A on anar?

Cada dia la gent és mou menys de casa. Ja no cal ni que vagis a comprar perquè t'ho porten tot a caseta a un bon preu i amb rebaixes i tot. No cal que anem al cinema perquè amb una bona pantalla no gaire cara podem veure el que fan al cinema perquè això de descarregar películes és una dels esports més practicats. No cal que anem al banc perquè encara ens cobraran comissió si ho podem arreglar des de casa amb un click. Podem parlar amb l'administració de tot arreu. Buscar feina i treballar inclús de casa. Hi ha moltes feina que es podrien realitzar sense sortir de casa, però encara no ho tenim gaire estudiat. On anar? Si les vacances, el cap de setmana, la sortideta, però ben aviat el metge ens visitarà amb alguna aplicació mòbil mentre ens pren la pressió. Cada dia cal menys sortir de casa.

Expedient d’un funcionari interí temporal

Feia setmanes i mesos que resseguia diàriament la premsa i els diferents butlletins de les províncies veïnes. Cada dia el mateix link per veure si hi havia sorpreses i trobava alguna fita per estudiar i entrar a l’administració pública. Aquests anys ja no són com quan les portes estaven obertes a molta gent. De mica en mica s’han anat tancant perquè la crisis també ha passat factura a les empreses públiques. Fa uns pocs anys era més complicat per no dir impossible trobar un lloc a l’administració amb una certa seguretat i que no fos un pla d’ocupació de mig any. Ara de tant en tant podia veure com es convocava alguna plaça aquí i allà. Poca cosa, però el suficient per no perdre l’esperança i poder aconseguir la seva il·lusió. Un dia mentre esmorzava en una cafeteria de low cost va trobar el primer pas per fer realitat seva il·lusió. Demanaven economista en un ajuntament relativament proper. Efectivament era una plaça de funcionari interí. El temari semblava molt ampli i complicat, però ella aprofitava totes les hores del dia per estudiar una temes que tenia més que repassats perquè mentre estava a l’atur no va deixar mai de mirar coses vinculades amb la seva formació acadèmica orientada a acabar ocupant un lloc a l’administració.

Es va preparar molt bé. Només tenia “dades” al mòbil durant un quart d’hora al vespre per saber si hi havia alguna novetat o tot allò que es perdia dels seus amics.

Va arribar el gran dia. Es va llevar ben d’hora ben d’hora i va arribar una bona estona abans per estar a temps. Va esmorzar. Va passejar una mica. A l’hora va entrar amb la desena de persones que l’acompanyaven en aquesta lluita silenciosa per aconseguir un lloc de treball públic encara que fos interí i segons la veu popular el salari no seria gaire elevat tot i les exigències molt elevades de la convocatòria.

Una prova. Després l’altra. L’altra. Tot el matí. Nervis, mirades, dubtes, nervis, respostes frases curtes, rivalitat, noves amistats. Unes proves molt difícils per aquest lloc provisional i mal retribuït. S’acostava el moment final. La tria definitiva havia convocat a tres noies i un noi. Ella va ser la primera en finalitzar l’examen. El va lliurar. Se sentia satisfeta del que havia respost, però acabar tan aviat era una cosa que no li acabava de generar confiança.

Va marxar cap a casa. Era cap de setmana volia desconnectar. Tocava anar a la muntanya i no pensar en res. El dilluns ja va començar el via crucis. Aquell mòbil que durant un mes havia estat en tercer o quart pla de la seva vida havia recuperat la primera posició. Cada quart consultava el link on havien de penjar finals de prova. Estava nerviosa no pas pel que si jugava sinó com una mena de repte personal que volia esbrinar el més aviat millor.

Al final de la següent setmana va saber el resultat del concurs. Ella s’havia emportat el gat a l’aigua. El darrer màster que va fer sobre economia europea a Jérez li havia permès aconseguir la plaça. Esperava una trucada del nou lloc de feina però ningú li va fer. Al final, es va atrevir i després de molts intents va acabar parlant amb el responsable de personal que li va indicar sobre quin dia tornaria a treballar. El dia escollit li van ensenyar un despatx buit i al cap de cinc minuts li va apropar una enorme pila d’expedients que havia de mirar i estudiar. Ningú li havia dit qui era el seu cap ni de qui depenia, ni quantes vacances tenia. Només coneixia oficialment els expedients que havia de solventar. Mica en mica va anar esbrinant el nom dels companys i els horaris i els drets i deures generals que tenia en aquesta nova feina. La veïna li va dir per anar a esmorzar i allí va aclarir molts dubtes pràctics generals del dia a dia.

Va treballar amb força i energia. Quan va acabar aquells expedients li van encomanar més feina i de més responsabilitat. Era una persona apreciada i molt professional. Tot i aquest augment de la seva tasca i persones que depenien d’ella mai li van donar un euro de més. Li van prometre que ja ho farien, però mai va veure compensat la feina que feia i les seves responsabilitats que anaven en augment. Ella de tant en tant li insinuava al regidor, a l’alcalde i tothom li prometia. Un dia aquesta noia cansada de promeses va tornar a mirar els butlletins oficials que abans eren de lectura obligatòria diària va trobar una molt bona feina en un empresa de prop de casa molt millor pagada i sense tantes responsabilitats. No s’ho va pensar dues vegades. Va tocar el dos en un tres i no res. Els seus caps li van tornar a prometre i ella cansada va marxar. Ara és feliç mentre els seus caps continuen buscant algú com ella, però la cosa és molt difícil i va molt lenta. Se la van deixar perdre, murmuren en silenci a ella li havien fet un gran favor.

Una dècada d'aquest blog

Avui, 27 de febrer del 2017 aquest blog fa una dècada. Estem d'aniversari. 10 anys apuntant històries, aventures, somnis, realitats, crítiques al voltant del Vendrell, comarca, Catalunya, món univers. Quan va començar erem uns quants que teníem blog, però poc a poc van anar desapareixent per diferents motius, però jo encara he volgut conservar aquest format. Hi ha mesos amb més activitat i altres on la cosa està més tranquil.la. Aquesta és la meva visió del món que m'envolta, pot agradar o no, però aquí dic el que penso d'algunes coses que veig al meu entorn. Si tot estés bé i guapo, potser no evolucionaríem la gràcia és anar pulint les coses perquè vagin evolucionant i es vagin adaptant a la nostra realitat.
Moltes gràcies per seguir-me, per passar per aquí de tant de tant per aquí i veure que hi poso. Vosaltres sou els autèntics protagonistes. Jo em limito a posar el teclat. Ens seguirem veient en la propera dècada. Una fora abraçada i endavant. La vida ens espera.

Carnaval penedesenc

Estem a les portes d’una dels grans esdeveniments penedesencs com a conseqüència d’un cúmul de circumstàncies. Fa 15 anys potser no ho podríem dir en els mateixos termes, però el pas del temps ha marcat un carnaval penedesenc que uneix la majoria de municipis més grans d’aquest territori de frontera amb uns trets comuns. A banda, aquesta és una de les gràcies d’aquesta festa és que les localitats principals conserven unes tradicions arrelades en la seva història. Encara que molts pobles no tenen cap rua que creui els seus carrers si que moltes localitats petites i grans del Penedès organitzen comparses i carrosses que participen en aquest cap de setmana de gresca, confetti, llum i color. Hi ha municipis o barriades que l’única vegada que veus el seu nom al llarg de l’any és enganxat a una carrossa.

Carnaval és una de les celebracions anuals  que bé es mereixeria una millor promoció per atraure turistes foranis. Una bona època que coincideix en el punt àlgid de dos dels nostres plats més internacionals com són el xató i la calçotada. Una excel·lent combinació que podria permetre una més gran presència de visitants a casa nostra, però són coses que necessiten temps i treball de formiga per tenir constància dels primers resultats. 

Tot i que Carnaval a casa nostra en la majoria de localitats ha perdut la seva essència ha sabut contagiar poble a poble.  Molts s’han acabant apuntant en la llista de rues que ha quedat una mica ajustada i alguna fins i tot ja cau fora del calendari que inclouria aquest esdeveniment pagà adoptat pel cristianisme i adaptat a les seves necessitats religioses.

Una de les seves gràcies és que en aquesta cita hi participa tothom. Petits i grans tenen la seva oportunitat d’afegir-se a alguna de les propostes que marca l’esdeveniment. No cal gaire pressupost. Una mica d’imaginació i a gaudir del carnaval. Vinga.  

Auxiliars Administratius al poder

Durant les darreres dècades els auxiliars administratius han configurat una bona part de la plantilla de les empreses públiques i privades. Aquest era el contracte general per a quasi tots però darrera d’aquesta categoria s’hi amagava una mica de tot: des de llicenciats, administratius, auxiliars administratius i com no, també hi havia persones amb EGB que podien entrar dins la categoria.. En el moment que un entrava a formar part de la plantilla llavors et destinaven unes tasques. Alguns arribaven a exercir realment de tècnic, altres eren administratius i la resta es quedava tal com havia entrat. Alguns eren més espavilats que la resta. Altres tenien contactes i amistats i sabien estar preparats amb una llibreta i un parell de bolis sempre que el polític de torn els necessitava. La resta feia la seva feina amb pulcritud estalviant-se aquest esport del quedar bé i fer amistat amb els caps de torn.

Aquí tots hi sortien contents. Les empreses s’estalviaven uns diners perquè no havien de pagar tècnics que els hagués suposat un despesa més forta en les seves finances. A la resta també els hi era ideal perquè tenien certes responsabilitats i cobraven una mica més que els hagués correspost per la seva categoria real i formació.

Tots contents en aquest pacte on tothom hi sembla guanyar, però en el fons tothom hi acabava perdent.

Els municipis es feien grans i resultava que aquests presumptes tècnics amb formació d’auxiliars administratiu o administratiu en els millors dels casos no podien fer front a les necessitats que s’imposaven en el moment. Llavors va ser el moment de deixar passar algun tècnic real a la plantilla, però no gaires.  Hi havia professionals que li resultava molt millor treballar en empreses alienes i facturar  que no pas formar part d’un administració que acostumaven a pagar per sota de les empreses privades. Aquesta política és la que ens ha portat a un carreró sense sortida per tirar endavant i fer front al dia a dia de les administracions. La segona fase de tot plegat és el poc interès que la majoria d’entitats públiques han mostrat envers els seus treballadors. Ells sempre han preferit malgastar diners en estudis i projectes sota mil títols diferents que en la immensa majoria dels casos no han servit per a res. Al final han quedat guardat en el fons d’un calaix que no pas invertir en personal amb dos dits de front. Alguns si han tingut un detall amb els treballadors de la seva corda, obviant democràticament a la resta que no són dels seus escollits i triats.

En el fons sempre els auxiliars s’han encarregat de treure les castanyes del foc als polítics perquè eren els que controlaven realment l’administració amb la coordinació d’algun tècnic que es trobava pel mig com aquell qui no vol la cosa.

Les noves tendències ja han tret totalment el glamour i la màgia que hi havia en aquesta categoria professional. Llavors els més espavilats ho han canviat i ara s’anomenen gestors de tot tipus: culturals, de joventut, ensenyament, gerents, administratius, tècnics i altres noms curiosos que et pots trobar a l’administració quan el seu contracte real que tenen és el d’auxiliar administratiu o administratius en alguns casos.

De mica en mica les coses van canviant i on abans hi havia un auxiliar amb funcions de tècnic de cultura, ara hi ha un llicenciat en belles arts o similars. On n abans hi havia un altre auxiliar vetllant per l’obertura dels establiments del municipi ara trobem un enginyer que s’encarrega de tot això.

Abans aquests “tècnics” de pa sucat amb oli davant el dubte acabaven firmant perquè en molts casos no volien anar en contra del poder establert per evitar ser desterrats enganxant segells al costat de la màquina de correus i tenir limitada la seva nòmina. Llavors evitaven situacions de risc. Aquesta professionalització del personal al servei de les administracions està, dins una evolució normal, posant cada cosa al seu lloc i fent que la raó i la coherència sigui més igualitària per tots els administrats.

Els polítics continuen preferint invertit en estudis sense solta ni volta que amb personal. Això no dóna rodes de premsa, ni grans titulars, però algun dia sabran realment qui són aquells que en els moments claus els hi han salvat el cul.

Coma-ruga bonic o practic?

El Feder és una mica trampa perquè ens faran aportar més d'un milió d'euros a Coma-ruga. Ells en protaran l'altra meitat. Tal com estan les finances a la casa gran això és un paston que s'haurà de treure d'una altra cosa. Jo crec que està molt bé que posem pija una zona de coma-ruga de cara al turisme i a aquell que busca un espai per fer-se unes selfies, però hi ha problemes com les inundacions, la xarxa de clavegueram i les voreres que jo crec que són més urgent que posa pinxo el cor de Coma-ruga. Si que potser podran a veure tot allò ben maco però si plou molt potser hauran de sortir en barca o poden ensopegar amb una rajola mal posada. Està bé arreglar la casa perquè sigui bufona, però ara per ara crec que a Coma-ruga hi ha necessitats més urgents. De totes maneres, no serem tontos i li donarem color i brillo al cor de Coma-ruga. Penseu que si aportem aquests dies quedarà ben poca cosa per la resta de municipi d'inversions, inclús Coma-ruga.

El moment màgic

El moment màgic és quan el regidor de torn explica als representants dels treballadors tots els canvis, previsions que hi haurà en el nou pressupost i que afecta a la plantilla. Torn obert de preguntes i la gent sap allò per on anirà la cosa. No crec que hi hagi cap ajuntament que ho faci tal com ho hauria de fer, però bueno la democràcia és una cosa que encara no la tenim aquí sinó que estem a mig camí entre neofeudalisme i la roda de premsa.

Jackie, imprescindible on també surt un fill del Vendrell

Gran peli la de Jackie al voltant de l'assassinat de J. F Kennedy el 1963. Un gran paper pels seus dos protagonistes: la viuda i un periodista. Realment val la pena per veure les petites guerres de poder dins la Casa Blanca amb un vuit de poder. HI ha que destacar que també surt a la peli Pau Casals interpretant el Violoncel davant la familia Kennedy i altres persones. Una imatge molt interessant que justament amb la resta de la peli són prou justificants per anar a veure-la

Por

Avui en dia qui menys qui menys té algun pis ocupa prop de casa. Les coses ja no estan controlades com abans. Ves a saber com aconsegueixen l'aigua, la llum i el gas. Ningú vigila el perill que comporta. En pocs mesos s'han detectat petits incendis a casa nostra, alguns provocats per aquesta nova manera de viure la vida. Ningú hi fa res. Les empreses i els governs no fan res per controlar la situació. Estem en un risc constant moltes persones que viuen prop d'algú que realitza aquestes males practiques. Haurem de confiar que no siguem nosaltres els propers.

Silenci encara no toca

Una de les estratègies dels polítics del Vendrell es no dir ni muuuu entre elecció i elecció. Llavors sortir a la campanya electoral prometre miracles i ja està. Ara resulta que la gent d'ERC està atacant per terra i per mar. Els defensors de FCC seguint les seves tradicions no diuen res. A veure si aquest cop els sortirà igual la jugada com les eleccions prèvies a les darreres perquè a les darreres ja es va veure que hi havia molts vendrells al Vendrell. A veure que passarà. De moment capejar el temporal i negociar serrells i partidetes per quedar bé.

Vendrell canvia de mentalitat

El Vendrell és un dels llocs on tenim quasi tots els super. Alguns rutllen que dóna gust i altres estan alli aguantant el tiró. Està bé tenir supers, però per altra banda el comerç local no s'ha sabut adaptar i la cosa ha quedat bastant descompensada amb uns lloguers dignes de Barcelona. Mentre al Vendrell els propietaris prefereixin tenir els locals tancats abans que llogar-lo a un preu raonable no anirem enlloc. Aquesta és un dels grans problemes que tenim. L'oligarquia del Vendrell de tota la vida prefereix tenir un poble amb poc gas o tancat que no pas donar oportunitats a la gent.. Podem fer tours buscant locals, posar ciris a santa Santa, però això de les mentalitats costa de canviar.

El Vendrell capital del xató

Després de molts mesos i anys lluitant perquè se’ns reconegui la nostra identitat al bell mig de dues grans conurbacions urbanes com  són Barcelona i Tarragona. Al final ho hem aconseguit. El Parlament va aprovar la passada setmana la modificació de la llei de vegueries que comporta la inclusió del Penedès en el nou mapa català. Aquest és el primer pas perquè un dia, amb el permís del Govern Central, ja no parlarem de províncies sinó de vegueries, recuperant un territori  medieval amb personalitat pròpia que es va anar forjant arran de les diferents conquestes cristianes en territori sarraí.

En la primera meitat del segle XIX amb l’aparició de les províncies la nostra vegueria se’n va anar en orris i varen trinxar aquest territori històric en dues zones desiguals: una mirant a Barcelona i l’altra a Tarragona. Sempre s’ha mantingut una identitat penedesenca, però amb el pas del temps i les migracions dels darrers anys la cosa ha anat variant una mica. Al Vendrell jo mai he trobat un fort sentiment penedesenc tret de casos més aviat puntuals que una altra cosa. En canvi aquesta identificació anava agafant força a mesura que t’allunyaves de la capital del Baix Penedès i anaves en direcció Vilafranca del Penedès que vindria  a ser el pal de paller de la identitat penedesenca. La gent quan escolta aquest topònim pensa més que res en la capital de l’Alt Penedès i el seus voltants. El Garraf tot i forma part del Penedès històric juga una altra guerra amb una personalitat pròpia que s’ha anat forjant de mica en mica en els darrers anys. Dins aquesta comarca si parlem de Sitges ja ens trobem una història personal amb una identitat pròpia que ens costa identificar amb el Penedès i fins i tot amb el Garraf. Per la seva idiosincràsia es pot permetre el luxe de concentrar en el seu nom un seguit d’atributs intrínsecs com no passa a la resta de ciutats. Una virtut que s’ha anat configurant arran dels anys d’una manera silenciosa i efectiva per part dels seus veïns.

Llavors tenim Igualada, capital de l’Anoia. Un ampli  territori on la seva meitat meridional si que ha format part del Penedès històric, però la seva part septentrional no ho ha fet d’una manera seguida i continuada, tot depèn de la política del moment que ha marca la frontera. La seva relació amb el Penedès no es tan clara i profunda com les tres comarques penedesenques i aquesta part sud que limita amb la resta del territori que avui protagonitza aquest escrit.

El Penedès com una realitat administrativa encara estarà molts anys perquè sigui una realitat tangible i real per a tothom. De moment encara haurem d’anar a Tarragona i Barcelona segons de la part d’on vinguis. Si que culturalment no es pot negar els vincles entre les tres comarques perquè la seva gent d’una manera conscient ha convertit el Penedès en una mena de marc d’actuació. De joves les festes majors i ja més grans les fires i altres esdeveniments ha provocat que la majoria de veïns de la zona es moguin amunt i avall amb alguna excusa que altra.

En aquestes tres comarques més l’Anoia, trobem una clara capital econòmica com és Vilanova i la Geltrú, un capital cultura com Vilafranca del Penedès, El Vendrell és el que tot i les moltes potencialitats que amaga encara està esperant que aquestes avantatges sobre el paper i reconegudes per propis i estranys algun dia es facin realitat i situïn a la vila allà on correspongui. Pel que fa a Igualada, juga la seva pròpia guerra, apostant una mica pel tèxtil com històricament sempre ha fet i per altres indústries que en els darrers anys s’han implantat en el seu territori.

El Vendrell es queda com la capital indiscutible del xató esperant que algun dia a part d’aquest títol honorífic gastronòmic puguem compartir altres atributs vinculats amb una major riquesa econòmica i social. Aquest és un primer pas més que res simbòlic que amb el temps pot derivar en una realitat de cara i ulls. Però encara estarem anys per conèixer el president de la Vegueria i a descobrir on està la delegació d’hisenda de la Vegueria. Potser per aquelles dates ja no cal que discutim quina serà la seva capitalitat perquè estarem parlant d’una societat virtual, però ara per ara aquesta discussió és la menys important queda molt per fer i a Madrid no és que ara per ara ens vegin amb gaires bons ulls. Ens quedarem esperant els propers capítols.

El protagonisme de les factures

En els nostres dies i després de les setmanes fredes setmanes que hem passat hem de tenir més clar que aquests amics que tenim per casa que serveixen per encendre i apagar el llum o el gas i per deixar anar l’aigua són els nostres amos i senyors. Cada dia som més dependents de l’electricitat perquè a la societat ja l’interessa i el nostre buscar les coses més fàcils ens ha portat a aquesta dependència.

Fa unes dècades la informació meteorològica se la miraven els pagesos, pescadors i poques professions més. Avui en dia és una de les estrelles dels nostres noticiaris per ràdio i televisió. Per altra banda, s’ha de dir que també cada dia la informació més esportiva és la més comentada i els seus espais van agafant poder dins la graella televisiva. Aquí tenim un fenomen una mica difícil d’explicar: per una banda veiem el temps que ens afecta com a éssers humans que som i que ens movem i l’esportiva que realment és un dels temes principals de les converses, debats i sobretaules que tenim a casa nostra sense que realment, a la gran majoria ens afecti gaire. La resta del volum informatiu ha quedat allí sense augmentar pes específic. En els darrers anys, arran de la crisi i de l’augment considerable dels subministraments de la llar també hem vist com les diferents factures que hem de pagar per no anar a buscar l’aigua a la font també han pujat en nombre d’audiència. Aquests dies en què ens deien que el preu de l’electricitat arribaria a uns màxims històrics, potser més d’un ha recuperat les mantes i roba d’abric que tenia guardades en un armari per posar-se dins a casa mentre veia la televisió. 

Una comarca perfecta

Tenim la sort i la joia de viure en una comarca perfecta en tots els sentits. Qualsevol cosa que portem a terme pot assolir fàcilment els màxims nivells d’exactitud  i perfecció. Pobre d’aquell fill de sa mare que gosi criticar públicament o per la boca petita alguna de les grans gestes que es porten a terme aquí a la comarca. Ell no tindrà la sort d’aconseguir cap d’aquests diplomes, reconeixements, premis que darrerament han començat a sorgir a la comarca. Serà una persona totalment aliena a la nostra comarca.

Vivim entre tants  coixins cotó fluixos, photoshop, estadístiques de pa sucat amb oli, estudis de quatre il·luminats  i majories polítiques que ens costarà sortir d’aquesta paradís a la terra amb vistes al mar i a la muntanya. Només cal veure com s’han escollit alguns cap de llistes dels partits que ens representen als nostre consistori. Nosaltres critiquem públicament alguns resultats dels països de l’Est o repúbliques “bananeres” i quan ens apareix algun líder polític rep el suport del 90 % dels seus afiliats que són quatre gats en el fons, però bé també sumen aquests percentatges igual i assoleixen aquestes majories a l’ombra de la unanimitat que ens demostren que alguna cosa no ens funciona, però tot i això som perfectes.

Nosaltres som perfectes perquè som incapaços de reconèixer que hem tingut una mínima errada, una minsa sacsejada en aquest camí celestial.

Nosaltres no ens podem equivocar i ningú ens pot treure la vena dels ulls perquè encara que l’emperador vagi ben nu i el cos sense depilar nosaltres el veiem vestit amb grans robes i ornaments.

Nosaltres som totalment feliços perquè els quatre gats que ens segueixen creuen que  també comparteixen  aquest estat de gràcia divina. Al 90% de persones que viuen alienes a aquest univers blau tant els fa el que s’emet des d’aquest paradís dels escollits. Poden publicar cada dia un diari, un programa de televisió amb amplis reportatges dels seus herois i mites, ells els seguiran ignorant completament, perquè tanta excelsitud i miracles per uns pocs no és gaire assimilable per la gran majoria.

La resta seguiran vivint en el seu món, en les seves històries, continuaran publicant les seves gestes a través de les seves xarxes socials i la vida continua. Evidentment els prohoms de la perfecció tindran multitud de mitjans per comunicar-se amb la resta de mortals, però només els més afins els seguiran, la resta els considerarà com a spam. A no ser que en algun moment per algun racó aparegui algun fill o net d’aquesta societat anònima i carregada d’imperfeccions. Llavors preguntaran a quina ho posen per la televisió i allí estaran quan marqui el guió.

Algun dia tindran la gosadia de fer realitat una cosa que crec que anomenen participació ciutadana. Llavors en aquests moments quan sembla que has de buscar gent que formi part de diferents àmbits de la societat, trauran els seus amics i endavant a fer la foto ràpidament. No sigui que algú es cansi i no torni a la propera cita. Vivim en una comarca perfecta on moltagent del partit s’han repartit les tasques de l’administració durant molts anys. Uns com a polítics i altres com a tècnics municipals , encara que sempre hi hagut veus discordants davant d’alguns fets  i decisions que ja no hi caben sota la moqueta.

Aquest estat suprem pot estar vigent durant 4 anys i llavors toca baixar de la tarima i fer el numeret i després tornar a pujar ja sigui al poder a l’oposició, però fins ara tots s’anaven repartint el pastís. Tres vicepresidents al Consell Comarcal només pot respondre a aquesta política de comarca que estic exposant aquí. A aquest pacte entre els partits tradicionals per no deixar perdre aquesta tarima de promoció política comarcal.

Una comarca on cada poble es cou les seves castanyes per si les vol més crues o torrades deixant de banda el poble del veí. Fins que no tinguem més col·laboració dins la comarca en temes ensenyament, mitjans de comunicació, organització comarcal continuaré passant nous capítols i legislatura d’aquesta comarca tan bufona i tendra que va tenir la sort de veure néixer Pau Casals i també per cert els Laxenbusto.

A la recerca dels Masterchef del xató

Aquest cap de setmana se celebra al Vendrell la 31 edició del concurs de Mestres Xatonaires, una cita ineludible del calendari per a moltes persones que participen en aquesta festa popular amb concurs i actes solidaris incorporats.

El Vendrell és un poble com tants altres que sembla que tot el que es fa i desfà sigui la pura veritat objectiva sense possibilitat d’aportar cap comentari o suggeriment per canviar o variar coses i tradicions que divinament s’han aposentat en les postres rutines.

Aquesta setmana al jacuzzi va sortir una conversa prou interessant que no he volgut passar per alt i que il·lustra una mica o molt com funciona aquesta festa gastronòmica i una mica un tarannà que es pot aplicar fàcilment a altres esdeveniments i cites semblants.

Jo m’incloc en les persones que un creuen que un cop una persona ha guanyat el concurs de Mestres Xatonaires del Vendrell i l’any següent és investit Mestre Xatonaire per aquesta virtual “Universitat del Xató de Catalunya”. Evidentment posats a fer, hem de donar un títol ben excels a aquesta escola d’aprendre a cuinar aquest plat tan nostrat. Crec que un cop aconseguit aquest honor el millor que es pot fer es deixar de participar en aquest concurs a no sé que un dia amb alguna excusa facin un concurs de mestres xatonaires. Una proposta que també es podria fer cada quinquenni o dècada i no estaria gens fora de lloc.  Davant d’aquesta variació un que compartia aquestes bombolles tèbies que sortien del fons del jacuzzi va apuntar que si es fes d’aquesta manera doncs baixarien els participants d’aquest concurs perquè no hi ha gaire gent nova que s’hi apunti. Llavors jo vaig contraatacar dient que és una manera totalment lògica i coherent d’obrir el concurs a més gent que hi pugui participar i tingui més opció a un premi. Molts no hi prenen part perquè hi ha molts mestres que hi participen i el nivell és molt alt. Llavors per aquesta categoria “Champions” es realitza una prova especial i tots contents. El Vendrell ja ha deixat de ser un poble i hem de començar a pensar i a actuar com una ciutat. Si la gent no s’apunta al concurs.  En comptes de 50, en participen 25 no passa res. Potser el proper any si la gent s’anima la cosa s’arregla automàticament i sortirem d’aquest bucle on sempre acostumen a sortir els mateixos a recollir els primers premis.

Una altra de les històries que he viscut són els cursos d’aprendre a fer  xató per adults. Si que hi ha gent que hi participa en aquestes propostes per saber com és el plat, però la majoria és prepara el xató del sopar del dia  per la família, molts dels que hi van ja saben de sobra com s’elabora. Potser que també deixéssim el pas a aquells que el desconeixen i aquesta és una bona plataforma per difondre els seus secrets entre els més neòfits. Si un de nou va allí, potser que se senti una mica estrany al costat de tanta gent profundament coneixedora dels seus secrets.

Llavors una de les tàctiques que es fa servir per mantenir la gent  a la Rambla és deixar el sorteig de la bicicleta fins a últim moment perquè la canalla estigui fins el final  per aquella zona donant caliu a la festa. El que s’hauria de fer és un cop celebrada l’exhibició infantil és sortejar la bicicleta i el nen guanyador que se l’emportés. No cal estar allí fins el  darrer moment perquè la canalla ja estan una mica farts de tombar tot el matí per la Rambla i més si el temps no acompanya.

No fa gaires anys un dels premis per al primer classificat era un creuer pel Mediterrani, un gran premi. Ara sembla que la cosa es vagi concretant en diners i cafè per mitja vida. És una llàstima que la gent no aprofiti aquesta jornada per obrir comerços i donar vida al centre del poble. Només cal anar a la calçotada de Valls i veure com molts establiments obren les seves portes per participar d’alguna en aquest esdeveniment local. Fins aquí aquests comentaris sorgits dins un al bell mig d’un jacuzzi mig esgavellat entre persones que vàrem coincidir en aquest tema tan nostrat en aquesta setmana que és un dels grans protagonistes i pels molts anys ho continuï sent.

Vendrell, terra de pas

El Vendrell es una terra de pas per metges, funcionaris, jutges, policies, profes. La gent no vol estar aquí i prfereix anar a les grans ciutats. Llavors s'està aquí uns anys per fer punts per poder tocar el dos. Estem al mig de tot arreu però això vol dir que hem d'anar a tot arreu per aconseguir alguna cosa.  A Albinyana tenim un poliesportiu que és com el Vendrell està al mig de tots els nuclis, però clar està allà buit, desamparat perquè és com el Vendrell. Estem molt ben situats però la gent vol marxar. No acaba d'encaixar el alguns d'aquests vendrells que tenim a casa nostra. Avui ha estat el cas d'una gran funcionària que ha tocat el dos. Demà serà una altra i així anem fent. Aquí els de sempre i pocs són els qui es queden i qui ho fa és perquè no té alternativa a fotre el camp.