Sabina al Sant Jordi apoteòsic

 

Ahir al Palau Sant Jordi vaig assistir a un dels millors concerts de la meva vida. El protagonista Joaquin  Sabina amb la seva gira A Contratiempo. Ell es va despedir i va dir que n tornaria més a Barcelona de concert, però ves a saber que pot passar. Ell avisa per si de cas, esperem que torni. Tot une espectacle muntat perquè ell i les seves cançons es llueixiin i si ha de cantar uún músic, doncs no passa res. Espectacular el Palau Sant Jordi va viure un dels millors concerts. Va repassar la seva llarga trajectòria amb alguna peça nova i la gent va gaudir de valent. La mitjana d'edat eren 50 anys. Realment no tinc paraules per l'emoció viscuda ahir al Sant Jordi. No l'oblidaré mai.

Pobres però Opptimistes

 

C rec que era el 5è ple de la legislatura i encaa no n'hem fet el 3r dilluns de mes com van acordar, però tot arribarà. Un ple on l'interventor va passar olímpicament de venir i va deixar tot el pes a la jove secretària. la gent es passa el mort quan pot. Un ple que ens va dir diplomaticament que ens toca pagar la factura de l'optimisme amb la brossa amb 40 euros més i els bars 150, suposo que estaran contents quan molts ja van justos i no saben si plegar o posar un paki. Doncs res. Ens varem enterar que el Vendrell acull un dels cracks del Pp de casa nostra. Una persona que van fer fora de Tarragona perquè una dona va guanyar la guerra interna del partit i el van convidar a anar a la Canonja o no va treure cap representant, un crack dels que necessitem al Vendrell. Ja n'hem tingut tants de personatges polifacetics que no ens ve d'un. 

Res el Vendrell dreu 31 milions d'euros i els de les aigües uns 600.000 tenim de negatiu. Doncs anirem pagant i endavant.

. El Jero va dir que ell escollia els bons per anar a l'empresa de les aigües i la resta va quedar bocabadats davant aquesta clara distinció entre bons i dolents segons el partit. Això del llenguatge políticament correcte no ho te controlat encara aquest xicot de Banyeres del Penedès. Varem descobrir un cop més que les mocions se les passen pel forro i de moment al Nou Vendrell posaran glisofat per matar les herbes encara que es vagi prohibir per unanimitat a l'anteror legislatura. Al seu puto rollo. Al ple hi havia unes 14 persones. Poca gent perquè de coses interessants poques a banda pujada d'impostos que estava cantada fa dies. Som pobres, però opptimistes. Els de Fox, anar llegint amb alguna història personal i molt educats i modositos que són més inofensius que altres que els acompanyen. 

Al Vendrell es nota una clara sensació d’inseguretat ciutadana

 

 

Un dels esports que practico és anar a comprar o al barber i parar orella del que s’hi cou. És una manera de saber que preocupa realment a la gent que t’envolta. No és per fer una enquesta que llavors potser et pot mentir sinó copsar que preocupa a la gent.

Des de fa uns mesos cap aquí, d’abans de les eleccions i tot hi ha al Vendrell una clara sensació d’inseguretat. Avui he anat a un comerç del Tancat i m’han dit que inclús quan sigui més cap a l’hivern aniran a buscar a la filla que treballa en una botiga del centre i no vol que torni sola a casa. Després m’han explicat que ahir van voler arrencar el collar d’una dona i el bolso a una altra en el carrer del costat i quan les dones van cridar van sortir els veïns a ajudar-les i un dels lladres va fugir i l’altre el va enxampar un policia que estava a casa seva fora de servei, però que es va muntar un cridòria popular al carrer per enxampar aquells dos pispes.

Segons les cròniques urbanes diuen que hi hagut uns quants robatoris al pont de França i per algunes zones del Tancat.

Evidentment la policia local ja va sortir un parell de setmanes abans de les eleccions a controlar tot el que va poder del municipi i aquestes hores ha tornat a la caserna esperant les properes municipals o que passi alguna cosa que trenqui l’anormalitat normal del Vendrell. Jo ho vaig veure per pròpia experiència, anar a fer una denúncia de robatori als Mossos o la Policia és una cosa del més habitual, com anar a comprar un encenedor perquè hi ha cues a l’hora que sigui i s’ha de demanar cita prèvia davant la demanda que hi ha de persones que necessiten fer la denúncia per poder tornar a aconseguir els documents una altre vegada totalment necessaris per qualsevol cosa.

El problema ja no està en punts concrets del Vendrell, aquesta inseguretat ha crescut arreu del municipi i  anar segur a casa ja no és com fa 10 anys que podies anar a peu amb certa seguretat tot i que de pispes sempre n’hem tingut per sort o per desgràcia com passa a la majoria de ciutats, però ara la cosa ha sortit de mare. No volen donar estadístiques des de les forces de seguretat per no atemorir la gent, doncs cap problema, la gent del carrer se les munta amb més o menys encert, però la sensació és aquesta i les dades a gust del consumidor.

La solució no es tenir una unitat mòbil anti okupa perquè aquestes persones si les treus d’un lloc aniran a un altre i el problema seguirà encara que en un altre barri o localitat, però si tenen aquest procediment per aconseguir diners, difícilment el canviaran per un altre perquè tothom sap com va la justícia en aquest país i especialment al Vendrell o tot és més complicat.

Tampoc és la solució que anem agafant professionals com educadors de carrer de sis en sis mesos i quan acabin al carrer i després a veure quan en sortirà un altre i anar fent. Aquests ja haurien d’estar en plantilla com la policia, no estar sempre depenent de subvencions per quatre dies, rentar la cara i tornem amb el problema de sempre que no s’acaba. No serveixen per res aquestes escenificacions mediàtiques amb moltes identificacions i quatre tontos enxampats que no han tingut temps de guardar la droga sota la cadira i els agafen per qualsevol tonteria. Els llestos ho tenen més que controlat.

Tenim un greu problema afegit amb un enllumenat públic en moltes zones que fa pena, unes voreres en massa llocs estretes i una policia que durant anys i onze mesos apareix el just per la vila. On estan els cent agents de la policia que tenim? Estudiant com pilotar drons  o com utilitzar defenses llargues? Potser que posem fixes educadors de carrer en plantilla i no aquests de quita i pon a ritme de subvenció.

Tenim un problema greu, evidentment la tele opptimista serà difícil que ho mostri com a tal, però sempre podem anar a parlar amb l’alcalde socialista d’alguna gran ciutat a veure com ho pela per aplicar el seu model de seguretat. Aquí comencem de zero. Tot és fum com la oficina antiocupa que només uns privilegiats que  han vist el cartell. Tot  ja fa pudor a barraca i sense solució.

 

 

 

La Bisbal del Penedès també aposta pel grafit amb un resulta exquisit

 Petits detalls, fets amb gràcia, color, història, passat i present, un poble que sap per on va, un destí, un punt de trobada de moltes persones, art, cultura. Aquestes són alguns detalls dels grafits que es poden veure a la Bisbal del Penedès que han estat pintats aquest cap de setmana passat. N'hi ha alguns que són per treure's el barret, altres més senzills, però amb més missatges, altres pel record. Una gran feina pels profeessionals en llocs molt escollits.  Moltes felicitats per aquesta feina que quedarà pels anys.

Teatre de suspens al Garcia Lorca del Vendrell

 

Un fenomen raro anar a veure teatre al Garcia Lorca, però a vegades passen coses d'aquestes. Avi era el torn del grup de teatre de la Lira Vendrllenca amb ala seva obra Casting. Un embolic amb misteris i morts i fidelitats i infedelitats i moltes més coses en l'hora i mitja que dura l'obra. Hi ha actors que fan un gran paper com la Sílvia Benet en el seu paper d'Isabel i l'Ester LLurba com a Susanna que li donen molta credibilitat al seu personatge. També cal destacar el cervell de tot plegat que és el Josep Abelló que fa un dels papers principals com és el de Carles. Una molt bona vetllada amb  molt de moviment sobre l'escenari d'un lloc a un altre i una escenografia molt ben muntada. Molt bé família. Molta merda que teni una una obra molt divertida i que agrada  a tothom, encara aquest no és el millor lloc per fer teatre perquè la gent entra i surt i això fa que els actors es puguin despistar.

La cita prèvia, tota una estratègia

 

 

Un dels grans invents de la humanitat i que durant la pandèmia va ser clar per les relacions socials, és el tema de la cita prèvia.

Empreses grans i petits públiques i privades ho porten a terme com a remei d’un dels seus grans mals que és l’acumulació d’usuaris a les seves portes. En alguns llocs està molt clar com pots demanar cita prèvia i el sistema funciona amb certa regularitat afavorint les diverses parts afectades, però hi ha una seguit de llocs que les coses ja són una mica més complicades.

A vegades et demanen cita prèvia però no saps per on es pot aconseguir cita prèvia. No hi ha cap mitja raonable per aconseguir aquesta cita. Si preguntes et diuen, tu ens truques i et donem cita prèvia. Evidentment que te la donen però molts cops és més fàcil encertar una loteria de nadal que no pas agafar número que et donin hora. Ves a saber si darrera el telèfon a vegades hi ha algú i ves a saber si aquesta persona agafa el telèfon o està desviat a un país llatí.

Després estan els cassos de policia. Arribes a casa i et trobes que t’han robat o almenys t’ho ha regirat tot o te l’han ocupat. En aquest darrer cas al Vendrell tenim l’oficina antiocupes que en aquest cas t’ho arregla en un plis plas, però si aquest no ha estat el cas, i es tracta d’un robatori i vas a mossos o a la caserna de la polícia local el més fàcil que et diguin és que demanis cita prèvia,encara que siguin serveis que funcionin les 24 hores al dia. Però tot el caliu que  el Vendrell hem perdut en agències de viatge ho hem recuperat anant a les forces de seguretat per estafes, robatori o queixes. Hi ha un caliu en aquestes seus polícials que poc imagines sinó hi vas a fer un tomet.

Evidentment encara no sabem quan ens robaran i de moment, hem d’esperar que ho facin per anar a posar la denúncia. Potser ara que sembla que entrem en una nova era tan moderna. Abans que ens entrin ja podem posar la denúncia per quan ho facin i així ja tindrem el temps guanyat.

La cita prèvia pot ser com passa en la seguretat social. A tu t’han de fer una prova, per fins uns mesos abans no estas en llista d’espera, simplement està allí a l’ordinador navegant entre altres que han tingut la mateixa sort que tu. Quan les dades s’apropen llavors tens la sort que tens la cita prèvia amb data i tot. Ha sortit d’aquest anonimat públic per amagar les llistes d’espera i entres al principi d’un riu que algún dia et portarà a allà on toca.

Llavors amb la cita prèvia arriba el dia clau i resulta que hi ha una vaga o et coincideix amb alguna altra cosa o el metge està malalt i que es compleixi aquest somni no és gens fàcil la veritat. Abans potser t’han avisat al mòbil o t’ha trucat una noia simpatica o t’han deixat un missatge de veu.

Hi ha coses peculiars de tot aixo La cita prèvia per fer-se el dni al Vendrell és un parell de mesos més tard que no pas a Vilanova i la Geltrú. Hi ha llocs que el metge de capçalera te’l donen pel cap de tres setmanes quan potser ja estas curat del tot o a l’altre món. En algun cas si que funciona, però s’ha convertit en una excusa més per tenir una manca de personal.

Els misteris dels Tabaris

 Encara no ha està acabada l'obra faraònica de 3 legislatures amb una pandèmia pel mig que ens pot costar uns 7.000.000 d'euros. L'obra més cara de les platges amb un destí incert que inclourà un museu del mar, local per entitats, els mosaics del Santiago Padrós i un centre de convencions i fires. Ja hem vist la quantitat de fires i convencions que se celebren al Vendrell cada any. Suposo que aniran allí i per dormir a l'hotel del costat i tot això. A veure que passarà amb aquesta obra que s'hagués pogut aprofitar d'una vegada perquè Coma-ruga no tinguis inundacions i arreglar la xarxa d'enllumenat que fa pena, però entre tanta mediocritat tindrem aquesta gran obra que ens ha costat un ou i part d'una altra. 

LLorenç enamora amb la música

 Un dels pobles que té més cultura per metre quadrat és Llorenç del Penedès. Avui era torn del Centro amb les corals locals i altres músics que han intepretat dos temes clau del rock munidial com són el Llença't dels Laxn Busto i Boig Per tu de Sau. Un munt de músics i veus per donar empenta a aquesta iniciativa. Ha estat genial la veritat . Una gran feina i el resultat és brillant. Després per acabar dues hores de concert de Ruck amb Rock amb el Pemi Fortuny a la guitarra. Una tarda per recordar.

Cap el partit únic

 

Quan toca votar municipals, la gent vota moltes altres opcions perquè sap que estan votant al seu consistori que són el que tenen més proper i poca cosa transcendirà fora dels seu terme municipal. En aquestes eleccions locals un pot ser més independentista, més de dretes, més hippis i no passa res. Passa un mes tornem a estar convocats a les urnes i la gent pensa amb el que pot venir, llavors vota el PSC que és una punt de trobada de tot i de res, un tres en un de la política espanyola i de casa nostra. Aquí saps que estaràs al mig d’un rotonda, un dia mou un pas a la dreta, un dia a l’esquerra, un altre sembla que fins i tot sembla autonomista, però en realitat ell no és mou. Aquest és la fórmula que sense que arregli ni de bon tros els problemes que tenim a casa nostra, saps que no anirem molt pitjor, una mica potser si, però alguna cosa salvarem al final del camí. El PSC ha estat el centre de formació de molts polítics que després van anar a petar a altres móns com l’ independentisme perquè es van quedar aturats i només podien evolucionar i sortien de la formació.

Votar Psc és com comprar un cotxe que no és ni gran ni petit, ni té climatitzador, però si aire condicionat. Un vehicle que va amb gasoil perquè ha de tenir content a tots els seus passatgers i a vegades això no es gens fàcil. Dins t’hi pots trobar de tot en estat pur o reciclat provinents d’altres formacions. Al Vendrell, després de la desaparició dels hereus legals del pujolisme ha acollit molts dels seus cadells il·lustres en un programa electoral farcit d’optimisme i felicitat on tothom s’hi troba a gust encara que fa quatre dies estaven en formacions totalment oposades. Ja ningú recorda el 1 d’octubre i la vida és bella.

 

 

Albinyana i les seves festes majors

 

No fa ni 25 anys que al poble només havia dues festa majors vinculades als seus nuclis històrics, però amb el pas del temps aquestes celebracions populars fins arribar a totes les urbanitzacions resultant el mapa actual que comença a Albinyana per la Mare de Déu del Carme i acaba el darrer cap d’agost amb la festa major de les Peces. Són dies intensos en alguns veïns es van movent d’un lloc a un altre per gaudir de la seva àmplia oferta que va des sopars a la fresca fins a monòlegs, cultura popular i de tot tipus per a petits i grans.    

La festa major és una de les cites anuals com el Nadal, quan les famílies es troben a taula vingudes d’un lloc i d’un altre i es posen al dia de tot plegat, encara amb les xarxes socials van servint per aquesta actualització dels llocs encara que estiguis lluny. Els clàssics de la festa major sempre han estat les orquestres, des de  la seva visió més rudimentària amb una gralla i un timbal i fins a la més moderna amb un dj que va controlant un artefacte que omple de llums i decibels la xafogosa nit. Un altre element clau per entendre la festa encara que avui en dia  és més formal que efectiu és la religió. Aquesta dia per algun motiu o altra també hi havia que tenir una especial atracció al sant que  vetllava durant tot l’any perquè les coses negatives no entressin en aquella localitat. Albinyana ho tenim ideal perquè tenim un sant i una verge que obren i tanquen la part més festiva de l’estiu.

Evidentment els dos sants se celebren quan és la millor època de l’any. En plena calitja estiuenca i abans de les principals collites que començaven al setembre amb el raïm, Garrofes  i olives i tot just després de la sega del blat, ordi que era la base del menjar local dels nostres avantpassats.

Dos al poble va començar amb dues festes el 16 de juliol i el 24 d’agost. De mica en mica les Peces també s’hi va afegir, per una banda abans del de la patrona, perquè ells tenen el Sagrat Cor i doncs un Sant Bartomeu que seguia al d’Albinyana. Pel mig doncs teníem un seguit de caps de setmanes sense festes locals. Llavors algú va tenir la idea que les urbanitzacions anessin omplint aquest buit. Cada cap de setmana et trobes festa en un lloc o altre del municipi. Així tenim dos mesets de festa i diversió que pot començar els dijous i divendres i fins el diumenge alguna cosa hi haurà.

Un dels elements que més uneix el municipi són els sopars populars quan els veïns sopen a la fresca, algun cop amb un menú preparat i altres doncs cadascú porta el que vol menjar i ja està. La cosa no costa gaire. Fa goig veure 140 persones omplint la plaça del poble en un sopar popular. Gent de totes les edats allí gaudint de la bona companyia. Aquest és un gran exercici de cohesió social que es pugui establir.

Muntar grans concerts perquè ens vingui la gent de fora i els de casa no en puguin gaudir potser que ens ho fem mirar. Les festes majors s’han d’adaptar a cada municipi i si que s’ha de portar un grup amb un cert renom perquè vingui la gent dels voltants, però la veritat és que també fan falta molts duets i petits grups que donin aquest ambient local que en un gran concert no aconseguiràs i la gent tal com ha vingut marxarà. Albinyana ha trobat la seva festa major amb la feina de molta gent que treballa fa dies perquè tot surti rodó. És una gran festa major. No ens calen concerts que porta gent que acostuma a destrossar el mobiliari, ni personatges mediàtics per fer pregons de gent  que no sabien ni on actuaven.  Anem per bon camí.

El Cuerpo en llamas versus crims

 Aquests dies de festa com ha fet molta gent m'he xupat els 8 capítols del Cuerpo en Llamas que ve a posar en una sèrie el que va pasar al voltant de la Rosa Peral de la guardia Cvil de Barcelona amb un company seu trobat cremat dins al Panta de Foix.

He de dir que m'ha agradat més Crims perquè allí jo ja tenia els meus personatges a la meva imaginació que havien fet tot això amb la cara que posaven en cada moment. Ara clar, et donen una realitat que potser no  és la teva o et deixa amb la teva idea al cap. 

La sèrie protagonitzada per Ursula Corbero està molt ben exposada amb anades i vingudes en el temps molt interessants, amb tot luxe de detalls, però jo em quedo amb el Carles Porta, ho sento. La imaginació é un preu.

La gran creu del Vendrell

 

 

La gran creu de les  darrer dècades del municipi del Vendrell  és la seva desestructuració urbana. La gran desconnexió urbana entre el nucli històric i els barris marítims és culpa d’un seguit de propietaris de finques que no volien vendre els seves hisendes a uns polítics de torn no van  tenir el suficient valor per poder fer del Vendrell un municipi unit entre la platja i l’interior com passa a Vilanova i la Geltrú, sense anar més lluny o Calafell. Per culpa de quatre hisendats i d’uns polítics covards que no varen pressionar ens hem quedat amb una vila totalment dividida. La política que s’havia de fer als anys 60 i 70 en comptes de fer la vista grossa a la construccions d’urbanitzacions totalment il·legals amb cases al mig de torrents que com no passar res doncs mira, tot això que ens estalviem.

El Vendrell ha tingut sempre un govern covard que s’ha venut als interessos de fora i així estem. Primer de tot avui en dia anar del Vendrell a la platja hauria de ser agafar una Rambla d’un parell o tres de quilòmetres en línia recta i estar allà baix en un plis plas. En comptes de fer casetes i urbanitzacions en llocs on la polícia hi passa un cop a l’any. S’havia d’haver crescut amb dos dits de front.

Ara mateix tenim la sala de plens del consistori que quan s’ajunten dues talles XXL ja toquen les espatlles perquè està feta per 19 regidors i no pas per 21 com són ara. Però ningú ha parlat d’això perquè aquí vivim de la poesia i els edificis que no sabem que posar-hi a part d’una associació d’escriptors i un museu marí.

Ara no creixem, però si alguna cosa es fa s’hauria de fer perquè estiguem cada dia més propers entre platges amb nucli antic. Ja sé que créixer cap a Albinyana té més glamour que no pas fer-ho cap a Coma-ruga però com a terme hem de créixer en aquest sentit, però no hi ha valor i  aquesta legislatura no tindran valor de revisar el Poum del 2000 que canta com una escopinya.

 

Els “gordos”, un negoci social global

  

Els gordos no som els que pensem un tant per cent per sobre del normal. Hi dic gordos perquè em fa fàstic tan de políticament incorrecte que molts cops no sabem ni de que parlem. Ho som aquells que s’hi senten. Hi ha persones que potser passen uns grams del seu pes ideal, però per un motiu o altre se senten gordos perquè  volen pesar un parell tres menys del seu pes recomanat, però estan obstinats en què encara han de rebaixar mésla força  l’atracció en vers la terra tal com va definir Einstein la Llei de la Gravetat.

Ser gordet fins fa unes tres dècades a la vida és el millor que et podia passar perquè aquests quilos de més indicaven salut i energia per tota la vida. Les modes passen aquesta també i les frondoses cuixes i estructurals pectorals va donar pas als ossos, als secalls i a la imaginació. La talla 37 és una fita inassolible per molts d’aquests enemics de l’arruga i el bon físic.

Al principi de tot, quan ets jovenet, doncs quedes bastant dispensat de tot amb l’excusa que amb l’estirada ja ho compensaràs. A vegades aquest fenomen sobrenatural s’esdevé anormal amb les previsions que hi havia a fer punyetes i el protagonista encara aconsegueix augmentar més pes dins el seu perímetre. 

Passen els anys, els uns després de la regularització natural o ajudats per les dietes podran arribar al seu pes ideal que potser més tard entre els fenòmens de la menopausa i sedentarisme deixaran a un racó del cos la seva part més ideal, lluint per al públic en general la seva tonalitat més ampla.

Els gordos han de ser pobres per deducció perquè al llarg de la vida es fan un fart seguir règims que potser que si que funcionen, però quan tanques  i et menges uns xurros amb xocolata els ulls t’has passa cinc quilos d’on estaves abans sense que et donis compte. Portes a terme un esforç per perdre cinc quilos i després amb tres aniversaris i una comunió deixes trossejades totes les teves fites assolides.

Clar per sortir  cada dia al carrer amb un mínim decoro, si jugues als règims necessites tenir preparades tres talles. La més alta, la baixa i la del mig depèn si el dia anterior ha fet el règim de la ceba, el del meló o fins i tot el del cucurutxo. En un dia pots pujar i baixar tres quilos que són els que acabaran decidint quin dels tres modelets t’hauràs de posar.

Després estan els cotxes que si vas davant o de copilot, encara es  pot fer alguna cosa mentre el cotxe no sigui llarg, però si has d’anar al darrera i és un cotxe esportiu, val més que hi vagis a peu sinó acabaràs fatal  les lumbars a fer punyetes. En el tema autobusos i avions com els seients siguin un mica curts has  de treure una cama pel passadís i vigilant que ningú ensopegui ningú.

Després que vols anar a qualsevol lloc i passar desapercebut és molt complicada la tasca perquè tothom et veu i quan més et vulguis amagar pitjor.

Una de les tasques professionals que sempre van bé per aquests nivells sobre el terra és podador de palmeres i altres arbres. Bibliotecari i arxivador també va molt bé per poder tenir accés a les prestatgeries més elevades En el món de l’esport evidentment, regidor, jugador de basquet i handbol i porter de futbol o de after hours. Ideal per a polítics perquè ocupes més espai als mitjans de comunicació. Males dimensions per treballar o baixar de tant en tant en tant en pous o en superficies estretes.

Milers de diners s’inverteixen en intentar tornar aquest col·lectiu als límits objectius de la societat, però final veus que la vida i els diners buscant unes dimensions que no tindràs i uns moments de plaer d’un cos que mai serà el teu. El que  s’ha de és estar content amb un cadascú té i deixar-se complexos i perjudicis socials i anar tirant endavant amb un somriure a la cara. Si estic gordo és  perquè no cap el meu amor en un cor normal.   No rebem subvencions per estar gordo, ni tenim cap entitat que es preocupi per naltres , però ens recordem de molts fabricants de cadires on no hi caben les nostres natges tridimensionals, però sempre hi ha una solució.  La paraula correcte en cataslpa és gras, però popularment se’ns anomena “gordos” amb dues  o i ben clares.

Un record per mossèn Antonio que ens deixa

La notícia d'aquests dies a Vendrell es que ens deixa el móssen Antonio Rodríguez Moreno. Una gran persona que va destinat per la zona de Valls a dir misses. És una persona molt humil, sincera i propera. Jo el trobaré a faltar perquè l'home estava a tot arreu amb la seva discrecció i bonhomia. Una gran pèrdua. Ha estat del bo i millor que hem tingut al Vendrell. Aquest segur que no arriba a Papa, però el seu record desperta un somriure en tots nosaltres.