La veu del poble

La veu del poble

diumenge, 23 d’abril de 2017

Un Sant Jordi a tope per Barcelona



Avui després de dures reflexions al final he decidit anar per Sant Jordi a Barcelona. La nostra intenció era anar ben aviat, però un diumenge és dia del senyor i tot sempre costa una mica més. A l'arribar a Passeig de Gràcia foto oficial com mana les tradicions. Després dintre la marabunta que et porta allà on vol ella. Hem seguit fidels a la massa que et porta arreu, però ens hem despenjat i hem anat a veure com feien el programa de Tv3 en directe des de Pl. Catalunya amb la Garcia Melero. Hem xafardejat una mica amb el Peyu. Després hem estat a 10 cm del Toni Basses i la Forcadell, però passo de molestar i a dinar.

Després hem anat a la visita gratuïta a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona. Molt guay aquest dos punts de poder. M'ha agradat veure el despatx de la Colau amb una foto d'una dona sobre la taula que em sona però no sé qui és. Les dependències de la Generalitat ja coneixia alguna cosa, però les de l'Ajuntament de Barna no les tenia controlades, només el saló de cent on fan les coses més importants de cara al públic. Després cap a caseta. Hi havia moments que era agobiant, però es portava bé, la veritat. Ja se sabia al que s'anava i era suportable. Al Fnac on he comprat els llibres ho tenien molt ben muntat. Ahir dissabte ja vaig comprar les roses i els llibres al Vendrell. Avui era


dijous, 20 d’abril de 2017

Una setmana "terrífica" al Vendrell

El Vendrell està vivint uns dies d'autèntica por social global, sostenible, amb participació ciutadana i general.  Escenes de por i terror es poden veure en molts dels carrers de la vila. Un jove emprenedor de la vila volia acabar amb mig món enviant granades a través del correus. Sort que les màquines van descobrir la seva maligna intenció i el van detenir i ara està a l'Audiència Nacional incomunicat a l'espera de passar davant del jutge que l'envii a una presó d'alta seguretat. Un altre grup de terroristes armats amb armes nuclears van punxar les rodes del vehicle blindat de la més alta instància de poder local. La polícia ja ha interrogat a 800 sospitosos de vestir texans, portar mòbil i vestir calçat esportiu comprat al Decathlon. Ara mateix el cos superior de investigació científica europeu ha enviat una comissió formada per 12 agents preparats a la força secreta anglesa i americana per trobar els presumtes terroristes que segons les càmeres de seguretat portaven texans i anaven amb mòbil.
Un grup d'extremistes extrems del món casteller vestit de vermell ha plantat un cotxe bomba amb armament importat directament de la URSS preparat per destruir la seu dels Nens del Vendrell. Hi ha colles al nord d'Europa que no entenen gens de rivalitat i han decidit actuar amb material de guerra. Una setmana negra al Vendrell. Què Déu ens agafi confessats. Ni tanto ni tan calvo, per favor, fem riure.

No necessitem.....



No necessitem grans projectes que després no podrem portar  a terme per manca de recursos. Potser que ens diguin petites històries factibles que segur que seran més reals que aventures de cavallers, princeses i dracs encantats.
No cal que ens posin una gran escultura darrera l’Església a la plaça Francesc Macià. Una paperera o un arbre tal com el que havia tindria més adeptes que una escultura de lectures polèmiques
No hem de ser la capital del no res. Hem de tenir un poble content i orgullós que potser no senti dins seu cap títol territorial, però que quan surti al carrer tingui un comerç i unes indústries on poder treballar i on portar els currículums quan s’acabin els estudis. No volem ser importants, sinó que tothom tingui les seves oportunitats per arribar allà on vulgui sense necessitat que toqui el dos amb l’excusa que estem ben comunicats amb tothom.
Hem de vendre la nostra comarca per fer rutes vinícoles a peu o en un vehicle sostenible i que no contamini, però també hem de donar oportunitat als joves pagesos i evitar que cada dia hi hagi més terres sense conrear a casa nostra. Aquest sector ja està en una situació crítica, només queden alguns jubilats o professionals d’altres sectors que entre els seus hobbies tenen conrear la terra, però ens falta professionals de la pagesia. Alguns joves tiren endavant, però altres ho varen intentar amb molt d’esforç i van haver de tancar la paradeta perquè era totalment deficitaris.
Constantment planifiquem el nostre futur amb històries escrites per empreses, universitaris, il·luminats, amics d’algú i ens estem deixant de banda el nostre present que ens toca viure dia a dia. Per demà passat tenim molts plans, però pel proper més no tenim res i seguim copiant i enganxant models de fires sense que ens aportin res de nou a la nostra realitat.
Volem compartir la capitalitat de molts pobles i viles encara que sigui de la mà d’altres ciutats com nosaltres, però si vas a un dels mal nomenats barris marítims encara et diuen que ells volen ser independents del poble central perquè ja estan cansats que els ignorin. Som tan bons que volem arreglar els seus problemes amb un programa de participació ciutadana i l’únic que aconseguim és que es reforci el fenomen separatista de la barriada.
No necessitem centenars de subvencions de plans d’ocupació per sis mesos i després al carrer creant inestabilitat en les dues bandes. Molt millor que ens deixin contractar menys treballadors amb contractes de més temps no aquest pa per avui i gana per demà que ben cosa fan a banda de rebaixar simbòlicament les llistes de l’atur.
No volem un dia de la dona, ni un dia en contra de la violència de gènere, ni un dia de la música, ni un dia del treball. Volem que cada dia sigui tot plegat i res. Dies normals on la gent es respecte independentment dels seus orígens, cognoms, colors i religió. Ja no ens val : tu de quina casa ets?
No necessitem tenir unes cinc setmanes l’any les nostres platges plenes fins a la bandera de gent. També ens convé que hi hagi gent durant tot l’any. Noves activitats, noves propostes. Necessitem persones que estiguin disposades a fracassar i tornar a aixecar-se amb un nou projecte per donar vitalitat i empenta a la vila i comarca que prou fa falta.
No necessitem grans oradors que es preocupin per tantes causes perdudes que hi ha al món, sinó simplement que estimin el poble i que primer de tot reconeguin on estan i quin és el panorama real. A partir d’aquí anar construint i dissenyant el nostre present i futur que tenim a les mans. Volem que la nova gent porti les regnes del seu poble. Deixe’m a l’arxiu els que ja van tenir la seva oportunitat i es pensen que encara poden durar mig segle més. Ja n’hi ha prou de fe cega de majories aclaparadores, de móns irreals amb un final de conte feliç.



dimecres, 19 d’abril de 2017

Bebe Jefazo, un rollo infantil

El Bebe Jefazo és una peli infantil infantil, no d'aquestes que té doble lectura. La proposta no és el que sembla als anuncis i és una mica avorrida, més del que podria donar el tema. Dins de les infantils no és de les millors i és una mica rollo infantil, però no és res de l'altre món tampoc.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Un golpe con estilo, molt recomenable

Un golpe amb estil és una peli divertida amb uns actors que ja no tenen res a perdre a la vida. Interessant, curiosa i que marquen la situació d'uns jubilats amb unes pensions justes i un futur incert per uns pocs ingressos. Algun toc molt interessant i molt entretinguda.

divendres, 14 d’abril de 2017

Cultura Penedesenca



Un dels aspectes que uneix més a les regions és la cultura. Les relacions entre diferents territoris tenen la cultura com el seu punt fort. Ara tenim el primer pas perquè algun dia tinguem una vegueria, però a part de la part formal i administrativa els ajuntaments i entitats públiques i privades d’aquestes quatre comarques haurien de començar a treballar algun projecte comú per començar a cimentar aquesta vegueria que està en camí. Preparar activitats conjuntes les quatre comarques per anar treballant els llaços d’unió i que els seus veïns també visquin aquest esperit a través d’experiències compartides.
Les tres comarques podien algun dia programar una seguit d’espectacles d’una manera conjunta aprofitant tots els espais que tenim i també obrint la proposta a molta més que no pas actualment que en prou feines surt de la localitat on es porta a terme. Espero veure en un llibret recopilat les diferents activitats públiques que organitzen els principals ajuntaments d’aquesta 8ena vegueria que tot just comença a caminar sobre els papers. Al Vendrell per fi hem aconseguit tenir un programa conjunt de les activitats culturals organitzats per l’Ajuntament. Una cosa tan senzilla i que ha costat tant. Ara costa traspassar aquesta experiència local a un àmbit més gran. No cal que tinguem un llibret físic si el cost és excessiu, però si una web on tot estès integrat perquè no cal anar rastrejant que fa cada ajuntament en un lloc o en un altre. Actualment hi ha massa dispersió informativa i tothom hi surt perdent.
Mentrestant no arribem a aquest nivell, no estaria gens malament que les emissores de ràdio i televisió compartissin programes sobre la nostra realitat i es fes difusió d’aquest nou àmbit. No cal que tinguem un “telenotícies de vegueria” , de moment.

dijous, 13 d’abril de 2017

Nerea Bassart, per exemple



Un dels llocs on he après més coses ha estat a Ràdio el Vendrell al programa Pas de Vianants que porta 10 anys en antena cada dilluns de 19 a 20 hores. Ja són més de 300 programes en antena en aquesta dècada. A vegades són persones que ja conec del dia a dia i altres vegades són cites a cegues de convidats que tenen alguna cosa que explicar a través dels micròfons. La veritat sigui dita tothom té una entrevista a la vida. Tothom es prou important per dedicar-li un programa de televisió o ràdio. Alguns estan més acostumats a aquesta aventura mediàtica. Altres és la primera vegada que passen per aquest confessionari públic amb un guió previ que molts cops a la segona pregunta ja queda fora de servei.
Estem acostumats a parlar de grans gestes, grans històries, moltes persones, associacions, col·lectius, entitats vàries, però massa cops ens deixem les aventures personals que un dia van decidir llençar-se a la piscina i fer realitat els seus somnis.  Més que mai aquestes actituds en un moment de la vida et serveixen d’exemple per seguir el seu fil i donar ales a la teva proposta vital.
En aquest mes de març a la ràdio m’he dedicat a fer entrevistes a persones i grups vinculats a la música: Dani Utge, Far, Versaleta i The Gachises. Cadascú té la seva història i la seva aventura en el seu món.
M’agradaria destacar la història d’aquesta jove de l’interior del Baix Penedès que un bon dia va decidir fer el que li agradava: tocar la guitarra i cantar. Té un ampli repertori de versions a les que va afegint els seus temes propis. Ella aquí, allò de migdia o de nit, en bars, discoteques i altres tipus de sales es planta allí i comparteix amb el públic les seves emocions a través de la seva ànima i el cos que es deixen portar per la màgia.
Ella és una persona que s’ho manega sola amb l’ajuda dels amics i família, però la Nerea és el puntal del seu projecte professional i artístic.  En moltes de les seves actuacions fa ús de la taquilla inversa on aportes el que vols un cop ja s’ha acabat l’espectacle. Una idea molt practica a l’hora de pactar preus amb el local toca actuar.
Cada dia té més concerts i gràcies a la seva qualitat, evidentment i de mica en mica i amb un bon ús de les xarxes socials i el boca orella el seu nom es va estenent com una taca d’oli entre els candidats a convertir-se en el seu públic..
Un tracte directe, una proximitat, un so i una veu que de mica en mica es van colant pels cinc sentits quasi sense donar-te compte. Al cap de poc veus que la noia i la seva guitarra ja ens diuen fins la propera. S’ha acabat l’espectacle. La traca final. Darrers aplaudiments i un altre cop cap a casa a pensar en noves peces i seguir consolidant el que ja forma part del projecte.
Per donar a conèixer la nostra música no sempre ens calen ni grans festivals, ni sales per a grans grups també hem de donar sortida a aquests joves que només demanen algú que els escoltí mentre es deixen portar per la màgia de la música.
La Nerea està treballant en el seu primer cd que està fent poc a poc i amb molta meticulositat i seny. Provant mirant aquí i allà com pot quedar millor aquesta versió material de la seva música amb ales d’àngel.
La nostra protagonista és una noia més aviat tímida que recorda a altres grans dones de la cançó com Janis Joplin, Jeanette, Cristina Rosenvinge i tantes altres que tots tenim presents en les nostres ments. Quan agafa la guitarra creix i creix.  Llavors entra en una nova dimensió que durarà tot aquest intercanvi d’emocions que és cada concert posant veu i música a Cranberries, Tracy Chapman, REM, Eurythmics, 4 Non Blondes i un llarg etcètera i també a les seves obres d’art elaborades amb cura i passió.
Una persona senzilla que ha aprofitat els recursos que té a les mans per anar brodant la seva carrera musical. És molt difícil que la trobeu a les ràdio fórmules d’aquest país, però si la trobeu en algun lloc cantant, atureu-vos i gaudiu-ho d’aquesta jove artista que es va fent acord a acord el seu perfil com a intèrpret. Esperem amb ganes el seu primer cd. Mentrestant, l’anirem seguint en viu i per les xarxes. Millor en viu, “of course”.



dilluns, 10 d’abril de 2017

La Chacon ens ha deixat

La Carme Chacon ens ha deixat als 46 anys. Una persona molt jove i molt popular. La seva imatge és la de dona embarassada saludant a les tropes a Afganistan. Tothom en parla, però també hi ha altres persones que ens han deixat com aquest vendrellenc que s'ha enfonsat per causes desconegudes al port de Ceuta. Una persona que només sabem les inicials i l'edat i ja està. La vida és injusta i massa cops la mort també.

Feines d'estiu i a la platja

Tinc una amiga que té una amiga que treballa en una botiga de bijuteria al davant de la platja. Fa un mínim de 12 hores diàries. Evidentment no té temps per dinar, sinó que ha d'anar menjant molt de tant en tant alguna cosa i el just per anar al lavabo. No hi ha ningú que controli tot això. Ja no em poso ni en el sou ni el contracte, però hi ha coses que ja estan superades i que l'administració s'hi hauria de posar. Ja sé que tot és complicat però estem en un nivells molt baixos. Això passa avui en dia a casa nostra. Durant dos mesos no tenen cap dia de festa. Aquesta és una situació que no s'hauria de permetre. És molt trist que es jugui d'aqueta manera amb els nostres joves.

divendres, 7 d’abril de 2017

Preparats per la invasió de setmana santa

La setmana més intensa de l'any pel que fa el turisme a casa nostra és la Setmana Santa. Els barris marítims del Vendrell es posen a petar de divendres fins diumenge i per Calafell platja millor no anar. Ja esteu preparats? suposo que molta gent anirà al Ferrari Land a provar les noves atraccions, però la gent anirà per aquí i com la nostra comarca ja omplim de segones residències amb els turistes fem la cirereta. La carretera del Vendrell a Sant Salvador està tallada al final de tot perquè fan obres que agafaran fins l'agost. Esteu al tanto, naltrs ja estem preparats.

dijous, 6 d’abril de 2017

El departament de nòmines i absències toca el dos

Quan la censura et priva dels teus correus només et toca parlar amb l'altra part del pastís per poder arreglar alguna cosa. Llavors es produeix la pinsa que pot arribar a funcionar quan el poder és feble amb peus de fang i sense arguments ni aliat. Llavors el departament de nòmines i absència toca el dos a un altre lloc quan aquest és bàsic que estigui a l'edifici principal perquè és un dels punts claus del sistema. Però si la seva posició és estar a l'altre costat dels administrats, ja s'ho trobaran. Temps al temps. La paciència dura fins quan dura i els cursos de motivació són molt avorrits i han d'anar dirigits a qui mana. Nòmines i absències perquè fa això: la nòmina i tu ets una absència fins que no es demostri el contrari. La carrera professional només la turbo per uns pocs. Ja ens coneixem.

Els qui ens van arruïnar ens volen salvar



En aquest país vivim farcits d’incongruències que indiquen que les accions que realitzem no són sempre responen a certa lògica. Avui en dia, en un dia i unes hores que vas apurat. No tens cap lavabo al costat. T’apropes a un arbre i fas una micció d’una manera discreta. Doncs si en aquell moment que passa per aquella zona un policia amb la llibreta i el bolígraf a punt et pot caure una sanció per deixar-te anar en un lloc públic quan ja no podies aguantar més la pressió interior.
En canvi, tu et fas una casa en un lloc il·legal i sense permisos municipals, ocupes una bona part del torrent amb el teu establiment i aquí no passa res. Tothom mira a un altre lloc i tothom dóna llargues i ningú actua de cap de les maneres a no sé que t’hagis carregat el niu d’una espècie protegida o hagis foragitat del terreny un ratolí amb perill d’extinció. Llavors, potser que les veus ecologistes posin el crit al cel i s’activi un protocol. Els mitjans de comunicació denunciant la greu irregularitat comesa contra aquesta espècie animal en vies d’extinció. A partir d’aquí es pot destapar la irregularitat comesa.
Els polítics i funcionaris amb carnet que fa 40 anys que ja menaven els destins del nostre municipi encara ocupen el mateix lloc amb els papers intercanviats si fa falta, però ocupant la poltrona. Molts altres s’han cansat avorrits d’esperar no sé que i ja han triat altres camins que la política perquè uns pocs s’han apoderat dels principals personatges de la trama. S’han cansat de fer de simples putxinel·lis i han tocat el dos en altres àmbits perquè en la nostra societat hi ha encara molts llocs que et permet viure molt bé sense haver d’entrar en aquest reduït món de la política.
Ells estan allí, sense idees clares i pensant que la gent que viu en aquest municipi continua pensant com fa mig segle abans. Ells creuen que aquestes noves generacions que són capaces de qüestionar-ho quasi tot encara no han arribat als nostres territoris per civilitzar. Ells viuen sols en els seus feus polítics acompanyats pels quatre de sempre i pels fills i nets d’aquests històrics que han fet de la política la seva forma de vida i la seva professió. Cada dia són menys i el seu poder de convocatòria és ridícul, però es neguen a deixar pas als joves de la seva formació amb noves idees. Ells es pensen que són insubstituïbles. Aquests que ens han portat a la bancarrota encara diuen que ens volen arreglar el futur i s’han carregat el present de dues generacions ben bones. Ningú ha buscat responsabilitats. La meravellosa catifa ha amagat milions de pessetes i euros i ningú ha dit on han anat perquè el seu resultat a la llum del poble no es veuen pas. Només es pot veure la ferralla d’aquests anys gloriosos que ens han portat a estar castigats almenys fins el 2023 per la nostra mala gestió dels recursos.
Continuen com sempre que empreses, universitats i altres entitats dissenyin el nostre futur, el nostre present. Simples excuses per treure idees pel dia de demà poder posar als programes electorals al costat de la transparència, igualtat i treballar pel municipi. Grans mentides com tothom ja coneix i que es repeteixen a cada convocatòria electoral. Ells que parlaven de milions com nosaltres parlem de cèntims. Ells que ens han venut que tenim la sort d’estar en una comarca que casualment protagonitza algunes de les pitjors estadístiques laborals i socials de Catalunya.
No ens interessen que ens visitin milers de turistes amb les seves neveres, taules i cadires que ocupen les nostres platges intentant regatejar el preu del pollastre a l’ast que després es cruspiran abans de tornar cap a casa. No ens interessa tenir cotxes a la mateixa platja perquè possiblement el nostre futur passi per visitar els nostres espais naturals i compartir un mojito en un lloc tranquil sense gaire concurrència. No ens calen omplir els hotels al 100% de persones que busquen el més econòmic. Necessitem que la gent que vingui aprofiti el nostre oci, restauració, cultura. Hem d’apostar per la qualitat i no pas per la quantitat. Ja hem pagat el nostre càstig no tornem a caure en la mateixa trampa. Volem feina estable no pas d’ocupació de mig any i després un altre. Pa per avui i gana per demà.


dimarts, 4 d’abril de 2017

Nerea Bassart, compartir un bon grapat de bones sensacions


Aquest mes de març al programa de Ràdio el Vendrell m'he dedicat a posar una mica la música de casa nostra. Entre els convidats he tingut la sort de compartir una hora de programa amb Nerea Bassart, una noia de l'interior de la comarca que viu la música amb molta sensibilitat . Quan ella agafa la guitarra vola a altres mons i universos i és capaç de transmetre emocions, sensacions notes. No et deixa indiferent. Les seves lletres són en anglès i fa un munt de versions, però és tot un regal mirar com va tocant i va navegant mentre dura la música per aquest univers. Ella vola i et fa vola, els teus peus s'aixequen del terra i et transporta un pam sobre la realitat amb la seva veu femenina però rockera, contundent i amb moltes variants en el seu que li donen vida i caliu a la música. Si podeu anar a un dels seus concerts tindreu la sort de compartir aquestes emocions. Ella es fa molt gran amb la seva guitarra i la seva música i veu. Ella ens ensenya moltes coses amb un conjunt brillant de música i veu i una jove que es veu que vibra amb el que fa amb el que sent amb el que comparteix. Aprofiteu l'ocasió. És fantàstic tot plegat.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Festa Major del Vendrell




L’Ajuntament del Vendrell busca una imatge representativa i potent per a la seva festa major. Ja s’han acabat els aficionats, els creadors anònims inspirats, ara toca anar als professionals del gremi que segurament sembla que aconseguiran donar vida a aquesta imatge que trenqui d’un passat amb un cartell polèmic que va donar molt que parlar, però que va aconseguir passar el garbell del jurat. Després es varen donar compte que no era del tot vendrellenc el que allí s’hi lluïa.
S’han acabat les ximpleries i anem per feina. Hi ha 3.000 euros en joc. Una xifra més que envejable que portarà a molta gent a participar en aquest concurs. La vida m’ha ensenyat que hi ha creadors professionals molt bons i creadors ocasionals que poden donar més de si que alguns de professionals. Hi ha de tot a la vinya del senyor.
La gent de la meva generació sempre recordarà el Raül Buira com un dels regidors que més ha potenciat alguns aspectes de la Festa Major. Veure al Vendrell, gratis, los Mojinos Escozíos i sobretot els gran Mago de Oz és una cosa que no oblidarem fàcilment perquè estarem anys a tornar-ho a veure. Entre tots encara estem pagant aquests excessos i fins el 2023 estarem fent penitència econòmica d’aquesta i molts altres aventures fora de lloc que vàrem consentir. La clau d’una festa major no ha de ser el seu cartell bàsicament. La festa major del Vendrell dels darrers anys ha viscut petits canvis, però sempre dins una cotilla molt clara. Per fer una gran festa major necessites o molta imaginació o molts diners o una mica de tot plegat. Vist que la imaginació també està limitada pels poders fàctics del municipi serà qüestió de portar espectacles de primera línia. Mentrestant estaria bé trobar un lloc adequat on fer concerts. El de l’any passat és un xic petit per tanta magnitud que ens vindrà.