals van agafant protagonisme en aquests marcs incomparables sota l’ombra dels xiprers que marquen el seu territori en el món del més enllà.  Recordem els nostres avantpassats és el millor homenatge que els hi podem fer. No ens costa un ral.




dimecres, 2 de novembre de 2016

Caiguts del cel, sense pena ni glòria

L'altre a la Lira varen representar Caiguts del cel amb l'Alex Casanova, l'Emma Vilarasau i altres. La veritat és que no mata, no aporta res original al panorama teatral. És divertida i amena, però tampoc res de l'altre món. La gent aplaudeix, però la veritat és que no mata.

Que dios nos perdone, una peli dura

Què dios nos perdone és una peli dura de polícies entre la legalitat i la alegalitat que busquen un violador de senyores grans. Unes imatges impactants on les víctimes són les protagonistes. És dura pel tracte i per les escenes. El trailer de la peli no té res a veure amb l'argument de la peli perquè sembla que sigui que estiguin lluitant contra una cadena d'atemptats contra el papa i la peli no té res a veure. Les escenes coincideixen perquè en un moment personatges de la peli ho estan mirant a la tele.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

La setmana dels Laxen Busto esperant el darrer concert d'una etapa




Estem a la setmana dels Laxen. El proper divendres tindrà lloc el darrer concert dels Laxen a la Razzmatazz abans d'una parada. Ells diuen que tornaran, hi ha gent que no ho tenen tan clar. Només caldrà esperar a veure si compleixen el somni de molta molta gent. El concert d'ahir a Vila-rodona ja va tenir regust a comiat amb les paraules del Pemi que va agrair a la gent la seva presència i que ja era un comiat per tots aquells que divendres no podran estar a Barcelona. Aquest grup fa una parada que potser més llarga curta o .... Porten 30 anys i 17 discs sense para al peu del canó amb més  de 1.400 concert. La veritat és que ja s'ho mereixen, però com tantes coses a la vida costa reconèixer-ho perquè ja formen part de la nostra vida, de la nostra existència. Ells que han estat la banda sonora de la nostra vida i que moltes cançons ens aporten molts de records de moments o persones concretes. Divendres que ve serà un gran dia, però un dia dur perquè ja no hi haurà un després, de moment, ni una data concreta. Som molts els fans que els seguim de lluny o de prop amb més o menys intensiat, però ells sempre estan allí. Esperem que tornin molt aviat i que divendres sigui un dia d'aquests dies memorables com ho va ser el concert de l'Apolo. Ens veiem. Estem en contacte. Ja anirem quedant els fans per parlar dels records i per estar al dia. Durant aquests anys hem conegut moltes persones unides per aquest grup intentarem que no es perdi la flama i nosaltres estarem amatents a la tornada. Vinga ens veiem aviat.