Viure un eclipsi total de sol, peculiar

 

El dia de l'eclipsi, dia 12 d'agost del 2026 ha estat un dia més o menys normal. Una mica més gent del normal però res de  l'altre mon. No hi hagut cap col·lapse. Jo he anat a les Madrigureres i hi havia molta gent, però s'hi cabia. A la resta de platja, normal i una mica més. Doncs a dos de vuit ha començat la lluna a tapar el sol de mica en mica fins a dos de nou quan durant uns 36 segons ha quedat tapat del tot. Tot seguit ha marxat la lluna bastant ràpid  i a les 21 hores ja s'ha post el sol. Durant l'eclipsi han baixat una mica les temperatures i s'ha fet una mica més fosc del normal, però res de l'altre mon perquè ja era tard, però feia molta xafogor. Un dia diferent que suposo no tornarem a veure per aquestes latituds. Amb les ulleres es veia bé. Sense no es veia gran cosa.

Un dia com a mínim diferent

 

Demà és el dia 12 d'agost que hem de viure un fet que només passa cada 100 anys. A dos quarts de nou aproximadament ens toca viure un eclipse total de sol per aquestes contrades. Fa mesos que la gent en parla. Ja s'han fet molts plans perquè no passi res. Diuen que sembla que no hi haurà núvols o boira que l'amagi i es podrà veure bé. No sabem que passarà. Segur que hi haurà més gent del normal per aquestes dates però no se sap com serà la cosa. Uns aniran a veure'l a la muntanya, altres a la platja, altres no es mouran de casa i uns quants passaran de tot. Esperem que la gent no el vegi a la carretera anant cap algun lloc. Algunes botigues tancaran abans per veure l'espectacle universal. Un dia en què pot passar de tot fins i tot que no es vegi res. Esperem. Tothom va com a boig buscant les ulleres que costen 3 euros unitat A veure que passa. Demà serà un dia com a mínim diferent.

17 anys de la mort del sr. Manel.

 

Avui fa 17 anys de la mort del sr. Manel Bofarull, nascut a Badalona però amb forts lligams amb Albinyana i el Penedès. Destaca per la seva passió per la història, les tradicions i tot aquests aspectes populars que han estat la salsa de la vida. Ell volia viure el Mil·lenari d'Albinyana però no hi va arribar a temps per poc. Donc un cop més per mantenir la seva memòria aportem aquest apunt personal perquè la seva feina continua ben ferma i vigent. Endavant.

Va per tu Carles

 

 

En un poble petit com Albinyana amb un centenar de veïns de tota la vida que són els que porten el timó del dia a dia per seguir navegant sempre hi ha persones que tenen un paper destacat dins l’auca del poble. Altres veïns doncs tenen un paper més discret i estan en un segon i tercer pla. No parlo ja ni dels qui passen olímpicament del que succeeix al poble i només es preocupen de quins grups venen per  festa major i quan està obert el contenidor de l’orgànic. Doncs a Albinyana tenim, la dona de missa, el pagès de tota la vida, el pagès innovador, la persona que sempre es preocupa pel poble, el polític, el funcionari efectiu, el qui es porta bé amb tothom, qui surt a caminar a les 6 del matí, qui li molesta que els cotxes estacionin davant de casa seva, la persona qui munta excursions de iaios i molts altres personatges que es van repartint els papers d’aquesta representació diària perquè el poble tiri endavant sense trencar la rutina i entrar en dimensions desconegudes.

Doncs el Carles Fontanals Orpi que ens va deixar el passat dia de sant Isidre Llauradó era la típica bona persona que compartia bona i empatia amb els seus veïns. Tot un senyor que per amor havia vingut de Llorenç del Penedès i de bon començament s’havia integrat totalment en la societat d’Albinyana participant en els seus actes socials i sempre es mostrava disponibl quan la gent el necessitava. Una persona calmada, responsable, agradable, respectuosa d’aquestes que difícilment poden generar algun tipus d’enemistat. Només tenia 63 anys de vida. En aquests moments del trist destí era el president de la Societat Recreativa Unió Albinyanenca que curiosament enguany celebra un segle de la seva fundació. Per altra banda era el jutge de pau del municipi.

En Carles era una de les persones que també deixa petjada per la seva història personal i humana que també l’ha posat a prova i que sempre ha tingut la millor resposta que es pot esperar d’un cavaller. Una persona molt  estimada per les persones que el coneixien que va marxar de cop sense avisar. Segurament com dirien algunes veus populars  ara vol que segueixi la tasca que feia al poble en altres llocs més llunyans i més propers a la divinitat. Un bon cel i moltes gràcies per tot el que has fet i per tot l’amor i amistat que has compartit a la terra.

Un dia històric per l’Anna

 

Tot i que els castells és el resultat del treball de molta gent des de diferents parts de l’estructura i també de fora, avui parlarem de la cirereta del pastis, o sigui de l’Anna, una jove d’Albinyana amb fortes  vendrellenques i reusenques que enguany li ha tocat viure un calendari farcit d’efemèrides molt especials amb la colla centenària dels Nens del Vendrell. Tot just el passat dia 26 de juliol, es va celebrar la diada castellera de Santa Anna  a la mítica plaça Vella, que és   un de les cites més esperades de l’any per tot vendrellenc amb inquietuds.

Fa un parell d’anys la nostra pubilla  es va iniciar a la colla vermella acompanyada pel  seu tiet. De mica en mica la relació entre els Nens i la nostra protagonista s’ha anat consolidant a base de confiança i treball fins al punt que enguany ha tingut la gran sort de ser l’anxaneta dels tres castells principals de la jornada de Santa Anna: la torre de set, el 4 de vuit i el 7 de set. Ella s’enfila fins el capdamunt de la torre humana com si fos un mostela, amb seguretat, rapidesa i seny. De sempre li han dit  que quan estigui allà dalt no miri mai a terra i que el temps que passa és molt important per una bona execució del castell perquè cada segon multiplica per 10 l’esforç de tota l’armadura humana que aguanta l’estructura. L’Anna després d’escalar veloç per les espatlles dels pisos inferiors arriba dalt de tot, ràpidament aixeca el braç amb energia. De seguit,  torna a baixar per desfer el camí que tot just acaba d’escalar. És qüestió de pocs minuts que per alguns poden semblar hores allí dins amb un clara pressió de moltes persones congregades en un  espai mínim i amb un sol que no perdona.

Els infants d’aquesta comarca poden escollir de ben petits alguns camins per donar sortida als seus somnis o simplement per passar una bona estona. Alguns opten per ballar, altres per tocar algun instrument, uns somien en el foc, altres aposten per l’esport i massa encara no troben cap oferta interessant i practiquen altres disciplines no tant recomanables. Doncs la nostra protagonista d’avui és una de les joves més complertes que tenim a casa nostra perquè ha aconseguit importants trofeus en una de les seves passions com són les curses juntament amb la seva germana gran en diferents categories. Aquesta passió ja ve per herència i per treball dels pares.  L’Anna també és una amant d’un dels balls dels joves de la seva generació dins de l’Embarcada. Una manera de passar-ho bé sense haver de competir com exigeix l’esport ni aquest jugar aquest paper clau bastint un castell  en una jornada històrica amb centenars d’ulls seguint la seva trajectòria sobre els seus companys de colla.

L’Anna sent els colors de la colla i s’hi troba com una gran família. Des del minut zero del vespre de Sant Jaume amb el pregó ja va viure immersa en una festa major que sempre recordarà durant molts anys. Ara encara és jove i el seu futur és incert, però aquest ha estat una festa major inoblidable. Molts records que els seus pares guarden en un arxiu perquè el dia demà sigui conscient del tot el que ha viscut quan tot just tenia vuit anys.

L’Anna organitza les seves vacances segons les jornades castelleres de la seva colla i te molt assimilat el calendari i els assajos a la seva petita agenda de coses que no es pot perdre.  Podia parlar de moltes persones que com l’Anna fan possible que el Vendrell tingui una colla centenària perquè tothom hi juga un paper important, però hi ha coses com els ulls de l’Anna que parlen per si sols quan hi pots veure la il·lusió i l’alegria de ser una més de la colla i de fer vibrar a tota una plaça quan aixeca el braç per damunt de tots assolint una nova fita en aquesta història dels Nens. Gràcies Anna i a tothom que feu possible aquests segons de felicitat compartida en una plaça on el vermell és el color de la camisa i l’emoció compartida. Tot això tenia lloc el dia del seu sant, potser el  destí ja l’havia cridada a complir aquesta gesta en la plaça que més estima.

Una festa major molt vendrellenca

 

 

 

El Vendrell ha viscut un a nova festa major típica i tòpica dels darrers anys, però amb un nou escenari com és les Quatre Fonts que es va remullar el primer dia amb la suspensió del concert de versions de Queen però va aguantar molt bé el darrer dia del sofregit vendrellenc amb alguns grups que estan a la maleta local i quan toca pugen a l’escenari i la resta del temps, la majoria de vegades ni existeixen. Una cosa peculiar amb músics que estan en un parell o tres d’aquestes formacions i és tot una mica artificial, però mira val més portar musics de casa que gastar 20.000 amb la Malfalda amb un concert on només la gent es coneix una cançó. Anem millorant.

Els versots dels diables doncs van estar dins la normalitat protagonitzat un cop més pel Ken i la seva gent i pel que fa al Malcasats amb cares noves i una nova parella del sabater. Segueixen el seu estil amb una mica de crítica social velada i unes quantes paraulotes obscenes, però dins la part acceptable de tot plegat.

Els Nens varen fer una actuació digna i segura sense arriscar gaire esperant que el vent bufi millor en altres diades properes. Un dels punts estrella més esperats de la festa major va ser els dos correfoc amb a la carretillada i l’encesa del campanar, però en especial el dia de Santa Anna.

El pregó dels Nens va estar dins el previsible com el de l’any passat amb la Sílvia Martínez. El fet que el pregó el faci un col·lectiu permet que tot sigui més políticament correcte per no ferir sensibilitats i que ningú surti per la tangent. Una festa major amb la Moritz com una de les incondicionals dels 4 dies de festa. Un dels punts que està triomfant és el vermut rumbero del dia del Gos que enguany no venia amb el Dantuvi però els dos protagonistes ho varen fer molt bé i van deixar el nivell molt alt.

Doncs res a esperar la propera festa major amb els nous administradors que ja deuen estar treballant per començar a dissenyar el seu projecte de festa major. Gràcies als qui han plegat i molts encerts als nous.

Torno a dir que aquesta imatge de Santa Anna que surt en processó sembla queda força ridícula perquè sembla que l’hagin tret d’un pessebre per dimensions, però res que el vendrellisme dels vendrellencs de tota la vida està en plena forma i endavant. Un petit grup de gent que està a tot arreu però queda molts altres vendrellencs que no estan mai enlloc. Alguns encara són recuperables. Altres ja costarà una mica més. Hi ha hagut un record pel gran Pep Bargalló recentment traspassat i molt encertat que el Duo Alma, un dels ambaixadors del Vendrell arreu hagin pogut tocar a casa nostra per Festa Major, tot un detall.

 

Les petites grans lluites administratives

 

Generalment parlem dels grans projectes i inversions que han de canviar el nostre futur que si Europa, que si els fons Next Generation., etc, però ens deixem al calaix coses  importants  que són la clau perquè tot segueixi el seu ritme natural i en algun sotrac ens treguin fora de la pista.

Un dels temes claus en una entitat són les respostes administratives. El silenci administratiu està regulat, però no potser que allarguem tràmits més temps del necessari. Hi ha temes que no prescriuen, però algunes vegades com en el món dels comerços i les obres per exemple, cada dia que passa pot ser sinònim de perdre diners que òbviament no cal reclamar enlloc. Un bon servei de l’administració, clar, ràpid i eficient son alguns dels pilars d’una bona atenció al ciutadà que li permet més fàcilment actuar o entrar en altres vies per arribar al seu objectiu.

Un altra qüestió que pot arribar a paralitzar alguns tràmits són els terminis de oposicions i concursos de promoció interna o oberta a tothom. No ens podem tirar més de mig any en un procés que pot estar acabat en un parell de mesos com a molt. La gent que està involucrada en aquest procés quan veu que la història no s’acaba mai pot tocar el dos a un altre lloc de treball amb unes millors condicionals  i deixar el servei on estava sense atenció a l’espera d’una nova contractació. No cal perllongar aquests processos més del racional. S’han de buscar mecanismes per agilitzar tot el procés dins el que marca la normativa però no acabar amb la paciència de tothom per un mala gestió del tema. Hi ha molts candidats  que s’hi juguen molt. Aquesta durada interminable no beneficia a ningú quan la cosa es pot fer d’una altra via molt més diligent. També és molt curiós quan en alguna prova no aprova ningú o només ho fan un petit percentatge dels aspirants. Alguna cosa s’ha fet malament encara que mai es vulgui reconèixer públicament.

Està molt bé posar telèfons, mails, aplicacions que responguin a la gent, però massa vegades els mecanismes que estan a l’altre costat són totalment insuficients per atendre el volum de peticions que es generen. La gent, en un principi acostuma a confiar en l’administració, però quan veus que ningú et respon o et deixen anar la frase  “ja ho arreglarem”. Llavors ja optes per altres mecanismes que segurament són més eficaços com les xarxes socials, però que als polítics no els hi agrada tant perquè la gent pot veure  la realitat de tot plegat.

Un altre apartat molt curiós és l’apartat de precs i preguntes d’alguns plens municipals. La gent s’ho porta preparat, estudiat, analitzat i després d’esperar tres o quatre hores per tenir un minut de glòria veus com l’alcalde ni et respon o en el millor dels casos et surt per la tangent deixant a d’interlocutor més emprenyat que abans de fer la pregunta. Aquestes vídeos en molts ajuntaments queda penjats per algun lloc i és pública per a tothom. Si un mires es veu clarament la demagògia i hipocresia d’alguns líders locals que menyspreen a la gent que molts cops exposen situacions compartides per altres veïns que acaben amb la poca fe que alguns encara tenen.