Kingsman, una peli diferent amb algunes escenes molt dures

Kingsman és una peli amb bons i dolents amb persones i robots i amb escenes molt dures. La veritat és que és força llarga, més de dues hores, però passa bastant entretinguda. Algunes escenes són molt dures, però el nivell no baixa gaire al llarg de les projecció. Hi ha alguna escena còmica, però dins la peli de d'espies, traïdors i dolents és bastant innovadora. Us la recomano, però no aneu amb nens que hi ha moments que millor tapar-se la cara.

Darrer quart del partit

Els dos equips ja fa segles que s’enfronten en el terreny de joc. Els uns tenen tot l’equip arbitral subvencionat. Per altra banda també tenen controlat els qui s’encarreguen de la gespa, de la llum, del manteniment de la infrastructura, de la venda d’entrades, etc. Els altres fa anys que juguen i sempre els ha tocat perdre. Mai han tingut l’oportunitat d’apropar-se a la porteria de l’equip contrari. Quan estaven a tocar la zona de la porteria, llavors veien com els hi assenyalaven un penal en contra, una falta o en el més curiós dels casos és quedaven a les fosques. No cal dir que la gran majoria d’espectadors eren de l’equip favorit. L’altre s’havia de conformar amb un tros de graderia, sense llum ni serveis. Sempre havien jugat amb aquesta discriminació manifesta, però tothom sabia que el joc estava ple de desigualtats i la gent tenia molt clar qui tenia la paella pel mànec.

Quan quedava poc per acabar el partit, els jugadors, l’entrenador i l’equip tècnic van decidir que ja s’havia acabat la broma, que ara ells imposarien les seves normes al joc que ja n’estaven farts de rebre faltes i ser víctimes del joc injust d’aquest equip oficial. En aquell moment, van començar  a entrar forces de seguretat per controlar cada moviment de l’equip desfavorit. Els hi varen requisar totes les bufandes, banderes i tot allò que es pogues amb els colors dels que sempre havien estat perdedors. Les comunicacions dels aficionats  a través del mòbil van quedar intervingudes immediatament i tots els seus missatges estaven controlats per les forces de seguretat per conèixer les seves noves tàctiques per vèncer a l’equip predilecte.

La única cosa que demanaven els fustigats és que els dos equips tinguessin les mateixes normes i en la mateixa mesura, però això no els hi va semblar gens bé als qui sempre es portaven el gat a l’aigua.

El darrer quart d’aquest partit ens pot semblar una eternitat. Pot durar set dies perfectament i només es pugui seguir a través de les xarxes socials perquè és el més ràpid i fidedigne que avui tenim a casa nostra. El cúmul de diferents i variades versions és el que millor s’assembla a això que s’anomena objectivitat que en un 90% dels casos es tracta de subjectivitat pura i dura.

Els jugadors han dit que prou. La majoria de socis del club han de votar si aproven aquestes noves normes que han sortit d’aquest petit grup d’esportistes que ja sabien a que anaven quan varen començar el matx encara que ningú s’ho acabava de creure. Al final tot allò s’ha tornat realitat i el dia 1 quasi ha arribat a les nostres agendes.

Els equips del voltant no es mullen gaire perquè sempre se’ls ha ensenyat a apostar pel cavall guanyador, però tampoc es poden oposar a la sobirania popular. Llavors van temptejant la situació a veure com acaba tot plegat.

Unes setmanes molt intenses frenètiques on tothom feia el seu paper com si hagués estat coordinat de fa mesos, però la identitat, la supervivència, el ja n’estic fart són eines que encara poden aixecar banderes en nom de la sobirania popular.

Evidentment els uns seguiran vénen la realitat com sempre ho han fet amb paraules com diàleg, democràcia, sobirania popular, però molts ja saben que aquests mots en nom d’alguns jugadors estan totalment buides de contingut i signifiquen el contrari.

Alguns volen saber el resultat del partit. Altres es conformen en què tot acabi bé i no hi hagi danys col·laterals. Tot i això es nota una certa fractura social entre els uns i els altres. Uns ho porten molt bé, els altres ja fa dies que han perdut els papers. Seguirem aquest partit tan interessant que se celebra cada 300 anys i per sort o per desgràcia ha tocat a la generació que ara forma la nostra societat.

Es podrien fer apostes pel partit amb molta lletra petita, però al final la gràcia és que guanya la voluntat popular, la real i no pas aquesta que ens han volgut imposar en els darrers anys en forma de partidocràcia i poder únic repartit en tres cares diferents, però iguals. Esperarem el dia 1 quan acaba el partit, hi haurà pròrroga? Qui hi perdrà menys?

La meva teoria sobre la parella morta al pantà de Susqueda

Aquests dies estan passant coses inaudites i diferents fins ara. A part del dia 1 O, un fet que m'ha cridat l'atenció han estat la parella morta del pantà de Susqueda que van desaparèixer el passat 24 d'agost i tot just ahir 26 de setembre van trobar els cossos.
Jo crec que algú va matar a un dels dos per error. Llavors perquè l'altre no el descobrís es va carregar a l'altre i va enfonsar el cotxe i punxar el caiac per no deixar pistes. Sembla que algú va sentir un tret a l'hora que sembla que van desaparèiexer. No hi trobo més explicació. També podria ser que algú els volgués robar i ells oposessin resistència i acabés amb tot. No hem quadra que anessin tan tapats en la darrera imatge d'ells al caixer automàtic. També és raro que algú els volgués matar allí i esperés el moment que hi anessin per acabar amb ells. Jo crec que és un cúmul de casualitats. A veure que passa, però es podria fer una peli, només falta el final, però fins ara dóna molt de si. Només són especulacions per dir alguna cosa que podria arribar a quadrar algo. Temps al temps.

Factura i fractura social

Cada dia és un dia diferent i no sabem que passarà el proper. Tot és incert. Estem en una espècie d'estat d'excepció no declart amb dos móns diferents i totalment oposats. La maquinària de Madrid va creant adeptes entre l'independentisme català que cada dia és més fort i està preparat per tot. No sé com acabarà tot plegat, però el que és cert que cada dia la fractura social és més forta i això ens passarà factura en el futur. Depèn com acabi podem estar mesos o anys en tornar on estàvem però alguna cosa s'ha de moure. A veure que passa. Hem de pagar el pato entre tots, però falta saber fins on s'arriba, la resta ja hem engegat el procés que no té aturador

Un manual de vida de Laura Escribà

Una de les persones més populars del Vendrell i comarca és la Laura Escribà, per la seva manera de ser, pel seu color de cabell, pel seu somriure sincer i pels seus profunds pensaments i per tantes altres coses ella és prou popular a casa nostra. Acaba de treure un llibre on explica la manera d'encaixar la vida. La manera e trobar-te a tu mateix. Un manera de ser feliç sense saber el perquè. Un llibre que com ella dibuiaxa  "La vida és un arte que se viste de lo que tú decidas. Puede ser de clors y poesía, de música i fiesta, de silencios rotos, de enfermedades, de ángeles y demonios, de todo lo que tu pienses que es".
Un gran llibre que s'apropa al cor y al més profund d'aquesta jove vendrellenca que molts tenim la sort de conèixer en persona.., Molt recomenable, segur que si el comenceu no el podreu deixar. Un llibre d'il.lusió, optimista i perquè tots ens coneixem una mica millor a través de les sàvies paraules de la Laura. Us el recomano molt fervorosament. Ja ho veureu.

La cultura de l’asfalt

A mesura que passen els anys, tenim més abandonats una de les nostres riqueses com són els boscos i els camps de conreu de la comarca. Cada dia hi ha menys pagesos a casa nostra i amb el pas del temps, els pins i els matolls van ocupant terrenys. També tenim un fenomen que potser no es nota tant però es ben perceptible per aquells que en un moment donat van al bosc a buscar bolets, a caçar o simplement a donar un tomb. Molts dels camins que durant segles i segles eren transitables estan sent ocupats per la massa forestal i estan desapareixent dels mapes. Si que tenim ciclistes que encara donen sentit a alguns d’aquests trajectes naturals, però massa d’aquests per manca de trànsit estan desapareixent de mica en mica.

Això no seria cap problema greu sinó fos que el canvi climàtic, la manca de recursos públics per als seus funcionaris facin que cada dia el perill d’incendi sigui més gran i per altra banda, també es redueix el nombre de bombers o recursos destinats a apagar aquests focs. És una combinació explosiva que algun dia ens pot portar algun ensurt a la comarca.

Hi ha gent que es va anar a viure dins un bosc per mil raons que es poden compartir o no, però estan allí. Aquesta situació física pot provocar fàcilment que algun dia hagi de tocar el dos per fugir de les flames, esperem i desitgem que això no passi, però la realitat és aquesta.

Hem gastat milions de diners en tenir a punt les nostres costes per atraure turistes i visitants per omplir les nostres butxaques, però per altra banda, no ens hem donat compte que la vida del camp s’anava morint. Poc a poc aquells fills de pagesos han preferit anar a fer de manobra que no pas seguir les tradicions dels seus avantpassats perquè l’agricultura que es fa a casa nostra en la seva gran majoria és poc rendible per molts factors que tothom coneix i que és un element global.

Potser el dia que ens posem en serio amb això del enoturisme i organitzem rutes per russos que ens visiten per les muntanyes del Baix Penedès potser ja no trobem pagesos o els camions que ens hi porten ja en prou feines deixen passar a peu.

Durant molts anys hem mirat massa al mar i ens hem oblidat de l’interior. Altres comarques com Vilafranca no ha tingut aquest problema tan agreujat com nosaltres. En ells els hi ha passat una cosa molt bona, han hagut de buscar-se la vida sense dependre d’aquesta gran mentida que és el turisme de platja sinó ho sabem treballar.

Aquí va tenir el seu moment de glòria, però ara per ara s’han de buscar nous camins per donar vida a la comarca.

Aquest boom turístic a part de deixar la comarca desinteressada per la seva part agrícola, ha provocat que tampoc s’establissin grans indústries perquè molta gent preferia el diner estacional del turisme dels anys 60 i 70 que no pas anar a treballar 40 hores diàries a la setmana amb un mes de vacances.

El pas dels anys ha provocat un altre fenomen que ara es veu prou clar quan tenim la calor aquí. Aquests petits nuclis de població que han anat sorgint aquí i allà part dels serveis bàsics com l’aigua, les escombraries, la llum i el telèfon també reclamen transport públic, neteja viària i seguretat. Evidentment dotar aquests serveis a tot el territori ha suposat un augment molt alt de la despesa municipal. Com a nota curiosa, evidentment, ara també reclamen la seva festa major amb el sopar popular i el conjunt que hi posi una mica de música i com també paguen  els seus impostos cap polític els hi pot dir que no. Per això hi ha municipis que cada cap de setmana de l’estiu té la seva festa major en alguns dels seus nuclis de població, en algun cas hi ha més població en aquestes urbanitzacions del finals del segle XX que no pas en el seu nucli històric. Aquesta és la realitat d’aquesta comarca que viu en constant transformació per adaptar-se a les noves circumstàncies.

Alguna cosa està canviant

Estem vivint dies molt especials, dies diferents. Una lluita entre dues maneres de veure el món on la gent s'ha de posicinar. Aquí no sé sap el final, hi ha per per totes les versions, però la veritat és que alguna cosa s'està movent. La gent està responent. Altra molta queda en silenci, però està allí i pot sortir en qualsevol moment. La gent està tipa de moltes coses i hem començat un canvi. La majoria busquen la independència, però altres busquen que les coses siguin diferents. Hem acabat un periode i en comencem un de nou. No sabem com acabarà, però algo es mou.

Doble joc presumptament legal

En aquests dies intensos estem vivint un clar paral·lelisme entre dos jocs presumptament legals: per una banda l'Estat Espanyol i per altra banda la Generalitat de Catalunya que ha endegat la seva fase de desconnexió, el que s'anomenava xoc de trens. Aquí hem trobat dues legalitats vigent, una tot just acaba de néixer i l'altra ja fa segles que va. La gent fins ara feia més cas a la gran, però de mica en mica i vist per on van les coses cada dia hi ha més seguidors de la legalitat emergent que no sabem on acabarà. Jo era dels que deien que el referèndum no se celebraria, però crec que vaig equivocat. Escoltar ahir el President per la tele i veure que van a totes, jo crec que és una garantia d'aquest xoc de trens que tindrà lloc el dia 1 als col.legis electorals. Només ens cal esperar. Ara tenim lleis per on triar i remenar.

Barry Seal, entretinguda

Barry Seal, el Traficante protagonitzada per Tom Cruise és una peli entretinguda que explica una mica com anava sobre els anys 80 el negoci de la droga de les armes amb els americans, els països del sud i els que tenien el poder i els que el volien arrebatar. Una història que segurament està basada amb la realitat que explica l'evolució d'un pilot molt bo de la TWA cap a altres maneres de fer negoci. La rivalitat entre els diferents cossos de seguretat americans i una radiografia de com anava tot plegat. Molt amena.

Fins quan hem de demanar diàleg?

Aquest referèndum del proper 1 d'octubre ja fa anys que el govern català el vol pactar amb Madrid, però Madrid sempre ha dit que no. Ara potser farem una versió millorada del 9 N, però la culpa és de Madrid perquè aquí ja hem dit per activa i per passiva que volem decidir que fem. La culpa no és nostra, simplement allà passaven de nosaltres perquè pensaven que no es faria, però al final la cosa s'ha posat seriosa.  Ja fa temps que volem parlar. Si es fa aquest referèndum i no té les garanties suficients no és culpa nostra, sinó de Madrid que sempre ha dit que no. Les coses han de canviar i la gent ha de decidir. Si Madrid hagués posat unes condicions i s'hagués fet el referèndum fa uns 4 o 5 anys possiblement el no hagués guanyat de carrer, però a mesura que parla i actúa Madrid es van creant independentistes perquè ells fan la campanya. Els d'aquí no cal que facin res. Rajoy i els seus són els principals creadors d'independentistes perquè la gent no és tonta i les coses les entén i quan es trepitja tan al poble al final la gent es revolta i no hi ha legalitat vigent que valgui.

Sentir-se com a casa per lluitar contra la universalització

Crec que molts pobles estem vivint una mena d'universelització o generalització. Molta gent pels mitjans de comunicació que tenim avui en dia compra el més just al poble i les grans compres les fa a les capitals o a centres comercials. És molt difícil poder competir amb aquesta nova tendència que fa uns anys no passava. La gent anava a Barcelona o Tarragona a comprar en comptades ocasions, però amb el pas de temps aquestes ciutat i altres centres comercials són els objectius de més gent a l'hora de comprar. Els motius són diversos. Mai una botiga de poble podrà competir amb aquests establiments per preus, però el comerç local té una cosa molt bona i que no tots saben aprofitar: el tracte humà. Hi ha llocs d'aquí de casa nostra propers a casa que et tracten com si fossis de la família i quan hi ha una cosa que et pot interessar t'avisen. Evidentment quan estas allí et sents molt a gust i aquesta és una de les eines perquè el comerç petit ha de lluitar amb el gran, potser no són els preus, ni les ofertes, sinó el tracte humà que massa cops se'ns escapa de les mans.

Un poble que no es pot parar

Avui 11 de setembre és un dia diferent, d'aquells que recordes durant molts anys per moltes petites històries. Ha estat un dia especial en què m'ho he passat molt bé perquè és un dia amb sorpreses. Primer perquè et trobes persones que fa anys i panys que no coneixes, alguns són veïns teus, però altres els coneixes per altres històries. Avui jo també he anat en un dels 10 autobusos que han sortit del Vendrell. Hem arribat molt aviat a Barcelona i hem tingut temps per avorrir-nos i tot, però hem anat tombant per la zona on hi havia la concentració i anaves veient altra gent com esperava el gran moment. A les 4 hem anat a lloc, tot seguit hem buscat un wc abans que fos el moment més important. Hem estat quasi mitja hora per acabar amb l'excusat i al sortir ja estava tothom allí preparat pel gran moment. El minut de silenci, impressionant; el cant dels segadors, brutal, després han passat les pancartes, primer una de petita que ha despistat a la gent i després la gran que era l'oficial.

Molt bon ambient, molt cordial i és una d'aquestes coses que fan país fan història. Jo no sé que passarà el primer d'octubre, però no tens suficient legalitat vigent per impedir parar molta gent que ja està farta i vol votar el dia 1. No sé com s'hi podran oposar, però avui, un dia més hi havia molta molta gent com els altres anys amb les idees molt clares i això és el més important. com ho podran parar?

Avui, 11 de setembre, un dia festiu i revindicatiu

Avui 11 de setembre és un dia festiu i reivindicatiu. Potser aquest serà el darrer cop que sigui reivindicatiu potser encara estarem uns anys amb aquesta dualitat, però la realitat d'avui és que la gent anirà a Barcelona a reclamar independència o almenys a poder votar que ja és molt. També hi ha gent que reclama votar que està a favor del no, però clar aquesta legalitat vigent dictatorial que tenim ens imposa seguir un full de ruta que cada dia està més lluny de la realitat.  Fa 20 anys ser independendista és ser un friki i hi havia quatre gats, però gràcies a Madrid ha anat creixent aquest perfil i cada dia en som més i a mesura que els dies passen van creixent perquè hi ha molta gent preparada en aquest món que no té arguments per ser d'una altra manera.

Generació Ikea

La nova generació Ikea que ara està entre els 20 i 30 anys són joves molt formats. La nostra generació UHF perquè quan érem quitxalla no hi havia més canals en la nostra televisió en blanc i negre. Els joves d’ara mostren una clara dualitat: hi ha uns quants que estan molt preparats amb idiomes, informàtica, coneixements pràctics, altres que estan tot al contrari perquè s’han auto exclòs d’aquesta societat que marca un ritme frenètic. Per altra banda, també hi ha alguns que ocupen la zona mitja d’aquesta punts oposats, però tinc la impressió que no n’hi ha tants en aquest espai central com en altres generacions anteriors.

Els joves d’ara no tenen problemes de mobilitat, perquè la feina en la majoria de casos és precària i el fet de cobrir les necessitats bàsiques els obliga a pujar i baixar en el mapa mundi. Persones que evidentment els mobles que fan servir són els d’Ikea perquè no tenen cap necessitat de comprar cap taula massissa  amb les corresponents taules a conjunt per aguantar més anys que les de l’àvia Remei.

Ara la cosa és provisional i les hipoteques ja és una cosa del passat. Els més legals van de lloguer. Els més alternatius doncs aprofiten l’obra social dels bancs i amb una patada a la porta aconsegueixen el somni de la seva vida.

Una generació que té uns coneixements bàsics de cuina i una mica menys de costura, perquè hi ha grans magatzems que per menys de 10 euros et pots vestir de dalt a baix sense arribar les mans de benestar social.

Aquests joves estan informats al segon del que passa al món. Evidentment difícilment trepitgen un cinema. El seu bloc de notes està farcit de pàgines web on aconseguir una part dels seus somnis a un preu assequible i l’IVA és una cosa a vegades evitable. Joves que no acostumen a practicar el postureig.

La cessió dels locals al Vendrell en tres escrits amb massa coses en comú

Primer l'opció lògica davant la situació. Segueix el que s'esperava per la majoria.

 Aquí tenim el "tranquils tots votareu". No us poseu nerviosos, però fins aquí puc llegir.

Aquesta és l'oficial on jo no dic que no directament, però clar tothom sap el que diu la legalitat vigent. No cal dir res més. Jo no he dit pas que no. La legalitat vigent ho diu tot, no cal afegir res més.

Aferrats al twitter o a la tele

Aquests dies són molt intensos, aferrats a la petita pantalla o al twitter. La programació de TV3 pateix incontables canvis perquè ha de seguir l'actualitat en aquest partit de tennis entre Catalunya i Madrid a veure que es porta el set a casa. Són uns dies inolvidables que segueixen molta gent, tot i que molta gent segueix al seu rotllo. Aquest és un tema de conversa on no hi caben les posicions neutres. Ets d'un bàndol o d'un altre o ets federalista que és una cosa totalment anacrònica i fora de context. La resta de l'actualitat passa de puntetes pels mitjans de comunicació. Som el centre d'Europa i de mig món a veure com acaba tot en aquesta democràcia que resulta que en el fons era una república bananera que no té res d'envejar a altres règims totalitaris que ja han passat a la història. Seguim al peu del canó a veure per on anirà la propera.

Miracles, no gràcies

En aquest món d’avui en dia ja no necessitem miracles. Ja tenim les noves tecnologies que ens permeten poder comunicar-nos a l’instant amb l’altra banda del món. Només volem que tot sigui una mica més racional i humà. No ens calen tenir els supermercats oberts els diumenges per la tarda, perquè aquest dia que algú va crear per al repòs humà ha perdut la seva gràcia essencial i ja s’ha tornat una jornada normal com la resta de la setmana.

No ens cal tenir el pont del dia 15 d’agost tots els carrers i places dels barris marítims de la comarca plens de cotxes, turistes i segones residències que vénen a gaudir de les nostres platges. Potser és millor que aquest fenomen no sigui tan intens i ens duri una mica més en el calendari, no cal que ho concentrem tot ens uns pocs dies. Per començar tot això, a part de penjar uns cartells on es digui el Baix Penedès tot l’any hem de tenir socorristes a les platges i uns hotel que puguin allotjar aquests turistes. No cal que permetem un cop més que les comarques veïnes facin el negoci i nosaltres hi posem les platges, les dutxes i els rentapeus si fa falta.

No necessitem arribar a Lleida en mitja hora, però potser que no estaria gens malament que els trens s’allarguessin una mica més a la nit i durant tot l’any tinguéssim una mena de bus nocturn en les principals ciutats del Penedès. Un servei totalment deficitari, però avui en dia hi ha tantes coses que ho són, algunes per voluntat política del municipi, però un cop s’instal·len ningú té valor de tirar enrere. Un exemple clar és  la policia municipal, com el cas de  l’Arboç que tot i que no és obligatòria que hi sigui pel seu volum d’habitants qui és el valent que es posa al davant i la treu dels seus serveis.  Menys a pocs anys d’unes noves eleccions municipals on els uniformes ajuden a pujar punts als candidats.

No volem ni grans autovies noves de trinca amb l’escena típica i tòpica de les inauguracions per personalitats molt importants. Només que d’una vegada per totes es treguin els peatges de les nostres autopistes que ja fa anys que paguem com a obra social de la Caixa que després ens regala un paraigües promocional amb el logotip de l’entitat que sempre et pot guardar d’un refredat mal curat.

No volem plens de 6 hores que no serveixen per res a part de posar a prova la dialèctica d’alguns dels seus protagonistes, perquè la majoria no obra ni la boca, només cobra per aixecar el braç quan marca el guió. No cal tanta filosofia i bones intencions a l’hora crear mocions i propostes sense voluntat i encara amb menys pressupost per fer-ho realitat. Si ens agrada el teatre podem anar a la Lira, també podem optar pel plenari del consistori és un espai molt més seriós i quan les coses s’aproven s’haurien de moure mínimament perquè és fessin realitat. Una de les grans gestes d’aquest unanimitat pública és l’ampliació del pàrquing de l’hospital del Vendrell, doncs està allí i sembla que no creix per idiosincràsia ni un mil·límetre. Si  algú fa alguna cosa tampoc es nota.

No volem ni folklòriques catalanes que facin pregons com aquell que fa espectacles artístics en algun teatre. Vull donar un cop més l’enhorabona a la Marta, La Gemma i la Carlota per l’exquisit pregó que varen portar a terme per la festa major del Vendrell i a l’elenc arbocenc a la seva localitat.. Uns diners que es poden dedicar a altres coses en comptes de satisfer a folklòriques del país que no passen pel seu millor moment econòmic. També hem de creure en nosaltres i no convidar als de sempre per no fracassar en l’intent de donar ales a la nostra gent.

No volem triplicar el nombre de contractes dels nostres joves perquè l’única cosa que ens estan dient és que és treball precari perquè cada setmana en poden fer un de nou. Volem menys contractes, però que siguin de més durada.

Són petites històries que ens afecten quan fa dies que ja no em trobo l’escombriaire simpàtic al meu carrer. Ell cada dia em donava els bons dies. Una manera de començar el dia molt saludable. Em pregunta si algun tipus de miracle haurà acabat amb la seva presència en el meu barri. On deu estar? Miracle si un dia el torno a veure sota a casa recollint les llaunes dels clients insolidaris d’un bar de baix cost que és el que es porta.

La Sra. Martínez

Un dels grans protagonistes del gran debat d'ahir al Parlament de Catalunya que va ser un joc de filibusterisme a veure com jugar al gat i a la rata per conseguir aprovar una llei perquè els catalans puguin anar a decidir sobre el seu futur va ser la sra. Martínez. Aquesta bona dona de Catalunya si que es pot quan varen marxar els parlamentaris de C's i PP de l'hemicicle que varen deixar sobre els escons unes banderes catalanes i espanyoles, la bona dona es va dedicar a treure les espanyoles. Tot i que la presidenta del Parlament li va dir que ho deixés com estar ella com una sra. responsable de casa seva va voler que tot estigués ben endreçat i cada cosa al seu lloc. Tot i que ella no va marxar del Parlament i en el seu vot es va abstenir va tenir l'empenta de treure les banderes espanyoles. Una sra gran que anava molt lenta i va ser ajudada per tornar al seu escó. Aquesta encara serà candidata per ser catalana de l'any i pels seus minuts de glòria davant de mig Catalunya seguint el debat per la tele i les xarxes.

El Vendrell, sempre segons la legalitat vigent

El Vendrell té un govern certament complicat i encara perquè alguns partits no acaben de fer sang sinó encara seria molt més divertit i parlen d'una mena de front comú per menar el vaixell endavant. El Vendrell no forma part de l'AMI i en el seu govern ( qui aprova el presupost que és que mana 'acció de govern) estan Pdecat, PSC ( amb dues versions diferents integrades: els independes i els del PSOE), C's, PP i un no adscrit. La cosa de moment no està gens clara però jo penso que no cediran cap local perquè els unionistes guanyen per golejada. Llavors aniran de guapos i formals i legalistes fins a la mort i com que la Generalitat deurà cedir alguns instituts llavors aquí tindran la solució. Ells no cediran res i quedaran bé i la Generalitat ja farà el seu. Crec que la cosa anirà per aquí. Una mica potser, però no gaire no sigui que els companys de coalició no ens aprovin els propers pressupostos

25 dies trepidants

Estem vivint els darrers 25 dies abans del referèndum del proper 1 d'octubre. Un partit frenètic d'estat contra Catalunya, d'unionistes contra soberanistes, també tenim els que no es mullen com els si se puede. Això és un Barça Madrid de futbol però en política. Cadascú té les seves normes. Cada dia la cosa es tiba una mica més i vinga vinga que això no ha estat res. Estem vivint uns dies a ritme de twitter. Poden passar moltes coses el dia 1, fins ara estan obertes totes les possibilitats, però aquest cop el xoc de trens sembla que va en sèrio. No trobarem una mena de referèndum happy flowers com altres cops que no ha servit per a res. Ara sembla que està posada tota la carn sobre la graella. Cadascú es posiciona a un costat i alguns que no es volen mullar doncs tomben pel mig, però cada dia en seran menys. A veure que passa el proper 1 d'octubre. Alguna cosa passarà, però no sabem encara la magnitud de la tragèdia. No us perdeu el twitter. A la tele la programació cada dia és més dolenta. Endavant. Aquí estem. A veure com peta tot plegat.

Les tres hores de glòria

Hi ha suicides que decideixen acabar amb la seva vida d'una forma força segura: tirar-se al tren. Molts pocs escapen de les rodes d'aquestes maquines amb els seus vagons i no hi ha una segona oportunitat. Tothom pot tenir els seus motius més o menys justificats per suicidar-se. Alguns cops alguns no surten tan mal parats com es pensaven i tenen l'oportunitat d'arrepentir-se d'aquesta gesta, altres ni això. Les persones que opten per aquesta via, mai millor dit, segons on ho facin tenen un parell d'hores de glòria, quan tothom parla d'ells i de la gesta cercant una més enllà ràpid. Depèn on ho facis i l'hora que ho facis pots arribar a tv3 i en altres ocasions no passes dels principals afectats per la gesta. Encara que moltes estacions hagin posat tanques qui es vol tirar al tren encara té la seva oportunitat en un punt o altre de la via. Alguns escullen el tren altres suposo que no estan per òsties i van al que troben. És tot un món aquest del suïcidi a les vies del tren. Facis on ho facis sempre et garanteixes un mínim d'usuaris pietosos que et resaran un parenostre per la víctima encara que no la coneguin, alguns altres et maleiran perquè arribaran tard a alguna cita, però segur que no passes desapercebut en ulls de la ciutadania, en especial dels renfaires afectats.