Poti poti electoral Vendrell

Un gran nombre de partits es presentaran al Vendrell. Ens pensava que al final no hi hauria coalició i al final hem aconseguit que no només no hi hagi coalició sinó que la cosa es compliqui una mica.
Tenim de tot, dretes, esquerres, indepes, fatxes, socialistes reciclats, convergents recuperats, i altres bèsties que podem trobar. A veure que passa

Green Book, per veure

Una peli per gaudir-la és la que ha estat premiada amb els Òscars. Realment val la pena, et porta a l'Àmerica profunda i està molt ben feta i no perds pistonada des del principi fins a la darrera escena. Més que recomanable, ja ho veureu. Ens apropa a una realitat americana dels anys 60 o els negres estaven molt discriminats.

Gràcies per seguir-me un any més.

Avui aquest bloc fa 12 anys que està aquí al peu del canó d'una manera continuada amb més o menys entrades, però amb un servei bàsic més que cobert. Aquesta va ser una aventura que molts varen començar i aquí encara estem en peu perquè encara arriba i la gent s'ho mira. Pot agradar o no, però la vida no s'ha fet per ser bonic sempre sinó per combinar totes les estones. Moltes gràcies per estar aquí davant un any més.

Enganxats seguint el “Judici del Procés”

En aquesta televisió que cada dia hi ha més canals i amb una àmplia oferta per veure coses de tot tipus i a totes hores a vegades sobten programes o fets que fa que un nombre considerable de persones ho segueixin incondicionalment.

Fins ara teníem el futbol, algunes sèries i concursos televisius que atrapaven als espectadors fidels davant de les pantalles, però ara tenim un nou espectacle mediàtic, una nova farsa que ha portat a 12 persones davant el tribunal a Madrid, alguns d’ells fa més d’un any que estan a la garjola amb unes acusació més properes a la ciència ficció que no pas a la realitat. Encara que sembli una ficció és una realitat amb final suposat.

Són moltes les persones que ho varen seguint en la petita pantalla i en els diferents programes que ho van analitzant al llarg de la jornada. Tampoc no oblidem la importància de les xarxes socials i els comentaris espontanis que s’hi van generant. Aquest és un tema de conversa molt utilitzat a casa nostra que segur que guanya amb distància al temps i al futbol que són els clàssics igual que les properes cites electorals que molta gent crec que veu de lluny perquè ja estan saturats d’aquest tema.

Molts cops la gràcia de tot aquest judici s’amaga en imatges, en petits detalls que amaguen el secret de tot plegat i en comentaris de les diferents parts que formen part d’aquesta obra de teatre institucional en què la majoria ja albirem per on pot caure, però hem de deixar passar el temps i esperar que es confirmin les nostres expectatives.

La nostra societat viu dues realitats la que es veu al carrer majoritàriament per les persones que hi viuen, prova d’això és la gran resposta que tenen les manifestacions i concentracions que es fan a favor del Procés. Per altra banda, hi ha una altra realitat virtual que és la que ens volen vendre alguns partits i una mica els poders fàctics d’aquest Estat que cada dia està tenim més qüestionat.

Aquests visionaris virtuals d’aquest fet viuen inspirats en uns mitjans de comunicació que tots coneixem amb unes muses i polítics dels quals tots sabem el nom i jo crec que hi hauria plena coincidència.

El problema de tot plegat és que uns tenen el poder i als altres només els queda la raó i una Europa que comença a mostrar que ha d’anar al metge de capçalera perquè li donin hora perquè necessita unes bones ulleres i un aparell per millorar l’oïda.

Aquestes dues realitats cada dia estan més lluny en l’espai físic. No es gens estrany que dues persones parlin i sembla que utilitzin idiomes diferents, cosa que fa que la comunicació cada dia sigui més complicada.

Tal com està el sistema actual, això ha de portar al xoc de trens perquè no hi ha mecanismes racionals que ho puguin arreglar, perquè la Carta Magna està pensada per no tocar-la ni en broma, tot i que contempla els mecanismes per fer-ho, però és més fàcil que el Vendrell tingui trens directes a Tarragona que no pas tocar una coma d’aquest text immaculat que fa més de 40 anys que no pateix cap petita variació important tret de les modificacions que ha sofert per obligació de l’interès general.

Cada dia és més senzill escoltar converses sobre els interrogatoris del Procés en un país que sembla que tothom sigui també advocat i mil coses més. Evidentment les lectures poden ser tangencialment oposades però aquí estan. Ara per ara tenim uns quants i força llibres que parlen del tema i unes quantes cançons, si fóssim a Amèrica ja tindríem acabada una pel·lícula i fins i tot una sèrie sobre aquest tema. La programació d’una cadena televisiva catalana gira completament al voltant d’aquest judici amb final esperat.  A veure com van els següents capítols. Alguns advocats de professió al veure com treballen els seus correligionaris de la Meseta, es deuen posar mans al cap de les barbaritats que diuen en aquest tragèdia vinguda a la realitat. A veure com acaba tot plegat. Enguany pot ploure o no, però si volem estarem entretinguts amb aquest judici i tot el seu voltant.  

La realitat i la ficció polític

L'altre dia un polític del Vendrell que té ganes de seguir en aquest món crec que va dir que el proper curs no hi hauria sectorització escolar, doncs això pot anar totalment en contra amb la mesura de convertir el Teresina Martorell en un institut. El que s'ha fer, crec jo que no ho conec gaire, però puc opinar perquè tinc plena llibertat i ho puc fer és repartir els immigrants entre tots els centres del Vendrell i no pas com ara que la immensa majoria estan en aquest guetto que és el Teresina Martorell. Molts d'aquests estudiants ja han nascut aquí i coneixen el territori, però el fet d'estudiar en aquest centre fa que no es barregin amb la resta com s'hauria de fer per estar tot més equilibrat com alguns polítics ens volen vendre, però després fan tot al contrari perquè aquí no es vol mullar ningú. A veure que passa amb el Teresina Martorell perquè hi ha caliu i  a veure si es fa un cole a Coma-ruga i els alumnes del Teresina es reparteixen arreu per un Vendrell més equilibrat. No som aquí tots molt moderns i solidaris, doncs apliquem polítiques com toquen i no ens omplim la boca d'equilibri territorial i mantenim la sectorització. Vinga que la gent no és tan tonta com creuen alguns polítics.

Perdiendo el este, molt divertida

He anat a veure Perdiendo el este, jo em pensava que era una d'aquestes pelis que fan versions actualitzades d'un model i seria dolentota. La veritat és que m'ho he passat molt bé perquè hi ha escenes molt divertides i que valen la pena. Una peli espanyola ambientada a la Xina. Encara que hagis vist les altres precedents, aquesta val la pena. Ja ho veureu.

El 3 per 1 de les pizzes

En alguns establiments ja fa anys i panys que es dediquen a fer ofertes, llavors tu vas allí a buscar una pizza carbonara i per estalviar-te uns diners també has de prendre una tropical i una de boletus, per exemple. A més te’n vas a casa amb un parell o tres de llaunes o una ampolla de gran d’alguna beguda refrescant que t’ajudarà a pair tot plegat. Quan arribes a taula i aquell dia estàs tu sol, en el millor dels casos agafes la teva pizza escollida i la poses en un plat i la resta a la nevera o al congelador depenen de la teva addicció a aquest plat italià.

En properes ocasions quan les ganes siguin poques o les alternatives fracassin sempre tindràs una solució pràctica per donar sortida a algun compromís o una crisi abans de l’àpat.

Doncs en política pot passar el mateix, hi ha molta gent que curiosament sempre ha votat a unes sigles i és fidel a uns principis, ideals i a una evolució que potser ha estat qüestionada, però hem d’actualitzar-nos en el temps sinó malament. Encara que no ho sembli encara hi ha gent que sempre han estat fidels a uns colors. En el moment que tu agafes i fas coalicions entre formacions que tenen molts punts en comú pot passar que la gent ho entengui i voti a aquesta nova combinació filla d’unes nits de reunions eternes i avorrides on sembla que tothom perdi pes dins el nou fill interessat o també es pot donar el cas que hi hagi votants que se sentin sentit traïts en la nova proposta resultant i voti a un altre color totalment diferent al que havia fet fins ara. Potser aquests són els menys, però sempre s’han de sospesar les diferents opcions. Tal com està la política catalana actualment el millor és que totes les formacions vagin per separat apurant al màxim i després ja pactaran. Val més això que no pas com ara tenim dos regidors no adscrits que es mouen segons el vent i que gràcies a ells tenim un pressupost lamentable aprovat en nom del benefici de tots els veïns.

Molts cops les rivalitats són més intenses amb els més propers que amb els llunyans perquè tradicionalment s’han hagut que disputar un perfil de vot que amb un votant a les antípodes això no passava.

De cara a la galeria si que queda bonic fer una gran coalició d’esquerres progrestistes i mil coses més, però realment seran capaços de sumar tots els vots dels partits que la integren de les darreres municipals? Només pregunto. Hi ha partits que estan tot el dia amb les banderes amunt i avall i altres només les tenen al rebedor de casa i poca cosa més. De cara a la galeria és un gran què i una gran fita, però si mirem el votant de cada formació, realment es sumaran els vots de les forces de la coalició? Jo sincerament crec que no, però òbviament accepto les posicions contràries  que apostin irremeiablement  per aquesta gran unitat d’esquerres, que podria arribar a beneficiar al Psoe. Ja ho veurem. Els números ens donaran la raó. Millor fer pactes perquè se n’hauran de fer perquè una de les poques coses clares que tindrem a les properes municipals a la capital del xató és que no hi haurà cap majoria absoluta. Això crec que tothom ho té clar i  a partir d’aquí parlem, però ho hem de sospesar el que pot passar. A les darreres autonòmiques al Vendrell no va guanyar precisament un partit d’esquerra, ni un que fes una gran campanya a nivell local, ni un partit amb un vincle molt clar amb la localitat, doncs aquesta és la política que tenim a la cantonada i ens hem d’actualitzar i les grans idees que potser fa uns anys estarien bé avui en dia potser ja estan obsoletes. La nostra vida va  a ritme de microones i ens hem d’adaptar  a la realitat i deixar les utopies al seu lloc quan no ens han de servir. Per acabar-ho d’explicar us imagineu una selecció catalana amb jugadors del Barça, Espanyol i Girona contra el Real Madrid, vosaltres penseu que tindria la suma de seguidors si cada equip s’enfrontés individualment a l’equip blanc?

Aneu avaluant el panorama actual, de moment sembla que aquest moviment de les Primàries aportaran una nova llista al municipi. Una proposta aglutinadora possiblement  acabarà sent una més  en l’arena electoral. Per tant, que cadascú aguanti la seva bandera i a veure que diu el poble que és qui presumptament té la sobirania popular. El dilluns ja en parlarem de tot plegat,  però el panorama actual està molt sensible i tots els vots són prou importants.

La realitat de l'Escola Teresina Martorell

Aquest és un escrit de Roser Catà Marlès i que comparteixo plenament.

La setmana passada va sortir la notícia que el Departament d'Educació ha decidit que el curs que ve l'escola Teresina Martorell del Vendrell serà un institut-escola. Molt bé. Un institut-escola al Teresina Martorell. Ho he hagut de llegir unes quantes vegades per creure-m'ho. El curs que ve vol dir d'aquí a poc més de mig any. Mig any per repensar i reformular un projecte educatiu. Mig any per informar i convèncer a les famílies. Mig any per reorganitzar el professorat. I tot això amb les preinscripcions pel nou curs a tocar.
Calia? Calia tanta precipitació en una cosa tan delicada com és l'educació? I més tractant-se de l'educació d'una part molt vulnerable de la població? Segons tots els principis pedagògics, no són els més vulnerables els que hauríem de tractar més bé?
Un infant que va a l'escola Teresina Martorell és, bàsicament, un infant amb pares d'origen marroquí, que viu als pisos Planes del Vendrell, que per veïns té només altres nens i nenes de famílies d'origen marroquí, que no conviu amb infants catalans ni castellans perquè no fa futbol ni bàsquet, no va a l'escola de música ni canta a la coral, i no participa a la festa major perquè es passa l'estiu al Marroc convivint amb altres nens marroquins.
Un infant que va a l'escola Teresina Martorell necessita amb urgència marxar a fer la secundària a un altre lloc. I no perquè els professionals de l'escola no facin bé la seva feina, sinó perquè l'escola és la continuació del gueto del seu barri. Aquests nens i nenes tenen la urgència de marxar per poder conèixer altres realitats. Adolescents amb unes altres perspectives, barreja d'interessos i de possibilitats, horitzons més amples, llocs més grans i més diversos, més varietat de professors amb qui s'hi puguin vincular. I ara, després de passar-se nou anys envoltats d'ells mateixos, però només d'ells mateixos, els volem allargar el tancament quatre anys més? Això ho fem per ells? De veritat?
La fórmula d'institut-escola és, segurament, una bona fórmula en molts aspectes. Però no tothom necessita el mateix. I les circumstàncies del Teresina Martorell fan pensar que allargar l'escolaritat allà és condemnar-los a l'aïllament.

Simple Postureo Polític

Entre els uns i els altres s’han repartit el pastís polític de les darreres dècades a casa nostra. Els d’aquí, els d’allà i els de més enllà es trobaven de tant en tant i parlaven de com marcar el present i de com dissenyar el futur i tantes altres coses.

Ara resulta que tots aquests polítics que han format part d’aquests partits s’han tret de la mà això del Penedès Marítim per reclamar un seguit de millores en el tema de comunicacions, peatges i altres herbes d’uns temes que fa anys que el territori   reivindica. Una reclamació a la que sempre han donat l’esquena des de les altes esferes del partit al servei dels poders fàctics. A sobre tenen el sant valor d’agafar  la bandera que aquí estem molt mal tractats. Llavors jo em pregunto si en aquestes trobades de partit no parlen de coses del terreny que afectin a la població? Cada dia tinc més clar que en  tots aquests congressos i trobades  es dediquen a fer literatura política que després et vendran en còmodes terminis en els mitjans de comunicació subvencionats amb anuncis oficials.

Evidentment tota aquest moviment d’aquest territori ubicat entre Barcelona i Tarragona que va sorgir com el capuccino va tenir el suficient temps per fer una foto i la cosa segurament es quedarà aquí, fins a la propera cita davant els mitjans de comunicació. És temps d’eleccions i de posar-nos al costat del poble, després ja farem segons ens marquin les directrius del partit no sigui que se’ns acabi el modus vivendi de la política.

La història de tot aquest moviment no em preocupa el més mínim perquè la majoria de votants ja coneix quin peu calcen alguns polítics, llavors aquest tipus d’actuacions només fan que confirmar les seves sospites.

Però a resultes de tot això, la gent no es tonta com molts estadistes es pensen i quan han de votar, si és que ho fan perquè cada cop la gent passa menys per les urnes a mostrar la seva opció resulta que guanyen partits i formacions que ningú vol perquè són d’extrema dreta i fan servir un llenguatge demagog, sexista, racista i el que tu vulguis, però no és més que la resposta social a aquesta política que no porta enlloc i només vol mostrar la cara bonica de la societat quan la realitat malauradament ens obliga a compartir les dues versions.

Cada dia els mitjans de comunicació tenen un camp d’actuació més petit i gràcies a les xarxes socials et pots trobar un periodista o similar darrera de cada smartphone. Aquesta és la nostra realitat i si abans pels mitjans oficials potser no sabies que hi havia una onada de robatoris de bicicletes en algun barri de la localitat, ara potser et pots assabentar d’això i de mil coses més que abans només podries sentir en el millor dels casos a la cua del pa.

Ara els ajuntaments estan contractant a tothom qui poden per demostrar que es preocupen per fer minvar l’índex d’aturats de la població quan en la gran majoria de casos no són ni diners seus sinó que alguna entitat de fora aboca uns quants milers d’euros que el consistori només gestiona amb més o menys encert buscant a uns perfils que et venen molt marcats per la subvenció demanada. Evidentment a la resta de personal de la casa només se li ha de donar el mínim possible perquè aquests només ens porten problemes davant els mitjans de comunicació i ens donen una mala imatge. Si a una persona amb responsabilitat se li pot fer un contracte d’auxiliar administratiu no se li farà pas de tècnic, la resta de diners ja els invertirem en botifarrades que sempre ajuden a recuperar molts vots en el sector majors de 60 anys.

Els polítics es pensen que com més surten a les fotos rebran més vots, jo crec que aquesta impressió arriba a un nivell que provoca l’efecte contrari perquè l’elector ja sembla que convisqui amb aquell candidat i opta per una altra perfil totalment aliè a la seva vida diària.

Moltes gràcies per les mostres de condol rebudes

Moltes gràcies a totes les persones que ens ha acompanyat aquests dies després del traspàs de la meva àvia Humildad Monfort. Una gran persona que ens va dir fins la propera el passat dia 5 de març. Moltes gràcies a tothom que ha fet que aquests moments siguin més humans i menys tristos, gràcies a tots. Estem molt contents per les mostres de condol rebudes. Una forta abraçada a tothom.

Tenim la solució definitiva als peus plans

Si busqueu la solució definitiva aquest problema nosaltres la tenim a través de la Relació de Llocs de Treball (RLT) que ho arregla absolutament tot. Primer fem una mica d’història de tot plegat, per això us vinc a dir que va arribar aquell moment quan els polítics no sabien com arreglar la situació insostenible en el camp de la gestió de personal que feia anys que s’arrossegava i que ningú fins el moment havia volgut posar-hi mà d’una manera seriosa i coherent. Llavors només varen tenir la brillant idea de  prometre una Relació de Llocs de Treball (Rlt) als seus treballadors. Evidentment s’havia de fer per una empresa de fora perquè segur que sortiria millor que no pas negociar al voltant d’una taula les dues parts: consistori i treballadors.

Es van fer un concurs i com passa a moltes pel·lícules de l’oest amb final previst només es va presentar una candidatura per a aquesta ingent tasca de posar ordre  i coherència en la feina i les retribucions de més de 500 treballadors. El termini era de mig any per a portar a terme aquesta missió que afecta a moltes famílies i persones. En un parell de mesos farem l’any i encara queda bastant per fer.

Van començar les reunions entre l’empresa adjudicatària per aquesta delicada elaboració, els representants legals dels treballadors  i els representants  escollits pels polítics. Fruit d’aquestes trobades varen ser la relació de llocs de treball puntuats segons uns barems molt estrictes amb un mínim marge de maniobra per part de l’empresa adjudicatària d’aquest treball. Evidentment no es podia moure ni una coma del manual que va ser lliurat el primer dia de les trobades als protagonistes d’aquesta escomesa rellevant.

Es van acabar les reunions. Vas acabar l’estiu. Van caure les fulles dels arbres. Va venir el nou any i a hores d’ara a un no res d’acabar la legislatura ens trobem que la cosa encara s’està coent a foc lent. Ningú sap res. Tothom calla. Hi havia una partida al pressupost de l’any passat dedicat a compensar les modificacions laborals provocades pel resultat d’aquest treball, però a hores d’ara  ves a saber a què s’ha dedicat.

Per evitar que hi hagi penes i tristors entre els treballadors des de bon començament es va garantir que cap professional de l’administració cobraria menys del que actualment percep de salari. A partir d’aquí tot és optimisme i alegria esperant que algun dia s’obri la capsa i tots podem saber a quan equival les puntuacions que vàrem donar el passat més de juliol durant 6 matins maratonians de reunions intenses.

El resultat d’aquest treball és una peça clau en un engranatge perquè tot funcioni, però evidentment s’ha de fer amb el màxim de transparència i igualtat perquè el màxim nombre de persones en puguin sortir satisfetes de tot plegat.

Durant molts anys s’han posant pedaços aquí i allà per anar encarant l’ampliació de personal que el creixement de la vila i les noves tecnologies comportava, però arriba un punt que s’han d’agafar tots els elements que hi prenent i posar-hi ordre i intentar encabir els que vinguin després perquè tothom tingui prou clar el lloc que li toca, amb les seves tasques i el seu salari. Aquest és el principi bàsic on s’ha d’edificar aquesta obra.

El problema de tot plegat és que la legislatura ja ha entrat en la seva recta final i ben aviat hi ha eleccions que ja estan esperant a la cantonada. Els actuals responsables polítics intentaran passar de puntetes fent el mínim soroll possible en els mesos que tenen per davant perquè encara que s’aprovi l’actual Rlt, la gràcia de tot plegat és la seva aplicació. Aquest és  un objectiu que perfectament et pot trigar una altra legislatura.

Tal com està el patí només ens queda esperar després de les eleccions i uns altres sis mesos perquè els nous responsables es posin les piles i controlin una mica la nova situació real i no tot allò que els hi varen dir de fora. També està la possibilitat de tornar a començar un altre cop des de zero malgastant temps i diners públics esmerçats perquè parts d’aquest document estan viciats i no gaudeixen de la confiança d’una de les parts que intervé en el procediment, per això abans que la paret quedi torta val més començar a fer els fonaments rectes. Fins ara els polítics quan entraven en un consistori feien i desfeien a la seva voluntat. Hi havia gent amb grans sous fent de conserge i al revés depèn del color de torn i de les amistats. Això és una cosa que ha quedat obsolet i quan  un nou consistori ocupi el seu lloc hauria de trobar una Rlt coherent que doni resposta a les seves peticions i no pas un joc de fitxes mal guardades que pots manipular al teu gust i arbitri. Si es vol que la cosa funcioni aquest és el camí. No cal estudis que no serveixen per res ni grans promeses. Només cal una taula i parlar i sobretot voluntat de negociar i no pas d’imposar com la majoria de polítics entenen el verb negociar. La rlt al pas que anem també serà la solució definitiva als peus plans. Esteu avisats. Aneu demanant hora que triga més que especialista a l’hospital del Vendrell

Un petit record per una gran "BUELA"genial

Avui ens ha deixat una gran dona, una gran persona, la meva àvia materna, Humildad Monfort Cruz. Una persona nascuda a Castellfort, però que en els darrers anys ha viscut a Albinyana amb la seva família. La "Buela" ha conservat fins el darrer moment la seva memòria bestial i el seu humor tan peculiar.  La "Buela" era una persona que ha estimat i s'ha fet estimar allí on hagi estat. Una persona que ha viscut una vida dura que a la seva terra havien de venir a Catalunya a guanyar-se les garrofes. Ella era una persona honesta, sòlida, carismàtica, pencaire que sempre tenia un record i un detall en les seves converses fresques i amenes. Una persona que estava al dia de tot i molt moderna en els nous gustos de la  gent amb qui es podia parlar de tot amb una mirada molt madura. Avui ens ha deixat d'una manera plàcida i amb un somriure a la boca. Un record per a tots els qui la vau estimar i ella us té ben presents a tots i des d'allí on estigui segur que us va seguint que aneu fent per aquí baix, perquè sap el nom de tots, no s'escapa ningú dels qui l'han coneguda. Moltes gràcies a totes les persones que han tingut la sort de conèixer a la "Buela" més meravellosa del món. Et trobarem a faltar molt molt pel teu carisma i per la teva manera de ser tan oberta i afable amb tothom. Un record pel Buelo i pel meu pare que et deuen estar esperant allà dalt. Aquest ram de flors és amb molt de carinyo per a tots vosaltres que l'heu estimat com naltres.

Groguets contra unionistes

En la nostra història hem vist que al llarg dels segles sempre s’han creat com a mínim dos bàndols socials. Fa anys eren els liberals i els carlins. Al cap d’un temps ens vàrem trobar amb els republicans i els que franquistes. Més tard va venir aquesta mena de partidocràcia que ens havia d’arreglar el món i llavors teníem les esquerres i les dretes que eren hereves directes d’aquests moviments històrics que ja trobaríem en l’època anterior a la vinguda dels romans.

Ara ens toca viure la rivalitat entre groguets i els unionistes que és fruit del període anterior, però en clau nacionalista. Arribar fins aquí no ha estat fàcil i ha estat un cúmul de circumstàncies que han provocat que moltes persones es posessin a un costat o altra d’aquesta dualitat. Hi ha partits o formacions que naveguen pel mig de tot plegat i se situen en altres nivells com podria ser els Partits dels Comuns, però això ha provocat que algun polític hagi saltat de la formació o hagi reconduït la seva postura. Ara per ara toca això, potser d’aquí uns anys tindrem els defensors de la Vegueria i els de les províncies espanyoles tradicionals, però això anirà marcat pel temps.

A casa nostra la cosa està bastant tranquil·la. Els groguets de moment tenen més poder de convocatòria, però els altres estan allí tranquil.lets tenen més poder real i que no els molestin gaire perquè sinó potser poden sortir també al carrer a demostrar la seva identitat.  La resta prefereix mirar la televisió a casa, no volen més problemes. En les properes municipals aquestes dues tendències s’hauran de trobar a les urnes. En alguns llocs, doncs en diverses formacions i en altres punts en una llista unificada. Fins no fa gaire els unionistes anaven bastant unificats, però els ha sortit els seus radicals, però els groguets han tingut una mica de tot. A veure que passarà.