Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dijous, 31 de desembre del 2015

Un any de traspàs electoral


Deixem un enrere un any marcat per les cites electorals. Del mes de maig fins a tocar a Nadal ens hem anat apropant a les urnes per escollir els nostres representants en les diferents administracions. Un any de plena  campanya electoral amb petits espais de temps que ha baixat d’intensitat, però sempre s’ha mantingut en uns nivells mínims.
Esperem que en el proper any tot aquests programes que han guanyat les cites es comencen a aplicar i anem sortint d’aquest atzucac que fa massa dies que ens acull amb uns horitzons de tons grisos. Ja tinc les crispetes preparades esperant la concreció dels plans estratègics varis que ens han de perfilar el nostre futur.
Una de les coses que hem après aquest any és que la realitat no és pas com volem que sigui sinó com és. Ens toca adaptar-nos el que ens rodeja sense més alternativa. Estem en un temps en què tot funciona a velocitat de fibra òptica. Si de petits estàvem acostumats a viatjar en trens de rodalies. Vendrell - Barcelona hora i quart, ara toca anar a una velocitat d’Ave encara que a la nostra comarca no tenim ni crec pas que tinguem parada a mig termini.  Hem nascut per viatjar amunt i avall. Aquesta és la biografia del Baix Penedès, però tot això ho hem de fer esperant el proper tren durant una hora  a la capital  o pagar peatges per anar a Barcelona. És la nostra condemna per estar al mig de tot arreu. Calafell ha passat de 4 partits a tenir 7 forces polítiques amb un número de regidors que oscil·len de 2 a 6 regidors per formació sense que cap tingui la  majoria absoluta. Una mena de joc d’estratègia per aconseguir una majoria estable amb majories que s’han de bastir sobre colors suposadament oposats com poden ser ERC i C’S, però que al final sempre es poden arribar a entendre si hi ha voluntat i interès. El cas del Vendrell encara és més surrealista amb un govern en minoria on partits com C’s i Si que es pot amb les seves abstencions ens recorden les tàctiques d’un Benet Jané en minoria amb una oposició que li facilitava el joc polític. Semblava que tots hi sortien guanyant.
També ha estat un any on l’estelada ha estat la gran protagonista després de 4 anys en què l’onze de setembre s’ha convertit en un acte de reivindicació nacional. Enguany el 27 de setembre va ser la data en què havia de desembocar aquesta reivindicació nacional amb uns resultats incerts que  han deixat a pocs satisfets i que han posat sobre la taula entre altres coses la necessitat d’una nova llei electoral catalana que endreci aquestes situacions que no sempre surten a la llum pública.
Aquest ha estat un any de traspàs no pas perquè tinguem 29 dies en el mes de febrer. Això sí que  passarà el 2016, però amb tantes eleccions les promeses i compromisos dels polítics han estat moltes però les actuacions en el dia a dia són ben minses. Els vendrellencs estem cofois perquè per fi després de sis mesos d’una tanca metàl·lica que separava la zona dels Bulevards per fi, ja no cal passar per l’Avinguda Sant Vicenç per sortir a l’antiga N-340 al seu pas pel Vendrell. Un petit pas per l’home, però un gran pas per la humanitat.
Un espai on s’ha obert un nou supermercat que segons les veus populars ha perjudicat força el born del Vendrell. El Vendrell segueix igual amb una Fira més concentrada a la Rambla en perjudici de la Pl. De la Sardana. Hem fet un pas de gegant al fer que la festa local vinculada amb la Fira del Vendrell vagi a fer companyia a la Festa Major. En el proper any ja no tindrem excusa per estar fins a altes hores de la nit escoltant els concerts del Pèlag.
Un any que hem perdut com a mínim dos grans polítics que es mereixen un monument al mig d’una gran rotonda. Dos grans estadistes de la comarca com el de la  Bisbal del Penedès i Bellvei han deixat el seu lloc de representants de la sobirania popular. Al Vendrell els plens ja es poden veure per la tele, gran pas de la transparència d’aquest país. Ara només falta que el programa d’entrevistes a la tele local per a polítics agafi a tots els partits i no només els que formen part d’aquest pacte de govern amb minoria consentida per alguns de l’oposició. Hauran de passar 4 anys més.
La comarca continua endavant sense els animals de l’Aqualeon i fora de servei la central tèrmica de Cunit. El Penedès Marítim que està constituït per Cubelles i Cunit segueix allí collat, esperant que algun dia una  Coma-ruga independent o Calafell entrin a formar part. Un any que també ha nevat amb un estiu amb poques precipitacions que ha anat prou bé per omplir bars i terrasses de platja.Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix diari

dimecres, 30 de desembre del 2015

Els Laxen triomfen en un dels temples catalans de la música


Quasi 30 anys de música i 17 treballs editats els Laxen Busto varen triomfar ahir al Palau de la Música amb un concert simfònic. Seguint el que fa uns pocs anys es va començar a la Lira amb una part important per part de Juanjo Espina com a president del CIT que va tenir el seu paper en aquesta nova versió de la música d'aquest grup vendrellenc en versió simfònica. D'aquí va sorgir un cd que molts ja tenim a casa nostra. Actualment són 5 membres acompanyats ahir per un conjunt instrumental dirigit per Joan Albert Amargós. Ara comença una nova etapa. Celebrarant aquestes tres dècades i després faran parada fins a un nou cd. Un fins aviat que esperem que no sigui pas un comiat sinó una parada temporal fins a treure un cd que seria un pas més. Tal com s'ha dit sembla que aquest kit kate tingui un regust a comiat. Espero equivocar-me.

dimarts, 29 de desembre del 2015

Una peli 10: Palmeras en la nieve.

Gran peli Palmeras en la nieve que explica la història d'una família catalana afincada a Guinea Ecuatorial abans i després de la seva independència. Unes tres hores de trama que passen ràpidament per paisatges africans i en ambients de prosperitat de crisis. Reflexa la hipocresia d'aquells colons espanyols que tenien doble vida aquí i allà. Unes històries amb amor, odi, venjança, comunicació. Feia anys que no veia una proposta al cinema tan interessant. Hi ha escenes molt dures que segurament corresponen a aquesta realitat de blancs entre negres, d'explotadors entre explotats. Val la pena pels paisatges i per la gran facilitat que té la cinta per transmetre sentiments. La gràcia és la dualitat: rics i pobres; blancs i negres, abans i després. Molt aconsellable per a tots els públics. Aprofiteu aquestes festes i aneu-la a veure-la.

divendres, 25 de desembre del 2015

Nadal de futur


Jo sóc de les famílies que quan era petit muntava el meu pessebre en una taula amb unes figures de l’àvia que durant unes dies s’amagaven entre rabassons, borra i farina. Jo era un d’aquests que em feia molta il·lusió any rere any tornar a recrear  el pessebre. Recordo quan, de petit, jugava a indis i vaquers hi posava algun d’aquestes figures al bell mig de l’escenari entre els pastors, per omplir l’escena. No era pas un vailet modern. No tenia cap caganer ni res similar al meu abast. Aquesta és una figura que tot i que fa anys que existeix no ha estat fins els darrers anys que ha entrat en el club dels  més considerats.
El pessebre d’avui en dia s’ha de veure a través d’una pantalla en diferent format però tàctil. Es pot escollir tots els elements que formin part de la nostra escena i evidentment també hi ha d’haver espai per a la nostra part creativa.  Es pot escollir tots els detalls des del plor del nen Jesús fins el to del murmuri de l’aigua del rierol que serpenteja l’escenari.
L’actual nen Jesús ja vindrà amb una tablet sota el braç amb connexió wifi. Aquesta serà capaç de traduir  els plors dels infants a frases en 25 idiomes que s’aniran escampant pel món des del mateix instant de la seva emissió
Aquest nen en el futur segurament en prou feines sabrà firmar i no tindrà necessitat d’aprendre a escriure amb la mà perquè des de sempre la seva calcografia serà mínima. El bolígraf i el llapis només els utilitzarà per fer senyals puntuals en qualsevol superfície sense mes transcendència.
Tot i aprendre correctament català de ben petit ja utilitzarà símbols i signes i abreviacions que avui en dia són tan usuals quan confiem els nostres missatges a la xarxa. Tot aquest àmplia varietat ja estarà regularitzada i configurarà una mena de llenguatge universal amb alguns petits canvis segons la zona.
El Jesuset ja no tindrà necessitat d’anar a l’escola, li compraran unes ulleres virtuals i el deixaran a casa. Durant unes hores cada dia podrà escollir el món per on es pot moure sense trepitjar el carrer. Podrà interactuar amb altres nens d’aquesta realitat virtual. Això de jugar a la via pública és una cosa que ja ha quedat més que obsoleta. La majoria de nens es distreuen i aprenen sense sortir de casa. Més endavant quan hagi d’anar a l’escola, es descarregarà uns cursos per la xarxa i podrà, des del sofà de casa, aprendre qualsevol assignatura que li vingui de gust.  En el moment de fer el test corresponent, llavors haurà de demostrar davant un ordinador central quin és el seu nivell.
El nostre protagonista ja no coneixerà ni els acomodadors de cinema, ni els diners en metàl·lic, ni les cabines telefòniques, ni els professors de carn i óssos. Les noves tecnologies li permetran gaudir de totes aquestes avantatges sense deixar la seva habitació. No hi faltaran les aplicacions que obliguen a l’usuari a fer esport encara que sigui al menjador de  casa vigilant que  no es faci malbé cap element de decoració.
Els seus pares no tindran cap feina segura i aniran vivint de les oportunitats temporals allí on toqui. No pensis que mai viuran en el mateix lloc. Al llarg de la teva vida els mobles d’Ikea t’acompanyaran allí on faci falta. No et considerarà mai veí d’aquí o d’allà. Ha de tenir en compte que és fill de tot arreu.
Potser els seus pares els hi costarà pagar la llum i el gas que consumeixen  a casa, però per això estan els serveis socials que s’encarreguen de garantir a tothom uns serveis mínims pel dia a dia. La classe mitja ja forma part de la història, tret d’alguns casos que van tenir l’oportunitat d’entrar en les primeres classes socials, la gran majoria va caure en la llista d’usuaris dels serveis socials i altres serveis de beneficència. En molt casos gent molt preparada que arran de la crisis a partir que va començar 2007 amb el pas dels anys ha anat perdent poder adquisitiu i oportunitats fins arribar a situacions dramàtiques.

Serveis Socials estarà present en el seu rellotge ordinador amb  una aplicació que li permetrà anar a comprar a un preu de cost qualsevol producte de la llista que tindrà disponible segons les teves necessitats. El mateix aparell controlarà la teva despesa diària i els teus moviments. Les penalitzacions el deixaran fora d’aquesta xarxa de suport als més febles El futur ens espera, cada any estem una mica més propers. Molt bon Nadal i feliç 2016 a tots. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari a partir del 23 de desembre.

dijous, 24 de desembre del 2015

Un Nadal segle XXI

Un Nadal actual tindria lloc segurament en un pis ocupat. Un alternador subministraria l’energia elèctrica necessària per a la nostra història. L’aigua estaria recollida en olles i galledes. En el nostre voltant hi hauria assistent social, membres de la policia local per donar fe pública del naixement que ha tingut lloc en aquest espai propietat d’algun banc dolent. La vaca i el bou ja faria anys que estan reclosos en una granja amb els seus congèneres i rodejats de maquinària. Al nostre voltant potser trobaríem mantes i roba d’abric que seria el que realment donaria calor als nostres protagonistes. Els pastors de l’escena s’haurien convertit en ferms lluitadors contra les injustícies socials, les clàusules abusives de les hipoteques i a favor que tothom tingui un sostre.
Els Tres Reis Mags entre la crisi, les retallades i la poca rellevància de les monarquies arreu del planeta haurien canviat les seves corones per varetes màgiques per no aixecar recels perillosos. Un vindria d’alguna ciutat perduda de la Xina que arran de la publicació d’alguna queixa sobre la recollida de la brossa a la seva ciutat va ser perseguit pels serveis secrets del país. L’altre potser seria un indi emigrat buscat per la justícia del seu país perquè no comparteix la ideologia dels que ara regenten el poder.

No ens caldrien ni riuets, ni pous per on passi l’aigua en un espai idíl·lic en mig de la natura. La nostra ubicació està en un barri marginal d’una ciutat mitjana que durant les 24 hores al dia i 365 dies a l’any hi ha ambient  amb persones pel carrer practicant l’economia submergida il·legal. Ja estan acostumats a les visites de les forces de seguretat que munten el numeret davant les seves càmares i tornen cap a casa amb un feix d’estadístiques. Article publicat a la Fura el 23/12

Noctambuls, un grup de casa nostra


Un dels meus grups preferits són de la costa baixpenedesenca. Vendrell, Cunit i també Cubelles són els bressol dels membres dels Noctambuls que es dediquen sobretot a fer versions dels Sangtraït, però que a principis del proper any ja tindran un cd amb temes propis. Han fet alguna peça sola com l'himne dels Bordegassos i altres similars al grup de l'Alt Empordà. És un grup que va començar fa dos anys a les festes del Barri del Vendrell, en concret al Serrallo i que van tenint cosetes aquí i allà donant vida a un dels grups mítics catalans que fa uns anys va desaparèixer. Ells treballen fort per estar allí i els seus concerts són pura dinamita. L'altre dia van tocar per una causa benèfica a Vilanova. Sonaven tan bé com sempre. Esperem amb candeletes el nou cd.

L'epicentre del Vendrell per aquest Nadal


Sempre ens hem queixat que al centre del Vendrell està més mort que viu inclús en les festes nadalenques, però enguany està molt animat gràcies a l'espectacular arbre sense estrella de la pl. Nova. Un gran encert plantar aquest arbre allí al bell mig on moltes famílies hi van i s'hi fan fotos i juguen al seu voltant. És una mena d'epicentre del Vendrell. També hi ha el pare noel darrere missa, però no té la repercursió d'aquest arbre que molt encertadament s'ha col.locat allí. També donen joc el mini parc que hi ha al carrer dr. Robert. Són petites històries que van molt bé per donar vida i caliu a la vila. Enguany ha triomfat. No sempre són necessaris calers, en molts cops va bé una mica d'imaginació.

dimarts, 22 de desembre del 2015

Recomenable Star Wars

Tot i no ser un fan del món d'Star Wars ahir em vaig deixar caure pel cinema per veure aquest superproducció i heroïna de les festes nadalenques. Realment val la pena veure les més de dues hores de la trama. Un història galàctica amb uns personatges que són molt més que una sèrie. Molt recomenable i la veritat és que no es fa llarga. Us la recomano entre torrons i polvorons.

divendres, 18 de desembre del 2015

A la recerca d'herois vendrellencs


Trobo a faltar a la nostra comarca personatges mitològics que ens facin de models a seguir per orientar les nostres conductes i camins vitals.
Un dels mites que tots recordarem era el Tonet que fa més d’una  dècada va sorgir del convergent Consell Comarcal del Baix Penedès. Aquest xicot ens ensenyava com havíem de reciclar i on dipositar les nostres deixalles domèstiques. Tot un heroi avançat al popular anunci “on vas envàs”. Aquest Tonet va ser amo i senyor de tríptics, contenidors i campanyes mediàtiques per portar-nos pel bon camí. Mai més se n’ha sabut res.
Més endavant ens vàrem treure de la màniga aquests dos personatges que tenim ben aposentats a la plaça Vella del Vendrell sense nom. Representen un avi i la seva neta. La seva tasca primordial és mantenir la ciutat ben neta i polida perquè tothom en pugui gaudir. L’avi i la neta havien de col·laborar mútuament perquè tot en general rutlles una mica millor. Venien a combinar  experiència i innocència. Encara estan allí posant per molts que volen una imatge peculiar del Vendrell, però qui se’n recorda de la gran tasca social que tenien encomanada.
Evidentment en aquest món on ja no es conquisten territoris ni s’han de posar banderes en els cims  més alts toca treballar el dia a dia. Aquestes fills de les nostres imaginacions ens han d’ajudar a construir un present i un futur molt millor per a tots.
Evidentment els nostres herois comarcals van sorgir en el seu moment. Van arribar a ser els protagonistes d’una campanya i tot seguit van quedar en el desús i posterior oblit col·lectiu. Si ara féssim una enquesta sobre la missió d’aquesta parella que miren amb il·lusió el campanar  encara molts se’n recordarien, però del nostre salvador de les deixalles no se’n sap res.
Fer campanyes mediàtiques és l’excusa fàcil per indicar moviment, encara que en el fons és faci ben poca cosa, però dóna una imatge i puges els nivells de popularitat. Això és el que interessa en aquest any amb sobredosis electoral on ens han de variar moltes coses d’aquest país. Encara que després sempre queda en el millor dels casos tot igual, però donava la sensació que es movia, però tot estava ben enganxat en el seu present més immòbil.
Els nostre Tobies que ens vigila des del campanar del Vendrell acostuma és un dels nostres símbols no homologat, amb una imatge real que cadascú adapta a les seves necessitats. Fins que algú no li doni una mica més de gràcia. Ens queda pendent de donar-li un paper social de salvador de causes perdudes. No estaria malament que fos l’encarregat de fer-nos sortir tots d’aquest cercle viciós i anéssim endavant que ja toca. El Vendrell necessita un heroi amb ales i bones vistes sobre la realitats i amb els peus a terra. Si donem un cop d’ull  com va aquesta legislatura amb un equip de govern  una oposició que està allí marcant paquet. A banda tenim els partits solidaris, els del cop de mà, els amb un granet de mesures socials ja en tenim prou, els hi hem de donar una nova oportunitat, etc. Aquests tres partits que tot i no està al govern oficialment  però permeten que tot segueixi igual. Una manera de seguir atrapats en el mateix atzucac de sempre. Ja es va veure en la votació de les ordenances. Ben aviat segurament  ho  tornarem a veure en el pressupost.  L’abstenció és també còmplice de les decisions de govern encara que no es doni un suport explícit. A veure si una nit aquests personatges reals  somien amb l’àngel Tòbies que els porta amunt i sense deixar de tocar el terra comencen a fer-se valer i no deixar-se convèncer per un discurs clàssic adornat amb quatre engrunes. El Vendrell necessita un canvi real no una mica de maquillatge comprat en el basar de la cantonada. Article publicat a partir del 15 de desembre al Baix Penedès Diari, Eix Diari i Diari del Baix Penedès




dimecres, 16 de desembre del 2015

No us perdeu el puente de los espias amb un gran Tom Hanks

Gran peli d'Steven Spielberg per aquest mes de desembre. El puente de los espias amb un gran Tom Hanks ens porta a la guerra freda dels anys 60 entre rusos i americans. Un lloc o en els espies no eren ningú quan queien en mans dels enemics. Una peli densa, intensa, molt fosca i que acabes sortint del cinema amb sensació de fred després de les imatges que veus. Molt recomenable. Molt ben mesurada i molt ben interpretada pels seus personatges. Passa molt ràpid. Molt recomenable.

diumenge, 13 de desembre del 2015

Sopar de Nadal de piscina. Bones festes


Ja fa uns 15 anys que nadem els dimarts i dijous a la piscina vella del Vendrell. Un any més ens hem retrobat per celebrar el Nadal fora de l'aigua. Aquest any ha tocat al bar Gil del Vendrell. Cada dia en som més, encara que al final sempre som els de sempre i algú més. Aquesta és una foto de grup perquè per nosaltres la natació és molt més que una activitat física. Ja som un club social consolidat Gràcies a tots per fer-ho possible un any més. Ara a celebrar el Nadal i després a l'agua patos

El cau del tauró de l'Arboç, un punt per descobrir


Una de les fires més importants que se celebren al Baix Penedès és per Santa Llúcia a l'Arboç. Aquí és la capital de les puntaires que un cop més han triomfat amb una gran presència i una mercat especial per elles. Un poble que participa en aquesta festa aportant els seus productes o gaudint de la cita. Avui he visitat un dels punts més curiosos de l'Arboç, el cau del tauró. Un petit museu dedicat a aquest mamífer sanguinari que mostra una gran varietat de tipus i animals en formol. Una gran oportunitat per conèixer una mica millor aquesta comarca que a vegades se'ns passa per alt. Aquesta ha estat una cita ideal per donar un cop d'ull. Us l'aconsello encara que no us agradin els taurons. Val la pena.

La batucada solidària és consolida al Vendrell


Una de les activitats que estan agafant força al Vendrell va tenir lloc al passat dissabte pel cor del Vendrell. La IV trobada de Batucades Solidàries va reunir 10 grups de tot Catalunya per ballar amb una bona finalitat. Aqeusta és una trobada que ja s'ha consolidat i és una manera de col.laborar amb la Marató. Esperem que la proposta continuí en properes edicions i la gent del Vendrell surti al carrer per gaudir del ritme i de la festa d'aquesta cita musical, solidària a bon ritme.

dissabte, 12 de desembre del 2015

El Pont de la Puríssima Constitució


El pont de la Puríssima Constitució representa una mica la realitat d'Espanya. En aquestes dates prèvies al Nadal des de que el 1986 es implantar el “Día de la Constitución” ens va posar una llaminadura  amb sorpresa al calendari. Una demostració més que els poders d'aquest país no estan disposats  a negociar res pel bé del país. Per la variació de la data al llarg de la setmana és una data enrevessada. Enguany encara  som afortunats perquè una de les dates assenyalades cau en diumenge. La versió més simpàtica és quan coincideixen en dimarts i dijous. Llavors alguns privilegiats treuen tot el suc a 3 dies molts rendibles. 
En els llocs de treball sempre queden uns serveis mínims. El dia ideal que altres aprofiten per fer gestions. Llavors es troben que la persona responsable d’aquella gestió, aquella jornada, ves per on, no ha vingut a treballar. Si un any més no hem estat capaços d’arreglar aquest pont amb un exercici bàsic de coherència i passar la festa  del dia 8 a dilluns, potser és millor que els empresaris compleixin aquesta missió i agafin aquella data que ni els polítics i l’església volen consensuar i tanquin la paradeta. Una forma raonable en benefici dels qui els ha tocat contra la seva voluntat estar al peu del canó i d'aquells que aprofiten aquest dia del calendari per arreglar algun tema i es troben que han de tornar un altre dia.
Aquestes dues festes veurem que per ambdues bandes ja fa anys que han perdut la seva raó de ser. El dia de la Constitució que té més detractors que simpatitzants i  la Puríssima perquè cada dia són menys els qui són catòlics practicants. En el fons són dues dates festives sense més transcendència on la que triomfa és la Visa tot i  que encara no ha pujat als altars. En el fons sempre aprofitem el guirigall i donem una mica de vida a l'esperit consumista que durant aquestes setmanes ens acompanya. Article publicat a la Fura l'11 de desembre

Miquel Casellas
@miquelcasellas

wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es

divendres, 11 de desembre del 2015

Saturats de plans estratègics


El dia 20 hi ha eleccions legislatives espanyoles que tot i no ser de tanta intensitat com les altres dues que hem viscut aquest any també tenen el seu interès. Encara que no ens faci gràcia només som una autonomia amb un pressupost molt limitat que necessita el suport econòmic de Madrid per fer front a un seguit de despeses que no podem assumir. En el fons, la base de tot plegat és l’economia. Sobre aquest principi s’hauria d’estructurar la resta d’aspectes de la nostra societat. És molt trist, però aquesta és la realitat en un món on el consumisme ha agafat adeptes a petita i gran escala. Algunes es poden permetre el luxe d’invertir en productes i serveis que no són imprescindibles i altres s’ho han de repartir per arribar mínimament calentons al final de mes.
En aquest panorama i quan el tema estrella dels darrers 4 anys a tots els mitjans, però precisament a la televisió catalana, era l’evolució del procés per alguns i la independència per altres. Tots entenem.  Ara hem de tornar a buscar temes que presumptament ens interessin a tots per anar tirar endavant amb rodes de premsa que facin país i que generin un parell o tres de titulars que al dia següent tots els mitjans de comunicació repetiran amb més o menys encert.
El tema estrella a casa nostra ara és el Penedès. Aquesta nova legislatura amb noves formacions i combinacions polítiques curioses en alguns ajuntaments amb  pactes oficials i altres marcats per abstencions sospitoses en els punts importants de la legislatura ens trobem que presenten un pla estratègic del Penedès que engloba les 4 comarques penedesenques. Un àmbit fins ara inèdit.  Els tres plans estratègics anteriors ens havíem limitat a l’Alt i Baix Penedès i Garraf. Generalment una part de l’Anoia també estava dins d’aquest territori històric, ara hem posat la comarca sencera dins aquest pla que ens dissenyarà el nostre futur. El marc d’aquest projecte és la Fundació Pro Penedès, presidida per l’actual alcalde de Vilafranca del Penedès, com no podia ser d’una altra manera. Sembla que una de les premisses fonamentals per al nou projecte és que el coordinador d’aquest pla sigui també un vilafranquí. En concret, Jordi Cuyàs que havia estat regidor socialista de la capital de l’Alt Penedès.  
Jo sempre he estat un defensor del Penedès tal com l’entenem històricament.
El pas dels anys i el creixement de les darreres dècades en les comarques costaneres ha tret substància una mica a aquest Penedès que ara es torna a estar a la palestra. Aquest no és ni serà el darrer pla del Penedès que es fa. Com passa a les sardanes també es desfà. Cada comarca també està amb els seus plans. El Baix Penedès està treballant en el seu. Ja en va fer un orientat al 2010. No cal que us digui que va acabar en un  calaix com acostuma a ser el destí de la gran majoria d’aquestes propostes vingudes des de dalt. En els propers anys en veurem de nous.   L’Alt Penedès el 2008 va aprovar el seu tercer dins la mateixa fundació que acull aquest que ara incorpora la quarta comarca. El Penedès Marítim format, de moment, pe Cubelles i Cunit també té el seu per al període 2015- 2019. El Garraf per la seva banda té el seu des del 2014 amb un horitzó fins el 2020.
A banda algunes d’aquestes localitats fan l’ullet amb altres territoris que també tenen la un vincle  històric. El Vendrell està també a cavall del Camp de Tarragona i al peu de la Costa Daurada. Fins ara un dels puntals turístics d’aquesta població estava més vinculada a Torredembarra i Tarragona que no pas a  Igualada amb qui  la relació és ben minsa. Per altra banda, Vilanova i la Geltrú cada any té un estand a la Fira de Novembre on es promociona l’Eix Diagonal que ens uneix la capital del Garraf amb Manresa. Una relació afavorida per la millora de la C-15 i C37.

Si donem un cop d’ull a les 4 comarques que aquesta nova proposta veurem que les 4 estan en àmbits ben diferents. Una comarca interior com l’Anoia poques coses té en comú amb un Garraf turístic i un Alt Penedès mantenint el seu perfil tradicional combinant indústria, serveis i agricultura. Aquí al Baix Penedès ja és una altra història per seguir liderant algunes llistes poc optimistes del Principat. Una identitat agreujada per un gran immigració en els darrers anys ha provocat que de 4 veïns actuals només un  hagi nascut a la comarca. Jo crec que el Baix Penedès és una part de l`Àrea Metropolitana de Barcelona més que una altra cosa.  Fer plans d’aquest tipus amb unes administracions públiques molt endeutades, una situació política a moltes administracions públiques,   sense una representativitat de totes les parts implicades en el què un pla  és una aposta clara perquè acabi amagat en algun calaix. Article publicat en Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari a partir del 8 de desembre

dijous, 10 de desembre del 2015

Àpats de Nadal amb amic invisible o no

Una de les trobades més divertides de l'any són els sopars de nadal amb amic invisible. Allí cadascú adopta el rol que li toca. Uns hi van perquè estan a gust altres perquè toca altres perquè han de celebrar el Nadal. Alguns no ho celebren perquè hi ha mal rollo entre els companys. Altres no la fan perquè tenen l'agenda plena. Però realment aquí és veu una fotografia de la relació d'un grup. Uns van d'alto copete i altres van a llocs econòmics perque són dies amb moltes despeses. Després està l'amic invisible. Uns s'ho curren i altres tiren de cires, veles, objectes on es diposita la pols i altres xorrades. La cosa dóna molt de si.

Unes eleccions en mode vacances nadalenques

Jo crec que això que el dia 20 hi hagi eleccions és un cosa que ho saben poca gent. La majoria de gent ho ignora. Ja hem anat dos cops a les urnes en unes cites més importants que aquestes. Ja gent ja està en mode nadal o vacances o reis, però són pocs els que pensen en les eleccions. No crec ni que es facin mitings grans per la nostra comarca perquè jo crec que hi aniran quatre gats. La gent ja està tipa. A més amb tot això que han fet CDC que s'ha tret de la màniga un nou nom, molts iaios aniran a votar buscant el pas i no trobaran el pobre Artur. Després depèn qui hi hagi allí li el portarà pel bon camí o no tant. Hem escollit molt i estem al mateix lloc de sempre perquè amb les butxaques pobres i sense imaginació i amb pactes raros arreu no podem anar gaire lluny. Anar pagant la factura de la llum i l'aigua i qui dies passa anys empeny. Aquest és el nostre futur polític fins que no entrin cares noves als partits vells o al final morin d'inanició que li passarà al pobr Duran que és pensa que farà algo i ja s'hauria haver retirat fa un  temps. Temps al temps però la guanyadora serà l'abstenció, més que mai. Madrid ens cau massa lluny i en el fons no ens agrada cap dels qui  s'hi presente i si algu ens agrada no treurà ni per pipes.

dimarts, 8 de desembre del 2015


El Vendrell va organitzar una versió reduïda del Vine Tast, el Shopping Tast. Hi havia els que hi havia, però faltaven alguns de la nostra comarca a la cita que per algun motiu no hi van participar. Hi va anar gent perquè en una cita de vi i teca la gent no acostuma a fallar, però van fallar que la majoria d'establiments del Vendrell estaven tancats. El que havia de ser un motor era una excepció. Per la rostada hi havia molt poques persones, quatre gats. Recordo al 2013 quan el Tomas Quadrado, emigrat a Amèrica, va fer una rostada davant del seu restaurant a la plaça de les Garrofes erem unes 10 persones, no més. Diumenge al matí menjant salsitxa i pa n'erem uns pocs més, però no gaires i alguns hi van anar perquè era campanya electoral sinó no crec que haguessín vingut per allí. Altres tot i ser polítics si que freqüenten aquestes cites tot i no estar en campanya. El Vine tast funcionava perquè hi havia més gent i les primeres espases de la comarca. Hi havia tallers i altres històries que donaven vidilla al tema. A veure que sortirà el proper any. La gent  en aquests dies va a altres llocs i també era un dia ruful que no acompanyava. A seguir amb nous capítols. Dissabte i diumenge tarda hi havia genteta, però qui ha vist això i el Vine Tast

Barcelona, una nit d'hivern, una peli d'amor i vida

M'ha agradat. He disfrutat com un nen amb la Peli de Dani de la Orden, Barcelona nit d'hivern. Una història d'amor que són moltes aventures diferents amb els seus protagonistes amb interessos més o menys típics i tòpics. Una història melosa amb uns actors que de tant en tant deixen un toc d'humor a la trama. Una peli d'aquelles que fan nadal que et fan sortir amb una cara alegre perquè al final sempre triomfa l'amor. La banda sonora del Dausà en la seva línia com la primera, però tot plegat molt aconsellable. No la faran ni a Calafell ni al Vendrell som així de desgraciats. Aneu a Tarragona, Valls o Barcelona i allí la trobareu. Una hora i mitja d'amor i converses que més d'un ha viscut en la seva vida.

divendres, 4 de desembre del 2015

No eren tants com s'esperaven


Una de les fites de l’actualitat d’aquest mes de novembre va tenir lloc el passat diumenge a l’Arboç. Un municipi del Baix Penedès que tot i figurar en aquesta comarca sempre ha tingut uns aires independents força marcats afavorits per la seva proximitat a Vilafranca, per les seves dimensions i per la seva situació privilegiada. Fa uns anys viure al costat d’una via com la N-340 era tot un privilegi. Afavoria el creixement, el comerç local i donava certa vida als municipi, però amb el temps el que era una virtut s’ha convertit en un defecte per la majoria. Tot i que alguns comerços i hosteleria ja els hi va bé tal com està ara. Evidentment són minsos davant el gran grup de gent local i forana que s’oposen a aquesta travessia pel cor de la ciutat. Hem de tenir en compte que la velocitat màxima d’aquest tros de via és 40 km/h i la veu popular apunta que hi ha un radar que fa que molts quan passem per allí reduïm velocitat. Altres travessies no gaudeixen de la fama de la presència de radars. Llavors és quan algun dia t’enganxen inesperadament, però els conductors quan passen a l’ombra d’aquesta Giralda ja saben que s’hi poden trobar.
Estic dins el gran grup de persones que aquest dia no hi va anar. Diumenge al matí també es donaven els premis de poesia i de contes de Nadal a la casa Barral del Passeig Marítim de Calafell. Un punt on es donaven cita nous valors de la literatura en català. Els premiats venien de Girona, Barcelona i Lleida. Aquest és un de les poques plataformes literàries de casa nostra que dóna sortida als nous lletraferits. Ja porten edicions  i esperem que durin molts més i que aquest consistori segueixi invertint en cultura d’aquesta manera.
Tornem a l’Arboç, aquesta manifestació portada a terme en l’hora que tradicionalment la gent ha anat ha ofici va reunir els batlles dels principals municipis de la comarca, regidors i altres persones que van voler participar en aquest acte de protesta per demostrar que aquí també existim. Evidentment també ens van donar suport gent de les comarques del sud de Catalunya que també es mostren ignorats pels seus manaires. Ja hem anat d’excursió a Madrid a demanar a Foment que volem solucions. Evidentment ens han fet el mateix cas que sempre ens fan. Llavors hem decidit  a tallar carreteres a veure si funciona. Aquesta és la primera, però si seguim absents dels projectes del Ministerio segurament la cita continuarà en propers esdeveniments.
Ara estem en molt mala època per reclamar tot això. Nosaltres que sempre érem una colla pactistes i bona canalla que ajudàvem als partits de Madrid a tirar lleis endavant resulta que ens hem tornat uns esquerps. Ara reclamem la independència. La gent surt al carrer en multituds cada 11 de setembre. Portem un munt d’estelades al Camp Nou. Davant aquest país en presumpte rebel·liaper una part de la seva població, pensen que ara no invertirem pas allí, millor que fem AVE sense passatgers i aeroports sense avions per deixar contents a tots aquells que ens són incondicionals. D’aquests catalans no sé sap mai.
Mirant les fotos i vídeos d’aquest matí de diumenge que feia un temps esplèndid jo creia que hi hauria més gent. Pel que sembla no hi va haver tanta resposta popular com s’esperava tot i ser un tema que afecta a molta gent d’una manera o altra.
El tema dels peatges és un dels punts que a moltes persones anònimes li costa entendre el seu funcionament. Tenint autopistes més que amortitzades encara seguim pagant com autèntics burros. Segurament perquè som catalans i ja estem acostumats, però aquesta no és pas una bona justificació d’aquest greuge amb altres zones de la Península Ibèrica.
Darrera de tot això hi ha un conjunt d’interessos de caixes, bancs, empresaris, polítics que fa que estem tal com estem. Si els principals partits realment haguéssim volgut ja no tindríem peatges, però sembla ser que a algú li interessa que anem aixecant el país cada cop que anem a Barcelona i no volem donar molts de tombs. Ja ens coneixem tots plegats encara que alguns mitjans de comunicació continuïn pensant públicament que la gent s’empassa tot el que es publica. Estem en campanya electoral encara no declarada i tot dependrà de qui surti. Els actuals aviat plegaran i ara no es posaran a fer el que no s’ha fet amb més de 4 anys de legislatura. A veure que passarà el proper 20 D que segurament també ens deixarà fora de cobertura com ens acostumen a tenir. Què fan els polítics de la nostra comarca a les altes esferes de decisió? Juguen al mus? Articles publicats al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari a partir 1 de desembre




dijous, 3 de desembre del 2015

Cal Habanero ja forma part de la història del Vendrell


Ahir després de 7 o 8 mesos de funcionament ha tancat cal Habanero del carrer de Mar, 24 del Vendrell. Un bar, restaurant amb la Rita i la família que sempre et tractaven com un senyor amb una atenció molt especial i amb un to cubà molt característic. És molt trist que es vagin tancant establiments al Vendrell i al final acabi en mans d'un kebab o un basar xinès. Si que era un carrer on no hi passa gairebé ningú , però estava molt proper al poble. El Vendrell és un poble molt dur i si tens local encara pots arribar a cap de mes, però si has de pagar un lloguer la cosa és molt complicada. Són moltes les estones, les companyies que he passat en aquest cèntric local. Ara la Rita i la família la podem trobar pel Vendrell o Calafell, però ja no estaran allí al peu del canó amb els seus super entrepans de pernil o de truita de patates. Una gran pena. Molta sort i endavant la vida continua i sempre hi ha camí. 

diumenge, 29 de novembre del 2015

A veure si tallant la N-340 saben que existim

Una cinquantena de persones entre polítics, entitats, transportistes i altres han tallat la n-340 a l'Arboç durant una hora.  A veure si ens fan cas i potser aquesta serà l'única manera que es posen en moviment i tenim l'AP 7 gratis de Vilafranca fins a Torredembarra. Ara toca això, però durant aquests anys quan s'allargaven els peatges d'unes vies que estaven més que pagades cap partit deia res i tots a callar, mentre nosaltra paga i torna a pagar perquè als de dalt ja els hi va bé. Ara toca fer el numeret i posar-se al costat dels pobres de sempre perquè el Vendrell estem deixats de la mà de déu tant per la banda de Tarragona com la de Barcelona. Aquí estem obviats totalment. A veure si ens fan cas. 

Cuina de Nadal a Camp Joliu


L'Escola Camp Joliu de l'Arboç prepara cada Nadal un curs de cuina amb les cuineres d'aquest centre d'educació. Jo no hi havia anat mai i aquest cop em van convidar. És molt trist que jo era l'únic home que hi havia entre unes 15 dones. La veritat és que estava molt estudiat i no hi faltaven ni galetes ni, el rap a l'all cremat i la Sacher. Un matí que varem poder aprendre alguns plats de mà de les persones que cada dia s'encarreguen de la cuina d'aquest centre. És parla molt de l'alta gastronomia que no està a l'abast de tothom, però també hem de conèixer alguns dels plats que sense ser d'estrella michelin et permeten donar una personalitat a la teva taula. Una matí profitós i entretingut. 

Dóna veu als literats anònims de la nostra societat

Avui he anat a Calafell perquè donaven els premis de la 15 eidició del concurs de de poesia i de contes de Nadal la Mar de Lletres. Un matí inolvidable que serveix per compartir experiències amb persones que comparteixen les mateixes aficions. A part del lliurament de premis el més interessant sempre és el pica pica, no per allò que es dóna sinó perquè constitueix un espai ideal per parlar amb la gent que des d'un punt o altre participa en aquestes iniciatives. Enhorabona a l'Ajuntament de Calafell per aquesta iniciativa i a totes les persones que hi han participat fent que la literatura s'obri a a moltes persones d'aquesta societat. Molts la practiquen d'una manera i gràcies a aquests concursos apareix algun d'aquests literarats familiars.

dissabte, 28 de novembre del 2015

Nadal arriba abans de Tots Sants


Un any més Nadal arriba a les nostres llars. Evidentment fins el dia 25 del proper mes no gaudirem directament del gran dia com correspon tots reunits a taula amb galets, torrons, cava , però des d’abans de Tots Sants ja tenim les prestatgeries dels supermercats plens d’aquest productes típicament nadalencs. La nostra ficció casolana des de que la TDT ens va ampliar considerablement el món que tenim al nostre comandament a distància  per aquestes dates ja estem una mica farts d’anuncis de colònies, perfums i joguines. Els catàlegs ja fa dies que tomben per la xarxa i en paper pels grans magatzems que fan el seu agost en aquests darrers mesos de l’any.
En pocs dies alguns dels  nostres carrers i places lluiran les esperades garlandes que ompliran de vida i color els marcs per on  aniran amunt i avall amb o sense bosses els principals protagonistes d’aquests dies.
Els qui encara treballen i formen part d’algun col·lectiu ja tenen taula encomanda pel sopar obligatori per concloure l’any i brindar pels propers 366 dies. No hi faltaran els amics invisibles que donaran el toc d’humor a la trobada. Dies de sobredosis d’àpats per acomiadar el nou any.
La Loteria de Nadal de tota la vida i la Grossa de cap d’any que és la nova de casa nostra ja fa dies que competeixen virtualment a veure quina pot vendre més números. Una i altra s’hi esforcen per poder entrar a totes les llars i poder repartir sort entre els mortals que com a mínim juguem un cop a l’any a l’atzar.
Nadal és un dels epicentres consumistes del calendari anual. Són moltes les excuses que tenim per estrenar i lluir el millor que podem trobar en algun comerç o ja tenim a l’armari. Una part important de tot plegat és la part menys espiritual de les relacions de família i de convivència. Quan toca fer presents als nostres éssers més afins. Òbviament no esperarem a les rebaixes. Bon Nadal a tots. Publicat a la Fura a partir del 29 de novembre.

Miquel Casellas
@miquelcasellas

wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es

divendres, 27 de novembre del 2015

Quan siguem independents això no passarà

En la nostra comarca com passa arreu hi ha un seguit de personatges que es dediquen a col·leccionar diferents càrrecs ja siguin amb retribució o sense, però la seva gran passió és figurar com a president, gerent, coordinador, cap de o similar. Després resulta que potser a l’hora de la veritat potser seran els qui fan realment la feina o tenen els seus fidels comparsers que són els que s’ho curren. Aquests segons no els veuràs ni tan sols a les fotos. Potser si arribes abans d’algun acte estaran allí preparats perquè tot quedi bé. En les xarxes socials els seus incondicionals els trobaràs defensant les postures del líder, intentant aniquilar de l’espai virtual qualsevol crítica al seu màxim cabdill. L’escollit no perdrà el temps amb aquestes xorrades, per això té entrenats els seus acòlits. Molts cops hem criticat les dictadures d’esquerres i les de dretes perquè, entre altres coses, a l’hora de votar el prohom aconseguia en els nivells més baixos un 90 % de sufragis dels votants. Doncs no cal anar tan lluny perquè això ho tenim a casa nostra en partits presumptament democràtics i en entitats presumptament sense afany de lucre, un terme que sempre m’ha resultat força curiós. En alguns casos m’ho crec totalment i en altres tinc els meus dubtes d’aquesta forma legal amb nom tan solidari com l’obra Social de la Caixa. Però estem en un país i en una època en què hem de tenir fe com sempre ens ha ensenyat la nostra Santa Mare Església. On no arriba la raó hi hem de posar les dosis de fe que facin falta per no sortir de les directrius dels nostres cabdills inviolables.
Si en el llarg camí de naixement, formació, refundació, actualització, adaptació del líder que pot arribar a durar fins a 50 anys en els casos més venerables, algú pel camí se li ha acudit fer una mica d’ombra al nostre déu mundà, el més possible és que les bones paraules i la democràcia interessada l’hagin portat a abandonar el partit l’associació o l’ens en qüestió. La propera fase és que aquest díscol si té carisma, diners i contactes amb els poders establerts creï la seva pròpia entitat i té el risc d’actuar com ha viscut la seva pell, però ara ell és el protagonista i no tindrà pietat.
La versió més divertida de tot plegat són les dedicacions dels polítics que si un 100%, un 80%, un 50% i tot el que hi vulguis posar, però si us hi fixeu no acostuma a baixar mai del 50%. Hi ha persones il·lustres que jo admiro sincerament que en entitats diferents estan al 100%. Jo els veig uns grans pencaires, uns herois de la feina. Uns professionals que necessiten com a mínim un carrer al seu nom en un nou espai urbanitzable. Evidentment si tu que dediques tot el temps laboral a un lloc de treball, has d’agafar la resta d’hores diàries  per dedicar-ho a l’altre lloc de treball. Admirable.  Evidentment quan veus que això està lligat amb les nòmines ho acabes entenent perfectament. Per tot i això es mereixen que un es tregui el barret davant aquests prohoms actuals que doblen el 100% d’activitat.
Un dia em deia un polític que evidentment ell tot el dia fa política. Des de que surt de casa i algú li pregunta quan arreglaran el seu carrer fins que arriba el despatx i atent les visites concertades. És molt difícil posar-se al pit un cartell amb les paraules obert i tancat.  Certament és molt complicat limitar la dedicació d’un polític a un percentatge que estigui relacionat amb la seva acció. Hi ha polítics que poden estar hores i hores escalfant el despatx i que cap acció generada per la seva mà superi aquest espai físic. Altres tot i estar en mil llocs no paren de moure els mecanismes amb noves iniciatives i accions de cara al present i al futur. Però aquí encara valorem més les hores que estem asseguts al davant de l’ordinador que no pas els resultats que es puguin aconseguir de la nostra tasca. Aquí encara tampoc hem superat el segle XX i potser ni el XIX, però amb el temps ens actualitzarem.

Un dels temes que sempre m’ha fet gràcia de la nostra classe política és per una banda aquesta duplicació i triplicació de càrrecs. Jo crec que el dia que siguem independents, haurem de fer dissabte  una mica dins l’administració. No cal que hi hagi tantes entitats supramunicipals. Si hi són no cal tants polítics que cobren de dos o tres llocs quan els pobres ciutadans en prou feines en cobren d’un i gràcies. Tenim una saturació política que fa por i ens costa un ronyó. Hem de seguir pagar com a bons ciutadans els estacionaments de polítics en consells comarcals i diputacions i altres històries. Suposo que quan siguem independents tot això ja no passarà.  Article publicat a partior del 24 de novembre al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès, Diari i Eixi Diari

Sonata per a violoncel, una peli on la música i la fibromialgia es donen la mà.

És molt trist que pelis com sonata per a violoncel no es pugui veure en els cinemes del Vendrell quan alguns espais de la localitat. Hem d'anar a Tarragona on es projecta una setmana una sessió cada dia. Molt lamentable. Així no farem pas país. És tracta d'una peli molt ben interpretada on es combina la fibromialgia amb la música amb moments molt intensos. Una lluita d'uan cel.lista per superar la seva enfermetat. Una gran peli en català que suposo que aviat la passaran per TV3 en alguna hora intempestiva i quedarà en els arxius. Una peli que pot estar a l'alçada d'aquestes que durant un mes les tenim a les nostres cartelleres.

dimecres, 25 de novembre del 2015

8 Apellids Catalans, tot i ser una segona part es deixa veure

Tot i ser una segona part 8 Apellidos Catalans s'aguanta molt bé amb moments molt interessants. No és un un humor arriscat ni molt menys sinó que aposta pels típics i tòpics dels catalans. Hi ha una gran interpretació dels seus personatges, però jo vull destacar el del Karra Elejalde que fa d'ell com la Rosa Maria Sardà que suposo que a la vida real és una mica com surt a la peli. Per a les persones que volen una Catalunya independent és molt recomenable. Encara que sigui una segona part la podeu veure potser amb el sofà de casa n'hi ha prou.

Estàs aquí encara que ja fa un any que no hi ets


Aquestes són les mans del meu pare en plena verema. Avui fa un any que el meu pare ens va deixar físicament, però encara està en el seu petit món que anava d'Albinyana al Vendrell i poca cosa més. Històries i records que de cop i volten et surten al present fugint d'un passat. Un pagès que sempre va viure dedicat a la terra, un dels pilars bàsics del seu món Ell estimava aquest món i la seva gent, coneixia els seus secrets i quan anava a un altre lloc la vinya i les oliveres molt sovint l'inspiraven comentaris variats. Suposo que ara ho està veient des d'un sofà en un lloc tranquil escoltant música i parlant amb totes les persones que han compartit un bocí de la seva vida. Allí està parlant amb uns i altres amb gent que també un dia ens va deixar mentre va vigilant que no caigui cap marge. Encara estàs entre nosaltres encara que no sigui visible. Tots compartim el teu petit món. Una forta abraçada pare. La foto és del Jordi Santacana

dissabte, 21 de novembre del 2015

Lots de Nadal: aigua, llum i una mica de calentor


Un dels articles clàssics del meu període vital d’aportacions a la premsa comarcal són els lots de Nadal. En els darrers anys la cosa ha anat evolucionant considerablement, passant del clàssic lot amb torrons, polvorons, cava, vi, préssec amb almívar entre altres coses depenen de la bonhomia de l’empresari fins avui en dia en que en prou feines et desitgen Bon Nadal. En els moments de crisis ja no era tan necessari tenir un plat de galets a la taula de Nadal sinó simplement poder celebrar aquelles festes amb una mínima dignitat. En aquest cas el més sensat era una poca quantitat de diners que l’afortunat podia dedicar a allò que li fos més necessari que no necessàriament hauria de coincidir amb tota la parafernàlia nadalenca que ens han anat inculcant en les darrers dècades. Potser anaven destinats per comprar llet.
El Nadal va perdent la seva versió més opulenta i es va adaptant a les noves necessitats. En aquestes noves èpoques ja trobem establiments que d’una manera més o menys dissimulada ofereixen les seves rebaixes coincidint amb la campanya nadalenca. Segurament no és el més ètic, però saben que aquesta mesura els hi pot reportar més beneficis que no pas seguint les pautes oficials. Davant aquesta actitud també hi haurà aquells compradors clàssics que esperaran després de Reis per realitzar les seves compres més importants, però molts s’adapten aprofiten aquests cartells que trenquen les pautes socials que ens han ensenyat.
Cada dia hi ha més persones que s’acostumen a comprar per internet. Moltes primer van a donar un cop d’ull als aparadors que tenen al voltant, però a l’hora de la veritat ho encarreguen i en un parell o tres de dies s’ho troben a casa seva sense haver de carregar pes. Evidentment aquesta actitud trenca la màgia d’anar de compres.
Realment tot aquest esperit nadalenc és va desmanegant de mica en mica. Avui en dia la gent ja no envia postals nadalenques que portaven de corcó als carters. Més d’un ja no torna a repetir la recepta canelons de l’àvia i els compra congelats en una gran cadena o potser els encarrega a un restaurant de la contrada. Allò que per Nadal cada ovella al seu corral es va disgregant. Avui en dia les famílies van adoptant noves formes que es van adaptant una mica a tot plegat, però els tòpics del dinar per Nadal tots a casa es va esquerdant de mica en mica amb un ampli ventall amb múltiples formes. Cada dia són més els qui aprofiten aquests dies per fer unes petites vacances. Ja fa un parell de mesos que tenim els torrons i polvorons als supermercats i ja n’estem tips de veure’ls. Quan arriben aquelles dates més d’un ja opta per altres àpats perquè les grans cadenes ja ens han provocat que estem farts sense tastar-ne cap.
La gent compra quan pot i no tant quan marca el calendari. A principis de novembre són moltes les persones que vàrem anar a Igualada a aprofitar els descomptes del REC. Segur que per molts ja representaven les compres nadalenques perquè podries aprofitar molt bé la relació qualitat preu d’alguns productes.
Nadal és la festa del consumisme ferotge amb targeta de crèdit. Nadal és tothom ha de mostra allò que potser no és i posar tota la llenya al foc per semblar que tot vagi sobre rodes i funcioni a la perfecció. Nadal és una il·lusió enmig de la rutina  dels mesos que l’acompanyen.

No cal que ens donin lots de Nadal amb tota la teca dins perquè ja estem tips de veure’ls quan anem al supermercat a buscar iogurts.  La gent aspira més bàsic: salut, aigua a l’aixeta i llum i una mica de calentor per superar aquests freds que ja comencen a apuntar a aquests dies encara que algun cop per Nadal podies sortir al carrer amb màniga curta. Un dels punts forts és la loteria que entre una cosa i l’altra ja no et permet somiar amb un canvi de vida radical, sinó per pagar la hipoteca i alguna cosa més que tinguis per casa. Això d’haver de pagar impostos dels premis de la sort és tot un desencert i crec que això no ho podrem perdonar mai a l’Administració. Article publicat a partir del 17 de novembre del 2015 a l'Eix Diari, Baix Penedès Diari, Diari del Baix Penedès i 7 accents

dimarts, 17 de novembre del 2015

Ni blancs ni negres. Tots som humans

Arran dels atemptats de Paris hem tornat a veure que hi ha ciutadans de primera i de segona i de quinta divisió. És injustificable tot el que varen fer a Paris, però també ho és el que estan fent a altres llocs del món que molts cops ni ens assabentem. Les persones són persones aquí i a la xina. Estem vivint una guerra entre rics i pobres on totes les víctimes són lamentables. Viure ara a Síria és una cosa de pànic total per això molta gent marxa d'allà. Si miréssim qui està darrera potser veuríem els de sempre que de tant en tant monten històries d'aquestes per vendre armes i generar por i terror. Si no tinguessin armes no passaria tot això, però algú les hi ven i aquests són una part dels culpables de tota la barbàrie d'aquesta setmana. 

diumenge, 15 de novembre del 2015

Gran concert de la Julià Carbonell a l'Auditori del Vendrell

Feia mesos i potser anys que no anava a l'Auditori Pau Casals de Sant Salvador. Avui he torna per escoltar l'Orquestra Simfònica Julià Carbollen de les terres de Lleida. Un plaer gaudir d'aquest concert amb una peça d'on jove de 26 de les Borges que estava present entre el públic. A vegades hi ha moltes coses que no les aprofitem. Aquest equipament és un d'aquells que massa cops deixem una mica oblidat amb una programació de primer ordre. Felicitats a tots els qui avui heu estat els protagonistes d'aquestes vetllada musical.

dissabte, 14 de novembre del 2015

La modernitat de la llengua àrab


Si doneu un cop d’ull a l’encapçalament d’aquest article veureu que m’etiqueto com a filòleg, però dins aquest camp he d’apuntar que sóc arabista. Una llicenciat que en el mètode vigent a finals dels  anys 80 del segle passat havia estudiat cinc anys de filologia àrab. Evidentment a les aules també vàrem tocar amb certa profunditat les costums i tradicions l’islam que van de la maneta amb aquesta llengua. Ara que fa dies que ja he passat els 20 anys i tinc una certa perspectiva sobre la meva formació universitària i veient com va tot plegat, puc aportar alguns apunts per afirmar que l’àrab de la família semítica com l’hebreu té molts elements moderns. Estem parlant d’una llengua amb uns orígens al segle II  i amb unes traces en l’escriptura que es remunten al segle  VI al mig del desert de la Península Aràbiga.
L’àrab és una llengua en què no s’escriuen les vocals. En alguns textos més senzills o quan hi ha perill de confusió si que hi ha unes formes que ens indiquen clarament quina vocal és la que hi va, però és una minoria de textos. És una mica el que es fa avui en dia amb els mòbils o altres texts a les xarxes socials. Quan vols dir una cosa que és més que sobreentesa només hi poses les consonants i suposadament tothom ho entén. No cal dir que no s’escriuen ni accents, ni dièresis, ni altres símbols per marcar la pronúncia. Com a nota aclaridora, he de dir que en els primers alcorans se seguia aquest mètode, però aviat van sorgir diferents lectures que van aconsellar posar tots les vocals en els texts.
Una altra de les gràcies de la llengua àrab i he de reconèixer que a vegades crea alguna confusió, és que l’àrab no té majúscules. L’altre punt clau que jo crec que estalvia molts problemes és la conjugació verbal. Hi ha dos temps bàsics: passat i present o futur.

Miquel Casellas
@miquelcasellas
wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es

Rics i pobres un altre cop

La nostra societat com sempre es divideix en rics i pobres. Això de la classe mitja és una gran mentida que en els darrers anys s’ha acabat de desmuntar. No hi ha més realitat que aquesta. L’evolució de la història mundial és la lluita dels de sota per ocupar l’espai dels de sobre i anar girant sobre el planeta solar.
Fa quatre dies els independentistes que s’hi declaraven públicament eren quatre i el caporal. Quan fa 30 anys jo estudiava EGB hi havia un xicot que ell sempre ho afirmava amb claredat. La resta de la gent ens el miràvem com una mica especial. Per aquella època tots estàvem en altres guerres i apostàvem pel pacte entre Catalunya i Espanya. Ser independentista era massa agosarat per nosaltres que teníem clar que ens havíem d’entendre fos com fos.
Ara resulta que ja no es pot ser pactista perquè se suposa que aquests estan barrejats entre l’Iceta i el Duran. Ara toca independència. Pujar al balcó de la Generalitat i amb les cameres de TV3 i la Sexta proclamar als quatre vents la nostra voluntat per ser lliures d’una vegada per totes.
En realitat la lluita que tenim aquí davant ha estat perquè els eixos de la política han variat en les darrers legislatures. Ja pocs són els qui parlen de la dualitat entre esquerres i dretes. Ara el tema és unionisme versus independència i viceversa. Aquest és l’eix actual que marca la política vigent i gran protagonista dels tertulians en els debats que ens arriben per la petita pantalla.
La gran majoria dels partits poc a poc anaven perdent afiliats i adeptes, llavors han sabut posar en aquest eix el pilar del debat polític. La gran solució a tots els mals és la independència. A partir d’aquest punt tindrem més diners i aquests estaran més repartits entre nosaltres i ja no cal que se’n vagin a Madrid sense retorn. Hi ha moltes persones que evidentment ho fan per qüestions patriòtiques i sentimentals, però un gran nombre de vots vénen de la mà d’aquest món ideal  que ens han venut on tot serà millor i no hi hauran retallades.  L’administració pública atendrà  amb més recursos molt millor els seus usuaris. Aquest és el titular que ha temptat molta gent a afegir-se a aquest moviment d’alliberament nacional en vers a un món millor.
La proposta s’ha fet seguint les directrius del poble que ha demanat fer aquest pas i la classe política s’hi ha anat afegint perquè s’estaven quedant sols.
Si que sembla que sigui una lluita identitària, però darrera es veu ben clar que el que hi ha és una demanda global de la societat per tenir més recursos i més serveis al seu abast.
Aquesta és la gran finalitat la lluita per millorar la situació econòmica i social de moltes persones. Alguns líders destacats de l’ANC van saber l’oportunitat de figurar a les llistes del Parlament i entrar en el món de la política. El que en un bon principi era un moviment social va acabar formant part de la política catalana. Una porta gran per on van entrar en aquest camp alguns que no hi havien estat mai i altres que després d’una actualització acurada han tornat a trepitjar el mateix hemicicle amb uns altres colors i uns altres companys.
Aquest procés que estem vivint no és sinó una nova versió de la lluita de pobres i rics, d’una gran majoria que amb aquest procés vol aconseguir un país lliure i com no, unes millors condicions socials i econòmiques que beneficiïn a tothom. Aquest és una dels pocs eixos que quedaven on s’ha afegit el poble per tirar endavant cansat de la retòrica polític que cada dia estava més lluny de la ciutadania en general. No és que els rics siguin els unionistes i els pobres els independentistes. En tots els bàndols hi ha de tot, però és el camí ideal per al sentiment independentista per poder aconseguir la seva fita i de retruc una millora global de la mà de trencar uns lligams.

No sé com acabarà tot això, però de moment, no crec que realment puguem anar gaire més enllà d’una mena de concert basc que vindria a ser un punt de trobada entre els uns i els altres. Si algun dia els somnis es fan realitat, el proper pas serà demanar aquestes millores que sempre han anat de bracet amb la independència de Catalunya. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari, Baix Penedès Diari i 7 accents a partir del 10/11/15

dijous, 12 de novembre del 2015

Els compradors del Vendrell no som tontos

Enguany vaig comprar panellets en tres llocs diferents del Vendrell. Una mostra per saber quins eren els més bons. Doncs els que més em van agradar van ser els de l'Ametller per sobre d'un forn de tota la vida que ven productes de qualitat. Vaig trobar un producte massa ensucrat que era un xic empalagós i tot. Clar el sucre pesa. Sort que els compradors del Vendrell no som tontos. També vaig comprar en una gran superfície comercial que no era pas el Mercadona i estaven força acceptables, però em va saber molt de greu que algun forn fes anar massa el sucre i vengues aquest producte massa ensucrat. Llàstima. Després que no es queixin.

Obrir o tancar els diumenges de desembre al Vendrell?

De moment, ja estan montant les llums de Nadal pels carrers del Vendrell. Suposo que a final de mes ja ho engegaran. Enguany no s'espera cap pista de patinatge perquè no dóna resultats per tenir-la aquí. Ens haurem de conformar amb una xurreria i alguna cosa a la plaça Nova per entretenir els més petits. Alguns les grans compres les fan a altres ciutats com Barcelona, Tarragona i Reus i no oblidem Vilanova i Vilafranca, però sempre tenen alguna cosa que compren al Vendrell per acabar d'omplir la cistella nadalenca. No crec pas que les llums influeixin en les compres, però fa més patxoca. El que haurien de fer els comerciants és obrir o no els diumenges abans de Nadal que la llei ho permet. Ara la cosa va a mitges. Llavors és millor que la majoria obrin o tanquin. Però no com ara que et trobes una mica de tot i això descoloca al comprador. No crec pas Són reptes que s'han d'anar superant de mica en mica.

dimecres, 11 de novembre del 2015

El Último cazador de brujas, una peli resultona

A vegades hi ha pelis que no et diuen res i no les aniries a veure, però per coses de la vida acabes a la sala. Aquesta és la història del último cazador de brujas que és un viatge entre el segle XXI i 800 anys anterior. Una peli moderna amb retocs de bruixeria medieval. Una barreja d'amor, perseguit, perseguidor i sorpresa fins el final. Es resultona, encara que a vegades sino ets d'aquest club el seu nom no et digui res.

Jugar a les loteries de les festes nadalenques

Encara que molta gent no jugui, pocs són els qui no juguen al sorteig de Nadal de la Loteria Nacional. Ara fa un parell d'anys Catalunya va crear la Grossa que de mica en mica es va introduint en la nostra societat. Una de les raons és perquè es pot comprar a molts llocs i l'altra perquè les butlletes són de 5 euros, però si mires els premis veus que és molt més fàcil que rasquis algo a la nacional que no pas a la catalana. Ja sé que no fas país ni aquestes coses, però la seva oferta de premis és molt més ample. El que s'ha de fer és jugar a les dues.

diumenge, 8 de novembre del 2015

007. una més

Spectre és la darrera proposta del James Bond. Una peli com les de sempre, però com passa molts cops a la vida ja saps que vas a veure i ja t'està bé. No té res que envejar a les seves predecessores i segueix amb la mateixa línia. Grans paisatges urbans de Londres i Roma i una mica de tot plegat amb un final que tothom es pot imaginar. David Craig és un dels actors que més m'ha agradat per fer aquest super agent anglès.

dissabte, 7 de novembre del 2015

Mals temps per l'abstenció

El llenguatge s’actualitza constantment. Si fa quatre dies no deixàvem d’escoltar termes com sostenibilitat i igualtat, sembla que ara ja ho hem deixat una mica enrere i la nostra gran excusa polivalent  és el tema social.
En resum, ens volen vendre  encara que pugem l’IBI tindrem una partida destinada als més necessitats de la nostra societat. Un cop de mà a aquells que no  tenen recursos per posar-se res a la boca.
Deixa uns diners per cobrir aquestes necessitats  ho trobo molt bé, però amb aquesta mesura no justificar ni de bon tros un augment de l’IBI per la resta de mortals que ja s’ha pujat substancialment en els darrers anys. Aquest és un dels impostos que afecta a la majoria de gent, ja siguin propietaris perquè els toca directament afluixar la mosca, ja siguin llogaters perquè d’una manera o una altra els tocarà pagar amb ells.
El problema de tot plegat no és que paguem més o menys. La història real és que en aquesta població on l’atur és un dels grans protagonistes no toca pujar aquest impost. En un poble on molta gent ha d’anar a altres llocs a guanyar-se les garrofes perquè aquí no hi ha possibilitat per tothom per fer-ho. Si donem un tomb per la Rambla de Vilanova i la Geltrú o Vilafranca es veu que hi ha un moviment en el comerç, les terrasses amb força gent durant tot l’any no cal que parlem a l’estiu. En canvi en aquesta vila nostrada a part d’uns mesos i uns dies concrets al llarg de l’any i en uns llocs concrets no es veu aquest caliu al carrer, ni el teixit comercial. Si ens atrevim a donar un tomb a la platja en aquests mesos que vénen veurem com està tot plegat, després de tenir un estiu que sembla que per una part important dels establiments marítims ha estat presumptament galdós.
Primer hem de saber on som,  que tenim i que vol la majoria de gent. Evidentment no passaré per alt els nombrosos concerts d’orgue a l’església del Vendrell on van els que van perquè el nombre d’apassionats a la vila per aquest instrument no és el que alguns voldrien, però és el que tenim i podem veure per la televisió local. No s’hi pot fer gaire gran cosa més.
Evidentment que tenim un parell o tres d’auditoris amb una programació bàsica perquè el pressupost no dóna per més. A banda és dóna una cosa curiosa que en altres localitats com Calafell i Vilafranca del Penedès no acostuma a passar. En aquestes localitats quan s’estrena una obra amb gent de la vila, el públic hi va, molts cops omple el teatre i s’han de fer un parell o tres d’actuacions. En canvi aquí al Vendrell això no passa. Encara que sigui un Guimerà a preus econòmics. Què passa amb la gent? quin és el motiu?
En aquest poble amb apunts de ciutat fa massa anys que ens hem acostumat al copiar i enganxar perquè si. Ja està bé. És la política fàcil i no ens atrevim a provar amb noves experiències en propostes que ja fa anys que han quedat obsolets com la Fira i el mercat de Sant Joan a la platja.
Per sort encara, la majoria de la població encara treballa i es pot permetre el luxe de pagar els seus impostos, però per ajudar aquestes persones que van pagant com poden també se’ls hauria de compensar, repartint l’IBI en tres o quatre terminis i afavorir els contribuents que ho vulguin pagar en els primers mesos de l’any que ho puguin fer amb un descompte per pagament avançat.
En aquests moments en què hi ha vuit grups municipals al consistori sense un grup que destaqui gaire sobre la resta és el moment de fer aquests canvis. Toca apostar per un Vendrell millor, però deixant de banda aquesta política fàcil de l’abstenció. Ens hem de mullar votant a favor o en contra de les diferents posicions encara que molts cops no tinguin més transcendència que ocupar una part del debat municipal perquè són coses que es quedaran en un calaix esperant un miracle. L’abstenció és una aposta nefasta per tirar el vaixell endavant si es vol tenir una mica de coherència política.
Està bé que el nostre municipi es preocupi per Lluís Companys, pel lliure comerç.  Jo tinc moltes ganes d’escoltar un debat sobre l’estat de la vila tal com preveu el ROM municipal que podria donar molt de si Esperem que ho portin a terme en un espai més gran com la Lira o l’Auditori perquè la sala de plens segons per quines coses s’ha quedat obsoleta. publicat al Diari Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès Diari a partir del 3 de novembre del 2015


dijous, 5 de novembre del 2015

Truman, una historia humana amb final anunciat

Una peli que segur que no arribarà al Vendrell perquè no és una gran estrella, però la veritat és que és un cant a l'optimisme des de les portes de la mort anunciada. La història d'una persona que té un cancer i prefereix morir abans que un darrer tractament que tampoc el salvaria. Una història d'amor, d'amics, de mirades de molts sentiments que no es poden explicar en paraules. És trista, però en el fons demostra la força d'una persona que va a negociar el seu propi enterro amb el seu millor amic. Molt aconsellable. Gran Javier Camara i Ricardo Darin. Un toc argentí en un món amb molts artistes catalans que acostumem a veure a TV3

El Mas no hauria de ser president de la Generalitat

Al final tot aquest gran procés que ens havia de portar a la independència sembla que arriba a lloc complicat. La CUP passa de CDC perquè són móns antagònics. Hi ha una seguit de coses que jo crec que no era el millor. Penso que agafar l'ANC i passar-la a Junts pel sí podria haver estat bé si dins la coalició hi hagués cares noves i no els de CDC de sempre aprofitant les circumstàncies per entrar al poder. Al final de comptes sembla una maniobra de CDC i ERC per anar de guays i entrar al parlament de Catalunya. Però tot i això si ara s'agafes el Romeva o un altre i es plantegés com a president de la Generalitat, encara es podria fer alguna cosa i quedaria la cosa mig salvada, però insistir amb el Mas és un error. El Mas ja ha fet la seva feina que es retiri o sigui parlamentari, però que deixi a la gent nova governar el país. Ha tingut la seva oportunitat, ara queda l'oportunitat de molta gent.

dimarts, 3 de novembre del 2015

Marte, una peli que s'ha de veure

Una peli que tenia ganes de veure i he aprofitat aquests dies que és més econòmic per anar al cine. Marte és una peli de Ridley Scott força llarga, però està molt ben feta i en cap moment es fa pesada. Té algun toc d'humor, però hi ha una gran lluita per la supervivència i una mica el caliu de la Nasa i dels seus dirigents. Jo la recomano, tot i que a priori sembla una tonteria, realment val la pena veure-la perquè narra molt bé l'ambient dels personatges en les diferents situacions. Aprofiteu fins dijous. Està molt bé.

L'home no pot amb el mar

Una de les nostres mines és el mar, la platja, el nostre vessant marítim, però en tempestes com les que varem viure ahir amb fortes onades el que podem trobar avui a la platja són escenes com aquestes. El mar és qui mana i això ho hem de tenir clau perquè l'home encara és molt poca cosa davant dels fenomens naturals encara que cada dia siguem un poquet més. Avui feia por tot elq ue el mar va deixar sobre la sorra, com estaven les rieres i altres zones inundables. Això passa de tant en tant, però com som nomes humans aquí ho tenim.

dissabte, 31 d’octubre del 2015

Dues protagonistes per a un mateix conte


  
La Pepita era una bona persona i sempre havia cregut tot allò que li havien dit els altres. Des de els consells del pares que sempre havia seguit amb atenció fins les aportacions dels professors, mestres i amics que havien passat per la seva vida. Era una bona nena. No fa gaires anys cansada d’anar amunt i avall repartint currículums va arribar a trobar un lloc de treball en una administració pública. El gerent  li va parlar d’una gran tasca, responsabilitat en les seves decisions, unes propostes captivadores i un ambient de treball encomiable. Ella pensava que havia de cobrar per treballar en aquell lloc tan selecte.
La Pepita, allí asseguda en un tauleta petita era l’encarregada de franquejar les cartes que anaven farcides de les sancions de la zona blava. Tota discreteta complia la seva feina i tenia molt clar que la seva vida començava quan tocava el dos per la porta. Allí es limitava a seguir la rutina que ja li resultava més que avorrida, però sempre ho realitzava amb una cara amable i agraïda. Un perfil que se li esqueia encara que era del tot fingit.
Ella que era molt innocent es pensava que l’havien fitxada pels seus idiomes, pel seu currículum impecable i perquè mai havia deixat d’estudiar i formar-se  amb intensitat la seva formació.
En realitat, era el seu pare que en una  d’aquestes campanyes electorals va aprofitar un moment per parlar amb el qui sortia a les fotos dels cartells i li va demanar si per favor trobarien un lloc per la seva estimada filla. Havia fet un munt de cursets i no li havien servit per res. Ara la noia ja esta tipa d’anar d’aquí cap allà i volia que li dones una oportunitat, a una família que des de sempre havia estat molt  vinculada al partit i no es perdia cap acte que organitzessin.
La Pepita tenia molt clar que allò no era el seu tot i les paraules celestials del cap de recursos humans. Tampoc no tenia cap ganes de ser com la Raquel que era la seva gerent. Una noia que havia estudiat història antiga i que gràcies a la política ara portava el departament de gestió econòmica. En total, gràcies a quatre cursets que el mateix ens públic li va subvencionar. La Pepita no tenia ganes de ser com la seva cap, ella era més discreteta i estimava el que havia estudiat, no estava pas disposada a signar tot el que li deien. Tenia els seus criteris propis que no volia que ningú l’humiliés. Sempre deia que millor treballant de caixera en un gran superfície que no pas que et facin signar documents que no veus gens clars.
La Paquita era feliç en el seu interinatge sabia que tot i no passar dels mil euros al mes era una quantitat segura i pocs l’associaven a un partit. En canvi la pobra de la Raquel sempre figurava en les travesses les propers canvis laborals allà on treballava
La Paquita dormia tranquil·la cada nit perquè sabia perfectament la feina que li tocaria el dia següent. Òbviament per les tardes anava buscant altres formacions perquè algun dia pogués realitzar allò que estimava. Els diferents comicis electorals que s’anaven succeint no li suposaven cap nervi perquè ningú es fixava amb la seva vida discreta.
El temps anava passant per la Raquel i sabia que abans de cada cita amb les urnes, en especial les municipals, havia de complir amb el partit. En cas que algun dia els de l’oposició la fessin fora dels seus privilegis com a treballadora amb carnet, sabia prou bé que algun ajuntament de la vora l’acolliria en el seu planter, encara que fos d’assessora sense res que assessorar la veritat, a part dels canelons que li tornaven boja.. Ella havia estudiat fet 3 cursos de periodisme a distància, però sempre havia tingut dots naturals de relacions socials i el seu home figurava en l’agenda de molts polítics que s’havien alternat al poder local i comarcal.
Aquesta és la història de la Pepita, una noia senzilla que pot pagar la hipoteca i cada dia controla millor l’alemany. En canvi la Raquel es passa la vida a les pistes de padel amb els seus models que són l’enveja d’amigues i parents. Dos móns que s’han trobat en un despatx. Una és la cap i l’altra està obligada a obeir perquè hi ha llocs per on no està disposada a passar. Una pren pastilles i l’altra somnífers amb recepta mèdica. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari a partir del 28 d'octubre dle 2015


Terra i Taula, ambaixadors culturals



Una de les propostes més interessants que ha vist la llum en els darrers anys al Baix Penedès és el col·lectiu Terra i Taula. Un grup de joves que han unit els seus esforços per donar a conèixer el fruits de la seva relació professional i com no, també d’amistat. Cinc productors, quatre cuiners i quatre viticultors enòlegs fa tres anys que treballen en aquest projecte unitari per difondre la nostra gastronomia, per millorar en la qualitat del seu producte i en bastir una identitat gastronòmica pròpia al nostre territori. Aquesta és una combinació que comença a la terra i acaba a la taula on els camins es troben davant els cinc sentits del convidat. Persones que s’han sabut moure en els mitjans de comunicació locals i de més enllà, han donat a conèixer alguns secrets de l’art culinari i han defensat amb fermesa i professionalitat tot allò que es produeix a casa nostra. Aquest no és un espai on hi cap tothom, com molts cops lamentablement s’ha fet a casa nostra. Una política errònia que  acaba desvirtuant el projecte inicial. Força vegades, aquest tot s’hi val  es concreta en un simple adhesiu a la porta del restaurant sense més transcendència. Els nostres protagonistes tenen molt clar que el client és mereix una qualitat a un preu raonable. Cada membre aporta la seva part al conjunt, la seva visió. No tenim ni càrrecs, ni una jerarquia que a molts altres col·lectius els hi encanta. Ells tenen les idees clares i els objectius consensuats que és la mare dels ous. Són persones que vénen a recuperar l’esperit de poble quan el pagès i el restaurador es trobaven a sovint perquè tothom pogués treure més partit a la seva tasca. Ells, ara per ara, són un dels millors ambaixadors culturals  del Baix Penedès perquè la gastronomia és cultura i a les seves mans està en constant evolució. Article publicat a la Fura a partir del 30 d'octubre.

divendres, 30 d’octubre del 2015

Un cap de setmana màgic al Vendrell

Aquest cap de setmana el Vendrell viu unes jornades màgiques que han organitzat uns amants de la màgia (Smile) que s'aixopluguen a la Lira. La cosa pinta molt bé i per aquestes coses sempre hi ha persones que els agraden i no els importa fer un munt de quilòmetres per gaudir de la seva passió que és la màgia que aplega molta gent. Ja ho sabeu si esteu per aquí al Vendrell aneu a donar un cop d'ull a la proposta per veure que s'hi cou. Molta sort als organitzadors.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Les fonts d'aigua tornen a estar ubicades

Hi ha més mòbils que persones i tothom té mòbil encara que sigui una cosa prehistòrica. Per tant no fem cas a les càbines telefòniques que aguanten en algun lloc que és més una cosa històrica que no pas real, però a vegades no hi ha més remei que trucar des d'una cabina. El que també la gent no fa gaire cas són les fonts públiques. Abans quan no hi havia aigua corrent era bàsic per poder tenir aigua a casa, però com ja som fills de les canalitzacions ara apretant l'aixeta en podem trobar de calenta i de freda. Ara amb la crisis s'han tornat a posar de moda les fonts d'aigua potable quan la gent no en té a casa perquè no té subministrament. La vida dóna voltes. El que que la gent ja no se'n recorda és de les bústies de correus. La gent ja no es comunica. El whasap ho soluciona tot.

dilluns, 26 d’octubre del 2015

La realitat va per davant de la legalitat.

En aquest món tan peculiar cada dia podem trobar més econòmic els electrodomèstics, els pisos, els cotxes i altres eines i elements que formen part de la nostra vida, però hi ha una cosa curiosa és que els nostres subministraments bàsics com l'aigua i el gas van pujant perillosament de preu. En una societat on cada dia hi ha més diferència entre la classe pobre i la rica amb una mena de classe mitjana que en realitat no existeix està provocan drames socials com l'Ester de l'Oasis que no té aigua corrent a casa seva i ha d'anar a buscar-la a la font. Desconec el tema legal i de qui és la casa i etc que segurament no dóna les eines perquè aquesta dona tingui aigua a la seva llar, però tot plegat ha provocat el que estim vivint i aquestes persones són víctimes d'un temps i d'una política que s'ha fet darrerament i han quedat al costat de la carretera. La societat té moltes persones que si seguim la legalitat estarien al carrer, però la normativa va molt pel darrera del dia i a dia i potser algun dia les coses canviaran i empadronar-se en un pis ocupat serà tan senzill com comprar un bitllet de tren en una màquina expenedora. La realitat marca el dia a dia.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

Nens del Vendrell, sou molt Grans



Fa pocs anys ningú s’imaginava que els Nens del Vendrell arribessin a ser colla de nou. Durant molts anys van estar pendents d’un 4 de vuit de anava i venia, però no s’acabava de consolidar. Van estar des de finals dels anys 70 del segle passat fins l’any 2010 en una mena de travessia en el desert quan veies que allò no acabava de tirar prou. Una dada important que està totalment a les antípodes de la seva realitat actual, quan al concurs de castells de Tarragona del 1992 van tornar a casa  amb 0 punts. Aquest  és un dels moments històrics  més tristos de la colla, mentrestant a altres viles del Penedès i de l’Alt Camp ja aixecaven castells de nou pisos. Aquí no podíem acabar de consolidar el repte del “carro gros”.  Fins i tot de la mà l’escultor banyerenc Josep Cañas va sortir un model de pedra plantat al Vendrell perquè estiguéssim ben distrets i el tinguéssim com a model allí quiet al costat de la via del tren.
L’any 2010 hi va haver un punt d’inflexió amb la torre de vuit amb folre. A partir d’aquest moment i fins l’actualitat s’han anat superant barreres, fites i consolidant un nivell comparable a altres colles punteres d’aquest món. Al 2013 es descarrega un altra fita que semblava impossible en la llarga història de la colla, el 3 de vuit. En l’actuació de la passada Festa Major ja es treuen una espina clavada descarregant per primer cop a la història el 5 de vuit. Aquí comença la recta final fins aquesta Fira que han realitzat la millor actuació de la història i han entrat per la porta gran en les colles de nou. La gràcia dels Nens a part d’aquestes dades és que cada dia hi ha més persones que llueixen la camisa vermella. Se’ls ha de felicitar també per la gran tasca d’integració social que han realitzat amb les  persones d’altres contrades que dins la colla se senten com a casa. article publicat a la Fura a partir del 23 d'octubre del 2015


Miquel Casellas
@miquelcasellas
wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es