Molt bon any bisiest que ens ajudi a sortir de la crisi del Covid definitivament i que tot sigui una mica més humà. Un any nou tanquil, sense gaires trasbalsos en què la gent tingui feina i salut i endavant. Esperem un bon any per petits i grans i per tothom.
Una dels avantatges de la nostra comarca és que passen trens. Surts de casa i el primer que passa et porta a Valencia doncs molt bé. Perfecte. Doncs alli vaig estar dues nits. Una ciutat encantadora molt plana, molt ben distribuida plena de gent i neta. Et permet anar d'un lloc a un altre a peu.. Un riu que fa goig amb els seus jardins i la gent al carrer gaudint del bon temps i de l'espectacle nadalenc.Vaig comprovar que qui vol és aquell que mai parlarà ni català ni valencià, perquè encara que t'entenguin fan l'orni, aquesta la base que et demostra que l'odi cap el món de les quatre barres els pots. Molt entretigut. Els preus una mica més econòmics que per Catalunya. Vaig veure la mostra a Sorolla que la veritat que està bé, però no mata. Doncs res, aneu a Valencia encara que sigui a beure una orxata a l'hivern que costarà, però la pena.
Fins el 31 de desembre podeu demanar al Compte de Pagament Personalitzat de BASE per agrupar tots els rebuts municipals i anar pagant de febrer a octubre una mica cada més fraccionadament sense ensurts quan ve l'Ibi que et deixa tiesso. Ja ho sabeu. Aquesta és una mesura que s'ha fet poca publicitat, però la veritat és que està molt bé i pots controlar les desepes. Si ho voleu fer només finsel 31 de desmbre. És molt senzill i no cobren interessos.
Cada dia són
menys les persones que opten per abonar una plataforma televisiva i poder decidir quan i que veure en cada moment. Això de la
tele tradicional es va perdent. Les converses ja no són ahir em va agradar
aquell programa perquè van fer tal o tal cosa, sinó quina sèrie mires? i què és
el que t’ha agradat? Ara ho tenim a la carta sense haver de seure a una hora
concreta i suportar tots els anuncis que t’imposen per poder pagar l’invent.
Aquest fet que
semblaria que els consumidors es dispersarien en milers de propostes, doncs no,
hi ha un seguit de projectes que atrauen més que els altres i són els preferits
per la majoria del públic. Això en cada edat que acostuma a coincidir amb
altres les seves eleccions televisives. Molts polítics ens volen encolomar la
seva proposta de govern en aquestes televisors locals que sempre intenten tirar
cap a un costat el qui mana. Si aquesta operació no la fa amb pulcritud i
serietat al final el que aconsegueix es que van perdent seguidors i el seu poder
d’arribar a les masses va minvant de
mica en mica..
A banda, que
han entrat altres molts elements prou importants com el youtube i el twitch on
qualsevol persona sense gaires recursos es munta un canal a casa que pot tenir
pocs o molts seguidors segons la seva capacitat d’atracció. Queden molt lluny
els dos canals de televisió per tenir avui en dia una proposta tan oberta com
persones hi ha a la xarxa. Alguns no ho tenen gens clar tot això i encara es
pensen que estan al dia pracicant un Nodo en
colors.
La moda que impera és que ara tots som iguals. Potser que en allò que volem ser diferents acabem sent clons de les tendències que imperen. Estàs al carrer i veus passar un grup de joves mig arreglats i molts cops van tots iguals de roba i de pentinat. Sembla que hagin passat el mateix patró a tots. Segurament tots tenen un origen més o menys diferent però el que et trobes de bones a primeres és que segueixen les mateixes tendències.
En aquest món la gràcia és que hi hagi de tot no només en el món de la sexualitat que cada dia apareixen noves tendències i la cosa ja és força complicada d’entendre. Doncs està molt bé que el Vendrell o qualsevol poble tingui festes centenàries i mil històries, però la societat actual ha canviat i s’ha de donar espais als nous col·lectius que tenim a casa nostra. No sé si al Vendrell sol hi ha persones de més de 90 nacionalitats. Evidentment alguns llocs seran purament testimonials però hi ha uns col·lectius amb molta presència i que cada dia s’atreveixen més a mostrar els seus costums, però encara no és una cosa totalment normalitzada. Estan aquí per fer dolços i per rebre una master classe de com votar un determinat partit però hi ha moltes coses que es desconeixent totalment d’ells. El mateix passa amb altres col·lectius que estan molt presents, però per la seva idiosincràsia en prou feines van més enllà.
Aquí el tema de les entitats andaluses i extremenyes fa molt que dura encara que molts dels qui van a aquestes festes i als “vinos de honor” han nascut aquí i pocs vincles reals tenen amb la terra dels seus pares perquè se senten totalment d’aquí. Doncs tots aquests grups culturals que han vingut aquí també haurien de manifestar la seva identitat. Està bé recuperar el passat i el que faci falta, però no ens oblidar de viure el present que toca i adaptar al que tenim agradi o no agradi.
Una de les grans virtuts del Vendrell és la gran varietat de nacionalitats que han fet cap en els darrers anys. Això és una riquesa que no la sabem aprofitar i festes com la mostra d’entitats s’hauria de recupera per donar veu i llum a aquests col·lectius que formen part de la nostra societat i també han d’aguantar l’elevat preu de l’Ibi de la resta de la població.
Els actes que organitzem inclús en el nombre de tanques utilitzades venen a ser molt copiats dels precedents i el Vendrell continua sent un poble fosc on estan els de sempre. Alguna persona nova apareix a vegades, però ben aviat tornar a fugir de l’escena per deixar els de sempre que ja han tingut els seus anys glòria. Ara han d’afavorir aquests nous rius de cultura i llengües que es vagin veient de tant. Evidentment que alguns col·lectius d’aquests fan coses, però poques vegades ho veus anunciat pels mitjans oficial. En alguns barris del Vendrell veus cartells en àrab on expliquen els festivals que fan, però no passa d’aquí. Potser que aquests actes que sembla que es facin en secret es publiquin com una activitat tan normal com les sardanes a la Rambla. Evidentment hi haurà queixes però hem de normalitzar una societat i no el que fem ara que sembla que estem als anys 70 del segle passat i aquí no hagi canviat res de res.
Potser entre tots ens entendrem millor si obrim els espais festius a altres latituds que estan aquí i no com una cosa peculiar i curiosa sinó com una cosa natural i de tota la vida.
Estem al XXI i sembla que estem al XX. Potser si tots ens coneguéssim millor tindríem una ciutat més participativa amb la nova gent que ha vingut aquí agradi o no agradi és el que hi ha. Entre tots els resultat que tenim és aquest. Doncs ho ham d’aprofitar.
Hola, un cop més hem arribat al Nadal. Tot arriba més tard o més aviat com no pot ser d'un altra manera. Aquest any m'ha servit per viure sol i aprendre a viur en aquesta formalitat. Com totes les coses té els seus aspctes bons dolents, però seguim endavant que és el que interessa.
Fa mig any que estem parlant d’aquestes dates per un tema o un altre. Aquests són de les pocs moments a l’any que hi ha un abans i un després en el calendari. Des de que tombo per aquí he vist moltes maneres de celebrar el Nadal. Evidentment uns dies abans muntàvem el pessebre en una taula amb les diferents peces que trobàvem per casa. No hi havia molta harmonia històrica, però era el de menys. Era un pessebre que feia pinta de vintage on a vegades es colava algun indi i vaquer que havia perdut l’oremus.
Quan vivia al poble doncs canelons, escudella i un dia gran de festa que el meu pare aquell dia anava a podar però no feia molt tard perquè era Nadal. La taula tenia un recull del que ens havien donat a la cooperativa agrícola de vi i cava i coca de torrons. La resta doncs del comerç tradicional del Vendrell que avui en dia no passa pels seus millors moments amb tants de supermercats que el vetllen.
Evidentment encara no havien inventat ni el Black Friday i el tió ni l’arbre de Nadal no va arribar mai a casa nostra. Potser érem uns insípids però és el que tenia a casa. No vaig fer mai cap instància ni al·legació a la família perquè tampoc me les contestaven.
Un dia a missa, dinar i tarda de cine amb el que hi hagués en alguna de les dues cadenes. El dia de Esteve, la segona part bastant semblant al dia anterior. Dos dies en què el dia ja es notava una mica més llarg i donava il·lusió perquè les nits ja no eren tan fosques tot i que segurament feia més fred, però la catalítica de butà era l’única arma que teníem a mà per combatre les baixes temperatures.
Aquell dia per estar per casa amb la família. Cada ovella al seu corral i evidentment com la família era curta tot controlat. Els cunyats i cosins són personatges que mai han existit a la meva família directa.
En aquelles èpoques el Vendrell vivia una decoració nadalenca bàsica, ni personatges de Disney, ni arbres gegants ni altres coses fora de la normalitat. La gent comprava en les botigues de la vila. Anar a Barcelona era una cosa practicada per pocs i no cal que en parlem d’Amazon i similars que encara s’havien d’inventar.
Després venia cap d’any i hi havia sopar a la societat del poble, però era per gent més gran. Jo em quedava a casa feliç escoltant música i sobre la marxa fullejant llibres. Em aquestes nits sempre que es pugui no s’ha de sortir de casa. Fer alguna cosa perquè ho has de fer és una política que mai m’ha agradat. Si vaig a algun lloc és perquè vull i no pas perquè ningú m’obliga a anar. Si estaves a casa aquella nit tenies l’economia del mes de gener arreglada no et calia patir.
Després els reis doncs passaven pel poble en tractors i no acabaves d’entendre com era que al pessebre anaven en camells i al poble havien agafat un John Deere que era el que es portava en el municipi. Al cap de poc temps ho vas entendre tot una mica, el clima en tenia la culpa.
Res el dia 6 era el dia més feliç de les vacances perquè en aquell matí anaves a l’habitació del costat i veiés un munt de joguines pel terra escampades. El teu Exin Castillos, el trenet, un piano de joguina, uns quants llapis de coloraines, entre altres coses que et tenien uns dies entretingut. La màgia funcionava en aquest matí fred de gener, tot just un dia abans de tornar al col·legi.
S’havien acabat les festes en mig d’un dia més llarg de calor però més gèlid. El primer dia de classe era per comentar que ens havien portat i estrenar alguna maleta, estoig i altres coses que t’havien dut. Era dia postureo i espera les properes festes. Molt bones festes a tothom. Gràcies per llegir-me i a gaudir d’aquests dies tan especials.
Quan molts polítics surten a parlar de la igualtat en diferents aspectes a la localitat és una cosa que de bon començament ja et posa les antenes en guàrdia a veure per on anirà la cosa.
Primer de tot hem començar pels partits. Molts dels partits que tenim a casa nostra estan controlats totalment per un parell o tres de persones que són els qui ocupen els càrrecs més importants o el més propers. No té perquè coincidir. La resta de membres del govern com les onades de l’aigua es dediquen a arrastrar la força d’un costat a un altre, però re més, no tenen cap poder per trencar aquesta cadena que els hi ha vingut imposada de dalt. En el moment que hi ha eleccions tots s’ajunten fer fer-se fotos i penjar cartells i tota la parafernàlia, però la gran majoria que estan aquí no tenen ni idea de com va el partit. Només tenen la versió dels seus líders que evidentment no sempre coincideix amb la realitat.
Quan aquests parlen d’igualtat en una localitat, han de tenir molt clar que si el km 0 de tot plegat ja no es compleix difícilment es podrà complir en altres distàncies un xic allunyades del nucli com així passa. La igualtat no es existeix i ningú fa res perquè aquesta sigui possible perquè hi ha massa interessos per què sigui una realitat i ningú vol perdre un petit poder encara que sigui el de tenir el cotxe de l’empresa per al seu ús propi. Una cosa tan senzilla com això no es gens acceptada per aquells que històricament gaudeixen d’aquest dret.
Quan la intenció de l’empresa és que tot vagi bé i tot sigui coherent, però la veritat és que només tenen voluntat de maquillatge, ben aviat ja es veu per on van. Com sempre a part de tenir als quatre de sempre contents, la resta només serveixen per omplir i demanar subvencions si fa falta.
Tots participen en aquest joc. Els qui critiquen aquí, segur que els seus companys de partit realitzen la mateixa tàctica en un altre municipi i al final tot queda tapat l’un per un altre i la casa sense escombrar.
Les entitats públiques del Baix Penedès i de tot arreu necessiten gent que s’estimin el territori i que ho puguin fer bé. Es poden equivocar com tothom ho fa a la vida perquè no naixem ensenyats. El que no podem admetre ens que ens endossin tots els craks que estan circulació i els anem posant en les nostres administracions per aconseguir un salari respectuós i a dins vagin fent de les seves deixant l’entitat per la qual han estat fitxades en un segon o tercer terme perquè nomé es per una tapadora perquè arrastren vots en alguns sectors però com no troben el lloc ideal aquí ens hi cap tot i més i tot tirar endavant fins que arriba un punt que els treballadors que cobren una tercera part d’ells han de treure’s les castanyes del foc dia a dia. Tot per aquests interessos polítics de deixar l’amic a una entitat sense solta ni volta que tot i les poques competències hi ha una gent treballant que han d’aguantar a una persona que és la que menys interessa tot allò que està sota la seva responsabilitat.
Evidentment ningú diu res, ningú fa res per canviar les coses perquè qui menys qui més aquests grans partits han practicat i practiquen aquesta política de pàrquing remunerat quan l’interessat ja no acompleix les seves funcions polítiques principals i no saben on posar-lo. Per això estan els amiguets de tota la vida i aquí al Baix Penedès ho acollim tot vingui d’on vingui i faci el que faci. Ja n’hi ha prou.
El tema de
l’ensenyament està perdent el seu interès. A mesura que passen els anys i per
evitar frustracions, crisis emocionals, depressions i altres patologies
perilloses s’està aplanant el camí perquè tothom aprovi els cursos i el fet de
repetir sigui en els casos de jutjat de guàrdia. Aquesta és una manera de
carregar-se el sistema quan l’alumne sap abans de començar que els exàmens són
un pur tràmit i tot és qüestió de passar anys perquè la resta funciona
automàticament.
Després tenim
aquí un greu problema amb el jovent que no el volem educar perquè el preferim
borrego amb títol que repetidor sense títol. Després passen coses perquè els
joves destrossen coses, es fan d’alguna secta perillosa, es dediquen als
negocis il·legals, són persones violentes, són carn de psicòleg i psiquiatra.
La culpa és nostra perquè a aquests joves amb esforç zero han aconseguit un
títol que no vol dir que tingui els coneixements oportuns sinó simplement que
ha estat uns anys escoltant un professor dient unes coses, ha estat a classe no
demostra ni que l’hagi escoltat perquè molts cops ni això.
Estem aixecant
un edifici sense base. Ja només contractem policies perquè sabem que no ho
podem arreglar de cap altra manera.
Només els antidisturbis armaris ens podran parar aquesta tempesta que
ens ve a sobre per deixar pujar una generació sense base, sense criteris i
sense esforç. Gent enganxada a les
pantalles que no saben ni volen sortir d’aquest món virtual. A vegades no saben
si tenen una pistola de veritat o una de mentida. Estem en una societat
explosiva a veure per on petarà tot plegat.
.jpeg)
Aquest dissabte passat d’aquest aqüeducte de desembre s’obria l’any Manuel Bofarull en motiu del centenari de la seva mort. Aquesta efemèride tindrà el seu punt fort en aquest any 2024 que estem a punt d’encetar.
Un petit tastet de la seva persona, figura i tasca entre altres detalls va obrir l’any amb una sala de la Societat força plena en un dia d’aquest hivern amb temperatures de tardor que el canvi climàtic ens està imposant. Algunes de les conclusions de les persones que apareixen en el reportatge van ser la seva integritat, amor pel poble, bondadós, obert, bona persona, treballador incansable, humanista, escoltador, comunicatiu, carismàtic, tenia un amor especial per les Guerres Carlines i va fer una gran tasca per conèixer la història del terme d’Albinyana i el Penedès el general. Entres les persones que varen participar en aquest documental estan els historiadors Salvador Arroyo, Joan Latorre, Alfons Vidiella, Ramon Arnabat, Joan Solé, entre d’altres.
Tota la seva documentació va ser donada per la família a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès on es pot consultar. A més ja està tota catalogada per saber que s’hi amaga entre tants de papers i documents generats per les seves mans i màquina d’escriure.
Hi ha pobles de la comarca que tenen una gran activitat cultural, esportiva que fa goig especialment en festes majors i similars. Albinyana per la seva distribució no tenim cap equip que jugui en cap competició. A vegades ha sortit algun esportista o artista puntual que ha assolit importants fites en el seu esport però això dels equips és una cosa que ens cau una mica lluny de sempre. Primer de tot perquè no tenim camp de futbol mínimament homologable. Fa uns anys que tenim una piscina en un lloc estratègic del municip i per no afavorir a cap nucli es posa al mig de tot i tots contents. Una com l’Ave del Camp de Tarragona, però sense tants d’interessos pel mig. Evidentment arribat a una edat tenim els campionats de petanca però aquests no transcendeixen gaire fora del municipi. Fins fa quatre dies no teníem ni gegants ni gegantons, però en aquest segle han arribat al poble uns capgrossos seguint principalment les obres d’un altre dels albinyanencs adoptius com Joan Perucho, famós i reconegut per la seva imaginació desbordant. També un grup de gralles que a l’estiu se’ls gira feina. Tampoc no tenim biblioteca, però si que en varem tenir durant uns anys de la nostra història al final del segle passat. El que si que tenim és un Casal Jove que va tirant endavant amb els joves del municipi, bé d’una part perquè és el que passa en pobles amb diferents nuclis de població relativament igual en nombre de població.
Davant d’aquesta realitat que és la que hi ha, s’ha aprofitar per fer altres coses, si haguéssim tingut un camp de futbol això potser no passaria. Llavors pel nombre de persones que som alguns ens hem dedicar a estudiar el passat ajudats per la gran tasca que va portar a terme els senyor Manuel que aporta moltes dades bàsiques s’han d’anar bastint i amb altres treballs acabar de construir la realitat del municipi. Altres persones es dediquen a escriure llibres i també presentar programes de televisió, encara que de moment no han arribat a compartir plató amb el Xavier Grasset. Elles van fer al seu ritme i anant buscant nous camins que els portin ben lluny en aquest difícil món de ser mediatic.
Aquest serà un gran any perquè des de baix farem un homenatge a un dels nostres mestres més estimats. No tindrem grans plomes de la literatura mundial, ni algun pensador més enllà del Guadalquivir, però tindrem persones arrelades al terra que explicaran coses properes a tots nosaltres. Històries de persones anònimes que en prou feines estan a la llista de difunts de la parròquia, però darrera descobrirem moltes aventures de gent que podria ser el teu pare, el teu avi, el teu tiet que va perdre fa anys. Aquest és el nostre poble, poc a poc i la feina ben feta,sense estridències ni castells de foc. Cultura per a tothom. Albinyana enguany està de joia per aquest any.
Una persona que vivia sola en uns pisos del Narcis Monturiol del Vendrell d'uns 60 anys se l'ha trobat mort a casa seva després d'uns dies que tenia la porta entre oberta i no se sentia res. Al final ha anat la polícia i ha cridat el jutge i han aixecat el cadàver. Aquesta persona vivia sola i necessitava control per algú perquè podia passar el que passat perquè no estava sana. Al final a mort a les portes del Nadal de la manera més trista. Aquest és el Vendrell que tenim amb uns serveis socials mal pagats i desbordats. Però clar per aquestes situacions potser no es posen les solucions necessàries i mediàtiques perquè no es veuen i mira ja s'ho trobarà algú . Molt trist això que ha passat aquesta tarda al Puig. Evitar no, però controlar potser si.
Per altra banda el Consell Comarcal que també s'apunta a la foscor informativa regnant al Vendrell on aqui només parlem del que interessa i de la resta res de res. Ara toca el cadell de la Roma de la unitat canina de la policia municpal. Pobre gos potser ni servira per a perseguir droga i ja el tenim aquí com una heroi protectora de la nostra delinqüencia
Doncs la nova gerent del Consell Comarcal que es va presntar amb altres companys i polítics de la comarca, però que per la politica democràtica que ens tenen acostumats els socialistes va guanyar la plaça i es tot un personatge ella és diu Nuria González López. És una femenista de cap a peus amb emisora de ràdio, llibres publicats. Una crac que encara no he vist que posi que es la nova gerent del Consell Comarcal enlloc, però és tot un personatge. Val la pena. S'han acabat les mitges tintes.
El circ vendrellenc és un ciutat amb mentalitat de poble que de tant en tant ens van mostrant els seus artistes que volen sortir de l’anonimat per uns segons però acaben tornant al seu silenci.
Aquests dies passats varem poder observar uns joves a la plaça Pep Jai practicant boxa am un nombrós públic que estava present per veure el combat a primera fila. Sort d’un veí de l’edifici que va grava les imatges i les va fer córrer per la xarxa sinó ens haguéssim quedat sense les ganes de veure aquest combat de boxa curt, però intens. La policia municipal encara no surt a les imatges, devia arribar més tard que s’acabés l’enregistrament.
A la Rambla del Vendrell és on hi ha més concentració d’artistes i professionals preparats per mostrar les activitats al gran públic que en qualsevol moment poden sortir al terreny de joc demostrar les seves habilitats a tothom que passi per allí. Hi ha llocs com les rodalies de l’estació de tren i les escales de l’antiga biblioteca que són punts de trobada d’aquests personatges. Altres prefereixen amagar-se en alguna taula o cadira de la zona.
A la zona del pàrquing del Puig tenim per les nits els especialistes amb catalitzadors del cotxe. Tu deixes el teu vehicle una nit allí i al matí quan l’engegues ja veus que fa un soroll un xic diferent. Doncs que has estat un dels afortunats en lliurar un aparell d’aquests a la ciència sense permís ni consentiment, ni res. La màgia de la nit t’ha fet aquest petit regal de visitar el mecànic.
Un dilluns estàs a casa tranquil escoltant els savis del Vendrell discutint temes claus i transcendentals pel present i futur de la vila al saló de plens. Mentrestant sota a casa comencen a passar camions de bombers, policies i ambulàncies i veus com el cel es va omplint de fum. No passa res senyors, una connexió il·legal mal col·locada i els efectes secundaris en forma d’incendi que durant uns minuts deixa intranquils a uns quants veïns per saber fins on arribaran les conseqüències de la deflagració. Tot controlat. Si la cosa s’anima es posen els anuncis i la notícia desapareix en el calaix de fets per no recordar.
Després estan el joc de memòria per aquelles persones que sense raó aparent es troben sense llum en una àmplia zona on viuen. Sort de la llanterna dels mòbils que ens permet més d’un cop trobar amb la clau el pany de la porta sinó quedaríem condemnats a anar tocant timbres fins que algú ens obrís.
Després la part d’encertar el futur amb els trens que ja té el seu capítol propi. Què si un tren ni apareix. L’altre no l’anuncien i ve. Un ve i diuen que no ve. El que porta retard, però no quan exactament. El que va ple fins sardines. El més curt del normal, el que descarrila, sort que només ho fan els de mercaderies, de moment. La sequera ens evita molts problemes que tindríem amb la pluja.
Després estan d’esbarjo nocturn. Les zones de botellon com parquing d’alguna gran superfície comercial que és el punt de trobada de les nits dels joves a la manca de locals que obrin fins tard, un s’ha de buscar la vida i proveir-se adequadament d’un comerç oriental per poder combatre els elevats preus dels combinats legals i la falta de recursos generals dels joves. Després que si un robatori, que si una estrebada que si a un iaio li prenen el caminador de la porta de casa, a un jove li furten la bici nova del garatge. Aquest és el circ del Vendrell que es pot seguir per les xarxes socials i en els comerços de la vila. La veritat que tenim informació per fer un telenoticies alternatiu local sense parlar gens de política pura i dura. La unitat canina de la policia local ens vigila constantment. Aneu en compte. Això s’acaba. Cada dia en són més en la foto, però es veuen menys després de les eleccions municipals han desaparegut. On seran? El kid d’autobombo i que guapo sóc continuen produint tik tok per entretenir els seus amics i parents propers i poca cosa més. Els ascensors dels edificis municipals no van. Seran els extraterrestres que ens neutralitzen? Misteris per resoldre. Posem llum a tanta foscor que al final ens fotrem de morros contra el terra. Els bons comercials? Taxin taxin.
.jpeg)
Tenim aquí un nou lliurament de Ocho Apellidos Marroquis que segueix als catalans i als vascos. Aquesta és una bonica història carregada de tòpics amb escenes còmiques i que mostra la realitat de la convivència d'aquestes dues cultures. Una peli que haurien de veure les musulmans i els castellans i catalans perquè es pot veure les dues visions de la situació en algun cas una mica esperpèntica. Per ser la tercera part doncs encara es pot veure molt bé i és força original. La gent s'ho passa bé en l'hora i mitja que dura la cinta. Cada peli te la seva història i et porta per nous llocs que fa que no es faci pesat com passa altres vegades. Per anar a veure aquestes festes.
Resulta que per la festa major de l'Arboç, el 4t diumenge d'agost va ploure i no es va poder fer el concert de festa major i el van passar aquest dissabte, però en un lloc tancat. Allí hi havia unes 400 persones tranquil·les gaudint dels grups com Reincidentes, Gachises i un de versions de Siniestro Total.A la porta dos agents de seguretat mirant les motxilles. De policia ni es va veure. Tot molt bé. Els pobles on no hi ha problemes no n'hi ha, el problema és quan no se sap gestiona llavors es possible que si en tenies un ara en passis a tenir un parell. Coses que passen i felictats a l'Arboç per fer gaudir a la gent d'un fet tan normal com un concert de festa major en un lloc a mig fer, però que estava ben muntat.
Aquest matí tocava anar a Llorença a la presentació d'una gran obra en format de llibre on fotografies i tanka, petits poemes de 5 versos que deriven dels haikas amb dos versos més com una mena de conclusió. D'aquest llibre de 224 poemes l'Anna Casellas i Jaume Vidal varen fer una tria on apareixen la Carlota Baldrís i el Pemi Rovirosa que es va encarregar d'uni unes estrofes de matí i vesprada per cada estació. Ha estat tota una evolució d'un poeta i fotograf que va per camps i vinyes fotografiant imatges de la natura i de tant fa una foto i li dedica un poema o al reves.
Un llibre molt interessant, per tenir vora el llit i prendre una pastilla cada dia per anar a dormir. És un goig que es facin aquestes obres a casa nostra i tot un luxe la vesió que ha fet el Pemi Rovirosa. Esperem que sigui un bon regal per aquest Nadal perquè tot i eque es gruixut hi ha molta poca lletra ila que hi ha és com una trufa que et prens darrera el cafè Molt recomenable. Ja ho veureu. Art en estat pur per compartir.