La poesia sempre per sobre totes les coses

 Avui ha vingut al Vendrell al Museu Deu el Marius Serra a presentar la dona més pintada sobre la vida i la imaginació d'un pintor de Montblanc contemporani de Dali i Picasso anomenat Matias Palau Ferré. Un tiu especial que va viure l'art d'una manera peculiar i que està fora de tots els canons. És una rara avis del seu temps que mai estarà en les llistes oficial, però que va deixar una interessant petjada artística.

Molt bé la presentació a la sala de les catifes i tot molt bé. Després hem tingut la sort de gaudir d'una experiència d'escoltar el pregó a càrrec de la Gemma Ventura, prou coneguda pels lectors d'aquest bloc i de  quatre poetes i cantautors més com Enric Casasses, Teresa Colom, Nuria Martínez- Vernís i Lídia Pujol. Aquest acte és un regal per als sentits perquè escoltar poesia per aquesta artistes és una de de les coses millors que et pot passar en aquest vida quan moltes coses ja les tenim cremades i recremades. Les seves veus, la seva paraula, la seva música en aporta alegria, vida, imaginació. Els que no coneguin aquest món de la poesia no saben el que es perden. Són persones que ens aporten quadres de la seva vida, estimuls i respostes a les nostres preguntes. Són uns moments màgics, llàstima que feia frescor,  però ha esat genial. No ens calen grans coses sinó petits detalls que ens omplen de vida.

El  pregó de la Gemma Ventura és un cant a la lectura, a la biblioteca a la fantasia. Un cant a les vides i paisatges que s'amaguen en els llibres. Un cant a la literatura d'ara i de sempre. Genial. 

Demanar hora al Cap del Vendrell, la solució: servei d'atenció continuada

 

Abans al Vendrell, no fa gaire, erem uns privilegiats si demanaves hora a les 8 del matí podries anar al mateix dia al metge o podries escollir un altre dia.  Si era més tard ja depenia, però tu saps que si a tres de vuit trucaves tenies visita amb el teu metge de capçalera. Ara has d'omplir un seguit de preguntes per veure com estas i tot això. Llavors per evitar tot això el que s'ha de fer es aprofitar l'atenció continuada de 8 del matí a 20 hores els 7 dies de la setmana i els 365 dies l'any. En poc més de mitja hora o potser una mica més tens visita amb un doctor que no és el teu de capçalera,  però almenys aclareixes la cosa perque ves a saber quan has d'esperar al de capçalera per una visita. Tot clar i català. Un servei que funciona i va molt bé . Si es algo molt grau a l'hospital del Vendrell, però sinó al Cap que ofereix aquest servei que solventa la papereta

Saturats i aturats

 

 

L’actual campanya optimista ha obert ja fa setmanes una campanya per terra, mar i aire des de fa dies i encara segons les previsions tenim més escenes fins que arribi el gran dia  en què la gent emetrà el seu veredicte a les urnes i aquest serà inapel·lable i repartirà el consistori entre els nous 21 regidors.

Fer una campanya electoral és el que toca, però hem arribat a un punt que està saturant les xarxes i la informació municipal. Ells estan al 90% i la resta de partits com a molt aconsegueixen un 10% del sharing, però que facin tot aquest magna campanya a part de destinar molts diners perquè avui en dia tot s’ha de pagar d’una manera o altre, haurem de veure si la cosa tindrà el seu fruit i la gent acabarà donant el seu suport. No per matxucar molt al personal s’aconsegueixen els resultats esperats. En les eleccions municipals de 2014 Cdc al Vendrell varen fer una magna campanya electoral on no hi varen faltar ni les crispetes per als vianants, doncs per la seva banda C’s varen fer un parell o tres de mítings i uns pocs cartells electorals penjats en llocs claus. Les dues formacions varen aconseguir els mateixos resultats que la força nacionalista i mira que la diferència de campanya entre els dos partits era abismal.

Canviar els bancs de la Rambla pots ser una bona tàctica, però la gent que viu en altres punts del municipi i veu com el banc costat de casa s’està podrint i ningú hi fa res. Veus que aquests bancs retirats estan nous, et fa pensar que hi ha alguna cosa que no funciona en aquest sistema. 

Fa quatre dies al Botafoc hi havia d’anar un pàrquing i gual que al davant del Cap 1. Després varen canviar les tornes i hem de fer un gran parc natural al Botafoc per preservar la natura. Allí mateix al costat hi ha un ampli tros tancat on en teoria no es pot entrar on la natura ha fet de les seves en una zona urbanitzada amb els seus carrers que es va quedar aturada i ningú hi fa res. Aquí hem de tenir una àmplia zona d’estacionament dissuasori per la gent que vingui al Vendrell i per acollir circs, concerts i altres esdeveniments que necessitis un lloc pla i gran per fer-ho realitat. Ja tenim un munt de jardinets dins el casc antic, alguns posats entre altes parets que quasi ni es veuen. Hem d’ampliar el CAP de Coma-ruga, però ningú sap a on perquè com anem sense cap previsió de futur. Ves a saber on ho faran.

No necessitem un Vendrell ple de projectes faraònics que després no podrem pagar i ens sortiran per un ull de la cara perquè les obres sempre s’encareixin ja siguin públiques o privades. Deixeu que els nous manaires puguin decidir alguna cosa sinó el seu mandat estarà totalment marcat pels seus predecessors en el càrrec que ves a saber per on aniran a parar .

No ens cal grans auditoris si després  no podem donar beques als nostres joves perquè estudiïn en un altre lloc. S’ha d’invertir en persones i no en obres on sempre guanyen els contractistes que ja saben com tractar aquests projectes públics. Volem futur i no viure sempre del passat. Volem beques i ajuts i no cal  reconeixements a persones que ja van tenir la seva oportunitat.                                                                                                                             

El Carnaval, que ens uneix

 

Una dels aspectes curioses del Penedès és l’evolució del Carnaval. Ara, algunes localitats ja el celebren plenament dins la Quaresma perquè amb un cap de setmana no n’hi ha prou per deixar contents a tots els municipis i pedanies del territori. Llavors ho estirem una setmana o dues abans i una després. De moment tenim això que tot i sortir de la oficialitat de l’esdeveniment deixa contents a petits i grans que poden aprofitar per recollir mes diners per pagar les disfresses i la carrossa. També tenen més dies de gresca i disbauxa, lluitant contra el fred que acostuma a fer per aquestes dates.

Els més llestos també han aprofitat per muntar històries com el Farrastoltes que serveix per empalmar amb el dia següent al ritme de la música i l’alcohol que ajuda a combatre la freda nit. En aquest país tot s’aprofita i encara que s’hagin de pagar uns busos nocturns per recollir el personal a  Segur de Calafell, al final tots contents perquè estan  la seva vila i ja tornaran a casa quan toqui a peu o en tren.

Aquest és un carnaval que veu com cada any poden sortir coses noves, com enguany amb el la versió penedesenca del Cós Blanc de Vila-seca perquè s’ha d’aprofitar l’empenta de tot això i com més duri tot plegat millor encara que haguem de gastar en confetti més del compte.

Hi ha pobles petits amb carrosses espectaculars que encara que hi anés tot el poble quedaria curt per cobrir les dimensions del personal implicat en aquestes aventures. Això dóna unitat i vida al poble i ajuda a mantenir l’esperit local i a fer pinya. El Carnaval és un punt de trobada per moltes persones i també genera una identitat que a vegades competeix per aconseguir la més bonica o la més nombrosa o la més marxosa.

Ara per ara és una eina social  prou important del territori que ha de servir per sociabilitzar els seus veïns.

 

No només de cultura viu l’home

 

Al Vendrell passen coses interessants i és una llàstima que en aquest tipus d’acte sempre siguem els de sempre perquè la veritat és que estem parlant de grans treballs fets per autèntics professionals de la història local, però és molt trist que sinó surten a la televisió o són autors consagrats no augmenti el nombre d’assistents a les seves presentacions. El Vendrell ha crescut molt en els darrers anys, però el percentatge d’interessats per la seva història no supera el de fa 50 anys.

La gràcia és que aquests documents romandran escrits en una biblioteca o base de dades i el dia de demà es podran tornar a cercar per realitzar estudis més amplis i conèixer l’abast real de certes parts de la història del Vendrell.

Avui estem parlant de la presentació que va tenir lloc el passat 9 de març a la Sala del Portal del Pardo. El protagonista era Jaume Foix i Julivert (1853 -1910) i la seva La Mina-Vinyet. L’autor d’aquest gran treball és el jove Joan Latorre i Solé que ha descobert aquest personatge sense que hi hagi ni uns fons de la família, ni un arxiu de la bodega, sinó que ha anat buscant aquí i allà per descobrir la magnitud d’aquest senyor que es pot considerar un dels més grans exportadors de vins i vermuts del Vendrell i comarca de tota la història. Una persona que avui en dia no té res publicat amb el seu nom, ni un record, ha viscut totalment amagat sota el silenci històric fins que Joan Latorre amb l’ajuda de molta gent  i un gran esforç ha aconseguit aquest gran treball de la seva gran obra i figura.

Aquest senyor ens demostra l’esperit emprenedor d’aquest vendrellenc d’ara fa més de  100 anys que sabia que  s’havia d’anar a Europa si es volia treure un bon rendiment dels seus productes agrícoles que en els mercats interns espanyols no assolien grans preus. Per altra banda, aquesta persona quan va veure que la fil·loxera estava a tocar, enseguida va començar a buscar altres productes naturals com el vermut per omplir el vuit que el vi deixaria per la pandèmia mundial.

Ell era una persona que actuava amb seny i buscava treure el millor rèdit a les seves produccions agrícoles. Sabia que era necessari produir un gran producte per arribar més lluny. Uns caldos que alguns empreses franceses i italianes embotellaven amb el seu nom i així perdia els seus orígens però el seu gust era inconfundible.

Aquest senyor vivia aquí entre el Vendrell i Santa Oliva i encara és recorda per algun avi, però poca cosa queda de la seva fama i empenta mundial. Va ser una persona amb molts de guardons als seus productes arreu del món que donaven fe de la seva qualitat. Aquesta era una persona que no tenia por en enviar els seus fills i amics més joves cap a Alemanya i Suïssa per obrir tabernes de vi on es venien directament els vins exportats des del Vendrell sense haver de passar per mitjancers. Igual que ara, molts vailets d’aquestes èpoques amb un cartellet penjat al pit on estava escrita l’adreça on havien d’anar d’Europa per seguir obrint i ampliant aquestes tabernes que tan bon resultat i tan bona fama tenien entre els nostres companys.

El Vendrell ha tingut importants artistes, però també hi hagut pagesos que han portat el nom de la vila arreu i crec que no hi ha cap carrer dedicat a un pagès en tot el municipi tot i ser una de les activitats principals de l’activitat de tots els temps.

Tot un personatge modern que igual que molts ha va tocar el dos al veure que la cosa a casa nostra estava limitada i s’havien d’obrir noves fronteres i nous mercats.

 

10 anys de porres del Quim Nin del clàssic

 

Una de les tradicions més sagrades d'Abinyana és la porra del clàssic de futbol entre el Barça  i el Madrid que et permet que el Quim Nin, alcalde d'Albinyana i alguna cosa més, et pagui un esmorzar com deu mana a Bar Ca la Conchi de les Peces. Un lloc amb unes braves inconfusibles en tot el Penedès i que val la pena provar entre altres coses. Em va tocar la passada setmana amb el Barça Madrid i avui hi torno a prendre part a veure que passa. Jo en aquests anys he anat unes 3 cops, ara fa dies que no tocava. El resultat que més en dona és 2 a 1 a favor del Barça. La setmana passadava varen guanyar la porra unes 40 persones però al final erem uns 11. Hi ha gent que no ve i ves a saber. Ja fa 10 anys com a mínim que ho fa i tothom quan s'acosta el clàssic va al facebook del Quim a veure si hi ha la porra. 

Aquests és un exercici de poble, de societat on la gent es coneix per una simple porra de futbol per passar des hores en bona companyia parlant del que faci falta. Moltes gràcies per aquests detalls i que durin molts anys aquestes porres. L'altre dia ja vas apuntar una porra de futbol femení. Ja està bé anar ampliant, però que no es perdi mai la gràcia.

Unes Pàgines de Passió diferents a Albinyana

 Després de quasi tres anys de pandèmia a Albinyana han tingut una gran idea de llegir el muntatge que des del 1992 feien de  Pàgines de Passió. Una obra inèdita que ens apropa els darrers moments de la vida de Jesús. Aquest cop uns actors han llegit els seus papers acompanyats del coro de la parròquia i  uns músics. La veritat és que ha quedat molt digne com els altres anys, jugant amb els símbols al voltant del pwesonatge princial. L'església del poble estava plena tot i que no s'havia fet gaire difusió perquè era més que res perquè l'any que ve tornés l'obra orginal amb energia i empenta, però la veritat que ha sortit molt bé on tothom ha posat el millor que sap. Aquestes manifacions populars són les més interessants perquè es fan del poble i per al poble. Una tarda molt interessant a Albinyana. Moltes felicitats a totes les persones que ho heu fet possible.