dilluns, 31 de març de 2008

Els carrets dels supermercats

M'han comentat que una de les noves tàctiques dels pispes és tocar el lloc on es posa la moneda de 50 cèntims o d'un euro dels supermercats i quan la vols treure no pots. M'ho han dit del Caprabo de Santa Oliva. No sé si és veritat o no, però és un rumor que corre i m'estranyaria gens tal i com estan les coses en aquest món. Aneu en compte.

diumenge, 30 de març de 2008

Una bona experiència amb Camina que coneixeràs


Aquest matí he participat en un projecte a Calafell molt interessant. Una manera esportiva i amena per conèixer el municipi. Josep Pou, arqueòleg municipal ens ha donat durant dues hores un tomb molt interessant pel municipi. Des del castell fins a cal Bolava passant per on abans estava cal Mariano que avui és una plaça davant de la casa d'un indiano Cal Perico. Realment aquest tipus de propostes culturals valen la pena. Érem uns 40 que avui no ens hem volgut perdre aquesta aventura cultural i un xic esportiva. La propera cita és anar a Montpaó el 20 d'abril. Us la recomano sincerament. Enhorabona per la idea i per al manera com es porta terme. Molt amè i tothom crec que ha quedat content.

divendres, 28 de març de 2008

Una peli crua; Los falsificadores

La setmana passada van estrenar i aquesta no he volgut que es passes de la cartellera. És una pel·lícula molt crua. Està molt ben interpretada i molt ben ambientada i els actors semblen extrets de la mateixa realitat a la que representen. És freda com la vida dels barracons de l'Alemanya nazi. També la recomano pel seu realisme i testimoni històric de fets que no s'han de tornar a repetir.

Quines franquícies posarieu al Baix Penedès?

He fet una enquesta en aquest blog amb el títol de sobre i el resultat és aquest: Zara i C&A empaten a sis vots. H&M assoleix 5 vots i Mango queda al darrera de tot amb 3 vots.

L'hort del darrera de la cultura vendrellenca

La Biblioteca del Vendrell. En aquestes dues darreres setmanes han sortit diferents articles en aquest sobre la jubilació de la seva actual directora Montserrat Mercader. Ara no visito gaire aquesta equipament cultural municipal, però fa uns deu anys les meves visites eren gairebé diàries. Allí vaig iniciar les meves primeres passes en el món del periodisme amb una de les seccions del DIARI que han passat a millor vida com era “Les notícies dels nostres avantpassats”. M’encarregava de regirar la premsa comarcal de finals del XIX i principis del XX. Vaig trobar coses curioses sobre Pau Casals, Benvingut Socias, Andreu Nin, Àngel Guimerà i fins i tot una menció del xató de l’any 1907. Tampoc em va passar per alt notícies sobre personatges comarcals i establiments del Vendrell que s’han mantingut al llarg dels anys i mil històries més que es van acumulant en la memòria escrita.
A part d’aquesta vessant de recull d’imatges, lletres, músiques i altres suports la biblioteca és un lloc ben viu. Contes per la mainada, històries per a gent més adulta, activitats per als nadons, comentaris de llibres i altres esdeveniments que fa la Biblioteca del Vendrell sigui un espai de vida a part de la missió oficial que principalment sembla que li ha estat encomanada. La Montserrat, l’Àngels, la Gemma, el Blai, la Laura i altres persones que s’han incorporat recentment tenen molt clara aquest paper de vitalitzador cultural a la vila i de la comarca.
La biblioteca arxiva cultura i també hi posa cada dia que obra un raig d’aigua i una mica d’adob perquè aquesta cultura segueixi ben ufana. No és un centre de grans exposicions, ni genera rodes de premsa amb titular de portada. És com l’hort que tenim darrera casa i que serveix per fornir la llar de la creació cultural. Encara que ho faci d’una manera discreta i potser en un segon pla. Molts dels autors dels llibres que s’han publicat a casa nostra i forans han hagut de passar per la biblioteca per buscar informació. Els estudiants sempre han acudit a aquest punt de trobada per buscar informació sobre algun tema o demanar en forma de préstec un llibre per llegir a casa.
A part de tot el que allí s’hi guarda i de les persones que ho van a buscar és necessari que hi hagi un nexe entre aquests dos elements bàsics. Doncs les persones que allí treballen realitzen aquesta tasca d’una forma excel·lent. No és una cosa fàcil, però el seu tarannà, la seva experiència dia a dia i les ganes de trobar la solució a un problema o encara que sigui a un dubte fan que aquesta interacció sigui possible d’una forma molt sincera i professional. Una de les coses que val la pena recordar és el fet que en el seu vestíbul et trobes cartells i elements culturals que en amb un cop d’ull t’obren altres camins. Allí veus clarament la programació de la Biblioteca. A vegades et pot interessar i t’ho apuntes a l’agenda i ja tens una nova cita cultural a la que has d’anar-hi o encara que sigui per comentar-li a una altra persona. Una de les coses que trobo a faltar de la meva infància era una biblioteca al meu poble, Albinyana. Realment és un dels equipaments que mai esta suficientment aprofitat perquè es poden descobrir moltes coses. Internet ha estat un gran pas en el món de la informació, però és molt fred si ho comparem amb el grapat de vivències que es poden compartir entre cartells, cds, llibres, videos, revistes, publicacions.
Enhorabona i felicitats Montse per tot el que has fet per la cultura a la vila i comarca. També m’agradaria que ho poguessis compartir amb els que has fet pinya per donar vida a la biblioteca del Vendrell durant tants anys. Perquè treballàveu com un equip ben coordinat i ensamblat. Espero sincerament que aquest espai cultural continuï donant ritme a la cultura i la convivència que bona falta fa a aquesta vila i comarca del segle XXI.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 28 de març del 2008

dijous, 27 de març de 2008

Català de l'any

Demà escolliran al català de l'any en una aposta que fa El Periodico i LA TV3. Jo crec que guanyarà Pasqual Maragall. No sé però les Olímpiades, la seva trajectòria política i l'anunci de la seva malaltia crec que l'ajudaran a aconseguir aquest premi folklòric que els catalans tenim. Tot i que molts socialistes no el poden ni veure. S'ha de reconèixer que ja jugat un paper important en la nostra història. A l'Isidre Esteve se li ha de reconèixer la seva lluita per superar la malaltia i el valor que hi ha posat. Sobre la Ruscalleda. Molt bé, però jo no la votaria ni que em convides a dinar al seu restaurant del Japó. A veure que passa. El meu català de l'any és el Toni Soler i el Terrat que ha fet de la política una cosa divertida.

dimecres, 26 de març de 2008

Heu vist el segre a Lleida?

Avui he sentit la gran notícia del transvasament del Segre al riu Llobregat perquè així pugui arribar a Barcelona. La noia que ho presentava ja deia que avui tenia 3,3 metres cúbics, però ha afegit que l'any passat estava per sota de 3 metres cúbics que és el mínim requerit per fer el transvasament. Però si el Segre a Lleida gran part de l'any baixa mig buit. Si fan un transvasament hauran de posar miralls a la llera perquè sembla que hi hagi més aigua. Per multiplicar l'aigua perquè de peixos pocs n'hi han. Realment la persona que ha decidit això fa anys que no va per Lleida. Doncs amb l'AVE que hi vagi i molt a prop de l'estació veurà que el Segre no dóna per més. Potser val més que facin el que deien el Mas i companyia de portar l'aigua del Roine. Segurament té més aigua que el Segre. A veure com acaba tot això. Si no plou tindrem un estiu calent a Lleida hi haurà caliu.

dimarts, 25 de març de 2008

Quins mals dies de Setmana Santa

Enguany que hem tingut unes de les setmanes santes més primerenques de la nostra història hem agafat mal temps. No ha fet bon temps ni per la processó del Divendres Sant, ni per la Mona. Molts dilluns de pasqua era quan feia les meves primeres passes dins el mar fins els genolls, però enguany el mar estava revoltós. Hi havia turistes, però no tant com els altres anys. Suposo que molts s'han espantat i altres han anat a esquiar o han marxat a Madrid amb l'excusa de l'AVE perquè els turistes que tenim per aquí al Baix Penedès són molt de segones residències i molts són de la província de Barcelona. Molts mals dies. Ara torna la rutina i el tedi fins que el primer de maig puguem sortir una mica del dia a dia. A veure si fa millor temps i podem mullar els peus.

diumenge, 23 de març de 2008

Como la vida misma; No us la perdeu

Avui tocava el torn de Como la vida misma. Hi havia altres estrenes i no sabia quina agafar. La veritat és que és molt bona. Tot i ser una americanada típica de riure és força graciosa i té escenes molt recomanables. És una mica llarga, però el passa volant i surts de la projecció amb un somriure d'orella a orella. L'escenari és una casa americana amb els seus jardins i les seves habitacions de fusta. Però realment la gràcia està en l'argument que trenca una mica els canons típics i tòpics d'aquest tipus de pel·lícula. Us l'aconsello per passar una bona estona.

divendres, 21 de març de 2008

Jo no estaré a les estadístiques de Setmana Santa

Jo sóc un dels que aquests dies estic a casa gaudint de les festes de la setmana Santa. A missa poca cosa. Processons no gaire. Llàstima que avui em toca penitència i no podré menjar carn. Però menjaré bacallà a la cassola que és molt bo. No sortiré a les estadístiques dels que fan vacances, ni a les cues de trànsit. Només faré festa, que per això sol ja sóc un afortunat.

dijous, 20 de març de 2008

Quan el que importa només és la política internacional

Un dels millors reconeixements populars de la comarca és sortir esmentat la secció del Tothosap. Les persones amb un càrrec públic o privat han de vetllar per poder protagonitzar una de les seccions més buscades del DIARI. A vegades ho intenten i no ho aconsegueixen. Altres vegades en un trist descuit assoleixen una de les fites de la seva vida terrenal més immediata. Perquè ens entenguem i salvant les distàncies. Un famós que no surt al Polònia no és ningú en el món mediàtic. La caricatura d’un mateix o un altre han esdevingut gairebé imprescindibles per augmentar els nivells de popularitat arreu de casa nostra. Fa unes setmanes ja comentava que la tasca de difusió de la política d’aquest programa del Terrat és més rellevant que la feina feta per tots els Telenotícies i afins de la Televisió Catalana.
El dia de les eleccions és parlava d’això: Rajoy, Zapatero i Duran. En el dia següent si van afegir Puigcercós i Llamazares. Però aquell cap de setmana es va produir un fenomen que va més enllà dels 4 anys d’una legislatura, d’una nació, d’un Estat i una Constitució cada dia més ferma, va tenir lloc l’elecció del representant espanyol a Eurovisió. Era una broma o era veritat. Després de superar aquest part del procés de verificació d’algunes escenes de la realitat que a vegades hem de fer. Un procés, salvant les distàncies, com l’11-S que en un primer moment no se sabíem si miràvem el Telenotícies o ens havien colat per la cara un tros d’una pel·lícula americana d’acció.
Els vots i la democràcia van convertir una simple broma divertida made in Buenafuente sense més repercussió en el representant de més 44 milions d’espanyols en un festival europeu. Un artista mediocre que el seu fort no és la música converteix un creació “freaky” en el màxim exponent de la identitat nacional més enllà de les nostres fronteres. És com si la nostra selecció de futbol la busquéssim entre els personatges que donen vida als “Serrano” de Tele 5. Si anem a buscar un toc més català es tractaria que els tres avis de “Caçadors de bolets” fossin els nostres representants en el Parlament de Brussel·les. Això tampoc quedaria tan allunyat de la realitat si ho pensem fredament. La veritat.
No és que els que més votessin fossin un grapat de nouvinguts que amb aquesta acció totalment insolidària amb els seus nous veïns volguessin dinamitar el prestigi d’Espanya, sinó que segurament els que van votar ho van fer amb convicció de què realment aquest era el millor representant. Sort que aquesta manera de pensar no va tenir gaire repercussió el dia següent 9 de març sinó potser ens haguéssim trobat de president del Govern a algú de la família Simson.
Allí estarem el dia de la gran prova. Però el més bonic de la qüestió és que no cal que la cançó sigui un gran tema, perquè al final resulta que el que importa és la política. Segur que Sèrbia ens vota. Encara que si haguéssim seguit la política de la Marta Mercader que aposta per la independència de Kosovo com manifestava no fa gaire en un article en aquest DIARI, segurament també perdríem aquest clar suport per les incongruències de la nostra política internacional. Encara que sigui una peça freaky, molt probablement tindrem més vots que Remedios Amaya amb “¿Quién maneja mi barca?” que no va poder obtenir cap suport internacional. Les coses per malament que ens vagin serà molt millor que amb una peça que semblava que ens identificava el nostres esperit ibèric una mica més que no pas aquest reagueton modern i actualitzat amb aires d’integració social. Andorra ens pot votar perquè molts de nosaltres hi anem a esquiar i a comprar o les dues coses a la vegada. L’euro és l’euro. Ens pot votar Polònia per simpatia televisiva quan se n’assabenti que aquí tenim un dels programés amb més share que porta el seu nom. Llàstima que Argentina no pugui votar. Alguna cosa caurà de ben segur. Fins i tot encara podem fer un bon paper i assolir uns puntets per poder tornar a casa una mica més contents que Carod la nit del 9 de març.
En aquest llarg camí en barca des de la Remedios hem perdut el Josmar amb el “És Súper fort” que segurament també hagués tingut la sort de poder representar aquest país en un festival tan prestigiós com Eurovisió. La sort no li va somriure. La seva actuació al Vendrell segurament no li facilitar l’empenta necessària per creuar els Pirineus.
El que si que és veritat és que enguany serà un dels programes més vistos de la TDT actual. En aquest país sempre triomfa una persona amb morro que un bon minyó que s’ha passat uns quants mesos a l’acadèmia d’OT intentant ser un artista sense play back. Perquè som especials i punt. Per fi, demano disculpes al Tothosap perquè pensava que havíem canviat, però ja veig que les coses segueixen molt igual que sempre. Malauradament.
Publicat al Diari del Baix Penèdès el 20 de març del 2008

dimecres, 19 de març de 2008

La canço que mai es va poder sentir a Eurovisió

Aquesta és la canço que mai es va poder escoltar a Eurovisió. El seu intèrpret era Josmar. La posa per recordar una de les sintonies de la meva vida.

Jo era una ànima en pena
Sempre plorant pels racons
Trist, pessimista de mena
Malgastant il.lusionsPerò ja he deixat de ser tímid
He descobert la veritatSóc un home sense límitsAra m'he desmelenat!
ÉS SUPERFORTQuan la gent em somriu
ÉS SUPERFORTQuan em banyo en un riu
ÉS SUPERFORTQuan em menjo un meló
ÉS SUPERFORTQuan em fas un petó
ÉS SUPERFORTÉS SUPERFOOOOOOORT
És quan em sento millor
La vida és una gran sorpresa
Et xucla com una compresa
La vida és amor i alegria
Una party de nit i de dia
ÉS SUPERFORTQuan la gent em somriu
ÉS SUPERFORTQuan em banyo en un riu
ÉS SUPERFORTQuan em menjo un meló
ÉS SUPERFORTQuan em fas un petó
ÉS SUPERFORT
ÉS SUPERFOOOOOOORT
És quan em sento millor

La cosa no dóna més de si.

dimarts, 18 de març de 2008

Les meves mones predilectes

Jo de les mones que es fan i es desfan al Vendrell per Setmana Santa. Jo aconsello si les voleu menjar ràpid les que vénen a la Montserratina i si voleu que aguantin una mica més, a cal Badejo del carrer del Peix que són més bones si fa uns dies que tomben per casa. Ja ho sabeu. Si en provo de noves ja us aniré informant sobre aquest tema de Setmana Santa.

Les barres protectores de motoristes a la carretera de Sant Salvador

La remodelació de la carretera de Sant Salvador encara no ha estat inaugurada, però ja veig una clara mancança la falta de protectors laterals metàl·lics dobles o adaptats als motoristes. A veure si ho canvien i arrangen aquest tema. Hi ha posats els de tota la vida, però à veure si fan un pensament per evitar algun ensurt amb els que van en dues rodes.

dilluns, 17 de març de 2008

Les herbotes del Botafoc

Les herbes del Botafoc creixen a les seves amples. Una de les entrades més concorregudes del Vendrell la veritat és que fa mania i tot en la seva part central. A veure si les tallen una mica de tant que milloraria la imatge de la localitat. Hi ha trams que estan a les fosques. Això també caldria millorar-ho. Estem davant d'un projecte encobert de selva urbana?

Esperant la caminada popular del Vendrell

Una de les cites esportives i populars de la comarca és la caminada popular del Vendrell. L'any passat hi havia eleccions i van anar al Fondo del Mata, a peu, a menjar botifarra. Com és obvi, un esportista com jo no hi va anar, però en anteriors edicions si que hi havia anat i la veritat és que estar molt bé. Hi havia anys que coincidia amb Setmana Santa i altres cap a l'abril, però enguany de moment res de res. Esperem que la facin més endavant i sigui com els altres anys. No una cita per anar menjar a peu. Estarem atents a la cita.

divendres, 14 de març de 2008

Una peli amb intringulis: Las hermanas Bolena

Al final he anat a veure las Hermanas Bolena. Dura quasi dues hores, però val la pena. L'ambició, la lluita pel poder i la relació entre germanes està molt ben exposat. Ja fa dies que està en cartellera i crec que al final la trauran del Vendrell i per això s'ha d'aprofitar. Al principi costa una mica, però enseguida vas veient com es mou tota aquesta família per aconseguir poder i situació al costat del Rei. No us la perdeu .Val pena ja ho veureu. Tampoc no hi ha gaires novetats.

Tot un honor aparèixer al Tothosap del Diari

Sota el títol que encapçala aquest blog, una de les seccions més importants del Diari del Baix Penedès m'ha dedicat aquest Tothosap del que em sento molt satisfet.

"Què t'anava a dir

Avui faré propaganda del blog personal del meu amic Miquel Casellas que es diu com el títol d'aquest comentari. El Miquel, opinador del DIARI, hi ha penjat un article titulat "Una excusa per no ser espanyol" en el qual fa una repassada als que van votar pel Chiqui Chiqui de Rodolfo Chikiliquatre per anar a Eurovisión. Miquel, no estic gens d'acord amb tu. El món és dels freaks i els freaks (la majoria de lectors del Tothosap ho són) estem amb Chikilicuatre. Et podria haver deixat un missatge al blog, però vull que ho facin els meus lectors. Interacció!

La vida "cumba" en perill d'extinció a casa nostra

Al Vendrell durant tot l’any només queda un esplai, concretament el Zig Zag. Els dissabtes al matí s’encarrega de dotar els més menuts de la casa amb una educació suplementària a la que troben a l’ensenyament reglat. Uns 50 nens tutelats per uns 8 joves, són els responsables d’impartir un seguit de matèries que no figuren ni a l’ensenyament oficial de la nostra escola. La seva tasca tampoc ofereix gaires avantatges a l’hora de buscar feina si ho deixes anar en una part del currículum.
Un cop al mes aquests joves tenen l’oportunitat de fer una excursió d’un cap de setmana. Pujar i baixar algunes de les valls més boniques i encisadores de la geografia catalana. Una forma de vida que molts dels nostres pares van protagonitzar en primera persona i que alguns d’ells avui recorden amb nostàlgia. A casa nostra només cal anomenar una paraula màgica: Rocacrespa i tot seguit sorgeix un toll de sensacions i vivències. Algunes d’elles reflectides en velles fotografies en blanc i negre i altres només es troben en forma de records juvenils.
No ens fa falta caminar gaire tros del camí per veure que fa uns sis anys hi havia cinc esplais al Vendrell i a hores d’ara només en resisteix un. Ja veurem quin és el seu futur. Els monitors són joves sense que participen en una iniciativa sense ànim de lucre i que dediquen unes hores del seu oci a ensenyar unes matèries que molts utilitzem en el nostre vocabulari. Molts cops ens sembla que només existeixen amagades dins els diccionaris. Estem parlant de termes tan bàsics i fonamentals com convivència, companyia, treball en equip, objectius, solidaritat, amistat, esforç, confiança, medi ambient, jocs en equips, confraternització. Una miqueta ho podem resumir una mica com l’estil de vida “cumba” que es va fer molt popular durant la dècada dels 60 i 70. Hem de salvar les distàncies genealògiques, però serien els seus hereus més directes amb l’evolució natural que s’ha produït en aquestes dues dècades de diferència. Aquests nens que durant el curs opten per una altra cosa, sorgeixen a l’estiu quan en esplais que es fan durant les vacances estiuenques poden apuntar-s’hi fins a 400 nens. Si ens anem a les festes nadalenques quan la proposta per als més menuts de la casa pot arribar fins a 2.500 entrades.
Una societat cada dia més tancada i competitiva on molts nens de ben petits coneixen en la seva pròpia pell que és l’estrès perquè van amunt i avall intentant assolir el màxim nivell de coneixements. En el seu temps lliure aprofiten l’ordinador, la pantalla de la televisió o altres aparells electrònics per fugir de la realitat que els envolta i conviure i compartir sentiments i sensacions amb components electrònics made in Xina. Per aquests fills, un cap de setmana a la muntanya buscant bolets, pot ser una manera de menystenir el temps lliure.
Per altra banda, estem potenciant els “pares microones”. Són aquells progenitors que tenen un sentiment de mala consciència perquè passen molt poc temps amb els seus fills. Fruit d’aquest sentiment de culpabilitat amagada és obsequiar als seus fills moltes de les seves peticions. Els fills que tenen a mala sort de caure en aquestes famílies malauradament, cada dia més freqüents a casa nostra, que tenen molts punts a favor per confondre la realitat familiar i temporal de casa seva amb el món real que els espera a fora de la seva llar i a l’escola.
Aquesta vida “cumba” també estava present en les sortides que les corals o altres entitats de la vila. Activitats que eren claus perquè tots els seus membres es coneguessin una mica més a l’hora que aprofitaven per fer un concert lluny dels seus llocs d’origen. És trist que per molts i diferents motius s’estigui perdent una forma de vida que aporta una manera de diferent d’entendre la nostra societat. Cada dia més present per la diversitat i les mancances que socials que tots coneixem.

Publicat el 14 de març de 2008 al Diari del Baix Penedès

dijous, 13 de març de 2008

Sóc un dels perdedors de la porra de la Marta

Els resultats són de la porra de les eleccions del blog de la Marta Mercader són:

1. laia gomis amb 12 punts
2. Roger caballero amb 22 punts
3. Jordi Voltà amb 24 punts
4. empat entre Alfredo i yolanda amb 32 punts
5. marta mercader amb 36 punts
6. Miquel amb 40 punts
7. Jordi tgn amb 46 punts

Per tant, els guanyadors si són 8 són els 4 que més s'han acostat als resultats reals i els 4 que menys s'han acostat al resultat real.
Guanyadors ( laia, roger, jordi, i l'empat de alfredo i yolanda )
perdedors ( marta , miquel, jordi tgn ) són els que haurem de pagar els soparet

Si voleu més informació http://martamercader.wordpress.com/.
Hem quedat el dia 3 d'abril a les 9 a algun lloc de les Mates del Vendrell per celebrar-ho. Allí estarem.

dimarts, 11 de març de 2008

Ara et toca a tú, Carod.

Carod, el millor que podries fer es dimitir i deixar la poltrona com el Puigcercós. ERC va anar bé mentre no era ningú, però enseguida se li va veure el plomall. Ara abans del juny quan tingueu el congrés, val més que el seu president toqui el dos i entri algú més coherent i menys amant del poder. El pacte amb el PSOE us ha absorbit i ara per ara heu perdut tota la credibilitat. A veure si us renoveu o potser serà massa tard.

diumenge, 9 de març de 2008

Una escusa més per no ser espanyol

La selecció que va fer els espectadors a través de SMS i trucades per donar un candidat a participar al proper Festival d'Eurovisió va guanyar Rodolfo Chiquilicuatre amb la cançó "Baila el Chiqui Chiqui" És el personatge que Gilipolles en el programa del Buenafuente. Realment sembla que les persones que han votat estiguin totalment en contra de que guanyi Espanya. Inclús no sigui que estigun subvencionades per algun competidor estranger. Primer semblava una broma, però realment és cert. "El quien maneja mi barca" va aconseguir "zero points". Aquest estarà com Moscú a ple hivern i de nit. Aquí donarem una imatge sota mínims. Haurem de dir que aquí no en sabem res d'aquest ball perquè segurament triomfarà arreu del món i serà el ball de l'estiu. Us el poso aquí perquè aneu assajant.http://es.youtube.com/watch?v=hd5kCPJEQIc

divendres, 7 de març de 2008

Un matí força animat. La vaig pifiar amb la participació

Avui sobre les 10 he anat ha votar i la veritat és que he vist força paperetes. Ara diuen per la tele que la participació a Espanya i a Catalunya ronda el 40%. Crec que és molt bona i superarà amb escreix el voltant 50% que es va registrar a la comarca en les darreres municipals. He vist la cosa animada amb gent arreglada per anar a votar. Les persones de més edat són les que acostumen a votar amb un percentatge més alt. Suposo que els deu ajudar el seu record de la manda de democràcia durant la seva joventut. Una de les coses que em vaig equivocar en l'enquesta és la participació que jo vaig situar en el 55%. Serà més. A veure ara si encerto els resultats, perquè tot va lligat. Ja veig que perdre la porra de la Marta Mercader.

Tinc problemes al outlook

Fa uns dies que tinc problemes a l'outlook. De cop i volta em connecto i sense donar-me compte l'ordinador es desconnecta i tot això. Aquesta tarda he anat al tècnic informàtic i m'ha dit que la culpa era de Telefònica. Efectivament m'han dit que fa uns dies que estan canviant els servidors de l'outlook i que dona errors. Per això no us preocupeu. No és ni l'ordinador ni vosaltres és Microfosoft que fa de les seves i tots ho patim. El correu m'arriva i en puc enviar, però he d'estar al tanto perquè a vegades no surt. A veure si ho arreglen.

Un error de CiU

Aquests dies he parlat amb diferent gent de l'entorn de CiU i tots aposten perquè el cap de la coalició hauria de ser Duran i Lleida. És molt més carismàtic que el Mas que sembla massa sofisticat. Aquí queda això. A veure si els de CDC entren en raó i aposten pel millor que ja li pobra Duran.

10.000. Una gran peli per veure al cine

Un títol curiós, 10.000" que dóna nom a una peli que no saps que trobaràs. Doncs explica una llegenda on un grapat de tribus africanes s'ajunten per lluitar contra un poble dominador que agafa els seus guerrers per convertir-los en guerrers. Lluita final i tot això. També hi surt un lleó que fa molta por, però es bon Jan. L'hem anat a veure perquè he vist un comentari per internet dient que valia la pena i és veritat. És una mica llarga, però no es fa gens pesada. Surten molt paisatges i històries vàries de tribus indígenes, amb els seus ritus, santons i molta més cosa. Per anar bé. S'ha de veure en pantalla gran, però per estar pe casa tampoc està malament. Us la recomano. Ja em direu el què. No sé a què ve el seu títol. Però me's igual Aneu al cine a veure-la.

Escenes pintoresques d'una tarda de pluja al carrer Sant Magí del Vendrell

De petit he après que El Vendrell era la capital del Baix Penedès. Així m’ho han ensenyat a casa meva i els llibres de text hi coincidien perquè a aquelles èpoques encara no hi havia arribat internet ni els MP4 ni res semblant. Fins aquí tot correcte. Jo de petit he anat al Vendrell perquè a Albinyana no deixava de ser un poble hi mancaven la majoria de serveis i comerços. Sempre he tingut un dubte. Encara que poques vegades ho he vist reflectit d’una manera clara en una carta d’opinió o a través d’un mitja de comunicació. Tot i que un seguit de fets m’hi han portat a la deducció per uns viaranys a vegades un xic enrevessats.
No parlem de passat sinó de present i fins i tot de futur. Al Vendrell tenim un hospital que te un greu problema d’assimilació dins el teixit urbà del Vendrell pel nus viari que l’envolta. Els del Vendrell agafen l’autobús amb una línia directa des del CAP que passa cada mitja hora menys els caps de setmana que desapareix per complet. La capital de la comarca també gaudeix d’una biblioteca ben cèntrica. El Vendrell té dues estacions de tren. Una, un insult i una provocació als serveis mínims de manteniment d’un equipament públic en ple segle XXI. L’altra li va al darrere.
Hi ha elements com la Cooperativa Agrícola que fa més de 15 anys que no elabora ni una gota de vi en les seves instal·lacions. Els pagesos durant aquest temps han hagut de portar els seus raïms a cooperatives veïnes com Bellvei i Albinyana amb el risc per les carreteres que això comporta. El Vendrell en el moment oportú de renovar-se o morir. Va optar clarament per la segona opció. L’edifici noucentista de la Cooperativa està allí esperant que algú se n’aprofiti perquè és una de les assignatures pendents de la vila. El que no entenc és com El Vendrell no ha apostat per un teatre auditori municipal com Calafell, però amb unes dimensions de capitalitat.
En una població de 35.000 habitants censats i una comarca que ronda al voltant de les 90.000 persones jo crec que El Vendrell i la comarca es mereixen uns equipaments dignes a l’abast de les seves dimensions reals. L’Auditori Pau Casals el trobo molt adequat, però no li passaria res si en comptes de renovar la Lira s’hagués pensat en fer una cosa amb cara i ulls per donar servei a aquest Vendrell que els urbanistes i els promotors si que volen o més bé si que volien. A veure com evoluciona el sector de la construcció. La Lira disposava de 700 butaques amb una visió que en alguns llocs era força reduïda. Ara passarem a 400. Però amb unes condicions molt millors. Però si els comptes no fallen ens hem partit quasi per la meitat quan El Vendrell s’ha duplicat en la darrera dècada.La idea d’una Escola de Música sempre m’ha semblat una de les millors inversions culturals que s’han fet aquí a la comarca. També ha estat motiu de satisfacció per moltes famílies que han tingut la sort d’aprendre-hi a tocar algun instrument. Però si hem quedat que érem el puntal d’una comarca com ho farà la gent de rodalies del nucli històric per accedir a alguna de les seves 29 aules o per anar a ocupar un dels 400 seients de l’Auditori. Una escola és un equipament que acostumen a coincidir força persones en una franja horària molt concreta. Cosa que no passa amb una biblioteca o un casal d’avis per exemple. La idea de rehabilitar un edifici emblemàtic de la vila a l’hora que es revitalitzar al seu centre històric jo ho veig encomiable. Però a part de la part emotiva i sentimental, on tothom respecta totes les normes d’educació i civisme, ens trobem de cara la part practica i la realitat del dia a dia. Si El Vendrell comptés amb un servei d’autobús encomiable dins el municipi i amb les localitats que l’envolten no hi veuria cap inconvenient. Però si un alumne ha d’esperar dues hores a que passi el proper autobús, estem apanyats. El problema dels pàrkings no cal ni que hi faci referència. Per acabar tanqueu els ulls. Penseu en aquesta situació: dos quarts de sis de la tarda al carrer Sant Magí un dia feiner de pluja. Què pot passar? Vindrà tothom a peu? La gent utilitzarà els nous pàrkings de pagament?

Publicat al Diari del Baix Penedès el 7 de març del 2008

Jo també he estat avui al Sant Jordi

Fa dies que hi volia anar per viure i veure un sant Jordi ple de gom a gom en un míting polític. He tingut l'ocasió i aquesta tarda m'he escapat a Barcelona. Anar a veure mítings de diferents partits enriqueix i més quan els oradors tenen una bona qualitat com el Felipe González i el José Luis Rodriguez Zapatero que saben conectar amb la gent. Molt més el Felipe que com fa el Jordi Pujol amb una ganyota té el públic a la butxaca. Era emocionant està alli dintre i veure com la gent vibrava amb la gent i uns colors. No és gens fàcil transmetre això a un pavelló com el Sant Jordi que avui acollia 40.000 persones de tot Catalunya. Hi ha emoció, hi ha feeling. Hi ha moltes coses que no es poden explicar en paraules i avui totes elles s'han donat cita al Sant Jordi. La gent es movia per inercia no feia falta que hi hagués un guió. Tot estava calculat al detall des de la música inicial fins a la pluja de globus final. Ha parlat dels bons i dels salvadors que són ells i dels dolents que són els altres que estan dins el PP. Però CiU no ha aparegut per enlloc. Només el Felipe González ha fet una referència quan es va produir el pacte entre PP i CiU. Però ja està.
M'ho he passat molt bé: Totes les coses es poden analitzar des de molts punt de vista, però la veritat és que avui hi havia feeling entre els oradors i el públic. En especial Felipe González i en segon terme ZP. Ho han sabut vendre. Ho han sabut transmetre i allí estava allò ple. No crec que ara per ara cap altra formació política pugui omplir un Sant Jordi. Dissabte reflexionarem a veure que votem. A veure que fem diumenge. EL poble mai s'equivoca. Els polítics a vegades si.

dimarts, 4 de març de 2008

El preu del tallat al Vendrell

Avui m'han dit que el Restaurant de Vil·la Casals per un tallat et clava 1,60 euros. És un restaurant, davant del mar i en un lloc privilegiat. És qüestió de valorar-ho. Al cafè de la Vila em costa 1,05 i al campanar 1 euro just. A veure si trobem més preus curiosos d'un dels acompanyants bàsics d'un esmorzar o dinar.

Abstenció en les generals al Vendrell

Si entrem a l'Idescat veurem els índexs d'abstenció al Vendrell en totes les eleccions generals. Va pujant i baixant encara la màxima es va situar l'any 1986 en plena època Felipe González. Aquí està. Diumenge podrem posara veure si baixa com va passar en les darreres del 2004.

Any Participació % Abstenció %
1977 82,01 17,99
1979 72,71 27,29
1982 80,37 19,63
1986 69,73 30,27
1989 67,07 32,93
1993 74,63 25,37
1996 74,99 25,01
2000 64,09 35,91
2004 73,38 26,62

dilluns, 3 de març de 2008

Porra properes eleccions legislatives

Una molt bon amiga del Vendrell ha fet una porra sobre les properes eleccions generals. No sabem que ens hi juguem. Potser res. Però potser divertit. Jo ja he participat. La seva adreça és aquesta: http://martamercader.wordpress.com/. La meva proposta és:

PSOE 160
PP 155
CiU 9
ERC 5
IU 10
Altres 11.
Participació sobre el 55% al Baix Penedès.

diumenge, 2 de març de 2008

27 vestidos. Una proposta amena

Aquesta setmana han estrenat tres o quatre pel·lícules almenys aquí al Vendrell. El cine el faig servir bàsicament per desconnectar de la realitat i a vegades també per veure propostes que valen la pena. Avui he anat a veure el que s'anomena una "americanada" simpàtica per passar l'estona com és "27 vestidos". La veritat que és molt divertida i es nota una mica l'estil del Diable se vista de Prada, perquè són fills dels mateixos pares. Té coses gracioses i fins i tot arriba a ser una mica original. Jo la recomano per desconnectar una mica de tot i molt especialment per aquelles persones que aviat vulguin passar per l'altar de missa o davant de jutge o regidor. És força divertida. No us arrepentireu.

dissabte, 1 de març de 2008

Fora Stocks al Vendrell

Ha arribat el gran dia del comerç al Vendrell: el fora stocks. Fa dies que ho anuncien i avui que pinta bon dia plantaran les seves paradetes a la Rambla. En l'edició de la passada tardor un mal temps anunciat va ser motiu definitiu perquè la junta del CIT dimitís i entrés una altra. Avui fa bon dia. Per aquesta raó no passarà res. Hi haurà tanta gent com els altres cops? De moment per la zona del Tancat del Vendrell, un grup de botigues ja ens diuen que tenen preus fora stocks en ens seus establiments. Les del centre del Vendrell no tenen penjat aquest cartellet. Hi haurem d'anar a veure com rutlla tot plegat.

No vaig veure el debat

No sé si és important que ho digui però no vaig veure el debat dels caps de llista al Congrés per Barcelona. Estava sopant i no en vaig fer gaire cas. Massa gent potser. Si que vaig veure a trossos el del Zapatero - Rajoy, però amb l'autisme que van demostrar els candidats vaig preferir obviar el d'ahir. No sé si és bo o dolent. Però per favor que no em posin a les estadístiques. Jo sóc dels que no el va seguir.