Molt bon any a tothom

Entrem en un nou any i acabem una dècada. Estem vivint la vida a una velocitat de microones i ens tocar gaudir de cada instant que tenim a les mans. Ens prometen molts paraisos però quasi sempre la felicitat la tenim dins nostre. Som com aquells nens que aquests dies viuen saturats de regals i acaben jugant amb els paper d'embolicar. Molta sort a tots i gràcies per passar de tant per aquí. No arreglarem el món, però de mica en mica intentarem posar el nostre gra de sorra, per un món millor i per on tothom tingui el seu lloc. No ens cal beneficiència i favors socials. Només humanitat.

Molt bones festes a tothom

Molt bones festes a tothom. Gràcies per passar per aquí.

Intentarem que per al 2020...

En aquest 2020 que tenim a les portes intentarem triar el gra de la palla. Un exemple ben clar el tenim en el simple exercici de regalar unes sabates.  Fins fa una dècada quan portàvem a terme aquesta acció teníem molt clar que el més important era el contingut de la capsa.  Tot i que la resta també tenia el seu interès.  Avui en dia ens hem oblidat d’aquest objectiu i li donem transcendència a moltes coses abans que el gran protagonista. Els nostres polítics ens estan ensenyant que l’acte més transcendental pot ser perfectament quan anunciem que regalarem unes sabates. Potser després en algun cas no portem a terme el nostre objectiu, però el titular ja ha sortit i això és que destaca del procés. Si després la cosa es compleix ja és tema que queda en un segon nivell. Evidentment al objecte del nostre desig li hem de posar una bossa ben bonica i transcendental i una capsa en total sintonia amb el contingut.

El gran objectiu dels nostres polítics es fer estudis, informes, projectes i mil coses més de moltes coses que a vegades no passaran d’aquesta part del procés, per mil causes diferents. Ens podem trobar que els diners destinats a aquesta partida siguin totalment insuficients o també que la deriva del seu projecte inicial estigui lluny del pla del manaire de torn. Un exercici pràctic és intentar veure que s’amaga darrera dels  grans titulars. Una millora a la via pública és enganxar una llamborda d’una cantonada que es mou per la densitat de circulació que suporta. Una reducció de les taxes d’atur és contractar 50 persones per sis mesos i no buscar cap alternativa a les 49 que sortiran el dia següent  per la porta del darrera que tot just acaben de finalitzar la seva feina temporal.

Per al 2020 no buscarem ser ni els millors, ni els més guapos, ni tenir la fira més concorreguda, sinó simplement buscar una millor coherència entre tots plegats. La gràcia d’una festa major és que la gent del municipi en gaudeixi plenament i com més millor. Porta un grup internacional que et reuneixi en una nit 10.000 persones en una esplanada no et serveix de gaire si la resta de dies no tens pressupost ni per llogar l’equip de so. Hi ha pobles com Calafell que han sabut retrobar l’esperit de festa major tradicional i no que aquells dies siguin uns dies de festa per tocar el dos. La gràcia és que a la Rambla hi hagi caliu durant molts dies a l’any i no només quan fan algun esdeveniment puntual o bé algun personatge de la televisió. Aquesta no és una feina que es faci de cop i volta sinó que aquí cal una feina de formiga que amb el temps dóna els seus resultats, però necessita el seu temps. No ens cal omplir una fira perquè ho mani la tradició amb el que trobis al mercat, sinó que una mostra ha de representar el seu poble i s’ha d’adaptar a les circumstàncies i a la realitat de l’indret. No ens calen parcs temàtics desvinculats del territori amb inauguracions avorrides.

No ens cal ser els reis de la beneficència i mantenir una gran despesa en ajudes socials. Evidentment s’ha de donar un cop de mà a les persones que ho passen malament, però s’ha de dotar la comarca d’unes estructures que permetin a la gent buscar-se una feina amb un salari decent sense necessitat d’agafar el tren o el cotxe i anar a una altra ciutat. S’ha de treballar pel poble i buscar la manera que ens arribin empreses de fora que donin vida al comerç local. Fins ara s’ha practicat una política clarament proteccionista procurant que les grans superfícies i franquícies no vinguessin a casa nostra.  El que s’ha aconseguit es que la gent ha anat a buscar aquestes marques al lloc on estan. Si s’hagués deixat una porta oberta a alguns d’aquests negocis perquè s’establís a la comarca tots en sortiríem guanyant. No hem tingut en compte les avantatges del vehicle privat i la proximitat de Barcelona i Tarragona amb transport públic.

Hem de començar a pensar com a ciutat. Ja no som un poble on manen els quatre de sempre i la resta viu paral·lel a l’oligarquia local i comarcal. Hi ha polítics que fa anys que estan amortitzats i ja es mereixen un recanvi amb noves propostes d’una generació jove que li toca ocupar el seu lloc.  Aquesta comarca encara li toca entrar al segle XXI. En molts casos encara ho tenim pendent. S’ha de reconèixer que l Vendrell que hauria de ser la locomotora en moltes coses va a la cua del tren perquè hi ha pobles més petits amb molt menor pressupost que fa dies que treballen en aquest format nou del qual el Vendrell encara no s’hi vol adaptar encara que hi hagi un canvi d’imatge, les estructures segueixen les mateixes amb un mapping sobre una façana que reclama una renovació.

Els llums de Nadal, negociables

Els llums de Nadal són un tret característic de les nostres contrades i de més enllà. En aquestes festivitats on el consumisme i les targetes de crèdit són els autèntics protagonistes de la nostra realitat necessitem carrers amb bombetes i similars que ens aportin vida, llum i color a les nostres realitats.

La gràcia de tot plegat és saber qui ens paga aquest element decoratiu. L’any 2018 al Vendrell uns 200 punts de llum varen costar entre lloguer i consum uns 8.000 euros. Un preu assequible en un municipi amb uns 38.000 habitants i un pressupost anual per sobre dels seixanta milions d’euros. Una mica de calderilla per quedar bé amb els vilatans i el govern.

Hi ha altres ajuntaments petits que fer front a aquesta despesa els hi suposa un esforç més gran perquè tenen un pressupost molt més reduït, llavors hi ha una cosa que s’anomena negociar. Es pot agafar aquesta quantitat de diners i proposar als veïns si es prefereix dedicar a altres coses que poden resultar més beneficioses per la comunitat. Per exemple, aquests diners es poden aplicar en una rebaixa del casal infantil per aquests dies nadalencs. Tots hi surten guanyant, però hi ha una cosa que és la participació ciutadana que es pot aplicar de moltes maneres i no cal que sigui a través d’una empresa amb una diagnosis i unes propostes. Aquest acte es pot fer de moltes maneres i no cal tant de protocol que també el seu cost econòmic.

Moltes vegades les entitats públiques actuen per mimetisme amb altres localitats de referència, però cadascú ha de saber el lloc que li correspon en la realitat. No moltes coses no es pot comparar el Vendrell amb Vilafranca i Vilanova i la Geltrú. Tot i que les dues primeres localitats en nombre d’habitants són molt similars hi ha un llistat enorme de coses que les separen. Pel que fa a la capital del Garraf ja fa anys que juga en una altra lliga.

De dos mercats setmanals a un en perill al Vendrell

El Vendrell que havia de tocar el cel amb dos mercats setmanals. Inclús s'havia de canviar l'ordenança a veure com ho feiem i ens plantejàvem un procés participatiu resulta que ara per les obres d'un col·lector a la crta del Doctor Robert tenim en perill el mercat del divendres que  teníem perquè on estan ara no els agrada. A més coincideix que cada divendres fa mal temps en aquest nou emplaçament. A veure com acaba tot plegat però els paradistes detesten aquesta riera. A veure com segueix la peli.

Lleida viu la música amb intensitat

Lleida va acollir el passat cap de setmana diverses mostres artístiques al voltant de la música que mereixen un breu comentari. Potser el més conegut i mediàtic amb les entrades venudes va ser el Messies de Haendel a l’Auditori Enric Granados on hi van prendre part diferents formacions i intèrprets de prestigi com l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida i el Cor de  Cambra de l’Auditori Enric Granados, entre d’altres.

La història va començar divendres al pub Comedia on sis grups van aportar el seu art per una causa comuna com és el Càncer a través de l’AECC de Lleida. Allí vàrem veure joves com el duo Lauzeta, format per la Núria Garcia i el Joan Baró,  que porten anys en el món de la música a la recerca del seu lloc en el panorama local i provincial. Una feina de pica pedra buscant convertir aquest art en el seu modus vivendi. Com a nota curiosa va actuar una formació composta per la jove periodista Mariví Chacón amb el seu fill Ivan López acompanyada del guitarrista Iván Barrachina. Una aventura personal i familiar que va començar com una anècdota a través de les xarxes socials i que va aprofitar aquest acte benèfic per sortir a la realitat. Una gran excusa.

Dissabte pa la tarda a la plaça Sant Francesc de Lleida hi havia un xicot acompanyat per una guitarra aportava diferents versions en anglès de temes prou coneguts per tothom. Valia la pena para una estona escoltar-lo en directe pel nivell d’aquest músic de carrer  que aportava la seva part en un eix comercial ple de gom a gom. Diumenge va ser el torn del Cafè del Teatre amb l’Alfons Pérez i Martí Varela que dins el programa Diumenges a tot ritme de l’Intèrpret van oferir un petit concert amb un caire pedagògic per apropar la música de cambra petits i grans. Aquesta és la màgia de la música, la seva versatilitat i la seva energia on cadascú hi pot arribar des de diferents formes i maneres. Aquesta no és la crònica de cap esdeveniments sinó d’un sentiment compartit amb altres persones anònimes que també varen compartir aquests moments bonics.

Nou model del Temporada

El Vendrell cultural ha fet una nova planificació en la venda d'entrades de la Lira i auditoris. Ara pots comprar abonaments amb importants descomptes. Això està molt bé. És una bona idea perquè aquí al Vendrell la gent no té el costum d'anar gaire al teatre, almenys aquí. Hi ha obres que l'entrada es molt fluixa i no correspon amb una població com la que tenim i menys sent presumpte cap de comarca. Amb la compra de pacs doncs t'estalvies uns calerons, però clar has de comprar entrades d'aquí a uns quants mesos endavant i a vegades aquest risc s'ha de valorar perquè la vida dóna voltes i no saps mai on seràs aquell dissabte a dos quarts de nou del vespre. Això passa en tot A Vilafranca i a altres llocs ho fan, et trobes gent que s'apunta a aquests abonaments i molts cops no sap molt bé que pot veure i algun cop es troba alguna sorpresa positiva o negativa. Són les regles del joc. Aquí al Vendrell no entren tots els espectacles dins el pack d'abonaments i alguns s'han de comprar per separat sense aquest descompte adicional. El preu del que fan al Vendrell és molt econòmic i la qualitat és alta. Evidentment cadascú té uns gustos, però perquè funcioni aquí a la capital del xató és que hi hagi gent mediàtica o popular sinó pot ser una gran decepció. És igual que facis un Terra Baixa o el Alcalde de Zalamea i és igual que sigui un elenc excels, aquí al Vendrell la gent fa servir aquests criteris. Ja veure com funciona tot plegat. Poc a poc i bona lletra. Falta cultura musical i artística sinó tindríem més plens els auditoris i la Lira. Això costa arreglar, però temps al temps.

La gent no va al mercat de Nadal del Vendrell

La gent del Vendrell està demostrat científicament que no va al mercat de Nadal del Vendrell. És igual que estigui a la Rambla a la Josep Cañas o a l'Oasis. Hi ha unes poques paradetes que durant la majoria del dia es moren de fàstic perquè passen poques persones i menys compren. Aquí al Vendrell amb el pas del temps ens hem anat a acostumar a anar a altres llocs per Nadal ja sigui a Barcelona o fins i tot l'Arboç per Santa Llúcia. Evidentment sinó fem el mercat doncs la gent es queixarà que no hi ha res al Vendrell aquests dies. Potser el que cal es aprofitar alguna activitat com la trobada de tions o altres i fer algun  tipus de mercat puntual d'un dia o dos i ja està. No cal tenir tota la setmana allí aquella gent perquè potser un altre any no vindran, no crec que facin gaires beneficis de tot plegat. Les coses són com són no com volen que siguin. Potser no cal tenir mercat i buscar alguna altra història més atractiva. No sé, però no veig gaire optimistes els paradistes de la Rambla. Al Vendrell són com són i les coses no es canvien amb un dia.

2019, quan el Festiuet va superar la prova amb èxit

El 2019 que deixem enrere ha estat un any marcadament electoral on fins i tot hem repetit una cita amb les urnes perquè els polítics no es van posar d’acord. En els més de 40 anys de democràcia espanyola, encara mai s’havia editat un govern de coalició clara i directa tot i que fins sempre algú donava suport al govern encara que no hi formés part.

La part més interessant de tot plegat són les eleccions municipals que on hi posen més interès tan escollits com electors perquè és a la fi de comptes qui ha de treure les castanyes del foc en el dia a dia a ciutadà. Les administracions més llunyanes poden prometre, però quan passa alguna cosa la primera trinxera és l’ajuntament que ha de prendre cartes en el tema encara que sigui només posar una tanca. La resta ja vindrà.

En aquestes eleccions municipals hem viscut una mica de tot a la comarca. A nivell baixpenedesenc hi ha un pacte entre els hereus de CiU i els del PSC per tenir una mica la cosa controlada encara que a cada municipi s’han fet els pactes que ha interessat segons els resultats i la sintonia dels diferents líders polítics.

Malauradament han tornat els càrrecs de confiança sis a Calafell, dos a Cunit i un al Vendrell, de moment. Suposo que a la comarca n’hi deu haver algun més.. Aquesta és una figura que deixa sense justificació la filosofia que molts polítics venen d’igualtat, transparència entre d’altres. Uns entren per la porta del darrera amb sous molt alts i altres han de treure moltes hores del seu dia a dia per fer feines d’administratiu com a mínim i cobrar com a auxiliar administratiu amb unes proves de molt alt nivell en forma que deixa fora de circulació amb molts llicenciats ben preparats. Un panorama ben trist aquí a la comarca que genera moltes desil·lusions en aquells pocs que encara creuen en la igualtat d’oportunitats per tothom.

Arran d’aquestes eleccions locals alguns cabdills locals han vist que aquell amor, passió i admiració popular ha passat a la història i han hagut de deixar la cadira del poder de l’Ajuntament i tornar al seu dia a dia si és que encara recordaven alguna cosa de la seva professió.  Altres que ho tenien millor preparat han tornat al seu lloc de funcionaris preparant-se per a les properes municipals a veure si hi ha més sort.

Una de les notícies més importants d’aquest any va ser el robatori del remolc dels gegants vells del Vendrell que al cap de pocs dies els varen trobar en un carretera secundària prop de Burriana. Avui els pispes que tomben per la comarca ja no tenen el nivell d’altres temps que eren més selectius. Ara tiren endavant i després es donen compte que la caixa  tenia una sorpresa dins. Després de la notícia de la trobada, molts ja varen poder dormir tranquils perquè el Vendrell de tota la vida i alguns nouvinguts van patir un fort trasbals arran d’aquest robatori.

Enguany el Vendrell ha inaugurat el primer festival que tenim multitudinari que tenim a casa nostra. Evidentment no té res a veure amb el Pau Casals, però el poder de convocatòria és immensament superior al del vendrellenc il·lustre, coses dels nostres temps. Ara es porten aquest grups i la gent respon en un marc incomparable a la platja. Aquesta va ser una prova de foc en un dels caps de setmana amb més residents a Coma-ruga que es va superar amb èxit. El proper any no cap temptar a la sort i fer les coses al juliol quan aquest nucli de població no té tanta densitat de població com les setmanes centrals de l’agost.

La comarca també viu amb intensitat la sentència del judici del Procés amb concentracions, manifestacions i altres actes que posen de manifest el rebuig d’una part important de la població a aquesta dura sentència que a molts advocats els costa entendre. Feia anys que no es veia tanta mobilització a la comarca per un tema social perquè a aquesta comarca li costa molt moure’s. Aquest cop no ha volgut ser menys i ha participat en les iniciatives que s’han anat portant a terme en aquest tema dels presos polítics. 

El Nadal vendrellenc amb en Baltasar autèntic

Després de la pressió social  del centre de Barcelona, els protagonistes d’aquesta història van anar a un lloc segur on mai passa res i què gaudeix de molts avantatges que principalment no surten a les guies turístiques oficials, però que tothom les coneix. Ells en aquests moments en què calia actuar ràpid perquè les setmanes anaven passant i ja quedava molt poc pel gran dia varen apostar per lloc més idoni de les nostres contrades, el Vendrell.

Josep i Maria segurament havien arribat per la R-4 al Vendrell després d’estar parats una mitja horeta en algun tram del llarg trajecte per la zona  de Vilafranca sense explicació alguna per part de l’empresa. Havien arribat al Vendrell i buscaven posada on néixer el Jesuset. Evidentment la nostra vila només té els hotels en el seu vessant marítim. Aquí al nucli antic  en aquests temps és quasi impossible trobar un lloc on hostatjar-se que no sigui utilitzant algunes aplicacions  modernes de la xarxa.

Evidentment els nostres viatgers puntuals  només havien pagat una zona de les rodalies de Barcelona perquè la seva economia no donava per a més. Tot i aquest fet sancionable van arribar a la Rambla del Vendrell sense cap tipus d’impediment legal. Un cop arribats a la capital  del xató se’ls va acostar sigilosament un xicot d’immobiliàries alternatives i els va oferir una habitació en un pis cèntric que tenia ocupat a 200 euros el mes. Tot inclòs: aigua, llum, connexió a internet i la parabòlica per si tenia ganes de veure alguna cadena llunyana. Es van instal·lar en la nova llar amb un lloguer verbal  realitzat mentre seien en un banc de la Rambla. Al cap de poc, veient que la mare tenia contraccions varen trucar a un taxi alternatiu que va portar a la família a l’hospital vendrellenc. Després d’una llarga espera la partera a ser atesa en un quiròfan on es va produir el moment més esperat. Després d’aquest naixement en què tot havia anat segons mandat diví es va haver de vetllar el nadó en un box d’urgències durant uns pocs dies perquè l’equipament  estava saturat.

Tot just van veure que el nou vilatà gaudia de bona salut els varen donar l’alta mèdica i  varen retornar a aquest pis que era propietat d’un banc i que un veí del cinturó de Barcelona va saber convertir en una interessant font d’ingressos llogant espais en el seu interior.

Evidentment un llum de Nadal penjat en la seva finestra i comprat en una botiga que obren 24 hores al dia i 365 dies a l’any els hi feia perfectament el paper d’àngel de la guarda.  No calia preocupar-se pel consum que era part de l’obra social de l’empresa subministradora.

L’enllumenat municipal havia passat de llarg d’aquest carrer perquè aquell any pocs varen ser els veïns de la vila que gaudien d’una  garlanda nadalenca. Els companys del senyor de les claus de l’habitatge anaven a visitar al nou nat i li portaven regals que il·luminaven la seva carona d’infant innocent. No hi varen faltar productes adquirits en els nous establiments de la localitat, com ulleres pels pares, elements decoratius variats fabricats molt lluny d’aquí i també unes pizzes per  quan vingués  la gana.

 En aquesta estampa nadalenca el bou i la vaca es varen substituir per dos gossos de carrer que un dia van ser recollits després de ser abandonats en una plaça propera.

Evidentment no hi van faltar els Reis Mags vinguts de Cambrils que no van voler faltar a la cita, però com marca el costumari català. El rei negre que venia embetumat des de casa seva a darrera hora va haver de cedir el seu lloc d’honor  a un rei negre natural. L’home no entenia res i pensava que al Vendrell aquest domini del betum estava garantit durant anys, però tothom sap que a l’optimisme local no se li resisteixen ni les tradicions més ben servades. El Baltasar original que venia tot content no el varen deixar passar un control de la policia local en una rotonda de Coma-ruga.  Van haver de recórrer a un xicot nou vingut que feia poc que era veí de la vila encara que no estes empadronat.  Segons les informacions del moment a l’atestat hi constava clarament que  aquest municipi no hi havia hagut mai rei negres i que per tant aquest era un usurpador d’identitat i per evitar mals majors se l’havia de detenir.

Tot va seguir normal fins que la nostra família va haver de tocar el dos perquè l’infant s’havia d’empadronar vora Barcelona d’on provenia els pares, però al tornar per tren no els hi va servir ni la T-10 d’una zona amb la que havien vingut. Gràcies de la bonhomia dels les nombroses persones que sempre  freqüenten la Rambla del Vendrell van poder aconseguir uns diners per tornar a la gran ciutat i seguir la seva vida i miracles tal com marca l’Evangeli versió moderna.

Puñales por la espalda, una joia a la cartelera

Puñales por la espalda és una de les millors pelis que he vist darrerament. Des del minut zero fins al final no pots deixar d'estar atent al que passa a la pantalla. Una peli d'intriga al voltant d'un assassinat que ha de deixar una gran herència entre un munt de fills conspiradors. No hi falten l'enfermera ni la minyona. Us la recomano. És una peli com les de l'Agata Christie, però molt millor amb grans actors i una millor direcció. Una joia a la cartelera

Unes dades preocupants al Baix Penedès

Aquest matí s'han realitzat les proves per 7 places per al Consell Comarcal del Baix Penedès dins el programa Enfeina't. En total s'han presentat 170 persones per aquestes places. La feina era per a un any de durada. La  convocatòria s'ha desbordat evidentment perquè estem en una comarca molt castigada per l'atur i on li falta una iniciativa clara per tirar endavant aquest tema que porta lligats molts altres que estan relacionats. Aquestes són les dades i la comarca a banda necessita realitats i menys Postureo polític per arreglar aquesta trista solució. A veure si algú li fica el cascabell el gat. Això de viure de subvencions és pa per avui i gana per demà. Molt trist tot plegat.

Ezequiel Martí, ¿Cuándo perdí las llaves?

Aquest és un llibre per les persones que volen canviar unes tradicions, unes creences, unes relacions que fan més bé que mal. Persones que lluny de tenir un gran currículum es fixen en les corrents socials i en allò que funciona. Persones que es volen adaptar a aquesta societat de velocitat microones en la que vivim. Aquest és un llibre que es llegeix en un parell d'horetes i et dona força a buscar nous espais, reorientar la teva mirada, començar un canvi real. No passa en la majoria de casos que preparen als de sota l'empresa perquè facin grans canvis. No. La clau està en el poder i comença per dalt de l'empresa per poder trobar una nova orientació a l'empresa o a les relacions de grup. Un llibre dinàmic i interessant. Les claus les pots trobar on menys et penses. Molt recomenable i molt profitós.

Comprant km 0 també protegeixes el teu entorn

En la meva joventut comprava a Albinyana o teníem un parell de botigues, estanc i alguna cosa més. Després van venir les farmàcies i les cases rurals.

A banda de això hi havia un mercat alternatiu i puntual de productes de la terra on la gent feia les seves compres. Durant molts anys vaig anar a la veïna del davant de casa a buscar la llet de les vaques. Una mica més avall ens podíem anar a buscar els ous frescos de les gallines de la família. Els préssecs, les pomes i els llegums ja eren coses que s’havien d’anar a buscar una mica més lluny, però tot això en un mercat de proximitat que també incloïa ofertes puntuals, com figues, pebrots i albergínies  quan en alguna casa hi havia sobreproducció del tema.

Tot funcionava d’aquesta manera. Era una forma perquè els pagesos aconseguissin tenir un rendiment superior a l’alternativa que tenien de portar-ho al Vendrell a una parada del mercat o a una botiga de la contornada.

Tota aquesta xarxa comercial era un exemple d’una manera de preservar el paisatge i l’entorn. Comprant al veí afavories que aquesta persona seguis en la seva feina de pagès i li permetia treure un petit guany que en altres ambients comercials era molt difícil.

El Penedès està perdent a marxes forçades els espais conreats perquè no és rendible. La gent no s’hi vol dedicar ni de bon tros. Només cal anar a pobles com el meu Albinyana i vas veient com de mica en mica es terrenys erms van conquerint territori i només es treballa la part més planera, però això és només un pas perquè si no hi ha un punt d’inflexió només es treballaran els terrenys molt més interessants i fàcils de conrear amb màquina. La gran majoria de gent per diferents raons ja només van a comprar a les grans superfícies. El petit comerç es va perdent de mica en mica. Els fills dels establiments que s’han mantingut durant anys han optat per un salari fix al mes i sense problemes de ser autònoms i de portar la teva casa. Això avui en dia ja no es pràctic i la nostàlgia s’ha quedat curta per estar darrer el taulell.

 

Només era “Postureig Vendrellenc”

Els dilluns a la tarda des de 13 anys que faig un programa a ràdio el Vendrell anomenat Pas de Vianants. És una mena de calaix de sastre amb tertúlies, entrevistes i similars. En aquesta legislatura els partís polítics del consistori varen consensuar fer el ple mensual el 3r dilluns de cada mes per la tarda, però com acostuma a passar al Vendrell, només un ple dels darrers 5 que han tingut lloc s’ha celebrat en la data senyalada. Evidentment les lleis i els pactes a casa nostra estan per ignorar-los i aquí teniu com a mostra un botó.

Per altres coses de la vida sóc el president de la Junta de personal del Vendrell. Llavors en el ple del passat dilluns que era el quart del mes van coincidir les conjuntures galàctiques.   Aquest fet  va provocar que anés al ple. Allí vaig aguantar quasi tota la sessió menys les darrers intervencions dels clàssics de sempre i les respostes dels nostres polítics que en molts temes interessants acostumen a sortir per la tangent amb arguments més propers a la  ciència ficció. Llavors per literatura jo l’escullo de la bona i un ja té una edat i una experiència perquè li expliquin sopars de duro un dilluns a les onze de la nit.

Nosaltres com a representants dels treballadors històricament ens hem dedicar a negociar amb l’empresa una sèrie de millores, canvis que s’han portat a terme amb més o menys encert, però hi ha un seguit de coses que el verb negociar s’ha substituït estoicament  pel verb imposar.

El 13 de març del 2018 es va publicar un contracte amb d’Aleph Iniciativas y Organización, SA per elaborar una Relació de Llocs de Treball (RLT) de l’Ajuntament del Vendrell i patronats. Sort que s’havia de fer per sis mesos perquè portem dos anys i els treballadors només tenim una presentació concisa, formal i optimista d’aquest treball. Entre tots els vendrellencs han abonat més de 20.000 euros per fer aquest treball i a nosaltres que som els representants legals dels treballadors no se’ns han ensenyat veure res d’aquesta obra mestra. De la cosa, potser  podrem veure algun resultat al 2021, però ara per ara amagada sota custòdia per part del consistori. Tal com va anar l’elaboració de tot plegat i quatre dades que tenim del seu procés no tinc cap confiança cap aquest document que havia de ser el salvador de totes les injustícies socials des de l’efecte 2000 fins ara.

L’Ajuntament del Vendrell és un dels consistoris amb trets similars que dedica un percentatge més baix dels seu pressupost al capítol de personal. Això és el més normal que tenim. A partir d’aquí arrastrem des de les presumptes relacions de lloc de treball del segle passat unes incoherències i injustícies a les qual encara cap equip de govern  no ha volgut donar una solució amb cara i ulls. Va posant una mica d’oli recremat en aquells punts que més grinyolen, però això de fer un estudi global equitatiu i igualitari per a tothom, doncs res perquè abans de participar en aquesta RLT ja ens varen dir que alguns coses no es podien tocar. L’esperit intocable de la Constitució  Espanyola es pot trobar arreu.

Davant d’aquest marge de maniobra i veient que la nova temporada política venia amb cares joves, fresques amb ganes, tot just abans de la festa major vàrem pactar un document molt clar amb l’ajuntament per intentar alleugerar aquestes discriminacions salarials que hi ha quan treballadors fent feina similar amb sous ben  diferents.

Vist que després d’una legislatura més fosca que un túnel de tren en una via morta s’intuïa alguna claror optimista a l’horitzó. El que havia de ser una cosa ràpida i general amb uns trets ben clars per les dues parts s’anava alentint i complicant, fins que un dia ens varen dir que per fer realitat aquest pacte s’havien de complir uns continguts inclosos en el manual de l’empresa que va fer la RLT el 2004. Nosaltres en el seu moment ja vàrem comentar a l’equip de govern del moment que inclogués  aquestes condicions en el conveni, però evidentment no en van fer cas perquè aquest sistema de trams actual s’ha pervertit des del minut zero quan hi ha persones que han fet un ascens per ascensor i altres per viaranys de muntanya amb molts tombs i parades tècniques pel camí. Evidentment la velocitat no l’han triada les persones que s’han mogut sinó els polítics que no volien tenir res massa pautat en aquest sentit per tenir millor marge de maniobra i moure fitxes amb criteris majoritàriament polítics. Ara volen recuperar d’un “power point” i d’un manual de l’empresa aquests condicions per portar a termes millores salarials. Tot molt lamentable, la veritat. Sort un cop més de l’oposició que sempre ens ha donat suport perquè alguns quan han passat al govern han perdut els seus criteris originals. Pur postureig vendrellenc quan només interessa el titular.

Si yo fuera rico, molt fluixa

Si yo fuera rico és una peli que té amagat lo bo i millor al trailer. Té idees bones però estan mal plantejades i executades. Jo m'esperava una mica més d'aquesta comèdia espanyola divertida, però la cosa no dóna gaire de si a part de quatre gags mal comptats al llarg de la peli, la meitat estan inclosos al trailer. Per passar una bona estona i poca cosa més.

El Black Friday no va ser tant

Ahir dissabte vaig anar a Barcelona per la zona comercial i em pensava que hi hauria molta gent amb les rebaixes espectaculars del Black Friday. La veritat és que hi havia gent, però tampoc tanta com es preveia. En algunes botigues hi havia més venedors que compradors.  Jo crec que davant d'aquest allau de gent, molts ja es munten les compres d'una altra manera per no fer grans cues en els llocs on fan descompte. La gent ja se sap coordinar davant d'aquests dies miraculosos.